Tot

recordant

el Xavier

I cada primavera renaixerà en els renovats brots del “Jardí dels ametllers”

que ell, amb tossuderia, va replantar com a símbol de continuïtat i

d’esperança en el futur.

Xavier Martínez, un professor

que ha deixat empremta

El Xavier va exercir de professor de Ciències

Naturals durant 24 anys a l’institut Manuel de

Montsuar. Va ser una persona molt implicada

en la vida del centre on va assumir diferents

responsabilitats:

- Cap d’ Estudis Adjunt.

- Coordinador de 1r cicle de l’ ESO.

- Coordinador de tutories de 1r cicle de l’ ESO i tutor.

- Coordinador del “Pla Ambiental del Montsuar”.

- Cap del Departament de Ciències Experimentals.

- Membre del Consell Escolar.

En el compliment de totes aquestes funcions es va caracteritzar per la seva gran

dedicació i una profunda convicció del valor del treball en equip. Era discret i sempre

valent davant els reptes i les dificultats; respectuós, però crític amb la impostura; el

seu criteri aportava reflexions positives i valuoses.

Un professor molt estimat pels

seus alumnes, tant per l’ interès

que mostrava per cadascun d’ells,

com per la motivació i respecte

que aconseguia crear a l’aula.

Sabien valorar el seu treball

rigorós, que exercia tot utilitzant

una metodologia molt basada en

l’experimentació, el treball de

camp, les pràctiques de

laboratori... Els alumnes

apreciaven la professionalitat i

coherència amb què ho feia.

La seva dedicació a l’ensenyament i la visió d’una escola activa i innovadora el

portaren a impulsar projectes que anaven més enllà de l’aula, com les estades a l’

Escola de Natura de Barruera, al Delta de l’ Ebre, les sortides per conèixer i gaudir del

medi, com les de la Vall d’ Ordesa, Vall de Pineta, el Montsec i moltes altres. En

aquestes activitats el Xavier, un apassionat de la fotografia, immortalitzava amb la

seva càmera moments i espais, imatges d’una gran bellesa i sensibilitat.

Va ser també un col·laborador incondicional en l’organització i dinamització dels

intercanvis lingüístics i culturals amb el Gymnasium de Hechinguen d’Alemanya,

encàrrec que va assumir durant molts anys i que va generar forts vincles d’amistat.

El compromís amb l’educació i l’interès per

la millora i la innovació el van portar a

assumir la responsabilitat de President del

“Grup de Mestres”, l’actual “Moviment d’

Innovació Educativa” de Lleida .

Conseller de l’IEI i coordinador del Grup de

Micologia, va ser coautor de diferents

publicacions. La més recent, Bolets de les

Terres de Lleida. Recopilació ampliada i

actualitza (2012), constitueix un important

recull dels quatre volums publicats

anteriorment.

El Xavier valorava l’harmonia i gaudia de la bona convivència amb els companys i

companyes. Per aquest motiu, era el referent d’algunes activitats molt esperades al

centre, com la sortida “ boletaire” de la tardor i el dinar de germanor al seu estimat

Pirineu. També fou un entusiasta col·laborador en la calçotada de primavera, en la

festa del sopar de Nadal, en els viatges i celebracions que hem pogut compartir tants

anys.

Per al professorat del Manuel de Montsuar, el Xavier ha estat un company senzill,

sincer, íntegre, lleial, amb qui sempre hem pogut comptar. Un amic. Generós en tot i

amb tothom, amb una actitud compromesa que ha generat vincles de respecte i

d’estimació de tota la comunitat educativa.

El seu mestratge, la seva empremta, han arrelat al Montsuar. El podem retrobar cada

dia en les imatges, en els records, en les vivències compartides... I cada primavera

renaixerà en els renovats brots del “Jardí dels ametllers” que ell, amb tossuderia, va

replantar com a símbol de continuïtat i d’esperança en el futur.

Xavier, in memoriam

Familiars, amigues, amics, alumnes d’en Xavier,

Crec que interpretant el sentiment de tot el

claustre de l’Institut, el de la nostra comunitat

educativa, i expressant, alhora, la meva emoció, en

aquest punt de la tristesa que compartim, no puc

sinó parlar de la dignitat. Perquè dels molts noms

que poden completar el propi d’en Xavier, el de la

dignitat és, sens dubte, el que més li escau i el que més es mereix; tant, que pot ésser

el segon dels seus noms: Xavier-Dignitat Martínez Sopena.

