Anise KoltzDilluns de poesia a l’Arts Santa Mònica

Presentació i traduccions d’Anna Montero

1

Permeteu-me que us diga que Madame Koltz és una velladama indigna. Vella dama perquè va nàixer fa ara vui-tanta-sis anys. Indigna, en el sentit en què ho era Berthe,la protagonista del film que René Allio va rodar en 1965 ique anunciava l’estat d’ànim que tres anys més tardfaria volar les llambordes pels carrers de París i sotra-garia les consciències i els costums. Indigna, és a dir,lúcida, valenta, rebel, insubmisa. Deixeu-me dir tambéque Madame Koltz és una vella dama indignada. Indig -nada amb la natura, espectadora indiferent dels sofri-ments dels éssers vius. Indignada amb els homes per laseua violència, la seua covardia, la seua hipocresia. In -dig nada sobretot amb Déu, amb un Déu que ha mortperò que ens ha marcat amb els seus preceptes, amb lesseues interdiccions, amb els seus dogmes. Amb unadi mensió ètica que els allunya de qualsevol sentimenta-lisme estèril, els seus poemes evidencien el que s’amagadarrere de les convencions, el que se silencia perquè famal, perquè fa por, perquè és incorrecte.Poema a poema, Anise Koltz s’enfronta als preju -

dicis, als dictats socials i religiosos, a les pròpies contra-

Anise Koltz Anna Montero

2

diccions, als paranys de l’escriptura i de la paraula. Laseua poesia és cruel en el sentit en què ho són els contesde Villiers de L’Isle-Adam, textos d’una “bellesa extraor-dinària […] i tots, sorprenents”, en paraules de StéphaneMallarmé. La crueltat dels poemes d’Anise Koltz és unfocus posat sobre la insensatesa de l’home, la violènciade la natura, la presència indefugible de la mort. Enpa raules de l’autora: “El poeta ha de prendre posicióen front del món que l’envolta. S’han acabat les flors i elsoce llets… Déu ha mort. L’home està sol enfront d’ell ma -teix, enfront del cosmos. A ell li correspon tota la res-ponsabilitat de la seua vida i de la dels altres. Cadascúde nosaltres corre el risc de perdre’s sense guia, sensebrúixola, sense cap iniciació.”Cada llibre d’Anise Koltz ens recorda que estem sols

sobre la terra i, alhora, ens proporciona les crosses pertransitar en aquesta solitud, vital i còsmica. En la seuapoesia ressona el que André Breton anomena el “to ma -jor”, que segons ell distingeix els grans poetes, i que enella porta de la memòria personal a la memòria de laterra, de la matèria, de l’Univers. Un joc d’oposicions articula la seua poesia: la llum i

l’ombra, la nit i el dia, la realitat i el somni, la paraula i elsilenci, la mort i la vida. Tanmateix, amb un esperit queremet a la filosofia oriental, aquests elements hi coexis-teixen sense negar-se, s’imbriquen l’un en l’altre; així, lallum amaga l’ombra, la realitat i el somni es confonen, elsilenci amaga la paraula que alhora el conté i la vida i lamort esborren els seus límits. Dos espais immensos iomnipresents posen en escena les tensions de l’escrip-

3

tura i de la vida: d’una banda, el desert, àmbit tradicio-nal de l’epifania, que ací figura el blanc de la pàgina, elbuit del poema, recorregut per caravanes de mots, ialhora escenari de la presència de l’altre, aquell ques’amaga darrere del mirall i es materialitza en la imatgede l’ombra. D’altra banda, l’oceà, representació de la rà -bia, de la violència cega, bèstia que incessantment esllança contra la terra i en qui la poeta es reconeix, sot-mesa com ell a les lleis de la natura. Amb un llenguatge despullat i directe, allunyat de

tota floritura, Anise Koltz traça l’escenari d’aquests en -frontaments que són l’eix de la seua poesia. Als seuspoemes ressonen el vent, l’oceà, però també la músicadels astres, el silenci del món. La paraula mateixa noescapa a la contradicció: instrument de coneixement imaterial primer del poema, s’impregna de la violènciade les relacions dels homes, participa de l’opressió delbotxí sobre la víctima, afaiçona la memòria personal icol·lectiva i, alhora, explora el que no es pot dir, l’impen-sable del pensament, “el costat fosc del planeta”, comdiu un vers seu. Conscient del paper de la paraula en la formació de

l’imaginari col·lectiu i dels seus dogmes, als seus poemessovint escoltem la veu del Déu de la Bíblia, hi trobem lesparàboles i els personatges que la poeta s’apropia perdenunciar-ne la intolerància i l’arbitrarietat. ¿No hi ha, doncs, rescabalament per a l’home, cap-

tiu de la seua insignificança i vulnerabilitat? Sí, l’home,responsable del seu destí i capaç de totes les ignomíniesi covardies, també és posseïdor de potències que fan

