UNA AVENTURA PRECIOSA

Hi havia una vegada una classe molt bonica, bé, no és que fos millor que les altres, sinó que els nens d’aquella aula eren els més eixerits, carinyosos i divertits del món.

Es coneixien molt bé perquè feia temps que anaven junts, gairebé tots.

Aquest curs els havia agafat una fal.lera tremenda per fer contes on els protagonistes fossin ells mateixos: no en podia faltar cap, ni tan sols la mestra.

Tan bé ho feien que es van presentar a un concurs d’una editorial de Barcelona que buscava escriptors novells. La idea els va semblar original i van guanyar el primer premi.

Això significà una gran sorpresa pels nens …no s’ho creien…i és que estaven tan acostumats a fer contes xulos…

Quan va arribar la notícia , la directora va cridar la senyoreta i ella, tornant a l’aula amb tota solemnitat els explicà:

-Nois i noies, escolteu bé.

Va abaixar el to de veu com feia quan volia que tots estiguessin molt atents.

-Recordeu aquell conte tan xulo que vam fer tots junts i que vaig enviar a un concurs?

-Síííí…

-Doncs bé, ha estat escollit pel jurat. Ha entrat en la fase final i…

En aquell moment semblava que no hi hagués ningú a l’aula de tan atents que estaven.

-Doncs,aquell conte, aquell conte…ha guanyat el primer premi.

Per un moment, va semblar que tots estessin muts, però aviat van començar a cridar, a cantar, a aixecar-se…en fi, a demostrar la seva alegria.

L’Ariadna va preguntar:-Teresa, …primer premi…quin regal ens toca?-Què t’agradaria que ens toqués, Ariadna?

-Doncs…un viatge, unes vacances de 3 dies tots junts a Portaventura.

La Teresa va dir que no, que no era aquell, el premi.

En Carles afegí:

-Jo ja ho sé, ens donaran un piló de llibres per la classe…com sempre. Buffff…

-No, potser ens donaran entrades per un partit Barça-Madrid – digué l’Ivan.

En Pere ja començava a dir que el Barça guanyaria 3 a 0 amb hat trick de Messi però tots el van fer callar, de nerviosos que estaven.

De cop se sent una veu:

-Calla, senyor polític.

Era la Judit.

-Segur que el premi és més interessant que un simple partit de futbol!!

-A mi m’agradaria molt aquest premi, seria superxulo. El futbol és el més important de la vida- digué l’Arnau Pagès.

-Bé, nois…prou. Ja n’hi ha prou. Per aconseguir aquest premi hem de presentar una proposta interessant a l’editorial i ens la pagaran tota sencera. Hem de ser ben originals. Quines idees teniu?? Penseu-les durant un minut i llavors jo preguntaré als que aixequin el dit. Comença el temps. Silenci.

Va passar una bona estona…segur que més d’un minut i finalment:

-Aleix, digues…

-Podríem anar a Estats Units a veure un partit dels Lakers contra els Boults.

-No, no…Podríem anar un dia al circ, ja que és el tema d’aquest curs. Tots junts a un bon circ- digué la Maria Xargayó

-Podríem anar a veure el torneig de Winbledon, a Londres-digué en Jan.

-Millor a Austràlia, a veure els cangurs vermells i els óssos panda-va dir l’Àlex

La Maria Fernanda, que té molt de seny, va dir:

-Nois, això valdrà molts diners perquè som molts, som 27. Segur que no ens ho donen.

-Podríem pujar a la branca d’un arbre i arribar a un núvol on hi hagués una ciutat espacial amb una bruixa que ens convertís en…

-Calla, calla Cristina, que això no val diners-digué en Denis. -Hem d’aprofitar-ho i anar al Regne de la Fantasia d’en Gerónimo.

-No, no…que això tampoc val diners, això ho podem fer cada nit en un somni- va aclarir l’Haingo.

