Núm. 269 .Octubre 2012

Dip. Leg. T-14-1988 Any XXIV

Quarta època

εsglésiade τarragona

Núm. 269 .Octubre 2012

Dip. Leg. T-14-1988 Any XXIV

Quarta època

Comencem l’ANY DE LA FE

εsglésia de τarragona

εsglésia de τarragona

εsglésiade τarragona

L’arxidiòcesi va iniciar l’Any de la fe el diumenge 14 d’octubre amb una missa solemne a la Catedral de Tarragona. En aquesta celebració també hi va

haver l’enviament dels catequistes, un dels principals educadors de la fe, perquè ajudin els infants, joves i adults a créixer en la fe i la vida comunitària.

A Obertura de l’Any de la fe

Pàgina 20

I, a més, La Quarta d’EdT (p. 3), Capçalera (p. 5), Màrtirs del s. XXI (p. 16), Any de la fe (p. 18), Radiografia dels arxiprestats (p. 22), Acció social (p. 24), Tarragona missionera (p. 26), Reflexió (p. 28), Mes marià ( p. 30), El Sant Pare al Líban (p. 31), CET (p. 33), Notícies (p. 34) i Cinema (p. 35).

Després de dos anys, la Catedral Metropolitana i Primada de Tarragona ha obert de nou les seves portes en acabar les obres de restauració

centrades en la neteja dels paraments i elements arquitectònics de l’interior. La novetat artística més remarcable ha estat l’aparició de diferents policromies.

A Seu Metropolitana…

Pàgina 6

SUMARI 269Octubre 2012

3

Núm

ero 269 -Octubre 2012

Els articles publicats aεsglésia dε τarragona

expressen solament l’opiniódels seus autors.

www.arquebisbattarragona.catuna finestra de l’Església arxidiocesana de Tarragona

La Quarta d’εdτεsglésiade τarragona

DirectorSantiago Grimau

Consell de redaccióMn. Joaquim FortunyMn. Francisco GiménezDídac BertranAnna RobertLuis-José Baixauli

SecretariaMontse Sabaté

Assessorament lingüísticRosalia Gras

Maquetació i FotografiaSanti Grimau

Edita: Arquebisbat de Tarragona

Redacció, administració,publicitat i subscripcions:Adreça Pla de Palau, 2Telèfon 977 233 412 (ext. 205)Fax 977 251 847Adreça electrònica mcs@arquebisbattarragona.catPàgina webwww.arquebisbattarragona.catCodi postal43003 Tarragona

Imprimeix Impremta Barnola, S.L.-Guissona

Dipòsit legal T-14-1988

Subscripció anual(11 números): 15,00 €

Subscripció anual Europa (11 números): 40,00 €

Preu unitari: 1,50 €

Publicada amb la col·laboraciódel Departament de Culturade la Generalitat de Catalunya

La Quarta d’εdτQuatre persones en una habitacióAntoni Coll Gilabert, periodista

En aquest Any de la fe que acaba de començar,

imaginem-nos una habitació amb quatre persones: un ateu, un agnòstic, un indiferent i un creient.

L’ateu està tota l’estona dient que Déu no existeix i buscant arguments per provar-ho, sense saber que ni l’existència de Déu ni la seva no existència no es poden demostrar experimentalment.

L’agnòstic ha arribat a la conclusió, encara que la podria revisar, que no podem saber la veritat i que no val la pena dedicar-hi esforç.

L’indiferent està massa ocupat a trobar moments per a parar-se a pensar. Entre la feina, la política, el futbol i les diversions, no té temps per a res més.

Finalment, el creient, sap que l’existència de Déu no es pot detectar al laboratori, però que és raonable; és una veritat que no s’imposa de forma contundent, però a la qual s’hi pot apropar només atansant-se a la finestra i contemplant el món. Fins i tot ha fet experiència personal de

l’encontre amb Crist a la seva ànima. S’adona que li interessa tant com la seva família, és a dir, li resulta familiar.

Com pot haver-hi un diàleg fructífer entre les quatre persones en aquella habitació? L’ateu es mostra enfadat (no amb Déu, perquè pensa que no existeix, potser amb ell mateix). L’agnòstic teòric i el pràctic (l’indiferent) estan més tranquils, però es perden la llum del creient que és a prop de la finestra i que entén la raó de ser d’estar en aquesta habitació (el món) i del destí que l’espera en la vida eterna. La conversa flueix entre els quatre només si s’accepten els uns als altres tal com són, i si busquen entre tots un joia amagada: la veritat. εdτ

4

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

Capçalεra

En positiuDidac Bertran, Cap del Departament de mitjans de comunicació social

Cada cop és més difícil no agafar una depressió quan

obres un diari o engegues la tele o la ràdio. Ens diuen que vivim en el millor dels mons possibles, però m’agradaria saber per a qui… ¿Per als 875 milions de persones que, segons el president de la FAO passen fam al món? ¿Per als 70 milions i escaig d’aturats que es comptabilitzen entre la Unió Europea i els Estats Units?… ¿O potser per als qui han traslladat 300.000 milions d’euros des d’Espanya a paradisos fiscals? ¿O per als que demanen que l’Església pagui l’IBI i en fan excepció amb Eurovegas?…

Per altra banda, aquests dies, a les terres on va néixer l’Església s’està produint un bany de sang que encara pot ser més gran. Els interessos més espuris, recolzats en uns mitjans de comunicació completament parcials, poden fer que l’Orient Mitjà esdevingui un infern més gran que no pas ho és ara… i ja és dir! Des que Caín va matar Abel, la sang dels germans no ha deixat de vessar-se en algun indret d’aquest planeta on, en un principi, Déu veié que tot era bo de debò.

Per això, i per no deprimir-nos, més val que passem a coses positives…. Una d’elles, per exemple, l’èxit del viatge del Papa al Líban. Hi ha qui es pregunta per què el Pontífex va escollir precisament el Líban. Entre altres coses perquè es tracta d’un país amb gairebé vint comunitats religioses, un possible laboratori de la pluralitat religiosa del futur en altres llocs.

I ja que estem parlant del Papa, Benet XVI va inaugurar, el diumenge 7 d’octubre, amb la celebració d’una solemne missa a la plaça de Sant Pere, el Sínode sobre la «nova evangelització per a la transmissió de la fe cristiana», que aplega 262 arquebisbes, bisbes, superiors generals de congregacions i patriarques arribats de tot el món. Aquest sínode de tres setmanes de durada és una de les grans prioritats del Papa i tractarà de trobar els mitjans per anunciar l’evangeli en països tradicionalment cristians, on els fidels s’allunyen de les Esglésies.

Igualment, des de la plaça de la basílica de Sant Pere, al Vaticà, el Papa va recordar que el concili Vaticà II, inaugurat fa 50 anys, va ser l’«expressió més universal i l’impuls més autoritzat» del dinamisme espiritual i pastoral del segle XX. El seu aniversari es va celebrar el dijous 11, al mateix temps que s’inaugurava l’Any de la fe. Al principi de la cerimònia, a la qual va assistir el Sr. Arquebisbe, Benet XVI va proclamar dos nous doctors de l’Església. Ambdós, teòlegs admirats per les seves idees i actors de l’evangelització en la seva època, ja eren sants: l’espanyol Juan d’Àvila (1499-1569) i l’alemanya Hildegarda de Bingen (1098-1179). A casa nostra, la celebració d’inici de l’Any de

la fe es va fer el 14 d’octubre a la Catedral de Tarragona amb una solemne eucaristia en el decurs de la qual es va fer l’enviament dels catequistes, un acte que va esdevenir molt emotiu.

Pel que fa a altres temes, la manifestació de l’11 de setembre a Barcelona ha donat lloc a una onada d’independentisme amb reaccions per a tots els gustos. La posició de l’Església catalana l’expressava així el Sr. Arquebisbe en una entrevista: «La nostra missió és pastoral, anunciar la bona nova de l’evangeli, difondre la paraula del Jesucrist. En aquell “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu” es basa l’esperit de la nota sobre les eleccions a Catalunya que vam emetre els bisbes de la Conferència Episcopal Tarraconense. Ens trobem davant una qüestió opinable, i una qüestió opinable no s’ha d’erigir en un imperatiu moral. Correspon a la ciutadania pronunciar-se sobre com ha de ser aquesta forma política.»

I, com hauran observat els amables lectors, hi ha hagut canvis en la direcció d’aquesta revista. Ara el director passa a ser el bon amic Santiago Grimau Ferré, a qui desitjo un gran èxit al capdavant de la nostra ESGLÉSIA DE TARRAGONA; el mateix desitjo també de tot cor a la jove periodista Anna Robert Fustero, la qual fa unes setmanes s’ha fet càrrec de la direcció del FULL DOMINICAL. No tinc cap dubte que aportaran noves idees i nova empenta a les nostres publicacions arxidiocesanes. εdτ

5

Núm

ero 269 -Octubre 2012

5

La Catedral de Tarragona recupera el seu esplendor

Sεu Metropolitana

La restauració ha deixat al descobert policromies datades entre els segles XIV i XVI

Després de dos anys, la Catedral de Tarragona ha obert de nou les seves portes en acabar les obres

de restauració que s’han centrat en la neteja dels paraments i elements arquitectònics de l’interior de les tres naus i del transsepte de la seu, projecte inserit en la quarta fase del Pla Director de la Catedral de Tarragona, subvencionat pel Ministeri de Cultura. La novetat artística més remarcable, en treure la capa de pintura grisenca i l’encintat de carreus figurats duts a terme l’any 1774, ha estat l’aparició de diferents policromies.

L’acte d’inauguració, que va tenir lloc el dijous dia 13 de setembre, es va iniciar amb la celebració d’una eucaristia presidida pel Sr. Arquebisbe i concelebrada per nombrosos preveres de l’arxidiòcesi, encapçalats pels canonges del Capítol de la Catedral, organitzadors de l’acte. El Cor i l’Orquestra dels Amics de la Catedral van sostenir els cants de la celebració.

