9 7 8 8 4 9 3 5 3 4 2 0 2

ISBN:978-84-935342-0-2

Redacció: Eva BalartMaquetació: DeBarris, scclCorrecció: Mar Olivé

Fotografia portada Pilar Aymerich

www.fpereardiaca.org

Edita:

c/ La Perla, 31 baixos08012 Barcelonadebarris@debarris.comwww.debarris.com

Dipòsit Legal: B-52.820-2006ISBN:978-84-935342-0-2

amb el suport de:

Imprimeix:Zukoy

9 7 8 8 4 9 3 5 3 4 2 0 2

Neus Català

Memòria i lluita

Elisenda Belenguer MercadéElisenda Belenguer MercadéElisenda Belenguer MercadéElisenda Belenguer MercadéElisenda Belenguer Mercadé

PresentacióPresentació

6

7

Celestino SánchezPresident Fundació Pere Ardiaca

Si algú veu, mentre passeja, la Neus Català, podria tenir la impressiód’estar davant d’una dona molt gran que passa els seus dies entrexacres, enganxada a l’estufa i una mica absent de la realitat quotidi-ana. No es pot anar més errat.

Ja fa molts anys que ens coneixem, que militem en la mateixa creençade llibertat i d’igualtat i sé, sense cap mena de dubte, que som da-vant d’una dona amb tremp d’acer. Molts ja la coneixeu i d’altresdescobrireu, en aquestes planes, la lluita de la Neus, i suposo queestareu d’acord amb mi.

La Neus que m’entendreix és la mateixa que em clava la mirada i diu,sense cap possibilitat de rèplica, que s’ha de treballar més i que enshem de posar les piles. I el millor de tot és que és la primera a posar-s’hi, la que està sempre preparada i la que exigeix cada vegada unamica més. La fundadora i sòcia honorífica número u de la FundacióPere Ardiaca, amic al qual l’unien moltes lluites.

Fa un temps una amiga em comentava, en veure-la del braç del’Elisenda Belenguer, que es notava que la Neus estava gran i que licalia una assistent. Aquesta companya no sabia que la Neus anavade braçet amb la seva amiga i biògrafa, l’Elisenda, i que la feina l’hatingut precisament aquesta per poder seguir-la en totes les sevesactivitats: reunions, xerrades, discursos, homenatges... per totCatalunya i fins i tot França. Ja fa temps que l’Elisenda va deixar deser únicament “la” historiadora per passar a ser la “seva” amiga iconfident. I aquest “seva” té molt de possessiu i d’acaparador. Aixíés, també, l’amistat.

<< i diu, sense cap possibilitat derèplica, que s’ha de treballar més ique ens hem de posar les piles. >>

8

Aquesta proximitat ha permès traspassar al paper la passió d’unavida consumida minut a minut i t’encomana les alegries, moltes, i lespenes, algunes, que van esquitxant l’experiència d’una dona com-bativa.

Bona feina, Eli.

Vull agrair especialment l’esforç impagable de totes i cadascuna deles persones que, desinteressadament, han aconseguit que aquestllibre sigui un projecte col·lectiu, com sempre ha estat la vida de laNeus.

A tu, Neus, no res que no sàpigues ja, afecte i camaraderia. Seguimaprenent de tu. Tan sols això.

Celestino Sánchez

9

Mercé CivitResponsable de la Secretariade la Dona de CCOO

Fer la presentació d’aquest llibre es per a mi un gran orgull, i almateix temps una gran responsabilitat, ja que no és gens fàcil ex-pressar el gran respecte que tinc per la Neus, una dona que duranttota la seva vida ha estat lluitant per la defensa de les llibertats i pelsdrets dels més oprimits, fins i tot en les èpoques fosques de la Dicta-dura.

Des de petita, la Neus ha estat defensora de les dones. Si enalguna ocasió el seu pare cridava la seva mare, ella protestava. En elcamp de concentració, la solidaritat i les xarxes que va establir ambles altres dones deportades van ser fonamentals per poder subsistir.Posteriorment, va militar a la Unión de Mujeres Antifascistas Españolasi a la Unió de Dones de Catalunya. La seva pràctica política i perso-nal ha estat dedicada als altres i ha complert amb escreix la promesaque es va fer a ella mateixa i a les seves companyes del Camp deConcentració: donar a conèixer i denunciar el que van fer el feixistesamb les dones i nens deportats.

Ella és una molt bona representació d’una comunista, ha posatper davant la solidaritat, ha treballat amb la cultura unitària i àm-plia, volent arribar al màxim de sectors. El treball en els moviments demasses ha estat on s’ha trobat millor i sempre per defensar les clas-ses treballadores i populars.

Parlar amb la Neus és tot un plaer, perquè és una font de coneixe-ments. Jo ho he fet en poques ocasions, però sempre n’he sortit ambcoses noves apreses. Des del paper que va jugar a la colònia a Pre-

<< S’ha de donar a conèi-xer la seva història >>

10

mià, el camí a l’exili, el treball a la resistència francesa, la situació alcamp de Ravensbrük, la lluita posterior en la resistènciaantifranquista... Al mateix temps, m’ha impregnat tota la seva forta-lesa ja que, encara que sigui gran en edat, és jove en pensament, iaquesta fortalesa que transmet és un important estímul que fa conti-nuar amb més força la nostra lluita política.

Aquest llibre es també un reconeixement a la Neus i a totes lesdones que van lluitar contra el feixisme perquè, com ella diu, s’ha dedonar a conèixer la seva història.

Mercè Civit

IntroduccióIntroducció

Introducció

12

Introducció

13

Fer un llibre a la Neus Catalàés,sense dubte, fer un homenat-ge a totes les dones que han llui-tat tota la vida per defensar la lli-bertat i la justícia. Les raons perles quals ens vem decidir a fer untreball biogràfic sobre la Neus vanser molt diverses. D’entrada, unade les prioritats de la FundacióPere Ardiaca és recollir, analitzar idivulgar la història dels pobles imés concretament la història de lespersones i la vida quotidiana, iespecialment la història de les do-nes. Partíem de la base de que nopodem despreciar mai la oportu-nitat de poder recollir la experièn-cia d’un testimoni oral que enspermetrà contrastar la memòriaoral amb la història ja escrita o queestà per a escriure. I més, si es trac-ta del testimoni de persones quehan estat sovint discriminades i lahistòria de les quals ha estat si-lenciada durant molt de temps,com és la història dels vençuts, lade les classes populars i treballa-dores i en especial, la protagonit-zada per les dones.La importàn-

cia de la Neus Català és la de serun testimoni viu i participatiu deles darreres etapes de la històriadel nostre país, de les quals ensqueda, encara, un gran treballper a fer: II República, Guerra Ci-vil, Dictadura Franquista, i Transi-ció democràtica. Alhora ella tam-bé constitueix un testimoni viu iper tant, indispensable, de la his-tòria universal, especialment de la2ª Guerra mundial i del paperque hi van jugar els homes i do-nes espanyols.

La Neus va néixer als Guiamets,un poblet de la comarca tarrago-nina del Priorat, l’any 1915.

Era filla de camperols, i ellamateixa va treballar de campero-la i de dependenta al sindicat ocooperativa agrícola del seu po-ble fins a l’esclat de la guerra ci-vil. Aleshores, juntament amb al-tres joves de la comarca, va or-ganitzar les Joventuts SocialistesUnificades de Catalunya per aajudar en tot el que fos al front ia fer força per a defensar la Re-pública. Després dels Fets de maig

de 1937, decideix establir-se aBarcelona, on continúa els seusestudis d’enfermera i s’implica enla lluita a la reraguarda, en elcomité d’agitació i propagandadel PSUC. Comença a treballar al’assistència social com aenfermera i és destinada al mu-nicipi de Premià de Dalt com aCap Sanitari d’una de les Colòni-es de Negrín, una colònia infantilde 180 nens refugiats, amb elsquals acabarà travessant la fron-tera cap a l’exili. En aquest exilifrancès, és on ella creu que la llui-ta per la llibertat només acaba decomençar i decideix implicar-se ala Resistència francesa, en totesles feines que suposa l’organit-zació d’un maquis i que la por-ten a ser, malauradament, detin-guda l’11 de novembre del 1943pels nazis i més tard, deportadaal camp d’extermini per a dones inens de Ravensbrück. Després dedos mesos, en passar la selecció,és traslladada al Kommandod’Holleischen (Txecoslovàquia),depenent del camp de concentra-

Introducció

14

ció de Flossenbürg per a treba-llar en un taller de producció dematerial bèl.lic fins a ser allibera-da el 1945 per les tropes aliades.

Casada primer, durant la Resis-tència amb un lluitador i resistentfrancès, va adquirir la nacionali-tat francesa, amb la que va po-der tornar a entrar a Espanya,

ben aviat, mentres estava encaraFranco al poder, col.laborant enla lluita clandestina interior con-tra el franquisme.

Un bon exemple d’això va serel fet de ser co-fundadora, juntamb altres deportats, al 1962 del’entitat clandestina AmicalMauthausen, en defensa de lamemòria dels deportats catalansi espanyols a tots els camps.

Ha estat, desde la seva joventut,militant d’un dels principals partits

Introducció

15

polítics catalans, el PSUC i actual-ment, encara milita al P.C.C. (Partitdels i les Comunistes de Catalunya)i és sòcia d’honor de la FundacióPere Ardiaca. Aquest és un motiusuficient per a entendre que el seutestimoni també és de vital impor-tància per a la recuperació de lahistòria d’aquest partit, des delsseus inicis fins a l’actualitat.

També cal dir que és un testi-moni actiu del moviment feminis-ta del nostre país i que ha dedi-cat els darrers 40 anys de la sevavida a la recerca i al recull de lamemòria històrica de les donesespanyoles que van participar ala Resistència francesa i que vanpatir la deportació als camps d’ex-termini nazis, i que ha plasmaten el seu llibre De la Resistencia yla Deportación. Neus Català y 50testimonios de mujeres españolas,del qual a través del seu testimo-ni escrit, també n’hem volgut treu-re fruit i aprofundir-ne.

De tota manera, la nostra inten-ció era també tractar amb ella totsaquells aspectes de la invisibilitat

Introducció

16

Introducció

17

de la vida quotidiana que mais’acostumen a explicar: - el seuespai d’origen, la seva infantesa,l’entorn familiar, els seus estudis...,la difícil conciliació entre la vidafamiliar, política i laboral...que ensajudaran a entendre el perquè dela seva intensa activitat política iimplicació en tot allò que, com ellasempre diu, circumstancialment, liha tocat viure.

Actualment, amb 91 anysd’edat, però encara amb una in-tensa vitalitat, continúa la sevatasca de recuperació de la memò-ria històrica, en homenatge a to-tes les dones, “les oblidades “ i estàcontinuant el seu treball del Me-morial de mujeres españolas en lasegunda guerra mundial, que ésuna relació de les dones espanyo-les resistents, combatents i depor-tades durant la segona guerramundial. Hem volgut, a través delnostre contacte, també ajudar-lai col.laborar amb ella en totaaquesta tasca tan feixuga.

El passat mes de juny, junta-ment amb altres persones sensi-

bilitzades amb el tema, va presen-tar la nova associació Amical deRavensbrück, de la qual n’és laPresidenta, que té com a objectiula defensa i conservació de lamemòria d’aquell camp de lamort. També li hem procurat do-nar tot el suport.

La metodologia de la història

oral i les entrevistes personals enshan servit per a testimoniar la his-tòria passada, però també per auna cosa que creïem que és devital importància: - tenint encompte que la Neus és un testi-moni viu, volíem saber com ellaexplica i interpreta el que ha vis-cut, com ella entén i què pensa

Introducció

18

del moment històric i polític actu-al, i com creu que s’ha d’afron-tar el futur i com ho han de ferles noves generacions.

La nostra feina va començar enuna visita-homenatge a Premià deDalt on la Neus fou convidada perles autoritats del poble que feia

temps que desitjaven que la Neuspogués retornar i així, agrair-li ofi-cialment la gran tasca realitzadadurant la guerra civil a la colòniade nens refugiats. Per això, desd’aquestes línies volem agrair, enprimer lloc, totes les gestions i elcarinyo que hi varen posar, l’Eu-

làlia Ribera Llonch, aleshores se-cretària de l’alcaldia, i l’aleshoresalcalde Sebastià Pujol i Puig, ambels que des d’aleshores ençà, s’haestablert una col.laboració forçaestreta i contínua.

Des d’aquella primera impresió,començaren les anades i vingu-des a Rubí per a conéixer de micaen mica l’apassionant i alhoracomplexa vida de la Neus.

Alhora , l’hem anat seguint enla majoria d’actes i xerrades queha fet pel territori català, tascaque hem compartit amb algunsmembres de l’Amical, dels qualsens agradaria destacar a laVirgínia González, amiga i veïnade la Neus i a la Teresa del Hoyo,secretària de l’Amical i represen-tant espanyola juntament amb laNeus del C.I.R. (Comité Internaci-onal de Ravensbrück). Tambévem voler conéixer una mica mésla seva realitat i per aquesta raóvem fer un viatge a Sarcelles, laseva residència a França, amb elfotògraf Jordi Gratacòs i la docu-mentalista Roser Mercadé. De la

Introducció

19

el Quim, el Manolo, el Lluís i el Joan,i el seu president, el Celestino, i lesseves injeccions d’energia positiva.Així com també, vull agrair la feinade la Mar Olivé pel que fa a lestasques de correcció.

mateixa manera vem compartiramb ella uns dies de les vacan-ces d’estiu als Guiamets per apoder entendre millor els seusorígens i les seves arrels.

La feina més feixuga ha con-sistit en transcriure totes les en-trevistes realitzades i ordenar l’ex-tensa informació, la qual ha es-tat difícil de sintetitzar degut a lacomplexitat de les històries que laNeus pot testimoniar. Per aques-ta raó, la incorporació de la peri-odista Eva Balart ha estat essen-cial per a la completa redacció delllibre, la qual cosa ha permès ferun bon treball en equip.

Personalment voldria agrair, enprimer lloc, a la Neus, la genero-sitat i la transparència que m’hamostrat en tot moment, i per des-comptat els bons moments deque hem gaudit.

En segon lloc, el to divulgatiu, laclaretat i el criteri de la feina de l’EvaBalart, que com a historiadora henecessitat. I com no, la confiançadipositada per part dels responsa-bles de la Fundació Pere Ardiaca:

Tampoc puc oblidar l’ajuda i con-sells de la historiadora Isabel Se-gura, qui em va introduir en aquestmón de la recuperació de la me-mòria històrica de les dones. Aixícom les pautes i orientacions, del

Introducció

20

meu amic i historiador, José ManuelRúa. També han estat fantàstiquesperò incomplertes, per manca detemps, les converses amb la filla dela Neus, la Margarita, els amics deMòra, l’Àlex i l’Antònia, l’historia-dor Josep Benet, en Jordi Riera (Tri-angle blau) , qui com molts d’al-tres, tenen molt a dir i aportar so-bre la vida i personalitat de la Neus.

Per suposat, sense l’Arnau, elmeu company, els meus pares, fa-mília i amics, res de tot això nohagués estat possible.

Per últim, no puc deixar de citaruna frase que la pròpia Neus m’harepetit constantment:

<<Jo t’explico lo meu però elque jo vaig fer no és res, és no-més una part del que van fer mi-lers de dones espanyoles>>

Gràcies Neus, ha estat la mevamillor lliçó d’història!!

Elisenda Belenguer

Barcelona, 26 de novembre del 2006

Els GuiametsEls Guiamets

Capítol I

22

Introducció

23

L’ESPAI D’ORIGENL’entorn i la família

“Jo tinc un film en blanc i negre, peròal final hi surten les roses!”.

Això és, des del punt de vistapsicològic, el que sent la NeusCatalà i Pallejà en aturar-se unmoment i reflexionar sobre la sevavida. Una vida plena de recordsen blanc i negre, tristos i doloro-sos, però amb un final on hi veu,mentalment, una victòria en co-lor. I el fet que als 91 anys gau-deixi de la vida amb alegria, té aveure amb el seu esperit decatalano-aragonesa, com diu ellamateixa. La Neus sempre ha tin-gut fortalesa i un caràcter bentossut. És més, afirma pertànyera la banda d’en Sancho Panza,l’escuder del Quixot, el que té elbon sentit del pagès, el pragmà-tic, l’humil i bona gent.

Tots aquests trets del caràcterde la Neus estan lligats a la sevaterra, Els Guiamets, un poblet dela comarca del Priorat. Hi va néi-xer el 7 d’octubre de 1915, tot i

que al registre civil consta el 15de juny. El fet és que als inicis dela guerra civil es van cremar elsarxius de la parròquia i l’Ajunta-ment, on hi havia el cens de nai-xements. Arrel d’això, l’àvia latornà a registrar de memòria,confonent-se amb la data de nai-xement d’alguna de les seves dues

altres nétes, que havien mort. LaNeus fou l’única de les germanesque va sobreviure en aquells anysen què la mortalitat infantil eraforça elevada. Les seves germa-nes, la gran i la petita, les duesamb el nom de Lluïsa, van morirde ben petites, l’una de meningi-tis i l’altra de verola, epidèmia que

Capítol I

24

també se’n va endur l’àvia pater-na. Així que a la Neus, amb ungermà gran, en Lluís, li va tocarser la tercera, la del mig, i aixòcreu que condicionà el seu caràc-ter independent.

A principis del segle passat, aEls Guiamets hi arribava gent deFrança per a verificar el seu vi icomprar-ne del Priorat. Aquellesrutes es van aturar amb la plagade la fil·loxera, que va matar lesvinyes. La Neus és molt conscientde la misèria que van patir elsseus avis i de com, fins i tot, lesseves àvies havien d’anar a ro-bar les garrofes i les figues de lesmenjadores del bestiar.

La Neus s’estimava molt elsseus avis, sobretot les àvies. Ca-sualment, totes dues es deienRosa.Ells,Josepi Francesc.Recordaque de petita li agradava tant ju-gar al carrer que, de vegades,perdia la noció del temps i no ar-ribava puntual per ajudar a casa.Llavors corria a refugiar-se a cal’àvia. Quan el pare s’hi presen-tava, ella li deia amb complicitat:

“Ves a dormir, ara estàs enfadat, jala vindràs a buscar demà!”.

La felicitat viscuda amb les se-ves àvies no treia que la Neus tin-gués molt clar quin era el pano-rama familiar. Els avis maternss’havien casat una mica forçats,per qüestions econòmiques i pel

manteniment de les terres. Nos’avenien del tot per temes de re-ligió. L’àvia era molt catòlica i vo-lia que tothom anés a missa. Encanvi l’avi era més aviat liberal ihavia estat desertor al caure enmans dels carlins. D’altra banda,l’àvia paterna es va quedar òrfe-

Introducció

25

na, va haver de tenir cura delsgermans petits i a ella se li vanmorir sis fills, excepte l’últim, elpare de la Neus. L’avi patern erabona persona i molt afectuós,però li agradava massa el vi.

La família de la Neus eren cam-perols de trossets i bocins, ja quela terra estava molt compartimen-tada. I feien de jornalers de la vi-nya, de l’olivera, dels ametllers odel que toqués. Els seus pares, enBaltasar i la Rosa, vivien en unacaseta al mig del poble i anavena treballar al tros. Tenien unapetita terra en propietat, una al-tra arrendada i, quan sortia fei-na, anaven també al jornal. L’àviamaterna era filla única i haviaheretat terres, però la mare de laNeus no se’n va beneficiar per-què tenia dos germans barons.Ella només va rebre la dot, queeren pocs diners, al casar-se.

En aquest entorn rural va créi-xer la Neus, participant en totesles tasques productives del nuclifamiliar. Per una banda, ajudanten la multiplicitat de feines do-

mèstiques, com anar a buscaraigua a la font, rentar al safareig,apedaçar roba, netejar la casa,cuinar i tenir cura de l’hort.Aquestes feines, juntament ambla cura i atenció dels membres dela família, les feia sobretot lamare, que també treballava en lestasques més fortes al camp: lacollita i la verema. “No patírem maigana!” diu la Neus, ja que l’hort ialguns arbres fruiters els servienper a la subsistència. Això sí, labase de l’alimentació eren les ver-dures i les hortalisses.

Des de ben petita, la Neus vaajudar el pare en les feines delcamp i, quan als 14 anys deixal’escola, s’hi posa a treballar ajornada complerta, suplint l’ho-me assalariat del pare. “Quanacabaves la feina de la teva terra,te n’anaves al jornal, i ja aleshoresférem una vaga de dones!”. Era elmoment en què s’havia d’espe-ronar el raïm i totes les jornaleresdecidiren fer una vaga per a rei-vindicar el mateix sou que els ho-mes. Amb 14 anys, la Neus va ser

Capítol I

26

la que es va enfrontar al patró,tot hi que en l’últim moment, al-gunes noies es volien fer enrera.Li va dir: “Si vol ens podem inter-canviar la feina, jo faig els comptesi porto el negoci i vostè es posa atreballar. Jo si vull també puc fer laseva feina!”. Al final, les noies vanaconseguir un augment de sou,equiparat al dels homes.

Una altra fita de la Neus ado-lescent, que ella recorda amb or-gull, va ser fer tota sola un mar-ge al tros del seu pare, amb l’ob-jectiu de guanyar plantació de vi-nya. “I això que deien que les do-nes no servíem per a fer marges,que només servíem per a posar lespedretes petites al voltant!”.

La influència del pare

La Neus sentia veneració pel seupare, diu que sempre el té al cap.En Baltasar Català era un pagèsque combinava el treball al campamb el de barber i pintor. L’oficide barber de l’avi l’havia après acasa d’uns parents perruquers de

Falset. Era fill únic, ja que tots elsseus germans havien mort, peròno va poder estudiar massa, enpart per l’afecció a la beguda delseu progenitor. Però les ànsies deconeixement del pare de la Neusel van convertir en un autodidac-ta i un referent ideològic al po-ble. La seva gran influència vaser un oncle que, entre altrescoses, li va regalar un llibre titu-lat La religión al alcance de todos,en el què es qüestionava la je-rarquia catòlica. El contingut delllibre no devia estar molt allunyatde les idees socialistes de Marx iÈngels.

La Neus atribueix al seu pare elsentir-se comunista de naixença:“Ho porto dins i ell va ser el granmestre. Des de petita, em va incul-car, sense imposar-se, una consci-ència revolucionària!”. Efectivament,en Baltasar explicava el socialismeamb paraules senzilles, dient comcreia que havia de ser el món i lasocietat. I ho feia a la barberia quehavia muntat a casa, on la filla s’hipassava hores escoltant.

Introducció

27

Ara bé, la Neus no dubta queels valors socialistes els va apren-dre també de la mare, que li vatransmetre amb la seva conduc-ta. Per això creu que la Rosa vaser una bona mare, una donaabnegada que li ensenyà les co-ses de casa, potser les més mate-rials, però prou importants. Amés, la seva mare era molt anti-clerical i això ja era força avançatper a l’època. En canvi, el pareera ateu, i d’això la Neus en pen-sa que és més conscienciós.Quan considerava que el capellàfeia un mal sermó a l’església, ellli raonava. “A veure, quin home enaquells temps tenia aquest tipus deconverses amb la seva filla?”.

