tema 4.b. decadÈncia imperi. s. xvii

HISTÒRIA D’ESPANYA

BLOC I – Tema 4. B Edat moderna

DECLIVI (SEGLE XVII)

IMPERI ESPANYOL Història Espanya

IES Ramon Llull (Palma)

Assumpció Granero Cueves

BLOC I – Tema 4. A

HISTÒRIA D’ESPANYA Edat moderna

AUGE (SEGLE XVI)

IMPERI ESPANYOL

Història Espanya



HISTÒRIA D’ESPANYA BLOC I – Tema 4 Edat moderna

AUGE I DECEDÈNCIA

IMPERI ESPANYOL

Història Espanya



BLOC I. LES ARRELS HISTÒRIQUES

DE L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA PREHISTÒRIA I EDAT ANTIGA TEMA 1.- Les arrels històriques (preromans i colonitzacions, Hispania romana)

EDAT MITJANA TEMA 2.- Al-Andalus i els regnes cristians

EDAT MODERNA TEMA 3.- El naixement de l’estat modern: RRCC

TEMA 4.- Auge i decadència de l’Imperi espanyol

TEMA 5.- L'Espanya del segle XVIII

ÍNDEX TEMES BLOC I

Història Espanya



EDAT MODERNA

TEMA 3. El naixement de l’estat modern

- Els Reis Catòlics (1474/79-1516).

TEMA 4. Auge i decadència de l’Imperi espanyol

Segle XVI. Auge de l’imperi hispànic - Carles I i V (1517-1556).

- Felip II (1556-1598).

Segle XVII. El declivi de l’imperi hispànic, els Àustries

menors - Felip III (1598-1621).

- Felip IV (1621-1665).

- Carles II (1665-1700).

TEMA 5. Espanya del s. XVIII i el reformisme borbònic - Felip V (1700-1746).

- Ferran VI (1746-1759).

- Carles III (1759-1788).

ÍNDEX TEMES EDAT MODERNA BLOC I

TEMA 4. AUGE I DECADÈNCIA DE

L’IMPERI (ss. XVI-XVII)

TEMA 4.- AUGE I DECADÈNCIA DE L‘IMPERI



- Felip IV (1621-1665).

- Carles II (1665-1700).

EDAT MODERNA

TEMA 4.- Auge i decadència de l’Imperi espanyol 4.1.- L’imperi universal de Carles V.

4.1.1.- Política interior. Germanies i Comunidades: causes i conseqüències de cadascuna.

4.1.2.- La política europea de Carles V i la seva relació amb la reforma protestant.

4.2.- La monarquia hispànica de Felip II.

4.2.1.- La política europea de Felip II: l’enfrontament amb els turcs; la revolta dels Països Baixos; les relacions amb Anglaterra;

l’annexió amb Portugal.

4.2.2.- Els primers problemes interns de la monarquia hispànica: la revolta de Las Alpujarras i la revolta aragonesa contra Felip II.

4.2.3.- Economia i societat en el segle XVI.

4.3.- El segle XVII i la fi dels Habsburg.

4.3.1.- Fets essencials del regnat de Felip III: menys enfrontaments a l’exterior, l’inici dels vàlids i l’expulsió dels moriscs.

4.3.2.- El regnat de Felip IV: el projecte polític del comte duc d’Olivares.

4.3.3.- La revolta catalana (causes i evolució) i la pèrdua de Portugal.

4.3.4.- La monarquia hispànica a la guerra dels Trenta Anys i a les paus de Westfalia i els Pirineus.

4.3.5.- El problema successori a la monarquia hispànica de Carles II.



ÍNDEX TEMA 4 (BLOC I)

4.0.- INTRODUCCIÓ

El segle XVI espanyol va ser una fase expansiva

caracteritzada...

en política interior, per la consolidació de l’estat modern,

en els aspectes socioeconòmics pels efectes d’una conjuntura

favorable, que s’estén gairebé tot el segle,

en la vida cultural per la important activitat creadora de la primera

fase de l’Edat d’Or, i

en el terreny de la política exterior pel manteniment d’una política

imperial europea finançada per la plata procedent d’Amèrica.

S. XVI

Per contra, el segle XVII va suposar

una progressiva decadència, que es

va manifestar...

en els àmbits de les relacions internacionals,

en la convivència social (revoltes) i...

en una crisi econòmica, que es va reflectir

en el descens de la població i

en la contracció de tots els sectors

econòmics.

Decadència que contrastà amb la

impressionant producció artística del Segle

d’Or espanyol.

S. XVII

- Els favorits.

- Política exterior del segle XVII: Guerra dels Trenta Anys (1618-1648).

- Política interior del segle XVII, es caracteritza pels següents fets principals:

Expulsió dels moriscos en 1609, (Felip III, 1598-1621).

Unió d’armes del comte duc d’Olivares (Felip IV, 1621-1665).

Revolta catalana entre 1640-1652, Corpus Sang, (Felip IV, 1621-1665).

Revolta portuguesa entre 1640-1652 (Felip IV, 1621-1665).

Problema successori (Carles II, 1665-1700).

4.3.- EL SEGLE XVII I LA FI DELS HABSBURG

El duc de Lerma (1603)

Peter Paulus Rubens

Museu del Prado

Carles II (1665-1700) El comte duc d’Olivares (1634-38)

Diego Rodríguez de Silva y Velázquez

Museu del Prado

MENYS ENFRONTAMENTS A L’EXTERIOR. El regnat de Felip III (1598-1621) es va

caracteritzar per un cert pacifisme en política exterior (es pretén mantenir l’hegemonia europea per

la via diplomàtica més que per a força de les armes); en política interior per intentar millorar la

Hisenda Reial (fins al 1618, quan comença la guerra dels 30 anys), per l’inici dels la política de

delegació en els vàlids i per l’expulsió dels moriscos (1609). Raons per les quals va ser un regnat

pacífic, tal vegada influït també per la crisi econòmica:

La Hisenda pública estava en un estat lamentable (deplorable). Intent de millorar la Hisenda Reial.

Milloren les relacions amb França. Es pacten els matrimonis entre el fill del rei, futur Felip IV amb

Isabel de Borbó (filla del rei de França Enric IV i la seva segona esposa Maria de Mèdici), mare del

príncep Baltasar Carlos i de Maria Teresa, després casada amb el rei Sol de França, Lluís XIV. I entre

Aina (filla de Felip III) i el futur rei de França Lluís XIII (fill d’Enric IV).

Milloren les relacions amb Anglaterra (Felip III signa una treva) amb l’entrada d’una nova dinastia

a la corona anglesa, els Stuard (Jacobo I).

Espanya signa la treva dels 12 anys (1609-1621) amb Holanda.

Però a partir de 1618, final del regnat de Felip III, Espanya entrà a la guerra dels 30 anys.

4.3.1.- FETS ESSENCIALS DEL REGNAT DE FELIP III: MENYS

ENFRONTAMENTS EXTERIORS, INICI DE VÀLIDS I EXPULSIÓ MORISCOS

Isabel de França, de Borbó,

Retrat de Diego Velázquez, 1625.

INICI DELS VÀLIDS O FAVORITS. Durant el segle XVII regnaren a Espanya:



Els anomenats Àustries Menors i amb ells es va produir el declivi de l’imperi hispànic.

Carles II (1665-1700) Felip IV (1621-1665) i Felip III (1598-1621)

INICI DELS VÀLIDS O FAVORITS. També, durant tot el segle XVII va haver una forta crisi

econòmica i social, tot i l’esplendor cultural castellà (“Siglo de Oro”).



INICI DELS VÀLIDS O FAVORITS. A diferència de Carles I (1517-1556) i de Felip II (1556-1598),

que es preocupaven directament del govern de la monarquia, aquests 3 reis renuncien a exercir

directament les tasques de govern i deleguen aquestes funcions en els privats o vàlids: designaven un

favorit (persona de confiança) per ocupar-se del govern espanyol.



Carles I

(1517-1556)

Felip II

(1556-1598)

INICI DELS VÀLIDS O FAVORITS. Valido o favorit. Va ser la pràctica comú dels reis espanyols

del segle XVII, entregaren el poder a persones de la seva confiança i són aquests favorits (ministres

omnipotents) i no els reis els que realment governen. La consideració de l’exercici del govern com un

instrument útil per a l’enriquiment personal i, també, per augmentar el patrimoni familiar i, en

general, la poca talla política d’aquests vàlids, va agreujar la corrupció i va fer augmentar la

ineficàcia de la administració de la Corona.



Les crítiques cap a aquest tipus de

govern foren abundants:

Els nobles, molt influents en els

Consells (sobretot, en el principal,

el de l’Estat) protestaren quan

foren desplaçats pels vàlids i no

varen poder controlar-los.

Els Secretaris reials recelaven

d’ells i dels seus familiars, perquè

aquestos eren col·locats en

l’Administració.

Les classes populars els

identificaven com la decadència

del regne i el desgovern. El duc de Lerma (1603)

Peter Paulus Rubens

Museu del Prado

El comte duc d’Olivares (1634-38)


Museu del Prado

Diego Velázquez

Felip III a cavall

(1629-35)

Oli sobre llenç

(300 x 314 cm)

Museu del Prado,

Madrid

4ª ETAPA: RETORN A MADRID (1631-1649)

INICI DELS VÀLIDS O FAVORITS. Felip III (1598-1621) va tenir dos vàlids (validos):

El seu favorit va ser el duc de Lerma, Francisco de Sandoval y Rojas (a partir de 1599), l’únic

objectiu del duc va ser enriquir-se (robar tot el que va poder). Va esdevenir el principal líder polític i

fou substituït pel seu fill, quan va perdre la confiança del rei.

El duc d’Uceda, Cristóbal de Sandoval y Rojas (fill de l’anterior).

Amb dos vàlids tingueren característiques comuns, que després imitaren els seus successors; eren

aristòcrates, intentaren governar prescindint del Consells i s’envoltaren de partidaris fidels entre

els seus parents i amics. Aprofitaren l’avinentesa per enriquir-se, i les fites aconseguides com a

governants foren escasses.

Felip III

(1598-1621)

4.3.1.- FETS ESSENCIALS DEL REGNAT DE FELIP III: INICI DELS VÀLIDS

Diego Velázquez

Felip III a cavall

(1629-35)

Oli sobre llenç

(300 x 314 cm)

Museu del Prado,

Madrid



El duc de Lerma, Francisco de Sandoval y Rojas (a partir de 1599), va traslladar la Cort a

Valladolid (entre 1601-1606), la seva ciutat natal, amb la finalitat d’augmentar el seu poder i la

influència sobre el rei. Va aconseguir que l’anomenessin Cardenal, títol que el va protegir després de

la seva caiguda.



Duc de Lerma,

Francisco de Sandoval y Rojas

(a partir de 1599).


El duc de Lerma

(1603)

Peter Paulus

Rubens

Museu del Prado



El duc d’Uceda, Cristóbal de Sandoval y Rojas (fill de l’anterior).


Document de 1611 mitjançant

el qual Felip III atorga a

Cristóbal Gómez de Sandoval,

primer duc d’Uceda, les

alcabalas d’Uceda i els altres

indrets de la seva jurisdicció.

INICI DELS VÀLIDS O FAVORITS. Felip IV (1621-1665) va tenir dos vàlids:

El comte duc d’Olivares, don Gaspar Guzmán y Pimentel, que va ser el vàlid més famós de la

història (Unió d’Armes).

