revista pedres albes 1

24
1 Associació de Veïns de Pedralbes Història, cultura, gastronomia, territori, activitats socials, panorama, opinió, notícies TAMBÉ GOLF i PEDRALBES hi havia MOTOCROS a

Upload: districte-les-corts

Post on 07-Mar-2016

250 views

Category:

Documents


6 download

DESCRIPTION

Revista Pedres Albes 1

TRANSCRIPT

1Associació de Veïns de Pedralbes

Història, cultura, gastronomia, territori, activitats socials, panorama, opinió, notícies

TAMBÉGOLF

iPEDRALBES

hi haviaMOTOCROS

a

Edita:Associació de Veïns de Pedralbeswww.avpedralbes.com

Fotografi es coberta:Golf: mtvo-lasmentiras.blogspot.com.esMotos: clubbultaco.blogspot.com

Edició: Maig 2013

Producció:Impresión Offset Derra

Dipòsit Legal: B-32.358-2012

HISTÒRIA

... també hi havia golf y motocròsa Pedralbes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3

Gaudí a Pedralbes:una assignatura pendent . . . . . . . . . . . . . 5

ESADE, una de las mejores «businessschools» del mundo,vecina de Pedralbes desde 1965. . . . . . . 9

EL RACÓ DEL GOURMET

Quatre grans d’arròs... de Pals . . . . . . . 12

OPINIÓ

Educar para la felicidad . . . . . . . . . . . . . 14

TERRITORI

Serenos metropolitans . . . . . . . . . . . . . . 15

ACTIVITATS SOCIALS

Mercat Vintage organizado por la AVP . 17

El mercat de Nadal . . . . . . . . . . . . . . . . 18

Un mercadillo que despierta todos

los sentidos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19

PANORAMA

Lluís Amat. La visió d’un membrede la Junta Directiva. . . . . . . . . . . . . . . . 20

El Pedralbes de mi infancia . . . . . . . . . . 21

Entrevista a: Carla TorresVisc a Pedralbes des dels dos anys. . . . 22

Sumari

Estimats veïns i veines,

Des del nostre primer contacte, ara fa sis mesos, amb motiu del número zero de la revista, han passat moltes coses; el nostre món va molt ràpid. Estem en uns moments molt complexos per tots els nivells socials. Les notícies no conviden a ser optimistes, però nosaltres intentem contrarestar aquesta tendència amb treball, optimisme i bo-nes idees positives.

Aquestes són algunes coses reals que ens fan pensar en un futur més prometedor:

Aquest any 2013 l’Associació de Veïns de Pedral-bes fa 35 anys!

Ja tenim més de 1.000 socis.

També tenim una nova seu social que ens per-metrà protegir molt millor la història de la nostra associació i mantenir al dia tots els projectes que estan en curs. Tindrem un espai per reunir-nos, atendre als associats i fi ns i tot poder-hi organit-zar alguna activitat.

La publicació d’aquest número 1 de la revista co-incideix amb la Fira Vintage de Pedralbes. Una nova experiència pels associats i veïns que ve precedida per l’èxit de les dues edicions del Mer-cat de Nadal.

Des de la redacció de Pedres Albes ens agrada-ria transmetre-us un missatge d’optimisme per-què continueu confi ant amb l’Associació i perquè entre tots estem convençuts que podem millorar el nostre barri.

Redacció

Editorial

[email protected]

Història, cultura, gastronomia, territori, activitats socials, panorama, opinió, notícies

Pedres Albes - 3

HISTÒRIA

...també hi havia golf i motocròs a Pedralbes

Doncs sí. Golf i també Motocròs al districte de les Corts de Barcelona, prop de l’Avinguda Diagonal, en uns terrenys propietat del Vescomte de

Güell. El Club de Golf de Pedralbes, inaugurat el 1912, fou el primer camp de golf de Catalu-nya i tingué activitat fi ns a començaments de la dècada de 1950. La seva situació exacta era a la carretera d’Esplugues (costat mar), entre les casernes del Bruc i l’actual carrer de l’Abadessa Olzet.

A l’antic punt d’accés al camp de golf, actual-ment hi ha l’edifi ci d’ESADE. Prop de l’emplaça-ment que ocupava, hi ha el Parc Cervantes de Barcelona, inaugurat el 1965 i famós pel seu ro-serar.

El GOLF. HistòriaL’esport del golf fou introduït a Catalunya pels an-glesos residents al país. Durant molts anys fou un esport lligat a l’aristocràcia. El primer club de golf dels Països Catalans fou el Barcelona Golf Club, fundat el 1912 a Pedralbes sota la direcció del comte de Txurruca.

Encara que no es denominaria Reial Club de Golf del Prat fi ns a 1956, l’embrió del club va néixer el 10 de juliol de 1912, a iniciativa de la família Güell, que va fundar el Barcelona Golf Club amb D. Emilio Roviralta, comte de Txurruca com a pri-mer president. Va ser el primer camp de golf de Catalunya i posteriorment, per la seva ubicació

passaria a denominar-se Golf Club de Pedralbes. Anys més tard, la visita del monarca Alfons XIII afegiria el distintiu «Real» al nom.

A partir de 1932 s’havia començat a disputar la copa Harmon, que no va trigar a ser molt presti-giosa. El trofeu era una peça d’orfebreria i al gua-nyador se li lliurava una reproducció. Diuen que en esclatar la gerra civil, Joan Rosell va treure la copa de la vitrina i la va ocultar sota el green del forat 9. Així la va salvar, desenterrant-la en acabar la guerra.

Les noves necessitats dels socis i la creixent popularitat d’aquest esport obliga a plantejar un canvi d’ubicació. L’ajuntament va comprar la fi nca per construir el Parc de Cervantes. Així, a principis dels anys 50, un grup de socis del Reial Club de Golf de Pedralbes, juntament amb altres de Sant Cugat, van emprendre l’ambiciós projec-te de construir un nou club de majors dimensions

4 - Pedres Albes

en una fi nca situada als afores de Barcelona, en-tre el Prat del Llobregat i el mar.

El MOTOCRÒS. HistòriaEl Circuit de Pedralbes de motocròs fou un circuit provisional de motocròs situat al barri de Pedral-bes de Barcelona que tingué activitat entre 1960 i 1963. Ubicat als terrenys de l’antic camp de golf (avui Zona Universitària), el circuit s’habilitava anualment per tal d’acollir el Motocròs Internacio-nal de Barcelona que organitzava el Moto Club Ruta, esdevingut Gran Premi d’Espanya de Mo-tocròs a partir de l’edició de 1962.

El 1964, quan la urbanització de la Diagonal ja havia afectat aquella zona, fi ns aleshores allunya-da i solitària, el circuit s’hagué d’abandonar per sempre més i es traslladà l’esdeveniment a Santa Coloma de Gramenet, al Circuit de Santa Rosa.

