@legre

UNITAT 1. INICI DE L’EDAT MITJANA

1.1 FI DE L’IMPERI ROMÀ

1.2 NOUS REGNES: GERMÀNICS I VISIGOTS

1.3 IMPERI BIZANTÍ

ESPLENDOR, DECADÈNCIA, JUSTINIÀ, ART

1.4 L’ISLAM

APARICIÓ, PRINCIPIS, EXPANSIÓ, CULTURA, ECONOMIA, CIUTATS

1.5 IMPERI CAROLINGI

CARLEMANY, GOVERN, AQUISGRÁN, DISGREGACIÓ

@legre

1.1 FI DE L’IMPERI ROMÀ

Al llarg del segle V, les invasions dels pobles germànics, anomenats bàrbars

pels romans perquè no parlaven llatí i perquè eren estrangers, van provocar

la fi de l’imperi Romà d’Occident l’any 476. L’imperi Romà d’Orient va resistir

les invasions i va sobreviure amb el nom d’imperi Bizantí fins l’any 1453. Les

invasions germàniques l’únic que van provocar va ser l’acceleració del procés

de desintegració d’un imperi, el Romà, que ja des del segle III estava en decadència.

Aquesta decadència venia provocada per factors interns, com ara una

crisi política i un malestar en l’exèrcit amb cops d’estat freqüents i assassinats

d’emperadors; enfrontaments socials al camp, amb la concentració de la

terra i l’aparició de grans latifundis; enfrontaments socials a les ciutats, i crisi

de l’artesania i del comerç, fet que provocà una marxa de la ciutat al camp

(procés de ruralització). I també factors externs com ara la pressió que feien

els germànics des de les fronteres de l’Imperi. Amb la fi de l’Imperi van sorgir

una sèrie de regnes governats per reis germànics.

1.2 NOUS REGNES: GERMÀNICS I VISIGOTS

Els regnes més importants van ser l’ostrogot, a Itàlia; el visigot, a la península Ibèrica; el franc, a la Gàlia (futura França), i l’anglès i el saxó, a les illes britàniques.

L’estructura d’aquests regnes era rural i autàrquica, és a dir, la gent vivia al camp i la producció només es destinava a l’autoconsum. L’aparició en escenade l’islam va consolidar aquesta economia, igual que va consolidar el feudalisme, del qual parlarem més endavant en les unitats d’història medieval. Els germànics van assimilar la cultura romana i la van barrejar amb la seva. D’aquesta manera, entre els segles VIII i XI es van formar les llengües romàniques a partir del substrat prellatí, el llatí, llengües germàniques, l’àrab en el cas del castellà i del català, i posteriorment de la interrelació de les llengües romàniques i de l’evolució pròpia de cada llengua.

@legre

@legre

1.3 IMPERI BIZANTÍ

La crisi del segle III va sotraguejar de manera considerable l’economia del sector occidental de l’Imperi. En canvi, a la zona oriental, el comerç marítim, les tasques artesanals i una agricultura no sotmesa a la dominació dels terratinents va permetre la consolidació d’una civilització urbana i una economia monetària.

La pressió dels pobles bàrbars a les fronteres ja havia portat a Dioclecià, l’any 286, a la divisió política de l’Imperi en dues parts: Orient i Occident; quedava a la part oriental el territori més ric i amb millors facilitats per resistir els atacs dels bàrbars. Així, l’Imperi d’Orient, més ric que el d’Occident, va ser capaç de resistir les invasions germàniques.

Quan l’any 476 l’emperador d’Orient va rebre des de Roma les insígnies imperials arrabassades pels invasors al darrer emperador romà, Ròmul August, pot dir-se que amb elles anava el reconeixement que el centre de l’autoritat al món mediterrani passava ara la ciutat de Constantinoble. Aquest imperi es va mantenir deu segles amb el nom d’Imperi bizantí. Va tenir com a capital la ciutat de Constantinoble, que abans s’anomenava Bizanci.

Segles V a VII. A l’evolució de l’Imperi Bizantí durant l’edat mitjana es distingeixen tres etapes ben diferenciades. La primera abraça fins a començament del segle VII. Durant aquesta època, l’Imperi va mantenir l’herència llatina heretada de l’Imperi Romà.

La idea de recuperar l’Imperi perdut va sorgir força vegades durant la història, la més important de les quals en el segle VI, sota el regnat de l’emperador Justinià I (527-565), durant el regnat del qual, es pot afirmar que Bizanci va viure la seva època més gloriosa.

