Ametlla del Vallès

Modernisme d’estiueigVallès Oriental

Barcelona és reconeguda avui com la capital mundial del Modernisme. Bona part del prestigi cultural i turístic de la capital catalana es deu a la imaginació d'Antoni Gaudí, Josep Puig i Cadafalch, Lluís Domènech i Montaner i d'altres grans arquitectes del moviment, i al mecenatge dels industrials que els van contractar. Però l'àmbit del Modernisme ultrapassa àmpliament els límits del cap i casal, ja que és, en essència, una manifestació obertament catalana, nascuda de la reivindicació del fet nacional a través del respecte per la tradició i de la cerca de la modernitat.Gràcies al fenòmen de l'estiueig, que en aquella mateixa època va atraure a molts industrials i prohoms barcelonins al Vallès Oriental pel paisatge, la tranquil·litat i els aires saludables, la comarca és avui dipositària d'una considerable porció d'aquest patrimoni modenista de valor incalculable. Entre els últims anys del segle XIX i les primeres dècades del XX, ciutats com Granollers i viles com l'Ametlla, Cardedeu, Figaró-Montmany i la Garriga van haver de dissenyar plans d'eixample del seu nucli urbà per absorbir la demanda de terrenys per construir-hi torres de vacances. Durant l'estiu, l'atmosfera rural que respiraven aquests municipis vallesans es transformava en un escenari ple d'elegància i ostentació davant d'un decorat extraordinari: una extensa mostra de l'arquitectura de moda, concebuda per exercir una doble funció: donar la màxima comoditat als residents i exhibir la fortuna de l'amo. Avui, tot aquest patrimoni, vestigi d'una època daurada, converteix aquestes viles en autèntiques joies de la nostra cultura que mereixen ser assaborides amb un tranquil passeig.

6 Modernisme d’estiueig Vallès Oriental Una comarca i una època 7

Realització del projecteMood

Coordinació editorialRicard Regàs

Direcció d'artSergio Juan

TextosRicard Regàs, Àlex Blancafort

Disseny i maquetacióRosa Rodríguez

FotografiesRicard RegàsCiro Frank SchiappaConsell Comarcal del Vallès OrientalManel CuestaRicardo de la RivaAjuntament de Cardedeu-Museu-Arxiu Tomàs BalveyAjuntament de la Garriga

AgraïmentsNúria Nadal i Carme Rodríguez (Consell Comarcal del Vallès Oriental)Maria Teresa Bada (Ajuntament de l'Ametlla)Teresa Blanch (Museu-Arxiu Tomàs Balvey)Anna Asbert (Ajuntament del Figaró-Montmany)Enric Costa i Neus Díez (Ajuntament de la Garriga)Josep Muntal (Museu de Granollers)Àurea Diéguez (Ajuntament de Granollers)Lluís Cuspinera (correcció)Cinta CantarellNúria Latorre (Casa Barbey)Cristina Viader (Granja Viader)Enriqueta Viader (Granja Viader)Sebastià Astorgo (Can Cuyàs)Ramon Mestre (Can Mestre)

Guia del Modernisme d'estiueig al Vallès Oriental

Primer edició Tancament: abril de 2014©Tots els drets reservatsConsell Comarcal del Vallès Oriental

9 9

El Vallès Oriental

Una geografia molt diversaEl Vallès Oriental és, en essència, un tram de la Depressió Prelitoral Catalana –una llarga i àmplia vall paral·lela al mar– i les muntanyes que l'envolten. La comarca s'estén de nord a sud des de la falda solana del Montseny i dels cingles de Bertí fins a l'obaga de les serralades de Marina, el Montnegre i el Corredor, amb la plana vallesana pròpiament dita situada al mig d'aquestes unitats de relleu.

Al nord-oest, el riu Congost forma una profunda gorja entre el Montseny i els cingles de Bertí i origina el Besòs a partir de la confluència amb el Mogent, que neix a la serralada del Corredor. L'altre gran flux fluvial del Vallès Oriental és la Tordera, que neix al Montseny, recorre la comarca en direcció cap al nord i desemboca al mar després d'atravessar el Maresme. A l'extrem nord-oest, diversos municipis de la demarcació pertanyen al Moianès, una subcomarca orientada cap a la conca del Llobregat que conserva marcades singularitats.

El clima és mediterrani, sec i temperat, amb pics de pluviositat al Montseny. A l'estiu, la marinada suavitza la calor procedent de l'interior, mentre que a l'hivern s'hi origina sovint el fenòmen de la inversió tèrmica, pel qual les valls registren temperatures més baixes que les zones muntanyoses.

Quant a vegetació, el Vallès Oriental

és una zona de trànsit entre els ambients mediterranis humits propis de comarques més septentrionals com la Selva i els territoris de flora de secà, com el Vallès Occidental o el Bages. A les zones naturals més baixes hi predominen els alzinars amb sotabosc de marfull a la solana i els boscos d'arbres caducifolis a les obagues. Als sectors més elevats s'hi poden trobar zones de roure martinenc amb sotabosc de boix i, encara més amunt, fagedes i boscos de roure de fulla gran. Són ecosistemes singulars i característics de la comarca la fageda de Santa Fe del Montseny i l'avetosa del Turó de l'Home. Comunicacions i contrast demogràficEl relleu i la situació del Vallès Oriental han fet de la comarca un tradicional lloc de pas i d'assentament d'incomptables comunitats humanes al llarg dels segles i mil·lennis. Fa més de 2.000 anys, els romans hi van traçar la Via Augusta, al voltant de la qual s'hi van anar fundant durant l'Edat Mitjana la major part de les poblacions que avui aporten gran poder demogràfic a la comarca malgrat mantenir vastes extensions de zones naturals poc poblades i de gran valor ambiental.

Amb el pas del temps, l'activitat econòmica ha anat girant des de l'agricultura i la ramaderia tradicionals fins a la indústria i els serveis, dominants en l'actualitat.