La longitud inicial de la pista era amb prou feines de 1.000 metres, però de cara a la segona edi-ció del Motocròs Internacional, el 1961, s’amplià amb una recta de gairebé 100 metres, al des-cens de major desnivell, arribant així als 1.100 metres de llargada total. Era un traçat força ac-cidentat (hi havia diversos trampolins i pendents de fi ns al 40%) i amb molts revolts de fi ns a 180 graus, amb accessoris com ara un peralt artifi cial d’un metre i mig d’alt.

Tot a banda i banda del traçat, protegit amb bales de palla, s’hi col·locaven nombrosos banderins per tal de delimitar-lo visualment. L’aforament del

recinte estava calculat per a unes 25.000 perso-nes amb perfecta visibilitat, havent-hi una tribuna metàl·lica per a 550 persones.

La preparació i adequació del recinte per a l’esde-veniment anual era laboriosa i així, per exemple, el 1961 el director del circuit hagué de dedicar-s’hi durant més d’un mes i mig, comptant a més amb un equip de 80 persones que hi treballaren durant 20 dies, un tractor per als moviments de terra i diversos camions fent-hi viatges durant 8 dies.

La primera edició del Motocròs Internacional, el 1960, fou un èxit d’assistència de públic, el qual pogué gaudir de la primera victòria de ressò inter-nacional d’una moto catalana, ja que el vencedor absolut fou l’anglès Don Rickman als comanda-ments d’una Bultaco Tralla amb motor de 175 cc. La moto l’hi havia preparat expressament Fran-cesc Xavier Bultó per a la cursa, després d’haver contactat amb ell i son germà Derek per a con-vidar-los a participar-hi. Els anglesos, aleshores famosos pilots i constructors de motocicletes, quedaren impressionats pel motor, però el xassís no els agradà. Aviat, els Rickman i Bultó enceta-ren un període de col·laboració que donà com a fruit la Bultaco Métisse, l’antecedent de la mítica Pursang.

L’edició de 1962 (any en què el Motocròs Inter-nacional esdevingué Gran Premi d’Espanya) des-tacà per la dura climatologia, amb un fred i pluja constants, que provocaren molt poca afl uència d’espectadors i una cursa extremadament dura.

Mapa del circuit de Pedralbesde motocròs al 1960

Situació: Districte de les Corts, Barcelona, Catalunya

Longitud: 1.100 metresCurses: Motocròs Internacional de

Barcelona i GP d’Espanya 250 cc

HISTÒRIA

Pedres Albes - 5

HISTÒRIA

Gaudí a Pedralbes: una assignatura pendent

Hi ha moments a la vida d’una persona en els que es donen unes circumstàn-cies que infl ueixen decisivament en el seu futur. Antoni Gaudí no en va ser

una excepció i això li succeí quan la seva trajec-tòria personal va coincidir amb la de dos homes singulars: l’arquitecte Joan Martorell i Montells i l’aristòcrata Eusebi Güell i Bacigalupi, que anys després esdevindria el bescompte de Güell.

A la fi dels estudis d’arquitectura Gaudí va ajudar a Martorell en diversos treballs entre els que cal assenyalar el projecte per a la nova façana de la Catedral de Barcelona d’estil neogòtic datat l’any 1882 i que no va ser acceptat. Gaudí en fou el di-buixant i en la làmina destaca un elegant rètol de Lluís Domènech i Montaner, feina que Martorell li va encomanar a la vista de les seves extraordinà-ries condicions de dibuixant.

L’estada de Gaudí al costat de Joan Marto-rell com ajudant va permetre que aquest aviat s’adonés de les excepcionals aptituds del jove aprenent. L’any 1883 s’esdevingué la crisi de confi ança entre l’arquitecte Francesc de P. del Villar i Lozano i el promotor del Temple Josep M. Bocabella i Verdaguer amb motiu del desa-cord en relació a la tècnica a utilitzar per a la construcció dels pilars de la cripta de la Sagrada Família, crisi que conclogué amb la dimissió de l’arquitecte. El consell i l’autoritat de Joan Mar-

torell foren decisius per tal que Bocabella confi -és en el novell arquitecte Gaudí i li encomanés continuar la construcció de tan singular projecte malgrat la tèbia religiositat reconeguda del jove i abrandat arquitecte.

La recomanació de Martorell li va obrir la porta cap a un encàrrec que canviaria radicalment les

Jaume Sanmartí i VerdaguerDr arquitecte

Director de la Càtedra Gaudí de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. UPC

6 - Pedres Albes

referències intel·lectuals i la trajectòria professio-nal d’un ambiciós Gaudí apropant-lo en principi a un món religiós bastant allunyat de les seves arrels familiars, món que l’acabaria absorbint to-talment i que aviat li proporcionaria uns encàrrecs molt importants tals com el Palau Episcopal d’As-torga (1887-1893) i el Convent de les Teresianes a Barcelona (1888-1890).

El segon moment decisiu a la vida del jove Gaudí arriba amb la coneixença de don Eusebi Güell i Bacigalupi, un important home de negocis i res-pectat patrici. És de tothom conegut l’origen hu-mil de l’arquitecte, net i fi ll de calderers establerts al terme de Reus, gent senzilla però sàvia. Mal-grat el pare Francesc Gaudí va haver de fer molts sacrifi cis per donar estudis als dos fi lls, l’Antoni va haver de treballar mentre estudiava, en part per ajudar a pagar els seus estudis i en part per-què els ensenyaments que oferia una Escola

d’Arquitectura, arcaica i academitzant li interes-saven més aviat poc.

Al seu diari de joventut, ja cap a la fi dels estu-dis d’arquitectura escriu les seves refl exions en relació a la conveniència de relacionar-se amb el món del diner si vol arribar a construir edifi cis, doncs els encàrrecs lògicament solen arribar per aquesta banda.

Dit i fet, i a mida que la seva situació personal i la seva economia milloren, doncs feina mai n’hi va faltar a l’entusiasta i incansable treballador que era Gaudí, comença a incorporar uns nous hàbits, freqüenta bons restaurants, cuida la seva vestimenta tal com mostra l’esplèndida fotografi a de joventut i fomenta les relacions socials, sen-se deixar la coneguda tertúlia als Quatre Gats on compartia amb els amics les seves idees incon-formistes, socialitzants i alguna vegada irreve-rents segons publicava el crític Feliu Elies, àlies Apa, i que desmenteixen amb insistència els qui el volen beatifi car.

Anècdotes a part, el fet és que l’amo de la guan-teria Comella, un refi nat establiment de comple-ments per homes com ara es diria, va encarregar al jove arquitecte i assidu client Antoni Gaudí un aparador per mostrar els seus productes a l’Ex-posició Internacional de París de l’any 1878. Gau-dí en va fer el projecte que es produí als tallers d’Eudald Puntí com era habitual doncs era un establiment de gran nivell al que demanaven col-laboració els arquitectes i artistes més rellevants del moment.