És avui que dic aquestes coses, en el comiat del cos de qui ha estat un company de

treball fantàstic i un amic més que entranyable. Ho dic avui, sí, però tots ho hem

pensat –ho hem sentit- durant dies, mesos, anys, en el fons del nostre criteri i en la

superfície de la nostra ànima. La dignitat d’en Xavier és tan alta com alts són els

núvols que ara mateix ell acarona amb els seus dits. Tan ampla com la mar per on el

seu esperit navega a la vora de l’esperit –tan digne també- de la Glòria, la companya

que va fer-lo feliç i a qui sabem que ell va fer feliç en la tendresa d’un amor perfecte.

És avui que parlem de la dignitat d’en Xavier. Però l’hem viscuda a diari; i l’hem

gaudida tothora. Per ell, nosaltres som més nobles. Perquè ell ens ha millorat. D’ell

hem après tantes coses..: la senzillesa, la quietud, la paciència constructiva, la

constància optimista, la delicadesa en el tracte, la sàvia tossuderia en el treball... I

l’afabilitat: aquesta facilitat amb què ens regalava el seu somriure pur i generós;

aquesta honestedat del seu gest humil i, en canvi, tan cultivat i tan fondament afable.

És amb una tremenda dignitat que l’hem vist afrontar la malaltia. Una infermetat que

li era dramàticament coneguda, odiosament pròxima. L’ha acarada amb l’esperança

dels valents, amb la fortalesa dels herois, amb la

pau dels savis. Si avui ens dolem tant del seu

traspàs, també reconeixem en la salabror amarga

de la nostra pena el mestratge d’aquest home

enter, net, generós i fort com el tronc dels roures.

Si hem après d’ell cada dia, podem confessar avui

que la seva darrera lliçó ens fa més humans i ens

ensenya millor com és que podem ser mereixedors

de l’alegria de la vida, a desgrat del dolor i de la

soledat, de l’angoixa i de la fatiga.

Hi ha set fills d’un vell ametller en el jardí de la

nostra casa d’ensenyament. Tots han resistit la fam

d’una terra més grassa, la set dels estius eixuts, la

glaçada dels hiverns inclements. Tots set estan avui en plena florida. Els pètals se’ls

han obert, dignes, bellíssims, en homenatge a l’home –en Xavier Martínez- que els va

donar el futur, la continuïtat sobre la terra.... En la blancor prístina d’aquestes flors hi

llegim l’albada dels dies pletòrics d’en Xavier. En el rosa morat d’on arrenquen els

pètals hi reconeixem els ponents que en Xavier amava: el porpra que dóna les gràcies

per un dia de treball ben fet. En la resurrecció dels ametllers nosaltres ens

reconeixem hereus d’en Xavier: llum dels dies que ell va il·luminar amb la seva

presència i que va escalfar amb la seva companyia.

Dignitat, sí. Un professor digne. Un digne treballador de la ciència i de la pedagogia

de la ciència. Estimat pels seus alumnes –tants i tants que són incomptables- i

estimat pels pares i per les mares dels joves que bevien d’ell la saviesa desclosa de la

natura, de la física i de la química que impulsa la clorofil·la i eleva les muntanyes i

omple els rius. Mai vençut pel desànim, enveja dels que a voltes tenim temptació de

rendir-nos, en Xavier triscava escales amunt cap a l’aula, amb la seguretat de qui sap

que la seva paraula és pa per als joves; amb la seguretat que d’una sembra feta a

consciència sempre se’n recull una sega abundosa. Quin entusiasme pedagògic, el

seu! I quina empenta didàctica, la seva! També d’aquesta actitud singular i

singularment valuosa hem après totes i tots, bona cosa deixebles d’en Xavier en

l’aula del claustre, en l’espai de la sala de professorat i encara en les hores de lleure

compartit.

Dignitat de ciutadà! En

Xavier no ha tingut Lleida

com a refugi, ni com a

cau on amagar la seva

fatiga o el seu interès

personal. Ans al contrari,

ha fet de la seva ciutat el

lloc on podia donar-se

enllà del treball. Lleida ha

estat la seva comunitat, i

per a aquesta comunitat

ell ha escrit llibres, ha

impulsat coneixements, ha organitzat mostres i exposicions i jornades i debats. Ha

estat un canal d’aigua, un dipòsit que es buida de llavors en els solcs dels carrers

urbans. Hi ha tanta gent aquí que avui li reconeix aquest esforç!