Situat en alguns punts a menys de cinc quilòmetres de la costa mediterrània, el Vallès Oriental és la cinquena comarca més poblada de Catalunya i la quinzena quant a superfície. La seva ubicació al nord de Barcelona, a la Depressió Prelitoral, la converteix en un important nucli de comunicacions entre França i les comarques de Girona i la capital catalana, les comarques de Tarragona i la resta de la Península, fet que ha contribuït decisivament en la conformació d'una fèrtil història i una rica herència cultural.

Situat als termes de Montmeló, Parets del Vallès i Granollers, el Circuit de Barcelona-Catalunya és una de les principals infraestructures de la comarca i un gran pol de desenvolupament.

La fageda de Santa Fe del Montseny és un dels ecosistemes més coneguts del Vallès. Els colors de la tardor la converteixen en un dels grans atractius de la comarca. El Vallès Oriental

Capital: GranollersMunicipis: 43

Superfície: 851 km²Població: 402.989 hab

Densitat: 473,1 hab/km²Altitud màxima: Turó de l'Home

(1.712 m)

Una comarca i una època

Modernisme d’estiueig Vallès Oriental8 Una comarca i una època

PARC NATURAL DEL MONTSENY

PARC DEL MONTNEGRE I EL CORREDOR

PARC DE LA SERRALADA

DE MARINA

PARC DE LA SERRALADA

LITORAL

PEINCINGLES DE BERTÍ

PEINGALLECS

riu TorderaPantà de Santa Fe

riu Congost

riu To

rdera

E-15A7

E-15

A7

C-60

C-61

C-59C-17

riu M

ogen

t

riu B

esòs

Pantà de Vallforners

EL BARCELONÈS

LA SELVA

EL BAGES

EL VALLÈS OCCIDENTAL

EL MARESME

OSONA

la Garriga

Cardedeu

l’Ametlla del Vallès

Figaró-Montmany

GRANOLLERS

GRANOLLERS

Girona

Barcelona

Tarragona

Lleida

BarcelonaDistància entre Granollers i les capitals catalanes

36 km

74 km

Girona

122km

Tarragona

184km

Lleida

La nova burgesiaTot i que tardana respecte de les grans potències europees, la Revolució Industrial va arribar amb força a Catalunya cap a la tercera dècada del segle XIX amb la instal·lació a Barcelona de les primeres fàbriques tèxtils mogudes amb la força del vapor i la construcció de les primeres colònies industrials a les ribes dels principals rius del territori.Aquest procés, que va transformar l'economia catalana de dalt a baix en pocs decennis, va provocar l'eclosió d'una nova classe social: la burgesia industrial. Aviat, un selecte nucli d'emprenedors va amassar grans fortunes i va aconseguir una considerable influència no tan sols en l'àmbit econòmic, sinó també en el social, polític i cultural. Arran d'aquesta nova posició, molts empresaris i professionals liberals enriquits van llançar-se a imitar les formes aristocràtiques tradicionals de

la noblesa. Això incloïa la construcció o reforma integral d'una casa amb jardí en un entorn rural, versió burgesa dels vells castells i palaus senyorials.

Salut i aigües termalsPer situació i geografia, el Vallès Oriental era un lloc ideal per construir-s'hi una torre d'estiueig. Els paisatges idíl·lics i els aires saludables se sumaven al prestigi dels balnearis de la Garriga i Caldes de Montbui, contrapunt de l'ambient insà de la Barcelona de l'època, plena de fàbriques i focus de greus epidèmies. A partir de mitjan segle XIX, a més, les noves carreteres i línies de ferrocarril van facilitar el desplaçament de les famílies amb tren o –ja entrat el segle XX– amb automòbil. La presència dels estiuejants va contribuir decisivament a la modernització d'aquestes viles, que aviat van poder comptar amb serveis com l'aigua corrent, l'electricitat o el clavegueram.

El fenòmen de l'estiueig

A la segona meitat del segle XIX, la convergència d'una sèrie de valors naturals i circumstàncies sobrevingudes va convertir el Vallès Oriental en un dels principals focus d'un nou fenòmen social: l'estiueig. Les famílies de la burgesia barcelonina i d'altres nuclis catalans, enriquides amb els beneficis de la Revolució Industrial, van triar la comarca per escapar durant els mesos d'estiu dels aires contaminats de la metròpoli i competir en opulència amb la construcció d'esplèndides torres a les viles del Vallès Oriental.

Quan arribaven les vacances, la colònia d'estiuejants –així es coneixia el conjunt de famílies arribades des de Barcelona i altres punts de Catalunya– canviava el ritme de les tranquil·les viles del Vallès Oriental. Allà es trobaven i feien vida social amb amics i coneguts de la seva mateixa condició.

El calendari de vacances

Finals de maigEl servei desa la roba d'hivern de la casa de ciutat (mantes, catifes, tapisseries i velluts) i es desplaça a la torre d'estiueig per veure'n l'estat i netejar a fons.

Principis de junyEl servei prepara les maletes i baguls amb la roba d'estiu de la família i tot el material necessari: vaixelles, roba de casa, joguines, ràdios i gramoles...

De Sant Joan a la Mare de Déu del CarmeEntre finals de juny i principis de juliol, la família i el servei es desplaçaven a la torre. El pare de família normalment es quedava unes setmanes més a la ciutat.

L'agostEra el mes de les festes majors, els balls, els aplecs i les excursions.

Setembre i octubreA finals d'estiu o entrada la tardor, la família tornava a la casa de la ciutat. Part del servei ja s'hi havia avançat per preparar el retorn.