-Bé, nois, sembla que algunes idees són molt cares i no es podran fer i d’altres són tan especials que només les podem viure en la nostra imaginació, de moment - va intentar acabar la Teresa.

-Podríem agafar un tren dels ràpids i que ens portés ben lluny, ben lluny…-digué l’Arnau Linares.-Nois, nois –digué l’Adrià - hi ha algunes idees que es poden combinar. Què us semblaria agafar el tren d’alta velocitat fins a París, estar-nos-hi uns dies i anar al “Cirque du Soleil”?

-Síííi….Síííí….D’acord…..

I ja tornaven a estar tots dempeus, nerviosos i supercontents. La Teresa va haver d’agafar una pedreta i posar-la dins el pot.

Tots va asseure’s i callar al moment. Aquell mes el pot estava molt ple i no es podien permetre luxe…. perquè tindrien problemes….

Així doncs, la proposta va quedar ferma. Es va explicar a la Pilar, la directora, i li va semblar molt bé. Cada nen va parlar amb els seus pares i a tots els va encantar la idea.

Durant la setmana següent van dedicar totes les sessions de medi i mates a calcular quan els costaria, on anirien, els horaris del tren, l’hotel… Finalment els va quedar una proposta prou interessant que van enviar a l’editorial de Barcelona.

Al cap de poc més d’una setmana ja tenien la resposta:

Podien fer el que havien pensat i els ho pagaven tot, tot.

Quan va arribar el dia desitjat, tots van ser ben puntuals, amb els papes i una maleta a l’estació de Girona.

-Adéu papa, Adéu mama…Us trobaré a faltar molt, us estimo…

-Vinga Michelle, anem, que no n’hi ha per tant. Doneu records a la Júlia que no tindrem temps de trobar-vos a faltar-digué en Marçal.

-Però si era broma…que jo tampoc m’enyoraré.

Van pujar al tren, tots junts al mateix vagó. Quina velocitat!!

En un moment eren a París. La Teresa els havia advertit que no podien perdre-la de vista perquè les vies a París són molt complicades. Van baixar del tren i pujar al metro. Finalment van sortir al carrer.

Cadascú amb la seva maleta, van anar xino-xano fins a l’alberg on es quedarien.

Que bé! Que bonic!

Tenia uns grans jardins amb piscina i tot. Amb camps de futbol i taules de ping-pong,..i no s’hi allotjava ningú més. Era tot per ells.

Els van servir una mica de berenar però a en Martí no li va semblar bé:

-Necessitem més menjar, senyors, que arribem amb molta gana i aquestes galetetes no ens toquen en lloc.

-No et queixis Martí.- va dir en Marçal per quedar bé amb l’amo que tenia una filla ben guapa…

-A mi no m’interessa quedar bé, jo vull atipar-me per poder jugar a futbol.

-Nois, anem a jugar que a l’entrada hi ha una pilota de la Champions i signada per Frank Rivery i Touré Yayá –observà en Pere.

Mentrestant les noies ja s’havien repartit els llits, posat bé la roba i reien, cantaven, cridaven…

-Noies, anem a la piscina?-va dir la Maria Oliver. –Ja estic ben tipa d’estar aquí dins. Jo ja porto el banyador i tenim permís per banyar-nos.

-Quin banyador portes, Bruna? Jo me’l vaig anar a comprar al Zara expressament per venir aquí. T’agrada? –preguntà la Paula.

-Molt, m’encanta el teu i el de la Laura.

-Gràcies Bruna-rigué la Laura.

-Perquè després de la piscina no anem de compres al centre comercial “Les Halles”?-preguntà la Bruna

-No, noia…no hem vingut aquí per anar a comprar- digué la Jia - Perquè no anem a la torre “Eiffel”? I l’escalem? I mengem un croissant dels bons allà als jardins de davant?

-Segurament no ens deixaran escalar-la, noies, però podem anar a fer un volt pel barri dels pintors, a Montparnasse-suggerí la Nora.

