DE LA NORMATIVITZACIÓ A L’ESTANDARDITZACIÒ

ELS CONCEPTES

La normativització d’una llengua suposa la selecció d’una varietat lingüística, a la

qual hom vol ampliar els àmbits d’ús, i la codificació d’aquesta, és a dir, la seua fixació

gràfica, gramatical i lèxica per tal de garantir una comunicació ràpida, segura i eficaç

entre tots els seus parlants.

La codificació d’una llengua pot fer-se a partir de models molt diferents. Els més

freqüents són:

1. l’unitarista, que es basa en un sol dialecte geogràfic, com ha seguit, per exemple,

el francès o el castellà.

2. el composicional, que integra aportacions més o menys equilibrades de les

diferents varietats geogràfiques, com és el cas del noruec o el basc (euskara

batua).

3. l’autònom, que consisteix en la coexistència simultània, com a adaptacions a

realitats diatòpiques diferenciades, de grups de normes distints, amb graus

mínims de diferenciació, els quals es consideren simples manifestacions

alternatives d’una única varietat estàndard. Es, per exemple, el cas de l’anglès

americà i el britànic o el del portuguès brasiler i l’europeu.

Els dos primeres models es poden considerar monocinètics, és a dir, amb un únic

centre de codificació; el darrer és, en canvi, policèntric. Cal advertir, tanmateix, que no

sempre es donen els models purs.

L’estandardització d’una llengua suposa tres processos:

1. el de vehiculació o difusió de la norma codificada a través de tots els mitjans:

escola, literatura, premsa, ràdio, televisió, etc.

2. el d’elaboració, que consisteix a dotar-la dels recursos lèxics i sintàctics

necessaris per a satisfer les exigències d’una llengua en plenitud de funcions

socials, i

3. el de cultivació, que en procura l’enriquiment a través de la creativitat més o

menys espontània.

L’OBRA NORMATIVITZADORA DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

Les diverses propostes formulades al segle XIX per redotar la llengua catalana d’una

normativització ortogràfica i gramatical acceptable conjunt de la comunitat lingüística

quallaren al primer terç del segle XX gràcies a la tasca realitzada per l’Institut d’Estudis

Catalans. El suport de les institucions del Principat, l’adhesió de la immensa majoria

dels escriptors i de les editorials i el tacte amb què fou duta a terme per Pompeu Fabra,

el seu principal ideòleg, en garantien una ràpida i massiva acceptació. Les resistències

inicials es reduïren a sectors molt minoritaris —la premsa satírica, els poetes

jocfloralescos i alguns escriptors i filòlegs—, però al País Valencià, les illes i Catalunya

Nord no se n’aconseguí una acceptació generalitzada fins els anys trenta, i això gràcies

a l’actitud adoptada per les associacions culturals, les revistes, els grups d’intel·lectuals

i les editorials més dinàmiques.

La convocatòria del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) responia

precisament a una doble finalitat: en primer lloc, la de proclamar davant el món la

condició de llengua del català, encara no acceptada per tothom, i, en segon lloc, la de

dotar-lo d’una normativa vàlida per a tots els seus parlants, basada en l’estudi de la

tradició literària i les varietats dialectals. Fruit d’aquesta darrera necessitat, i alhora

expressió de la voluntat política de Prat de la Riba, fou la creació de l’Institut d’Estudis

Catalans (1907), i, dins d’ell, de la Secció Filològica (1911), presidida inicialment per

Antoni Maria Alcover i a la qual s’incorporà, aquell mateix any, Pompeu Fabra, cridat

per Prat de la Riba.

Pompeu Fabra (1868-1948), que ja havia demostrat al Congrés de 1906 la seua

extraordinària capacitat per a abordar amb rigor científic els principals problemes

gramaticals del català i per a proposar-ne solucions viables de cara a la codificació,

aprofità la plataforma de l’Institut per a intensificar les investigacions i assajar les seues

propostes. Si la publicació de la Gramàtica de la lengua catalana (1912) confirmà la

maduresa de la seua formació científica i el seu excel·lent coneixement del dialecte

central i dels escriptors medievals, les Converses filològiques, aparegudes a la premsa

diària (1918-1928), palesaren la seua admirable capacitat de diàleg en la discussió dels

problemes gramaticals de la llengua i la visió de futur que en tema.