Luís de Haro (Luís Méndez de Haro y Guzmán), nebot del comte duc d’Olivares, fill de la seva

germana, Olivares el va introduir en la Cort i Luís el substituirà quan Olivares fou destituït per Felip

IV en 1643. Luís de Haro va negociar la Pau del Pirineus (1659), en l’illa dels Faisans (riu Bidasoa).


El comte duc d’Olivares (1634)


Museu del Prado

DIEGO

RODRÍGUEZ

DE SILVA Y

VELÁZQUEZ (Sevilla, 1599 - Madrid, 1660)

El mestre del barroc espanyol

Cronologia

SIS ETAPES

(Sevilla, 1599 - Madrid, 1660)

Diego Velázquez

1ª ETAPA: SEVILLA (1609-1623)

Diego Velázquez: Autoretrat (1650)

Museu de Belles Arts (València)

Diego Velázquez

L’aiguader de Sevilla

(1620)

Oli sobre llenç

(106 x 82 cm)

Ansley House, Londres (Regne Unit)

Diego Velázquez (1599-1660). 1ª ETAPA: SEVILLA (1609-1623)

Vella fregint ous (1618) D

I

E

G

O

V

E

L

Á

Z

Q

U

E

Z

Diego Velázquez

2ª ETAPA:

LA CORT DE MADRID

(1623-1629)

Diego Velázquez: Autorretrat (1650)


RETRATS DE FELIPE IV

Diego Velázquez (1599-1660).

2ª ETAPA: CORT DE MADRID (1623-1629) En aquesta etapa va abandonar la temàtica religiosa i de natures mortes, per dedicar-se

principalment, al retrat de cos sencer, tres quarts o de bust. La majoria són retrats de

personatges de la cort i especialment de la família reial. Estan captats en actituds

estàtiques, amb un fons amb tonalitats fosques, però ja es va allunyant del tenebrisme

de la primera etapa.

Diego Velázquez

Felipe IV

(vers 1626, retrat del jove rei)

Oli sobre llenç

(201 x 102 cm)

Museu del Prado, Madrid

Diego Velázquez

Felipe IV

(vers 1623-26, retrat del jove rei)

Oli sobre llenç

(201 x 102 cm)

Metropolitan Museu (New York)


2ª ETAPA: CORT DE MADRID (1623-1629)

Diego Velázquez

Felipe IV

(vers 1626, retrat del

jove rei)

Oli sobre llenç

(201 x 102 cm)

Museu del Prado,

Madrid

Diego Velázquez

Retrat de l’infant Don Carlos

(vers 1626-1627)

Oli sobre llenç

(209 x 125 cm)




El comte duc d’Olivares, don

Gaspar Guzmán y Pimentel, que

va ser el vàlid més famós de la

història (Unió d’Armes).

V

E

L

Á

Z

Q

U

E

Z

Diego Velázquez

Retrats del comte-duc d’Olivares

(1622-23-24)

Oli sobre llenç

Nova York, Madrid i Saô Paulo



Diego Velázquez

Retrat Luis de Góngora

(1622)

Oli sobre llenç

(50’3 x 40’5 cm)

Museum of Fine Art, Boston

No n’hi ha rèpliques ni al Prado, ni al

Lázaro Galdiano de Madrid



Diego Velázquez

3ª ETAPA:

PRIMER VIATGE A ITÀLIA

(1629-1631)



V

E

L

Á

Z

Q

U

E

Z

Diego Velázquez

La fragua de Vulcà

(1630)

Oli sobre llenç

(223 x 290 cm)

Museu del Prado,

Madrid

F

I

T

X

A

1

1

0

El tema elegit està inspirat a les Metamorfosi d’Ovidi: Apol·lo s’acosta a la farga de Vulcà

per contar-li la infidelitat de Venus, la seva esposa, amb Mart.

3ª ETAPA: PRIMER VIATGE A ITÀLIA (1629-1631)





Museu del Prado



germana, Olivares el va introduir en la Cort i el substituirà quan Olivares fou destituït per Felip IV en

1643. Luís de Haro va negociar la Pau del Pirineus (1659), en l’illa dels Faisans (riu Bidasoa).


Diego Velázquez

4ª ETAPA:

RETORN A MADRID

(1631-1649)



V

E

L

Á

Z

Q

U

E

Z

Diego Velázquez

La rendició de Breda o Les Llances (1634)

Oli sobre llenç (307 x 367 cm)



D

I

E

G

O

V

E

L

Á

Z

Q

U

E

Z La rendició de Breda o les Llances (1634, FITXA 113)


Diego Velázquez

Felip III a cavall

(1629-35)

Oli sobre llenç

(300 x 314 cm)

Museu del Prado,

Madrid


Diego Velázquez

Felip IV a cavall

(1634-35)

Oli sobre llenç

(303’5x317’5 cm)

Museu del Prado,

Madrid


Diego Velázquez

Retrat del príncep Baltasar

Carles a cavall

(1634-35)

Oli sobre llenç

(209’5 x 174 cm)




Diego Velázquez

Retrat del príncep Baltasar Carles a cavall

(1634-35) Oli sobre llenç (209’5 x 174 cm)


Diego Velázquez

Retrat eqüestre del comte-duc

d’Olivares

(vers 1638)

Oli sobre llenç

(313 x 239 cm)


4ª ETAPA: RETORN A

MADRID (1631-1649)

Diego Velázquez

5ª ETAPA:

SEGON VIATGE A ITÀLIA

(1649-1651)



En aquest viatge, destaquen el retrat psicològic del Papa Innocent X, i dos petits

paisatges (tema molt poc habitual en Velázquez), que alguns han considerat pre-

impressionista, els paisatges de la Vil·la Mèdici: Entrada a la gruta i el Pavelló d’Ariadna

5ª ETAPA: SEGON VIATGE A ITÀLIA (1649-1651)

Retrata el Papa Innocent X, quan tindria 66 any, però

diuen es conservava molt bé, era famós per la seva

vitalitat, a més de la seva lletjor, que alguns pensaven

que el desqualificava per ser papa, però la manca de

bellesa fou bastant suavitzada per el pintor.





Museu del Prado

TRACTAT O PAU DELS PIRINEUS. Finalment, Espanya i França signen el Tractat o

Pau dels Pirineus, l’any 1659, firmat a l’illa dels Faisans, al riu Bidasoa. Catalunya perd definitivament el Rosselló i la Cerdanya. Espanya entregà a França tres territoris: El Rosselló, la

Cerdanya i Artois (es troba a Flandes).

Es pacta el matrimoni entre Lluís XIV (rei Sol) i Maria Teresa, filla de Felip IV. Aquest matrimoni provocà anys més

tard que els Borbons comencen a regnar a Espanya.

Anna d’Àustria, reina de França i Navarra, filla de

Felip III i esposa de Lluís XIII (1601- 1666)

Felip, duc d’Orleans

(1640- 1701)

Lluís XIV, rei Sol de

França i Navarra (1638-1715)

Felip IV, rei d’Espanya

(1605- 1665)

Maria Teresa, infanta

d’Espanya (1638-1683),

darrera reina consort de

França i Navarra

Cardenal Mazarin

(1602- 1661)

ENTREVISTA DELS MONARQUES A LA ILLA DELS FAISANS






(1605- 1665)

Maria Teresa, infanta d’Espanya (1638-1683),

darrera reina consort de França i Navarra

Lluís XV, rei de França

(1710-1774)

ISLA FAISÁN.

El condomini més petit del món



Luís de Haro (Luís Méndez de Haro y Guzmán), entre el rei Felip IV i la princesa Maria Teresa.

(casada amb Lluís XIV, el rei Sol, “l’Estat soc jo”).

Diego Velázquez

6ª ETAPA:

DARRERS ANYS A MADRID

(1651-1660)



Diego Velázquez

Retrat de la Infanta Maria Teresa

amb dos rellotges i als 14 anys

(1652-53)

Oli sobre llenç

(127 x 98’5 cm)

Kunsthistorisches Museum, Viena

6ª ETAPA: DARRERS ANYS

A MADRID (1651-1660)

INICI DELS VÀLIDS O FAVORITS. Felip III (1621-1665) va ser un rei molt mandrós i vividor,

igual que Felip IV, tot i que aquest darrer, com a virtut, tenia una gran passió: l’art. A més, tenia un

sentit extraordinari per qüestions artístiques i això ha fet que, avui en dia, tinguem tantes obres bones.


Felip III

(1598-1621)

Felip IV

(1621-1665)

INICI DELS VÀLIDS O FAVORITS. El comte duc d’Olivares era una persona molt ambiciosa,

treballadora i tenia com a gran passió manar.


El comte duc d’Olivares, don Gaspar

Guzmán y Pimentel, que va ser el vàlid més

famós de la història (Unió d’Armes).



Museu del Prado

Diego Velázquez


d’Olivares

(vers 1638)

Oli sobre llenç

(313 x 239 cm)


4ª ETAPA: RETORN A

MADRID (1631-1649)

INICI DELS VÀLIDS O FAVORITS. Carles II (1665-1700) va tenir dos favorits, durant la regència

de la seva mare Mariana d’Àustria (quan va morir el seu pare, Felip IV, Carles tenia 4 anys):

El pare Juan Everardo Nithard (un jesuïta alemany), que va venir de Viena amb la reina, fou el seu

vàlid i confessor (també arribà a ser, per butlla papal, Inquisidor General).

Fernando de Valenzuela.


Retrat del cardenal Juan Everardo

Nithard, per Alonso del Arco (vers 1674).

Oli sobre llenç (249 cm x 127,00 cm).

Museu del Prado (Madrid).

Retrat de

Fernando de Valenzuela

per Claudio Coello

(Real Maestranza de Caballería de Ronda).

Retrat de don Fernando de Valenzuela,

marqués de Villasierra

per Juan de Carreño de Miranda,

Museu Lazaro Galdiano, Madrid.






(1605- 1665)




(1710-1774)

Escola barroca madrilenya Juan Carreñó de Miranda

Carles II, i Carles II com a gran maestre de l’orde del Toisó d’Or

Carles II com a gran maestre de l’orde del Toisó d’Or

Carles II i la seva mare

Mariana d’Àustria

La reina Mariana d’Àustria

INICI DELS VÀLIDS O FAVORITS. Carles II (1665-1700):

En contra dels dos favorits, el pare jesuïta Juan Everardo Nithard i Fernando de Valenzuela,

disputaria el poder el fill il·legítim de Felip IV, Juan José d’Àustria (que en 1665, quan va morir el

seu pare, tenia 36 anys, mentre que el seu germanastre i hereu, Carles II, en tenia 4).


Retrat de Juan José d’Àustria,

anònim madrileny del segle XVII.

Museu del Prado, Madrid.

ARBRE GENEALÒGIC

Lluís XIV, el rei Sol


Al final del seu regnat, Carles II conscient de què no podia regnar va deixar el poder en mans del

vàlid duc de Medinaceli (1680-1685, vàlid després de la mort del germanastre del rei Juan José

d’Àustria) i, després,

serà vàlid el duc d’Oropesa (1685-1691).


Retrat de Juan Francisco de la Cerda Enríquez de

Ribera, Marqués de Cogolludo, després VIII duc de

Medinaceli per Claudio Coello.

Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).