Eusebi Güell home de món i negocis amb una considerable cultura i sensibilitat, una espècie en extinció en els temps presents, viatjà naturalment a París amb motiu de l’exposició i quedà tan im-pressionat amb el moble que es mostrava al pave-lló espanyol que va demanar conèixer al seu autor. A partir d’aquest moment es va iniciar una relació professional d’estima i respecte que progressiva-ment esdevindria amistat i admiració mútua.

El geni de Gaudí ja començava a manifestar-se i l’aparició del mecenes va fer possible la materi-

HISTÒRIA

Vitrina per la Guanteria Comella. Croquis i gravat reproduït a La Ilustración Española y Americana,

22 de setembre de 1878.

Pedres Albes - 7

alització successiva de projectes tan importants com: la seva residència urbana al Palau Güell a Ciutat Vella, la fi nca d’estiueig a les Corts de Sarrià, el celler de Garraf, la fallida urbanització residencial a la Muntanya Pelada, que acaba-ria coneixent-se com el Park Güell i fi nalment la cripta de l’església per a la Colònia Güell a Santa Coloma de Cervelló, una obra integral que ens mostra al millor Gaudí i que no es va continuar degut a la mort de Güell l’any 1918 tot i que el projecte de l’església estava molt avançat. Com és sabut Gaudí tenia molt interès en acabar-la doncs la considerava el model per experimentar solucions que posteriorment apli-caria a la Sagrada Família, obra que sabia que no podria acabar, com va dir repetidament als seus col·laboradors.

El llegat de Gaudí no va tenir especial fortuna a partir de la seva mort. Amb importants proble-mes de fi nançament, la crema l’any 1936 dels seus tallers de la Sagrada Família i de la Colònia Güell on es guardava el seu arxiu, la manca de protecció legal fi ns fa pocs anys expliquen les penalitats patides, desídies i enderrocs, alguns irreparables. A partir dels anys setanta el Moder-nisme va començar a ser revalorat i els artistes i arquitectes que es podrien enquadrar en aquest moviment varen recuperar el protagonisme que els hi correspon. Gaudí no podia ser una excep-ció i hem de convenir i potser lamentar que la seva conversió en una icona mediàtica de con-sum turístic i propaganda, hagi eclipsat a un ar-quitecte singular de qui l’obra és una font con-tínua de sorpreses, invencions i intuïcions que sempre tenien una tradició viva al darrera i que proporcionen uns materials d’estudi que pocs ar-quitectes poden oferir.

A principis del s. XXI el Modernisme torna a estar de moda a tota Europa i especialment a Barcelo-na on les institucions públiques i el sector privat amb interessos relacionats amb el patrimoni gau-dinià han fet honor a la seva responsabilitat llevat d’un cas: els pavellons d’entrada de la fi nca Güell avui a Pedralbes, uns edifi cis de titularitat pública que estan en un estat de precària conservació i lamentablement infrautilitzats.

El professor Joan Bassegoda i Nonell, que fou el director de la Càtedra Gaudí al període 1968-2008, obtingué l’any 1969 del rector de la Uni-versitat de Barcelona la cessió d’ús del pavelló de les cavallerisses per instal·lar-hi la seu de la Càtedra amb el compromís de restaurar-lo en les parts més manifestament malmeses. Va ser una solució que va permetre sortir del pas gràcies als esforços del professor Bassegoda per donar pre-sència a la Càtedra i utilitat a una de les obres de joventut de l’arquitecte de Reus.

L’any 2008 la UPC i la UB, propietaris del contin-gut documental i dels edifi cis varen acordar vist

HISTÒRIA

8 - Pedres Albes

Fisioterapeuta (col.) – OsteópataStéphane Glénard

Tratamientos para dolores de espalda,escoliosis, tendinitis, fracturas,

post-partum, relajación...

93 280 15 44www.clinicasarria.com

Calle Manila 39, 6º 2ª – 08034 BCN

el precari estat dels locals traslladar la Càtedra a un lloc més adient de cara a la conservació dels materials i a la confortabilitat del personal inves-tigador i destinar els pavellons a activitats acadè-miques pròpies de les dues universitats un cop restaurats convenientment els dos edifi cis. Han passat cinc anys i els dos pavellons continuen buits, les cavallerisses i el picador estan en un relatiu bon estat però l’habitatge del porter es tro-ba molt malmès. Un tour turístic municipal ense-nya l’exterior que llueix el magnífi c cancell amb el dragó relativament ben conservat i el jardí de les Hespèrides de molt relatiu interès.

Un criteri universalment acceptat en l’àmbit de la restauració arquitectònica és que la millor garan-tia per a la supervivència del patrimoni és dotar als

edifi cis d’un ús adient a la seva realitat arquitec-tònica cosa no sempre fàcil, però no impossible.

Els pavellons de Pedralbes de titularitat pública mostren una tremenda contradicció: malgrat gau-dir d’un magnífi c emplaçament urbà, estan buits i en un incipient procés de degradació quan en d’altres edifi cis de Gaudí als darrers anys no hi han mancat els diners provinents del turisme, del sector privat o de la hisenda pública.

En més de 50 anys la Universitat de Barcelona, propietària del terreny i dels edifi cis, no ha estat capaç de fer un projecte de futur per restaurar amb el rigor corresponent i donar un ús defi nitiu a aquesta joia arquitectònica. Serem capaços de redreçar la situació?

HISTÒRIA

Contracti el manteniment de la seva porta

de garatge.

Per ser veíde Pedralbesgaudeix d’un

30% de descompte

Telèfon 933 703 553o mail

[email protected]

Pedres Albes - 9

HISTÒRIA

ESADE, una de las mejores «business schools» del mundo, vecina de Pedralbes desde 1965

ESADE es el resultado de la suave y aro-mática mezcla de varios elementos, to-dos ellos relevantes y, sin duda, de una gran profundidad e interés, como son la

ciudad de Barcelona, su sociedad civil, la educa-ción universitaria y la Compañía de Jesús.

Barcelona es una ciudad conocida en todo el mundo por la celebración de los Juegos Olím-picos de 1992, pero es una ciudad peculiar que consiguió regular su propio destino en el siglo XIII guiada por una emergente sociedad civil, mien-tras que la universidad en la ciudad no apareció hasta el siglo XVI, prácticamente coincidiendo con la creación de la Compañía de Jesús por Ig-nacio de Loyola.

Cuando Carlos III permitió a Cataluña comerciar con América a fi nales del siglo XVIII, apareció la necesidad de disponer de técnicos, expertos y empresarios, fue entonces cuando por primera vez la sociedad civil se organizó en el tema de

la formación y creó las Escuelas de la Junta de Comercio, absolutamente básicas para el desa-rrollo comercial e industrial del país, mientras que la universidad seguía anclada en enseñanzas con una orientación más a la fi losofía que a los pro-blemas que era preciso resolver.