Encara que promulgades per l’Institut, les Normes ortogràfiques de 1913 foren en

gran part obra de Fabra. No són encara una exposició sistemàtica i completa de

l’ortografia, sinó de vint-i-quatre de les qüestions discutides. La normativa sistemàtica

aparegué en l’«Exposició de l’ortografia catalana» que acompanya el Diccionari

ortogràfic (1917), redactat sota la seua direcció.

La segona etapa del procés de codificació, quasi simultània a la primera, es pot

donar pràcticament per acabada, en les seues línies bàsiques, amb l’edició de la

Gramàtica catalana (1918), feta per Fabra per encàrrec de l’Institut i que constitueix la

síntesi i culminació d’una llarga trajectòria d’estudis lingüístics i gramaticals. Amb tot,

Fabra no abandonà mai les preocupacions gramaticals: en morir, deixà inèdita una nova

Gramàtica catalana, més àmpliament desenrotllada, molt exemplificada i amb abundosa

fraseologia, que serà publicada el 1956 a cura de Joan Coromines.

Finalment, la publicació del Diccionari general de la llengua catalana (1932), també

fet per Fabra per encàrrec de l’Institut, enceta, més que no culmina, la tercera etapa del

procés. A pesar del caràcter provisional que li atorgà l’autor, que el concebé com un

canemàs del futur Diccionari de l’Institut, es tractava ja d’una obra modèlica, perquè s’hi

recollien els mots d’ús general, literari, científic i tècnic indispensables per a la vida

moderna i s’hi excloïen la immensa majoria dels castellanismes que circulaven tant en

la llengua parlada com en l’escrita. El 1954 se’n publicava una segona edició, amb un

magnífic prefaci de Carles Riba, ara neta de les nombroses errades de la primera i amb

les modificacions introduïdes per la Secció Filològica.

L’obra de codificació del català modern és, per tant, en gran part el fruit del treball de

tota una vida d’un home excepcional, que tingué la sort de comptar amb col·laboradors i

deixebles competents, com Joan Coromines o Ramon Aramon, al si de l’Institut. Una

obra ben feta, admirable, decisiva, no exempta tanmateix de limitacions ben

explicables.

CARACTERÍSTIQUES DE LA CODIFICACIÓ FABRISTA

El mateix Fabra exposà els criteris de la seua reforma ortogràfica al «Pròleg» del

Diccionari ortogràfic. Són els següents:

1. l’etimologia. Aquest criteri explica, per exemple, les grafies de quatre, redemptor

o adhesió;

2. la tradició literària, especialment la medieval. Això li permeté de propugnar, per

exemple, la distinció gràfica entre les a i e àtones en mots com paret i Peret;

3. la pronunciació real del domini lingüístic. Així, la grafia de buidar (llatí vocitare,

francès vider, italià vuotare) serà mantinguda perquè els dialectes que

distingeixen b/v conserven la pronunciació bilabial de l’antiga llengua comuna;

4. l’harmonia amb les a/tres llengües de cultura. Que convenia no separar-se de les

solucions de les altres llengües de cultura, he demostrà Fabra amb exemples tan

contundents com aquests:

Català Català

Llatí Castellà Italià Francés Anglès antic modern

ACIDUS àcido acido acide acid acit àcid

OBLONGUS oblongo oblongo oblong oblong obionch oblong

HEROICUS heroico eroico héroique heroic heroych heroic

5. la claredat i la precisió necessàries per a evitar confusions i ambivalències. Això

explica, per exemple, l’adopció dels guionets en la representació de les

combinacions de pronoms febles amb el verb o el recurs a la dièresi en paraules

com deïtat o beneït.

