treballar a la frontera

Treballar a la frontera

La Generalitat a Perpinyà i a l’Alguer

3

Primera edició: juny del 2010

Disseny i composició: Imatge-9, SL

Impressió: Indugraf Offset

Dipòsit legal: T-249-2010

Tiratge: 1.000 exemplars

Aquesta obra és objecte d’una llicència Creative Commons.No es permet un ús comercial de l’obra original ni la generació d’obres derivades.

Treballar a la frontera: la Generalitat a Perpinyà i a l’AlguerText en català, resum en francès i italiàI. Catalunya. Departament de la Vicepresidència1. Cooperació transfronterera – Catalunya 2.Catalunya – Relacions –Catalunya del Nord 3. Catalunya del Nord – Relacions – Catalunya 4. Catalunya – Relacions – Alguer 5. Alguer – Relacions – Catalunya327(467.1: 448.9+450.88Alguer)

3

PròlegGeneralitat de Catalunya

Josep-Lluís Carod-Rovira

Si un dels projectes capdavanters d’aquestes dues darreres legislatures ha estat afermar la presència de Catalunya al món, no ha estat menys intensa la tasca que s’ha fet per tal de con-solidar els projectes conjunts en l’àmbit de la catalanofonia. Des de la Fundació Llull, en què participen institucions representants de tots els territoris de parla catalana, impulsem la projecció internacional de la nostra cultura.

Aquest àmbit és també un espai d’intenses relacions institucionals, des que ara fa set anys es va obrir la representació de la Generalitat de Catalunya a Perpinyà. Unes relacions basades en els projectes comuns en el territori i que ens han fet veure que són els interessos globals dels pobles, la recerca del benestar de la seva població, el progrés, allò que ens acaba fent còmplices també en l’àmbit de la cultura.

Hem consolidat un espai de relacions amb la Catalunya del Nord, amb projectes sòlids que canviaran la vida per millorar a la gent que viu l’espai de la frontera. Hem obert la representació de la Generalitat a l’Alguer, a recer de l’Espai Llull, empesos per les demandes institucionals, però també socials i econòmiques, que necessitava aquest àmbit de relació. El vaixell i els avions en aquest cas, el projecte de l’eix mediterrani en el cas de la Catalunya del Nord, la potència d’un espai comú de promoció interior i de competitivitat de cara al món, un espai on els joves es po-den moure per formar-se, on els treballadors poden trobar unes millors oportunitats a recer de la complicitat cultural i lingüística, un espai de projectes i de negoci per ser més competitius, és allò que hem anat bastint al llarg de dues legislatures.

Les pàgines que segueixen en donen les claus i els camins de futur.

Josep-LLuís Carod-rovira

Vicepresident del Govern de la Generalitat de Catalunya

4 5

Fer política entre fronteresGeneralitat de Catalunya

Fer política entre fronteresPer Margarida AritzetaDirectora general d’Acció Departamental del Departament de la Vicepresidència

1. Perpinyà i l’Alguer, relacions locals sota el signe de la globalitat

El tercer mil·lenni ha nascut sota el signe de la globalitat. El món és de cada vegada més proper i l’intercanvi, la comunicació, el treball en xarxa, s’han convertit en els elements imprescindibles del futur.

El segle passat, que Eric Hobsbawm anomenava “el segle breu”, va ser el temps dels blocs, la compartimentació i les fronteres. En canvi, l’alba del tercer mil·lenni, que segons l’historiador po-dria haver començat fa dues dècades, s’enceta enderrocant els murs que separaven uns pobles germans.

L’alba del tercer mil·lenni ens anuncia la crisi de les fronteres que guarden els antics estats,1 que grinyolen com baluernes rovellades sota els embats de la globalització o de la Unió Europea. I ens parla així mateix del dinamisme de les ciutats creatives i dels blocs regionals que siguin ca-paços de situar-se en una bona posició en el mapa global.2 Tal com va ocórrer en aquella batalla naval que ha passat als annals de la història de la humanitat, les baluernes de l’“Armada Invenci-ble” d’avui poden tornar a ser superades per l’agilitat d’unes naus molt menors que facin pinya, adaptades a mars tempestejades, enginyoses, ràpides de moviment.

Són temps de canvi, ja ens hi trobem de ple.I en aquest context, ve que de sobte hi ha coses de tota la vida que canvien. Administracions

que han viscut d’esquena durant decennis, ignorant-se, mentre els seus adminsitrats buscaven la manera d’esquivar fronteres i barreres administratives en el seu dia a dia, descobreixen la po-tencialitat dels projectes comuns. De sobte, l’estructura feixuga dels estats centralitzats ja no és impediment perquè administracions a la perifèria d’aquestes estats mirin amb interès el veí del costat, amb qui els seria útil i interessant fer negoci.

Aquest canvi de mirada, aquest interès creixent pel veí amb qui sovint es comparteix més que proximitat física (llengua, cultura, història comuna, però també empreses, treballadors, ciutats i somnis), fa uns quants anys que també és avalat per la Unió Europea.

Efectivament, a l’alba del tercer mil·lenni Europa busca i ofereix fórmules de cooperació trans-fronterera entre els diversos pobles que han cosit com han pogut les seves nafres sagnants al llarg de les dècades. I desenvolupa programes importants, amb fons econòmics destinats als projectes integrats.

1 Tal com recull Kenichi Ohmae (1995) a La fi de l’estat-nació (Barcelona 2009).2 En parla Richard Florida (2008) a Les ciutats creatives (Barcelona 2009).

4 5

Margarida Aritzeta

Les oficines de representació de la Generalitat de Catalunya a Perpinyà i a l’Alguer són ofici-nes transfrontereres totes dues, en el sentit que es troben entre fronteres. Dintre de la frontera lingüística, que dibuixa els territoris on es parla català. I fora de la frontera política, que delimita els estats europeus. Es troben, doncs, en l’àmbit de les relacions diplomàtiques internacionals. Però també en l’àmbit de les relacions de proximitat que comporta compartir llengua i cultura en el que podem anomenar la catalanofonia.

En aquest espai que ha fet visible la llum del nou mil·lenni.

La seva adscripció a la catalanofonia també presenta matisos. Si bé la Catalunya del Nord es reclama tan Catalunya com la del Sud, i no pas un país català diferent, l’Alguer es reclama la Bar-celoneta de Sardenya, amb la consciència que és la porta d’entrada de la nació sarda.

Totes dues oficines són també força recents. La Casa de la Generalitat a Perpinyà naixia al setembre de l’any 2003 i l’Espai Llull de l’Alguer3 s’obria al maig del 2009.

Cap altra de les unitats de treball de la Generalitat de Catalunya no comparteix aquesta carac-terística de ser alhora “dins” i “fora” de la frontera, amb tota la riquesa de matisos i la complexitat que això comporta. I aquest tret les fa especials, i fa especialment atractiva la tasca que s’hi porta a terme. Perquè en el decurs d’aquest temps hem après a entendre que la catalanitat d’uns i altres, la nostra i la seva, és un marc de treball i d’intercanvi i no pas una essència.

Les autoritats de la Catalunya del Nord sovint se senten orgulloses de manifestar-se catalanes, de defensar una llengua que ha perdut la força d’ús quotidià… i de dir que aquesta és la seva manera de ser francesos. Tant com s’hi senten els algueresos, quan diuen que són catalans i de-fensen amb orgull aquesta petita parcel·la d’Itàlia on es parla una llengua que comparteixen amb deu milions de parlants. I alhora que es declaren catalans d’Itàlia, els algueresos mantenen la seva dialèctica particular amb la resta dels sards.

No hi ha, doncs, contradicció ni problema, perquè no hi ha cap formació humana que sigui simple ni senzilla d’explicar. Aquí i allà hi ha una acceptació joiosa de la catalanitat per tal com pot ser una eina per compartir projectes, per fer pinya al món en un indret determinat que vol prosperar… Compartir llengua (i recuperar-la on s’està perdent), compartir tarannà i cultura, ens pot obrir mercats o possibilitats d’estudi, de relació personal o de negoci. Provem-ho, doncs. És una aposta de futur.

És així com hem vist que aquesta catalanitat transfronterera se superposa a altres identitats compartides d’una manera complexa i de vegades subtil. Una complexitat que no és viscuda de la mateixa manera per tots els individus que hi viuen. Però que exigeix un respecte exquisit cap a la seva tria si volem treballar junts.

He llegit amb atenció el capítol en què el sociòleg Miquel Àngel Pradilla parla de la catalanofo-nia perquè les seves paraules donen llum al que hem observat i après en la pràctica política dels contactes institucionals.

2. Què hi fem, a Perpinyà i a l’Alguer?

Sovint a Catalunya ens han preguntat si teníem aquestes representacions a Perpinyà i a l’Alguer per “fer classes de català”.4 Cada vegada, individualment, hem anat responent que no. Però cal matisar una mica la resposta perquè no hi hagi malentesos. Dedicarem les pàgines següents a ex-plicar les nostres polítiques en aquests llocs. I a fer notar que el que s’hi fa (el que hi fa la Generalitat però no solament la Generalitat) ve de molt lluny, que recull el treball de generacions de persones, l’esforç del voluntariat i, més recentment, la complicitat de les Institucions. I que els projectes des-envolupats a partir d’aquest treball i aquestes complicitats n’asseguren sòlidament el futur.

3 L’Espai Llull acull la representació de la Generalitat de Catalunya i també l’Institut Ramon Llull i la representació del Govern de les Illes Balears.

4 La pregunta és comprensible si respon a la preocupació pel fet que l’ús social del català a la Catalunya del Nord i a l’Alguer ha descendit d’una manera alarmant en relació amb el nivell d’ús que tenim al Principat.

6 7

3. La locomotora catalana: sinergies a la catalanofonia

En una reunió recent amb el president de la Cambra de Comerç de Sàsser (Sardenya), que es troba fora del territori catalanòfon, els empresaris manifestaven el seu interès per afegir-se al que van anomenar la “locomotora catalana”. Sardenya, tota sencera, al mig de la Mediterrània i situada en una marginalitat de l’economia italiana, veu com una oportunitat la porta que li obre cap a l’oest l’oficina de representació de la Generalitat que s’ha instal·lat a l’Alguer. Va ser Confindustria del Nord de Sardenya, el seu empresariat, qui va fer decantar la balança del municipi cap a un soci que té oportunitats en el món global si és capaç de travessar el seu territori amb l’eix mediterrani. Els ulls de Sardenya, com els de la Catalunya del Nord, miren cap a la Catalunya que pot fer força per teixir una regió econòmica potent a la Mediterrània, més enllà de les fronteres.

Els primers projectes de pes que hem desenvolupat des de l’oficina de Perpinyà tenen re-lació amb aquests temes. L’un, el més evident, busca optimitzar els dos flancs d’uns Pirineus que es poden complementar com a conca de vida compartida i que poden ser més competitius junts que separats: és el projecte d’Eurodistricte de l’Espai Català Transfronterer. Però l’altre, el que de veritat va alçar de mans a la feina els diversos nivells de l’administració de l’estat fran-cès al territori i que va reclamar la implicació de la Generalitat, de l’estat espanyol, però també dels municipis de Catalunya, va ser el projecte de tren de gran velocitat, el TGV. Un projecte que pot canviar la fesomia d’aquest enclau transfronterer i que encara s’executa, amb alguns interrogants.

Ara la mirada es decanta cap a la possibilitat de lluitar per un eix mediterrani de transport integrat de mercaderies que valoritzi la gran velocitat ferroviària, les autopistes, ports i aero-ports, enllaçant tot Europa d’Algesires a Suècia. No és poc significatiu el fet que el projecte es presenti a Perpinyà ben entrat aquest 2010, a la seu de la Generalitat, en un context d’agents econòmics del territori, després que s’hagués presentat a Brussel·les, a Barcelona i a València, entre altres indrets.


2009. Reunió d’empresaris a Confindustria Nord Sardegna a Sàsser (Sassari), amb el secretari d’Indústria i Empresa de la Generalitat, Antoni Soy, i el president de Confindustria, Stefano Lubrano

6 7

Per tant, tal com deien a la Cambra de Comerç de Sàsser: on hem d’apuntar-nos per pujar a la locomotora catalana?

De sobte, després d’anys de relació cultural lànguida, quan semblava que només uns volun-taris esforçats es preocupaven per mantenir contra el vent i les tempestes la flama d’una llengua comuna que en alguns territoris s’extingeix, sorgeix des de les institucions la necessitat de mirar cap a l’economia des d’alguna mena de complicitat. I l’interès per la llengua revifa. La catalanofo-nia no és un espai menyspreable, ens pot servir com a marc de benestar i de negoci per molt que de vegades encara tenim, entre els que en podem ser socis, problemes de nom.

Al llarg d’aquest recull d’articles hem incorporat reflexions i dades objectives sobre l’espai eco-nòmic on s’insereixen aquestes dues oficines transfrontereres de representació de la Generalitat. Conèixer el medi per comprendre les dinàmiques dels seus habitants i els seus governs és una manera sensata de moure’s.

4. Un treball transversal entre departaments: els projectes estrella

Treballar a la Catalunya del Nord i a l’Alguer en una oficina de representació de la Generalitat implica necessàriament un treball transversal. Perquè les oficines de representació són l’eina per generar o ajudar a desenvolupar projectes que pertanyen a diversos departaments del Govern. Algunes de les tasques que s’hi han dut a terme tenen una dinàmica d’anys, que hem hagut

Margarida Aritzeta

8 9

de resituar i valorar en la mesura justa.5 El fet de ser més a prop ha fet més possible una major complicitat amb les administracions del territori, però també una mirada més objectiva sobre les prioritats i la manera d’executar els programes. Estem passant del voluntariat als compromisos institucionals. Però encara és aviat per afirmar que hem canviat definitivament el sentit del cicle.

A grans trets, el full de ruta d’aquestes oficines de representació és el que descrivim en els articles signats pels dos responsables d’aquestes unitats, Jordi Fernández Cuadrench i Joan Elies Adell Pitarch. En aquesta introducció, ens limitem a donar les claus de la seva pertinença política i de les implicacions interdepartamentals, però també de les administracions dels altres estats.

4.1 Pragmàtica política: cosir la frontera

Des del principi vam entendre que a Perpinyà havíem de treballar amb les altres administra-cions del territori per cosir la frontera. No érem allà per fer conferències o festivals, sinó per fer política. Per ajudar a teixir les complicitats necessàries per construir un futur millor. I això passava per donar oportunitats a una terra i a una gent que des del punt de vista de l’administració havien estat obligats a ignorar-se.

I després d’un primer període d’acció conjunta amb el Consell General dels Pirineus Orientals, amb qui la Generalitat va signar un primer acord marc de col·laboració l’any 2006, vam engegar el procés d’articular més profundament l’Espai Català Transfronterer.

No és fàcil treballar contra les rutines. Però ho hem fet, les institucions del sud i del nord. Des de baix, des del territori, des dels ajuntaments, les comarques, les aglomeracions i els països, escoltant les dues universitats que l’articulen; des de les administracions territorials més grans, com la Diputació de Girona, el Consell General i la Generalitat, capaces de compensar en els seus programes de desenvolupament el que és urbà i el que és rural, de planificar, de vertebrar, de pro-jectar. I des de les delegacions a Girona i a Lleida Pirineus s’hi han implicat tots els departaments de la Generalitat, perquè la necessitat és transversal.

5 Cal destacar la tasca que porta a terme la Direcció de Polítiques Sectorials, del Departament de la Vicepresi-dència, que manté contactes amb el món associatiu i dóna suport a projectes tan importants com l’escola catalana: la Bressola, de la Catalunya del Nord, i la Costura, a l’Alguer, entre d’altres, o els programes d’intervinents externs a les escoles públiques nord-catalanes i alguereses per ensenyar català.


2009. Reunió sobre l’Eurodistricte amb agents econòmics i socials de les comarques gironines, a la Delegació del Govern a Girona

8 9

Hi ha molts projectes encetats. Alguns a l’empara de programes Interreg, d’altres a l’empara dels acords bilaterals, o a l’ombra del naixent Eurodistricte de l’Espai Català Transfronterer. En direm uns quants a tall d’exemple, sense ànim d’exhaustivitat: els del Departament de Política Territorial i Obres Públiques, que lidera tota la carpeta de comunicacions urbanes, interurbanes, ferroviàries, etc., i que resoldrà en un termini imminent el tema del transport per autobús a la frontera. Els del Departament d’Innovació, Universitats i Empresa, que col·labora en la planificació turística, però també amb el portal Gastroteca.cat, que mostrarà els productes catalans del nord i de l’Alguer. El suport a les trobades de PIMEC de banda i banda de la frontera, a les quals sovint també hem ajudat directament des de l’oficina de Perpinyà. La col·laboració del Departament d’Acció Social amb les institucions nord-catalanes en programes de joventut, però també en projectes per clarificar el mapa de les competències en acció social del territori transfronterer. El suport del Departament d’Educació als intercanvis escolars, els convenis amb l’Educació Nacio-nal francesa per a la formació professional dels estudiants i el suport pedagògic a l’ensenyament del català, tant a la Catalunya del Nord com a l’Alguer, elements tots que són la clau de volta del futur de l’ensenyament de català a les escoles públiques. L’acció del Departament de Cultura, que entre altres coses ha fet possible l’entesa amb les autoritats franceses perquè a la Catalunya del Nord es vegin els canals de la Televisió de Catalunya després de l’apagada analògica. La col-laboració de la Institució de les Lletres Catalanes en els seus programes adreçats a la promoció de la literatura. Els projectes del Departament de Treball, del Departament d’Agricultura, els projectes de Medi Ambient en la cura dels boscos, els del Memorial Democràtic en els espais de la memòria de l’exili… I, no cal dir-ho, el suport impagable de l’Institut Ramon Llull, amb els seus programes es-pecífics de suport a la projecció exterior de la cultura catalana i amb el qual treballem estretament a l’oficina de representació de l’Alguer.

Un projecte a part, per la seva envergadura, és el del Departament de Salut, que tira endavant un hospital transfronterer a la Cerdanya, ara com ara únic referent del seu tipus a Europa. Es tracta d’un projecte de gran complexitat entre el Govern, el territori i la sanitat francesa.

Cosim la frontera a base de ser-hi a prop i de col·laborar.I ara, a més a més, tenim eines per fer-ho.Europa, després de dècades d’intents i fracassos de diversos territoris i ciutats que busca-

ven formes d’articulació a les fronteres, ens ho posa fàcil quan finalment, el 2006, crea el model d’Agrupació Europea de Cooperació Territorial. Un marc integrat de gestió de projectes i de recur-sos. Al llarg de dues legislatures hem posat les bases per articular l’Eurodistricte de l’Espai Català Transfronterer com una AECT, pinyol central de l’Euroregió Pirineus Mediterrània. Ja hem aprovat els estatuts i hem presentat a tràmit la sol·licitud als estats repectius. La feina de debò (i els fruits) començaran a partir d’ara.

Han estat sis anys llargs, intensos, entre els passos vacil·lants dels inicis, els tempteigs i la desconeixença. Hem constatat la poca pràctica que teníem per treballar junts a banda i banda de la frontera (fins i tot el procediment de convocar les reunions tenia rituals diferents, i trobar l’hora

Margarida Aritzeta

Homenatge a Antoni Canu a l’Ateneu Barcelonès, amb Oriol Izquierdo, director de

la Institució de les Lletres Catalanes, i Pere Mayans, del Departament d’Educació

10 11

comuna de dinar ocasionava veritables trasbalsos). Hem assegut en una mesa de treball governs de tots els colors polítics. Com un festeig, hem viscut una etapa joiosa de seducció mútua, de propostes engrescadores, d’imaginar horitzons econòmics, socials, polítics i humans, compartits. Hem fet comptes… del dot que hi aportava cadascú. Fins al compromís final entre vint adminis-tracions, del Nord i del Sud, que representen la totalitat del territori en una àrea d’uns 80 km per banda des de la frontera: l’Eurodistricte de l’Espai Català Transfronterer.

Per solucionar entre tots els problemes de vida quotidiana.Per construir un marc competitiu i pròsper.Un exemple que arrossega.Quan a l’Alguer i a Sardenya hem explicat els termes de la cooperació transfronterera, aquest

espai pirenenc que també és obert a la comunicació amb l’illa de Sardenya (a través d’una línia aèria de baix cost entre Girona i l’Alguer) ha fet renovar l’interès de les diverses institucions de govern de l’illa per integrar-se en algun d’aquests espais de cooperació transfronterera. Perquè també comp-ten amb transport per vaixell des de Barcelona, que possibilita trànsit de mercaderies. Bona part de la fruita i verdura que es consumeixen a la restauració del nord de Sardenya ve de Mercabarna.

S’han fet reunions per parlar de l’impacte de l’Euroregió. I alguns emprenedors comencen a pensar en la possibilitat d’un espai turístic comú… ofert als clients de llarga distància. L’espai de la catalanofonia.

4.2 La llengua comuna: formes i estratègies de col·laboració

Tant França com Itàlia, com Espanya, van signar la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, adoptada com a conveni el 25 de juny del 1992 pel Comitè de Ministres del Consell d’Europa, i oberta a signatures a Estrasburg el 5 de novembre del 1992. Malgrat que ni França ni Itàlia no l’han ratificada (és a dir, que no han implementat mesures per complir-la), algunes dispo-sicions legals possibiliten l’aprenentatge de la llengua catalana en diverses instàncies. És per això que des de la Generalitat s’ofereix el suport de la Secretaria de Política Lingüística (Departament de la Vicepresidència), del Departament d’Educació i del Departament de Cultura a les institucions de govern de la Catalunya del Nord i de l’Alguer que hi vulguin treballar.

Pertoca als governs la promoció de la llengua catalana. Al Govern de la Generalitat, en virtut dels apartats 6, 12 i 50 de l’Estatut d’Autonomia, li pertoca ocupar-se del català al món. Perquè som els únics al món que ens en podem fer responsables. Però no som els únics que hi hem de treballar, i quan ho fem, hem de buscar el suport i la complicitat de les autoritats dels països res-pectius. En aquest sentit, volem remarcar que col·laborem a diversos nivells amb totes aquelles institucions locals, regionals o estatals franceses i italianes que volen promoure la llengua com-partida en virtut de les disposicions legals que hi han arbitrat. Però per si no ho fessin, també col-laborem amb aquelles iniciatives del món associatiu que durant molt de temps han fet suplències de tot allò que no feien els poders públics pel català.

Els darrers temps, en què Europa ha posat els ulls en les cultures minoritzades i n’ha valorat la riquesa, els estats tenen recursos per ocupar-se’n i arguments legals, d’àmbit europeu, per fer-ho. Sovint la nostra presència al territori ha estat un estímul perquè les administracions nord-catalanes i alguereses miressin amb interès els mitjans legals que tenien a l’abast per promoure la llengua comuna, eina d’entesa i d’intercanvi, i volguessin començar a desenvolupar-los.

a) L’ensenyament a l’escola maternal, primària i secundària

Des del Govern, donem suport a l’escola catalana immersiva, a la Catalunya del Nord i a l’Al-guer. Tant en un lloc com a l’altre es tracta d’iniciatives d’escola privada. Però la nostra mirada se centra en l’escola pública, que és l’única que pot assegurar un coneixement general del català. Això comporta la implicació de les instàncies de l’Educació Nacional francesa i italiana, que ja s’ha començat a produir tímidament.

El 14 de desembre del 2009 es va constituir la Comissió de seguiment del Projecte Alberes, lide-rada per l’Acadèmia de Montpeller (organisme de l’Educació Nacional francesa), amb la participació de la Generalitat. L’horitzó és ordenar el mapa de l’ensenyament de català a les escoles públiques nord-catalanes i la seva optimització, la formació del professorat i la promoció de fileres bilingües.


10 11

Una escola amb fileres bilingües6 vol dir que hi ha assignatures i activitats que es fan en català. És un model que es pot desenvolupar també a les escoles maternals, primàries i secundàries de l’Alguer, amb la implicació del municipi, dels presides de les escoles i del Provedittorato a Sarde-nya, que han encetat el procés de parlar-ne. També hi som per assessorar-ho.

En el temps intermedi, donem suport a la presència d’intervinents externs a les escoles (especi-alistes de català que no són de la plantilla de mestres), que fan el que fèiem nosaltres a Catalunya fa quaranta anys, a l’ocàs del franquisme: una hora de català a la setmana (en molts casos, mitja). Hi donen suport, a més a més del nostre Govern,7 el Consell General dels Pirineus Orientals i la Re-gió Pirineus Mediterrània a la Catalunya del Nord, amb la implicació imprescindible de la Inspecció d’Acadèmia. L’Ajuntament de l’Alguer també hi ha col·laborat amb una continuïtat desigual, així com el Govern de Sardenya.

Malgrat que són gotes d’aigua a la mar i que això no soluciona el futur, el voluntariat encara és la pedra que sustenta la presència del català a moltes escoles i que n’organitza els programes en una molt bona part.

Estem en un moment de canvi, s’hi pot donar la volta i aconseguir que siguin els professors de plantilla qui se n’ocupin. Però cal molt d’esforç per part de tots, una major implicació de les administra-cions concernides, els docents, les famílies, etc. i el temps dirà si uns i altres pensen que paga la pena. Ara com ara, els minyons de la Catalunya del Nord i de l’Alguer ja aprenen en bona part la llengua ca-talana com una segona llengua, sovint desconeguda (sobretot a la Catalunya del Nord). Una llengua, això no obstant, que els serà útil per moure’s, estudiar i treballar en l’espai de la catalanofonia.

b) El català a l’administració, a les fronteres de la catalanofonia

Els batlles de la Catalunya del Nord fa temps que treballen per constituir-se en un sindicat de batlles per la llengua catalana. En molts municipis donen suport a l’ensenyament del català i han incorporat senyals d’identificació en català. Tenen el nostre suport.

6 Que naixien a partir dels models de la Bressola i l’escola Arrels.7 A través de la Direcció de Polítiques Sectorials.

Margarida Aritzeta

Perpinyà. Una de les escoles públiques amb fileres bilingües

12 13

Una de les tasques que hem començat amb il·lusió en aquest darrer any és l’assessorament al municipi de l’Alguer per a la creació de la seva oficina lingüística. Una oficina que s’ha d’ocupar de l’ús de l’alguerès en l’administració municipal però també al carrer i als negocis, amb la col-laboració de les instàncies econòmiques i els ciutadans, amb el suport del Govern sard.

c) L’ensenyament d’adults

L’ensenyament de la llengua catalana als adults es fa a través de l’Institut Font Nova, a Perpinyà (que és una instància municipal), i mitjançant les associacions culturals, tant a la Catalunya del Nord com a l’Alguer. És una de les activitats que pot prendre en cartera el Sindicat de Batlles quan es constitueixi, a la manera del nostre Consorci per la Normalització Lingüística, si els convé. El procediment està encetat i s’ha d’anar observant de prop.

d) L’opció institucional i el voluntariat

Una de les coses que hem anat dient al llarg d’aquests anys de presència de les oficines de representació de la Generalitat és que com a Govern tenim contactes institucionals i projectes amb les institucions dels països on treballem. I també un respecte exquisit pels seus ritmes i cos-tums. Que donem suport a les associacions catalanistes, però ni ens identifiquem amb cap, ni el que facin ens representa. De vegades ha existit la temptació de confondre Govern de Catalunya amb el caire o les persones d’una determinada associació. Si aquesta confusió era possible quan el Govern era lluny, les oficines de representació dissipen qualsevol dubte. El Govern es representa a si mateix. En aquest sentit, no entrem en cap de les pugnes ni de persones ni de programes del món associatiu. Però els encoratgem a treballar, a totes les associacions, perquè la força de la societat civil i del món associatiu és un dels grans valors democràtics dels pobles de la catalanofonia.

4.3 L’espai de la catalanofonia: un marc de relacions econòmiques

Ja hem destacat des del principi la importància que els nostres veïns donen als aspectes pràc-tics, tant pel que fa a les qüestions de la vida quotidinana (millorant el benestar de les persones) com a la possibilitat de construir un progrés econòmic a partir de l’intercanvi i la proximitat. Algu-nes de les vies són descrites als articles monogràfics sobre la realitat econòmica i les possibilitats d’aquests espais entre fronteres. Aquí només volem cridar l’atenció sobre alguna d’aquestes potencialitats que ofereix la catalanofonia.

a) Un espai de negoci i de lobby per sortir al món directament

El progrés de Catalunya passa per la seva internacionalització, per la seva presència al món. El capital de Catalunya radica en les persones, la capacitat de treball, de generar empreses com-petitives amb valor afegit, de captar inversions i talents, d’excel·lir en la recerca i en la innovació,


2010. Presentació del programa del Retrobament Catalunya-Alguer a la Fira Internacional de Turisme, amb el director general de Turisme de la Generalitat,Joan Carles Vilalta, i el síndic de l’Alguer, Marco Tedde

12 13

de fer conèixer les seves riqueses culturals i artístiques… Els espais entre fronteres poden servir a pobles germans per posar en comú recursos i projectes. L’obertura de vies de comunicació obre el camí al comerç, a l’intercanvi.

b) Una marca compartida per al turisme de llarga distància

Fa temps que Catalunya aposta per un turisme que vagi més enllà del sol i platja, per centrar-se en una oferta cultural (patrimonial, però també gastronòmica, identitària, etc.). Si mirem a molt curt termini, els territoris de la catalanofonia són competidors entre si. Però allargant la mirada, una possible oferta conjunta a mercats molt distants, asiàtics o americans, pot funcionar com un atractiu afegit.

c) Un espai compartit de productes de proximitat, amb promoció mútua

Aquesta és una opció que s’obre al futur a partir dels projectes anteriors. Des de les oficines de representació de Perpinyà i l’Alguer, hem fet conèixer el portal Gastroteca.cat, destinat a do-nar informació als consumidors dels productes catalans de proximitat amb un segell de qualitat. I aquest projecte ha despertat immediatament l’interès dels productors, comerciants i sectors diversos. Hem teixit complicitats, hem estimulat llaços i contactes, hem afavorit els negocis.

Des de l’Alguer hem afavorit la tasca dels enòlegs que buscaven a l’illa varietals antigues que a Catalunya pràcticament havien desaparegut amb la fil·loxera i que continuen existint a Sardenya, on donen lloc a vins d’una gran qualitat. El coneixement mutu de les produccions respectives en l’àmbit del vi, tant en relació amb la Catalunya del Nord com amb l’Alguer, lluny de suposar una competència excloent (perquè els productes que es fan són molt diferents) obre camins en l’àmbit de la recerca, el turisme, la producció.

5. L’element simbòlic: les commemoracions històriques i culturals

Si alguna cosa és clara en les relacions entre els pobles de la catalanofonia és que compar-teixen un passat comú. La creació de la Comissió de commemoracions històriques i culturals del Govern ha facilitat la planificació ordenada i compartida d’alguns dels esdeveniments cabdals de la nostra història. Des de la commemoració dels fets de la Guerra de Successió i la Nova Planta al

Margarida Aritzeta

Sílvia Naranjo i Jordi Alcover, tast a cegues de vins algueresos a la cantina de Santa Maria de la Palma, preparant la Guia de vins de l’Alguer

14 15

segle XVIII, fins a la Guerra del Francès, el Govern ha tirat endavant des del 2005 una sèrie d’actes de memòria commemorativa de gran magnitud. Cal remarcar la commemoració dels 800 anys del naixement de Jaume I, a Poblet i a Palma de Mallorca, que aplegava els representants institu-cionals de tots els territoris de l’antiga Corona d’Aragó.

Hem de destacar, en l’àmbit transfronterer, la commemoració conjunta del Mil·lenari de la Pau i Treva a Toluges, entre representants institucionals del municipi de Toluges, el Consell General dels Pirineus Orientals i la Generalitat de Catalunya. Un esdeveniment que va servir de marc per com-memorar els 650 anys de la institució de la Generalitat (institució compartida amb els nord-cata-lans fins al Tractat dels Pirineus), els 350 anys de la frontera i la voluntat de treballar conjuntament per reparar els efectes de la separació amb un projecte transfronterer europeu.


2008. Actes institucionals de commemoració dels 800 anys del naixement de Jaume I, a Poblet i a Palma de Mallorca

Commemoració a Toluges, bressol del parlamentarisme a Europa, dels 650 anys de la constitució de la Generalitat de Catalunya i els 350 anys del Tractat dels Pirineus. El vicepresident amb el batlle de Toluges i autoritats de la Catalunya del Nord

14 15

També amb l’Alguer compartim commemoració aquest 2010, ja que s’escau el cinquantenari del Retrobament. L’any 1960 una colla d’intel·lectuals catalans, que havia descobert que a l’Al-guer encara es parlava català,8 va fer un viatge amb vaixell i va ser rebuda multitudinàriament al port per milers de ciutadans amb senyeres, cosa que a Catalunya era prohibida per la dictadura.

El Retrobament de Catalunya amb l’Alguer de 2010 es fa sota el signe de la democràcia com-partida, la mirada al passat comú, no sempre pacífic, però sobretot amb la mirada cap a un futur que ens pot oferir oportunitats en l’àmbit econòmic si sabem teixir adequadament les nostres complicitats institucionals i estimular tots aquells projectes i empreses que comportin un creixe-ment econòmic i una millora dels interessos mutus.

Les oficines de representació de la Generalitat a la Catalunya del Nord i a l’Alguer treballen, doncs, amb l’ambició de contribuir des de més a prop al progrés i el benestar del nostre poble i alhora al dels nostres veïns, pobles germans de la catalanofonia, amb els quals compartim me-mòria i projectes.

6. A manera de conclusió

Les oficines de representació de la Generalitat de Catalunya a Perpinyà i a l’Alguer han obert el camí d’una relació més directa entre els pobles germans de la catalanofonia. Hem vist que la pro-ximitat cultural no ha esdevingut una finalitat per ella mateixa, ans una eina al servei de la promoció conjunta de molts projectes que poden ser rendibles en l’àmbit econòmic i social, de la formació dels joves, de la recerca, del desenvolupament sostenible.

Col·laborar a la frontera, en aquest espai entre fronteres polítiques i culturals, pot generar la complicitat necessària per actuar com a lobby macroregional en un món global.

De vegades, adelerats pel ritme accelerat del nostre dia a dia, enlluernats per l’abast mundial que poden arribar a tenir les relacions humanes i de l’economia, pensem que només són útils les oficines que ens poden obrir les portes dels grans mercats emergents. Que això de la Catalunya del Nord o l’Alguer és molt petit.9 La pràctica ens ha demostrat el contrari.

En aquest punt, volem recordar les paraules que Ramon Muntaner escrivia a la seva Crònica (redactada entre 1325 i 1328), relatives a la mata de jonc, que exemplifica el gest d’unir esforços, on tenen paper fins i tot les tiges que semblen més primes:

I si algú em demana: “En Muntaner, quin és l’exemple de la de mata de jonc?”, jo li respondré que la mata de jonc té una força que, si tota la mata lligueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l’arrencaran, encara que alguns més s’hi posessin; i, si en traieu la corda, de jonc en jonc l’arrencarà tota un minyó de vuit anys, que ni un jonc no hi quedarà.

Treballar de manera multilateral, com una mata de joncs lligada entre fronteres, és una de les respostes possibles al mil·lenni global.

8 El patrici i diplomàtic reusenc Eduard Toda havia descobert la catalanitat de l’Alguer a finals del segle XIX i això havia donat origen al moviment cultural de La Palmavera. Però els contactes s’havien perdut al llarg del segle XX, amb les guerres entremig.

9 De la mateixa manera que hi ha qui encara pensa que amb la Catalunya del Nord o amb l’Alguer, però també podríem dir amb les Illes (amb qui en aquesta legislatura hem signat convenis i hem fet feina comuna des de la nos-tra responsabilitat) o amb altres territoris de la catalanofonia, només podem fer en comú classes de català o troba-des d’escriptors. La potència econòmica que dibuixa una possible macroregió de l’arc Mediterrani ho desmenteix.

Margarida Aritzeta

16 17

De la frontera francoespanyola a l’espai català transfronterer. Set anys d’existència de la Casade la Generalitat de Catalunya a PerpinyàGeneralitat de Catalunya

De la frontera francoespanyola a l’espai català transfronterer.Set anys d’existència de la Casa de la Generalitat de Catalunya a Perpinyà

Per Jordi Fernández-CuadrenchDirector de la Casa de la Generalitat de Catalunya a Perpinyà

L’economista francès Jean Monnet, considerat un dels pares d’Europa, deia que “les fronteres són les cicatrius de la Història”. La nostra cicatriu, la cicatriu dels catalans, té poc més de 350 anys. Des del 1258, la frontera entre Catalunya i França estava situada a les Corberes, coincidint amb el límit lingüístic entre el català i l’occità, d’acord amb el que havia quedat acordat al tractat de Cor-beil per Jaume I de Catalunya-Aragó i Lluís IX de França. El 7 de novembre del 1659, tanmateix, el Tractat dels Pirineus va desplaçar la frontera cap al sud, vers l’interior de Catalunya. Felip IV de Castella i Lluís XIV de França van posar fi a la Guerra dels Trenta Anys a canvi de l’annexió per part de la Corona francesa del comtat del Rosselló, amb el Conflent i el Vallespir, i d’una part del de la Cerdanya, amb el Capcir. Des d’aquest moment, el territori del nord-est de Catalunya deixava d’estar sota l’autoritat secular de les Corts Catalanes, a qui la monarquia hispànica, contravenint les Constitucions de Catalunya, no havia consultat, ni tan sols notificat, l’acord amb França. Com a conseqüència de la partició, la Generalitat de Catalunya, institució de govern de les comarques nord-catalanes fins aquell moment, va haver d’abandonar el territori. Des de llavors, els catalans vam quedar separats administrativament entre dos estats, Espanya i França, una situació que va provocar un moviment de resistència a la Catalunya del Nord, expressat en aixecaments populars contra els francesos com ara la revolta dels Angelets (1667-1675).1

En tot cas, la frontera no va aconseguir trencar les relacions socials, econòmiques i culturals entre la gent de les dues bandes. Els enllaços matrimonials i els vincles familiars entre els dos costats de la ratlla van continuar. L’existència de la frontera va propiciar l’aparició d’un negoci tan lucratiu com il·legal: el contraban. El català va continuar essent la llengua de comunicació entre la població de la zona i un important element de cohesió transfronterera. La mateixa frontera va jugar el paper de refugi per a uns o altres en determinats moments històrics, com ara les guerres carli-nes (1833-1840, 1846-1849 i 1872-1876), la Primera Guerra Mundial (1914-1918) o la guerra civil espanyola (1936-1939). Precisament la diàspora republicana provocada per la desfeta del 1939 va fer que milers de sud-catalans que fugien del feixisme trobessin refugi en terres nord-catalanes, uns com a part del camí d’un llarg exili que els portaria cap a l’altra banda de l’Atlàntic, cas de Pau Casals, d’altres instal·lats de manera definitiva, cas de Pompeu Fabra, les despulles del qual

1 Sobre l’annexió de la Catalunya del Nord a França, podeu consultar l’obra clàssica de Josep Sanabre: La resistència del Rosselló a incorporar-se a França. Perpinyà: Llibres del Trabucaire, 1985, així com els estudis més recents i amb una àmplia bibliografia actualitzada sobre el tema d’Òscar Jané Checa: La identitat de la frontera pirinenca. Efectes socials i polítics al nord de Catalunya des de la creació de Montlluís (1677-1698). Girona: Di-putació de Girona, 2008, i Catalunya sense Espanya. Ramon Trobat. Ideologia i catalanitat a l’empara de França. Catarroja-Barcelona: Editorial Afers, 2009.