A inicios del siglo XX la Mancomunitat de Cata-lunya puso en marcha la Universidad Industrial, con una orientación claramente más dirigida a la formación necesaria para la emergente industria catalana. Mientras la Compañía de Jesús había avanzado con el establecimiento de sus conoci-dos colegios y del diálogo con la ciencia, a través de la instalación emblemática del Observatorio del Ebro.

Las turbulencias de la primera mitad del siglo XX, con el gran apogeo de la industria textil durante la Primera Guerra Mundial, las posteriores difi cul-tades de la posguerra y de la Dictadura de Primo de Rivera, con el colofón de la Guerra Civil, y la

Pedro-A. FábregasPresidente de Honor de ESADE Alumni

La presencia de ESADE en Pedralbes durante prácticamente los últimos cincuenta años ha aportado a su entorno inmediato dinamismo y una presencia en el mundo del conocimiento relevante, tanto a nivel nacional como internacional, permitiendo coadyuvar al desarrollo de la sociedad, desde una perspectiva de rigor, esfuerzo y valores.

10 - Pedres Albes

difícil situación de falta de casi todo en los años cuarenta no permitieron un desarrollo adecuado durante mucho tiempo.

En los años cincuenta llegó la necesidad y la oportunidad de construir el futuro, y se crearon diferentes instituciones para la enseñanza de las denominadas ciencias de la empresa, tanto en Madrid, como en Barcelona o en San Sebastián, como fueron: la EOI (1955), el ICADE (1956), el ESTE (1956), o el IESE (1958).

En este contexto se constituyó ESADE, como en su día, aparecieron las escuelas de la Junta de Comercio a fi nales del siglo XVIII. Era un mo-mento de cambio, se necesitaba gente preparada para afrontar el desarrollo económico inmediato superador del prolongado período de autarquía económica. La mejor sociedad civil de la época detectó las necesidades y se dispuso a aportar su mejor esfuerzo y compromiso.

Roglan lo resumía así: «La primavera de 1954 un grupo de profesionales y empresarios catalanes concibe la idea de fundar en Barcelona un centro universitario dedicado a la investigación empresa-rial y a la formación de personas capaces de crear y dirigir empresas y organizaciones de cualquier tipo. Así nace el proyecto ESADE». Estos promo-tores consiguieron que la Compañía de Jesús se involucrase formalmente en el proyecto para di-rigirlo a nivel académico, cuatro años más tarde.

El primer presidente de ESADE fue el empresario, Ignasi Vidal Gironella, y el primer director el jesui-ta, Lluís A. Sobreroca Ferrer. En enero de 1959 se dispuso de un primer local en el Pasaje de Jo-sep Llovera 4 de Barcelona, y el 1 de octubre del mismo año, se inauguraba formalmente la activi-dad de la Escuela Superior de Administración y Dirección de Empresas (ESADE), con el inicio de las clases del primer curso de la Licenciatura en Ciencias Empresariales, con una primera promo-ción de 34 alumnos.

En los años sucesivos, paralelamente a la to-tal implantación de la Licenciatura en Ciencias Empresariales, fueron incorporándose al portfo-

lio de la institución programas para directivos y programas especializados. En 1962 se nombró Presidente a D. Leandro Jover Lamaña. El inicio del programa MBA (Master in Business Adminis-tration) el curso 1964/65 coincidió con el nom-bramiento de un nuevo director, Mariano Íbar. Es precisamente la línea de programas MBA implan-tados en todo el mundo, la que con el tiempo dará lugar al reconocimiento internacional de ESADE.

El desarrollo de la institución obliga a ampliar las instalaciones, y así, el curso 1965-66 la Escue-la se trasladó a un edifi cio de nueva planta, de 6.500 m2 sito en la avenida de Pedralbes (enton-ces denominada avenida de la Victoria), con una considerable ampliación de espacios, de servi-cios y, evidentemente de imagen, e iniciando la que será una larga relación con un nuevo entorno inmediato, el de Pedralbes. A los pocos años, en 1969, será nombrado nuevo director de la institu-ción, Xavier Adroer, que dirigirá los destinos de la escuela hasta 1988.

Desde sus inicios ESADE había tomado partido por opciones democráticas y había trabajado a favor de la necesaria apertura política, promo-viendo, en la medida de sus posibilidades, ac-titudes de pensamiento plural, de diálogo y de convivencia. La llegada de la democracia al país refrendó estos convencimientos profundos, con lo que la adaptación o adecuación de ESADE al nuevo contexto democrático fue fácil, rápida y efi caz.

ESADE en aquellos años tuvo un gran desarrollo con un importante incremento en el número de alumnos y la puesta en marcha de nuevos y rele-vantes programas, lo que requeriría nuevos espa-cios y nuevos equipamientos, que se fueron de-sarrollando en el entorno del edifi cio inicial donde estaba, y está en la actualidad, radicada jurídica-mente la institución. Y así, en 1983 se inau guró un nuevo edifi cio de ESADE en la calle Marqués de Mulhacén, que añadió 7.800 m2 a las disponi-bilidades de espacio.

En 1984 asumió la presidencia Jaume Iglesias, que recogió en 1989 la Creu de Sant Jordi otor-

HISTÒRIA

Pedres Albes - 11

gada por la Generalitat de Catalunya con la si-guiente motivación: «Por la tarea de capacitación de sus alumnos para el ejercicio de las funciones directivas y administrativas de alto nivel desde una perspectiva científi ca y humana y con un sen-tido crítico de las necesidades del hombre en una sociedad sometida a un constante proceso de transformación». La declaración anterior recono-cía el especial talante de ESADE.

En estos tiempos de cambios relevantes, des-pués de los primeros 30 años de existencia de ESADE, se puso en evidencia la circunstancia, claramente peculiar, que después de tantos años no existía una organización de antiguos alumnos que permitiese acercarlos a la institución, facili-tándoles servicios, y dinamizando su capacidad de aportación a la escuela y de consolidación de la institución en los diferentes entornos. Para re-solver este défi cit, se puso en marcha el proyecto de constitución de una Asociación de Antiguos Alumnos, actual ESADE Alumni, promovida por los representantes de los antiguos alumnos en la Junta de Gobierno de ESADE, Pere A. Fábregas y Francesc Rafart. Con el tiempo ESADE Alumni se ha transformado en una de las instituciones de este tipo más importantes de Europa.

La evolución de ESADE en los años siguientes con-tinuó con un crecimiento sostenido, requiriendo nuevas instalaciones, lo que conllevó que en 1991se inaugurase un tercer edifi cio singular en la misma zona, esta vez en la carretera de Esplu-gues, con una superfi cie de 12.500 m2, que fue acogiendo progresivamente diversas actividades y programas de ESADE. Con este movimiento proseguía con claridad, la larga tradición de en-raizamiento en Pedralbes.

Posteriormente, se creó la Facultad de Derecho dentro de la nueva Universidad Ramon Llull, in-corporándose posteriormente los estudios de empresa a dicha universidad, asumiendo así una posición universitaria de mayor claridad.