Els dies que no hi havia escola,la Neus podia gaudir de méstemps i conversa amb el Baltasar,que se l’emportava al camp.“Quan anava al tros amb el meupare, parlàvem i discutíem de tot.El pare em va entendre i em va es-timar molt i jo a ell també”.

Era amb la persona amb qui laNeus tenia més afinitat i compli-

citat. “Em va ensenyar a ser unadona independent i a no tenir gelo-sia”. I, sobretot, el pare li deia:“Ningú està per sota ni per sobreteu. No baixis els ulls per ningú!”.

Aquesta llibertat de pensamenti d’acció li va venir del pare, peròla mare no li va impedir mai res.

L’exemple de la mestra

La Neus va poder anar a escoladels 5 als 14 anys, fins que es vahaver de posar a treballar ambel pare. Mentrestant, el seu ger-mà Lluís estudiava magisteri aTarragona. Va ser de la primera

Capítol I

28

generació de mestres que va sor-tir durant la República. Fundadorsde la Federació dels Treballadorsde l’Ensenyança, van fer una grantasca pedagògica en les novesescoles mixtes. La Neus, en can-vi, va rebre una educació sepa-rada dels nens. A l’escola delpoble, anava a classe amb nenesde diferents edats i allà apreni-en, bàsicament, a llegir i escriu-re, a fer labors i a resar el rosari.

Tot i així, la Neus valora la gransort de tenir una mestra que vaaconseguir que les nenes rebes-sin la mateixa educació que elsnens. “Es deia Pepita Hugues i te-nia clar que també havíem de sa-ber matemàtiques, àlgebra...”.

En aquells temps, les classess’impartien obligatòriament encastellà. I així ho feia la mestra,però després s’explicava en ca-talà, perquè considerava que l’úsde la llengua materna facilitaval’aprenentatge. La Neus tambérecorda com, cada matí, el primerque feien era llegir. I, de vegades,la mestra les portava al camp i

els ensenyava els valors de lanaturalesa.

La Neus reconeix que aquestadona la va marcar molt. Més en-davant sabrà que la PepitaHugues es va fer miliciana de lacultura quan esclatà la guerra ci-vil. Els feixistes la van capturar ila portaren a la presó de

Tarragona, on va ser torturada.Un cop fora de la presó, va morird’esgotament a casa d’un germà.

El pas de la infància a lajoventut

La Neus considera que va teniruna infància bastant feliç. Enaquells temps, jugava al corro dela patata, a fet i amagar, a saltarla corda... Les joguines es reduï-en a les baldufes, les pilotes fetesde draps i les anomenades Pepesde deu (cèntims), unes nines decartró que venien a la fira.

De petita també cantava a l’es-glésia del poble. “Teníem una direc-tora molt exigent i ens va ensenyar aeducar i modular les veus”. Recordacom, durant l’època de la dictadu-ra de Primo de Rivera, cantava him-nes revolucionaris amb el pare i elgermà: la Internacional, la Marse-llesa, Els Segadors... Però el quemés li agradava de nena era ba-llar els diumenges al ritme de l’or-questra dels Guiamets, i anar alcinema a Mora d’Ebre.

Introducció

29

La joventut la va enganxar enun moment brillant, l’advenimentde la Segona República espanyo-la. La Neus havia fet de pagesaamb el seu pare durant un any,però el mal a la columna verte-bral la va decidir a deixar-ho.Com havia aprofitat bé el darrercurs dels seus estudis, en què les

noies aprenien comptabilitat i asaber administrar una casa, lisorgeix l’oportunitat de treballarde dependenta i portar els comp-tes a la cooperativa agrícola delpoble. El seu sou el destina a pa-gar un home que ajudi el seupare.

Amb 16 anys la Neus, a més

de treballar, decidí costejar-se elsestudis d’infermera i apuntar-sea l’escola de teatre del poble. Defet, confessa que li hagués agra-dat ser actriu. “Gràcies al teatrevaig llegir molt i vaig aprendre béel català”. El seu pare també hiestava i amb la companyia ana-ven per tots els pobles de la co-marca, a Capçanes, la Serrad’Almós... Arribaren a tenir forçafama, fins al punt que, abansd’esclatar la guerra, s’anaven apresentar a un concursd’amateurs de tot Catalunya.

L’última actuació amb el grup deteatre havia de ser per als paci-ents de l’Institut mental Pere Matade Reus. La Neus encara no sa-bia que correria la mateixa sortque el reconegut metge i psiqui-atra de l’Institut, el Dr. FrancescTosquelles i Llaurador, que tam-bé hagué d’exiliar-se.

Quant a ser infermera, ja teniaclara la seva vocació abans de laguerra. La mare hagués desitjatque es casés i es quedés a casa.Però la Neus no acceptava la vida

Capítol I

30

conformista del poble. Sabia que,si es quedava, l’únic que podiafer era casar-se, tenir fills i treba-llar al camp. “No tenies cap pers-pectiva. Eres com una monja declausura. Un cop casada havies dedeixar la coral, el teatre...”. I ellano volia dependre de ningú.

La consciència política

La Neus explica que des de benpetita ja tenia sentiments de co-munista. Ella veia clarament lainjustícia social en la vida dels seuspares. Treballaven molt i els pa-gaven poc. El seu pare havia fet,amb només 10 anys, una vagaal camp com a jornaler. El patróera un oncle seu, germà de l’àvia.Un cop aconseguit l’augment sa-larial, l’oncle va decidir donar-limés diners per ser el seu nebot.La reacció d’en Baltasar fou cla-ra: “Sóc un jornaler com els altres ivull cobrar el mateix, no vull cap pri-vilegi”. Aquesta consciència dejustícia social és la que va sabertransmetre a la seva filla.

La Neus recorda quan li va diral pare que no volia fer la prime-ra comunió, perquè l’església ca-tòlica no li mereixia respecte. Ell,sent ateu, li respongué: “Nena, elshàbits i els uniformes te’ls has demirar pel que fan, si no compleixenno tenen cap respecte, però si com-pleixen les bones paraules, els hasde respectar igual”.

bona persona que la gent d’esquer-res l’ajudava i li donava menjar”.Quan aquest capellà li va dir alpare de la Neus que tindria unagran tristesa si la Neus no feia lacomunió, ella acabà cedint, amb13 anys i una clara consciènciapolítica, només pel respecte queli tenia al mossèn.

De fet, era l’encarregada dedonar la lliçó d’Història Sagradaels dissabtes quan la mestra nopodia anar a l’escola. La Neusexplicava, a la seva manera, lahistòria de Jesús i, entre rialles,aprofitava per a fer política entreles companyes. Era capaç de dira les riques del poble: “Un diahaureu de besar als pobres comJesús, perquè si són pobres és per-què vosaltres heu robat per a serriques, i si ho dubteu, pregunteu-ho als vostres pares!”.

I és que la Neus parlava ambtothom, sobretot amb la gent cul-ta i il·lustrada del poble, tant dedretes com d’esquerres. Les per-sones de dretes que l’estimaven,quan el Partit Comunista encara

Ell era bon amic de mossènAnton. Li deien ‘el místic’, i era uncapellà amb molta consciència iuna mentalitat purament cristia-na. No li agradava la confessióni la gent beata. “Era un homemolt educat que sortia a passejar iseia a terra a xerrar amb el pas-tor”, diu la Neus. “Era tant humil i

Introducció

31

no tenia molta presència aCatalunya, li deien: “Pren atenció,que sembla que tu ets comunista”.I la Neus replicava: “Atenció dequè! Jo sóc com sóc i si comunistavol dir que no vull que hi hagi po-bres perquè no vull que la gent pa-teixi i vull que sigui feliç, doncs ésclar que sóc comunista”.

Aquestes discussions es vanaccentuar amb l’arribada de laSegona República espanyola. AEls Guiamets els de dretes es co-mençaren a empipar i, com queera un poble petit, l’únic que po-dien fer era malparlar i criticar lesreformes de la República, sobre-tot a llocs com la barberia i el sin-dicat, ben habituals per a la Neus.

Enmig d’aquell ambient, la Neuscomençava a forjar les seves ide-es, llegint els periòdics que hi ha-via al sindicat agrícola i els quearribaven a la barberia del seupare. No recorda haver llegitmasses llibres, perquè no n’hihavia, però llegia tot el que li que-ia a les mans, sobretot les revis-tes i diaris que rebia el seu pare,fins i tot La Vanguardia, però no liacabava d’agradar. “No eren re-vistes obreres, ni de dretes ni d’es-querres, perquè quines hi podia ha-ver d’esquerres aleshores?”.

Als inicis de la República va co-mençar a amoïnar-se perquè pre-veia que en passaria una de gros-sa. “Jo ja sabia que vindria la guer-ra d’Espanya!”. La Neus tenia mol-ta consciència de com anaven lescoses i a més li agradava escol-tar la ràdio, per on arribaven lesnotícies del que succeïa.

Les preocupacions polítiquesl’allunyaven de qualsevol pensa-ment de trobar xicot. Aquestapostura li comportava discussionsamb les amigues, que no eren tan

progressistes. La Neus creu queles dones estaven més limitadesen els temes polítics per culpa deles seves famílies. I moltes d’elles,tot hi tenir un pare d’esquerres,estaven educades per a seguiruna vida tradicional.

Per aquesta raó, la Neus nomésparla d’una amiga de veritat du-rant la seva joventut, la MartaCedó, amb qui es va retrobar anysmés tard. Era una noia d’ideesavançades, però va marxar delpoble abans d’esclatar la guerrai no van poder compartir les pri-meres accions polítiques. Ja degran, la Neus li va trobar la pistabuscant el seu cognom a la guiatelefònica. Així va saber que resi-

Capítol I

32

dia al barri de Mirasol a SantCugat del Vallès, molt a prop del’actual residència de la Neus, aRubí. Va poder recuperar la sevaamistat durant uns dos anys, finsque la Marta va morir.

Tot hi la seva tristesa perquè ala comarca del Priorat dominavala dreta, la Neus va poder viurela victòria del Front Popular d’es-querres a les darreres eleccionsde la República, el febrer de1936. També va guanyar al seupoble i ella ho atribueix a un epi-sodi protagonitzat per la sevaàvia. El diumenge abans de leseleccions, la Neus i la seva famí-lia van anar a missa com tothom.Al sortir, les escales de l’esglésiaes convertien sempre en lloc dereunió. Aquell dia, el capellà elsva dir: “Bé, ara ja saben tots quèhan de fer: anar a votar!”. I l’àviade la Neus, una dona molt bea-ta, li va contestar: “Vos sou minis-tre de Déu aquí dins, però aquí forano ens ha de donar cap consignani orientació, el seu servei és a dinsl’església i a fora el servei és nos-

tre, del poble”. I va acabar dient:“I si jo he de votar, ho faré pelspobres, perquè van descalços comJesús!”.

Va ser tan significatiu que, des-prés de les eleccions, una dele-gació d’esquerres va anar a casal’àvia per agrair-li la seva posi-ció. Era la primera vegada que

guanyaven les esquerres al po-ble i fou tot un esdeveniment.

Les dones ja podien exercir elseu dret a vot però la Neus, mal-auradament, no va poder votarperquè no arribava a la majoriad’edat, establerta aleshores en23 anys, segons l’article 36 dela Constitució de la República.

Introducció

33

Aquest article i el reconeixementdel sufragi femení havien gene-rat un intens debat a les Corts.La Neus estava totalment a fa-vor del vot femení, coincidint ambles postures defensades enaquella sessió de les Corts pelPartit Socialista, per alguns par-tits republicans, per la mateixadreta i per només alguns dipu-tats del Partit Radical, com la Cla-ra Campoamor.

En canvi, molts diputats i par-tits polítics republicans de centre-esquerra i, fins i tot, la diputadaVictòria Kent, alertaven del perillque podia suposar que el vot deles dones, influït per l’església, esdecantés cap els partits conser-vadors i de dretes. Respecte això,la diputada Campoamor creiaque la manera d’aconseguir queles dones deixessin d’anar a l’es-glésia i a confessar-se, era quevotessin. La Neus pensava igual-ment que a les dones se’ls haviad’ensenyar a exercir els seusdrets. Per això diu que fins i totles dones que havien votat dre-

tes als anys de la República, fo-ren les primeres en implicar-se enla seva defensa, en esclatar laguerra civil.

Esclat de la guerra civil iformació de les J.S.U.C.

La Neus creu fermament que tot-hom hauria d’anar sempre a vo-tar. “Mai he fet cas del vot insubmís.El sufragi és un dret que tenim i crecque, per tant, és una obligació”. Ellai molts joves del poble i de tota lacomarca no van poder exercir-loen aquelles darreres eleccions del36, però estaven al corrent de totel que passava. Encara no perta-nyien a cap partit polític, peròentre ells ja discutien sobre la si-tuació del país, miraven el quepodien fer per als partits d’esquer-res i republicans, sabien que hihavia perills i es consideravendefensors de la República. Comexplica la Neus: “Abans d’esclatarla guerra, entre dos o tres joves decada poble dels voltants fèiem co-lles i trobades que ja eren autènti-

ques trobades de la interregional!”.En els temps previs a l’aixeca-

ment militar feixista dels dies 17,18 i 19 de juliol del 1936 contrala República i el conseqüent inicide la guerra civil espanyola, laInternacional Comunista plante-java una nova estratègia. D’unabanda, crear amplis fronts popu-lars per tal de frenar l’avenç delfeixisme i de la dreta antidemo-cràtica a Europa. I a nivell orgà-nic, impulsar la unificació políticadels principals partits del prole-tariat. En el cas d’Espanya, esparlava de superar la divisió en-tre comunistes i socialistes, pro-duïda per l’escissió per l’esquer-ra del partit socialista (PSOE), laqual havia conduït a la creació delPartido Comunista de España(PCE) l’any 1920.

En el cas de Catalunya, l’expe-riència de l’Aliança Obrera i laposterior revolta d’octubre del34, acceleraren les converses capa un procés d’unitat entre els co-munistes i els socialistes catala-nistes que, de manera autònoma,

Capítol I

34

portaria a la creació del PSUC(Partit Socialista Unificat deCatalunya), dies després de l’es-clat de la guerra.

La Neus creia en aquesta uni-tat de les forces d’esquerres iquan es produeix el primer pasen la unificació, en primer lloc enl’àmbit sindical i també en l’àm-bit juvenil, creant-se les J.S.U.C.(Joventuts Socialistes Unificadesde Catalunya), s’adona que allàés el seu lloc i desperta a l’acciópolítica real. Aleshores, amb elsamics i les amigues de la colla delpoble, amb qui compartia ideespolítiques, decideixen muntar lesJ.S.U.C. Hi havia el seu cosí Pepitoi la seva dona, la Pepita i la sevagermana Maria, els seus amicsDelfí (Fino) i Francesc Pedrol i totala jovenalla de la zona, com enRafel i en Marcel, entre molts al-tres. La Neus liderà el procés.

El mes d’agost del 36 ja tenienles J.S.U.C. organitzades, però nocelebraren la primera reunió fun-dacional fins el 3 de setembre pera esperar que tornessin els nois

que havien anat voluntaris alfront. Durant els primers mesosde la guerra es van dedicar a re-collir diners per a comprar llana,destinada a fer jerseis i peücs perals soldats republicans. Es reuni-en cada setmana i es dedicavena vigilar i estar alerta de tot el quepogués passar.

Dels quatre camarades quehavien marxat al front, noméstornà el seu amic i veí FrancescPedrol, que resultà ferit als ullsdurant la defensa de Madrid. Uncop al poble, ajudà la Neus a re-forçar les Joventuts. Un altre com-pany, en Fèlix Alambillaga, fill delcap d’estació, morí la primerasetmana al front d’Aragó, men-tre el Ventura caigué en un bom-bardeig quan anava a enrolar-se voluntari a la caserna de Reus.I el quart, el seu cosí Victorià, nodeixà la guerra ni un sol dia i aca-bà a la presó. Quan sortí, moríd’asma i esgotament.

En aquella època, la Neus jatenia 21 anys i era de les noiesmés grans de les Joventuts. El

grup el formaven 18 persones ila majoria tenien entre 17 i 18anys. Més endavant, anirà a Fal-set i serà nomenada delegadacomarcal. Però tot això no era elque la Neus tenia previst. La guer-ra havia canviat la ruta de la sevavida. Uns mesos abans s’estavapreparant per a presentar-se a unconcurs, aquell mateix mes desetembre del 36, per tal d’entrara l’escola d’infermeres de la Ge-neralitat. Tenia intencions claresde marxar dels Guiamets, mogu-da tant pel seu desig de llibertatcom de treballar d’infermera pera atendre els més desvalguts.

L’esclat de la guerra fou el quela decidí a quedar-se al poble. Nonomés organitzà les J.S.U.C., sinóque va fer altres feines com lad’ajudar al secretari de l’Ajunta-ment a fer els contractes de laReforma agrària. Aquesta s’ha-via accelerat durant els sis mesosde govern del Front Popular i con-tinuava activa en la zona repu-blicana, a partir del decret de col·-lectivitzacions de la Generalitat del

Introducció

35

24 d’octubre de 1936. Tot i així,la Neus aclareix que a ElsGuiamets eren faves contades:“Quins contractes s’havien de fer?A qui havíem d’anar a treure terressi eren gent que vivien de la terraque treballaven? A més, els de laFAI del poble ja s’havien apoderatde les propietats dels rics!”.

Enfrontament amb laCNT-FAI

A Catalunya, la població arma-da enquadrada en les organitza-cions obreres i les forces polítiquesdel Front d’Esquerres, havia tin-gut un paper clau a l’hora de su-focar el sollevament militar de ju-liol del 36 contra la República.Milers de persones proveïdes d’ar-mes circulaven pels pobles i ciu-tats constituint un autèntic poderparal·lel. De manera espontània,començava un procés revolucio-nari encapçalat, majoritàriament,pels obrers i jornalers afiliats a laCNT-FAI. La intenció era establirnoves formes socials i econòmi-

ques: les col·lectivitzacions agrà-ries i industrials. Aquestes expe-riències revolucionàries d’auto-gestió a través del control d’uncomitè obrer o camperol, no tin-gueren tant d’èxit al camp comen el món industrial. Les col·-lectivitzacions al camp es produï-ren, encara que forçosament,sobretot a les zones del Frontd’Aragó, molt controlades pelsanarquistes. En el cas deCatalunya, només van ser impor-tants al Baix Ebre i al BaixLlobregat, concretament als mu-nicipis de l’Hospitalet i el Prat deLlobregat, on la terra havia estaten mans de grans propietaris i hihavia molts jornalers i parcers.

La situació en el camp catalàera complicada. Dues idees esconfrontaren des del primer mo-ment. Per una banda, hi haviagrups partidaris de la propietatcol·lectiva de la terra i el treballen comú, la majoria jornalers afi-liats a la CNT-FAI, que creien enportar el procés revolucionari finsa l’extrem. I, d’altra banda, hi

havia els petits propietaris i rabas-saires, defensors de la petita pro-pietat familiar dins un model co-operatiu, els quals denunciavenles col·lectivitzacions forçoses,contràries a la voluntat de lamajoria de pagesos. Acostuma-ven a ser afiliats de la Unió deRabassaries, ERC, el PSUC i el seusindicat, Federació de Treballa-dors de la Terra-UGT.

Als pobles, l’arribada d’aquestsgrups que volien imposar les po-

Capítol I

36

lítiques col·lectivistes de la CNT ila FAI va produir molts enfronta-ments amb els pagesos, que hoentenien com un intent de robarles collites. I així ho interpretavala Neus: “A Els Guiamets van arri-bar grups de la FAI des de Morad’Ebre, Mora la Nova, la Fatarella...que robaven per tot arreu i volienprendre totes les collites. Aleshores,tots els joves ens vàrem unir per de-fensar el poble”. Van fer una cridageneral perquè tothom sortís alcarrer, argumentant que no estractava de ser de dretes o d’es-querres, sinó de defensar el po-ble. S’havien de salvar la collita iels productes del sindicat agríco-

la: les ametlles, l’oli... Era tota lariquesa del poble i la seva pèr-dua podia portar la misèria a tot-hom.

La Neus era una de les quemobilitzava la gent dient-los queagafessin falçs, ganivets o el quefos, perquè els de la FAI anavenarmats. Però els nou vinguts jahavien pres els arxius de l’alcal-dia, l’església i el sindicat i elshavien cremat. Amenaçant-losamb pistoles, també havien co-mençat a treure coses de l’esglé-sia amb la mateixa intenció.

Els joves dels Guiamets aconse-guiren fer sortir tota la gent al car-rer i es creà una milícia popular.

Un grup de gent, capitanejat perun noi de les J.S.U.C., rodejà l’Ajun-tament per a evitar que també elprenguessin. Un altre grup, en elque anava la Neus, segrestà el te-lèfon públic perquè sospitaven quel’encarregada era espia de la FAI.Així demanaren ajut als companysde Reus, que els instaren a resistirfins la seva arribada.

Un altre enfrontament es vaproduir davant del sindicat agrí-cola. Des d’allà baixaven dos car-rers, un a mà esquerra i l’altre amà dreta, i ambdós conduïen alceller, on es guardava la collita.El Francesc Pedrol que tenia lesclaus, es posà al mig dels doscarrers i, amb un parell de bom-bes de mà preparades, s’encaràals anarquistes. Els amenaçà dellançar-les si s’apropaven. Final-ment, gràcies a la mobilització i al’arribada de reforços des deReus, van aconseguir que els dela FAI no ocupessin el poble.

En un recent homenatge que livan fer a Els Guiamets, la Neusva voler recordar el coratge de la

Introducció

37

joventut del poble davantd’aquests fets: “No sé si encaraqueda algun testimoni viu, però vullque sabeu que els de les J.S.U.C.jugàrem un paper de primer ordre,mobilitzant tot el poble i fent d’es-cut per a que els de la FAI no ensrobessin. I ho liquidàrem en un dia”.

Aquesta petita victòria no treiaque comencés a escassejar elmenjar. Davant l’arribada delsgrups de la FAI, la gent del pobleque tenia corral matava i posavaen sal les gallines i els conills. Elsous s’acabaren ben aviat.

Tot i així, el poble dels Guiamets,de només 400 habitants, comen-çava a esdevenir un lloc d’acolli-da de refugiats republicans de laresta d’Espanya. Aquests proce-dien, sobretot, d’Almeria, Madridi el País Basc. En esclatar la guer-ra, el grup de la CNT-FAI del po-ble va prendre totes les propie-tats dels rics. Així que molts refu-giats van ocupar aquelles caseso bé dormien a l’alcaldia o a l’an-tiga casa del capellà.

La Neus recorda que la gent

del poble i els nou vinguts vanconviure perfectament. Ella matei-xa va establir molt bona relacióamb una noia madrilenya que vi-via al costat de casa seva. Es deiaVisi i era analfabeta. Per aquestaraó li va demanar a la Neus quel’ajudés a escriure cartes d’amoral seu xicot, que lluitava al front.

A la Neus no li va costar gaireaccedir a interpretar el paper delCyrano de Bergerac. No li veniade nou. Sempre havia gauditmolt de la lectura i l’escriptura. Jaabans de la guerra, es dedicavaa corregir els escrits dels nois queestudiaven per a mestres i, fins itot, la correspondència de la gent

Capítol I

38

del poble. Pensava: “d’aquestamanera fèiem exercici, ells i jo”.

