tarraco tot

22

2

3

4

5 6

8

7

910

11

cobertes.qxd 10/5/03 15:25 Página 2

cobertes.qxd 10/5/03 15:25 Página 4

22

2

3

4

5 6

7

9

REVISTA quark 10/5/03 15:39 Página 1

3T À R R A C O M E T A M O R F O S I D ’ U N A C I U T A T

Tarragona és i ha estat una ciutat en constant evolució. Cada època ha gau-dit d’unes especials particularitats i d’una dinàmica pròpia. Ara bé, tambées ven cert que cada Tarragona va saber aprofitar l’herència de les èpoques

anteriors. Avui en dia és impossible comprendre la ciutat actual sense conèixerla ciutat romana, la tardoromana, la medieval i la moderna. Totes elles ens hanllegat restes monumentals i edificis que han permès que UNESCO inclogués unapart d’ells en la llista de Patrimoni Mundial. En la present publicació recollim unapart important de tots aquests edificis que van construir els nostres avantpassatspel tal que els gaudim també nosaltres. També voldria, des d’aquí, agrair lacol·laboració prestada en el seu dia per les diverses institucions i museus de laciutat. Gràcies a l’esforç de tot aquesta publicació ha estat possible.

Joan Miquel NadalAlcalde de Tarragona

Els monuments de la ciutat han estat analitzats des de molts punts devista en els últims anys i també han estat tema de múltiples publi-cacions. Des del Museu d’Història hem cregut que era necessari

aportar el nostre gra de sorra en aquest sentit amb una publicació quereculli tots els monuments declarats Patrimoni Mundial juntament ambtots aquells que nosaltres gestionem. També vàrem creure que era con-venient introduir al lector a cadascuna de les èpoques de la nostra ciu-tat mitjançant síntesis breus. Per portar a terme aquesta tasca hem reco-llit en un únic volum els textos i imatges ja publicats en els diferentsnúmeros del Butlletí Municipal de la ciutat entre el gener del 2000 i eldesembre del 2002. Tots ells han estat escrits per diferents tècnics delMuseu d’Història. També voldria agrair la col·laboració prestada en elseu dia per les diverses institucions i museus de la ciutat. Gràcies a l’es-forç de tot aquesta publicació ha estat possible.

Maria Mercè MartorellTinent d’Alcalde de Patrimoni


4

Els textos i il·lustracions inclososen aquesta publicació van ser japublicats al Butlletí TarragonaMunicipal de la ciutat entre elsanys 2000 i el 2002.

_______________________________

Publica:Museu d’Història de Tarragona

Textos:Lluís Piñol MasgoretCristòfol Salom i GarretaMaria Elena Virgili i Beltrán

Fotografies:J. AlberichR. CornadóJ. FarréR. MarM. A. NavarroLl. PiñolA. SaludesP. Serres

Edita:Empresa Municipal deMitjans de Comunicació

Disseny:Pitu

Maquetació:Gabinet de Disseny Gràfic i Autoedició de l’Ajuntament de Tarragona

Agraïments:Museu Nacional Arqueològic de TarragonaMuseu DiocesàArquebisbat de TarragonaCapítol catedraliciJ. Ma. Olivé

Imprimeix:Litografia Rosés, SA - Gavà.DL: T-108/1980


ÍNDEX

T À R R A C O M E T A M O R F O S I D ’ U N A C I U T A T 5

COLONIA IULIA URBS TRIUMPHALIS TARRACO

per Ll. Piñol ...........................................................6

LES MURALLES

per Ll. Piñol ..........................................................11

EL FÒRUM PROVINCIAL

per Ll.Piñol ..........................................................13

LA TORRE DEL PRETORI

per Ll. Piñol .........................................................15

L’ANTIGA AUDIÈNCIA

per Ll. Piñol .........................................................17

LA VOLTA I LES CONSTRUCCIONS ROMANES

DE LA PLAÇA PALLOL per Ll. Piñol .................19

EL CIRC ROMÀ DE TARRAGONA

per Ll. Piñol ..........................................................21

EL TEATRE ROMÀ

per Ll. Piñol .........................................................23

L’AMFITEATRE

per Ll. Piñol .........................................................25

EL FÒRUM COLONIAL

per Ll. Piñol .........................................................27

LA TRAMA URBANA

per Ll. Piñol ..........................................................29

EL MÓN DE LA MORT:

LA TORRE DELS ESCIPIONS per Ll. Piñol.........31

L’ARC DE BARÀ I LES VIES DE COMUNICACIÓ

per Ll. Piñol ..........................................................33

ELS AQÜEDUCTES

per Ll. Piñol .........................................................35

EL MÈDOL I LES PEDRERES ROMANES

per Ll. Piñol ..........................................................37

LA VIL·LA ROMANA DELS MUNTS

per Ll. Piñol ..........................................................39

LA TARRAGONA TARDOROMANA I VISIGÒTICA

per Ll. Piñol ..........................................................41

LA NECRÒPOLIS PALEOCRISTIANA

per Cristòfol Salom .............................................43

LA VIL·LA ROMANA DE CENTCELLES

per Ll. Piñol ..........................................................45

LA TARRAGONA MEDIEVAL

per Ll. Piñol ..........................................................47

LA TARRAGONA MODERNA

per M. E. Virgili .....................................................49

LA CASA-MUSEU CASTELLARNAU

per Ll. Piñol ..........................................................51

CASA CANALS

per M. E. Virgili i Ll. Piñol ......................................53

LA CIUTAT ACTUAL

per M. E. Virgili .....................................................55

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

16

17

18

19

20

21

22

23

24


Torre de Minerva (inicis II a C)

Plaça del Fòrum

Pretori. Pilastres del Porticat

Les Voltes del Pallol

L’antiga Audiència

2

3

4

5

6

8

1011

12

Tarraco sorgeix arrel de l’arribada dels exèrcits romans a

la Península Ibèrica l’any 218 aC. en el context de l’en-

frontament entre romans i cartaginesos en l’anomena-

da Segona Guerra Púnica. El cos expedicionari romà va

desembarcar a Empúries i es va dirigir ràpidament vers el

sud. Cneu Escipió, el comandant romà, després de vèncer

en un primer combat als cartagineses, va establir una pri-

mera guarnició en un turó proper a la costa. En poc temps

aquest primer establiment es va transformar en el principal

campament romà a Hispània i se li afegí una àrea urbà prò-

xima, just al costat d’un oppidum ibèric conegut des de

finals del segle V aC.

La ciutat republicana de Tarraco fou doncs, un nucli bifocal

amb el campament militar a la part alta i el sector residen-

cial pròxim al oppidum ibèric i al port. La consolidació urba-

na fou molt ràpida. La presència militar estable va compor-

tar l’arribada de soldats,comerciants i immigrants itàlics.Una

de les principals infrastructures sobre les que es va fonamen-

tar Tarraco fou el port que va actuar com a vehicle d’arri-

bada de productes i de gent.

La construcció romana més antiga i millor conservada d’è-

poca republicana és la muralla. La construcció de la prime-

ra muralla de pedra se situa a inicis del segle II aC. i s’ha rela-

cionat amb la divisió provincial del 197 aC. L’opinió més

extensa és que entorn al 150/125 aC. la muralla va patir una

important transformació, creixent en extensió, alçada i

amplada. D’aquesta forma va passar a englobar en el seu

interior el nucli urbà.

Tarraco va créixer de forma accelerada durant els segles II y

I aC., convertint-se, juntament amb Cartago Nova en la ciu-

tat més important de la Hispània Citerior. En ella Cèsar va

reunir als seus llegats després de vèncer a les tropes de

Pompeu a Ilerda. Gràcies a la lleialtat mostrada pels

Tarraconenses, Cèsar els hi concedí el títol de Colònia.

Ara bé, serà durant els anys 26-25 aC. quan la ciutat de

Tarraco adquirirà una major rellevància. En efecte, durant

aquests anys August, el primer emperador romà, va estar

residint a la ciutat des d’on dirigirà les campanyes contra

càntabres i asturs. Gràcies a la seva presència Tarraco es va

consolidar com a capital de la Hispania Citerior, rebent un

fort impuls urbanístic que, avui per avui, ens és parcialment

conegut. Serà en aquest moment quan es construirà el tea-

tre i es monumentalitzarà el fòrum colonial.

Durant el segle I dC. Tarraco creixerà i es consolidar urbanís-

ticament. L’any 68 Neró era assassinat. S’iniciava així una

sagnant guerra civil. El general romà Galba era nomenat

emperador por les legions hispanes, mentre que en altres

parts de l’Imperi sorgien altres pretendents al tro. Mort

Galba, les províncies hispanes van recolzar a Vespasià, que

serà qui finalment arribarà al poder. S’iniciava així la dinastia

LA TÀRRACO ROMANA - COLONIA

IULIA URBS TRIUMPHALIS TARRACO1

6 T À R R A C O M E T A M O R F O S I D ’ U N A C I U T A T


Carrer romà

Necròpolis paleocristiana del francolí

Capçalera del Circ

Teatre romà

Amfiteatre romà

Basílica del Fòrum

22

2

3

4

5 6

8

7

7 9

9

10

11

12



Torre de Minerva (inicis II a C)

Plaça del Fòrum

Pretori. Pilastres del Porticat

Les Voltes del Pallol

L’antiga Audiència

2

3

4

5

6

8

1011

12



flàvia i un moment de gran esplendor para les províncies his-

panes. Com agraïment al recolzament ofert a Vespasià

durant la guerra civil, l’emperador va concedir a Hispània el

Ius Latii, entorn al 73. A partir d’aquest moment tots els his-

pans foren considerats ciutadans romans. Tot això va supo-

sar la creació d’una nova administració. Sorgia així, sobre la

base creada per August,una important xarxa administrativa

que tenia com a eix la capital provincial. D’aquesta forma,

com capital de la Hispania Tarraconensis o Citerior, Tarraco

va disposar de dos fora: un colonial i un altre provincial.

El lloc escollit per establir el fòrum provincial fou la part més

alta de la ciutat, un espai de propietat estatal des d’època

fundacional. En aquest lloc i aprofitant el desnivell del

terreny es van construir el recinte de culte, la plaça d’admi-

nistració i el circ.

Durant el segle II la ciutat va arribar a la seva màxima

expansió amb la construcció de l’amfiteatre.

Tarraco va disposar almenys de dos aqüeductes que pro-

veiren d’aigua potable a la ciutat. Es suposa que foren

construïts en època d’August. D’aquesta forma es submi-

nistrava aigua a termes, a edificis públics i privats, a les

fonts i a algunes cases.

Totes les ciutats estaven connectades entre si mitjançant

una complexa xarxa viària. La principal via que passava por

Tarraco era la via Augusta que, procedent de Roma arriba-

va fins a Gades (Càdis). Des de Tarraco partia també una

bifurcació de la mateixa que conduïa cap a l’interior, unint

la capital amb Ilerda, Caesaraugusta y les ciutats romanes

de la meseta i del nord-est peninsular. Un dels monuments

avui conservats que es van situar sobre la via Augusta és

l’arc de Barà.

Les vies també van jugar un paper important en relació

amb el món de la mort.Pròximes al nucli urbà,a costat i cos-

tat dels camins,es van emplaçar les principals necròpolis. La

torre dels Escipions és un dels monuments funeraris millor pre-

servats.

Els romans també van portar a terme una explotació

intensiva del territori proper a la ciutat. El manteniment

d’una important població urbana comportava la necessi-

tat de proporcionar al nucli urbà matèries primeres i pro-

ductes pel consum. És per aquest motiu que van sorgir a

l’entorn de Tarraco moltíssimes vil·les entre les que sobre-

surt la vil·la dels Munts. Per altra banda, les pedreres pro-

porcionaven materials de construcció per bastir els edificis

principals. Tarraco va disposar de diverses pedreres entre

les que destaca la del Mèdol.

Amb l’arribada del segle III la ciutat va entrar en un pro-

cés de transformació. La ciutat del segle V al VIII serà des

de tots els punts de vista, completament diferent a la fins

aquí descrita.

Carrer romà

Necròpolis paleocristiana del francolí

Capçalera del Circ

Teatre romà

Amfiteatre romà

Basílica del Fòrum

8

7

9

10

11

12


LA TÀRRACO ROMANA - COLONIA

IULIA URBS TRIUMPHALIS TARRACO1



Tram de la muralla de la primera fase (217-197 a.C.). Passeig Arqueològic. (Miguel Angel. MHT).

Cara esculpida en un dels blocs megalítics pertanyents al basament de la Torre de Minerva. Passeig Arqueològic. (Miguel Angel. MHT).

Tram de muralla de la segona fase (150-125 a.C.). Passeig Arqueològic.(Miguel Angel. MHT).

Torre de Minerva (217-197 a.C.). Passeig Arqueològic. (Miguel Angel. MHT).

Traçat de la muralla en la zona del Passeig Torroja. (Miguel Angel. MHT).

Traçat de muralla amb la torre de l’Arquerbisbe al fons. Passeig Arqueològic. (Miguel Angel. MHT).


L’arribada dels romans a Hispania se situa en el context de les

guerres contra Cartago. El 218 aC. Gn. Escipió va desembar-

car a Empúries i es va dirigir vers el sud on, després d’una

batalla amb les forces cartagineses que es trobaven al nord de

l’Ebre, va establir una guarnició en un turó proper a la costa.

Aquest fou l’embrió de la futura ciutat de Tarraco. La primera

construcció que van portar a terme els romans fou la muralla. En

un primer moment hem d’imaginar aquesta com una estacada

de fusta que envoltaria l’establiment militar protegint-lo. La con-

solidació de Tarraco com un punt estratègic i militar de primer

ordre, punt d’arribada de tots els contingents militars romans a la

Península Ibèrica, va accelerar la necessitat d’enfortir les defen-

ses de la ciutat. Fou a inicis del segle II aC. quan es va iniciar la

construcció de la primera muralla en pedra.Aquesta consistia en

llenços de mur reforçats amb torres,que s’anaven adequant a la

topografia de la part alta, encerclant el campament militar

romà. En un primer moment aquesta construcció, bastida amb

blocs megalítics, tindria una alçada aproximada de 6 m. i un

gruix de 4’5 m. Es conserven d’aquesta època tres torres: les de

l’Arquebisbe, Cabiscol i Minerva.Aquesta darrera rep el seu nom

del relleu de la deessa que es conserva en la part alta d’una de

les seves cares i de la menció que es fa d’ella en la inscripció

gravada en una de les seves troneres de defensa (M Vibio

Menrva). En el basament de la torre de Minerva es conserven a

més una sèrie de caps esculpits en els megàlits com a símbol dis-

suasiu.

L’opinió més estesa és que entorn al 150/125 aC. la muralla va

patir una important transformació, creixent en extensió, alçada i

amplada. D’aquesta forma va passar a englobar en el seu inte-

rior el nucli urbà. La seva alçada va augmentar substancialment

fins els 11 m. i la seva amplada fins els 6m. Les principals diferèn-

cies respecte a la primera muralla es troben en la tècnica cons-

tructiva emprada. Aquesta consisteix en un sòcol de dues filades

de blocs megalítics sobre els que s’alcen dos trams de mur de

carreus, un intern i un altre extern, amb un rebliment interior de

pedres a la part baixa i de capes de toves a partir de certa alça-

da. En aquest moment la muralla havia perdut parcialment el

seu caràcter defensiu per esdevenir l’element de delimitació del

nucli urbà. Es va convertir, d’aquesta manera, en l’element arqui-

tectònic que separava l’urbs de l’agger, la ciutat del camp.

Corresponents a aquesta segona fase es conserven una porta

d’accés rodat (Porta dels Socors) i sis portelles o portes de

menors dimensions distribuïdes al llarg del seu actual recorregut.

Adossades al llenç intern de la muralla se situarien diverses ram-

pes d’accés al corredor de defensa superior. Fins avui en dia se’n

coneixen quatre: al soterrani del Museu Arqueològic; a la Casa

Canals (c/Granada, 11), a l’Escorxador i a la Baixada del Roser,

en un punt proper al portal del mateix nom.