La dimensión del desarrollo de la institución per-mitió que sin abandonar Pedralbes, y a través de un acuerdo alcanzado con la Compañía de Jesús

en 1999 se ubicasen unas nuevas e importantes instalaciones en Sant Cugat del Vallès donde se iniciaron las actividades en la primavera del 2009. El nuevo campus universitario fue diseñado para tener una creciente interrelación con el Parque de Innovación Creapolis, promovido por ESADE en la misma zona, concebido como nuevo y avan-zado espacio para la interacción de empresas innovadoras, la investigación y la enseñanza. Al campus de Sant Cugat siguieron a continuación los de Madrid y Buenos Aires.

El crecimiento de la institución y la permanente aportación de esfuerzo, trabajo, conocimiento y valores, dentro de un contexto de progresiva internacionalización han permitido a ESADE te-ner un posicionamiento de primer nivel dentro del competitivo mundo de las organizaciones académicas y universitarias a nivel internacional, con un reconocimiento relevante de su actividad, pero manteniendo como siempre sus raíces en Pedralbes.

HISTÒRIA

Fotografía: ESADE

12 - Pedres Albes

EL RACÓ DEL GOURMET

Quatre grans d’arròs... de Pals

La gent del país, després d’una bona arros-sada, mai no diuen «hem menjat arròs» si no «hem menjat quatre grans d’arròs». Així ho va deixar escrit el senyor Pla en

un dels seus llibres i així mateix li vaig sentir a dir a n’en Pep Floriàn més d’una vegada quan (cin-quanta anys enrere?) ja no havíem deixat ni un gra d’arròs a la cassola que ell mateix ens havia cuinat després d’una excursió en barca a ses Me-des o Aiguafreda.

Fins arribar, però, a aquesta satisfacció gas-tronòmica, l’arròs ha de fer un llarg camí —des del camp a la cassola— que és interessant de conèixer.

De fet, sempre s’ha dit que l’arròs neix a l’aigua i que, per anar bé, també ha de morir a l’aigua. És per això que el cultiu de l’arròs s’ha anat des-envolupant principalment a les terres baixes de les desembocadures dels rius, allà on la corrent perd força i per la plana s’escampen les aigües repartint-se en les diferents sèquies que circulen fi ns a la vora del mar. Aquestes sèquies se sepa-ren del canal principal tal i com ho fan els nostres dits quan obrim el palmell de la mà.

Les terres baixes de prop del mar han estat objecte de conreu des de temps immemorial i han rebut el nom d’«illes». Les «illes» eren, i són, els espais de terreny cultivats entre dos

Baltasar Parera i CollEnginyer Agrònom

braços d’un corrent d’aigua. A més, la suavitat del clima que dóna la proximitat al mar, incideix molt favorablement en el desenvolupament de la planta, doncs no podem oblidar que l’arròs té un origen tropical i que suporta molt bé la sali-nitat del terreny.

A Catalunya, si exceptuem una petita zona de les terres de Lleida, tots els arrossars que tenim cor-responen a aquest model. Espais com el Delta de l’Ebre, on hi ha la principal producció arrossera de Catalunya, o al Llobregat on també hi havia hagut arròs fi ns els anys cinquanta, els arrossars se situen sempre en terrenys d’aquestes carac-terístiques.

En canvi, els arrossars de l’Empordà, si bé res-ponen al mateix model, tenen a més una singu-laritat molt especial. Singularitat que deriva no tan sols del fet d’haver estat aquí el lloc on es va iniciar el conreu de l’arròs a Catalunya, introduït segurament pels àrabs. Ni tampoc del fet que el primer document escrit on consta aquest cultiu a Catalunya sigui un «Establiment i Concòrdia» atorgada l’any 1452 pel Rei Alfons el Magnànim al «magnífi c» Miquel Pere, perquè pogués construir molins d’arròs des del Molí de Pals fi ns al mar, autoritzant-lo, a més a fer servir el Rec de Molí com a canal de navegació per a que les «fustes» (embarcacions de l’època) poguessin transportar l’arròs amb més facilitat.

Pedres Albes - 13

L’altre motiu de la seva singularitat és la de la seva excel·lent qualitat, molt superior a la d’altres zones arrosseres, deguda segurament a un con-junt de factors que mai no han estat prou ben es-tudiats, però que sens dubte tenen relació amb el microclima que gaudim —i a voltes sofrim— en aquest racó del país. Aquest clima, que tant ens fa patir quan la collita arriba amb un o dos mesos de retard sobre les altres zones arrosseres, un cop començada la tardor, és precisament el que li dóna a l’arròs de Pals una qualitat excepcional.

Una vegada collit, assecat i blanquejat, hi ha mol-tes formes de cuinar l’arròs de Pals. La més po-pular és la de l’arròs a la cassola, al qual si hi afegim la cabra (castellà: centollo), fa que aquest

arròs sigui el més important pel senyor Pla. Això sí, sempre i quan es mantingui un adequat equili-bri entre la gramínia i el seu acompanyament.

També tenim l’arròs negre, que té com a base un suculent, estudiat i parsimoniós sofregit fet a base de ceba tallada ben fi na a ganivet. Després hi ha l’arròs de colomí que segons l’escriptor és molt re-marcable i per últim tota la gran varietat d’arrossos a la marinera entre els que hem de destacar l’arròs de l’art que feien els pescadors locals.

Finalment cal dir, tal i com va deixar escrit el mes-tre, que no hi ha res que faci un arròs millor que el vent de garbí, res que acompanyi amb més efi cà-cia una bona digestió.

EL RACÓ DEL GOURMET

VITALIA SARRIÀc/ D`Osi, 13 (al costat de Capità Arenas)

93 205 99 16 www.vitalia.es

Per inserir publicitat en aquesta revista

i a la web de l’Associació pot contactar a

Tel. 667 020 916

o al [email protected]

14 - Pedres Albes

Educar para la felicidad*

Me parece que un apreciable número de educadores actuales —padres y do-centes— conciben su misión como la preparación del educando —hijo o

estudiante para el éxito profesional y el triunfo so-cial. Frecuentes señales de ello son las siguientes: se premian los buenos resultados académicos; se pondera, a menudo, la necesidad de una media alta para poder entrar en tal o cual carrera, o dentro de esta o aquella universidad; se ensalza a algún exito-so de la vida como paradigma, etc. No seré yo quien niegue la conveniencia de ser tan buen profesional como sea posible. Porque más que conveniencia, es obligación. Pero no se trata de eso sólo...

El verdadero éxito de una vida humana es su propia felicidad. Pero la felicidad auténtica supone un alto desarrollo del hábito de conocer objetivamente la realidad en general y el bien en particular. Por lo que el objetivo de la educación debe ser formar ca-racteres armoniosos en lo personal, en lo familiar, en lo profesional y en lo social.

En lo personal, la educación debe empezar por incul-car el respeto a sí mismo; todos nos debemos res-peto a nosotros mismos. Y el autorrespeto signifi ca ordenación de todo para el mayor desarrollo armo-nioso de uno mismo. ¿De qué sirve ser el primero de la clase si se es un zafi o en el trato? ¿Para qué le ser-virán «tantos saberes» si los demás no le aceptan?

