PARAULES i FETSPARAULES i FETSCol·lectiu de Dones en l’Església, per la ParitatNúmero 62 · gener - febrer - març 2012

El pluralisme religiósCollage d’Enrica Casademont

2

EDITORIAL

Butlleta de subscripcióQuota anual 6eFotocopiar i

enviar la butlletaNom i Cognoms AdreçaPoblació D.P. Telèfon Correu electrònic

Tipus de subscripció anual per rebre Paraules i fets de Dones

A/. Domiciliació bancària

Nom del/la titular ............................................................................................................................................................................................................... Adreça...................................................................................................................................................................................

D.P. .......................................................... Població .........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

Banc o Caixa ......................................................................................... Entitat ......................................................... Control .......................................................... Oficina ................................................. No. compte/llibreta ..............................................

Us prego que fins a nova ordre carregueu al c/c o llibreta indicada els rebuts que us presentarà el Col·lectiu de Dones en l’Església, en concepte de subscripció al Butlletí Paraules i fets de Dones.

Signatura

B./Podeu també enviar transferència a un dels dos comptes corrents del CDE: Al número 2013 0121 48 0200449566 (Catalunya Caixa) o bé al núm. 3025 0001 12 1433303596 (Caixa d’Enginyers)

Col·lectiu de Dones en l’Església C./Mare de Déu del Pilar, 15 pral. 08003 Barcelona - Tel. 93 319 23 42 - cde@donesesglesia.cat - www.donesesglesia.cat

Amb el suport de: On podeu comprarPARAULES I FETS DE DONES

Llibreria ClaretLlúria, 5

(Barcelona)

A peu,de pàgina

Major de Sarrià, 50(Barcelona)

LlibreriaPròleg

Sant Pere Més Alt, 46(Barcelona)

Racódel Llibre Dr. Robert, 12

(Rubí)

És necessari dialogar per viure. I és necessari el dià-leg dins una tradició religiosa i entre religions... Però es fa difícil escriure sobre aquest tema ja que

inspira un gran respecte per la complexitat que compor-ta avui dia parlar de religió i del fet religiós.

Tanmateix en parlem perquè creiem que el fet de ser dones creients i feministes ens fa tenir una mirada molt oberta i respectuosa cap a les persones d’altres religions i les seves creences.

I perquè som atrevides, com la dona que va anar a treure aigua del pou, a Samaria, mentre Jesús era allà descansant. El diàleg entre ells dos sobre la vida quo-tidiana –l’esforç d’anar a buscar aigua, la família que ella no tenia...– va encoratjar la dona a fer preguntes difícils i conflictives a les quals Jesús va respondre amb tota claredat.

«–[...] Però arriba l’hora,més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en ve-ritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l’adoren han d’adorar-lo en Esperit i en veritat.

»Li diu la dona:»–Sé que ha de venir el Messies, és a dir, l’Ungit.

Quan ell vingui, ens ho explicarà tot.»Jesús li respon:»–Sóc jo, el qui et parla.» (Joan 4,23-26).Fa pensar que Jesús parlés amb tanta senzillesa i cla-

redat amb les dones, les del seu entorn, però també

amb les que s’acostaven a Ell encara que fossin foraste-res. Amb elles, era fàcil dialogar, i els anunciava la Bona Nova, que elles entenien amb més facilitat que els pro-pis deixebles.

Per això nosaltres també ens atrevim a abordar temes difícils i de vegades conflictius. La teologia feminista ens ha fet més fortes i ara tenim més arguments per expli-car-nos i per entendre’ns amb els altres de la nostra prò-pia tradició i amb els d’altres tradicions diferents, amb igualtat. Com la dona samaritana i Jesús.

Per aprofundir la reflexió sobre el diàleg interreligiós publiquem un article del teòleg Juan José Tamayo, gran defensor de tota mena de diàlegs en tots els àmbits, i uns breus fragments del llibre de Raimon Ribera sobre els diàleg interreligiós, que trobareu a la pàgina 15, al-hora que en recomanem la lectura. La portada d’Enrica Casademont, amiga nostra i col·laboradora, amb el seu art simbòlic, també ens parla de la pluralitat religiosa.

A part, veureu que van arribant diferents articles sobre la trobada de teòlogues europees d’aquest estiu passat a Salamanca, que ben segur ens obriran noves perspectives des de les quals mirar el món i també l’Es-glésia.

I hem fet lloc per explicar-vos a les que no hi vau poder assistir com va anar l’acte de cloenda dels 25 anys del Col·lectiu; així donem per tancat aquest any tan ple de vida, de creativitat i de reconeixement de la tasca feta en aquests primers 25 anys de vida.

El diàleg interreligiós avui

3

TEOLOGIA FEMINISTA

De marits i mullers, però no solament

Si la situació entre ma-rit i muller és aquesta, val més no casar-se”,

van dir els deixebles (ho-mes) a Jesús. I ell els res-pongué: “No tothom com-prèn aquest ensenyament, sinó tan sols aquells a qui és concedit”.

Us deveu preguntar a què es refereixen els deixe-bles i a quin ensenyament es refereix Jesús. Doncs bé, encara que a moltes bíblies aquests versets (Mt 19,10-12) es presenten separats del període anterior (Mt 19,1-9), és evident que el necessiten per aclarir-ne el significat. I si llegim els ver-sets anteriors ens trobem una discussió sobre les re-lacions home-dona en el matrimoni; per tant, sem-bla evident que és aquest el tema a què al·ludeixen tant els deixebles com Jesús. I encara més si es mira el context dels capítols previs i posteriors en què es par-la de les relacions que es donaven a la casa/família d’aquell temps: esposos, pares-fills, amos-criats o es-

claus, possessions, i de com havien de ser aquestes rela-cions si pretenien estar guia-des pels valors del Regne.

Si llegim amb deteni-ment tot el passatge se-guit, veurem què és el que realment ha escandalitzat els deixebles fins a fer-los dir: “val més no casar-se”. Es tracta de la proposta de Jesús sobre les relacions amb les dones en el ma-trimoni: “si la relació entre marit i muller és aquesta” o segons altres traduccions: “si aquesta és la condició de l’home respecte de la dona…”. El sentit no can-via gaire. Els deixebles es queixen del que implica aplicar els valors del Regne a la relació amb les dones, i en concret amb les mu-llers. És evident que la res-posta reflecteix una gran ceguesa, por del què diran i un gran egoisme que els dificulta obrir-se als nous valors del Regne; uns va-lors contraculturals que es contraposaven a aquells en què havien estat socia-litzats com a homes; uns

valors que devien confi-gurar uns comportaments alternatius; aquells a què al·ludeixen les paraules de Jesús i que no es poden entendre si no és perquè s’ha canviat de perspectiva en mirar la realitat, deixant l’antiga i adoptant la del Regne de Déu. I això és vis-cut com un do. Per això es diu que només ho entenen aquells a qui s’ha concedit d’entendre-ho (Mt 19,11).

Però quines són les pa-raules i l’ensenyament de Jesús que provoca aquesta reacció tan defensiva? La resposta és en el que es desenvolupa en els versets previs en forma de con-trovèrsia amb els fariseus, presentats com a experts en la interpretació de la Llei i fidels complidors de tots els seus preceptes: les causes de repudi de la mu-ller. Ells demanen a Jesús que prengui partit entre les dues posicions: la rigo-rista o la liberal. La posició de Jesús, i per tant aquella que és vista en consonàn-cia amb els valors de l’Evan-

geli, no elegeix ni l’una ni l’altra sinó que qüestiona el principi del qual parteixen ambdues: un principi que considera la dona com una pertinença i la parella com un instrument al servei de la propagació del llinatge patriarcal. Posa en context històric la Llei de Moisès i el seu precepte i parla d’ide-als que exigeixen canvis d’actitud i d’estructures. El canvi més gran i l’exigència més gran són, en aquest cas, per a l’home. Deixar el pare significava renunci-ar a ocupar el lloc d’ell a la casa-família patriarcal; dei-xar la mare significava deixar la relació de referència. Se’ls demana que la deixin per passar a considerar la unió amb la muller com la rela-ció de referència i lleialtat superior a l’anterior (ser una sola carn). A nosaltres avui ens pot semblar una obvietat però no ho era en una època i cultura en què la muller no pertanyia a la família del marit. Ella no era de la família, era sempre una estranya. Al marit se li

“

4

TEOLOGIA FEMINISTA

demana que faci una opció radical i contracultural. La seva muller enfront del seu llinatge. I a més que no la repudiï.

Jesús posa en context la Llei de Moisès que permetia el repudi i, des de la realitat que viu i en la qual veu el sofriment de tantes dones, i des de l’horitzó i els valors del Regne, rebutja un dret unilateral de l’home sobre la dona, legitimat mitjan-çant l’apel·lació a la Llei de Moisès. En aquell moment, la interpretació contextualit-zada del precepte de Moisès que fa Jesús era profunda-ment alliberadora per a la dona ja que qüestionava l’ordre patriarcal instituït i legitimat religiosament, i entenia la relació entre es-posos en termes personals, alliberant també l’home del paper predeterminat a la casa patriarcal, on l’indivi-du no comptava sinó com a instrument de la perpe-tuació del sistema. Enfront de la legitimació basada en la Llei (donada per Déu a Moisès), Jesús apel·la a una altra mena de legitimació, la que pensa i presenta com la voluntat original de Déu, tal com es llegia al llibre dels orígens, el Gènesi. Una vo-luntat que preveia per a la vida de parella una relació personal, sense dominadors ni dominats, sense decisions unilaterals i utilització de la muller com a objecte a utilit-zar, com a ventre fecund per a la pervivència del llinatge, qualitat que justificava, fins i tot exigia, el repudi de no donar-se.