@legre

Justinià, que va governar juntament amb la seva esposa Teodora, va intentar, fins i tot, tornar a construir la unitat imperial mediterrània. Per a dur-la a cap va impulsar la conquesta del nord d’Àfrica occidental (l’antic regne dels vàndals), el sud de la Península Ibèrica (fins aleshores sota el control dels visigots) i gran part del territori d’Itàlia (en poder dels ostrogots) a mans dels seus exèrcits comandats per Belisari i Narsès.

Aquesta política mediterrània va obligar l’emperador bizantí a signar la pau amb Pèrsia (Estat que en aquesta època tornava a ser una gran potència i representava una seriosa amenaça militar) i a deixar desprotegits els Balcans, fet que va propiciar la posterior penetració dels pobles eslaus a la Península Balcànica.

Així, en època de Justinià I, i abans de l’allau musulmana, l’àrea mediterrània va tornar a ser unificada des de Constantinoble. El triomf militar va ser espectacular, però efímer en el temps.

@legre

D’altra banda, per a governar un imperi tan extens calia una bona organització. Així, l’emperador o basileu concentrava tots els poders: dirigia l’exèrcit i l’administració i era el cap religiós. D’altra banda, Justinià va potenciar el desenvolupament d’una poderosa burocràcia estatal, una àmplia xarxa de funcionaris especialitzats controlada per l’emperador i que executaven les seves ordres per tot l’Imperi,. A més, Justinià es va envoltar d’una luxosa cort, va organitzar un exèrcit molt poderós que en defensava les fronteres i va articular un cos de diplomàtics que mantenia les relacions amb altres pobles i afavoria el comerç.

Per tal de mantenir les despeses de l’Estat i l’exèrcit, es va imposar un fort sistema fiscal: es cobraven impostos als propietaris de terres, als comerciants i a tots els súbdits, els quals, a més, havien de realitzar per a l’Estat una sèrie de serveis gratuïts.

L’Església, com a hereva directa de l’Imperi Romà, va tenir una gran importància en la vida política de l’Imperi Bizantí. Com havia estat característic en el Baix Imperi Romà, els emperadors bizantins van continuar intervenint activament en el control de l’Església, i per això, els patriarques de Constantinoble van començar a discutir la primacia de l’Església de Roma i de la figura del Papa.

Durant els primers segles de la història de Bizanci, l’Església va viure intenses polèmiques teològiques (qüestions relatives a la naturalesa divina) que, de

@legre

vegades, expressaven el descontentament social. Les idees teològiques que no van aconseguir triomfar van ser considerades heretgies i, per tant, perseguides.

Una primera onada d’heretgies va tenir com a centre de discussió el problema de la naturalesa (divina o humana) de Crist, com per exemple l’arrianisme (impulsat per Arri), que rebutjava la idea que Jesús fos home i Déu al mateix temps (el que s’havia denominat com la doble naturalesa de Crist).

Una altra heretgia posterior va ser la dels iconoclastes, els quals consideraven que era condemnable retre culte a les imatges (icones).

Ambdues postures, l’arrianisme i la iconoclàstia, després d’una època de gran difusió, van ser derrotades i perseguides per la jerarquia eclesiàstica ortodoxa.

1.4 L’ISLAM

Organització social i política. La societat islàmica era una societat de tipus tribal, organitzada en clans amplis, cohesionats per la solidaritat. La família era patriarcal, amb una important submissió de les dones. El matrimoni era poligàmic i endogàmic (realitzat entre membres de la mateixa comunitat), la qual cosa li donava un cert avantatge a l’hora d’absorbir i assimilar les poblacions amb les quals entrava en contacte.

Entre les tribus es podien establir pactes o vincles de clientela. Aquesta xarxa de fidelitats, basada en la solidaritat tribal, va afavorir el progrés de les conquestes, però va ser un obstacle a l’hora d’establir les bases de l’Estat ja que aquests vincles eren sempre condicionals.

@legre

Aleshores, els musulmans van tendir a prescindir dels vincles tribals, i es va recórrer als funcionaris i soldats procedents de la societat indígena o de més enllà de les fronteres de l’Islam (estranys, en definitiva, al medi tribal). Aquests funcionaris van caracteritzar-se per la seva fidelitat a la dinastia regnant.

L’estabilitat de les dinasties depenia, en part, del control de les rutes comercials i especialment de les dedicades al comerç de metalls preciosos. Quan aquest control fallava, la dinastia depenia, bàsicament, de l’excedent intern i augmentava la pressió fiscal més enllà del que era permès per la legislació islàmica. En aquest cas, el poder perdia legitimitat, i amb això el suport de la població, fet que facilitava l’esclat de revoltes i conflictes.