El rei Carles II despatxant amb

el duc d’Oropesa.

El rei Carles II despatxant amb el duc d’Oropesa.


Carles II no era mongòlic, però no estava capacitat per ser

rei. Era estèril pel que no va deixar descendència.


Carles II (1665-1700)

Retrat de Maria Lluïsa d’Orleans, reina d’Espanya

(primera dona de Carles II),

per José García Hidalgo (vers 1679).

Oli sobre llenç ( 96 cm x 68,00 cm).


Retrat de Mariana de Neoburg, reina d’Espanya

(segona dona de Carles II),

per Luca Giordano (vers 1693-1694).



EXPULSIÓ DELS MORISCOS. L’any

1609, Felip III decretà l’expulsió dels

moriscs (descendents dels musulmans

obligats a la seva conversió al

cristianisme durant del segle XVI), per

considerar-los falsos conversos; expulsió

que fou la principal mesura a nivell de

política interior i que va tenir lloc entre

1609-1614.



Diego Velázquez

Felip III a cavall

(1629-35)

Oli sobre llenç

(300 x 314 cm)

Museu del Prado,

Madrid


DE LA UNIFORMITAT RELIGIOSA RRCC A EXPULSIÓ DELS MORISCOS

Musulmans. Els musulmans del regne de

Granada, després de la conquesta (1492),

quedaren a Espanya en territori cristià i eren

anomenats mudèjars. Aquests conservaren

la seva religió, costums, vestits,...

Però les autoritats espanyoles tenien por de què els

col·lectiu musulmà pogués actuar com a cinquena

columna (expressió que significa ajudar als de

fora) a favor d’una hipotètica invasió musulmana

i, també, a causa de l’integrisme cristià imperant,

el cardenal Cisneros, que era la mà dreta del Reis

Catòlics, l’any 1502, va fer un decret que els hi

donava un termini de 60 anys per abandonar la

seva religió, els seus vestits i costums i convertir-

se al cristianisme.

Musulmans. Molts es batejaren (aquests

reben el nom de moriscs).

Els moriscs causaren problemes durant el

segle XVI, l’any 1568, haurà una gran revolta

d’aquest col·lectiu, l’anomenada revolta de

“Las Alpujarras" (en temps de Felip II).


Musulmans. Finalment foren expulsats, l’any 1609, per un

decret de Felip III.


Moriscos.

Expulsió que fou la

principal mesura

a nivell de política

interior i que va

tenir lloc entre

1609-1614.

EXPULSIÓ DELS MORISCOS.

Aproximadament, entre 270.000 -

300.000 moriscos varen ser

expulsats del país.



EXPULSIÓ DELS MORISCOS. El motiu que varen justificar

per a l’expulsió va ser, una altra vegada, la por que tenien davant

la possibilitat que poguessin ajudar a un atac turc (fer de 5a

columna), es va argumentar que eren un poderós enemic, que

cada vegada era més nombrós per la seva elevada natalitat.

Però el perill turc ja no era el mateix que el del segle XVI. El

motiu real de la seva expulsió era la intransigència de la

població espanyola, molt influïda pel pensament catòlic i

inquisitorial, que odiava un col·lectiu que, en moltes ocasions,

continuava amb les pràctiques islàmiques. Així, és possible

que aquesta mesura es prengués per a fer callar una societat

descontenta, també, per la crisi.

4.3.1.- FETS ESSENCIALS DEL REGNAT DE FELIP III: EXPULSIÓ MORISCOS

EXPULSIÓ DELS MORISCOS. CONSEQÜÈNCIA:

L’expulsió va afectar greument l’economia agrària de

València i Aragó (a prop de 30 i 20 % respectivament de la

seva població). Va ser una pèrdua de mà d’obra en un moment

de crisi econòmica, cosa que va perjudicar notablement als

senyors que posseïen terres. Per a compensar-los se’ls va

permetre que imposaren dures condicions als repobladors de

les seves terres enlloc dels moriscos.

4.3.1.- FETS ESSENCIALS DEL REGNAT DE FELIP III: EXPULSIÓ MORISCOS

DELS REIS CATÒLICS ALS HABSBURG O ÀUSTRIES



Felip III (1598-1621): Regnat breu i

bastant pacífic en política exterior per

intentar millorar la Hisenda Reial,

amb la Treva dels Dotze anys (1609)

→ independència d’Holanda.

Peter Paulus Rubens

El duc de Lerma a cavall

(1603)

Oli sobre llenç


Diego Velázquez

Felip III a cavall (1629-35)



FELIP III 1598-1621). EL

GOVERN DELS PRIVATS.

Novetat: renuncia a exercir tasques de govern, traspàs de

poders a mans de validos o privats.

Privat de Felip III → duc de Lerma, després d’Uceda (fill).

Expulsió dels moriscos (1609-1614).

Conseqüències → + problemes agrícoles,

faltarà població al camp (València).



Peter Paulus Rubens

El duc de Lerma a cavall (1603)

Oli sobre llenç


Diego Velázquez




INICI DELS VÀLIDS O FAVORITS

4.3.2.- REGNAT DE FELIP IV (1621-65): PROJECTE COMTE DUC D’OLIVARES

El regnat de Felip IV (1621-1665) va ser

molt agitat, i la crisi i decadència espanyola

van tocar fons.

RETRATS DE FELIPE IV


2ª ETAPA: CORT DE MADRID (1623-1629) En aquesta etapa va abandonar la temàtica religiosa i de natures mortes, per dedicar-se

principalment, al retrat de cos sencer, tres quarts o de bust. La majoria són retrats de

personatges de la cort i especialment de la família reial. Estan captats en actituds

estàtiques, amb un fons amb tonalitats fosques, però ja es va allunyant del tenebrisme

de la primera etapa.

Diego Velázquez

Felipe IV

(vers 1626, retrat del jove rei)

Oli sobre llenç

(201 x 102 cm)


Diego Velázquez

Felipe IV

(vers 1623-26, retrat del jove rei)

Oli sobre llenç

(201 x 102 cm)

Metropolitan Museu (New York)



Diego Velázquez

Felipe IV

(vers 1626, retrat del

jove rei)

Oli sobre llenç

(201 x 102 cm)

Museu del Prado,

Madrid

Diego Velázquez

Retrat de l’infant Don Carlos

(vers 1626-1627)

Oli sobre llenç

(209 x 125 cm)


Diego Velázquez

Felip IV a cavall

(1634-35)

Oli sobre llenç

(303’5x317’5 cm)

Museu del Prado,

Madrid


Diego Velázquez


Carles a cavall

(1634-35)

Oli sobre llenç

(209’5 x 174 cm)




Diego Velázquez




Aquest període va ser dominat per la figura del comte

duc d’Olivares (don Gaspar de Guzmán y Pimentel).


En ell es diu: “ Tenga vuesa magestad por el negocio más importante de la monarquia el hacerse rey de

España. No se contente v.m. con ser rey de Portugal, Aragón, Valencia, conde de Barcelona, sino que

trabaje con consejo secreto y mudado en reducir estos reinos de que se componen su monarquia a los

estilos y leyes de Castilla, que si su magestad lo logra será el Príncipe más poderoso del mundo”.

El programa d’Olivares queda

ben reflectit al famós memorial

secret que envià a Felip IV just al

principi del seu regnat.

El comte duc d’Olivares

(1634)

Diego Rodríguez de Silva y

Velázquez

Museu del Prado


El comte duc

d’Olivares, don

Gaspar Guzmán y

Pimentel, que va

ser el vàlid més

famós de la

història (Unió

d’Armes).


“Con todo, esto no es negocio

que se puede conseguir en

limitado tiempo, ni intento que se

ha de descubrir a nadie, por

confidente que sea, porque su

conveniencia no puede estar

sujeta a opiniones y cuanto es

posible obrar en prevención y

disposición, todo lo puede obrar

V.M. por sí mismo solo”.

Instrucció que donà el comte

duc a Felip IV sobre el govern

d’Espanya, 1625

Us present distints models del MAPA 10 sobre les pèrdues dels territoris europeus

durant el XVII. Cal fixar-vos, sobretot, en els territoris que es perden desprès de la pau

dels Pirineus (1659) i els territoris cedits a França, perquè segons l’índex tant sols us

demanaran aquest tractat. Va sortir a PAU: setembre 2011, opció A, amb les següents

qüestions:

a.- Comenta aquest mapa que recull els resultats del tractat que fixà definitivament les

fronteres entre França i la monarquia Hispànica per la banda de Catalunya. Analitza

almenys els aspectes següents:

-Quin va ser aquest tractat, cronologia, causa, guerra a la qual posà fi, què passà amb

el territori que al mapa està envoltat de la línia vermella i conseqüències territorials i

d’altra mena d’aquell tractat.

En la introducció, el comentari hauria de fer referència al regnat de Felip IV, la política

interior de Unió d’Armes del comte duc d’Olivares i els problemes interns que va

desencadenar (sobretot en Catalunya i Portugal), així com en un context més ampli,

esmentar la política exterior de la guerra dels 30 anys i les paus de Westfalia i Pirineus.

MAPA 10.- PÈRDUES DEL SEGLE XVII:

PAUS DE WESTFALIA I PIRINEUS (B1-T4)

ACTIVITAT PAU: Lectura de mapa de les fronteres establertes a la pau dels Pirineus amb

indicació expressa dels territoris cedits a França.

PAU: setembre 2011, opció A.

Diego Velázquez


d’Olivares

(vers 1638)

Oli sobre llenç

(313 x 239 cm)


4ª ETAPA: RETORN A

MADRID (1631-1649)

MAPA 10.- PÈRDUES DEL SEGLE XVII (B1-T4) ACTIVITAT PAU: Lectura de mapa de les fronteres establertes a la pau dels Pirineus amb


PAU: setembre 2011, opció A (va sortir aquest mapa).



PAU: setembre 2011, opció A (però no aquest mapa).

MAPA 10.- WESTFALIA I PIRINEUS (B1-T4) ACTIVITAT PAU: Lectura de mapa de les fronteres establertes a la pau dels Pirineus amb

Indicació expressa dels territoris cedits a França.

PAU: setembre 2011, opció A (però no aquest mapa).

POLÍTICA INTERIOR. LA CRISI DE MEITAT DEL REGNAT. PROGRAMA D’OLIVARES.

Per refer la monarquia i mantenir l’hegemonia en Europa, Olivares va desenvolupar un ampli

programa de reformes. El que pretenia era la uniformització i l’homogenització de tots els regnes

que formaven la monarquia hispànica.


Va començar amb la reforma, neteja i

sanejament de l’administració, que va

consistir en destituir als funcionaris corruptes

i deshonests de l’administració heretada del

regnat anterior i processar als predecessors en

el seu càrrec, els ducs de Lerma i Uceda.

A la vegada que va crear nombroses juntes per

a solucionar els mals tradicionals de Castella:

la ruïna de l’agricultura i de la indústria, el

luxe excessiu de la noblesa, va reduir la

despesa de la Casa Reial, etc. El seu govern es

va caracteritzar per l’autoritarisme i el

centralisme, en llevar-li competències als

Consells, que es varen convertit tan sols en

òrgans consultius i no vinculants, cosa que va

marginar a la noblesa que els integrava de les

decisions polítiques.



Aplicà polítiques proteccionistes en línia amb el pensament

arbitrista de l’època (intervencionisme econòmic).

