unitat 12. ddescolonització i subdesenvolupament
TRANSCRIPT
Descolonització i subdesenvolupament
C.Aranda & J.Manero
La descolonització
http://www.historiasiglo20.org/GF/descolonizacion.htmC.Aranda & J.Manero
Després de la IIª Guerra Mundial
La crisi dels imperis colonials
La independència
- La guerra- La negociació- La combinació de totes dues
- La dependència de les antigues metròpolis o de les noves potències(neocolonialisme) .
Tercer Món
La conferència de Bandung (1955)
1.- Respecte a la sobirania i a laintegritat nacionals.2.- La igualtat de les races i de nacions.3.- El principi de no-agressió.4.- La no-ingerència en assumptes interns d’altres països.5.- La coexistència pacífica.
1.- L’evidència que els“blancs” podien servençuts.2.- Movimentsnacionalistes dels païsoscolonitzats.3.- Anticolonialisme de lapoblació europea.4.- Voluntat política delsEUA i l’URSS
ProoccidentalProcomunistaNo alineats
Que va tenir com a causes Que va dur a les antigues colònies a
Va fer emergir l’anomenat
a la qual van accedir per tres vies
amb tres tendències
tot i que no va resoldre
provoquen la
que va assumir cinc punts:
- El subdesenvolupament
Nehru, Tito, Zou Enlai, Nasser...
C.Aranda & J.Manero
Etapes i principals fets de la descolonitzacióEtapes i principals fets de la descolonització
El món de postguerra 1945-1973
ÀsiaIndonèsia
Sud-est asiàtic (Vietnam)
ÍndiaÍndia
Holanda
França
Gran Bretanya
1947
Àfrica1950-1965 Egipte, Sudan
Líbia, Tunísia, Marroc.... AlgèriaAlgèria (1962)
Àfrica negra ( Kenya, Nigèria...)
Angola, Moçambic... Namíbia (1990)
França
Gran Bretanya
Gran Bretanya
PortugalC.Aranda & J.Manero
C.Aranda & J.Manero
Independència de l’ÍndiaIndependència de l’Índia
Partit del Congrés, fundat el 1885, reivindicava la independència. Va créixer molt sota lideratge de Nehru i Mahatma Gandhi, amb incorporació de pagesos i classes populars urbanes.
Mahatma Gandhi: teoria de lluita i resistència No violència Desobediència civil
Moviment de les masses hindús de resistència i enfrontament al domini britànic.
1942 P. Congrés il·legalitat i fortament reprimit.
Mohammed Ali Jinnah creà la Lliga Musulmana, volia crear un Estat propi, musulmà.
1945: C. Attlee primer ministre britànic, partidari de la descolonització. Inicia les negociacions, amb lord Mounbatten, darrer virrei.
http://es.wikipedia.org/wiki/Movimiento_de_Independencia_indioC.Aranda & J.Manero
El virrei, el P del Congrés i la Lliga Musulmana acorden el procés de cessió.
15 agost de 1947 l’Índia es declarà independent, quedant dividida l’antiga colònia en: Unió Índia, amb majoria hindú, i Pakistan, musulmà.
Nehru rep a Lord Mountbatten
C.Aranda & J.Manero
Independència d’IndonèsiaIndependència d’Indonèsia Colònia holandesa ocupada pels japonesos durant la II Guerra Mundial. Ahmet Sukarno, fundador del Partit Nacional Indonesi, proclamà la independència quan Japó es rendí (agost 1945). Holanda hi envià tropes, però les pressions internacionals dugueren a l’inici de negociacions a l’Haia. El desembre de 1949 Holanda reconegué la independència d’Indonèsia.
C.Aranda & J.Manero
1a La guerra de Vietnam
1946 1954FrançaFrança
Guerra de descolonitzacióMoviment independentistaViet-minh (Ho Chi Minh)Moviment independentistaViet-minh (Ho Chi Minh)
Derrota francesaDien-Bien-Phu
Derrota francesaDien-Bien-Phu
Divisió del Vietnam Nord comunista (Hanoi)Sud Capitalista (Saigon)
Acords de Ginebra (1954)Acords de Ginebra (1954)
La guerra de Vietnam
C.Aranda & J.Manero
2a La guerra de Vietnam
Ajuda militar americana500.000 soldats
19681968 Ofensiva del TêtOfensiva del Têt
1973 Retirada americana1975 Derrota del Sud i unificació del Vietnam
1957 1975EE.UU.EE.UU.