Cultura i ciència. A nivell cultural, la civilització islàmica va constituir una síntesi i va esdevenir transmissora dels coneixements procedents de diverses cultures i avançaren en camps tan importants com el de la matemàtica, la medicina i la filosofia. Així, els musulmans van tenir un paper molt important en el desenvolupament de la humanitat.

Es ben conegut el paper dels àrabs com a transmissors del llegat heretat de la societat clàssica, particularment de Grècia. També van ser peoners en diversos camps de la investigació científica i van acomplir un paper fonamental en el desenvolupament de la major part de les disciplines científiques.

Com a exemple citem a Muhammad ibn Musà al-Hwarizni, del segle IX, pare de l’àlgebra (paraula d’origen àrab). De les seves investigacions provenen termes com algorisme (mètode i notació en les diferents formes de càlcul) i guarisme (cadascun dels signes o xifres aràbigues que expressen una quantitat). Al-Hwarizni també va fer progressar considerablement la trigonometria.

A més de desenvolupar l’àlgebra, els musulmans aportarien la notació decimal i el zero (d’origen hindú).

També van desenvolupar les tècniques de navegació d’origen xinès, com la carta marina, la brúixola i l’astrolabi.

@legre

El saber va ser assimilat i desenvolupat a les madrasses (escoles alcoràniques). Tot sovint allí ensenyaven savis acabats de convertir a l’Islam.La formació de l’Islam va servir perquè cultures abans separades entressin en contacte estret. El fet que l’àrab esdevingués llengua universal de l’Islam, a causa de l’expressa prohibició de traduir l’Alcorà, va servir de lligam de cultures distants.També van crear grans biblioteques on van recollir obres seves i dels autors clàssics grecs i llatins, que d’aquesta manera es van poder conservar durant segles. Ben aviat, però, iniciarien el conreu d’una una brillant literatura aràbica (poesia, novel·la, llibres de viatges, contes, història…). De mica en mica, l’àrab desplaçaria el grec com a llengua culta; tot i que l’Islam la conservaria i estudiaria, especialment en el camp de la ciència. De les seves obres literàries van destacar especialment els Contes de les mil i una nits, on es barrejaven influències populars índies, perses i egípcies. L’art de la imatge no va ser gaire representat fins a l’època turca. Així, l’obra d’art prototípica va ser la mesquita. Aquest edifici, de planta rectangular, continuaria la tradició bizantina que consistia a concentrat tots els efectes estètics a l’interior, mentre que descurava l’exterior, on s’adverteix directament el material de construcció. La decoració solia ser abstracta, geomètrica o vegetal.

@legre

Les mesquites més importants de les primeres etapes de l’Islam són la d’Omar, a Jerusalem, la de la Meca, la de Cairuan, a Tunis, i la de Còrdova, a Andalusia. Altres edificis de tipus religiós son les madrasses i les tombes fortificades (tomba de Tamerlà a Samarcanda), mentre que en arquitectura civil destaquen els palaus dels sobirans (Madinat al-Zahra a Al-Àndalus, el palau de Topkapi a Istanbul, l’Alhambra de Granada), les albergueries, els hospitals i els banys públics.

@legre

L’ arquitectura islàmica té unes característiques particulars:

Es construïa amb materials pobres i poc duradors, com ara maons i guix. Aquests materials, però, es recobrien amb una decoració abundant i molt bella, que els donava una aparença de gran riquesa. L’islam prohibeix representar animals i persones. Per això, per decorar usaven motius geomètrics i vegetals. Un altre tipus de decoració era la cal·ligrafia, que és molt bonica i artística. Cobrien els murs amb textos de l’Alcorà, poemes i lloances.

La preocupació per crear ambients agradables i frescos va donar lloc a espais en els quals abundaven jocs de llum i ombra que s’aconseguien per mitjà de l’ús de vidrieres, gelosies i reflexos a les rajoles. A més, el gust per l’aigua es materialitzava en fonts, piscines, cascades, etc.

Els edificis musulmans se sostenien sobre columnes, pilars i diferents tipus d’arcs, com ara els arcs de ferradura i els polilobulats. A vegades aquests elements eren tan nombrosos que formaven autèntics boscos. Generalment, aquests edificis es cobrien amb sostres plans i de fusta, tot i que també usaven cúpules, que van arribar a ser decorades amb gran riquesa.