La familia es el medio natural en el que se aprende a amar, porque en ella uno es aceptado tal cual uno es y no por lo que tiene o vale. ¿No es lo más pro-pio dar mucho allá donde se recibe mucho? ¿Qué es mejor, otra actividad extracurricular o dedicar ese tiempo a enseñar pacientemente, a hacerse la cama, a dejar limpio y ordenado el cuarto de baño o a limpiarse los zapatos? ¿Qué forma más la per-sonalidad?

Juan Carlos Vázquez-DoderoProfesor del IESE

Hay que recordar constantemente que los padres (y los hermanos mayores) son los primeros y principa-les educadores, que comparten con otras personas e instituciones este indelegable deber.

¿Es que no forma el carácter sacar buenas notas? Pues depende. Porque las buenas califi caciones pue-den formar o deformar el carácter. Lo que fortalece el carácter no es el resultado, sino los medios que se ponen: el esfuerzo. Y lo que completa el carácter son otras actividades, no menos esforzadas que el estu-dio, que cultivan la solidaridad y la convivencia. Tales actividades pueden ir desde la práctica de deportes de equipo hasta participar en la cosa pública, etc.

La ciudad —la propia comunidad— y el país son, después de la familia, núcleos sociales de capital importancia. Cualquier ciudadano culto del siglo XXI deberá tener un razonable sentido de pertenencia a su comunidad local, a su región, a su país y al mun-do. Y sentido de la pertenencia signifi ca responsabi-lidad solidaria, mediante la participación personal en la cosa pública, para hacer posible la subsidiariedad. Participar en la cosa pública no es una opción. Es una obligación de todos y cada uno de los ciudadanos, cada cual en la medida de sus posibilidades. Es natu-ral que haya unos jóvenes más proclives que otros a la actuación pública. Pero todos deben ser educados en la participación ciudadana. Y esto se debe incul-car desde temprana edad.

Nuestra civilización cultiva el vacío lleno de ruido y de actividad, en el que resulta difícil recapacitar. Por eso hay que educar para interiorizar, buscar la verdad y ser feliz.

Educar y formar no para el mezquino triunfo personal, sino para el servicio a los demás, que da la felicidad personal. Exigir no buenas califi caciones, sí esfuerzo; no brillo, sí armonía interior.

OPINIÓ

* Artículo publicado en la revista del IESE

Pedres Albes - 15

Pedralbes és un barri aïllat, sense comerç, relativament apartat del centre, en el que els seus veïns se senten desprotegits especialment de nit. La crisi econòmica

i les retallades en els efectius del cos policial i les forces de seguretat han accentuat aquesta sensa-ció d’inseguretat. Qui hagi tingut l’ocasió de cami-nar de nit pel barri ho entendrà molt bé.

Les mesures adoptades per les Comunitats de veïns de forma individual, fi ns i tot amb sistemes de vigilància de 24 h, no resolen el problema. Es pot garantir la seguretat a l’interior d’una vivenda o comunitat però no es pot garantir la mateixa se-

guretat al carrer. Per aquest motiu l’Associació de Veïns de Pedralbes (AVP) fa més de quatre anys va promoure la implantació del servei de Serenos Metropolitanos. Els resultats han estat positius i els delictes, al barri, han disminuït.

Aquest servei està pensat per a tothom, però es-pecialment pels nostres fi lls quan surten de nit. Tranquil·litza saber que quan tornaran a casa, moltes vegades caminant, el Sereno els acompa-nyarà fi ns a la porta de casa seva.

La fi losofi a és la mateixa que quan hi havia els tradicionals «serenos» d’abans que fi ns i tot ar-

Serenos metropolitanos:

Presència, proximitat i confiança

TERRITORI

16 - Pedres Albes

ribaven a conèixer personalment als veïns de la zona i podien detectar qualsevol element aliè al barri que pogués resultar sospitós. És per aquest motiu que recomanem a tots els associats que es posin en contacte amb ells, per conéixer’ls personalment i presentar-los tots els membres de la família.

Un cotxe patrulla efectua rondes pel barri, seguint unes rutes que varien periòdicament, mitjançant un sistema de marcatge que con-trola que el vigilant passi per totes les comunitats de veïns abona-des al servei. Davant de qualsevol anomalia que es detecti, s’actua directament o bé s’informa a les entitats corresponents: bom-bers, metges, cossos de seguretat.

També es fan rondes a peu en les que es contro-len avaries, alarmes, fuites, que les portes de les porteries i dels parkings dels associats estiguin ben tancades, etc.

Prèvia trucada telefònica, acompanyen als abo-nats quan entren o surten de casa seva i acu-deixen immediatament a la trucada de qualsevol associat per solucionar qualsevol tipus de pro-blema: sorolls, festes, persones sospitoses, etc. En algun cas greu es poden desplaçar fi ns a la

farmàcia per aconseguir els medicaments que l’associat necessita.

Estan en contacte permanent amb la seva base, reben periòdicament la visita d’un inspector i es-

tan coordinats amb una altra patru-lla que realitza el servei a Pedralbes Nord.

A efectes de control, totes les rondes que realitza el cotxe patrulla queden registrades mitjançant un sistema GPS i s’analitzen després a la cen-tral. També es fan reunions periòdi-ques amb l’Associació per comentar

les incidències que han tingut i prendre conjunta-ment les mesures oportunes.

El preu és realment competitiu i es va reduint a me-sura que s’incrementa el nombre d’abonats. Està previst la posada en marxa d’un segon vehicle, tant bon punt la quantitat d’associats ho permeti.

Els resultats són positius i els delictes van dismi-nuint, però es necessiten més associats perquè puguin disposar de més efectius i ser més efi ci-ents. Des de l’AVP recomanem especialment a tots els veïns que contractin aquest servei que és per un bé de tots. Pensem que és un deure moral associar-s’hi perquè al fi nal tothom se’n benefi cia.

TERRITORI

Si vols publicar algun article que penses que és interessant per als teus veïns,envia’l a [email protected]

Si en canvi desitges incloure publicitat del teu comerç, negoci o establiment,truca’ns al telèfon 667 020 916 i t’informarem amb més detall.

VOLS PARTICIPAR O COL·LABORAR A PEDRES ALBES?

Aquest servei està pensat per a tothom, però

especialment pels nostres fi lls quan

surten de nit.

Pedres Albes - 17

En caso de que usted no lo haya notado, le informamos de que estamos expe-rimentando zonas de turbulencias en al menos dos frentes: en el de nuestra

moral, cada vez más disminuida y en la disminu-ción del contenido del monedero cada mes……

...Y como las buenas ideas surgen en los mo-mentos difíciles y estresantes, decidimos “tomar el toro por los cuernos” y organizar un evento que combina la convivencia y satisfacción por estar juntos y la posibilidad de reciclar.