16 17

França

Catalunya de NordDepartament dels Pirineus Orientals

EspanyaAndorra

Oficina de representació de Perpinyà

Jordi Fernández-Cuadrench

Espai de la catalanofonia

18 19

encara descansen al cementiri de Prada de Conflent. La victòria de l’exèrcit insurgent del general Franco, amb la consegüent ocupació de la Catalunya del Sud, va comportar el tancament de la frontera francoespanyola amb un hermetisme sense precedents, que va perllongar-se durant els prop de quaranta anys de dictadura feixista.2

1. La Generalitat a Perpinyà

A partir del 1977, la Catalunya del Sud va recuperar el Govern de la Generalitat. I ben aviat els catalans del nord i els del sud ens vam retrobar al si de la Unió Europea. En aquest nou context, ara fa set anys, la Generalitat tornava a les terres nord-catalanes. Així, el 5 de setembre del 2003, el Govern va inaugurar la Casa de la Generalitat de Catalunya a Perpinyà, la seva oficina de repre-sentació a la Catalunya del Nord (el departament dels Pirineus Orientals, si utilitzem la nomencla-tura oficial de la divisió administrativa francesa).

2 Per a una visió de conjunt de la història de la Catalunya del Nord, vegeu l’obra de referència d’Alícia Marcet: Breu història de les terres catalanes del Nord. Perpinyà: Llibres del Trabucaire, 1988.


Seu de la Generalitat de Catalunya a Perpinyà, al carrer de la Fusteria

18 19

Les principals missions de la Casa de la Generalitat a Perpinyà són la dinamització de les rela-cions institucionals amb la Catalunya del Nord, la promoció de l’ús social de la llengua catalana en territori nord-català i el desenvolupament de la cooperació transfronterera en tots els àmbits. Cal assenyalar que la Casa de la Generalitat a Perpinyà acompanya qualsevol iniciativa de caire trans-fronterer i dóna resposta a les demandes en aquest sentit de les institucions, de les empreses, de les entitats i, en definitiva, de tots els ciutadans d’un i altre costat de la frontera.

2. La llengua catalana a la Catalunya del Nord: evolució històrica

Poc després de la incorporació de la Catalunya del Nord a França, la Corona va iniciar una polí-tica de repressió lingüística contra la llengua catalana per tal d’imposar el francès als nous territoris, seguint l’esperit de l’edicte de Villers-Cotterêts (1539). Així, el 2 d’abril del 1700, un decret del rei Lluís XIV va prohibir l’ús del català en els documents oficials, la qual cosa marginava de l’esfera públi-ca qualsevol persona que no dominés de manera oral i escrita el francès. La política de francesitza-ció de la població i de marginalització de la llengua i la cultura catalanes iniciada per la Monarquia va ser continuada i sistematitzada per una República jacobina on no hi havia lloc per a la diferència.

El 15 de gener del 1790, en plena efervescència revolucionària, l’Assemblea Nacional va reor-ganitzar França en 83 noves divisions administratives, anomenades departaments, de manera que les comarques nord-catalanes, així com una part del Fenolhedés llenguadocià, van conformar el departament dels Pirineus Orientals. Uns mesos més tard, l’estiu d’aquell mateix any, l’abat Henri Grégoire va enviar a diferents regions de França el qüestionari Relatif au patois, el qual li permetria conèixer de primera mà la situació lingüística del país i redactar el seu Rapport sur la nécessité et les moyens d’anéantir les patois et d’universaliser l’usage de la langue française3 (1794), de títol més que eloqüent. La resposta de la patriòtica Société d’Amis de la Constitution de Perpignan sobre la situació del català a la Catalunya del Nord, no exempta de lirisme, va ésser contundent: “Pour le détruire, il faudrait détruire le soleil, la fraîcheur des nuits, le genre d’aliments, la qualité des eaux, l’homme tout entier”4, la qual cosa només va refermar la determinació de l’abat Grégoire de combatre les altres llengües parlades a França.5 És evident, doncs, que, en començar el segle XIX, el català continuava essent la llengua de les classes populars nord-catalanes. De fet, l’hegemonia de la llengua catalana en els carrers i places de la Catalunya del Nord havia de perllongar-se encara molt de temps, fins ben entrada la segona meitat del segle passat. Durant aquests anys, tanmateix, l’obstinació unificadora del jacobinisme francès no va claudicar en cap moment en el propòsit d’aniquilació lingüística.

Des de la fi de la Segona Guerra Mundial, l’ús social del català a les comarques nord-catalanes no ha deixat de recular davant la pressió del francès. Dels diferents factors que expliquen la substi-tució de la llengua del país per la llengua de París, n’hi ha un de llarg recorregut que és fonamental: els efectes de l’escola pública, gratuïta, laica i obligatòria instaurada pel ministre Jules Ferry entre 1881 i 1885. L’escola de la Tercera República no solament va imposar el francès com a única llen-gua de l’ensenyament, sinó que també va instaurar un sistema repressiu que castigava severament els alumnes que parlaven català. A partir de mitjan segle XX, la imposició del francès va comptar amb uns aliats poderosos: els nous mitjans de comunicació audiovisuals (ràdio i televisió), totalment unilingües; la descolonització dels països del Magrib, especialment d’Algèria, que va comportar l’arribada a la Catalunya del Nord de milers de repatriats de llengua francesa, i l’empobriment eco-nòmic del territori, que va obligar un gran nombre de joves nord-catalans a cercar feina bé a ciutats properes com Tolosa o Montpeller, bé directament a París, alhora que molts jubilats del nord de França s’instal·laven a la costa nord-catalana a la recerca del sol i del clima benigne que els negaven les seves regions d’origen.

Desprestigiat per l’escola i desproveït de la influència i de la modernitat mediàtiques, el català va esdevenir una llengua vinculada a la ruralia i a tradicions arcaiques, un llenguatge que calia sa-crificar en favor del francès, vehicle dels valors universals de progrés i democràcia de la República

3 Informe sobre la necessitat i els mitjans per aniquilar els patuès i universalitzar l’ús de la llengua francesa.4 “Per destruir-lo, caldria destruir el sol, la frescor de les nits, el gust dels aliments, la qualitat de l’aigua, l’home

tot sencer.”5 Sobre aquesta qüestió, consulteu Michel de Certeau, Dominique Julia i Jacques Revel: Une politique de la

langue. La Révolution française et les patois: l’enquête de Grégoire. París: Éditions Gallimard, 1975.


20 21

i símbol de l’ascens social. En aquestes condicions, no és estrany, doncs, que, durant la segona meitat del segle passat, es produís a la Catalunya del Nord una ruptura de la transmissió natural del català, quan una bona part dels nord-catalans va deixar de parlar la seva llengua en família per permetre als seus fills dominar el francès i assegurar-los així un futur millor.6

3. Claus per comprendre la catalanitat al nord

La minorització de la llengua catalana no ha comportat, però, la renúncia a la catalanitat per part de la societat nord-catalana. En efecte, els catalans del nord sempre s’han considerat, i es consideren encara, catalans i, des d’aquest punt de vista, mai no han trencat els seus lligams amb els sud-catalans, tot i que la seva catalanitat pugui expressar-se en francès. Cert és que el concepte de catalanitat al nord i al sud de la frontera és molt diferent. També ho és que sovint la catalanitat nord-catalana s’ha folkloritzat en refugiar-se en festes populars com les ballades de sardanes, en tradicions culinàries com les cargolades, en manifestacions esportives com el rugbi o, fins i tot, en curses de braus, però això no altera el seu valor com a expressió de la personalitat inequívocament catalana de molts nord-catalans francòfons. En el mateix sentit, cal no oblidar que la Senyera ha estat sempre l’emblema de la identitat col·lectiva dels catalans del nord.7

D’altra banda, com a reacció al creixent procés de francesització, en els darrers trenta anys, el moviment catalanista ha organitzat i consolidat un ric i dinàmic teixit associatiu que s’ha demostrat decisiu en la promoció de la llengua i la renovació de la cultura catalanes a la Catalunya del Nord. Una simple enumeració d’algunes de les més representatives d’aquestes entitats permet pren-dre consciència de la importància i l’abast de la seva tasca: Universitat Catalana d’Estiu (UCE), Ràdio Arrels, Edicions Trabucaire, Òmnium Cultural Catalunya Nord, Federació per a la Defensa de la Llengua i la Cultura Catalanes, Centre Cultural Català – Casal Jaume I de Perpinyà, Centre Cultural Català del Vallespir, Aire Nou de Baó, Federació de Cors de Clavé Catalunya Nord, As-sociació per a l’Ensenyament del Català (APLEC), Associació de Pares d’Alumnes per al Català a l’Escola Pública (APA), Col·lectiu de Professors de Català per a Adults o les escoles La Bressola, Arrels i Comte Guifré. El treball benèvol de sensibilització d’aquestes i moltes altres associaci-ons es troba, en molts casos, en l’origen de la creació d’estructures en favor del català per part de diverses institucions nord-catalanes, com ara l’Institut Francocatalà Transfronterer (IFCT), que acull el Departament d’Estudis Catalans de la Universitat de Perpinyà – Via Domitia; el Centre de

6 Sobre el traumàtic procés de substitució lingüística sofert per la societat nord-catalana, vegeu el conegut as-saig de Joan-Lluís Lluís: Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos. Barcelona: La Magrana, 2002.

7 Per tal d’aprofundir en la complexitat de la identitat col·lectiva dels nord-catalans, cal consultar Joan-Francesc Castex-Ey: La Catalogne Nord en quête d’identité. Société et territoire, géopolitique et géoculture d’un région-fron-tière, pancatalanité et espece européen. Cabestany: Éditions Le Temple d’Or, 2005, i Alà Baylac-Ferrer: Catalunya Nord. Societat i identitat. Reflexions, vivències i panorama català. Canet: Edicions Trabucaire, 2009.


2010. Presentació de la Guia breu de la Literatura Catalana, a càrrec del director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà, Jordi Fernández-Cuadrench

20 21

Documentació i Animació de la Cultura Catalana (CeDACC) —ara integrat en la Mediateca Municipal de Perpinyà— i l’Institut Font Nova —antiga Regidoria de Cultura Catalana de la Vila de Perpinyà— de l’Ajuntament de Perpinyà, o la Casa de la Catalanitat del Consell General dels Pirineus Orientals.

4. Un punt d’inflexió

De fet, a partir del 1980, la percepció de la llengua i la cultura catalanes ha sofert una lenta però profunda i decisiva transformació. La recuperació de les institucions d’autogovern, el desenvolu-pament econòmic experimentat per la Catalunya del Sud i els Jocs Olímpics de Barcelona 92 van projectar una imatge dinàmica i atractiva de la cultura catalana cap a la Catalunya del Nord, men-tre que les diferents cadenes de Televisió de Catalunya, començant per l’emblemàtica TV3, feien descobrir a molts nord-catalans una llengua moderna i prestigiosa, la seva llengua: el català.

Algunes dades de l’Enquesta d’usos lingüístics a la Catalunya Nord 2004, realitzada per la Se-cretaria de Política Lingüística de la Generalitat, corroboren el canvi d’actitud que s’ha produït, en els darrers anys, entre els nord-catalans respecte la llengua i la cultura catalanes. Així, un 57,90% de la població de la Catalunya del Nord voldria saber parlar català, mentre que un 47,60% pensa que tothom hauria de saber parlar la llengua i un 62,90% creu que els nens haurien d’aprendre el català.8 De fet, molts catalans del nord veuen en la recuperació de la llengua catalana una opor-tunitat de caràcter laboral per als seus fills bé per tal de cercar feina al sud, bé per establir lligams professionals amb el sud. Això explica, en part, el tímid però significatiu increment de l’ensenya-ment del català, especialment a les escoles associatives La Bressola, però també a l’Educació Nacional francesa amb l’obertura de les anomenades “classes bilingües”.

5. La implicació de les institucions nord-catalanes

La consolidació del prestigi social de la llengua i la cultura catalanes ha passat també pel posi-cionament favorable de les més importants institucions de la Catalunya del Nord. Aquest és el cas del Consell General dels Pirineus Orientals, que, el 10 de desembre del 2007, aprovava la Carta Departamental per la Llengua Catalana, document en què aquesta institució reconeixia oficial-ment el català com a llengua del departament dels Pirineus Orientals, juntament amb el francès; es comprometia a impulsar-ne la socialització, i es posava sota l’autoritat acadèmica en matèria lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans. Més tard, el 15 de gener del 2009, el Consell General ingressava en el patronat de la Fundació Ramon Llull, al costat de la Generalitat de Catalunya, el Govern d’Andorra, el Govern de les Illes Balears, l’Ajuntament de l’Alguer i la Xarxa de Ciutats Valencianes. Per la seva part, l’Ajuntament de Perpinyà, des de l’any 1993, ha desenvolupat una intensa política en favor del català, amb fites com la retolació bilingüe dels noms del viari i dels panells direccionals de la vila o la creació del Centre d’Autoaprenentatge del Català, política que ha disposat, des dels inicis, del suport de la Generalitat de Catalunya. Aquesta tasca va ser re-compensada l’any 2008 amb l’obtenció de la simbòlica Capitalitat de la Cultura Catalana, que va servir per impulsar un seguit d’esdeveniments culturals en català i per projectar la catalanitat de la capital nord-catalana en el conjunt dels Països Catalans.

Malgrat les noves perspectives socials, la llengua catalana a la Catalunya del Nord està greu-ment amenaçada, segons posa de manifest l’esmentada enquesta d’usos lingüístics del 2004. D’acord amb les seves dades, només un 65,30% dels nord-catalans comprèn el català i un 37,10% de la població és capaç de parlar-lo, xifres que cauen fins a un 51,20% i un 24,20%, respectivament, si ens referim als joves d’entre 15 i 29 anys. Pitjor encara, tan sols un 6,20% dels catalans del nord té com a llengua materna el català i un 3,5% com a llengua d’ús habitual. No obstant això, el fet que, com hem vist, la major part de la població demostri el seu interès per parlar català —un interès certament passiu— i cregui que els nens l’haurien d’aprendre, així com que un 68,50% dels nord-catalans reconegui la seva pertinença a la comunitat lingüística catala-na, és a dir, reconegui explícitament la seva catalanitat, donen marge a l’esperança d’una certa recuperació de l’ús social de la llengua a la Catalunya del Nord.

8 Podeu consultar les dades sintètiques de l’enquesta a la pàgina web de la Secretaria de Política Lingüística a http://www.gencat.cat/vicepresidencia.


22 23

6. Col·laborar amb els municipis nord-catalans per a la promoció de la llengua catalana

En aquest sentit, hem de destacar la campanya de sensibilització “Sí al català”, adreçada als municipis. En començar l’any 2005, la Casa de la Generalitat a Perpinyà va publicar, juntament amb l’Ajuntament de Perpinyà, el Consell de la Llengua Catalana i Euskal Konferazioa, l’estudi Promoure l’ús del català als ajuntaments, un deure moral i un dret, realitzat per Yolanda Molina Ugarta.9 L’objectiu era mostrar als alcaldes nord-catalans que, contràriament a una creença molt estesa, l’ús del català per part dels municipis, fins i tot en els documents oficials del consistori, no era il·legal a la República, sempre que s’acompanyés de la preceptiva versió francesa. El pas següent va ser, a la tardor d’aquell mateix any, l’inici de la campanya “Sí al català” —amb la corresponent versió occitana “Òc a l’occitan” per la vintena de municipis occitans del Fenolhedés—. Un quader-net bilingüe mostrava diferents exemples d’utilització de senyalització bilingüe per part de diversos municipis de França i proposava als consistoris nord-catalans un total de vint-i-vuit accions que podien dur a terme en favor del català, des de ben simples com un contestador telefònic bilingüe fins a més ambicioses com la retolació bilingüe de tot el viari del municipi. El catàleg era ampli. La resposta municipal va ser desigual, però la mesura 28, la creació d’una intercomunalitat en favor del català, va cridar fortament l’atenció de l’Associació d’Alcaldes i Elegits dels Pirineus Orientals.

Davant l’interès de l’associació que agrupa la totalitat de batlles i regidors de la Catalunya del Nord, la Casa de la Generalitat a Perpinyà va encarregar a Joan-Francesc Castex-Ey un estudi que determinés els diferents marcs legals existents per crear una estructura de tipus intermunicipal.10 Després de diferents reunions preparatòries amb la Casa de la Generalitat a Perpinyà, l’Associa-ció d’Alcaldes i Elegits dels Pirineus Orientals va decidir, el 2007, treballar en la constitució d’un sindicat intermunicipal dedicat a la promoció del català. Després de gairebé tres anys de treball, una quarantena de municipis de la Catalunya del Nord, sota l’aixopluc de l’Associació d’Alcaldes i

9 Yolanda Molina Ugarta: Promoure l’ús del català als ajuntaments, un deure moral i un dret. Perpinyà: Casa de la Generalitat a Perpinyà – Ajuntament de Perpinyà – Consell de la Llengua Catalana i Euskal Konferazioa, 2005.

10 Joan-Francesc Castex-Ey: Estudi de viabilitat d’un marc de difusió de la llengua catalana a la Catalunya Nord: de l’intermunicipal al transfronterer. Barcelona: Observatori de la Llengua Catalana, 2006. Podeu consultar la versió integral i bilingüe a: http://www.observatoridelallengua.cat.


Visió panoràmica de Perpinyà

22 23

amb l’assessorament de la Casa de la Generalitat a Perpinyà, estan disposats a constituir, abans que s’acabi l’any 2010, un sindicat intermunicipal per a la promoció del català i de l’occità. Les missions d’aquest organisme seran, entre d’altres, ajudar a difondre l’ensenyament del català, promoure la utilització del català en l’espai públic i donar suport al desenvolupament del bilingüis-me econòmic en sectors com el comerç o el turisme.

7. El suport institucional a l’ensenyament del català

Finalment, hi ha hagut accions importants en l’àmbit de la llengua i la cultura catalanes que s’han portat a terme directament des del Govern. El Departament de la Vicepresidència dóna suport a les activitats del dinàmic teixit associatiu nord-català, i a sectors tan determinants per al futur de la llengua i la cultura catalanes a la Catalunya del Nord com són l’ensenyament del català a l’escola i per a adults, els mitjans de comunicació, l’edició, la creació artística, l’organització d’esdeveniments culturals, la divulgació històrica, les festes i tradicions populars, etc. A més, ha participat en el finançament d’importants equipaments culturals i escolars, com ara el Centre Pau Casals a Prada de Conflent, seu de la Universitat Catalana d’Estiu, els nous locals del Centre Cul-tural Català – Casal Jaume I de Perpinyà o el col·legi de secundària Pompeu Fabra de la Bressola al Soler. També ha subscrit convenis anuals amb l’Ajuntament de Perpinyà per tal de donar suport al seu programa de 2.000 hores de català a les escoles públiques de la ciutat.

8. La cooperació transfronterera: antecedents

Situada on l’antiga via Domitia canviava el seu nom pel d’Augusta, allà on el Pirineu permet la confluència del continent europeu amb la península Ibèrica, en un territori que ha tingut històrica-ment un alt valor geoestratègic, la frontera francoespanyola és encara avui una fractura molt lluny de ser superada. Un fet, aquest, per al qual no serveixen aquelles explicacions simplistes que fan del Pirineu una barrera natural, com si la carena que va servir de pont entre nord i sud-catalans, que va afavorir les relacions entre catalans i occitans a l’època medieval fos avui un obstacle insu-perable, com si l’altiplà cerdà presentés alguna justificació geològica per a la seva partició, com si les dinàmiques relacions transfrontereres entre França i Suïssa no haguessin superat la imponent serralada alpina.

Quinze anys després de l’entrada en vigor de l’espai Schengen, el 26 de març del 1995, la població del territori transfronterer pateix els efectes negatius dels diferencials transversals (ad-ministratius, socioeconòmics, infraestructurals, fiscals, de mobilitat, etc.) derivats del fet fronterer. Malgrat l’innegable avanç del procés de construcció europea, la frontera continua afectant negati-vament la vida quotidiana dels habitants d’un i altre costat de la ratlla: falta d’harmonització fiscal, tarifes telefòniques internacionals, serveis postals que segueixen funcionant amb lògica nacional, greus mancances en la mobilitat transfronterera, plans territorials de zones frontereres que no integren la dimensió transfronterera, etc. Així les coses, allò que és normal en altres fronteres de la Unió Europea, com ara una xarxa transfronterera de transport públic o un flux de treballadors transfronterers creixent, és senzillament una utopia en el nostre territori. La conseqüència és que la frontera que separa catalans del nord i del sud des de fa 350 anys és una de les menys perme-ables de l’Europa Occidental.

La frontera va crear i continua mantenint vigent una fractura nord-sud que és especialment visible en matèria de desenvolupament econòmic, evident en el sector logístic, on la lògica de competència —si no la de mútua ignorància— encara preval sobre la de complementarietat. D’aquesta manera, mancat de sinergies i complicitats, el territori transfronterer no solament deixa de desenvolupar les seves potencialitats, sinó que també perd oportunitats de futur.

En els darrers anys, les administracions i els agents econòmics, socials i culturals d’ambdós costats de la frontera han pres consciència d’aquesta situació i saben molt bé la importància de la cooperació transfronterera per aconseguir un desenvolupament durador i sostenible del conjunt del territori. La prova en són, per exemple, les nombroses iniciatives que, al llarg d’aquests anys, s’han beneficiat del finançament procedent del Fons Europeu de Desenvolupament Regional (Fe-der), a través dels successius programes Interreg. Aquests projectes han permès desenvolupar i aprofundir la col·laboració entre nord i sud-catalans: administracions, universitats, cambres de comerç i entitats diverses d’una banda i l’altra. Algunes iniciatives són especialment destacables,


24 25

cas de l’Hospital Transfronterer de la Cerdanya, un projecte pioner a Europa que encapçalen el Departament de Salut de la Generalitat i el Ministeri de Salut francès; de l’Escena Catalana Trans-fronterera, impulsada pel Teatre de Salt i el Teatre de l’Arxipèlag de Perpinyà i refermada, entre d’altres, pel Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat, o de l’Escorxador Transfronterer de la Cerdanya, desenvolupat pel Consell Comarcal de la Cerdanya i la Comunitat de Comunes Pirineus-Cerdanya, amb l’ajut del Departament d’Agricultura de la Generalitat.

No obstant l’èxit d’aquestes i d’altres iniciatives, els fons europeus han posat sovint de manifest les mancances de la nostra cooperació transfronterera, les tres més importants de les quals són:

• un coneixement mutu deficient —per no parlar directament de desconeixement mutu—,provocat per la pertinença a dues estructures estatals diferents que no solament han bastitdos sistemes legals diferents, sinó que també han condicionat la nostra manera de pensari d’actuar, el nostre marc referencial de pensament;

• una gran dissimetria de competències entre les administracions del nord i del sud que, un cop superada la fase estèril de recerca de paral·lelismes entre ambdós costats de lafrontera i acceptada la idiosincràsia de cada institució, dificulta la recerca del soci més adientper a cada projecte i el seu desenvolupament posterior;

• una manca d’estratègia transfronterera comuna i global per al conjunt del territori, la qual ensporta, amb excepcions destacables, a una cooperació poc estructurada i de caire temporal;en podríem dir una cooperació d’oportunitat, no vertebradora, de resultats molt variables.

En alguns casos, el coratge dels socis ha permès superar aquests esculls. En d’altres, en can-vi, les dificultats han fet fracassar iniciatives pertinents i han transformat la il·lusió inicial dels seus promotors en frustració.

9. Un primer acord bilateral de cooperació institucional

Amb l’objectiu de superar aquestes mancances, la Generalitat de Catalunya i el Consell Gene-ral dels Pirineus Orientals van signar, el 29 de juny del 2006, el primer Acord-marc de cooperació transfronterera, amb una vigència triennal (2006-2009). Aquest acord, concretat mitjançant con-venis d’aplicació anuals amb plans específics d’actuació, ha permès a la Casa de la Generalitat a Perpinyà desenvolupar, juntament amb el Pol Desenvolupament Local – Europa del Consell General, un seguit d’accions destinades a afavorir el coneixement mutu entre administracions, or-ganismes i entitats de la Catalunya del Sud —i molt especialment de les comarques gironines— i de la Catalunya del Nord, per tal de facilitar i promoure els intercanvis entre ambdós costats de la frontera en tots els àmbits de la vida institucional, socioeconòmica i cultural.

Els fruits d’aquest acord han estat tan profitosos que el 15 de gener del 2010 la Generalitat de Catalunya, a través del Departament de la Vicepresidència, i el Consell General dels Pirineus Orien-tals van signar el segon Acord-marc de cooperació transfronterera, que perllonga la col·laboració bilateral entre ambdues administracions durant un període de quatre anys (2010-2013).

Paral·lelament, la Casa de la Generalitat a Perpinyà, en el paper que ha jugat des dels seus inicis de “corretja de transmissió” entre catalans del nord i del sud, ha donat resposta tant a les peticions en qualsevol àmbit de la cooperació transfronterera procedents d’institucions, empre-ses, entitats o particulars sud-catalans interessats a relacionar-se amb la Catalunya del Nord com a les formulades en sentit invers. I no solament això, sinó que ha pres la iniciativa de portar a terme una sèrie d’accions encaminades a millorar el coneixement mutu en sectors tan diversos com les relacions institucionals, els intercanvis esportius o la informació laboral.


24 25

10. L’Eurodistricte de l’Espai Català Transfronterer: el projecte

En un moment en què la construcció europea ha fet evolucionar la tradicional concepció es-tatal de la frontera, que contemplava els territoris fronterers com a àrees allunyades dels centres d’estímul econòmic, cap a una visió dels espais transfrontereres com a zones d’oportunitat, com a plataformes emergents que dinamitzen les relacions comercials transnacionals, cal que els ca-talans del nord i del sud ens dotem de les eines necessàries per estructurar i fer perenne una cooperació global, d’acord amb el que es du a terme, en alguns casos des de fa més de vint anys, en bona part de les fronteres d’Europa.

Amb aquest objectiu, a la primavera del 2005, la Casa de la Generalitat a Perpinyà va encetar una sèrie de reunions amb els principals actors d’ambdós costats de la ratlla: administracions, universitats, cambres de comerç i d’agricultura, organitzacions empresarials, agents socials, en-titats culturals, etc. Aquelles primeres reflexions en comú van posar de manifest les enormes expectatives que generava la cooperació transfronterera i moltes de les seves mancances. Però també van permetre identificar la necessitat de superar el concepte de frontera com a simple línia divisòria i de crear un organisme capaç d’engegar una política compartida d’ordenació territorial i de desenvolupament local sostenible per al conjunt de l’àrea transfronterera.

La primera conseqüència va ser la maduració del concepte d’espai català transfronterer com a territori compartit per al conjunt de la població nord i sud-catalana, com a conca de vida co-muna on aplicar polítiques conjuntes i globals que millorin la quotidianitat dels seus habitants. L’espai català transfroterer superava així el concepte de frontera francoespanyola, el qual no deixa de remetre en l’imaginari col·lectiu a una línia separadora sobre la qual és difícil actuar. Per tal de visualitzar aquest territori, la Casa de la Generalitat a Perpinyà va realitzar i editar, l’any 2006, el primer —i, de moment, únic— mapa de l’espai català transfronterer, que engloba les comarques gironines i les nord-catalanes.

En efecte, l’espai català transfronterer designa el territori català situat a banda i banda de l’extrem oriental de la frontera estatal francoespanyola, és a dir, la demarcació de Girona i la Catalunya del Nord. Aplega un total de catorze comarques (Alt Empordà, Baix Empordà, Baixa Cerdanya, Garrotxa, Gironès, Pla de l’Estany, la Selva i Ripollès, al sud, i Alta Cerdanya, Capcir,


2010. La televisió de Catalunya digital (TDT)

a la Catalunya del Nord. Presentació a Perpinyà en

presència de batlles, diputats i senadors nord-catalans, a

càrrec del conseller de Cultura de la Generalitat, Joan Manuel

Tresserras, i el secretari de Comunicació, Carles Mundó

Conflent, Fenolhedés, Rosselló i Vallespir, al nord), que formen el triangle comprès entre les planes litorals de l’Empordà i el Rosselló, a l’est, i l’altiplà de la Cerdanya, a l’oest, senyorejat pels mítics cims del Canigó i del Puigmal. Es tracta d’una àrea de 10.246 km2 d’extensió amb una població d’1.130.000 habitants repartida en 453 municipis.

Les comarques gironines i nord-catalanes configuren un conjunt històric i geogràfic coherent, a la vegada urbà i rural, amb estrets lligams lingüístics i culturals i amb eixos econòmics potencialment

26 27

complementaris. A l’est, una zona litoral molt dinàmica concentra la major part de la població, amb tres pols urbans principals: les àrees urbanes de Perpinyà, Girona i Figueres, als quals caldria afegir les àrees urbanes emergents de Blanes-Lloret de Mar i Sant Feliu de Guíxols, així com la d’Olot, situada ja a l’interior. En aquest sector litoral és on estan instal·lades la major part de les empreses tant al nord com al sud de la frontera. I aquí es troben també importants infraestructures i equipaments per a la competitivitat com són les universitats de Perpinyà – Via Domitia i de Girona (aquesta amb el seu important Parc Científic i Tecnològic), els aeroports de Perpinyà-Ribesaltes i de Girona – Costa Brava, els ports de Portvendres i de Palamós o els centres logístics del Gran Sant Carles, el Distriport del Voló i l’estació SNCF de Cervera de la Marenda, al nord, i el CIM la Selva i, ben aviat, el LOGIS Empordà, al sud. Aquesta densa xarxa d’infraestructures logístiques i de comerç transeuropeu és un dels grans potencials per al desenvolupament econòmic de què disposa l’espai català transfronterer.

Si la zona est es troba situada en l’eix Barcelona-Montpeller, articulat per l’autopista, la línia ferroviària convencional i la futura línia d’alta velocitat, el sector oest, la Cerdanya, està ubicat a l’eix Barcelona-Tolosa, articulat per una línia ferroviària i els túnels del Cadí i del Pimorent, els quals faciliten els accessos per carretera. Precisament en els dos extrems de l’espai català transfron-terer, es troben les dues àrees més transitades per fluxos transfronterers de proximitat: l’Albera, a l’est, i la Cerdanya, a l’oest. Entremig, hi ha una zona menys integrada a escala transfronterera a causa d’un relleu més prominent que només permet dos punts de pas fronterer: el coll d’Ares i el pont de Riumajor. Es tracta també de l’àrea menys dinàmica econòmicament i amb menys densi-tat demogràfica: el Ripollès, l’Alt Vallespir i el Conflent.

L’activitat econòmica de l’espai català transfronterer està fortament marcada pel sector terciari, concretament pel turisme i pel comerç. El sector industrial del sud és molt més important i està més diversificat que el del nord, situació que s’inverteix en parlar del sector primari. Entre altres dades econòmiques significatives, cal assenyalar que el nostre espai rep més de set milions de turistes a l’any, que disposa de més de 40.000 pimes i que posseeix prop de 200.000 hectàrees de producció agrícola.

L’espai català transfronterer gaudeix, finalment, d’una situació geoestratègica privilegiada, clau. Es troba al bell mig de l’Euroregió Pirineus Mediterrània, un organisme de cooperació in-terregional,11 en ple cor de l’onzena megaregió econòmica del món, situada entre Alacant i Lió, d’acord amb la classificació del geògraf nord-americà Richard Florida,12 al centre d’un emergent estat-regió, seguint la nomenclatura de l’economista japonès Kenichi Ohmae,13 i al mig del cor-redor ferroviari mediterrani que ha d’unir Algesires amb l’Europa del Nord.14 Però alerta, aquest espai és també el seu punt de fractura.

Definit el territori transfronterer, era necessari dotar-lo d’una eina per actuar-hi de manera efi-cient. Per això, a l’esmentant Acord-marc de cooperació transfronterera del 29 de juny del 2006, la Generalitat de Catalunya i el Consell General dels Pirineus Orientals van proposar-se, a més dels objectius exposats més amunt, estructurar globalment l’espai català transfronterer amb la creació d’un eurodistricte. Aquest havia de ser un organisme de gestió comuna a totes les ins-titucions de la zona i estava destinat a potenciar la construcció europea de proximitat a escala local i intercomarcal. De fet, es tractava de seguir el model d’alguns dels territoris més avançats en matèria de cooperació transfronterera, com ara la frontera francoalemanya o la francobelga, on existeixen organismes operatius semblants, cas de l’Eurodistricte Regio Pamina entre el nord d’Alsàcia i el Palatinat – Mittlerer Oberrhein o la Plataforma Transfronterera de les Flandes fran-cesa i belga.

11 Josep Vicent Boira: “L’euroregió, una nova dimensió d’Europa”, dins Ramon Grau i Josep M. Muñoz [dirs.]: Catalunya, una història europea. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2010, p. 150-153. Vegeu, també, del mateix autor: Euram 2010. La via europea. València: Edicions 3 i 4, 2002.

12 Richard Florida: Les ciutats creatives. Barcelona: Pòrtic, 2009.13 Kenichi Ohmae: La fi de l’estat nació. L’escalada de les economies regionals. Barcelona: Centre de Temes

Contemporanis, 2009.14 Sobre la importància d’aquest corredor ferroviari, consulteu l’estudi encarregat per FERRMED i presentat a

Brussel·les a l’octubre del 2009 Estudio Global de Oferta/Demanda, Técnico, Socioeconómico y Medioambiental de la Red Inherente al Gran Eje FERRMED y su área de influencia.


26 27

11. El compte enrere de l’Eurodistricte de l’Espai Català Transfronterer

El 27 de juliol del 2007, en un fet sense precedents, vint-i-sis administracions nord i sud-catala-nes van signar a Ceret la “Declaració d’intenció per a la creació d’un Eurodistricte de l’espai català transfroterer”, més coneguda com “Declaració de Ceret”.15 Les institucions signants expressaven el desig d’articular aquest territori com una veritable conca de vida comuna, capaç de resoldre i superar les dificultats generades per la frontera. Més encara, manifestaven la voluntat de crear l’Eurodistricte de l’Espai Català Transfronterer, un organisme interinstitucional col·legial de coope-ració integrada, dotat de personalitat jurídica i d’autonomia financera, que portés a terme una po-lítica de governança territorial transfronterera. Per assolir aquest objectiu, van constituir el Comitè de Pilotatge de l’Eurodistricte, copresidit pel Departament de la Vicepresidència de la Generalitat i el Consell General dels Pirineus Orientals.

Poc després, el Comitè de Pilotatge de l’Eurodistricte encarregava a la Mission Opérationnelle Transfrontalière (MOT) i a la Universitat de Girona l’elaboració del Llibre Blanc de l’Eurodistricte, per a un futur transfronterer, un document que no solament establia un diagnòstic per al conjunt de l’espai català transfronterer, sinó que també identificava els seus principals reptes de futur i estudiava les possibilitats d’estructuració jurídica de l’hipotètic organisme de cooperació.16 Les conclusions del Llibre Blanc de l’Eurodistricte van ser presentades pel Comitè de Pilotatge a Girona, el 21 de novem-bre del 2008, juntament amb el “Full de ruta per a la consolidació de l’Eurodistricte de l’Espai Català Transfronterer”.17 Seguint les preconitzacions de l’estudi, els membres del comitè de pilotatge van decidir donar a l’Eurodistricte la personalitat jurídica d’una agrupació europea de cooperació territo-rial (AECT), la fórmula de dret europeu més avançada en matèria de cooperació transfronterera, i van establir el termini d’un any per definir els objectius i redactar els estatuts de la futura AECT.

15 Podeu consultar la declaració bilingüe a la pàgina web de la Casa de la Generalitat a Perpinyà: http://www.gencat.cat/vicepresidencia/casa-perpinya.

16 Podeu consultar el text integral d’aquest estudi, en versió catalana i francesa, a la pàgina web de la Casa de la Generalitat a Perpinyà: http://www.gencat.cat/vicepresidencia/casa-perpinya.

17 El document bilingüe el teniu disponible a la pàgina web de la Casa de la Generalitat a Perpinyà: http://www.gencat.cat/vicepresidencia/casa-perpinya.


2007. Constitució del Comità de Pilotatge de l’Eurodistricte de l’Espai Català Transfronterer, a Ceret

28 29

L’AECT és una fórmula jurídica que supera àmpliament les eines preexistents a la frontera francoespanyola, com ara el consorci de dret espanyol o el districte europeu de dret francès, que emanen del Tractat de Cooperació Transfronterera signat entre França i Espanya a Baiona el 10 de març del 1995. Es tracta d’una figura jurídica molt recent, ja que el reglament de la Unió Eu-ropea sobre les AECT va ser aprovat al juliol del 2006 i introduït amb posterioritat en les legislaci-ons nacionals dels diferents estats membres, que ha suposat un gran pas endavant en matèria de cooperació transfronterera, en permetre la creació d’organismes tercers de cooperació integrada, amb capacitat jurídica i autonomia financera.