Política d’augment de la població: es donava la “Hidalguía”

(baixa noblesa) a tots aquells que tinguessin més de 7 fills. Són els

coneguts com a “Hidalgos de bragueta”.

Uniformització legislativa. Olivares

era conscient de què l’estructura de la

monarquia, en un moment de forta

recessió econòmica, era ineficaç per a

mantenir la política econòmica. Per

això, va creure convenient imposar

una centralització administrativa.

Intentarà anar implantant, poc a poc,

les lleis castellanes als regnes no

castellans perquè eren més propicies

a l’autoritarisme monàrquic

(deciocionisme trancendentalista).



Homogenització de regnes. Fins aleshores, els castellans eren els

que més contribuïen amb doblers i soldats a la política europea

de la monarquia. Però els castellans estan cansats d’aquest situació i

demanen més aportació dels altres regnes. Olivares prendrà dues

decisions per intentar homogenitzar els regnes i repartir les

càrregues militars i fiscals entre tots els regnes:

1) Més imposts als regnes no castellans.

2) La Unió d'Armes: mecanisme pel qual s’exigia més homes per

l’exèrcit als regnes no castellans. Decret que repartia el pes de la

política imperial a les possibilitats de cada regne, els qual havien de

participar en la formació d’un exèrcit comú, que havien de

mantenir en funció de la població i la riquesa de cada regne.

En concret: Castella 44.000 / Itàlia 30.000 / Catalunya i Portugal

16.000 cada un / Aragó 10.000 / València 8.000 i Canàries i el regne

de Mallorca 3.000.



En definitiva, la concepció política

d’Olivares pretenia transformar la

tradicional estructura de la

monarquia, integrada per un conjunt

de regnes independents amb un rei

comú, en un sol Estat amb les

mateixes lleis i institucions que,

òbviament, havien de ser castellanes,

donat que aquestes oferien menor

resistència al poder reial.

El programa d’Olivares era racional

però il·legal i va topar amb l’oposició

dels regnes perifèrics.

Efectivament, sembla lògic que els que contribueixen menys

aportin més, però la peculiar estructura i legislació de la

Corona d’Aragó l’impedia fer-ho d’aquesta manera.

Els furs i privilegis d’aquesta corona obligaven a què, si pujaven els imposts i s’havia d’aportar més

soldats, havien de ser les institucions aragoneses, catalanes, valencianes i mallorquines les que

aprovessin això. Aquestos regnes es negaven a perdre els seus drets polítics i a participar en una

empresa imperial que havia suposat l’enfonsament de Castella, donant pas a la greu crisi de 1640.

Amb la guerra dels Trenta Anys, el comte duc d’Olivares

va decidir crear la Unió d’Armes: tots els regnes

peninsulars havien de contribuir de forma equitativa amb

diners i soldats. Castella sempre havia pagat més, i Navarra

i Aragó hi aportaven menys soldats, per aquesta raó

Olivares va voler unificar els costos. Això provocà, en la

dècada de 1640, una sèrie de revoltes interiors (catalana,

portuguesa, andalusa i aragonesa), que varen mostrar la

falta de solidesa interna de la monarquia.

4.3.3.- LA REVOLTA CATALANA (CAUSES I EVOLUCIÓ)

I PÈRDUA DE PORTUGAL

En particular, dues revoltes foren rellevants: la catalana i la portuguesa,

perquè varen manifestar la voluntat de Portugal i Catalunya de mantenir les

seves institucions i privilegis, i el desig d’aquesta perifèria, més dinàmica i

moderna, d’apartar-se d’una Castella debilitada.

MAPA 10.- WESTFALIA I PIRINEUS (model 0)

V

E

L

Á

Z

Q

U

E

Z

Diego Velázquez

Retrats del comte-duc d’Olivares

(1622-23-24)

Oli sobre llenç

Nova York, Madrid i Saô Paulo



REVOLTA CATALANA (1640-1652). És el denominat Corpus de Sang. Des de Catalunya eren

contraris a la Unió d’Armes i les Corts catalanes es negaven a pagar més doblers en la guerra

contra França (guerra entre Espanya i França que havia esclatat el 1635), i Olivares va desplegar un

exèrcit a Catalunya, per una part, per assegurar la frontera i, per altra, per involucrar els catalans en

aquesta guerra contra els francesos. Aquest exèrcit l’havia de pagar Catalunya, i no els va fer molta

gràcia, a això s’hi ha d’afegir un comportament abusiu per part de les tropes que va crear el

descontent en part de la població. Per tant les causes de la revolta catalana foren:



Uniformització legislativa d’Olivares.

Pujada d’imposts a Catalunya.

Unió d’Armes (Castella 44.000 / Itàlia 30.000 / Catalunya i Portugal 16.000 cada un / Aragó 10.000 / València 8.000 i Canàries i el

regne de Mallorca 3.000).

El mal comportament de les tropes espanyoles que estaven allotjades al nord de Catalunya a la espera d’entrar en combat contra

França.

REVOLTA CATALANA (1640-1652). El mal comportament de les tropes espanyoles.

Segons els costums de l’època, els camperols havien d’acollir en les seves cases i alimentar als

soldats, aquest contacte fou nefast i va provocar molts enfrontaments entre l’exèrcit i la població

civil. L’aixecament més radical es va produir el dia 7 de juny de l’any 1640, dia del Corpus Christi.

Comença amb gran virulència la REVOLTA CATALANA contra l’exèrcit espanyol i contra les idees

d’Olivares, una guerra contra el rei Felip IV.



Uns milers de segadors girondins entren dins

Barcelona per protestar pel comportament de

les tropes.

És el Corpus de Sang. El virrei, Santa Coloma,

intenta fugir però es assassinat pels segadors.

Aprofitant la revolta, Pau Clarís, president de la

Generalitat, proclama la República independent

de Calalunya.

Poc més tard, la Generalitat atemorida per la

reacció de Felip IV i Olivares ofereix la corona

de comte de Barcelona al rei de França, Lluís

XIII (1601-1666, li oferien Catalunya a

Richelieu, regent de França en aquell moment).

Les tropes franceses ocupen Catalunya.

Anna d’Àustria, reina de França i Navarra, filla de Felip III i

esposa de Lluís XIII (1601- 1666), a sota sol i amb Richelieu




(1605- 1665)




(1710-1774)

REVOLTA CATALANA (1640-1652). El comportament de

les tropes franceses va ser, fins i tot, pitjor que el de les

espanyoles. Un temps després, molts de catalans es queixaren

que l’exèrcit francès era pitjor que l’espanyol i s’estimen més

tornar a Espanya. Finalment, les tropes espanyoles (Olivares ha

caigut, el favorit ara és Luís de Haro) entren dins Catalunya a

reconquerir-la, expulsen als francesos i aquests abandonen el

país. Catalunya fou sotmesa després d’una guerra que va

durar tretze anys i que va enfrontar a Catalunya i els francesos

amb la monarquia hispànica fins el 1652 (quan Felip IV entra

en Barcelona i aquesta va capitular).


Acabada la guerra Espanya - França es

firmà la Pau dels Pirineus (1659), per

aquest tractat el Rosselló i la Cerdanya

passaren definitivament a França.

Per altra banda, Felip IV malgrat la

rebel·lió va atorgar el perdó general

(sense represàlies) i decidí respectar els

privilegis, els furs i les institucions del

Principat català, Catalunya els perdrà,

més endavant al segle XVIII, amb els

decrets de Nova Planta de Felip d’Anjou

(Felip V).

Anna d’Àustria, reina de França i Navarra, filla de Felip III i

esposa de Lluís XIII (1601- 1666)




(1605- 1665)




(1710-1774)

Diego Velázquez



(1652-53)

Oli sobre llenç

(127 x 98’5 cm)



A MADRID (1651-1660)

REVOLTA CATALANA (1640-1652).

Revolta amb doble causa: 1.- Revolta pagesa contra els senyors i les autoritats.

2.- Revolta de les classes benestants contra els intents del comte duc d’Olivares d’uniformar tots els territoris segons les

lleis i les institucions de Castella. Unión de Armas.

Esclat del conflicte: 1626. Rebuig de les Corts catalanes a la proposta d’aportar homes per la Unión de Armas.

1635. Inici guerra amb França soldats allotjats a Catalunya conflictes amb pagesos per robatoris i abusos.

Obligar a Catalunya a crear un exèrcit propi per defensar la frontera del Rosselló.

Revolta dels segadors: 1640. Època de fam i penúria per la guerra.

Negativa a allotjar soldats.

Inici: Santa Coloma de Farners i es va escampar per diferents zones de Catalunya.

7 de juny Corpus de Sang: grup de segadors enfrontats a les autoritats.

Protesta contra els senyors pels impostos i contra les autoritats per les despeses de la guerra.

Enfrontament amb la monarquia: Classes benestants tenen por de la revolta pagesa. Han assassinat al virrei de Catalunya.

Solució: capitenejar la revolta en benefici propi revolta amb caràcter polític

President de la Generalitat: PAU CLARIS

Busca ajuda a França (rival de Castella).

Proposa integrar Catalunya a França.

Guerra amb Castella (1640-1652).

Desenllaç: 1652: capitulació de BCN davant les tropes de Felip IV.

CAT accepta la sobirania del rei.

Rei: perdó general i respecte a lleis i institucions i privilegis del Principat.

1659. Pau dels Pirineus: Fi de la guerra amb França.

Es perden el Rosselló i part de la Cerdanya la Catalunya Nord.

4.3.3.- LA REVOLTA CATALANA (RESUM)



PAU: setembre 2011, opció A (va sortir aquest mapa).

REVOLTA PORTUGUESA (1640-1652). Quan comença la revolta catalana (Corpus de Sang),

davant la greu situació per a la corona i per a controlar-la, Olivares ordena a la noblesa portuguesa la

seva participació, aportant tropes, per sufocar la revolta catalana. El nobles portuguesos es neguen i

es rebel·len. Comença la revolta portuguesa. Els portuguesos coronen com a rei de Portugal al duc

de Bragança, amb el nom de Joan IV (rei de Portugal de 1640-1656). La revolta finalitza l’any 1652 i

Portugal aconseguirà la seva independència, que va ser reconeguda per Espanya al Tractat de Lisboa

l’any 1668.



Motius de la pèrdua de Portugal:

El descontent portuguès amb el

programa d’Olivares.

A Portugal existeix de manera

generalitzada un sentiment nacional

contrari a pertànyer a la monarquia

hispànica. Volen una monarquia

portuguesa i no espanyola.

Joan de Bragança és proclamat rei de

Portugal en 1640.

REVOLTA PORTUGUESA (1640-1652). Hi va haver més revoltes i motins similars contra el pla

d’Olivares, que es multiplicaren per altres territoris:

Andalusia: un intent secessionista del duc de Medina Sidonia, que va voler proclamar-se rei en 1641.

Aragó: el duc d’Hijar protagonitza un intent de proclamar-se rei.

Navarra: Miguel de Iturbide.

Motí de la Sal a Biscaia.

Greus aixecaments a Nàpols i Sicília.



De tots aquests aixecaments, l’únic que va triomfar

fou el de Portugal. La independència de Portugal va

tenir èxit pel suport de França, Holanda, i

Anglaterra i, també, per la impossibilitat de l’exèrcit

del rei per a reprimir, a la vegada, la rebel·lió

catalana i portuguesa (coetànies en el temps, 1640-

1652).