Des del punt de vista gramatical, Fabra procurà en cada gramàtica que publicava

tractar amb extensió i profunditat uns quants temes només, d’acord amb els següents

criteris:

1. Que el tema fos bàsic i previ des d’un punt de vista científic per a estudiar-ne

d’altres. Es el cas de la pronunciació, força complicada en alguns aspectes, del

català oriental, a la qual va consagrar molta atenció en la Gramàtica de la lengua

catalana (1912).

2. Que es tractàs de punts e aspectes essencialment conflictius,..com ho són, per

exemple, la morfologia verbal, les combinacions de pronoms febles i les

construccions de relatiu. Així, conscient de la dificultat d’arribar a una solució

unitària en la morfologia verbal, Fabra optà per registrar en la Gramàtica oficial

de 1918 les formes dialectals admissibles en la llengua literària (porto, porte,

port).

3. Que es tractàs d’aspectes essencials, com ara la sistematització de la

composició i la derivació del lèxic, de les quals s’ocupa àmpliament en la

Gramàtica pòstuma de 1956.

Des del punt de vista lèxic, el seu criteri, que es pot deduir del «Pròleg» al Diccionari

de 1932 i de l’anàlisi del contingut d’aquest, és flexible pel que fa a l’acceptació de mots

d’altres dialectes de gran tradició històrica o de molta vitalitat (cercar, arena, somera,

llevar, capell, al·lot, xic, etc.) i d’arcaismes de possible utilitat (musar, ‘passar el temps’;

envesprir, ‘fer-se de nit’; etc.). Quant a les variants sol donar preferència a les orientals

(arrencar, oreneta, meravella, etc.). La mateixa actitud flexible es pot observar en

l’admissió de neologismes, tan necessaris per a una llengua de cultura. Així, hi trobem

registrats ja mots com gratacel, míting, parabrisa, vitamina, etc.

Comptat i debatut, es tractava de fer del català una llengua

a) clara,

b) «indefinidament apta», com deia Carles Riba al mencionat prefaci,

c) continuadora de la llengua parlada,

d) harmònica amb les altres llengües de cultura,

e) supradialectal, i

f) estètica.

La reforma de Fabra ha seguit fonamentalment el model unitarista de codificació,

basat en el parlar de Barcelona. Ara bé, el seu monocentrisme bàsic ha estat corregit

amb trets d’una codificació policèntrica autònoma, ja prevists per Fabra, atès que al

País Valencià i les Illes ha calgut fer adaptacions a les seues varietats regionals.

Aquestes adaptacions. inicialment d’arrel sòcio-política, s’expliquen per diverses

causes:

a) absència de representació suficient i participació equilibrada de tot el domini en el

centre codificador inicial,

b) el fet de no tenir en compte suficientment les necessitats i les problemàtiques

particulars de tots els territoris, i

c) els perjudicis socials de cada regió respecte a la unitat de la llengua i la

procedència de la normativa.

LA DIFUSIÓ DEL FABRISME AL PAÍS VALENCIA, LES ILLES I CATALUNYA NORD

En efecte, a pesar de la presència d’Antoni Maria Alcover (1862-1932) a l’Institut

d’Estudis Catalans, la seua visió de la llengua, indubtablement patriòtica, però més

atenta a la necessitat de salvar, estudiar i difondre la riquesa dialectal que no a dotar-la

urgentment d’una normativa moderna, la reforma adquirí un to predominantment

barceloní. Hi va contribuir sens dubte la separació d’Alcover de l’Institut, motivada per

les unes desavinences amb Fabra, que altres col·legues de la institució procuraven

potenciar. Fabra quedà així desassistit de la valuosa informació que sobre tots els

parlars catalans posseïa l’infatigable canonge mallorquí.