El reciclaje se ha convertido en una palabra de moda y hoy en día, la moda es consumir menos y dar nueva vida a objetos que casi gritan su necesidad de viajar y trasladarse a otra casa. Su nueva familia le aportará otra mirada ... ¡porque se lo merece! (Aunque no sea un producto de belleza).

¿Quién no habrá pensado mirando desespera-damente un...?: ya no lo quiero pero sigue sien-do útil, ...que pena tirarlo..., o ¿a quién se lo voy a dar?

La AVP ha decidido organizar una mañana de Mercado Vintage donde cada particular podrá reunir sus objetos, ropa, muebles y venderlo al mejor precio o al trueque. Todas las personas tienen tesoros que fi nalmente podrán cambiar de dueño gracias a la ayuda de la Casa Can-tabria y del Distrito de les Corts sin los cuales esta aventura hubiera sido imposible.

La AVP quiere dar las gracias por su confi anza a todos ellos esperando que el mercado Vintage se convierta en «una curiosidad cultural» en un Pedralbes que debe crecer año tras año.

Hagamos correr la voz de primera mano.

Mercat Vintage organizado por la AVP12 de mayo 2013Casa Cantabria Calle Sor Eulalia de Anzizu n.º 45

ACTIVITATS SOCIALS

18 - Pedres Albes

La idea de montar este año un chiringuito para servir salchichas frankfurt a la bra-sa, ha tenido gran éxito en esta segun-da edición del MERCAT DE NADAL de

Pedralbes.

La buena logística previa, como organizar una barbacoa, tener sufi ciente carbón, pan, salchi-chas y mostaza, y …naturalmente las genero-sas donaciones, hicieron posible la realización.

Una vez montada y pues-ta en marcha la barbacoa —prestada amablemente para esta ocasión por la CASA CANTABRIA— Luis Puig y yo dimos las prime-ras vueltas a las salchichas de frankfurt, donadas ge-nerosamente por SABINE SCHARA. ¡Teníamos que probar si nos quedarían bien!

Así nosotros, dos volunta-rios del BANC DELS ALI-MENTS, vestimos cada uno un chaquetón de lana azul, como lo llevan los camare-ros, los Köbes, en las tascas populares de Colo-nia. Actuábamos delante de las brasas con una divertida imagen a nuestras espaldas mostran-do un cocinero saltando con una cuerda hecha de salchichas. (Gracia Goma lo había pintado inspirándose en el caricaturista Tommy Ungerer para animar la parada.

De buena mañana servíamos ya las primeras salchichas acompañadas por panecillos apor-tados por la FLECA PAUL. Como las salchichas eran tan buenas y nuestra energía e ilusión tan grande, se nos acabaron al cabo de poco tiem-po los panecillos. Una anécdota más: un ayu-dante nuestro tenía que ir corriendo a la pana-dería más cercana para abastecer el chiringuito con más pan.

Finalmente no nos quedó ni una sola ración de salchicha ni de pan y cerramos la para-da un poco antes de tiempo. El apetito de la gente haciendo cola nos había sorprendido to-talmente.

Al contar nuestros ingresos se nos escapó una sonrisa. Sa-tisfechos por la buena canti-dad de dinero recogido para el Banc dels Aliments, y la can-tidad aportada por mi mujer, su amiga Marta Aguirre y Toni y Juan Molins (Molins Interiors) en la parada situada frente a la nuestra, mediante obje-tos nuevos (Molins Interiors) y otros antiguos además de

pequeñas obras de arte que donaron artistas y particulares.

Esperando con ilusión la edición del año que viene, quiero agradecer otra vez la amable ayu-da incondicional de todos nuestros sponsors para el BANC DELS ALIMENTS.

El mercat de NadalOrganizado por la AVP en colaboracióncon El Banc d’Aliments

ACTIVITATS SOCIALS

Erwin HammVoluntario del Banc d’aliments

y miembro de la Junta de la AVP

Pedres Albes - 19

Una jornada conmovedora. Aun intran-quilas por las condiciones climáticas —sabíamos que íbamos a pasar frío— estábamos seguras que valía pena.

La puesta en escena nos trae murmullos, idas y venidas, gente con bolsas y cajas llenas de arte-sanía. Dispuestas a ser colocadas y exhibidas de la mejor manera que cada uno sabe hacer, espe-rando a conquistar las miradas de los paseantes, aparecen como por arte de magia sobre los man-teles navideños.

De pronto... ¡Talán!... ¡Talán!... ¡Maravilloso! este campanario de la iglesia que nos anuncia la aper-tura del MERCAT DE NADAL DE PEDRALBES.

A nosotras se nos para el corazón, tenemos «la paradita» a medias… «creo que es culpa mía, esta plaza me transporta y no puedo evitarlo, pierdo el tiempo recordando varias celebraciones familia-

res en el Monasterio». Sólo cuando mi socia me coloca una taza de café en la mano y me dice… ¡Espabila! entiendo que ha llegado el momento.

Com&gou es nuestra paradita, con sus coronas de ramas de abeto y musgo. Con sus no menos irresistibles ramos variados de eucaliptos que per-fuman las casas en estas fechas…Y de fondo la guinda la ponen esos villancicos cantados por la Coral… La plaza se va llenando y un rayito de sol perezoso va tomando posesión entre las nubes.

Qué más os puedo decir, mercadillos hay mu-chos, pero con este marco ninguno. Nosotras es el segundo año y si nos dejan repetiremos. Felici-tar a la Asociación de Vecinos por esta magnífi ca idea y promoción en uno de los lugares más be-llos de Pedralbes.

¡Hasta el próximo año!COM&GOU

Una celebración que despierta todos los sentidos

ACTIVITATS SOCIALS

20 - Pedres Albes

PANORAMA

Lluís AmatLa visió d’un membre de la Junta Directiva

L’Associació de Veïns de Pedralbes té més de 30 anys de vida. La junta directiva té com a objectius apropar-se cada vegada més als veïns de Sarrià i les Corts, mi-

llorar la mobilitat, aparcaments, seguretat, neteja, il·luminació, etc.

Com aconseguir els objectius? Assistint als consells plenaris, audiències públiques, comis-sions, reunions amb els gerents i tècnics, reuni-ons amb els veïns per temes puntuals del barri...

La nostra activitat és més complexa perquè de-penem de dos districtes i la tasca se’ns fa més

feixuga per poder coordinar-la. És per tot això que necessitem la màxima col·laboració dels ve-ïns perquè ens exposin les seves inquietuds i mi-llores del nostre barri.

Ho poden fer a través de la nostra pàgina web:www.avpedralbes.como al mòbil: 667 020 916.

D’altra banda l’AVP tenim altres aspectes lúdics. Hem realitzat dos mercats de Nadal el mes de novembre, una conferència del Dr. Valentí Fuster al Tennis Barcelona i a curt termini en tenim d’al-tres sobre les quals us mantindrem informats.