En CONCLUSIÓ: fou una crisi molt greu, deguda

als problemes econòmics i a la política autoritària i

centralista del comte duc d’Olivares, vàlid del rei. En

aquest a crisi interna es manifesta de forma gràfica

l’enfrontament entre dues formes de concebre la

unitat d’Espanya (centralisme i foralisme), amb tot,

Felip IV va mantenir l’estructura que avui

denominaríem federal en els seus estats.

Carles II (1665-1700) Felip IV (1621-1665) i Felip III (1598-1621)

4.3.4.- LA MONARQUIA HISPÀNICA A LA GUERRA DELS TRENTA ANYS I A

LES PAUS DE WESTFÀLIA I ELS PIRINEUS

POLÍTICA INTERNACIONAL. PÈRDUA DE L’HEGEMONIA A EUROPA.

En política exterior, el segle XVII va ser un període on els regnats de Felip III (1598-1621) i Carles II

(1665-1700) foren regnats pacífics, però el regnat de Felip IV (1621-1665) va coincidir amb la guerra

dels Trenta Anys (1618-1648), on Espanya, que va participar, perdé l’hegemonia a Europa (en favor

de França).

Els anomenats

Àustries

Menors i amb

ells es va produir

el declivi de

l’imperi

hispànic.

4.3.- EL SEGLE XVII I LA FI DELS HABSBURG 4.3.4.- LA MONARQUIA HISPÀNICA A LA GUERRA DELS TRENTA ANYS I A



El regnat de Felip IV (1621-1665) va coincidir amb la guerra dels Trenta Anys (1618-1648), on

Espanya, que va participar, perdé l’hegemonia a Europa (en favor de França), i pateix les revoltes de

Catalunya i Portugal, a la dècada de 1640, com a conseqüència de la Unió d’Armes d’Olivares, que

durà a la independència definitiva de Portugal.




L’etapa en què el terços espanyols foren el símbol de l’hegemonia dels Àustria a Europa va acabar a

meitat del segle XVII (regnat de Felip IV, 1621-1665) i fou substituïda per altra fase, en què les

derrotes militars confirmaren la crisi econòmica i social de la monarquia hispànica.




La política exterior dels Àustries les dues darreres dècades del segle XVII es va caracteritzar,

coincidint amb el regnat de Felip III (1598-1621), per una paralització de les activitats militars, que

responia a una incapacitat de la monarquia per a seguir lluitant en Europa. En aquest context, cal

entendre la signatura de la Treva dels Dotze Anys (1609) amb el holandesos que, de fet, reconeixia la

independència de les províncies del nord.




Felip III (1598-1621): paralització de les activitats militars, incapacitat de la monarquia per a

seguir lluitant en Europa. Signatura de la Treva dels Dotze Anys (1609) amb el holandesos que, de

fet, reconeixia la independència de les províncies del nord.



POLÍTICA INTERNACIONAL. PÈRDUA DE L’HEGEMONIA A EUROPA. Felip III (1598-

1621): Signatura de la Treva dels Dotze Anys (1609) amb el holandesos que, de fet, reconeixia la

independència de les províncies del nord. Aquesta treva, de la que quedaven excloses les colònies,

suposava el final de l’enfrontament obert, tot i que encobertament l’enfrontament es traduïa en forma de

bloqueig econòmic del comerç amb Flandes, inferència holandesa amb les colònies espanyoles i

intromissió en la Mediterrània amb la signatura d’acords amb Alger, Marroc i alguns estats

italians.

Felip III (1598-1621):

expulsió dels moriscos

(1609-1614) i cert

pacifisme en política

exterior per intentar

millorar la Hisenda

Reial.




Però, sota el regnat de Felip IV (1621-1665) es va dur a terme un clar intervencionisme en els

assumptes europeus. Les causes del canvi d’actitud cal cercar-les en l’esclat de la guerra del Trenta

Anys (1618-1648) i en la voluntat del comte duc d’Olivares de fer que la monarquia hispànica

continués essent hegemònica en Europa.



Per tant, és una guerra entre els

Habsburg i Borbons.

És una guerra entre

l’emperador i els prínceps

alemanys.


GUERRA DELS TRENTA ANYS (1618-1648). En aquesta guerra participaren la majoria de països

d’Europa central i occidental. Guerra que suposa un triple enfrontament:

És una guerra entre catòlics i protestants. La qüestió religiosa com a motiu principal (al capdavant del món catòlic

estava Espanya). La guerra del Trenta Anys esclata, en un principi, com a guerra de religió en Alemanya, sota el

pretext de la defensa del catolicisme (Lliga Catòlica) enfront dels prínceps alemanys (Unió o Lliga Evangàlica), però

el conflicte es generalitza quan va intervenir també França, Dinamarca, Suècia i els Països Baixos, perquè amagava

la col·laboració de les dues branques dels Habsburg (hispànica i austríaca) amb la finalitat de mantenir la seva

hegemonia en els assumptes europeus.

4.3.- EL SEGLE XVII I LA FI DELS HABSBURG Felip IV (1621-65): entra en la guerra dels Trenta Anys, on perd l’hegemonia a Europa

(França), i pateix les revoltes de Catalunya i Portugal a la dècada de 1640 com a

conseqüència de la Unió d’Armes d’Olivares → independència definitiva de Portugal.



GUERRA DELS TRENTA ANYS (1618-1648).

La guerra comença l’any 1618 amb la defenestració de Praga (els ambaixadors catòlics enviats per

l’emperador Ferran II a Praga són llençats per la finestra i caigueren damunt un munt de merda /

“estiercol”) i així comença la rebel·lió de Bohèmia i amb ella la guerra dels Trenta Anys. Espanya,

amb Felip IV (1621-1665), entra en guerra immediatament enviant un exèrcit des dels Països Baixos

per sufocar la revolta Bohèmia i per ajudar als seus parents els Habsburg (Ferran II).



GUERRA DELS TRENTA ANYS (1618-1648). Comença en 1618 amb la defenestració de Praga.



GUERRA DELS TRENTA ANYS (1618-1648).

Espanya, amb Felip IV (1621-1665), entra en guerra immediatament enviant un exèrcit des dels Països

Baixos per sufocar la revolta Bohèmia i per ajudar als seus parents els Habsburg (Ferran II).

EDAT MODERNA: ARBRE GENEALÒGIC ÀUSTRIES



PÈRDUA DE L’HEGEMONIA A EUROPA. GUERRA DELS TRENTA ANYS (1618-1648).

1620. Batalla de Muntanya Blanca.

1625. Rendició holandesos a Breda (immortalitzat per Diego Velázquez, a Les Llances).

1634. Batalla de Nordlingen: els suecs són derrotats.

1635. França, de Lluís XIII i de Richelieu, entra en guerra. La sort de les armes canvia.

1639. Derrota naval de Dunes.

1643. Batalla terrestre de Rocroi: inici del declivi de l’estrella espanyola.

1639 1658. Dunkerque

1625 1648

1634

1659

1620. Muntanya Blanca





1620. Batalla de Muntanya Blanca: La rebel·lió de

Bohèmia és derrotada.

1625. Els espanyols derroten als holandesos a Breda

(immortalitzat per Diego Velázquez, en el quadre de

Les Llances).


1625


Diego Velázquez

4ª ETAPA:

RETORN A MADRID

(1631-1649)



D

I

E

G

O

V

E

L

Á

Z

Q

U

E

Z


Després de tornar d’Itàlia el seu estil evoluciona cap el que serà el seu període de

maduresa. Continua amb els retrats emmarcats per una paisatge naturalista i torna als

temes religiosos i mitològics, amb composicions cada vegada més complexes. Els

colors que utilitza són més vius i alegres amb una pinzellada molt solta.

Destaquen les obres Crist crucificat, Retrat

eqüestre del comte-duc d’Olivares, Les llances o

la rendició de Breda i els retrats de nans de la cort

com El nen de Valleques i Sebastián Mora.

V

E

L

Á

Z

Q

U

E

Z

Diego Velázquez

La rendició de Breda

o Les Llances (1634)

Oli sobre llenç

(307 x 367 cm)

Museu del Prado, Madrid (FITXA 113)

Obra realitzada per al Saló del Regne del madrileny Palau del Bon Retir, actualment

destruït. Representa un episodi de la Guerra de Flandes, el 5 de juny de 1625.

Després d’un any de setge per part de les tropes espanyoles, la ciutat holandesa de Breda

caigué rendida, el que provocà que el seu governador, Justí de Nassau, entregués les claus

de la ciutat al general vencedor, Ambrosio de Spínola.

Emperò, Velázquez no representa una

rendició normal, sinó que Spínola

aixeca al vençut per evitar una

humiliació del derrotat, així, el centre

de la composició és la clau i els dos

generals.

LES LLANCES O “LA RENDICIÓ DE BREDA”

V

E

L

Á

Z

Q

U

E

Z

Les tropes espanyoles apareixen a la dreta, després del cavall, representades com a

homes experimentats, amb les seves piques ascendents, que considerades llances per

error donen títol al quadre. A l’esquerra se situen els holandesos, homes joves i inexperts,

el grup tanca l’altre cavall. Totes les figures semblen autèntics retrats, tot i que no s’ha

pogut identificar a cap d’ells, a excepció del possible autoretrat de Velázquez, que seria

l’últim home de la dreta, al fons apareixen les fumeres de la batalla i una vista en

perspectiva de la zona de Breda.

La composició està estructurada

a través de dos rectangles: un

per a les figures i un altre per al

paisatge. Els homes s’articulen

al llarg d’un aspa en profunditat,

tancant aquest rectangle amb

els cavalls dels generals. La

tècnica pictòrica utilitzada aquí

per l’artista no és sempre la

mateixa, sinó que l’adapta a la

qualitat dels materials que

representa, podent ser ben

compacta, com a la capa de la

figura de l’esquerra, o ben solta

com en la banda i armadura de

Spínola.

D

I

E

G

O

V

E

L

Á

Z

Q

U

E

Z La rendició de Breda o les Llances (1634, FITXA 113)





1634. Batalla de Nordlingen: els suecs són derrotats.

Al començament de la guerra, amb la victòria a Breda

i a amb aquesta, Espanya sembla anar guanyant

(notables èxits militars), però en incorporar-se

França al conflicte, l’any 1635, va girar el curs de la

contesa.

1635. França, de Lluís XIII i de Richelieu, entra en

guerra contra els Habsburg i a favor dels protestants.

La sort de les armes canvia.


1634




1639. Derrota naval de Dunes.


1639




1643. Batalla terrestre de Rocroi: Es va produir una

gran desfeta espanyola davant França. Les tropes

franceses derroten als terços espanyols. És la primera

derrota dels terços en 150 anys. És l’inici del declivi

de l’estrella espanyola.




Després de Rocroi, Espanya perd l’hegemonia a Europa i deixà de ser la primera potència

europea, títol que passarà a França. La guerra dels Trenta Anys acabà l’any 1648 amb el Tractat o

Pau de Westfàlia, per aquesta Espanya reconeix la independència d’Holanda.


1648




Però, la guerra entre Espanya i França no s’havia acabat, perquè, mentrestant, Espanya pateix les

revoltes de Catalunya (1640-1652) i de Portugal (1640-1652), a la dècada de 1640, com a

conseqüència de la Unió d’Armes d’Olivares, i està intentant recuperar Catalunya i Portugal,

rebel·lions que ajudaren al fracàs de la corona, obligada a lluitar en dos fronts.