Així doncs,anaren a comentar-ho a la Teresa que els digué que aquella tarda era per descansar i, com a molt, anirien a veure la catedral de “Notre Dame” i a fer un volt pel Sena.

Van sopar i van anar a dormir.

Va costar una mica agafar el son, estaven nerviosos i emocionats. Els nois xerraven, les noies no paraven de cantar…però la Teresa no deia res perquè pensava que no molestaven a ningú i que, així, la nit següent dormirien com uns lirons i ella també podria descansar.

L’endemà al matí tots es van despertar cap a les nou però el llit de la Laura era buit. No hi era. Nervioses, les nenes van anar cap a fora i la van trobar llegint una guia de París: que si el Louvre, que si el Sacré Coeur, que si els ponts que atravessen el Sena, que si l’Arc de Triomf…

En Santi li va preguntar:

-Laura, que no tens gana? Ja estem esmorzant i avui sí que és bo: hi ha xocolata desteta i melindros. A més, croisants francesos d’aquells tan bons.

-Sí que tinc gana però no podia dormir d’emocionada. Estem a París!Van entrar al menjador, van esmorzar i es van preparar per sortir cap al circ.

L’espectacle era fenomenal, la música molt bona, els llums espectaculars i els artistes…els artistes fantàstics.

Un pallasso amb el nas vermell anava estirant a nens…a voluntaris, deia ell.

-Jo,jo, jo…gamarús, jo…. –cridava l’Àlex.

De cop i volta vam veure l’Aleix al mig de la pista.

-Aleeix..Aleeix..Aleeix-cridaven tots els de l’escola.

El pallasso li digué una cosa a l’orella i ell va contestar:

-Vull que sigui en Marc!

-No, no..no…si-us-plau, jo no.-sentien que deia en Marc , tapant-se la cara.

Però el pallasso el va anar a buscar. Va fer seure l’Aleix i, en Marc tot sol a la pista…

-Senyor pallasso, jo no vull ser voluntari. Això és una broma pesada, jo només venia a mirar què feien vostès.

Però el bon pallasso li va dir una cosa a l’orella i dos senyors se’l van endur. De cop i volta van veure que els trapezis es movien i tiraven un nen que l’altre agafava….en MARC!

Tots van aplaudir. Va ser impressionant…

Al cap d’una estona els dos Arnaus estaven a la pista central.

-Socors, socors…auxiliiiii- cridaven mentre reien…

Van dir alguna cosa a l’orella del del nas vermell i van assenyalar cap a on estàvem tots.

Els va fer entrar en una capsa gegant, de fusta, i….patatttxammmm. Miracle!!!!!

L’Haingo i en Carles van aparèixer en el lloc dels Arnaus i ells eren a la seva cadira. Com podia ser això?

-Moltes gràcies senyor August-digué l’Haingo.

-Ha estat un viatge molt especial –afegí en Carles.

La música sonà ben alta i els llums enfocaven amunt.

Van veure un equilibrista passant pel cable. Anava en moto, amb una sola roda i a l’esquena duia un nen: en Jan…

-Ha estat fabulós, senyors, gairebé apassionant com un partit de tennis-va dir ell.

Van continuar mirant amb molta atenció l’espectacle. Van veure forçuts, contorsionistes, genets amb els seus cavalls, mags i més pallassos,….

Quan ja estaven a punt d’acabar, van veure que l’Ivan s’aixecava estirat pel pallasso de les bromes pesades. Va pujar a l’escenari i va sonar música, una cançó molt coneguda.

L’Ivan va dir:

-La vull dedicar a tots els meus amics, els millors amics del món.

Tots van aplaudir i van cantar, ballar….--------------------------------------------------------L’endemà van recollir-ho tot i van fer el mateix viatge però a l’inrevés.

Van arribar a casa, van abaraçar els pares i van intercanviar-se totes les fotos.

Ara els queda un record fantàstic. Va ser una aventura preciosa….

Autors: tots els nens i nenes de quart