TIRANT LO BLANC EXAMEN

1. Biografia de Joanot Martorell.

Neix a la ciutat de València entre 1405 i 1410. Fou el 2n de 8 fills d’una família provinent de la petita noblesa. Fou cunyat del poeta Ausiàs March.

Una anàlisi de la seva correspondència conservada mostra que tingué una vida plena de lluites i desafiaments i que viatjà per diverses ciutats europees. Fou un cavaller que participà en diverses empreses militars d’Alfons el Magnànim. Va intercanviar lletres de batalla a ultrança amb 4 cavallers, un dels quals, Gonçalbo d’Híjar, comanador de <muntalbà, apareixerà satiritzat als capítols LXXVI-LXXX de Tirant amb el nom Kirieleison de Muntalbà.

Començà a escriure el Tirant el 1460 si bé anteriorment, entre 1438-39 a Anglaterra, havia iniciat un relat que romandrà inacabat, Guillem de Varoic (mena de tractat de cavalleria on un ermità que havia estat un gran cavaller adoctrina un donzell natural de Bretanya). La part doctrinal procedeix, en gran part, del Llibre de lorde de cavalleria de Ramon Llull i la part novel•lesca és una versió resumida d’un romanç anglonormand del segle XIII GUY de WARWICK.

Morí amb tota possibilitat abans del 24 d’abril de 1465 a València. El Tirant romandrà inèdit fins el 1490.

2. Autoria i datació de la novel•la

En la dedicatòria L’autor diu també que dedica l’obra a l’infant Ferran de Portugal.

L’obra fou acabada entre 1464 i 1465 i Martorell la presentava com la traducció d’un original anglès (cal explicar aquest fet com un recurs a semblança constant dels llibres de cavalleries castellans, que feien veure que traduïen de l’àrab o de l’hongarès, llengües considerades més o menys estranyes a l’època.

A l’epíleg de l’obra se’ns diu que la quarta part del llibre (el llibre no és dividit en parts) va ser acabada per Martí Joan de Galba. En aquest sentit, se sap que Galba va tenir a les seves mans el manuscrit perquè el llibre va servir com a penyora perquè pogués fer un préstec de 100 rals a Martorell a l’inici de 1464. En morir aquest sense haver satisfet el deute, Galba va decidir apropiar-se del manuscrit i fer-lo imprimir per mirar d’obtenir-ne algun guany. Segons sembla, la INTERVENCIÓ DE Galba en l’obra es limita a una lleugera revisió i a mínimes intromissions. Això no obstant, hi ha qui considera que Galba preparà el manuscrit per a la impremta i dividí la novel•la en capítols, tot introduint-hi frases o apartats sencers, inspirats o plagiats d’autors contemporanis com Joan Roís de Corella. Aquests retocs o afegitons destaquen pel seu estil retòric i ampul•lós, que en la “quarta part” del llibre s’intensifiquen.

3. Estructura.

La novel·la pot ser dividida en cinc parts, que corresponen als llocs geogràfics respectius en què es desenvolupen.

1a part) L’acció transcorre a Anglaterra, on Tirant és nomenat cavaller i guanya fama en les lluites cortesanes.

2a part) Tirant marxa a Sicília i Rodes i és nomenat almirall en les batalles navals. S’estableix una relació sentimental entre la filla del rei de Sicília i el príncep Felip de França.

3a part) Tirant va a Constantinoble i guanya certa importància en la batalla contra els turcs. Ell s’enamora de la princesa Carmesina i es produeixen situacions picants.

4a part) Tirant naufraga a les costes de Tunísia i conquereix part del nord d’Àfrica. També converteix molta gent al cristianisme.

5a part) Retorna a l’Imperi grec, es casa amb Carmesina i és nomenat César de l’Imperi. Pateix una pulmonia i mort. Carmesina mort a causa de la seva pena i els enterren junts.

4. TEMES

- Essencialment, es diferencien dos temes principals: les gestes i les batalles de Tirant i l'amor entre diversos personatges de la novel•la.

Però Hi ha Gran varietat temàtica. Per això la podem considerar com a:

Novel•la de cavalleria: El Tirant ens mostra la vida d’un cavaller . Ens narra les gestes cavalleresques del cavaller protagonista. El Tirant és un manual de cavalleria. Hi trobem totes les normes i costums i les fases i moments de l’ensinistrament físic i psicològic que han de passar els cavaller. Ens narra la vida d’un cavaller. Un cavaller imaginari, però ni fantàstic ni idealitzat, que pel seu valor aconsegueix alliberar l’imperi Grec dels turs i convertir els musulmans del nord d’Àfrica. Aquí les batalles es guanyen per l’enginy i l’astúcia més que no pas per la força física,

Novel•la eròtica: per la gran importància que prenen l’amor i el sexe; plena d’episodis amorosos descrits amb sensualitat i erotisme, presentats amb total llibertat. Tenen una importància especial els episodis dels matrimonis secrets, les “bodes sordes”, primerament entre Diafebus i Estefania i, posteriorment, entre Tirant i Carmesina (capítols CCLXXI-CCLXXII); uns jocs amorosos que no es compleixen del tot.

S’ha de remarcar el paper preponderant de l’alcavoteria, pràctica en la qual Plaerdemavida esdevé una peça clau.