Al País Valencià, el pare Lluís Fullana (1871-1948), conscient de la unitat de la

llengua, però també de l’oposició dels sectors més influents de la societat valenciana a

acceptar-ne el nom unitari i la normativa de l’Institut, intentà una difícil i insatisfactòria

síntesi entre aquesta i la més tradicional i castellanitzada, que tingué molt pocs

seguidors. Amb tot, el 1932 fou el primer signatari de les Normes de Castelló. Vint-i-sis

anys abans havia presentat una comunicació al i Congrés Internacional de la Llengua

Catalana, que publicà, l’any 1907, sota el títol de Característiques catalanes usades en

lo Regne de València, on afirmava: «Escriure totes les característiques catalanes

usades dins lo Regne de València, equivaldria a escriure una gramàtica catalana i posar

a la portada: Gramàtica de la llengua valenciana.»

Una actitud similar a la de Fullana es pot detectar a la Catalunya Nord, en Carles

Grandó proposà unes solucions intermèdies entre el fabrisme i la tradició ortogràfica

local. Tanmateix, el mateix Grandó publicà el 1932 Plou i fa sol en ortografia fabrista,

per bé que aquesta no fou plenament acceptada fins que la imposà el moviment Nostra

Terra i la revista del mateix nom (1936- 1939).

El mateix Fabra reconegué en més d’una ocasió que la seua obra anava destinada,

no únicament, però sí sobretot al públic del Principat. El desig de respondre a les

necessitats urgents d’aquest públic i potser el d’evitar tota sensació d’ingerència entre

els valencians i baleàrics, el dugué a fer la següent recomanació als escriptors

d’aquestes terres:

«Nosaltres, catalans, no desitjaríem altra cosa sinó que emprenguéssiu una

obra de forta depuració del vostre idioma, encara que no us preocupéssiu gens

d’acostar-lo al nostre català; que tractéssiu de descastellanitzar el valencià i de

redreçar-lo i d’enriquir-lo procurant acostar-lo al valencià dels vostres grans

escriptors medievals...; i això faria que, sense sortir-nos els uns i els altres del

nostre català, ens trobaríem escrivint modalitats no pas molt diferents d’una sola

llengua literària.»

Certament, es tractava d’una declaració «política», com «polítics» foren els criteris

definits i sancionats per les Normes de Castelló (1932) les quals, sense especificar que

es tractava de les mateixes normes que les de l’Institut —tret d’algun detall

insignificant— i sense mencionar el nom unitari de la llengua que aspiraven a codificar,

consagraren el triomf del fabrisme al País Valencià. Una iniciativa similar es produí a les

Illes, en el mateix Alcover no s’oposà que el seu deixeble Francesc de Borja Moll

adoptàs el fabrisme en les seues publicacions.

La difusió del fabrisme al País Valencià i les Illes i la seua adaptació a les

respectives peculiaritats regionals han estat protagonitzades per dos eminents filòlegs,

Manuel Sanchis Guamer i el citat Francesc de B. Moll. La posició codificadora del

primer se centra en la seua Gramàtica Valenciana (1950), encapçalada precisament per

la cita de Fabra reproduïda més amunt; la del segon, en la Gramàtica catalana referida

especialment a les Illes Balears (1968), amb la qual culminava la tasca gramatical

encetada amb la seua Ortografia mallorquina segons les Normes de l’Institut (1931). En

síntesi, no han fet sinó recomanar tots aquells trets morfològics i lèxics vius en llurs

respectius parlars i propis de la llengua clàssica comuna, de fet també sancionats per la

Gramàtica oficial de 1918. Generalment afecten la morfologia verbal: jo cante, que jo

cante, que jo cantara o cantàs, jo patisc o patesc, que jo patisca o patesca (val.), jo

cant, que jo canti, que jo cantàs, jo patesc, que jo patesqui (mall.). Molta menor

importància tenen els altres elements morfològics. En tot cas, destaquem-ne les

combinacions de pronoms febles: jo li la porte (val.), ell la nos porta (mall.). Així, si per

una banda han fet el major esforç gramatical i lexicogràfic —ho veurem amb més detall

en comentar la seua estreta col·laboració en el Diccionari català-valencià-balear— per a

integrar llurs respectius parlars en la llengua literària comuna, per l’altra, la seua

presència a l’Institut d’Estudis Catalans ha facilitat que s’incorporassen al Diccionari

Fabra moltes veus i variants formals desconegudes actualment al dialecte central

(bístia, colp, prest, catifa, alfarrassar, coa, etc.) i ha impulsat la correcció de grafies

viciades, algunes advertides posteriorment pel mateix Fabra, com ho eren «daler» per

deler «endanyar» per endenyar.