Vietnam del Sud
Vietnam del Nord
Règim comunista (Viet-Minh)Guerrilla comunista al sud (Viet-cong)
Dictadura militar capitalista
Moment clau:
C.Aranda & J.Manero
La guerra de Vietnam
http://www.learnhistory.org.uk/vietnam/usdefeat.htmSobre la Guerra del Vietnam
C.Aranda & J.Manero
La guerra de Vietnam
http://www.learnhistory.org.uk/vietnam/usdefeat.htmSobre la Guerra del Vietnam
C.Aranda & J.Manero
C.Aranda & J.Manero
C.Aranda & J.Manero
C.Aranda & J.Manero
El naixement de la República Popular Xina
La Xina es converteix en república
1911: Revolució antidinàstica i antiimperialista derrocà l’últim emperador, Pu Yi, i proclamà la República de la Xina. L’ideòleg i primer president va ser:Sun Yat-zen fundador del Guomindang (P. del Poble) democràtic liberal.Molts territoris eren independents, presidits pels senyors de la guerra, enfrontats constantment.1927-1937: Chiang Kai-shek, cap del govern i del partit, implantà una dictadura sense fer cap reforma.
C.Aranda & J.Manero
1921: Fundació del Partit Comunista Xinès a Xangai, enfrontat al govern.Chiang Kai-shek ordenà la seva persecució i extermini. Passen a la clandestinitat.
Mao Zedong, líder dels comunistes, cerca suport camperols. Forts a Canton.1934: forta repressió del govern. Marxa dels comunistes del sud al nord i interior, la Llarga Marxa, unes 100.000 persones que redorreren 10.000 km a peu entre 1934-35.
C.Aranda & J.Manero
La invasió japonesa i la revolució comunista
1937: Japó envaí gran part de Xina. Guomindang i comunistes units als aliats per derrotar-los. Després de la caiguda de Japó el 1945, a la Xina tornà la guerra civil.
1947: Gran ofensiva comunista des del nord i zones rurals. 1 d’octubre de 1949 ocuparen Pequín, proclamant la República Popular de la Xina. Nou país incorporat al bloc comunista. El Guomindang i Chiang Kai-shek crearen una república nacionalista a Formosa (Taiwan), fins avui.
C.Aranda & J.Manero
El règim comunista xinès va iniciar una sèrie de transformacions:-S’acabà amb la propietat privada-Reformaren els costums ancestrals vinculats a la religió, el matrimoni, la família i la dona.-Iniciaren un procés de reforma de l’escriptura, simplificant-la.-Tota l’estructura política la controlava el Partit Comunista, i perseguia els dissidents.-Miraren de mantenir el debat i evitar la burocratització del règim.-S’orientaren cap els països del Tercer Món.-El 1954 ocuparen el Tibet.
C.Aranda & J.Manero
Del model soviètic al capitalisme
La República Popular de la Xina, nascuda en plena guerra freda, no fou reconeguda per la majoria de països occidentals, es decantà cap a l’URSS.Adaptà el model soviètic: col·lectivització de la terra i prioritat indústria pesant. No funcionà, creant-se un dèficit alimentari i descontent popular.
1958: Ruptura entre Xina i l’URSS. Mao anuncià el gran salt endavant: el pagesos els protagonistes de la revolució. Es crea la comuna. En elles es combinava l’agricultura, l’artesania tradicional i les petites indústries. L’bjectiu era mobilitzar tota la població (riquesa humana).
C.Aranda & J.Manero
Resultats catastròfics del gran salt endavant, tensions i crítiques internes.1965: Revolució Cultural, que enfrontà dos sectors: - Mao i els partidaris de radicalitzar la revolució - Els que volien una política de conciliació i enfortir l’economia (Deng Xiaoping) La Revolució durà fins el 1969, i costà milers de víctimes. Mao guanyà la batalla, i organitzà la guàrdia roja, amb les masses juvenils.
1976: Mort Mao, Deng Xiaoping acaba amb la Revolució Cultural. Incorpora pràctiques econòmiques capitalistes, però sense canviar el règim polític.