És evident que són aquestes paraules les que esveren els deixebles i els fan dir: si aquesta és la con-dició o la relació de l’home respecte a la dona, val més no casar-se! Aquesta era

justament la dificultat que semblen haver experimen-tat els homes de la comu-nitat de Mateu. Tant que Jesús mateix els diu les pa-raules que veiem als versets 19, 11-12.

Comprendre les paraules de Jesús era difícil, accep-tar els criteris que les guia-ven i les conseqüències que aquests tenien encara ho eren més. El sistema sobre el qual estava muntada la casa-família patriarcal tenia unes exigències que no eren fàcils d’eludir sense con-seqüències negatives per als qui ho feien. El sistema d’honor i respectabilitat era una forma de control del qual era difícil desempalle-gar-se. Les etiquetes, el què diran, el desdeny, el desho-nor, l’ostracisme familiar i so-cial eren amenaces reals per als qui gosaven sortir dels guions establerts. L’evangeli de Mateu és ple d’advertèn-cies als deixebles homes, els adverteix que seguir Jesús i els valors del Regne els su-posarà entrar en conflicte amb el seu entorn i amb els valors en què han estat socialitzats. Els comportarà que el seu honor i respec-tabilitat siguin qüestionats. Però se’ls avisa que el verita-ble honor el rebran del Pare del cel i aquest és el que ha d’importar-los de debò (6,1-18; 5, 1-48).

En aquesta mateixa línia d’avís i justificació va l’últim verset de Mateu que pro-voca tanta sorpresa: la dita de l’eunuc que recull una divisió tripartita dels eu-nucs que sembla que havia estat popular a jutjar per la recopilació que en fa Ulpià, anys més tard. Si els deixe-bles tenen amb les dones la relació que ha proposat Je-sús, han de preparar-se per ser estigmatitzats i que els

diguin eunucs. Però ells han de canviar l’estigma en un valor: ser eunucs pel Regne del cel.

Però, què significa això? Per descomptat no significa no casar-se i fer desapa-rèixer les dones de la seva vida. Això seria justament caure en la posició egoista i cega que han expressat en el v. 10: “Si la situació entre marit i muller és aquesta, val més no casar-se”. Pot-ser ens hem de preguntar qui era un eunuc. Un eunuc era un home que per nai-xement, per accident o per càstig no tenia els òrgans genitals masculins complets de manera que no podia te-nir el comportament de do-mini, homenia, virilitat que estaven simbolitzats en els òrgans genitals masculins, no podia engendrar, no podia competir amb altres homes, ni podia entrar en competició per les dones. Era considerat mitja dona perquè no podia tenir el comportament de domini sobre elles propi dels ho-mes, i efeminat i tou per la manera de ser i compor-tar-se. Dir a algú eunuc era semblant a insultar-lo amb el castís “calçasses”.

Com en altres moments de l’evangeli de Mateu, en aquesta perícope es parla de com construir una co-

munitat seguint els valors de l’evangeli de Jesús, els valors del regnat de Déu. En aquest cas s’al·ludeix a les relacions d’homes i dones en el matrimoni. La negació del repudi no és una nova llei general sinó una aplica-ció de l’ideal del que s’en-tén voluntat de Déu per a les relacions i que, en aquell moment i circumstància, suposava un alliberament per a les dones. Agafar la lletra par escriure-la en pe-dra, perdent l’Esperit que la guia, és, com a mínim, haver entès ben poca cosa. Pensar que l’ideal consisteix a eliminar les dones de l’ho-ritzó quotidià i de la relació d’igualtat, és, justament, no haver entès res. La imat-ge de l’eunuc a l’evangeli transcendeix la mera facti-citat física per remarcar una forma de relació contracul-tural respecte a les relacions de poder entre els sexes, aquelles que són habituals en la societat patriarcal i que poden exercir-se amb sexe i sense sexe perquè la violència pot ser física però també psicològica, espiri-tual i simbòlica.

Carmen BernabéProfessora de teologia bíblica a la Universitat

Pontifícia de Deusto (Bilbao). Presidenta de l’ATE

5

TEOLOGIA FEMINISTA

Associaçâo Portuguesa de Teólogas Feministas

El dia 18 de novembre, a Lisboa, vam assistir al lançamento del que serà l’Associació Portuguesa de

Teòlogues Feministes. Aquesta associa-ció l’han gestada durant un any quatre teòlogues, per a nosaltres encara des-conegudes algunes d’elles, que són:

M. Teresa Toldy, doctora en teolo-gia feminista, professora universitària, membre de l’Observatori per a la Po-lítica de la Diversitat Cultural i Religio-sa a l’Europa del Sud, etc. Fernanda Henriques, doctora en filosofia con-temporània, professora a la universi-tat d’Évora i compromesa sempre en associacions i estudis sobre les dones. Maria Carlos Ramos, llicenciada en teologia i animadora, líder i formadora de grups de treball social a diversos pa-ïsos de l’Àfrica, i amiga nostra des de fa uns quants anys, i M. Julieta Días, religiosa del Cor de Maria, llicenciada en teologia i, sobretot, teòloga femi-nista avant la lettre. Una dona que fent un discurs no ensenya, sinó que sug-gereix; vibra i fa vibrar amb la lectura d’un fragment de l’Escriptura tot extra-ient d’aquell text allò que et pensaves que sabies, però que en un crescendo continuat et va portant per paratges, petits detalls, un somriure còmplice, unes mans inquietes, fins a la joia de trobar “una dracma perduda” en la interpretació d’un text, per exemple el de Marta i Maria, que la mena a dir: Jesús era feminista!

En ocasió d’aquest esdeveniment, hem pogut escoltar una bona po-nència de l’alemanya Marie-Thérèse Wacker, de la Universitat de Münster, sobre Dones que s’atreveixen a des-construir la icona del Pare-Déu miseri-cordiós a Os. 11, una magnifica anàlisi de critica literària a partir de la sospita de les interpretacions androcèntriques tradicionals1. Ens ha fet veure –com també el zel de les teòlogues feminis-tes dels anys 70-80, que buscaven les arrels hebrees que podien mostrar una imatge femenina de Déu–, com ara la del Déu que dóna el pit, o la del Déu

a qui li fa mal el ventre, podien també voler fixar la imatge de Déu exclusiva-ment en una figura “maternal”. Ella desconstrueix també aquesta limita-ció, i ens va fer veure com es pot lle-gir el text obrint la interpretació a un Déu que s’enfada amb el seu poble, però que s’hi apassiona i li fan mal les entranyes davant de la passivitat i la duresa de cor, sense necessitat de rei-vindicar una imatge de Déu que pro-jecti el rol femení de “la maternitat”, ni el rol masculí de ser “el protector” o “l’autoritat paterna a qui cal obeir i sotmetre-s’hi”. Ens va mostrar, doncs, com n’és d’important desconstruir les imatges que ens tanquen Déu en els rols i papers de gènere que ens han transmès. Va ser un bon exemple per posar en pràctica el repte de Gàlates de “en Crist no hi ha home ni dona”.

Hem pogut repassar els fonaments antropològics que els documents del Vaticà esgrimeixen en favor de la nega-ció dels ministeris ordenats a les dones, per part de T. Toldy i F. Henriques. Amb un somriure maliciós, el dominic Frei Bento Domingues es preguntava si la culpa d’aquesta situació antifeminista de l’Església es deu als homes o bé “A culpa és de Deus”. La línia del discurs és fàcil d’imaginar...

Per falta de temps, no vam poder ser a totes les ponències i comunica-cions, però no hi va faltar la nostra, de comunicació, i vam presentar el CDE sota el títol “Una història necessària” mostrant, a la vegada, el llibre que porta el títol, i indicant que era l’ex-pressió de la història del Col·lectiu. En l’explicació vam posar l’accent en els objectius de primera hora, com s’han anat desenvolupant al llarg d’aquests 25 anys a través dels diversos cursos a Barcelona, Girona i a les altres delega-cions, i els temes que s’han treballat. També vam comentar els contactes que hem tingut a nivell internacional amb l’assistència a diversos congres-sos, col·loquis o conferències i vam anomenar les teòlogues americanes

i europees que ens han acompanyat amb el seu savi ensenyament sigui presencial o editorial.

Amb aquest discurs també pre-teníem felicitar i encoratjar aquestes quatre teòlogues que s’han llançat a la palestra del diàleg i del discurs per con-tribuir en la investigació de la teologia feminista, intercanviar les experiències de la investigació a nivell nacional i in-ternacional i rellançar un debat sobre les dones a l’Església de Portugal. Des d’aquí les tornem a felicitar i ens n’ale-grem nosaltres perquè, amb elles, s’en-riqueix tot l’àmbit de la teologia i, en especial, de la teologia feminista.

Neus ForcanoRoser Solé

1 Comptem amb el text en llengua portuguesa. Es pot demanar. No disposem, de moment, de cap altra de les ponències, possiblement les po-drem tenir més endavant.

