TEATRE  D'EPIDAURE  POLICLET  EL  JOVE  

Documentació  general  

Nom:  teatre  d’Epidaure  

Arquitecte:  Policlet  el  Jove  

Cronologia:  330  aC  

Localització:  Epidaure,  al  Peloponès  (Grècia)  

EsEl:  grec  hel·∙lenísEc  

Materials  uElitzats:  pedra  

Sistema  construcEu:  arquitravat  

Dimensions:  120  m  (diàmetre)  

El   recinte   del   teatre   va   ser   un   dels   grans  invents   de   l’arquitectura   grega.   ParEa   d’una  concepció   totalment   oposada   a   l’actual,  perquè  els  grecs  jugaven  amb  un  espai  obert,  en   estreta   relació   amb   la   natura.   El   teatre  d’Epidaure,   amb   les   seves  mides   perfectes   i  l’adaptació  total  a   l’espai  que   l’envolta,  és   la  màxima  expressió  d’aquest  Epus  d’edificació  i,  a  més,  la  més  ben  conservada.    La   concepció   que   tenim   avui   del   teatre   és  molt  diferent  de  la  dels  grecs.  El  teatre  havia  nascut   com   un   conjunt   de   rituals   –dansa,  declamacions,   música...-­‐   en   honor   de   les  divinitats   i,   sobretot,   de  Dionís,   a   la   tardor,  quan  es  recollia  el  raïm  i  es  feia  el  vi.  El  mot  teatre  ve  del  grec  theatron  que  significa  “lloc  des  del  qual  es  pot  veure”.  

Anàlisi formal Elements de suport i suportats  

Els   grecs   aprofitaven   el   pendent   natural   dels  turons  més  propers  a   la  ciutat  per  construir-­‐hi   les  graderies   dels   teatres.   A   la   graderia   d’Epidaure,   a  causa  de   les  dimensions  que  té,   s’hi  van  haver  de  construir   uns   murs   laterals   de   contenció   del  terreny.  

ESPAI EXTERIOR I INTERIOR

El   teatre   grec   estava   organitzat   al   voltant   de  l’orquestra,   de   forma   circular.   La   càvea   envoltava  dues  terceres  parts  de  l’orquestra   i   la  part  restant  era  tancada  per  l’edifici  que  formava  l’escena.  

L’orquestra   (de   20,3   m   de   diàmetre   a   Epidaure)  consEtuïda  el  lloc  on  el  cor  cantava  i  ballava,  però  també  era   l’espai   desEnat   a   l’altar,   en   aquest   cas  consagrat  al  déu  Dionís.  

No   es   té   cap   constància   clara   de   com   era  l’edifici   de   l’escena   d’Epidaure   perquè   no  s’ha  conservat.  S’ha  afirmat  que  es  tractava  d’un   pòrEc   d’ordre   jònic   que   feia   4m  d’alçada   x   2m   de   fondària.   Tampoc   no   se  sap  si  el  prosceni  –espai  elevat  on  actuaven  els   actors-­‐,   situat   entre   els   elements   fixos  de  l’escena  i  l’orquestra,  al  qual  s’accedia  a  través  de  dues  rampes  laterals,  hi  fou  afegit  amb  posterioritat.  

Generalment   el   prosceni   posseïa   un   teló  rudimentari  per  tal  que  es  poguessin  variar  els   decorats   o   fer   canvis.   El   mecanisme  funcionava   al   revés   dels   telons   moderns,  perquè  quan  no  s’uElitzava  restava  amagat  en   unes   obertures   fetes   al   paviment   de  davant  de  l’escenari.  Per  tant,  no  es  pot  dir  que  el  taló  baixa,  sinó  que  pujava.  