C.Aranda & J.Manero
El procés de descolonització del món àrab
Els conflictes al Pròxim Orient: la creació de l’Estat d’Israel
Fi I Guerra Mundial Desaparició Imperi Turc
Nova situació a l’Orient Mitjà Estats independents (Turquia, Iran i Iraq) Egipte (presència militar britànica: Suez) Protectorats internacionals: França Síria i Líban Gran Bretanya Palestina
Fi II Guerra Mundial Holocaust jueu Necessitat reagrupar-se els jueus. Volen anar a Palestina, territori àrab, habitat per 600.000 jueus.1945: Haganah (milícia jueva) Agitació i atemptats contra Gran Bretanya
1947: Resolució de l’ONU partició de Palestina en dos Estats
Estat jueu(30% població)(55% territori)
Estat palestí(70% població)(45% territori)
http://es.geocities.com/quierosabertodo/israel/index.html C.Aranda & J.Manero
El 15 de maig de 1948, Ben Gurion, cap del govern provisional jueu, proclamà unilateralment l’Estat d’Israel, sense el reconeixement internacional.
C.Aranda & J.Manero
Necessitat d’un Estat
Antisemitisme
Emigració jueva a Palestina
200.000 fins l’any 1947
Els conflictes àrabo-israelians
Dispersió comunitat jueva
Creació de l’Estat d’Israel (1948)Creació de l’Estat d’Israel (1948)
David Ben Gurion David Ben Gurion
Proclamat i presidit per
Això provocala partició en 2 Estats per
provoca
C.Aranda & J.Manero
Els conflictes àrabo-israelians
Egipte, Síria, Líban, Transjordània, Iraq,Iemen i Aràbia S.Ataca Israel
Victòria israelita Ocupació de Palestina(Menys Cisjordània i Gaza)
Aquesta primera guerra acaba amb la:
1948-49: La Lliga Àrab
La derrota de la Lliga Àrab té conseqüències:
A Egipte, Nasser enderroca la monarquia i proclama la república (1952). El 1953 aconseguí que britànics abandonin Sudan. El 1956 nacionalitzà el Canal de Suez.
Altres països àrabs van anar aconseguint la independència en els anys posteriors (pàg. 255).
Sorgí un moviment panarabista, que tenia un objectiu comú en l’oposició a Israel.
C.Aranda & J.Manero
Els conflictes àrabo-israelians
Guerra anglo-francesa contra Nasser Guerra anglo-francesa contra Nasser
Israel ocupa el SinaíIsrael ocupa el Sinaí
Els cascos blaus ocupen el Sinaí
Intervenció de l’URSS, EE.UU. I ONUIntervenció de l’URSS, EE.UU. I ONU
nacionalització del canalnacionalització del canalA causa de
Israel intervé al costat d’anglesos i francesos
Aquesta segona guerra acaba amb la:
1956: Crisi de Suez
Els països àrabs no acceptaren la nova situació de 1949. Milers de palestins abandonaren les seves terres. No tenien Estat propi. L’Orient Pròxim es convertí en zona de tensió i enfrontament internacional. En aquest context esclatà la 2a guerra.
C.Aranda & J.Manero
Els conflictes àrabo-israelians
Atac d’IsraelGaza, Cisjordània, Sinaí iels Alts del Golan (Síria)
Expulsió de palestins
ocupa
L’OAP (Yasser Arafat) 1964Crearan
provoca
Atac de Síria i EgipteContraatac d’Israel (amb ajuda dels EE.UU)
L’OPEP provoca la crisi del petroli
Intervenció de l’ONU (proposà iniciar negociacions)Aquesta quarta guerra acaba amb la:
1967: Guerra dels Sis Dies
1973: Guerra del Yom Kippur
C.Aranda & J.Manero
El problema palestí
Palestins víctimes principals (sense terres, camps de refugiats , sota autoritat d’Israel... Sense Estat propi). Es crearen diferents organitzacions.Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP), dirigida per Yasser Arafat, el 1964.
Accions terroristes contra Israel i col·laboradors. Suport països àrabs, refugi dirigents...Reacció d’Israel: atac al Líban i a camps de refugiats palestins.
Als anys 70 l’OAP canvia de tàctica, abandona el terrorisme i es reconeguda per l’ONU el 1974.
Golda Meir governà Israel de 1969 a 1974. Intentà negociar amb els països àrabs. La matança de Munic el 1972 ho va frustrar (pàg. 256-257)
C.Aranda & J.Manero
Acords diplomàtics
1978: Signen els acords de Camp David on Anwar al-Sadat, president d’Egipte, reconeix l’Estat d’Israel i aquest abandona el Sinaí.Sadat, Jimmy Carter i Menajem Beguin, a la foto
La intifada o guerra de les pedres
El 1987 l’OAP promou la insurrecció civil dels territoris ocupats per Israel.