6

ÀMBIT OBERT

Violència de gènere i teoria queer

A partir dels anys 60 del s. XX, de la mà dels moviments feministes, s’inicia la gestació del concepte

de violència vers les dones. Sota el crit “tot allò privat és polític”, les feminis-tes de la nova onada efectuen la iden-tificació i denúncia d’una violència que havia estat invisible i relegada a l’àmbit del privat durant segles. En aquest perío-de, el debat i la lluita feminista se cen-tren en la refutació d’aquells discursos i pràctiques que havien fonamentat la desigualtat i la inferioritat de les dones i les havien deixat exposades a altes cotes de violència. És així com, en un intent de recobrar el “control dels propis cos-sos i de les pròpies vides”, aborden: la lluita pels drets sexuals i reproductius; la visibilitat del treball domèstic i de cura, “no valorat ni remunerat”, com a tre-ball imprescindible per al sosteniment del treball productiu i del benestar de les persones; el dret al desenvolupament d’un projecte de vida propi, “personal” i “professional”; i la creació de refugis i xarxes de suport per a dones maltrac-tades: deixant al descobert la violència domèstica, les violacions dins i fora del matrimoni, l’assetjament sexual..., de-semmascarant aquells contextos socials, polítics i legislatius que situaven les do-nes “sota sospita” de les violències de què eren “receptores”.

Després d’anys de lluita femi-nista, l’any 1993, l’ONU va aprovar la Declaració per a l’eliminació de la vio-lència vers les dones. L’any 1996, a la IV Conferència Mundial de les Dones de Beijing, aconseguiren que la violència vers les dones en totes les seves formes, tant en la vida pública com privada, fos considerada una violació dels drets hu-mans. Un punt d’inflexió, que situava els Estats com a responsables de vetllar contra les violacions dels drets humans exercits contra les seves ciutadanes i as-senyalava la seva obligació d’intervenir sobre aquella violència estructural que mantenia les dones en situació de su-bordinació, deixant al descobert un nou tipus de violència, la victimització institu-cional o secundària, aquella tolerada o perpetrada pels Estats, per desatenció o negligència.

Així, a finals del s. XX la lluita femi-

nista situava en el centre del debat públic la violència masclista entesa com aque-lles relacions asimètriques i de poder dels homes vers les dones, que se sustenta en una ficció històrica: la creença en la seva inferioritat. Una violència que impacta sobre les dones sense distinció de classe, nivell d’instrucció, cultura de pertinença o religió... Que es manifesta en diverses formes: física, psicològica, sexual, econò-mica...; i sota múltiples manifestacions: violència de parella, violacions, assetja-ment sexual, explotació sexual, tràfic de dones, matrimonis forçats... Que no té una causa individual, sinó estructural, política, social i històrica. I que no és tan sols un problema “de dones”, sinó que afecta i compromet el conjunt de la so-cietat. Una violència que es desvelava com a indicador d’una societat patriar-cal que actua de manera real i simbòlica com a “metallenguatge”: situant les do-nes en el lloc de la subordinació.

Si el moviment feminista dels anys 70 va fer visible aquella violència exer-cida il·legítimament vers les dones, que havia estat invisibilitzada durant segles, i que encara ara es cobra milers de vi-des, una anàlisi queer de la violència de gènere ens permet obrir l’objectiu visual de la càmera, i ens desvela com hi ha un altre tipus de violència exercida en nom del gènere. Una violència, igualment il-legítima, que segueix estan oculta: aque-lla que afecta innombrables persones en nom dels gèneres normatius hegemò-nics i que els impedeix fins i tot pensar-se en el terreny de l’humà. Una violència que transita des de les relacions inter-personals a la violència d’Estat.

Pensadores feministes, com Gayle Rubin, Monique Wittig, Teresa de Lau-retis o Judith Butler, ens revelen com la “violència de gènere” respon a una violència estructural, que se sosté en el marc d’una cultura edificada sobre la lògica de la dominació i les relacions de poder, en què l’heterosexualitat obli-gatòria respon a la mateixa economia política d’opressió ver les dones.

Així, des de la perspectiva queer, el concepte de gènere actua a manera de creença, com una “ficció regulado-ra” que a manera de “marca” impacta sobre els nostres cossos i les nostres vi-

des fins i tot abans del nostre naixement. Convertint-se en una categoria que ge-nera violència, en tant que defineix i projecta d’entrada quins són el gèneres normatius que hem de representar com a dones i com a homes, si volem ser ad-mesos en el terreny de l’humà. Així, des del moment de la gestació, quan con-testem a la pregunta “és nen o nena?”, s’inicia una projecció cultural del gènere, que es perpetua en la mesura que cada un/una de nosaltres repetim de manera dramatitzada el guió que se’ns ha as-signat, construint i modelant els nostres comportaments, el nostre cos, la nostra sexualitat i els nostres desitjos, en relació amb allò que s’espera de nosaltres.

Un guió que ve dictat per uns dis-cursos i sabers hegemònics, culturals, polítics, científics, religiosos..., que sota una aparent neutralitat oculten la ideo-logia des de la qual se situen, designant innombrables “altres”, quant a dife-rents, oposats o desiguals: ja siguin do-nes, lesbianes, gais, transsexuals... Uns discursos que fonamenten diferents formes d’opressió, que es transcriuen en l’exercici d’una violència real, física, en atorgar un valor desigual a cada una de les identitats, donant origen a actes cognitius, polítics i ètics violents.

L’anàlisi queer de la violència de gènere ens posa de manifest la necessi-tat de lluitar activament contra qualse-vol tipus de violència exercida en nom del gènere, com també contra els dife-rents eixos de desigualtat que ens afec-ten, perquè neixen d’una mateixa reali-tat, una societat que s’estructura sota la lògica de la dominació i la violència. I ens convida a subscriure un compromís ètic individual i col·lectiu per a la construcció d’una societat en què les diferències no puguin ser mai transcrites en desigual-tats; una societat que permeti obrir les possibilitats del gènere mitjançant rela-cions respectuoses, justes i equitatives.

Olga Arisó SinuésCoautora amb Rafael M. Mérida

Jiménez del llibre Los géneros de la violencia: Una reflexión queer

sobre la “violencia de género”. Barcelona, Egales Editorial, 2010

(Vegeu-ne la coberta a la pàg. 11)

7

ÀMBIT OBERT

Valors femenins

En el context del congrés de l’ESWTR celebrat a Salamanca, se’ns va demanar fer un taller

temàtic que recollís i expressés algu-na de les idees o afirmacions del tema central del congrés. No podíem abu-sar d’explicacions teòriques i només disposàvem d’una hora de temps; les participants arribaven a la trente-na. Teníem clar el contingut del ta-ller, però havíem de posar en marxa tot l’enginy per enquibir, en tan poc temps i amb tantes participants, tot el que havíem preparat.

El tema del taller va ser “Valors femenins arrelats a la terra”, amb la idea de compartir els valors que des-taqués cada una de nosaltres, com a dones, que hagués descobert o viscut a l’interior d’una determinada tradi-ció religiosa o de l’àmbit d’una recer-ca espiritual. Cada una havia d’haver interioritzat un referent, com direm al final, per després compartir-lo amb tot el grup. Per referents entenem “l’espill on ens mirem”, o bé la saba que xuclen les nostres arrels, allò que ens serveix de model i que dóna for-ma i contingut a la nostra experiència. Donat que el taller es planteja des de les dones, també cerca d’emfatitzar els nostres referents femenins, de fer un esforç per descobrir les dones i els valors femenins que hi ha en les nos-tres arrels i celebrar-los.

El taller partia de pedres com a metàfora de vinculació de les dones a la terra i amb tots els éssers humans. Aixecar-se en silenci, agafar una pe-dra i guardar-la entre les mans mentre anàvem exterioritzant el nostre refe-rent era l’activitat que ens posava en el mutu contacte i comunicació.

L’espai era un cercle on hi havia els elements simbòlics: terra, roba, aigua, flors, pedres, espelmes. Cada dona, a l’entrar, se situava en el cercle. Silenci.

L’acte s’havia de completar amb unes lletanies que anaven desglossant els diferents valors femenins. S’havien de proclamar en veu alta, però com que el taller es va desenvolupar en un espai de temps molt reduït ens

vam haver de limitar a donar-les per escrit i que cada una les recités en el moment que considerés més oportú, com si es tractés d’allargar el contacte i la reflexió.

Les dones... proporcionen aliments.donem a llum.tenen cura de la vida de la família.guareixen i consolen.

Les dones... reparen.fan neteja i reconstrueixen.tornen a començar una vegada i una altra des del principi.trenquen murs i barreres.

Les dones... estan connectades a les seves arrels.desenvolupen noves perspectives i esperances.encoratgen.treballen per la pau.

Les dones... són solidàries.tenim sentit de gratuïtat.cuiden la salut.en les nostres vides estan presents els grans i els petits.

Les dones... donem la sang a la terra, l’única sang que no ve de la violència.cuidem i atenem els moribunds.honorem el nostre llinatge femení.ens nodrim de bellesa.

Les dones... oferim i compartim la saviesa de les àvies.ens emmirallem en els cicles de la natura.esperem que els fruits madurin.respectem l’essència de la vida.

Les dones... donem, construïm, humanitzem.no creem distàncies davant les dife-rències.ens redrecem, renaixem cada dia.somriem amb tendresa a la vida.

Com hem apuntat abans, la dinà-mica es va desenvolupar en un cert to meditatiu, no es tractava de deba-tre els referents ni de fer exposicions acadèmiques sobre el tema, sinó de poder compartir, des del cor i des de la pròpia experiència, la nostra vida.