Se’ns en va un cos que hem escoltat, que hem abraçat, amb el qual hem compartit el

pa, la sal i l’aire dels anys. El cos dels humans s’esmuny, s’escapa de les mans com

l’aigua que una almosta voldria atrapar. Dia arriba que el cos humà és una presó

inhumana, perquè l’esperit no hi cap en la seva amplària i amb el seu desig de solcar

l’espai obert, infinit. Se’ns en va el cos d’un company estimat, sí. Però la seva ànima

ens pertany a tots perquè ell mateix ens la donava amb entusiasme. I resulta que

l’ànima és feta d’amor i de memòria. L’ànima és una fulla perenne, és una flama viva.

Basta l’evocació de qui hem estimat com perquè revisqui sencer i en plenitud. Si

l’amor no mor, si no mor l’amistat, l’afecte fondo, ¿qui mor, en veritat? La mor és

una fantasia si l’amor crema. L’afecte és el fang amb què la memòria viva basteix la

continuïtat dels éssers que hem estimat.

Com des que en Xavier va començar la seva cura, a partir de demà, el nostre claustre,

la nostra comunitat educativa, no seran complets. Però els passadissos, les aules, les

sales i els patis del nostre institut guardaran d’en Xavier tot el caliu, tota la llum que

hi ha escampat en aquests anys de treball seu. I els nostres pensaments íntims

guardaran, serenament, el seu record vivent i es reconeixeran més dignes perquè en

Xavier els va dignificar amb el seu pas per la nostra vora.

Que descansis, Xavier, en una serena pau, guanyada a pols. Amb la teva Glòria. I que

tots dos impulseu les nostres primaveres i el despuntar de les albes sobre aquesta

terra que heu llaurat honestament i tendrament. Nosaltres, ho prometem, farem per

merèixer-vos sempre.

LLIÇÓ MAGISTRAL

El que els alumnes escolten primer no és la lliçó sinó el que és el mestre, el

seu ser.

«Ell, que no podia menjar sucre, mai no oblidava dur-ne per als altres». La persona a

qui es refereix aquesta frase és Xavier Martínez, professor de ciències de l’Institut

Manuel de Montsuar. Diumenge passat li vam dir adéu. La frase resumeix tot un

tarannà. Ell era un home servicial i alhora discretíssim, sense cap afany de notorietat.

Durant el funeral, una de les seves germanes va explicar com un dia de platja es va

trencar el braç. De sobte en Xavier es va convertir, sense voler, en el centre d’atenció

familiar, cosa que el va contrariar més que no pas l’accident mateix i l’estroncament

de les vacances. Els qui l’hem conegut adult, amb el bigoti posat, fent d’ensenyant,

sabem d’aquesta discreció diligent, però també de la companyonia afable de cada

dia, de la franquesa assertiva en la comunicació, cordial fins i tot en la discrepància. El

nostre company i amic era allò que, en expressió ben trobada, se’n diu un senyor.

Hi ha qui diu que un bon mestre és qui sap ensenyar. Sovint s’oblida que el millor

mestre és qui malda tant per aprendre com per transmetre l’après. Aquest sap abans

de saber dir, busca i troba abans d’obrir la boca. Així era en Xavier, però hom no se

n’adonava pas, i no perquè fos gasiu a comunicar el que atresorava –prou ho saben

els seus alumnes– sinó perquè mai no

es vanava dels seus treballs i

investigacions. Hi ha persones creades

per a la galeria, com els quadres; la

seva vida consisteix en una exposició.

N’hi ha altres que fugen dels focus dels

escenaris, fan la feina millor que ningú

però no volen que sigui dit, no els

abelleix cap protagonisme. Però no és

falsa modèstia, és un estil que només

dominen els humils que coneixen la

dignitat de la mesura.

Una persona no és únicament la professió que exerceix. És cert que la feina

imprimeix caràcter, però és més cert encara que el caràcter fa que la feina tingui un

rostre particular. Uns alumnes deien que mai no oblidarien les classes de biologia que

havien rebut. I no ho deien pas només pel gavadal de coneixements rebuts. Sempre

hi ha alguna cosa més. El que els alumnes escolten primer no és la lliçó sinó el que és

el mestre, el seu ser, l’únic que no s’oblida, per a bé o per a mal: és allò que es

transparenta en el tracte, la mirada, el somriure, l’afecte i l’interès. Diguem-ho d’un

cop: Xavier, la millor lliçó que has donat mai ets tu, cada dia, sempre en present.

CRÒNICA D’UN ACOMIADAMENT

El Xavier, el nostre Xavier Martínez, el nostre germà al llarg de tants anys, de tantes

sortides i excursions compartides -recordo, especialment, els inicis de Barruera,

després Itàlia, el Montsec, Pineta, València, les Basses d'Alpicat, Cardona, la Mitjana,

la font de l'O -agafant el tren fins a la Pobla...- ens ha donat una última lliçó, una

xerrada col·loqui magistral en la veu del seu germà de Valladolid, i de la seva

germana Cristina.