11

Una comarca i una època

Modernisme d’estiueig Vallès Oriental10 Una comarca i una època

Els estiuejants feien vida social als casinos, les places i

passejos dels pobles i els salons i jardins

de les torres

La torre d'estiueig

La vida urbana i la vida rural Quan, a principis del segle XX, notables barcelonins com el doctor Andreu –famós per les pastilles contra la tos–, Eusebi Güell –mecenes de Gaudí– o Montserrat de Casanovas projectaven respectivament les ciutats-jardí de l'avinguda Tibidabo, el Park Güell o la Font d'en Fargues, al Vallès Oriental i a altres indrets de Catalunya ja feia anys que es construïen cases d'estiueig d'acord amb aquesta filosofia urbanística que procurava combinar els avenços de modernitat urbana i els avantatges de la vida rural.La torre aïllada amb jardí era el tipus d'habitatge més adequat per a les necessitats familiars i socials dels estiuejants, tot i que molts van optar per models alternatius, com la reforma d'antigues masies o de cases entre mitgeres situades al centre del poble. Alguns propietaris locals van aprofitar la moda per construir cases d'aquest tipus als terrenys familiars i llogar-les a barcelonins que no tenien prou capacitat econòmica per edificar, reformar o adquirir una casa de propietat, però volien gaudir de la vida social que s'originava al voltant del fenòmen i aprofitar les relacions per millorar la seva posició professional.

El personal de servei –en alguns casos reclutat entre la mateixa població local– jugava un paper cabdal en l'organització de la torre d'estiueig i, de fet, ocupava gairebé tanta superfície a la casa com la família a la qual servia. Així, al soterrani i les golfes s'hi desenvolupava una vida paral·lela amb il·lusions i preocupacions molt diferents de les que podien sentir-se a les plantes nobles de la casa.

El moviment urbanístic de les ciutats-jardí va néixer a l'Anglaterra del XIX com a reacció higienista contra el greu deteriorament de les condicions de vida arran de la Revolució Industrial. Pocs decennis més tard, el model va servir d'inspiració per als eixamples que van haver de projectar diversos municipis del Vallès Oriental per respondre a la demanda de terrenys per construir-hi cases d'estiueig per a les famílies riques. Era així com neixia la 'torre', símbol de la segona residència a Catalunya.

Espais públics i espais privatsEnvoltades de jardí, integrades per una planta baixa, un pis i golfes –nivells als quals s'hi sumava sovint un soterrani– i coronades per una torre que va acabar donant nom a tot l'edifici, les cases d'estiueig estaven dissenyades per respondre a les necessitats de les famílies burgeses de l'època i s'estructuraven d'acord amb el doble ús que se'n feia: d'una banda, hi havia d'haver una sèrie d'espais públics aptes per desenvolupar-hi les activitats socials que l'amo promovia amb la intenció d'ostentar la seva riquesa i fomentar els contactes que afavorissin els seus negocis; de l'altra, la casa havia de comptar amb els espais privats que permetessin compartir els moments més íntims amb la família.Habitualment, els baixos i el jardí es dedicaven a la vida social. Per aquesta raó, les estances més profusament decorades acostumaven a ser el rebedor, els salons i el menjador de la planta baixa. La primera planta acollia els dormitoris i podia incorporar una sala per a les reunions estrictament familiars. Les golfes i el soterrani incloïen les habitacions i el menjador del servei, la cuina de la casa, els safarejos, el celler i el rebost.

13

Una comarca i una època

Modernisme d’estiueig Vallès Oriental12 Una comarca i una època

La casa es dividia en una zona pública

on els propietaris rebien els convidats

i una zona privada on feia vida

la família

Planta baixa S'hi entrava a través d'un gran rebedor que albergava les escales als altres nivells de la casa i distribuïa a les estances de la part pública: un o més salons –algun es reservava per fumar-hi–, un despatx-biblioteca i el men-jador. Les cases més gran podien incloure una capella.

Semi-soterraniS'hi accedia per una porta secundària, oberta a la façana del darrera, i sobre-sortia un o dos metres per damunt del nivell del terreny, per tenir llum natural. Solia albergar les habitacions i el menjador del servei, així com la cuina, el celler, el rebost i el safareig.

JardíPodia dividir-se en un sec-tor més gran, davant de la façana principal, on els amos rebien les visites, i un de més petit, al darrera, on jugaven els menuts de la família. La tanca que l'envolta és prou baixa perque els vianants puguin observar des del carrer.

Primer pisLes escales procedents de la planta baixa solien conduir a una sala-distribuï-dor que comunicava amb els dormitoris i els banys. L'habitació principal es des-tinava als propietaris i solia tenir accés a una terrassa. Els fills s'agrupaven per edats o sexes.

Primera planta

Planta baixa

Semi-soterrani

Golfes

Aquesta gran estança sota la coberta s'usava per estendre-hi

la roba i com a magatzem, i podia incloure habitacions per al servei.

Torre - mirador

Era l'element culminant de la casa i contenia els dipòsits de l'aigua, per tal que l'habitatge

disposés de pressió per gravetat.

Terrasses

Eren accessibles des dels dormi-toris principals de la casa i solien

estar orientades al sol.

Nombre de la casa

El Modernisme i el Noucentisme

Gràcies a la febre de l'estiueig, diverses viles del Vallès Oriental són avui un lloc ideal per comprendre l'evolució de l'arquitectura des de l'últim terç del segle XIX fins a la Guerra Civil. Tot i que els pioners del fenòmen van recórrer a l'eclecticisme –el moviment que combinava els diferents estils històrics–, als tombants del segle van imposar-se les formes trencadores del Modernisme, que al llarg dels anys van anar evolucionant en rigor, simetria i classicisme fins arribar a les propostes estètiques del Noucentisme.

Tot i les diferències estilístiques, el Modernisme i el Noucentisme comparteixen la reivindicació de les arts i els oficis tradicionals en la decoració de les construccions.