Vam recordar totes les dones que han superat la seva desesperació i han contribuït en totes les èpoques a la vida i al futur. Amb el nostre pen-sament i la nostra memòria les fem presents entre nosaltres.

En les nostres tradicions i en les nostres cultures, en les nostres reli-gions, ens els nostres temps passats i presents, cada una de nosaltres pot trobar una dona que signifiqui molt per a ella, que l’encoratgi. Compartim ara el record dels seus noms. Potser val la pena destacar que van ser mol-tes les companyes que van posar de relleu la mare com a referent.

Cada una s’atansava al mig de la rodona i agafava una pedra recordant aquella dona que per a ella havia es-tat o encara és un referent. A l’acabar vam fer un repic amb les pedres amb les persones que teníem al costat.

Totes les dones van participar ple-nament; la majoria eren cristianes de diferents confessions, i algunes, mu-sulmanes. El taller es va haver de limi-tar a qui parlava o entenia la llengua castellana.

Roser Solé BesteiroMaria Antònia Sabater Montserrat

8

PÀGINES CENTRALS

Raons per al diàleg entre les religions

Estem vivint un canvi de paradigma a l’interior de les religions i en les relacions entre les religions. Durant

les últimes dècades hem passat de les guerres de religions a la convivència pací-fica i harmònica, i dels fonamentalismes a la trobada entre les religions. Amb tot encara queden una bona colla de focus de conflicte provocats pels fanatismes religiosos que desemboquen, sovint, en violència política, ètnica i cultural. No re-conèixer-ho demostra ceguesa davant la realitat o si més no ingenuïtat.

El diàleg em sembla el camí més ade-quat per resoldre els conflictes i enfron-taments que s’esdevenen tant a l’interior de cada religió com entre els diferents sistemes de creences. Constitueix la for-ma més raonable de gestionar el pluralisme religiós present avui al món i en cada una de les nostres societats. És, a més, l’actitud més coincident amb no pas pocs dels textos sagrats i la resposta millor per superar els fonamentalismes.

Ara bé, el diàleg interreligiós no consisteix en la mera coexis-tència, que sovint acaba en in-diferència, insolidaritat o simple tolerància cap a les persones que tenen un altre credo religiós di-ferent del nostre o no en tenen cap. Té com a objectiu crear un model de convivència, de comu-nicació fluida, de relació simètri-ca, d’interacció de les religions per a la construcció d’un món inter-religiós, inter-cultural, inter-ètnic més just i humà.

Per a la consecució d’aquest objectiu cal assumir unes opcions prè-vies que evitin tota temptació de discri-minació per motius religiosos Vet aquí les que em semblen més importants:

• La no jerarquització apriorística ni la tipificació interessada de les religions: en grans i petites, universals i locals, an-cestrals i modernes, esglésies i sectes. La jerarquització suposa una presa de posi-ció prèvia en favor d’unes religions i en contra d’unes altres.

• La consideració de totes les religi-ons com a camins de salvació i, a vega-des, de perdició, i el reconeixement de la veritat i, també de la falsedat, que hi ha en totes les religions en la mesura que s’aparten del projecte alliberador origi-nari dels seus fundadors.

• El reconeixement dels profetes, fundadors, reformadors de les diferents

religions com a exemples d’espiritualitat i eticitat i testimonis de l’opció pels po-bres i de la transcendència en la història, però exercint, alhora, el sentit crític cap a les seves actituds poc exemplars.

• La valoració de les religions no en funció d’afinitats confessionals, sinó de criteris objectius, preferentment ètics: defensa de la justícia, pràctica de la soli-daritat, treball per la pau, compromís per la igualtat sense caure en la uniformitat.

• El coneixement mutu: no hi ha dià-leg sense coneixement de l’altre, dels altres, del seu món cultural i religiós, i sense estudi i aprofundiment sobre la història, les motivacions i experiències dels qui pensen, viuen i creuen d’una manera diferent que jo.

• No cercar la unanimitat, la unifor-mitat en la doctrina, en l’ètica, en el cul-te, en la imatge i representació de Déu, sinó respectar i potenciar les diferències, sense desembocar en desigualtat.

• Crear espais de diàleg i trobada in-terreligiosos per a la reflexió, la discus-sió, l’anàlisi, l’oració, les iniciatives de solidaritat.

• Exercir la crítica de les religions, dels líders propis i dels seus comportaments, quan són poc exemplars, sense justifi-car-los apel·lant al temps i al context en què van viure, i encara menys imitar-los.

Raons per al diàleg entre les religions

Sovint sentim creients, i fins i tot diri-gents de diferents religions, que fan

afirmacions com ara “cada religió a casa seva i Déu en la de tots”, o “juntes les religions, però no barrejades”. Crec que aquestes asseveracions reflecteixen acti-tuds que prefereixen subratllar allò que separa les religions més que no pas el que les uneix i no es mostren partidàries del diàleg. A més a Déu se’l fa respon-sable de la separació de les religions i a aquestes se les reclou en la seva bom-bolla.

Jo em distancio d’aquestes expres-sions i del missatge desintegrador que transmeten i m’estimo més optar pel diàleg entre les religions com a actitud, tarannà i valor a potenciar. i això per una sèrie de raons que exposo a con-tinuació.

1. El diàleg forma part de l’es-tructura de l’ésser humà, que, més que llop per als seus sem-blants, com pensava Hobbes, és un ésser social. La sociabilitat implica espais de comunicació, escenaris de trobada, llocs de dià-leg. Per això, la incomunicació, la manca d’acord i el monòleg cons-titueixen la negació més crassa de la sociabilitat i converteixen l’és-ser humà en destructor d’ell ma-teix. L’existència mateix de l’ésser humà no s’entén sense referència a l’altre, als altres amb qui comu-nicar-se. Ho expressava encerta-dament Desmond Tutu: “jo sóc si tu ets”.

L’ésser moral de la persona implica l’alteritat i no s’entén sense la mediació dialògica: La

sociabilitat no és un accident ni una contingència; és la definició mateix de la condició humana, afirma Todorov, que cita l’assaig de Rousseau Essai sur l’origine des langues: “El qui va voler que l’home fos sociable va tocar amb el dit l’eix del globus i l’inclinà sobre l’eix de l’univers”1.

2. El diàleg forma part, igualment, de l’estructura del coneixement i de la ra-cionalitat. La raó és dialògica, no autista, intersubjectiva, no purament subjectiva. L’autisme constitueix una de les patolo-gies de l’epistemologia. Ningú no pot afirmar que posseeix la veritat en exclu-siva i en la seva totalitat. I menys encara dir, estrafent el Rei Sol: “La raó, sóc jo”. El diàleg requereix argumentació, com a pas necessari en tota recerca i moment vital en el debat, i l’argumentació exigeix

9

PÀGINES CENTRALS

exposar les pròpies raons, però també escoltar les raons de l’altre.

3. El diàleg és una de les claus fo-namentals de l’hermenèutica. És la por-ta que ens introdueix en la comprensió dels esdeveniments i dels textos d’altres tradicions culturals i religioses o dels es-deveniments i dels textos del passat de la nostra pròpia tradició. Què és l’her-menèutica sinó el diàleg del lector amb aquests textos i esdeveniments en cerca de significat, de sentit? Gràcies al diàleg podem superar la distància, a vegades abismal, de tota mena: cronològica, cul-tural, antropològica, entre els autors i protagonistes d’ahir i els lectors d’avui. Sense diàleg amb els textos i els esdeve-niments, aquests no passen de ser refe-rents arqueològics del passat o objectes de curiositat sense cap significació en el present i per al present. La conversa, creu David Tracy, pot funcionar com a model de tota interpretació. Al seu torn, la religió constitueix la realitat més plu-ral, ambigua i important, alhora que la més difícil i, per això, la prova millor per a qualsevol teoria de la interpretació2.

L’ésser humà viu i actua, pensa i delibera, comprèn i creu, jutja i experi-menta, sota el signe de la interpretació. “Ser humà és actuar reflexivament, de-cidir deliberadament, comprendre intel-ligentment, experimentar plenament. Ho sapiguem o no, l’ésser humà és un hàbil intèrpret”3.

Tot acte d’interpretació implica tres realitats: un fenomen per interpretar, alguna persona que l’interpreti i la inte-racció o diàleg entre ambdues. El feno-men per interpretar pot ser una llei, una acció, un símbol, un text, un esdeveni-ment, una persona. La persona que l’in-terpreta pot ser individual o col·lectiva. El diàleg entre ambdós és precisament l’acte hermenèutic per excel·lència.

4. El diàleg es presenta com a alter-nativa al fonamentalisme i a l’integrisme cultural o religiós, com a antídot enfront de la ideologia del “xoc” i/o l’enfronta-ment entre cultures i religions i enfront de tota amenaça totalitària. La força del diàleg s’imposa sobre qualsevol altre mecanisme de poder, inclòs el militar, al qual se sol recórrer per imposar models polítics i condicions absolutes a la con-vivència4.

5. A favor del diàleg interreligiós par-la la història de les religions, que mostra la riquesa simbòlica de la humanitat i la pluralitat de manifestacions del sagrat, del diví, del misteri en la història huma-na, la diversitat de missatges i de missat-gers no sempre coincidents i a vegades enfrontats, i les múltiples i diferenciades

respostes a les múltiples preguntes en torn de l’origen i el futur del cosmos i de la humanitat, sobre el sentit de la vida i de la mort. La uniformitat constitueix un empobriment del món religiós5.