El  nivell  superior  a  l’escena,  que  en  un  principi  era  el  lloc  on  els  actors  es  canviaven  i  on  es  guardaven  màscares,   disfresses   i   decorats,   sovint   servia   de  p lataforma   perquè   e ls   déus   par less in .  Posteriorment   s’emprà  aquest  espai   com  a   fons   i  no  solament  com  a  magatzem  o  camerino.  El   teatre   d’Epidaure   no   disposava   de   façana;   s’hi  entrava   a   través   de   dos   accessos   laterals   que  donaven   a   un   passadís   situat   entre   l’orquestra   i  l’escena   i   que   permeEa   el   pas   del   públic   a   la  càvea.  Aquesta  estava  totalment  integrada  en  el  paisatge  del  voltant  i  podia  acollir  uns  14.000  espectadors;  els  semicercle  que  formava  era  dividit   radialment  per   tretze   escales   que   convergien   a   l’orquestra   i  que  permeEen  la  ràpida  circulació  del  públic.  

Les   proporcions   de   les   graderies   van   ser   calculades   acuradament.   En   un  principi,  el  teatre  d’Epidaure  en  tenia  30,  però  posteriorment  se  n’hi  van  afegir  20  més,  separades  de  les  primeres  per  un  ampli  corredor.  Les  segones  grades  tenien  més   escales   d’accés   que   les   seves   predecessores   (23   en   comptes   de  13).  

Anàlisi formal Estil  

La   construcció   de   teatres   es   basava   en   una   sèrie   de   càlculs  matemàEcs  precisos.  Els  teatres  grecs  sempre  estaven  formats  per  tres  parts  clarament  diferenciades:  l’orquestra  circular  del  centre,  els  edificis  de  l’escenari,  i  la  càvea.  Els   arquitectes   grecs   destacaren   per   la   grandiositat   en   la  concepció   dels   espais   i   pel   gran   virtuosisme   que   aconseguiren  unint  l’escultura  i  l’arquitectura,  però  mai  ho  van  fer  per  les  seves  innovacions  tècniques.  Es  van  limitar  a  reproduir  belles  escultures  basades   en   l’arquitravat   i   deixaren   per   els   romans   la   tasca  d’explorar   els   arcs,   la   volta   i,  més   tard,   la   cúpula;   i   també   la   de  treballar   amb   materials   -­‐com   els   maons   i   el   formigó-­‐   molt   més  mal·∙leables  que  no  pas   la  pedra.  No  obstant  això,  els   romans  no  dubtaren   a   adoptar   els   trets   caracterísEcs   dels   teatres   grecs   per  aixecar   els   seus   propis   recintes   teatrals;   de   fet,   molts   teatres  romans   són   còpies   dels   grecs,   bé   que   amb   unes   lleugeres  modificacions,  com  per  exemple  el   fet  que   l’orquestra  a  vegades  és  semicircular.  

Interpretació

Contingut i significació  

Les obres de teatre gregues que es posaven en escena formaven part de les festes celebrades en honor de Dionís, el déu del vi i de la gresca. En principi els teatres tenien una finalitat religiosa i era a on es feien les ofrenes el déu de la festa.

A les primeres obres dramàtiques l’acció l’explicava el cor, mentre que els actors

tenien un paper secundari; per això, l’espai de l’orquestra era tant important i el

prosceni ocupava un lloc menys preeminent. Aleshores els actors també eren a

l’orquestra, però a mesura que van anar adquirint importància els van posar en un lloc

més elevat, el prosceni. Amb el temps els teatres grecs s’anaren adaptant les noves

formes teatrals, que culminaren en obres en què el cor pràcticament havia

desaparegut (començament del segle IV aC). El teatre d’Epidaure és considerat un dels

millors que es van construir; l’acústica és immillorable, perquè des de la fila més

allunyada es pot sentir perfectament el que es diu a l’escenari. A més, la vista és

magnífica des de qualsevol seient del teatre.

Hi havia dos tipus de seients: els destinats al poble i els destinats a l’edil i altres prohoms. Els reservats a les persones importants tenien braços i respatllers.    

Funció

La  ciutat  d’Epidaure  es  va  fer  famosa  perquè  hi   havia   el   santuari   d’Asclepi,   déu   de   la  medicina  que  guaria  els  malalts.    

A  l’època  hel·∙lenísEca  el  seu  culte  va  créixer  i  aquest  santuari  era  visitat  per  molts  malalts  per  tota  l’Hèl·∙lade.    

 

Per  això   s’hi   va   construir  el   teatre  més  gran  de  Grècia.  

Extret de: Llacay, Toni Visualart. Ed. Vicens Vives, 2009