Però la seva vida al poble arri-bava a la fi. A les velles inquie-tuds de marxar i continuar elsestudis d’infermera, se li suma-va el fet de poder col·laborar enles tasques urgents d’atenció alsferits i malalts, cada cop més ne-cessàries a la reraguarda repu-blicana per l’evolució de la guer-

ra. En un primer moment, laNeus, com moltes altres dones,va pensar en lluitar a primera lí-nia del front. Era de les que cre-ia que les dones hi eren útils, ino només cuinant sinó tambéamb un fusell a la mà. De fet,havia pensat anar a Barcelonaa allistar-se a una unitat milicia-na, anomenada ‘del 19 de juli-ol’, que fou organitzada i instru-

ïda a la caserna del Parc de laCiutadella per tal d’anar a refor-çar la Columna Karl Marx al Frontd’Aragó. Però quan ja tenia lamaleta preparada, el 29 de se-tembre de 1936 va sentir per laràdio que Largo Caballero, pre-sident del govern de la Repúbli-ca i ministre de guerra, en el de-cret de militarització de les milíci-es, excloïa les dones dels com-bats i les obligava a retornar altreball de la reraguarda.

La Neus no s’ho pensa més:“Vaig marxar quan l’exèrcit popu-lar ja estava arreglat, l’economia deguerra organitzada i els nois mésjoves eren mobilitzats per anar alfront. Aleshores, jo trobava que notenia res més a fer al poble. Haviad’ocupar el lloc que havia volgutsempre ocupar com a infermera.Pensava que podia anar a un hospi-tal de guerra”.

Guerra civil i exiliGuerra civil i exili

Capítol II

40

Introducció

41

L’INICI D’UN LLARG CAMÍL’arribada a Barcelona

Després de produir-se els Fets demaig del 37, la Neus consideràque era el moment ideal per mar-xar cap a Barcelona i acabar elsseus estudis d’infermera. Voliamillorar el que havia après totasola amb el llibre La enfermeramoderna, que encara avui con-serva. Les lliçons teòriques lespassava a casa d’un metge, jun-tament amb una noia malalta iuna infermera que havia exercita l’Hospital de la Santa Creu iSant Pau de Barcelona. Arran dela guerra, el metge i les dues do-nes es refugiaren a Capçanes,un poble proper a Els Guiamets.Gràcies a la seva instrucció, laNeus va fer les primeres pràcti-ques amb malalts i començà aaprendre a diagnosticar i sobre-tot a embenar. “Era un as jo em-benant, amb el difícil que és em-benar un taló!”. En definitiva, jaestava preparada per a curar entemps de guerra.

Per això, després que un grupdel PSUC de Barcelona fes un mí-ting a Els Guiamets, la Neus nos’ho pensà més i marxà amb ells.Els camarades li digueren quel’ajudarien a buscar feina.

Ja a Barcelona, s’allotjà provi-sionalment a casa d’uns parentsde la seva cunyada i aviat trobàel seu lloc a la Conselleria-Regi-doria de l’Assistència Social delmunicipi. Va començar d’ajudantd’infermera a una residènciad’avis refugiats, procedents delnord d’Espanya. “Es deia Cal Com-te i era una casa de camp preciosa,tocant a la Travessera de Dalt”. Allàli donaven manutenció i allotja-ment, però mai va cobrar. Tots eldiners dels que disposava els ha-via estalviat gràcies a la seva fei-na de dependenta al sindicatagrícola dels Guiamets. Aquestsestalvis li van permetre pagar-seunes classes a l’Acadèmia del Dr.Font, prop de Les Rambles. Hianava dos cops per setmana i, amés, feia les pràctiques a l’Hos-pital Clínic una tarda a la setma-

na. Allà s’especialitzà en cirurgiaper a ser més útil. Eren temps deguerra, hi havia molts ferits i nodonaven a l’abast. La Neus horesumeix així: “Ens deien les infer-meres de sang, t’especialitzaven peral cos d’urgència. Si et trobavesdavant d’un accident, havies de sa-ber sortir-te’n encara que no tin-guessis res!”.

Durant els mesos que va residira Barcelona, la Neus no només va

Capítol II

42

estudiar i treballar. El primer queva fer en arribar fou contactar ambel PSUC. Com ja se sentia massaadulta per militar a les Joventuts,decidí entrar a l’organització delpartit del radi cinquè, al barri deGràcia. Aviat formà part del comi-tè d’agitació i propaganda, un llocescaient per a una dona d’acció.

Els matins de diumenge feienallò que en deien els “mítingsllampec”. La Neus recorda coms’instal·laven prop dels mercats,allà on hi havia gent, pujavensobre un camió descobert i feiendiscursos. I quan hi havia bom-bardejos, es refugiaven sota el

camió. Els diumenges a la tardaes reunia amb els camarades iles seves famílies en un petitteatret que tenia el partit. De ve-gades, feien representacionscontra la guerra, o bé passavenla tarda xerrant i prenent cafè.Els pocs diners que recollien erenpel front.

De les poques accions que po-gué fer a Barcelona, la Neus té moltpresent la vegada que va tornarben contenta a la seu del partitamb dos pots plens de quartos.Havia tingut la brillant idea d’anarconsolat per consolat dels païsosestrangers a demanar una con-

tribució solidària per als soldats delfront republicà.

En aquell temps, el que mésdesitjava la Neus era treballar enun bon hospital. Així que, amb laseva decisió habitual, anà a de-manar feina a l’Hospital deVallcarca, perquè era el més mo-dern de Barcelona i l’havien con-vertit en hospital de sang. Però eldia següent de presentar-s’hi varebre una altra oferta. Una infer-mera socialista que treballavaamb ella a Cal Comte li va pro-posar, en nom del seu partit, serla cap sanitària d’una colònia pera infants refugiats al municipi dePremià de Dalt. Popularments’anomenaven ‘les colònies deNegrín’, perquè les finançava di-rectament la presidència del go-vern espanyol, aleshores encap-çalat pel socialista Dr. JuanNegrín López.

De fet, la colònia va ser creadapel cos de carrabiners de la Repú-blica, que depenia de la presidèn-cia del govern, per tal d’atendreels orfes de membres d’aquest cos

Introducció

43

armat o els fills de carrabiners queeren al front. També s’hi acolliaaltres infants orfes o abandonatsque els carrabiners havien trobata les boques dels metros, als re-fugis o enmig dels bombardejos.

Una vegada més, les circums-tàncies allunyaven la Neus del seudesig d’exercir a un hospital. Toti que no era el que volia, va ac-ceptar ser la cap sanitària de lacolònia perquè, com ella mateixaexplica, “eren nens abandonats quenecessitaven que els estimessin...Em vaig deixar portar pel sentimenthumanitari i vaig pensar que tambéera un lloc de lluita per a ajudar laRepública!”.

La seva tasca era d’una granresponsabilitat, per això primerl’enviaren a formar-se al munici-pi de les Garrigues, on també hihavia diverses colònies de refugi-ats. La Neus va fer pràctiquesamb un metge, un practicant i ungrup de noies voluntàries. Es de-dicava a visitar malalts i tractarde diagnosticar-los. Ja l’havienavisat que, al seu destí, en ocasi-

ons es trobaria sense metge ihauria d’actuar tota sola. Així ques’espavilà i no li calgueren dosmesos de pràctiques: en només15 dies, La Neus va ser conside-rada prou capacitada per afron-tar el nou repte. I aquella tardordel 1937, amb 22 anys, va mar-xar cap a la colònia Les Acàciesde Premià de Dalt.

Com ella mateixa diu, comen-çava la seva vida de convent que,per una vegada, l’obligaria aallunyar-se del Partit. De fet, nohavia tingut massa temps de feramistats a Barcelona. Només ambl’Antonio Soriano, un noi quehavia marxat voluntari al front i,en resultar ferit, retornà per a re-posar. Es van conèixer militant a

Capítol II

44

Gràcia i el retrobà a París anysmés tard, quan ell obrí la LibreríaEspañola a la Rue du Seine, un puntde referència per als espanyolsexiliats.

La colònia Les Acàcies dePremià de Dalt

La colònia infantil on va ser des-tinada la Neus era a la sortidadel poble de Premià de Dalt, a lacarretera que baixa fins el mar.Ocupava una magnífica torre,que havia estat propietat de lafamília Tries de Bes. La finca teniagrans passejos plens d’acàcies iplataners, d’aquí que fos cone-guda com Les Acàcies.

Per aquelles dates, Barcelonaera constantment bombardeja-da i cada cop hi havia més es-cassetat. Les comarques delsvoltants es van omplir de refu-gis, petits hospitals i clíniques peracollir els ferits i la gent refugia-da. La colònia de la Neus no eral’única de Premià de Dalt. Tam-bé hi havia la Colònia Casa

Introducció

45

Balet, on hi havia refugiats delnord d’Espanya.

La Neus recorda que s’aixeca-va a les 6 del matí i s’allitava a les3 de la matinada. El poc contacteque va tenir amb la gent del po-ble era a les nits quan, aprofitantles visites del metge a Les Acàci-es, després l’acompanyava a ferla ronda de malalts. Un dia, eldoctor Larrínaga va gosar dir-li:“Sí que és poc disciplinada vostè” ila Neus, tota ofesa, li va contes-tar: “Ai, no m’ho pensava pas, peròsi jo treballo de nit i de dia!”. El queel metge li retreia era que no por-tés les insígnies del cos de carra-biners, ja que ella, encara que noho sabia, posseïa el grau de ti-nent dins del cos sanitari.

Per fer front a la dura jorna-da, la Neus acostumava a bai-xar a la platja a fer un bany, fosestiu o hivern. Després preniauna dutxa freda per a treure’sla sal, es posava la bata i co-mençava a curar els nens.N’eren 182, la majoria proveni-en de Madrid i Astúries. N’hi

havia de totes les edats, dels 5als 14 anys, molts eren germansi pocs anaven acompanyats deles mares. Així que Les Acàciesno era una colònia homogènia,però com diu la Neus: “Em vaigfer de seguida a ells, treballava degust i no m’importava no dormir!”.No se li va morir cap nen tot ique alguns patien greus malal-

ties, com un que li encomanà ladiftèria.

De menjar no en faltava, peròel que no hi havia era fruita niverdura. Pels voltants, ja no esconreaven massa camps ni que-daven gaires arbres fruiters. Totsels aliments i subministres veniende fora. El sucre, la llet conden-sada, la xocolata en pols, els me-

Capítol II

46

dicaments i les mantes, de Suïs-sa. La farina i la carn en conser-va, de França. I sort que hi haviauna casa on feien el pa i es distri-buïa per les colònies.

A Les Acàcies, dos cuiners s’en-carregaven de fer el menjar. De laresta del personal, la Neus recor-da una noia que portava l’econo-

mat, els que rentaven la roba, doso tres, que dirigits per una modis-ta, feien la costura i les dues mes-tres, que els caps de setmanamarxaven a Barcelona. Fins i tot,dos cops per setmana hi anavenuna professora de gimnàstica rít-mica i una pianista. La que feiade directora era mare de tres dels

nens refugiats. La Neus era la capsanitària i l’ajudaven dues volun-tàries del grup de refugiades.

La majoria d’aquells nens i ne-nes no eren orfes, sinó que la guer-ra els havia separat dels seus pa-res. Molts d’ells, explica la Neus,estaven tristos perquè pensavenque els havien abandonat. Ella elsho treia del cap, dient-los: “No hopenseu mai això, els vostres paressón víctimes com vosaltres d’aques-ta guerra, potser ells estan patintencara més que vosaltres! Aquestaguerra ni els vostres pares ni nosal-tres no l’hem volguda!”. Davant laseva inquietud, la Neus intentavafer entendre els infants que laguerra era culpa del feixisme.

Per a la Neus no hi ha hagutdia de la seva vida en què, reme-morant les vivències de la guer-ra, no pensés en el seu estimatpoble de Premià. En té molts bonsrecords. Com diu ella: “Treballà-vem molt, hi havia poques horesd’oci, però estàvem ben atesos. Noteníem grandeses, però tampocvam passar gana!”.

Introducció

47

Van tenir sort. Eren una de lescolònies finançades pel govern iel mateix president Negrín elsanava a visitar per Nadal. LaNeus recorda perfectament queli oferiren una representació tea-tral interpretada pels xiquets.

Van ser dos Nadals els que vapassar a la colònia. En total, un anyi mig, des del 37 fins acabar la guer-ra, sense parar. Un sacrifici que, comla Neus no para de remarcar: “Erael lema de totes les dones que s’havi-en llançat a defensar la República”.Convençuda de la sort que va tenird’anar a parar a Premià de Dalt,sempre diu: “El fet d’haver-me d’ocu-par d’infants, crec que és el que emsalvà la vida!”. I n’està molt contentad’aquells nens i el seu comporta-ment exemplar.

La Neus havia començat aaprendre a no tenir por. Fer-secàrrec de 182 criatures i haveraconseguit dirigir la colònia -unade les més ben organitzades, se-gons li van reconèixer-, haviaposat a prova les seves capaci-tats. De fet, si la guerra s’hagués

capgirat, el seu destí podia haverestat el d’assistenta social i direc-tora d’un futur centre experimen-tal per a orfes. Fins i tot la vanportar a veure el lloc on s’haviad’instal·lar. Era la modernistaCasa Arnús, situada a la munta-nya del Tibidabo i coneguda comEl Pinar, que fou confiscada pelpartit socialista durant la guerra.

Cap a l’exili

Quan el 26 de gener de 1939l’exèrcit franquista entrava aBarcelona, la Neus, part del per-

sonal i els 182 nens i nenes de lacolònia van ser evacuats ambcamionetes del cos de carrabinerscap a la frontera amb França. LaNeus sabia que la seva vida cor-ria perill. No es podia quedar itampoc volia abandonar aquellsinfants de la colònia. Els volia sal-var de les grapes del franquisme.Si es quedaven a Espanya, podi-en ser internats als anomenatshogares-cuna infantils creats perl’organització Auxilio Social, inte-grada dins la secció femenina dela Falange, seguint la línia ideo-lògica feixista.

Capítol II

48

De Premià van anar a parar aDarnius, un poblet de l’AltEmpordà a 10 quilòmetres de lafrontera francesa. De camí, pati-ren un dels bombardejos sobrela ciutat de Figueres. En arribar aDarnius, els instal·laren a un edi-fici inaugurat com a nova seu deles escoles durant la República. Hiestaven una mica estrets, perquèanava arribant gent que tambéesperava per a travessar la fron-tera. Una part de l’edifici l’havienconvertit en una mena d’hospitalde campanya. Hi havia un quirò-fan amb material sanitari i laNeus va contribuir a curar els fe-rits. Mentrestant, les mares i lesdues noies refugiades que l’aju-daven a la colònia es feien càrrecdels nens.

En aquells dies previs al dolo-rós exili, a Darnius també hi erenrefugiats el president de la Gene-ralitat, en Lluís Companys, i al-guns membres del seu govern. Ensaber que hi havia una inferme-ra que s’ocupava dels ferits queanaven arribant, decidiren por-

tar-li a la Neus un mosso d’es-quadra de la guàrdia presidenci-al. S’havia ferit provant una pis-tola i, com que tenia la bala moltincrustada, ella decidí utilitzarmorfina per primera vegada. El vacurar i el mosso pogué retornarràpidament a Can Descals, lamasia on s’allotjava en Companysi on també s’havia salvaguardatuna part important del Tresor Ar-tístic de Catalunya. El president,

en senyal d’agraïment, convidà laNeus a compartir amb ells l’últimàpat a Can Descals, abans detraslladar-se a la Pairalia de CanPerxers a Agullana, des d’on cre-uarien la frontera.

S’apropava l’hora de marxar.Viurien moments de dificultats id’angoixa. Però abans de sortirde Premià, la Neus ja havia pre-parat els infants dient-los: “Fillets,a partir d’ara heu de fer com els

Introducció

49

soldats, poseu-vos les mantes al coll.Perdeu el que sigui menys les man-tes, no fos cas que hàgiu de morirde fred!”. Encara veu aquellesmantes de llana de colors que vanfer tant de servei als nens, en elsgelats dies de febrer del 39, enquè començava l’èxode de propde mig milió d’espanyols cap aFrança.

El seu pare, en Baltasar, fou unmés d’aquells que decidiren em-prendre el camí de l’exili traves-sant muntanyes a peu, per tal defugir de la repressió franquista.En arribar, tot sol, perdut, bus-cant un possible pas fronterer ientrar casualment a Darnius, esva topar amb aquelles mantes decoloraines. Eren les dels xiquetsde la colònia on havia estat laNeus els dos darrers anys de laguerra! En Baltasar i la Rosa l’ha-vien visitat alguna vegada a Pre-mià, i ell recordava aquelles man-tes vingudes de Suïssa. Emocio-nat, no podia creure que retro-bava la seva filla. La Neus però,encara que contenta de tenir-lo

amb ella, estava molt enfeinadatraient metralla.

Els seus pares havien passat laguerra al poble, subsistint i men-jant el poc que hi havia. Com queels hi quedava oli, vi i ametlles, enBaltasar se n’anava sovint cap alsarrossars del Delta de l’Ebre pera fer l’intercanvi. Feia temps que

patia una úlcera al pílor, la sorti-da de l’estómac. Si s’hagués que-dat a Els Guiamets, possiblementhauria acabat a la presó i, malaltcom estava, de la primera pallissahagués caigut mort. Per això, men-tre eren refugiats a casa uns pa-rents a Pradell de la Teixeta desdels darrers dies de la batalla del’Ebre, en Baltasar decidí marxartot sol, deixant la Rosa, la seva joveAvelina i la seva néta Rosanna,que es reunirien amb ell a Françatemps més tard. Elles no perilla-ven tant. En canvi, el pare de laNeus era d’esquerres i republicà.Tot i que no fou fins l’esclat de laguerra que es decidí a militar enun partit (el PSUC), ja tenia moltaautoritat moral i política entre lagent del poble.

En marxar dels Guiamets cap al’exili, la família Català i Pallejàperdien tot allò que havien acon-seguit amb una vida plena desacrificis. Deixaven enrera casaseva, el tros i una nova finca queels quedava poc temps per aca-bar de pagar.

Capítol II

50

La rebuda a França

“El que resultava més pesarós eraveure com, per un costat, passàvemles dones i les criatures i, per l’al-tre, els soldats de la República quehavien estat lluitant durant 32 me-sos amb aquell heroisme, amb aque-lla valentia, i que havien de deixarles armes. Això va ser un cop moltfort per a mi”.

Aquestes van ser les dures im-pressions de la Neus en el momentde travessar la frontera francesa iveure com els militars republicanseren desarmats. Marxaren preci-pitadament, la matinada del 9 defebrer, en adonar-se que els espi-aven els avions feixistes. La Neus,decidida, demanà al fill del presi-dent Negrín, que s’allotjava ambuna delegació del govern republi-cà en una casa al centre deDarnius, que els facilités transportper a evacuar els nens el més avi-at possible. Aquella mateixa nitaconseguiren dur-los en unamena de camions-jardinera perla carretera fins al pas fronterer

de Portbou-Cervera-La Marenda.Un cop allà, continuaren el camí4 dies a peu fins al Voló, on esclassificava els refugiats. El freddels Pirineus era terrible. En arri-bar, anaren a parar a una granplaça, plena de milers de perso-nes que esperaven la seva sort.

A partir d’aquell moment, laNeus descobriria les dues cares delpoble francès. La humiliació quesignificava haver de marxar forço-sament de la pròpia terra, s’ac-centuava en veure com algunsfrancesos els rebien amb insults.Els tractaven d’afamats i bando-lers. “No ho agafeu pas, que es bur-len de nosaltres!”, els deia la Neusals seus compatriotes temptats de

recollir els bocins de pa que elsllançaven. En contrapartida, laNeus recorda com una dona esdesvivia per repartir sopa entre elsnens. Era una altra visió de França.Com diu la Neus: “Els del SocorsRoig Internacional, ni dormien nimenjaven, ocupats només en prepa-rar tot el menjar que podien per anosaltres. Era veritablement emoci-onant, no donaven l’abast”.

Durant uns dies, els van amun-tegar en un teatre ple de palla,pols i polls. La gent estava malal-ta, ferida i plena d’infeccions. Desobte, va aparèixer una inferme-ra francesa que, tant sí com no,volia endur-se una de les petitesque tenia indicis de xarampió. LaNeus no podia acceptar que a

Introducció

51

aquells nens, a sobre, els sepa-ressin dels seus germans. A més,la nena no volia marxar i li deia:“No em deixis!”. Així que la Neus,amb tots els nens al voltant fentcrits, la va agafar en braços i sela va tornar a emportar cap dins.Tot això amb l’ajut del que sem-pre recordarà com el gendarmedesconegut. Aquest li deia a l’in-fermera: “Deixa-la en pau!”.

Després de quatre dies d’incer-tesa i d’espera al Voló, se’ls em-portaren en un tren cap al nord.El seu destí de refugiats era unvell castell de la Dordogna. Sor-tosament, s’allunyaven dels ma-leïts camps de concentració fran-cesos de les platges d’Argelers,

Saint Cyprien i Barcarès, els deBram, Vernet, Set-Fonts, Gurs,Adge i el castell de Colliure, entrealtres, on anaven a parar la granmajoria d’exiliats. Allà patirien lamés absoluta misèria i l’abando-nament per part del govern fran-cès. La Neus està convençudaque: “La dreta i alguns dirigentsfrancesos, els mateixos que desprésvan col·laborar amb l’Alemanyanazi, ens consideraven monstres!”.

Tot hi així, en el seu cas, al por-tar tants xiquets, creu que: “Lesautoritats franceses no degueren te-nir coratge de portar-los als camps”.Només les primeres setmanes del’exili, en aquells camps de les plat-ges franceses hi moriren milers depersones, entre homes, dones,vells, nens i nadons. Els exiliatsespanyols havien de dormir al rasi sense abric “entre l’arena i el cel”,com diu la Neus. Per això feienclots a la sorra per tenir menysfred. Quasi sense menjar ni aigua,alguns feien pous, però l’aiguasortia podrida i els emmetzinava,sobretot als nadons.

La Neus se sent molt privilegia-da per no haver-hi passat. Comella mateixa diu: “Després vaig es-tar en alguns de pitjors -referint-seal camps d’extermini nazis- però,almenys, els francesos me’ls vaigestalviar i aquells nens no ho vanhaver de resistir!”. Aquells primerscamps, sense barraques, ni co-munes, ni aigua corrent, ambmancances de serveis com el sub-ministrament d’aliments o l’aten-ció mèdica, no eren simplescamps de refugiats. Per a la Neus,aquells camps de condicions in-salubres i envoltats de filferradespunxants eren autèntics camps deconcentració.

Château de Caussade:vida de refugiada

Des de la seva entrada a França,la Neus veia que, en general, elpoble francès els ajudava i elsrespectava. Com la gent del So-cors Roig Internacional o els pa-gesos del Cantal, que els oferi-ren pa i formatge en una de les

Capítol II

52

parades del viatge en tren cap ala Dordogna. El nou refugi queels adjudicaren era un castellmedieval abandonat, situat a lapoblació de Trélissac, a un llocconegut com Dommart sur l’Isle,proper a la ciutat de Périgueux.