En arts aplicades, la ceràmica va assolir un gran desenvolupament, profusament decorada amb varietat de motius i formes. La miniatura que il·lustrava els llibres també va adquirir un gran nivell de qualitat. Els tapissos, les catifes i altres tipus d’objectes industrials com arquetes i pots per guardar joiells o perfums, generalment d’ivori, foren importants en l’art i en el comerç. En les arts aplicades es denota una forta influència de l’art persa, amb dibuixos

@legre

estilitzats d’animals o vegetals enfrontats. En aquests dibuixos i en les miniatures sí que apareix la figura humana i són freqüents les representacions de Mahoma, encara que sense rostre.

La cultura àrab va assolir el seu punt culminant entre els segles IX i XI. Durant el segle XV, aquesta civilització entraria en decadència. Els musulmans serien expulsats de la Península Ibèrica a la fi de l’Edat Mitjana i la totalitat dels països que van constituir l’Imperi, llevat del Marroc, caurien sota l’òrbita dels turcs otomans, els quals arribarien a ocupar els Balcans i a amenaçar la ciutat de Viena.

Les societats musulmanes medievals: el camp i la ciutat

El món musulmà medieval va integrar societats que tenien al seu darrera una llarga història. L’adopció de la religió islàmica, però, no va canviar la forma immediata de les seves estructures socioeconòmiques. Malgrat les diferències que es van donar entre les diverses regions que integraven l’Imperi Islàmic, advertim certes semblances i un ritme similar en les transformacions.

La societat agrària. Resulta difícil conèixer la vida camperola ja que disposem de relativament pocs testimonis en comparació amb els que ens relaten el món urbà.

En gran part del territori islàmic, la vida agrícola estava dominada per l’escassetat d’aigua i l’aridesa del sòl, fet que determinava parcialment el predomini de la pastura. Tot i això, els àrabs van posar en pràctica variats i complexos sistemes d’irrigació que van donar lloc, en alguns territoris, a una agricultura rica i pròspera.

Així, els musulmans van practicar una agricultura intensiva allí on hi havia possibilitats de regadiu, les tècniques del qual van copiar dels llocs que conegueren durant la seva expansió.

@legre

Ben a l’inrevés del que passava a l’Occident feudal o als territoris no costaners de Bizanci, als dominis islàmics les explotacions agrícoles tendirien a l’especialització en funció de les necessitats del mercat urbà. Així, el propietari musulmà tendia a establir-se a la ciutat on s’aplegava la vida econòmica i social.

La situació dels camperols era diversa. A les zones allunyades de la influència urbana, moltes comunitats rurals van poder gaudir d’un ampli grau d’autonomia a l’hora de controlar el procés de producció. Tot i això, part dels seus excedents eren enviats, per via fiscal, cap a les ciutats on residia el poder polític.

@legre

En canvi, a les zones pròximes a les grans ciutats, on la civilització islàmica va desenvolupar una notable agricultura de regadiu per a l’abast ciutadà, la situació dels camperols podia ser força pitjor, ja que estaven vinculats per diversos tipus de contractes de parceria als grans propietaris urbans.

Les ciutats islàmiques estaven circumdades per un gran cinturó d’horts i fruiters on van aplicar-se tècniques especialitzades de conreu i van aclimatar-se noves plantes com la canya de sucre, el cotó i la morera.

L’agricultura musulmana era molt productiva i va estar dedicada a la producció de llegums i de fruiters, de plantes orientals (arròs, canya de sucre, moreres per la cria de cucs de seda, tarongers, albercoquers, presseguers, etc.) que de mica en mica, i a través de la Península Ibèrica arribarien a l’Occident cristià. També conrearen la vinya, malgrat la prohibició corànica, ja que aquesta no afectava els altres pobles. D’altra banda, van estendre les tècniques de regadiu, mitjançant sínies i molins.

La societat urbana. La civilització islàmica va florir especialment a les ciutats, on es concentraven l’artesania i el comerç. En tant que centres del poder polític, a les ciutats hi afluïa, gràcies a la recaptació d’impostos, l’excedent produït al món camperol. Excedent que, al seu torn, era redistribuït entre una nombrosa capa de funcionaris i soldats que formaven el suport de l’Estat i que convertien la ciutat en un gran centre consumidor.

Això va impulsar el desenvolupament del comerç fins a límits desconeguts fins aleshores. Les bases materials de la civilització islàmica les trobem en el comerç a llarga distància.

@legre

El món islàmic va beneficiar-se de la seva situació geogràfica, que li feia acomplir la funció d’intermediari comercial monopolístic entre Àsia, Àfrica i Europa. El centre comercial del món musulmà va ser el golf Pèrsic, des d’on els mariners islàmics arribaven fins a l’Índia. Els més agosarats van aconseguir d’arribar a les costes del sud de la Xina. Allí aprendrien a emprar la brúixola i el timó de codast.