C.Aranda & J.Manero
El 1991 s’inicien negociacions a la Conferència de Madrid. La demanda palestina: “pau per territoris” va dur als
Acords d’Oslo el 1995, on s’acordà crear dues zones autònomes palestines: Cisjordània i Gaza, governades per l’autoritat nacional palestina. Era l’etapa de transició cap a la creació de l’Estat Palestí.
Els incompliments d’Israel donaren lloc a la Segona intifada (2000) i al creixement d’organitzacions radicals: Gihad Islàmica i Hamàs. (Cercar-ne informació)
La Declaració de principis, signada a Washington el 1993 en presència de Isaac Rabin, Primer ministre israelià, de Yaseer Arafat, President del comitè executiu de l‘OAP i de Bill Clinton, President dels EE.UU., posà una base per un autogovern palestí temporal de 5 anys que havia d'acabar amb la creació d'un Estat palestí a Cisjordània i Gaza.El procés d'Oslo es completà al maig de 1994, amb l'Acord de Gaza i Jericó. Finalment, l'acord interí sobre Cisjordània i la Franja de Gaza se signà a Washington el 1995, preveia les primeres eleccions del Consell Legislatiu Palestí i una retirada militar negociada. C.Aranda & J.Manero
La independència del Magrib
MARROC I TUNÍSIA protectorats de FRANÇA. Ficció de govern indígena
(Soldà de Marroc i Bei de Tunísia)
Moviments nacionalistes
(Istiqlal al Marroc i Neo Destur a Tunísia)
Primer repressió francesa, després negociació, arribant a acordar 1956: independència del Marroc,
rei Mohamed V1957: independència de Tunísia.Bourguiba expulsà el Bei, es proclamà la República de Tunisia.
C.Aranda & J.Manero
Ahmed Ben Bella
Desfile de les tropes del FLN argelino
Independència d’AlgèriaTerritori agrícola molt important per França, poblat per molts francesos. 1954: Ben Bella i un grup de nacionalistes fundà el Front d’Alliberament Nacional (FLN), que inicià una insurrecció el mateix any. França hi envià un fort contingent militar. La guerra fou criticada internacionalment, i pels matixos francesos (Sartre). Crisi política, De Gaulle al poder el 1958, que reconegué el dret a l’autodeterminació del poble algelià el 1959. La població francesa de la colònia es revoltà, però fou vençuda i es reconegué la independència (referèndum a la metròpoli). El juliol de 1962 es proclamà la República Popular i Democràtica d’Algèria, presidida per Ben Bella, amb trets socialistes.
C.Aranda & J.Manero
Espanya tenia 4 territoris a l’Àfrica: Ifni, Sàhara Occ., Guinea Equatorial i Rif (Nord Marroc). El 1956 s’accepta que el Rif s’incorpori al regne del Marroc i el 1969 Ifni també. El 1968 Guinea Equatorial s’independitzà. El Sàhara continuà unit a Espanya fins el 1975 en que fou cedit a Marroc i Mauritània, que hi renuncià. El Front Polisario proclamà la República Àrab Saharauí Democràtica, incitant el conflicte amb el Marroc, fins avui.
C.Aranda & J.Manero
La descolonització
subsahariana
C.Aranda & J.Manero
La descolonització subsahariana
Independència països africans entre 1955 i 1965.
Àfrica britànica: La majoria de territoris independència pactada: - 1957: Ghana (Nkrumah) - 1960: Nigèria. - 1961: Sierra Leone i Tanganyika. - 1962: Uganda.
La independència de Kenya fou violenta. Insurrecció del grup Mau-Mau (1950-53) provocà uns 40.000 mots. Independència el 1963 sota Jomo Kenyatta.
Jomo Kenyatta i el seu primer governC.Aranda & J.Manero
Àfrica francesa
Madagascar: 1947, l’única insurrecció popular, sufocada amb duresa.
1958: De Gaulle (president de la República Francesa) proposà crear la Comunitat Francesa, amb 2 opcions:
a) Autonomia dins la Comunitat. Acceptat per la majoria: Costa d’Ivori, Senegal, Gabon, Mali, Txad... Al final no funcionà. El 1960 independents.
b) Independència, sense cap ajut francès. Només Guinea ho va votar. Líder: Sékou Touré.