D'altra banda, es parla dels amors de Tirant i Carmesina, de Diafebus i Estefania, d'Hipòlit i l'Emperadriu, i, en segon terme, l'amor que sent la Viuda Reposada per Tirant i el del príncep Felip per la princesa Ricomana.

Amor, sensualitat, passió i sexe cru i desenfadat són ingredients primordials de la novel•la. L’amor és tan important com la guerra i s’hi aplicaran les mateixes energies i estratègies. L’un com l’altra, seran la via d’ascens social de Tirant.

Aquesta raó és, potser, la que ens explica els continus paral•lelismes entre la batalla militar i l’amorosa –com el veu al capítol CDXXXVI-, que és realment la que neguiteja més el nostre

protagonista, que arriba a l’imperi grec fet un cavaller però sense cap preparació en aquests afers: “-Tirant, Tirant, jamés en batalla sereu ardit ni temut si en amar dona o donzella una poqueta de força no hi mesclau, majorment com [quan] no ho volen fer.” – li haurà de mig reprendre Plaerdemavida (capítol CCXXIX).

Novel•la històrica: Inclou episodis històrics però es barregen esdeveniments separats entre si per segles, i trobem diversos episodis somniats al costat de molts altres de ben reals. podem identificar la geografia i, alhora, documentar-ne alguns personatges reals, contemporanis a l’autor i episodis que hi apareixen.

Novel•la psicològica: Els personatges principals de l’obra evolucionen psicològicament. Quan comença l’obra Tirant és un jove cavaller inexpert, però quan acaba és un cavaller fort i valent, el qual surt victoriós de batalles gràcies a les seves estratègies, enginy i astùcia. No té cap poder sobrenatural. Es una persona educada i sensible. Però també es insegur i vulnerable. Necessita ajuda i consells per a conquistar la seva amada Carmesina.

Són personatges reials i creïbles, de carn i ossos.

• SOCIAL perquè apareixen representants de nombrosos estaments socials (reis, nobles, servents, esclaus, etc.), per la mostra de costums i ceremònies típiques de l’època (menjars, vestits, etc.).

5. TEMPS:

La seva durada és indeterminada per que en cap moment concret diu cap data.

6. Resum argumental

Tirant lo Blanc és el protagonista de la novel•la i cavaller valerós d'Anglaterra.

Tímid i molt valent, continuarà les aventures guerreres a Tunícia, Sicília i Rodes; salva l'Imperi Bicentí i es converteix, junt amb la princesa carmesina en Cèsar de

l'Imperi. Després d'aquests fets, mor d'una malaltia.

7. ESQUEMA dels personatges

Personatges amorosos: Carmesina, Viuda Reposada, Agnès

|

TIRAN ___ Personatges que ajuden a Tiran: Guillem de Varoic, Plaerdemavida, Diafebus.

|

Personatges bèl•lics: Senyor de Vilesermes, Bernat de Malhivern... tots els contrincants de Tirant.

8. BREU DESCRIPCIÓ PERSONATGES

Tirant lo blanc:

un gran cavaller, valent, fort i molt hàbil amb les armes, que planta cara a les situacions més arriscades i perilloses, lluitant a les batalles amb enginy i justícia. És un personatge molt amable i educat, que defensa uns ideals concrets i defensa el seu honor amb totes les seves forces. Però en el terreny amorós es mostra bastant tímid i vulnerable, i sovint aquest enamorament li porta conseqüències a la seva pròpia vida.

El personatge de Tirant es caracteritza per la seva riquesa psicològica i la seva humanitat

Va evolucionant al llarg del llibre. Comença sent un cavaller jove i inexpert que està aprenent els fonaments i les normes de cavalleria. Acaba sent un gran estratega, un cavaller modèlic i un gran líder militar que fa servir la seva astùcia i inteligència per guanyar batalles. No té poders soborenaturals. Al començament es mostra tímid i necessita ajuda pera conseguir l’amor de la Carmesina. . És un cavaller valent, fort, hàbil amb les armes, un gran estrateg militar, amb gran ànim i amb dots de comandament innegables, a més de ser un cortesà educat i gentil, però a la vegada és un amant inexpert e insegur. Finalment ho aconsegueix.

És un personatge molt humà i creïble. És vulnerable, surt vencedor però resulta ferit a les batalles. Finalment mor d’una malaltia.

Davant de la Princesa es mostra tímid i poc agosarat, tan valent com és al camp de batalla. La seva indecisió fins i tot el porta de vegades a situacions que voregen el ridícul, com quan Plaerdemavida, després d'haver-lo introduït a la cambra de la Infanta, cansada de les seves vacil•lacions, el deixa sol a les fosques, descalç i en camisa, clavat al bell mig de l'habitació durant més de mitja hora; o a situacions força compromeses, com en l'escena en què els dos amants són sorpresos a l'habitació d'ella per l'Emperadriu i Tirant s'amaga sota unes robes, sobre les quals —sobre ell—seuen la Princesa i la seva mare, o en el magnífic episodi en què ha de fugir saltant per una terrassa i es trenca una cama.

El narrador es complau de continu a desmitificar l’heroi.:

-Per això el posarà en situacions tan ridícules com la de la caiguda i trencament de la cama, en què Hipòlit gairebé no el reconeixia, de tant com li havia canviat la veu i se li havia tornat femenina.