La inauguració va comptar amb la presència del ministre de l’Interior, Sr. Jorge Fernández Díaz; de la delegada del Govern espanyol a Catalunya, Sra. María de los Llanos de Luna; de l’alcalde de Tarragona, Sr. Josep Fèlix Ballesteros; del president de la Diputació de Tarragona, Sr. Josep Poblet; del subdelegat del Govern espanyol a Tarragona, Sr. Jordi Sierra; del delegat del Govern de la Generalitat a Tarragona, Sr. Joaquim Nin; del director general de Belles Arts i Béns Culturals del Ministeri de Cultura, Sr. Jesús Prieto de Pedro, i d’una àmplia representació del món civil, militar, acadèmic i social del territori.

El Sr. Arquebisbe, en la seva homilia, va dir que restaurar la Catedral no és només arreglar casa nostra sinó també arreglar la casa per als qui vindran després de nosaltres. «Les nostres catedrals i esglésies no són només patrimoni nostre sinó de tots els nostres pobles i de les nostres ciutats. Com he manifestat en altres ocasions, el meu desig és que la Catedral sigui com el motor, el cor, el centre espiritual de tota l’arxidiòcesi.»

6

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

Foto: MCS

Foto: MCS

Foto: MCS

Foto: MCS Foto: MCS

7

Núm

ero 269 -Octubre 2012

Acte institucional

En acabar la celebració de l’eucaristia va tenir lloc l’acte

institucional d’inauguració. En primer lloc, el degà i president del Capítol de la Catedral, Mons. Miquel Barbarà, va donar la benvinguda a tots els convidats a la festa d’inauguració fent un especial agraïment a totes les persones que han fet possible la restauració. El següent torn de paraula va ser per al ministre d’Interior del Govern espanyol, Sr. Jorge Fernández Díaz, el qual va destacar que la Catedral és el reflex d’un poble i element conformador de la identitat cultural pròpia com a element patrimonial; un element que no és estàtic sinó dinàmic com la mateixa societat. «Les pedres continuen vives com la fe dels qui l’estan construint», va finalitzar.

El Sr. Arquebisbe va mostrar una gran satisfacció en veure restaurat l’interior de la Catedral. «Dono gràcies al Senyor i també al Capítol i al Ministeri de Cultura per l’esforç que han fet en tot

aquest projecte, i prego perquè es pugui portar a terme la cinquena i última fase, amb la restauració de la capella de Santa Tecla, del claustre i de Santa Tecla la Vella, així s’enllestirien les reformes de la Catedral.»

Un gran patrimoni artístic i cultural

La Catedral de Tarragona conserva un gran patrimoni artístic i cultural, testimoni de les diferents èpoques, estils i persones que han anat passant fins als nostres dies. La novetat artística més remarcable, fruit d’aquesta fase de restauració, ha estat l’aparició de diferents policromies explicades, amb el suport d’una projecció, pel Dr. Antonio P. Martínez Subias, canonge responsable del patrimoni artístic i documental de la Catedral. «Les policromies, predominant el recurs sobre fons negre per tal de generar matisos i contrastos de colors, podrien tenir data del segle XIV les més antigues, i les més recents de cap a començaments del segle XVI», va detallar.

Segons Mn. Antonio P. Martínez, el conjunt iconogràfic més ben conservat el conforma la constel·lació d’escultures exemptes i relleus que ornamenten la capella de Santa

Foto: MCS

Foto: MCS

Foto: MCS

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

8

Construcció i disseny de maquinària - Departament de disseny

Mobiliari urbà - Interiorisme

Des de l’any 1989 innovant en metall i construcció

Talleres Valero Reus S.L. (José A. Valero Navarro)Polígon Industrial Bescós. C/Sardenya, 3 (Ctra. Constantí) 43206 REUS

adreça electrònica: admin@talleresvalero.net Telèfons 977 770 651 - 977 771 643

Maria dels Sastres, construïda sota el patrocini de l’arquebisbe Pere de Clasquerí (1358-1380); les tres claus de volta que es troben a la nau central més les voltes de les capelles del Crist de la Salut i del Roser; i les decoracions del presbiteri, espectaculars tant per la seva grandària com pel seu estat de conservació, que són un teixits figurats que ornamenten els murs laterals propers al retaule major de la Catedral. «El conjunt de les policromies descobertes a les voltes i columnes i els paraments evidencia que l’interior d’aquesta Catedral va estar abundosament ornamentat seguint la tradició iniciada per les antigues cultures d’Egipte, Pèrsia o Mesopotàmia, i que ha arribat fins a nosaltres a través de Grècia i Roma», va concloure.

L’actuació integral a l’interior de la Catedral ha suposat una inversió global de gairebé tres milions d’euros finançats pel Ministeri de Cultura a través

de l’1% cultural, emmarcat en el Pla Nacional de Catedrals.

Foto: MCS

9

Núm

ero 269 -Octubre 2012

CATEDRAL DE TARRAGONA

10

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

CATEDRAL DE TARRAGONA

Foto: MCS

11

Núm

ero 269 -Octubre 2012

La conservació d’un testimoni de fe, història i arquitectura

Al llarg dels anys s’han invertit molts esforços i treball per a conservar el patrimoni artístic

i cultural de la Catedral i de mica en mica s’ha anat prenent cada cop més consciència que la Catedral necessitava un gran esforç de restauració. D’aquesta necessitat sorgeix el Pla Director de restauració de la Catedral de Tarragona, en el marc del Pla Nacional de Catedrals, un document històric, científic i tècnic que analitza el conjunt catedralici en la seva totalitat i en els diferents aspectes de testimoni de la fe cristiana, testimoni de la història i testimoni de l’arquitectura. El Pla proposa la seva conservació per tal que continuï essent testimoni d’aquesta història.

ANYS PREVIS AL PLA DIRECTOR

Restauració de la façana principal

— Finançament: Hoechst Ibérica, S.A.— Termini d’execució: Any 1992

Restauració del cimbori

— Finançament: Fons Europeu—Termini d’execució: Anys 1996-1997

PLA DIRECTOR

1a fase, del Ministeri de Foment. Façanes de llevant

— Finançament: Ministeri de Foment— Termini d’execució: 1998-1999

Seguint el seu recorregut des de la porta de la Catedral fins al creuer, aquest sector inclou les dues primeres capelles gòtiques del Baptisteri i Sant Miquel, amb les sagristies annexes, de meitat del segle XIV; la façana interior de la capella neoclàssica de Santa Tecla (construïda per l’arquitecte Josep Prat l’any 1775); la capella de Sant Francesc; la capella gòtica de la Presentació, i el transsepte dret amb el tercer absis construït a finals del segle XII, dins els plantejaments romànics dels inicis de la Catedral. L’objectiu és recuperar parts perdudes, desmuntar afegits residuals sense valor arquitectònic, mantenir les traces i conservar i recuperar la funció constructiva de cada element arquitectònic.

2a fase, del Ministeri de Foment. El campanar

— Finançament: Ministeri de Foment— Termini d’execució: 2000-2003

La base del campanar se situa en els primers períodes constructius de la Catedral. El tipus d’aparell utilitzat, la decoració ornamental i arquitectònica a les portes i finestres, les marques de picapedrer i les grans dimensions dels carreus de pedra del Mèdol de gra, són reutilitzats de les restes arquitectòniques i substrats arqueològics d’època romana. Les obres d’aquesta fase han permès descobrir, mitjançant les prospeccions, la consulta de les fonts i els aixecaments planimètrics, mostres d’aquests elements romans reaprofitats en els tancaments de l’escala d’accés a la coberta i de l’absis. Alhora s’han reparat les patologies que presentaven els elements petris degradats amb la finalitat d’evitar les filtracions d’aigua a l’interior.

Foto: MCS

12

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

3a fase, del Ministeri de Cultura. Les cobertes i façanes

— Finançament: Ministeri d’Educació, Cultura i Esports.

— Termini d’execució: 2007-2008

Aquesta fase incloïa la recuperació de les cobertes de la nau central i laterals de la Catedral i la restauració de les façanes superiors, amb totes les vidrieres que donen llum a l’interior. Aquesta solució ha permès l’arranjament de les filtracions generalitzades de les cobertes, racionalitzar el sistema general de conductes de desguàs, aconseguir l’aïllament tèrmic de l’interior de la nau i evitar humitats de condensació, amb la qual cosa s’asseguraria la major estabilitat climàtica de l’interior de la Catedral i la millor conservació dels seus elements ornamentals.

4a fase, del Ministeri de Cultura. Neteja i sanejament de l’interior

— Finançament: Ministeri d’Educació, Cultura i Esports.

— Termini d’execució: 2010-2012

Aquesta actuació proposava la neteja i sanejament de les parts alterades per la humitat i el pas del temps dels paraments interiors de voltes i murs de les naus, la recerca i conservació de les restes de decoració mural d’aquests paraments i la regularització de les instal·lacions tècniques necessàries per al bon funcionament de la Catedral. Els treballs arqueològics de suport han permès tenir més informació històrica de les estructures antigues i comprendre millor la composició i funcionament de les existents.

5a fase. Capelles laterals i claustre

Aquesta fase és la darrera del Pla Director, sense termini fixat d’execució.

CONVENI 1999-2004

Aquest conveni, signat per la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Tarragona, l’Ajuntament de Tarragona, el Consell Comarcal del Tarragonès i l’Arquebisbat, comprèn sis etapes.

Foto: MCS

Foto: MCS

13

Núm

ero 269 -Octubre 2012

1a etapa. Rehabilitació i drenatge dels murs de control mediambiental. Termini d’execució: 1999

2a etapa. Exterior de l’absis i interior de la capella de Sant Miquel. Termini d’execució: 2000

3a etapa. Impermeabilització i drenatge de murs. Supressió de barreres arquitectòniques. Termini d’execució: 2001

4a etapa. Rehabilitació de coberta i façanes de la capella del Corpus Christi. Pintures de la capella de Sant Miquel i excavacions arqueològiques. Termini d’execució: 2002

5a etapa. Excavacions arqueològiques, rehabilitació estructural, impermeabilització i drenatges.