Des d’aquestes terres orientals, desconegudes a Occident, els musulmans importarien principalment teles, seda, pedres precioses, paper i fusta per construir vaixells. Encaminades cap a Basra i Bagdad, aquestes mercaderies eren transportades per caravanes a través dels deserts d’Anatòlia i de l’Orient Mitjà fins a Constantinoble o fins als ports mediterranis d’Alexandria, Antioquia, Tir, etc., que eren freqüentats des del segle XI per comerciants de la Península Itàlica.

El comerç també va ser freqüent en direcció al cor d’Àfrica, d’on portaven or, vori i esclaus negres; i també comerciarien amb el món eslau, d’on importaven ferro, pells i cuir.

Així, els territoris controlats per l’Islam van abraçar gairebé la totalitat de les rutes comercials actives de l’Edat Mitjana. Podem dir que els dos elements principals de la cohesió del món islàmic van ser la religió i les rutes comercials. L’àrab, la llengua utilitzada pels comerciants, va ser àmpliament utilitzada com a mitjà de comunicació.

Conseqüència d’aquesta intensa activitat comercial va ser la consecució d’una estructura econòmica monetària i urbana. El centre d’aquest món comercial era la ciutat. Els musulmans van ser grans constructors de ciutats.

@legre

Al seu cor hi estava situada la medina, que era, a la vegada, centre polític (residència del governador, funcionaris palatins i soldats), centre religiós (gran mesquita) i centre econòmic, organitzat al voltant del soco principal (mercat), on hi havia alfòndics per a l’hostalatge dels comerciants i magatzems de mercaderies.La medina formava un laberint de carrers ocupats pels artesans, que s’agrupaven en carrers o petits barris segons les seves activitats i produïen mercaderies de primera qualitat (ceràmiques, armes, teixits, etc.). Es veia als artesans treballant a porta oberta, cosint, teixint, tenyint, cisellant o mantejant el coure. La demanda de productes era satisfeta per artesans que hi comercialitzaven la producció pròpia, o per la producció dels tallers dependents de les administracions dels emirats o dels califats.Tot quedava encerclat per una muralla de protecció. L’activitat d’artesans i comerciants era viva i admirada pels pocs estrangers occidentals que van visitar les poblacions islàmiques. Ciutats com Damasc, Bagdad, el Caire, Còrdova, Cairuan, Fes, etc., van arribar a tenir, abans de les croades, una població vint vegades més nombrosa que la majoria de les ciutats occidentals i van esdevenir l’eix del món islàmic.

@legre

Expansió i evolució històrica de l’IslamD’ençà de l’any 632, després de la mort de Mahoma, l’Islam va sobreeixir el marc geogràfic àrab. La conquesta islàmica va ser dirigida pels àrabs, poble al qual pertanyia Mahoma, que van expandir la nova religió mitjançant lajihad o guerra santa. D’aquesta manera es va crear un gran imperi musulmà.

En un primer moment, s’hi van unir les diferents tribus que habitaven la Península Aràbiga i que es dedicaven majoritàriament al comerç. La Península Aràbiga ocupava una posició estratègica en les rutes que connectaven Orient i Occident.

La difusió de l’Islam fora d’Aràbia no va començar fins després de la mort de Mahoma, el 632. El 656 tot l’Imperi Persa restaria sota domini islàmic, mentre que Bizanci hauria de cedir territoris com Armènia, Síria, Palestina, Egipte,

@legre

Líbia i Tripolitània. Els successors de Mahoma, els califes, ja no eren només cabdills religiosos, sinó que havien esdevingut monarques d’un immens Imperi.

La rapidesa de la conquesta militar islàmica cal atribuir-la a la feblesa dels imperis bizantí i persa, a causa, en gran part, dels enfrontaments mutus. L’avenç islàmic va afavorir també la descomposició social d’aquests dos imperis. En ocasions, els àrabs van ser rebuts com a llibertadors.

D’altra banda, no va ser una conquesta especialment destructiva. La tolerància davant moltes de les regions que van trobar i ocupar, i l’escassa ingerència en l’organització de les comunitats sotmeses en són una bona mostra.

En un primer moment, els conqueridors àrabs van respectar les propietats agràries dels pobles conquerits. L’administració va romandre en mans de les classes dominants autòctones, i la situació econòmica dels camperols no va canviar especialment.