Mentre en Pascual ens recordava el seu

origen lleidatà, abocat als carrers i a la

Plaça de Sant Joan, tots ens vam

entendrir imaginant-lo tímid i valent

alhora, escoltant la resta de germans i

amics, i corrent com una bala per

aquests indrets, trencant-se el braç,

fent-se gran i exigent amb ell mateix.

Jugador de rugby -la primera de les

grans sorpreses per a la majoria; uns pocs privilegiats ho sabíem i n'havíem vist

fotos!-, gran extrem de futbol sala, fidelíssim a córrer la banda d’un extrem a l’altre,

atacant, defensant, passant la pilota, celebrant amb eufòria els gols, descansant en la

banda del primitiu pati del Montsuar (quan encara només teníem una pista i uns

quants anys menys!): la imatge fent-li vent, intentant de donar-li una mica d’aire amb

la meva tovallola després del canvi, un cop havia aconseguit el gol de la victòria,

totalment extenuat per l’esforç, però rialler per la fita aconseguida, sempre la duc al

costat del cor!

S’havia passat, últimament, al pàdel, i els que heu aconseguit compartir amb ell

aquest joc, sabeu que era així: noble, esforçat, valent i alegre!

I ens ha tocat el nostre torn, i el seu germà ha recordat com de Montsuarí que era el

Xavier: com fan encara alguns dels veterans del nostre institut, el Xavier sempre duia

alguna peça del Montsuar quan "sortíem" de la nostra segona casa -gorra, samarreta,

xandall, bossa...-; i, conjuntament, i encara més important per a tots nosaltres, el

nostre lema enganxat en tot allò que fèiem, en tot allò que experimentàvem, en tot

allò que els ensenyàvem: som del Montsuar, comportem-nos com cal, deixem les

coses millor del que les hem trobat, fem pinya i no deixem mai a ningú sol o sola.

Parlant amb la majoria de vosaltres aquests dies tan difícils, gairebé totes i tots

coincidíem en dos o tres factors de la seva manera de ser que a mi em semblen

essencials:

1r) Com ens ha unit la seva presència, el seu record, les vivències compartides -estic

convençut que no hi ha ningú del claustre del Montsuar que no tingui algun fet

especial que el relacioni amb el Xavier!-, el seu dolor, la seva malaltia, el seu exemple

aquests darrers mesos.

2n) Solem buscar en altres àmbits fora del nostre, gent, col·lectius que ens donen

exemple i empenta per continuar la nostra tasca educativa: immensa, poc valorada, a

vegades poc gratificant, fins i tot a vegades ens aboquem a la idea de l’abandó!

No caldrà anar gens lluny a partir d’ara. El nostre exemple quotidià, que ens ha

d’envalentir, que ens fornirà de noves forces i il·lusions és el record i els moments

compartits amb el Xavier, home íntegre, gran i bona persona, professional immens,

solidari amb tothom, amic de tothom, home afable i bonhomiós, crític i irònic amb la

impostura i l’abandó negligents. Tímid d’entrada, xerraire agraït, perfeccionista en el

treball, home de fe amb els homes i dones que tenia al costat.

3r) Crec que és essencial, a mi m’ha anat de meravella!, que a banda de seguir el seu

exemple, el recordem, en parlem quan ens abelleixi de fer-ho, que formi part del

nostre tarannà diari, que el retrobem en els fets quotidians del Montsuar, que en

celebrem la seva coneixença i tot el

pòsit que ens ha deixat: les

calçotades, els partits del Barça, anar

a plegar bolets, les sortides, la nevera

de la sala de professors farcida de

calamars o bé de cors de corder, els

cigarrets de la guàrdia compartida, les

xerrades a la una de la matinada, tot

controlant els poquíssims alumnes

que encara tenien l'humor i l’audàcia de plantar cara a la nostra vigilància, tot parlant

de la natura, els estels, la llengua, els bolets, l’ensenyament, el país, el Barça...

I acabo ja, fent meves les paraules i els sentiments de l’escrit de la seva germana

Cristina: els 17 anys compartits amb el Xavier en el Montsuar ja formen part del meu

present infinit, aquell present on hi encabim les persones que ens han marcat en el

trajecte vital de la nostra vida!

Per molts anys!

Te’m fas present en les petites coses

i és en elles que et penso i que t’evoco,

segur com mai que l’única esperança

de sobreviure és estimar amb prou força

per convertit tot el que fem en vida

i acréixer l’esperança i la bellesa.

Miquel Martí i Pol