Modernisme: el triomf de l'heterodòxiaL'evolució de l'eclecticisme al Modernisme i des d'aquest estil fins al Noucentisme no va significar un trencament radical, sinó una evolució natural. En l'arquitectura dels primers modernistes, com Gaudí o Domènech i Montaner, hi ha nombroses influències historicistes heredades del període anterior i moltes obres dels anys 10 són difícils de situar estèticament per la pervivència d'elements modernistes dins d'estructures noucentistes.Tant un estil com l'altre, però, tenen un seguit de trets característics. El Modernisme va néixer amb la doble i aparentment contradictòria voluntat de recuperar les tradicions constructives perdudes i de portar l'arquitectura catalana cap a la modernitat europea. Així, no és estrany que juntament amb la reivindicació de materials tradicionals com el maó, la ceràmica, els vitralls o el ferro forjat i de tècniques com l'estucat o la volta catalana, els arquitectes modernistes introduïssin les columnes de ferro colat o l'ús de noves estructures com l'arc catenari, sempre amb un predomini clar de l'assimetria i de les línies corbes i sinuoses.

Noucentisme: el retorn a la normaTot i que les formes modernistes van perviure fins ben entrats els anys 20, ja a finals del primer decenni del segle XX alguns arquitectes van començar a manifestar un cert cansament de l'estètica heterodoxa del Modernisme i van preconitzar el retorn a les estructures clàssiques grecoromanes i renaixentistes com a paradigma de la norma, del rigor i del que ells consideraven "l'obra ben feta".Aquesta nova forma de pensar va plasmar-se en l'ús de recursos classicistes –com frontons, columnes adossades i balustrades– i de tècniques com l'esgrafiat, que s'aplica en moltíssimes façanes de l'època amb motius vegetals o geomètrics.

15

Una comarca i una època

Modernisme d’estiueig Vallès Oriental14 Una comarca i una època

A les viles del Vallès Oriental, el

pas del Modernisme al Noucentisme

no es percep com un trencament,

sinó com una evolució

Nombre de la casa

El gran creador modernista de la comarca Artista prolífic, autor de més de 700 projectes en tres decennis d'activitat i arquitecte municipal en diversos ajuntaments del Vallès Oriental, Raspall és el responsable de bona part del patrimoni modernista de la comarca, a la qual va dedicar gairebé tota la seva carrera. Fill de Barcelona, on va projectar edificis tan populars com el teatre El Molino o l'estructura interior de la plaça de toros Monumental, Raspall va tenir poca relació amb el món artístic de la capital i va anar tancant-se dins del seu cercle d'amics de la Fonda Europa de Granollers i del Balneari Blancafort de la Garriga. A l'ambient del Vallès Oriental, terra de la seva mare, s'hi sentia més còmode, en harmonia amb el paisatge, la gastronomia i la gent del país, que comprenia el seu caràcter obert, senzill, simpàtic i optimista. Mentrestant, els clients, homes rics de Barcelona i de la comarca, li valoraven la capacitat d'aportar un toc distintiu a tots els projectes i d'interpretar un Modernisme molt del gust de la burgesia, sensible i valent en l'àmbit estètic i extremament curós amb els detalls, els materials i la tria dels colors.

Tres èpoques tenyides de Modernisme Raspall pertany a la segona generació d'arquitectes modernistes, responsables que la influència de l'estil no decaigués fins al 1930. Quan va acabar la carrera, l'any 1904, la major part dels edificis més significatius del moviment ja estaven projectats o construïts. Malgrat això, Raspall va abraçar els principis del Modernisme amb entusiasme i mai no va abandonar-los completament. Així, tot i que els experts distingeixen tres èpoques en la seva obra, tots els seus projectes estan tenyits del Modernisme inicial. La primera etapa –plenament modernista– es desenvolupa entre 1903 i 1915 i destaca per l'ús de mosaics i trencadís de ceràmica, ferro forjat amb coup de fouet i relleus sobre l'estuc de la façana. La segona etapa s'inicia després de la Gran Guerra i es caracteritza per la introducció d'elements noucentistes –com la geometrització dels esgrafiats i dels treballs de forja– i la utilització de decoracions d'inspiració barroca. A la tercera i última etapa, a partir de 1928, Raspall suma a aquest substrat el gust per les línies dures i els volums sòlids procedent de l'art déco, l'estil hereu de les avantguardes.

Manuel Joaquim Raspall, l'arquitecte del Vallès1877-1937

Més enllà de l'evolució estilística que va experimentar, l'obra de Manuel Joaquim Raspall presenta una sèrie de trets personals que romanen invariables al llarg de tres llargs decennis d'activitat. L'arquitecte va envoltar-se d'artesans hàbils i experimentats que li van permetre introduir ornamentacions de gran qualitat a les façanes, vehicle a través del qual els promotors feien ostentació de la seva riquesa. Raspall solia recolzar els edifics sobre amplis sòcols de paredat capserrat i, tot i que també va utilitzar l'obra vista, solia estucar

els murs amb colors pastel –ocres, blaus i verds–, producte de la seva afició per l'aquarel·la. Altres elements característics de l'estil de l'arquitecte barceloní són els capcers amb formes sinuoses o mixtilínies, els medallons circulars amb cintes verticals, els estucats i esgrafiats amb motius vegetals, les sanefes de rajoles de ceràmica amb combinacions d'escac, els vitralls emplomats i les baranes i reixes de ferro forjat, així com l'ús de maons per emfatitzar els marcs de les obertures sobre el fons mural de pedra o d'estuc.

17

Una comarca i una època

Modernisme d’estiueig Vallès Oriental16 Una comarca i una època

Tot i l'evolució del seu estil, Raspall

mai no va abandonar completament

els principis del Modernisme

1877El 24 de maig neix a Barcelona, fill d'un indiano i d'una pubilla de la Garriga.

1903 Reforma la Casa Mayol, el mas de la seva mare a la Garriga.

1904Acaba la carrera. És nomenat arquitecte municipal de Cardedeu. Projecta l'Alqueria Cloèlia, a Cardedeu, la Casa Clapés, a Granollers i la Casa Sofia Cuadros de Fournier, a Barcelona.

1906 Arquitecte municipal de l'Ametlla i la Garriga. Projecta l'Eixample de l'Ametlla. Estableix l'estudi a Barcelona. Es casa amb Esperança Linares.