Abans de la desaparició de la primera nissaga califal, els Omeies (661-750), l’Islam comprenia tot el nord d’Àfrica i la Hispània dels gots (711-721) a l’oest; a l’est arribava fins a les ribes de l’Indus i al sud de les estepes asiàtiques (715). L’avenç es perllongaria durant la resta de l’Edat Mitjana i part de l’Edat Moderna amb l’extensió per les estepes d’Àsia, el nord de l’Índia, Indonèsia i l’Àfrica negra.

@legre

Quan la dinastia Abbàssida va substituir l’Omeia (750), els musulmans eren el més gran Imperi a l’oest de la Xina. L’any 751, a Talas, van fer front a l’exèrcit xinès i van aturar l’avenç del xinesos cap a l’oest.

Tanmateix, l’Imperi Bizantí resistiria l’envestida dels musulmans, si bé que amb una gran reducció del seu espai territorial. Els musulmans al seu torn, un cop ocupat el nord d’Àfrica, quedarien retinguts a la línia dels Pirineus, cap a mitjans del segle VIII. Carlemany els foragitaria de la Catalunya Vella a finals del segle VIII i principis del IX (reconquesta de Barcelona, l’any 801).

1.5 IMPERI CAROLINGI

Imperi Carolingi és un terme historiogràfic utilitzat per referir-se a un període de la història europea derivat de la política dels reis francs, Pipí i Carlemany, que va suposar un intent de recuperació en els àmbits polític, religiós i cultural de l'època medieval a Europa occidental, i és un fet rellevant i important la coronació de Carlemany com a emperador a Roma com a signe de restauració de facto de l'Imperi Romà d'Occident. Després de la seva dissolució el 843 seria succeït un segle després pel Sacre Imperi Romà Germànic amb la mateixa orientació.

@legre

Pipí va deixar en herència el regne als seus dos fills, Carles i Carloman, però aquest últim es va retirar a un monestir i va morir molt aviat (771), amb el que va quedar Carlemany com a únic sobirà del territori.

Carlemany, que era fill nét de Carles Martell, va iniciar una política d'expansió territorial per intentar restaurar l'antic Imperi Romà d'Occident, el que el va fer enfrontar-se a bizantins, musulmans i germànics. Va estendre el seu Imperi per França, Itàlia, Alemanya i fins a part d'Hispània (nord de l'actual Catalunya i Osca). Va establir la capital a Aquisgrà, a la zona oest d'Alemanya.

El papa Lleó III va proclamar a Carlemany com a emperador en la església de Sant Pere (Roma) el dia de Nadal de l'any 800.

Carlemany

Carlemany, en francès Charlemagne i en alemany Karl der Große, era un personatge poderós, intel·ligent i relativament culte, que es convertiria en una llegenda per a la història posterior tant deFrança com d'Alemanya. Carlemany va restablir un equilibri de poder entre l'emperador i el papa.

A partir de l'any 772, Carlemany va emprendre una llarga guerra en la qual va conquerir i va derrotar als saxons per a incorporar els seus territoris a l'Imperi Franc (les últimes incursions de Carlemany sobre els territoris saxons està datada en el 804 pels Annals regni Francorum). Aquesta campanya es va sumar a la pràctica de líders cristians no romans que provocaven la conversió dels seus veïns per la força. Els missioners catòlics francs, al costat d'altres d'Irlanda i de la Gran Bretanya anglosaxona, havien penetrat en territori saxó des de mitjans del segle VIII, resultant en un augment dels enfrontaments amb els saxons, que es resistien als esforços missioners acompanyats d'incursions militars. El principal oponent saxó de Carlemany, Widukind, va acceptar ser batejat en el 785, com a part d'uns acords de pau, però altres líders saxons van continuar amb la lluita. Després de la seva victòria el 782 a Verden, Carlemany va ordenar la matança massiva de milers de presoners saxons pagans. Després de diversos aixecaments més, els saxons van patir la derrota definitiva en el 804. Això va expandir l'Imperi Franc cap a l'est, fins a l'Elba, cosa que l'Imperi Romà només va intentar una vegada, i en el que va fallar en la batalla del bosc de Teutoburg (any 9 dC). Per poder cristianitzar amb més efectivitat als saxons, Carlemany va fundar diverses diòcesis, entre les quals hi ha les de Bremen, Münster, Paderborn i Osnabrück.

Al mateix temps (773-774), Carlemany va conquerir als llombards, incloent d'aquesta manera el nord de la península itàlica en la seva esfera d'influència. Va renovar el donatiu al Vaticà i la promesa al papat de continuar la protecció per part dels francs.