En època tardo-romana (s. IV-VII) la muralla va recuperar el seu

caràcter defensiu. És molt possible que, com succeeix en la

majoria de ciutats romanes d’Hispània, aquesta es reforces, ja

que s’auguraven períodes d’important d’inestabilitat.

Amb la reocupació efectiva de la ciutat durant el segle XII, la

muralla fou novament restaurada i readequada. Es va conservar

l’antic traçat per tres dels seus costats, mentre que pel sud, va

passar a tancar a l’alçada dels actuals carrers Ferrers i Enrajolat

(mur Vell). Així mateix s’hi afegiren noves torres, com les

d’Arandes o de Morenes. El sector de l’antic circ romà va fun-

cionar al llarg dels segles XII al XIV com raval amb tota una sèrie

d’importants activitats properes al nucli urbà. Fou en aquest

darrer segle quan Pere III el Cerimoniós va ordenar a diverses ciu-

tats i viles catalanes que es fortifiquessin davant el perill seriós de

guerra. D’aquesta forma, a finals del 1368 el Consell de la ciutat

va acordar començar la construcció d’una nova línia de mura-

lla, la muralleta, dotada de quatre noves torres i dos nous acces-

sos.Aquesta es va situar a l’alçada de la façana del circ, l’actual

Rambla Vella.

L’aparició de l’artilleria va provocar un canvi substancial en la

concepció de muralla. Al llarg del segle XVI les muralles romana

i medieval es van reforçar amb baluards. El fet de considerar

Tarragona com a plaça forta va comportar l’inici d’importants

obres de fortificació de la ciutat i del port que es perllongar, amb

més o menys continuïtat, des del segle XVI fins a inicis del segle

XIX, just abans del setge napoleònic del 1811. Les defenses de la

ciutat van quedar molt malmeses durant aquest setge i sobretot

amb la fugida dels francesos l’any 1813.

Els avenços tecnològics militars van deixar palès que el sistema

defensiu antic havia quedat obsolet. L’any 1854 es van iniciar les

obres d’enderroc de les fortificacions i l’eixamplament de la ciu-

tat. Amb la revolució del 1868, Tarragona va deixar de ser consi-

derada plaça forta.


LES MURALLES2



Vista de la maqueta que restitueix els monuments provincials. Sala Tàrraco. Pretori. (J. Alberich. MHT).

Galeria interior de la plaça de representació conservada al carrer Civaderia, 36. (Miguel Angel. MHT).

Mur de pilastres que decorava el porticat de la plaça de representació. Plaça del Rei.(Miguel Angel. MHT).

Mur de tancament de la plaça de representació, porta monumental i galeria. Plaça Pallol.(Miguel Angel. MHT).


Tarraco va viure una important transformació urbanística en

època de Vespasià (entorn al 73 d.C.) lligada a la creació

d’una nova xarxa administrativa provincial. Al capdavant

d’aquesta hi havia el Consilium Provinciae Hispaniae Citerioris.

Aquest Consell Provincial fou el suport sobre el que es van recol-

zar el governador i els seus col·laboradors a l’hora de dirigir els

destins d’aquest extens territori. D’aquesta forma, Tarraco va dis-

posar a nivell arquitectònic de dos fora: un de propi, situat a

grans trets entre els carrers Lleida, Cervantes i Gasòmetre; i un

altre de provincial.

El lloc escollit per establir aquestes dependències governamen-

tals fou la part més alta de la ciutat, un espai de propietat esta-

tal des d’època fundacional. El seu emplaçament és, en si

mateix, la plasmació arquitectònica de l’estructura política

imperant basada en el control de l’Estat (emperador) sobre el

poble, sota els paràmetres de la religió (culte imperial) i de la

direcció política (governador), econòmica (fiscalitat) i social

(situació de privilegi d’unes èlits dominants). D’aquesta forma el

temple de culte imperial va ocupar la terrassa superior, seguit de

les dependències administratives provincials a la intermèdia i el

circ, l’espectacle de masses més popular de l’antiguitat, a la

inferior.

Els edificis que es van construir devien de causar un fort impacte

visual als recent vinguts a l’antiga Tarraco, si tenim en compte les

restes que ens han arribat fins als nostres dies. No podem oblidar

que ens trobem davant el conjunt monumental estatal més gran

dels coneguts fins ara, superant inclusiu en dimensions als fora

imperials de la pròpia Roma. La seva extensió rondava les 7’5 ha.

El complex provincial s’articulava a partir d’un eix de simetria

que, en sentit nord-oest a sud-est, enllaçava el temple de culte

imperial, en la part més alta, amb el pulvinar (llotja) del circ mit-

jançant una via processional que creuava longitudinalment la

terrassa intermèdia. A costat i costat d’aquesta via hi trobaríem

tota una sèrie d’estàtues de les quals solament s’han conservat

els pedestals. L’estudi epigràfic dels mateixos ens mostra com la

majoria d’aquestes estàtues van ser dedicades als flamines

imperials (sacerdots de l’Emperador) un cop aquests havien ces-

sat del seu càrrec.

El recinte superior consistia en una plaça rectangular de 153m.

de fons per 136 d’ample, envoltada per un porticat per tres dels

seus costat. Diferents restes dels murs de tancament i finestres

adintellades d’aquest recinte es conserven al Museu Diocesà,en

alguns espais del complex catedralici i en dues dependències

de l’actual Seu del Col·legi d’Arquitectes. Segons les darreres

hipòtesis, el temple ocuparia l’espai central del pòrtic nord i tin-

dria una alçada aproximada de 15 m.

Els murs estructurals de l’àrea cultual van ser construïts amb

carreus, mentre que la decoració arquitectònica i les columnes

van ser elaborades en marbre blanc de Carrara (Itàlia). Alguns

d’aquests elements decoratius s’han conservat i són visibles en

els diferents museus de la ciutat. És el cas d’un fragment de base

i columna del temple, restituït parcialment en la primera planta

del Pretori, o els clipei amb les cares de medusa o de Júpiter

Ammó que, juntament amb diversos capitells, fustos de colum-

nes, fragments d’arquitrau, fris o cornisa, s’emmagatzemen en la

sala d’arquitectura del Museu Arqueològic. Entre tots aquests

elements cal destacar per la seva rellevància,diversos fragments

d’un fris que combina una decoració de girnaldes amb ele-

ments iconogràfics relacionats amb el culte imperial.

Pel costat sud el recinte de culte connectava mitjançant una

escalinata monumental central i dues torres laterals amb la

terrassa immediatament inferior, que es coneix com a plaça de

representació. Una d’aquestes torres laterals va ser reaprofitada

en època medieval com a castell del Patriarca, el qual fou des-

truït pels francesos el 1813; l’altra es troba parcialment conserva-

da a la cantonada entre els carrers Misser Nogués i de les

Escrivanies Velles.

La plaça de representació era el punt des d’on es gestionava

tota la província. En ella es trobarien espais tan importants a

nivell administratiu com el tabularium (arxiu provincial) o l’arca

(caixa de l’Estat),a on es custodiava la recaptació fiscal de totes

les ciutats de la província. L’edifici consisteix en un ampli espai

enjardinat delimitat en tres dels seus costats per un porticat i una

sèrie de galeries situades a diferents nivells. Encara avui en dia es

conserva una part important del mateix en l’interior de les cases

del casc antic i en diverses de les actuals places (plaça del

Pallol, de les Cols, del Fòrum i del Rei) i carrers (Carrer Civaderia,

Santa Anna, etc.). Aquesta gran àrea foral connectava amb el

circ mitjançant dues torres laterals que servien de caixer d’esca-

les: el Petori i l’Antiga Audiència.

El Fòrum Provincial va deixar de funcionar estructuralment a ini-

cis del segle V. A partir d’aquest moment es va entrar en un pro-

cés continuat de desmantellament d’alguns murs i d’aprofita-

ment d’altres, per tal de bastir els nous edificis civils i religiosos de

la ciutat tardo romana, medieval i moderna de Tarragona.


EL FÒRUM PROVINCIAL3

ol.



Porta romana d’entrada a la Torre del Pretori. (Miguel Angel. MHT).

Sala gòtica (segle XIV). (Miguel Angel. MHT).

Restes d’un edifici del segle I a.c. (Miguel Angel. MHT).

Estructures medievals pertanyents al Castell del Rei (segles XII-XIV). (Miguel Angel. MHT).


El Pretori ha estat i és un dels edificis més emblemàtics de

Tarragona. La seva vida es perllonga des d’uns segles des-

prés de la fundació de la ciutat, el 218 aC., fins els nostres

dies. En el nivell inferior de l’actual torre es poden observar, par-

cialment emmascarades pels murs posteriors, les restes d’una

porta i un mur de carreus pertanyent a un destacat edifici del

segle I aC.

La construcció que ha arribat fins a nosaltres data, en origen,

d’època de Vespasià (entorn al 73 dC.). En un primer moment

fou un calaix d’escales lateral de la plaça del Fòrum Provincial,

que connectava la plataforma superior del circ amb les galeries

i pòrtics d’aquesta gran estructura foral.

Amb la restauració de la ciutat a partir del 1129 la torre fou ade-

quada com a residència d’un dels dos senyors de la ciutat: el

normand Robert Bordet, qui va esdevenir príncep de Tarragona.

El castell surt citat en diversos documents dels segles XII i XIII.

Els continuats conflictes jurisdiccionals entre Robert Bordet i l’ar-

quebisbe, l’altre senyor de la ciutat, van conduir l’any 1171 a l’as-

sassinat d’aquest darrer i a la fugida de Tarragona de la família

normanda, la qual es va haver de refugiar a Mallorca. A partir

d’aquest moment, l’edifici va passar a mans del Comte de

Barcelona sent la residència permanentment del veguer reial.

L’any 1281, durant el regnat de Pere II el Gran l’edifici fou assaltat

i destruït per pagesos procedents d’alguns pobles del Camp, els

qual s’havien revoltat contra el veguer per les dures imposicions

a les que els sotmetia.

En ell s’hi allotjaren durant curtes estades de temps alguns mem-

bres de la reialesa. És el cas de Blanca d’Anjou, la muller de

Jaume II (1310), o del propi rei (1306), qui va portar a terme tota

una sèrie d’importants obres d’adequació. Pere III el Cerimoniós,

anys més tard, va reformar significativament el palau amb la

construcció d’un nou pis, la sala gòtica. La seva situació privile-

giada va convertir-lo en un punt clau de vigilància contra la pira-

teria. El 1399 l’edifici va esdevenir presó, paper que va tornar a

desenvolupar uns segles més tard.

El castell va deixar de ser residència reial en el segle XV. El 1413

es va convertir en l’oficina del procurador reial i, poc a poc, va

anar adquirint funcions clarament militars, com a dipòsit de

material bèl·lic. Anys més tard, en ell hi va estar aquarterat un

regiment d’espingarders francesos, els quals hi van romandre fins

el 1462. Al segle XVII l’edifici pren la denominació de Quarter del

Rei i al segle XVIII la de Quarter de Pilats. Al 1698 es documenta

en ell la seu d’un regiment de navarresos, entorn al 1721 va allot-

jar al regiment de Sevilla número 36 i fins el 1809 un regiment suís.

Durant la guerra del francès l’edifici, com tota la ciutat, fou ocu-

pat per les tropes napoleòniques, les quals van destruir-lo par-

cialment durant la seva fugida l’any 1813. Des de mitjans del

segle XIX l’edifici va servir com a Presó Provincial, funció que va

mantenir fins el 1953. A partir d’aquest moment va començar un

procés d’adequació museogràfica, esdevenint, l’any 1971, un

annex al Museu Arqueològic. A partir del 1986 la torre va passar

a dependre del Museu d’Història de Tarragona.

Actualment a la Sala Gòtica es pot visitar una exposició perma-

nent sobre la Tarragona medieval.


LA TORRE DEL PRETORI4

Vista exterior del Pretori segons Laborde (segle XVIII). (Arxiu MHT). Vista de la pressó provincial de Tarragona (torre del Pretori). (J. M. Olivé).



Sitja medieval. (Miguel Angel. MHT).

Escales d’època romana que enllaçaven la plataforma superior del circ amb l’interior de la torre. (Miguel Angel. MHT).

Murs romans perimetrals i finestra de la torre que conformen l’Antiga Audiència. (Miguel Angel. MHT).

Porta romana i inici d’una escalinata monumental interior que comunica diferents nivells de galeriesde la plaça de representació del Fòrum Provincial. (Miguel Angel. MHT). Graffiti antifranquista fet el dia després de l’Alçament Nacional. (Miguel Angel. MHT).

Façana exterior de l’Antiga Audiència. (Miguel Angel. MHT).


L’edifici conegut com l’Antiga Audiència es troba situat a

l’actual plaça Pallol. El seu nom li ve donat perquè a mitjans

del segle XIX s’hi va establir en ell l’Audiència Provincial. Ara

bé, el fet que ens trobem davant d’un dels edificis més interes-

sants de la ciutat no li ve solament de la seva evolució històrica

sinó també de conservar, en el seu interior, un important conjunt

de restes arqueològiques que ens fan comprendre millor la

monumentalitat i majestuositat dels edificis romans de Tarraco.

Les dades arqueològiques procedents de diverses excavacions

realitzades a la zona ens mostren que tot aquest sector de la ciu-

tat va ser ocupat a partir de la segona meitat del segle II aC.

Durant els primers decennis del segle I dC. es van construir en

aquesta àrea tota una sèrie d’estructures de difícil adscripció.

Aquestes construccions van ser desmantellades amb el basti-

ment del Fòrum Provincial entorn a l’any 73 dC. En origen, l’espai

va ser ocupat per una altra torre similar a la del Pretori,que es tro-

baria emplaçada en el lateral oposat a aquesta darrera,és a dir,

en el costat occidental de la gran plaça de Representació del

Fòrum Provincial. Aquesta torre, com la seva homònima, com-

pleix la funció d’enllaçar la plataforma superior del circ amb els

diferents nivells de galeries de la plaça foral. Com ja hem dit, la

construcció amaga en el seu interior abundants restes correspo-

nents al seu passat romà. Han arribat fins els nostres dies, alguns

dels esglaons en pedra de Santa Tecla que revestien les escali-

nates interiors així com una gran part de les fonamentacions de

l’edifici. A més són visibles també diverses de les portes romanes

que donarien accés als diferents pisos. La torre presentava una

planta rectangular. Tant els seus murs perimetrals com les seves

parets mitjaneres van ser bastits amb carreus. La construcció va

tenir una alçada aproximada de quasi 18 m. L’interior estava

il·luminat mitjançant tres grans finestrals i algunes finestres més

petites de les que en tenim alguna de conservada.

Amb la transformació del Fòrum Provincial, iniciada a principis

del segle V, l’edifici va quedar abandonat. Va començar, a par-

tir d’aquest moment, un important procés d’espoli dels elements

decoratius i estructurals, desmuntant-se una part del mateix. A

finals del segle V dC. i fins a la primera meitat del segle VII, l’anti-

ga torre va esdevenir un abocador de deixalles.

No tenim cap altra notícia de la mateixa fins el 1276 en que surt

citada en la documentació com la torre del bisbe de Vic. Així

doncs, sembla que fou la propietat del citat prelat ausetà a la

ciutat. La primera referència a la plaça Pallol data del 1321 ja

que durant el trasllat del braç de Santa Tecla la processó va pas-

sar per la mateixa, encara que en aquest moment i durant tot el

segle XV no es coneixia amb aquest nom sinó com a placeta de

Sant Feliu. Entre la torre i la muralla romana es va establir durant

la primera meitat del segle XV un forn ceràmic que va produir

durant un curt temps.

El nom de plaça Pallol li ve donat del fet que, a partir del segle

XVI, en ella hi van instal·lar el Pallol o botiga del blat i el Pes de la

Farina.Aquest darrer edifici es va situar ocupant l’antic forn i molt

possiblement part de les dependències de la torre.

L’any 1787 l’edifici va ser ocupat per la “Real Sociedad

Económica de Amigos del País”. Pocs anys més tard, en una de

les sales d’aquesta societat, es van instal·lar una col·lecció de

restes arqueològiques recollides per l’escultor Viçenc Roig.