Museu Diocesà, restauració interior de la capella de Sant Fructuós. Termini d’execució: 2003

6a etapa. Rehabilitació estructural, impermeabilització i drenatges. Museu Diocesà. Termini d’execució: 2004

PROJECTE D’IL·LUMINACIÓ

Paral·lelament, l’any 1999, la Fundació Endesa va subscriure un Conveni amb la Conferència Episcopal Espanyola amb una vigència de cinc anys (1998-2002), com a ampliació del signat l’any anterior, amb l’objectiu de dur a terme la il·luminació d’esglésies i temples que formen part del patrimoni arquitectònic de l’Església. Dins del marc d’aquest Conveni, durant l’any 2000 s’aprova el projecte d’il·luminació de la Catedral de Tarragona juntament amb els de tretze catedrals més.

CONVENI 2006-2010

Aquest conveni va ser signat per la Diputació de Tarragona, l’Ajuntament de Tarragona i l’Arquebisbat, i va consistir a dur a terme l’obra civil del Museu Diocesà.

RESTAURACIÓ DE L’ORGUE

La restauració, que va començar l’any 2006, ha estat possible gràcies al finançament de la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Tarragona, l’Ajuntament de Tarragona i l’Arquebisbat de Tarragona.

L’orgue com a instrument es començarà a instal·lar en breu i es preveu tenir-lo acabat a finals del mes de març de 2013. El retaule, o moble, de l’orgue ja està restaurat.

RESTAURACIÓ DE LA CAPELLA DEL SANTÍSSIM

— Finançament: Aportació de particulars, institucions i l’Arquebisbat de Tarragona.— Termini d’execució: 2006-2007Foto: MCS

14

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

Recomanem visitar…

El web www.cataloniasacra.cat, des d’on es poden descarregar la guia de visita a la Catedral de Tarragona i la informació corresponent dels horaris de visita. Aquest portal, una iniciativa de les diòcesis amb seu a Catalunya, vol fer conèixer el patrimoni arquitectònic i artístic vinculat a l’Església catòlica i facilitar-ne l’accés.

Celebracions de l’eucaristia

Feiners: 9.30 h (capella de Santa Tecla) i 11.30 h (capella de la Mare de Déu del Claustre)

Dissabtes: 19.30 h (Capella del Santíssim)

Diumenges: 9.30 h (Capella del Santíssim) i 11.00 h i 12.30 h (altar major) εdτ

15

Núm

ero 269 -Octubre 2012

Màrtirs del s. XXI

Retrocedir en la història, obrir-se a l’esdevenidor i tenir

la sensació que tot esdevé una actualitat misteriosa i pletòrica de vida és el que provoca apropar-se al nostre amfiteatre, ran del mar. L’Església de Jesús, balancejant-se, a cops suaument, d’altres amb força, sobre les ones de tants segles d’història, com una fràgil nau, on Jesús sempre vetlla, encara que el «seu son» ho vulgui dissimular. Sentint l’escalf de la foguera, la mirada mar endins, deixant-nos bressolar per l’oneig i el remor de les aigües, hom percep veus llunyanes com la de Pau, tot manifestant el seu desig de visitar la comunitat cristiana de Roma —«cosa que penso fer quan vagi cap a Hispània» (Rm 15,24)— i aquelles tres figures venerables del nostres màrtirs de l’any 259, quan enmig de l’alegria que els proporciona la seva fidelitat a Déu, malgrat el foc que els esperava, per boca de Fructuós s’obre aquella finestra preciosa de cara a l’Església universal que li fa dir: «Em cal tenir al pensament l’Església catòlica, de llevant fins a ponent.»

Una Església, la nostra, que neix i creix regada amb sang, des de la sang preciosa de l’Anyell, la paraula del qual, com un ressò carregat de força i esperança, sempre va ressonant: «Si m’han perseguit a mi, també us perseguiran a vosaltres» (Jn 15,20). Des de la sang de Pau i Tecla, de Fructuós i Magí…. fins als nostres darrers màrtirs, l’Església de Tarragona, com tota l’Església universal, aixeca les mans enlaire,

enarborant la palma i cantant «Al·leluia, realment el Senyor ha ressuscitat».

Passat i present són l’únic batec d’amor, com una resposta que des de la humanitat puja cap a Déu. Certament, ell ha estat el primer a estimar, però la llavor que ell mateix ha plantat li dóna bons fruits: «Com en els temps antics, avui l’adhesió sincera a l’evangeli pot exigir el sacrifici de la vida, i molts cristians a diverses parts del món estan a vegades exposats a persecucions i al martiri», deia el papa Benet XVI el 26 de desembre de 2011.

L’Agencia Fides ens revelava que són 26 els missioners màrtirs del 2011. Van donar la vida per ser del Crist 18 preveres, 4 religioses, 4 laics.

Aquests membres de l’Església van ser generosos fins a la mort tot convertint-se en instruments pacificadors enfront de la violència, volent ajudar els altres i posant en segon lloc la seva seguretat. El que volien és sobreposar el nom de Crist, a fi que l’amor fes fora l’odi, l’esperança fes fora la desesperació, el diàleg, l’oposició violenta, el dret a l’abús… Volien vèncer el mal amb el bé (Rm 12,21).

La nova que ens dóna l’Agencia Fides, no sols fa referència als missioners ad gentes, sinó a tots els agents pastorals morts de manera violenta. Tampoc els dóna el nom de màrtirs, per no avançar-se al judici de l’Església. Utilitza el nom de «testimonis». Som

nosaltres que, amb una actitud d’admiració per la seva donació silenciosa, els proclamem màrtirs, testimonis fins a donar la sang. Val la pena retre homenatge a aquests atletes desapercebuts. Els homes no els posaran cap medalla, ni els seus noms apareixeran en els grans rotatius, però nosaltres podem amb ells cantar l’Al·leluia del Ressuscitat.

Aquest homenatge ens fa seguir una mica la ruta de la generositat. No podem silenciar el seu nom, ni el lloc on han vençut:

Amèrica amb 13 preveres i 2 laics

—A Colòmbia, 6 sacerdots i 1 laic:

P. Rafael Reátiga Rojas, P. Richard Armando Piffano Laguado, P. Luis Carlos Orozco Cardona, P. Gustavo García Eudista, P. José Reinel Restrepo Idárraga, P. Gualberto Oviedo Arrieta i el laic Luis Eduardo García.

—A Mèxic, 4 sacerdots i 1 laica:

P. Santos Sánchez Hernández, P. Francisco Sánchez Duran, P. Salvador Ruiz Enciso, P. Marc Antoni Durán Romero i la laica Maria Elizabeth Macías Castro.

—Al Brasil, Romero Draco.

—Al Paraguai, Monsenyor Julio Cèsar Álvarez.

—A Nicaragua, el P. Marlon Ernesto Pupiro García.

A l’Àfrica, 2 preveres, 3 religioses i 1 laic

—A Tunísia, el P. Marek Rybinsk; a Kenya, el P. Awuor Kiser; a la República D. del Congo, Sor

«Els seus noms no apareixeran ens els grans rotatius però nosaltres podem cantar amb ells l’Al·leluia del Ressuscitat»Josep Pascual, prevere

16

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

Jeanne Yegmane. Al Sudan, la germana Angelina. Al Burundi, la germana Lukrecija Mamic i Francesco Bazzani, un voluntari.

A l’Àsia amb 2 preveres, 1 religiosa i 1 secular

—A l’Índia, el P. Don G. Amalan, la religiosa Sor Valsha John i el catequista laic Rabindra Parichha.

—A les Filipines, el P. Fausto Tentorio.

Europa amb un sacerdot assassinat

A Espanya, el P. Ricardo Muñoz.

Tots admirem les llistes dels nostres sants, i encara que ens semblin monòtones, no deixem de mirar-les amb respecte, amor i veneració… La llista no s’ha acabat i nosaltres ens volem unir al testimoniatge del concili Vaticà II mateix, quan en el Decret sobre l’activitat missionera de l’Església, en el n. 5, ens diu: «És seguint el mateix camí que va seguir Crist que, sota l’impuls de l’Esperit de Crist, l’Església ha d’avançar, és a dir, pel camí de la pobresa i de l’obediència, del servei i de la immolació de si mateix fins a la mort, de la qual va sortir victoriós per la seva resurrecció. En efecte, els Apòstols van seguir pel camí de l’esperança, ells que van completar per les seves múltiples tribulacions i sofriments el que manca a la passió de Crist, pel bé del seu cos, que és l’Església (cf. Col 1,24); sovint també la sang dels cristians fou com una llavor.»

Encara, a aquesta llista hi podríem afegir el nom dels més de 512 cristians assassinats a Nigèria durant l’any 2011. El secretari general de l’Obra Missional Pontifícia per a la Propagació de la Fe deia: «Volem dir al cristians de Nigèria que no estan sols, que moltes comunitats arreu del món estan pregant per ells i estan amb ells. Sé que els fidels de Nigèria ofereixen els seus sofriments a Déu i preguen pels cristians perseguits a tot el món, fins i tot pels seus enemics, és a dir, per aquells que els ataquen i maten.»

El camí de l’Església no és un camí de flors i violes. És una camí de sang i creu. No podem ignorar aquesta realitat i no podem delegar ningú que faci ni de Cirineu, ni de Verònica…

La llista seria inacabable si afegim el nom de tants cristians que sofreixen a molts indrets del món on el nom de Crist és blasmat i perseguit, encara avui…

«Hem de constatar amb tristesa que l’obra

evangelitzadora de l’Església es troba fortament contrariada, si no impedida, pels poders públics. S’esdevé, fins i tot als nostres dies, que als anunciadors de la paraula de Déu se’ls priva dels seus drets, són perseguits, amenaçats, eliminats pel sol fet de predicar Jesucrist i el seu Evangeli» (EN 50).

L’obra de l’evangelització suposa, en l’evangelitzador, un amor fraternal sempre creixent envers aquells que evangelitza. Un model d’evangelitzador com l’apòstol sant Pau escrivia als tessalonicencs aquesta paraula que és un programa per a tots nosaltres: «Tan gran era la nostra tendresa envers vosaltres que hauríem volgut comunicar-vos, junt amb el do de l’evangeli de Déu, fins i tot el do de les nostres pròpies vides. Tant us havíeu fet estimar de nosaltres» (1Te 2,8) (EN 79).