1907 Arquitecte municipal de Granollers.

1908 Reforma de Can Xammar de Dalt, a l'Ametlla, i de Can Gallart, al Figaró.

1909Arquitecte municipal

de Caldes de Montbui.Reforma de la Vil·la Helius, a Barcelona.

1910 Dissenya Torre Iris, la Bombonera i la Casa Barbey, a l''Illa Raspall' de la Garriga.

1913 Mor la seva mare. Projecta el teatre de varietats El Molino, a Barcelona.

1914 Mor la seva esposa. Dissenya l'interior de la plaça Monumental de Barcelona.

1915Vil·la Pepita i Rosita, al Figaró.

1917Casa Viader, a Cardedeu.

1918Projecta el cementiri de Cardedeu.

1922 Es casa amb Susanna Causadies. Reforma de la Font del Lleó, a Caldes de Montbui.

1924 Arquitecte municipal de Montmeló.

1925 Projecta la Granja Viader, a Cardedeu.

1926 Obre estudi a la Fonda Europa de Granollers. Reforma l'antic hospital de Granollers, actual Sala Tarafa.

1934 Pateix un ictus o vessament cerebral. 1937 Mor a la Garriga als 60 anys sense deixar descendència i és enterrat al cementiri de la Doma, a la Garriga.

1 Dirección

Nombre de la casa

1800Arquitecte: DedeEncàrreg: DedeÚs actual: Dede

Endellatium dolorro ea peditinume placitam, vid min reria inim que millecuptas aut quatet pa nimus re optatur aborerum et is saepro eum volor aditati oreribus volenditiust alit fugiatq uatius.Luptas molupti doluptas ipsandam, optat.Cerro maionsequae maximpe odignat emodioressin corumIcaboribeatis ut quibus et vellign atibusapide est qui qui rerepudandis molupis cus exerit aliquo bla sunt. Ariberum, sint evellup tatqui dus des quunt que que et lab il moluptae. Accum haria sunt inusciet fugitione velibuscil iminci utem fugia cum volor ma platem harcia nit unt opta dolectem sundam Cerro maionsequae maximpe odignat emodioressin

Endellatium dolorro ea peditinume placitam, vid min reria inim que millecuptas aut quatet pa nimus re optatur aborerum et is saepro eum volor aditati oreribus volenditiust alit fugiatq uatius.Luptas molupti doluptas ipsandam, optat.Cerro maionsequae maximpe odignat emodioressin corumIcaboribeatis ut quibus et vellign atibusapide est qui qui rerepudandis molupis cus exerit aliquo bla sunt. Ariberum, sint evellup tatqui dus des quunt que que et lab il moluptae. Accum haria sunt inusciet fugitione velibuscil iminci utem fugia cum volor ma platem harcia nit unt opta dolectem sundam Cerro maionsequae maximpe odignat emodioressin

Modernisme d’estiueig Vallès Oriental18

l'Ametlla del Vallès Situada a la vall del riu Congost, per on transita l'eix de comunicacions que uneix el Vallès amb Osona i el Pirineu, l'Ametlla s'assenta al peu dels cingles de Bertí, a l'inici de la plana vallesana. Tot i que el municipi manté la dispersió que ha caracteritzat el poblament des dels orígens –amb nombroses masies disseminades pel terme–, cap al segle xvi va començar a créixer un petit nucli al voltant de l'església de Sant Genís. A principis del segle xx, la vila va esdevenir un important centre d'estiueig de la burgesia barcelonina, circumstància que va impulsar el caràcter residencial que avui presenta. A principis del 1906, durant la transcendental alcaldia del doctor Sebastià Bassa i Barbany, Manuel Joaquim Raspall va ser nomenat arquitecte municipal de la vila, just un any i mig després de treure's el títol. Durant els sis anys que va exercir el càrrec, l'arquitecte barceloní va deixar-hi una vigorosa empremta urbanística, amb diversos edificis de gran interès, tots ells marcats per les formes genuïnament modernistes que van caracteritzar les obres de la seva primera època, i amb el projecte d'eixample de la vila, dissenyat per enllaçar el barri de la sagrera (el nucli antic) i el barri del raval –al camí entre la Garriga i Sant Feliu de Codines– amb l'objectiu de planificar la ràpida expansió urbanística de l'Ametlla arran de l'esclat del fenòmen de l'estiueig.

18 19

l'Ametlla del Vallès 21 Modernisme d’estiueig Vallès Oriental20

La Ruta

l'Ametlla del Vallès

Superfície: 14,12 km²Població: 8.227 hab. (2013)Altitud: 281 mwww.ametlla.cat

"

Com arribar-hi amb cotxeS'hi accedeix a través de la C-17, tot just després de passar el desviament a Lliçà d'Amunt, si es ve del sud, i de la Garriga si es ve del nord .

b

Com arribar-hi amb autobús Línia Barcelona - Mollet del Vallès - Parets del Vallès - Llicà d'Amunt-Bigues i Riells.

r

Com arribar-hi amb tren Des de l'estació de la Garriga, servei d'autobusos cada mitja hora.