Aquestes van ser l’embrió del Museu Arqueològic que amb la

biblioteca van ocupar els baixos d’aquest edifici entre els anys

1834 i 1849.

A partir del 1802 la torre va allotjar la seu de l’Escola de “Dibujo,

Náutica y Matemáticas”. Segons alguns autors, va ser en aquest

moment quan, sobre les estructures romanes, medievals i moder-

nes, es va construir l’edifici neoclàssic que ens ha arribat fins el

nostres dies. L’any 1849 l’Estat va cedir l’edifici a l’Ajuntament qui

va emplaçar l’Audiència Provincial de Tarragona fins el 1973.

En temps de la República es van dur a terme treballs de restau-

ració (1934). En una de les parets interiors es conserva una ins-

cripció corresponent a aquesta època. Les primeres excava-

cions arqueològiques foren dirigides pel Sr. Manuel Berges l’any

1975.Els treballs arqueològics foren continuats entre els anys 1985

i 1987. A partir d’aquest moment van començar els treballs d’a-

dequació de l’edifici que es van concloure ja en els anys 90. Un

cop finalitzats l’edifici va ser cedit per part de l’Ajuntament a la

Universitat Rovira i Virgili que el va utilitzar com a Universitat de

Ciències Jurídiques fins l’any 2000, any en que es va retornar

novament a l’Ajuntament.


L’ANTIGA AUDIÈNCIA5



(Joan Farré). (Miguel Angel. MHT).

(Miguel Angel. MHT). (Miguel Angel. MHT).


La volta del Pallol i les estructures annexes, situades a l’actual

plaça del mateix nom i a l’interior de ca l’Agapito (antic con-

vent de les beates de Sant Domènec), són un punt clau per

a la comprensió del ric patrimoni arqueològic del què encara dis-

posa la ciutat. Totes aquestes estructures, vistes d’una forma

unitària, conformen un conjunt monumental que ens ajuda a

entendre l’estructura del Fòrum Provincial de Tarraco.

El Fòrum Provincial estava articulat entorn a dos espais: el recinte

de culte, en la zona ocupada per l’actual catedral medieval, i

una gran plaça situada en un nivell inferior. Aquesta gran plaça

consistia en un espai obert interior i tota una sèrie de construc-

cions que se situaven en tres dels seus laterals: els dos curts i la

façana nord. Únicament el costat sud, en contacte amb el circ,

devia estar exempt d’edificacions complexes i es devia tancar,

simplement amb un mur alt. Les construccions localitzades a la

plaça Pallol formaven part, doncs, del costat occidental de l’edi-

fici. Malgrat que moltes d’aquestes restes ja eren conegudes

d’antic, solament a partir de les darreres intervencions arqueolò-

giques portades a terme per la Universitat Rovira i Virgili ha estat

possible obtenir una visió de conjunt molt més àmplia. D’aquesta

forma és factible avui en dia restituir en un únic punt tot el con-

junt, des del nivell interior de plaça fins a l’exterior del mur de tan-

cament.A l’interior del jardí de ca l’Agapito es conserva tota l’es-

tructura de porticat, consistent en les restes del podi, el porticat

de 14 m. d’amplada i el mur de tancament, decorat amb pilas-

tres adossades. La volta del Pallol devia ser en època romana

una llarga galeria que circulava per darrere del porticat i que ser-

via de suport a un segon pis. Finalment, a l’actual plaça Pallol,

entre la torre Sefus i la volta, es conserva un fragment de més de

17m. d’alçada del mur de tancament d’aquesta gran construc-

ció, en el qual s’obre una porta romana monumental que per-

metria l’accés des de l’exterior de l’edifici a l’interior de la plaça.

Ara bé, malgrat que tenim suficients elements per restituir l’arqui-

tectura d’aquesta part de l’edifici encara ens queden molts dub-

tes per resoldre. No sabem el perquè de la construcció d’aques-

tes voltes i a quina funcionalitat van estar destinades en l’antigui-

tat. Segurament els futurs treballs ajudaran a donar respostes al

que avui ens és desconegut.

L’actual plaça del Pallol està documentada des del segle XVI

amb el nom de pla de Sant Feliu, encara que es sap que existia

abans d’aquesta data. Així apareix mencionada en l’itinerari de

la translació del braç de santa Tecla quan, el mes de març del

1321, la relíquia va ser portada a la ciutat procedent de Constantí.

Les dades arqueològiques i documentals ens demostren que la

plaça, llavors,era més petita que ara i que s’hi arribava per un lloc

diferent. Probablement s’hi accediria des de tres carrers: des de

l’actual carrer Cavallers; des de la baixada del Roser a través de

la porta romana conservada i des d’un carrer, avui desaparegut,

que enllaçava la plaça amb el pla de Sant Miquel. Aquest últim

carrer devia anar paral·lel al mur de tancament del porticat i

segurament va desaparèixer a mitjans del segle XV.

L’any 1462, a causa de la inestabilitat regnant, els pares predica-

dors van traslladar el seu convent des de l’àrea de l’actual

Camp de Mart a l’interior de la ciutat. A partir d’aquest moment

la volta va esdevenir església i l’espai annex a la volta, convent.

Actualment no sabem res de la seva utilització entre l’època

romana i la segona meitat del segle XV.No podem passar per alt,

però, la porta i la rosassa de la seva actual façana interior que,

a primera vista, sembla que corresponguin a una fase medieval

anterior al segle XV en la que la volta podria haver-se utilitzada

com església.

L’any 1522 els pares predicadors van traslladar novament els seu

convent extramurs i la volta va ser adquirida per la ciutat.

L’actual nom de la plaça ve donat pel fet que durant la segona

meitat del segle XVI la municipalitat va instal·lar en aquest indret

el pallol o botiga del blat i el pes de la farina. El pallol era el gran

dipòsit municipal del gra i exercia les funcions de casa pública

per comprar-lo i vendre’l. La seva presència va ser essencial per

a la ciutat ja que una de les seves funcions era garantir el sub-

ministrament de blat a la població i controlar-ne els preus, fet

important ja que es tractava d’un producte de primera necessi-

tat. D’aquesta forma, la volta va esdevenir magatzem.

Entorn al 1646 la municipalitat va tornar a cedir la volta als domi-

nics que novament la van tornar a utilitzar com a església fins al

1693, any en què van abandonar aquests espais per traslladar-se

al seu nou convent aixecat a la plaça de la Font. A partir d’a-

quest moment la volta va tornar a ser propietat del municipi, que

al 1780 la va utilitzar com a magatzem de llenya i anys més tard

com a magatzem de la brigada municipal. Les estructures anne-

xes a la volta i la part superior d’aquest van restar segurament

desocupades fins a l’any 1696, en què les beates de Sant

Domènech van establir-se a l’antic convent dels pares predica-

dors. En aquest moment es van portar a terme tota una sèrie

d’importants reformes en l’edifici com, per exemple, la construc-

ció d’una nova església amb façana a la plaça.


LA VOLTA I LES CONSTRUCCIONSROMANES DE LA PLAÇA PALLOL6



Vista general del sector de la capçalera. (Miguel Angel. MHT).

Podi del circ en el sector de la Baixada de la Peixateria. (Miguel Angel. MHT).

Galeria circense sota l’actual carrer Enrajolat. (Miguel Angel. MHT).

Grades del circ al sector de la Casa dels Militar. Carrer Trinquet Vell. (Miguel Angel. MHT).


L’escriptor llatí Juvenal va descriure la política del empera-

dors romans amb la famosa frase "Panem et circenses", pa i

circ. Amb ella se’ns plasma la importància del circ com a

espectacle de masses. L’edifici estava principalment destinat a

les curses de carros (bigues o quadrigues), encara que a través

de l’iconografia de l’època se’ns mostra que, en alguns casos,

alguns circs van ser utilitzats amb altres finalitats,com les lluites de

gladiadors o les caceres de feres.

El circ de Tarraco va ser bastit a finals del segle I dC., en època

del emperador Domicià. La seva construcció és el resultat final

d’un projecte unitari de plasmació ideològica i escenogràfica

del poder mitjançant l’arquitectura. Tot el complex monumental

es va estructurar en tres terrasses, de les quals el circ ocupava

l’inferior.

L’estat de conservació del monument és excepcional. Restes del

circ són visibles en alguns negocis de la plaça de la Font i del

carrer Trinquet Vell, així com a l’interior de la pizzeria Pulvinar, a la

plaça Sedassos i a l’àrea de la capçalera.

El circ fou construït sobre potents voltes d’argamassa que com-

plien una doble funció: per un costat, eren la fonamentació

sobre la que s’assentaven les grades, les escales i la plataforma

superior; per altra banda, aquestes voltes van servir de corredors

interns que possibilitaven la distribució dels espectadors per tot

l’edifici.

El circ es troba ubicat en la part alta de l’actual ciutat. La seva

façana està situada en el costat meridional de l’edifici seguint,

una mica retreta, el traçat de l’actual Rambla Vella. Aquesta

façana consistia en una successió d’aproximadament 57 arcs

de mig punt. El costat septentrional està delimitat a grans trets

pel traçat dels actuals carrers Ferrers i Enrajolat.

Les carceres o punt de sortida dels carros es trobarien en el cos-

tat occidental del monument tancant, més o menys, a l’alçada

dels números senars del carrer Salines. Entre elles i la muralla hi

quedaria un espai destinat a preparar els carros i cavalls per a la

cursa. En l’extrem oriental trobaríem els peus de l’edifici. En

aquest punt l’edifici s’adossa a la muralla seguint el traçat de

l’actual passeig de Sant Antoni.

De dins a fora l’edifici s’articulava de la següent manera. L’espai

central estava ocupat per l’arena o pista on es desenvolupava

la cursa. L’arena estava dividida en dos sectors per l’euripus,

sobre el qual se situaven els marcadors de voltes, els obeliscs i

una sèrie de petits temples. En cadascun dels extrems de l’euri-

pus hi hauria les metae o punts que marcaven l’inici del gir.

La pista estava separada de la grada pel podi o mur de protec-

ció, que té una alçada de 3 m. Les grades se situen en els dos

costats llargs i en l’extrem oriental de l’edifici.En la graderia hi tro-

baríem dos espais emblemàtics: el pulvinar o llotja d’autoritats,

que es conserva parcialment en l’actual pizzeria del mateix

nom; i el tribunal iudicum o tribuna dels jutges, que estaria

col·locada frontalment a la línia d’arribada.

El circ de Tarraco tindria unes dimensions aproximades de 325

metres de llargada i una amplada variable entre els 100 i els 115

m., mentre que l'arena tindria una llargada aproximada de 290

m. i una amplada d’entre 67 i 77 m. Finalment, a l’euripus se li

suposa una longitud d'uns 190 m.

L’edifici va estar en funcionament fins el segle V. En època

medieval (s. XII i XIII) el mur de separació entre ell i el fòrum fou

utilitzat com a muralla (Mur Vell). D’aquesta forma, l’àrea circen-

se va esdevenir en un espai fora murs destinat a activitats indus-

trials i mercantils, conegut com el Corral. Davant del perill de

conflagració bèl·lica, en temps de Pere el Cerimoniós, el circ va

quedar integrat dins la ciutat gràcies a la construcció d’una

segona línia de muralla a l’alçada de la seva façana, coneguda

com el Mur Nou o "muralleta"(1368). L’edifici va ser parcialment

destruït en les diferents guerres que entre els segles XV i XIX con-

vulsionaren la ciutat.


EL CIRC7



Restes de les grades conservades del Teatre. (Ricardo Mar).

Pulpitum del teatre de Tàrraco. (Ricardo Mar).

Ninfeu de l’àrea monumental annexa al teatre. (Ricardo Mar).

Vista aèrea de la grada i orchestra. (Ricardo Mar).

Estàtua togada. (Ricardo Mar). Detall d’un capitell augusteu corresponent al teatre. (Ricardo Mar).


El teatre és sense cap mena de dubte l’edifici romà que ha

patit més l’efecte del creixement urbanístic i és, encara

avui, el gran problema pendent de l’arqueologia i del patri-

moni monumental tarragoní.

El teatre romà de Tarraco es troba a la part baixa de la ciutat,ocu-

pant l’espai entre els actuals carrers dels Caputxins i de Sant Magí.

Per a la seva construcció es va aprofitar una carena de 15 metres

d’alçada que separava l’antiga àrea portuària de la residencial.

La presència propera del port va fer que tota aquesta zona ja fos

ocupada durant el segle II aC Així ho demostren les restes troba-

des durant les excavacions realitzades entre els anys 1982 i 1984

al sector annex al teatre. D’aquesta època es van documentar

tota una sèrie de murs i un gran dipòsit que els seus excavadors

van relacionar amb les instal·lacions portuàries. Aquestes estruc-

tures tardorepublicanes van ser desmuntades per tal d’edificar-

hi un gran magatzem en època d’August.

La nau consisteix en dos espais paral·lels separats per pilars en els

quals s’obria una porta que conduïa a altres dependències. Ens

trobaríem segurament davant d’un magatzem portuari. A

aquestes restes cal sumar-hi les localitzades sota el propi teatre.

Totes elles posen en evidència l’existència, en aquest sector del

nucli urbà, d’un important barri relacionat amb la dàrsena, ante-

rior a la construcció de l’edifici d’espectacles.

Entorn al canvi d’era es va decidir desmantellar totes aquestes

estructures anteriors per tal d’aixecar el més antic dels edificis

d’espectacles dels què va disposar Tarraco: el teatre. El desnivell

existent del terreny facilitava la construcció d’aquest edifici ja

que es va aprofitar el pendent per tal d’edificar-hi la graderia.

D’aquesta forma, la grada retallaria en part la roca i en part s’ai-

xecaria sobre criptopòrtics anulars bastits amb voltes d’arga-

massa. Les estructures conservades en l’actualitat corresponen a

les primeres tres grades, encara que segurament a inicis del nos-

tre segle aquesta estructura estaria pràcticament intacta.

Hernández Sanahuja ens informa que l’any 1884 es van localitzar

a l’hort del convent dels Caputxins un total de tretze grades

semidestruïdes, mentre que en les excavacions dutes a terme

per l’Institut d’Estudis Catalans l’any 1919 se’n localitzaren quinze

més pertanyents a la mitja càvea. Malgrat això, pràcticament

tota la grada va ser destruïda per les construccions industrials

dutes a terme entre els anys 1919 i el 1960.

En les restes conservades, s’hi han identificat dues de les tres

escales radials que permetien l’accés als diferents sectors. A

més és segura la presència d’un passadís anular intermedi i un

altre de superior que permetien l’accés perimetral dels espec-

tadors. Així doncs, cal pensar que la grada del teatre de

Tarraco estaria constituïda per quatre sectors separats per pas-

sadissos radials i que acabaria, ja a la part alta de la carena,

amb una façana exterior monumental que segurament dona-

ria a un carrer.

Els romans se situaven a les grades per rigorós ordre social: els

decurions, a l’orchestra; els cavallers, a les primeres grades, i per

sobre d’aquests, el poble, ocupant la part intermèdia i alta.

L’orchestra, o hemicicle central semicircular, se’ns conserva

sencera. No passa el mateix amb l’escena (pulpitum o prosca-

enium), la qual fou parcialment arrasada.Aquesta estava sepa-

rada de l’escena per un podi decorat amb ninxos i exedres

forrats amb marbre. Darrere d’aquest podi s’amagava el primer

teló, que s’aixecava des de baix mitjançant un sistema de con-

trapesos. El fons de l’escenari era un mur monumental de la

mateixa alçada que la grada (frons scaenae). Davant seu hi

podia haver un segon teló decoratiu. Aquest mur estava dividit

en tres pisos ricament decorats amb estàtues, part de les quals

es conserven al Museu Nacional Arqueològic. En el mur s’hi

obrien tres portes des de les quals sortien els actors. Del fons

scaenae solament es conserva part del mur de fonamentació

i múltiples elements arquitectònics, com columnes, capitells,

bases, arquitraus, frisos i cornises, que ens parlen sobre la histò-

ria de l’edifici. Aquest va ser construït en època d’August i va

ser restaurat i marmoritzat en el segle II. L’edifici va ser abando-

nat a finals del mateix segle.