No són estranyes ni exagerades les paraules que hem citat. Tots coneixem la generositat dels nostres pares i mares. Tots coneixem la generositat del nostre Salvador, el Senyor Jesús. L’amor és una donació. El missioner i la missionera ho han donat tot. Ho han deixat tot, però com que el cor humà i cristià no pot restar buit, en nom de Crist, s’han encarnat en altres terres i aquelles bones gents esdevenen com els seus fills i filles, i així, van donant la vida pels seus.

Per altra part, els missioners i missioneres són els nostres missioners i missioneres. Els cristians són els nostres germans i germanes, membres d’una mateixa Església que creix i avança adobada amb tanta generositat i contratemps. Mai no serem espectadors. Sempre solidaris. És la nostra Església, la nostra Família, la que sofreix.

És un esclat joiós la litúrgia que ens descriu el capítol cinquè de l’Apocalipsi entorn del qui seu al tron, els vivents… i Joan, que contempla astorat com diuen a l’Anyell: «Ets digne de prendre el document i d’obrir-ne els segells, perquè has estat degollat i has comprat per a Déu amb la teva sang gent de tota tribu, llengua, poble i nació, i n’has fet una casa reial i uns sacerdots dedicats al nostre Déu, que regnaran a la terra.»

A la sang de Crist, durant tots els temps, avui també s’hi va sumant la sang dels màrtirs, amb un trepidant mercadeig de generositat, per a lliurar a mans de Déu Pare una humanitat redimida. εdτ

17

Núm

ero 269 -Octubre 2012

«Redescobrir el camí de la fe (i II)»L’any de la fe és una bona ocasió perquè els cristians dediquem un temps a aprofundir la nostra professió de fe: el Credo.

Josep M. Gavaldà Ribot, prevere

Any dε la fe

El Credo és la pregària o formulació que recull de

manera sintètica tots els articles principals de la fe cristiana. Recitant o pregant el Credo els cristians diem i professem tot allò que creiem. Principalment hi ha dues versions del Credo: la més antiga és l’anomenada Símbol dels Apòstols (és la versió breu del Credo), i l’altra és el Símbol dit de Nicea-Constantinoble (la versió més llarga), que va ser fruit dels dos primers concilis ecumènics (325 i 381). Bàsicament el Credo s’articula en tres parts: la primera part parla de la Primera Persona de la Trinitat: Déu Pare; la segona part parla del Fill, i la tercera de l’Esperit Sant. Dins de la professió de fe en l’Esperit Sant professem també la fe en l’obra de l’Esperit, que és l’Església.

Aquest Any de la fe serà una ocasió magnífica perquè els cristians dediquem un temps per a estudiar i aprofundir més en els articles de la nostra professió de fe (el Credo). Però no es tracta només de conèixer tan sols amb el cap. El Papa, en la carta apostòlica Porta fidei, cita un sermó de sant Agustí en el qual el bisbe d’Hipona escriu als nous batejats: «Vau rebre i vau recitar quelcom (el Credo) que heu de retenir sempre en la vostra ment i cor i repetir al vostre llit; quelcom sobre el que heu de pensar quan sou al carrer i que no heu d’oblidar ni quan mengeu, de manera que, fins i tot quan dormiu corporalment, vigileu amb el cor.» Els primers cristians pregaven quotidianament amb

el Credo per tal de no oblidar els compromisos assumits en el baptisme. Potser aquest Any de la fe sigui també una ocasió per a molts cristians d’aprendre de memòria el Credo i de resar-lo. Repetir amb la ment i el cor els diferents articles de la professió de la fe innegablement ens portarà a creure més en tot allò que és fonamental en la vida de fe: creure més en Déu, en Jesucrist mort i ressuscitat, en l’acció de l’Esperit Sant, en l’Església, la comunió dels sants, el perdó dels pecats, en la vida eterna, etc.

Professió públicade la nostra fe

El Papa escriu: «En aquest Any, les comunitats religioses, així com les parroquials, i totes les realitats eclesials antigues i noves, trobaran la manera de professar públicament el Credo.» Es preveu que tant a Roma com en les altres Esglésies locals hi hagi celebracions litúrgiques amb motiu de l’Any de la fe en les quals es posarà de relleu l’acte de la professió de la fe. Tindrem, doncs, ocasió de professar solemnement la nostra fe. De fet ho fem cada any solemnement en la vetlla pasqual o el dia de Pasqua, però també cada diumenge i dies de festa en la celebració eucarística. Tanmateix, potser hauríem de proposar-nos a nivell personal i comunitari de revisar la nostra fe fent alguna cosa de més durant aquest any que suposi per a cadascú un pas més en el creixement de la pròpia fe. Potser així, quan participem en alguna

celebració en què solemnement «professem la fe», significarà per a cadascun de nosaltres haver assolit una fita més en el camí de la fe cristiana.

Certament que professar la fe públicament no sols vol dir recitar el Credo en una Església, sinó que comporta també assumir millor els diferents compromisos de la fe cristiana: viure i testimoniar l’evangeli, ser més caritatius amb els pobres, defensar i practicar la justícia social, ser membres actius en l’Església, assumir tasques d’evangelització, etc.

Dues efemèrides per a aquest Any

El Papa ha volgut iniciar l’Any de la fe el dia 11 d’octubre de 2012 en què s’escau el 50è aniversari de l’obertura del concili Vaticà II i el 20è aniversari de la publicació del Catecisme de l’Església catòlica. En referència als documents conciliars, tant el beat Joan Pau II com el Papa actual han manifestat de forma solemne la validesa d’aquests textos com a «textos qualificats i normatius del Magisteri» de l’Església. El Papa actual insisteix en la necessitat de llegir i acollir

18

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

els textos del Concili «amb una hermenèutica correcta» per tal que continuïn sent «una gran força per a la renovació sempre necessària de l’Església». En alguna altra ocasió el Papa s’ha lamentat que els textos del concili Vaticà II han arribat al món a través de la interpretació dels mitjans de comunicació i no pas per la lectura dels textos, que ningú no llegeix. Potser aquest Any de la fe sigui l’ocasió perquè tant fidels com pastors coneguin millor la riquesa dels textos conciliars que són els que més autoritat han de tenir en

l’Església i aquells que els bisbes i pastors més haurien de citar en les seves homilies. L’estudi dels textos del concili Vaticà II pot ser també un gran ajut per als fidels per tal de redescobrir la seva fe. L’altre text al qual també el Papa fa referència és el Catecisme de l’Església catòlica, que pot ser un veritable instrument de suport a la fe, ja que ofereix de forma sistemàtica i organitzada els continguts fonamentals de la fe.

A banda d’aquestes efemèrides cal destacar també que durant l’Any de la fe —en el mes

d’octubre de 2012— se celebrarà a Roma un Sínode de bisbes sobre el tema «La nova evangelització per a la transmissió de la fe cristiana», un tema urgent i cabdal per a la vida de l’Església. Caldrà doncs que estem atents a aquestes celebracions eclesials i que preguem per totes elles, ja que en elles i a través d’elles l’Esperit de Déu és qui ens parla i qui continua dirigint i governant l’Església de Jesucrist. εdτ

19

Núm

ero 269 -Octubre 2012

L’arxidiòcesi de Tarragona inicia amb goig l’Any de la feDurant la celebració va tenir lloc el tradicional enviament dels catequistes per part del Sr. Arquebisbe.

Després que el sant pare Benet XVI inaugurés, el dijous dia 11 d’octubre, a la plaça de Sant Pere

de Roma l’Any de la fe, l’arxidiòcesi de Tarragona va celebrar, el diumenge dia 14, amb joia, l’inici d’aquest Any que finalitzarà el 24 de novembre de 2013. Nombrosos fidels de tota l’arxidiòcesi van acudir a la Catedral Metropolitana i Primada de Tarragona per iniciar aquest Any convocat pel Sant Pare que «ens ha de portar a una autèntica i renovada conversió al Senyor, únic Salvador del món» (PF 6).

La celebració d’obertura, presidida pel Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, va ser concelebrada pel vicari general de l’arxidiòcesi, Mn. Joaquim Fortuny; el vicari episcopal de Tarragona, Mn. Jordi Figueras; el vicari episcopal de l’Alt Camp, el Baix Penedès i el Tarragonès, Mn. Josep Bofarull; el vicari episcopal del Baix Camp, la Conca de Barberà, el Priorat, l’Urgell i les Garrigues, Mn. Francisco Giménez, i el delegat diocesà per a la catequesi i el catecumenat, Mn. F. Xavier Morell, i nombrosos preveres. També hi havia els diaques i seminaristes de l’arxidiòcesi. El Cor i l’Orquestra dels Amics de la Catedral van sostenir els cants de la celebració.

«Què es pretén amb aquest Any de la fe?», es preguntava el Sr. Arquebisbe en la seva homilia. «En primer lloc es tracta d’enfortir la fe dels creients» —va dir—, «i en segon lloc, donat que vivim en un món on són molts els batejats que s’han apartat de la fe de l’Església o que viuen la seva fe d’una manera particular, hem de fer un esforç per fer-los arribar la crida a l’amistat amb Déu. Se’ns dóna un temps

per creure amb més fervor i transmetre aquesta fe amb més ardor, no podem oblidar que la joia i l’entusiasme de viure i comunicar la fe és a l’arrel de la joia i l’alegria de ser cristians.» Mons. Jaume Pujol també va remarcar que l’Any de la fe és un temps de gràcia per a professar públicament i reflexionar sobre la nostra fe així com també per a intensificar la celebració de la fe en la litúrgia, i de manera particular en l’eucaristia, al mateix temps que el testimoniatge de vida dels creients sigui cada vegada més creïble.

Abans de la benedicció final va tenir lloc l’enviament dels catequistes, uns dels principals educadors de la fe, per part del Sr. Arquebisbe. Els catequistes, dempeus, van manifestar el propòsit de dedicar-se a aquest ministeri a cadascuna de les seves parròquies. Mons. Jaume Pujol adreçant-se a ells, els va dir: «El Senyor us ha cridat a ser instrument vius i entusiastes de l’anunci de l’evangeli. És una tasca que requereix una gran dedicació, però el Senyor és amb vosaltres i la comunitat us acompanya amb l’afecte i la pregària.»