En aquestos enfrontaments, per una part aconseguirà treure els francesos de Catalunya (Pau dels

Pirineus de 1659), però serà derrotada repetidament pels francesos a la frontera de Flandes. La guerra

acaba amb victòria de França i, a nivell intern, reportarà la independència definitiva de Portugal

(1640). Derrotes que demostraren el fracàs d’Olivares de retornar-li a la corona el prestigi

internacional que, imparablement, havia començat a declinar.




PAU DE WESTFÀLIA. Signada l’any 1648 per Espanya posà fi a la guerra del Trenta Anys i

suposà:

Espanya reconeix la

independència de les Províncies

Unides d’Holanda, si bé, la

monarquia conservava les províncies

catòliques del sud (Bèlgica).

Es va imposar la tolerància

religiosa en els territoris de

l’imperi.

La Confederació Helvètica es va

separar i tots van reconèixer la seva

neutralitat.

Suècia i França amplien els seus

territoris i Àustria se separa de

l’imperi.

La fi de l’hegemonia dels

Habsburg espanyols a Europa.

Però, Westfàlia no va acabar amb la guerra entre França i la monarquia hispànica que es va

prolongar fins la Pau dels Pirineus.

MAPA 10.- PÈRDUES DEL SEGLE XVII ( model 6)




PAU DE WESTFÀLIA. Signada l’any 1648 per Espanya posà fi a la guerra del Trenta Anys i

suposà:

Espanya reconeix la

independència de les Províncies

Unides d’Holanda, si bé, la

monarquia conservava les províncies

catòliques del sud (Bèlgica).

Es va imposar la tolerància

religiosa en els territoris de

l’imperi.

La Confederació Helvètica es va

separar i tots van reconèixer la seva

neutralitat.

Suècia i França amplien els seus

territoris i Àustria se separa de

l’imperi.

La fi de l’hegemonia dels

Habsburg espanyols a Europa.

Però, Westfàlia no va acabar amb la guerra entre França i la monarquia hispànica que es va

prolongar fins la Pau dels Pirineus.

4.3.4.- PAU DE WESTFÀLIA (1648)

Es tracta d’una sèrie de tractats que posen pau a tot Europa.

Es reconeixen les Províncies Unides Holandeses i també la

Confederació Suïssa.

Sorgiran 3 noves potències: Holanda, Suècia i França (la gran

beneficada! A més el cardenal Mazzarin/o és qui porta la negociació).

Canvia el mapa polític europeu.

Enfonsament de l’imperi Habsburg.

Canvi en la diplomàcia.

Inici de les monarquies absolutes.

Lluís XIV de França, el rei Sol

Europa després del 1648









(1640- 1701)




(1605- 1665)


d’Espanya (1638-1683),


França i Navarra

Cardenal Mazarin/o

(1602- 1661)





TRACTAT O PAU DELS PIRINEUS. Finalment, després de la derrota en la batalla de les Dunes,

(també anomenada de Dunkerque, en 1658, els anglesos i francesos contra les tropes espanyoles

conduïdes per Juan José d’Àustria), Espanya i França signen el Tractat o Pau dels Pirineus, l’any

1659, signada l’illa dels Faisans, al riu Bidasoa.


1658. Dunkerque




TRACTAT O PAU DELS PIRINEUS. Aquesta pau, junt a la de Westfàlia, suposa la confirmació de

l’hegemonia francesa en l’àmbit europeu i va sentenciar el declivi de la monarquia hispànica, que va

preferir sacrificar el Rosselló i la Cerdanya, que eren de Catalunya, per a conservar les possessions

dels Països Baixos. Definitivament Espanya entregà a França tres territoris: El Rosselló, la Cerdanya i

Artois (es troba a Flandes), d’aquesta manera la frontera entre els dos països va quedar com actualment

està i és avui en dia la frontera més antiga d’Europa.

1648

1659


1658. Dunkerque

1648




TRACTAT O PAU DELS PIRINEUS. Es confirma, també, la preponderància marítima i comercial

d’Anglaterra i Holanda. La decadència es confirmarà, definitivament, en 1713 amb el Tractat

d’Utrecht.




TRACTAT O PAU DELS PIRINEUS. Es pacta el matrimoni entre Lluís XIV (rei Sol) i Maria

Teresa, filla de Felip IV. Aquest matrimoni provocà anys més tard que els Borbons comencen a

regnar a Espanya.











(1640- 1701)




(1605- 1665)


d’Espanya (1638-1683),


França i Navarra

Cardenal Mazarin/o

(1602- 1661)


ISLA FAISÁN.

El condomini més petit del món

Diego Velázquez



(1652-53)

Oli sobre llenç

(127 x 98’5 cm)



A MADRID (1651-1660)

Diego Velázquez


Carles a cavall

(1634-35)

Oli sobre llenç

(209’5 x 174 cm)




Diego Velázquez









(1605- 1665)




(1710-1774)


1625 1648

1634

1659




Felip IV (1621-65): entra en la guerra dels Trenta Anys, on perd l’hegemonia a Europa

(França), i pateix les revoltes de Catalunya i Portugal a la dècada de 1640 com a

conseqüència de la Unió d’Armes d’Olivares → independència definitiva de Portugal.


1625 1648

1634


1659

FELIP IV. LA FI DE L’HEGEMONIA A EUROPA.

Valido → comte duc d’Olivares.

Regnat amb guerres:

Guerra dels Trenta Anys (1618-1648):

Algunes victòries: Breda.

Més derrotes: Rocroi.

Final: Pau de Westfàlia (1648) → fi de la guerra 30 anys (catalans – protesta).

Revoltes internes pel reclutament d’homes i impostos → Unión de Armas.

1640: Catalunya, Andalusia i Portugal.

Catalunya → guerra dels Segadors → Pau dels Pirineus (1659).

Andalusia → sufocada la revolta.

Portugal → separació, país independent.

4.3.- SEGLE XVII I LA FI DELS HABSBURG. RESUM

RETRATS EQÜESTRES

Diego Velázquez

Felip IV a cavall (1634-35)

Oli sobre llenç (303’5x317’5 cm)


Diego Velázquez

Retrat eqüestre del comte-duc d’Olivares (vers 1638)



Diego Velázquez

6ª ETAPA:

DARRERS ANYS A MADRID

(1651-1660)



En tornar, comença la seva darrera etapa; va pintar

molts de retrats i realitza les seves tres obres

mestres: La Venus del mirall, Les Menines (FITXA

72) i Les Filoses (FITXA 71), obres culminants de la

seva producció, on arriba al cim en la naturalitat dels

personatges i en el la consecució total de la

perspectiva aèria, és a dir, en la més absoluta

perfecció en aconseguir el reflectir l’ "aire ambient".

6ª ETAPA: DARRERS ANYS A MADRID (1651-1660)

Velázquez.

El Primo

La Venus del mirall

Diego Velázquez

Venus del Mirall

(1649-51)

Oli sobre llenç

(122 x 177 cm)

National Gallery, Londres

Diego Velázquez



(1652-53)

Oli sobre llenç

(127 x 98’5 cm)



A MADRID (1651-1660)

V

E

L

Á

Z

Q

U

E

Z

Diego Velázquez

Les filoses o la faula d’Aracné o el Somni d’Aracné

(1654-57)

Oli sobre llenç

(167 x 252 cm) (222,5 x 293 cm amb els afegits posteriors) Museu del Prado, Madrid

(FITXA 111)






(1605- 1665)




(1710-1774)


ARBRE GENEALÒGIC

LES MENINES O

LA FAMÍLIA DE

FELIP IV

(FITXA 112)

Diego Velázquez

Les Menines o la Família de

Felip IV

(1656-57)

Oli sobre llenç

(318 x 276 cm)


Diego Velázquez


Felip IV

(1656-57)

Oli sobre llenç

(318 x 276 cm)


1.- Infanta Margarita

3.- Doña María Agustina

Sarmiento de Sotomayor

Al costat de la infanta Margarita, Les

Menines, Maria Agustina Sarmiento de

Sotomayor i Isabel de Velasco.

Felip IV i Mariana d’Àustria.

4.3.5.- EL PROBLEMA SUCCESSORI A LA MONARQUIA DE CARLES II

Durant el regnat del darrer Àustria, Carles II (1665-1700), el país va gaudir de certa recuperació

econòmica (iniciada a partir de 1680), però en el terreny internacional Espanya continua perdent

territoris de Flandes front a Lluís XIV de França.

ARBRE FAMILIAR DELS DARRERS HABSBURG ESPANYOLS

En la quarta fila d’esquerre a dreta: la infanta Maria Teresa d’Àustria amb el seu espòs Lluís XIV; la

infanta Margarita Teresa i el seu espòs l’emperador Leopold I; i finalment el rei Carles II el “Hechizado”

i les seves dues esposes: La primera Maria Lluïsa d’Orleans i la segona Mariana de Neoburg.






(1605- 1665)




(1710-1774)

Escola barroca madrilenya Juan Carreñó de Miranda

Carles II, i Carles II com a gran maestre de l’orde del Toisó d’Or

Carles II com a gran maestre de l’orde del Toisó d’Or


La feblesa física i mental del nou rei, Carles II està malaltís i li falta caràcter per a governar, i era

denominat el “Hechizado”, tot això junt es va traduir en la recuperació del poder de l’aristocràcia

front a l’absolutisme monàrquic. És una etapa crítica.

Carles II (1665-1700):

Carles II no era mongòlic, però no estava capacitat per

ser rei. Era estèril pel que no va deixar descendència.

Carles II (1665-1700)

INICI DELS VÀLIDS O FAVORITS. Carles II (1665-1700) va tenir dos favorits, durant la regència

de la seva mare Mariana d’Àustria (quan va morir el seu pare, Felip IV, Carles tenia 4 anys):

El pare Juan Everardo Nithard (un jesuïta alemany), que va venir de Viena amb la reina, fou el seu

vàlid i confessor (també arribà a ser, per butlla papal, Inquisidor General).

Fernando de Valenzuela.

Retrat del cardenal Juan Everardo

Nithard, per Alonso del Arco (vers 1674).


Museu del Prado (Madrid).

Retrat de

Fernando de Valenzuela

per Claudio Coello

(Real Maestranza de Caballería de Ronda).

Retrat de don Fernando de Valenzuela,

marqués de Villasierra

per Juan de Carreño de Miranda,

Museu Lazaro Galdiano, Madrid.

4.3.5.- PROBLEMA SUCCESSORI MONARQUIA CARLES II. RECORDATORI

Carles II i la seva mare

Mariana d’Àustria

Felip IV i Mariana d’Àustria.

Diego Velázquez


Felip IV

(1656-57)

Oli sobre llenç

(318 x 276 cm)



En contra dels dos favorits, el pare jesuïta Juan Everardo Nithard i Fernando de Valenzuela,

disputaria el poder el fill il·legítim de Felip IV, Juan José d’Àustria (que en 1665, quan va morir el

seu pare, tenia 36 anys, mentre que el seu germanastre i hereu, Carles II, en tenia 4).

Retrat de Juan José d’Àustria,

anònim madrileny del segle XVII.