A l’anomenat Château deCaussade haurien de dormir so-bre sacs de palla. Feia fred, per-què no hi havia portes ni fines-tres. Però els xiquets encara con-servaven les mantes de la colò-nia i no hagueren de dormir alras. Per a menjar hi havia ranxopreparat pels nens més grans enuna caldera de campanya. A més,cada matí els arribava pa i teniencafè amb llet. Això sí, per a ren-tar-se havien de baixar al riu i l’ai-gua estava gelada.

Patien les penes que suposaqualsevol emigració forçosa, peròla Neus pensa que, en tant querefugiats, ja no es podien consi-derar uns desgraciats, “a últimahora, menjàvem i rebíem suport”.A més, la sarna que arrossega-ven els xiquets va començar a

desaparèixer. Després de dos diesd’estar al castell i començar amenjar millor, tornaven a tenir vi-tamines. La Neus continuava fentd’infermera, també contribuïa arentar els plats i s’ho manegavaper a què els nens l’ajudessin. Eraimportant per a ella que dones-sin exemple. Els deia que ells erenels representants dels seus paresi que, per tant, s’havien de por-tar bé. Es tractava de no donarcap argument als feixistes per cri-ticar els espanyols. La mateixainfermera en cap i els ecònomsdel refugi eren de l’organitzaciódretana francesa Creu de Foc. LaNeus, desconfiada, sempre elsadvertia que procuressin portartot el subministre que els perto-cava. Els deia: “No vull trobar afaltar ni un gram!”, ja que conti-nuaven sent el grup nombrós quehavia sortit de Premià, a més dedos homes bascos, un de vell i unde jove, i una colla de nens per-duts d’una altra colònia, que se’lshavien ajuntat al Voló.

El personal del castell treballa-

va també al preventori per a nenspre-tuberculosos que hi havia alpoble. El metge del preventori itambé del refugi, el Dr. Queyroi,era un home afí al partit radicalfrancès, un partit antifeixista peròde tendència moderada. Desprésde parlar amb ell els primers dies,la Neus s’adonà que les sevesidees sobre la guerra d’Espanyaestaven influenciades pel quedeia dels republicans la premsareaccionària francesa. Per això, laNeus va discutir molt amb ell i lidonà una visió més clara del quepassava a Espanya. El doctorQueyroi l’escoltava comprensiuperquè, segons afirma la Neus,els metges d’aleshores tenien moltde respecte per aquella nova ge-neració d’infermeres amb estudis.Estaven farts de tenir a les sevesordres monges i persones que,encara que amb bona voluntat,no tenien massa idea de medici-na. Les infermeres republicanes,en canvi, feien la seva feina ambprofessionalitat i per vocació, nopas per beneficència.

Introducció

53

La Neus creu que, a més deser competents, hi posaven totel cor: “I el que no sabíem, hoapreníem sobre la marxa”. D’aquívindria la complicitat i el suportconstant que va trobar la Neusen el Dr. Queyroi. Normalment,els feia d’intèrpret el jove refu-giat basc, que havia après bé elfrancès a l’escola. Ella encarano en sabia, però l’entenia unamica i fins i tot s’atrevia a par-lar-lo. La semblança entre lallengua francesa, l’occitana i lacatalana la portaria a dir mol-tes barbaritats. Un dia, amoïna-da pel refredat dels nens, li vadeixar anar al metge: “Dr.Queyroi, les enfants tous consti-pés!”. Quan va veure que ell liportava pastilles pel restrenyi-ment, se’n va adonar que la pa-raula constipé tenia un significatforça diferent en la llengua deldoctor. Amb aquestes anècdo-tes es feien un tip de riure.

Una mostra important del va-lor del Dr. Queyroi va ser quancomençaren a arribar als refugis

francesos enviats del règim fran-quista. La seva intenció era con-vèncer els espanyols que retornes-sin. En alguna ocasió, la Neus iel doctor es negaren a rebre’ls alcastell. Només consentirien la re-patriació dels nens si ho sol·-licitaven les famílies.

Mentrestant, la Neus havia es-crit una carta dirigida al SocorsRoig Internacional, per a denun-ciar que la situació en què es tro-baven era inconcebible i no es

podia allargar massa. Aquell vellcastell de la Dordogna era mas-sa fred i humit per als nens. Ambaquesta crida, la Neus denunci-ava les autoritats franceses i de-manava que els canviessin de re-fugi. “Nosaltres som rojos, sí, i co-munistes, si fa falta ho diem també.Som enemics dels feixistes i de lesautoritats franceses, però no sompas enemics del poble francès!”, elsva dir la Neus als dos policies dela prefectura de Périgueux que elsdel Socors Roig Internacional ha-vien enviat per a inspeccionar elrefugi i poder respondre a la sevademanda. Ella continuava amb eldiscurs: “Nosaltres potser hem fetalguna cosa malament, peròaquests nens són innocents, no te-nen cap responsabilitat. Això és uncàstig que no es pot admetre i menysen un país civilitzat!”. Quan aquellspolicies havien arribat a les por-tes del castell, els nens avisarena la Neus als crits de: “Neus ama-ga’t que venen per tu! Ella, que jano tenia por de res, els va rebreagafant-los del braç amb fúria i

Capítol II

54

els mostrà la decadència en quèvivien. L’intèrpret tornava a ser eljove refugiat basc, a qui la Neusva advertir que no canviés ni unasola paraula de la conversa en-tre ella i els agents, que en vanprendre nota i van marxar.

En uns quants dies, les peticionsde la Neus foren ateses. Desprésde dos mesos d’hivern al vellChâteau de Caussade, serien tras-lladats i acollits a unes dependèn-cies d’un hospici del poblet deCarsac. Però el Dr. Queyroi s’ha-via quedat sorprès i preocupat perla decidida actuació de la Neus.Ella es disculpà dient: “Això no haanat per vostè, de qui n’estic moltcontenta. Potser l’hauria d’haver pre-vingut, però no el veig tots els dies i ami, quan se m’acut alguna cosa, ac-tuo de pressa!”. I afegí: “Aquests nensno poden estar a l’exili tota la vida,alguns només tenen 8 o 9 anys!”.

Tot just en aquells dies d’entre fe-brer i març de 1939, el govern fran-cès i el recent reconegut govern deBurgos començaven a negociar elretorn dels exiliats. En el cas dels

nens, si trobaven un familiar queels reclamés les autoritats francesesafavorien la seva repatriació. Arrand’això, el Dr. Queyroi començà a fergestions per a què publiquessin gra-tuïtament el llistat de noms dels in-fants a la premsa espanyola i fran-cesa, i així poguessin ser reclamats.Els llistats acabaren tenint el seuefecte i, de mica en mica, molts nenses van retrobar amb les seves famí-lies a Espanya.

El Dr. Queyroi demostrava uncop més que tenia un gran cor.Ja abans, havia fet els tràmitsnecessaris per a què la Neus i elseu pare reunissin amb ells la res-ta de la família. En Lluís haviamarxat voluntari al front com amilicià de la cultura als inicis dela guerra i, en fugir a l’exili, vacaure al camp de Barcarés, d’onel Dr. Queyroi el va poder treure,al·legant que els xiquets necessi-taven, urgentment, un mestre. Lamare de la Neus, la seva cunya-da i la seva neboda també vanarribar al castell de Caussade. Elsva xocar la precarietat en què vi-vien allà, perquè venien d’un re-fugi bastant privilegiat, on els fe-ien el menjar i fins i tot tenien ca-lefacció. Era a la presó de SaintClaude, al departament de Jurà.Estava al càrrec d’un alcalde imetge socialista i de la seva pa-rella, una infermera comunista, iels refugiats s’hi trobaren molt bé.Més endavant, cap a finals de laSegona Guerra Mundial, s’assa-bentaren que a Saint Claude hi

Introducció

55

hagué una ràtzia i que els nazisvan deportar molts dels refugiatsi resistents.

Trasllat a Carsac: l’inicid’una nova vida a l’exili

Finalment, després de dos mesos,la Neus, la seva família i els altresrefugiats, abandonaven el castellde Caussade per a instal·lar-semés avall, a Carsac. Aviat vancontactar amb la gent del poble iels pagesos d’aquella bonica re-gió de la Dordogna. Els acollirienamb un respecte que la Neus nopodrà oblidar mai.

En arribar a l’hospici de vellson havien de ser allotjats, els es-perava una monja basca. Estavaenrabiada pels assassinats dereligiosos al bàndol republicà alsinicis de la guerra civil. Amb elsseus comentaris, semblava queels ho volgués fer pagar. Per això,la Neus li va parar els peus dient-li: “Sra. Anna Maria, no som ban-dits i no mengem capellans ni nin-gú, som refugiats. Ni el poble ni el

govern es van aixecar contra elscapellans, van ser alguns incontro-lats”. l la monja semblava que hoanava comprenent.

En un primer moment, els allot-jaren a les golfes d’unes depen-dències que pertanyien a l’hospi-ci de vells de Carsac. Era un llocnet, tot i que una mica petit, peròd’aquells prop de 200 infants re-fugiats ja només en quedaven lameitat. La majoria de nens i ne-nes, els més petits anaven sentrepatriats cap a Espanya perquèles seves famílies hi haviencontactat. Si no ho podien acre-ditar els seus pares, perquè erenmorts, ho feien altres parents. Elsque no havien estat reclamats,una quarantena, van ser adop-tats per famílies belgues que vivi-en entre Bruixes i Brussel·les. L’or-ganització belga que se’n va fercàrrec, amb gran insistència dela Neus, procurà mantenir ple-gats els germans.

Només els nens més grans iorfes del tot es quedaren aFrança. De fet, els de 14 i 15 anys

així ho volgueren. Començaven aestar conscienciejats i polititzats,sabien que el seu país estava ocu-pat pels feixistes i no hi volien tor-nar. Estaven condicionats, sobre-tot, pel que havien viscut. Així quebuscaren feina a França. Enaquella regió no hi havia indús-tries, només una fàbrica de ta-bac. L’única sortida d’aquells jo-ves era fer de pagesos a les gran-ges dels poblets de per allà: Aillac,Cénac, Groléjac, Suillac... Aviat,la pagesia acomodada de laDordogna els acollí. Els donarenfeina, vestit i un lloc on dormir. Ino pas a la palla sinó en unahabitació de la casa, com si fos-sin de la família. Tenint en comp-te que eren gent més aviat de dre-tes, van ser molt equànimes i elsvan tractar amb molta conside-ració. “Eren gent pagesa, i no ésperquè jo ho sigui, però tracten lagent d’una altra manera. La terraensenya molt!”, pensa la Neus,que té en gran estima aquella partdel poble francès.

Com que els xiquets anaven

Capítol II

56

marxant gradualment, la Neus ila seva família van començar a in-tegrar-se a la vida quotidiana deCarsac. Així, van fer amistat ambel Dr. Deguiral, el metge del po-ble que també exercia d’alcalde.Aquest els oferí un tros de terraper a fer hort, a més de treballarel seu. A canvi, podien quedar-se part de la producció.

I quan encara els quedaven al-guns dels nens, buscaren unagranja al mateix Carsac. A laNeus i al seu pare els tocà por-tar, de nou, el jornal. En Baltasartrobà feina a una barberia deSarlat. Mesos més tard, en escla-tar la Segona Guerra Mundial,haurà d’agafar-ne tota la res-ponsabilitat, perquè l’amo caiguépresoner dels alemanys.

Per la seva banda, la Neus esguanyava la vida netejant cases.Les dones espanyoles exiliades aFrança no tenien dret a res més.Eren estrangeres i només podienexercir de criades o bé treballarla terra. Però aquestes dones re-publicanes no se sentiren mai ven-

çudes. Es van mantenir alerta ipreparades per quan arribés elcombat a França.

En el cas de la Neus, en les se-ves anades i vingudes per lesgranges de la zona, aprofitaràtotes les ocasions per parlar ambels pagesos i ramaders, advertint-los del perill que s’acostava. Engeneral l’entenien, ja que moltsd’ells parlaven l’occità i ella ambel català s’arreglava. Ara, algunsencara no la creien.

En canvi, els republicans quehavien fugit per força d’Espanya,així com tots els antifeixistes d’ar-reu, sabien que la guerra vindriai que no seria tan sols europea,sinó mundial. De fet, segons laNeus, la guerra civil espanyola jahavia estat una guerra internaci-onal. Com molts historiadors avuil’anomenen, fou la primera ba-talla de la Segona Guerra Mun-dial. Tot i l’alt nivell de compro-mís que havia pres el poble endefensa de la República, la Neustenia clar que havien perdut laguerra per la decidida i desigual

intervenció estrangera. Així és comella ho explica: “Per la nostra ban-da, hi havia els voluntaris de les Bri-gades Internacionals, però de vo-luntaris en totes les guerres n’hiha...”. En aquest sentit, valoraque els brigadistes aportessin unampli moviment de consciènciauniversal contra el feixisme il’opressió, però la Neus tambéremarca que això no va ser sufi-cient per contrarestar l’incondici-onal ajut que va rebre el bàndolfeixista per part d’Alemanya iItàlia principalment: “Eren autèn-tics exèrcits d’intervenció: el cos detropes voluntàries italià, la LegióCòndor i els caça Messerschmitt, leslegions mores... Això era un ajut.Ho veus tot llegint el que han escritels uns i els altres. Si no hi haguéshagut la intervenció estrangera aEspanya, s’hauria salvat la Repúbli-ca i s’hauria evitat la Segona Guer-ra Mundial”.

Dit d’una altra manera, quanles democràcies liberals europe-es giraren l’esquena a l’Espanyarepublicana, signant un acord de

Introducció

57

no intervenció que no va ser res-pectat per tothom, no feren mésque retardar un enfrontamentque, com diu la Neus: “Europapagaria car!”. Efectivament, lesvacil·lacions dels governs francèsi britànic respecte la políticaagressiva i expansionista del’Alemanya nazi, en un intentd’evitar una nova guerra, s’aca-barien el mes de setembre del 39.

El dia 1, Hitler envaïa Polònia,havent pactat abans amb l’URSSla seva no intervenció. Davantd’això, França i Gran Bretanya,respectant els acords de suportmilitar i ajut mutu signats el mesanterior amb Polònia, es veierenobligades a emetre un ultimàtum.Exigiren la retirada de les tropesalemanyes del territori polonès.En Hitler s’hi negà i, el 3 de se-

tembre, esclata la Segona Guer-ra Mundial.

Organitzacióa la Resistència francesa

Acabada la campanya dePolònia, aquell mateix setembredel 39 començà un breu períodesense accions bèl·liques massasignificatives, que finalitzà la pri-mavera del 40, quan els exèrcitsalemanys ocuparen Dinamarca iNoruega. El maig del mateix any,l’ofensiva s’estengué a Holanda,Bèlgica i França.

La Wehrmacht (l’exèrcit ale-many) va sorprendre els generalsfrancesos amb un fulgurant atacpel nord, per la zona de lesArdenes, que convertia en inope-rant la línia Maginot, una líniadefensiva bàsicament dissenyadaper aturar atacs que vinguessinde l’est. L’ocupació d’Holanda,Bèlgica i del nord de França vaser molt ràpida i, el 14 de juny,els exèrcits de Hitler entraven aParís. El mariscal Henri Pétain,

Capítol II

58

recentment nomenat cap del go-vern, sol·licità l’armistici, que sesignarà el 22 de juny. Així, Françaquedava dividida en dues meitats:una, la zona nord, ocupada pelsalemanys, i l’altra, la zona sud,amb un govern col·laboracionistapresidit per Henri Pétain, ambcapital a Vichy.

La Neus i la majoria dels espa-nyols exiliats es trobaven a la se-gona, l’anomenada ‘França lliu-re’, encara que entre aquellesdues Frances hi havia poques di-ferències, segons diu. “A la‘França lliure’ hi passava el mateixque a l’ocupada, perquè hi havia‘Kommandantures’ i soldats de la‘Wehrmacht’ i de les SS per tot ar-reu!”. En realitat, el govern col·-laboracionista de Vichy preteniaque els francesos acceptessin laderrota i consideressin els païsostotalitaris com un model a seguir.Per això, l’aparell de propagan-da nazi fou molt actiu també enaquella zona, tot i el rebuig dela major part de la població fran-cesa, que començà a organitzar

moviments de resistència a l’in-terior.

A l’exterior, el general Charlesde Gaulle es pronuncià en con-tra de la rendició. Des de Londresorganitzà, juntament amb altresmembres de l’exèrcit francès i exi-liats a la Gran Bretanya, el movi-ment France Libre per a continu-ar la lluita contra l’Alemanya nazii els seus aliats feixistes. A més,molts dels republicans espanyolsrefugiats a França començarentambé a organitzar-se en la Re-sistència. Aquella gent havien llui-tat per la pau al món, la justícia,la llibertat i perquè es respectésla República i, lògicament, aFrança van continuar fent tot elpossible per a què triomfessinaquests ideals.

La Neus explica que a les do-nes “no calia que ens busquessin,nosaltres buscàvem i trobàvem...”.Des de dins els refugis i els campsde concentració francesos, vanser elles les encarregades de bus-car i trobar els contactes entre elsrefugiats i les seves famílies,

constituint un dels primers pas-sos de la Resistència. La mateixaNeus, un cop instal·lada aCarsac, es dedicarà a visitar totsels diumenges un grup de refugi-ats a Sarlat. Aquests, “dirigits perun poca vergonya”, vivien en unamena de barraques en pèssimescondicions. Allà la Neus coneixe-rà la Blanca Ferón, una comunis-ta francesa que els ajudava i ambqui, anys més tard, compartirà lapena de la deportació. Ambduesdecidiren denunciar la situació delrefugi a la gendarmeria i, final-ment, aconseguiren que anessinrepartint la gent per algunes deles cases buides del poble, totevitant que, en un futur, els ale-manys els poguessin deportar.

Així feia la Resistència la Neusquan encara no tenia massa con-tactes. Actuava una mica, segonsafirma ella mateixa, “com unafranc tiradora”. Amb una novaamiga, la Julieta, una noia bascatambé refugiada, recorrien elspobles en bicicleta i quan troba-ven alguna festa de les que s’or-

Introducció

59

ganitzaven per a recaptar dinersper als presoners de guerra, esposaven a cantar a dues veus, devegades acompanyades d’unvioloncel·lista de per allí. “I si vè-iem els uniformes verds dels nazis,ràpidament fotíem el camp!” expli-ca la Neus, recordant les bonesestones amb la Julieta.

La seva amiga treballava de cri-ada i de mainadera a Sarlat, acasa d’uns professors i directorsdel liceu del poble. Aquests ladeixaven sola els caps de setma-na, i la Neus hi anava a dormir.La qüestió era passar tot el tempspossible juntes, per anar en bici-cleta i fer colla amb altres duesnoies que vivien a Carsac.

A part d’aquestes estones, laNeus no abandonava la lluita encap moment. Continuava fent totala propaganda oral que podia,normalment sola. Així, recorria elsmercats i les granges de laDordogna per a demanar la gentque no col·laboressin, de capmanera, amb els enemics deFrança. Ho feia transmetent la in-

ca. Els deia: “Penseu que si Hitlerguanya la guerra, França desaparei-xerà, deixarà d’existir com a nació!”.

I amb tot això, la Neus es pas-sava hores i hores parlant enaquell mig occità-català-francès,amb el que més o menys l’enteni-en la gent d’aquella regió occita-na. “Els explicava el que eren elsalemanys, perquè encara no elshavien vist amb tota la seva potèn-

formació que li donaven els fran-cesos que tenien ràdio. Els parla-va de la política de Pétain i deLaval, els dirigents francesos queeren col·laboracionistes dels na-zis. I si l’audiència no reacciona-va, els hi argumentava des delpunt de vista patriòtic, que, de fet,era el que ja havia mogut moltsfrancesos a marxar a la guerra,sense tenir cap consciència políti-

Capítol II

60

cia i la seva manera de fer, encarano els coneixien; els deia que aixòera un parèntesi, que veurien comtota França seria assolada i que totsels francesos patirien. Que per aixòhavien de lluitar per la llibertat deFrança”, els advertia sota el perillconstant de ser denunciada.

Només que un d’aquells fran-cesos que l’escoltaven esdevin-gués un futur resistent, ja se’nsentiria satisfeta. És més, als queels hi tenia una mica de confi-ança, la Neus els deia que co-mencessin a amagar menjar peral maquis. Ella ja tenia coneixe-ment de la gran xarxa de resis-tència que s’estava consolidanta l’ombra, i sabia que caldria elsuport de la població civil. Peraixò, s’atrevia a recomanar-losque amaguessin les collites i queno l l iuressin la part delsubministre que els exigien les

autoritats alemanyes. Aquesteshavien convertit la França agrí-cola en el seu graner i els page-sos estaven obligats a donaruna part de la seva collita. LaNeus els induïa a que, si més no,en declaressin només la meitat,cosa ben fàcil per als acomodatspagesos de la Dordogna, queja no vivien tan bé i s’haviend’administrar.

Eren temps d’escassetat i raci-onament, però els pagesosd’aquella zona, almenys, tenienmenjar i podien treure profit delmercat negre. Respecte això, laNeus sempre ha volgut remarcarque: “Encara que alguns d’ells gua-nyessin molts diners amb l’estraper-lo, la majoria es van portar moltbé, eren bona gent i ho feien pa-gar al preu que realment valia!”.És més, recorda que: “Els que enshavien de vendre el menjar, que

l’assignava el govern, de vegades,fins i tot, ens regalaven dos potsde llenties o dues ampolles d’oli”. Iés que a casa la Neus no els vafaltar mai de res, sobretot gràci-es a què feia d’infermera volun-tària per les granges de la zona.Ella mateixa així ho explica: “Sinecessitava llet, la gent me’n ve-nia o me’n donava, a més, recor-do com, en arribar sempre em fe-ien seure i m’oferien una torrada iun got de llet”.

Molts ja la coneixien bé. De fet,havia estat el Dr. Deguiral quil’havia sol·licitada com a inferme-ra titular de l’alcaldia, en unsmoments en què s’havia donatl’ordre d’iniciar una campanya devacunació al poble. Però ell i al-tra gent de Carsac, sabedors delseu activisme, l’havien advertit endiverses ocasions: “Feu atenció,Neus, perquè us denunciaran!”.

La resistènciaLa resistència

Capítol III

62

Introducció

63

DE LA RESISTÈNCIAA LA DEPORTACIÓUna parella combativa

A la França de Vichy, molta gentcol·laborava amb els nazis. Fouun farmacèutic de Sarlat el queva denunciar en diverses ocasi-ons la Neus a la Kommandantur(comandància) dels SS delPérigueaux, sense que ella hosabés. El Dr. Deguiral li explicàquan la Neus retornà a Carsac el1945, després d’haver estat de-tinguda, empresonada i deporta-da als camps nazis. Aquell metgel’havia cobert sempre davant delsalemanys, desmentint qualsevolacusació. Els en donava bons in-formes, dient-los que era la sevaajudant d’infermera a l’alcaldia ique, per tant, restava sota la sevaresponsabilitat.