Finalment, després de la benedicció final, es va lliurar a tots els fidels el símbol de la fe, una estampa amb el Símbol dels Apòstols (la versió breu del Credo) i el Símbol anomenat de Nicea Constantinoble (la versió més llarga), tot cantant el Credo. El cant del Virolai va culminar una celebració viscuda amb alegria per part d’infants, joves i grans. εdτ

20

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

21

Núm

ero 269 -Octubre 2012

L’arxiprestat del Priorat comprèn la major part de la comarca, ja que la resta pertany al bisbat de

Tortosa. Parlem d’una comarca on el pes econòmic encara prové de l’agricultura. Als anys noranta va esclatar el boom de la viticultura, amb inversions de grans empreses que venien de fora. Això no va engrescar del tot la gent jove a continuar fent de pagès, i la manca d’alternatives fa que molts no trobin feina. La situació s’ha agreujat més amb la població sobrevinguda, sobretot de magrebins.

Mn. Josep Maria Alegret Bellmunt és l’arxiprest del Priorat.

—De quina manera estan agrupades les parròquies de l’arxiprestat?

Hi ha quatre caps d’agrupació, que són: Ulldemolins, Cornudella de Montsant, Porrera i Falset, i responen als quatre preveres de l’arxiprestat. Aquestes parròquies estan agrupades de la següent manera: Santa Maria de Falset, Santa Llúcia de Bellmunt del Priorat, Sant Llorenç de Gratallops i Santa Llúcia de la Vilella Alta; Sant Joan Evangelista de Porrera, Santa Maria Magdalena de Pradell de la Teixeta, la Nativitat de la Mare de Déu de la Torre de Fontaubella i Sant Miquel Arcàngel de Torroja del Priorat; Santa Maria de Cornudella de Montsant, la Nativitat de la

Mare de Déu de la Morera de Montsant (i l’església de la Mare de Déu de la Mercè d’Escaladei), Sant Pere de Poboleda i Santa Maria de Siurana; Sant Jaume Apòstol d’Ulldemolins, Sant Vicent Diaca d’Albarca, Santa Maria Assumpta de Capafonts, Sant Esteve de la Febró, Santa Maria la Major de Prades i la Transfiguració del Senyor de Vilanova de Prades.

El Priorat, un arxiprestat de tradició eremítica

Radiografia dεls arxiprestats

Falset

22

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

—I les comunitats religioses?

A Falset hi ha les Carmelites de la Caritat, ja des del temps de la fundadora santa Joaquima de Vedruna. Les germanes col·laboren en la pastoral parroquial, com la catequesi, la litúrgia, Càritas, la pastoral de la salut i l’atenció a la gent gran.

També cal dir que el Priorat és de tradició eremítica. Avui hi ha ermitanes a la Mare de Déu de Consolació, a Gratallops, i a Sant Joan del Codolar, a Cornudella de Montsant.

Acció pastoral

—Quines són les activitats conjuntes de l’arxiprestat?

Es troba condicionada per la gran distància d’una punta a l’altra del territori. Amb tot hi ha trobada d’infants de primera comunió, colònies interparroquials, recessos d’Advent i Quaresma i el pelegrinatge a Montserrat. El mateix Jubileu de Siurana aplega fidels de diverses parròquies.

Les parròquies de Gratallops, la Vilella Alta i Torroja del Priorat, juntament amb les del Lloar i la Vilella Baixa, del bisbat de Tortosa, han viscut amb

molt d’entusiasme i devoció mariana la baixada i estada de la imatge de la Mare Déu de Consolació a llurs parròquies tot el mes de setembre.

—Com s’articula l’activitat arxiprestal?

La majoria de les nostres parròquies no tenen consell pastoral. Es tracta de comunitats petites i envellides. Ara per ara no hi ha consell pastoral arxiprestal, però esperem poder-lo recuperar. Mentrestant les reunions de preveres supleixen aquesta convocatòria. La mateixa Càritas de Falset atén les necessitats que es puguin donar a l’arxiprestat.

—Quines perspectives té l’arxiprestat de cara el futur?

El servei del culte i la celebració de l’eucaristia del diumenge està garantit a totes les parròquies, i també comptem amb l’ajut de les laiques amb missió pastoral. És així que es manté el caliu de la fe amb el vent de l’Esperit, i ell dirà. εdτ

La Morera de Montsant

Fra Eulogi i Auguri per Bernabé

Estarà content Aquesta planta li he portat de la selva per fra

Porteu-me aiguade seguida

Porrera

23

Núm

ero 269 -Octubre 2012

Acció social

Església i acció social: un binomi inseparable

Ángel G. Belzunegui, professor de sociologia de la URV i responsable de l’estudi L’Acció Social de l’Església (1)

L’any 2007 Càritas diocesana de Tarragona es va dirigir al

grup de recerca de sociologia de la URV al qual pertanyo per tal d’encarregar-nos un estudi sobre l’acció social de l’Església a l’arxidiòcesi de Tarragona. Aquesta petició s’enquadrava dins dels actes de l’Any Jubilar amb motiu del 1750 aniversari del martiri de sant Fructuós i els diaques sant Auguri i sant Eulogi. Després de diverses reunions amb els representants de Càritas, vam veure la necessitat d’abordar tres objectius fonamentals: 1) Fer visible la contribució que fan les entitats de l’Església en matèria d’acció social, és a dir, donar a conèixer a la societat la tasca que es fa dia a dia per tal d’acompanyar les persones amb dificultats d’integració. 2) Contribuir a realitzar una radiografia o un estat de la qüestió de l’acció social de l’Església i assenyalar els punts forts i els febles d’aquesta acció, per poder afrontar amb més èxit els reptes de futur, i 3) Comptabilitzar econòmicament la feina social que fan les entitats de l’Església amb l’objectiu també de posar de manifest el valor afegit de la seva intervenció i l’impacte positiu que té sobre la correcció de les desigualtats i sobre l’assoliment de més quotes de cohesió social.

Doncs bé, durant uns mesos van ser entrevistades les comunitats religioses, els ordes religiosos, hem obtingut informació de la tasca de les Càritas parroquials, de la majoria dels centres socials que gestionen i/o dirigeixen entitats

catòliques i hem enquestat una mostra del voluntariat de Càritas. A més, hem obtingut també informació d’altres entitats catòliques que desenvolupen tasques de sosteniment i acompanyament de les persones excloses. En total es van fer al voltant de 70 entrevistes a entitats, centres i persones vinculades a l’acció social de l’Església i es va obtenir informació directa de 100 voluntaris a través d’enquesta. El nostre propòsit va ser, des del començament, servir de vehicle perquè d’altres puguin conèixer i reconèixer la tasca silenciosa que fan moltes persones pel bé de la comunitat.

Conclusions de l’Estudi

Les principals conclusions de l’Estudi de l’acció social les podem resumir en les següents:

1. Una acció social des del coneixement de la realitat i integrada en el cos social. L’acció social de les entitats de l’Església es caracteritza pel coneixement de les situacions de vulnerabilitat de les persones que hi demanen ajuda. La gran quantitat d’entitats que treballen per tot el territori (parròquies, Càritas, congregacions religioses, centres…) fan que l’ajuda sigui immediata i ajustada a les

necessitats dels qui demanen. Fins i tot es pot dir que en algunes ocasions es tracta gairebé d’una ajuda «a la carta».

2. La universalitat. Aquesta acció comprèn tothom, es basa en el principi de la no discriminació (per sexe, raça, ètnia, cultura o religió). Aquest tret apropa l’acció social de l’Església al principi d’universalisme de la dignitat de la persona i encaixa, com no pots ser d’altra manera, amb la doctrina social de l’Església. Aquesta universalitat fa de l’acció social un instrument potent que ajuda a la redistribució de recursos i a garantir Foto: MCS

24

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

unes quotes més altes de justícia social entre els més desfavorits.

3. És quelcom més que beneficència. Sense deixar de reivindicar la Càritas com a base fundacional del compromís cristià, l’acció social s’ha anat fent cada vegada més complexa tant per l’heterogeneïtat de problemàtiques com per l’aprenentatge acumulat en la resolució dels estats de carència. L’acció social és avui una acció integral que treballa la persona i les seves capacitats i potencialitats: es treballa l’educació, els valors, la solidaritat, la implicació, etc.

4. Podem parlar de xarxa social. L’entramat de les entitats que fan acció social a l’Església conformen una estructura reticular, una xarxa social i comunitària com poques altres entitats fan. La virtut d’aquesta forma organitzativa és que no sols connecta les mateixes entitats dependents de l’Església, sinó que crea vincles i sinèrgies amb moltes altres entitats. Aquest és un dels valors afegits més importants de l’acció social de l’Església.

5. La tasca del voluntariat de les entitats catòliques contribueix a la cohesió social i afavoreix la integració. El territori es veu afavorit per l’acció social, pel fet que aquesta esmorteeix l’impacte de la precarietat i de la vulnerabilitat dels col·lectius i de les persones més durament afectades. L’acció social de l’Església està orientada als valors (en termes que ja utilitzava el sociòleg alemany Max Weber), i com a objectiu té la integració de la persona. L’acció social apareix, doncs, com una força integradora i cohesionadora del teixit social.

6. L’impacte econòmic. Des d’un punt de vista més econòmic, l’acció social té una envergadura

econòmica formidable, en el sentit que «allibera» els poders públics de realitzar una despesa enorme en acció social. L’acció social afronta els desequilibris produïts pel repartiment desigual de recursos, i recondueix l’acció a paràmetres més humans, on la persona és realment al centre.

Aquí presentem el càlcul econòmic de les hores realitzades pel voluntariat de les entitats catòliques, assignant valor econòmic a les hores sota tres hipòtesis: una hipòtesi alta, que considera un sou per hora d’una persona que realitza tasques qualificades d’atenció i assistència social; una hipòtesi mitjana, que presenta el sou per hora d’una persona que realitza tasques semiqualificades, i, per últim, una hipòtesi baixa, que contempla el sou per hora d’una persona que fa tasques que no es consideren qualificades. Així doncs, els càlculs obtinguts són els següents en els tres supòsits:

Les entitats de l’Església catòlica estan avui dia oferint serveis d’atenció a les persones més excloses del sistema social. Això té efectes importants en l’engranatge de la prestació

social que donen les diferents institucions i entitats en el territori. El 90% dels exclosos severs, són avui dia atesos per entitats de l’Església catòlica.