6. La veritat no s’imposa per la força de l’autoritat, sinó que és fruit de l’acord entre els interlocutors després d’una recerca llarga i àrdua, en què es com-paginen el consens i el dissens. Això és aplicable al coneixement teològic. Així s’ha actuat en els moments estel·lars del debat doctrinal dins de la majoria de les religions. La metodologia dialògica substitueix la imposició autoritària de les pròpies opinions per decret i trenca els estereotips del que és vertader i el que és fals establerts pel poder dominant, en aquest cas per la religió dominant.

És veritat que aquesta metodolo-gia pot desembocar en ruptures, però aquestes responen moltes vegades a les presses a l’hora de prendre decisions i a la intransigència dels qui fixen les regles de joc. En tot cas sempre s’ha d’evitar la ingerència d’instàncies de poder alienes a l’àmbit religiós, com s’ha d’evitar la in-gerència del que és religiós en la presa de decisions polítiques, sense que això suposi negar el caràcter públic de les reli-gions ni qüestionar la intervenció política en els abusos i excessos de les religions.

Cal reconèixer que en el diàleg inter-religiós han estat exclosos, sovint, nom-broses religions i moviments espirituals considerats minoritaris, no representa-tius, irrellevants, i encara pitjor, passats de moda, ancestrals, contraris a la mo-dernitat, ancorats en un passat mític. Amb aquests criteris han restat fora del diàleg interreligiós les religions indíge-nes, acusades de contràries al progrés, com si el progrés fos la llei de la història, les religions africanes, acusades d’ani-mistes, els moviments evangèlics, con-siderats ideològicament conservadors i religiosament integristes.

Aquesta exclusió em sembla injusti-ficada i opera amb estereotips molt es-quemàtics. Respon a l’imperialisme de les anomenades “grans religions”, que es converteixen en criteri i cànon del que és religiós i dictaminen sobre la veritat i la falsedat de les religions. Sense la incor-poració de totes les tradicions religioses, el diàleg serà selectiu, estarà mancat de representativitat i no reflectirà la riquesa del plurivers religiós de què parlem a la primera part d’aquesta exposició.

7. També l’enfocament intercultural advoca en favor del diàleg interreligiós6. Cap cultura ni religió no poden consi-derar-se en possessió única de la veritat com si es tractés d’una propietat priva-

da rebuda en herència o a través d’una operació mercantil. Com tampoc no te-nen la resposta única als problemes de la humanitat o la força alliberadora exclusi-va per lluitar contra les opressions; la ve-ritat, la resposta als problemes humans i l’alliberament són presents en totes les religions i cultures. I cal que els cerquem constantment!

8. El diàleg interreligiós constitueix un imperatiu ètic per a la supervivèn-cia de la humanitat, la pau al món i la lluita contra la pobresa. Vegem per què. Al voltant de 5.000 milions d’éssers hu-mans estan vinculats a alguna tradició religiosa i espiritual. I si es posen en peu de guerra, el món es convertiria en un colós en flames amb una capacitat des-tructiva total. Primer, s’unirien tots els creients per lluitar contra els no creients fins a eliminar-los. Després, s’enfronta-rien els creients de les diferents religions entre ells fins a destruir-se reeditant les antigues guerres religioses.

9. El diàleg no pot restar a l’interior de les religions. Les religions no consti-tueixen el centre de l’existència humana, ni totalitzen l’escenari de la història i del cosmos. Són part d’aquesta existència i d’aquest escenari. Són actores impor-tants en la societat pluralista, certament, però no les úniques, ni potser les més importants. En tant que actores han d’obrir-se a la societat, a les persones no religioses, que comparteixen planteja-ments humanistes i ecològics i treballen per “un altre món possible”. És aquest potser el desafiament més important al qual han de respondre les religions si vo-len tenir rellevància històrica i significa-ció alliberadora. Altrament elles matei-xes es farien l’harakiri.

Juan José TamayoDirector de la Càtedra de Teologia i

Ciències de les ReligionsUniversitat Carlos III de Madrid

1. Tzvetan Todorov, Vida en común, Taurus, Madrid, 2008, p. 33.2. Cf. David Tracy, Pluralidad y ambigüedad. Hermenéutica, religión, esperanza, Trotta, Madrid, 1997.3 . Ibid., p. 23-24, subratllat meu.4. Cf. Juan José Tamayo, Fundamentalismos y diálogo entre religiones, Trotta, Madrid, 2009, 2ª edició; Juan José Tamayo i María José Fa-riñas, Culturas y religiones en diálogo, Sínte-sis, Madrid, 2007.5. Cf. Giovanni Filoramo, Marcello Massenzio, Massimo Taveri i Paolo Scarpi, Historia de las religiones, Crítica, Barcelona, 2000; id., Enci-clopedia de las religiones, Akal, Madrid, 2001.6. Cf. Raúl Fornet-Betancourt, Transforma-ción intercultural de la filosofía, Desclée de Brouwer, Bilbao, 2001.

10

REFLEXIONS

El casino mundial i les noves oportunitatsNous reptesLes notícies cada dia ens diuen que estem al límit de la ca-tàstrofe. Els nous amos del món, especuladors, banquers mafiosos, agències de valoració, guiats pel dogma neolibe-ral de la lliure circulació de capitals i amb les possibilitats que des de finals del segle passat ofereixen les noves tecnologies, ens han situat en un “ai” permanent. Però el que vivim, més que “crisi” és “especulació”. L’indicador més clar que el món s’ha convertit en un gran casino és que el 97% de tots els diners que circulen cada dia d’una punta a l’altra del món és pura especulació, joc de borsa, economia virtual, i només el 3% correspon a la compra-venda del que necessitem per viure. És el que s’anomena “bombolla financera”, el càncer o forat negre del sistema.

És un fet inèdit. Mai al llarg de la història havia pogut ser així. Faltaven els mitjans tècnics. Però aquest és només un dels aspectes del canvi profund. És un tòpic dir que és un canvi d’època, que tots els paràmetres sobre els que havíem construit la civilització occidental fan aigües: l’economia, la política, les institucions, la conservació de la naturalesa, el mo-del energètic, de producció, de relacions socials, familiar, els criteris morals, la vida religiosa. Cada cop són més les pregun-tes a les quals no sabem respondre. Per exemple, pel que fa a l’energia nuclear, la contaminació, la manipulació genètica, l’agricultura química, el model d’unió europea, sobre la immi-gració, etc. I, a més, les respostes que vénen amb seguretats dogmàtiques, per exemple, des de la jerarquia, més aviat ens espanten. Hi ha qui ho compara en importància al canvi que va suposar el pas de la prehistòria a la història amb els desco-briments de l’agricultura, vida urbana, escriptura. Certament la majoria dels aspectes esmentats generen por –atur, margi-nació, dualització social, canvi climàtic, etc.– però els hauríem de veure també com a una oportunitat.

Noves oportunitatsCal mirar cap a on s’orienten els canvis, quines noves opor-tunitats apareixen. Per exemple, en l’aspecte social la crisi ha suposat l’alerta pel que fa a aquest model de creixement sense control i malbaratant recursos, és inviable i haurem de prendre consciència d’un nou model de consum més auster, d’estalvi energètic, de la necessitat de reciclar. Això ha vingut acompanyat amb l’aparició de noves formes d’economia, des del cooperativisme a finances ètiques. D’altra banda, la crisi ha posat en evidència, amb noms i cognoms, els cul-pables. Ja tothom sap que la paraula “mercat” només és la màscara que fan servir per amagar-se. Als defraudadors i banquers els serà més difícil enganyar-nos, ja sabem qui són.

En l’aspecte polític la crisi ha posat de manifest la de-bilitat d’aquesta democràcia i les seves institucions. Mai els polítics havien manat tan poc i mai havien manat tant en contra dels seus pobles. Davant de l’esfondrament han apa-regut noves formes d’intervenció, nous moviments socials amb noves formes organitzatives, la voluntat de viure una societat horitzontal i un nou model de democràcia partici-pativa com les que proposa el moviment 15M.

Finalment en la dimensió cultural, enmig d’un món tan fràgil la crisi de les institucions ha suposat posar en valor la persona, la seva responsabilitat autonomia i llibertat, la importància de les relacions humanes, l’increment de grups alternatius que ressalten la dignitat i igualtat de tothom sen-se diferències.

“Què fer”, i sobretot “què fer” en tant que creients. Sobretot cal donar esperança. En un món ferit, en el que la por i el sofriment creixeran al voltant nostre, ens caldrà saber acompanyar. L’esperança no pot posar-se en els nous “déus” que com a miratges ha creat aquesta societat en crisi: “progrés”, “creixement”, “competivitat, “mercat”, “seguretat”, “eficàcia”, “excel·lència”. O aquells altres “déus” que naixeran precisament com a resultat de la por, les propostes de falses seguretats polítiques i socials d’una ultradreta que estigmatitza el pobre i el fa responsable de tots els mals, propera al feixisme, fins a les falses seguretats religioses que ofereixen algunes sectes, i sovint la mateixa jerarquia de l’Església catòlica.

