Un passeig per la filmografia de

Aki Kaurismäki

Aki Kaurismäki (Finlàndia, 1957) és un director de cinema finlandès, considerat autor de culte, i conegut per ambientar les seves pel·lícules entre les classes socials més

desfavorides. Considera que el cinema ha de reflectir la societat en la que vivim, però sense caure en films polítics, prefereix però amagar la política entre línies. El cinema de Kaurismäki es distingeix pel predomini dels silencis i un cert aire de melancolia i tristesa, barrejat amb una subtil ironia. Els personatges pertanyen a classes humils i busquen una felicitat que gairebé mai assoleixen. Mostren certa indiferència davant de les seves desgràcies, cosa que ens evita sentimentalismes, però alhora transmeten emocions

que ens remouen i els fan commovedors. El seu sarcàstic sentit de l’humor serà clau per atenuar els seus drames. Serà aquesta conjunció entre l’humor i la desesperació la que determinarà el seu estil propi. La seva filmografia ha sigut qualificada de minimalista per l’absència de diàlegs. Una mirada,

un gest, ens transmet molt més que qualsevol paraula. Fins i tot la cuidada escenografia

persegueix aquesta finalitat; els objectes, els colors que utilitza, els plans cinematogràfics, tenen un missatge, que va més enllà de l’estrictament verbal. Kaurismäki crea el seu propi univers, on ens mostra un submón de personatges fracassats que han quedat al marge de la societat, però que alhora són rebels d’un estat conformista de les coses. És en aquest context on s’han d’entendre els seus finals, amb aires de faula que animen a l’espectador a creure en una certa esperança a través de l’amor o de la solidaritat. (El Havre, 2011 ).

Sap descriure l’altra cara de la prosperitat de les societats modernes: Sombras en el paraíso (1986), història d’amor entre una caixera de supermercat i un escombriaire , Ariel (1988), on un home perd la seva feina i es troba al llindar de la marginalitat o La chica de la fábrica de cerillas (1990), que es rebel·la contra l’opressió quotidiana. En El Havre ens parlarà de la immigració, on un escriptor decideix acollir a un petit africà que arriba il·legalment en vaixell. Però serà Luces al atardecer (2006), el seu film més aconseguit, una obra mestra que ens parla de la soledat i dels perdedors; tercera de la seva trilogia que començà amb Nubes

pasajeras (1996) y Un hombre sin pasado (2002), amb la que va ser guardonat amb el Gran Premi del Jurat a Canes i nominat als Oscar .

A la biblioteca podeu trobar part de la seva filmografia: -Sombras en el paraíso (1986)

-La chica de la fábrica de cerillas (1990) -Nubes pasajeras (1996) -Un hombre sin pasado (2002) -Luces al atardecer (2006) -El Havre (2011) --------------------------------------------------------------------------------------