L’estudi també va posar de relleu l’atomització de serveis, prestacions i entitats que s’ofereixen dins de l’Església. Són molts els grups religiosos amb carismes diferents i grups de seglars també amb idiosincràsies diferents. S’hauria de potenciar una Secretaria tècnica de pastoral social que pogués coordinar l’acció social que es fa a l’arxidiòcesi, al mateix temps que fos interlocutora davant de les Administracions locals i autonòmiques. εdτ

- - - - - - - - - - - - - - - - - -

(1) Ángel G. Belzunegui Eraso és un dels autors del llibre L’Acció social de l’Església. Estudi sobre l’acció social de l’Església en l’àmbit territorial de l’arxidiòcesi de Tarragona, juntament amb Carme Panadès Mundi i Ignasi Brunet Icard, publicat el maig de 2012.

Foto: MCS

25

Núm

ero 269 -Octubre 2012

Tarragona Missionera

Missioners de la fe

La fe existeix quan s’encarna en vides concretes, en biografies personals, seduïdes per la interpel·lació i l’alegria del Ressuscitat»

L’exposició de cartells del Domund «70 imatges i un

sol missatge» és a la Facultat de Teologia de Burgos, lloc on va arribar amb motiu de la 65a Setmana de Missionologia celebrada al mes de juliol, i s’hi estarà tot el mes d’octubre, mes missioner. Eloy Bueno de la Fuente, degà d’aquesta Facultat, comparteix amb l’Església de Tarragona la jornada missionera del Domund.

«El lema de la Jornada missionera d’aquest any posa de relleu sobretot que la fe ens fa missioners, de manera que sense aquesta perspectiva la fe es veuria privada d’un component essencial.

»Però per comprendre-ho de manera adequada cal captar el sentit genuí de la fe: no consisteix fonamentalment a assentir a un conjunt de veritats que han de ser ensenyades als altres perquè les aprenguin i acceptin. Això només és possible des d’un pressupòsit més fonamental.

»La fe és sobretot un esdeveniment personal, una història, que comença a partir d’un encontre que obre perspectives i possibilitats noves per a l’existència personal i col·lectiva. En sentit estricte, per això caldria dir que la fe no existeix, el que existeix són els creients.

»En el creient cristià hi ha dues característiques fonamentals

que han de ser conjugades en harmonia. Podem veure-les en dos exemples, un de l’Antic i un altre del Nou Testament. En ambdós casos es pot veure que es tracta d’un esdeveniment personal que desplega un dinamisme missioner essencial:

»a. Abraham rep una trucada, una vocació o interpel·lació, a la qual respon “sóc aquí”, “aquí em teniu” (Gn 22,1.11); algú es dirigeix a ell com a gràcia per oferir-li un nou horitzó de vida, al qual lliura la pròpia vida.

»b. Els Apòstols arran de la Pasqua reben també com a gràcia la presència de Jesús que suscita en ells (després de la sorpresa i l’admiració inicials) una profunda experiència d’alegria (Lc 24, 41); aquest goig és posat en relleu per Benet XVI a Porta fidei.

»En l’alegria i la implicació personal es desplega de manera normal una obertura universal, la consciència del testimoni, la urgència missionera:

»a. Abraham rep com a missió ser canal de benedicció per a tots els pobles (Gn 12,1-3; 17,5) per tal de reconstruir la unitat de la família humana. Esquinçada arran de Babel, el seu “aquí em teniu” significa posar la vida sencera a disposició del projecte de reconciliació de la humanitat, per disposició originària de Déu;

»b. Els deixebles de Jesús, atemorits, des de l’alegria pasqual es descobreixen com enviats i testimonis a l’altre de la terra. El creient, quan viu d’aquesta alegria, es veu empès a comunicar-la amb la finalitat de poder-la celebrar amb els altres, la tristesa

Dr. Eloy Bueno de la Fuente, prevere i degà de la Facultat de Teologia de Burgos

Foto: MCS

26

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

es tanca en el propi dolor, l’alegria, per contra, és expansiva i comunicativa, ja que té una bona notícia per comunicar: en el Ressuscitat s’ha descobert la realització plena del regne de Déu que ha de ser ofert a tots els éssers humans.

»Els creients d’aquesta manera han trobat una resposta a la pregunta que batega en tot cor humà: ¿De quina història vull formar part perquè en ella em sento protagonista, i alhora acollit, reconegut i feliç? Tant Abraham com els Apòstols se situen com a protagonistes en la història iniciada i somiada per Déu. La fe, per tant, transforma els creients necessàriament en missioners.

»La història de l’Església s’ha anat desenvolupant perquè hi ha hagut moltes persones que han assumit amb goig aquesta responsabilitat i aquesta tasca. Com diu He 12,1 ens va al davant un “núvol de testimonis” que han realitzat grans coses moguts per la fe. D’aquest procés han sorgit nombroses Esglésies arreu del món que, amb mitjans abundants o amb mitjans pobres, han procurat i continuen procurant ser testimonis de la benedicció que va rebre Abraham i de l’alegria que van rebre els Apòstols.

»A la carta apostòlica Porta fidei el papa recorda aquestes perspectives davant l’Any de la fe: “Avui com ahir ell [Jesucrist] ens envia pels camins del món per proclamar el seu evangeli a tots els pobles de la terra” (n. 7) , “els Apòstols van deixar-ho tot per seguir el Mestre […]. Van anar arreu del món, seguint

el manament de dur l’Evangeli a tota criatura, i, sense cap temor, van anunciar a tots l’alegria de la resurrecció” (n. 13). En el primer dels casos remet a Mt 28,19, i en el segon a Mc 15,15, és a dir les dues formulacions del «manament missioner» de Jesús. Així queda clarament desplegat un horitzó plenament universal. I comprenem al mateix temps que no es tracta pròpiament d’un “manament” sinó del dinamisme que caracteritza el creient.

»“Missioners de la fe” són per tant aquells a qui la fe fa missioners. La fe existeix quan s’encarna en vides concretes, en biografies personals, seduïdes per la interpel·lació i l’alegria del Ressuscitat, de la vida concreta irradia la proposta d’un estil de vida i d’un projecte de convivència que s’ofereix a tots. L’horitzó i el dinamisme de la fe fan al creient «enviat» i per això amb obertura universal. εdτ

Foto: MCS

27

Núm

ero 269 -Octubre 2012

Reflεxió

Dues experiències d’ajuda als països en vies de desenvolupamentDánel Arzamendi Balerdi, advocat

El renovat edifici del Seminari de Tarragona va acollir un profitós i motivador encontre sobre missió i cooperació internacional en què la resposta del públic va superar totes les previsions. L’acte es va plantejar des d’un inici com un diàleg: no era una conferència en la qual els ponents es limitessin a exposar les seves opinions, ni tampoc un debat per a confrontar dues posicions. L’objectiu era aconseguir un intercanvi d’experiències i inquietuds des de dos àmbits fonamentals en l’ajuda als països en vies de desenvolupament: els missioners (representats per Mons. Lluís Solé Fa, bisbe de Trujillo, amb una dilatada trajectòria a les comunitats indígenes d’Hondures) i els cooperants internacionals (amb la presència del Dr. Xavier Manubens Bertran, traumatòleg tarragoní que treballa des de fa més d’una dècada en diversos projectes a l’Índia, Haití i el Txad). Jo mateix vaig tenir la fortuna i l’honor de participar en la cita com a moderador de la trobada.

Des d’un principi va quedar palès que és molt més el que uneix els dos col·lectius que el que els diferencia. Enrere va quedar l’època en què la tasca dels missioners semblava concentrar-se en la difusió explícita de la fe cristiana, sense prestar la mateixa atenció a les necessitats corporals dels seus amfitrions. Avui realitzen una fructífera tasca d’ajuda objectiva en els territoris que els acullen, òbviament sense renunciar a oferir el seu testimoniatge de fe en

entorns moltes vegades hostils. Encara que les motivacions de fons que porten els cooperants i els missioners a dedicar el seu temps o la seva vida als més necessitats poden no ser sempre les mateixes, el cert és que la seva feina actual no només és complementària, sinó sovint similar: oferir la seva dedicació i els seus coneixements al servei de les necessitats concretes d’unes persones per a les quals el concepte de precarietat difereix significativament del nostre.

Aquesta referència al motor que anima el treball cooperatiu va permetre analitzar per què no sempre els voluntaris afronten la seva missió amb la mentalitat adequada. Pensem en els qui assumeixen aquesta tasca com un projecte vital de recerca personal, substituint el veritable destinatari de l’ajuda (el necessitat) pel subjecte cooperant mateix (trobar un sentit a la pròpia existència, trobar-se a si mateix, viure experiències diferents, etc. ), o en els que van als països en vies de desenvolupament amb una idea preconcebuda del que volen fer allà, sense tenir en compte que l’objecte de l’ajut no pot ser mai el projecte mateix sinó les veritables necessitats sentides com a tals per la població amb la qual es pretén col·laborar. Perquè és de col·laboració, del que es tracta, no de caritat condescendent, ja que la finalitat última ha de ser sempre que aquestes poblacions assoleixin el major grau d’autosubsistència possible.

La feina actual dels cooperants, com dels missioners, no sols és complementària sinó sovint similar

Per altra banda, aquesta prepotència amb què s’han plantejat determinats projectes al Tercer Món acostuma a ser sempre el primer pas cap a un fracàs segur, tant en l’àmbit cooperatiu com en el missioner: no només hem d’ensenyar a aquestes persones sinó també aprendre molt d’elles, especialment en l’àmbit dels valors, com la capacitat d’afrontar amb enteresa les dificultats, un camp en el qual occident té molt terreny per recórrer.