-Per la mateixa raó el farà morir d’una vulgar malatia –pleuresia-, per demostrar-nos, per si de cas no ho sabíem, que com que les malalties i la mort no fan distincions de classe a la realitat, tampoc no és qüestió que en facin a les novel•les.

La novel•la de cavalleria havia acostumat els lectors al model d'heroi virtuós i exemplar invencible i fet d'una peça. Tirant, en canvi, se'ns presenta més complex i ric psicològicament i ens `captiva i se'ns fa molt proper per la seva versemblança: perquè tots els seus fets són propis del comportament humà i dintre dels seus límits posibles.

Tirant és un personatge de ficció, humà i ben perfilat psicològicament que, sens dubte, recull elements biogràfics de personatges rigorosament històrics. També aquí és clara la voluntat de J. Martorell de fer versemblant la novel•la amb comportaments ajustats a la mesura humana i amb elements biogràfics que devien ser prou coneguts dels seus contemporanis.

Carmesina: és un personatge d’una gran bellesa amb un sol objectiu, conservar la seva virginitat. Té una bellesa singular , amb la qual Tirant es va enamorar completament d’ella, però de vegades es deixa endur molt facilment per les influències dels altres.

Representava l’ideal de bellesa de l'època: rossa i de pell blanca.

Diafebus: és un cavaller culte prestigiós i fidel. És amic íntim de Tirant i el seu propi cosí, company d’armes. Es va casar amb Estefania, filla del duc de Macedònia.

En moltes ocasions és el narrador. Es un personatge que no té una influencia destacada en la obra, però si que en molt moments ens narra les gestes del seu cosí. Destaquem també el seu amor amb Estefania, que li declararà les seves intencions per mitjà d’un albarà. Els dos es juraran amor etern

Estefania: donzella de Carmesina i íntima amiga, esposa de Diafebus.

Emperador: és l’amo de l’Imperi de Constantinoble. Home molt culte i educat, que es preocupa pels problemes de la cort, però no se’n adona del què passa al seu voltant i acaba morint de pena per Tirant i Carmesina.

Emperadriu: És un personatge més complex que el de la Carmesina. Portes enfora manté una imatge de dignitat, honestedat i noblesa, i portes endins es lliura amb una alegria juvenil a l'adulteri amb el jove Hipòlit.

Hipòlit: és un personatge bastant insegur amb si mateix, jove, però sense gaire experiència i s’expressa amb un llenguatge culte i ben refinat. Ell mateix va ser qui va declarar el seu amor a l’Emperadriu.

Plaerdemavida: és amiga de la princesa Carmesina i també la seva donzella. És una persona molt intel•ligent i sincera, que fa tot el possible per ajudar a Tirant en les arts de seducció, per atreure a Carmesina.

Lla donzella més noble que hi ha a la cort de Constantinoble i potser l’amiga més lleial de Carmesina dins del context de l’època. Plaerdemavida té un caràcter extravertit, sovint es molt exagerada i desvergonyida, però en tot moment farà el possible per ajuntar a la seva senyora i Tirant. En recorda al paper que han fet altres personatges en la literatura com pot ser per exemple la Celestina. Destaquem també, les seves recomanacions a Tirant i l’interès que mostra per ajudar-lo.

És l'intermediària entre els enamorats, juga un paper decisiu en les escenes amoroses, és ella qui provoca la trobada entre els dos amants.

Viuda Reposada: intenta fer impossibles els amors de Tirant amb Carmesina, perquè està enamorada d’ell, i intenta distenciar-los amb enganys.

És un dels personatges oposats a Tirant. Una dona amb plans malèvols, que intenta que l’amor entre tirant i Carmesina no es converteixi en una realitat. En tot moment la viuda reposada mostra el seu mal caràcter i intenta enganyar a Tirant per desenamorar-lo de Carmesina. És un personatge, que al cap i a la fi, fa tot això perquè està completament enamorada del nostre valent cavaller.

Guillem de Vàroic: honrat cavaller retirat, que fa vida ermitana. No el trobem durant tota la novel•la però si que juga un paper important al principi d’ella, on explica al jove Tirant l’ordre de cavalleria.

9. ESTIL

En Tirant lo Blanc alternen dos estils:

- Un estil que es caracteritza per un to seriós i un llenguatge culte, seriós, refinat... dels llargs parlaments, lamentacions, dels passatges narratius sobre batalles, torneigs. Hi predominen els cultismes, els llatinismes, les estructures llargues amb verb al final de la frase, hipèrbatons, perífrasis verbals...

-Un estil amb un llenguatge col.loquial en els diàlegs, plens d’expressions casolanes, d’exclamacions i interjeccions, de refranys, de jocs de paraules fets amb gràcia i enginy. En definitiva, un llenguatge planer.

Joanot Martorell alterna els episodis narratius i descriptius amb diàlegs per tal de mantenir l’atenció del lector, i crear a la vegada, una atmosfera versemblant, creïble, amb l’ús de la ironia.

10. OPINIÓ /conclusió

És un llibre seriós i divertit a la vegada seriós.