A més, cal tenir molt present que les AECT són reconegudes per la Unió Europea com a marc preferent per no solament rebre, sinó també gestionar fons europeus. Aquest és un element d’una gran transcendència, especialment si considerem que, a partir del 2013, els fons europeus de co-operació tindran com a objectius prioritaris les fronteres externes de la Unió Europea i les fronteres internes de l’àrea est. Així les coses, només aquells territoris transfronterers de l’Europa occidental que s’hagin dotat d’estructures de cooperació integrada gaudiran d’una major accessibilitat als ajuts europeus.

En el decurs de l’any 2009, el Comitè de Pilotatge, amb l’assessorament jurídic de la MOT, va dur a terme la redacció dels estatuts de l’organisme, la qual cosa va permetre que, el 27 de no-vembre del 2009, vint administracions de banda i banda de la frontera, dotze de sud-catalanes18 i vuit de la Catalunya del Nord,19 fessin pública a Figueres la seva decisió d’esdevenir membres adherents de l’AECT Eurodistricte de l’Espai Català Transfronterer. Un cop validats per cadascuna de les vint institucions i d’acord amb la legislació europea vigent, a començaments del 2010 els estatuts van ser presentats als estats espanyol i francès i es troben, en aquests moments, en fase de validació per part de Madrid i París. No és agosarat, doncs, preveure que l’assembla consti-tutiva del nou organisme de cooperació transfronterera pugui tenir lloc a finals del present 2010 o tot just en començar l’any 2011.

18 Les administracions adherents de la Catalunya del Sud són: la Generalitat de Catalunya, els ajuntaments de Figueres i Girona, l’Associació Catalana de Municipis i Comarques, els consells comarcals de l’Alt Empordà, Baix Empordà, Cerdanya, Garrotxa, Pla de l’Estany i Ripollès, la Diputació de Girona i la Federació de Municipis de Catalunya.

19 Les administracions adherents nord-catalanes són: el Consell General dels Pirineus Orientals, l’Ajuntament de Prada de Conflent, la Comunitat d’Aglomeració Pirineus-Mediterrània, les Comunitats de Municipis de l’Albera – Costa Vermella, Alt Vallespir i Vallespir, el País Pirineus-Mediterrània i el Parc Natural Regional dels Pirineus Catalans.


2008. Comitè de Pilotatge, presentació a Girona del Llibre Blanc de l’Eurodistricte de l’Espai CatalàTransfronterer

28 29

Com ha estat explicat, l’AECT Eurodistricte és l’organisme encarregat de potenciar, vertebrar i harmonitzar el conjunt del territori transfronterer, a fi de millorar les condicions de vida de la po-blació de banda i banda de la ratlla i d’arribar a crear una veritable conca de vida comuna trans-fronterera. D’acord amb l’article 5 dels seus estatuts, aquest organisme ha de “facilitar, desenvo-lupar i fomentar la coopeació transfronterera entre els seus membres amb la finalitat de reforçar la cohesió econòmica i social, així com el desenvolupament sostenible i ecològic del territori”. En concret, “té com a objectiu elaborar i portar a terme una estratègia transfronterera comuna” per a l’espai català transfronterer.

Serà l’assemblea de l’AECT Eurodistricte qui establirà el programa d’acció de l’organisme en funció de les polítiques i estratègies definides. Ara bé, per tal d’assegurar la màxima pluralitat al si de l’assemblea, els estatuts preveuen que estigui formada per membres adherents, les ad-ministracions que participaran en el finançament a través d’una cotització anual i que hi tindran dret a vot (articles 2 i 19), i per membres associats, les administracions que no siguin membres adherents i aquells representants de la societat civil de l’espai català transfronterer que desitgin formar part de l’organisme (universitats, cambres de comerç i d’agricultura, patronals i sindicats, col·legis professionals, entitats de referència del món cultural, etc.), els quals no cotitzaran i, per tant, no tindran dret a vot a l’assemblea però, en canvi, sí que hi tindran veu (article 23). A més, a fi d’incentivar tant com sigui possible la participació de la població en l’estructura, els estatuts es-tableixen que l’AECT Eurodistricte disposi de dos tipus d’òrgans consultius: diverses comissions temàtiques o de projectes i una conferència consultiva periòdica (article 30). Es tracta, en definiti-va, que el conjunt de la societat del territori pugui sentir-se actor de la cooperació transfronterera implicant-se en l’organisme i fent-lo seu.

D’acord amb els estatuts, l’AECT Eurodistricte tindrà la seva seu administrativa a Perpinyà (article 3), però disposarà d’oficines de representació al nord i al sud de la frontera, les quals seran creades per decisió de l’assemblea amb l’objectiu d’assegurar la presència de l’organisme en tot l’espai català transfronterer (article 15).

12. Un moment cabdal

Els canvis que s’estan produint al si de la societat de la Catalunya del Nord i la implicació de les seves institucions en les relacions amb la Generalitat de Catalunya són de gran abast. Amb la creació de la Casa de la Generalitat, ara fa set anys, el Govern va dotar-se d’una eina imprescin-dible per assegurar un diàleg fluid, directe i permanent amb les administracions, organismes i en-titats nord-catalanes, així com per enfortir i consolidar la cooperació transfronterera entre ambdós costats de la ratlla. Acabada la primera dècada del segle XXI, no és agosarat afirmar que l’espai català transfronterer ha superat la frontera francoespanyola en el marc del procés de construcció europea a escala de proximitat.


Reunió tècnica de redacció dels Estatuts de l’Eurodistricte

2009. Aprovació dels Estatuts de l’Eurodistricte de l’Espai Català Transfronterer a Figueres

30 31

Funcions institucionals de la Casa de la Generalitat a Perpinyà

• Organitza els actes institucionals de la Generalitat a la Catalunya del Nord i dóna suport al’organització de les visites oficials dels seus representants;

• facilita la tramitació d’actuacions relacionades amb l’Administració de la Generalitat iproporciona informació sobre la resta d’administracions sud-catalanes;

• proposa, si escau, i fa el seguiment dels acords i convenis bilaterals entre la Generalitat iles institucions de la Catalunya del Nord;

• dóna suport tècnic en l’espai català transfronterer als serveis de la Generalitat encarregatsde gestionar els ajuts europeus;

• posa a disposició dels diferents departaments de la Generalitat, així com d’aquellesinstitucions i organismes públics sud-catalans que ho sol·licitin, els espais de la Casa dela Generalitat a Perpinyà per tal de realitzar reunions de treball o actes públics a la Catalunya del Nord;

• serveix de suport en les comarques nord-catalanes a les activitats que es duen a terme enel marc de la Comunitat de Treball dels Pirineus, de l’Euroregió Pirineus Mediterrània i del’Eurodistricte de l’Espai Català Transfronterer.

Funcions desenvolupades en l’àmbit de la llengua i la cultura

• Dóna suport a les accions en favor de la llengua catalana de les institucions, organismes,empreses i entitats nord-catalanes;

• assegura la gestió de material lingüístic per a l’aprenentatge i la difusió de l’ús social del català;• aporta ajuda logística a les classes immersives i bilingües, de l’escola maternal al batxillerat,

així com a l’ensenyament de català per a adults;• promou els intercanvis escolars entre els centres nord i sud-catalans;• proporciona assessorament tècnic en matèria de traducció al català;• afavoreix el català com a llengua de comunicació al si de l’espai català transfronterer.

Campanyes i accions impulsades en l’àmbit de la llengua i la cultura

• Aquí també parlem català, adhesiu en català, francès, anglès i alemany que va distribuir-seentre tots els comerciants nord-catalans a fi d’identificar els comerços on es podia atendrela clientela en català. En col·laboració amb la Cambra de Comerç i d’Indústria de Perpinyài dels Pirineus Orientals (2006);

• Quan els turistes diuen sí a la llengua catalana, fulletó bilingüe que presenta una sèrie dedades sobre els efectes positius de la llengua i la identitat catalanes en l’economia turísticade la Catalunya del Nord, seguint l’estudi La percepció de la llengua catalana pels turistesi visitants a Catalunya Nord, d’Olivier Gandou. En col·laboració amb l’Observatori de laLlengua Catalana (2006);20

• Ensenyar en català? Una feina apassionant i segura, fulletó bilingüe destinat a fomentarentre els joves l’interès per l’ensenyament del català com a sortida professional amb futur,davant el dèficit existent de professorat de català i en català. En col·laboració amb la InspectionAcadémique des Pyrénées-Orientales, l’APLEC, l’IFCT i la Bressola (2007);

• Treballar en català a la Catalunya Nord, guia bilingüe que presenta els sectors on elconeixement de la llengua catalana comença, ni que sigui de manera incipient, a sernecessari en el marc professional: l’ensenyament, l’administració, els mitjans de comunicació,el comerç, el turisme i la cultura. En col·laboració amb UPE66 i Fem feina. Associaciócatalana d’empresaris (2008);

• “El vostre infant i la llengua catalana: una cita que no cal mancar”, difusió entre els paresde tots els nadons nascuts en qualsevol de les tres maternitats de la Catalunya del Nord

20 Olivier Gandou: La percepció de la llengua catalana pels turistes i visitants a Catalunya Nord. Barcelona: Ob-servatori de la Llengua Catalana, 2006. A http://www.observatoridelallengua.cat hi podeu consultar la integralitat d’aquest estudi.


30 31

de material bilingüe de sensibilització en favor del català, amb informació sobre on elpoden aprendre els nens: Petita guia de la llengua destinada als pares, Lèxic dels infantspetits i l’adhesiu Mainatge dins el bòlid. En col·laboració amb el Centre Hospitalier dePerpignan, la Clinique Saint-Pierre i Notre Dame de l’Espérance (2009-2011);

• Hi havia una vegada… el futur, quadernet bilingüe de divulgació que repassa breumentla història compartida per catalans del nord i del sud, i que va ser distribuït per la premsalocal nord-catalana amb motiu de la celebració del 650è aniversari del naixement de laGeneralitat de Catalunya i de la commemoració del 350è aniversari del Tractat delsPirineus, el 3 de juliol i el 7 de novembre del 2009;

• Petita guia del supòrter català, llibre bilingüe que permet als aficionats al rugbi i al futbolnord-catalans conèixer la història, l’himne i els càntics més emblemàtics dels tres clubsamb més seguidors a la Catalunya del Nord: el FC Barcelona, la USAP i els Dragons Catalans,i alhora els proporciona un recorregut lúdic per la història de Catalunya i de la llenguacatalana. En col·laboració amb el FC Barcelona, la USAP, els Dragons Catalans i FranceBleu Roussillon (2010);21

• Premi Ramon Juncosa, que en els primers anys va ser de narrativa curta i, des de fados anys, d’assaig i biografia, a fi de promoure la creació literària i assagística en catalàa la Catalunya del Nord. Entre la relació de guanyadors de les nou edicions d’aquest guardó,hi trobem noms tan destacats com Joan-Daniel Bezsonoff (2001), Renada-Laura Portet(2004) o Òscar Jané (2008);

• Beca Mots! per a joves escriptors i escriptores, que, el 2010, arriba a la tercera edició,amb l’objectiu d’encoratjar els autors nord-catalans de menys de 35 anys a utilitzar elcatalà com a llengua d’expressió literària.

Funcions que desenvolupa la Casa de la Generalitat en l’àmbit de la cooperació transfronterera de proximitat

• Facilita el coneixement mutu entre les institucions, organismes i entitats nord i sud-catalanesper tal d’impulsar la consolidació de marcs estables de cooperació;

• dóna assessorament tècnic a tota mena de projectes de cooperació entre ambdós costatsde la frontera (recerca de socis, possibilitats d’ajuts, muntatge de dossiers, etc.);

21 Bona part d’aquest material és accessible a la pàgina web de la Casa de la Generalitat a Perpinyà: http://www.gencat.cat/vicepresidencia/casa-perpinya.


Presentació del programa de la llengua catalana a les Maternitats

32 33

• dóna suport a la cooperació transfronterera en matèria cultural entre les institucions i lesentitats del nord i del sud, amb la finalitat de fer perennes els intercanvis culturals entre els doscostats de la frontera;

• assessora els actors institucionals i socioeconòmics nord i sud-catalans en matèriacomercial i laboral, i facilita la circulació de la informació d’aquests àmbits, amb la finalitatd’incrementar els fluxos econòmics i ocupacionals entre la Catalunya del Nord i la del Sud;

• coordina i desenvolupa el projecte d’articulació d’una conca de vida comuna entre lescomarques gironines i les nord-catalanes, a través de la creació de l’Eurodistricte de l’EspaiCatalà Transfronterer com a organisme tercer de cooperació integrada (i, un cop creatl’Eurodistricte, garantirà la presència de la Generalitat en aquest organisme, li donaràsuport logístic i farà el seguiment del seu treball).

Actuacions en l’àmbit de la cooperació transfronterera

• Creació del Servei Comú d’Ajuts al Desenvolupament de Projectes Transfronterers,destinat a millorar qualitativament i quantitativament les iniciatives de caire transfronterermitjançant l’assessorament als promotors de projectes en la recerca de socis pertinents, enles possibilitats d’ajuts, en el muntatge de dossiers, etc. (2006-2010);

• convocatòria de les subvencions Eurodistricte al desenvolupament de projectes decooperació a l’espai català transfronterer, la qual, per tercer any consecutiu, permet donarsuport financer a microprojectes que tenen un fort impacte sobre el territori i un alt valorafegit en sectors tan diversos com el desenvolupament econòmic i la formació, el turisme,el medi ambient i la sostenibilitat, el patrimoni cultural, la joventut, els esports, els mitjansde comunicació i les noves tecnologies de la informació, o els transports i la mobilitat(2008-2010);

• edició digital de l’estudi Cooperació transfronterera associativa. Bases teòriques i pràctiquesper a la cooperació de les associacions a l’espai català transfronterer, realitzat per CI&RA66i el Centre d’Estudis Suport Associatiu – Fundació Catalana de l’Esplai, una eina quepermet a les entitats millorar l’eficàcia de la seva cooperació transfronterera, en conèixeri saber afrontar les disparitats administratives, jurídiques i fiscals existents al nord i al sudde la ratlla, i en proporcionar un seguit de solucions als problemes quotidians més freqüentsen aquest tipus d’intercanvis (2009);22

• publicació la Guia institucional transfronterera. Les institucions de Catalunya Sud (Principatde Catalunya). Les institucions de Catalunya Nord (Departament dels Pirineus Orientals),una iniciativa inèdita que presenta, en català i en francès, de manera clara i concisa elmarc competencial i l’abast territorial de les diferents administracions que actuen sobreel territori transfronterer, a fi de facilitar als responsables polítics, als tècnics de lesadministracions i a tota la ciutadania el coneixement de les realitats institucionalsd’ambdós costats de la frontera, i d’incentivar així la cooperació transfronterera (2009).23

Estudis portats a terme en el marc de l’acord entre la Generalitat i el Consell General dels Pirineus Orientals

• Estudi sobre el transport col·lectiu a l’espai català transfronterer, a càrrec de l’Institutd’Estudis Territorials, posa l’accent en dos eixos d’acció possibles en matèria de transportper autobús: la coordinació i l’harmonització de les línies existents a banda i banda de lafrontera, i la creació de noves línies transfrontereres, com ara la que podria unir percarretera l’eix Girona-Figueres-Perpinyà (2009);

22 L’estudi és consultable, en versió catalana i francesa, a la pàgina web de la Casa de la Generalitat a Perpinyà: http://www.gencat.cat/vicepresidencia/casa-perpinya.

23 Guia institucional transfronterera. Les institucions de Catalunya Sud (Principat de Catalunya). Les institucions de Catalunya Nord (Departament dels Pirineus Orientals). Perpinyà: Casa de la Generalitat a Perpinyà – Consell General dels Pirineus Orientals, 2009.


32 33

• Estudi-acció sobre les comunicacions postals i telefòniques a l’Eurodistricte de l’EspaiCatalà Transfronterer, realitzat per la consultoria gironina ATC-SIG, que aposta per millorarels serveis telefònics mitjançant una cobertura itinerant transfronterera consentida pelsoperadors concernits, i proposa, quant al correu, la creació d’un dispositiu fronterer específicamb el suport de les administracions locals concernides (2009);

• Turistes i visitants sud-catalans a la Catalunya del Nord: una oportunitat de desenvolupamenteconòmic. El seu autor, el sociòleg Jérôme Coll, analitza l’impacte sobre l’economia nord-catalana dels turistes procedents de la Catalunya del Sud, un turisme familiar, de qualitati atret pel patrimoni natural i cultural —també per les estacions d’esquí del nord—, querealitza estades curtes —caps de setmana o ponts— però que hi és present durant tot l’any—amb un descens en el període estival— (2009).24

Accions en l’espai transfronterer encaminades a millorar el coneixement mutu en diversos sectors

• Organització, en col·laboració amb l’Associació d’Alcaldes i Elegits dels Pirineus Orientalsi la Delegació Territorial del Govern de la Generalitat a Girona, d’una visita d’alcaldes iregidors nord-catalans a Girona, amb l’objectiu de comprendre el funcionament i lescompetències dels serveis territorials de la Generalitat, de la Diputació i de l’Ajuntamentgironins (Girona, maig del 2006);

• organització, juntament amb la Representació Territorial de l’Esport a Girona del Governde la Generalitat, els Serveis d’Estat de la Direction Départementale de la Jeunesse et desSports des Pyrénées-Orientales i el Comitè Olímpic i Esportiu dels Pirineus Orientals, dedues trobades de dirigents esportius d’un i altre costat de la ratlla, representants de mésde trenta disciplines i d’unes cinquanta federacions, per tal d’estimular la cooperació entreclubs i comitès a través de la presentació d’experiències de col·laboració reeixides (SantEsteve, desembre del 2007 – Banyoles, novembre del 2009);

• publicació de la col·lecció de guies bilingües Treballar a Catalunya Sud, destinades aposar a l’abast dels nord-catalans les eines necessàries (serveis d’ocupació institucionals,empreses de treball temporal, llocs web amb borses de treball, premsa local ambofertes de feina, formació ocupacional, etc.) per accedir al mercat de treball de siscomarques gironines: l’Alt Empordà, el Baix Empordà, la Cerdanya, la Garrotxa, el Gironèsi el Ripollès (gener del 2008);25

• organització, amb la Delegació Territorial del Govern de la Generalitat a Girona i la Prefecturadels Pirineus Orientals, d’una jornada d’intercanvi d’experiències en matèria de cooperaciótransfronterera i de millora del coneixement mutu entre els responsables dels serveisterritorials de la Generalitat a la demarcació de Girona i els seus homòlegs dels serveis del’estat francès al departament dels Pirineus Orientals (juny del 2008).

Publicacions, amb motiu de la commemoració del 350è aniversari del Tractat dels Pirineus, que permeten a la ciutadania superar de manera lúdica la frontera i descobrir els dos vessants del territori transfronterer

• Jaume Fàbrega i Eliana Thibaut-Comalada: La cuina del Pirineu català. Generalitat deCatalunya. Departament de la Vicepresidència – Cossetània Edicions, 2009;

• Manel Figuera: A peu pel Pirineu català. 20 itineraris transpirinencs. Generalitat de Catalunya.Departament de la Vicepresidència – Cossetània Edicions, 2009;

• Oriol Guasch: En BTT pel Pirineu català. 20 itineraris transpirinencs. Generalitat de Catalunya.Departament de la Vicepresidència – Cossetània Edicions, 2009.

24 Trobareu el text integral de tots tres estudis, en versió catalana i francesa els dos primers i només en versió catalana el tercer, a la pàgina web de la Casa de la Generalitat a Perpinyà: http://www.gencat.cat/vicepresidencia/casa-perpinya.

25 Podeu consultar aquestes guies a la pàgina web de la Casa de la Generalitat a Perpinyà: http:/www.gencat.cat/vicepresidencia/casa-perpinya.


34 35

Funcions que ha de desenvolupar l’Eurodistricte de l’Espai Català Transfronterer, i que impulsarà la Generalitat de Catalunya des de la seva representació a Perpinyà

Projectar i planificar:• crear un lloc de concertació i una plataforma d’intercanvis que permeti aplegar les energies

dels diferents actors de l’espai català transfronterer;• dissenyar una estratègia de desenvolupament compartida que permeti coordinar les

planificacions;• donar una major visibilitat i projecció exterior al conjunt de l’espai català transfronterer, als

actors que hi treballen i a les accions que porten a terme.

Vertebrar i harmonitzar:• estructurar en el dia a dia una conca de vida, de treball i d’activitats comuna;• superar de manera concreta les disparitats derivades del fet fronterer, mitjançant eines

conjuntes.

Actuar i promoure:• portar a terme polítiques multitemàtiques coordinades en matèria de cooperació transfron-

terera de proximitat;• prestar suport i assessorament als ciutadans i als agents del territori en matèria de vida

quotidiana transfronterera i d’enginyeria europea.

Eixos estratègics i accions concretes que pot desenvolupar l’Eurodistricte (que hauran de ser fixats en el seu moment per la seva assemblea)

• Dur a terme una ordenació del territori compartida, la qual permeti el desenvolupamentcoordinat de les àrees urbanes, periurbanes i rurals del conjunt de l’espai català trans-fronterer, i posi en comú les planificacions territorials de les diferents administracions.Podríem pensar en la creació d’una plataforma permanent de diàleg i concertació sobretemes de política espacial, d’ordenació del territori i de desenvolupament econòmic;

• millorar les condicions de mobilitat transfronterera per facilitar els fluxos de persones i merca-deries al si de l’espai català transfronterer, a través de l’harmonització dels mitjans de trans-port d’ambdós costats de la frontera i la creació de serveis transfronterers;


34 35

• estimular un desenvolupament econòmic sostenible mitjançant la potenciació de lainnovació tecnològica, de les energies renovables i del dinamisme econòmic. En aquestcas, caldria afavorir el teixit productiu d’ambdós costats de la ratlla amb la formació declústers transfronterers de pols de desenvolupament econòmic i d’infraestructures logístiques(ports, aeroports, plataformes logístiques, etc.);

• incentivar una oferta turística transversal que promogui el patrimoni natural i cultural delconjunt del territori, per tal de fomentar el turisme de proximitat i facilitar una projeccióturística exterior de l’espai català transfronterer;

• fomentar l’ocupació mitjançant l’articulació d’un mercat laboral transfronterer al si de l’espaicatalà transfronterer, potenciant la mobilitat dels treballadors mitjançant la circulació de lainformació sociolaboral i l’oferta de formacions professionals adaptades;

• enfortir el teixit social transfronterer afavorint les condicions que permetin el coneixementmutu necessari per fer del nostre territori un espai cultural, lingüístic, educatiu, social,esportiu, comunicatiu, compartit pel conjunt de la ciutadania;

• donar suport a les iniciatives de cooperació transfronterera de proximitat, fomentar la relacióamb els actors d’aquesta cooperació d’arreu d’Europa i afavorir la participació del conjuntde l’espai català transfronterer en les polítiques europees;

• facilitar la recerca de finançament per desenvolupar iniciatives de caire transfronterer iobtenir la gestió de fons europeus amb aquesta finalitat.


2010. El director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà, Jordi Fernández-Cuadrench i el president del Centre d’Informació Europe Direct Pirineus Llenguadoc Rosselló, Jean-Claude Charlet, acorden a Prada la creació d’un servei per donar al públic documentació en català sobre la Unió Europea

36 37

Un pont institucional de mar blava: enfortint llaços entre l’Alguer i CatalunyaGeneralitat de Catalunya

Un pont institucional de mar blava: enfortint llaçosentre l’Alguer i Catalunya

Per Joan-Elies Adell

1. L’Alguer i Catalunya: història d’una mútua atracció

A l’Alguer circula una dita, no gaire antiga i expressada amb cert punt d’ironia, que diu que l’Alguer és, per als catalans de ponent, com la Meca per als musulmans. En què es basa aquesta màxima de creació recent? Doncs en el fet que són molts els catalans que, en sentir parlar de l’Al-guer, si no han visitat mai la ciutat, sempre acaben afirmant que “encara” no hi ha anat, tot i tenir la clara convicció de fer-ho en la major brevetat possible, quan tinguin la més mínima oportunitat. Un “encara” que parla del desig d’anar, ni que sigui per una vegada, al país català de Sardenya, de la voluntat de recórrer els carrers de l’Alguer Vella i també, òbviament, de sentir com els algueresos parlen la nostra llengua, de certificar fins a quin punt és veritat allò que sempre han sentit dir: que, en una petita i bella ciutat emmurallada de la República Italiana, també s’hi parla català.

No hauria d’estranyar-nos que els algueresos tinguin aquesta percepció. L’Alguer és una ciutat que, per a molts catalans, conserva certes ressonàncies mítiques, alhora que exerceix una forta atracció, per diverses raons. Per als més joves, potser és sols el record escolar i curiós d’aquell puntet minúscul i exòtic que, a la classe de català dedicada als dialectes, estava situat a l’illa de Sardenya, al bell mig de la Mediterrània. Per als més grans, aquells que no es van poder escolarit-zar en català, l’Alguer sempre ha estat aquell referent ineludible a l’hora de parlar del nostre passat col·lectiu, més o menys llunyà en el temps, moderadament esplendorós, en què la nostra nació havia tingut una presència influent i indiscutible en tot el sud d’Europa.

Per als uns i per als altres, entrats en la segona dècada del segle XXI, l’Alguer és i hauria de ser moltes coses a la vegada: un punt de destinació turística privilegiada, si tenim en compte la bellesa de la ciutat i del territori que l’envolta; un lloc d’exploració de les nostres arrels i del nostre passat, però també una possibilitat magnífica, a través dels estímuls que alimenta la proximitat lingüística i cultural, d’encetar noves vies de col·laboració d’abast econòmic i empresarial: no de-bades l’Alguer ha de ser, per a Catalunya, la porta d’entrada a Sardenya.

L’existència d’una connexió, i amb un preu força assequible, entre Girona i l’Alguer, des de fa uns anys (i durant una breu temporada també entre l’aeroport de Reus i l’Alguer), així com l’obertu-ra d’una via marítima que uneix el port de Barcelona amb el de Porto Torres, que dista poc menys de 40 km de l’Alguer, permet crear altres vincles de relació que poden donar pas a un nou interès per la llengua, per part dels algueresos però també per part dels catalans. Pot ser il·lustrativa, en aquest sentit, la cançó del cantautor alguerès Claudio Gabriel Sanna que, en la seva cançó “Santa Mare Llengua (Santa Ryanair?)” (Sanna, 2007), des d’una visió irònica i amb força sentit de l’humor, plantejava amb un punt de seriositat una tesi de base: que l’existència d’una línia aèria de baix cost directa entre Girona i l’Alguer pot ésser un element clau per a la salvació de l’alguerès perquè,

36 37

Espanya

Oficina de representació de l’Alguer

Sardenya

Itàlia

Joan-Elies Adell

Espai de la catalanofonia

38 39

només amb l’activació dels fluxos comunicatius i comercials, la llengua tornarà a ser útil per als algueresos: econòmicament (el turisme) i vitalment (molts joves algueresos i catalans es coneixeran entre ells, establint noves relacions, d’amistat, sentimentals, o d’interessos comuns ben variats).

Aquesta atracció no és, òbviament, unidireccional. També els algueresos, quan s’han de referir a Catalunya —i principalment a Barcelona, la “seva” metròpoli— ho fan amb afecte i estimació. Fins fa relativament poc, per a ells Catalunya era només un referent romàntic i sentimental, una mena de “mare pàtria” cosmopolita que els servia per reforçar el seu sentit de la identitat, que es vol diferent respecte a la resta de sards. Ara, però, Barcelona i Catalunya han deixat de trobar-se lluny, massa lluny. Costa poc d’arribar-hi, en temps i en diners. Catalunya és un referent concret i viu, que deixa d’ésser mític i imaginari, per convertir-se en una opció real d’intercanvi econòmic o acadèmic, de lleure o de negoci, de comunicació mútua.


2. El català de l’Alguer, un ADN cultural en risc

La simple existència de l’Alguer, com dèiem, és capaç de generar en molts de catalans un sen-timent positiu, on s’entremescla l’orgull, el respecte i l’admiració. Orgull per llarga història en comú dels dos territoris que comparteixen una llengua i una cultura per vocació, desig i voluntat. Res-pecte davant la constatació que existeix un patrimoni cultural extraordinari, com és el català de l’Alguer a Sardenya —una petita illa lingüística dins d’una altra illa geogràfica— que s’ha mantingut viu al llarg dels segles, de forma tossuda i persistent, davant de la pressió de les altres llengües més esteses i poderoses que l’han envoltat, el sard primer i l’italià posteriorment.

I, també, d’admiració davant la fidelitat d’una ciutat, i dels seus ciutadans, que han continuat utilitzant una llengua que va arribar a l’Alguer com a conseqüència d’una repoblació feta majorità-riament de catalans, en el segle XIV, tot absorbint lingüísticament els nouvinguts d’altres contrades —sards en la seva majoria— amb naturalitat, perquè el català de l’Alguer ha estat, fins a arribar a la segona meitat del segle XX, una llengua necessària en la vida quotidiana, que tothom havia de conèixer si no volia ésser considerat un foraster, un estrany. Era la llengua de tots. Dels nens que jugaven per carrers i placetes del centre històric, dels vells que es reunien a l’entorn d’un cafè per fer la xerrada. Útil, per tant, per a la comunicació quotidiana, familiar, per a la socialització amb els amics, amb els veïns, però que no s’emprava en l’administració, ni en l’educació, ni en la comu-nicació formal. Una llengua d’un àmbit d’ús fonamentalment oral, que gairebé mai no era escrita per les persones que la parlaven.

És en aquest context, doncs, que s’explica la pervivència del català de l’Alguer durant tant de temps, aïllada al llarg de segles de la resta dels territoris de parla catalana. Una continuïtat

Panoràmica de l’Alguer des de la Porta Terra

38 39

d’una llengua que expressa no sols una cultura i una determinada forma de viure i d’entendre la vida, arrelada a la ciutat emmurallada, sinó que també ens parla d’una distància “mental” entre els algueresos i la resta d’habitants de l’illa de Sardenya. Els algueresos, encara ara, se senten diferents dels altres sards. I, inevitablement, la llengua és element clau i determinant per entendre aquest particular sentit de la identitat, peculiar i distintiu. En aquest sentit, caldria recordar que les llengües, vehicles privilegiats de transmissió del coneixement cultural, han estat definides per alguns lingüistes com l’ADN de les cultures, perquè codifiquen el coneixement que la població ha heretat dels seus avantpassats.

A partir dels anys seixanta, la situació sociolingüística canvia a l’Alguer, com en altres indrets d’Europa. L’equilibri, precari però efectiu, que havia mantingut viu l’ús del català en aquest petit illot lingüístic, es veu trencat per l’aparició d’una sèrie de factors que ha enumerat el sociolingüista Pere Mayans, de forma ben precisa: “A partir dels anys seixanta del segle XX, però, tot canvia a l’Alguer (i a moltíssimes minories lingüístiques d’Europa): el desenvolupament del turisme, la mo-bilitat geogràfica de la població, la possibilitat de mobilitat social associada a la llengua oficial, les immigracions, les emigracions, l’allau dels mitjans de comunicació de massa en italià, el despo-blament de la ciutat vella són alguns dels elements que fan iniciar el retrocés de la llengua. Moltes famílies van deixar de parlar el català als seus fills i usaven l’italià, la llengua de l’Estat, de l’escola, dels mitjans de comunicació, del turisme, dels nouvinguts” (Mayans, 2009: 67).

Són els mateixos pares qui, per una falta d’autoestima, renuncien a ensenyar la llengua pròpia mancada de prestigi als seus fills, ja que creuen que el seu ús no els serà productiu en el futur. Es produeix, doncs, a partir d’aquest moment, un lent però progressiu procés de substitució lingüís-tica, que comporta una gradual recessió de l’ús social de la llengua i de la seva visibilitat. Perquè, i aquest és el punt clau i crític, en produir-se aquesta mena de trencament generacional, quan es deixa de transmetre la llengua de pares a fills, el futur de la llengua a l’Alguer queda força malmès, en un situació de gran precarietat, malgrat conservar encara certa vitalitat, perquè, especialment en la franja d’edat més avançada, són milers de persones les que continuen parlant, entre ells i en diverses situacions comunicatives, el català de l’Alguer.

Com a contrapunt, però, i per pal·liar aquesta situació de progressiva pèrdua de pes de l’al-guerès, comencen a brollar, a partir de la dècada dels vuitanta, algunes associacions culturals que volen treballar a favor de la llengua i de l’algueresitat. Podríem citar, entre d’altres, l’Obra Cultural de l’Alguer, l’Escola d’Alguerès Pasqual Scanu, l’Ateneu Alguerès, l’Associació per la Salvaguarda del Patrimoni Històric i Cultural de l’Alguer, l’Òmnium Cultural de l’Alguer, el Cen-tre de Recursos Pedagògics Maria Montessori o el Centre Excursionista de l’Alguer. Associacions de diferent tarannà, però amb un objectiu comú, el de treballar en ferm per la recuperació i la valoració de la llengua catalana. Aquest fet no deixa de ser una prova més que, lentament però inexorable, en força ciutadans algueresos s’estava produint aquesta modificació en la seva cons-cienciació lingüística. Es comença a entendre i assumir que la desaparició del català de l’Alguer suposaria la pèrdua, en la majoria de casos irrecuperable, d’un coneixement cultural únic, que és la suma de valors culturals i d’identificadors d’un grup humà que s’ha anat construint generació rere generació.

Aquesta situació de feblesa del català de l’Alguer l’ha sabuda sintetitzar, de forma molt encer-tada i irònica, la cançó de Claudio G. Sanna, “Santa Mare Llengua (Santa Ryanair?)”, que hem ci-tat amb anterioritat. Aquest petita càpsula d’explicació sociolingüística de l’alguerès, ens explica, quan es refereix a aquest moment: “Als noranta un canvi sec de timó / no era ver lo que creieven del dialecte / ara diuen —oi qui riquesa pel minyó / si té una llengua mare és perfecte!— / mmm… hi ha sol un petit problema / si volem que l’alguerès torni viu i fort / és que manquen dos anells a la cadena: / lo pare ja no el parla i lo iaio és mort!” (Sanna, 2007).

Es té, en definitiva, més clarament que mai la consciència que l’alguerès es troba en una si-tuació d’amenaça, difícil però no impossible, i que, en conseqüència, cal buscar un escenari nou on mirar d’impulsar el coneixement de la llengua catalana de l’Alguer.

3. El català de l’Alguer: llengua sarda i italiana

A partir de la dècada dels noranta, però, l’estat de les coses es modifica de nou. Es produeix, tot i que de forma poc agosarada, un reconeixement de l’Estat italià de les minories lingüístiques, circumstància que no passava amb anterioritat. Així, tant les minories com els drets de les comu-

Joan-Elies Adell

40 41

nitats lingüístiques es troben garantits per la Constitució italiana (article 6) i per la legislació estatal que, amb la Llei 482/1999 (llei número 482 de l’any 1999), es pronuncia sobre la protecció i la tutela de les minories lingüístiques històriques i els seus drets (on s’inclou, explícitament, el català de l’Alguer).

Aquesta llei, tot i que ha estat aplicada molt tímidament, permet aconseguir aportacions econòmiques de l’Estat italià per a les accions que es duen a terme amb l’objectiu de preservar i salvaguardar la llengua d’aquestes comunitats minoritàries. La llei també encoratja, malgrat la migradesa de fons destinats a aquest efecte, l’ensenyament d’aquestes llengües minoritàries. Aquesta llei, entre moltes altres coses, permet que, a les zones del territori italià on hi ha comu-nitats lingüístiques reconegudes com a minoritàries, es pugui establir un règim de cooficialitat d’aquestes llengües amb la llengua italiana. Un pas importantíssim per a una República, com és la italiana, amb una concepció tan centralista lingüísticament després de la unificació.

En el cas concret de Sardenya cal afegir, a més a més, que amb anterioritat havia estat apro-vada pel Govern autònom de la regió una llei sarda (26/1997) dedicada a la promoció i valoració de la cultura i de la llengua de Sardenya, de la qual, malgrat haver estat pensada essencialment per a la llengua sarda, també surt beneficiat, col·lateralment, el català de l’Alguer. I, per comple-tar el panorama, també convé recordar que, uns quants anys abans, concretament l’any 1991, l’Ajuntament de l’Alguer havia aprovat el seu Estatut Municipal, en què es comprometia a “tutelar, promoure i difondre la consciència de la història, de la llengua catalana en la variant algueresa i de la cultura i de les tradicions locals”, així com a “donar suport a totes les iniciatives dirigides al coneixement i a l’ús de la llengua catalana”.

No es tracta, aquest, d’un nou escenari per al català de l’Alguer? La promulgació d’aquestes lleis, tot i la dificultat de l’aplicació pràctica, per diverses causes —la lentitud de l’administració italiana, l’immobilisme d’algunes institucions (estatals, regionals i locals), la manca de recursos, d’instruments i d’experiència prèvia d’aquells que, amb bona voluntat i molt de treball, han maldat per tirar endavant projectes de normalització i de salvaguarda lingüística—, no deixava de ser un símptoma que alguna cosa estava canviant.

Ens trobem en un moment històric en què, no solament a Europa però especialment al vell continent, la diversitat lingüística deixa de ser vista com un problema i es percep com una riquesa, en assumir que cada llengua reflecteix una visió única del món i un patrimoni cultural, que neces-sita ésser protegida a través d’una gestió sostenible quan es troba en un entorn molt vulnerable.

Aquest seria el cas del català de l’Alguer, que es converteix, gràcies a la promulgació d’aques-tes lleis, en patrimoni lingüístic que ha d’ésser tutelat i protegit, tant per part l’Estat italià com per la Regió Autònoma de Sardenya i el Municipi de l’Alguer. I aquest fet és, simplement, fonamental per la pervivència del català de l’Alguer: que els italians i els sards, a més dels algueresos i catalans, l’assumeixen també com una llengua pròpia.