Al costat del teatre s’obria una àrea monumentalitzada forma-

da per un nimfeu de cambra oberta que delimitava una àrea

oberta amb un gran estanc central i fonts situades en els

extrems. A costat i costat del nimfeu hi ha dos basaments qua-

drangulars, que possiblement serien la base de dos cràters

monumentals.

A finals de l’any 1998 es va posar fi al llarg procés d’expropiació

dels terrenys, que actualment ja són de titularitat pública. Ara

per ara s’està treballant en un ampli projecte que permeti recu-

perar el monument per a la ciutat.


EL TEATRE8



Vista general de l’amfiteatre. (Joan Alberich. MHT).

Voltes de fonamentació del sector meridional. (Miguel Angel. Arxiu MHT). Restes de l’església romànica de Santa Maria del Miracle. (Miguel Angel. Arxiu MHT).

Sector septentrional de l’amfiteatre. Grades retallades a la roca. (Miguel Angel. Arxiu MHT). Restes de la basílica paleocristiana del segle VI. (Miguel Angel. Arxiu MHT).a


Amb la construcció a inicis del segle II dC. de l’amfiteatre

es va completar la trilogia d’edificis d’espectacles (tea-

tre,circ i amfiteatre) distintius d’una ciutat romana de pri-

mer nivell, capital d’una de les províncies imperials d’Occident.

A partir de la documentació procedent d’altres ciutats i de la

iconografia present en mosaics, relleus i terracotes apareguda

arreu del món romà cal pensar que abans d’edificar-se l’amfite-

atre els espectacles gladiatoris es van desenvolupar al fòrum de

la Colònia o al circ.

La construcció de l’amfiteatre respon a la donació evergètica

d’un flamen provincial (sacerdot imperial) el nom del qual es des-

coneix. Malgrat tot se sap que va viure a principis del segle II dC.,

gràcies a la recuperació de part de la inscripció dedicatòria.

L’amfiteatre es va emplaçar fora del nucli urbà, en un punt molt

proper a la ciutat i de fàcil accessibilitat. Aquest emplaçament

no és ocasional, ja que es trobava molt proper a la Via Augusta,

poc abans que aquesta s’endinsés a la ciutat, i al costat de la

platja, on es descarregaven els animals que havien de participar

en els espectacles. Aquesta proximitat a una via de comunica-

ció important explica que durant la seva construcció s’amortit-

zés una zona de necròpoli del segle I dC.

A l’amfiteatre es van realitzar bàsicament dos tipus d’especta-

cles: les lluites de gladiadors (munera) i les lluites o caceres de

feres (venationes). A més, també era l’edifici on s’ajusticiava als

condemnats a mort. De la construcció original es conserva úni-

cament una mínima part, i l’estat actual és degut a restaura-

cions fetes l’any 1964 i a finals dels setanta.

L’edifici és de planta el·líptica. La arena o espai on es desenvo-

lupava l’acció té unes dimensions de 62,50 m per 38,50 m.Tallant

l’arena es troben les fossae. Aquestes són un espai cobert amb

bigues i taulons que quedava amagat sota l’arena. Les foses

estaven dividides interiorment en diverses cambres. En elles es

preparaven els lluitadors i es custodiaven les feres abans d’ini-

ciar-se l’espectacle.Així mateix, en el seu interior s’hi va descobrir

una pintura mural dedicada a Nèmesi, deessa a la qual s’enco-

manaven els gladiadors i els venatores (caçadors d’animals)

abans del combat. La pintura ha estat datada en el segle III dC.

Els lluitadors i les feres eren pujades a l’arena mitjançant ascensors.

L’arena està separada de les grades per un podium de 3,25 m

d’altura. Les grades o cavea estaven dividides en tres sectors o

maeniana. Aquestes grades es van construir retallant la roca al

costat nord i recolzant-les sobre voltes a la resta de l’edifici. S’han

localitzat també la tribuna, les portes principals de sortida a l’a-

rena i una part molt petita de la façana.

L’any 221, durant el regnat d’Heliogàbal, es va reformar l’amfite-

atre i, a la part alta del podi es va col·locar una inscripció com-

memorativa, la més llarga de les conservades fins a l’actualitat a

la nostra ciutat. Anys més tard, el 21 de gener del 259, el bisbe

cristià Fructuós i els seus dos diaques, Auguri i Eulogi, van ser cre-

mats vius a l’amfiteatre. Aquest fet va motivar la construcció

durant el segle VI d’una basílica de culte dedicada a aquests

màrtirs. Arquitectònicament, es tracta d’un edifici de tres naus,

amb santuari, presbiteri d’absis exterior i una petita sala annexa.

Té una llargada de 22,75 m i una amplada de 13 m. Per construir-

lo es van reutilitzar una sèrie de materials pertanyents a diversos

edificis ja desmantellats de la primigènia ciutat romana.

Durant el segle XII es va edificar sobre la primitiva basílica, l’es-

glésia romànica de Santa Maria del Miracle.Aquest santuari pre-

senta una planta de creu llatina d’una única nau amb absis

quadrangular. L’església es va convertir en part del convent dels

Pares Trinitaris entre el 1576 i el 1780 i va passar, amb la desa-

mortització de les propietats eclesiàstiques, a titularitat estatal.

Entre el 1796 i el 1908 l’antic amfiteatre va esdevenir presó. En el

Penal del Miracle s’hi allotjaren els presoners que varen construir

el modern port de Tarragona.

Malgrat que el coneixement de l’edifici es remunta al segle XVI

les primeres intervencions arqueològiques de recuperació no es

van portar a terme fins inicis dels anys 50 del segle passat,gràcies

al suport econòmic de la Fundació W.J. Bryant. Aquestes prime-

res intervencions han estat seguides d’altres, més o menys impor-

tants, al llarg dels anys 80 i 90.


L’AMFITEATRE9

Fragments de la inscripció de la reforma d’Heliogàbal. (Miguel Angel. Arxiu MHT).



Restes conservades de dues de les dotze petites dependències laterals de la basílica.(Miguel Angel. Arxiu MHT).

Vista general de la basílica foral. (Miguel Angel. Arxiu MHT).

Restitució d’un sector de la columnata. (Miguel Angel. Arxiu MHT).

Detall d’un dels capitells corintis conservats. (Miguel Angel. Arxiu MHT).


El Fòrum de la Colònia estava situat a la part baixa de la ciu-

tat romana, dins de l’àrea residencial, a mig camí entre l’es-

pai administratiu provincial i el port. El sector actualment

visitable ocupa aproximadament l’àrea delimitada pels carrers

Cardenal Cervantes, Lleida, Soler i Gasòmetre. Les primeres tro-

balles en aquesta àrea es remunten a la segona meitat del segle

XIX, però la descoberta i excavació cal situar-la entre els anys

1926 i 1930. Els treballs arqueològics van ser dirigits per l’il·lustre

Serra i Vilaró.

El Fòrum va ser el centre neuràlgic de la ciutat romana de

Tarraco: hi conduïen els carrers principals i s’hi concentrava tota

l’activitat pública de la ciutat, per la qual cosa es va convertir en

punt de trobada i de reunió de les elits locals. A més, s’hi va

desenvolupar tota l’activitat administrativa local. Va ser, en defi-

nitiva, el centre de la vida social i política no solament de la ciu-

tat, sinó del conventus, del qual Tarraco era la capital.

Tècnicament, era una gran plaça porxada on es trobaven els

principals edificis de Tarraco, dividits en dues àrees: l’espai de

culte i el comercial i administratiu. L’àrea de culte estava presidi-

da per un temple que, se suposa, hauria estat dedicat en un inici

a la Triada Capitolina —Júpiter, Juno i Minerva— o a Dea Roma.

Així mateix es pensa que aquest mateix edifici fou el destinat a

retre culte a l’emperador deïficat —culte imperial— a partir de

l’època de Tiberi. D’una altra banda, trobaríem l’àrea comercial

i política, articulada al voltant de diversos edificis. Entre els més

importants destaquen la cúria —lloc de reunió de l’ordo decu-

rionum (consell de la ciutat)— i la basílica. Així mateix, en els por-

xos que circumdaven el recinte s’obrien una sèrie de tabernae

(botigues). També era freqüent la presència en aquest espai de

l’arxiu local (tabularium), d’altres petits temples, així com de

pedestals i estàtues dedicades als membres de la família impe-

rial i altes dignitats de la ciutat.

El primer fòrum de la ciutat data d’època republicana (segle II

aC) però ens és pràcticament desconegut. Únicament alguns

nivells arqueològics i una làpida dedicada primer a Pompeu (71

aC) i posteriorment al lloctinent de Cèsar, P. Murci Scaevola, ens

parlen del seu passat republicà. Durant el mandat d’August (al

voltant del canvi d’era) tota l’àrea es va monumentalitzar. La

basílica data d’aquesta època. En aquesta plaça se situaria, a

més, l’altar que la ciutat va dedicar a August ja en època de

Tiberi.

Actualment solament es conserva una part important de la basí-

lica, la qual fou parcialment reconstruïda de forma idealitzada

l’any 1968. La basílica era la seu del tribunal de justícia de la ciu-

tat i del conventus. Des d’un punt de vista arquitectònic, és una

construcció de planta rectangular dividida en tres naus, separa-

des per columnates d’ordre corinti. La nau central és més alta

que les dues laterals per permetre la il·luminació de l’interior. En

un dels costats longitudinals s’obrien un total de dotze petites

dependències interpretades com arxius, de les quals se’n con-

serven nou. L’espai més important de la basílica era l’aedes

augusti o tribunal. Es tracta d’una sala de grans dimensions

(13.07 m per 11.20 m) situada a l’eix transversal de la basílica.

Aquest era l’espai des d’on el magistrat impartia justícia i ori-

ginàriament estava pavimentat amb lloses de marbre. En el fons

de la sala es conserva un gran basament destinat a col·locar

l’estàtua de l’emperador, el qual presidia els actes.

Durant les excavacions de l’àrea basilical es van trobar diverses

inscripcions, elements de decoració arquitectònica, un petit

altar i una sèrie de carreus decorats, que han estat interpretats

com pertanyents a un arc de triomf que decorava la plaça en

època d’August. Així mateix, sota el tambor d’una columna cai-

guda es va trobar un petit tresoret amagat que ens informa que

el 360 el fòrum estava ja en ruïnes, per la qual cosa l’amortitza-

ció d’aquest espai cal situar-la en un moment anterior a aques-

ta data.

En el segle XII, sobre les restes del Fòrum s’hi bastí l’església de

Sant Fructuós a la qual s’afegí al segle XVI el convent dels

Caputxins. El segle XVII ambdós edificis van ser substituïts pel Fortí

Reial, un dels baluards destinats a la defensa de l’àrea portuària.


EL FÒRUM COLONIAL10

Inscripció dedicada a un senador del segle I.(Miguel Angel. Arxiu MHT).Restes de l’Aedes Augusti. (Miguel Angel. Arxiu MHT).



Claveguera romana (Miguel Angel. Arxiu MHT).

Peristil d’una casa. (Miguel Angel. Arxiu MHT).

Vista general de l’àrea residencial conservada al Fòrum de la Colònia.(Miguel Angel. Arxiu MHT).

Restes d’un carrer romà conservat a l’àrea del Fòrum de la Colònia.(Miguel Angel. Arxiu MHT).

Restes d’una de les habitacions d’una casa. (Miguel Angel. Arxiu MHT).

Restes d’un dipòsit conservat a l’àrea del Fòrum de la Colònia. (Miguel Angel. Arxiu MHT).


La trama urbana de la Tarraco romana és la part menys

coneguda de la nostra ciutat. No sabem pràcticament res

dels espais on es va desenvolupar la vida quotidiana ni com

eren els sectors residencials,els comerços o els tallers.Aquest buit

és explicable per dos fets: la destrucció d’una part important del

nucli residencial romà per dur a terme la construcció del port

modern i l'ocupació de tota l’àrea per sota de l’actual Rambla

Vella com a zona de creixement urbanístic a partir de finals del

segle XIX. Aquesta expansió urbana va comportar, fins fa relati-

vament pocs anys, un procés de destrucció sistemàtica i indiscri-

minada de les restes arqueològiques que ha fet que s’hagin per-

dut per sempre dades valuoses. Malgrat això, i gràcies a la nor-

mativa vigent que exigeix la intervenció arqueològica en espais

de la nostra ciutat susceptibles d’amagar troballes arqueològi-

ques, s’han realitzat en aquests darrers anys tota una sèrie d’ex-

cavacions d’urgència que permeten fer-nos un esbós de com

hauria de ser el nucli urbà.

La topografia de la ciutat va jugar un paper destacat i important

a l’hora de planificar i articular la xarxa de carrers de l’època. La

presència d’un barranc natural que seguia, més o menys, el

traçat dels actuals carrers Unió i Apodaca, així com l’existència

d’elevacions importants a costat i costat d’aquesta corregada

van influir-hi de forma determinant. A l’hora de fer-nos una idea

sobre les característiques de la trama urbana hem de tenir pre-

sent que l’orografia de la zona no és uniforme i, per tant, en

alguns punts, el traçat podia presentar variacions que, avui per

avui, ens són desconegudes. Malgrat això, cal pensar que l’es-

tructuració dels vessants del turó en terrasses va possibilitar la

creació d’una important i planificada xarxa viària articulada a

partir d’una sèrie de carrers principals als quals anaven a parar

els vials secundaris. El resultat final fou una xarxa ortogonal d'illes

de cases que, segons les darreres hipòtesis, tenien unes dimen-

sions de 35 metres d’amplada (1 actus) per 70 metres de llarga-

da (2 actus).

Poc és el que sabem de les característiques de les cases roma-

nes de Tarraco ja que cap ha estat excavada amb extensió i

solament es coneixen dades parcials procedents d’interven-

cions antigues i recents en diversos solars de la part baixa.

Malgrat tot, hem d’imaginar, com succeeix en altres ciutats veï-

nes, que es combinaven àrees benestants on predominaven les

cases (domi), amb altres formades majoritàriament per edificis

de pisos (insulae).Una domus era un edifici d’una o dues plantes.

Aquestes cases presenten en el món romà una tipologia molt

variada, però generalment s’articulaven entorn a un atri o pati

interior porticat que funcionava com eix distribuïdor de la

residència. Des d’ell s’accedia a les altres estances de la casa:

el triclinium, les habitacions, la cuina, les àrees de servei, etc.

Algunes d’aquestes cases podien disposar de jardins interiors

entorn a un peristil. Per altra banda, la major part de la població

va viure, molt possiblement, en insulae o blocs de pisos que

podien arribar a tenir fins a sis plantes d’alçada. Aquests edificis

ens són coneguts gràcies als conservats a altres ciutats romanes

com Ostia Antica. La part baixa d’aquestes insulae estava ocu-

pada per les tabernae o negocis, les quals s’obrien al carrer. Des

de la via pública i mitjançant un petit passadís s’accedia a un

pati interior on hi havia les escales per accedir a les plantes supe-

riors. Els pisos eren generalment petits, amb una o dues estances.

En aquests no es disposava d’aigua corrent, per la qual cosa l’a-

bastament es produïa mitjançant les fonts públiques que es tro-

baven en la majoria de carrers.

Els carrers de Tarraco ens són coneguts per diverses excavacions

arqueològiques.Així,per exemple, se’n conserva un tram a l’àrea

del fòrum de la Colònia. La via pública estava pavimentada,

amb voreres a costat i costat. Així mateix, com es documenta a

Pompeia, es disposava d’una mena de passos de vianants que

permetien travessar d’un costat a l’altra sense baixar a la via.