Més informació

Ajuntament de l'Ametlla del VallèsPça de l'Ajuntament, 108480 l'Ametlla del VallèsT. 93 8432501ametlla@ametlla.cat www.ametlla.cat

y

Festes, fires i esdeveniments

· Els Tres Tombs (mitjans de gener)· Carnaval (gener, febrer o març)· Festa Major: 25 d'agost· Fira de Nadal el cap de setmana de 14 i 15 de desembre

c. Àngel Gimerà

c. Major

c. Major

pl. de l'Església

c. Ribes

pl. de l’Ajuntament

c. P

omp

eu F

abra

Pas

seig

de

l’Am

etlla

c. Sebatià Bassa

c. F

ranc

esc

Mac

ià

c. Torregrassa

c. de L

a Co

ma

c. Pep Muné

c. Verges

c. Joan

c. la Mina

c. la Mina

c. Mestre Millet

crta.

c. Sant

c. del Gat

c. Can Corominas

c. Salvador

c. Emma

urb. Corominas

Pas

satg

eM

ont

aner

Puiggraciós

Guarch

2

3

1

45

6

7

8

9

Cases modernistes

Ajuntament

Església

c. Josep Carreras

Nico

lau

Millet

1h

Cardedeu

15 km

9 km

Figaró-Montmany

9km

Granollers

3km

la Garriga

1. Can Xammar de Dalt Camí de Puiggraciós s/n2. Casa MoncauMajor, 63. Can Bachs Major, 124. Casa BlancherTorregassa, 1-35. Cal Barber Torregassa, 56. Casa Anna Viñas Torregassa, 97. Casa-cafè Dr. Bassa. El cafèTorregassa, 258. Ajuntament i escolesPl. de l'Ajuntament, s/n9. Vil·la Lola Sebastià Bassa, 7ESGLÉSIA

PARROQUIALDE SANT

GENÍS

EL VALLÈS ORIENTAL

La casa del doctor Grífols

va ser la primera torre de segona

residència a l'Ametlla

1

Modernisme d’estiueig Vallès Oriental l'Ametlla del Vallès22 23

Can Xammar de Dalt

El capcer que culmina la façana principal està decorat amb rajoles de ceràmica i trencadís del mateix material.

Les finestres de dintell esglaonat dominen les obertures de la planta baixa i les golfes.

Elements típics de les

cases d'estiueig, les torres albergaven el dipòsit d'aigua que

permetia que hi hagués pressió a tot

l'habitatge

després, el nou propietari va encarregar a Manuel Joaquim Raspall, llavors arquitecte municipal de l'Ametlla, una remodelació completa del mas d'acord amb els gustos modernistes de moda entre la burgesia de l'època, amb la intenció de convertir-la en la casa d'estiueig de la família. Raspall va refer les façanes, construí una terrassa orientada a ponent i va dissenyar una torre-mirador amb coberta a quatre vessants coronada per una reixa de ferro forjat. A la façana principal, coronada per un capcer amb tres pilastres, l'arquitecte va conservar l'arc de mig punt de l'entrada original –amb l'escut del llinatge Xammar a la clau– i obrí finestres d'inspiració gòtica –geminades i conopials– i d'altres amb el dintell esglaonat típicament modernista.

Els Xammar, una de les famílies més antigues de l'Ametlla, es van escindir en dues branques al segle xvi. Una va seguir vivint a la masia original de Can Xammar de Dalt –avui més coneguda com Can Millet i seu d'una residència per a la gent gran– i l'altra va construir a cent metres escassos Can Xammar de Baix, també anomenada Mas Magí.Edificada al segle xii, la masia primitiva era un edifici d'estructura basilical, amb teulada a dues aigües, planta baixa, pis i golfes. Cap a finals del xix, l'activitat del mas va experimentar una gran davallada, sobretot a causa de la plaga de la fil·loxera, que va acabar amb el conreu de la vinya. Aquest fet va precipitar la seva venda el 1906 a l'industrial cotoner Joan Millet i Pagès, germà de Lluís Millet, el fundador de l'Orfeó Català. Dos anys

Detalls de paviment de dues estances. A l'esquerra, la rajola hidràulica fa un dibuix ondulat tricolor. A la dreta, l'efecte s'aconsegueix combinant rajoles llises i vidrades amb relleu.

Arquitecte: Manuel Joaquim RaspallPromotor: Joan Millet i Pagès, industrial cotonerÚs original: Habitatge i explotació agropequària Ús actual: Residència geriàtrica

1 Camí de Puiggraciós, s/n

Can Xammar de Dalt. Can Millet

1908 (reforma)

Modernisme d’estiueig Vallès Oriental l'Ametlla del Vallès24 25

Can Xammar de Dalt

Raspall també va intervenir a l'interior de la casa, incorporant-hi elements decoratius amb diversos materials –sobretot ceràmica, vidre i ferro forjat– amb motius sovint de simbologia catalanista, com la Mare de Déu de Montserrat, les quatre barres o el drac de Sant Jordi.

Camí de Puiggraciós s/n

El 1912, els Millet van vendre la casa a la família de

l'escriptor i periodista Carles Sindreu i Pons, però la van recuperar

després de la Guerra Civil

26 Modernisme d’estiueig Vallès Oriental

El 1907, Joan Millet i Pagès, flamant propietari de la masia de Can Xammar de Dalt, encarrega a Raspall la reforma de Can Moncau amb la intenció de fer-hi recular la façana per tal de millorar l'accés dels automòbils a la seva propietat a través del carrer Major, molt estret en aquest punt concret. L'arquitecte projecta un nou llenç exterior de la casa d'acord amb els gustos modernistes, però marcat per una gran contenció formal. Les finestres estan cobertes per un arc rebaixat de maons disposats verticalment i, al ràfec, dues alineacions de teula n'emmarquen una altra de central amb forma de punta de diamant. A la façana de migdia, Raspall hi va recol·locar una finestra de pedra de la casa antiga.

Carrer Major, 6

Casa Moncau

2

L'any 2000, la reforma integral de la casa va respectar el revestiment amb morter de calç concebit per Raspall.

1907 (reforma)Arquitecte: Manuel Joaquim RaspallPromotor: Joan Millet i PagèsÚs original: Habitatge unifamiliarÚs actual: Habitatge unifamiliar

El periodista i diplomàtic Eugeni Xammar (1888-1973), fill de l'hereva que es va vendre la masia familiar de l'Ametlla a l'industrial Joan Millet i Pagès, va ser un crític implacable de l'estil modernista que Raspall va implantar a diversos edificis de la vila i va criticar la reforma que va fer de la masia familiar, assegurant, amb ironia, que l'arquitecte li havia "passat el raspall". Una de les obres de l'arquitecte que va suscitar més queixes per part de Xammar va ser la reforma de la masia de Can Bachs, a l'antiga plaça Vella, un casal del segle xvi al qual Raspall va afegir una torre amb una barana d'obra vista a l'angle dret i un capcer del mateix material que es prolonga al llarg de tota la cornisa i emmarca un rellotge de sol.