L’estil és seriós i culte quan l’autor tracta els temes relacionats amb les normes i usos de la cavalleria, els conflidctes militars i les batalles. La part de l’obra que m’ha resultat més difícil d llegir és la part més doctrinal d’Inglaterra, quan explica les normes de cavalleria, o els parlaments religiosos…

Però l’estil canvia i l’autor fa servir l’humor quan tracta els assumptes amorosos. Hi ha capítols plens d’escenes d’humor, erotisme i sensualitat. Aquests episodis amorosos són sempre entretinguts i atrevits. L’autor fica al Tirant fins i tot en situacions ridícules i divertides.

Els personatges resulten molt creïbles. És un heroi de carn i ossos. Tirant és un cavaller fort, valent i astut però curiosament es mostra insegur i tímid en l’amor.

He de dir que és una novel•la entretinguda i bastant interessant, gràcies també a la versemblança amb que l'autor narra fets i redacta, així com quan descriu les vestidures, , les batalles, les festes a la cort reial...

També m’agradat el final del llibre que resulta inesperat i sorprenent. L’heroi quan sembla que ha aconseguit el que volia, tenir la seva amada i convertir-se en hereu de l’imperi , mor

d’una simple malaltia o refredat. Es tracta d’un final modern. No es tracta del final feliç dels contes de fades o dels finals heroics dels llibres de cavalleries. Tirant mort d’una malaltia, no té una mort heroica o honorable. El seu màxim rival, Hipòlit, és l’únic que sobreviu i prospera, amb un missatge final pessimista que contrasta amb el to satíric i festiu de tota l’obra i que recorda que tots els personatges són humans i per tant mortals, i que la vida real no sempre és justa.

A més a més a banda dels temes principals, la vida del cavaller Tirant i dels seus amors amb la Carmesina, la novel.la tracta molt més temes. Hi ha novel•la de cavalleria, novel•la històrica, novel•la militar, novel•la de costums, novel•la eròtica, novel•la psicològica, etc.

Podríem dir, que aquesta novel•la és una de les novel•les més importants de la literatura catalana i una de les moltes novel•les més divertida, entretinguda i apassionant de tots els temps.

11. POSSIBLES PREGUNTES

1. Per què l’Han considerat com una precursora de la novel.la moderna? Com busca l’autor la versemblança? Per què es considerada una obra moderna, eròtica i humorística? Com busca l’autor la versemblança i el realisme?

Perquè l’autor busca sobretot en la versemblança i el realisme , i fa servir l’humor i la ironia.

L’autor busca la Versemblança de moltes maneres:

- Amb els seus personatges, humans i creïbles.. És la primera novel•la dins de la literatura universal on apareix un heroi de ficció de “carn i ossos”. Tirant és un heroi però a la vegada resulta un personatge possible i creïble. La seva característica més important és la seva humanitat.

Va evolucionant al llarg de la història. Quan comença la novel.la és un jove cavaller i inexpert que està aprenent les normes de cavalleria. S’acaba convertint en un cavaller fort, astut i intel.ligent que guanya les batalles gràcies a les seva intel.ligència i estratagemes. No té poders sobrenaturals. És un home sensible i educat i es mostra insegur en la seva relació amorosa amb la Carmesina. Necessita de l’ajuda d’altres personatges per a aconseguir el seu propòsit.

A més a més és un personatge vulnerable, resulta ferit a les batalles i encara més al final mor d’una malaltia molt comuna.

Joanot Martorell construeix un món amb, personatges quotidians, amb sentiments i defectes. Els seus personatges van evolucionat al llarg de la història. Es pot dir de Tirant lo Banc que per això podria ser considerada en part una novel.la psicocilògica, perquè els seus personatges ens semblen de carn i ossos pel tractament psicològic individual que sovint reben els més importants.

- Amb les escenes de la vida quotidiana. Més importants que les escenes de batalles i de festes cortesanes, són les escenes de la vida diària, en les quals els protagonistes es mostren tal com són realment, despullats de tot artifici, amb senzillesa i espontaneïtat.

- Amb l’ús de l’ humorisme, La sensualitat i l’erotisme que estan presents a l’obra.

- Amb l’alternança de la narració en tercera persona i el diàleg amb la voluntat de crear una atmosfera de versemblança i naturalitat.

- El final és també modern, no es tracta del final feliç dels contes de fades o dels finals heroics dels llibres de cavalleries. Tirant mort d’una malaltia, no té una mort heroica o honorable. El seu màxim rival, Hipòlit, és l’únic que sobreviu i prospera, amb un missatge final pessimista que contrasta amb el to satíric i festiu de tota l’obra i que recorda que tots els personatges són humans i per tant mortals, i que la vida real no sempre és justa.

- Amb una gran varietat temàtica. És justament aquesta varietat el seu màxim atractiu. És una novel.la psicològica perquè hi ha una evolució dels personatges més importants. És una novel.la històrica perquè hi apareixen fets històrics. És un tractat militar perquè es descriuen les normes i usos de la cavalleria i s’expliquen estratègies militars. ÉS un llibre de costums perquè es descriuen escenes cortesanes i de la vida diària. És una novel.la eròtica perquè està plena de episodis i escenes eròtiques o plenes de sensualitat amb tocs humorístics.

- D'altra banda, el seu estil s'ajusta clarament al to dels episodis narrats; l’Autor fa servir un to greu i seriós a les escenes cavalleresques i militars però el combina amb un to fresc, viu i intencionat als episodis més humorístics o eròtics.