4

moure el món: l’amor, la solidaritat, l’empatia. L’amor,l’alè que fa girar el sol i la lluna i tots els planetes, únicaforça contra la mort —no debades els poemes d’AniseKoltz dedicats al seu marit desaparegut, company devida i de poesia, estan majoritàriament escrits en pre-sent i celebren la comunió del cos i de l’ànima. Senti -ment tota lit zador que esborra les fronteres del temps ide la matèria, l’amor permet la comprensió i la pietatcap al personatge de la mare, per exemple, dona “ambmal d’enyor”, present en tants poemes i en la veu de laqual ressonen finalment “tendresa i inquietud”, malgratla seua imatge autoritària i repressiva. La solidaritatcap als patiments dels homes, com ara als poemes“Sóc jueva amb ells” i “Sóc palestina amb ells”, fa quela poeta s’identifique simultàniament amb Caín i Abel,amb l’assassí i la víc tima, esclaus tots dos d’una ma -teixa condició. Anise Koltz sap que la paraula mai no podrà abastar

la realitat que s’amaga darrere de la realitat i que avegades el somni desvela, és conscient que mai no tro-barà la paraula “que canviava el món”, però també sapque només la paraula certifica la pròpia existència,“potser sóc només el subjecte d’aquest poema”, escriu.La poeta porta el llenguatge al límit perquè s’acoste almàxim a la realitat, per forçar-lo a revelar els secretsque l’ull ignora, perquè, en paraules seues, “la poesiaforma part del món nocturn de la realitat” i, alhora,representa l’única clau que permet accedir als espais dela consciència. Per això declara: “La nostra llengua éssagrada. El nostre deure és protegir-la, vetllar-hi com

5

un foc que no ha d’apagar-se mai, ja que és ell, precisa-ment, qui ha d’il·luminar la nit del món”.Potser hauria d’haver començat dient que Anise Koltz

va nàixer a Luxemburg, al si d’una família en la qual esbarregen diferents arrels, txeca, alemanya, belga i an -glesa, i sempre molt activa en l’escenari cultural i literariluxemburguès. La seua formació, que va tenir lloc sota l’Ocupació de

Luxemburg, va ser alemanya i per això va escriure elsprimers llibres en aquesta llengua. Tanmateix, a partirde 1966, els seus textos s’orienten cap al francès, finsque als anys 80, i potser a causa de la mort prematuradel seu marit provocada per les tortures que va patir enun camp de concentració nazi, Anise Koltz passa defini-tivament a la llengua francesa.En 1963, junt amb el seu marit, René Koltz, va crear

les Biennales de Mondorf, que van durar fins al 1974. Desde 1995, les Journés littéraires de Mondorf, organitza-des per l’Acadèmia Europea de Poesia que presideix, enrecullen l’esperit amb l’objectiu, segons l’escriptora, de“ser un laboratori, per modest que siga, de la construc-ció d’una societat multicultural”. Anise Koltz, autora d’una vintena llarga de reculls

de poemes, ha rebut nombrosos premis entre els méspres tigiosos, com el Blaise Cendrars, l’Apollinaire, etc.És membre de l’Académie Mallarmé i de l’Institut GrandDucal des Arts et des Lettres.Però crec que el que realment importa ara és escol-

tar la veu d’Anise Koltz llegint els seus poemes.

6

Anna Montero Bosch. Llicenciada en Filologia Francesa per laUniversitat de València. Poeta i traductora, treballa com a pro-fessora de francès d’ensenyament secundari.

Autora dels poemaris: Polsim de lluna (1983); Arbres de l'exili(1988); La meitat fosca (1994); Com si tornés d’enlloc (1999);Serenitat de cercles (2004); El pes de la llum (2007, PremiCa daqués a Rosa Leveroni 2006); Teranyines (2010, PremiAusiàs March).

Alguns poemes seus figuren a diverses antologies i han estattraduïts al francès, al castellà, al rus, a l’alemany i a l’italià.