Les ciutats romanes eren unes ciutats vives. Els carrers gaudien

d’una especial vitalitat. S’hi barrejaven gents de totes les classes

socials i s’hi obrien tot tipus de negocis. Generalment els autors

clàssics ens parlen de carrers bruts i tumultuosos. Malgrat això,

tots els nuclis urbans gaudien d’importants infraestructures urba-

nes. En efecte, per sota de les voreres hi circulava una trama de

canalitzacions, generalment de plom, que abastia d’aigua

corrent alguns edificis i les fonts públiques. Aquesta infraestructu-

ra es completava amb una complexa xarxa de clavegueram

que permetia mantenir neta la via pública així com desguassar

els edificis públics i privats.Algunes d’aquestes clavegueres s’han

pogut documentar en excavacions arqueològiques recents,

com per exemple la gran conducció localitzada al carrer

d’Apodaca. Així mateix, durant les tasques de neteja del clave-

gueram actual, realitzades l’any 1958, es va descobrir una gran

col·lector romà conservat en més de 1.125 m. que desguassava

al mar. També era molt freqüent trobar fonts públiques al llarg

dels carrers i a les cruïlles, com la font republica recentment tro-

bada a la part baixa de la ciutat.Una pràctica corrent que es va

generalitzar a Roma després de l’incendi de Neró fou la presèn-

cia de carrers porxats. La seva funció era la de facilitar la tasca

dels bombers (vigili) en cas d’incendi, fet freqüent si tenim en

compte l’ús habitual de la fusta com a material de construcció

i la presència de brasers a les cases i apartaments per tal d’es-

calfar les habitacions.


LA TRAMA URBANA11



Representació del Déu Funerari Attis. (Miguel Angel. Arxiu MHT). Lateral de la torre del Pretori. (Miguel Angel. Arxiu MHT).

Fornícula de la façana principal on s’observen dues figures en baix relleu.(Miguel Angel. Arxiu MHT).

Façana principal de la torre dels Escipions.(Joan Alberich Arxiu MHT).


Les vies de comunicació terrestre van jugar un paper impor-

tant en relació amb el món de la mort. La legislació romana

era clara en aquest aspecte: estava prohibit enterrar dins els

límits de pomerium, és a dir, en l’interior del nucli urbà. És per

aquest motiu que en època romana les àrees funeràries es van

emplaçar a costat i costat de les principals rutes d’arribada a les

ciutats, creant un paisatge propi i característic. En efecte, les vies

van actuar com elements jerarquitzadors de l’espai de forma

que la situació privilegiada o no dels sepulcres o les seves carac-

terístiques formals estaven, en la majoria dels casos, íntimament

relacionades amb l’estatus social del seu propietari.

El tipus de construccions funeràries fou molt variat i va anar asso-

ciat al ritual d’enterrament (incineració o inhumació), a l’època,

a l’estatus social i al poder adquisitiu de les famílies. D’aquesta

forma es poden trobar tota mena d’enterraments, des de sim-

ples fosses o sepultures en àmfores, fins a construccions monu-

mentals de diferents tipologies. Un dels monuments funeraris més

coneguts i ben conservats de la Tarraco romana és la torre dels

Escipions. Es tracta d’una construcció torriforme de planta quasi

quadrangular (4.47m. per 4.73m.) que va ser construïda amb

pedra calcària local procedent d’una pedrera propera. La seva

façana principal era visible des de la via Augusta, pocs quilòme-

tres abans d’endinsar-se en la ciutat, procedent de Barcino. El

monument consta de tres cossos superposats i separats per mot-

llures. La construcció conserva una alçada de 9.17 metres, enca-

ra que la seva alçada total devia ser superior als 10 metres.

El cos inferior és massís i està constituït per un nucli de formigó

revestit exteriorment amb carreus de grans dimensions. El cos

central és també massís i presenta en la seva façana principal

dues representacions d’esclaus bàrbars, sobre basaments mot-

llurats. Una lectura deficient de la inscripció funerària va portar

erròniament a identificar l’edifici com el mausoleu funerari dels

dos germans Escipió, d’aquí el seu nom. Per sobre de les dues

imatges, i ocupant tota l’amplada de la façana, es conserva

una tabulla ansata que presenta en el seu interior un cos epigrà-

fic en dues línies, en el qual es pot llegir, malgrat el seu deficient

estat de conservació, la següent inscripció: “Ornate ea quae

linqu[it opera], se uit[ae] suae r[e]bus positis negl[igens] unum

statuit e[nim sui]s sep[ulc]hrum ubi perpetuo remane[ant]”

(Enaltiu les obres que va deixar en morir, oblidant-se d’ell, erigí

per als seus un sol sepulcre on han de romandre per sempre). El

tercer cos, per contra, presenta tots els seus frontispicis decorats,

excepte el del costat nord, amb una fornícula constituïda per un

arc escarser esculpit en relleu a l’alçada de la tercera filada de

carreus. En la fornícula de la façana principal és possible obser-

var, molt desgastades, dues figures en baix relleu que represen-

tarien, segurament, els difunts. Així mateix, en aquest cos superior

es conserven algunes restes d’arrebossat.

La coberta del monument ha desaparegut completament.

Malgrat això, gràcies a paral·lels similars en altres indrets, és pos-

sible pensar en un tancament de tipus piramidal. El tipus de lletra

de la inscripció i l’estudi estilístic de la decoració esculpida ha

permès situar la seva data de construcció a la primera meitat

del segle I dC.

A Tarragona s’han localitzat altres sepulcres monumentals de

planta quadrangular: un a la necròpolis paleocristiana, un a la

cruïlla entre els carrers de Pere Martell i d’Eivissa o dos en la el

carrer de Rovira i Virgili, entre altres. Són, així mateix, destacats el

monument funerari trobat al carrer de Jaume I o els mausoleus,

recentment publicats, trobats al camí dels Cossis.


EL MON DE LA MORT: LA TORRE DELS ESCIPIONS12


Inscripció dedicatòria de l’Arc. (Miguel Angel. Arxiu MHT).


Pilastres adossades. (Miguel Angel. Arxiu MHT).

Vista frontal de l’Arc de Barà. (Joan Alberich. Arxiu MHT).

Vista lateral de l’Arc de Barà. (Miguel Angel. Arxiu MHT).


Un dels aspectes fonamentals per al desenvolupament de

qualsevol tipus de societat ha estat l’existència de vies de

comunicació que permetessin als grups humans moure’s

pel seu territori.

Les societats indígenes preromanes assentades a l’actual Camp

de Tarragona van disposar de tota una sèrie de camins, general-

ment naturals, que unien els diversos poblats.

Amb l’arribada dels romans i el seu establiment en aquesta zona

mitjançant la fundació de Tarraco, es va fer imprescindible l’e-

xistència de rutes, tant terrestres com marítimes, que permetessin

a la ciutat relacionar-se amb Roma, amb els altres nuclis i amb

el seu territori circumdant.

La construcció de la xarxa viària va recaure en època romana

sobre l’erari de l’estat. El fet que les vies servissin a l’exèrcit com

mitjà per un ràpid desplegament va derivar, generalment, en la

seva participació directa en la construcció de les vies. Per altra

banda, les diferents comunitats hispanes també participaren en

el manteniment i cura de la xarxa viària. Aquestes feines

requeien sobre el curator viarum.

Les vies s’articularen en el territori segons la seva importància:

viae publicae, publica itinera¸ viae privatae o les viae vicinales.

No totes elles anaven enllosades. Al llarg de la ruta, el viatger

podia aturar-se per menjar o reposar en diferents establiments: a

les mansiones (centres sota control estatal), a les mutationes

(cases de posta) o a les tabernae. Els itineraris i les distàncies

entre ciutats estaven indicats en els mil·liaris, que complien la

funció d’indicadors de carretera.

Els antecedents de la xarxa viària de Tarraco els hem de buscar

en l’anomenada Via Herculea, que segurament reaprofitaria

una ruta precedent. Aquesta via serà l’antecedent de la via

Augusta, construïda per ordre d’August entorn al 9 aC La via

Augusta, en les seves diferents denominacions segons la zona

per què passava, connectava Roma amb Gadir (Cadis). A

Tarraco arribava des de Barcino seguint, a grans trets, el traçat

de l’actual N-340, per desviar-se i entrar a la ciutat seguint, més o

menys, el camí dels Cossis i Robert d’Aguiló, a escassa distància

de l’actual via Augusta. Des d’allí creuaria la ciutat seguint la

façana del circ, sortint a l’altre costat de muralla. A partir d’a-

quest punt, es dirigiria al Francolí, el Tulcis romà, per creuar-lo per

l’antic pont.

L’arc de Barà es troba situat a l’actual poble de Barà, a uns 20

km de Tarragona, sobre l’antic traçat de la via Augusta. Aquest

monument honorífic està constituït per un cos central sobre podi,

decorat amb falses pilastres acanalades que culminen amb

capitells d’estil corinti. Presenta una única obertura consistent en

un arc de mig punt decorat amb motllures tant a l’arxivolta com

a les impostes. La part superior de la construcció tanca amb la

presència d’un entaulament tipus, format per arquitrau, fris i cor-

nisa. Finalment el monument estava coronat per un àtic del qual

no se’n conserva res. De la cornisa, per contra, se’n conserven

tres blocs, els quals presenten un denticulat decoratiu. L’arc fou

construït amb carreus de pedra calcària local, procedents segu-

rament d’una pedrera propera.

La construcció del monument respon a la disposició testa-

mentària de Luci Licini Sura i está datat en época d’August,

segurament poc abans del canvi d’era (15-5 aC). A la inscripció

dedicatòria, s’hi pot llegir: Ex testamento L(uci) Licini L(uci) f(ilii)

Serg(ia tribu) Surae consa[…]. La inscripció es trobaria emplaça-

da al fris del monument.Aquesta, segons alguns investigadors,no

fou la única inscripció de què disposava el monument, sinó que

segurament hi hauria un altre text epigràfic col·locat a l’àtic de

l’edifici en el qual es faria menció de qui fou l’autor de la consa-

gració i en honor a qui o a què la va fer. En aquest sentit,cal pen-

sar que probablement fos dedicat a August o al seu numen o

genius, és a dir, a les personificacions divines de les seves virtuts.

La construcció va servir, segons alguns investigadors, per marcar

els límits territorials que depenien de Tarraco, el que també es

coneix com a ager Tarraconensis.


L’ARC DE BARÀ I LES VIES COMUNICACIÓ13



Vista d’una de les arcades de l'aqüeducte de les Ferreres.(Joan Alberich. Arxiu MHT).

Canal per on circulava l’aigua a l’aqüeductede les Ferreres. (Miguel Angel. Arxiu MHT).

Vista general de l'aqüeducte de les Ferreres. (Joan Alberich. Arxiu MHT).

Tram de conducció retallada a la roca pertanyent a l’aqüeducte del Francolí.(Miguel Angel. Arxiu MHT).

Restes d’un registre d’entrada a la conducció (terme municipal de Perafort). Aqüeductedel Gaià. ( J. López).

Restes de l’aqüeducte del Gaià davant la porta d’accés a l'actual Passeig Arqueològic.(Miguel Ángel. Arxiu MHT).


El ràpid creixement del nucli urbà de l’antiga Tarraco va

comportar la necessitat de donar resposta a una seriosa

necessitat: l’abastament d’aigua, i més tenint en compte

que la ciutat disposava d’un important port al qual acudien

molts vaixells a fer aiguada.

Tarraco es va proveir d’aigua a partir de dos grans aqüeductes

que la recollien dels dos rius més propers a la ciutat: el Gaià i el

Francolí, l’antic Tulcis. L’aparició d’un fragment de conducció, a

la zona propera a l’actual Hospital de Joan XXIII, ha fet pensar a

diversos investigadors en l’existència d’un tercer aqüeducte. La

manca de dades més concretes sobre el seu recorregut no per-

met, avui en dia, malgrat tot, saber si aquest tram correspon a

una bifurcació del conegut aqüeducte del Francolí o si ens tro-

baríem davant les restes d’una tercera conducció autònoma.

Tampoc es pot assegurar si aquesta abastaria la ciutat o simple-

ment una o diverses vil·les de l’entorn.

La construcció dels aqüeductes del Gaià i del Francolí sembla

que es va portar a terme durant el segle I, lligada al creixement

urbà produït a partir de l’època d’August. Aquest fet va possibi-

litar el manteniment de moltes de les activitats urbanes.

El bastiment d’un aqüeducte era una obra de gran volada que

necessàriament havia de ser controlada des de les institucions

públiques imperials i/o municipals. En el seu bastiment, hi inter-

vingueren des d’arquitectes a enginyers, picapedrers, transpor-

tistes, obrers especialitzats, etc.

Ara bé, no tot acabava amb la construcció de la conducció,

sinó que aquesta s’havia de mantenir. Això feia necessari l'e-

xistència d’un equip de treballadors que treballaven constant-

ment en aquest sentit, inspeccionant-lo i reparant-lo.

La construcció d’un aqüeducte no era una obra senzilla, sinó

que requeria un importat estudi geogràfic i del medi ambient,

així com una rellevant tasca de planificació i organització. La

captació es feia en un riu, mitjançant un sistema de resclosa. A

partir d’aquí l’aigua era canalitzada mitjançant trams de con-

ducció que, aprofitant els pendents naturals del terreny, con-

duïen el líquid des de la resclosa a un centre de recepció urbà,

conegut amb la denominació de castellum aquae (torre d’ai-

gua). En aquests grans dipòsits l’aigua es filtrava i es depurava

per seguidament ser distribuïda per tot el nucli urbà mitjançant

un ampli i complex sistema de conduccions de plom que circu-

laven per sota de les voreres. D’aquesta forma, se subministrava

aigua als edificis i fonts públiques, les termes, el port i algunes

cases.

L’aqüeducte del Francolí és segurament el més conegut, ja que

d’ell forma part el conegut Pont del Diable o aqüeducte de les

Ferreres. Aquest recollia l’aigua a les proximitats de Puigdelfí i la

transportava fins a Tarraco abastant l’àrea residencial.Al llarg del

seu traçat es van utilitzar diverses tècniques constructives. En els

punts on el nivell de cota anava per sobre del nivell de la con-

ducció, aquesta va ser excavada en el sòl natural en forma de

mina; per contra, en altres punts la canalització es va traçar mit-

jançant paredat d’obra. Només en els punts on s’havia de salvar

alguna vall o els desnivells eren molt pronunciats, es va optar per

construir la conducció sobre arcades. És el cas del Pont del

Diable, també conegut com aqüeducte de les Ferreres.

Per bastir l’aqüeducte de les Ferreres es van utilitzar carreus pro-

cedents de diverses pedreres properes. La conducció circulava

per sobre de dues filades d’arcs superposats. L’alçada en el punt

més alt és de 27 metres i la construcció té una llargada de 217

metres.

El nivell inferior d’arcades està format per onze arcs, mentre que

el superior consta de vint-i-cinc. Cadascun d’aquests arcs té una

amplada de 6,30 metres i una alçada de 5,70. La canalització

superior aniria coberta i el seu interior estaria impermeabilitzat

mitjançant un tipus de morter específic per evitar, així, les fuites

d’aigua. Solament es podia accedir a l’interior del canal mit-

jançant una sèrie de registres d’entrada que es trobaven distri-

buïts al llarg de tot el seu recorregut.

L’aqüeducte del Gaià va ser el més llarg i més cabalós dels dos

coneguts. Aquest, per contra, recollia l’aigua a la zona del Pont

d’Armentera i, per tant, recorria més de 40 quilòmetres fins a arri-

bar a la part més alta de la ciutat. Cal pensar, doncs, que aquest

no solament va subministrar aigua a la zona residencial, sinó

també als edificis administratius i d’espectacles de la part alta.


ELS AQÜEDUCTES14



Agulla del Mèdol. (Joan Alberich. Arxiu MHT).

Pedrera del Mèdol - Talls de roca. (Joan Alberich. Arxiu MHT).

Pedrera del Mèdol - Talls d’extracció. (Joan Alberich. Arxiu MHT).

Marcat de les línies de tall dels blocs.(Miguel Angel. Arxiu MHT).

Pedrera de Roda de Barà, vista general. (Miguel Angel. Arxiu MHT).

Pedrera de Roda de Barà, carreus a mig extreure. (Miguel Angel. Arxiu MHT).