- Era un llibre diferent de la novel•la de cavalleria, amb els seus personatges, , models de l'ideal cavalleresc, i el seu món ple de fantasia: inconcreció temporal i geogràfica, aventures impossibles, espais tipificats, cavallers de qualitats sobrehumanes, gegants, dracs, mags, prodigis, etc., que en les seves continuacions s'havien perpetuat i fet cada vegada més increïbles. El Tirant, en canvi, presenta una cavalleria creïble i versemblant, que reflecteix un món que el lector -el lector cortesà al qual va dirigit- coneix.

- Admirador de la cavalleria a la qual pertany, la novel•la reflecteix amb fidelitat els usos i costums cavallerescos de la seva època, sempre tractats amb seriositat i respecte. La cerimònia en què Tirant és fet cavaller; les festes del casament del rei d'Anglaterra; les justes i tornejos i els combats a ultrança, amb les lletres de batalla que els envolten, el misteri i la fastuositat amb què es presenten quatre cavallers a la cort; els cavallers vençuts que abandonen les armes i prenen els hàbits religiosos; o l'explicació de l'Ordre de la Garrotera i les campanyes militars per mar i per terra, amb batalles campals i estratagemes. Observacions de la realitat també en els detalls, diguem-ne, més domèstics: les armes els vestits, etc. Els lectors, per força, s'hi havien de reconèixer.

- Martorell menciona fets històrics reals i fa que el seu protagonista sigui un personatge contemporani – existeixi en el seu mateix temps- i es mogui per una geografia real i coneguda. Tots els escenaris són coneguts als lectors: Anglaterra, França, Sicília, Rodes, Constantinoble i el nord d'Àfrica; i fins i tot els noms de molts cavallers, cristians i moros, són perfectament ajustats a la realitat possible del s. XV; el Gran Turc, el Soldà de Babilònia (El

Caire), el Gran Caramany (senyors de Kermlan, emirs de l'Anatòlia), el duc de Lencastre (Lancaster), el príncep de Gal•les, el marquès de Sant Jordi, el duc de Calàbria, el comte de Montoro etc.

Cal, però, entendre que estem davant d'una novel•la i no d'un llibre d'història. J. Martorell actua com a novel•lista i amb elements perfectament reals i històrics construeix una narració que és, lògicament, ficció.

-Ara bé, encara que la novel•la sigui versemblant i realista, no hi manquen alguns episodis fantasiosos i clarament inversemblants. Són, però, en el conjunt de la narració, molt breus i irrellevants. El primer, l'aparició del mític rei Artús i la seva germana Morgana, personatges literaris. Tanmateix, en el context en què apareixen no queda prou clar si es tracta d'una ficció, d'un espectacle més de la festa magnífica que celebra l'Emperador, o si ens són oferts com a personatges reals. En canvi, la conversió de milers de musulmans al cristianisme és notòriament irreal, i, sobretot, l'aventura del cavaller Espèrcius, que desencanta una donzella convertida en drac per un màgic malefici, té un caràcter fantasiós i meravellós propi dels llibres de cavalleria. ¿Estaven ja en l'original de Joanot Martorell o són deguts a Martí Joan de Galba, com tendeixen a creure alguns crítics? En tot cas, la seva presencia a la novel•la no altera de cap manera la impressió de versemblança que el lector hi copsa de seguida, i amb la qual els coetanis de l'escriptor es devien identificar.

2. Caracterització i diferenciació entre novel•la cavalleresca i novel•la o llibre de cavalleries. Definiries Tirant Lo Blanc com a novel•la cavalleresca o llibre de cavalleries? Justifica la teva resposta.

El llibre de cavalleries evolucionarà cap a la novel•la de cavalleries, que alahora desembocarà en la novel•la moderna.

En els llibres de cavalleries, apareixen elements meravellosos com ara dracs, serps, nans, gegants... I els personatges tenen qualitats i capacitats inversemblants: força descomunal, poders màgics... També, la situació geogràfica és desconeguda, irreal, exòtica i llunyana, i no es pot trobar exactament en un mapa. El temps en aquest tipus de novel•la és remot i l'ambient és de fantasia i misteri.

Per altra banda, les novel•les cavalleresques presenten l'absència d'elements meravellosos, els personatges són de mesura humana, els espais són coneguts i localitzables en un mapa i els temps en què esdevé l'acció són pròxims o immediats.

Per tot això Tirant és una novel•la de cavalleries, de manera que una de les característiques del seu estil és el seu realisme o versemblança.

La versemblança s’aconsegueix,...

3. Narra alguns dels episodis fantàstics que apareixen a la novel.la.

Ara bé, encara que la novel•la sigui versemblant i realista, no hi manquen alguns episodis fantasiosos i clarament inversemblants. Són, però, en el conjunt de la narració, molt breus i irrellevants. El primer, l'aparició del mític rei Artús i la seva germana Morgana, personatges literaris. Tanmateix, en el context en què apareixen no queda prou clar si es tracta d'una ficció, d'un espectacle més de la festa magnífica que celebra l'Emperador, o si ens són oferts com a personatges reals. En canvi, la conversió de milers de musulmans al cristianisme és notòriament irreal, i, sobretot, l'aventura del cavaller Espèrcius, que desencanta una donzella convertida en drac per un màgic malefici, té un caràcter fantasiós i meravellós propi dels llibres de cavalleria. ¿Estaven ja en l'original de Joanot Martorell o són deguts a Martí Joan de Galba, com tendeixen a creure alguns crítics? En tot cas, la seva presencia a la novel•la no altera de cap manera la impressió de versemblança que el lector hi copsa de seguida, i amb la qual els coetanis de l'escriptor es devien identificar.