Ha traduït diversos articles i llibres de poesia i prosa. Els darrersllibres de poesia traduïts són: Poetes quebequesos (2001);L’Ena morada interior, de Claudine Bertrand, 2002; Oscil·latori,d’Aurélie Nemours, (2002); 12 poemes, d’Anise Koltz, (2004);La terra calla, d’Anise Koltz, (2005).

Anise Koltz

Poemes

Dilluns de poesia a l’Arts Santa Mònica

8

Je suis Juive avec eux

Leurs souffrancess’inscrivent dans mon sanget coagulent

Sur le bord de ma fenêtreleurs cendres se posentaujourd’hui encorechaque nuit j’étouffe sous les tonnesde cheveux rasés

(Béni soit le serpent)

. . .

Je suis Palestinienne avec eux

Leur douleurs’est plantée dans ma poitrine

Dans mes artèress’accumulent leurs pierresautre murde lamentation

(Béni soit le serpent)

9

Sóc jueva amb ells

Els seus sofrimentss’inscriuen en la meua sangi es coagulen

Sobre l’ampit de la meua finestrales seues cendres es posenavui encaracada dia m’ofegue sota les tonesde cabells afaitats

(Béni soit le serpent)

. . .

Sóc palestina amb ells

El seu dolors’ha plantat dins del meu pit

Dins les meues artèriess’acumulen les seues pedresaltre murde lamentacions

(Béni soit le serpent)

10

J’aime l’hommeau dos vaste comme une steppe

Dans les profondeurs de sa terrej’écoutele bruit du troupeau de bufflesqui le traverse

(L'ailleurs des mots)

. . .

Je suis Èvechassée du paradis

Et devenue voyanteje n’élève plus mes enfantscomme des larvesDieu n’a pas besoin de les délivrer du mal

Chaque arbre est celui de la connaissance

(Le cri de l'épervier)

11

Estime l’home d’esquena vasta com una estepa

Dins les profunditats de la seua terraescolteel brogit del ramat de búfalsque el travessa

(L'ailleurs des mots)

. . .

Sóc Evaforagitada del paradís

I transformada en videntja no crie els meus fillscom a larvesa Déu ja no li cal alliberar-los del mal

Cada arbre és el del coneixement

(Le cri de l'épervier)

12

Dans le désert un homme s’agenouilleassoifféil lape son ombrecomme une flaque d’eau

Au loin les caravanesdéfient l’immensité

(L'ailleurs des mots)

. . .

Sur le corps de ma mèreétaient inscritesma date de naissancecelle de ma disparition

Pierre tombale ambulanteje la portaissur mon épaule

Sous ce fardeau invisibleje me suis écroulée

(Béni soit le serpent)

13

Al desertun home s’agenollaassedegatllepa la seua ombracom un toll d’aigua

Al lluny les caravanesdesafien la immensitat

(L'ailleurs des mots)

. . .

Al cos de la meua mareestaven inscrites la meua data de naixementla de la meua desaparició

Làpida ambulantla portavasobre el muscle

Sota aquest fardell invisibleem vaig enfonsar

(Béni soit le serpent)

14

Je ne trace pas de cercleje le franchis—

Je veux des motscomme des éperviersvolantfonçantivres de soleilsanguinairessans pardon

(Béni soit le serpent)

. . .

Chaque nuittu me traverses comme une charrue

La luneplaie qui suintet’accompagne

Tu me labourestu m’ensemences

Tu es mort

(À René Koltz)

(Béni soit le serpent)

15

No trace cap cercleel travesse—

Vull motscom esparversque volenque es precipitenebris de solsanguinarissense perdó

(Béni soit le serpent)

. . .

Cada nitem travessescom una arada

La llunanafra que traspuat’acompanya

Em llauresem sembres

Ets mort

(A René Koltz)

(Béni soit le serpent)

16

Béni soit le serpentqui m’apprit la désobéissance

Ma tête était une filiale de banqueun office de travail

Je me purifieje ne prie plus

J’allume le feu de mon enferet je chante

(Béni soit le serpent)

. . .

UNE APPARENCE

Je ne suis pas moije ne suis qu’une apparence

Mon image me couvretelle une vieille couverture

J’erre comme un point d’interrogationun verbe sans sujet

(Je renaîtrai)

17

Beneïda siga la serpque em va ensenyar la desobediència

El meu cap era una filial de bancuna oficina

Em purifiqueja no pregue

Encenc el foc del meu inferni cante

(Béni soit le serpent)

. . .