L’ús de materials de construcció i l’explotació dels centres

per obtenir-ne va anar evolucionant en la mesura en què

anava evolucionant la pròpia història de Tarraco. El primer

gran monument que es va bastir a la nostra ciutat foren les mura-

lles. Per a la construcció de la primera fase del sistema defensiu,

datada entorn al 197 aC, es van utilitzar grans blocs megalítics

procedents del propi substrat del turó on s’assentava. Aquesta

no és una pràctica exclusiva de Tarraco, sinó que la trobem en

altres ciutats romanes itàliques, com ho demostren les recents

excavacions efectuades a la ciutat lacial d’Alatri. Amb aquest

fet s’aconseguia una doble finalitat: dotar-se de la matèria pri-

mera necessària a peu de construcció i al mateix temps crear un

pendent artificial que dificultés l’accés dels enemics al peu de la

muralla. Ara bé, aquest no fou l’únic material constructiu utilitzat.

A les tres torres conservades s’observa l’ús de carreus de pedra

calcària per sobreelevar les construccions, la qual cosa suposa

l’inici de l’explotació d’alguna de les pedreres ja en una època

molt inicial de la història romana de la nostra ciutat.Poc és el que

sabem d’aquest moment, però cal pensar, almenys en aquesta

fase, que l’explotació d’aquests materials estava sota control de

l’exèrcit. L’ampliació de la muralla fins al port en una segona fase

–entorn a mitjans del segle II aC- va significar la necessitat de

variar la seva tipologia constructiva. En aquesta segona fase es

va reduir el basament de grans blocs i es va recréixer la cons-

trucció mitjançant carreus de pedra calcària. És també en

aquest moment quan es va iniciar l’explotació de diverses betes

d’argila, documentades a la ciutat, més concretament a l’àrea

de la plaça de la Font. Així doncs, cal tenir present que serà al

segle II aC quan s’articularà un primer sistema d’explotació dels

recursos lapidis locals, amb pedreres actives, com per exemple

la del Mèdol.

L’altre moment constructiu important per a la ciutat va anar lli-

gat amb l’adveniment d’August. Fou en aquest moment quan

va portar a terme un primer gran programa de monumentalitza-

ció urbana. D’aquesta època data la reforma del fòrum de la

Còlonia, la construcció del teatre, la construcció i possible monu-

mentalització de portes d’accés a la ciutat, com la localitzada

a la capçalera del circ, i la construcció de l'aqüeducte. Tots

aquests monuments van ser bastits, en la seva major part, amb

pedra calcària local. L’augment de les obres públiques a Tarraco

va motivar, doncs, la necessitat de més matèria primera i, per

tant, l’obertura de noves pedreres fins aquest moment no explo-

tades, com la de l'aqüeducte. Així mateix, entorn a aquesta

època comencen a arribar a la ciutat materials petris d’impor-

tació, bàsicament marbres procedents de diversos indrets de la

Mediterrània, que seran utilitzats en les construccions, sobretot,

públiques.

La darrera fase urbanística important data d’època flàvia amb

la construcció del fòrum provincial i del circ. Els edificis construïts

en aquest moment són un clar exemple de simbiosi constructiva,

amb la utilització de pedra local, de marbres d’importació, prin-

cipalment procedent de Luni, i de materials semimarmoris d’ori-

gen local, com la pedra de Santa Tecla.

La darrera gran construcció fou l’amfiteatre, datat a inicis del

segle II. A partir del segle IV i durant tota l’antiguitat tardana, la

dinàmica es transforma mitjançant el sorgiment d’un procés de

reutilització dels materials ja usats en els monuments altoimperials.

Actualment es coneixen diverses pedreres a l’entorn de Tarraco.

Algunes d’aquestes pedreres eren a cel obert, com les del

Mèdol, les de l'aqüeducte, la de la platja del Canyadell, la dels

Munts, la de Roda de Barà, la de la punta de la Creueta o la que

s’ha trobat recentment al Peri 2. Altres, per contra, eren explota-

cions subterrànies, com van ser les del Llorito.

De totes aquestes pedreres la més coneguda i important fou

sense cap mena de dubte la del Mèdol. D’aquesta es va extreu-

re la pedra amb què es van bastir molts dels monuments de la

ciutat (muralles, fòrum provincial i colonial, circ, amfiteatre, tea-

tre, etc.). Va estar en ús des del segle II aC fins, possiblement, al

segle II dC., encara que no es descarta la seva explotació en

moments posteriors, com per exemple en època medieval.

La pedrera ocupa una extensió aproximada de 5.000 m2, amb

extracció pràcticament vertical en la majoria de punts. L’alçada

de la cavitat és variable, i arriba, en alguns punts, als 17 metres.

Es calcula que se’n van extreure entorn als 50.000 m3 de pedra.


EL MÈDOL I LES PEDRERES ROMANES15



Vista general, aèria, de la vil·la dels Munts. (Raymond, arxiu fotogràfic del MNAT)

Vista general de les anomenades “termes inferiors” de la vil·la.(F. Tarrats, arxiu fotogràfic del MNAT).

Passadís de comunicació, amb mosaic policrom, del sector residencial de la vil·la.(M. Garcia, Arxiu MNAT)

Interior d’una de les grans cisternes de la part superior de la vil·la. (A. Saludes. Arxiu MNAT).

Estructures dels banys de la vil·la situades arran de mar. (Arxiu MNAT).

Detall de la pintura mural, amb inscripció en tabula ansata, que commemora la construc-ció d’una cisterna en el sector residencial de la vil·la. Hi són esmentats Caius ValeriusAvitus, el propietari, i la seva esposa Faustina. (M. García Arxiu MNAT).


La vil·la romana dels Munts és un dels centres d’explotació

rurals que s’establiren a l’entorn de Tarraco (ager

Tarraconensis) i que, a més, va servir de residència d’un dels

governadors de la ciutat durant el segle II. És per aquest motiu

que ens trobem davant d’un jaciment singular que, per les seves

peculiaritats, disposava de tota una sèrie d’edificacions que el

fan únic en el seu entorn.

Les primeres intervencions foren dirigides per M.Verges durant els

anys 70 i no fou objecte de campanyes sistemàtiques fins a l’any

1995, en què s’inicià un ambiciós projecte de consolidació, inves-

tigació i museïtzació del conjunt.

La vil·la se situa a l’actual terme d’Altafulla, en un turó proper a

la platja i a uns 10 km de l’antiga Tarraco. Des d’aquest

emplaçament es controlava tot el territori circumdant.

La fundació de l’establiment romà se situa, a partir de les dades

obtingudes pels seus excavadors, a la primera meitat del segle I

dC. Per tal de dur a terme la seva construcció es va explotar una

pedrera propera al jaciment, actualment preservada dins la

zona arqueològica.

La vil·la disposava d’un sector residencial, d’un altre sector pro-

ductiu i d’una extensa àrea de camps de conreu al seu entorn.

Així mateix, en la part més alta del turó s’han documentat una

sèrie d’impressionants cisternes destinades a l’emmagatzemat-

ge d’aigua per abastar les diferents dependències de què cons-

tava l’assentament.

El sector residencial s’articulava entorn d’un corredor porticat en

forma de L, al qual s’obrien una sèrie d’habitacions. Per sota d’a-

quest hi corria un criptopòrtic al qual donaven, també, altres

petites dependències. Aquest porticat circularia entorn d’un

gran espai central obert que, es pensa, seria enjardinat.

Uns anys després de la seva construcció, algunes estances de la

vil·la van patir una sèrie de reformes i remodelacions que, mal-

grat tot, no afectaren el caràcter funcional general de l’edifici.

Aquestes obres van consistir en la inutilització d’una estança del

sector residencial, que fou reconvertida en cisterna, i en el canvi

del programa decoratiu de l’ambulacre i d’algunes estances

d’aquest sector. A la paret que segellava l’estança reconvertida

en cisterna es va trobar una font decorada amb un plafó estu-

cat, en el qual se’ns representa una figuració d’Oceà. A més, en

aquesta hi ha una inscripció en què es menciona la capacitat

de la cisterna i se cita el nom del que s’ha considerat un dels pro-

pietaris de la vil·la, emmarcat en una tabula ansata. Es tracta de

Caius Valerius Avitus, natural d’Augustobriga, l’actual Muro de

Agreda, a Sòria, que va estar vivint a la vil·la mentre el van desti-

nar a Tarraco per ordre de l’emperador Antoní Pius, a mitjan

segle II. Que aquest personatge fou el propietari de la vil·la ho

demostra, també, la descoberta, en les recents excavacions,

d’un segell personal seu. Les troballes d’elements arquitectònics,

escultòrics, riques pintures murals i sumptuosos mosaics, demos-

tren la importància econòmica i social del seu propietari.

La vil·la disposava a més de tres complexos termals, un dels quals

s’abastava d’aigua del mar, ja que estava situat a la platja. De

totes formes, les termes més conegudes són les anomenades

“termes inferiors”, excavades per M. Verges durant els anys 70. Es

tracta d’un complex del tipus heliocaminus, similar als documen-

tats a Vil·la Adriana (Tívoli, Itàlia) i a les termes del Fòrum d’Òstia,

i que, segons alguns investigadors, es pot datar entorn a mig

segle II.

Tota la zona residencial de la vil·la s’abandonà arran d’un incen-

di que es produí entre els anys 260 i 270. El foc enfonsà les cons-

truccions superiors que han aparegut esfondrades a l’interior de

les estances inferiors. Aquesta destrucció sembla que es produí

en un moment en què la vil·la estava en procés de reforma i

transformació.

Entre l’incendi (260-270) i el seu colgament definitiu, durant la

segona meitat del segle IV, aquest sector de la vil·la va romandre

abandonada i exposada a un procés de degradació. Ara bé,

durant el segle IV sorgirà en aquest indret una nova instal·lació

de tipus agropecuari, tal i com sembla reflectir la presència

d’una premsa dins d’un dels espais de l’antic sector residencial.

Les evidències arqueològiques semblen indicar que la vil·la va

continuar funcionant durant tot el baix imperi.

La data d’abandonament definitiu del jaciment no està, actual-

ment, gens clara. La documentació als Munts de materials d’ori-

gen visigòtic sembla indicar que la vil·la es mantindria en ús,com

a mínim, fins al segle VI o VII.


LA VIL·LA DELS MUNTS16



Necròpolis Paleocristiana. Enterraments amb tègula. (R. Cornadó. Arxiu MNAT).Basíliques Paleocristiana i Medieval de l’Amfiteatre. (Joan Alberich. Arxiu MHT).

Construccions tardo-romanes de Parc Central. Sector termal. (Joan Alberich. Arxiu MHT).


Tarraco fou objecte d’incursions per part dels francs l’any

260, resultant especialment afectada, segons les dades

arqueològiques i la nova distribució urbana, la zona resi-

dencial.

Després d’un període d’incertesa que es perllonga durant

bona part de la segona meitat del segle III, la ciutat va reco-

brar part del seu dinamisme, especialment en època de

Dioclecià, entorn el 285. Aquesta revitalització es plasmarà al

segle IV, per exemple, en la construcció de nous edificis públics

i el manteniment o restauració d’alguns dels ja existents.

Malgrat tot, Tarraco no va quedar al marge de les importants

mutacions socials, polítiques i econòmiques del moment. La ciu-

tat va transformar la seva fesomia urbana. Els canvis més signifi-

catius es detecten especialment a finals del segle IV, moment

en què l’àrea del fòrum provincial s’ocuparà, almenys en la

seva major part, com a espai residencial. Així mateix, i com suc-

ceeix a altres ciutats hispàniques, el sistema defensiu serà

reforçat. Per altra banda, l’antiga àrea d’hàbitat restarà en

aquesta època poc poblada, malgrat que va seguir sent con-

siderada com part del nucli urbà.

L’amortització de part del fòrum provincial va respondre a un

canvi important en l’estructura territorial i en la forma d’admi-

nistrar-la. L’antiga concepció sorgida d’època augustiana i

completada en època flàvia havia evolucionat cap a noves

formes d’actuació. Malgrat tot, l’activitat va continuar. Els prae-

ses, governadors provincials, van seguir al capdavant de l’ad-

ministració i a Tarraco se segueix detectant certa activitat

constructiva, com ho demostra el fet que se segueixen erigint

estàtues als emperadors fins al tercer quart del segle V.

Un factor decisiu en la transformació de les ciutats en època

tardana fou la implantació del cristianisme com a religió ofi-

cial de l’Imperi a partir de Teodosi. L’any 392 es prohibia el

culte i les cerimònies religioses paganes. De la mateixa forma,

en els nuclis urbans va proliferar l’erecció de nous espais reli-

giosos, que quedaran integrats en l’espai urbà de la nova

ciutat. El document més significatiu de què disposem és el

Codex Veronensis, datat a inicis del segle VIII. En aquest se’ns

citen diverses de les esglésies que hi havia a Tarraco en

aquella època.

És remarcable, així mateix, la proliferació d’àrees de culte

associades amb el martiri dels sants entorn al nucli urbà. Als

suburbis de Tarraco, en una àrea pròxima al riu Francolí, es va

aixecar una basílica funerària dedicada a San Fructuós, a la

qual se li van associar tota una sèrie d’edificis annexos. La

presència d’aquestes construccions va conduir al naixement

en el seu entorn d’una important àrea de necròpolis, la

necròpolis paleocristiana.

Més difícils d’interpretar són les restes documentades a les

excavacions realitzades a Parc Central, on va aparèixer una

vil·la suburbana del segle IV i un conjunt format per una nova

basílica de tres naus amb atri i estructures annexes relaciona-

des amb l’explotació agrària de l’entorn.

El port romà va seguir funcionant, tal i com ho demostra l’a-

bundant presència d’importacions de ceràmiques i d’àmfores

procedents dels principals centres actius en època tardana. El

manteniment d’aquesta activitat va conduir al sorgiment d’un

important barri residencial entorn a l’àrea portuària, que va

gaudir d’una especial vitalitat, tal i com ho demostren les exca-

vacions realitzades als voltants de l’actual Casa del Mar. Així

mateix, durant el segle VI es construeix en l’arena de l’amfitea-

tre una nova basílica martirial de tres naus, amb edificis anne-

xos i una petita necròpolis.

L’àrea entorn a la ciutat va continuar en explotació i, malgrat

que es detecta una disminució en el nombre de vil·les, les que

van seguir en funcionament van augmentar en dimensions i

importància. Una d’aquestes és la vil·la de Centcelles.

A partir de totes aquestes dades, es pot concloure que Tarraco

va continuar sent una de les principals ciutats hispàniques

durant el baix imperi i tota l’època visigòtica, entrant en una

fase fosca arran de la conquesta àrab del 713.


LA TARRAGONA TARDOROMANA I VISIGÒTICA17

Restes tardo-romanes conservades a la plaça Rovellat. (LL. Piñol. Arxiu MHT).



Detall de la vil·la alto-imperial de la necròpolis. (R. Cornado. Arxiu MNAT).

Mosaic d’Òptim. (A. Saludes. Arxiu MNAT).

Inscripció de Fructuós trobada a les excavacions de la Tabacalera.(R. Cornado. Arxiu MNAT).

Vista parcial de la Necròpolis Paleocristiana. (R. Cornado. Arxiu MNAT).


Dels diferents vestigis que el passat de Tarragona ha lle-

gat, la majoria formen part de la Tarraco d’època

altimperial, especialment dels segles I i II dC. Malgrat la

seva evident magnificència, la continuïtat de la vida a Tarraco

no es va aturar en aquesta època sinó que la capital de la

Hispania Tarraconensis va continuar mantenint-se com un dels

principals centres urbans de la Península Ibèrica al llarg del

que s’anomena antiguitat tardana. D’aquesta època es pot

visitar un conjunt que s’ha de considerar de gran importància:

la Necròpolis paleocristiana vora el Francolí.

En la dècada dels anys 20 va iniciar-se la construcció d’una

fàbrica de tabacs, la “Tabacalera”, i ràpidament va aparèixer

un interminable nombre de tombes de diferents tipus a banda

d’edificis romans de diversos usos. Gràcies a l’interès del car-

denal Vidal i Barraquer, i per la seva iniciativa, va venir a

Tarragona l’arqueòleg Mn. Serra i Vilaró, que després de les

primeres excavacions portades a terme pels enginyers que

construïen la mateixa fàbrica va fer-se càrrec de les excava-

cions arqueològiques. L’extensió de la troballa era espectacu-

lar: no únicament varen aparèixer més de dues-mil tombes

sinó que també varen descobrir-se un grup de criptes, alguna

conservada completament, així com una gran església dedi-

cada als màrtirs de Tarraco: el bisbe Fructuós i els diaques

Auguri i Eulogi.