Keita, Modibo, primer president de Mali
Celebració de la independència a Senegal C.Aranda & J.Manero
Congo Belga: fou un dels llocs més conflictius. El 1958 el Moviment Nacional del Congo, dirigit per Patrice Lumumba, reclamà la independència. Bèlgica l’acceptà el 1960, però també donà suport al moviment separatista de Moïse Tshombé, a la rica zona minera de Katanga. Lumumba fou assassinat el 1961. Esclatà la guerra civil i l’Onu hi hagué d’intervenir. El 1965 Mobutu donà un cop d’estat instaurant el seu poder en tots dos territoris. El 1966 el país pren el nom de Zaire.
Mobutu amb el president Nixon. Va governar dictatorialment, però va rebre el suport de la majoria de líders occidentals.
C.Aranda & J.Manero
La tardana descolonització de l’Àfrica Austral
Sud-àfrica: 1961 independència de Gran Bretanya, pels colons blancs. Consoliden un règim d’apartheid (segregació racial) respecte a la població majoritària negra (70%). La lluita per posar-hi fi durà 30. Paper decisiu Nelson Mandela i el seu partit Congrés Nacional Africà. El 1990 s’inicià el procés, per la pressió i les sancions internacionals. S’alliberà a Mandela, es derogaren les lleis discriminatòries i es redactà una nova constitució. 1994: primeres eleccions multiracials. Victòria de Mandela i el seu partit.
Frederik de Klerk amb Nelson Mandela C.Aranda & J.Manero
Rhodèsia del Nord es convertí en Zàmbia el 1964.
Rhodèsia del Sud: els blancs proclamaren la independència i van instaurar-hi un règim d’apartheid, mantingut fins al 1980, quan la majoria negra agafaren el poder i es convertí en Zimbabwe.
C.Aranda & J.Manero
Les colònies portugueses van ser les últimes a independitzar-se. El 1961 s’estengué la revolta a totes les colònies. La dictadura de Salazar s’erosionà amb les guerres colonials. Es produí la Revolució dels Clavells el 1974, en la qual un grup d’oficials colonials instauraren la democràcia.
El nou govern d’Angola donà suport als moviments independentistes de Namíbia, sota el control de Sud-àfrica, la qual aconseguí la independència el 1990, després de les primeres eleccions lliures.
C.Aranda & J.Manero
Líderes afro-asiáticos en la Conferencia de Bandung, 1955 Nasser, Nehru y Tito en Brioni,
1961
Bandung i el naixement del Tercer Món
C.Aranda & J.Manero
Característiques del subdesenvolupament
1.-Alt nivell de creixement demogràfic2.-Subalimentació i nutrició insuficient3.-Baix nivell d’industrialització4.-Baix nivell de producció
Renda per càpita molt baixa
El món de postguerra 1945-1973
C.Aranda & J.Manero
Característiques del subdesenvolupament
5.-Hipertròfia del sector terciariBurocratització de l’EstatPetits oficisMolt atur
6.-Accelerat creixement de les ciutats. Mancances d’infraestructura 7.-Mancança de serveis sanitaris i socials Analfabetisme
El món de postguerra 1945-1973
C.Aranda & J.Manero
Característiques del subdesenvolupament
8.-Grans diferències de riquesa entre grups socials9.-Tensions polítiques. Freqüent inestabilitat.CorrupcióNo hi ha llibertats democràtiquesSovintegen les guerres civils10.-Intervenció de les potències en els afers interns11.-Problemes d’identitat nacional i territorials
Guerres ètniquesConflictes entre països
El món de postguerra 1945-1973
C.Aranda & J.Manero
El món de postguerra 1945-1973
El Tercer Món vist pel fotògraf Sebastià SalgadoEl Tercer Món vist pel fotògraf Sebastià Salgado
Etiòpia, Sudan
C.Aranda & J.Manero
El món de postguerra 1945-1973
El Tercer Món vist per S. SalgadoEl Tercer Món vist per S. Salgado
Etiòpia, Sudan
C.Aranda & J.Manero
El món de postguerra 1945-1973
El Tercer Món vist per S. SalgadoEl Tercer Món vist per S. Salgado
Mali
C.Aranda & J.Manero
El món de postguerra 1945-1973
El Tercer Món vist per S. SalgadoEl Tercer Món vist per S. Salgado
Mèxic
C.Aranda & J.Manero