En el 788, Tassil III, duc de Baviera, es va revoltar contra Carlemany. Després de aixafar la revolta, aquest va incorporar Baviera al seu regne. A més d'expandir els horitzons dels seus dominis, va reduir de manera dràstica el poder i la influència dels agilolfings (la família de Tassil), una altra de les famílies influents d'entre els francs i els seus potencials rivals. Fins al 796,

@legre

Carlemany va continuar expandint el seu regne encara més cap al sud-est, fins a l'actual Àustria i a parts de Croàcia.

D'aquesta manera, Carlemany va crear un regne que arribava des dels Pirineus al sud-oest (incloent de fet una zona del nord-est de la península Ibèrica (Marca Hispànica després del 795, que seria l'origen de Catalunya i de la seva cultura i llengua, molt properes a l'occità), passant per gairebé tota la França moderna (a excepció de Bretanya, que mai va ser conquerida pels francs), i a l'est la major part de l'actual Alemanya, incloent-hi el nord d'Itàlia i l'actual Àustria. En la jerarquia de l'Església, els bisbes i abats buscaven la protecció del palau del rei, font tant de protecció com de seguretat. Carlemany s'havia erigit en líder de la cristiandat occidental, a més d'impulsar un «Renaixement carolingi» en la cultura literària, gràcies al seu suport a monestirs com a centres d'ensenyament.

Carlemany segons una il·lustració d'Albert Dürer (1511).

El dia de Nadal de l'any 800, el papa Lleó III va coronar a Carlemany com «Emperador que governa l'Imperi Romà», a Roma, en una cerimònia presentada com inesperada, ja que Carlemany no desitjava trobar-se en deute amb el bisbe de Roma, i al seu fill Carles el Jove com a rei dels francs. Es tractava d'un més dels gestos portats a terme pel papat per definir els papers de auctoritas papal i potestas imperial, així com per considerar com a successor dels emperadors romans. Això va originar una sèrie de disputes amb els bizantins pel nom de l'Imperi Romà. Després d'una primera protesta per la usurpació, en el 812, l'emperador bizantí Miquel I Rangabé va reconèixer a Carlemany com a emperador (basileus), però no com a emperador dels romans

@legre

(Βασιλεύς των Ρωμαίων), títol que es va reservar el bizantí com el veritable successor dels emperadors romans. La coronació va servir per donar una legitimitat permanent a la primacia carolíngia entre els francs.

Després de la mort de Carlemany el 28 de gener de 814 a Aquisgrà, va ser enterrat en la Catedral d'Aquisgrà.

Carolingis posteriors

Carlemany va tenir diversos fills, però només un va sobreviure, Lluís el Piadós, qui va succeir al seu pare al capdavant de l'imperi unificat. Però el fet que heretés el lloc va ser més un assumpte d'atzar que intencionat. Després de tres guerres civils, Lluís va morir al 840, i els seus tres fills supervivents van decidir repartir-se el territori en el tractat de Verdun del 843:

1. El fill gran (dels que van sobreviure), de Lluís, Lotari I emperador des de l'any 817, li va correspondre els francs centrals amb les capitals imperialsAquisgrà i Roma. Al seu torn, els seus fills es van dividir aquest imperi en Ducat de Lorena, Burgúndia i Itàlia septentrional. Aquestes zones desapareixerien més tard, integrant-se al Sacre Imperi Romà Germànic.

2. El segon fill de Lluís, Lluís el Germànic, va passar a ser rei dels francs de l'est. Aquesta zona seria l'origen del que més tard va ser el Sacre Imperi Romà Germànic, que amb el temps va arribar a ser, aproximadament, l'actual Alemanya.

3. El seu tercer fill, Carles el Calb, va passar a ser rei dels francs de l'oest, en disputa amb el seu nebot Pipí II d'Aquitània. La zona que va ocupar arribaria a ser l'actual França.

El regne de Carlemany va sobreviure al seu fundador i es va estendre per gran

part de l'Europa occidental, però, els seus successors es van mostrar

@legre

incapaços de mantenir-lo. El mapa mostra els territoris del l'emperador Lluís

II (verd), i els del rei dels francs orientals Lluís el Germànic (groc) i

occidentals Carles el Calb (morat) després del repartiment del Tractat de

Meersen (870).

Més tard, mitjançant el tractat de Meersen (870) i el tractat de Ribemont (880) es va realitzar una nova divisió dels territoris, en detriment de Lotaríngia.

El 12 de desembre de 884, després d'una sèrie de morts, l'emperador Carles el Gras va reunir la major part de l'Imperi carolingi, només Bosó de Provençaresistia com a rei a Viena.