4. El paper de la seu de Representació de la Generalitat de Catalunya a l’Alguer

Abans ens hem referit a l’orgull, al respecte i a l’admiració, a l’hora d’explicar l’atracció que, encara avui, exerceix l’Alguer a bona part dels catalans. Però tampoc no ens hauríem de quedar aquí. També voldríem, a l’hora de referir-nos a les relacions entre l’Alguer i Catalunya, entre Catalunya i l’Alguer, parlar de responsabilitat compartida i de cooperació institucional. No podem oblidar que l’Alguer és una ciutat petita, que té poc més de 45.000 habitants. Aquest fet condiciona, inevitablement, qualsevol acció que es vulgui realitzar per potenciar l’ús de l’alguerès.

És per aquesta raó que, des del restabliment de la democràcia i la restauració de la Generalitat contemporània i de l’autogovern, els diversos governs de Catalunya s’han sentit amb la responsa-bilitat (quasi podríem afirmar que amb l’obligació moral) d’oferir el seu suport a la ciutat de l’Alguer per tal de posar en marxa programes de revitalització lingüística, una tasca que no sempre ha estat fàcil.

La Generalitat de Catalunya, des del màxim respecte institucional, sempre ha estat disposada a col·laborar amb el Municipi de l’Alguer i la resta d’institucions sardes i italianes, per tal d’oferir la seva expertesa pel que fa a la recuperació i extensió del coneixement de la llengua pròpia, així com la seva introducció a l’escola, ja que si en alguna cosa és coneguda Catalunya al món, és


40 41

precisament pel seu model d’immersió lingüística, reconegut internacionalment, i la seva àmplia experiència a tirar endavant projectes i programes de normalització lingüística.

És en aquest context, de respecte i de responsabilitat compartida amb el Municipi de l’Al-guer, però també amb la Regió Autònoma de Sardenya i, eventualment, amb el Govern italià, que s’ha d’entendre la presència i les activitats que l’Espai Llull, la Representació de la Genera-litat de Catalunya a l’Alguer, ha posat en marxa des del moment que es va obrir, el 30 de maig del 2009.

Un esdeveniment que va ser qualificat, amb encert, de moment històric, tant per la part catala-na com per la sarda, perquè es tracta d’una culminació institucional d’una llarga història en comú dels dos territoris que comparteixen una llengua i una cultura per vocació, desig i voluntat, i que ara volen continuar eixamplant els seus lligams, o més ben dit, fer-los més robustos i ferms.

L’activitat que s’ha marcat la Representació de la Generalitat de Catalunya té com a principal objectiu fomentar i coordinar activitats a la ciutat de l’Alguer en benefici de la cultura i llengua catalana, així com convertir-se en un pont de diàleg entre els ciutadans de l’Alguer i els ciutadans de Catalunya. El propòsit, en aquesta etapa inicial, a partir de l’impuls extraordinari de formar part d’una mateixa comunitat lingüística, és també el d’aprofundir en el coneixement mutu entre tots dos territoris, per tal d’eixamplar les relacions culturals, econòmiques, docents, acadèmiques, institucionals i emprenedores de tota mena. Ha de ser una oportunitat per estimular i reforçar les relacions en tots els àmbits sense excepcions.

Si es vol recuperar l’ús del català de l’Alguer, que els algueresos el tornin a sentir “necessari”, cal no deixar de banda, òbviament, qüestions relacionades amb la cultura i la llengua, però tam-bé s’ha d’incentivar les relacions en el terreny econòmic, comercial, turístic, etc. Eixamplant els vincles, la xarxa de relacions entre Catalunya i l’Alguer, entre Sardenya i Catalunya, no sols acon-seguirem que aquestes dues grans regions del Sud d’Europa es coneguin millor i col·laborin entre elles, sinó que també, juntament amb les altres àrees que conformen la comunitat internacional de la llengua catalana —allò que hem convingut a anomenar la catalonofonia— es pot convertir en un pol d’atracció econòmica no gens menyspreable per altres zones de l’entorn.

Joan-Elies Adell

2009. Obertura de l’Espai Llull, oficina de representació de la Generalitat de Catalunya a l’Alguer

42 43

Com que l’aspecte econòmic ja s’ha tractat en més profunditat en un altre article d’aquest mateix llibre, ens centrarem en l’enumeració, forçosament sintètica, de les accions que s’im-pulsen, des de la seu de Representació del Govern de la Generalitat de Catalunya a l’Alguer, sempre en col·laboració i amb el lideratge de l’Ajuntament de l’Alguer i altres institucions del territori, per aconseguir incrementar l’ús social de la llengua catalana a l’Alguer, que la llengua pròpia sigui percebuda i valorada més positivament pels algueresos, en els diferents àmbits, de l’escola al carrer, de l’administració municipal als mitjans de comunicació locals.

El Municipi de l’Alguer ha de convertir-se, de forma inequívoca, en el model de referència en tot el procés de desenvolupament institucional i públic de l’alguerès. Per tant, totes les accions institucionals han d’anar encaminades a mostrar la voluntat inequívoca de desenvolupar una po-lítica lingüística que doni suport real a una presència més estesa i efectiva del català en la vida pública de la ciutat, que l’alguerès es vagi sentint i veient, de nou, i cada cop més, en el dia a dia de l’Alguer. El treball de la seu de la Generalitat a l’Alguer és donar el màxim suport per acon-seguir aquest objectiu, amb l’experiència acumulada a través dels anys en matèria de política i normalització lingüística, i dels experts en els diversos àmbits (de l’ensenyament a la planificació, de la promoció a la difusió) que poden ajudar a dissenyar projectes i plans d’actuació ja aplicats i experimentats en altres entorns amb anterioritat.

Pel que fa a la situació de la llengua a l’ensenyament, malgrat que la llei estatal abans esmenta-da (la 482/1999), teòricament, promou i potència l’aprenentatge de les llengües minoritàries a les escoles públiques, la realitat, aplicada al català de l’Alguer, és ben diversa. Hem de recordar que l’ensenyament és competència exclusiva del Ministeri de l’Ensenyament de l’Estat italià (Ministero dell’Istruzione, dell’Università e della Ricerca), amb el qual el Govern autònom de Sardenya està intentant obrir un diàleg per la llengua sarda, un acord que, en el cas que es produís, s’estendria automàticament al català de l’Alguer. Si s’aconseguís aquest acord, seria sens dubte vital per al present i el futur de l’alguerès.


Amb tot i amb això, des del curs 1998-99 és possible l’ensenyament de l’alguerès gràcies a l’excel·lent treball substitutori del Projecte Palomba, coordinat pel Centre de Recursos Pedagò-gics Maria Montessori i vinculat a una associació cultural, l’Òmnium Cultural de l’Alguer, que ha permès que, durant aquests anys, almenys un 50% dels alumnes de 3 a 13 anys de l’Alguer, pugui tenir una hora setmanal de classe d’alguerès, mentre que, des de fa 6 anys, existeix una escola privada multilingüe —català, italià i anglès— anomenada la Costura, on l’alguerès és la principal llengua vehicular de l’ensenyament dels nens.

En aquest moment, s’està treballant amb l’Ajuntament de l’Alguer, per tal d’aconseguir que l’ensenyament públic incorpori la llengua catalana d’una forma sistemàtica i institucionalitzada, i que formi part del currículum de les escoles. És aquest, doncs, un trajecte que ha de liderar i

Lo Pou Salit, un dels atractius turístics de l’Alguer Vella

42 43

executar l’Ajuntament de l’Alguer, a través del seu Assessorat (Regidoria) de Cultura, en comu-nicació constant i necessària amb la Regió Autònoma de Sardenya, i el seu Servei de Llengua i Cultura Sarda, que té competències i pressupost assignat per incentivar la tutela i la salvaguarda del català de l’Alguer i amb el Ministeri de la Pública Instrucció del Govern italià, que sí que té competències a l’escola pública, com dèiem anteriorment, i que s’ocupa també de la tutela de les dotze minories lingüístiques reconegudes a Itàlia, tot finançant projectes pedagògics a les escoles que potencien l’ús i els coneixements d’aquestes llengües minoritàries.

El català de l’Alguer, doncs, des de dates molt recents, té la possibilitat de rebre un suport institucional i econòmic dels diversos estrats governatius de l’Estat italià, escàs però gens menys-preable, que s’ha de saber explorar i aprofitar, per augmentar la seva presència a l’escola.

Un altre dels objectius que ens hem marcat, amb l’Ajuntament de l’Alguer, és la posada en marxa d’una Oficina Lingüística que pugui oferir els seus serveis d’assistència lingüística als ciu-tadans i a les empreses de l’Alguer que vulguin utilitzar el català de l’Alguer en la comunicació amb els clients. Aquesta oficina també haurà de ser el punt de referència per elaborar i difondre en versió bilingüe (italià i alguerès) els documents i impresos que es creguin pertinents, així com d’aquells funcionaris municipals que necessitin assessorar-se lingüísticament. En aquesta mateixa línia de treball, també s’haurà d’engegar una campanya publicitària de sensibilització i de valoritza-ció del català de l’Alguer, tot fixant els objectius de la campanya, així com delimitant amb claredat quin és el públic objectiu al qual va adreçada la campanya.

Es tracta, en definitiva, de fer arribar als algueresos que el futur de la seva llengua (i de la seva identitat) s’està jugant en aquests moments, que el present, i el futur, està en les seves mans. Que salvar l’alguerès, com deia aquell vell eslògan de la primera campanya d’abast global que va posar en marxa la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya l’any 1982, és “cosa de tots”.

5. Apunts finals

La posada en marxa de la seu de Representació de la Generalitat de Catalunya a l’Alguer ha generat una sèrie de sinergies i d’afany de col·laboració que auguren, pensem, una nova època en la relació entre els algueresos i la resta d’habitants de les terres de parla catalana.

El perfil de les persones que s’han acostat a l’Espai Llull, a banda dels referents polítics i gover-namentals, és el de persones que han treballat, per anys, de forma callada, abnegada i decidida per la pervivència de la seva llengua i que ara expressen la seva satisfacció per la nostra presència institucional; membres i dirigents d’associacions i entitats diverses (normalment de vocació cul-tural, però també d’altres que tenen una missió més marcadament econòmica i comercial) que, de forma ben natural, busquen, a banda de la presentació de les seves activitats i projectes, la interlocució per generar molta més fluïdesa en les relacions; pintors, creadors, músics, escriptors, poetes, agents artístics, que veuen amb l’arribada de la Generalitat una possibilitat molt més real de poder fer arribar les seves veus i creacions a l’altra riba de la Mediterrània; altres persones que, per motivacions diverses, també volen establir alguna mena de contacte amb Catalunya, i pensen que els podem ajudar en aquest objectiu.

A la seu de la Generalitat a l’Alguer, per sort, no solament ens visiten algueresos. Alguns sards de ciutats veïnes també han vist amb bons ulls i amb simpatia l’arribada de la Generalitat a l’illa de Sardenya. Tot d’iniciatives que deixen clar que l’interès per la relació entre l’Alguer, com a porta oberta de Sardenya, i Catalunya és ben viva i compartida. Aquesta és la nostra funció com a representació de la Generalitat de Catalunya a l’Alguer: ajudar que aquesta fascinació i estima mútua es converteixi en un pont, institucional, de mar blava. Que així sigui!

6. Referències bibliogràfiques i discogràfiques

Mayans, P. (2009). “L’Alguer: el lent camí de la recuperació lingüística”. L’Escletxa, núm 2, p. 67-69.

sanna, C. G. (2007). Terrer meu. Terrassa: Temps Record.

Joan-Elies Adell

44 45

Funcions institucionals de l’Espai Llull, seu de la Representació de la Generalitat de Catalunyaa l’Alguer

• Organitza els actes institucionals de la Generalitat a l’Alguer i dóna suport a l’organitzacióde les visites oficials dels seus representants;

• facilita la tramitació d’actuacions relacionades amb l’Administració de la Generalitat iproporciona informació sobre la resta d’administracions de Catalunya;

• proposa, si escau, i fa el seguiment dels acords i convenis bilaterals entre la Generalitat iles institucions del Municipi de l’Alguer i de la Regió Autònoma de Sardenya en tot allò quesigui de la seva competència.

Funcions desenvolupades en l’àmbit de la llengua i la cultura

• Dóna suport a les accions en favor de la llengua catalana de les institucions, organismes,empreses i entitats alguereses i sardes;

• proporciona assessorament tècnic en la posada en funcionament de l’Oficina LingüísticaComunal a la ciutat de l’Alguer;

• promou, en col·laboració amb les institucions del territori, l’estabilització i la institucionalitzacióde l’ensenyament del català de l’Alguer a les escoles de la ciutat, d’acord amb les lleis deprotecció de les minories lingüístiques a l’Estat italià;

• col·labora en els actes de celebració del 50è aniversari del Viatge del Retrobament (1960-2010);• dóna suport i supervisa el projecte la Costura d’escola immersiva en alguerès (que

ofereix ensenyament trilingüe: català/italià/anglès) de l’Escola Materna San Giovanni Bosco,amb l’assessorament pedagògic del Departament d’Educació de la Generalitat;

• dóna suport al programa d’intervinents per ensenyar el català de l’Alguer als minyons deles escoles alguereses (Projecte Palomba), amb el suport pedagògic el Departamentd’Educació de la Generalitat.

Funcions que desenvolupa la Generalitat en l’àmbit de la cooperació cultural, econòmicai empresarial

• Facilita el coneixement mutu entre les institucions, organismes i entitats catalanes, algueresesi sardes per tal d’impulsar la consolidació de marcs estables de cooperació econòmica iempresarial;

• dóna suport a la cooperació en matèria cultural entre les institucions i les entitats de l’Algueri les catalanes amb la finalitat d’impulsar els intercanvis culturals entre tots dos territoris;

• posa en relació els actors institucionals i socioeconòmics sards i catalans en matèria comercial,i facilita la circulació de la informació d’aquests àmbits, amb la finalitat d’incrementar-ne elsfluxos econòmics.

Lllibres promoguts pel Departament d’Educació


44 45

Accions que s’han portat a terme, destinades a potenciar les relacions entre Catalunya i l’àrea del Nord de Sardenya, amb l’objectiu de facilitar el coneixement mutu en els sectors econòmics i empresarials

• Organització, en col·laboració amb l’Associació dels Industrials del Nord de Sardenya(Confindustria Nord Sardegna), d’una trobada entre una representació d’associacionsd’empresaris catalans i sards, amb l’objectiu de facilitar el flux econòmic i de mercaderiesentre ambdós territoris (desembre del 2009);

• assessorament en la implicació de l’Ajuntament de l’Alguer en una iniciativa(http://www.gastroteca.cat) relativa a la valorització i difusió en línia de productesagroalimentaris algueresos (2009-2010);

• suport a l’elaboració d’una Guia de Vins de l’Alguer, dintre del projecte “Guia de Vins deCatalunya (tast a cegues)”, en el context de les relacions econòmiques de les festes delretrobament entre Catalunya i l’Alguer (2010).

Accions destinades a l’enfortiment de les relacions culturals i artístics entre Catalunya i l’Alguer

• Col·laboració en l’homenatge al poeta alguerès Antoni Canu, amb motiu del seu 80è aniver-sari, celebrat a l’Alguer i a Barcelona (2009);

• celebració, de forma institucional, de la Diada Nacional de Catalunya a l’Alguer. En ser laprimera ocasió que això succeïa a l’Alguer, es va programar una conferència en la quals’explicava la importància de la data per als catalans.

Joan-Elies Adell

2009. Reunió a la seu de Confindustria, Sàsser (Sassari)

2009. Homenatge a Antoni Canu, a l’Ateneu Barcelonès. Amb Franca Massu i Claudio Sanna

46 47

Un àmbit de creixement econòmic: l’espai català transfrontererGeneralitat de Catalunya

Àmbit socioeconòmic

Un àmbit de creixement econòmic: l’espai català transfrontererPer Narcís BassolsConsultor, [email protected]

0. Resum executiuLa present contribució intenta donar a conèixer l’Eurodistricte de l’Espai Català Transfron-

terer (ECT) des d’una perspectiva eminentment econòmica. En primer lloc, es fa un breu dibuix d’aquest territori donant algunes macroxifres i descrivint-ne l’activitat econòmica actual. El gruix del treball, però, el componen aquelles iniciatives empresarials conjuntes que ja existeixen: n’hi ha que constitueixen unes veritables “bones pràctiques” que poden ser imitades per altres empreses o institucions. Tot plegat per tal de donar visibilitat a l’activitat econòmica transfronterera que so-vint es desconeix i per encoratjar els empresaris i els treballadors de l’Eurodistricte a jugar aquesta carta com a avantatge competitiu.

1. L’Eurodistricte de Espai Català Transfronterer (ECT): nous reptes en una nova Europa

L’àmbit geogràfic de l’Eurodistricte de l’ECT abasta el departament francès dels Pirineus Orien-tals i la província espanyola de Girona (que anomenarem, respectivament, Catalunya del Nord i co-marques gironines, en una nomenclatura més pròpia). Aquest territori és fronterer des que fa tres segles i mig el Tractat dels Pirineus redibuixà la frontera hispanofrancesa. El fet fronterer, doncs, ha marcat durant generacions aquest territori, i els seus habitants han hagut de patir aquest “efecte frontera” de diverses maneres.

El fort de Bellaguarda al Pertús (esquerra) i el castell de Sant Ferran de Figueres: símbols pretèrits d’una terra tancada que ja no ho és

46 47

Narcís Bassols

Poc o molt, però, durant aquests segles, les relacions de veïnatge han continuat entre els ca-talans del nord i del sud, sobretot entre aquells que viuen prop de la ratlla. Si és veritat que formar part de dos estats diferents suposa pertànyer a diferents àmbits legals, normatius i fins i tot de maneres de viure quotidianes, no és menys cert que els vincles de tot tipus (lingüístics, culturals, històrics) han fet que un cert sentiment de pertinença pervisqui al llarg de tot aquest temps.

Ara, en aquest segle XXI, en una Europa amb fronteres obertes i cada cop més integrada, la cooperació entre les dues Catalunyes entra en un nou context, i és per això que, des de fa uns anys, les administracions de banda i banda, de tot nivell, impulsen el treball conjunt en diferents àmbits a la zona transfronterera. Hi ha, doncs, un canvi de mentalitat pel que fa a territoris trans-fronterers a Europa, no solament a l’Eurodistricte: de zones de confrontació han passat a labora-toris privilegiats de la construcció d’una Europa quotidiana.

Compte amb el canvi de paradigma que això representa: la línia fronterera estatal, vigilada (entre altres) pel fort de Bellaguarda al Pertús, o pel seu homòleg sud del castell de Sant Ferran de Figueres, ja no és una línia hermètica i que cal defensar a sang. Castells i fortaleses són ara mu-seus o monuments històrics i aquell territori tancat, veritable cul-de-sac, ha esdevingut un territori de pas que forma part de les grans xarxes europees de comunicació.

Amb això, l’espai català transfronterer retroba la seva vocació de terra oberta, com ho fou a l’època romana sent travessat per la via Augusta / via Domícia (la primera via que relligà Hispània amb Roma) o a l’època medieval formant part del Camí de Sant Jaume, veritable autopista de la cultura i les idees. I als habitants de la zona se’ns obren noves oportunitats i nous reptes, també en l’àmbit econòmic i empresarial, que hem de saber aprofitar.

2. Algunes pinzellades sobre el territori de l’Eurodistricte i la seva activitat econòmica

Presentem, doncs, breument aquest àmbit geogràfic. Tal com es veu en el mapa adjunt, la Catalunya del Nord i les comarques gironines presenten importants similituds pel que fa a la seva geografia física. Podem distingir tres grans zones geogràfiques:

• Una plana costanera, que forma l’eix Perpinyà-Girona (que podem considerar part de l’eixMontpeller-Barcelona), en la qual es concentra la major part de la població i de l’activitateconòmica, per on passen les grans infraestructures, i té en la costa una potent indústria turística;

• una altra zona de muntanya mitjana que abasta comarques com el Conflent, l’Alt Vallespir, laGarrotxa o el Ripollès, amb menors densitats poblacionals i econòmiques;

• una zona d’alta muntanya que ocupa la Cerdanya, un àmbit molt particular en aquest pano-rama pel fet que la frontera migparteix una comarca natural amb un grau d’integració elevat.

Donem a continuació algunes xifres d’ambdós territoris:

Cata lunya del Nord

Llen-guadoc Rosselló

% sobre regional

Comar-ques

gironines

Principat de Cata-

lunya

% sobre regional

Total Eurodis-

tricteSuperfície (km2)

4.116 27.376 15,04 6.131 32.107 19,10 10.247

Població total

437.157 2.616.000 16,71 747.782 7.475.420 10,00 1.184.939

Densitat de població

106 96 122 233 114

PIB(mils MEUR)

8,8 61,9 14,22 18 195,4 9,21 27

Rendaper càpita (EUR/any)

20.393 23.726 24.071 26.124 22.232

Taxa d’atur 13% 12,7% 18,2% 17% 15,6%

En tots els casos, darreres dades disponibles. Fonts: Idescat, INSEE, INE

48 49

De la taula adjunta se’n desprèn la relativa similitud dels territoris que conformen l’Eurodistricte en valors com el PIB o la densitat poblacional. En termes absoluts, però, la banda sud té un PIB molt més alt que el nord (18 contra 8,8), però per contra el PIB regional de la Catalunya del Nord té un pes més gran dins la seva regió que no pas les comarques gironines (14,2% contra 9,2%). Pel que fa a la taxa d’atur, el nord es manté en unes taxes que volten el 13% però aquesta taxa és relativament fixa, mentre que la taxa del sud, que havia estat molt més baixa en els darrers anys, ha pujat fins passar el 18%.

L’estadística també depara dades de simetries o asimetries que poden ser anecdòtiques (o no tant). Així, podem veure que, en aeroports, tot i que el de Girona multiplica per deu els pas-satgers respecte al de Perpinyà, aquest el dobla en noli (tot i tenir Girona un PIF!). L’àrea urbana de Perpinyà depassa en habitants de molt la de Girona, tot i que la universitat d’aquesta ciutat té més estudiants que la de Perpinyà… Qui s’interessi més per temes estadístics, el remetem a les publicacions de l’Idescat, l’INSEE o l’INE.

Mapa de l’Eurodistricte de l’Espai Català Transfronterer

Tot seguit, donem una panoràmica general de l’economia de l’Eurodistricte, que és on ens centrarem en aquest article. Val a dir que, pel que fa al sector primari, l’agricultura té al nord un pes específic més important que al sud, on aquesta activitat ha experimentat un decreixement important els darrers anys. A ambdues bandes, però, cal destacar la producció de fruites i verdures,


48 49

i l’existència de diverses DO vinícoles al nord i una DO a la banda sud. Finalment, en el sector primari, cal destacar els ports de pesca gironins, que descarreguen aproximadament un 40% de les captures a la Catalunya del Sud.

Mentre que la indústria té un pes menor a la banda nord, les comarques gironines es troben força més industrialitzades. De fet, a la banda sud hi trobem densitats industrials importants en al-gunes zones, tant que la Generalitat hi ha classificat uns quants clústers. El més potent d’aquests a les comarques gironines és el clúster carni, que s’estén per les comarques del Gironès, la Selva i la Garrotxa, i que arriba fins a Vic. El metall és també un altre clúster important, més dispers pel territori gironí. Destaquem també altres clústers menors, com ara el paperer i la fibra tèxtil especia-litzada (ambdós a la Garrotxa) i el carrosser a la Selva. D’altra banda, a la Catalunya del Nord cal destacar el cluster Derbi, centrat en les energies renovables.

Ambdós territoris tenen una part important del seu PIB en el turisme i la construcció (al nord el turisme és el sector que més contribueix al PIB), uns sectors que, en alguns aspectes, presenten una fase de maduresa (turisme de sol i platja, construcció de segones residències) i que, per tant, es troben actualment en fase de reorientació del seu futur.

Tant l’economia nord-catalana com la gironina presenten un fort component de serveis, co-mençant pel comerç i la distribució. Especialment rellevant és el petit comerç. El sector de serveis a les persones, especialment el sociosanitari, té una presència i es preveu que sigui un sector en creixement en els pròxims anys. Destaquem, sempre en l’àmbit sanitari, la importància d’aquest sector a l’Alta Cerdanya, on genera el gruix del PIB de la zona. En aquest sentit, l’Hospital Trans-fronterer de la Cerdanya, un projecte únic a Europa, que s’inaugurarà en els propers anys, pot consolidar aquest sector de l’economia cerdana.

Sempre dins l’àmbit dels serveis, cal remarcar la importància del sector del transport i la lo-gística, no sols pel fet d’haver-hi grans empreses a banda i banda, sinó per tot el reguitzell d’in-fraestructures que hi ha a l’ECT i que representen una font de creixement per al futur: estació multimodal del Voló, zona de mercaderies del Grand Saint Charles, aeroports de Perpinyà i Girona (aquest darrer amb un PIF), ports mercants de Palamós i Portvendres, CIM de la Selva, futura zona logística LOGIS a Vilamalla, etc. Aquestes infraestructures, juntament amb les viàries i ferroviàries que han d’arribar a mitjà termini a la zona (tren d’alta velocitat, tercer carril de l’autopista) faran que aquest sector creixi en els pròxims anys al conjunt de l’Eurodistricte.

No podem acabar aquesta radiografia ràpida que hem volgut fer de l’economia sense esmen-tar que, en una abassegadora majoria, les empreses de l’ECT són petites o mitjanes empreses: en ambdós territoris ho són més d’un 90% i, en el cas gironí, la mitjana de treballadors per empresa és de 8. Per tant, estem parlant d’un teixit empresarial d’unes característiques molt peculiars, i en el qual l’empresa familiar té una especial rellevància.

2. Cooperació empresarial a l’Eurodistricte

Les relacions entre empreses de banda i banda existeixen des de fa molts anys, fins i tot abans que l’obertura de fronteres fos una realitat.

Ens centrem en aquesta secció en algunes experiències empresarials en l’àmbit transfronterer, per part d’empreses que bé podem considerar pioneres. Treballarem de manera més quantitativa que no pas qualitativa, ja que és difícil d’obtenir estadístiques en aquest àmbit.

Des del Pôle Emploi de Perpinyà (l’autoritat francesa pública d’ocupació), el seu director, Alain Renvazé, explica que la seva institució segueix una cinquantena d’empreses franceses que s’han implantat a la zona transfronterera, sobretot a la comarca de l’Alt Empordà, i algunes a Girona. Es tracta d’empreses de diferents sectors: hostaleria, serveis, consultores, logística… Aquestes empreses han “jugat” cadascuna de manera diferent en l’àmbit transfronterer, sovint duent a terme activitats complementàries a la matriu francesa o bé establint la seva base per al mercat espanyol.

Un exemple de moviment invers s’ha donat en aquests darrers anys a la Cerdanya: empreses constructores de la Baixa Cerdanya han creat la seva filial francesa per tal de poder treballar a l’altre costat de la ratlla, a l’Alta Cerdanya, en la construcció de segones residències. Ha estat, segons alguna d’aquestes empreses, una molt bona oportunitat de diversificació territorial.

Narcís Bassols

50 51

Destaquem les experiències d’unes quantes empreses que han sabut integrar el fet transfron-terer en la seva estratègia:

Un “espresso transfronterer”: Cafès Cornellà

L’empresa Cafès Cornellà es troba a Girona, és una empresa familiar creada fa 90 anys i regen-tada per la quarta generació. Treballa sobretot pel canal de bars i restaurants i, des de fa quinze anys, aproximadament, va començar una relació amb l’empresa francesa Compagnie Européenne du Café, ubicada a Carcassona però amb forta presència a la Catalunya del Nord. La relació ha anat prenent força en els darrers anys, i actualment ambdues empreses són sòcies. Això fa que es pugui degustar l’espresso, producte estrella de la casa, a bars i restaurants de la Catalunya Nord. Pere Cornellà, el gerent de l’empresa, explica que, a més de treballar l’espai nord-català, s’han pogut estendre per tot el sud de França, de Marsella a Tolosa.

Cornellà explica com, juntament amb el seu soci francès, van intentar fer un veritable “cafè transfronterer”, és a dir, van fer l’esforç de trobar especificacions conjuntes per a un producte quan difereixen força en ambdós mercats.

Tecnologia francesa “made in Eurodistricte”: Isonuevo

L’empresa Isonuevo neix entre un soci espanyol i un altre de nord-català el 2004. S’adonaren que a Espanya hi havia poca tecnologia de materials d’aïllament d’edificis, mentre que el mercat francès n’estava una mica saturat. Per això, segons explica el seu gerent, Bernard Solans, van veure aquesta oportunitat i van decidir establir-se a la banda sud de la frontera per tal de poder fabricar i oferir el seu producte al mercat espanyol i, secundàriament, al francès.

Instal·lats al polígon industrial de Vilamalla, al costat de Figueres, han treballat sobretot pel canal de prescriptors (estudis d’arquitectes i enginyers). Es dóna la paradoxa que, fins fa poc, el mercat espanyol era el gruix del seu facturat però, tal com diu Solans, “ara el mercat francès és el que ens salva”. Lliçó apresa: la internacionalització (en aquest cas, la internacionalització de proximitat) pot ser clau per salvar l’empresa en un cert moment.

“Girona és més a prop”: Éditions du Sud

L’empresa Éditions du Sud es troba al Voló i edita llibres de fotografia i postals d’alta qualitat. El seu gerent, Christian Nègre, ens diu que buscaven una empresa que els oferís bona qualitat d’impressió a un preu raonable. També havia de ser un impressor que estigués a prop seu: impri-mir és un treball que requereix reunions presencials amb una certa freqüència. És per això que es van decidir a treballar amb Gràfiques Alzamora, de Girona. Nègre comenta que Girona és més a prop que no pas altres empreses d’impressió ubicades França endins. Tampoc no ha tingut mai problemes derivats del fet d’haver de travessar una frontera o tractar amb els catalans del sud, que tenen una forma de fer diferent.


Dues empreses que han aprofitat òptimament l’estratègia transfronterera: a l’esquerra, les instal·lacions d’Isonuevo a Vilamalla (Alt Empordà) i, a la dreta, la seu de Cafès Cornellà a Fornells de la Selva (Gironès)

50 51

La relació comercial que comentem ha de ser prou bona perquè dura des de fa quinze anys.A l’altra banda de la ratlla, parlem amb el gerent de Gràfiques Alzamora, Joan Almirall, que

ens comenta que, per a ells, el mercat del sud de França és certament important i que el tre-ballen amb un comercial que tenen in situ des de fa ja molts anys. Ens quedem amb una frase del Sr. Almirall: “Aquest mercat del sud de França, que tenim aquí mateix, nosaltres el tractem com si fos part del mercat interior: per a nosaltres ja no és un mercat exterior en el sentit clàssic d’aquest terme”.

“La comoditat de tenir la filial a prop”: Bombes ESPA

L’empresa Bombes ESPA es troba a Banyoles i es dedica a la fabricació de bombes elèctri-ques per a diferents usos. Des de fa anys, exporta arreu d’Europa i del món. Ja fa uns trenta anys que opera al mercat francès, els darrers vint amb una filial. Aquesta filial la tenen a Pià, al costat de Perpinyà. A més, tenen de delegacions en altres ciutats franceses.

Quan li hem preguntat al director comercial, Pere Giribets, per què van triar aquest empla-çament per a la filial francesa, comenta que això va ser per raons històriques i casuals. Potser “ara com ara triaríem un altre emplaçament”. Reconeix, però, “la comoditat que significa aquesta proximitat: les noves tecnologies no substitueixen el contacte personal i és molt fluid amb la filial francesa atesa la proximitat geogràfica, cosa que no tenim amb altres filials”.

Concloem aquesta secció amb unes breus opinions d’un representant empresarial: Marc Espí, president de la patronal nord-catalana UPE66. Comenta que estan bé les iniciatives individuals que han tingut fins ara els empresaris, però cal fer més esforços perquè sorgeixin partenariats empresarials a banda i banda. Cal ajudar els empresaris a incorporar el fet transfronterer en la seva estratègia i donar visibilitat a les estratègies transfrontereres reeixides.

Segons Espí, les patronals han d’impulsar aquest canvi de mentalitat i d’estratègia i és per això que s’està a punt de signar un acord d’intencions entre les patronals del nord i el sud de la frontera per tal d’establir un fòrum patronal transfronterer i posar-se a treballar conjuntament.

3. El turisme a l’espai català transfronterer: recursos compartits i promoció conjunta

Tant per a la Catalunya del Nord com per a les comarques de Girona, el turisme és d’una importància essencial en les economies respectives. Per això hi volem aprofundir una mica més. D’entrada, tothom pot veure el paral·lelisme que presenten els recursos turístics: des de les plat-ges empordaneses i rosselloneses fins a la neu cerdana, es reprodueixen recursos a banda i banda. Un altre fil conductor és el romànic, arquitectura que es troba arreu de l’Eurodistricte, o la gastronomia i les festes.

Dos actors econòmics de l’espai català transfronterer. A l’esquerra, Marc Espí,

de la patronal UPE66, que emfasitza les oportunitats empresarials que ofereix

aquest àmbit. A la dreta, Ricard Bellera, de CCOO de Catalunya, que subratlla

que la mobilitat dels treballadors ha de ser voluntària i ha d’ajudar a crear més

treball de qualitat

Narcís Bassols

52 53

El romànic, importantíssim recurs turístic de l’Eurodistricte sencer i lligam entre banda i banda. A l’esquerra, el claustre de la catedral d’Elna (Rosselló) i a la dreta, el del monestir de Vilabertran (Alt Empordà)

Parlant amb Jean-Pierre Wagenfurth (responsable de l’Oficina de Turisme de la Vila de Perpinyà), ens comenta que la seva estratègia de promoció passa per buscar sinergies i fer promoció con-junta amb el sud. Anomena la xarxa que han creat les ciutats catalanes unides pel TAV com a projecte de futur. Pel que fa a la captació de turistes, evidentment interessen els turistes gironins, que poden començar fent una excursió però, si queden satisfets, hi retornen i hi pernocten. Hi ha hagut un creixement de visitants catalans del sud en els darrers anys, que tenen per destí tant la Catalunya del Nord com més enllà: les abadies càtares o les ciutats de Tolosa i Montpeller són també atractius de primera magnitud per als turistes del sud. Són també destins que s’adiuen amb el turisme d’escapada o de cap de setmana, que va en augment els darrers anys.

Per la banda sud, Dolors Batallé, directora del Patronat de Turisme Girona – Costa Brava, comenta la importància que té la promoció conjunta en tot l’àmbit de l’Eurodistricte per tal com augmenta l’oferta de cara als visitants de fora. En aquest sentit, qualsevol esforç de promoció conjunta és necessari i benvingut. Explica Batallé que, per exemple, en senderisme, la zona que va de Cotlliure al Cap de Creus és de les millors d’Europa i que pròximament s’editaran guies de la zona, que proposaran activitats senderistes a banda i banda. També ens fa saber el projecte que s’està materialitzant entre els ajuntaments de l’Escala (Alt Empordà) i i Portvendres (Rosselló) per tal d’oferir navegació de cabotatge als turistes entre aquestes dues viles.

A banda de les iniciatives oficials, un turisme que certament existeix és el turisme de compres. Des de Comerç Figueres subratllen la importància de tenir clientela nord-catalana, com també la subratllen els restauradors de l’Alt Empordà.

Esmentem la iniciativa de l’Escena Catalana Transfronterera, que implica teatres de banda i banda, la qual disposa de l’ajut econòmic de la Unió Europea i pot ajudar a dinamitzar el turisme cultural al si de l’Eurodistricte. El seu objectiu és fer promoció conjunta de la programació i acabar fent produccions conjuntes. A ningú no se li escapa que aquest projecte pot ser un revulsiu im-portant del turisme cultural i que pot beneficiar també l’hostaleria de retruc.

Si hem de parlar de projectes consolidats en l’àmbit turístic transfronterer, certament cal citar la Fundació Les Fortaleses Catalanes, que té com a finalitat posar en valor tot aquest patrimoni i promocionar-lo conjuntament. Des de fa uns anys, proposen circuits i entrades combinades per a fortaleses del nord del sud. A la pàgina següent tenim els emplaçaments objecte del seu estudi i promoció.

Finalment, anomenem una iniciativa empresarial en aquest àmbit: l’empresa Turing Cerdanya fa anys que ofereix forfets i packs d’esquí de banda i banda de la frontera. Ens diu el gerent, Llorenç Mira, pioner en la promoció intercerdana de l’esquí, que, gràcies al fet que la Cerdanya és una comarca molt integrada, es poden oferir pràcticament onze estacions d’esquí en un radi de 30 kms (nou de les quals nord-catalanes, agrupades sota la marca Neiges Catalanes). Recorda Mira les reticències que hi havia a l’inici a l’hora de fer promoció conjunta de poder vendre forfets de totes dues bandes. Ara, diu ell, el tema ha canviat molt i de manera molt positiva i és normal vendre forfets i packs amb un marcat caràcter transfronterer, i això és un al·licient de més per a aquesta comarca. Creu Llorenç Mira que aquesta tendència cap a una oferta més global i integra-da ha d’anar en augment.


52 53

Salses

Perpinyà

CotlliureMontlluís

Vilafrancade Conflent

Pratsde Molló

Portvendres

RosesFigueres

El Pertús

Girona

Hostalric

Barcelona

Cardona

La Seu d’Urgell

Lleida

Tarragona

Tortosa

Sant Julià de Ramis

Narcís Bassols

Les fortaleses catalanes, patrimoni català a banda i banda de la ratlla

54 55


4. Els treballadors i la mobilitat laboral transfronterera

Juntament amb els empresaris, els treballadors són els protagonistes de la vida econòmica de l’Eurodistricte. La paraula clau en aquest cas és la mobilitat laboral. Aquesta mobilitat ha d’ajudar a equilibrar el mercat laboral a banda i banda, i oferir més oportunitats tant a treballadors com a empresaris.

El dret dels treballadors a la mobilitat laboral és un dels més antics de la Unió Europea, i ja es preveia aquesta mobilitat des dels primers tractats. La mobilitat laboral s’ha anat perfilant gràcies a diverses normatives, directrius i sentències europees. Per al treballador és bàsic saber els seus drets i deures, establerts clarament però no sempre prou coneguts. Així, un treballador transfron-terer (s’anomena tècnicament així un treballador que torna al seu domicili habitual almenys un cop per setmana des del seu lloc de treball a l’altra banda de la frontera) té dret a unes consideracions fiscals específiques, i també a l’hora de rebre beneficis de la Seguretat Social. Per exemple, l’estat que es fa càrrec de tots els temes de Seguretat Social d’un treballador transfronterer no és el seu estat de residència sinó l’estat on treballa. Pel que fa a tributació, està subjecta a diferents parà-metres i consideracions.