Cronològicament val a dir que aquesta zona vora la ciutat no

havia estat sempre utilitzada de forma intensiva com a zona

d’enterrament. D’època altimperial són una sèrie de vil·les

suburbanes vora els diferents camins que parcel·laven el

suburbi de Tarraco. Part d’aquestes vil·les poden visitar-se en el

conjunt de la necròpolis.

Les necròpolis estaven situades a les sortides de les ciutats, vora

les carreteres; així per exemple en el seu tram final de l’actual

carrer Eivissa, que és la continuació d’un antic camí romà, van

anar proliferant enterraments de diferent entitat, des de monu-

ments funeraris de les famílies benestants de Tarraco a senzilles

tombes amb àmfores o teules. En el tram més proper al riu, mal-

grat la presència de tombes paganes, hi destaca el gran nom-

bre d’inhumacions d’evident signe cristià, moment en què

aquesta necròpolis té el seu màxim moment de desenvolupa-

ment.Efectivament,arran de la presència de la tomba dels màr-

tirs, el bisbe Fructuós i els seus dos diaques, Auguri i Eulogi, exe-

cutats a l’amfiteatre l’any 259, traslladats a aquest cementiri i

enterrats en una única tomba, va generar-se un cementiri cristià

que donaria lloc a l’església abans esmentada i que se situa al

segle V dC. La gran devoció que la població professava als màr-

tirs ens ha aportat un gran conjunt d’inscripcions funeràries,

especialment dels segles V i VI. Aquesta església, que disposava

també d’altres estances com un baptisteri, va ser el centre ecle-

siàstic principal de Tarraco al llarg de la mateixa època i es va

mantenir en funcionament fins que la ciutat s’incorporà al domi-

ni d’Al Andalus a inicis del segle VIII.

De la gran necròpolis en va quedar una part visitable, on es

poden veure in situ una important extensió i varietat de tom-

bes. Al mateix indret es poden veure també les vil·les anteriors

a la necròpolis abans citades.

A banda de l’interessant passeig per les restes arqueològiques

cal destacar el conjunt epigràfic, és a dir el grup de làpides

que senyalitzaven cada tomba. A banda, actualment es pot

veure una selecció de les peces de major interès a l’exposició

anomenada “El món de la mort”, on es troben exposades

peces com el mosaic d’Òptimus o el d’Ampeli, sarcòfags com

el dels lleons o el del pedagog, laudes com la dels orants i una

exclusiva selecció de les peces més atractives d’aquest impor-

tant jaciment considerat el més important d’Europa occiden-

tal dintre del seu gènere.

Finalment cal destacar que el suburbi eclesiàstic no s’acaba-

va aquí sinó que al soterrani del Parc Central s’hi troba una

segona església utilitzada com a cementiri, església que esta-

va precedida per un atri o pati rodejat d’estances, una via

que comunicava aquesta església amb la principal basílica i

una vil·la suburbana amb un conjunt termal. Igualment la zona

actualment en procés d’urbanització a l’avinguda de Vidal i

Barraquer i a les seves rodalies era la continuació d’aquesta

interessant necròpolis.


LA NECRÒPOLIS PALEOCRISTIANA18



Detall del mosaic de la cúpula de Centcelles. (Arxiu MNAT).

Detall del mosaic de Centcelles (un dels joves jueus al forn de Babilònia). (A. Saludes).

Vista general del mosaic de la cúpula de Centcelles. (R. Cornado. Arxiu MNAT).

Sector termal, detall de l’àrea del tepidarium i caldarium. (P. Serres)

Vista exterior de la façana principal de Centcelles. (Arxiu MNAT). Sector termal, vista general. (P. Serres).


La vil·la romana de Centcelles va gaudir d’un dilatat perío-

de d’ocupació que es perllongà des dels segles II i I aC fins

a la baixa edat mitjana. Al llarg d’aquest ampli ventall cro-

nològic l’establiment va passar per diverses fases que l’anaren

transformant i adequant a cada moment.

Les troballes més antigues cal situar-les en època tardorepubli-

cana i correspondrien a un assentament agrícola de reduïdes

dimensions.

Durant els segles I i II, coincidint amb el que sembla un moment

de gran prosperitat a tot l’ager Tarraconensis, l’assentament va

créixer significativament, construint-s’hi tota una sèrie de noves

i grans edificacions atribuïbles a una vil·la dedicada a la pro-

ducció agropecuària. D’aquesta forma, els sondejos realitzats

davant la façana sud de l’actual edifici van posar al descobert

tota una sèrie de dependències dedicades a l’emmagatze-

matge del romanent agrícola, a fargues i a conduccions

hidràuliques. Totes aquestes construccions ens mostren una

vil·la de dimensions considerables orientada en sentit nord-sud.

A la segona meitat del segle III dC, les excavacions mostren

una reestructuració important de l’espai. Per una banda van

deixar d’utilitzar-se una part important de les construccions pre-

existents, les qual van ser substituïdes per altres de noves. Així

mateix, es remarcable l’ocupació de nous espais.

Ara bé, el moment de màxim esplendor de la vil·la no arri-

barà fins al segle IV. Serà entorn a la meitat d’aquesta centú-

ria quan es construirà un nou edifici que amortitzarà totes les

fases d’ocupació anteriors. Aquesta nova construcció fou

concebuda, en un primer moment, com una vil·la porxada,

que va experimentar tota una sèrie d’importants canvis

durant el seu bastiment.

En un principi es va projectar i edificar una estructura allargada

de més de 90 metres, dividida en dos àmbits: un sector resi-

dencial i un altre de termal.

Del primer se’n coneixen en l’actualitat un total de sis estances,

que es van disposar a costat i costat d’un eix constructiu.

Malgrat tot, no sabem la funcionalitat a la qual es van destinar

a causa de la seva transformació o reutilització posterior. A l’o-

est d’aquesta àrea residencial es va projectar i iniciar la cons-

trucció d’un primer complex termal format per tretze estances

alineades en sentit est-oest, a les quals s’accediria des de l’atri

porticat. Les característiques de tot el conjunt, la forma peculiar

de les estances, la combinació de sales centrals i la inexistència

de dependències relacionades amb l’explotació agrícola, va

fer pensar als investigadors en el fet que tot el conjunt fos con-

cebut com una residència temporal i interpretat com una casa

de camp imperial o una vil·la de caça. Ara bé, mentre aques-

ta s’estava construint, un fet excepcional va transformar el pro-

jecte. D’aquesta forma, l’àrea destinada a banys va perdre la

seva funcionalitat inicial per convertir-se molt possiblement en

una àrea de serveis, almenys això es desprèn de la transforma-

ció funcional d’algun dels seus espais, que va passar a funcio-

nar com a taller de mosaics per a la construcció del mausoleu

central. Al costat d’aquest primer complex termal se’n bastirà

un altre de nova planta de més reduïdes dimensions.

Ara bé, les transformacions més significatives es troben en el

sector residencial a causa del canvi total en la destinació de

dues estances centrals. La primera d’elles és una sala rodona

de 10,70 metres de diàmetre i de 13,6 metres d’alçada, cober-

ta per una cúpula i envoltada per quatre nínxols semicirculars,

que va ser adaptada com a mausoleu i decorada amb pintu-

res i mosaics d’extraordinària bellesa. En aquest moment, o en

una fase lleugerament més tardana, es construirà en el seu inte-

rior una cripta. Aquesta primera sala enllaçava amb una altra

estança de planta quadrangular amb quatre petxines laterals.

La part baixa de la primera de les sales estaria decorada amb

pintura mural, la qual es troba molt mal conservada, distingint-

s’hi únicament restes d’una escena de caça amb antílops, un

retrat d’una dona i una representació de cases.

Per sobre seu, la cúpula és coronada per un mosaic articulat en

quatre camps decoratius separats per sanefes amb decoració

geomètrica. En la primera es documenta una escena de caça.

Per sobre, setze escenes de temàtica bíblica, separades mit-

jançant columnes salomòniques. El tercer camp està subdividit

en quatre escenes amb un personatge entronitzat, separades

per la representació de les estacions de l’any. Finalment, en el

zenit, molt mal conservat, solament s’hi identifiquen dos caps i

algun tros de túnica verda.

Tradicionalment, el mausoleu s’ha identificat com la tomba de

l’emperador Constant, fill de Constantí, mort el 350 a l’Elna. Les

darreres hipòtesis, per contra, plantegen aquest edifici com la

tomba d’una important dignitat eclesiàstica de la Tarraco del

segle IV, possiblement un bisbe.


LA VIL LA ROMANA DE CENTCELLES19



Call jueu (s. XIII-XV). (Joan Alberich. Arxiu MHT). Muralleta (1368). (Joan Alberich. Arxiu MHT).

Torre de l’Arquebisbe (s. XII-XV). (Joan Alberich. Arxiu MHT). Catedral (1171-1331). (Joan Alberich. Arxiu MHT).

Hospital de la Seu (1171). (Joan Alberich. Arxiu MHT).Castell del Rei (s. XII-XV). (Joan Alberich. Arxiu MHT).


La conquesta de Tarraco per part dels àrabs, entorn de l’any

713, va suposar per a la ciutat l’inici d’un procés de

decadència i abandonament que es va perllongar fins a la

seva restauració l’any 1129.

Poc és el que sabem de la ciutat durant el període islàmic. La

documentació és escassa i contradictòria. Sigui com sigui, la

Tarragona musulmana no va arribar mai a ser una ciutat fortifi-

cada com Lleida o Tortosa. Alguns autors veuen l’antiga Tarraco

més com un punt de parada que com un campament militar o

un nucli urbà.

Malgrat que la restauració de l’antiga seu metropolitana de

Tarraco va estar en la ment de diversos prelats des del segle XI,

aquesta no fou possible fins que es van conjugar una sèrie de

factors. L’expansió territorial al sud del riu Gaià i cap a les terres

de Lleida es va emmarcar en un context general hispà de

Guerra Santa contra els musulmans, promoguda i dirigida des de

Catalunya pel bisbe de Barcelona, Oleguer Bonestruga, sota els

auspicis del comte de Barcelona i amb el recolzament papal.

L’any 1118, el comte Ramon Berenguer III concedia la ciutat i el

seu territori a Oleguer i als seus successors. Així es va encetar un

pla dirigit a aconseguir tropes i finançament per portar a terme

aquestes empreses. El 1125, arribaven a Barcelona tropes proce-

dents de França,Normandia,Provença, Itàlia i Sicília,que amb les

comtals van formar una força internacional d’intervenció.

L’any 1129, Oleguer, mitjançant un pacte feudovassallàtic, va

cedir Tarragona com un principat eclesiàstic a un mercenari nor-

mand, Robert Bordet, el qual havia servit a les ordres d’Alfons I

d’Aragó. Aquest cavaller va ser nomenat,el 14 de març de 1129,

príncep de Tarragona, després de rendir homenatge al prelat en

qualitat de defensor i protector.Amb la infeudació de Tarragona,

els normands, comandats per Robert Bordet, van arribar i es van

instal·lar a la ciutat, concretament a l’edifici que a partir del 1171

esdevindrà castell reial, l’actual torre del Pretori.

La situació a la ciutat es va complicar amb la mort d’Oleguer i

l’elecció dels seu successor. L’any 1146, el nou arquebisbe, Bernat

Tort, un home de confiança del comte de Barcelona, va establir-

se a la ciutat. S’iniciava així un procés marcat pels continus con-

flictes jurisdiccionals entre Robert Bordet i els subsegüents arque-

bisbes. Aquesta tensió va desembocar en una guerra entre fac-

cions, que va acabar amb l’assassinat de l’arquebisbe Hug de

Cervelló i l’exili de la família normanda a Mallorca l’any 1171.

La Tarragona de finals del segle XII ja era un nucli urbà plena-

ment consolidat que s’havia convertit en el centre director d’un

ampli territori. El 1148 s’havia produït a la ciutat una reordenació

del govern local amb una major participació del consell d’habi-

tants de la ciutat en la vida urbana.Així mateix la documentació

existent ens mostra com, a partir de la meitat d’aquest segle, la

ciutat gaudia d’una renda feudal diversificada, amb presència

d’imposicions estrictament urbanes juntament amb altres de

més genèriques. El desenvolupament urbà havia conduït a una

dinamització de les activitats comercials i Tarragona havia esde-

vingut el centre de captació de les rendes.

La ciutat del XII va sorgir fora de l’àrea de grans edificis provin-

cialsromans, entorn dels castells senyorials, situats a la part alta. A

partir del 1146 es va ocupar l’àrea del recinte de culte d’època

romana, sector que va prendre especial relleu amb l’inici de la

construcció de la catedral l’any 1171 i que es va convertir en

l’eix vertebrador de la ciutat a partir de la consagració de l’edi-

fici el 1331. A partir de finals del segle XII es va portar a terme un

important desenvolupament urbà, i es va ocupar tota l’àrea

interna del Fòrum Provincial. Aquesta va respondre a una planifi-

cació dirigida molt possiblement des de la senyoria, tal i com

sembla indicar-ho la creació d’una trama ortogonal de carrers.

D’aquesta forma es mantenia, en certa manera, l’estructura

arquitectònica heretada d’època romana. La ciutat es tancava

pel costat meridional a l’alçada dels actuals carrers dels Ferrers

i de l’Enrajolat, on es va construir el Mur Vell. Fora del recinte

defensiu d’aquesta primera època hi havia tres àrees clarament

diferenciades: el Corral, la Vila Nova i l’Horta de Tarragona.

L’antic circ romà, conegut com el Corral, va esdevenir un burg

fora muralles amb un mínim de població i destinat principalment

a activitats comercials i industrials. La Vila Nova seria l’àrea que

es prolongaria des del Corral fins al port, ocupant tota la zona

residencial d’època romana. La Vila Nova seria bàsicament una

zona d’horts, conreus, farraginals i molins amb poca ocupació

excepte a l’àrea del port i a la zona més propera al Corral.

L’Horta de Tarragona, també destinada a l’explotació agrària,

s’estendria a ambdós costats del Francolí, arribant fins a Riuclar.

La Tarragona del segle XV fou substancialment diferent a la dels

segles XIII i XIV. El descens de la població, a causa de l’arribada

de la pesta negra el 1348 i de la crisi general en què es trobava

la ciutat, va fer que el nucli urbà es trobés immers en un impor-

tant procés recessiu. Malgrat això, l’any 1368 la ciutat, seguint les

directrius marcades per la Corona davant el perill de guerra,

començava les tasques de manteniment i reforç de les muralles

de la ciutat mitjançant la construcció de la Muralleta o Mur Nou,

a l’alçada de la façana del circ. D’aquesta forma l’àrea del

Corral, l’antic circ romà, es va incorporar al nucli urbà.

Les diferències entre la Generalitat i Joan II van conduir l’any

1462 a l’inici de la guerra civil catalana. Les tropes de Joan II van

posar setge a la ciutat el dia 17 d’octubre i aquesta es rendia el

dia 2 de novembre.La guerra va sumir Tarragona en la més abso-

luta ruïna, de la qual es va anar recuperant a poc a poc.


LA TARRAGONA MEDIEVAL20



Casa Castellarnau. Saló noble. (Joan Alberich. Arxiu MHT). Portal de Sant Antoni. Detall. (Joan Alberich. Arxiu MHT).

Església de Sant Agustí. Façana. (Joan Alberich. Arxiu MHT).Antic Ajuntament. Pati. (Joan Alberich. Arxiu MHT).

Fortí Negre. (Joan Alberich. Arxiu MHT). Fortí de Sant Jordi. (Joan Alberic. Arxiu MHT).