A la fi del 887, el seu nebot, Arnulf de Caríntia es va revoltar i es va fer amb el títol de rei dels francs de l'est (actualAlemanya). Carles es va retirar i va morir poc després, el 13 de gener del 888. Els regnes d'Itàlia i el Regne d'Arlésvan tenir reis propis. A la França occidental, Odó, comte de París va ser elegit rei i va ser coronat al mes següent, però a Aquitània Ranul II d'Aquitània es va proclamar rei. Deu anys més tard, els carolingis van recuperar el poder aFrança, on van governar fins al 987, any de la mort del darrer rei de la dinastia carolíngia Lluís V de França.

[modifica]Decadència

Després de la mort de Carlemany a l'any 814, el seu fill Lluís I el Pietós (o Ludovicus Pius), que era de caràcter feble i molt manipulable, va assumir la corona de l'Imperi. L'Imperi fort i consolidat que va heretar va entrar en decadència després de les lluites internes pel poder, fomentades en part pels seus fills. A la mort de Lluís I el Pietós (840), els seus fills Carles II el Calb, Lluís el Germànic i Lotari I van firmar el Tractat de Verdun i es van repartir l'Imperi carolingi. A Carles el Calb li va correspondre la Gàl·lia; a Lluís el Germànic, Alemanya; i a Lotari, laLotaríngia. Es va posar fi així a l'Imperi carolingi, que es va desfer encara més després de noves invasions de pobles bàrbars: àrabs, hongaresos i normands.

[modifica]Causes de la disgregació de l'Imperi Carolingi

Carlemany no va aconseguir dotar al seu Imperi d'una organització política i administrativa que pogués subsistir per si mateixa a les amenaces que planaven sobre ell. Tota l'organització de l'Imperi descansava sobre una condició necessària: la fidelitat dels nobles a l'Emperador i al Rei dels francs i dels llombards. Tot això en un context econòmic i social en el qual els comtats es tornaven cada vegada més autònoms: en principi, com resultava molt costós mantenir un guerrer a cavall amb tot el seu equipament, només els grans propietaris s'ho podien permetre i la resta d'homes lliures no tenien una altra alternativa que encomanar-se a un senyor com a vassalls. Cal destacar que no

@legre

existia un exèrcit permanent en el Regne dels Francs sinó que es realitzaven lleves d'armes i cada guerrer havia d'equipar-se pel seu compte. Es vivia en una societat rural l'economia era l'agricultura de subsistència, les ciutats estaven despoblades i reduïdes a la mínima expressió i el comerç havia pràcticament desaparegut. La burgesia encara no havia sorgit com a classe social i les províncies havien de subsistir amb els seus propis recursos.

Així, entre l'Emperador i els homes lliures cada vegada va cobrar més força la casta intermediària dels nobles a qui els seus vassalls havien de respondre. Era només qüestió de temps que en un tan extens Imperi en el qual les comunicacions eren tan escasses i deficients, els vassalls responguessin més als seus senyors locals que a l'Emperador.

Mentre Carlemany va viure, el seu extraordinari prestigi, la seva mà ferma i la seva fèrria voluntat, i els beneficis que reportaven a la noblesa les conquestes territorials, van fer que se li obeís per sobre de la desintegració que estava en potència. Únicament si el seu successor hagués estat un rei amb els talents de Carlemany hagués tingut l'Imperi Carolingi possibilitats de sobreviure. Però el seu fill Carles el Jove, que tenia un gran talent militar i a qui Carlemany havia confiat algunes de les seves missions més difícils, no li va sobreviure.

Ja en vida de Carlemany s'havia produït un fet que permet deduir que alguna cosa dolenta estava passant amb la fidelitat en base a la qual estava erigit l'esquelet de l'Imperi. L'estiu de l'any 807, molt pocs dels senyors i guerrers convocats a l'assemblea anual es van presentar i, per primera vegada, l'assemblea no va poder realitzar-se. Va ser un fet sense precedents. Carlemany ho va interpretar com una revolta a la seva autoritat, va enviar als seus missi a investigar cada comtat i va castigar amb edictes aquesta creixent deserció.

Mort Carlemany i donat el poc talent polític del seu fill i successor Lluís el Piadós, els fets es van precipitar. Les guerres civils entre el monarca i els seus fills van acabar amb el prestigi de l'Emperador. La fidelitat que només es mantenia per l'extraordinària figura de Carlemany va desaparèixer i l'Imperi Carolingi, ja ferit de mort, va acabar de naufragar gràcies a l'exacerbació dels atacs dels nòrdics, donant pas al ple auge del feudalisme.

L'Imperi era inviable donades les condicions econòmiques, polítiques i socials de l'època i només la fortíssima personalitat i el talent de Carlemany havien pogut sostenir-lo.