Mapes dels fluxos de l’Eurodistricte. S’hi poden apreciar zones de gran flux en els àmbits immediatament fronterers (Alt Empordà – Vallespir i Cerdanya). Unes infraestructures

bones i un transport públic de qualitat han d’ajudar a acréixer

aquests fluxos

Infraestructures viàries: punts de pas limitats i fluxos no solament de proximitatFont: MOT/ Universitat de Girona

Fluxos de treballadors fronterers

Font: MOT/ Universitat de Girona

54 55

Narcís Bassols

Ricard Bellera, responsable d’internacional del sindicat CCOO de Catalunya, creu que és es-sencial que la mobilitat s’exerceixi de forma volguda i voluntària, i que ajudi a crear ocupació de qualitat. També creu que cal donar un suport als treballadors que exerceixen aquest dret, tant informant-los adequadament dels seus drets i deures com donant-los la formació adequada.

Tot i que la mobilitat ofereix nombrosos avantatges al treballador, la veritat és que a l’Eurdistric-te és un dret poc usat: tan sols uns quants centenars de treballadors creuen la frontera per anar a treballar, en contrast amb les desenes de milers que creuen cada dia les fronteres entre França i Bèlgica o entre Suïssa i Alemanya. Les raons són diverses: el Pirineu és una frontera molt hermèti-ca i el problema lingüístic certament hi és (ambdues coses no es donen, per exemple, a la frontera francobelga). El cas és que queda tota una tasca per fer per tal que el treballador transfronterer sigui una figura més habitual a la nostra zona.

Per acabar, resumim l’experiència d’una treballadora transfronterera, Marta Mangues, fisiote-rapeuta a la Cerdanya. Mangues ha treballat tant en el sistema sanitari públic a la Baixa Cerdanya com en el francès a l’Alta Cerdanya. No ha estat moguda per afany de millora econòmica, sinó per afany d’aprendre més i formar-se. Comenta que tot plegat ha estat molt enriquidor, que ha pogut aprendre coses en ambdós sistemes: considera el sistema català més flexible i àgil, el francès més organitzat i consensuat. I que justament gràcies a la mobilitat laboral transfronterera ha pogut assolir els seus objectius professionals.

5. Conclusió

No sembla que s’hagi de posar conclusió a un treball molt incipient o que tot just ha començat. Però remarcarem, d’una banda, la quantitat de relacions que ja s’han teixit a banda i banda, i, de l’altra, el potencial que rau en una relació més forta entre els territoris que conformen l’espai català transfronterer.

Hem detectat la voluntat de treballar conjuntament arreu, hem vist algunes iniciatives ja molt consolidades, però també cal constatar que el gruix del treball encara està per fer.

Per tant, l’única manera de tancar el present article és fent una crida a tothom —institucions, empreses i treballadors— perquè siguem conscients de les potencialitats que tenim al davant amb l’Eurodistricte i les sapiguem aprofitar a fons.

56 57


L’interès socioeconòmic de la relació entre Catalunya i Sardenya a través de l’AlguerGeneralitat de Catalunya

L’interès econòmic de la relació entre Catalunya i Sardenyaa través de l’Alguer

Per Gavino Balata

1. Antigues relacions, nous subjectes, nous temes

La història de les relacions catalanes i sardes és un conjunt de fets i personatges que encara és font de diferents versions i interpretacions. Del 1354 al 1720, reis, soldats, ambaixadors, mercants i intel·lectuals han travessat el mar en les dues direccions per buscar alguna cosa: mercaderies, terres, cultura, per tenir el control dels comerços i les relacions polítiques, per declarar guerres i per construir les paus. Més recentment, al llarg dels darrers cent anys, tant els algueresos com els catalans han tornat a viatjar per l’antiga ruta amb les mateixes finalitats, per retrobar els orígens culturals propis. L’Alguer és el mirall on Catalunya ha vist la seva imatge i el seu antic esplendor reflectits tot i el passar dels segles, la caiguda dels regnes i les diverses revolucions socials i eco-nòmiques.

La curiositat i l’amor dels membres de La Palmavera1 i dels passatgers del Virginia de Churru-ca2 són similars als que manifesten els joves i les famílies que avui per mar i per avió fan cadascú el seu petit retrobament personal.

Avui, però, ha començat una nova temporada: dos territoris amb una identitat desenvolupada intenten dialogar i fer front comú davant dels reptes i de les oportunitats del present i del futur. Una renovada relació que s’ha de recolzar sobre una base comuna feta de competències i capacitats compartides, una visió a llarg termini dels objectius, una consciència madura dels punts febles i de les dificultats.

Quins són els actors d’aquest nou escenari?Segurament, les entitats públiques a escala regional i local, ajuntaments, diputacions, pro-

víncies, la Generalitat i la Regió Autònoma de Sardenya, per començar. Però no hem de cedir a la temptació, o bé a l’esperança, que tot sigui tirat endavant pel sector públic. Les entitats de govern són un instrument útil, perquè donen suport a les empreses i a les altres entitats que són els veritables protagonistes de l’espectacle. Els ajuntaments, per exemple, representen la primera anella de la cadena, són el primer lloc on els ciutadans i els emprenedors s’han de dirigir per rebre informacions i per cercar suport.

1 El patrici i diplomàtic Eduard Toda va descobrir que a l’Alguer es parlava català i va connectar aquesta ciutat de Sardenya amb la resta de països catalans a finals del segle XIX (el primer Retrobament). Fruit d’aquests primers contactes, l’any 1906 naixia una associació de catalanistes algueresos amb el nom de La Palmavera.

2 Virginia de Churruca és el nom del vaixell que a l’agost de 1960 va portar al port de l’Alguer més d’un cen-tenar de catalans que protagonitzaven el segon Retrobament. Allà els esperaven milers d’algueresos amb grans manifestacions d’amistat.

56 57

Gavino Balata

En el cas específic de l’Alguer, el Municipi o “la Comuna”, com en diuen els algueresos, ha comen-çat fa uns quants anys un camí de recuperació de l’alguerès i de sensibilització sobre el tema de la catalanitat, tot i que encara no se’n coneixen els resultats. Per exemple els ciutadans, teòricament, po-den adreçar-se als empleats de les oficines públiques tant en italià com en alguerès i, sempre teòrica-ment, els actes públics es redacten també en les dues llengües. Els policies locals i els funcionaris de les oficines comunals també han freqüentat cursos per alfabetitzar-se en el català de l’Alguer, però és l’opinió de l’autor que els que parlen català ara durant els horaris de feina són els mateixos que l’han parlat sempre per tradició familiar, i els que han fet el curs, sense un fons de catalanofonia al darrere, continuen parlant italià, tot i entendre perfectament l’alguerès. Seria oportú que els nous projectes s’enfoquessin més a adoptar un context cultural i polític que faciliti i afavoreixi l’ús de la llengua pròpia. En l’experiència personal de l’autor, no sempre és fàcil parlar alguerès amb desconeguts; s’activa un mecanisme mental que ens porta automàticament a emprar l’italià, per falta de confiança en la perso-na amb qui estem parlant, o per por de fer errors i de ser jutjats, de no tenir un lèxic adequat, etc.

Qualsevol nova iniciativa hauria d’analitzar els resultats obtinguts fins ara, abans de plantejar nous projectes, i seria millor promoure un sistema d’avaluació periòdica de l’eficàcia i eficiència per incloure’l a les noves propostes, a fi que, quan es vegin diferències entre resultats obtinguts i resultats desitjats d’un projecte, s’hi puguin aportar les correccions pertinents. En aquesta tasca d’aplicació d’uns criteris de cientificitat a les polítiques per a la llengua, l’ajuda i l’experiència del Govern català és fonamental per a la construcció d’una base sòlida, sobre la qual recolzar totes les altres iniciatives.

És també per això que l’obertura de la seu de representació de la Generalitat ha generat un renovat entusiasme. I molta curiositat. Acabada una primera fase inicial d’estudi recíproc, les dues entitats, Espai Llull i Ajuntament, han començat una col·laboració sempre més activa.

La tasca més immediata de l’oficina de representació, ara mateix, és la de facilitar les relacions de la Generalitat amb l’Ajuntament i d’assessorar els administradors locals sobre temes de política lingüística, alhora que es promouen els projectes de caràcter econòmic.

Tots els projectes que l’Ajuntament alguerès ha realitzat fins ara en tema de llengua i d’ús diari de l’alguerès han estat caracteritzats per la falta de continuïtat o per una dimensió i un abast insufi-cients. Iniciatives positives i bones idees no han deixat sempre la seva peüta (paraula algueresa que vol dir petjada) i potser han deixat els algueresos, també els que no saben encara d’haver un sen-timent catalanòfil, sense la possibilitat de desenvolupar la seva identitat cultural. L’aspecte cultural i l’actual situació que algunes categories d’algueresos representen, especialment els més joves, són factors que, canalitzats de la manera adequada, poden ser el carburant de les noves relacions.

Les universitats i les escoles, les associacions sense ànim de lucre actives als diferents sectors, les cambres de comerç, les associacions d’emprenedors i la societat civil són els actors reals que cada dia amb la seva professionalitat i passió han de construir el futur de les relacions catalano-alguereses.

El que les entitats de govern han d’assegurar és una tasca diària d’assistència a 360 graus, especialment en les primeres experiències de col·laboració, per tot el que és relacionat amb els problemes comercials/jurídics i lingüístics. Perquè és clar que Catalunya ha de dialogar amb l’Alguer, però ha de tenir en compte que l’objectiu de qualsevol acció, sobretot les de caire econòmic, ha d’anar més enllà de l’Alguer, i mirar tota l’illa de Sardenya en el seu conjunt, com a regió autònoma.

De fet, l’Alguer té només uns 40.000 habitants, un espai ben petit si ho comparem amb els 11 milions de catalanoparlants distribuïts als 70.000 km2 de la resta de terres de parla catalana. Per això, abans de moure qualsevol pas hem d’entendre bé la situació inicial de les dues parts i després fer-nos la pregunta: “Què hi guanya Catalunya, què hi guanya Sardenya?”

2. Catalunya i Sardenya, un matrimoni aparentment (im)possible

Catalunya, com a regió econòmica, és considerada un dels quatre motors del desenvolupa-ment d’Europa, juntament amb Llombardia, Baden-Württenberg i Roine-Alps. No cal dir que les diferències amb Sardenya són macroscòpiques, no solament des del punt de vista de la capacitat de generació de riquesa, del desenvolupament industrial i financer, sinó també, com dèiem abans, de la capacitat d’absorció de nous canals comercials. Portar mercaderies a Sardenya és complex i car i, amb l’excepció d’un únic grup de gran distribució comercial, totes les cadenes de supermercats tenen seu principal a la Itàlia continental o peninsular.

58 59

Sardenya, a més, a causa del clima i de les seves característiques geogràfiques similars a Catalunya, produeix vi, oli i formatge, produïts que representen una gran part de la capacitat productiva i exportadora de Catalunya. Sense comptar que el mercat agroalimentari sard és molt autoreferencial; un exemple és la mínima presència de vins “italians” (o “continentals”, apel·latiu que els sards empren per indicar els italians de la península) als aparadors dels supermercats, no obstant el fet que Itàlia sigui un dels majors països productors de vins de tot el món per volum i qualitat. Els únics casos de relacions estables en aquest sector són les hortalisses i les olives andaluses, que Sardenya importa de Catalunya i Andalusia. S’importen hortalisses perquè la pro-ducció local no és suficient per complir els requisits d’estandardització i de continuïtat de produc-ció de la gran distribució; s’importen olives andaluses per a la producció d’oli per a l’exportació. La qualitat andalusa és inferior a les cultivars sardes, en relació amb les propietats organolèptiques, però té una rendibilitat superior. Llavors s’utilitza per uniformar la producció d’oli, afegint-les al produït local, en particular a les ampolles destinades a l’exportació.

El sistema industrial a Sardenya travessa una temporada de crisi que s’ha agreujat recentment amb la tancadura d’uns quants establiments químics, resultat d’una política equivocada que re-munta als anys setanta.

En fi, el turisme és un dels sectors més representatius, però s’hi pot aplicar la mateixa lògica que hem fet servir en el cas de la indústria agroalimentària. Es podria dir que, pel que fa al sector turístic i agroalimentari, som en competició. Tornarem més tard sobre aquesta afirmació.

Es tracta, doncs, de trobar un punt de contacte sobre el qual recolzar les primeres idees de col·laboració; un punt comú, que pot ser un problema o un punt de força, que sigui la base sobre la qual desenvolupar aliances i enfrontar-se amb el mercat i el món exterior.

Tenim en comú, per exemple, el fet que, tret d’alguns casos i salvant totes les proporcions, el teixit econòmic de les dues regions és constituït majoritàriament per petites i mitjanes empreses. Catalunya, a causa de la seva major autonomia política, pot influir i actuar en aquest àmbit més directament. A Sardenya, un paper important el juguen les cambres de comerç. A Itàlia, com a l’Estat espanyol, els emprenedors són obligats a registrar-s’hi i per això les cambres constitueixen una entitat representativa del territori i de l’economia. A part de recollir les dades i proporcionar informacions a les empreses i gestionar-ne els arxius informàtics, treballen juntament amb el poder polític amb finalitat consultiva; la funció de monitoratge continu i la tasca de formació i d’assesso-rament als emprenedors actuals i futurs completen el marc en què aquestes entitats treballen. Cal dir també que les cambres de comerç a Itàlia són entitats semipúbliques amb una autonomia de gestió delegada als privats en mans d’un tècnic, sota la supervisió del president, que és l’expres-sió política del territori i de les empreses.

A més, són associades en xarxes nacionals, europees i internacionals, amb les quals, gràcies a la col·laboració de les entitats dels altres països, poden muntar iniciatives d’obertura de nous canals per al comerç, les relacions i l’intercanvi de persones i de coneixements. Gràcies a aquest sistema, només cal estrenar relacions amb una de les quatre cambres, que en el cas específic és la de Sàsser, per tenir accés a totes les empreses de la regió.

La província de Sàsser, en la qual recau el terme municipal alguerès, agrupa 66 ajuntaments, amb aproximadament 340.000 habitants i un territori de 4.281 km². Abans de la reforma de les administracions locals a Sardenya (llei regional 9/2001 efectivament operativa des del maig del 2005), la província agrupava 90 ajuntaments i 480.000 habitants, amb una superfície de 7.520 km². Aques-tes dades confirmen que la densitat del nord-oest és superior a la mitjana sarda. Les ciutats més densament habitades són Sàsser, Porto Torres i l’Alguer, tot i que la distribució de les persones al territori no és homogènia, i moltes zones de la província tenen una densitat molt baixa. Des d’un punt de vista geogràfic, la província presenta característiques variades amb la presència de nombroses localitats turístiques a la costa; una ampla plana, la Nurra, amb una vocació agrícola centenària, i diferents llocs d’interès arqueològic i històric.

El resultat de la subdivisió de les noves províncies és la província d’Òlbia-Tempio, que ocupa el territori de la regió històrica anomenada Gal·lura, amb 26 ajuntaments, 154.319 habitants i 3.397 km2 de superfície.

Cal tenir en compte que, tot i la nova repartició territorial, des del punt de vista de la cambra de comerç, el territori al qual es refereix és sempre l’antiga província. Com és possible veure a la imatge següent, la concentració de les empreses és més forta als voltants de les ciutats principals: Sàsser, Òlbia, l’Alguer, Porto Torres, Tempio Pausania i Ozieri, evidenciades amb el color més fosc.


58 59

Sàsser

Porto Torres

Ozieri

TempioPausania

Òlbia

l’Alguer

Ajuntaments de Nord Sardenya, densitat d’empreses

Font: Osservatorio economico del Nord Sardegna 2009. CCIAA Sàsser

Gavino Balata

60 61

Taula del cens d’empreses l’any 2009

Provín-

cia

Agrí-

coles

Pes-

ca

Mine-

rals

Manu-

factura

Ener-

gia

Construc-

cions

Co-

merç

Ho-

tels

Trans-

port

Ser-

veisNC Total

SS 6.782 147 22 2.900 7 4.853 8.245 1.683 1.000 3.793 31 29.239

OT 3.300 95 91 2.001 6 3.871 4.401 1.540 789 2.469 40 18.513

Total 10.082 242 113 4.901 13 8.434 12.646 3.223 1.819 6.262 71 47.806

Font: Osservatorio economico del Nord Sardegna 2009. CCIAA Sàsser

La renda per càpita és de 15.834 euros (any 2007) i la taxa d’atur, del 16,9% (2008), amb un fort component d’atur femení i juvenil.

Aquestes últimes informacions evidencien el segon factor comú. La recent crisi financera i eco-nòmica, juntament amb la reforçada competitivitat dels mercats internacionals, ha generat efectes deleteris tant a les regions tradicionalment desenvolupades com a les regions més rurals.

El primer reflex d’aquesta situació es manifesta en la necessitat de les economies de reorga-nitzar-se i de trobar noves possibilitats d’expansió.

3. Cultura, pont per a l’economia

La situació actual tal com és no sembla donar indicacions evidents sobre futures noves re-lacions comercials “tradicionals” entre Sardenya i Catalunya. Però, si mirem bé la història, ens adonem del fet que les revolucions que han canviat l’economia sempre han nascut arran de noves idees tecnològiques que han eixamplat les possibilitats productives dels països en què s’havien desenvolupat, i també ens adonem que les idees revolucionàries i innovadores naixen del confront amb altres realitats i altres cultures.

Per això, el primer dels nivell d’intercanvi que és estratègicament necessari promoure, és l’in-tercanvi de coneixements i, més específicament, l’intercanvi de “noves energies”: estudiants dels instituts de secundària i, sobretot, estudiants i professors de les universitats.

La primera mercaderia que ha de viatjar entre Catalunya i Sardenya ha de ser la cultura, a través dels seus representants al món de la recerca universitària, els joves investigadors i els pro-fessors de totes les disciplines, tant les científiques com les humanístiques. Concentrem-nos ara en l’anàlisi de les potencialitats relacionades amb la recerca científica.

Sardenya té una xarxa d’entitats dedicades a la investigació científica prou desenvolupada. Abans de la reforma estrenada pel passat Govern regional, els centres de recerca, molts dels quals especialitzats en la recerca aplicada a l’agricultura i a les produccions agroalimentàries, eren independents l’un de l’altre i l’activitat científica d’un centre no sempre era coordinada amb el treball dels altres.

Des del 2006, Agris Sardegna és l’agència de la Regió Sardenya per a la recerca científica, l’experimentació i la innovació tecnològica en els sectors de l’agricultura, forests i agroindústria. Els objectius de l’agència són: afavorir el desenvolupament rural sostenible, tutelar i valorar la biodi-versitat i augmentar les competències dels seus departaments de recerca.

Agris agrupa deu centres de recerca al llarg de tot el territori sard. La reforma que ha instituït l’agència ha també suprimit i reorganitzat altres cinc centres. La gestió dels recursos i dels pro-grames de recerca ara és més integrada i eficient. Els temes principals són:

• recerca en el sector de l’horticultura• cultures protegides• cereals, farratge i la millora dels pasturatges• experimentacions sobre l’ús amb finalitat energètica de la colza i del sorgo• alimentació i la cria racional dels animals• millora qualitativa de la llet d’ovella i de cabra i dels derivats


60 61

• fructicultura i cultura selectiva • silvicultura, recuperació de les àrees afectades pels incendis i gestió dels boscs seculars• suro • aspectes de la informació i la tutela del consumidor, la salubritat dels aliments i la certifica -

ció d’origen en relació amb les normes nacionals i comunitàries

L’altra entitat, Sardegna Ricerche, fundada pel Govern regional el 1985 amb el nom Consorzio Ventuno, ha assumit l’actual denominació des del gener del 2007. La seva finalitat és la promoció de la recerca i del transferiment tecnològic i el desenvolupament de l’economia dels coneixements.

Sardegna Ricerche té la seu principal al Parc Tecnològic de Pula (Càller) i altres dues seus a Nuo-ro i Iglesias. El Parc Tecnològic té una segona seu a l’Alguer, gestionada per la societat Porto Conte Ricerche. Porto Conte Ricerche, juntament amb el CRS4,són les dues empreses amb capital públic que implementen les activitats de Sardegna Ricerche.

CRS4 Centre de Recerca, Desenvolupament i Estudis Superiors de Sardenya és actiu als sectors de les tecnologies de la informació i de les comunicacions, de la computació d’altes prestacions, de la visualització científica, de les simulacions i de la creació de models. Porto Conte Ricerche treballa als sectors de les biotecnologies aplicades a la indústria agroalimentària i al medi ambient.

Per crear relacions i programes comuns entre sistema recerca i sistema empresa, aquests centres posen a disposició laboratoris, plataformes tecnològiques, i el know-how tècnic i científic de l’equip per totes les activitats de recerca, anàlisi, experimentació, assistència al disseny i a la redacció de programes de recerca, assessorament i hospitalitat. A més, el Parc Tecnològic hostatja també un grup d’empreses amb elevat nivell d’innovació, actives a diferents sectors com ara biotecnologies, farmacologia, enginyeria, nanotecnologies i automació.

Les dificultats que limiten les relacions científiques entre Catalunya i Sardenya són associades a la falta de coneixement de les peculiaritats de cada institut/centre. Les col·laboracions no naixen per un coneixement específic de les capacitats dels altres centres, sinó gràcies a contactes personals i no sistemàtics.

La mateixa cosa es pot dir de les relacions culturals, artístiques i literàries, que poden trobar un terreny de desenvolupament important per al turisme. Posar en contacte el món cultural literari i artístic de les dues àrees, a banda de reforçar i desenvolupar un sentiment d’identitat compartida, pot tenir un reflex econòmic en el sector turístic.

És veritat que, en una primera mirada, Catalunya i Sardenya (i també les illes Balears) són en competició en el mercat turístic, però no ens hem d’enfocar només en el mercat local o europeu. De fet, no existeix encara, a l’imaginari col·lectiu dels turistes europeus, una àrea turística que ofereixi una experiència de vacances i cultura amb un potencial i diversitat (en el sentit de varietat) igual a la que podrien constituir Catalunya, Balears i Sardenya. És innegable que, a través del patrimoni natu-ral, artístic, cultural, tradicional i gastronòmic que aquestes tres regions expressen, podem construir un ampli abast d’iniciatives dedicades al turisme; com un pont cultural que ensenyi al món el que és la cultura mediterrània. En particular, aquest tipus d’oferta turística es podrà presentar als mercats americans i als nous mercats asiàtics amb més possibilitats d’èxit, i sobretot, pot contribuir a l’allar-gament de la temporada turística, ja que no ha de ser necessàriament lligada a l’aspecte balneari.

La representació de la Generalitat de Catalunya a l’Alguer pot jugar un paper important per facilitar i donar suport a la cooperació científica i cultural, promovent encontres i sessions de treball amb les diferents institucions de recerca; afavorint la mobilitat dels recercadors, l’intercanvi d’informacions, l’execució de programes conjunts i l’aprofundiment dels estudis en els sectors de recerca comuns, i estimulant també la participació de les empreses privades. Aquest enfocament permetria adquirir un millor coneixement dels problemes comuns i de crear sinergies útils també a l’hora de trobar les fonts de finançament. A més, la participació de les empreses privades pot ser útil a l’hora d’enfrontar-se amb els desafiaments del mercat futur, i millorar la competitivitat dels productes i l’oferta de serveis.

4. Redescoberta d’una identitat mediterrània

Cal precisar que abans d’estrenar noves relacions, seria oportú efectuar una planificació estra-tègica i definir l’objectiu final. En la meva opinió, l’objectiu final hauria de ser el de desenvolupar una àrea mediterrània dels coneixements, que sigui un imant per atreure les inversions i les excel·lències d’Europa. Proposar un concepte de la mediterraneïtat com a espai físic i conjunt d’experiències

Gavino Balata

62 63

culturals, econòmiques, humanes i científiques capaç de generar riquesa, desenvolupament i de millorar la vida dels ciutadans. Un projecte tan ample, a banda de ser compartit per les dues enti-tats “mare”, Sardenya i Catalunya, possiblement amb un acord oficial de col·laboració a 360º, no pot deixar de trobar també una dimensió europea.

La ciutat de l’Alguer és la porta principal, per la qual qualsevol estímul, idea i projecte ha de passar; és el territori en primera línia per acceptar i fer propostes, és la casa de tots els catalans i l’espai millor on aquesta col·laboració pot madurar i començar a donar fruits.

L’Alguer s’està preparant per ésser alhora l’ambaixador de Sardenya a Catalunya i el represen-tant de Catalunya a l’illa. Els joves algueresos tenen el gran avantatge de sentir-se a prop de la llengua i de la cultura catalanes, i de poder ésser la caixa de ressonància de les noves idees.


5. Una perspectiva europea

La dimensió europea travessa tots els sectors de col·laboració, i constitueix també la història recent i futura de totes les relacions mediterrànies. A començar del famós Procés de Barcelona del 1995, els estats membres han delineat un espai estratègic on implementar unes línies polítiques agrupades en tres “cistells”, que representen tres temes fonamentals: la pau i l’estabilitat, les rela-cions comercials amb la constitució de l’EMFTA (Euromediterranean Free Trade Agreement, Acord Euro Mediterrani pel Comerç Lliure) i la cooperació sociocultural, i seguint la proposta francesa, encara in fieri, de la Unió per la Mediterrània, presentada l’any 2008.

Europa representa també el present, perquè totes les idees i els projectes als diferents camps poden i han de ser finançats amb els recursos comunitaris. En aquest sentit, les dues regions po-den delegar una part de les relacions a les respectives oficines de representació a Brussel·les.

La Comissió Europea, a banda de proporcionar directament als estats membres els recur-sos dels fons estructurals, promou a través de les diferents DG (direccions generals) un ampli abast de programes de suport i finançament en tots els sectors d’interès dels estats membres. Programes coneguts com Erasmus, Comenius, Leonardo i Sòcrates permeten a estudiants i professors d’enriquir el seu patrimoni cultural viatjant i estudiant per tot el continent; sempre en temes culturals, els programes “Cultura”, “Youth in Action”, “Europa per als Ciutadans” i “Media” sol·liciten la participació directa de la societat civil i donen suport a les associacions de joves i de voluntaris per desenvolupar la valorització de les peculiaritats culturals, per reforçar el sentiment de ciutadania Europea, la tolerància, per estimular la creativitat i la comunicació, etc.

Nurag de la Palmavera, a l’Alguer

62 63

Aquest primer grup de programes ha de ser utilitzat amb freqüència sempre més alta per totes les entitats presents al territori, perquè influeix sobre el grup de ciutadans que més enda-vant formarà part i gestionarà el futur de les relacions entre Sardenya i Catalunya. A l’Alguer, per exemple, existeix una òptima Facultat d’Arquitectura que ja col·labora amb importants institucions catalanes, com ara la Universitat de Girona i les universitats barcelonines. Però, a banda del camp acadèmic on ja hi ha relacions consolidades, l’estratègia de sensibilització ha de començar per les escoles primàries i secundàries, i ha d’involucrar també les associacions juvenils, de voluntaris, culturals, esportives i d’educació no formal, i els representants de la societat civil.

En un àmbit més científic, segurament s’ha d’esmentar l’amplíssim (tant en el sentit del con-tingut com en el sentit de la dimensió financera) 7è Programa marc per la recerca i el desenvolu-pament tecnològic, el Programa marc per a la competitivitat i la innovació, del qual fan part també el programa “Eco-innovation” per al desenvolupament d’una economia sostenible i la reducció de la contaminació, el programa “ICT policy support programme” i el programa “IIE (Energies Intel·ligents per a Europa)”.

El camp de les energies renovables, està començant a adquirir sempre més rellevància i un intercanvi tecnològic i de bones pràctiques entre les dues regions pot donar una forta empenta cap a l’autosuficiència energètica i a l’economia verda.

Continuem les temàtiques ecològiques i de desenvolupament sostenible amb els programes LIFE+, i les relacionades amb l’energia i els transports amb les xarxes transeuropees Ten-T (trans-ports) i Ten-E (energia).

Desenvolupar una xarxa de transports integrats, seguint el model de les autopistes del mar, és un resultat estratègic que pot contribuir a millorar la qualitat del medi ambient, reduir la contaminació, millorar l’ocupació i alleugerir el pes del trànsit de béns i mercaderies al sistema viari continental.

La llista de possibilitats podria continuar per moltes pàgines. La Unió Europea promou desenes de programes, xarxes i iniciatives, sense comptar les possibilitats relatives a la cooperació amb l’Àfrica, l’Àsia i l’Amèrica Llatina o els programes d’intercanvi amb el Japó, els Estats Units i el Canadà.

La creació d’una àrea d’influència, o d’un espai catalanòfon mediterrani, no pot prescindir de la participació en la construcció d’una àrea d’estabilitat i pau, mitjançant els programes finançats amb l’instrument ENPI CBC MED, que és l’eina per fomentar les relacions amb els països del nord d’Àfrica i de l’Orient Mitjà. No ens hem d’oblidar que la UE és un conjunt d’estats, però els beneficia-ris de les seves polítiques són les regions. Com més forta sigui la participació i els resultats obtinguts per Catalunya i Sardenya, més rellevant serà el paper que les dues regions jugaran en el futur de la Unió. La raó que alimenta tot el concepte d’aquest hipotètic espai és que s’ha de demostrar que Catalunya i Sardenya en principi i les altres regions que s’hi vulguin associar successivament poden contribuir a millorar les relacions europees tant a l’interior del continent com als seus confins. En una paraula, s’ha de demostrar que la catalanofonia és útil per a Europa.

6. D’aquí a deu anys…

En fi, és menester de donar a les idees una dimensió també temporal. No es tracta d’un calen-dari, no és la tasca d’aquesta obra definir les dates; més ben dit, podríem imaginar-nos, en un arc de temps raonable de deu anys, el progrés de les relacions entre Catalunya i Sardenya, i els fruits del treball dut a terme pels diferents actors públics i privats, locals, nacionals i comunitaris.

És difícil fer previsions, sobretot si parlem d’un assumpte que és poc més que un concepte, una idea, un somni…

I, llavors, no farem un pecat en robar l’íncipit d’un dels somnis més coneguts al món: We have a dream! Tenim un somni: que els pobles catalans d’Europa reforcin les seves relacions i que donin a la llum una nova era de germanor i de profitosa cooperació; que els nostres joves continuïn conservant la memòria de la nostra identitat i de la nostra cultura, estudiant a les nostres escoles i universitats, tei-xint amistats entre les dues vores del mar que ja no ens divideix, sinó que ens apropa sempre més.

Tenim un somni: que la unió de les nostres forces ens permeti de protegir el nostre medi am-bient, ajudi a les nostres activitats i ens porti a desenvolupar un sistema econòmic obert, pacífic i sostenible.

Tenim un somni: que els nostres productes i les nostres excel·lències viatgin arreu del món, que siguin un exemple i comuniquin a tothom que la cultura, la solidaritat i la bona voluntat són més fortes que qualsevol crisi financera, i que l’obertura mental que naix del debat, del respecte i del confront és més fort de qualsevol concepte egoista, tancat en si mateix i miop.

Gavino Balata

64 65

Les implicacions transfrontereres de l’ensenyament del català a la Catalunya del NordGeneralitat de Catalunya

Àmbit cultural: l’ensenyament del català

Les implicacions transfrontereres de l’ensenyament del catalàa la Catalunya del Nord

Per Alà Baylac-FerrerUniversitat de Perprinyà. Centre de Recerques en Estudis Catalans

A la Catalunya del Nord, l’ensenyament del català i en català té encara una plaça marginal en el sistema educatiu, contràriament al que succeeix a les regions més importants de la resta dels Paï-sos Catalans, Catalunya autònoma, País Valencià, illes Balears i, en una certa mesura, el Principat d’Andorra. A la Catalunya septentrional, en efecte, el fet de pertànyer al marc jurídic francès deter-mina que el català no hi té reconeixement legal i que la situació és la de llengua minoritària i minorit-zada, o “llengua regional”, segons el vocabulari de les autoritats hexagonals. Això implica que, tot i la inscripció a la Constitució1 a l’agost del 2008 de la menció segons la qual “les llengües regionals pertanyen al patrimoni de França”, el Govern s’ha quedat intractable i ha reiterat al llarg del 2009 que n’hi havia prou amb aquesta reconeixença de principi i s’ha negat a acceptar l’elaboració d’una “llei de llengües regionals” que pogués representar un mínim de protecció per als seus parlants i un dret de les famílies a escolaritzar la mainada en classes bilingües. Actualment, doncs, cap legislació no empara les llengües “regionals” i el seu ensenyament. Un articlet de la Llei d’Educació del 2005 precisa simplement que “un ensenyament de llengües i cultures regionals pot ser impartit al llarg de tota l’escolaritat segons les modalitats definides mitjançant la signatura de convenis entre l’Estat i les col·lectivitats territorials on aquestes llengües tenen usatge”.2

Els únics textos que autoritzen i organitzen l’ensenyament de les llengües “regionals”, entre elles el català, són unes circulars ministerials a l’administració educativa: les circulars 2001-166 sobre “ense-nyament de les llengües regionals” i 2001-167 sobre “ensenyament bilingüe”.3 Essent aquests textos unes simples instruccions ministerials, ni tenen força de llei, ni atorguen cap dret als administrats, ni en cas que no es respectin poden servir de base legal per contestar les decisions de l’educació pública. I si esmentem aquestes eventualitats de recursos és que l’experiència demostra que els mitjans posats en obra per l’administració educativa són lluny de ser satisfactoris, però no hi ha contestació possible.

1 “Titre XII. Des Collectivités Territoriales. Art. 75-1. Les langues régionales appartiennent au patrimoine de la France.”2 Article 20 de la Llei d’orientació i de programa per al futur de l’escola (Loi d’orientation et de programme pour

l’avenir de l’école), n° 2005-380, de 23-4-2005, JO, de 24-4-2005. Apartat primer de l’article L. 312-10 del Codi de l’educació: “Un enseignement de langues et cultures régionales peut être dispensé tout au long de la scolarité selon des modalités définies par voie de convention entre l’État et les collectivités territoriales où ces langues sont en usage.”

3 Les dues circulars en vigor sobre ensenyament de les llengües “regionals” són la circular 2001-166, del 5 de se-tembre del 2001, BOEN (Butlletí Oficial de l’Educació Nacional) n° 33, del 13 de setembre del 2001 de “Développement de l’enseignement des langues régionales à l’école, au collège et au lycée” (desenvolupament de l’ensenyament de les llengües regionals a l’escola, al col·legi i al liceu), i la circular 2001-167, del 5 setembre del 2001, BOEN n° 33, del 13 de setembre del 2001, circular modificada per l’arrêté del 12 d’abril del 2003, BOEN n° 24, del 12 de juny del 2003, que preveu les “modalités de mise en place de l’enseignement bilingue à parité horaire” (modalitats de posada a punt de l’ensenyament bilingüe de paritat horària).

64 65

Alà Baylac-Ferrer

1. Les xifres de l’ensenyament

Actualment, l’ensenyament del català a la Catalunya del Nord representa uns 10.000 alumnes que reben un ensenyament de la llengua, des de la maternal fins al batxillerat. Aquesta xifra equival al 15% del total d’alumnat de la Catalunya del Nord. De fet, la distribució indica que la proporció és més forta a l’ensenyament maternal i primari (un 20%) i més feble en el secundari de col·legis i liceus (el 6,2%). Però la dada principal és la demanda de les famílies perquè els seus fills rebin un ensenyament (iniciació o perfeccionament) de llengua catalana: gràcies a diverses enquestes, s’avalua que gairebé dos terços dels habitants de la Catalunya del Nord desitgen que els fills i filles aprenguin català.

Enquesta 1997 Enquesta 2004

Voldrien que els fills i filles apren-guessin català a l’escola 62% 189.038

persones 62,9%

Aquest nivell de “demanda” és estable des de fa decennis. És a dir, el desig declarat d’ensenya-ment de català és tres vegades més important que les places efectives actuals. Si s’ha constatat al fil dels anys una baixa del nombre d’alumnes que fan classe de català,4 és únicament per la manca de professorat catalanòfon (dèficit de formació, afectació dels nord-catalans a fora del territori, da-vallada del nombre de catalanoparlants naturals).

Tot i que aquest model d’ensenyament “extensiu” no és satisfactori perquè no produeix locu-tors i no contraresta el procés de substitució lingüística, ni compensa la interrupció de la trans-missió familiar del català a les famílies catalanòfones, permet tanmateix d’evidenciar la quantitat de demanda dels pares i mares que, any rere any, no té resposta per part de l’administració edu-cativa. Avui dia són uns 20.000 alumnes més que podrien aprendre català. Per això les entitats promotores de l’ensenyament del català a la Catalunya del Nord, com l’APLEC,5 malden perquè es desenvolupi aquest model.6

L’ensenyament extensiu del català el 2008-2009

2008-2009 Públic Privat TOTAL

Mat.-prim. 8.027 21,1% 166 4,5% 8.193 19,6%

Col. 1.564 9,2% 172 5,06% 1.736 8,5%

Liceu / Lycée 382 3,5% 118 4,5% 500 3,7%

Total sec. 1.946 6,8% 290 4,8% 2.236 6,2%

TOTAL 9.973 14,98% 456 4,7% 10.429 13,5%

Font: Consell acadèmic de les llengües regionals i Rectorat de Montpeller7

4 S’avalua que des dels anys 1980 fins al principi dels anys 2000, la proporció a l’educació primària ha pogut passar d’un terç de l’alumnat a un 20% que aprèn català a l’escola.

5 L’APLEC és l’Associació per a l’Ensenyament del Català.6 No és el cas a totes les regions de l’Estat francès, on les entitats defensores de les llengües concentren els

objectius en el desenvolupament de l’ensenyament bilingüe, i abandonen pràcticament la qüestió de l’ensenyament extensiu, com ara al País Basc i a la Bretanya.