L’11 de novembre de 1942 fi-nalment els alemanys ocuparentota França. Fou també a finalsd’aquell any quan la Neus decidícasar-se i involucrar-se amb el seumarit a la Resistència armada dels

partisans de França. Havia enso-pegat amb aquell noi “alt i atrac-tiu”, com ella el descriu, a la por-ta de l’alcaldia de Carsac. Sim-patitzaren a l’instant i, en poctemps, uniren les seves vides, es-devenint un dels enllaços i puntsde suport més importants de laxarxa resistent de la Dordogna.Ambdós tenien 27 anys.

Aquell jove francès, mobilitzata començaments de la SegonaGuerra Mundial, havia estat aga-fat presoner pels alemanys en lainvasió d’Holanda. Després d’unany de captiveri a Alemanya, ontreballà a les terres d’un comunis-ta que li revelà l’existència delscamps d’extermini, aconseguí seralliberat en poder demostrar sercap de família. Fou així com l’Alberttornà a casa dels seus pares a laDordogna. Però, en realitat, notenia cap responsabilitat familiar.Havia enganyat els nazis ambl’ajut del secretari de l’administra-ció de Domme, que falsificà lesseves dades. Aquell home estavaamb ells, era un resistent.

Els futurs sogres de la Neus erenpagesos emigrats de laCharante-Maritime, un altre de-partament de França tocant almar, i estaven ben establerts a laDordogna. Vivien en una granjaa Turnac amb els quatre germansde l’Albert on, fins començada laguerra, ell havia treballat de pa-gès. En tornar, la seva intenció eraindependitzar-se. Per això, s’es-pavilà per llogar una terra almateix poble i establir-se tot sol.

Capítol III

64

L’objectiu prioritari de l’Albertera ajudar a la xarxa resistent queels antifeixistes francesos i els exi-liats republicans havien començata organitzar. Una perillosa aven-tura que la Neus, ben aviat, com-

partiria. Enamorada d’aquell jovei de les seves idees llibertàries,estava disposada a viure amb elli així fer junts la Resistència.

Es casaren el 29 de desembrede 1942 a l’alcaldia de Carsac on

s’havien conegut. “El nostre viat-ge de noces va ser buscar un llocper a poder reunir els primers‘maquisards’!”, explica la Neus. Defet, el mateix dia del casament, elstocà amagar els primers guerri-llers del que seria l’anomenatmaquis de Turnac, que coordina-rien junts. Aquells nous guerrillerseren dos joves espanyols que,com molts altres, eren carbonersi havien estat cridats al Servei deTreball Obligatori (S.T.O.) a Ale-manya. En desertar, ja no podienfer vida normal i se n’anaven almaquis. Havien de refugiar-se ala muntanya, si no volien toparamb les forces d’ocupació alema-nyes o amb alguns funcionariscol·laboracionistes que els podi-en denunciar. Per això, la Neus il’Albert els van fer els seus padrinsde casament, i dies després elsferen amagar en una cova delbosc del Périgord, que ja tenienlocalitzada. “Hi ha escenes de laResistència que m’han marcat mésque altres del camp, com el dia quepujàrem a la cova on s’havien

Introducció

65

d’amagar els dos primers maquis.Havies de passar per un camí moltarrecerat, per allí la Dordogna eramolt profunda i et podies matar”,assegura la Neus.

De fet, quan encara vivien engranges separades, la Neus il’Albert havien començat a cercarun bon lloc per als maquis, queels permetés estar amagats i te-nir mobilitat al mateix temps. Vaser la Neus qui, després de bus-car i buscar, va descobrir que eltenien ben a prop. “De la nostracasa de Turnac surt el maquis. Siagafes el camí ral, per on podenpassar els automòbils i que va rectefins el que nosaltres en dèiem lapedania de Domme, et trobes quea tots dos costats està ple de boscosi a mig camí, tot pujant, cada copes va fent més frondós. De tan es-pès que és no es veu res i, de tanfosc, li diuen el Périgord negre!”.

La Neus va adonar-se queaquell punt més espès era l’ama-gatall ideal, a més d’un lloc es-tratègic. A l’haver-hi bosc als doscostats del camí, els combatents

podien repartir-se a ambduesbandes, de manera que si erenatacats els d’un costat, els de l’al-tre podien defensar-los.

Així doncs, amb el lloc trobat iels primers guerrillers amagats, elnou matrimoni passà a organit-zar el maquis de Turnac, d’oncada setmana sortia un grup pera fer dos o tres sabotatges.

Evidentment no calia casar-seper a fer tot això, ni tampoc ells,en un principi, ho havien volgut.Era una qüestió estratègica. Al’oficialitzar la seva relació, laNeus podia adquirir la nacionali-tat francesa i deixava de ser unasimple refugiada espanyola. Aixòfou determinant en la seva tascad’enllaç pels diferents departa-ments francesos. Podia despla-çar-se amb total llibertat, sensesalconduïts ni passaports falsos.

El maquis de Turnac

Així és com, a finals de 1942, lagranja que l’Albert i la Neus teni-en arrendada a l’anomenada

Presqu’île de Turnac (‘quasi illa’,perquè la població és una penín-sula rodejada pel riu Dordogna)esdevé la seva base d’operacions,a part de ser el seu únic mitjà desubsistència. Era una petita gran-ja amb diverses dependències, ontenien un hort i una plantació detabac, que els donava just per viu-re. L’Albert no deixava fer res a laNeus, més que ocupar-se de l’horti d’alimentar els animals. Teniengallines, dues vaques i un porc.En els moments de més feina a laplantació, l’Albert permetia que la

Capítol III

66

seva muller l’ajudés. La Neus as-segura que allò no tenia res aveure amb el dur treball a la vi-nya que recordava de la seva in-fància al Priorat. De fet, estavaencantada amb la nova vida apagès. “Jo m’ho feia tot, tambépastava el pa!”.

La jove parella subsistia amb elsproductes de la granja i, a més,guanyaven uns pocs diners ambel tabac que venien a una fàbri-ca del costat de Sarlat, que haviatret de la misèria tota la zona. Elsde la fàbrica els feien declarartota la producció i fins i tot pas-saven a controlar-la. Després quese l’emportaven, la Neus i l’Albertcorrien a amagar les fulles quees deixaven tirades per terra. Erenper als maquis. “Ells les assecaven,les torraven i se les fumaven! El queho sabia fer molt bé, fins i tot hi ti-rava unes gotetes de conyac!”, re-corda la Neus.

En començar el 1943, ja porta-ven un maquis de 20 persones.La Neus i l’Albert feien la recep-ció i instal·lació dels francesos i

espanyols que volien entrar almaquis de Turnac. Això sí, per aevitar infiltrats, sempre els feienpassar per un exhaustiu interro-gatori. Eren homes que haviendesertat del S.T.O., exiliats repu-blicans, antics combatents de lesBrigades Internacionals, ex pre-soners de guerra o bé militarsfrancesos desertats. Alguns erenmaquis que passaven d’un de-partament a un altre, solien pro-venir de Brive o de Les Eyzies, onestaven perseguits. En general,tots ells acostumaven a ser ho-mes que volien fer la Resistència ique, a més a més, a l’estar per-seguits no podien fer vida nor-mal. Per això, una altra de les tas-ques de la Neus i l’Albert era fa-cilitar-los documentació falsa pera què poguessin circular.

Els carnets els robaven als des-patxos d’algunes alcaldies o, devegades, els hi facilitaven els ma-teixos secretaris. Als pobles pe-tits solien ser els mestres d’esco-la qui acostumaven a fer aques-ta funció.

Introducció

67

I quan s’assabentaven que unaalcaldia havia emès els tiquets ocartes de racionament, tambél’assaltaven per garantir alimentals maquis. Tot ho aconseguiengràcies a la complicitat de moltagent del poble, que els anava in-formant. Com el dia que assalta-ren una mena de castell, que elseu propietari utilitzava de magat-zem de menjar que, després, ser-via a tot l’estat major alemany alseu famós restaurant de París, LaRôtisserie du Périgord. Els haviainformat una dona que treballa-va a l’estafeta de correus del po-blet d’Aillac, on sempre parava laNeus en els seus recorreguts fentd’enllaç. Quan podia, aquelladona col·laborava amb ells. Enviure prop d’aquell petit castell,sabia tots els moviments i els ana-va mantenint informats. Aquelldia, aprofitant que el propietarise n’havia anat a París, es decidi-ren a entrar i buidar-lo. Hi desti-naren un grup de quatre guerri-llers, acompanyats per un com-pany que feia d’agent doble i sem-

pre els ajudava amb la seva fur-goneta. El moment era ideal, jaque aquell col·laboracionistafrancès, carregat de quartos, ha-via omplert el castell d’animals iqueviures per a la nova tempo-rada. Allà s’hi preparava l’espe-cialitat del restaurant, el menjarconfitat. En tornar el propietari,s’enrabià tant que es veu ques’estirava dels cabells, li explicà ala Neus la dona de correus diesmés tard, en una de les seves tro-bades. “Tot ho havíem de robar!Nosaltres no teníem res de menjar,ningú no ens donava ni ens enviavares!”, explica la Neus, queixant-se de què el seu grup no rebia elmateix ajut que els maquis queen deien ‘de combat’.

Aquests, també anomenatsgaullistes, tenien suport des deLondres i rebien de tot: armes, ta-bac, menjar... a través dels‘paraxutatges’ que sovint els llan-çaven els avions anglo-ameri-cans. En canvi, el maquis de laNeus i l’Albert, integrat per unmajor nombre d’espanyols que

Capítol III

68

de francesos, pertanyia als Franc-Tireurs et Partisans Français (FTPF),el braç armat dels comunistes ala Resistència. Aquests guerrillerscreien que a l’enemic no se li ha-via de donar treva i per això prac-ticaven el sabotatge. Els maquisde ‘combat’, en canvi, feien laResistència passiva, esperant eldia en què Charles de Gaulle elsordenés entrar en acció el famósdia J (Jour Ji).

Més endavant, com explica laNeus, “Va ser Jean Moulin, el re-presentant de De Gaulle a l’interi-or, qui el va convèncer d’unificar laResistència. Nosaltres no volíemperdre la nostra idiosincràsia. Vacostar una mica però es va fer. Novam voler perdre mai el nom i endiguérem FTPF-FFI dins les ForcesFranceses de l’Interior”. Seria lamateixa Neus la que portaria ala direcció del maquis els papersper a la futura unificació dels di-ferents moviments de la Resistèn-cia de l’interior de França per ala seva coordinació amb l’exteri-or. “Els papers els vaig portar sota

un cabàs ple de patates i verdures.Si m’enxampen, em cremen viva!”,diu referint-se als nazis.

Però pel moment, els maquis del’FTPF no tenien més remei que

robar a la casa d’algun col.labo-racionista o mirar d’obtenir pro-visions i armament per la via di-plomàtica, a través d’algun agentdoble en contacte amb les dues

Introducció

69

organitzacions. La Neus i l’Alberttingueren una gran complicitatamb un tal Trefeil, que sempre elsajudava. Encara que treballavapels de combat, sempre aconse-guia el màxim que podia per aells. Com diu la Neus, veia clara-ment que necessitaven més ajut:“Estava en contacte amb elsgaullistes i amb nosaltres, però sem-pre en benefici nostre, era mésadepte a l’FTPF”. A més, com quetreballava de flequer i també ve-nia alguns queviures, quan po-dia els hi portava pa i menjar ambla camioneta. Però, sobretot, elsinformava dels llocs on podienaconseguir aliments. Quasi sem-pre era a cases de pagesos.

Quan es tractava d’obtenir ar-mes, ja era més difícil. En Trefeilno els en podia facilitar, però comque sabia que n’hi havia, aviat se-ria ell qui també li donaria a laNeus l’adreça d’un home que pot-ser els en podria oferir. Aquest tre-ballava per a un maquis de com-bat del nord de Sarlat i casa sevaservia de magatzem del material

rebut en els ‘paraxutatges’. LaNeus el va anar a trobar, però elnou contacte no li ho posaria fà-cil. En un principi es mostrà forçareticent i, en lloc d’armes, li oferítabac, sopa, xocolata, carn, con-serves...

L’oferta, encara que temptado-ra, en aquells moments no inte-ressava la Neus. Passaven gana,però obtenir armes els hi era ab-solutament necessari per a co-mençar a cobrir les urgents acci-ons de sabotatge contra els ale-manys. Aquest era el somni de totguerriller, com diu ella. A més,aconseguir-ne la primera era moltimportant, ja que: “un cop en te-nies una, aleshores era fàcil obte-nir-ne una altra, a un altre lloc”.

Mentre aquell home la tenia allàpalplantada, sense ni tan solsdeixar-la entrar a casa seva, laNeus s’obstinava en la seva de-manda. El maquis de Turnac ne-cessitava armes urgentment i nose n’aniria així com així. “Qui t’hadonat el meu nom?” li preguntaval’home, tot enfadat. “Es diu el pe-

cat, però no el pecador!”, contes-tava la Neus, que de cap de lesmaneres delataria el seu confi-dent. Aquell home s’adonà quesi ella coneixia el seu nom, sabiadel cert que tenia armes i, pertant, moralment no s’hi podianegar.

Finalment, l’home li donà unametralladora. La Neus quedàbastant satisfeta del resultatd’aquella difícil negociació. Uncop aconseguida la nova jogui-na, havia de portar-la ràpida-ment al maquis. Així que desmun-tà la metralladora i l’amagà dinsd’una maleta per iniciar el camíde tornada, exposant-se a serdescoberta en un possible con-trol o registre durant el trajecte.

Enllaç del maquis

La Neus va participar activamenta la Resistència als seus dos nu-clis més importants, als departa-ments de la Dordogna i LaCorréze. Com la majoria de do-nes resistents, s’encarregava de

Capítol III

70

garantir el subministrament almaquis i, en el seu cas, sobretotde transportar les armes. I benaviat va ser destinada a l’aparellpolític i de transmissions. Feiad’enllaç entre el maquis i els capsregionals. Aquesta tasca consis-tia estrictament en portar missat-ges. La Neus recorda que se’lsamagava als rodets del cabell oque se’ls aprenia de memòria.

On més anava era a Brive, aBergerac, a Souillac i a Gourdon.En el cas de Brive, havia de recór-rer 95 km. entre la Dordogna i laCórreze per a transmetre un co-municat. El trajecte el feia a peu,en barca, en bicicleta, en auto-bús... combinant els mitjans detransport per a despistar l’enemic,ja que els autobusos eren siste-màticament registrats a cada lí-mit del departament. “Fer d’enllaçera summament perillós i requeriauna gran resistència moral i física”,afirma la Neus. Per això destacael valor d’aquelles dones, ques’exposaven a ser torturades i em-presonades en cas de detenció.

aconseguiren fugir de la casernade Turelles a París.

La Neus mateixa reconeix la porque passava en el llarg trajectefins a Brive. Primer carregava labicicleta a la barca, travessava elriu, arribava a Carsac i recorria 2quilòmetres fins a Sarlat. Allàamagava la bicicleta al bosc i ca-minava mig quilòmetre més finsa la plaça, on agafava l’autobús

nocturn. “En la foscor i amb el vent,em donava la impressió que tot elque es bellugava eren SS que sorti-en del bosc”, la Neus encara s’es-garrifa en recordar-ho.

Per garantir la seguretat en unamissió, el màxim d’agents de laResistència que es posaven encontacte per transmetre un mis-satge era de tres persones. En elcas de la Neus, els seus companyseren els caps interegionals ano-menats Reynald i Kléber, que noes coneixien entre ells. El nom deguerra de la Neus, en alguns ca-sos, era Polina. En Reynald tambéli deia Puça.

Se citaven davant del teatre deBrive. La tàctica era fer-se passarper una parella d’enamorats odinar en un restaurant de la ma-teixa plaça, on de vegades teniende veïns de taula oficials de lesSS. Per sota de les estovalles lipassaven el comunicat i pel ma-teix procediment la Neus recolliala resposta en tornar de la sevatrobada amb el maquis, vuit diesdesprés. Mentrestant, s’havia

Així ressalta que en el primer granprocés contra la Resistència, elmarç de 1941, anomenat ‘delsquaranta’, la majoria eren espa-nyols, entre ells 6 dones. Totes

Introducció

71

d’allotjar a casa de col·labo-radors. En el llenguatge resistent,s’anomenaven punts de suport.La Neus recorda la famíliaRodríguez, que l’acollia a la sevagranja de Saint Mexan, a laCórreze. La seva pròpia famíliaeren un punt de suport a Carsac.

La casa dels Català sempre vaestar oberta per als fugitius i pera algun ferit en combat fins alfinal de la guerra. “La meva mareels curava i els amagava les ar-mes fins que podien reprendre lamarxa”. La Neus havia entrat aFrança amb molt material sani-tari i, de ben segur, la Rosa esfixà en com exercia d’infermerala seva filla. Respecte al Baltasar,diu que el seu pare recorria lesmuntanyes i anava al maquis:“Feia d’agent d’informació perquèen la seva feina de barber a Sarlatho escoltava tot i després ho trans-metia al maquis. I si feia falta elsafaitava”.

Ella mateixa va passar a ser or-ganitzadora de maquis. Mentreera a casa dels Rodríguez espe-

rant el temps prudencial per atornar a buscar el missatge deresposta, va aprofitar per mou-re’s per la Córreze: “Anava a unlloc i procurava tenir contacte ambun pagès o amb qui fos, i allà esformava un altre maquis. Buscavapersones sensibilitzades que fessinde punt de suport per acollir gent, iels explicava com havien d’actuar”,recorda la Neus.

Ella i el seu marit també esta-ven a la direcció política de l’exèr-cit resistent. Casa seva esdevin-gué un centre d’operacions on

s’ideaven les consignes, els plansmilitars i els sabotatges, principal-ment a les vies de comunicació ials emplaçaments militars de lesforces d’ocupació nazis. També hifabricaven els explosius. Tots elsplans foren executats: es descar-rilaren trens, es volaren ponts, esferen saltar les línies d’alta ten-sió... “L’exèrcit alemany anava ocu-pant França i nosaltres sabotejà-vem tot el que podíem per posar-los obstacles”.

A la Neus ja l’havien nomenatenllaç regional, amb sis departa-

Capítol III

72

ments al seu càrrec, i alhora ladeixaven participar als plans mi-litars de sabotatge. Segons lesseves paraules: “Les dones tambéformàvem part de l’estat major,perquè érem les que ens coneixíembé el territori. Això significava par-ticipar en els plans estratègics i de-cidir on s’havia d’atacar... Teníemun mapa militar on marcàvem ambxinxetes roges o negres els llocs ons’havia d’actuar”.

Un sabotatge ideat per la Neuses portà a terme en una fàbricad’ales d’aviació de Bergerac. Allàhi treballaven a la força un grupd’espanyols i la Neus parlà ambels que eren comunistes i de con-fiança i els proposà introduir clora les ales perquè no funciones-sin. “Així fou com van marxar sistrens carregats d’ales inservibles capa Alemanya”.

La detenció

La Neus i el seu marit caiguerenen mans dels nazis l’11 de no-vembre de 1943, en la mateixa

data de l’armistici i capitulaciósense condicions d’Alemanya a laPrimera Guerra Mundial, el 1918.Per tant, era un gran dia per alsfrancesos i, en contra, un dia devergonya per als alemanys, quebuscaren venjança. La Neus as-segura que el dia de la seva de-tenció es va produir una verita-ble cacera de resistents.

A ells els va delatar un noi fran-cès que es dedicava a robar i adenunciar gent per diners. I els SSoferien 6.000 francs per cada re-sistent. “Vaig saber qui era la per-sona que m’havia delatat, perquè vaacompanyar els SS fins a casa nos-tra. Era un noi de Sarlat que un diaes presentà a la granja demanantentrar al maquis. Com nosaltresmarxàvem cap a Bergerac a com-provar el resultat de la darrera mis-sió, no li poguérem fer l’entrevistade costum”. La Neus té gravat a lamemòria aquell dia fatídic: “Els ale-manys envoltaren casa nostra, em-plaçant tres metralladores de cam-panya i armats amb metralletes ibombes de mà. Per sort no teníem

res que ens pogués comprometre.Només el mapa de l’estat major en-ganxat darrera la porta de la nostrahabitació. Van obrir-la bruscament,però no el van veure”. Els agafa-ren quan ja tenien preparada lamaleta per marxar, perquè els ha-vien avisat que venien a per ells.En el seu llenguatge significavaque estaven cremats.

La intenció de la Neus i l’Albertera sortir aquella matinada capa Villeneve sûr Lot, on tenien unatasca encomanada a la Resistèn-cia a través d’un contacte. “Enshavíem d’infiltrar com a treballadorsa una fàbrica de conserves, desti-nades als alemanys. La meva pro-posta era posar arsènic a les llau-nes al final de la cadena”. Però novan ser-hi a temps. Els soldats deles SS arribaren a la granja moltdiscretament, amb el motor delcamió apagat durant tot el tra-jecte de baixada des de Domme.A més portaven el camió ple debombes amb l’objectiu d’atacarel maquis de Turnac. Els detingue-ren a ells dos, a en Jeanel, un

Introducció

73

dona, no siguis ximpleta, si el teumarit ha cantat i t’ho carrega tot atu, i a més t’enganya amb altresdones”. Però ella es mantinguéferma, insultant sense parar elseu delator, que era present a l’in-terrogatori.

Presó a Limoges

Havien estat detinguts a les 8 delmatí i arribaren a les 11 a la pre-fectura. Després de l’infructuósinterrogatori, a les 11 horesd’aquella mateixa nit, els nazis elstraslladaren a la presó deLimoges (Haute Vienne). La Neusera conscient de la seva situació:“Sabia que allà hi portaven els ca-sos greus. I vaig pensar que ja està-vem llestos”. Allà la separaren delseu marit, i hi restaran empreso-nats durant dos mesos.

A Limoges hi havia tres naus,les dels costats eren per a presoscomuns i la del mig per als polí-tics. La Neus era a la del mig comtots els resistents. Aquests se lesvan empescar ben aviat per co-

camperol de la zona que voltavaper allà, i a dos guerrillers, queaquell dia dormien a la granjaperquè al maquis feia molt fred.

Els emmanillaren i els feren pu-jar al camió, però abans de mar-xar comprovaren si hi havia algúmés a una altra dependència quetenien més amunt. La Neus s’ale-grà que els altres dos guerrillersque hi havien dormit s’haguessinpogut escapar gràcies a la boira.“Quan vaig veure que no treien nin-gú, se’m va escapar un somriure ivaig rebre dues fortes bufetades”.Els alemanys no s’adonaren quetravessaven de punta a punta elmaquis de Turnac, perquè elsdetinguts ni s’immutaren. Així quevan haver de tornar-se’n senseres. La Neus assegura amb or-gull que mai van trobar el maquis.“Ni la gent del poble coneixia el llocon era. Sabien que hi havia guerri-llers, però no exactament on!”.

Encara durant el trajecte, laNeus i l’Albert veieren des de llunycom els nazis feren explotar ambuna bomba de retardament l’úl-

tima dependència per assegurar-se que no hi quedés ningú ni capmaterial important.