4. Explica breument la ruta del Tirant lo Blanc al llarg dels diferents capítols de l'obra.

Comença la novel•la, després de la història del Compte de Varoic i la trobada de Tirant amb ell, camí cap a Londres.

Després de les festes, Tirant i els seus es van dirigir cap a Nantes, on els va rebre el duc de Bretanya.

A partir d'aquí van rebre una carta desde Rodes i de camí es van a aturar a Lisboa, passant la Costa Barbaria (Nord d'Africa) i l'estret de Gibraltar fins a Palerm, per proveir-se de blat i van ser rebuts pels reis de Sicília.

A continuació van arribar a Rodes on van guanyar als turcs i de camí a casa van fer escala per Jafa, Beirut, Jerusalem i Alexandría per tornar a Sicília. En la seva estada va fer alguns viatges passant per Trípoli, costes barbàries, espanyoles i Marsella per poder anar a Bretanya i veure als seus pares.

Allá a Sícília va rebre una carta i van haber de marxar cap a Constantinoble per alliberar Grécia dels turcs. En un dels seus viatges el seu vaixell va naufragar i va arribar a les costes de Barbaria passant per Montàgata. Després va poder tornar a Constantinoble on, a prop d'allá, a Adrianópolis, va morir.

5. Vida i època de Joanot Martorell i relació amb la seva obra.

Hi ha una relació entre la vida de Joanot Martorell i la seva obra. Com el seu personatge Joanot Martorell va ser un cavaller, encara que Joanot no va ser un cavaller tant important com a l’obra ho és Tirant. Joanot va tenir conflictes diversos i es va veure involucrat en batalles amb quatre cavallers.

Altres aspectes relacionats, poden ser l’estada de Joanot Martorell a Anglaterra on segur que tindria noves idees per escriure el Tirant lo Blanc, que causalment s’hi troba a Anglaterra practicant l’orde de cavalleria.

6. Amb els principals personatges de la novel•la (Tirant, Carmesina, Diafebus, Estefania, Plaerdemavida, la Viuda Reposada, etc.), constitueix un quadre de llurs i relacions, tenint present tant llurs amistats com enemistats, llurs funcions de confidents o missatgers, o d’antagonistes, etc.

Tirant lo Blanc: És el protagonista, s’enamora de Carmesina, la Viuda Reposada està enamorat d’ell, explica els seus amors a Diafebus, amb l’ajuda de Plaerdemavida aconsegueix tenir relacions amb Carmesina. És un cavaller molt important que aconsegueix alliberar l’Imperi Grec de la invasió turca. Carmesina: Filla de l’emperadriu, està enamorada de Tirant, Plaerdemavida és la seva confident.

Diafebus: Cosí i confident de Tirant, s’enamora d’Estefania i es casen. Estefania: Neboda de l’emperador i filla del duc de Macedònia, donzella de Carmesina, s’enamora de Diafebus i es casa amb ell.

Hipòlit: Nebot de Tirant. Manté relacions sexuals amb l’emperadriu i al final es converteix en l’emperador. Plaerdemavida: Confident de Carmesina i de Tirant, aconsegueix que mantinguin relacions sexuals. Es casa amb el senyor d’Agramunt i es converteix en reina de Fes.

L’emperadriu: Esposa de l’emperador grec i mare de la princesa Carmesina. Manté relacions sexuals amb Hipòlit i després de la mort de l’emperador es casa amb ell. Viuda Reposada: Dida de la Carmesina, s’estima el Tirant i intenta trencar la seva relació amb Carmesina.

7. Comenta alguns moments del Tirant lo Blanc que hom pugui considerar sensuals.

La sensualitat és un tema molt important en aquesta novel•la i va normalment molt lligada amb l'humorisme en les escenes amoroses entre l'Emperadriu i Hipólit, Felip i Ricomana i sobretot entre Tirant i Carmesina. És converteix en un tret essencial a partir i la seva presència és perquè la lectura sigui més atractiva i divertida.

Un dels episodis més significatius és en l'episodi en què Plaerdemavida fa que Tirant es fiqui al llit de Carmesina, després de veure-la banyar-se i jugar amb Plaerdemavida a través d'una caixa, i Plaerdemavida, situada al capçal, posa el seu cap entre ells dos i parla perquè la princesa cregui que és ella qui seu al seu costat i Tirant pugui acariciar-la al seu plaer . També podem veure-la en la picardia de Plaerdemavida, que es mostra en el relat del somni de la donzella al castell de Malveí, o Carmesina, que s'ha negat reiteradament a satisfer Tirant, li demana que li besi els pits, amagada sota el llençol.

Una de les coses més curioses alhora d'utilitzar l'erotisme és quan el compara amb el menjar, el sabors i els gustos o quan ens explica pensaments o accions sensuals comparant-les amb paraules pròpies d'una batalla, amb un llenguatge cavalleresc.