7 Les estadístiques són d’elaboració pròpia a partir de les xifres fornides al Consell Acadèmic de les Llengües Regio-nals (Montpeller, 17 de març del 2009) i de les dades d’efectius generals de l’Acadèmia (Rectorat de Montpeller, 2008-2009). Tots els quadres són extrets de la tesi de doctorat Societat, llengua i ensenyament del català a Catalunya Nord, Alà Baylac-Ferrer, desembre del 2009, Universitat de Perpinyà, 972 pàg., accessible en línia a http://recerc.new.fr.

66 67

Les implicacions transfrontereres de l’ensenyament del català a Catalunya NordGeneralitat de Catalunya

El tipus d’ensenyament que resulta molt més eficient i interessant és l’ensenyament en la llengua que consta de dos models: les històriques escoles catalanes immersives8 i les classes bilingües públiques més recents. A més a més, aquesta modalitat d’ensenyament del català s’ins-criu completament en l’organització ordinària de l’educació pública (reglamentació de la Circular ministerial 2001-167 sobre Ensenyament bilingüe, professorat titular, continuïtat pedagògica) i així és assumida financerament i administrativament per les autoritats educatives competents de l’es-tat. El que no és pas el cas pel que fa a l’ensenyament extensiu del qual l’administració tendeix a desentendre’s i a deixar entitats associatives i administracions locals intervenir-hi directament.

L’any escolar 2008-2009, els joves de la Catalunya del Nord que segueixen la seua escolari-tat en català són uns 3.000, que equival al 6% del total d’alumnes de l’ensenyament maternal i primari. Aquest és el sol sistema que produeix locutors bilingües capaços de parlar normalment en català. S’ha de contraposar, però aquesta oferta de places bilingües amb la demanda social d’ensenyament bilingüe: un 40% de les famílies hi són favorables.9 La diferència important entre aquestes xifres indica el poc esforç de les autoritats educatives per desenvolupar aquest model i a la vegada posa de relleu l’enorme treball que queda encara per fer des de les entitats associatives de promoció del català.10

Nombre d’alumnes que reben ensenyament en català

2008-2009 Públic Priv. ass.

Matern. 589

Prim. 1234

Total elem. 1.793 579

Col. 373 104

Liceu/ Lycée 107

Total sec. 480 683

8 Les anomenades “escoles catalanes” de la Catalunya del Nord són escoles immersives creades per associacions militants i que progressivament han anat seguint vies i nivells de desenvolupament diferents. La primera creada va ser la Bressola el 1976. El 1981 es va fundar l’escola Arrels i el 1992 el col·legi Comte Guifré. La primera compta avui set escoles i un col·legi de secundari arreu de la Catalunya del Nord, per la major part de les seues classes amb l’estatut d’estructures privades concertades. L’escola Arrels, situada a Perpinyà, és avui dia integrada a l’educació pública. I Comte Guifré no es beneficia encara de reconeixement ni de conveni de concertació amb l’estat. Les escoles privades immersives Bressola i Comte Guifré representen menys d’un quart de l’alumnat que rep ensenyament en català.

9 Enquesta realitzada el 1995 per la Inspecció Acadèmica al voltant dels pares d’alumnes de maternals. Dels 10.706 nins i nines dels pares dels quals s’han obtingut respostes (el 90% d’un total d’11.950), el 37,6% va ex-pressar el seu desig d’un ensenyament bilingüe, és a dir, un volum de 4.027 alumnes. A aquests resultats s’haurien d’afegir les escoles que no han respost, entre les quals algunes ja feien ensenyament de català. Així a l’enquesta acadèmica del 1995, a 22 escoles (el 18%) el nivell de respostes favorables al bilingüisme supera el 50%. I a 12 d’entre elles (el 10%), les respostes favorables eren superiors al 70%. A 67 escoles (el 54%) les demandes de bilingüisme van del 25% al 50%, i 14 escoles més (l’11%) tenen una demanda situada entre el 15% i el 25%. Les maternals que tenen un nivell de demanda inferior al 15% són 5, és a dir, el 4% de les escoles. Un altre senyal és l’enquesta realitzada al poble de Cases de Pena, el 2004, on el 37,5% dels habitants demanava ensenyament bilingüe per als seus infants, que confirma l’alt nivell d’aquesta demanda latent.

10 El contrast no tan sols és remarcable en el panorama educatiu nord-català, sinó que s’evidencia també res-pecte a les situacions d’altres regions franceses. Al País Basc, per exemple, on l’ensenyament bilingüe i immersiu és el més desenvolupat, el 31% de l’alumnat rep l’ensenyament en basc i des del 2010, més de la meitat de les escoles d’Euskadi Nord proposen ensenyament en llengua basca. A Alsàcia són un 9,5% els alumnes que reben l’ensenyament bilingüe en alemany i el 20,5% de l’alumnat de Còrsega és escolaritzat en classes bilingües del sistema educatiu públic.

66 67

Nombre i percentatge d’alumnes que reben ensenyament en català

2008-2009 PúblicPriv. ass. immers.

Total públic + ass.

Elemental 1.793* 4,7% 579 2.372 5,9%

Secundària 480 1,7% 104 584 2,04%

Total 2.273 3,4% 683 2.956 4,3%

77% 23%

* Els 200 alumnes de l’Escola Arrels de Perpinyà, escola pública experimental, reben un ensenyament immersiu complet fins al CE1. El francès és introduït a partir del CE2. L’escola, antigament associativa, va ser integrada a l’educació pública el 1995.

Establiments amb ensenyament bilingüe

— 55 establiments / 380 (públics+privats): 14,5%— 55 establiments / 356 (públics+associatius): 15,5%

2. Presa de consciència institucional

Davant d’aquesta situació no gaire satisfactòria, sobretot considerant la urgència d’intervenció en el camp de l’aprenentatge de la llengua per les noves generacions de la Catalunya del Nord, la societat civil, en particular des d’associacions militants de promoció de la llengua catalana, s’ha dedicat a obrar directament per compensar el dèficit d’actuació de les institucions competents. L’APLEC, en particular, després d’una fase d’intervencions reivindicatives, decideix d’actuar com a dispositiu supletiu de l’educació pública defallent.

Paral·lelament a l’acció militant,11 les institucions locals nord-catalanes, municipis i elegits de l’assemblea departamental, el Consell General, anaven prenent consciència del valor i de la im-portància de la llengua, de la cultura i de la identitat catalana i s’han anat comprometent cada any més en el suport i la promoció de la llengua catalana, en particular en el camp de l’ensenyament. En això, s’ha notat un canvi de mentalitat sensible: avui dia, els responsables nord-catalans han entès que tenen entre llurs mans el futur de la llengua, que tenen per jugar un paper determinant en el procés de recuperació lingüística, atès que l’Estat francès o bé no compleix les seues obli-gacions o bé intervé en contra de l’ús i de l’ensenyament de les llengües “regionals”.

Al mateix temps, des del retorn de la democràcia al sud de la frontera i sobretot amb la restau-ració de l’autonomia catalana i la represa del funcionament de la Generalitat, s’han tornat a apro-par catalans i institucions a banda i banda de la ratlla fronterera, que segles de separació política i de règims hostils12 havien convençut de girar-se l’esquena. Des de finals del segle XX i en aquest principi de segle XXI, la potència i el prestigi renovats de la Catalunya autònoma tendeixen a fer convergir de nou les mirades nord-catalanes cap a la metròpoli barcelonina. El gir és copernicà

11 O potser gràcies a la seua insistent tossuderia, que any rere any demanen l’ajut dels elegits catalans i argu-menten incansablement la legitimitat de defendre la llengua i la imprescindibilitat de la intervenció pública (local) i de l’assumpció per part de les autoritats nord-catalanes del deure de salvar el català.

12 Tant al nord com al sud de la frontera, siguin poders dictatorials, siguin democràcies imperialistes i acultura-dores, les autoritats estatals franceses i espanyoles han coincidit sempre en llur afany de negar la personalitat nacional dels catalans i traduir-ho al pla lingüístic en el projecte, més o menys declarat segons el moment, de marginar o fer desaparèixer el català.

Alà Baylac-Ferrer

68 69


per la consideració que tenen els habitants de la Catalunya del Nord envers la llengua catalana. La consciència de la necessitat d’intervenir plegats per cuidar el patrimoni lingüístic malmès mai ha estat tan alta per part dels responsables polítics. I sortosament aquesta consciència és corresposta per les autoritats sud-catalanes, molt més avançades en el procés de normalització i de recuperació de la llengua i en el sentiment de renaixença nacional.

3. Actuació de l’APLEC i de la Generalitat

Aquests factors han fet possible que es posés en plaça, des dels anys 1990, una col·laboració transfronterera original i pragmàtica per tal d’avançar al màxim en el desenvolupament de l’ense-nyament del català a la Catalunya del Nord. A la demanda del món associatiu militant, la Gene-ralitat de Catalunya va intervenir per ajudar financerament l’aprenentatge de la llengua a l’escola. Així, l’APLEC va anar implantant un sistema de classes de català a l’escola pública, mitjançant persones exteriors a l’educació nacional: imparteixen català —les anomenades “intervencions” de català a les escoles, d’aquí el neologisme nord-català intervinents. A l’inici destinat a completar l’ensenyament de català que ja feien els mestres titulars però que no eren prou nombrosos per respondre a totes les demandes, progressivament el sistema va convertir-se en peça principal dels cursos de llengua a les escoles de la Catalunya del Nord. Avui dia, els programes de l’APLEC representen el 70% de l’alumnat de maternal i primària que rep ensenyament de català. Llançats com a invent que autoritzaven les escletxes reglamentàries de l’educació pública, les classes de català gestionades per l’APLEC n’han passat a ser una modalitat gairebé ordinària: la institució acadèmica13 té conveni amb l’associació i dóna algun suport al funcionament del sistema. Li per-met d’estalviar feina i diners, i tendeix a considerar els intervinents de l’APLEC com la norma. Els dos primers programes posats en funcionament són les “1.000 hores” que després van passar a ser “2.000 hores” de la Vila de Perpinyà, d’una banda, i el Programa Albera, d’altra banda, des-tinat als altres municipis de la Catalunya del Nord. Les classes de català funcionen des de l’inici gràcies al finançament de la Generalitat de Catalunya i dels municipis. Més endavant, amb la conscienciació creixent, el Consell General va afegir-se als programes de manera que el nombre d’hores de català i el nombre d’escoles van poder ampliar-se. Actualment, cada hora de català impartida té el suport financer del municipi, de la Generalitat de Catalunya i del Consell General. L’APLEC és qui gestiona el sistema, contracta els intervinents i fa d’intermediari entre les institucions del nord, les del sud i les autoritats educatives. Des de fa menys anys, el Consell Regional de Montpeller també ajuda financerament l’APLEC per a l’ensenyament del català.

Personal 32 intervinents

Hores 7.000 h

Municipis 38 + Perpinyà

Pressupost 270.000 euros

Alumnes 5.580 (69,5%)

Dades de l’ensenyament de català a Catalunya Nord gestionat per l’APLEC (2008)

El sistema d’ensenyament de català de l’APLEC, de fet, funciona amb una majoria d’estudiants de Llicenciatura d’Estudis Catalans de la Universitat de Perpinyà, que per bona part es destinen al professorat bilingüe. D’aquesta manera, les intervencions de català a les escoles, al mateix temps

13 La Inspecció Acadèmica de Perpinyà, amb l’inspector acadèmic al capdavant, és la delegació directa del Ministeri d’Educació a cada departament i, doncs, a la Catalunya del Nord, que té competència i autoritat per ges-tionar tot l’ensenyament maternal i primari.

68 69

Alà Baylac-Ferrer

que fer possible l’ensenyament de la llengua, constitueixen un incentiu a la preparació d’ense-nyants de català en forma d’una mena de beca però amb pràctiques reals. La participació de l’ad-ministració acadèmica, a més de donar el vistiplau a les operacions i a acreditar els intervinents de l’APLEC, consisteix a proporcionar-los unes informacions bàsiques sobre les seues condicions de treball,14 i sobretot a encarregar els tres consellers pedagògics de català de la Catalunya del Nord de desplegar els programes amb l’APLEC i d’assessorar al llarg de l’any i en cas de neces-sitat els intervinents a les escoles.15 La cooperació transfronterera per l’ensenyament del català adopta aquestes formes a través d’una entitat mitjancera tant per la voluntat impulsora inicial de les parts més implicades i militants a favor de la llengua (món associatiu i Generalitat) com a causa dels entrebancs administratius que representa l’existència de la frontera d’estat a l’hora de coo-perar i d’actuar conjuntament. Cal dir que no sembla haver-hi gaires ganes de l’administració edu-cativa francesa d’implicar-se en el desenvolupament de l’ensenyament del català, com tampoc de les altres llengües “regionals”, ni de comprometre’s amb un govern regional “estranger” en afers que són estrictament competència seua. En altres llocs de l’estat, la cooperació transfronterera és molt més avançada i efectiva en el camp educatiu: és el cas d’Alsàcia, per exemple, gràcies a una estreta i molt voluntària col·laboració francoalemanya. Pels catalans, la cooperació transfronterera sempre ha adoptat vies més pragmàtiques i menys institucionals. Tanmateix, no hi ha solament els aspectes institucionals que tenen caràcter transfronterer, ja que part dels ensenyants de l’APLEC són sud-catalans que passen la frontera diàriament o s’estan a la Catalunya del Nord: el 2010, una quarta part dels intervinents són sud-catalans.

Distribució del suport financer a l’APLEC per a l’ensenyament del català

— Vila de Perpinyà (24,5% el 2008)16

— Consell General (19,7% el 2008)— 38 municipis de la Catalunya del Nord (18,26% el 2008)— Consell Regional (16,1% el 2008)— Govern de la Generalitat de Catalunya (21,4% el 2008)

Distribució de les hores de català de l’APLEC, per comarca (sense Perpinyà)

14 Gràcies a unes jornades de formació que l’APLEC organitza durant l’any, des d’enguany amb el suport de la Generalitat de Catalunya, i durant les quals són presents inspectors de l’administració acadèmica.

15 De fet, dos dels tres consellers són membres de l’APLEC i tenen càrrecs al consell directiu de l’entitat.16 L’operació de cursos de català amb Perpinyà és específica. El finançament és totalment fornit per la Vila,

que del seu costat rep dotacions pressupostàries de la Generalitat de Catalunya per promoure l’ensenyament del català.

Cerdanya15%

Conflent11%

Vallespir0,4%

Rosselló74%

70 71


A més de les classes de català pròpiament dites, l’APLEC, gràcies al suport financer de les institucions, també completa el camp de la docència per la formació del professorat17 i per l’edició de material en català destinat a la mainada.18

Les intervencions de català es produeixen essencialment a maternal i primària, amb una petita partida d’ajut de la Generalitat19 destinada a unes quantes classes a col·legis (secundari). Des del 2010, s’ha repensat aquesta intervenció a secundària proposant als instituts unes hores de “lec-torat”20 amb l’objectiu de reforçar l’ensenyament de la llengua impartit per professors titulars en els instituts de la Catalunya del Nord, sobre el mateix model que funciona per a les altres llengües (anglès, espanyol, alemany…). L’APLEC, tot i continuar reclamant als responsables educatius francesos que el català pugui entrar en el sistema normal de lectorat assumit financerament i organitzat pel Ministeri, ha acordat amb la Generalitat de Catalunya posar a punt aquesta solució davant de la negació continuada. Una vegada més, combinant compromís sud-català i actua-ció militant nord-catalana, es compensa un dèficit de les autoritats educatives en el camp de l’ensenyament del català i l’APLEC fa d’“educació nacional bis”, com ho recorda sovint la seua presidenta, Miquela Valls.

4. Perspectives de futur

De cara als anys vinents, aquest sistema atípic de funcionament de l’ensenyament del català a Catalunya Nord hauria de millorar i de racionalitzar-se. No és gaire probable que l’Estat francès vulgui en un futur pròxim dedicar més mitjans pressupostaris a les llengües “regionals”. En canvi, sí que la voluntat política de les administracions locals, i en particular del Consell General de la Catalunya del Nord, d’implicar-se més en la promoció del català, hauria de permetre un salt quan-titatiu. L’objectiu ha de ser, conjuminant els diferents esforços dels finançadors, d’impartir un ense-nyament de català a tots els alumnes de la Catalunya del Nord, en lloc del 25% actual. El cost per cobrir la totalitat de l’alumnat se situaria, amb el sistema actual, entre 1,5 milions d’euros i 2 milions d’euros. Res, per tant, que no sigui inassumible ni desorbitat a la vista del repte, de l’interès tant lin-güístic i cultural com econòmic de fer arribar el català als 40.000 joves de la Catalunya del Nord.

D’altra banda, un dels eixos de desenvolupament indispensable a la raó de ser de l’ense-nyament extensiu (de sensibilització) fet pels intervinents és d’impulsar l’obertura del màxim de classes bilingües en el sistema públic, que és el sol model productor de locutors catalanòfons i que no costa res més que el salari del professorat titular ordinari, en aquest cas assumit pel Mi-nisteri. Durant uns anys, les administracions locals (i la Generalitat de Catalunya) poden suplir la insuficiència de professorat bilingüe amb contractació de mestres provisionals catalanoparlants (d’un costat i de l’altre de la frontera), tal com passa per exemple a Alsàcia, amb ensenyants ale-manys. En un termini de 20 anys, és possible contemplar la perspectiva que la meitat de l’alumnat de la Catalunya del Nord sigui escolaritzat en classes bilingües i que l’altra meitat rebi almenys classes de català amb un ensenyament d’1 o 2 hores a la setmana. Les dades i previsions per un creixement substancial del bilingüisme i una generalització de l’ensenyament del català21 (tal com succeeix a Còrsega) existeixen a l’APLEC i no és utòpic pensar que es pot posar a punt una

17 Cada any, amb el Centre Departamental de Documentació Pedagògica (CDDP), el Servei d’Animació Pe-dagògica del Català i el suport de la Generalitat de Catalunya, s’organitza una escola d’estiu destinada a formar o reciclar professorat voluntari desitjós de perfeccionar-se en llengua catalana o d’impartir classes a les seues escoles i instituts.

18 L’APLEC edita una revista infantil mensual en català, Mil Dimonis, distribuïda a 3.000 exemplars a les classes de català i als alumnes de l’ensenyament bilingüe i immersiu.

19 El suport financer destinat a col·legis prové de la Conselleria d’Educació, mentre que els pressupostos desti-nats a l’ensenyament primari i altres activitats de l’APLEC depenen de Vicepresidència.

20 Els lectors i lectores en els instituts del sistema francès s’anomenen “assistents de llengua” i provenen dels països dels quals s’ensenya la llengua, a canvi d’estudiants francesos que fan de lectors en els instituts d’arreu del món. El català, però, com a llengua “regional”, no entra en aquest sistema.

21 Recordem que el 83% dels habitants, el 1993, responia favorablement a la pregunta: “A l’escola, voleu que tothom tingui la possibilitat d’aprendre el català?”. I convé també tenir present que mai cap pare o mare no s’ha queixat ni ha demanat que el seu fill o la seua filla no rebés el curs de català, a les escoles on s’imparteix aquest ensenyament a tots els alumnes de les classes. En aquest sentit, el Consell General té com a objectiu que tots els alumnes puguin rebre un ensenyament de sensibilització al català.

70 71

Alà Baylac-Ferrer

cooperació transfronterera reforçada, seguint l’exemple del que s’està portant a terme fins ara. Uns plans i convenis plurianuals de les entitats partenàries (Consell General, Regió, municipis, Generalitat, APLEC) ha de fer realitzable el desenvolupament de l’ensenyament del català i en català. Si bé pot semblar estrany o anormal que l’ensenyament del català a la Catalunya del Nord depengui en part d’una administració exterior a l’estat, tampoc no és tan excepcional. Bé les autoritats franceses esmercen força diners per mantenir l’ensenyament en francès a tot arreu del món, fins i tot als Països Catalans (liceus francesos de Barcelona, València). En el context europeu cada cop més integrat, és lògic i coherent que la Catalunya autònoma s’impliqui (per capacitat, per deure i per interès) en l’ensenyament de la Catalunya del Nord, i creï una mena de catalano-fonia transfronterera.

2007. Col·locació de la primera pedra al centre de secundària de la Bressola, al Soler

72 73


Viure la Costura. Una aventura didàctica en alguerèsGeneralitat de Catalunya

Viure la Costura. Una aventura didàctica en alguerèsPer Francesca DinapoliMestra d’alguerès

El projecte de la Costura és estat un somni que és diventat una bella realitat a partir de l’any escolàstic 2004-2005. Aqueixa realitat ha tengut lo poder de se manifestar en vàries formes de sentiment, de l’amor a la joia, de la felicitat a la tristesa, de la passió a la incertesa… Tots aqueixos vivits han interessat moltes persones que han cregut de poder donar una ocasió única i inimitable a la nostra llengua catalana de l’Alguer.

Una llengua tan antiga que té la potència d’unir cors llunyans amb l’única força que se identifica en una única paraula: creure. Nosaltros havem cregut i confiat en “ella”, que exprimeix lo nostro ésser més profund, la nostra cultura, les nostres raguines, i havem trobat la manera de no la dei-xar, fiduciosos d’aquell somni i realitzant-lo amb molts sacrificis.

Lo projecte experimental plurilingüe de la Costura se insereix a l’escola de la Infància San Giovanni Bosco, que està a sota de la direcció de don Giampiero Piras, en un lloc perfecte per vàrius motius: se troba enmig del la natura, a lluny de la ciutat, en un ambient de treball tranquil i disponible a les novetats.

El sou inseriment a l’escola de la infància té una actuació sol després de tants mesos de preparació, sigui burocràtica que pedagògica i didàctica, gràcies al treball de moltes persones qualificades i motivades d’una forta passió lingüística i cultural.

Jo he tengut la fortuna de tendre un encàrrec important per al naixement del projecte amb l’honor d’ésser seguida en aqueixa aventura didàctica de la mestra i única coordinadora, Rosa Montero i Verdalet. Ella és estada fonamental per a la realització de tot lo projecte, i encara de més per la mia preparació com a mestra de la classe experimental, diventant per a mi una mare peda-gògica. No és estat fàcil a l’inici de mos comprendre, un poc per la llengua, un poc per algunes di-ferències culturals i per la modalitat d’ensenyament, ma la sua paciència, la sua forta personalitat, la sua dolcesa, la sua humanitat m’han donat tant coratge i, encara avui, que són passats sis anys del naixement del projecte, viu en la Costura la empremta de la gran experiència de la Montero.

També important per la mia preparació és estat poguer anar en algunes escoles catalanes, on la realitat del plurilingüisme se viu quotidianament, on la cultura és carinyada de la presència de pòpols musulmans, francesos, orientals, immigrats provenients de cada part del món, los quals tenen necessàriament de se adaptar al nou ambient i aprendre la llengua de la ciutat hospital per poguer comunicar.

Increïble com los minyons adquiriven i compreneven lo català ràpidament, bastaven gestos i suports visuals i la natural quotidianitat, bastava sol parlar, parlar, i encara parlar. Só estada aco-llida massa bé de les mestres e dels minyons, també jo parlava el català, ma aquell de l’Alguer, i molt curiós és estat quan un minyó m’ha dit: “Què català parles?” En aquell moment he tingut la conferma que els minyons compreneven tot allò que dieva i també que eren conscients de les diferències entre llengües catalanes.

72 73

Francesca Dinapoli

Un viatge necessari per comprendre tantes coses fonamentals primer de començar lo treball a l’escola, per exemple que per emparar una llengua menester que sigui vivida, emprada i parlada, i qui millor que els minyons petits pot aprendre així ràpidament i simplement!

Després d’un llonc període passat a treballar per preparar, organitzar i publicitar lo projecte de la Costura en l’associació cultural de l’Òmnium Cultural a l’Alguer, gràcies també al preciós ajut de l’excoordinador del centre pedagògic, Luca Scala, finalment havem fet la nostra entrada a l’escola. Teniven sol cinc minyons escrivits al projecte, i per això, sol cinc parelles de genitors, que han donat tanta fidúcia en aquella “llavor” i la possibilitat de creixir ajudant-la a beure per poguer desenvolupar les raguines i nàixer les primeres fulles. Iris, Gerard, Marta, Andrea Ales-sia i Karima són estats els primers costurins, així ells mateix s’acridaven, amb lo mèrit d’ésser anomenats en aqueix capítol de vida així emocionant i enriquent. Encara que no teniven un aula pròpia, la gana de començar era massa forta i amb esperit d’aventura, mos sem adaptats als espais que l’escola momentàniament mos ha ofert per anar encontre a la nostra decisió de iniciar a treballar.

Un poc d’aigua cada dia i la “petita planta” de la Costura espuntava de la terra lentament, ma amb serenitat i convicció i tots havem cercat de resistir a algunes dificultats inicials i acabar lo primer any escolàstic del projecte fins a juny. Aquellos primers mesos són estats fonamentals per obtenir en manera senzilla la fidúcia sigui dels minyons que dels sous genitors, ma també de qui mirava amb difidència al projecte.

En el mateix temps que se projectava el nou any escolàstic que arribava després de l’estiu, la classe ja teniva noves inscripcions, també gràcies a la publicitat que els genitors mateix havien fet contents per l’enriquiment que la Costura ofriva als sous fills, i endemés, el nou any podiva començar amb les dues mestres, una referent de la llengua italiana i l’altra d’aquella anglesa. Les dues mestres completaven lo quadro del projecte de la Costura i amb tanta gana de treballar abracen amb amor la petita classe dels costurins. Un any escolàstic indimenticable, la interacció amb los minyons era fantàstica, ellos apreneven en manera natural i la qualitat que les mestres han sabut donar al projecte és lo resultat d’una bona organització, coordinació i sintonia entre tot lo personal docent.

74 75

Viure la Costura. Una aventura didàctica en alguerèsGeneralitat de Catalunya

Lo català de l’Alguer com una llengua de comunicació, de relació i d’aprenentatge, és la llen-gua usual de l’escola, o sigui, satisfà totes les necessitats lingüístiques en els diferents àmbits d’aprenentatge i en les relacions entre la totalitat dels membres de la comunitat educativa. Lo pro-jecte vol desenvolupar integralment lo minyó, la sua personalitat i la sua identitat, que en són l’eix. Aqueixa experiència ha donat a estudiosos i estudiants de moltes parts de l’Europa la curiositat de venir a mirar i verificar si realment a l’Alguer existiva una escola on se parla la llengua catalana i com era organitzada, i havem deixat un record fantàstic i de simpatia a tots.

Malgrat la Costura en aqueixos anys sigui estada afectada d’alguns problemes, com cada projecte al sou inici, la planta ha pogut fer nàixer una bella flor. L’escola ha igualment volgut que la classe experimental tengués una continuïtat també si per un període l’anglès no se feva cada dia, ma l’alguerès ha continuat amb l’ús i la comunicació posant sempre especial atenció a la llengua oral. Així també gràcies a l’afecte dels minyons i dels genitors, que han ajudat i donat força al projecte, la Costura viu.

Havem cregut amb força en aqueix projecte i els resultats són més que positius, la coneixença de la llengua algueresa també per aquells minyons que no l’havien mai entesa parlar en família. Los minyons entre ells no parlen encara bé l’alguerès, un poc per la influència de tota l’escola, que té una realitat italiana, ma cada dia posen en evidència frases senzilles que representen les

Aula de la Costura, a l’escola del Muntanyès, l’Alguer

74 75

Francesca Dinapoli

habituds quotidianes, o fan demandes a la mestra, o responen als estímuls, que la mestra mateix li dóna per los fer parlar, emprant estratègies lingüístiques d’aprendiment. La comprensió de la llengua algueresa és certa al 100%!

Los genitors expliquen que mentre en casa juguen, o mentre estan en situacions de tranquil-litat en família, los minyons parlen en llengua algueresa encara que no siguin estimulats per part de la mestra. Per a mi aqueixa és la victòria del projecte, el sou funcionament també a fores de les parets escolàstiques, portant la llengua en contextos diversos de la vida i no sols en la quoti-dianitat de l’escola. Quan encontr los vells costurins, que ara freqüenten l’escola elemental, sense ninguna dificultat jo li parl en alguerès, i, també si no responen perfectament, ells comprenen tot allò que els dic també si són passats molts anys; aqueix és un altre exemple del resultat positiu del projecte!

Són passats sis anys de quan s’ofereix aqueix servici d’ensenyament d’immersió lingüística en català de l’Alguer a l’escola de San Giovanni Bosco, i l’experiència és única en totes les sues formes: humanes, didàctiques i pedagògiques.

De l’inici, la relació humana que s’és creada entre genitors, comunitat educativa i minyons és estada d’estima, d’unió i de força cultural, tots valors que han potenciat aqueixa “aventura edu-cativa” a l’Alguer.

La passió per la nostra llengua és el fonament dels valors culturals que mos lliguen a països llunyans, i també lo treball que la Costura fa cada dia, gràcies al suport de l’escola de San Giovan-ni Bosco de l’Alguer i de la Generalitat de Catalunya, que permeten que no se perdin les nostres orígens.

Ara tenim l’esperança que pugui nàixer la fruita de la planta més antiga, la planta cultural, crei-xida amb l’amor i la passió de cors units per a la realització d’aquell somni únic per la salvesa de la pròpia identitat cultural.

Vull donar gràcies al destí que m’ha donat la possibilitat de tendre una experiència de treball tan meravellosa, i que m’ha permès d’encontrar durant aqueix percors d’immersió lingüística tan-tes persones capaces i amables.

76 77


La universitat, un futur per a la catalanofoniaGeneralitat de Catalunya

La universitat, un futur per a la catalanofoniaPer Iban Leon LlopUniversitat de Sàsser

Tots havíem començant sent, com deia Ramon Muntaner, “vers catalans”, i la noció, etnicolin-güística per a l’època —principis del segle XIV—, avui tindria un abast “nacional”. Però, amb el temps, ens dividiríem en “catalans”, “valencians”, “mallorquins”, perquè la diversitat dels estats medievals, en consolidar-se, hagué d’originar uns particularismes de nomenclatura bastant lògics, els quals, després i per unes altres raons, van accentuar-se. […] En tot cas, mai no vam perdre el sentit —o sentiment— d’unitat, a pesar de no saber com denominar-la.

Joan Fuster

1. Situació dels estudis catalans a la Universitat de Sàsser

En un article publicat el 2003, Dolors Munar oferia un panorama sobre l’ensenyament del ca-talà a l’Alguer:

El 18 de juny de 1992 la Universitat de Sàsser va inaugurar la Càtedra de Llengua i Literatura Catalanes, que a partir de l’any 1993 comptà també amb un lector de ca-talà. A través d’aquests, la Universitat de Sàsser oferia una assignatura de llengua i literatura catalanes amb dos nivells. De la docència s’encarregaven el catedràtic de català i el lector corresponent: el primer impartia les lliçons magistrals sobre literatu-ra i el segon ensenyava la part de llengua amb un enfocament comunicatiu.

La situació del català en el pla d’estudis des de la creació del lectorat fins al curs 2000-2001 no n’afavoria gens la tria per part dels alumnes […]. L’assignatura de Llengua i Literatura Catalanes només es podia escollir durant el 3r i/o 4t any de les especialitzacions històrica-literària-cultural i lingüística-filològica-glotodidàctica. […] En aquest context, el nombre total d’alumnes que cursaven cada any les as-signatures de català a la Universitat de Sàsser ha oscil·lat entre quatre i quinze.

En el darrer curs acadèmic, 2001-2002, la posició del català a la Universitat de Sàsser s’ha modificat radicalment. S’hi han produït tres canvis importants: El tras-llat de la Facultat de Llengües i Literatures Estrangeres a un nou edifici amb aules multimèdia, la reforma dels plans d’estudi i la jubilació del catedràtic de català. La Facultat està fent un esforç de modernització en les infraestructures, les metodo-logies i la concepció mateixa de les titulacions que ofereix. En aquest procés, la llengua i la literatura catalanes han desaparegut dels plans d’estudi i no és clar si la Càtedra de Català continuarà existint.1

1 Munar i ara, D. (2003). “Panorama de l’ensenyament del català a l’Alguer”. Llengua i Ús. Revista Tècnica de Política Linguística. Barcelona: Generalitat de Catalunya, núm 27, p. 49-50.

76 77

Iban Leon Llop

Després del trasbals que va significar la reforma universitària i la jubilació del catedràtic de català, els estudis catalans van haver d’adaptar-se a aquesta nova situació.

2. L’ensenyament dels estudis catalans a la Universitat de Sàsser

Des de l’any acadèmic 2000-2001 fins al 2007-2008, el nombre d’alumnes que estudiaven català entrava dins la mitjana suara esmentada de quatre a quinze. A partir dels darrers acords, es fa un curs experimental a la Facultat de Lletres de Llengua i Cultura Catalana que augmenta el nombre d’alumnes en sis, tot i que aquesta assignatura no pugui ser aprovada en el pla d’estudis de l’alumne. És en la Facultat de Llengües Estrangeres on s’obtenen els majors beneficis per a l’estudi del català. Aquesta facultat ofereix dos ensenyaments de graus i un de postgrau: grau en Mediació Lingüística i Cultural, grau en Ciències del Turisme Cultural i postgrau en Llengües, Cultures i Comunicació Internacional. En aquest curs acadèmic 2009-2010 s’han ofert dues as-signatures més. A l’ensenyament de grau en Ciències del Turisme Cultural, els crèdits optatius i de lliure elecció a disposició de l’alumne són 28, entre activitats formatives i pràctiques en empreses, organismes i institucions púbiques o privades. És en aquest grau on caldria posar en marxa tots els esforços per aconseguir uns estudiants no solament formats acadèmicament en llengua cata-lana, sinó també donant-los la possibilitat de formar-se en el món laboral.

3. Un món que es mou

Ara fa uns anys, em dirigia a les Jornades per a Professors en Llengua Catalana que organitza cada any l’Institut Ramon Llull; acabava d’arribar en el vol Ryanair que uneix l’Alguer i Girona, i darrere meu uns joves preguntaven a un altre com es deia això en castellà, com es deia allò altre. Anaven a Barcelona per fer l’Erasmus, com molts, i com molts hi anaven per aprendre castellà. Un d’aquells joves preguntà a l’altre que sabia castellà: “Però l’alguerès no s’assembla al català? Tu no saps parlar alguerès? Jo no, la meva àvia encara el parla, però jo no”.

Aquesta anècdota es repeteix tant que arriba a categoria entre els molts estudiants algueresos que obtenen una beca Erasmus per ampliar els estudis en una de les moltes universitats del ter-ritori de parla catalana. Des de les universitats que reben aquests estudiants ja s’han fet esforços d’acollida lingüística, però de vegades el temps d’estada és tan curt que molts d’aquests estu-diants prefereixen continuar amb el castellà com a llengua de comunicació i formació. Des de la Universitat de Sàsser, i gràcies a la col·laboració de l’Institut Ramon Llull, s’han posat en pràctica una sèrie de cursos per solucionar aquestes mancances lingüístiques de l’alumnat que es disposa a fer una estada en una de les universitats del domini lingüístic català.

Dos dels edificis que allotgen la Facultat d’Arquitectura de la Universitat de Sàsser (Sassari), a l’Alguer

78 79

La universitat, un futur per a la catalanofoniaGeneralitat de Catalunya

Els programes de mobilitat són bàsicament el programa Erasmus, d’estades d’entre sis mesos i un any acadèmic, i l’Erasmus Placement, estades màximes de tres mesos en empreses o centres de formació i recerca. Des del Centro Linguistico di Ateneo (el centre d’idiomes de la universitat), s’ha activat un programa de preacollida lingüística per a tots aquells alumnes que es disposen a fer un programa de mobilitat. L’objectiu és donar-los les eines suficients per poder conèixer la llengua i la cultura catalanes i poder incorporar-se als programes d’acollida lingüística que ja es fan en les universitats d’arribada.

4. Fronteres que cauen

Si els programes de mobilitat europea han canviat, i molt, la con-cepció de la formació universitària entre els joves d’avui, la revolució de

les noves tecnologies obliga a replantejar-se conceptes com ara fronteres, mapes, llibres, aula, professor, alumne… L’ensenyament del català a la universitat no ha de ser un ensenyament de conservació de la llengua, sinó d’ús d’aquesta llengua en la nova societat de la informació. Així, doncs, des de fa uns anys s’aplica aquest ensenyament del català en les aules de la Universitat de Sàsser. El paper de l’ensenyant és el d’un coordinador que fa una recerca i tria mirada dels materials que hi ha a la xarxa per l’aprenentatge de la llengua, la literatura i la cultura catalanes. Des d’aquesta òptica, s’ensenya l’estudiant a ser autosuficient i se li dóna les eines necessàries perquè continuï el seu aprenentatge fora de l’aula.

L’ús de les xarxes socials, com ara Facebook, posa en contacte permanent alumnes i profes-sors, alumnes de la mateixa universitat entre ells i amb altres estudiants de català de la resta del món —amb el grup de Facebook Estudiants de català a l’estranger, per exemple—. D’aquesta ma-nera, la llengua catalana no solament serveix com a instrument de comunicació entre els membres de la mateixa comunitat lingüística, sinó que el terme comunitat s’eixampla als usuaris d’aquesta llengua, bé siguin de Lleida, l’Alguer, Boston, Mont-real o Teheran.

La major part dels nostres alumnes ja ha nascut amb aquestes eines i sap com usar-les. Ara bé, som nosaltres qui els hem de fer veure tota la potencialitat que hi ha al darrere. L’any acadèmic 2008-2009, arran d’un projecte d’ensenyament de català a l’Institut E. Fermi de l’Alguer, es va fer un encontre a l’Alguer entre els alumnes de català d’aquest institut i els de l’IES Llavaneres de Sant Andreu de Llavaneres. Després de l’encontre, els alumnes d’ambdós centres van aprofitar per sopar junts, es van intercanviar els contactes de Facebook i molts es comuniquen usant el tra-ductor del Google. Si aquests alumnes algueresos segueixen una formació continuada en català, podran reprendre la llengua dels avis, dels pares i crear una comunitat nova i sense complexos.