3 Carrer Major, 12

El capcer, la cornisa i la barana de maó que coronen el mas contrasten amb l'estucat de la façana.

1905 (reforma)Arquitecte: Manuel Joaquim RaspallÚs original: Habitatge unifamiliarÚs actual: Habitatge unifamiliar

Can Bachs

Raspall va acabar la carrera el juny de 1904 i al cap de dos mesos va començar a exercir d'arquitecte municipal a Cardedeu. Això no va impedir que aquell mateix any signés la seva primera obra a l'Ametlla: un edifici de planta baixa i pis situat paret per paret amb Can Blancher, una altra casa de la ruta, i pensat per albergar la barberia del promotor, Jaume Alern i Monrós, d'aquí el nom. De la façana, que va quedar inacabada i pendent de revestir, en destaquen els arcs de quart de punt de les finestres del pis, el vitrall superior del portal d'entrada –amb la grafia 'Ca'l Barber– i la tanca de ferro forjat amb les formes sinuoses de cop de fouet tan característiques del modernisme.

Aquest edifici entre mitgeres consta de planta baixa i dos pisos, amb coberta de teula àrab a dues vessants, i va ser projectat per un arquitecte desconegut per a l'espardenyer Josep Blancher. La façana, simètrica, compta amb dos balcons superposats. El de baix està sostingut per un arc escarser que, estès cap avall, emmarca la porta principal de la casa, mentre que el del pis superior –més estret– es recolza sobre un arc conopial. A les decoracions de la façana –bàsicament els marcs de les obertures– hi predominen les línies corves, que destaquen del llenç tant pel relleu com pel color. Al damunt de tot, l'acroteri de formes sinuoses inclou un medalló amb l'any de construcció i les inicials del promotor: J. B. 1906.

Carrer de Torregassa, 5 Carrer de Torregassa, 1-3

Combinació de pedra rústica y trencadís a la volta conopial sota el balcó superior.

L'obra inacabada permet veure com es construien els arcs oposats de quart de punt del primer pis, a base de diverses capes de maó català posat pla.

4 5

1906 1904Arquitecte: DesconegutPromotor: Josep Blancher i CodinaÚs original: Habitatge unifamiliar i comerçÚs actual: Habitatge unifamiliar

Arquitecte: Manuel Joaquim RaspallPromotor: Jaume Alerm i MonrósÚs original: Negoci (barberia) i habitatgeÚs actual: Habitatge privat

Cal BarberCasa Blancher

l'Ametlla del Vallès 27

l'Ametlla del Vallès 29 28 Modernisme d’estiueig Vallès Oriental

Carrer de Torregassa, 25

El doctor Sebastià Bassa, alcalde de la vila entre 1902 i 1915 i artífex de l'Ametlla contemporània juntament amb Raspall, va cedir uns terrenys al municipi per construir-hi un cafè-bar, que encara és actiu, i un teatre annex, molt reformat posteriorment.Raspall va concebre un edifici de planta baixa, dos pisos i coberta de teula àrab amb el carener paral·lel al carrer. La façana, simètrica i formada per tres eixos verticals, és de pedra capserrada, amb les obertures emmarcades per filades de maó, de formes diferents per a cada planta: amb arcs escarsers al segon pis, esglaonats al primer i catenaris als baixos. Dues motllures de rajoles verdes i grogues creuen l'edifici a l'alçada de la planta baixa i el primer pis.

7

L'abril de 1906, la barcelonina Anna Viñas demana llicència a l'Ajuntament per construir la que seria la segona casa d'estiueig al municipi, situada just al costat de la primera, la residència del doctor Grífols, de la qual avui només en queda la tanca i una font al mig del jardí. De planta rectangular i encaixat en una parcel·la molt estreta, l'edifici s'alça per damunt del nivell del terreny, elevació que permet crear una terrassa davant del portal i comunicar-la amb el jardí a través de quatre graons que realcen el conjunt de l'entrada. La casa consta de planta baixa i terrat, amb una coberta plana envoltada d'una barana que alterna el muret de pedra de perfil sinuós i el ferro forjat amb el coup de fouet típicament modernista, mètode decoratiu també utilitzat a la tanca exterior de la finca.

Carrer de Torregassa, 9

Mosaic hidràulic d'una de les estances de la Casa Viñas. Protegides per baranes de ferro, les finestres de la planta baixa s'inscriuen dins de nínxols de maó que suggereixen la forma d'un arc catenari. L'espai interior s'omple de trencadís.

6

1906-07 1906 Promotora: Anna ViñasÚs original: Habitatge unifamiliarÚs actual: Habitatge unifamiliar

Casa Anna Viñas

Arquitecte: Manuel Joaquim RaspallPromotor: Dr. Sebastià Bassa i BarbanyÚs original: Cafè-bar i habitatge unifamiliarÚs actual: Cafè-bar i habitatge plurifamiliar