Missió:L’AVP, amb la dedicació altruista dels seus membres, actua com a eix vertebrador amb les seves iniciatives a partir d’inquietuds, idees i suggeriments dels veïns dins de l’àmbit del seu territori, actuant com coordinadora amb les administracions públiques i privades que correspongui segons els diferents temes.

Valors: • Integritat • Objectivitat • Altruisme • Dedicació • Treball en equip • Comunicació • Suport als associats • Solidaritat • Tolerància • Experiència • Innovació • Professionalitat

Objectius:Mitjançant activitats cíviques i culturals busquem millores i major projecció del nostre barri, d’acord amb les propostes i inquietuds dels veïns.

Els nostres valors

Pedres Albes - 21

Después de formar parte del tejido ciu-dadano de la misma ciudad que es Barcelona —a la que adoro a pesar de las múltiples contradicciones que me

plantea— uno se hace una pregunta … ¿por qué ciertos barrios de Barcelona han fl irteado más conmigo y por qué otros barrios son y serán per-fectos desconocidos?

En este caso Pedralbes ya ejercía una notable in-fl uencia positiva durante los veranos de mi infancia.

Por aquel entonces (años 50) las clases humildes de Barcelona desconocían el sentido de la pala-bra vacaciones que les quedaba muy alejada de su día a día. Por tanto mis veranos eran intensa-mente barceloneses con un paréntesis de una ri-gurosa semana en la que me sentía acogido por mis abuelos en su pueblo natal del Priorat que en aquel entonces a mí me parecía el lejano oeste, porque para cubrir los 140 km que dista de Bar-celona, prácticamente ocupábamos el día entero.

Sin embargo el gran premio del verano para mí consistía en la tarde en que con mi madre desde la Plaza Palacio abordábamos lo que para aquel entonces se convertía en una atracción de uso cotidiano como era el tranvía de cortinillas, bien aireado, sin carrocería apenas y con unas cortinas a grandes rayas blancas y azules en la parte su-perior para evitar el exceso de sol … Si no recuer-do mal su número era el 64 y cubría el recorrido Barceloneta-Pedralbes y su fi nal era en la Placita Pedralbes delante de una pequeña granja regenta-da por las clarisas en la que dispensaban los mejo-res matós de Barcelona. Elaborados con los hue-

PANORAMAUn punto de vista diferente:

El Pedralbes de mi infancia Marcel Montlleó

vos de las ofrendas a dichas clarisas que gozaban y gozan de fama como conseguidoras del mejor «tiempo» para ocasiones puntuales como bodas, bautizos, comuniones o fi estas privadas.

El recorrido en tranvía más o menos tenía una du-ración de 1h 30’ de subida y otro tanto de bajada, tiempo para mí de verdadero espectáculo pues me servía para descubrir una Barcelona que que-daba demasiado alejada de mi barrio y por tanto admirar el componente de exotismo de sus tien-das, de sus edifi cios, de sus iglesias, de sus jardi-nes. Todo ello era espectacular para mí.

Más tarde, en mis años mozos adopté la rara cos-tumbre de ir en Nochebuena a estacionar con mi coche cerca del monasterio, para escuchar los cantos de la misa del gallo de los monjes. Y más tarde aun tuve una novia con la que compartí su devoción por Pedralbes con paseadas románti-cas, con encuentros fugaces descubriendo casas, jardines, rincones… y siempre con el sentimiento de escaparnos aunque fuera por breves instantes de la gran urbe … y nuestra frase era al revés que el título de un conocido fi lm «tan cerca, tan lejos».

Y es allí donde me asalta la pregunta de ¿por qué este vínculo con Pedralbes y no con el Parque Güell?, ¿por qué mi otro vínculo con la Barcelo-neta y no con Gavá?, ¿por qué el Paseo de Gra-cia y no el Paseo Maragall?

Y una pregunta más… ¿Tendrá más cosas prepa-radas para mí Pedralbes?

Continuará….

22 - Pedres Albes

Carla Torres, 29 anys, Llicenciada en Psicologia i RR.LL., respon a les nos-tres preguntes en relació a la seva vida com a veïna del barri de Pedralbes.

AVP: Vas anar a un col·legi del barri?C.T.: Sí, al Betania Patmos. Els meus pares voli-en que anés a un col·legi que estigués a prop de casa així que, durant els meus estudis de primària i secundària vaig poder anar al col·legi caminant. Vaig entrar a Betania als dos anys «en el col·legi de baix» que formava part de les estàncies annexes a les monges Clarises.

AVP: Al col·legi, els teus companys eren del barri de Pedralbes?C.T.: La majoria eren d’altres barris. De fet, encara continua passant. Els col·legis de la zona absorveixen una gran quantitat d’escolars que arri-ben d’altres zones de Barcelona. Encara que no sóc una experta, in-tueixo que és una de les raons de la gran quantitat d’embussos que hi ha a Pedralbes, on les vies de sortida són escasses i provoquen aquestes situacions.

AVP: Dius que hi anaves caminant, què veies pel camí?C.T.: He vist construir la Ronda de Dalt i l’arribada dels quadres Thyssen al Monestir de Pedralbes. També he vist com a poc a poc han anat desapa-reixent els esquirols que vivien als arbres a prop de casa.

AVP: Quins serveis hi havia al barri fa 25 anys? Com creus que ha evolucionat?

C.T.: Als anys noranta vaig començar a utilitzar el transport públic i la veritat és que era una odisea! Hi havia poques línies i pocs autobusos... t’havies d’esperar a la parada 20 minuts de mitjana (riu).

AVP: Recodes alguna cosa més d’aquells anys?C.T.: Vaig fer la catequesi al Monestir de Pedral-bes, en un entorn cultural i ambiental fantàstic. També recordo les meves passejades en bicicleta amb el meu pare fi ns al Parc Cervantes per veure,

durant els mesos d’abril i maig, les roses acabades de fl orir.

AVP: Ara vius en un altre barri, que em pots explicar al respecte?C.T.: Fa dos anys que em vaig traslladar al barri de S. Gervasi on em trobo molt a gust, però trobo a faltar la tranquil·litat i l’entorn de Pedralbes.

AVP: Diga’m un aspecte a millorar a Pedralbes i un altre que conside-ris que és un encert.C.T.: Potser, en algunes zones hi falten comerços (m’encanta sortir

els matins i anar a buscar el pa caminant!). Un altre aspecte a millorar és l’obertura de biblio-teques públiques (durant la meva època d’es-tudiant només podia anar a les zones d’estudi de les universitats properes al meu domicili). Y en quant a la part positiva, conservo una estreta relació amb el barri, no només perquè els meus pares hi continuen vivint i la meva germana és mestra al Col·legi St. Paul que està a l’Avinguda Pearson, sinò perquè em sento a gust passejant per tants i tants llocs que han format part de la meva vida.

PANORAMAEntrevista a: Carla Torres

Visc a Pedralbes des dels dos anys

www.avpedralbes.com/