78 79

Iban Leon Llop

5. De cara al futur

La potencialització i consolidament de la universitat és necessària per al futur de l’alguerès i dels algueresos. Potenciar la universitat és potenciar la ciutat de l’Alguer. No hem d’oblidar que la Facultat d’Arquitectura de la Universitat de Sàsser està ubicada a l’Alguer, que el Centro Linguis-tico di Ateneo disposa d’aules per a l’aprenentatge de Llengües en aquesta facultat i això vol dir que aquest espai pot ser usat com a centre de formació no solament per a algueresos o sards, sinó també per a tots aquells estudiants d’arreu del món que volen aprofundir el coneixement d’una part de la llengua i cultura catalana que és l’alguerès i l’Alguer. Aquesta nova comunitat ca-talanòfona ha de provenir dels projectes diversos que es fan a les escoles i als instituts superiors, amb una idea ben clara: que hi ha futur, i el futur és ací mateix.

80 81

L’Institut d’Estudis Catalans i la catalanofoniaPer Joan Martí i CastellCatedràtic i primer rector de la URV, i president de la Secció Filològica de l’IEC

“Artículo primero.— Se otorga reconocimiento oficial del «Institut d’Estudis Cata-lans», corporación académica, científica y cultural cuyo ámbito de actuación se extenderá a las tierras de lengua y cultura catalanas.” Del Reial decret 3118/1976, signat pel rei d’Espanya, Joan Carles I.

“Article 2. Àmbit d’actuació. L’àmbit d’actuació de l’Institut d’Estudis Catalans s’estén a les terres de llengua i cultura catalanes.” Dels Estatuts de l’Institut d’Es-tudis Catalans del 2001, actualment vigents.

1. L’Institut d’Estudis Catalans i les relacions exteriors

Qualsevol institució ha d’ésser una resposta de servei concreta a unes necessitats reals que la societat reclama; ha d’ésser-ne, doncs, una plataforma per a unes finalitats justificades, que s’han d’imposar com a objectius i que són, en definitiva, allò que la sustenta i que l’omple de sentit.

L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ha celebrat recentment el centenari de la seva fundació. L’any vinent, el 2011, la Secció Filològica (SF) commemorarà el seu, ja que es creà quatre anys després. Els principis que mogueren Enric Prat de la Riba a llur constitució es resumeixen en tres: a) exigència i rigor científics, b) catalanitat i c) obertura a l’exterior. Tots tres, els concebé com a interdependents, de manera que cap per si mateix no era suficient, totes les activitats els havien d’incloure conjuntament.

Ens centrarem en el tercer, i farem, doncs, circumstancialment abstracció dels altres dos.Mai en la història de qualsevol poble no es justifica la decisió de l’aïllament endogàmic, del tan-

cament per pors, per complexos o, pitjor encara, per supèrbia, a la vida de l’univers més pròxim i més llunyà; mai ningú no es basta per si mateix, ni individualment ni col·lectivament; les autarqui-es, les reclusions excloents, han conduït, condueixen i conduiran irremissiblement al fracàs.

Som una nació amb greus problemes de reconeixement com a tal, malgrat allò que afirma la Constitució espanyola. La subordinació de tot ordre que patim es mostra particularment explícita en el fet que no es vol distingir convenientment les diferències culturals de l’Estat. S’admet la va-rietat lingüística, però des d’una posició de desigualtat basada en un sentiment diglòssic ofensiu i no democràtic, segons el qual, llevat de la llengua espanyola, les altres són minoritzades, sot-meses a un procés de folklorització que pretén, entre altres objectius, fer-les poc o gens aptes ni necessàries per a la gran cultura i per a l’alta investigació.

Les universitats i els centres d’investigació en general estan concebuts amb una política que no dóna cabuda normal a allò que és propi d’àmbits relativament restringits, els quals hom tendeix a provincianitzar. Així, els estudis sobre arguments que afecten privativament els Països Catalans són marginats, d’on apareix l’autoodi i el menyspreu resultant per a tot allò que és propi de territoris

L’Institut d’Estudis Catalans i la catalanofoniaGeneralitat de Catalunya

La catalanofonia: un àmbit de treball

80 81

minoritzats. En el marc que ens interessa centrar-nos, patim aquesta situació de manera profunda: la Catalunya del Nord, l’Estat d’Andorra, el Principat de Catalunya, la Franja de Ponent, el País Valencià, el Carxe, les illes Balears, l’Alguer, tots conjuntament i cada espai en particular han de suportar, pel que fa a la llengua catalana que els és pròpia, un rebuig que cerca de centrar l’argu-mentació en les dimensions geogràfiques que els caracteritzen.

La divisió politicoadministrativa a què han estat sotmesos agreuja considerablement aquesta situació negativa, sia per una hegemonia interessada dels estats respecte als pobles i les nacions (Estat francès, Estat espanyol i Estat italià), sia per una separació expressament planificada dins els mateixos estats que dificulta unes interrelacions naturals i històriques entre comunitats ger-manes (les distintes autonomies de l’Estat espanyol, que procuren la secessió entre Catalunya, el País Valencià i les illes Balears); des d’un centralisme prepotent, hom ha procedit a la divisió lingüisticocultural dels Països Catalans, mitjançant procediments de separació.

El principi de catalanitat que marca l’IEC des dels orígens l’hem d’entendre no solament com la necessitat de reivindicar des de Catalunya les nostres especificitats com a poble dins l’Estat espanyol, sinó també de fer-ho amb tots els territoris on el català és llengua pròpia, en relació amb els respectius estats: l’italià (l’Alguer) i el francès (la Catalunya del Nord).

Enric Prat de la Riba demostrà un esperit de treball sense fronteres que l’honora. Superà les temptacions reduccionistes en favor d’una projecció al món sense restriccions. No debades l’IEC forma part, des del 1922, de la Unió Acadèmica Internacional. Prèviament, aquesta obertura re-clamava una unió harmònica i sòlida entre tots els territoris que constitueixen els Països Catalans. Per tant, des dels començos, el concepte d’obertura de l’IEC té dues direccions: una, la primera, sense la qual ja no es pot plantejar la segona, la que havia d’assolir un sentit unitari de la catala-nofonia; una altra, la de l’expansió universal d’aquesta, com una identitat més en el concert de la diversitat enriquidora.

Avui, amb un procés de mundialització que pretén una igualació en favor dels més podero-sos, cal que desapareguin fronteres administratives per a l’enfortiment de les relacions entre els pobles, però mai no a costa d’eliminar ni una sola llengua, ni una sola cultura. Sortosament, crec que podem dir que l’IEC s’ha proposat amb tota l’ambició d’estrènyer els lligams entre les con-trades de la catalanofonia. L’any 1999, mitjançant un conveni de cooperació amb la Universitat de Perpinyà, amb el vistiplau del Govern de l’Estat francès, es creà una delegació territorial de l’IEC en aquella ciutat; un centre propi que supera, doncs, les fronteres a què he fet esment suara, en el respecte a la realitat lingüisticocultural fora de l’Estat espanyol; per aquest conveni, la Universitat de Perpinyà reconeix l’autoritat de l’IEC en la codificació de la llengua catalana, alhora que l’IEC es compromet a la consideració de les principals variants dialectals de la Catalunya del Nord en l’establiment de la normativa, seguint lleialment la visió composicional de la llengua catalana que predominà en el treball de Pompeu Fabra:

1.1 Per mitjà d’aquest conveni es crea la Delegació Territorial de l’Institut d’Estu-dis Catalans (IEC), amb seu a la Universitat de Perpinyà.

2.1. La Delegació […] promou i desenvolupa l’estudi de la llengua catalana i la recerca en l’àmbit català, i també llur difusió a l’Estat francès i als països francò-fons.

2.3. La Delegació Territorial promou i realitza estudis sobre el català septentrional o rossellonès, en el marc de les normes establertes per l’IEC.

[…] A) Bases del conveni. 1. La Universitat de Perpinyà reconeix l’Institut d’Es-tudis Catalans com a acadèmia de la llengua catalana per al conjunt del domini lingüístic català […] 2. Així mateix, l’Institut d’Estudis Catalans reconeix que la Universitat de Perpinyà és l’autoritat acadèmica territorial per al domini català situat a l’Estat francès.

És remarcable la Carta a favor de la llengua catalana del Consell General dels Pirineus Ori-entals, de l’Estat francès. En l’acord nº 132, article 1, el Consell General reconeix oficialment el català com a llengua del departament, juntament amb el francès; i en l’article 2, reconeix l’IEC com a autoritat lingüística i acadèmica de la llengua catalana per a tot el seu domini, i es compromet a respectar-ne les normes lingüístiques que estableix.

Joan Martí i Castell

82 83

En un altre vessant, l’IEC forma part i presideix el Patronat de la Universitat Catalana d’Estiu a Prada.

El 7 de juny del 2001 fou inaugurada una nova delegació de l’IEC a la ciutat de Castelló de la Plana. Posteriorment, han estat creades la de Lleida i la d’Alacant, i és a punt de posar-se en marxa la de Palma de Mallorca.

L’IEC signà el 1998 un conveni marc amb l’Ajuntament de l’Alguer, el qual és responsable de l’en-senyament del català en el municipi, en què es manifesta també el compromís d’acceptar l’IEC com a única autoritat lingüística per al català, a l’ensems que l’IEC es compromet a la consideració neces-sària de la variació dialectal algueresa en l’establiment de la normativa i l’estàndard de la llengua.

3. Que és voluntat d’ambdues institucions salvaguardar la unitat lingüística […].Segon. L’Ajuntament de l’Alguer reconeix l’autoritat lingüística de l’Institut d’Estu-dis Catalans i es compromet a difondre’n la normativa a les escoles municipals, sens menyscapte de l’ús de la varietat algueresa.

Tercer. L’Institut d’Estudis Catalans tindrà en compte la varietat algueresa de la llengua catalana a l’hora de fixar-ne la normativa.

Destacaré uns quants convenis que l’IEC ha signat amb altres institucions; solament faré refe-rència als que comprometen l’IEC amb ens de fora de Catalunya.

Pel que fa a associacions, centres culturals i institucions i entitats de recerca, l’IEC té conveni amb l’Institut d’Estudis Andorrans, amb l’Obra Cultural de l’Alguer o amb la Societat Balear de Matemàtiques.

Quant a editorials, amb Editorial Moll, amb Editorial Tres i Quatre o amb Publicacions de la Uni-versitat de València.

Quant a Fundacions, amb la Fundació Ausiàs March, amb la Fundació Carles Salvador.Amb la Universitat Catalana d’Estiu, amb la Universitat de Perpinyà, amb el Centre de Recerques

i d’Estudis Catalans de la mateixa Universitat de Perpinyà, amb l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, amb la Global University Network for Innovation, amb la Universitat d’Alacant, amb la Xarxa Vives d’Universitats, amb la Universitat de les Illes Balears, amb la Universitat de València, amb la Universitat Jaume I de Castelló, amb la Universitat Internacional Menéndez y Pelayo, etcètera.

L’IEC també té convenis amb ajuntaments de fora de Catalunya, com l’esmentat amb l’Ajunta-ment de l’Alguer o amb el de Morella.

Pel que fa a governs, ultra les relacions i els convenis diversos amb la Generalitat de Catalunya, l’IEC en té de signats amb el Govern d’Andorra, amb el Govern de les Illes Balears i amb la Con-selleria d’Educació i Cultura d’aquest mateix Govern, amb el Ministeri de Cultura (Direcció General del Llibre, Arxius i Biblioteques), amb la Societat Estatal de Commemoracions Culturals del ma-teix Ministeri, amb el Ministeri de Foment, amb el Centre Nacional d’Informació Geogràfica del mateix Ministeri, amb el Ministeri d’Educació i Ciència o amb la Secretaria d’Estat d’Universitats, Investigació i Desenvolupament del mateix Ministeri.

Endemés, l’IEC compta amb entitats adherides, com l’Institut Menorquí d’Estudis; amb en-titats aixoplugades, com la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes o la North American Catalan Society.

Pel que fa a relacions internacionals, en manté amb Fondazione Ezio Franceschini, amb Lin-guapax Pacific, amb Parole Consortium, amb Union of Czech Mathematicians and Physicists. Amb la Comissió de la Comunitat Europea, amb el Govern de Nova Caledònia o amb l’Organitza-ció de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO).

En l’ampliació de membres numeraris de l’IEC, s’ha posat especial èmfasi en la representació de tots els territoris dels Països Catalans, d’acord amb allò que estableixen els Estatuts de la corporació:

Article 10. Composició de les seccions. 1. […] La composició de [cada] secció cal que tingui en compte la realitat diversa de l’àmbit lingüístic català.

Ratificat explícitament pel Reglament de Règim Interior:

Article 18. Proposició de nous membres. A l’hora de proposar un nou membre al Ple, cal que la secció tingui en compte la realitat diversa de l’àmbit lingüístic català, com estableix l’article 10 dels Estatuts.

L’Institut d’Estudis Catalans i la catalanofoniaGeneralitat de Catalunya

82 83

Joan Martí i Castell

Ha augmentat notablement la sensibilitat per a un màxim equilibri en la representació territorial. S’ha volgut evitar que l’IEC es tanqués a Catalunya; s’ha procurat que tots els ciutadans dels Països Catalans sentin la institució com a pròpia; ha tendit a la descentralització barcelonina i principatesca, i a una major incidència de la realitat de la Catalunya del Nord, d’Andorra, valenciana, balear, de l’Aragó i de l’Alguer.

2. La Secció Filològica i els Països Catalans

La SF no solament no ha perdut mai la consciència de la importància de l’obertura a l’exterior, sinó que, endemés, ocupant-se com s’ocupa de la llengua catalana, ha tingut i manté una mirada especial respecte a la realitat àmplia dels Països Catalans. Ha continuat, així, la labor de Pompeu Fabra de la codificació lingüística des de la perspectiva composicional, que considera tota la varia-ció dialectal de la llengua i ho fa amb la participació directa de representants de tots els territoris, que en són membres numeraris i corresponents.

No és una tasca fàcil de tractar, la normativització del català, de manera que, sense perdre’s en una dispersió i amplitud poc eficaces, mantingui, en canvi, la capacitat de ser referent per a tota la catalafonia. Per la qual cosa és recurrent en el si de la secció la valoració de la presència de la varietat diatòpica en el model de llengua que hem de definir i delimitar, tant per a l’ús normatiu en tots els registres com per a l’estàndard. En aquesta línia, per esmentar un exemple, la SF ha ela-borat i publicat el volum El català de l’Alguer: un model d’àmbit restringit (Barcelona: IEC, 2003), amb la voluntat d’estrènyer més fortament els llaços fraternals amb els algueresos i d’estendre el coneixement de llur varietat lingüística, que és, igualment que qualsevol altra, patrimoni únic i indivisible de tota la catalanofonia.

Les relacions amb Perpinyà han donat com a resultats treballs conjunts que contribueixen di-rectament al coneixement de la realitat filològica de la Catalunya del Nord. Darrerament hem editat conjuntament el Nomenclàtor de la toponímia major de la Catalunya del Nord, i, en el vessant literari, l’epistolari de Josep Sebastià Pons.

Amb les Balears, més concretament amb l’Institut Menorquí d’Estudis, estem preparant l’edició de l’obra completa gramatical i lèxica d’Antoni Febrer i Cardona. I també hem procedit a la digita-lització del Diccionari català-valencià-balear, d’Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll. Etcètera.

És molt útil i fructífera la pràctica que des de fa molts anys seguim de recórrer tots els Països Catalans, per tal de fer en les diverses localitats les nostres reunions plenàries, però sobretot les jornades científiques entorn de qüestions filològiques, lingüístiques i literàries de les contrades vi-sitades, amb la participació com a ponents d’estudiosos locals, que posteriorment es recull en la publicació de les actes. Han estat publicades ja les de les jornades celebrades a Lleida, Castelló, Perpinyà, Andorra, Mallorca, la Franja, Elx i Alacant, Tortosa, l’Alguer, Girona, les illes Balears, Vic, Morella, etcètera.

La SF té tres funcions encomanades: la de la recerca filològica, lingüística i literària; la de la codificació de la llengua catalana, i la de l’harmonització i el seguiment dels processos de norma-lització lingüística del català. En totes tres, mai no s’ha centrat exclusivament en el Principat de Catalunya: la investigació s’endinsa en l’anàlisi filològica, lingüística i literària dels Països Catalans. La normativització, com he dit suara, ha partit des de Pompeu Fabra d’una concepció global del català, no unitarista, i es manté intacta avui; per tant, considera tota la variació diatòpica que el caracteritza; de fet, la SF ha arribat a elaborar propostes d’estandardització lingüística aplicables a algun territori concret, com és el cas esmentat suara de l’Alguer. I quant a la normalització del català, la SF no la donarà per assolida fins que no sigui estesa a tots els Països Catalans, per molt que s’hagués aconseguit al Principat de Catalunya.

La SF ha treballat sempre, i cada vegada amb més coneixement científic, tenint en compte l’àmbit general de la catalanofonia, sense descuidar-ne cap espai. És un deure que no pot defugir, perquè altrament escapçaria l’extensió geogràfica que té la llengua catalana. La SF, com l’IEC, no ha renunciat mai, per això, al concepte de Països Catalans.

84 85


La Xarxa Vives d’UniversitatsGeneralitat de Catalunya

La Xarxa Vives d’UniversitatsPer Joan Viñas i SalasPresident de la Xarxa Vives d’Universitats i rector de la Universitat de Lleida

La universitat és una peça clau en l’estructura socioeconòmica del segle XXI. Sens dubte, la seva tasca té una influència determinant en l’evolució dels nostres territoris, amb la seva aportació de valor afegit en formació, en recerca i en transferència del coneixement. En definitiva, dir univer-sitat és dir present i futur.

L’experiència ens dóna moltes raons per creure en un paper protagonista de la universitat en els territoris de parla catalana, una de les àrees més dinàmiques d’Europa. A continuació, n’es-mentarem unes quantes:

La generació de valor afegit és clau en l’economia. I la cadena del valor afegit arrenca en l’àm-bit d’una formació de qualitat. Segons les dades d’un informe encarregat pel Consell General de la Xarxa Vives, l’any 2006 el 90% de les persones en actiu amb formació universitària a l’Euroregió de l’Arc Mediterrani (Euram) tenia feina, uns punts per damunt de la mitjana estatal espanyola, que és del 83%. I entre les dones titulades, l’atur era del 3,7% a l’Euram, mentre que a Espanya arriba al 5,8% de mitjana. És evident que la universitat de la regió Vives s’adapta constantment a les necessitats de la societat i del seu mercat de treball.

El coneixement és la inversió més segura. L’any 2005, la despesa per estudiant era de 8.276 euros a la Xarxa Vives, al voltant de 600 euros per damunt de la mitjana estatal espanyola. Però ens cal aprofundir en aquesta línia, per tal d’arribar a la mitjana de l’OCDE, l’espill en què ens hem de mirar per afrontar els reptes que tenim al davant.

L’àmbit de la recerca i la innovació és un altre dels punts forts d’aquesta regió universitària. Pràcticament un de cada tres investigadors a Espanya està treballant actualment a l’espai de l’Eu-ram. Concretament, són un 28,4%. Ara bé, el context en què es juga aquesta partida és europeu, i és per això que ens cal anar més lluny. En els territoris de parla catalana, disposem d’una ràtio d’investigadors clarament superior a la mitjana estatal. De cada mil habitants, 5 treballen en l’àm-bit de la recerca, mentre que a Espanya són 3,83 de cada mil, segons les dades de l’any 2005. Però ens cal un esforç addicional. Si parlem específicament d’investigadors, l’Estat espanyol tenia l’any 2007 una ràtio de 2,76 investigadors per cada mil habitants, enfront dels 5,43 de Dinamarca o els 7,39 de Finlàndia. Això és un avantatge competitiu clarament identificat.

I és per això que ens cal fer nous esforços. Cal superar l’estancament de la inversió en recerca i desenvolupament. Si volem ser una regió competitiva en l’entorn europeu, a l’Euram hem de ser capaços d’aprofitar la nostra situació de partida i no creure que és una estació d’arribada. Ens trobem només a l’inici d’una carrera difícil, però allò que hem fet demostra que tota inversió en aquest àmbit paga la pena. Cal situar la recerca al bell mig de l’escenari de les prioritats.

Però també cal reforçar la tercera branca de la missió de les universitats: la transferència de coneixement. Durant el període 2003-2007, la contribució de les universitats de la Xarxa Vives a la producció científica estatal va suposar el 36% del total. I encara més: l’any 2008, el 54,67% de les patents en explotació per la universitat espanyola corresponia a les nostres universitats.

84 85

Joan Viñas i Salas

En definitiva, l’arc mediterrani és un eix fonamental de la producció científica a l’Estat espanyol i, a més, ho és en condicions d’una òptima eficiència en la gestió dels recursos que s’hi dediquen en l’actualitat. Una de les claus que fan possible aquesta eficiència és el diferencial de captació de recursos (públics i privats) per investigador. La mitjana a la Xarxa Vives és de 12.919 euros per investigador, 3.000 per damunt de la mitjana estatal, que és de 9.851. En el cas de Catalunya, es duplica la mitjana estatal, amb 19.199 euros per investigador.

Estudiar o treballar a l’espai universitari de l’Euram suposa un valor afegit. Cada euro invertit a la universitat torna a la societat en forma de resultats concrets que en multipliquen el valor. La universitat aporta valor afegit i, en conseqüència, competitivitat, de moltes maneres. Per això, més inversió a la universitat equival a més oportunitats per a tota la societat. En definitiva, més inversió a la universitat és més futur.

Per tot això, les universitats reunides en la regió Vives, a la Xarxa Vives, constitueixen el pol d’educació superior i recerca d’excel·lència al sud d’Europa. Un referent que mira al nord, a través del projecte de l’Eurocampus, però també al sud, a través d’iniciatives com el Programa Algèria Universitats, un dels programes de cooperació acadèmica més importats entre la Unió Europea i el Magrib. En definitiva, les universitats són referent clau per al desenvolupament dels nostres territoris, amb una potència científica que ha de portar-nos a assolir nous reptes.

Si volem guanyar el futur, ens cal reforçar l’actual aposta per la universitat, per fer possible el desenvolupament de tot el seu potencial. L’experiència ens ha deixat mostres més que su-ficients d’on ens pot portar aquest potencial. El present és temps d’actuar i per tal d’obrir la porta del futur.

86


La catalanofonia. Una aposta col·lectivade normalitat lingüísticaGeneralitat de Catalunya

La catalanofonia. Una aposta col·lectiva de normalitat lingüísticaPer Miquel Àngel Pradilla CardonaUniversitat Rovira i Virgili, i Institut d’Estudis Catalans

1. Introducció

Cada cop és més freqüent trobar veus que apunten a l’establiment peremptori d’una comuni-tat (socio)lingüística sòlidament travada com un dels grans reptes amb què la llengua catalana ha d’encarar el futur. El seu àmbit territorial acull una quantitat ingent de tensions disgregadores que la fan especialment vulnerable en un món global, que es regeix amb criteris de mercat. I d’aquest funcionament tribal, amb intensitat i tradició diferents, no n’és exempt cap dels set territoris que el conformen.

La catalanofonia, denominació sintètica que us proposem, serà concebuda com una comuni-tat territorialment i sociopolíticament diversa i amb una història social plena de clarobscurs, amb una llengua històrica acolorida per una policromia de matisos dialectals i una varietat normativa que malda per assolir una síntesi satisfactòria entre la diversitat esmentada i la necessària unitat de tot model referencial. Una comunitat que ja no es pot imaginar sense la concurrència de moltes altres llengües.

En les línies que segueixen, el lector hi trobarà una reflexió sobre la catalogació nacional del conjunt territorial. I des de la impugnació de la seua assignació apriorística s’esbossarà una apro-ximació al concepte de comunitat comunicativa. La hipòtesi que es defensa pren suport en la naturalització de la interacció comunicativa en el marc d’una comunitat d’interessos.

2. Una comunitat nacional?

“Déu Nostre Senyor, quan va fer el món, no va fer les nacions una per una. Per tant, les nacions són històri ques, són formacions històriques. Com qualsevol formació històrica, la nació comença i acaba. Mentre existeix, tendeix a ser, però res més. I, d’altra banda, vés a sa ber què és una na-ció.” (t. MoLLà, Joan Fuster. Converses inacabades, 1992)

Sense cap pretensió d’abordar una qüestió tan espinosa com la concepció herderiana de l’equivalència entre llengua i nació, voldria aturar-me a reflexionar sobre aquest conglomerat nebu-lós (territorial, social, polític i identitari) que, des de temps immemorials, s’associa als fets lin-güístics. Això sí, assumint programàticament l’escepticisme definitori que tras puen les paraules, sempre clarividents, del savi de Sueca.

Com s’ha d’interpretar el binomi llengua catalana i Països Catalans? De la (conjunturalment qüestionada) unitat lingüís tica i de la (pretesa) unitat cultural, se’n pot derivar au tomàticament el concepte de nació? Deixeu-me dir, d’entrada, que davant de l’entelèquia històrica d’aquest àmbit territo rial, d’organització suposadament federalitzant entre les di verses regions, s’alça un mur d’incomprensions —de vegades hàbilment instrumentalitzades— entre els mateixos indígenes.

86

L’àmbit de la catalanofonia es distribueix entre quatre estats europeus

Miquel Àngel Pradilla Cardona

88 89

Reconèixer aquest fet no és gens trivial quan es tracta d’es tablir un marc, diguem-ne nacional provisionalment, per a un col·lectiu amb una llengua territorialment pròpia. I és que si el territori és l’espai de concreció nacional i la llengua un dels elements més potents de vertebració (cohesió interna) i alhora de dife renciació (fronteres exteriors), convé que avaluem el capteni ment històric d’aquesta relació.

En el cas de la història de la llengua i la cultura cata la nes, com molt bé sintetitza J. M. Tresser-ras (“Identitat, di ferència i cultura de masses”, 1998), és útil dis tingir dos moments: l’originari del nucli, a partir del qual emergeix de manera quasi-natural la llengua, i el moment ex pansiu, que, aprofitant una conjuntura politicomilitar favora ble, crea, amb algunes reculades posteriors, l’actual domini lingüístic de la llengua catalana. Aquesta expansió demografi coterritorial s’ha d’entendre com el resultat d’un projecte polític al servei d’una estructura embrionària d’estat. D'es tat medie-val, si es vol, però d’estat en definitiva. En el segle XV, la unió dinàsti ca de les corones catalano-aragonesa i cas te llana va portar com a conseqüència una alteració de l’àmbit d’autoidentificació esmentat. La crisi té com a avantguarda l’abdicació lingüisti conacional de les classes dirigents, ara ja al servei del nou projecte de l’imperi hispànic. I la llen gua catalana, lògica ment, se’n res-sent, atès que el seu des plaçament fora dels àmbits cultes fa que no puga aprofitar l’impuls que dóna la impremta a les cultures europees. Alhora, aquella cultura, fonamentalment de caràc-ter popular, experi menta una tendència a la fragmentació, amb el consegüent afe bliment de la cons ciència unitària i la dialectalització d’una llengua, fins llavors força homogènia. Val a dir que aquesta desestructura ció pren base en la mateixa organització políti ca, de caràcter confederal, que va propiciar l’expansió baix medieval. Deses tructuració que s’evidencia en un dels aspec tes de la xarxa simbòlica més determinats, això és, la floració onomàstica particularista d’identificació territorial i lin güística. En definitiva, aquesta primera gran crisi de l’eco sistema de comunicació primigeni, especialment intensa durant els segles XVI, XVII i XVIII, és la conseqüència de la incapa-citat de mantenir una xarxa aglutinadora, en un territori prou gran i dispers, mitjançant un model de cultura oral en mans, gairebé exclusivament, de les classes populars. En el segle XIX i princi pis del XX, la Renaixença i el Noucentis me van inten tar redre çar l’ensulsiada —amb èxit diferent en funció de l’àmbit te rritorial— mitjançant uns projectes de caire romànt ic, el primer, i de bracet del catalanisme polí tic, el segon. Sobre l’aparent protagonisme de les classes dirigents en aque sta nova orientació i la magnitud dels guanys culturals obtin guts en aquesta operació, avui, més que mai, planen seriosos dub tes. Hom podria concloure, doncs, que durant els darrers cinc-cents anys les classes populars han estat les veritables res ponsa bles del manteniment de la conti nuïtat cultural de la llengua, des de l’ús quotidià i sense una moti vació politico nacional definida. No cal dir que la feblesa del projecte nacional espanyol del moment va contri buir decisiva ment al fet que la memòria històrica no s’esborrés definitiva ment amb la inte rrupció de la transmissió cultural. La compartimentació territorial continuava, però, intacta.

El franquisme, tanmateix, introduirà, en un context històric molt més propici a l’homogeneïtzació cultural imposada (alfa betització massiva, aparició de la comunicació audiovisual, etc.), un factor determinant d’alienació: la immigració. Efec tivament, l’allau de nouvinguts al·lòctons tindrà com a conse qüència dramàtica per a la llengua l’alteració del procés tradicional de reproducció cultural. Així, el mestissatge i la interacció comunicativa cada cop més castellanitzant definiran unes noves classes populars que ja no podran ser el garant de la continuïtat cultural. En un sentit contrari, el projecte etnocida del dictador va actuar d’aglutinador (momentàniament) d’un sentiment cohesio-nador al voltant d’una etèria reivindi cació nacional, si més no al Principat de Catalunya.

La història més recent, la que comença a escriure’s a partir de l’adveniment de la democràcia, ve marcada per l’establiment d’un marc autonòmic (Constitució del 1978), a partir del qual es dis-posa d’“una mica d’estat” per ordenar l’ecosistema comu nicatiu dels diversos territoris. Això sí, amb la impossibili tat explícita de federar les diverses comunitats i amb l’es tabliment d’una legis-lació clarament dicriminatòria a favor del castellà en l’ordenació constitucional del multilingüisme estatal.

En aquest marc de llibertat tutelada, el pancatalanisme, entès com a projecte polític lingüis-ticonacional, ha fet molt poca fortuna. Llevat del Principat de Catalunya, a la resta dels territoris ha estat (i és) episòdic. I al mateix oasi de la catalanitat, faríem bé de no confondre nacionalisme i regiona lisme. És prou freqüent que la ideologització de la diferència més que perseguir la cohesió nacional siga una coartada per a la justificació d’un altre projecte nacional. El protagonis me del component folklòric en les proclames reivindicatives dela ta, sovint, aquesta disfressa ideològica.


88 89

Més encara, temo no equivocar-me si afirmo que bona part del (pretès) nacionalisme català té com a base territorial real el marc estricte del Principat, malgrat recórrer a un espai virtual coin-cident amb l’espai lingüístic tot recordant un passat politicocultural esplendorós amb episodis fabulosos d’un temps periclitat. No sense raó algú ha dit que el regionalisme és un fenomen essen-cial ment principatí.

Aquesta passejada apressada pels diferents escenaris històrics de la “catalanitat” em porta a concloure, si més no provisio nalment, que, sense negar categòricament la identitat compar tida de catalans, valencians i balears, resulta força agosarat afirmar-la com una realitat apriorística. La simple formulació d’un estadi (desitjat) no conformarà la realitat a la nostra mida. En aquest sentit, tornant a Fuster, la nació, en tant que constructe històric, seria un punt d’arribada (o una estació de pas), però en cap cas un punt de partida. De moment, fóra més assenyat direccionar els nos-tres esforços cap a nous factors cohesionadors. Dit d’una altra manera, si el camp de la política, en l’actual context històr ic, entrebanca més que no afavo reix la interacció fluida de la comunicació “transautonòmica”, potser cal que emprenguem al tres camins d’aproximació.

3. Una comunitat comunicativa

En l’àmbit acadèmic, a hores d’ara ja comencen a prendre força les matisacions —o fins i tot les impugnacions— a l’existència efectiva de la comunitat lingüística que s’emmarca territorial-ment “de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó”. Tal com han anat les coses en el debat domèstic, que aquesta qüestió siga objecte de discussió en el món universitari no deixa de ser una no-vetat que pot sorprendre moltes persones. I és que el criteri de l’homogeneïtat estructural dels diversos parlars del diasistema català, avalat per l’argumentum ex auctoritate, això és, la prioritat discursiva del cientític —el lingüista— en allò que li competeix, ha estat el recurs habitual per cer-tificar la unitat i els límits de la llengua catalana.

Tanmateix, la insistència des de la mateixa sociolingüística en el fet que la llengua és un cons-tructe social, i que en la segmentació dels contínuums lingüístics —en la compartimentació de les llengües— hi ha factors que poden ser més decisius que els estrictament lingüístics —la tradició lingüisticocultural i la consciència dels parlants, per exemple— ens recomana una certa cautela a l’hora de parlar d’un concepte tan fonedís com el de comunitat lingüística.

Lluís V. Aracil (Dir la realitat, 1982), a propòsit de la disputa sobre la unitat de la llengua, incor-pora el concepte d’unitat sociolingüística, i ens alerta del fet que només s’aconseguirà el consens si som capaços de crear una veritable consciència social de la seua existència. Una comunitat de consciència, podríem dir-ne, assolida des de la lluita contra els prejudicis lingüístics i des de la transformació de les actituds interdialectals. Un veritable programa d’actuació, tot siga dit de passa-da, de gran transcendència per a la mateixa viabilitat de la llengua qüestionada.

L’espai de què disposo no em permet entretenir a presentar l’inventari de caracteritzacions que ens han fornit els sociolingüistes que s’han ocupat de la qüestió en l’àmbit teòric. Només deixaré dit que hi ha dos blocs de criteris: un que fa referència a la interacció dels parlants i un altre que prioritza factors de caràcter simbolicoafectiu.

El criteri de la interrelació té en Hudson el representant més emblemàtic. Aquest autor ens diu que una manca d’interacció entre territoris que comparteixen una llengua converteix els seus par-lants en membres de comunitats lingüístiques diferents. Més encara: un grau elevat d’interacció entre usuaris de llengües diferents els convertirà en membres d’una mateixa comunitat lingüística. Es tractaria, òbviament, d’usuaris bilingüitzats, encara que fos d’una manera asimètrica. El plan-tejament teòric no deixa marge d’ambigüitat i el problema sorgiria a l’hora d’establir la mesura que ens indique el llindar de la interrelació comunicativa que exigeix un col·lectiu per ser considerat una comunitat lingüística.

El conglomerat de factors de caràcter simbolicoactitudinal —essencialment la comunió de nor-mes i actituds cap a la llengua dels membres de la pretesa comunitat— ha estat defensat per autors com Fishman i Labov. Ara bé, arribats en aquest punt, m’agradaria posar de relleu que en contextos multilingües —com el nostre— la pluralitat ideològica sempre ocasiona discrepàncies entre els usu-aris de la llengua al voltant, precisament, de les normes i de les actituds. La conflictivitat idiomàtica que sol acompanyar el contacte de llengües trasbalsa profundament l’expectativa de consens. No veig clar, doncs, que els factors simbolicoafectius hagen de tenir un paper preeminent en la resolu-ció de l’afer que ens ocupa. Josep À. Mas (El morfema ideològic, 2008), que s’ha ocupat in extenso


90 91

d’aquesta qüestió a propòsit dels models de llengua valencians, és de la mateixa opinió i ho exem-plifica amb tòpics discursius que varien i, fins i tot, s’oposen. Seria el cas del debat sobre l’autoritat normativa, tan vigent al País Valencià com (gairebé) absent a Catalunya; o el discurs reivindicatiu de l’ús del català en les institucions espanyoles i europees, de força intensitat a Catalunya i pràctica-ment inexistent al País Valencià. Tòpics que, tot i la dissonància evidenciada, segons la meua opinió no impugnarien l’existència d’una hipotètica “comunitat lingüística catalanovalenciana”. Sóc del pa-rer, doncs, que la prioritat definitòria d’una comunitat lingüística s’ha de nuclearitzar al voltant del criteri de la interacció comunicativa, de la interrelació efectiva dels seus membres. Estaríem parlant d’una comunitat comunicativa, que Gumperz anomena comunitat de parla.

Tal com acabem de veure, i tornant a Mas, la dialèctica entre els conceptes de comunitat lingüística i de comunitat de parla pot resultar aclaridora per al nostre propòsit. Així, distingirem diferents espais de relació funcional i simbòlica: un de més extens i amb una major feblesa co-municativa entre els seus membres, la comunitat lingüística; i uns altres de més reduïts però més compactats comunicativament, les comunitats de parla. La suma de les comunitats de parla de-


90 91

fineix la comunitat lingüística, i la delimitació de les unitats parcials podrà seguir criteris analítics diversos. La comunitat lingüística podrà ser el resultant, doncs, de la segmentació additiva d’una tipologia variada d’espais comunicatius, com la població, la regió administrativa, la comarca, etc. Diferents nivells d’interacció comunicativa, que portarien aparellats diferents nivells de consciència i de simbolització.

No s’escapa a ningú que la compartimentació administrativa dels territoris de parla catalana és a la base de la interpretació trinòmica secular de l’espai idiomàtic. El pi de les tres branques seria la imatge unitarista de la terna territorial “català, valencià i mallorquí”. Tanmateix, la caracterització de la variació lingüística del diasistema de la llengua catalana defineix una taxonomia amb dues grans varietats primigènies: l’oriental i l’occidental. Una distribució geolingüística que altera sen-siblement, si més no de moment, l’ordenació administrativa i qüestiona de ple la impugnació que fan els sectors secessionistes valencians de l’homogeneïtat estructural (i la filiació genètica) d’uns parlars que van dibuixant, de nord a sud, un contínuum sense estridències. La dialèctica entre aquestes dues realitats, l’administrativa i la lingüística, superats els trenta anys de funcionament del model autonòmic d’ordenació territorial de l’Estat espanyol, pren una rellevància extraordinària en la interpretació de les delimitacions lingüístiques.