Caldrà estar al cas també de la manera com es gestio-na la crisi a cada lloc, a cada municipi, a cada comunitat autònoma, a cada empresa. Perquè els pobres acostumen a ser els que sempre se la carreguen. A algunes empreses mentre s’acomiaden treballadors, es declaren grans be-neficis o els directius s’augmenten el sou. En la mateixa línia, la manera com la Generalitat ha gestionat el PIRMI o Renda Mínima d’Inserció ha sigut un escàndol, exemple de com des de l’administració es poden crear mecanismes per marginar encara més els que més ho necessiten.

Els canvis de fons només poden anar de baix a dalt. Ens caldrà escoltar els crits que surten de baix i que tenim a la vora, del pobre, de l’aturat al qual se li ha acabat el subsidi; o els crits que ens vénen de més lluny, del món àrab, de la pau mundial, o els crits de la naturalesa. I des de baix i amb paciència crear espais de justícia i de respecte. Ens caldrà establir una relació “porosa”, ser a la vora i acompanyar els nous espais que neixen de protesta i de proposta com el 15M o la plataforma pels desnonaments o d’altres. Són els “espais del Regne” que a cada època neixen amb noves expressions. Caldrà acompanyar també aquells que, en un moment en què la política està tan desacreditada, decidei-xen participar en alguna de les opcions polítiques per un canvi a favor dels pobres.

Finalment, per a nosaltres creients, la crisi és també una crida. A renovar la nostra capacitat de reflexió i d’in-tervenció, a alimentar la nostra espiritualitat amb tants tes-timonis que tenim a la vora, a fer que el sofriment s’elevi a categoria teològica i de concreció social, a llegir la història des de baix, a estar més a la vora i deixar-se “tocar” pels marginats, a ser veu d’aquell “que no va tenir on reposar el cap”.

Jaume Botey Professor d’història dels moviments socials a la UAB

11

REFLEXIONS

Invisibles i omnipresents

En principi els dos ad-jectius que encapçalen aquest escrit podrien

considerar-se oposats, si més no per la pasta de què estem fets els humans: si hi ets, et veuen. I, no obstant això, no es tracta tant de lleis físiques sinó, més aviat, de com percebem l’altre, ja sigui persona individual o grup humà. Es donen casos clars de presència real i al-hora d’invisibilitat.

He començat d’una ma-nera misteriosa però aclarei-xo de seguida la qüestió a la qual vull referir-me: és el cas de la invisibilitat de les dones a l’Església i l’omnipresèn-cia d’aquestes mateixes do-nes a l’església. No passeu per alt el matís discret de la mateixa lletra en majúscula i en minúscula. És important.

M’adono que la dona sempre s’ha acostat al mis-teri de Déu amb més faci-litat que l’home. El fet que l’acostament no degeneri en l’obtenció del poder crea una forma de ser present en què la fidelitat és la caracte-rística principal.

Veiem dones en pobles petits cuidant, netejant, posant flors, preparant to-valles per als altars, dirigint

el rés del rosari, atenent la feina del despatx, guardant la clau de l’església, etc. Aquestes dones no s’ho plantegen, que les coses pu-guin ser d’una altra manera, que hi pugui haver dones presents en un altre tipus de serveis d’una altra mena dins l’Església.

Si ens endinsem en el terreny del món dels ordes religiosos, el nombre de monges i religioses és molt superior al dels seus ho-mòlegs masculins, però en la majoria dels casos viuen més “ocultes”.

I si parlem dels laics, o més ben dit, de les laiques: catequistes, voluntàries en tota mena d’activitats de l’Església, atenció a la formació de les diferents pastorals de baptisme, con-

firmació, preparació per al matrimoni; visites a hos-pitals, ajuda a la infància... no hi hauria prou línies en aquest article per enumerar en tots els àmbits en què es mouen, ni per comptabilit-zar-ne el nombre total.

Del sacerdoci, res de nou a dir. Són els que són i sem-bla que les coses continua-ran així.

El dia de l’arribada del papa Benet XVI per tro-bar-se amb els joves a la JMJ a Madrid, veient per televi-sió la celebració de la plaça de Cibeles, vaig reparar en un fet ben senzill: una mul-titud de nois i noies junts en la mateixa cosa, sense dife-rències; però quan la càme-ra va enfocar l’escenari des d’on el papa es va dirigir al jovent, vaig parar esment en

el contrast: només hi havia homes.

No fa gaire, un bon amic, religiós per cert, parlant de les dones a l’Església, em va dir de manera molt contun-dent: “No entenc, tal com van les coses, que encara hi hagi dones a l’Església”.

Crec que la invisibilitat ens dóna ales, i la creativi-tat, omnipresència. Cosa que no vol dir que no hà-gim de continuar treballant i avançant perquè la situació canviï.

Ara recordo que, ben visibles, “vora la creu de Je-sús hi havia la seva mare i la germana de la seva mare, Maria, la muller de Cleofàs, i Maria Magdalena (…) i, al costat d’ella, el deixeble que ell estimava”. Com sem-pre en major nombre, però aquesta vegada ben visibles.

No ho dic jo, ho diu el deixeble mateix: Joan 19,25-26.

Mari Paz López Santospazsantos@pazsantos.com

Demanem disculpes per-què per error, en el núme-ro anterior, en lloc d’aquest article es va publicar el de la Mariona Saurí del Nº 60.

Tant si em veus com si no em veus... HI SÓC!

Els dies 22 i 23 de gener de 2012, se celebrarà per 2ª vegada a Barcelona el FÒRUM CATALÀ DE TEOLOGIA I ALLIBERAMENT, Expressió catalana del Fòrum Mundial de T. i A. Nosal-tres formem part de l’organització i després de comentar-ho en dues trobades dels tercers dilluns al Col-lectiu, hem decidit de col·laborar-hi organitzant un taller.

Es farà una enquesta que sota el títol de VOLEM UNA ESGLÉSIA MÉS

EVANGÈLICA oferirà la possibilitat de comentar alternatives que facin viu-re més a prop nostre el missatge de Jesús. Al programa hi trobareu el lloc i l’hora.

La trobada tindrà lloc a l’Escola Pia de Nostra Senyora, Diputació 277 (entre Passeig de Gràcia i Pau Claris). • Xarxa social: teologiaalliberament.cat• Correu electrònic: forum.catala@gmail.com

Los géneros de la violencia: Una reflexión queer sobre la “violencia de género”. Barcelona, Egales Edito-rial, 2010 (L’article a la pàg. 6)

12

INFORMACIONS

Mary Ward va néixer a York (Anglaterra) el 1585, en el si d’una família catòlica

que va patir les conseqüències de la persecució per part dels anglicans. A l’Anglaterra d’aquesta època era inimaginable la coexistència pacífica entre catòlics i protestants. És, a més, un temps de lluites internes intenses i violentes per motius polítics i reli-giosos.

En aquest ambient Mary va anar percebent la crida de Déu a la vida religiosa; el seu desig era “pertànyer del tot a Déu” (to be wholly God’s).

Com que en aquella època no era possible entrar en un orde religiós a Anglaterra, Mary va haver de deixar el seu país per realitzar el seu desig. Aconsellada per un jesuïta, va entrar com a llega al convent de clarisses pobres de Saint-Omer (1606). Aques-ta ciutat pertanyia als Països Baixos.

Durant tres anys l’Esperit va anar portant Mary Ward per camins dife-rents de la vida de clausura: Déu li demana “una cosa diferent”.

Va tornar a Londres l’oc-tubre de 1609 i va estar-s’hi uns quants mesos, durant els quals es va dedicar a ajudar altres persones. En aquest temps va tenir una experiència mística en què va percebre que realitzaria “un projecte” amb el qual donaria molta glòria a Déu.

A principi de 1610 tor-na a Saint-Omer amb les primeres companyes i amb elles fun-darà un nou Institut que serà sense clausura, apostòlic i tindrà espiritua-litat ignasiana (1611). Les tres virtuts que donen vigor a aquesta vocació són la veracitat, la justícia i la llibertat (1615).

El 1612 Mary elabora un primer pla per al nou Institut: Schola Beatae Mariae. Des de l’inici del document es posa de manifest la necessitat d’ajudar Anglaterra i la possibilitat

de l’apostolat de la dona en aquest camp, donades les condicions, les do-nes han d’aportar i poden aportar alguna cosa més de l’habitual en rela-ció amb aquesta necessitat espiritual general. Hem d’esforçar-nos segons la nostra petitesa a donar al proïsme serveis de caritat cristiana que no po-den fer-se en la vida monàstica.

Mary i les companyes tindran molts problemes per tirar endavant aquest projecte. Un dels impediments més fort era que els decrets del conci-li de Trento obligaven les religioses a restar a la clausura.

A la tardor de 1617, Mary tornava de Londres a Saint-Omer. Hi va trobar les germanes inquietes pels comen-taris del pare Michael Freeman, jesuï-ta del col·legi anglès de Saint-Omer. Havia afirmat en to despectiu refe-rint-se a les germanes: “El seu fervor decaurà, ja que al cap i a la fi no són sinó dones”. La resposta de Mary no es va fer esperar: Fins ara els homes

ens han dit el que hem de creure. És veritat que nosaltres hem de creure el que ens diuen; però permeteu-nos que no siguem beneites i saber el que nosaltres hem de creure, sense acceptar beneitament que les dones no podem dur a terme res de gran. Jo espero en Déu que en el futur veurem dones portant a terme coses grans. ¿Quin fruit obtindreu sentint “no sou sinó dones”, dèbils, ineptes i que el vostre fervor decaurà? Intenten de-

primir-vos, negant-vos l’esperança de perfecció. No hi ha diferència entre homes i dones, cap perd el fervor pel fet de ser dona, sinó per ser dona im-perfecta buscant la mentida en lloc d’estimar la veritat.