4.3.5.- PROBLEMA SUCCESSORI MONARQUIA CARLES II. RECORDATORI

ARBRE GENEALÒGIC


Isabel de França, de Borbó,

Retrat de Diego Velázquez, 1625.


El personatge que va encarnar aquesta

política fou Juan José d’Àustria, fill

il·legítim de Felip IV, que al capdavant

d’un exèrcit de 15.000 homes, amb el suport

de l’aristocràcia i la Corona d’Aragó es va

autoproclamar primer ministre.


Al final del seu regnat, Carles II conscient de què no podia regnar va deixar el poder en mans del

vàlid duc de Medinaceli (1680-1685, vàlid després de la mort del germanastre del rei Juan José

d’Àustria) i, després,

serà vàlid el duc d’Oropesa (1685-1691).






el duc d’Oropesa.



A la mort de Juan José d’Àustria es van succeir una sèrie de primers ministres acceptat per

l’aristocràcia. El duc de Medinaceli i el comte d’Oropesa foren el més destacats, que van dur endavant

una política de reformes: control de desordre monetari (devaluació de la moneda de velló),

reorganització de la recaptació dels impostos, retall de les despeses, etc.






el duc d’Oropesa.


La caiguda del comte d’Oropesa va suposar l’afebliment del reformisme, que es va tornar a

iniciar amb l’arribada del borbons.

El rei Carles II despatxant amb el duc d’Oropesa.












A la mort del rei, sense descendència dels seus dos matrimonis, s’obria un problema greu per la

successió a la corona.


Les potències europees planegen el repartiment de l’imperi espanyol, perquè no tan sols es tractava

d’aconseguir un monarca per Espanya, sinó que el que es jugava era l’equilibri europeu, o bé

l’hegemonia al continent d’una de les dues grans famílies que governaven Europa:

Els Habsburg.

Els Borbons.

Condicions per poder

heretar la corona

Sang reial.

Parent de Carles II.

El candidat no havia

d’heretar la corona del seu

país. Es tractava de

conservar l’equilibri

europeu, perquè si un dels

candidats unia dues

corones (França i

Espanya, o bé l’Imperi i

Espanya) aconseguiria

l’hegemonia al continent.

Candidats

2.- Arxiduc Carles d’Àustria, de la família dels

Habsburg. Fill del rei d’Àustria i emperador alemany

Leopoldo I, casat primer amb la germana de Carles

II, Margalida (Meninas), i en segones núpcies amb

Leonor de Neoburg, amb qui va tenir dos fills: Josep I

(seria emperador) i Carles (arxiduc d’Àustria). Per

tant, també complia els requisits perquè la corona del

seu país l’havia d’heretar el seu germà Josep i

l’arxiduc Carles era net de la germana de Felip IV,

Maria d’Àustria.

1.- Felip d’Anjou, de la família dels Borbons i nét de

Lluís XIV de França i, també, de Felip IV. Lluís XIV,

rei francès més poderosos d’Europa, casat amb una

germana de Carles II, Maria Teresa i tenien un fill,

Lluís el Gran Dolfí i aquest tenia dos fills, Lluís i

Felip d’Anjou. La corona de França passaria al seu

germà, Lluís, i no a ell. És a dir, complia tots els

requisits.

3.- Josep Ferran de Baviera (família dels Habsburg),

net de l’emperador Leopold I i de la germana de

Carles II, Margalida (Meninas).

5.0.- INTRODUCCIÓ






(1605- 1665)




(1710-1774)

Magdalena del

Palatinat i

Neobourg

Carles II (1665-1700)


Carles II trià a Josep Ferran de Baviera, que era la tria més bona per assegurar l’equilibri

europeu. Però mor, l’any 1699, un any abans que Carles II, per la qual cosa Carles II ha de tornar a

fer el seu testament i trià a Felip d’Anjou.


Dia 1 de novembre de l’any 1700 mor Carles II.


Comença el regnat de Felip V d’Espanya, però es produirà la guerra de Successió (1701-1714) entre

Felip d’Anjou (futur Felip V) i Carles d’Habsburg o d’Àustria, en la que estan implicades totes les

potències europees, que volen treure rèdit de l’imperi espanyol.


Carles II (1665-1700):

certa recuperació

econòmica i mort del rei

sense descendència →

Guerra de Successió

→ Guerra de Successió (1701-

1714) entre Felip d’Anjou

(futur Felip V) i Carles

d’Habsburg o d’Àustria, amb

victòria del primer.



Carles II (1665-1700): certa recuperació econòmica i mort del rei sense descendència

→ Guerra de Successió (1701-1714) entre Felip d’Anjou (futur Felip V) i Carles

d’Habsburg o d’Àustria, amb victòria del primer.



La guerra acaba en 1713 amb la victòria del primer, i amb Felip d’Anjou com a Felip V entra a

Espanya una nova dinastia, els Borbons, produint-se la pèrdua de totes les possessions espanyoles en

Europa.


4.3.- EL SEGLE XVII I LA FI DELS HABSBURG 4.3.5.- EL PROBLEMA SUCCESSORI A LA MONARQUIA DE CARLES II

RETRATS EQÜESTRES

Diego Velázquez




Diego Velázquez

Felip IV a cavall (1634-35)

Oli sobre llenç (303’5x317’5 cm)


INICI DELS VÀLIDS O FAVORITS

Peter Paulus Rubens

El duc de Lerma a cavall

(1603)

Oli sobre llenç


Diego Velázquez

Retrat eqüestre del comte-duc d’Olivares

(vers 1638)



Escola madrilenya

Claudio Coello

Autoretrat (1690) Carles II

Claudio Coello


CARLES II (1665-1700).

FI DE LA MONARQUIA DELS HABSBURG

Últim rei dels Habsburg.

Època de decadència:

Incapacitat del rei.

Corrupció dels validos.

Greu crisi econòmica.

Pèrdua de pes polític en l’àmbit internacional.

4.3.5.- PROBLEMA SUCCESSORI MONARQUIA CARLES II (RESUM)

CARLES II (1665-1700).

Mort sense descendència conflicte successori.

2 partidaris:

Candidat francès: Felip d’Anjou (casa de Borbó).

Candidat austríac: Carles d’Àustria (casa d’Àustria).

Felip V Arxiduc Carles

ARBRE GENEALÒGIC DELS ÀUSTRIES ALS BORBONS

ARBRE GENEALÒGIC DELS BORBONS


EL SEGLE DE DECADÈNCIA

Despoblació i crisi econòmica. En bona part d’ Europa, especialment en els països mediterranis, durant el segle

XVII es va produir una enorme crisi demogràfica, econòmica i social que es va traduir en un gran malestar entre

la població i en una inestabilitat política que va afectar a la monarquia.

La crisi demogràfica. Al llarg del segle XVII la població es va estancar: Castella fa ser més afectada que la

perifèria, en especial el nucli central de la Meseta. El període de crisi més intensa fou de 1630 a 1680. Els factors

que contribuïren a aquest nul creixement foren:

Les successives crisis de subsistència: males collites, fam. Tot això dificultat per les constants guerres que

impedien les importacions.

Les epidèmies: afavorides per la desnutrició. La reapareció de la pesta.

Les guerres: entre 1640 i 1668 foren permanents. La falta de mercenaris va dur a reclutaments

forçosos: rebel·lions, joves en edat de produir.

Expulsió dels moriscs: uns 300.000 entre 1609 i 1614.

A aquestos factors cal afegir l’emigració a Amèrica, que tot i que no fou decisiva, sí incidí de forma

significativa en Andalusia i Castella.

Camí seguit per la pesta de 1647

4.3.6.- CRISI SOCIAL I ECONÒMICA DEL SEGLE XVII

4.3.- EL SEGLE XVII I LA FI DELS HABSBURG 4.3.6.- CRISI SOCIAL I ECONÒMICA DEL SEGLE XVII


CRISI DEMOGRÀFICA Important davallada de la població. Causes:

Migracions cap al nou continent.

Expulsió dels moriscos.

Morts per guerres, epidèmies i pestes.

Camí seguit per la pesta de 1647



Immobilisme i polarització social. La societat continua essent estamental amb dos estaments privilegiats, clergat i noblesa, i el tercer estament que produïa i

treballava.

Els NOBLES eren el 10% de la població. Es concentraven sobretot en el nord on la meitat de la població es considerava noble, tot i

que de noblesa modesta. L’alta noblesa ja no era rural, vivia en ciutats i havia deixat de ser guerrera. Molts nobles tenien tal condició

per haver comprat el títol al rei. El número de nobles es va incrementar i va augmentar el seu poder social i polític. Moltes persones

enriquides pagaven per a què els fabriquessin “probanzas”, documents que “provaven” que eren nobles. També existien certificats de

neteja de sang, imprescindibles per a obtenir càrrecs.

El CLERO era menys nombrós, però no va deixar de créixer en el segle XVII. L’alt clero era generalment d’origen noble, donat

que per als segons fills l’Església oferia una bona posició econòmica i social. Els convents eren a més un dels pocs llocs on viure amb

dignitat per a les dones solteres i viudes. El baix clergat era d’origen humil, tot i que sense problemes econòmics gràcies a les

exempcions tributàries, el cobrament del delme, rendes de les seves propietats, els ingressos obtinguts dels seus serveis i donatius

particulars.

El TERCER ESTAT: format pels que no eren ni nobles ni eclesiàstics. El

grup predominant era el dels pagesos, subjecte a impostos directes

(delme, rendes senyorials) que podien ascendir a la meitat del producte de

les seus terres i ramat. La seva posició depenia de si eren o no propietaris de

les terres: en el nord abundaven els llauradors propietaris, mentre que en

Aragó, València, Extremadura i el sud, la situació era la contrària

majorment (latifundis meridionals). La majoria dels artesans i comerciants

de les ciutats estaven organitzats en gremis. Donada l’escassa rellevància

que tenia l’artesanat i el comerç, el paper de la burgesia de negocis era

reduït. Prestamistes i comerciants eren majoritàriament estrangers. La

burgesia espanyola es va afanyar en ennoblir-se, abandonant negocis per a

convertir-se en rendistes i no pagar impostos. En les grans ciutats, sobretot

en Madrid, vivia un nombrós grup de captaires (“mendigos”), pobres,

delinqüents i “pedigüeños”, que cercaven doblers fàcils, almoines, la

beneficència i el pa barat a preu taxat per la corona.



SOCIETAT Societat dividida entre PRIVILEGIATS i NO PRIVILEGIATS.

Pocs privilegiats.

Gran massa de població empobrida:

Pagesos que han perdut les seves terres.

Artesans empobrits per no poder fer front a la competència estrangera.

Gentilhomes que malviuen amb les seves terres.

Treballar era considerat plebeu! “Probanzas”, document “provar” noblesa. Certificats neteja sang (càrrecs).



Problemes econòmics.

L’agricultura i la ramaderia: La producció agrícola va minvar, sobretot en Castella: disminueix la mà d’obra, enormes càrregues

fiscals sobre els agricultors, i reducció de la demanda per la disminució de la població.

La propietat va tendir a concentrar-se: augmenten els latifundis. Molts pagesos varen haver de convertir-se en jornalers per a

sobreviure, sobretot en el sud (Extremadura, Castella- La Manxa i Andalusia). En altres zones es va notar molt l’expulsió dels moriscos

(València i Aragó).

Com a positiu cal destacar la introducció de nous cultius procedents d’Amèrica, patata i blats de moro, decisius en algunes zones del

nord i en èpoques posteriors.