El cas de la cruïlla lingüística valencianocatalana (i aragonesa) constitueix un exemple palmari de com la compartimentació autonòmica al·ludida, especialment activa en l’ordenació dels serveis educatius, mèdics i administratius, ha alterat sensiblement les dinàmiques comunicatives histò-riques dels habitants de les comarques de la diòcesi de Tortosa, un espai transautonòmic, nord-valencià i sud-català. Així, doncs, sóc del parer que una anàlisi acurada dels fluxos comunicatius entre els habitants d’aquestes terres ha de partir, si més no, d’un parell de constatacions: d’una banda, l’afebliment de relacions que, de manera sostinguda i malgrat iniciatives politicoculturals amb voluntat inequívoca de cohesió, ha impulsat la compartimentació de serveis acabada d’al·-ludir; i, de l’altra, el reforçament de la densitat comunicativa (i simbolicoidentitària) a les Terres de l’Ebre, l’àrea diocesana pertanyent a Catalunya, que tot un seguit d’esdeveniments sociopolítics ha ocasionat recentment. Dit curt, el nord valencià mira cada cop més cap al sud i el sud cata-là, paral·lelament al procés de reforçament identitari esmentat, prioritza l’eix comunicatiu amb Barcelona. La línia administrativa cada cop esdevé una frontera més impermeable.

Noves variables socioculturals presideixen, doncs, un context altament deficitari de comunica-ció transautonòmica i de comunió simbolicoafectiva. Noves variables que impulsen uns processos que capgiren la dinàmica lingüística tradicional. La història sociocultural dels diferents territoris ha estat sotmesa a canvis constants i les isoglosses, en permanent estat de variabilitat, en consti-tueixen la dimensió lingüística. Una nova dimensió lingüística que propicia dinàmiques evolutives divergents en funció de l’adscripció administrativa dels parlants.

Un nou horitzó sociopolític, l’actual, que entrebanca una cohesió cultural que, no sense dificul-tats, havia superat diferents estadis cronològics precedents. En aquest sentit, la reiterada voluntat històrica d’elaborar una varietat supradialectal comuna n’és una mostra fefaent. A hores d’ara, la mateixa gestió monocèntrica de la norma lingüística que porta a terme l’Institut d’Estudis Catalans s’ha vist impugnada amb l’aparició de nous ens de referència normativa, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua Catalana. Aquesta proliferació d’entitats codificadores territorials inaugura, de grat o per força, una nova dinàmica de caràcter policèntric, en què resta pendent d’avaluar el grau de desencontre amb la normativa vigent. Un desencontre que começa a fer-se evident amb l’aparició de prescripció normativa des de l’AVL: la Gramàtica nomartiva valenciana (2006) i, sobretot, el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià (2006). Una dinàmica estandarditzadora, la valenciana, que, si més no de moment, deixa de ban-da el secessionisme rupturista i patrocina el particularisme aïllacionista. Més entrebancs, doncs, per a la consolidació peremptòria d’un consens sociopragmàtic al voltant de l’adequació lingüísti-ca, un requeriment imprescindible per a la funcionalitat de la llengua en tot l’àmbit lingüístic.

4. Una nova política lingüística per als nous temps

A hores d’ara, sembla una evidència palmària que, amb la globa lització, els interessos eco-nòmics han passat al davant dels interessos nacionals-estatals. El mercat s’ha erigit com el gran centre de decisions en detriment d’uns estats que van perdent protagonisme. La nova societat emergent s’ha desterritorialitzat i es reconeix com una comunitat d’interessos.


92 93


D’acord amb aquesta nova realitat, cal renovar les eines d’anàlisi i d’intervenció. Així, les po-lítiques lingüístiques de caràcter essencialment culturalista han de deixar pas a un aprofitament decidit de l’eclosió de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). Ens trobem un nou escenari on la tecnologia esborra les velles fronteres politi coadmi nistratives i les adapta a una lògica de mercat. Hom podria afirmar que la redistribució dels espais comunicatius i dels es pais econòmics van de bracet. Aquest nou horitzó és ple de possibilitats però també d’incerteses. Cal, doncs, ser ben conscients que ens hi juguem el futur, si més no de mos trar-nos al món com a cultura diferenciada.

En la transformació dels espais de comunicació cal trobar un lloc adequat per a la nostra identitat cultural. De fet, com diu T. Mollà (La política lingüística a la societat de la informació, 1998), “què és una nació —o regió— sinó un espai comunicatiu compartit?”. Una comunitat lingüística és una xarxa de relacions on la llengua no solament és un valor simbò lic. La dialèctica que s’estableix entre la globalitat i la proximitat comunicatives pot ser la clau de volta de la nostra normalitat. Això és: si bé és obvi que la llengua catalana no pot ocupar espais macrocomuni-catius, no és menys cert que una política lingüística intel·ligent pot consolidar-la en un espai de referència local (passeu-me el qualificatiu, tot i els més de tretze milions de potencials usuaris). En aquest sentit, no és sobrer recordar que mentre la comunicació en l’àmbit de la globalitat aprofita els valors instrumentals de les llen gües, en l’àmbit de la proximitat allò que explota són els valors integratius, potenciadors de la identitat cultural i social. La gran basa que ha de jugar la nostra llengua, allò que la fa especialment competitiva en el seu entorn natural, dins del món de la informació i la comunicació, és la fidelitat iden titària i el tractament informatiu rigorós d’aquest uni vers de re ferència vital.

En la construcció d’aquesta mena d’espai virtual català no s’hi val a badar amb la qüestió de la unitat lingüística. Aquells a qui fa nosa el manteniment de la nostra identitat prou que ho saben. El programa d’actuació estratègica només tindrà èxit en la mesura que s’aprofiten les sinergies dels diversos territo ris. No cal dir que en una situació d’autisme administratiu com la nostra, la societat civil haurà de ser la punta de llança d’un retrobament peremptori. En plena sintonia amb l’argu-mentari exposat, es troben iniciatives com la xarxa uni versitària Joan Lluís Vives, l’Institut Ramon Llull, la Federació Llull, etc. I, a escala menor, no es poden meny stenir totes les associacions que fan activisme civicocul tural. Una optimització d’aquests esforços per força hauria d’aconseguir complicitats en una societat, ara anestesiada, que, al seu torn, exigís als governants una actuació decidida.

Tal com s’ha dit al final de l’apartat anterior, si l’àmbit polític entrebanca el retrobament, cal cercar nous llocs d’en contre. A propòsit de la nova realitat acabada d’esbossar, em sembla que l’anàlisi de R. L. Ninyoles a El País Valencià a l’eix medi terrani (1992) ja posava el dit a la nafra en ofe rir-nos una interpretació geograficoeconòmica de la comunitat cultural. Una argumentació que partia de l’esperança raonable de visualitzar un espai econòmic, una comunitat d’interessos, que fes més fortuna que la tan “conflictiva” vertebració fi lològica: l’espai català-valencià a l’eix mediterrani.

Ninyoles cerca una interpretació avantatjosa de la comunitat lingüística en funció dels esdeve-niments que perfilen la nova dinàmica econòmica, territorial i cultural resultant de la Unió Europea. Es tracta d’un assaig reeixit d’imbricació de l’espai cultural amb el territori i l’economia, mitjançant la formulació d’una hipòtesi econòmica que ens ubica en una ma croregió del Mediterrani nord-occidental: “Aquest corredor mediterrani (desplegat sobre el gran camí ibèric, la via Au gusta i el traçat d’autopistes) avui es caracteritza per agrupar el conjunt d’activitats més innovadores i dinàmiques: en el camp de les noves tecnologies, oferta d’oci i desenvolu pament turístic, equi-paments, i oferta d’obra poc conflictiva, juntament amb les condicions climàtiques”. Som, doncs, en un dels espais europeus de major potencialitat econòmica, on destaca activament el tram lingüístic català. Constituiríem la dorsal econòmica de l’estat, amb una eixida cap a Europa que, òbviament, no passaria per Madrid. Segons Ninyoles, aquesta munió d’interessos convergents hauria d’afavorir, sens dubte, la superació dels processos de divergència, especialment fo mentats des de la transició democràtica. Les paraules de Ninyoles, a la llum de les notícies recents que ens arriben del món empresarial, eren premonitòries. Avui, doncs, la hipòtesi econòmica al·ludida constitueix una reivindicació cada cop més insistent.

En aquesta lúcida i esperançadora anàlisi, hi ha un as pecte, però, que, en la meua opinió, caldria matisar: la crisi dels estats en el nou marc europeu. Contràriament, la realitat actual

92 93

d’alguns estats, els de tradició històrica més pregonament centralista —sobretot França i Espa-nya—, es defineix per una autoafirmació homoge neïtzadora, amb posicionaments obertament resistencialistes, de cara a l’exterior, i obsessivament laminadors de qualsevol vel·leïtat identità-ria de les “regions”, de portes endins. Atès que no és a les nostres mans accelerar la caiguda de l’Imperi, prendre consciència de la situació i activar una estratègia integradora —reco nei xedora de la diversitat multicultural—, civicodemocràtica —que satis faça les necessitats més immedia-tes de la ciutadania— i comu nicativament compromesa amb la llengua del territori més imme diat, seran els millors antídots per escometre, amb condicions òptimes, una nova època en què una gran diversitat d’ecosiste mes conviuran en una societat sense fronteres. La consolidació del nostre, en tota la seua diversitat de manifestacions i amb un projecte comunicatiu compartit, és el gran repte.


94 95

«Politiques transfrontalières: l’action de la Generalitat en Catalogne Nord et à l’Alguer», par Margarida Aritzeta

Pendant deux législatures, le Gouvernement de la Generalitat a promu d’importants projets transfronta-liers, qui ont impliqué un grand nombre d’acteurs sociaux, politiques et économiques du territoire de la Ca-talogne, mais aussi de France et d’Italie (nous nous attacherons ici à ceux de Catalogne Nord et de l’Alguer en Sardaigne).

Ce livre décrit les programmes et les actions qui ont été réalisées dans ce secteur, mais il s’agit surtout d’une feuille de route pour l’avenir. C’est pour cette raison qu’il comporte des articles qui analysent le cadre des actions politiques et économiques, qui approfondissent les possibilités d’échanges, de travail en com-mun, d’affaires, d’accords pour entreprendre des actions dans le secteur de l’éducation des jeunes, de la promotion et de l’enseignement de la langue et la culture catalanes, du développement durable, etc. Il décrit aussi les relations initiées avec les divers acteurs avec lesquels le Gouvernement de la Generalitat a établi des programmes de collaboration.

Ce livre est à la fois une feuille de route et une liste des tâches accomplies exposée aux populations. Il met en évidence le changement de perspective qui s’est produit au cours de ces deux législatures, par le biais de l’action du Gouvernement de la Generalitat, tant en Catalogne Nord qu’à l’Alguer. D’une politique protectionniste qui avait pour seul objectif le monde associatif, nous sommes passés à la collaboration et à la co-responsabilité institutionnelle. Les interlocuteurs du Gouvernement catalan d’avant étaient seulement les volontaires des associations catalanistes. Aujourd’hui, sans les avoir abandonnés, bien au contraire, nous avons aussi impliqué les institutions (ce sont elles qui doivent veiller sur leur propres associations).

Ce changement de stratégie ne permet pas de retour en arrière, car il signifie le passage de l’attitude invasive (qui s’appuyait sur la passivité des autorités respectives), à la collaboration entre les institutions, qui veillent ensemble sur le travail du monde associatif. Il s’agit ici du type de politique qui peut avoir des répercutions profondes sur l’amélioration des conditions de vie des habitants de la Catalogne qui vivent à proximité des frontières, mais aussi sur celles l’ensemble de notre pays. En renforçant nos liens, nous renfor-çons les engagements dans les secteurs de la langue et de la culture qui nous unissent depuis des siècles: la catalanophonie.

«De la frontière franco-espagnole à l’espace catalan transfrontalier: sept ans d’existence de la Casa de la Generalitat a Perpinyà», par Jordi Fernández-Cuadrench

Le directeur de la Casa de la Generalitat a Perpinyà, qui fut inaugurée le 5 septembre 2003, analyse la situation sociolinguistique du catalan en Catalogne Nord, ainsi que l’évolution au cours des dernières années, de la coopération transfrontalière entre les Catalans du nord et du sud. Il présente également les grandes missions du bureau de représentation du Gouvernement de la Generalitat en Catalogne Nord: la dynamisation des relations institutionnelles, la promotion de l’usage social de la langue catalane en territoire nord-catalan et le développement de la coopération transfrontalière dans tous les secteurs, tout comme les actions qui vont dans le même sens, menées à terme par la Casa de la Generalitat a Perpinyà, avec l’aide des administrations, des institutions et des associations nord-catalanes. Il porte une attention toute particulière tant à l’articulation d’une zone de vie commune des deux côtés de la frontière, grâce à l’espace catalan transfrontalier qui doit permettre le dépassement des effets négatifs du fait frontalier, qu’à la création d’un organisme inter-institutionnel collégial de coopération intégrée, doté d’une personnalité juridique et d’une autonomie financière, qui puisse amener une politique de gouvernance territoriale transfrontalière: l’Eurodistrict.

ResumsGeneralitat de Catalunya

Français

94 95

«Un pont institutionnel sur la mer bleu: ou la consolidation des liens entre l’Alguer et la Catalogne», par Joan-Elies Adell

Le directeur de l’Espai Llull, siège de la Représentation de la Generalitat de Catalunya à l’Alguer, inau-guré le 30 mai 2009, a réalisé une synthèse concernant les relations entre la Catalogne et l’Alguer, depuis l’époque médiévale jusqu’à nos jours, avec une attention toute particulière pour l’histoire et les vicissitudes de la langue catalane à l’Alguer. Elle relate également de façon détaillée les actions qui ont été menées en collaboration avec les institutions de ce territoire: la ville de l’Alguer, la Région Autonome de Sardaigne et le Gouvernement Italien. Ces initiatives ont vocation à soutenir et à conjuguer les activités organisées au profit de la langue et la culture catalane au sein de la ville de l’Alguer, mais aussi à établir un pont de dialogue entre les habitants de l’Alguer et ceux de la Catalogne. Le but recherché étant d’élargir les relations culturelles, économiques, professorales, académiques, institutionnelles, entrepreneuriales de toutes sortes et d’enrichis-sement mutuel.

Collaborations

L’espace économique

«Un espace de croissance économique, l’Espace Catalan Transfrontalier», par Narcís Bassols

Cette contribution de Narcís Bassols, qui est consultant, a pour objectif de faire connaître l’Eurodisctrict de l’Espace Catalan Transfrontalier (ECT) dans une perspective essentiellement économique. Cet endroit, qui embrasse la région de Girona et la Catalogne Nord, configure une étendue géographique assez homo-gène et avec des liens culturels et humains qui se sont maintenus au cours des temps.

Dans une Europe sans frontières et toujours plus intégrée, les zones frontalières deviennent des lieux de passage et des nœuds de communication, ce qui offre de nouvelles opportunités aux acteurs économiques de la zone.

L’ECT, économiquement parlant, est une zone dans laquelle le secteur primaire a peu d’importance, où l’industrie est inégalement répartie (cette dernière est plus présente du côté Sud que du côté Nord) et où les services, surtout le commerce et le tourisme, constituent l’essentiel du PIB.

L’article présente aussi plusieurs expériences d’entreprises qui ont intégrées le transfrontalier dans leur stratégie. D’où la conclusion que les partenariats Nord-Sud dans le périmètre de l’ECT peuvent apporter une haute valeur stratégique aux entreprises et améliorer leur compétitivité.

De la même façon, dans le domaine du tourisme, le volet transfrontalier s’accentue. Divers acteurs de ce secteur observent qu’une collaboration plus étroite peut être favorable au tourisme et sont d’avis qu’à l’avenir nous verrons se multiplier les promotions conjointes de secteurs touristiques similaires.

Un autre centre d’intérêt de l’article concerne les travailleurs de la zone transfrontalière: ceux-ci, grâce à la mobilité professionnelle transfrontalière, auront plus d’opportunités, ainsi que les chefs d’entreprise, tout en évitant les goulets d’étranglement en matière de demande et d’offre d’emplois. Toutefois, les travailleurs doivent être encore plus conscients de la mobilité et y avoir davantage recours.

En conclusion, on peut affirmer que l’ECT constitue aujourd’hui un périmètre d’opportunités qu’il convient d’explorer ensemble, aussi bien les Catalans du Nord que ceux du Sud.

«L’intérêt économique des relations entre la Catalogne et la Sardaigne», par Gavino Balata

Gavino Balata est originaire de l’Alguer et travaille comme consultant dans le secteur des fonds européens pour le compte des PMI et des institutions publiques. Il collabore actuellement avec l’Espai Llull à l’organisation des activités d’échanges commerciaux et économiques. Dans cet article il résume brièvement l’état actuel des relations entre la Catalogne et la Sardaigne. Il analyse les points communs de ces deux territoires et les stratégies qui leur permettraient de mettre en place des collaborations fonc-tionnelles et durables. L’aspect culturel et les richesses de ces deux régions constituent, selon l’auteur, la base sur laquelle doivent s’appuyer les nouvelles idées et les nouvelles relations commerciales. L’article nous fourni aussi une vision élargie de l’axe Catalogne- Sardaigne selon une perspective continentale, avec des hypothèses de participations conjointes concernant les initiatives financées par la Commission Européenne et méditerranéenne et ce, avec renfort de références et d’exemples qui témoignent du rôle que pourraient jouer ces deux territoires dans le renforcement de la paix, de la stabilité et de la coopéra-tion avec les pays voisins.

96 97

Français

L’espace culturel et linguistique

«Les implications transfrontalières de l’enseignement du catalan en Catalogne Nord», par Alà Baylac-Ferrer

Alà Baylac-Ferrer, professeur à l’Université de Perpignan-Via Domitia et membre du Centre de Recerques en Estudis Catalans présente la situation de l’enseignement du catalan et en catalan dans le système éducatif de la Catalogne Nord, une situation que l’auteur qualifie de marginale. Malgré une demanda sociale en aug-mentation depuis plus d’une décennie et malgré une prise de conscience toujours plus nette des institutions nord-catalanes, l’enseignement du catalan en Catalogne Nord souffre de la faiblesse de la couverture légale des langues dites «régionales» en France.

«La Costura. Une aventure didactique en alguerès», par Francesca Dinapoli

Francesca Dinapoli, professeur des écoles d’alguerès pour la Costura, un projet expérimental d’immer-sion linguistique trilingue (catalan de l’Alguer, italien et anglais), au sein de l’école San Giovanni Bosco, nous explique à la première personne l’expérience de cette aventure didactique si particulière et unique sous tou-tes ses formes: humaines, didactiques et pédagogiques. Ainsi donc, après avoir remercié les personnes qui ont permis de réaliser ce projet, et après avoir énoncé les inévitables difficultés qui sont apparues au fil des ans, la professeure nous raconte la réaction des enfants face à l’opportunité, assez inhabituelle à l’Alguer, de pouvoir apprendre intégralement en catalan.

«L’Université, un futur pour la catalanophonie», par Iban Leon Llop Le professeur de Langue et de Littérature Catalane de l’Université de Sassari, Iban Leon Llop, a rédigé un

état des lieux soigné des Études Catalanes dans cette université qui vient d’être incorporée au réseau «Joan Lluís Vives» des universités catalanes. Il y mentionne les difficultés rencontrées pour y consolider l’enseigne-ment de la langue catalane. Difficultés qui tenaient surtout aux circonstances historiques dans lesquelles est née cette chaire, ainsi qu’au cadre général du plan d’étude des langues étrangères de l’université, qui n’inci-tait pas les élèves à choisir les matières de langue catalane. Il réalise également une analyse des ouvertures permises par le plan de Bologne, des technologies numériques et des réseaux sociaux, qui concernent aussi bien les professeurs que les étudiants, et toutes les personnes qui seraient intéressées par l’étude de la lan-gue catalane sur ce territoire, qui fait parti, grâce à l’existence de l’Alguer, de la catalanophonie.

Travailler à la catalanophonie

«L’Institut d’Estudis Catalans et la catalanophonie», par Joan Martí i Castell

Joan Martí i Castell, président de la Section Philologie de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), traite de la sin-gularité et des attributions de cette institution centenaire qu’est l’IEC, et qui exerce ses fonctions dans toute la catalanophonie. Il fait un récapitulatif des actions menées à bien par chacune des délégations territoriales de l’institution, et montre la cohésion qu’elle génère, tant par rapport à la langue commune, le catalan, que par rapport au secteur des études culturelles.

«Le réseau Vives des Universitées», par Joan Viñas i Salas

Joan Viñas i Salas, président de la Xarxa Vives d’Universitats et président de l’Université de Lleida, affirme que l’université est une pièce clé de la structure socioéconomique du XXIème siècle. Selon lui, la tâche qu’elle accomplie a une influence déterminante dans l’évolution de nos territoires grâce à son apport en formation, en recherche et en transfert de connaissances. Dire université, c’est dire présent et futur. Les universités réunies par la Xarxa Vives, qui sont réparties sur tout le territoire de la catalophonie, constituent le pôle d’édu-cation supérieure et de recherche d’excellence du sud de l’Europe. Une référence qui se tourne vers le nord, à travers le projet Eurocampus, mais aussi en direction du sud, par le biais d’initiatives comme le programme Algérie Universités, un des programmes de coopération académique les plus importants entre l’Union Euro-péenne et la Maghreb. En définitive, les universités sont un élément déterminant dans le développement de nos territoires, et leurs puissances scientifiques nous amènera à relever de nouveaux défis.

«La catalanophonie, un project collectif de normalisation linguistique», par Miquel Àngel Pradilla

Miquel-Àngel Pradilla, sociolinguiste, professeur au sein de l’Université Rovira i Virgili, et membre de l’Institut d’Estudis Catalans, conçoit la catalanophonie comme une communauté territorialement et socio-


96 97

politiquement diverse, dont l’histoire est pleine de clairs-obscurs et dont la langue historique, qui est teintée d’une polychromie de nuances dialectales, et dont l’ambition du modèle normé est d’atteindre une synthèse satisfaisante entre la diversité précédemment énoncée et l’unité nécessaire à tout modèle de référence. Il s’agit d’une communauté qu’on ne peut envisager sans les points de contacts avec de nombreuses autres langues. Il y a en effet des points d’attractions mais aussi de défiances entre les territoires de la catalanopho-nie, du fait des différents projets politiques qui la compose. Le cadre serait par conséquent, un outil potentiel de collaboration variable en fonction les projets. En s’appuyant sur des mots de Rafel Ninyoles, Miquel-Àngel Pradilla souligne la singularité de cette zone territoriale, qui forme un couloir méditerranéen étendu sur le long chemin ibérique (de la Via Augusta en passant par le tracé des autoroutes), et qui regroupe l’ensemble des activités économiques les plus innovantes et dynamiques: nouvelles technologies, offres de loisir, développe-ment touristique, équipements, etc. Sans compter les conditions climatiques favorables. Nous vivons dans l’un des espaces européens au potentiel économique les plus importants, où se distingue activement le tron-çon linguistique catalan. En ce sens, la collaboration dans la zone de la catalanophonie, pourrait représenter un défi commun pour le futur.

98 99

“Politiche transfrontaliere: l’azione della Generalitat nella Catalogna del Nord e ad Alghero”, da Mar-garida Aritzeta

Nelle ultime due legislature, il Governo della Generalitat ha promosso progetti transfrontalieri importanti, che hanno coinvolto un gran numero di agenti sociali, politici ed economici provenienti sia dal territorio della Catalogna, che dalla Francia e dall’Italia (in quest’occasione ci concentreremo su quelli provenienti dalla Ca-talogna del Nord e da Alghero in Sardegna).

Questo libro, oltre a descrivere i programmi e le azioni che sono state portate a termine in questo ambito, è soprattutto un itinerario per il futuro. Per questo motivo contiene articoli che analizzano il quadro dell’azione politica e il quadro economico, che approfondiscono le tematiche relative alle possibilità di scambi, di coo-perazione e di commercio, gli accordi nell’ambito dell’educazione dei giovani, della promozione e dell’inse-gnamento della lingua e della cultura catalana e dello sviluppo sostenibile … In definitiva, descrive i percorsi che sono stati intrapresi con i diversi attori con cui il Governo della Generalitat ha stabilito programmi di collaborazione.

Questo libro, oltre a essere una tabella di marcia, è una descrizione alla cittadinanza del lavoro svolto. Nel testo si evidenzia il cambio di prospettiva, che si è verificato in queste due ultime legislature, nell’azione che il Governo della Generalitat ha svolto sia nella Catalogna Nord che ad Alghero. Da una politica protezionista, che aveva come unico obbiettivo il mondo associativo, siamo passati a una politica di collaborazione e di corresponsabilità istituzionale. In passato, gli interlocutori del Governo catalano erano solo i volontari delle associazioni catalaniste. Oggi non li abbiamo abbandonati, anzi, abbiamo coinvolto anche le istituzioni che hanno il compito di tutelarne il lavoro.

E’ un cambio di strategia che non dà possibilità di tirarsi indietro, perché ci impone di passare da un’at-titudine invasiva (che si affidava alla passività delle autorità di competenza) alla collaborazione attiva tra le istituzioni, che insieme tutelano l’operato del mondo associativo. Questo è il tipo di politica che può incidere in profondità nel miglioramento delle condizioni di vita non solo degli abitanti della Catalogna che vivono in prossimità delle frontiere, ma di tutto il paese. E, nel rafforzare i legami, rafforza gli impegni presi a tutela della catalanofonia, la lingua la cultura che ci hanno uniti per secoli.

“Dalla frontiera franco-spagnola allo spazio catalano transfrontaliero: sette anni di vita della Casa della Generalitat a Perpignan”, di Jordi Fernández-Cuadrench

Il direttore della Casa della Generalitat di Perpignan, inaugurata il 5 settembre 2003, analizza la situazione sociolinguistica del catalano nella Catalogna nord e gli sviluppi della cooperazione transfrontaliera tra catalani del nord e del sud verificatisi negli ultimi anni. Presenta anche i principali compiti della rappresentanza della Generalitat nella Catalogna nord: la dinamizzazione delle relazioni istituzionali, la promozione dell’uso sociale del catalano nei territori settentrionali e lo sviluppo della cooperazione transfrontaliera in tutti i settori, nonché tutte le azioni aventi le stesse finalità, portate a termine dalla Casa della Generalitat di Perpignan in collabo-razione con le amministrazioni, istituzioni e associazioni della Catalogna del Nord.

Dedica inoltre una particolare attenzione alla costituzione di uno spazio di vita comune a entrambi i lati della frontiera, grazie allo spazio transfrontaliero catalano, che permetterà il superamento degli effetti negativi dovuti alla presenza di confini, sia alla creazione di un organismo integrato e collegiale di cooperazione interistituzionale, dotato di personalità giuridica e di autonomia finanziaria, finalizzato all’esercizio di una go-vernance transfrontaliera del territorio: l’Eurodistretto.


Italiano

98 99

“Un ponte istituzionale sul mare azzurro: rafforzare i legami tra Alghero e la Catalogna”, di Joan Elies Adell

Il direttore dell’Espai Llull, la sede di rappresentanza della Generalitat de Catalunya ad Alghero inaugurata il 30 maggio 2009, fa una breve sintesi delle relazioni tra Alghero e la Catalogna dal medioevo fino ai giorni nostri, con particolare attenzione alla storia e alle vicissitudini della lingua catalana ad Alghero. Descrive inoltre in maniera dettagliata, le azioni che hanno come obiettivo principale promuovere e coordinare le attività a beneficio della lingua e della cultura catalane nella città di Alghero, d’accordo con le istituzioni del territorio, la città di Alghero, la Regione Autonoma della Sardegna e il Governo Italiano. Allo stesso tempo spiega come questo nuovo ufficio di rappresentanza potrà diventare un ponte per il dialogo fra i cittadini di Alghero e dei cittadini della Catalogna, con la finalità di ampliare le relazioni culturali, istituzionali, economiche, educative, accademiche e imprenditoriali di tutti i tipi il cui scopo ultimo è l’arricchimento reciproco.

Collaborazioni

Lo spazio economico

“Una zona di crescita economica: Lo spazio transfrontaliero catalano”, di Narcís Bassols

Narcís Bassols lavora come consulente. Questo contributo intende presentare da un punto di vista stretta-mente economico l’Eurodistretto dello spazio transfrontaliero catalano (ECT). Nella prima parte si traccia un quadro generale di questo territorio, fornendone alcuni dati macroeconomici e descrivendone l’attività eco-nomica attuale. Il grosso del lavoro è però costituito dalla descrizione delle iniziative comuni di business che sono attualmente in funzione: alcune sono delle autentiche “buone prassi” da cui altre aziende o istituzioni potrebbero tratte buoni spunti. Lo scopo è dare visibilità all’attività economica transfrontaliera che spesso rimane sconosciuta e per incoraggiare i le imprese e i lavoratori dell’Eurodistretto a sfruttare questi fattori come vantaggio competitivo.

“L’interesse economico delle relazioni tra Catalogna e Sardegna”, di Gavino Balata

Gavino Balata, algherese, lavora come consulente specializzato sui fondi europei per istituzioni pubbliche e PMI. Attualmente collabora con l’Espai Llull nell’organizzazione delle attività di scambio commerciale ed econo-mico In questo articolo riassume brevemente lo stato attuale dei rapporti tra Catalogna e Sardegna, analizzando i punti in comune dei due territori e le possibili strategie, da cui potranno nascere collaborazioni valide e dura-ture. L’aspetto culturale e le ricchezze di queste due regioni, secondo l’autore, costituiscono la base sulla quale edificare tutte le nuove idee e le nuove relazioni commerciali. L’articolo ci dà anche una visione allargata dell’as-se Sardegna-Catalogna da una prospettiva continentale, con ipotesi di partecipazione congiunta alle iniziative finanziate dalla Commissione Europea e mediterranea, con riferimenti ed esempi che testimoniano il ruolo che queste due terre possono giocare nel rafforzare la pace, la stabilità e la cooperazione con i paesi vicini.

Lo spazio della cultura e della lingua

“Le implicazioni transfrontaliere dell’insegnamento del catalano nella Catalogna Nord”, di Alà Baylac-Ferrer

Alà Baylac-Ferrer, professore all’Università Perpignan-Via Domitia e membro del Centre de Recerques en Estudis Catalans presenta la situazione dell’insegnamento del catalano e in catalano nel sistema educativo della Catalogna Nord; una situazione che l’autore definisce “marginale”. Malgrado una domanda sociale in aumento da un decennio a questa parte e nonostante una presa di coscienza sempre più netta delle istitu-zioni nord catalane, l’insegnamento del catalano nella Catalogna Nord subisce la debolezza della legislazione sulle lingue classificate come “regionali” in Francia.

“La Costura. Un’avventura didattica in algherese”, da Francesca Dinapoli

Francesca DiNapoli, insegnante di algherese della Costura, un progetto pilota di immersione linguistica trilingue (catalano di Alghero, italiano e inglese) all’interno della scuola di San Giovanni Bosco, ci racconta in prima persona la sua esperienza in questa avventura didattica così speciale ed unica in tutte le sue forme: umane, pedagogiche e didattiche. Dopo aver citato e ringraziato coloro che hanno contribuito realizzare il progetto, la maestra descrive i diversi problemi, inevitabili, che si presentano anno dopo anno, e la reazione dei bambini all’opportunità, non troppo comune di Alghero, di poter apprendere integralmente in catalano.

100 101

Italiano

“L’Università, un futuro per la catalanofonia”, di Iban Leon Llop

Il professore di Lingua e Letteratura Catalana dell’Università di Sassari, Iban Leon Llop redige uno stato dettagliato della situazione degli Studi Catalani in questa università (che da poco fa parte della rete “Joan Lluís Vives” di università catalane), spiegando le difficoltà incontrate nel rafforzare l’insegnamento della lingua catalana, difficoltà dovute alle circostanze storiche nelle quali è nata questa cattedra, e il quadro generale del piano di studi per l’insegnamento delle lingue straniere dell’Università, che non ha favorito la scelta da parte degli studenti dello studio della lingua catalana. Analizza infine le nuove opportunità che, nel quadro dell’avvio del processo di Bologna e grazie all’uso delle tecnologie digitali e dei social networks da parte di insegnanti e studenti, sono ora disponibili per le persone interessate allo studio del catalano in questo territorio, che fa parte, grazie all’esistenza di Alghero, della catalanofonia.

Lavorare nella “catalanofonia”

“L’Institut d’Estudis Catalans e la Catalanofonia”, di Joan Martí i Castell

Joan Martí i Castell, presidente della Sezione Filologica dell’Institut d’Estudis Catalans, parla della sin-golarità e dei compiti di questa istituzione centenaria, che esercita le sue funzioni nell’intero panorama della Catalanofonia. Riassume le azioni intraprese attraverso ciascuna delle delegazioni territoriali e la funzione di coesione che l’Istituto svolge sia nei riguardi della lingua comune, che nel campo degli studi culturali.

“La Rete d’università Vives”, di Joan Viñas i Salas

Joan Viñas i Salas, presidente della Xarxa Vives d’Universitats e rettore dell’Università di Lleida, parla dell’ università come di una parte fondamentale della struttura socioeconomica del XXI secolo. La sua missione influisce in maniera determinante nell’evoluzione dei nostri territori, attraverso l’apporto di valore aggiunto nella formazione, nella ricerca e nel trasferimento della conoscenza. Parlare di università equivale a parlare di presente e di futuro. Le università riunite nella rete “Xarxa Vives”, che provengono da tutti i territori di lingua catalana, costituiscono il polo di educazione superiore e di eccellenza nella ricerca dell’Europa del Sud. Un referente che dialoga col Nord, attraverso il progetto Eurocampus, e col sud con iniziative come il Program-ma Università Algeria, uno dei programmi di cooperazione accademica più importanti tra Unione Europea e Maghreb. In definitiva, le università si pongono come referente chiave per lo sviluppo dei nostri territori, grazie al loro potere scientifico che consentirà il confronto con le sfide del futuro.

“La catalanofonia. Una scommessa collettiva di normalità linguistica”, di Miquel Àngel Pradilla

Miquel Àngell Pradilla, sociolinguista, professore presso l’Università Rovira i Virgili e membro dell’Institut d’Estudis Catalans, parla della Catalanofonia, definendola come una comunità territorialmente, socialmente e politicamente diversa con una storia sociale piena di chiaroscuri, con una lingua storica caratterizzata da una policromia di sfumature dialettali e da una varietà normativa che mira a raggiungere una sintesi soddisfacente tra la succitata diversità e la necessaria uniformità di ogni modello referenziale. E’ una comunità che non è possibile immaginare senza la competizione che giornalmente è in atto con molte altre lingue. Convivono nei diversi territori l’attrazione e allo stesso tempo il timore di aprirsi al vicino, a causa dei differenti progetti politici. Il quadro di attività è, quindi, quello di uno strumento potenziale di collaborazione applicabile in funzione dei diversi progetti. A partire dalle parole di Rafel Ninyoles, l’autore evidenzia la singolarità di quest’ambito terri-toriale, che rappresenta un corridoio mediterraneo fondato sul gran sentiero iberico (la via Augusta e il trac-ciato delle autostrade), che accomuna un insieme di attività assai innovatrici e dinamiche: nuove tecnologie, offerta di svago e sviluppo turistico, attrezzature etc, insieme alle condizioni climatiche. Viviamo in uno degli spazi europei con le maggiori potenzialità economiche, nel quale è evidente il legame linguistico catalano. In questo senso, la collaborazione all’interno dell’ambito della Catalanofonia può costituire una sfida comune per il futuro.


100 101

Agraïments

Tot el que s’explica en aquesta publicació no hauria estat possible sense la col·laboració de les persones que han treballat en aquests programes des de Barcelona, Perpinyà i l’Alguer. A Barcelona, l’Eva Torras, la Mercè Curull, la Mercè Martínez, la Charo Alonso, el Josep Maria Jové, el Marc Marsal, la Gemma Cairó la Sònia Varela, la Carolina Pujol i, d’una manera general, els que treballen a la Direcció de Serveis del Departament i a la DGAD. A Perpinyà, el Jordi Fernández-Cuadrench (i anteriorment l’Enric Pujol), el Joan Francesc Castex-Ey, el Joan-Lluís Lluís, la Yolanda Peralta, el Denis Pereta, la Fàdoua Malki, i temps enrere l’Anna Cabeza, la Laia Curto i l’Enric Balaguer. A l’Alguer, el Joan-Elies Adell i la Janín Ros.

Hem tingut també innombrables col·laboracions externes. Dels altres departaments del Go-vern; de nombroses institucions, organismes i persones que treballen a l’espai català transfronte-rer, a l’Alguer i a tota la Sardenya, i de la MOT, que ens ha obert les portes del mapa transfronterer d’Europa.

Hem d’agrair també la seva aportació als autors dels articles que es publiquen en l’apartat de col·laboracions, perquè parlen des del profund coneixement que els dóna el seu saber i la seva experiència en cadascun dels àmbits ressenyats. Amb alguns d’ells hem compartit també una part del camí.

A totes elles i a tots ells, hem de fer constar aquí el nostre reconeixement per l’entusiasme i la feina ben feta.

AgraïmentsGeneralitat de Catalunya

103

Pròleg, per Josep-Lluís Carod-Rovira ....................................................................................... 3

Fer política entre fronteres, per Margarida Aritzeta ..................................................................... 4

De la frontera francoespanyola a l’espai català transfronterer. Set anys d’existènciade la Casa de la Generalitat de Catalunya a Perpinyà, per Jordi Fernández-Cuadrench .......... 16

Un pont institucional de mar blava: enfortint llaços entre l’Alguer i Catalunya,per Joan-Elies Adell ............................................................................................................. 36


Un àmbit de creixement econòmic: l’espai català transfronterer, per Narcís Bassols ............ 46L’interès econòmic de la relació entre Catalunya i Sardenya a través de l’Alguer,

per Gavino Balata ........................................................................................................... 56


Les implicacions transfrontereres de l’ensenyament del català a la Catalunya del Nord,per Alà Baylac-Ferrer ...................................................................................................... 64

Viure la Costura. Una aventura didàctica en alguerès, per Francesca Dinapoli ..................... 72

La universitat, un futur per a la catalanofonia, per Iban Leon Llop ....................................... 76


L’Institut d’Estudis Catalans i la catalanofonia, per Joan Martí i Castell ................................ 80

La Xarxa Vives d’Universitats, per Joan Viñas i Salas .......................................................... 84

La catalanofonia. Una aposta col·lectiva de normalitat lingüística,per Miquel Àngel Pradilla Cardona ................................................................................... 86

Resums

Français ............................................................................................................................. 94

Italiano ............................................................................................................................... 98

Agraïments .......................................................................................................................... 101

treballar a la frontera

News & Politics