«Les dificultats són més pedagògiques que els èxits»

En efecte, la crisi econòmica que assota el nostre entorn més proper ha posat a la llum greus mancances humanes interiors, alimentades durant anys amb una suposada sobreabundància hipnòtica que semblava incapacitar-nos per a posar límit a qualsevol dels nostres capricis. Encara avui algunes famílies es neguen a compartir amb els seus fills la vivència de l’austeritat que aquest temps ens obliga a suportar, sens dubte amb bona intenció, ocultant-los una realitat que podria ajudar-los a convertir-se en ciutadans més forts davant els revessos, més solidaris amb els esforços dels seus pares,

28

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

29

més adaptables als canvis que la vida sempre ens ofereix. Ja no cal agafar un avió per palpar la pobresa, per relativitzar el que fins ahir consideràvem grans problemes, per compartir vorera amb persones que no tenen l’imprescindible. Les dificultats són molt més pedagògiques que els èxits, i potser aquesta època ens permeti retrobar-nos amb determinats valors que gairebé tots havíem guardat en un calaix oblidat: la compassió cap a qui ha estat més maltractat per la vida, la sobrietat per renunciar amb naturalitat al prescindible, la solidaritat que s’ofereix en l’àmbit familiar… ¿A quin esclat social ens enfrontaríem a hores d’ara, si no fos pel suport intergeneracional que milions de pares i avis estan prestant aquí i ara als seus fills i néts?

Però la vivència de les actuals limitacions no ens ha de fer perdre la perspectiva. Des d’una òptica global, gaudim d’una societat

absolutament privilegiada, amb un nivell de vida substancialment millor que la immensa majoria de la població mundial. No podem permetre que la sensació d’empobriment que vivim últimament imposi la percepció que som una societat que ha de ser fonamentalment ajudada i, per tant, que no està cridada a ajudar. No es tracta necessàriament de cooperar econòmicament, sinó potser d’aportar el nostre temps i esforç en qualsevol dels projectes que depenen de la humil col·laboració de persones del carrer com qualsevol de nosaltres. Parafrasejant JFK, potser hem de deixar de plantejar-nos què poden fer els altres per nosaltres, i començar a preguntar-nos què podem fer nosaltres pels altres. Cal fer el pas. εdτ

Foto: MCS

Foto: MCS

Foto: MCS

Foto: MCS

29

Núm

ero 269 -Octubre 2012

Pelegrinatge espiritual de la imatge dela Mare de Déu de la ConsolacióDesprés de cinquanta anys la imatge ha sortit de l’ermita i ha visitat els pobles del Lloar, la Vilella Baixa, Torroja del Priorat, la Vilella Alta i Gratallops.

«En un turó al bell mig del Priorat, com a dalt d’un

torricó, es troba l’ermita de la Mare de Déu de la Consolació. L’ermita, fonamentada sobre la llicorella, al terme municipal del poble de Gratallops, atrau la gràcia del cel damunt dels pobles que des d’allí s’albiren: la Morera, Torroja, Gratallops, Bellmunt, el Lloar, el Molar, la Vilella Alta, la Vilella Baixa i, de més lluny, les terres de la Ribera d’Ebre.» Així comença la descripció del santuari de la Mare de Déu de la Consolació recollida en el llibre Santuaris marians de l’arquebisbat de Tarragona de Mn. Isidre Saludes (Publicacions de l’Abadia de Montserrat).

I des de dalt d’aquest turó han baixat la imatge de la Mare de Déu de la Consolació, durant aquest mes de setembre, a cadascun d’aquests cinc pobles amb més devoció a la Mare de Déu: el Lloar i la Vilella Baixa, de la diòcesi de Tortosa, i Torroja del Priorat, la Vilella Alta i Gratallops, de la nostra arxidiòcesi.

Aquesta visita es pot qualificar d’històrica, perquè des de fa cinquanta anys la imatge no havia sortit de l’ermita per visitar els pobles més propers. Cal remuntar-se a l’any 1960, quan, amb motiu d’unes jornades marianes, la santa imatge de Maria va visitar els pobles de Torroja del Priorat, Gratallops, la Vilella alta, la Vilella Baixa, el Lloar i Escaladei. I, dos anys més tard, l’any 1962, la Mare de Déu va presidir la missió popular predicada a la Parròquia de Sant Llorenç de Gratallops. Fora de l’arxiprestat, va ser

l’any 1954 quan la Mare de Déu de la Consolació va ser portada a Tarragona a la concentració d’imatges marianes de l’arquebisbat celebrada amb motiu de l’Any Marià.

Mn. Antoni Rosario, rector de les parròquies de Sant Llorenç de Gratallops, Sant Miquel Arcàngel de Torroja del Priorat i Santa Llúcia de la Vilella Alta, ha estat qui ha tingut aquesta iniciativa. «Ha estat una experiència molt bona, tot un èxit, malgrat la incertesa que hi havia en un principi de no tenir resposta per part de la gent dels pobles. Però no ha estat així, tot el contrari.» Mn. Rosario també remarca que aquest mes marià els ha servit de preparació espiritual per a l’Any de la fe que tot just hem iniciat. I també ha estat un fet agraït principalment per les persones grans, als quals resulta difícil apropar-se a l’ermita. «Durant l’estada als pobles la imatge ha visitat diferents persones malaltes i grans. Per exemple, a Gratallops, la imatge va estar a casa d’una persona de 98 anys, la més gran del poble.» Mn. Rosario també ha destacat el gest de comunió eclesial que ha suposat aquesta visita, ja que tant el poble del Lloar com la Vilella Baixa pertanyen al bisbat de Tortosa.

La imatge de la Mare de Déu de la Consolació va estar una setmana a cada poble, on van poder resar el sant rosari, celebrar l’eucaristia, sortir en processó pels carrers del poble i visitar aquells malalts o persones grans que no s’havien pogut atansar a l’església parroquial.

Finalment, el primer dissabte d’octubre, el dia 6, la imatge va retornar a l’ermita en processó, i el pelegrinatge va concloure amb el rés del rosari i la celebració de la missa. Segons explica Mn. Antoni Rosario, els fidels no volen deixar passar cinquanta anys més perquè la imatge de la Mare de Déu torni a les parròquies més properes, i és per això que aquesta iniciativa que s’ha recuperat ara es pretén continuar cada quatre anys. εdτ

Mes marià

30

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

La presència pública dels cristians i la seva vocacióLa visita del Papa ha estat providencial, perquè ha contribuït a dissoldre un cercle viciós «de religions que fan por i de religions espantades»

Martino Diez,* director científic de la Fondazione Internazionale Oasis(Traducció de l’italià: D. Bertran)

El diumenge 16 de setembre Beirut es va despertar

envaït pels cants dels pelegrins. Centenars de milers de persones van afluir de cada racó del país, així com de la veïna Síria, de Jordània i de l’Iraq, per a participar a la missa amb Benet XVI. L’escena era impressionant: carrers sense cap cotxe (un fet gairebé increïble per a la congestionada capital libanesa), cors i oneig de banderes vaticanes i libaneses al cor del Central District, la capital financera del país, reconstruïda completament després de les devastacions de la guerra. I finalment, un altar enorme en

forma de cedre, aixecat a pocs minuts de la famosa Marina.

Aquesta visibilitat dels cristians és el que fa que el Líban sigui únic a la regió. En xifres absolutes els cristians són més nombrosos tant a Egipte com a Síria, però només aquí la seva presència pública pot desplegar-se en totes les seves dimensions. Aquest és el cor del Pacte nacional, renovat pels Acords de Taif després de la fi de la guerra civil: és a dir, que cristians i musulmans actuïn en la vida política en un pla d’igualtat. Signe tangible d’aquest acord és la llibertat religiosa que

precisament un libanès, Charles Malik, va voler introduir en la Declaració dels Drets Humans de 1948, en una formulació unívoca que comprengués la possibilitat de canviar de fe.

Òbviament el sistema coneix alts i baixos i qualsevol comunitat pot tenir la temptació de mesurar les seves forces respecte a les altres: per això no existeix cap cens recent de la població. Per tant, hi havia el risc que també la missa a la Marina de Beirut es convertís en l’ocasió per a un recompte. No va ser així. Els pelegrins van prendre al peu de la lletra l’eslògan de la

El Sant Parε al Líban

31

Núm

ero 269 -Octubre 2012

visita: «Us deixo la meva pau.» I en els seus gestos, com també en els comentaris d’aquests tres dies intensíssims, es va veure amb claredat que aquest és el desig de la majoria dels libanesos: cristians i musulmans. «El Papa uneix el Líban i l’encomana als joves», titulava el diari an-Nahar, mentre que el seu rival es-Safir parlava del fonamentalisme «que amenaça a tothom.»

En aquest sentit —explica Antoine Messarra, membre del Consell constitucional libanès i des de sempre compromès en el diàleg islamocristià— la visita del Papa ha estat providencial, perquè ha contribuït a dissoldre un cercle viciós «de religions que fan por i de religions espantades». Una visió audaç, la de Messarra, ja que a una hora de cotxe de Beirut, a Trípoli, els enfrontaments per la pel·lícula sobre Mahoma van causar un mort i desenes de ferits, però almenys una visió que torna a posar en marxa, alliberant energies bloquejades.

«Gaudir d’aquest moment de concòrdia nacional en un moment tan fosc no és poc», va declarar Georges Corm, historiador, exministre d’Hisenda. També la carta que el gran muftí Mohammed Rashid Qabbani, la més alta autoritat sunnita, va lliurar al Papa va molt més enllà del gest de cortesia: «Musulmans i cristians» —diu la carta— «tenen els mateixos drets i deures.» I també els exponents xiïtes van donar una calorosa benvinguda al Papa.NT

Per tant, un èxit polític en tota la línia? Sí, però les lectures del diumenge, a les quals va fer referència l’homilia del Papa, van recordar als fidels presents que no ens podem aturar aquí. Pere reconeix en Jesús el Messies, però no accepta la creu. «Anunciant als seus deixebles que haurà de patir,

morir abans de ressuscitar, Jesús vol fer-los comprendre qui és ell de veritat: un Messies que pateix, un Messies que serveix, i no un alliberador polític totpoderós.» Així —va afegir el Papa— «la vocació de l’Església i del cristià és servir, com el Senyor mateix ho ha fet, gratuïtament i a tothom, sense distinció. Per tant, en un món on la violència no para d’estendre el seu rastre de mort i destrucció, servir a la justícia i la pau és una urgència». I durant el rés de l’àngelus Benet XVI va tornar a parlar de Síria, insistint amb paraules fortes sobre el respecte de la dignitat humana: «Qui vol construir la pau ha de deixar de veure en l’altre un mal que ha d’eliminar.»