UNA APARENÇA

No sóc jono sóc més que una aparença

La meua imatge en cobreixcom un vell tapall

Vagarege com un punt d’interrogacióun verb sense subjecte

(Je renaîtrai)

18

SUR LES FLOTS

Je n’échangerais pas ma viecontre celle du Christvendue au rabaispour trente deniers

Il fut une proie facileà la crucifixion

Mais j’aimerais apprendre de luicomment déambuler sur les flotssans me noyer

(Je renaîtrai)

. . .

AUTOUR DE MOI

Je veux renaîtreoiseau de proie

Voir pousser sur ma peaudes plumes ébourifféespar mes montées abruptesmes descentes sanguinaires

Tandis qu’autour de moiles anges tombentet s’écrasent

(Je renaîtrai)

19

SOBRE LES AIGÜES

No canviaria la meua vida per la de Cristvenuda a la baixaper trenta denaris

Va ser una presa fàcilper a la crucifixió

Però m’agradaria aprendre d’ellcom deambular sobre les aigüessense ofegar-me

(Je renaîtrai)

. . .

AL MEU VOLTANT

Vull renàixerocell de presa

Veure créixer sobre la meua pellplomes esbulladesper les ascensions abruptesles baixades sanguinàries

Mentre que al meu voltantels àngels caueni s’aixafen

(Je renaîtrai)

20

AVEC TOI

À ma mortje dormirai sous terreavec toicomme une semenceprête à éclore

Mon corps est un lieuoù rien ne meurt

Je me transformeraien arbrepour ombrager ton sommeil

(Je renaîtrai)

. . .

MON OMBRE

Liée à vieà mon ombrequi s’écroule par terreje suis prise de vertigetrébuchantsur ce bassin de sang noirsur ce mirage de moi-même

(Je renaîtrai)

21

AMB TU

Quan muiradormiré sota terraamb tucom una llavorllesta per brollar

El meu cos és un llocon res no mor

Em transformaré en arbreper aombrar el teu son

(Je renaîtrai)

. . .

LA MEUA OMBRA

Lligada de per vidaa la meua ombraque s’esfondra per terraem pren un vertigenquan ensopegue en aquest toll de sang negraen aquest miratge de mi mateixa

(Je renaîtrai)

22

OBSCURITÉ

Ainsi que le fleuvedélivre son eau à la mer

Je délivre mon obscuritéà la nuit

(Je renaîtrai)

. . .

LE DÉSERT

Le désert est sans cheminsans raccourcini détour

Dans ses dunesvagues pétrifiéesd’un océan endormije sombre

(Je renaîtrai)

23

OBSCURITAT

Així com el riulliura la seua aigua a la mar

Jo lliure la meua obscuritata la nit

(Je renaîtrai)

. . .

EL DESERT

El desert no té caminsni dreceresni desviaments

En les seues dunesones petrificadesd’un oceà adormitm’enfonse

(Je renaîtrai)

LA PAGE

La caravane de mes motstraverse la pagedésert blancsans repèressans points d’eau

(Je renaîtrai)

. . .

PIERRE PAR PIERRE

Au commencementétait la paroleet la parole était avec Dieu

N’ayant pris chair parmi nouselle vécut dans la cavitéde nos bouches

Elle s’armacombattitmentitdissimulatrompa

Aujourd’huipierre par pierreje la lance contre vousjamais je n’ai trouvécelle qui changeait le monde

(Je renaîtrai)

24

LA PÀGINA

La caravana dels meus motstravessa la pàginadesert blancsense fitessense punts d’aigua

(Je renaîtrai)

. . .

PEDRA A PEDRA

Al principiera la paraulai la paraula era amb Déu

No havent-se encarnat entre nosaltresvisqué en la cavitatde les nostres boques

S’armàcombatémentídissimulàenganyà

Avuipedra a pedrala llance contra vosaltresmai no he trobataquella que canviava el món

(Je renaîtrai)

25

Je porte en moiun derviche

Tournant autour de lui-mêmeen parfaite géométrieavec le cosmos

Qui connaît la kabbalede ce tourneur mystérieux ?

(Galaxies interieures)

. . .

Le temps inscritses images

Je cherche des mots adéquatspour construiredes espaces de silence

(Galaxies interieures)

26

Porte dins meuun dervix

Girant sobre ell mateixen perfecta geometria amb el cosmos

Qui coneix la càbalad’aquest girador misteriós?

(Galaxies interieures)

. . .