Mary creu en la igualtat de la dona. Anima les germanes a buscar els mitjans per superar-se.

El 13 de gener de 1631 l’Institut fou suprimit per la butlla Pastoralis Romani Pontificis d’Urbà VIII, i pel fe-brer de 1631 el Sant Ofici va empre-sonar Mary Ward al convent de las clarisses d’Anger, a Munich, acusada d’heretgia. Estava greument malalta però va tenir força per deixar el seu testament a les germanes: Us dema-no coratge i confiança en Deu. Tant si visc com si moro, perdoneu els meus adversaris, pregueu per ells de tot cor, sense rancor.

Encara que un decret del Sant Ofici de 1632 va declarar Mary Ward i les seves companyes lliures d’he-

retgia, aquesta ombra va planar durant anys damunt l’Institut.

L’experiència de Mary Ward és plena de valentia; la seva vocació és una res-posta de fidelitat al que va considerar la voluntat de Déu per a la seva vida. En aquella època era impensa-ble que les dones pogues-sin fer apostolat directe (si no era sota la tutela dels homes) i encara menys ser-vir l’Església en situacions de frontera.

Mary Ward va morir a York, el 30 de gener de 1645.

La seva obra, per raons històri-ques, continua present actualment a la Congregació de Jesús, a vint-i-tres països, i a l’Institut de la Benaventura-da Verge Maria, a vint-i-quatre països.

Ana Gimeno(Traducció al català)

Teòloga. Religiosa de la Congregació de Jesús

Mary Ward: una dona íntegra

13

INFORMACIONS

El dissabte 29 d’octubre, el CDE va cloure els actes que, amb motiu dels 25 anys, ha anat celebrant du-

rant aquest curs.La Montserrat Biosca Duch, com a

presidenta del CDE, va fer la presentació de les activitats del dia i va donar les grà-cies a les persones i entitats que han re-conegut la tasca duta a terme pel CDE.

Una breu pregària, dirigida per la M. Assumpta Torrents i Gardela, va consti-tuir una bona introducció a la Taula Ro-dona que versava sobre: “Resposta de les dones davant les injustícies de l’Es-glésia catòlica institució”.

La M. Pau Trayner Vilanova, modera-dora de la taula, va llegir l’escrit que la Júlia Silveira, exconsellera de Cultura del districte d’Horta-Guinardó, ens envià: “Vull dir que estic molt orgullosa de vo-saltres perquè ser feminista en un entorn progre és molt fàcil, però ser-ho dins l’Es-glésia catòlica i lluitar, com ho feu vosal-tres, per fer que la jerarquia eclesiàstica reconegui el greu error que ha comés durant tants segles i que encara comet en no voler reconèixer la igualtat de drets de les dones, té molt mèrit. Amb el vostre tarannà cívic, intel·ligent, tolerant, pacífic i integrador, acabareu per deixar sense arguments els qui volen justificar quelcom injustificable, com és el menys-preu de les jerarquies obscurantistes de totes les religions vers la dona. Mai una societat que no tingui en compte la mei-tat de la seva població, podrà prosperar i considerar-se civilitzada.”

• La Montserrat Coll, filòsofa i exdi-rectora d’Afers Religiosos, va iniciar la roda fent esment de les diferents injustí-cies que es donen en l’àmbit eclesial, en la societat i en el món, davant les quals la resposta de les dones ha de ser de-nunciar-les amb coherència:

–Tracte marginador envers les dones.–Obsessió malaltissa contra la sexualitat.–Manca de valors democràtics dins l’Es-glésia.

Aquesta realitat no només atempta contra la injustícia sinó que és sinònim de pecat. Hem de donar resposta a aquestes situacions, actuant segons els postulats evangèlics tot construint xarxa europea, internacional, per fer visibles gestos coordinats d’una sana rebel·lia. I per avançar en aquesta direcció cal la implicació d’homes i dones.

• José Ignacio González Faus, jesuïta i teòleg, parlà de la crisi econòmica mun-dial que ha fet pujar les necessitats de moltes persones i baixar les ajudes de les administracions públiques. Totes les in-justícies s’han de contemplar conjunta-ment i treballar per fer-les desaparèixer.

Esmentà la profunda crisi eclesial ac-tual a causa de la Institució que ha per-dut tots els fruits del Concili Vaticà II.

I finalment va fer referència al mas-clisme ancestral, provinent de grans filò-sofs com Plató i Aristòtil, dels quals van pouar els teòlegs més influents del cris-tianisme introduint-hi la seva misogínia. Reconegué que no hi ha cap raó bibli-coteològica per a la no ordenació de les dones.

• Lucía Ramón, filòsofa i teòloga, va posar l’accent en els feminismes com a eixos positius per superar les crisis, ja que les reivindicacions feministes no són sectorials sinó integradores. Necessitem un canvi social, antropològic, eclesial, i la teologia feminista ens hi pot ajudar. No podem parlar de Déu si les nostres paraules i fets són excloents. La religió necessita al feminisme.

Recalcà que la injustícia té nom de dona: pobresa, analfabetisme, violèn-cia... I que sense la millora de les con-

dicions de vida de les dones no es pot sortir de la crisi. Mostrar la realitat sense tenir la perspectiva de gènere, és veure-la mutilada.

Per aconseguir superar un món in-just cal la complicitat amb els barons. Han de descobrir que el feminisme és valuós per a tota la humanitat.

• Manuel Cordón començà dient que, en la Història i en totes les cultures, la discriminació de les dones és un fet real. Després se centrà en el paper que les religions han tingut i continuen te-nint en aquest afer, començant pel mas-clisme que traspua la Bíblia. La majoria de textos antics són abusius quan parlen de les dones i aquesta teologia antiga encara avui marca la pauta a l’església jeràrquica.

Puntualitzà, però, que actualment se senten veus dissonants dins l’Església. Rectors austríacs i alemanys demanen tres coses: celibat opcional, elecció de-mocràtica dels bisbes i la no discrimina-ció de les dones.

El diàleg després de les quatre inter-vencions també fou enriquidor i partici-patiu.

La jornada va continuar amb un di-nar de germanor. I la sessió de la tarda va ser completa: homenatge a les sò-cies fundadores i a altres membres del CDE, actuació liricopoètica per sòcies rapsodes de Sabadell, a qui cal felicitar per la seva excel·lent interpretació, i una poesia en què es relatava el caminar del CDE en aquests 25 anys.

Després van actuar la Coral de la Font d’en Fargues i el Cor Madrigalista de Mataró. Un bon acabament de la celebració de cloenda del nostre vint-i-cinquè aniversari.

Magda Tomàs i Ribes

Cloenda dels 25 anys del Col·lectiu de Dones en l’Església

Recital de poesia per compa-nyes del Grup de Sabadell.

La Sefa Amell amb totes elles van començar.

La Montserrat Biosca amb l’Equip de Coordinació continuen.

La Magda Tomàs, au-tora de la poesia sobre els 25 anys, recitant-la.

La M. Dolors Figueras, la M. Pau Trayner i... van continuar

14

EN RECORDANÇA

Teresa Morros i Canalda ens va deixar el 15 de juliol. Volem re-cordar la seva vida viscuda en ple-

nitud. Va néixer a Barcelona el 1921. La primera formació i ocupacions van estar lligades a l’Institut de Cultura de la Dona, fundat per Francesca Bonne-maison, del qual les dones de la seva família eren sòcies fundadores.

Durant la Guerra Civil va treballar a la Conselleria de Cultura. El l943 va cursar estudis d’infermeria i va exercir de practicant al barri del Raval.

El 1958 es va casar i va tenir dos fills; en quedar-se vídua, amb els fills molt petits, va fer-se càrrec de l’edito-rial del seu marit.

Va dur una tasca important d’ani-madora durant uns anys en el Casal dels Avis de la Font d’en Fargues.

Des del 1988 va formar part del Consell de la Gent Gran d’Horta Gui-nardó i hi va col·laborar activament fins poc abans de la seva mort.

El 1994 va rebre el premi Horta-Guinardó per la seva tasca solidària i de promoció del voluntariat.

El 22 de gener de 2002 va rebre la Medalla d’Honor de Barcelona.

El 25 de gener de 1997 va entrar a formar part del Col·lectiu de Dones en l’Església, Grup d’Horta. La Teresa ha estat una persona molt intel·ligent i compromesa de manera molt discre-ta però segura del que feia el nostre

Grup de Dones. Gairebé mai faltava a les reunions i sempre hi participa-va; a poc a poc va anar agafant un compromís molt fort pel paper de la dona en l’Església, que sempre va de-fensar i denunciar. Tenia molt interès per aprendre i sempre feia moltes pre-guntes exposant els seus pensaments i dubtes.

Nosaltres dues ens reuníem molt sovint, i passàvem les curtes tardes d’hivern al menjador de casa seva, i les llargues d’estiu, assegudes a la ter-rassa, i generalment sempre sortia el tema de la religió, de l’Església... Tro-bades que anomenàvem els “nostres petits concilis”.

Darrerament, tot i la pèrdua de vi-sió, ella, una dona molt valenta, seguia agafant el bus i assistint a les reunions del Col·lectiu i a les Aules de la Gent Gran.

Vam celebrar amb molta joia els seus 90 anys, el mes de març, i a partir d’aquesta data la seva salut es va res-sentir de manera ostensible.