Primer els van portar a la pre-fectura de Périgueaux per inter-rogar-los. La Neus recorda la ter-rible tortura psicològica. “No vaigrebre ni un cop, però vaig haver decontrolar els nervis més de mitjahora, amb una pistola a cada tem-pla i una metralladora a l’esquena.Els mal parits em deien: ‘Parla,

Capítol III

74

municar-se entre ells amb la col·-laboració d’alguns guardiansfrancesos, que eren anti nazis. Lamateixa Neus organitzà unamena de correu intern. Consistiaen transmetre parts de guerra iconsignes guerrilleres. “Era impor-tant passar-nos informació del quesucceïa fóra per aixecar-nos la mo-ral, perquè no hi ha res com estar ala presó aïllat i incomunicat”, diuamb vehemència.

El paper dels funcionaris cons-cienciejats va ser crucial. Entrenau i nau, hi havia un corredorper on els guardians passavencada nit. La Neus recorda queaquests els transmetien els partsde guerra entonant cançons fran-ceses. “Aleshores, nosaltres hoapuntàvem a un tros de paper o onfos i ho passàvem. Fèiem venir elFrancisco Serrano, un noi que ensportava la sopa i que havia estat ala Resistència. Li posàvem els partssota l’olla i li dèiem: ‘Això ara hopasses a la primera cel·la de l’altranau, i després te’n desfàs. De lanostra zona ens ocupem nosaltres’.

Ens comunicàvem cridant a travésde les finestres de les cel·les”.

A Limoges els presoners passa-ven molta gana, amb la ràbia afe-gida de veure com els nazis esquedaven els paquets que elsenviaven les seves famílies. Així horecorda la Neus: “Nosaltres escri-víem a casa dient que estàvem bé,que no necessitàvem res, per a evi-tar que ens enviessin coses i s’ho

quedessin els nazis. Ells deixaven elspaquets al corredor per a què elsveiéssim bé, mentre ens havíem demenjar la sopa de sempre. Desprésvenien cantant borratxos, s’ho en-duien i s’ho menjaven”.

Però mentrestant, els sovièticshavien aturat l’avanç dels alemanysi començaven la contraofensiva.Era l’Hivern d’Stalingrad. Aixòmarcaria el tomb decisiu en el

decurs de la guerra, a favor delsaliats. Un fet que donà forces a laNeus i les seves companyes davantdels caps SS i de la Wehrmacht dela presó. Fins i tot inventaren unacançó per a fer-los la punyeta. LaNeus encara recorda la lletra:“Davant la caserna hi ha un soldatalemany que munta guàrdia. Jo lipregunto per què plores? I ell emrespon: Estem fotuts, tenim els russosal cul! Lili, Lili Marlen...”. Diu queels hi repetien com a boges.

Un altre record que la Neusconserva gravat a foc és el delsoroll de cadenes quan es des-pertaven al matí. “Ens imaginàvemque anaven a afusellar alguns com-panys i, aleshores, ens posàvem acantar tots la Marsellesa. Els aco-miadàvem així. Fèiem tremolar tan-tes persones cantant!”.

L’actitud rebel dels presonerspolítics va provocar un major con-trol per part de les autoritats. Elsqui eren considerats els lídersencara ho tenien pitjor. Així, a laNeus la canviaren diverses vega-des de cel·la. L’última en què va

estar fou la dels condemnats amort. Ella i les seves companyestemien que les condemnessin amort sense judici, però tambépodien pensar que la raó era queallà les podien vigilar millor a tra-vés de la finestra de l’habitaciódel costat. Sortosament, allàs’instal·laren els nois encarregatsdel ranxo i aviat les calmaren:només eren a aquella cel·la per-què no hi havia prou lloc.

Durant l’empresonament, undia s’emportaren la Neus per ainterrogar-la de nou sobre elmaquis de Turnac.

La tortura

“Uns oficials nazis em tragueren dela presó i em portaren en cotxe capa la ‘Kommandantur’. Em ferenposar de cara a la finestra, mentredonàvem voltes per la ciutat. Volienfer entendre a la població que lesdones col·laboràvem amb els ale-manys”, interpreta la Neus. En elsegon interrogatori que va viure,els nazis la torturaren físicament.

I això no s’oblida mai: “Aquell diaem van fotre una gran pallissa. Des-prés pretenien que firmés una de-claració que jo no havia fet; a mésestava escrita en alemany. Els vaigdir que si volien matar-me que hofessin, però que mai firmaria!”. Elsseus torturadors li contestarenenfurismats: “T’assegurem que hofaràs: tenim els mitjans i el temps,dimoni!”. A partir d’aquí, li propi-naren puntades de peu, fueta-des, bastonades... “El meu pobrecap, quants cops va rebre! Totes lesmeves forces es dirigien a no per-dre el coneixement, concentrant-mecom podia en l’odi que sentia cap aells”. Li esberlaren la mandíbula,però la Neus en cap moment vacaure a terra: “No els volia donaraquesta alegria. M’aguantava peron podia i em mantingué dreta”.

Però alguna cosa greu deviaestar passant perquè, de sobte,tots els de la Kommandantur vansortir per potes. A la Neus la re-tornaren a la presó i allà unguardià francès li explicà que,aquella mateixa tarda, s’havien

Capítol III

76

renovat grans combats en elmaquis de la Córreze i de laDordogna. Havien volat el grannus ferroviari de Brive. Casual-ment, aquesta acció que li vasalvar la vida a la Neus, haviaestat ideada a casa seva! Així hoexplica: “Estàvem en combinacióamb els ferroviaris de Brive i ensinformaven que a tal quilòmetre ia tal hora passaria un tren de mer-caderies, perquè els alemanys s’hoemportaven tot. Així, un cop vola-da la via, la gent podia anar a ar-replegar tot el menjar que troba-ven, tot hi arriscar-se molt”.

La Neus ja havia pensat evadir-se. De fet, tingué una bona opor-

tunitat quan, en agafar una fortacistitis, la traslladaren a l’hospitalde Limoges. Allà no l’emmanillareni a més conegué la dona d’un gen-darme que li oferí adreces de per-sones que l’amagarien. Però es vafer enrera perquè sabia que la sevaacció significaria represàlies per ala família i el seu grup a la presó.Tot i així, aquells contactes li servi-ren per a organitzar la fuga de laLouise Aronouviets, una companyaa punt de ser executada. En tornara la presó, la Neus li refregà el ven-tre amb un guant de crin fins pro-vocar-li ampolles. Quan l’hospita-litzaren, la Louise es pogué evadir.La Neus la retrobà el 1975 gràcies

al Francisco Serrano, el jove queels repartia la sopa a la presó i quehavia estat a la mateixa xarxa re-sistent que la Louise.

Davant l’ofensiva de la Resistèn-cia, els nazis no paraven de de-tenir gent. Les presons eren ple-nes i, per a fer lloc, començarenles deportacions en massa. LaNeus recorda quan, a finals degener de 1944, el SS Meier va ferposar en fila unes 50 dones de lapresó de Limoges i els va dir: ‘Aracomençareu un viatge molt llarg entren, allà on aneu estareu molt bé,com a una casa de repòs’.

En realitat, les portaven cap alscamps d’extermini.

La deportacióLa deportació

Capítol IV

78

Un dia tràgic, la gent més innobleUn dia tràgic, la gent més innobleUn dia tràgic, la gent més innobleUn dia tràgic, la gent més innobleUn dia tràgic, la gent més innobled’aquesta terra desfeia la pau,d’aquesta terra desfeia la pau,d’aquesta terra desfeia la pau,d’aquesta terra desfeia la pau,d’aquesta terra desfeia la pau,els vils feixistes drels vils feixistes drels vils feixistes drels vils feixistes drels vils feixistes dreçats contra el pobleeçats contra el pobleeçats contra el pobleeçats contra el pobleeçats contra el poblevolien fer-lo per semprvolien fer-lo per semprvolien fer-lo per semprvolien fer-lo per semprvolien fer-lo per sempre un esclau.e un esclau.e un esclau.e un esclau.e un esclau..../....../....../....../....../...Amb fúria i disciplinaAmb fúria i disciplinaAmb fúria i disciplinaAmb fúria i disciplinaAmb fúria i disciplinaenfonsarà l’abisme,enfonsarà l’abisme,enfonsarà l’abisme,enfonsarà l’abisme,enfonsarà l’abisme,el criminal feixismeel criminal feixismeel criminal feixismeel criminal feixismeel criminal feixismel’Exèrl’Exèrl’Exèrl’Exèrl’Exèrcicicicicit Pt Pt Pt Pt Popularopularopularopularopular. Endavant!. Endavant!. Endavant!. Endavant!. Endavant!

Introducció

79

RAVENSBRÜCKI HOLLEISCHEN.Viatge a l’horror

A la Neus la traslladaren de lapresó de Limoges al camp detrànsit i internament de Com-piègne, situat al nord de París.Era l’antecambra de la mort, unlloc on milers de presoners,homes, dones i nens, esperavenels maleïts trens que els portari-en cap als diferents camps d’ex-termini. En sortien sis cada dia.Just quan la Neus arribà aCompiègne, el seu marit, que l’ha-vien tret una mica abans de lapresó de Limoges, marxava capals camps de la mort. Allà es vaacomiadar de l’Albert: “Ens po-guérem veure perquè ell es va po-sar a l’espitllera i jo a la finestra delvagó. No recordo què ens digué-rem, però el SS que era amb mi esva posar a plorar”.

Els deportats s’amuntegaven enuna mena d’enormes quartersmentre esperaven que se’ls endu-guessin al seu fatal destí. L’únic

que els donaven diàriament eraun quart de pa per a menjar i unquart d’aigua, per a beure i ren-tar-se. Al camp de Compiègne, laNeus va fer pinya amb altres do-nes resistents, com les francesesGeneviève de Gaulle (la nebodadel general, tot i que no ho vasaber fins més endavant), TeresaMenot ‘Titi’, amb qui compartípresó a Limoges, i la seva amigaBlanca Ferón, a qui havia cone-gut al refugi de Sarlat. Amb les

tres coincidí als camps deRavensbrück i Holleischen. ACompiègne també hi havia mol-tes dones espanyoles i catalanesrepublicanes que havien estat ala Resistència. La Neus recorda a:Coloma Seròs, Carmen Cuevas,Amalia Perramón, la Sole,Herminia Martorell, Rosita Da Sil-va, Alfonsina Bueno, SabinaGonzález i la seva mare CarmenBartolí, Carlota Olaso i Rita Pérez.

Després de llargs mesos de pre-

Capítol IV

80

só i tortures en els terribles inter-rogatoris, a aquestes valerosesdones els havia arribat l’hora dela sentència. A Compiègne els hicomunicaren la seva condemna.La Neus no ho oblidarà mai: “Ensacorralaren en un pati i, sense judi-ci ni res, ens van anar dient: tu tal,tu tal...’. A algunes les condemna-ren a mort i a mi a treballs forçats aperpetuïtat. ‘Mentre hi ha vida hi

ha esperança!, vaig contestar, rientcom una boja”.

A finals de gener de 1944, cincdies després de la seva arribadaa Compiègne, la Neus és depor-tada al camp de Ravensbrück enel primer gran comboi que partiade França, anomenat ‘el de les27.000’, juntament amb un milerde dones franceses, espanyoles,refugiades txeques, poloneses...

“Els combois els definien pel núme-ro de persones que hi transporta-ven i com que nosaltres vam mar-xar unes mil, el següent ja va ser ‘elde les 28.000’. Jo tenia el número27.534” rememora la Neus.

A les deportades per motiuspolítics o per resistents les distin-gien amb un triangle vermell. Itotes portaven la inicial del paísd’origen. “Com que totes les espa-nyoles veníem de França, no portà-vem la S, sinó la F”. En aquest sen-tit, la Neus vol destacar la discri-minació de les dones espanyolesper part dels nazis: ”Una tendèn-cia marcada per a minorar la nos-tra important participació a la Re-sistència i no reconèixer l’elevatnombre de desapareguts a la de-portació”.

Aquell miler de dones destina-des a Ravensbrück es repartirenen grups de vuitanta als vagonsde bestiar. La Neus explica querespiraven per torns l’aire queentrava per una finestra de 50 x30 cm i que havien de fer les se-ves necessitats en un bidó de car-

Introducció

81

bur, que es bolcava constantmentsobre la palla del terra. Mentreencara recorrien França, moltestiraven missatges a la via ambl’esperança que els recollissin elsferroviaris: “Hi posàvem qui éremperquè els fessin arribar a les nos-tres famílies i així sabessin que en-cara estàvem vives. Els ferroviariss’hi jugaven la vida al recollir-ho”,reconeix la Neus.

Durant el duríssim trajecte, la

Neus s’intentà evadir de la reali-tat agafant-se als records de laseva infància a Els Guiamets, dela seva militància a les J.S.U.C. ial PSUC, de la seva tasca a lacolònia Les Acàcies i a la Resis-tència... I a l’orgull d’haver resis-tit la presó i els interrogatoris sen-se denunciar ningú. Com ellamateixa diu: “Ho volia guardar tota la meva ment, eren visions ale-gres i exultants per a deixar aquest

món amb la meva fe intacta en lavictòria”.

El viatge durà quatre dies i cincnits. De sobte, el tren parà i elsnazis obriren els vagons. A crits ia cops de culata, llançaren lesdeportades a terra. Havien arri-bat a Alemanya. Les conduïren afuetades fins unes barraques, onels hi donaren un got de sopa iun d’aigua. Després les tornarena tancar als vagons amb la ma-teixa violència. La Neus calculaque a les dues de la matinada del7 de febrer de 1944 arribaren al’estació de Fürstenberg, provín-cia de Meklenbourg (araBrandenburg). La data la té méso menys clara perquè coincidiaamb l’aniversari del seu germà.Era a la Prússia oriental i l’ano-menaven ‘la petita Sibèria’, per-què la temperatura oscil·lava en-tre els 18 i els 22 graus sota zero.Aquella zona era el triangle de lamort: allà hi havia els camps d’ex-termini d’Oranienburg- Sachsen-hausen i Ravensbrück. Pel darrer-que traduït de l’alemany vol dir

Capítol IV

82

‘pont dels corbs’ per la quantitatque n’hi havia-, hi passaven quasitotes les dones deportades abansde ser destinades a un altre campo Kommando de treball.

El camp de Ravensbrück

Empentades brutalment per deusoldats de les SS, armats amb me-tralladores i fuets per a cavalls iacompanyats pel mateix nombrede gossos llop, les deportadesentraren al que la Neus defineixcom “el món dels morts”.Ravensbrück va ser l’únic grancamp de concentració nazi disse-nyat especialment per a dones.Les SS havien començat la sevaconstrucció el novembre de 1938,en un indret situat prop del po-ble de Ravensbrück, a uns 80quilòmetres al nord de Berlín.Però les primeres presoneres nohi foren traslladades fins la pri-mavera de 1939, procedents delcamp de Lichtenburg. Entre 1939i 1945 hi van estar recloses unes132.000 dones i nens, a més

d’uns 20.000 homes i un milerd’adolescents, procedents d’unesquaranta nacions.

El febrer de 1944 ja era un

camp de categoria 3, és a dir,d’extermini. Tot i així, com diu laNeus: “Encara que la lògica nazi fosmatar, primer s’exprimia el suc ales víctimes. Les físicament més ap-tes, contribuirien amb el seu treballa augmentar els abundants benefi-cis que els SS treien dels acords ambles empreses i els monopolis col·-laboracionistes com I.G. Farben,que subministrava el gas cyclon 3per a les cambres dels camps, Sie-mens, Mercedes Benz, els Thyssen,els Krupp...”.

El camp de Ravensbrück teniacapacitat per a 3.000 persones.Quan la Neus hi va arribar, hihavia 11.000 dones, a més d’ho-mes i nens, que també eren for-çats a treballar. Cada setmana,un miler de dones hi morien demort natural.

A aquestes altures de la sevavida i tot i haver escrit un llibresobre la seva experiència, la Neusencara és incapaç de descriureamb paraules el que va sentir al’entrar al camp d’extermini. Elque sí va pensar és que la seva

Introducció

83

joventut acabava en aquell mo-ment i que, si en sortia viva, maitornaria a ser la mateixa. “Lesdescripcions de l’infern a ‘La Divi-na Comèdia’ no són res en com-paració amb Ravensbrück. Real-ment, Dante no coneixia l’infern”,sentencia.

Entre les 3 i les 4 de la matina-

da del dia de la seva arribada,en travessar les portes deRavensbrück, sentiren dos tocs desirena. El primer indicava l’horaque tocava llevar-se. El segon,que s’havia de formar a la plaçacentral (Apelle Platz) per al re-compte. En veure els seus noustorturadors , la Neus es qüestio-

nà si eren veritablement éssershumans... Il·luminades pels po-tents reflectors de les torres devigilància, desfilaren entre duescolumnes de barraques que for-maven un carrer. Quan passarenpel costat de les barraques senti-ren que uns ulls les miraven. LaNeus descriu aquell xoc: “Eren

Capítol IV

84

dones, però en veure-les ens vampensar que eren mortes que sorti-en d’una tomba!”.

Cinc-centes d’aquelles donestenien adjudicada la barraca(Blok) 22, al final del camp, i lesaltres cinc-centes la 32, declara-da Nacht und Nebel (‘nit i boira’).Així designaven els nazis el destídels presoners d’aquella barra-ca: l’aniquilació ràpida. L’expres-sió l’agafà Himmler, el cap de la

Gestapo i de la plana major delscamps d’extermini, de l’ òpera deWagner L’or del Rin, on Fafner or-dena els nans desaparèixer: “Seidnacht und nebel gleich!” (feu-voscom a nit i boira).

La barraca de la Neus haviaestat buidada el dia abans. Lesseves antecessores eren zíngaresi foren eliminades. La barraca es-tava plena de polls i el sostre fo-radat. Els catres, de 80 cm d’am-

ple per 4 peus de llarg, tenienencenalls de fusta en lloc de pa-lla, el que comportà una traque-ïtis general. Eren lliteres triples i acada plaça hi hagueren de dor-mir entre dues i quatre dones ca-piculades.

A la banda esquerra de la bar-raca 22 hi havia les comunes, ala dreta, l’habitació de la sevacap (la Blokova), i enfront els la-vabos, moltes vegades sense ai-gua i sempre infectats de tifus idisenteria. A cada costat hi haviaun menjador i un dormitori, pre-vistos per a cent persones. LaNeus recorda que “en el costat B,érem unes tres-centes dones almenjador. Allà ens desmaiàvem,però no podíem caure perquè no hihavia ni un mil·límetre d’espai”.Però tampoc tenien dret a seure:les tres-centes dones envoltavenuna taula amb sis tamborets.

Passats uns dies, després d’unadutxa combinant aigua bullint igelada per a treure’ls-hi els polls,les portaren al vestuari i a algu-nes, com a la Neus, les raparen

Introducció

85

al zero. Allà els llançaren el queseria tota la seva roba: una ca-misa, unes calces, una bata i unajaqueta grisa amb ratlles verticals-feta d’estopa i els cabells de lesque havien estat rapades abans-, i amb un caputxó que, segonsla Neus: “servia per a enlletgir-nosi acabar amb la nostra autoestima,no pas per a protegir-nos”. I afe-geix: “Totes uniformades, totesmalaltes, totes lletges i fetes unespelleringues... La intenció dels na-zis era que deixéssim de ser perso-nes per esdevenir números”. El se-güent pas era enregistrar-les. Ala Kommandantur els feien la fitxaantropomètrica, on constava elnom, una foto de cara i de perfil iun número. Després, la revisiómèdica a l’infermeria del camp.L’objectiu era seleccionar les do-nes aptes per al treball. Les quetenien alguna malaltia crònica oincurable i les més velles serieneliminades sense dilació.

La Neus s’enrabia recordantque hagueren de desfilar davantels metges de les SS i les prete-

ses infermeres “despullades i sen-se protecció higiènica, com neces-sitava jo aquell dia”, ja que teniala menstruació. S’espantà quanveié que a la seva fitxa escrivienamb llapis vermell. “Vaig pensarque els nazis creien que estava tu-berculosa i que em portarien capal crematori”. L’esgotament ja livenia dels durs temps de la Re-sistència i de la presó. Per a ani-

mar-se, es deia: “Començo a serun esquelet però no estic tubercu-losa, tinc esperança!”.

Passats 8 dies, la cridaren denou a la infermeria, de la qualafirma que “molt poques malaltessortien si no era pel fum de la xe-meneia”. Finalment, després defer-li la radiografia pulmonar, elsmetges de les SS la considerarenapta per a treballar i, quan va tor-

Capítol IV

86

nar a la barraca, totes les sevescompanyes l’abraçaren amb ale-gria. De totes maneres, “ja m’ha-vien confeccionat un altre númerode fitxa per a escapar de la selec-ció”, explica la Neus.

Companyes solidàries

“La primera setmana a Ravensbrück,i sense haver sortit encara pels car-rers del camp, vaig veure morir mésde vuit amigues”, rememora ambdolor la Neus. Llavors va caure enuna depressió. “Els deia a les me-ves companyes que no en sortiríemvives. Els preguntava: ‘Veritat queens morirem aviat?’. I elles em con-testaven: ‘Sí, i tu la primera, perquèno menges, no dorms i ens creesmala consciència a l’haver-nos d’em-passar la teva sopa! Menja i calla!No ens contagiïs la teva por’. Vaigpensar que havia de fer com elles,que, per sortir-me’n, no havia dedeixar de lluitar”.

Primer va haver de recuperar-se de la seva debilitat física. Ali-mentar-se era primordial, tot i que

la dieta al camp era escassa i re-pugnant. Al matí, els donaven uncinquè de litre d’aigua bruta i tè-bia com a cafè. Al migdia, unamena de sopa amb dues peles denap i patata en un plat ple d’ai-gua, que es bevien perquè almenys havia bullit. A la nit, i no-més dos cops per setmana, unapatata amargant de les que esdonen als porcs, i 15 grams deformatge fet amb patata fermen-tada. I, en els bons temps, unquart de pinta ple de llémenes i60 grams de pa, l’únic sòlid.

Les presoneres també rebien

paquets de menjar de les sevesfamílies, però els nazis s’ho que-daven tot. La Neus explica que elshi permeteren escriure una cartaen alguna ocasió, per això elsseus pares sabien que estavadeportada a Ravensbrück: “Entrel’adreça i el comiat, només hi haviaespai per a 25 paraules. Els dèiemque no es preocupessin, que està-vem a una casa de repòs, perquè,si no, la carta no sortia... I és clar,insistíem que no ens enviessin res.Jo sé que els meus pares i els meussogres enviaven un paquet d’ells iun de la Creu Roja cada mes. Ho

Introducció

87

van fer fins al final, però només envaig rebre un; els alemanys ens elsrobaven!”.

La Neus va rebre tot el suportde les seves companyes per sortirendavant, i sent un especial re-coneixement per la Geneviève deGaulle. Compartien barraca,però la Neus no s’assabentà queera la neboda del general fins queforen alliberades. No ha oblidatque aquella dona li salvà la vida:“Quan m’agafaren, jo estava moltfatigada a conseqüència de tantsmesos de Resistència, sempre anantamunt i avall, i després la presó, lestortures... I al camp havíem d’anara buscar el cafè i els sacs de pa,que pesaven 25 kg, i portar-los a labarraca. Pobres de nosaltres!”.Aquesta tasca se l’anaven tor-nant per parelles, i la Genevièveno va deixar que la Neus hi parti-cipés. “Jo m’enfadava, volia fer comtothom”, però ella li va impedirperquè sabia que si carregava elsac, el pes la mataria.