A continuació la multitud es va dissoldre, passant novament a prop de la mesquita de Hariri precisament mentre ressonava la crida a l’oració del migdia.

En pujar als minibusos que els portaven de tornada a casa, els libanesos van trobar temps per a fer les últimes fotos, després de tres dies d’una visita que ja tots defineixen d’«històrica». Tenen molt material sobre el qual reflexionar. I nosaltres amb ells. εdτ

(NT)Nota del traductor: Com a detalls curiosos, al mateix temps que significatius, que Sayyed Hassan Nasrallah, líder de Hezbollah (el «Partit de Déu» xiïta) al Líban, declarés que el seu moviment aprovava la visita de Benet XVI i que posposés fins que el Papa hagués marxat la convocatòria de la manifestació de protesta contra la pel·lícula sobre Mahoma, considerada ofensiva per l’islam i afavorida pels EUA en el sentir de les masses musulmanes.

32

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

El poble de Catalunya ha estat convocat a elegir els seus representants al Parlament. Aquesta

convocatòria d’eleccions democràtiques es fa en un moment particularment delicat, sobretot per la situació de crisi econòmica greu que travessa la nostra societat, i també per la transcendència de les opcions polítiques per al futur.

L’Església vol continuar servint la societat catalana, com ho ha fet al llarg dels segles, tot reconeixent els canvis profunds, socials i culturals que s’hi han produït en els últims anys i també els que s’estan produint en aquests darrers mesos. Ho fa tenint present aquelles paraules emblemàtiques amb què s’iniciava la constitució Gaudium et spes del concili Vaticà II, de l’inici del qual celebrem el 50è aniversari: «La joia i l’esperança, la tristesa i l’angoixa dels homes contemporanis, sobretot dels pobres i de tots els qui sofreixen, són també la joia i l’esperança, la tristesa i l’angoixa dels deixebles de Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no trobi ressò en el cor d’ells» (GS 1).

D’acord amb aquest esperit, el bisbes de la Conferència Episcopal Tarraconense volem recordar a tots els catòlics i a tots els homes i dones de bona voluntat que viuen i treballen a Catalunya, la necessitat de respectar en tot moment els principis ètics fonamentals que han estat expressats pel pensament social de l’Església: la dignitat de tota vida humana, des de la concepció a la seva mort natural; el valor de la democràcia, el diàleg i la voluntat d’acord, com a formes de resolució de conflictes; el deure de tots, especialment els governants, d’afavorir sempre el bé comú com a objectiu prioritari; la importància de la justícia distributiva i de la justícia social per a regular l’economia de mercat; l’atenció solidària als més vulnerables; la defensa dels drets de les persones i dels pobles, i el respecte a les minories, com a base irrenunciable de qualsevol construcció política; el rebuig de tota actitud adreçada a atiar la divisió social o la violència; la promoció de la pau i la fraternitat entre els homes i els pobles.

En un règim democràtic, cada ciutadà ha de poder manifestar les pròpies conviccions i fer camí amb els altres, pensant que «una societat

que, en tots els seus nivells, vol positivament estar al servei de l’ésser humà és la que es proposa com a meta prioritària el bé comú, en tant que bé de tots els homes i de tot l’home» (Compendi de la doctrina social de l’Església, n. 165).

També volem subratllar que les eleccions democràtiques exigeixen el dret i el deure d’exercir el propi vot amb llibertat i responsabilitat. Aquests requisits es compleixen només si els ciutadans, a més de gaudir de les condicions externes que assegurin l’absència de coacció, també reben una informació verídica i completa de les diferents opcions polítiques, de manera que puguin fer-se un judici responsable a l’hora de decidir el seu vot. Com ja dèiem fa un any, «avui s’han manifestat nous reptes i aspiracions, que afecten la forma política concreta com el poble de Catalunya s’ha d’articular i com es vol relacionar amb els altres pobles germans d’Espanya en el context europeu actual. Com a pastors de l’Església, no ens correspon a nosaltres optar per una determinada proposta a aquests reptes nous, però defensem la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basin en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles i que cerquin amb paciència la pau i la justícia. I encoratgem el camí del diàleg i l’entesa entre totes les parts interessades a fi d’assolir solucions justes i estables que fomentin la solidaritat i la fraternitat. El futur de la societat catalana està íntimament vinculat a la seva capacitat per integrar la diversitat que la configura» (Al servei del nostre poble, 2011, n. 5)

Finalment, cal tenir present el deure dels ciutadans a participar activament en les eleccions legítimes, com a membres responsables de la societat, i així mateix exhortem tots els cristians a intensificar la seva pregària per demanar que els esdeveniments polítics futurs afavoreixin el bé comú, la veritat, la justícia i la pau.

Reproducció íntegra de la Nota dels Bisbes de Catalunya davant les eleccions al Parlament emesa el 5 d’octubre de 2012

Els bisbes de Catalunya publiquen una nota conjunta davant les eleccions al Parlament del 25 de novembre

CET

33

Núm

ero 269 -Octubre 2012

Notíciεs

Exposició ‘Stella Matutina’

Sota el títol genèric «Stella Matutina» el Museu

Diocesà de Tarragona, amb la col·laboració de l’Arquebisbat de Tarragona, del Capítol de la Catedral, de la Diputació de Tarragona i de la Generalitat de Catalunya, en el marc de la capella de la Immaculada Concepció, mostra fins al dia 2 de febrer de 2013 una exposició de pintura gòtica restaurada.

Amb aquesta exposició, el Museu Diocesà de Tarragona vol commemorar alguns esdeveniments importants: les obres de restauració de la Catedral de Tarragona, l’aniversari de la consagració

de la Catedral (1331), que se celebra el 4 de juliol; els trenta anys d’existència del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, entitat que ha tingut un paper molt important en la restauració de moltes obres d’art sacre del Museu Diocesà i de la Catedral de Tarragona; el centenari de la Coronació Canònica de la Mare de Déu del Claustre, i l’Any de la fe (11/10/2012 - 8/12/2013), promulgat pel sant pare Benet XVI amb motiu del 50è aniversari de l’inici del concili ecumènic Vaticà II. εdτ

31a Trobada de joves hospitalaris de la Mare de Déu de Lourdes de tot Espanya a Tarragona

Prop d’un centenar de joves hospitalaris d’arreu d’Espanya es van aplegar durant el cap de

setmana del 28 al 30 de setembre a Tarragona en la 31a Trobada de joves de les Hospitalitats de la Mare de Déu de Lourdes.

El dia central de l’encontre va ser el dissabte, el qual va començar amb una pregària al claustre de Sant Pau, al Centre Tarraconense El Seminari, amb la presència del Sr. Arquebisbe. Tot seguit, Mn. Josep Mateu va parlar als joves de la pregària del rosari, una xerrada que es va dividir en tres aspectes: la importància de la pregària en la vida d’un cristià; el perquè de la pregària del rosari amb les particularitats i valor de la pregària mariana del rosari, la seva pedagogia i el seu contingut teològic, i una darrera on va explicar com la pregària i els diferents misteris del rosari es concreten en la vida quotidiana de cadascú. Després dels tallers i del dinar, el Sr. Andreu Muñoz, director del Museu Bíblic Tarraconense, va oferir-los un taller titulat «Tarragona: patrimoni de la humanitat», amb l’explicació de la Tarragona romana que per causa de la pluja no van poder visitar en la seva totalitat.

Més tard va tenir lloc la celebració de l’eucaristia presidida pel Sr. Arquebisbe i concelebrada pel consiliari diocesà de l’Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes de Tarragona, Mn. Joaquim Gras, i per preveres d’altres Hospitalitats, i en acabar els joves van participar en el rosari de torxes per l’interior de la Catedral i el claustre. εdτ

34

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona

34

Cinεma

‘Amor bajo el espino blanco’

Juan Orellanadirector del Departament de Cinema de la Comissió Episcopal de Mitjans de la CEE

Zhang Yimou torna a l’estil de cinema que el va fer gran, després d’un llarg parèntesi en què es va lliurar a la fascinació dels efectes digitals. De les seves anteriors pel·lícules la que potser s’hi assembla més a nivell argumental és El camino a casa (1999). El guió —que no és de Yimou— es basa en una novel·la d’Aimi. Ambientada l’any 1970 i amb el teló de fons de la Revolució cultural, ens explica el delicat romanç entre Jing, una col·legiala que és objecte de «reeducació» a causa del passat capitalista del seu pare; i Sun, un soldat fill d’un important militar comunista.

La història està explicada amb la senzillesa i sentit líric del millor Yimou, sense artificis ni subratllats retòrics. Encara que potser el film es dilati en excés —a causa potser de la seva cadència serena—, es veu compensat per les seves troballes visuals, dramàtiques i fins i tot poètiques. Per una part dibuixa una història d’amor tan casta i pura que a molts els pot semblar irreal o inversemblant. La innocència de Jing és tan gran, que ni tan sols coneix els protocols de la procreació. Sun, lluny d’aprofitar aquesta dolça ignorància, li correspon amb un respecte que avui es titllaria d’heroic. Per altra part, el dibuix que fa de la revolució de Mao és tan poc ideològic, que s’entén com una crítica contundent per a qui vulgui obrir els ulls, i pot semblar subtil —o inexistent— per al funcionari xinès que ha d’autoritzar l’exhibició del film. El mateix Zhan Yimou va ser víctima de la «reeducació» per raons familiars, com Ying, però ell no vol aturar-se en el rancor: «Em vaig dir a mi mateix que no havia de mostrar les ferides. El dolor és i romandrà en els nostres cors, però hem de mostrar la bellesa de l’ésser humà.» εdτ

FITXA TÈCNICA

Shan zha shu zhi lian(Xina, 2010)

Direcció: Zhang Yimou.

Interpretació: Zhou Dongyu (Jing), Shawn Dou (Sun), Xi Meijuan (mare de Jing), Li Xuejian (Zhang), Cheng Taishen (Sr. Luo), Sa Rina (tieta).

Durada: 121 mGènere: Drama, romàntica.

Per a joves

35

Núm

ero 269 -Octubre 2012

Viu-lo!

εsgl

ésia

de τa

rrag

ona