Unes quantes companyes de grup recordarem sempre el dia abans de la seva mort, quan li vam proposar de ce-lebrar el Memorial juntes. Va dir de se-guida que sí, que li agradaria molt –el cap el va tenir claríssim fins a la mort– i vam ser tres les companyes que vam poder celebrar-ho. Un Memorial que reviurem sempre perquè ens va donar

l’ocasió de pregar juntes, de dir-nos que donàvem gràcies al Senyor perquè ens havia fet conèixer i estimar durant tants anys. Vam pregar amb el Pare i Mare nostra, vam llegir el fragment de l’evangeli de Joan en què la Magdale-na anuncia que ha vist el Senyor i vam demanar perdó amb el Senyor. Alçant les nostres mans vam dir les paraules que Jesús ens va ensenyar en el darrer sopar, vam compartir el pa i ens vam abraçar i..., d’amagat, vam plorar. Tant la Teresa com nosaltres sabíem que era la darrera vegada que menjaríem el Pa juntes.

Aquella matinada la Teresa va mo-rir. Us puc garantir que aquest acte no ens ha deixat indiferents a cap de nosaltres: la Teresa va marxar conscient que havia trobat el Regne, n’estic se-gura.

La Teresa va donar el cos a la cièn-cia. Al cap de dos dies vam celebrar una missa a la parròquia; no hi cabia ni una agulla.

Esther Ruizaguirre,en nom del grup d’Horta

Teresa Morros i Canalda

Enric Garriga Trullols, germà de la nostra companya Roser, ens va dei-xar el 18 de novembre, als 85 anys. Ha estat una figura clau per a la po-lítica i cultura catalana.

És difícil resumir la seva extensa trajectòria. Actualment era presi-dent de l’IPECC (Institut de Projec-ció Exterior de la Cultura Catalana) i del CAOC (Cercle d’Agermanement Occitano-Català). Les seves nombro-ses activitats confluïen en un objec-tiu: la independència de Catalunya. I per aconseguir-la va col·laborar contínuament amb dirigents de tots els partits nacionalistes i sobiranis-

tes, fins a la participació activa en fòrums i plataformes, sempre amb la finalitat de conciliar voluntats i unir esforços.

Però, per damunt de tot, era un home de bons sentiments, desin-teressat, treballador incansable, no anava al darrere de recompenses ni medalles. Cristià convençut, mal-grat haver estat tractat injustament per la burocràcia eclesiàstica, va vo-ler rebre els sagraments. Va morir amb la satisfacció de la bona feina feta i ara reposa en la pau de Déu.

Equip de Redacció

Enric Garriga Trullols

15

LLIBRES

El diàleg interreligiósAutor: Raimon Ribera • Amb con-trapunts de: Abdelmunin Aya, Arxi-prest Joan i Montse Castellà • Bar-celona, Fragmenta Editorial 2007

Raimon Ribera, llicenciat en ciències econòmiques i en filosofia i lletres, és professor d’Esade. Ha ocupat diferents càrrecs públics, entre el quals el de di-rector del Centre UNESCO de Catalu-nya. Des de fa més d’una vintena d’anys s’interessa pel conjunt de les tradicions religioses i pel diàleg interreligiós.

Aquest llibre, que com tota aporta-ció al diàleg neix de l’interès pels altres i el que creuen i amb la convicció que sense un diàleg permanent no hi ha ecumenisme possible, compta amb uns escrits, uns contrapunts, de tres perso-nes representatives de les religions mu-sulmana, cristiana ortodoxa i budista.

Els dos paràgrafs següents poden donar una idea de les preguntes i afir-macions que fa l’autor entorn de la ne-cessitat i el valor del diàleg interreligiós:

«El diàleg interreligiós és també po-sitiu per a les persones i les reli-gions perquè obliga a deixar de viure de ren-da i repensar el propi camí, la pròpia identitat. ¿Què és ser cristià, o musul-mà, o buddhista? ¿Cal reciclar, actualit-zar, la pròpia percepció del fet religiós? ¿Quins element de la fe rebuda resul-ten irrellevants o contraproduents?

¿Quins, en canvi, es mostren amb plena frescor i potència? Tota tradició hauria d’experimentar aquest procés de revisió i redescoberta, imprescindi-ble per trobar una nova creativitat que l’apropi al món actual.» (p. 83)

«El diàleg interreligiós pot ser una oportunitat per tornar a plantejar pú-blicament el fet religiós des d’una pers-pectiva diferent, no ja des del record opressiu d’unes obligacions ofegado-res i unes institucions repressores, sinó des de la motivadora perspectiva que ofereixen unes trobades obertes on es comparteix el que cada un té i pensa des de la sinceritat i el respecte.» (p. 95)

Ernestina Ródenas

Autora: Princesa IncaEditorial: Libros del silencio (Bar-celona, 2011)

Aquest llibre de poesia està escrit per una dona jove que pateix es-quizofrènia, es diu Cristina Martín (Princesa Inca). Em va arribar molt endins per la seva lucidesa. La Cristi-na és transparent en la manera d’ex-pressar-se, parla amb naturalitat de la seva vida i vivències, sap arribar al sentiment, sense sentimentalisme. És un llibre que normalitza un món estigmatitzat per les nostres pors i prejudicis quan reflecteix una reali-tat que és part del nostre dia a dia. L’autora ho expressa molt bé: “Hay ojos que son ciegos viéndolo todo, luego existen ojos que lo ven todo y acaban cegándose”.

M. Teresa Mollà

La mujer-precipicio

Des del mes de novembre, la bi-blioteca Horta-Can Mariner és la primera biblioteca pública de Barcelona que compta amb un fons de teologia feminista. Un públic interessat per aquesta teologia assisteix regularment a les conferències que s’hi imparteixen.

Un any més...

Continuem posant l’accent en la visió, en la mentalitat, en la consciència, en l’educació... Òbviament, apuntem a la pràctica, però el nostre “carisma” és provocar les transformacions de cons-ciència necessàries per tal que apareguin pràctiques radicals noves, des d’una al-tra visió sistemàtica, no només reformes, o pegats... Som aliats, companys d’es-perança de tots els que busquen aques-ta mateixa transformació de conscièn-cia. Treballem per la mateixa Causa. La nostra Agenda vol continuar essent una caixa de materials i eines per a l’educa-ció popular. (De la Presentació, pàg.2).

(...) Bona nova del Bon Viure, davant del mal viure de la immensa majoria, i contra “la bona vida”, insultant, blas-fema, d’una minoria que intenta ser i estar tota sola a la casa comuna de la Humanitat. Pere Casaldàliga.

16

ACTUALITAT

PARAULES i FETSPARAULES i FETSEdita

PER LA PARITAT

SUMARI 2 Editorial

3, 4 i 5 Teologia feminista

6 i 7 Àmbit obert

8 i 9 Pàgines centrals

10 i 11 Reflexions Preu 1,50 €

C/ Mare de Déu del Pilar 15, pral. 08003 BCN · cde@donesesglesia.cat · www.donesesglesia.catCoordina: Paquita Arcas · Tallers Gràfics de Rúbrica Editorial · D.L.B-22227-1995

12 i 13 Informacions

14 En recordança

15 Llibres 16 Actualitat

Maria del Mar Fernán-dez, advocada penalista, membre de l’organització NOVA pel treball no violent en favor de la resolució de conflictes internacionals ens diu: ”M’estic prepa-rant per marxar. Les por-tes d’aquesta gran presó a l’aire lliure, que és la més

gran del món i on malviuen 1.500.000 de persones en només 40 quilòmetres de llarg per 10 d’ample, s’obriran per a mi. Tinc un passaport europeu. Quants casos de malalts que ne-cessitarien sortir per anar a un hospital, no poden, per-què són palestins...”

A Somàlia, moltes nenes són obligades a casar-se amb combatents i és difícil avaluar la violència sexual perquè la majoria dels casos no es denuncien. (Amnis-tia Internacional, novembre 2011)

La ugandesa Kasha Jacqueline Na-bagesera ha estat guardonada amb el premi Martin Ennais per als Defen-sors dels Drets Humans, atorgat anu-alment per deu de les ONGs de DDHH més destacades. És fundadora i direc-tora de Freedom and Roam Uganda, organització defensora de l’amenaçat col·lectiu de lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals del seu país.

A Àustria, “Som Es-glésia” desafia els seus bisbes reunits en assemblea. Un ma-nifest exposa, entre altres coses, que els laics predicaran, con-sagraran i donaran la comunió a les parròquies sense sacerdots. (Religió Digital, 8.11.2011).

Les autoritats del Paraguai, empreses locals i dirigents de la comunitat indígena Sawhoyamaxa han firmat un acord perquè aquesta co-munitat finalment torni a les

seves terres, després d’una batalla legal que ha durat deu anys. I mentrestant han viscut en unes condicions precàries al costat d’una car-retera pròxima. (AI, n. 111)

La presidenta de Libèria, Ellen Johnson-Sirleaf, l’activista també liberiana Leymah Gbowee i la periodista iemenita Tawakkol Karman han rebut aquest dissabte a Oslo el premi Nobel de la Pau 2011.

Les tres han estat distingides per la seva lluita no violenta a favor de la seguretat de les dones i dels seus drets a participar en la construcció de la pau. (El Punt Avui, 12.12.11)

Quatre generacions d’una mateixa família de la comunitat Sawhoyamaxa.