Entre els gramàtics valencians que més han lluitat per la unitat ortogràfica i alhora

pel respecte a les peculiaritats gramaticals i lèxiques pròpies de valor supradialectal, cal

destacar:

a) Carles Salvador (1893-1955), autor d’un Vocabulari Ortogràfic Valencià (1934) i

d’una Gramàtica Valenciana (1952), que ha estat un eficaç instrument d’ensenyança de

la llengua a Lo Rat Penat fins que aquesta entitat adoptà una actitud secessionista

(1977).

b) Josep Giner, autor de La conjugació dels verbs en valencià (1933), excel·lent

exposició de la morfologia verbal valenciana, coautor del Diccionari de la Rima (1956) i

col·laborador de Joan Coromines en el Diccionari etimològic i complementari de la

llengua catalana.

c) Enric Valor, autor de Millorem el llenguatge (1971) i del Curso medio de

gramàtica catalana referida especialmente al País Valencià (1973), de valor didàctic

excel·lent i molt ampliades en successives edicions, així com també de La flexió verbal

(1983).

d) Francesc Ferrer Pastor, coautor amb Giner del mencionat Diccionari de la Rima, el

qual, amb considerables esmenes i addicions i ja amb una ordenació alfabètica, ha

aparegut sota el títol de Diccionari General (1985), culminant així una infatigable tasca

de divulgació lexicogràfica.

Com veurem al tema pròxim, les resistències al fabrisme sorgides tant al País

Valencià com a les illes després de la mort de Franco (1975), obeeixen a interessos

polítics i personals molt concrets i manquen de la més mínima base científica. Això no

implica, tanmateix la negació de l’existència de problemes en el procés

d’estandardització, que afecten d’una manera especial, i vital, el País Valencià.

CAP A L’ESTANDARDITZACIÓ

Totes les llengües normalitzades s’expressen sota dues modalitats, la parlada i

l’escrita, que l’estandardització aproxima recíprocament. En el cas de la llengua

catalana, l’absència d’aquest procés d’estandardització al llarg dels quatre decennis de

règim franquista ha allunyat les dues modalitats, fins al punt que hom ha arribat a

identificar la llengua escrita amb la llengua literària. D’altra banda, el predomini

aclaparador dels escriptors procedents del dialecte nord-oriental no ha contribuït a

corregir fins als darrers anys el to marcadament barceloní de la nostra llengua literària.

Això explica la carta de naturalesa supradialectal que ha pres un bon grapat de mots

més o menys específics, actualment, d’aquesta zona, i més en concret, de les

comarques gironines, com ullal, aixoplugar, estri, assabentar, penya-segat, cofoi,

eixelebrat, eixerit, estripar, rauxa, userda, xai i tants d’altres, en bona part desconeguts

a la llengua dels clàssics i a la resta dels parlars (així, respectivament, valencià clau,

soplujar, artifell, fer saber, cingle, desvanit, destarifat, espavilat, desbudellar, ramalada,

alfàs, corder). De fet, a Catalunya sol considerar-se el parlar de Girona com el més

genuïnament català. A vegades, però, els prejudicis antipagesos dels noucentistes

contribuïren a desterrar de la llengua literària vells vocables patrimonials i a substituir-

los per altres de menys genuïns: és el cas de got, fesol, amollar, forqueta, bes o

besada, despús-ahir, meua, etcètera, reemplaçats, respectivament, per vas, mongeta,

deixar anar, abans d’ahir, meva i un nombrós etcètera.