Una vegada superada aquellaprimera etapa de depressió, la

Neus va estar preparada perafrontar-ho tot. Decidí gravar ala seva memòria el que succeïa alcamp per a explicar-ho al món sin’aconseguia sortir amb vida.Recuperà l’empenta que semprel’havia caracteritzat i espiava allàon podia: a les cuines, als fornscrematoris... Una vegada vaacostar-se a la barraca 32, la deles sentenciades a mort. Des delluny, va sentir que algú cridava:“Achtung, Kappo!” (atenció, unacap!). A uns 25 metres, veié l’enor-me guardiana que es dirigia aella feta una fúria i empunyant ungarrot. La Neus fugí com un llan-gardaix. Encara es pregunta dequin país seria la dona que li sal-và la vida...

Treballs forçats i càstigs

Les presoneres de Ravensbrückhavien de passar una quarante-na abans d’incorporar-se als tre-balls forçats. Però el grup de laNeus no l’acabà. Als 20 dies jales portaren al recompte a la pla-

ça central. La sirena les arranca-va del catre a les 3 de la matina-da: tocava vestir-se, calçar-se, ferel llit, prendre el cafè i passar elprimer recompte davant de labarraca. A l’hivern, l’aigua esta-va gelada i no es podien ni ren-tar. Després, desfilaven cap a laplaça central del camp on, a les4 en punt, havien de formar enquadres. Les feien estar dretes iimmòbils durant 5 hores, a 22graus sota zero. “I esperàvematerrides quin seria el primer crimdel dia”, rememora la Neus.

La primera feina que els obli-garen a fer a les de la barraca22 fou a pic i pala. Les traguerendel camp en grups de quaranta.“Travessàvem Fürstenberg amb unaaixada enorme a l’esquena. Un coparribàvem a una esplanada, haví-em de desplaçar un munt de terrade dreta a esquerra i a l’inrevés.Volien esgotar-nos i valorar les nos-tres forces”, assegura la Neus. Elprimer toc de xiulet del SS de torn,i les 40 pales estaven en movi-ment. Les dones de caràcter més

Capítol IV

88

alegre s’atrevien a imitar els mo-viments de Charlot a la pel·lículaTiempos modernos.

Pel camí de Fürstemberg veiencases de maons vermells ambcortinetes blanques i flors a lesfinestres. Eren les residènciesdels SS i les seves famílies, quevivien al voltant del camp. Leshavien construït els primersdeportats de Sachsenhausen,que eren alemanys antifeixistes.La Neus diu que després ja nies mirava les cases, “ni els seusresidents i els seus nens, que enstiraven pedres”.

Una altra feina que van enco-manar al seu grup fou engrandirel llac Schwedt. Havien de tren-car el gel i treure la turba negra iglaçada. La Neus recorda les con-dicions infrahumanes en les quetreballaven: “Obríem rases de des-guàs amb l’aigua gelada fins als tur-mells. I amb les mans nues, sensecordill ni motlle, havíem de treureel fang, confeccionar uns maonsperfectes i col·locar-los en muntsmés alts que nosaltres”.

Per a evitar que es debilitessinmés i assegurar el seu màxim ren-diment, a l’infermeria del campels hi posaven una injecció per aquè no tinguessin la regla. LaNeus no va menstruar des del1944 fins al 1951. Ja es pensavaque no li vindria la regla mai méso que quedaria estèril. Però sor-tosament va tenir dos fills.

Al camp també els tocava ferles tasques de neteja. La més fas-tigosa era la de buidar les co-munes, embussades a diari coma conseqüència de tants ventresmalalts. A més, els conductes del’aigua i les clavegueres de lescomunes estaven a un metre dediferència i només hi havia qua-tre wàters per a tantes dones. Undels càstigs que els imposavenera recollir amb les mans els ex-crements acumulats al que endeien les ‘columnes de la merda’(Scheisskolonne). A la Neus l’obli-garen molts dies: “La merda ensarribava fins a mitges cames. Elsnazis la feien servir com a adob perals seus jardins”.

Introducció

89

Però el pitjor que els podien or-denar era fer de botxins. Quanels SS les consideraven disponi-bles (Verfügbarenb) perquè enaquell moment no estaven ocu-pades en res, en cridaven unesquantes i les obligaven a penjaraltres dones. Totes les deporta-des de la barraca 22 juraren queno ho farien mai. La Neus ho vatenir molt clar: “Va ser una obses-sió constant. Abans la tortura o suï-cidar-me electrocutada a lesfilferrades que envoltaven el camp!Mil vegades aquella mort abans queser botxí”. Moltes preses deRavensbrück es suïcidaren tirant-se a les filferrades electrificadesquan ja no podien suportar-homés. Altres s’electrocutarenaccidentalment en caure als sotsque hi havia a la vora.

Un altre perill eren els gossosllop dels SS. Al retornar al camphavien de passar pel costat de lagossera, on 200 bèsties lladravenfurioses al percebre la seva olor.“Sempre hi passava sense respirar;una angoixa mortal em paralitzava

les pulsacions: i si s’obrien les por-tes?” es preguntava la Neus.

Les presoneres també podienmorir mentre treballaven amb lapiconadora. La Neus va veurecom sis dones tiraven d’aquellamàquina de 900 quilos. Moltesqueien esgotades i morien aixa-fades. Cada vegada que les pre-soneres del camp queien d’esgo-tament, les molien a cops de bastói si n’enxampaven alguna mirantper la finestra de la barraca, lescastigaven a totes a romandre ala intempèrie, sota la neu i la plu-ja, de 12 a 24 hores.

Mètodes d’extermini

Algunes morien de fam, malaltesde septicèmia, tifus i disenteria, perles tortures... Altres, aixafades pelsvagons de mercaderies o per lapiconadora. I a moltes les elimi-naven directament utilitzant elsmètodes més variats: les gaseja-ven, les afusellaven, les penjaven,les tiraven als gossos, les ofega-ven a les comunes, els injectaven

benzina al cor o a les venes queels provocava dolors horribles... Ial quiròfan del camp s’hi practi-caven monstruosos experiments.El seu màxim responsable va serel Dr. Karl Gebhartd. Entre les se-ves víctimes hi havia un grup denoies poloneses, les anomenadesKaninchen (conillets d’índies).Aquell SS, que també era el presi-

Capítol IV

90

dent de la Creu Roja alemanya, elsva extreure dels membres nervis,músculs i ossos.

Els forns crematoris funcionavendia i nit. La Neus recorda el cons-tant i insuportable tuf a carn cre-mada. “Les cendres dels cossos ser-vien d’adob o les llençaven al llac.L’escàs greix humà era recuperatper a greixar les màquines i per a

fer betum. Amb els cabells feienroba o encoixinaven els submarins”.A algunes les ficaven mortes, peròalgunes encara eren vives comSofia Liman, una jove mare espa-nyola, i madame Gauville, que erad’un poble de la Dordogna i quecoincidí amb la Neus a la presóde Limoges.

Quan el forn no donava més de

si, obrien una rasa i amb benzi-na li calaven foc. La Neus asse-gura que així van assassinar ungran nombre de nens jueus i gi-tanos. Diu: “Això no ho he vist, peròho he sentit”, perquè alguna ve-gada els SS ho feien tan a propdel camp, “que les mares sentienels seus brams i es tornaven bogesde dolor”. Llavors els guardiansles portaven al Mittwerda, un llocque ningú sabia el que era i onles aniquilaven. I a les dones queparien al camp, els hi ofegavenels nadons en un cubell ple d’ai-gua o els agafaven pel cap i elspeus i, d’una estirada, els descon-juntaven. Les mares quasi sem-pre morien de febres puerperals.

Estratègiesde supervivència

Per fer front a tot aquest horror ipoder sobreviure, les deportadesvan aprendre a rentar-se senseaigua, a aguantar la set i la fam,però com diu la Neus, el més im-portant consistia en “exercitar la

Introducció

91

ment per a no tornar-te una bèstia,que era el que volien els nazis!”, i almateix temps “mantenir la solidari-tat i no perdre la dignitat”.

En aquest sentit, vol destacarl’ajut que van rebre de les preso-neres alemanyes, que els hi tra-duïen tot el que no entenien i lesavisaven dels perills. La Neus afir-ma que també patiren molt i queeren igual de prop de la mort. Elsnazis els hi adjudicaren respon-sabilitats. A les caps de barracales anomenaven Blokovas (defor-mació polonesa de Blokeralteste).Altres treballaven a la infermeriao a l’administració. La Neus com-partia barraca amb una honga-resa que sabia alemany i porta-va les escriptures. A través d’ellas’assabentava del que passava.Així, les deportades pactaren ambles Blokowas i les seves ajudants,les Stubowas (deformació polone-sa de Stubediense), que davantdels guardians nazis les tractari-en amb duresa, però en la sevaabsència les alertarien de qual-sevol perill. “Les alemanyes i polo-

neses eren les caps perquè algúhavia de dirigir els equips de nit i dedia. Elles no sortien com nosaltres atreballar”, aclareix la Neus.

El que va salvar aquelles donesva ser la unitat, la solidaritat il’afecte entre elles. Es repartien elmenjar, guardaven bocins de paper als nens... I establien vinclesfamiliars: “A les grans els hi dèiemmare, encara que no eren molt ve-lles, tenien uns 50 anys, i a les mésjovenetes, els hi dèiem filles. Els hifèiem creure que les necessitàvemper a resistir i les protegíem discre-tament”, explica la Neus, que afe-geix: “La vida en aquell antre demort era estimada amb passió i l’àn-sia immensa de llibertat ens man-tenia en peu”.

El diumenge era l’únic dia queno treballaven i l’aprofitaven pertreure’s els polls, rentar la roba ia la tarda cantaven, fins i totmuntaren una coral. Malgrat lagana que passaven, també inter-canviaven receptes de cuina.“N’apuntàvem de tots els països. Ami me les van prendre i també dos

quaderns de lliçons d’alemany, per-què intentava aprendre’n. Així queem vaig dir: al dimoni l’alemany!”,recorda la Neus.

Les estones que passaven a labarraca també les dedicaven aintercanviar coneixements. Ca-dascuna donava el millor d’ellamateixa. La Neus explica que fe-ien una xerrada cada dia, d’his-tòria, de música... “El camp va serla meva universitat; entre les me-ves companyes hi havia una perio-dista, una escriptora, una mestra...I jo els hi explicava coses de pagès”.I cada nit, abans de dormir, s’obli-gaven o bé a cantar una cançó oa explicar un conte o un acudit,“per així no perdre l’esperit”.

En aquest sentit, la Neus asse-gura que les dones van fomentarla solidaritat i la cultura als campsde concentració. Així ho va com-provar més endavant una bonaamiga seva, la WandaKiedrzynska. Era una historiado-ra polonesa de renom, que for-mava part del Comitè Internacio-nal de Ravensbrück. La Wanda

Capítol IV

92

investigà tots els camps per sa-ber quina activitat cultural s’hi feia.Així esbrinà que on se n’havia fetmés era als de dones i ho va pu-blicar. Per això avui Ravensbrückés l’Escola Internacional per al’estudi de la deportació en ge-neral.

A Ravensbrück hi havia jueves,catòliques, testimonis de Jehovà,comunistes, socialistes, simplespatriotes, intel·lectuals, burgeses,tot i que la immensa majoria depreses provenien de les capesobreres i camperoles. Altres erenallà pel sol fet de ser poloneses,jueves, zíngares o dones ‘supo-sadament’ resistents. La Neus in-sisteix que, per damunt de lesidentitats nacionals i les creencespolítiques i religioses, va haver-hiunitat, “sense cap distinció. Totesteníem un enemic comú. Érem do-nes antifeixistes”. I afegeix: “Unade les grans lliçons que vaig apren-dre al camp és la solidaritat i la to-lerància respecte a qui pensa dife-rent a mi”.

Quant al nombre total de do-

nes que van passar per aquellcamp, no se sap amb exactitudperquè tots els documents i les fit-xes van ser cremats pels nazisabans de l’arribada de les tropesaliades. Només s’ha pogut calcu-lar de manera aproximada a tra-vés dels testimonis. Respecte a lesespanyoles que van ser-hi inter-nades, tampoc se’n sabrà mai elnombre exacte. Moltes ni tan sols

van ser registrades. La Neus pen-sava que havien anat a parar-hiunes quatre-centes espanyoles,però a partir del treball que faactualment pel Memorial ha es-brinat que la xifra s’acosta al mi-ler. En tot cas vol fer patent que:“Les cendres d’algunes d’aquestesdones es troben al fons del llacSchwedt, que les deportades vàremengrandir amb les nostres pròpiesmans nues”.

Trasllat al campde Holleischen

Un fet que va agafar per sorpre-sa la Neus i les seves companyes,després d’un mes a Ravensbrück,va ser veure quatre avions soviè-tics sobrevolant el camp durantmitja hora. Era el 8 de març de1944, dia internacional de ladona treballadora. Els pilots di-buixaren la data al cel com amostra de solidaritat amb les pre-soneres. La Neus assegura queen aquell moment van ser cons-cients que no les havien oblidat i

Introducció

93

es van sentir lliures. De fet, hocridaren per les finestres de lesbarraques mentre els naziss’amagaven pensant que els so-viètics els bombardejarien. Però eltemps a Ravensbrück arribava ala seva fi per a algunes d’elles.Així, una nit les Kappos irrompe-ren a la barraca 22 amb un grupde guardians acompanyats delsseus gossos. La Neus i les sevescompanyes sopaven. Cridaren elsnoms d’un centenar de dones ino les deixaren ni acomiadar-se.De sobte, la Neus tornava a seral vagó d’un tren i sortosamentl’acompanyaven les seves ami-gues franceses Blanca Ferón, TitiMenot, Nanette Fernier i l’honga-resa Gusy Galambos. Les porta-ven cap a Holleischen, unKommando de treball depenent delcamp central de Flossenburg queestava a 40 quilòmetres, a la re-gió dels Sudets (Txecoslovàquia).Flossenburg era un camp d’exter-mini d’homes.

En el cas d’Holleischen, abanshavia estat una moderna granja

de vaques. Era només per a do-nes (en van arribar a ser dues-mil), però a l’altre costat de lacarretera també hi havia un grupd’homes. Segons la Neus,“Holleischen va ser un camp d’ex-termini en el que, mentre podiesproduir, et perdonaven la vida”. Allàli van adjudicar un altre número,el 50.446.

Les condicions de vida eren lesmateixes que a Ravensbrück,però a Holleischen s’aixecaven

una hora més tard. A les 5 en puntfeien el recompte al pati. Segonsla Neus, la sort que van tenir enun començament fou que el co-mandant d’Holleischen no serviaper a dirigir un camp de concen-tració, “perquè no era prou mal-vat”. Aquell austríac nazi al queles deportades batejaren Edmon,al principi es portava bé amb lesfranceses perquè havia estat pre-soner al seu país durant la Pri-mera Guerra Mundial. Tot i així,

Capítol IV

94

un matí que tornaven de treba-llar al torn de nit, el grup de laNeus li va fer una gran xiuladaen saber que “havia fet bastonejaral nostre pati un presoner de la bar-raca d’homes”.

I com el comandant va decebreels seus superiors per la seva ac-titud tova, arribà el dia en què eltraslladaren. “L’Edmon se’n va en-dur amb ell la cap de les SS al camp,‘frau’ Schmit, a qui anomenàvem‘la garsa’, i a l’Elsi, una ‘Blokova’alsaciana molt bona persona i moltdolça, que ens havia tractat molt bé.El comandant n’estava enamorat.Els tres van morir a Nurembergdurant un bombardeig”. La Neus iles seves companyes se n’assa-bentaren després, quan ja allibe-rades buscaren l’Elsi.

Entre altres botxins d’Holleis-chen, la Neus encara recorda elSS Totoche, “un home servil cap alsseus superiors i bestial amb les de-tingudes”. La seva especialitat eral’estrangulament. A la cruel capsobrenomenada ‘la garsa’, la re-emplaçà una antiga cap del camp

d’Auschwitz. També hi havia unaterrible SS a qui la Neus va bate-jar ‘mosca de merda’: tenia lacostum de pegar-les als ulls ambun enorme anell de pedres preci-oses. A la SS Graff li deien ‘pan-tera roja’ i a la SS Ria, ‘panteranegra’. A un altre SS el moteja-ren ‘el gripau’, per la seva caraplena de grans i berrugues.

A partir de la marxa de l’Edmon,el tracte es va endurir. Els prohi-biren riure, cantar, parlar durant

els trajectes cap a la feina... Is’acabaren les festes mig clandes-tines que es muntaven els diu-menges a la barraca, quebàsicament consistien en cantar.“Tot era ‘Verboten’ (prohibit) i, des-prés dels recomptes, cada matí icada nit, ens deien: us penjarem atotes!”, una amenaça difícil d’es-borrar. La Neus rememora queprecisament la nit del 24 de de-sembre de 1944, a l’altre costatde la carretera, els homes van

Introducció

95

tenir com a arbre de Nadal doshomes penjats. “Nosaltres, amb elcos i l’ànima adolorits, vam celebraraquella nit unides. Les catòliques vanfer una missa sense comunió i, lesno creients, vam col·laborar amb laconfecció d’un altar preciós. Ensvam reunir a la barraca diverses ‘fa-mílies’ i ens repartirem els nostresbocins de pa”.

Un altre fet salvatge que vapatir directament va ser quan, enun dels extenuants controls, alfer-la despullar li van trobar elque van qualificar com a lligues.“Simplement vaig trobar un tros degoma negra i em vaig fer dos lliga-cames. Les necessitava perquè no-més ens donaven un cordill peraguantar-nos les mitges, però estrencava i se’ns queien”. Nomésper això va rebre una gran pa-llissa: “La ‘mosca de merda’ emva donar puntades amb les botes,em va fuetejar...”. Però la Neusva trobar la manera de resistirfísicament i mentalment la tortu-ra: “Em vaig posar com una pilo-ta, donant voltes com una cuca”.

Sabotatge

Al camp d’Holleischen, els polls,la fam, les jornades de 12 horesde treball, els constants recomp-tes i les alertes dels bombardejosaliats no donaven ni un minut derepòs a les presoneres. Aquestestreballaven a una fàbrica de ba-les antiaèries de dia i de nit, can-viant de torn cada setmana. No-més podien reposar una micaquan els tocava torn diürn, per-què quan feien el nocturn, el diasegüent ja no les deixaven des-cansar. Les obligaven a fer10.000 bales per equip. AlKommando de la Neus, destinatal taller número 44, eren 40 do-nes, entre elles hi havia les sevesinseparables amigues franceses:la Blanca Ferón, la Titi, la Janette,madame Lansac, la Iolanda, laPeregrina i la Paula.

La qüestió era que els exigienproduir material bèl·lic per a ma-tar els soldats de la resistència ode les tropes aliades. La Neus afir-ma: “Se’ns va plantejar el cas de

consciència més greu de la nostravida, però optàrem per acceptar,sabent que, si no ho fèiem, ens eli-minarien i altres ens reemplaçarien”.Tot i així, també veieren claramentla manera de continuar amb laResistència dins el camp: estractava de sabotejar per tots elsmitjans l’armament nazi. I a méses van negar a cobrar la feina: “In-tentaven pagar-nos amb uns vals pera fer veure que érem allà voluntàri-es”, explica la Neus, però totes esvan declarar enemigues del Reich.

La planificació de les accions esdecidia entre totes les dones po-lititzades. “Les ‘gaullistes’ tenienmoltes iniciatives i eren molt valen-tes, però volien sempre el nostresuport o la nostra opinió”, explicala Neus, referint-se a les comu-nistes, i afegeix: “Combatre erasobreviure! I per a nosaltres tambého era no deixar el Partit. A la nos-tra barraca ens reuníem, però altaller ho fèiem tot en conjunt ambles altres companyes”. Com que lavigilància era constant, acabavende lligar l’acció del dia “dos mi-

Capítol IV

96

nuts abans de començar a treballaro feies veure que portaves amb unaaltra un munt de bales cap a un al-tre lloc, i en aquell moment aprofi-taves per parlar. No era fàcil”.

La primera acció de sabotatgeal taller 44 va consistir en baixarla producció a la meitat. Per aixòels SS les batejaren el KommandoFaul, és a dir, el grup de les gan-dules. Les castigaven per la sevalentitud, però elles s’excusavendient que la màquina era moltvella i no marxava bé... Despréses van dedicar a espatllar lesmàquines i les bales. “Ens vamassabentar que la més petita cosaaliena barrejada amb la pólvora lainutilitzava. Així que hi tiràvem mos-ques, el mateix oli de la màquina oescopinades”, recorda la Neus.

Al camp de tir els SS provavenles bales en sèries de 10.000. Sin’hi havia 100 de defectuoses, lasèrie ja no servia, s’havien dedesmuntar les bales al taller i tor-nar a fabricar-les durant un altremes. El perill afegit per les preso-neres era que el detonador els

podia explotar a les mans i dei-xar-les sense dits, com els va pas-sar a algunes.

L’anomenat ‘Kommando de lesgandules’ va inutilitzar uns 10milions de bales en 10 mesos. LaNeus explica que cada dia havi-en d’apuntar la quantitat que enfabricaven. Ella i la Blanca Ferónhi afegien un missatge irònic:“Blancaneus i els set mecànics”.També sabotejaven les màquinessegons el lloc que els tocava a lacadena. Hi havia especialistes entrencar les premses, com la Titi,en retardar el ritme de la màqui-na parant la maneta, o en nete-jar la màquina amb un cub pled’acetona, com feia la Neus. “Tincdos cicatrius al pulmó dret de tantrespirar l’acetona. Cada matí, treiauna glopada de sang. Jo em pensa-va que venia de l’estómac, però eradel pulmó”. Fins i tot, el Primer deMaig de 1944, dia internacionaldels treballadors, les presoneresdecidiren fer una vaga d’unahora i es plantaren davant lamàquina sense fer res.

Evidentment, el Kommando Faulva ser l’escollit per als càstigs sotaqualsevol excusa. Un clàssic eraobligar-les a estar dempeus duranthores sota la pluja o la neu. Peròel pitjor era que si les enxampavenen ple sabotatge, la condemna eraa mort. A algunes dones les vanpenjar al camp central deFlossenbürg, com a les espanyo-les Mimi de Pau i la seva cunyadaElena, a una francesa, la Françoisede París, i a una soviètica. En el casde la Mimi i l’Elena, havien destros-sat el motor de cap, desmuntanttota la cadena del seu taller.

Tot i així, la Neus considera undeure assenyalar que l’enginyeren cap del seu taller i el contra-mestre mecànic no les van denun-ciar, encara que sospitaven de lesautores. Segons la Neus, no hoferen perquè ja havien perdut lafe en el nazisme, estaven tips i erael final...