Aquest tipus d'humorisme ja había sortit abans en altres llibres de cavalleria de l'època com “La Història de l'esforçat cavaller Partinobles” encara que no tant freqüents i tan variats com a la novel•la de Joanot Martorell.

8.Comenta alguns moments del Tirant lo Blanc que hom pugui considerar humorístics.

L'humorisme és un altre característica molt important ja que dóna realisme i es pot trobar en tot tipus d'episodis, guerrers i amorosos.

Joanot Martorell fa servir el sentit de l’humor quan narra com Tirant traspassa el cap del seu oponent entrant-li la daga per l'ull, quan explica les bajanades del príncep Felip amb el pa a la cort de França, o quan fa que el filòsof de Calàbria, un home reposat, mati a un rufià acostumat a barallar-se.

També fa servir l’humor quan narra episodis d'un to més sensual i amorós:

com en el diàleg entre Tirant i Carmesina que en presència de tots es diuen els seus sentiments fent un joc entre "l'amar" i "la mar"; la declaració de Tirant a través d'un mirall; el truc que utilitzen per amagar que Estefania no és verge posant uns gatets a la finestra de la seva habitació a la nit de bodes perquè amb els seus miols amaguin els crits d’Estefania; o en un altre episodi on la calça i la sabata que es fa brodar Tirant i que amb elles toca el "lloc vedat" de Carmesina.

Fins i tot aquest element humorístic el porta de vegades a situacions ridícules com quan Plaerdemavida, després d’haver-lo introduït a la cambra de la Infanta, cansada de les seves vacil•lacions, el deixa sol a les fosques, durant més de mitja hora; o en situacions compromeses, com en l’escena en què els dos amants, Tirant i Carmesina són sorpresos a l’habitació d'ella per l’emperadriu, Tirant s'amaga sota unes robes, sobre les quals seuen la Princesa i la seva mare, són alguns dels exemples que utilitza Joanot per deixar anar el seu humorisme característic.

9. Comenta dues de les relacions amoroses que es desenvolupen al Tirant lo Blanc, al marge de les del propi Tirant i Carmesina.

Diafebus i Estefania: Tirant i Diafebus van a l’habitació de la princesa Carmesina a veure-les a totes dues. En aquest moment, es donen les primeres relacions sexuals entre Diafebus i Estefania. Després d’aquests actes Diafebus i Estefania es casen en secret , i més tard amb l’aprovació de l’emperador, es casen amb la seva bendició.

Hipòlit i l’emperadriu: Tots dos estan enamorats i mantenen relacions sexuals d’amagat de l’emperador.

10. Tirant lo Blanc: un final impossible, inesperat, soroprenent. Discuteix i justifica l’afirmació.

El tirant lo Blanc termina amb la mort del propi Tirant, Carmesina i l’emperador.

Tirant mor d’un refredat, tot just quan havia aconseguit l’amor de la Carmesina i d’haver estat nomenat hereu de l'imperi. Mor després de e totes les seves aventures, de ser l’heroi que va

salvar Rodes del seu setge, que va conquerir terres al nord d’Àfrica i d’haver alliberat l’imperi grec de mans dels turcs, i després de les seves dificultats per aconseguir mantenir relacions amb Carmesina i poder casar-se amb ella. Es a dir i totes les seves gestes no tenen cap recompensa.

Llavors, es veu com Hipòlit sense cap tipus d’esforç militar ni d’altres, es converteix en l’emperador casant-se amb la princesa i sent l’hereu de Tirant.

En definitiva la mor iguala a tots i pot acabar amb la vida de qualsevol. Resulta trist i cruel que el protagonista de la història , després d’una vida complicada, esforçant-se al màxim en totes les batalles ja siguin militars com amoroses, mori per una simple pulmonia, com qualsevol persona.

11. Tirant i Carmesina: un amor a cavall del sentimentalisme i la sexualitat. Comenta-ho.

La descripció dels amors de Tirant i Carmesina omplen les pàgines més entretingudes de l’obra de Joanot Martorell.

Tota relació d’amor comença amb una declaració. Aquest és un dels exemples de la novel•la on es mostra clarament que hi ha moltes escenes on el més important és el sentimentalisme, seguit de la sexualitat.

Però l'erotisme i la sexualitat també són presents. Des del primer moment Tiriant es sent atret pels pits de la Carmesina. Al llarg de la història Tirant i Carmesina intercanvien jocs amorosos sense arribar al “acte”, al que Carmesina no vol accedir fins que siguin un matrimoni.

Per exemple, hi ha una escena en que es mostra el festeig entre aquests dos personatges, en què es produeixen una sèries de tocaments que omplen les pàgines més eròtiques de la novel•la. Una nit, Tirant pot contemplar d’amagat com es banya Carmesina a la seva cambra, gràcies a l’astúcia de Plaerdemavida. Després d’aquesta escena de voyeurisme, Plaerdemavida introdueix a Tirant al llit de la Princesa mentre aquesta dorm. Llavors Tirant va acariciant el cos de la seva estimada fins que Plaerdemavida l’indica que s’aturi perquè Carmesina es podria despertar.

12.. Contrasta com tracta la novel•la els temes de la cavalleria i la milícia en front del tema amorós i sentimental.