Molts d’aquests mots han experimentat darrerament una ràpida expansió a partir de

Barcelona, centre macrocefàlic difusor de neologismes i, doncs, creador d’anivellament

lingüístic. Els nuclis urbans del Principat i, en menor grau, de les Balears són els més

receptius a aquestes innovacions, que sovint ultrapassen el camp estrictament lèxico-

semàntic per a incidir plenament en la fonologia i en la morfologia: tendència a la

neutralització de les vocals àtones a les Valls d’Andorra i de l’oposició b/v al Camp de

Tarragona, evolució cap a la E oberta de la à mixta tònica dels parlars baleàrics,

progressiva substitució de les formes baleàriques del subjuntiu en -a i en -e per les

formes en -i (meresqui, compri), regressió del perfet simple a la zona central del País

Valencià, etcètera. El contrast entre el parlar urbà i el rural és particularment notori a la

Catalunya occidental, especialment pel que fa a la morfologia i al lèxic. Per contra, la no

catalanitat administrativa de la franja de Ponent, del Rosselló i del País Valencià i, en

aquest darrer cas, la seua acusada personalitat cultural, expliquen a bastament la major

impermeabilitat dels seus parlants a les innovacions barcelonines, que, amb tot, es

deixen sentir, si més no en el lèxic, en la llengua dels seus escriptors. Ara bé, a mesura

que els catalano-occidentals, valencians i baleàrics s’incorporen a la vida literària, es

pot constatar cada vegada més la presència, al costat de les solucions ja consagrades,

de les seues opcions alternatives, com ara són esponerós, pigota, granera, timó, eixir,

atzucac coentor, redó, arrancar, enjorn. caragol. vesprada tort poregós joguet, follí i

tants d’altres —generalment de tradició clàssica, bé que en part no admeses encara al

Diccionari general—, que esdevenen així patrimoni comú de la llengua literària. Un

excel·lent exemple d’aquesta actitud integradora ens el forneix l’escriptor valencià Enric

Valor, que en combinar sàviament aqueix doble component lèxic, sense caure mal en el

dialectalisme, restableix el criteri literari servat pels nostres grans escriptors del Segle

d’Or. No cal dir que amb aquesta actitud es presta un innegable servei a la superació de

la diglòssia interna del català «perifèric» —en part el més vulnerable al procés de

substitució lingüística— en aproximar el seu llenguatge oral a l’escrit.

Ara bé, l’accés del català als mitjans de comunicació i la seua presència en tots els

nivells de l’ensenyament i en les institucions autonòmiques d’ençà de l’aprovació dels

estatuts d’autonomia de Catalunya (1979), País Valencià (1982) i les Illes Balears

(1983), han posat de manifest els problemes de l’estandardització, ja advertits, per cert,

a la cloenda del Congrés de Cultura Catalana (1977) i abordats monogràficament al II

Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1986). Es tracta d’un procés que acaba

d’encetar-se a un nivell socialment significatiu, però amb considerables

descompensacions territorials:

1. Respecte a la vehiculació cal assenyalar que els graus de difusió, acceptació i

coneixement de la varietat codificada són molt diferents als diversos territoris i als

diversos àmbits. La manca de col·laboració i coordinació entre les respectives

administracions autonòmiques s’observa de manera molt especial en l’àmbit

educatiu i als mitjans de comunicació.

2. Respecte a l’elaboració es constata també una gran diferència en l’estudi i les

propostes que se’n fan a cada territori. Així, en la confecció de vocabularis

especialitzats se sol prescindir d’una àmplia sèrie de recursos lèxics, sintàctics

fraseològics, etc., dels dialectes altres que el propi del redactor.

3. Respecte a la cultivació ja n’hem dit alguna cosa en parlar dels problemes de la

llengua literària i del procés d’anivellament lingüístic que s’opera a partir dels

centres urbans de major influència, especialment Barcelona.

Els principals entrebancs al procés d’estandardització són, per tant, de caràcter

extralingüístic. En tot cas, sembla del tot convenient que aquest procés siga unitari i

solidari de manera que puga suscitar el màxim d’adhesió i identificació populars,

contribuesca a l’eliminació de barbarismes i vulgarismes innecessaris (barco, conéixe’l,

etc.) i alhora evite la constitució de varietats regionals substitutòries d’una autèntica

llengua normalitzada.