Casa-cafè del doctor Basa. El Cafè

Impulsat per l'alcalde Bassa i projectat per Raspall, el pla urbanístic de l'Ametlla va néixer el 1907 amb l'objectiu de connectar els petits nuclis d'un municipi molt dispers i ordenar el creixement d'una vila que es trobava en plena esplendor del fenòmen de l'estiueig. El Passeig, un nou eix paral·lel al camí tradicional, va ser una de les principals vies traçades en aquest eixample. A l'extrem superior, el gran edifici de l'Ajuntament i les escoles va ser planificat per actuar com a fita visual que tanqués la nova perspectiva.Per tal de complir amb aquest objectiu urbanístic, Raspall va dissenyar un edifici molt ample, que cobrís tota l'amplada de la plaça que tanca el Passeig. L'arquitecte va preveure que les oficines de l'ajuntament ocuparien el cos central i que les

instal·lacions de les escoles es desenvoluparien simètricament a les ales, amb una extremitat per a les nenes i una altra per als nens, d'acord amb les normes educatives de l'època.El cos central consta de planta baixa, pis i golfes, amb coberta a dues vessants que genera un ampli capcer rematat per una faixa d'esgrafiats de motius vegetals que flanquegen un rellotge de Sol. L'entrada principal està formada per un arc de mig punt amb dues columnes que delimiten l'accés.A l'alçada de la planta baixa, un sòcol esglaonat de pedra rematat per una filera de maó dóna continuïtat al conjunt, incloent-hi els cossos laterals, que consten d'una sola planta, amb una decoració exterior més sòbria en què destaquen les finestres tripartides coronades amb un arc rebaixat.

Plaça de l'Ajuntament, s/n8

Al cos central de l'Ajuntament s'hi combinen elements decoratius rectilinis i curvilinis que donen dinamisme a la façana. El balcó, sostingut per mènsules esglaonades, i l'arc de mig punt de l'entrada doten el conjunt de la solemnitat pròpia d'un edifici oficial.

1910-1913

Arquitecte: Manuel Joaquim RaspallPromotor: Municipi de l'AmetllaÚs original: Ajuntament i escoles públiquesÚs actual: Ajuntament

Ajuntament i escoles

Actualment, l'Ajuntament

ocupa les dues ales de l'antiga escola

Actualment, l'Ajuntament

ocupa les dues ales de l'antiga escola

Modernisme d’estiueig Vallès Oriental30 l'Ametlla del Vallès

Altres llocs d'interès Vil·la Lola

31

Tot i la reforma de 1992, la casa manté la

fantasia i l'originalitat que la fan una de les

més singulars de la vila

Ubicada al terreny estret i allargassat a la confluència dels carrers de la Torregassa i de Pompeu Fabra, la Vil·la Lola és una de les cases més singulars de l'Ametlla, sobretot per la presència de la torre punxeguda que la remata. Va ser construïda com a residència d'estiueig per a la família d'Antoni Rosselló, un comerciant de Barcelona, i se'n desconeix l'arquitecte: el mestre d'obres Ramon Ribera és qui signa el projecte. Envoltada de jardins que s'estenen per davant i per darrera de l'edificació, la casa constava originalment de planta baixa i terrat, però arran d'una reforma feta el 1992 s'hi van afegir un pis superior i un soterrani habilitat com a garatge. Aquestes obres van mantenir la personalitat decorativa de les façanes originals, amb dues cornises –una de les quals marca la línia de l'antiga coberta– que reforcen l'horitzontalitat del conjunt. El coronament actual presenta un seguit de perfils corbs on s'allotgen les antigues baranes de ferro forjat, ornamentades amb motius vegetals. Tot i la nova alçada de l'edificació, la torre continua marcant el conjunt. Es tracta d'una agulla de planta octogonal que es projecta cap al cel i es fa visible des de lluny gràcies al revestiment de teules planes de ceràmica vidriada que reflecteixen la llum. En una de les cares de l'estructura que sosté la torre s'hi pot llegir el nom de la casa, traçat amb la mateixa tècnica que els esgrafiats sobre estuc de calç que decoren altres sectors de la façana. A l'interior, la reforma va comportar l'addició d'una escala al hall d'entrada i la divisió clàssica de les estances: la zona pública –menjador, sala d'estar i cuina– a la planta baixa i la privada –les habitacions– al pis de dalt.

Carrer de Sebastià Bassa, 79

1911 Mestre d'obres: Ramon RiberaPromotor: Antoni RossellóÚs original: Habitatge unifamiliarÚs actual: Habitatge unifamiliar

Vil·la Lola

Camp d'aviació de RosanesA principis dels anys trenta del segle xx es va construir entre l'Ametlla, la Garriga i les Franqueses un camp d'aviació que durant la Guerra Civil va jugar un paper clau en els fronts de l'Ebre i el Segre i en la defensa de Barcelona. Avui es poden visitar els refugis, la torre de control, els edificis dels comanda-ments, el menjador, la garita de vigilància, l'hangar i el xalet racionalista, primer d'aquest estil al Vallès.

T. 938 432 501www.aviacioiguerra.cat

Església parroquial de Sant GenísConstruïda al segle x, va ser reformada al segle xvii. Entre els anys 1911 i 1912 es va enretirar el cementiri, que estava situat davant l'entrada de l'església, i es va urbanitzar l'espai, se-gons projecte de Joaquim Raspall, amb una àmplia plaça i unes escalinates amb una barana amb forma corva (foto).

La ruta de les masiesAquest itinerari proposa un recorregut per tres de les masies més ben conser-vades del municipi: Can Drapar, Can Plandolit i Can Plantada. Exteriorment, to-tes tres mantenen l'aspecte

que tenien al s segles xvi i xvii. Can Plantada és la que conserva també l'interior més semblant al de l època. Aquesta masia està situada a un dels barris més bonics de l'Ametlla.

www.citametlla.cat

Itinerari XammarRuta pels principals indrets de la vila que recorden la figura del periodista i diplomàtic Eugeni Xammar (1888-1973), la família del qual està estretament vinculada a l'Ametlla del Vallès.

www.eugenixammar.catwww.ametlla.cat

Arbres monumentalsUn recorregut pel terme de l'Ametlla permet gaudir de múltiples ambients naturals que van des del bosc de ribera al bosc mediterrani, passant per la plana agroforestal del sud del municipi. Aquesta excepcional diversitat d'hàbitats en un espai tan reduït acull una gran riquesa d'espècies animals i vegetals, entre les quals destaquen diversos arbres monumentals: roures, alzines, àlbers, lledoners...

www.eugenixammar.catwww.ametlla.cat