En aquesta novel•la, Joanot Martorell fa moltes al•lusions a temes cavallerescos, amagant així, les escenes més eròtiques i sexuals. Es refereix metafòricament al seu amor i la relació amb la Carmesina amb termes relacionats amb temes de la cavalleria.

En l’apartat de l’imperi Grec, capítol 436, només en el seu títol ja trobem una al•legoria, “Com Tirant vencé la batalla i per força d’armes entrà al castell”, Aquí Joanot no es referia precisament a entrar en un castell de veritat, sinó que utilitzava aquesta frase com a figura retòrica, volent referir-se a l’acte sexual de Tirant i Carmesina.

[...]Els combats d’amor no han d’endurir-se; no s’atenyen amb força, sinó amb enginyosos afalacs i dolços enganys. Deixeu l’obstinació, senyor; no sigueu cruel; no penseu que això sigui camp ni lliça d’infidels.[...]

[...]Que les armes de cavaller no fan mal a donzella![...] En aquest altre fragment, per exemple, també utilitza una figura retòrica.

15. Comenteu aquells trets del Tirant lo Blanc que permeten parlar-ne com una novel•la moderna en el context del seu temps. Il•lustreu-ho amb algun dels fragments que hàgiu llegit.

Joanot Martorell busca la versemblança. Tirant és un heroi fort i valent però a la vegada vulnerable. Resulta ferit i guanya batalles gràcies a les seves estratègies i intelligència. No intervenen elements fantàstic o fantasiosos. Hi ha una evolució psicològicia en el seu personatge. Comença sent un heroi jove i inexpert i acaba com a lider i poderós cavaller. És un amant inexpert i insegur. Quan sembla que ha aconseguit el seu amor i es convertirà en emperador té un final sorprenent,mor d'una malaltia.

També hi han canvis en la manera d'escriure com en l'alternança de narració-diàleg. A més a més alterna un estil solemene amb un llenguatge i un to molt més col•loquial, dinàmic i amb ironies i comparacions per donar i explicar els comportaments dels personatges en canvi, les novel•les anteriors eres molt més monòtones, amb un to sempre solemne i lamentacions.

Quina és la raó dels paral·lelismes entre la batalla militar i l’amorosa?

Amor, sensualitat, passió i sexe cru i desenfadat són ingredients primordials de la novel•la. L’amor és tan important com la guerra i s’hi aplicaran les mateixes energies i estratègies. L’un com l’altra, seran la via d’ascens social de Tirant.

Aquesta raó és, potser, la que ens explica els continus paral•lelismes entre la batalla militar i l’amorosa –com el veu al capítol CDXXXVI-, que és realment la que neguiteja més el nostre protagonista, que arriba a l’imperi grec fet un cavaller però sense cap preparació en aquests afers: “-Tirant, Tirant, jamés en batalla sereu ardit ni temut si en amar dona o donzella una poqueta de força no hi mesclau, majorment com [quan] no ho volen fer.” – li haurà de mig reprendre Plaerdemavida (capítol CCXXIX).

Com és la relació amorosa de Tirant i Carmesina?

Tanmateix, si en les aventures cavalleresques Tirant es comporta dintre dels límits de la capacitat humana, és en les escenes amoroses on s'humanitza definitivament i se'ns fa més atractiu, per les seves debilitats i per l'ampli registre de situacions per què passa.

Enamorat sobtadament i irresistiblement de Carmesina la primera vegada que la veu, el seu amor és des de l 'inici ben terrenal: Tirant s'enamora de la seva bellesa i se sent atret molt especialment pels pits de la Princesa, «dues pomes cristal•lines» i les seves relacions són, de fet, la història de la frustració d'un desig amorós sexual insatisfet.

Davant de la Princesa es mostra tímid i poc agosarat, tan valent com és al camp de batalla. La seva indecisió fins i tot el porta de vegades a situacions que voregen el ridícul, com quan Plaerdemavida, després d'haver-lo introduït a la cambra de la Infanta, cansada de les seves vacil•lacions, el deixa sol a les fosques, descalç i en camisa, clavat al bell mig de l'habitació durant més de mitja hora; o a situacions força compromeses, com en l'escena en què els dos amants són sorpresos a l'habitació d'ella per l'Emperadriu i Tirant s'amaga sota unes robes, sobre les quals —sobre ell—seuen la Princesa i la seva mare, o en el magnífic episodi en què ha de fugir saltant per una terrassa i es trenca una cama.

La humanització de Tirant arriba a la màxima expressió en el moment de la seva mort. Perquè Tirant, contra tota la tradició literària, mor de malaltia i després d'haver fet testament.

Com desmsitifica el narrador a Tirant?

El narrador es complau de continu a desmitificar l’heroi.:

-Per això el posarà en situacions tan ridícules com quan per evitar que el descobreixin a la habitació de la Carmesina ha de saltar, cau i es trenca la cama il’ Hipòlit gairebé no el reconeixia, de tant com li havia canviat la veu i se li havia tornat femenina.

-És un cavaller valent però davant la Carmesina es mostra tímid i insegur.

-És vulnerable, resulta ferit en les seves batalles.

-Per la mateixa raó el farà morir d’una vulgar malatia –pleuresia-, per demostrar-nos, per si de cas no ho sabíem, que com que les malalties i la mort no fan distincions de classe a la realitat, tampoc no és qüestió que en facin a les novel•les.