Comerç. L’exportació de llana va continuar essent la més rentable per al comerç espanyol, tot i que es va ressentir a causa de la

situació de guerra permanent en la zona.

La industria i el comerç: no existia un mercat important per als productes industrials ni per al comerç interior. Tan sols l’alta

societat tenia accés a manufactures o artesanies de qualitat subministrada pels gremis o importada de Flandes, Itàlia, Anglaterra,

França o les colònies. Les vendes que s’obtenien del camp no s’invertien en empreses industrials i comercials incompatibles amb la

“hidalguía” i la neteja de sang, a més de donar pocs guanys i tenir molt de risc.

S’adquirien béns immobiliaris (cases, terres), préstecs a l’Estat, càrrecs, títols de noblesa, cercaven ser rendistes sense necessitat de

treballar.

Davant d’aquestes dificultats i la revolució dels preus del segle XVI, l’artesania castellana va entrar en recessió: falta de

competitivitat degut als alts preus. L’augment de preus es va reforçar per les emissions de moneda de velló per a pal·liar les demandes

de l’Estat i finançar la seva política.

El comerç interior es veia dificultat per les duanes interiors entre regnes (ports secs) i les que existien entre els territoris bascs i la

resta de la península; a més de peatges municipals i senyorials.

El comerç exterior exportava matèries primeres i importava manufactures: dèficit de la balança de pagaments que es cobria amb

l’or i la plata d’Amèrica, més necessaris que mai.

El comerç amb Amèrica va decaure entre 1630 i 1660 per l’increment dels intercanvis entre les colònies, la pressió fiscal excessiva

i la confiscació de remeses senceres d’or i plata per a les despeses militars. A partir de 1660 el comerç exterior es va recuperar,

afavorint bàsicament a comerciants estrangers: mercaderies que venien a la península per a ser exportades a Amèrica. A finals del segle

XVII tan sols un 5% dels productes enviats al Nou Món procedien de la península.



CRISI ECONÒMICA Agricultura

Situació dolenta de temps enrere.

Guerres + epidèmies = FAM + augment d’impostos = DESPOBLAMENT.

Abandonament de terres.

Migracions a la ciutat mendicar i pícaros (Lazarillo de Tormes).

Ramaderia

Reducció de caps de bestiar sequedat de les pastures + destrucció de camps per les guerres.

Indústria i comerç

Disminució per:

Competència de productes estrangers.



El triomf de la mentalitat aristocràtica i religiosa.

La societat espanyola del XVII va continuar aferrada als mateixos valors aristocràtics i religiosos que regien la

mentalitat col·lectiva del segle anterior. L’ànsia d’ennobliment va fer que els conceptes de dignitat i honor que eren

associats a la noblesa foren reivindicats per tots els grups socials.

El mateix va ocórrer amb el rebuig als treballs manuals, considerats “vils”, cosa que va tenir un fort impacte

negatiu en el desenvolupament econòmic.

Aquells que posseïen béns gastaven bona part del seus ingressos en cases sumptuoses, rics vestits o cotxes de

cavalls per a mostrar a la resta de la societat la seva “qualitat”.

Els que no posseïen mitjans preferia la pobresa i ser captaire (“la mendicitat) abans d’ embrutar-se les mans i la

seva fama amb el treball.

Com a conseqüència d’aquesta mentalitat es va produir l’abandonament de les inversions productives, per la

qual cosa no es pot parlar, a excepció de Barcelona o Cadis, d’una classe de mercaders o fabricants amb esperit

empresarial que pogués promoure un desenvolupament econòmic similar al que es començava a gestar en altres

països europeus.

I en aquest context es va produir la guerra de Successió espanyola, que durà als borbons al poder en el segle

XVIII.



PROBLEMES SOCIALS Greu crisi econòmica tot i l’arribada d’or i plata

d’Amèrica.

Causes:

Es dediquen les riqueses a pagar les guerres.

Es consolida un model social on el més

important és ser noble i tenir cases i terres i

viure de renda.

NO s’estimulen les activitats productives.


CORONA ARAGÓ

No participen en el comerç amb Amèrica, tot i que...

Menys pressió fiscal i moneda més estable.

Es creen manufactures tèxtils i companyies comercials.

S. XVII: Crisi general i recuperació de la perifèria.



SISTEMA POLÍTIC (VALIDOS) /POLÍTICA

INTERNACIONAL / ECONOMIA. Pas de Monarquia Autoritària a Absoluta.

Mantenir hegemonia Unión de Armas.

Guerra 30 Anys Pau Westfalia pèrdua territoris

europeus.

Pau Pirineus pèrdua Rosselló i part Cerdanya.

Independència Portugal.

4.3.- EL SEGLE XVII I LA FI DELS HABSBURG 4.3.7.- LA CULTURA ESPANYOLA DELS SEGLES D’OR

PENSAMENT HUMANISTA Penetra a través de:

Personalitats com: el cardenal Cisneros, Lluís Vives o Antonio Nebrija.

Universitats i la impremta.

POETES: Garcilaso de la Vega, místics Santa Teresa de Jesús o escriptors como Fernando de Rojas («La Celestina»).

ARQUITECTURA: Estil herrerià o escurialenc (monestir de El Escorial).

ESCULTURA: Alonso Berruguete o Juan de Juni.

PINTURA: El Greco

ART DEL RENAIXEMENT

ART DEL BARROC

A Espanya, moviment vinculat amb la defensa del catolicisme i de la monarquia.

Assumeix els postulats de la propaganda religiosa i política, és l’art de la Contrarreforma.

El Barroc se situa entre el Renaixement i el Neoclassicisme. Període de la història, en la cultura occidental, que va

produir importants obres en el camp de la literatura, l’ escultura, la pintura i l’arquitectura, que abasta des de l’any

1600 fins l’any 1750 aproximadament.

Una època en què l’Església catòlica europea va reaccionar contra molts moviments revolucionaris culturals, que

aportaren una nova ciència i una religió dissident dins del propi catolicisme dominant: la Reforma Protestant.

LITERATURA: Góngora, Quevedo, Lope de Vega, Gracián, Calderón i Miguel de Cervantes.

PINTURA: Zurbarán, Murillo… Diego de Velázquez.

Molta importància del pensament teològic i filosòfic, però poc desenvolupament científic.

COMENTARI TEXT

¿Por qué no lograron arraigar en España la ciencia y la tecnología en una época en que ambas

comenzaban a despertar gran interés en el resto de Europa? […] La España de principios del siglo XVI

era una España erasmiana, que disfrutaba de contactos culturales muy estrechos con los centros

intelectuales más activos de Europa. A partir de la década de 1550 hubo un enfriamiento del clima

cultural. Se persiguió a los alumbrados, se prohibió que los estudiantes españoles asistieran a las

universidades extranjeras y toda España se vio excluida, poco a poco, por un timorato monarca del

contacto con la contagiosa atmósfera de una Europa herética. La transformación consciente de España

en el reducto de la verdadera fe quizá añadió intensidad a la experiencia religiosa bajo Felipe II, pero

también sirvió para separar a España de la poderosa corriente intelectual que conducía a otros países

hacia la investigación científica y la experimentación técnica.

John Elliott, España y su mundo

(1500-1700), 2007

4.3.- EL SEGLE XVII I LA FI DELS HABSBURG 4.3.7.- LA CULTURA ESPANYOLA DELS SEGLES D’OR

L’IMPERI ULTRAMARÍ ESPANYOL

TEMA 4 RESUM CRONOLÒGIC, TERMES I PERSONATGES

L’ESPANYA DELS ÀUSTRIES O HABSBURG (XVI-XVII)

ÀUSTRIES MAJORS (Carles I, Felip II)

► 1520-21. Moviment comuner.

► 1521. Batalla de Villalar: derrota dels comuners.

► 1525. Batalla de Pavía, Carles I venc al rei francès Francesc I.

► 1555. Pau d’Augsburg. Carles I concedeix tolerància religiosa als prínceps alemanys protestants.

► 1571. Batalla de Lepant. Felip II derrota als turcs.

► 1588. Fracàs de l’Armada Invencible (Felip II) en intentar envair Anglaterra.

ÀUSTRIES MENORS (Felip III, Felip IV, Carles II)

► 1609. Treva dels Dotze Anys: Felip III reconeix independència de Països Baixos.

► 1609-1611. Expulsió dels moriscos.

► 1618-1648. Guerra dels Trenta Anys.

► 1643. Derrota dels terços espanyols en Rocroi.

► 1648. Pau de Westfàlia.

Mesta Antonio Pérez Juan de Àustria Corpus de Sang Cristià vell

Neteja de Sang Hidalgo Lepant Mühlberg Mayorazgo

Morisc Batalla de Pavia Duc de Lerma Unió d’Armes Valido (vàlid)


AUGE I DECEDÈNCIA

IMPERI ESPANYOL

Història Espanya



EDAT MODERNA


- Els Reis Catòlics (1474/79-1516).


Segle XVI. Auge de l’imperi hispànic - Carles I i V (1517-1556).

- Felip II (1556-1598).



- Felip IV (1621-1665).

- Carles II (1665-1700).


- Ferran VI (1746-1759).

- Carles III (1759-1788).




BLOC I. LES ARRELS HISTÒRIQUES

DE L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA

Història de l’art



PREHISTÒRIA I EDAT ANTIGA TEMA 1.- Les arrels històriques (preromans i colonitzacions, Hispania romana)

EDAT MITJANA TEMA 2.- Al-Andalus i els regnes cristians

EDAT MODERNA TEMA 3.- El naixement de l’estat modern: RRCC

TEMA 4.- Auge i decadència de l’Imperi espanyol

TEMA 5.- L'Espanya del segle XVIII

ÍNDEX TEMES BLOC I

FINAL EDAT MODERNA I ELS ALBORS DE LA CONTEMPORÀNIA


- Els Reis Catòlics (1474-1516).


Segle XVI. Auge de l’imperi hispànic - Carles V (1517-1556).

- Felip II (1556-1598).

Segle XVII. El declivi de l’imperi hispànic, els Àustries menors - Felip III (1598-1621).

- Felip IV (1621-1665).

- Carles II (1665-1700).


- Ferran VI (1746-1759).

- Carles III (1759-1788).

TEMA 5. ESPANYA DEL SEGLE XVIII


BLOC I – Tema 5 Edat moderna

HISTÒRIA D’ESPANYA

ESPANYA S. XVIII

REFORMISME BORBÒNIC

Història Espanya



BIBLIOGRAFIA

http://www.oni.escuelas.edu/

http://www.claseshistoria.com/

http://radio.rpp.com.pe/peruanosenelexterior/la-mita-en-el-peru-colonial/

http://www.escueladigital.com.uy/

www.oni.escuelas.edu

Prof. Gabriela Invernizzi

milenioscopio.blogspot.com

sobrevivenciaindigena.blogspot.com

quintobasicoab.blogspot.com

estudioshistoricos.cl

preparandoelexamen.blogspot.com

luchotrollface.blogspot.com

kalipedia.com

raulrv.blogspot.com

unaltreblogdenpau.blogspot.com




















































http://www.blogger.com/profile/06119416364810340399








ESPANYA S. XVIII

REFORMISME BORBÒNIC

Història Espanya



tema 4.b. decadÈncia imperi. s. xvii

Education