El temps inscriules seues imatges

Cerque mots adequatsper construirespais de silenci

(Galaxies interieures)

27

J’ai arraché au néantmon visage

J’ai des yeuxderrière les yeuxoù ce qui m’entoureentre et sort

Tout ce que je voisn’est que fictioninventéepar le regard

(Galaxies interieures)

. . .

Je dédie mes poèmesà tout ce que je ne comprends pas

À tout ce qui existeet que je ne vois pas

Je les dédie au silencequi se trouve au fond de chaque fracas

(Galaxies interieures)

28

He arrencat del no-resel meu rostre

Tinc uns ullsdarrere dels ullsen els quals el que m’envoltaentra i surt

Tot el que veigno és més que ficcióinventadaper la mirada

(Galaxies interieures)

. . .

Dedique els meus poemesa tot el que no entenc

A tot el que existeixi que no veig

Els dedique al silencique es troba al fonsde cada brogit

(Galaxies interieures)

29

30

Premis1992 - Jean Malrieu1992 - Blaise Cendrars 1994 - Antonio Viccaro per Chants de refus1996 - Batty Weber 1997 - Rheinlandtaler per Landschaftsverband Rheinland1998 - Prix Guillaume Apollinaire per Le mur du son2005 - Jan Smrek premi d’Eslovàquia per tota la seua obra2008 – Premi Servais per L'ailleurs des mots2009 - Prix de littérature francophone Jean Arp per La lune noircie

OBRA

En alemanyMärchen, Luxembourg, 1957Heimatlos, Gedichte, Luxembourg, 1959Der Wolkenschimmel und andere Erzählungen,Luxembourg, 1960Spuren nach innen, 21 Gedichte, Luxembourg, 1960Steine und Vögel, Gedichte, München/Esslingen, 1964Den Tag vergraben, Bechtle Verlag, 1969Fragmente aus Babylon, Delp Verlag, 1973

Bibliografia d’Anise Koltz

31

Bilingües, en alemany i en francèsLe cirque du soleil, Pierre Seghers, 1966Vienne quelqu’un, Rencontre, 1970Fragments de Babylone, Fagne, 1974Sich der Stille hingeben, Heiderhoff Verlag, 1983

En francèsLe jour inventé, Paris, 1975La terre monte, Belfond, Paris, 1980Souffles sculptés, Guy Binsfeld, 1988Chants de refus I and II, phi, 1993 i 1995Le mur du son, phi, 1997, Prix Guillaume ApollinaireLe paradis brûle, La Différence, 1998La terre se tait, phi, 1999Le cri de l’épervier, phi, 2000Le porteur d’ombre, phi, 2001L’avaleur de feu, phi, 2003Béni soit le serpent, phi, 2004L’ailleurs des mots, Éditions Arfuyen, 2007, Prix JeanServaisLa Lune noircie, Éditions Arfuyen, 2009 La Muraille de l’Alphabet, phi, 2010Je renaîtrai, Éditions Arfuyen, 2011Galaxies intérieures, Éditions Arfuyen, 2013

Bilingües en francès i anglèsAt the Devil's Banquets, Dedalus Press, 1998. At the Edge of Night, Arc Publications, 2009.

Aquesta selecció de poemes d’Anise Koltz es publica el 20 d’octubre de 2014amb motiu del recital de la poetadins el cicle Dilluns de poesia a l’Arts Santa Mònica, Barcelona.

Dilluns de poesia a l’Arts Santa Mònica 201430 de juny Montserrat AbellóPresentació de Lluïsa Julià

7 de juliol Ramón AndrésPresentació d’Esther Zarraluki

15 de setembre Tonko Maroević (Croàcia)Presentació de Simona Škrabec Traducció de Pau Sanchis

22 de setembre Feliu Formosa Presentació de Ramon Farrés

13 d’octubre Adam Zagajewski (Polònia)Presentació i traduccions de Xavier Farré

20 d’octubre Anise Koltz (Luxemburg)Presentació i traduccions d’Anna Montero

17 de novembreDenise Desautels (Quebec)Presentació i traduccions d’Antoni Clapés

15 de desembreCarles Hac MorPresentació de Jordi Marrugat

Totes les sessions tindran lloc al claustre d’Arts Santa Mònica els dilluns a les 19 h.

Organitzen:

Arts Santa MònicaCentre de la creativitat

La Rambla 7 08002 BarcelonaT 935 671 110www.artssantamonica.cat

Entrada lliure

Col·laboren:

Mitjans col·laboradors:

Amb el suport de: