Documentació general

Títol: EI profeta Autor: Pablo Gargallo (1881-1934). Cronologia: 1933Estil: CubismeTècnica: FosaMaterial: BronzeFormes: Escultura exempta Tipologia: Dempeus Cromatisme: MonocromaDimensions: 235 cm x 65 cm x 50 cmLocalizació actual: 5 reproduccions(Centre d' art Reina Sofia, a Madrid; Museu Gargallo, a Saragossa) Tema: La seva obra, inspirada en el cubisme, té com a elements més importants el contrast entre el buit i el ple, i el treball amb làmines de metall retallades. Va innovar una forma d'expressió emparentada amb les recerques cubistes i puristes dins un realisme de figures -ballari nes, violinistes, arlequins, retrats, etc.- plenes d'aire i de

BIOGRAFIA DE L’AUTOR

Gargallo va ser el primer a descobrir la configuració geomètrica de les planxes de ferro però aviat va començar a aprofitar-ne els espais buits i a dotar-los de força que va aplicar també a les arestes. - Se’l considera l’introductor del buit com element del volum.- Substituí el marbre o el bronze pel ferro.- Donà gran dramatisme expressiu a les seves obres.- Creà un nou llenguatge escultòric.

Corba les plaques metàl·liques per donar-hi forma expressiva, les retalla i n’aprofita el buit que deixen. Des d’un punt de vista estilístic presenta formes que permeten parlar d’escultura cubista però es mou dins dels plantejaments espirituals de l’expressionisme. La potència suggeridora de l’obra és admirable. El Profeta és l’obra mestra de Gargallo en la qual va treballar tota la vida: en resten dibuixos previs des de 1904 i del 1926 és el Cap de profeta, que ve a ser l’immediat precedent de la gran peça. Quan se li presenta l’oportunitat d’organitzar una gran exposició a Nova York per a l’any 1934, trobarà el moment de culminar la seva gran obra. El profeta simbolitza el crit de l’ésser humà al desert; es tracta d’un personatge solitari amb el que tracta de reflectir la soledat de l’ésser humà. També es considera que presagia la guerra i els desastres de la humanitat. En tot cas, sembla ser una visió simbòlicament apocalíptica on mostra l’essència de l’ésser humà, que en el fons està sol. Aquesta obra presenta un poder suggestiu que sembla que anuncii grans possibilitats creatives que van quedar truncades en morir l’escultor al 1934. No s’ha d’oblidar que existeixen diversos exemplars de la mateixa obra, a partir d’un mateix motlle, clar reflex de la societat industrial que permet la producció d’objectes en massa (actualment només es permeten legalment 5 còpies).

Pablo Gargallo i Catalán

Context històric

Mentre Europa vivia les conseqüències de la Gran Depressió americana i a Itàlia i Alemanya havien sorgit amb força el feixisme i el nazisme, el 4 d’abril de l’any 93 es proclamava a Madrid la Segona República Espanyola, enmig d’un ambient d’eufòria. El nou règim representava uns ideals de progrés i de democràcia que bona part del país desitjava i en els quals va dipositar grans esperances. Però l’alçament d’una part de l’exèrcit sota les ordres del general Francisco Franco, en contra del govern legalment constituït, va desembocar en una cruel guerra civil. Durant la Segona República es visqué una etapa de reformes(1931-1933), gràcies al govern dels partits d’esquerra. Va seguir un període (1933-1935, Bienni Negre) en què el govern de la dreta va anul·lar les reformes anteriors. En una tercera etapa retornà l’esquerra, però el procés reformista es va veure frenat mentre s’avançava cap a una revolució.

La República fou rebuda amb molta il·lusió pel poble. S’esperaven reformes importants que milloressin la situació dels pagesos, els obrers i la petita burgesia, i que modernitzessin el país a fi de superar l’endarreriment respecte dels països europeus més avançats en àmbits com l’ensenyament, la investigació científica, la democràcia... Les tímides reformes de l’esquerra provocaren una doble reacció: d’una banda, la dreta (exèrcit, terratinents, Església) es va sentir amenaçada, i, de l’altra, els sindicats obrers i pagesos les van considerar escasses. La conseqüència va ser la polarització de la societat espanyola en dos bàndols irreconciliables. El 8 de juliol de 1936, els militars van fer un pronunciamiento, que fou l’inici d’una guerra civil, i que permeté que s’establís la dictadura del general Franco.

ANÀLISI FORMAL composició

Malgrat que es troba lleugerament inclinat cap endavant, el Profeta s’articula al voltant d’un eix vertical tot aconseguint un equilibri perfecte. Aquest eix s’inicia al cap i continua per la columna vertebral i la cama esquerra.

Els peus, de grans dimensions, com les mans, estan fermament arrelats a terra. La gestualitat reforça el missatge que intenta transmetre. En aquest sentit, la cara esdevé l’element més dotat d’expressivitat.

El material emprat, el ferro, permet combinar el tub, la làmina plana i el buit, que es converteix, en bona part, en el protagonista de l’escultura.

Les formes còncaves i convexes se succeeixen. La llum crea reflexos en les primeres i es refugia en les segones, d’acord amb la incidència del focus. En omplir els espais buits, ajuda a crear volums en negatiu. La combinació dels elements materials amb els buits és el que dóna profunditat a l’obra, mentre les arestes la doten de força expressiva. Les línies i els plans condueixen la mirada de l’espectador al cap i, des d’aquest, a la boca, que, tant en la visió frontal com en les laterals, és el puntculminant d’expressivitat de la figura (el buit de la boca reflecteix el crit d’exhortació del profeta).

Construït a partir de làmina plana, tub ondulat i buits estratègics. Els volums absents són acotats per elements corbats, com la galta esquerra. Es concentra la vehemència del personatge, amb el buit de la boca que deixa veure el crit. Formació a partir d’un eix central format pel cap, la columna vertebral i la cama esquerra.La figura és coberta amb una esquematitzada pell de xai i lleugerament inclinada cap endavant, per aconseguir un equilibri perfecte.Aprofita la mal·leabilitat del bronze per crear i desfer tensions entre les formes convexes, les còncaves i l’aire.L’artista amb aquest joc s’assegurava l’equilibri entra les diferents zones.

composició

ESTIL

Les formes que s’aprecien en el Gran profeta permeten parlar d’escultura cubista, malgrat que l’obra també respon a plantejaments de l’expressionisme.

La introducció del buit, en l’obra de Gargallo, va lligada a la introducció del ferro com a material escultòric. Això suposà una autèntica revolució en l’escultura del segle xx, com també l’exploració, per part dels artistes de l’època, de les possibilitats geomètriques que oferien les planxes de ferro. Fins a Rodin, l’escultura era volum, però amb Gargallo es posa de manifest una altra manera d’entendre la corporeïtat.

El descobriment del buit fou el resultat de l’intercanvi de coneixements entre tres grans creadors, que es van conèixer a Barcelona i es van retrobar a París: Gargallo, Picasso i Juli Gonzàlez.

A Barcelona, Gargallo va freqüentar la tertúlia d’Els QuatreGats, on es reunien els artistes que van acabar definint l’avantguarda de la Península.

Al final dels anys vint, va abandonar les connotacionsmodernistes i va adoptar un llenguatge definit pels trets següents:

- substitució dels materials convencionals pel ferro; - dramatisme expressiu; - esquematisme; - introducció del buit com a element plàstic; - successió de formes còncaves i convexes; - importància de la llum; - introducció de variacions angulars; - virtuosisme tècnic.

estil

INTERPRETACIÓ Contingut i signicació

El Profeta, que també rep el nom de Sant Joan Baptista, és l’obra que resumeix la producció de Pau Gargallo. L’escultor treballava aquest tema des de l’any 1904.

La figura resultant és un home, d’imatge poderosa, que exhorta amb vehemència la multitud a seguir-lo, tant físicament com ideològicament. Es troba ben afermat aterra, circumstància que reforça allò que vol transmetre. Aixeca la mà dreta, amb un gest contundent que acompanya el discurs: és l’actitud de l’orador. Amb l’esquerra subjecta un bastó, instrument del profeta de Judea. Es cobreix amb una esquemàtica pell.

Gargallo va dir d’aquesta obra que era la seva «tranquil·litat estètica». I la seva vídua explicava que, quan l’escultor va concebre el Profeta, tenia en el pensament les aspres i desèrtiques terres aragoneses.

Funció

El Profeta té com a destí el museu, la galeria d’art o els espais públics, com per exemple, el parc Middelheim d’Anvers, de manera que embelleixi la ciutat moderna, que avança amb l’estètica dels temps.

CURIOSITAT DE L’OBRA:

Pot ser Sant Joan Baptista, “la veu que clama al desert”, recobert amb la seva tradicional pell de camell i amb el seu bastó.

Urano, (1933) Greta Garbo con pestañas, (1930)

Bailarina española, (1931) La Pareja, (1904)

ALTRES OBRES