Durant l’època moderna són tres els conflictes bèl·lics que

influiran en gran mesura en la vida de la ciutat de

Tarragona. Des del segle XVI es construeixen o consoliden

fortificacions per defensar la ciutat i els voltants de les continua-

des guerres i atacs pirates. Des de la Guerra dels Segadors i fins

a mitjan segle XIX,Tarragona esdevé plaça forta, la qual cosa sig-

nificarà que no es podran enderrocar les fortificacions i s’haurà

de deixar un espai davant la muralla lliure d’edificis, fet que n’im-

possibilitava l’expansió urbanística.

La Guerra dels Segadors esclatà el 1640 entre catalans i francesos

per una banda i la monarquia hispànica per l’altra, i s’acabà el

1659. La situació estratègica de Tarragona va motivar que patís

dos importants setges, l’any 1641 i el 1644, que van comportar

greus destruccions d’edificis amb la consegüent prostració i

decadència econòmica de la ciutat. El port va patir greus danys

i restà abandonat durant molt temps; mentrestant el comerç es va

desviar cap al port de Salou. L’economia del Camp de Tarragona

entra en una greu crisi de la qual no es recuperarà fins a finals del

segle XVIII, quan s’autoritza la reconstrucció del port i es conce-

deix el permís per comerciar lliurement amb Amèrica.

El segon gran conflicte bèl·lic que patí la ciutat va ser la Guerra de

Successió (1702-1714), que es produeix quan encara la ciutat no

s’havia recuperat dels estralls de la Guerra dels Segadors. S’inicia

una nova remodelació del sistema defensiu dirigit per anglesos i

austríacs; la necessitat de reforçar la Falsa Braga i bastir nous for-

tins avançats els portà a la construcció de fortificacions, algunes

de les quals actualment encara perduren, com el Fortí de Sant

Jordi i el Fortí de la Reina, a la zona de la punta del Miracle.

Un altre greu problema amb què es troba la ciutat al llarg dels

segles XVI i XVII són les pestes i els atacs pirates que va patir la

població. Les epidèmies, associades a la fam i la guerra, van ser

una constant en aquest període provocant l’èxode de la pobla-

ció i grans mortaldats.

La pirateria a la costa de la Mediterrània provocava la fugida de

la població cap a zones més segures de l’interior; per tal de con-

trolar els atacs es construïren torres de defensa al llarg de la costa.

L’església, i concretament els arquebisbes, van jugar un paper

important en el rellançament cultural, artístic i fins i tot urbanístic

de la ciutat el segle XVI. A part de ser prelats, ocupaven impor-

tants càrrecs polítics. Arquebisbes com Gaspar Cervantes, Joan

Terés i Antoni Agustín, durant el cinc-cents, van dotar la ciutat

d’una Universitat Literària, van ampliar els límits de la ciutat

emmurallada fins a l’actual rambla Nova –construint la muralla

anomenada de Sant Joan– i van promoure i finançar obres i

capelles a la catedral de Tarragona. Durant l’època moderna es

construeixen les capelles de la Mare de Déu de Montserrat, la del

Santíssim, la de la Concepció i la de santa Tecla, entre d’altres. Hi

havia també nombrosos ordes religiosos instal·lats a la ciutat que

realitzaven tasques benèfiques i educatives. Són també nombro-

ses les obres i noves construccions d’edificis religiosos al llarg dels

segles XVI al XVIII, com també les reformes i reconstruccions d’es-

glésies i convents malmesos durant els conflictes bèl·lics.

Un fet molt important per a la ciutat va ser la portada d’aigua

des de Puigpelat gràcies a l’empenta dels arquebisbes Joaquin

de Santiyan i Francesc Armañá, fita que s’aconseguí el desem-

bre de 1798 i suposà una millora en la qualitat de vida de la

població.

A la Part Alta de Tarragona hi trobem una bona mostra d’edificis

de residències unifamiliars de famílies benestants amb estructu-

res típiques de l’època moderna; totes tenen una tipologia simi-

lar: un pati per a l’entrada de carruatges i una gran escalinata;

la planta noble, amb grans salons, era la residència de la família,

mentre que a la planta baixa hi havia les dependències per al

servei. Destaquen la casa Castellarnau, la casa Canals, la casa

Montoliu, i també l’edifici de l’Antic Ajuntament.

Tot i els esdeveniments que van marcar l’època moderna, un

dels aspectes que continuà tenint força rellevància va ser la

celebració de les festes. Els gremis eren els encarregats del segui-

ci, que sortia al carrer per les Festes de Santa Tecla, Corpus, l’a-

rribada de reis i l’entrada de nous arquebisbes. També a mitjan

segle XVI es fundà la Confraria de la Sang, la presència de la

qual es fa palesa en diversos camps de la vida ciutadana a part

de l’estrictament religiós de la processó del Sant Enterrament.

El creixement que experimenta la ciutat al llarg del segle XVIII es

veurà de nou truncat a començament de la centúria següent

per un nou conflicte bèl·lic, la Guerra del Francès.


LA TARRAGONA MODERNA21



Planta Baixa. Exposició dels fons museístics de Museu d’Història. (Ll. Piñol. Arxiu MHT). Saló vermell. Presideix un oli de la reina Isabel II. (Ll. Piñol. Arxiu MHT).

Façana principal de Casa Castellarnau. Carrer Cavallers. (Joan Alberich. Arxiu MHT).

Pati de la casa i escales d’accés al primer pis. (Joan Alberich. Arxiu MHT).

Saló. (Joan Alberich. Arxiu MHT).


La Casa Castellarnau se situa al carrer Cavallers, 14, de la

nostra ciutat i és actualment la seu central del Museu

d’Història de Tarragona. Aquest edifici es va construir a

l’interior del que en època romana fou la plaça d’adminis-

tració del Fòrum Provincial. Excavacions realitzades l’any

1993 en el seu pati van posar al descobert tota una sèrie de

restes que ens permeten veure com la construcció actual va

reaprofitar parcialment estructures romanes. Es tracta en

concret del mur d’unió amb el circ i del podi i pòrtic de la

gran plaça foral.

Els orígens documentats de la Casa Castellarnau es remun-

ten a inicis del segle XV. D’aquesta època es conserven una

sèrie d’arcs apuntats a la planta baixa i al pati interior. Ara

bé, no podem oblidar que durant les excavacions es van

documentar tota una sèrie d’estructures que demostren que

aquest espai ja fou utilitzat com habitatges durant la tardo-

antiguitat i entre els segles XII al XIV.

L‘any 1527 la casa era propietat de Francesc de Soldevila, un

canonge hospitaler de la seu i abat de Sant Feliu de Girona.

Uns anys més tard, el 1542, l’edifici va patir una sèrie de trans-

formacions per adequar-se, juntament amb les cases Ixart i

Montoliu, per servir de residència reial en l’estada que el rei

Carles I va fer a Tarragona.

L’any 1764 Carles de Castellarnau va comprar la casa per

establir-hi la seva residència. Aquesta la va adquirir al cava-

ller Josep de Vidal i Amargós. Així mateix, la família

Castellarnau va adquirir dues cases annexes més per tal de

poder-la ampliar i guanyar en dimensions i espai interior. El

disseny de la nova construcció fou encarregat a l’arquitecte

barceloní Josep Prat i Delorta. L’edifici es va adequar en

el seu traçat a l’estructura urbana precedent, hereva d’èpo-

ca medieval, on el carrer Cavallers va jugar un important

paper com un dels carrers on es van establir les persones més

influents de la ciutat. No hem d’oblidar, per altra banda, que

pel carrer dels Ferrers tenia façana al Mur Vell, el qual rea-

profitava.

La família Castellarnau va transformar profundament l’edifici

precedent i el va adequar a les seves necessitats. A l’accés

principal hi tenim l’escut nobiliari. Es tracta d’un palau

neoclàssic amb detalls de reminiscència barroca.

A la planta baixa es troben exposats part dels llegats Molas i

Agramunt i s’ha recuperat l’antiga cuina. Des d’aquí es pot

accedir al pati interior on es localitza l’escala que permet

pujar a la planta noble. Entorn a aquest pati estarien distri-

buïdes les habitacions de servei, bodegues i estables.

A la planta noble destaquen diverses estances, com la sala

blava, la groga, la vermella i la verda. Ara bé, l’espai més

emblemàtic de la casa és sense cap mena de dubte el saló.

Aquest presenta el sostre decorat amb motius mitològics del

pintor provençal Josep Bernat Flaugier, de finals del segle XVIII.

Des de l’any 1954 l’edifici és de propietat municipal i forma

part del patrimoni històric de la nostra ciutat.


LA CASA MUSEU CASTELLARNAU22

Sala blava. Dormitori. (Ll. Piñol. Arxiu MHT).



Retrat de Maria de Castellarnau, propietària de la casa.(Miguel Angel. Arxiu MHT).

Casa Canals, Sala de recepcions. (Joan Alberich. Arxiu MHT).

Retrat de Joaquim de Canals, propietari de la casa.(Miguel Angel. Arxiu MHT). Casa Canals, Saló blau. (Miguel Angel. Arxiu MHT).


La Casa Canals es troba situada al carrer Granada,

número 11, de la nostra ciutat. En l’espai ocupat per

l’actual edifici es plasma de forma sintètica l’ocupa-

ció de la part alta de la ciutat des del moment de la seva

fundació, a finals del segle III aC fins als nostres dies.

A l’època altoimperial l’àrea es trobava fora dels grans

monuments provincials, esdevenint una zona de pas. En

època tardoromana fou segurament una zona no ocupa-

da o amb una ocupació residual. Amb la restauració cris-

tiana, a partir del segle XII, la ciutat va tornar a ocupar els

espais de la antiga ciutat tardoromana. Malgrat que el

carrer Granada ja es coneix des del segle XIV, no es docu-

menten nivells i estructures arquitectòniques fins a mitjans

del segle XV. En aquest moment es va iniciar la construc-

ció d’un important edifici d’almenys dues plantes, fona-

mentat sobre arcs apuntats d’importants dimensions.

L’edifici tardomedieval va patir una important reforma

interna al segle XVI. Aquesta va consistir en una reducció

dels espais i en una repavimentació d’algunes cambres.

La casa es va destruir durant la Guerra dels Segadors.

No sabem en quina data concreta es va construir l’ac-

tual edifici. Ara bé, les dades semblen portar-nos a finals

del segle XVIII. Les cases senyorials d’aquesta època

tipològicament tenen la mateixa estructura: l’entrada

principal amb pati i una gran escalinata que té accés a

la residència dels senyors, l’anomenada planta noble;

una entrada per als carruatges i un pis superior habilitat

per al servei.

Les cases senyorials del carrer Granada van servir per

allotjar el rei Carles IV, la seva esposa, la reina Maria

Lluïsa, i tot el seu sèquit entre l’11 i el 15 de novembre de

1802, quan van venir a Tarragona per col·locar la prime-

ra pedra del port. Les cases senars del carrer van ser

desallotjades per hostatjar-hi els reis i van patir tota una

sèrie de reformes interiors orientades a transformar-les en

un gran palau reial amb unes privilegiades vistes al mar.

Així mateix, es van treure les reixes de les finestres que

donaven al passeig de Sant Antoni i es van obrir balcons,

per tal que ses majestats poguessin veure els actes festius

que es van organitzar per commemorar seva la visita.

Els Canals provenien de Reus i van ostentar diversos títols

de noblesa. Joaquim Canals va ser alcalde de Tarragona

i els seus descendents es van emparentar amb famílies

nobles de la ciutat, com els Castellarnau i els Siscar.

La casa va estar habitada per la família Canals fins fa

pocs anys, quan va morir la senyora Maria Antònia de

Canals. La planta noble encara conserva el mobiliari i la

decoració de l’època.

L’any 1992 la Generalitat de Catalunya va adquirir la casa

per tal de condicionar-la i ubicar-hi el Departament de

Governació. Després de realitzar algunes obres l’edifici es va

cedir a l’Ajuntament, qui se n’està fent càrrec des de 1997.


CASA CANALS23

Casa Canals, Saló de música i biblioteca. (Miguel Angel. Arxiu MHT). Casa Canals, dormitori. (Miguel Angel. Arxiu MHT).


Vista aèria de la ciutat. (Joan Alberich. Arxiu MHT).


Ajuntament. Façana principal. (Joan Alberich. Arxiu MHT). Mercat Central. Vista general des de la plaça Corsini. (Joan Alberich. Arxiu MHT).


El segle XIX s’inicia amb un conflicte bèl·lic de conse-

qüències devastadores per a la ciutat de Tarragona: la

Guerra de la Independència o Guerra del Francès.

Després del terrible setge a què va estar sotmesa la població

es va produir l’assalt definitiu el dia 28 de juny de 1811. A par-

tir d’aleshores van venir més de dos anys d’ocupació france-

sa, que deixaren la ciutat en una situació de misèria i fam,

agreujada, a la seva marxa, el 19 d’agost de 1813, per la vola-

dura de punts estratègics de la ciutat.

La recuperació econòmica i demogràfica va ser lenta i grà-

cies, en bona part, a l’ajut oficial que va eximir la ciutat del

pagament de tributs entre 1816 i 1826. Es reprendran les obres

del port i altres que havien quedat aturades pel conflicte

bèl·lic. La presència del port ha estat determinant al llarg dels

segles pel comerç de Tarragona. Les millores en la seva infra-

estructura durant aquest període van permetre l’establiment

de comerciants forans i la formació d’una petita burgesia

comercial emprenedora que farà possible la modernització

de Tarragona al llarg del segle XIX. Bona part de l’activitat

econòmica es va orientar cap al comerç del vi, fet que com-

portà que durant la segona meitat del segle XIX les altes i bai-

xes del seu preu condicionessin l’economia i la demografia

de la ciutat així com la seva expansió urbana.

Tarragona, una ciutat encotillada per nombroses fortifica-

cions, deixarà de ser plaça forta el 1868 i, per tant, es per-

metrà la construcció d’edificis i d’habitatges fora del recinte

emmurallat. Uns anys abans, amb els progressistes al poder, el

1854 ja s’havia iniciat l’enderroc de l’anomenada muralla de

Sant Joan, que va permetre la urbanització i la construcció de

nous edificis a l’actual rambla Nova i la projecció de nous

carrers, com el de la Unió, que faran possible la connexió de

la Part Alta amb la Part Baixa o Marina. El procés es va fer

d’una manera intermitent i irregular, a causa dels elevats cos-

tos econòmics que suposava, però va ser d’una gran

importància per al futur urbanístic de la ciutat.

Durant el primer terç del segle XX es produeixen canvis polítics

i socials al país que influiran en la vida ciutadana, la dictadu-

ra de Primo de Rivera, la proclamació de la Segona República

i la Guerra Civil (1936-1939). Aquesta va suposar un greu entre-

banc i fins i tot un retrocés en el desenvolupament econòmic,

social i cultural. La ciutat va ser repetidament bombardejada

i a banda de les nombroses víctimes mortals, la seva estruc-

tura urbanística va patir greus danys que es van haver de refer

durant els difícils anys de postguerra.

A partir de final dels anys cinquanta comencen a instal·lar-se

indústries químiques i des del 1975 entra en funcionament la

refineria d’Enpetrol. L’empenta del sector industrial també es

deixarà notar en l’aspecte urbanístic i constructiu en general,

així, l’augment de població per l’increment de la immigració

porta a la creació de nous barris perifèrics.

Actualment Tarragona és una ciutat moderna, oberta i

emprenedora, amb una bona oferta cultural, comercial i

turística que ha volgut conservar el seu passat sempre mirant

cap al futur. La importància del llegat històric, recuperat per

la ciutat al llarg d’aquest temps, i l’esforç per a la seva con-

servació i divulgació van portar al fet que l’any 2000 la UNES-

CO inclogués el conjunt romà de Tarraco en la llista de béns

patrimoni mundial.


LA CIUTAT ACTUAL24

Casa Salas. Detall de la tribuna del primer pis. (Joan Alberich. Arxiu MHT).

Tabacalera. Porta principal d’accés. (Joan Alberich. Arxiu MHT).

Govern Civil. Vista de la façana principal.(Joan Alberich. Arxiu MHT).


tarraco tot

Economy & Finance