Un exemple de què els SS co-mençaven a baixar la guàrdia aHolleischen va ser quan les pre-soneres van protagonitzar un fet

Introducció

97

únic als camps: feren una vagade fam. Una nit es negaren amenjar la sopa d’herbes deshidra-tades que sempre els produïadolors d’estómac i diarrees. Aixíes va llançar la consigna de vagade fam. “Ni les telefonades al co-mandant, ni els crits, ni els pals ensvan fer desistir”, afirma la Neus.Les forçaren a treballar tota la nitsense pausa i l’endemà al matí,pensaren el pitjor: “Teníem por queens matessin, però ens van donarla primera i última amanida verdaque vaig provar en tota la deporta-ció”.

A finals d’abril de 1945, la fà-brica d’armament ja no funciona-va, perquè no arribava material.Així, les darreres setmanes els fe-ien treure les runes provocadespels bombardejos aliats, arrancartroncs d’arbres, fer morter per alsòl d’uns tallers que mai funcio-narien... La Neus afirma que elseu objectiu era extenuar-les i queles matessin les bombes: “Els SSd’Holleischen ja no podien traslla-dar-nos a Flossembourg per a ga-

sejar-nos”. Ja era un fet que elsalemanys perdien la guerra i alsSS del camp l’únic que els preo-cupava era amagar-se.

Ja feia mesos que la Neus idues companyes de taller, la Blan-ca Ferón i la Lola Gené, havienestat condemnades a mort, “peròl’ordre d’execució no arribà a tempsdes de Berlín perquè vam quedaraïllats”. Tot i així, ella ja ni pensa-va en la mort: els dies i les hores

previs a l’alliberament diu que lesva viure com a un somni, saberque els nazis havien estat derro-tats li donava força i coratge. Horecorda així: “De lluny, sentíem l’es-trèpit de les batalles del front soviè-tic. A l’oest, els alemanys es lliura-ven als americans sense resistència.El 3 de maig, a les 11 de la nit,vam veure un front de foc venintdes de Praga. Ens preguntàvem:‘Arribaran a temps?’. Excitades i

Capítol IV

98

ansioses esperàvem l’acte final dela nostra tragèdia”.

El comandant d’Holleischenhavia fet minar el camp per a quèsaltés a les 12 h. del matí del 5de maig. Mitja hora abans, ungrup de guerrillers i soldats polo-nesos i txecs les alliberaven. Vanobligar el comandant de les SS “adesactivar la infernal enginyeria i,sense més contemplacions, el vanafusellar a 50 metres del camp enuna cuneta”, rememora la Neus.

L’exèrcit americà era qui preniapossessió de la zona, però lesseves tropes no van entrar alcamp. La Neus hagués preferitque l’alliberessin els soviètics:“perquè sóc comunista i perquèl’Exèrcit Roig va donar moltes vides;si no arriba a ser per la Unió Soviè-tica i els sacrificis que van haver defer, els aliats no guanyen la guer-ra!”, vol deixar clar.

Aquell gloriós dia, les deporta-des d’Holleischen sentien repicarde campanes. El so de la victòriaels hi arribava des de ben lluny:“Quan parlo de l’alliberament sem-

pre dic ‘Sentíem les campanes dePraga’, i no és una frase feta, ésveritat que sentíem les campanes detot arreu: les de Pilsen i les de Praga,encara que estiguessin a 80 quilò-metres...”, assegura la Neus.

En ser conscient de la llibertat

recobrada, un any i mig desprésque els nazis la capturessin a laseva granja de Turnac, el primerque va fer la Neus fou assaborirla primavera: “Quan anàvem a tre-ballar, vèiem un camp de baixadaple d’herba tendra i floretes gro-gues. Jo m’havia dit que un dia se-ria meu... Vaig mossegar l’herba,les flors, la terra i em vaig rebolcaren ella amb les poques forces queem quedaven amb tantes ganes!”.

Fins tres dies després no po-gueren marxar, perquè hi haviadificultats amb els transports.Mentre, un grup de presoners deguerra francesos les va agafarsota la seva protecció i, segonsparaules de la Neus, les tracta-ren admirablement: “En aquellpoble hi havia moltes fàbriques itenien una cuina central, de la quen’eren els encarregats. Ells ens por-taven el menjar i fins i tot ens feiencrêpes. No volien que sortíssim pera què no ens disparessin els ale-manys que quedaven per allà”.

La Neus tampoc ha oblidat unsoldat de Texas destinat a la ga-

Introducció

99

rita de guàrdia. La seva mare eraespanyola i “a la Sabina González,a la Lola Casadellà i a mi ens vaconvidar a esmorzar, ens va donarsuport moral i va enviar els nostresmissatges a les famílies”.

Les integrants del ‘Kommando deles gandules’ i altres deportadesd’Holleischen van demostrar laseva grandesa en demanar queno castiguessin qui s’havia por-tat correctament amb elles durantel seu captiveri. Així, dirigiren unacarta als americans de la coman-dància en la qual sol·licitavenclemència per a dues persones:“la SS Zimmer, una dona molt dis-creta que no ens escridassà ni ensmaltractà mai, i per a un austríac,que el van posar a la ‘Whermarcht’però no era nazi”.

Finalment, el 8 de maig del 45van sortir del camp. Els americansles repatriaren en camions, perquèno era possible viatjar per cap al-tre mitjà: tot havia quedat tancat.A uns 10 quilòmetres deNuremberg, totalment destruït, laNeus començà a plorar: “En veure

com els americans feien ostentació dela seva potència militar bombardejantsense parar... No hi havia cap altresigne militar al cel!”. Les seves inse-parables amigues no entenien laseva reacció i ella els va respon-dre: “Aquests ocells fan olor als corbsde Ravensbrück; segurament en al-gun racó de la terra ja deu existir unaguerra” (efectivament, a Indoxina).Aquesta va ser la seva primeradecepció d’alliberada.

Per arribar a França, poguerenagafar un tren. Travessaren el Rinper un pont de fusta, molt lenta-ment. L’atzar va tornar a salvarla Neus: “El segon comboi desprésdel nostre es va enfonsar amb 900presoners de guerra que veniend’Alemanya”.

Retorn a França

Una vegada passada la fronte-ra, les portaren a Thionville, onles reberen “unes indignes repre-sentants de la Creu Roja francesa”,tal i com les qualifica la Neus. Elprimer que els digueren fou: “Si

us haguéssiu quedat a casa rentantels bolquers dels vostres nens mo-cosos, res us hagués passat!”. LaNeus encara s’enrabia al recor-dar-ho: “Si no ens separen uns expresoners de guerra i uns soldatsfrancesos, les hauríem linxat aaquelles feixistes!”.

Després d’aquell desagradableincident, les esperaven unes sol-dats franceses per allotjar-les enuns quarters. La Neus diu que“tenien més fums que un tren” i quees devien haver incorporat a laResistència en el darrer moment.No se’ls va ocórrer una altra cosaque intentar fer-les formar, preci-sament a unes lluitadores quehavien sobreviscut a l’infern delscamps. La reacció de la Neus i lesseves camarades fou immediata:“Les vam apartar d’una manotadatot dient: ‘Allez, allez!’. Ja no lesveièrem més”.

L’endemà, després de passar peruna rebuda tant decebedora,tornaren a pujar al tren. En laprimera parada sentiren una ban-da municipal: “Mai més cap concert

Capítol IV

100

em podrà meravellar com aquell!”s’emociona la Neus en recordar-ho. Era un poblet camperol de laMoselle. Tothom era allà persaludar-les: “Ens van donar el millorque tenien de menjar, ens oferien flors,ens abraçaven plorant! Aquells noblescamperols ens havien reconciliat amb

la vida!”. Allà començà a sentir elcamí de retorn a casa.

A les del Midi i el Sud de Françales portaren als seus destins. Al’estació del Périgueux, les espe-raven els seus camarades de laResistència i les autoritats. Allà laNeus retrobà un nen de la colò-nia Les Acàcies, que s’havia que-dat a la Resistència. Es deia PepeLuís i era asturià. Li explicà a laseva “enfermerina del alma” quetambé l’havien deportat. Encarano tenia 18 anys.

Passada l’eufòria inicial del retro-bament, la Neus fou conscient dela por que sentia pels seus. No ensabia res des de feia molt de temps.Estava amoïnada pel seu maritdeportat, pel seu germà Lluís, queera a les guerrilles espanyoles, pelsseus pares i els seus sogres, ques’havien quedat a França vigilatsde prop pels nazis, pels seus com-panys de la Resistència...

Cinc mesos després del seu alli-berament, la Neus va saber queel seu marit, l’Albert Roger, era

mort. Per les poques cartes querebé al començament de la de-portació, “creia que havia anat aparar prop de Sachsenhausen, al’Alemanya oriental, al costat deRavensbrück. Vaig imaginar que eradins del conegut ‘Triangle de lamort’, perquè la data que posava ales cartes era molt propera”.

L’Albert va morir d’esgotament elmateix dia que havia de tornar aFrança. L’acabaven d’alliberar,però no el van poder transportarde l’últim camp on va ser, el deBergen-Belsen. Allà hi destinavenels moribunds, tot i que els aliatsen van poder salvar alguns. “Elmeu marit s’havia fet un saquet deroba on guardava les cartes que enshavíem escrit i, quan es va veuremorir, li va dir a un company: ‘Mira,aquí hi ha l’adreça, ho envies!”. Peròaquell home també estava moltmalalt, i no li pogué enviar a laNeus fins més endavant. Ella ho varebre l’octubre de 1945. “Jo no sa-bia res del seu marit. Em vaig pensarque l’Albert potser tenia amnèsia”.

Militància a FrançaMilitància a França

Capítol V

102

Introducció

103

RETORN A FRANÇARetrobament amb la fa-mília

En tornar de la deportació, laNeus s’instal·là a casa dels seuspares, que havien deixat la gran-ja de Carsac i vivien al centre deSarlat amb la seva jove i la sevaneta. En Baltasar Català tenia mésfeina a la ciutat. Després de laguerra, hi havia molts malalts i elsbarbers no volien treballar a do-micili. El pare de la Neus no hitenia problema. Els clients quetenien diners li pagaven el quecalia i els que no, el que podien.A més, els dissabtes ajudava acasa del seu antic patró, que ha-via estat empresonat pels nazis.També feia de barber a un col·-legi de jesuïtes, on hi havia moltsinterns.

Després d’un any i mig de viurea l’infern i haver aconseguit noenfonsar-se gràcies a la solidari-tat i l’afecte entre companyes, ala Neus li va xocar la incompren-sió que mostraren alguns dels

seus. No li sorprenia l’actitud in-diferent d’alguna gent, “perquèsuposo que s’avergonyien de no ha-ver fet res durant l’ocupació”. El queli va fer molt de mal fou que al-guns membres de la seva pròpiafamília i de la del seu marit li di-guessin que el que li havia succe-ït s’ho havia buscat ella per aven-turera. Però com que de patimentja n’havia tingut prou, no discu-tia: “No volia perdre el temps, no-més parlava del que m’havia passatamb la gent que havia fet la Resis-tència”.

L’absència del seu germà Lluístambé li va pesar: l’havien empre-sonat coincidint amb el seu re-torn. Just quan detingueren laNeus i l’Albert, el Lluís era al ma-quis de ciutat i més endavant par-ticipà en l’alliberament delPérigord i de la zona de laDordogna. Després va entrar ales guerrilles espanyoles de l’UNE(Unión Nacional Española). El1945, la tasca principal del seugrup guerriller va ser evitar lafuga d’alemanys que pretenien

traspassar la frontera cap a Es-panya. Precisament fou en FèlixSancho, un dels comissaris gene-ral de l’UNE que més endavantseria el segon company de laNeus, qui ordenà juntament ambla direcció general de l’UNE, alsguerrillers espanyols anar a pro-tegir la frontera. Ella sempre in-sisteix que foren les dones qui elsguiaren: “No portaven ni mapes ni

Capítol V

104

brúixoles, però es van saber orien-tar. A vegades es trobaven a migcamí un grup d’alemanys i haviende canviar de ruta... Això és la intel·-ligència de les dones!”.

El Lluís era als Pirineus espa-nyols quan el va delatar un pas-tor navarrès. Els tribunals especi-als del règim franquista el con-demnaren a mort per comunista,per guerriller i per ateu. El vanjutjar en consell sumaríssim i elles va reconèixer guerriller comu-nista, però no ateu. Argumentàque estava batejat a l’església delseu poble, on també s’havia ca-sat i havia batejat la seva filla.Això el salvà i li commutaren lapena per 30 anys i un dia de pre-só. El recluïren al penal de SantMiquel dels Reis, a València on,descomptant les reduccions decondemna per treballs, va com-plir 7 anys.

Qui també va desaparèixer dela vida de la Neus va ser el seusogre. El senyor Roger havia mort,però abans va poder venjar el seufill i la seva jove. Era a la presó de

Périgueux condemnat a mort percol·laborar amb la Resistència (elsproporcionava transport i men-jar). I a la mateixa cel·la coincidíamb el lladre que va delatarl’Albert i la Neus. “Li va fotre unapallissa que el va rebentar per dins”,li van explicar a la Neus. Tambés’assabentà que el seu sogre pro-tagonitzà una fuga sonada. Lapresó era plena i als condemnats

a mort els tancaren a les golfes.Una nit, ell i els seus companysimprovisaren una corda amb sa-marretes i calçotets i es despen-jaren per la finestra. Gent delPérigueux estava avisada per aamagar-los.

El retrobament de la Neus ambla seva sogra va ser dur. La marede l’Albert també havia col·-laborat amb la Resistència aco-llint gent a la granja, però la pèr-dua del seu fill Albert la trasbalsài va responsabilitzar la Neus dela seva mort. Tot i així, foren ca-paces de refer la seva relació i laNeus continuà visitant-la quan jaera amb el seu segon company itenia dos fills.

La barreja de sentiments i emo-cions que va viure la Neus en re-trobar-se amb el seu passat re-cent, l’impulsà a recuperar activi-tats i relacions que li donessinsentit. No volia enfonsar-se decap de les maneres. Així entrà ala coral de Sarlat i començà abuscar antics camarades i amics.L’entranyable doctor Queyroi feia

Introducció

105

poc que havia mort, però els co-neguts comuns li comunicarenque, influenciat pel seu exemple,va entrar a la Resistència quan ladetingueren. La Neus també re-prengué contacte amb els capsinteregionals amb els que haviafet d’enllaç: “ens havíem promèsque si ens tornàvem a veure des-prés de la guerra, prendríem un cafè

en el mateix restaurant on ens tro-bàvem a Brive”. Es retrobà ambels dos, per separat. Amb el Kléberquedaren una vegada al banc desempre de la plaça de Brive, i jano en va tornar a saber res. ElReynald, que també va ser depor-tat, la visità a Sarlat. “Ja no enshaviem d’amagar de res. Ens vamescriure durant temps fins que va

morir, un any i mig després. A mim’agradava molt escriure, i quanvaig tornar de la deportació m’es-crivia amb molta gent. Em va anarmolt bé per fer-ho sortir tot, era unateràpia”, afirma la Neus.

Els que van buscar-la a ella enarribar a Sarlat van ser uns ofici-als de les forces franceses interi-ors de la Resistència (FFI). El go-vern francès perseguia els quehavien estat col·laboradors delsnazis i necessitaven testimonis. LaNeus riu en recordar que es pre-sentaren a casa els Català un diaque ella portava el cap ple depapillotes, una mena de paperetsper a ondular els cabells... “La mevamare em crida i a la porta hi haviados oficials de l’exèrcit. Es van qua-drar davant meu i jo amb aquellscabells! La meva mare no s’ho cre-ia... És clar, jo era superior a ells,tenia el grau de tinent a la Resistèn-cia! Aleshores, també em vaig qua-drar tot hi que no en tenia ni idea, ide seguida van baixar el braç”. Elsva fer passar i aquells oficials lidemanaren identificar dos SS, vo-

Capítol V

106

lien saber si veritablement havienestat a la presó de Limoges i sihavien fet totes les barrabassadesque se’ls imputaven. Li mostrarenles fotos: un era el Meier, el capde la Gestapo a Limoges, i l’altrel’Schwab, la seva mà dreta. LaNeus els explicà el que havien fet,“però en benefici de l’Schwab vaigdir que quan substituïa al Meier avegades era concessiu i deixava aalgunes dones veure els seus maritsdes de lluny, a mi també”. Els ofici-als l’informaren que els havienexecutat sense judici quan els ali-ats anaven guanyant la guerra.Volien estar segurs que era just.“Els vaig confirmar que ho mereixi-en, eren feixistes i s’ha acabat. Elsnazis també executaven els nostressense judici”.

Quan ja portava un mes aSarlat, la Neus sentí la imperio-sa necessitat d’organitzar-se po-líticament. Així contactà amb elPartit Comunista Francès (PCF) ientrà a formar part del nucli di-rigent de Sarlat, integrat per an-tics resistents francesos. Recor-

da amb afecte el notari Arlet, quea més era l’alcalde, i la sevadona (es van fer comunistesquan van afusellar el seu fill aToulousse), els Cordelier,madame Richard, el senyorDumas, la vídua del doctorNesman, mort a la presó deLimoges... Amb els seus nous ca-marades i altra gent progressis-ta, va organitzar un Comitè pera Espanya. Recollien firmes con-tra el règim franquista i aconse-

guiren un espai propi en el marcde la festa nacional del 14 dejuliol.

La Neus només milità tres me-sos al PCF, perquè decidí contribuira la reorganització a l’exili del seupartit, el PSUC. La direcciód’aquest era a Toulousse. Peròabans de traslladar-s’hi, aprofi-tà l’oportunitat que li brindà laseva amiga Geneviève de Gaullei viatjà a Suïssa per millorar la sevamalmesa salut.

Repòs a Suïssa

El pare de la Genèvieve de Gaulleera ambaixador a Lausana. Allàva muntar una casa de repòs perals antics deportats. Les despe-ses les sufragaven els governsfrancès i suís. Als tres mesosd’haver estat alliberades, laGeneviève li proposà a la Neusfer-hi una cura de salut durantun mes, que s’allargà a quatremesos. En aquell indret de pau itranquil·litat per fi es pogué re-laxar. “Em vaig refer molt. Al matí

Introducció

107

feien gimnàstica, després passeja-ven pel bosc i la gent ens convida-ven a dinar o a sopar a casa seva.Eren així, els suïssos, havien estatun país neutral, i tenien això de sergenerosos”, afirma la Neus. Ellava fer amistat amb uns mestrescomunistes i els visitava una ve-gada a la setmana. També es re-unien amb altres camarades quehi feien estada, i la Neus sentiacom si aquelles trobades fossindel Partit: “Parlàvem sobre el quepassava allí i de com estaven lescoses. No arreglàvem el món, ar-reglàvem la nostra vida”.

Ja més refeta, la Neus tornà aSarlat i començà a buscar feina.No podia exercir d’infermera per-què els nazis li havien pres tots elsdocuments i no podia demostrarque era titulada. I afegeix: “Tam-poc tenia força per aixecar malalts”.Llavors decidí provar sort a París,on s’allotjà un temps a casa laseva amiga Blanca Ferón. L’únicque li oferiren allà fou treballar demecanògrafa a la caserna del cas-tell de Vincennes, on es presentà

perquè encara no s’havia desmo-bilitzat. La Neus ho rebutjà, novolia saber-ne res, dels militars.

Cap a Toulousse

Els dos primers anys del seu re-torn, la Neus visqué amb els seuspares i es mantingué amb la pen-sió per llarga malaltia que li con-cedí l’Estat francès i els paquetsde menjar que cada mes li envia-

ven els ajuntaments de Carsac ide Toulousse. També tenia dret atransport públic gratuït. Però ellavolia treballar. Així que, en cons-tatar les dificultats per trobar fei-na a aquella zona, la Neus es tras-lladà a Toulousse auspiciada pelCOSOR (Comitè des OuvresSociales de la Résistance), una or-ganització d’ajut als ex deportatsque no tenien res, majoritàriamentespanyols i jueus. A través d’un

Capítol V

108

servei anomenat S.O.S., els allot-javen i els donaven un ofici i unpetit salari. A la Neus li ensenya-ren tall i confecció. Ja en arribar,contacta amb en Pere Ardiaca, res-ponsable del PSUC a Toulousse.Ell la va convèncer que la sevatasca al partit era amb les dones.En un principi, la Neus s’hi resistí:“Jo tenia l’angoixa de les dones fica-da a dins, de sentir durant tant detemps els seus crits al camp”. I el PereArdiaca li replicà: “Tu ets comunis-ta i la teva feina ha de ser atreuredones al Partit i conscienciejar-les quehan de lluitar i que han de serpolítiques. Tu, sent deportada, nosaps l’autoritat que tens!”. Desprésde tota una tarda de discussió ambel dirigent del Partit, la Neusacceptà el que li encomanaval’Ardiaca. La seva primeraresponsabilitat fou a la direcció delcomitè departamental de la Unióde Dones de Catalunya (UDC) del’Haute Garonne (Toulousse). Allàconegué l’Angelina Descarrega,que n’era la coordinadora, la MariaPuig, la secretària general, la Teresa

Seguí (filla del ‘noi del sucre’), laTeresa Serra i la Fabregat.

Amb el temps, la Neus valoraque el fet de treballar per a lesdones és el que la va curar.

El seu segon company

El 1947, a l’any de ser aToulousse, la Neus va fer una al-tra estada d’un parell de mesosa una casa de repòs. Aquestavegada les despeses anaven a

càrrec de l’Unitarien Service, unservei nord-americà que forma-va part del Pla Marshall. El bal-neari era a Pau, prop del riu LaGrave. Allà, entre altres anticsresistents i deportats, va conèixerel seu segon company, en FèlixSancho, que es recuperava d’unahemoptisi. La Neus tenia 32 anysi ell 38. “Ens vam trobar la fam i lagana. Només ens vam conèixer, vaigsaber que seria el segon home dela meva vida. I ell també”.

Introducció

109

En Fèlix era de Segòvia i haviaestat funcionari del ministeri del’Interior durant la República. Elvan destinar a Barcelona abansde la guerra civil. La Neus explicaque ell s’estimava molt Catalunyaperquè considerava que s’hi res-piraven més aires de llibertat. Eracomunista de tota la vida i va serdels primers 9 militants del PCEa Barcelona ciutat, ja que quanell arribà el PSUC encara nos’havia fundat. Durant la guerracivil en Fèlix va ser responsablede ports i fronteres entre altresfuncions. Després va marxar al’exili a França i va estar al campde concentració d’Argelés. Vatreballar d’obrer a diversesfàbriques franceses i durantl’ocupació entrà a la Resistència,fins que s’integrà a les guerrillesespanyoles. Va ser comissari ge-neral de les guerrilles espanyolesde l’UNE i el seu nom de guerraera Hidalgo.

L’ home del que es va enamo-rar la Neus no podia tornar a Es-panya perquè estava condemnat

a mort per contumàcia (no com-parèixer a judici).

Mentre la Neus gaudia del seuidil·li a Pau, la direcció del PSUCa l’exili decidí traslladar-se deToulousse a París i la reclamà:“Vaig haver de marxar quan la di-recció del Partit em demanà quetornés a estar altra vegada a dispo-sició de l’organització”.

Militànciaamb les dones a París

Una vegada més, la seva amigaBlanca Ferón l’acollirà a casaseva, fins que l’Angelina Descar-rega, companya de l’UDC i delPSUC, li oferí compartir feina ihabitatge. L’Angelina tenia lloga-da una de les populars golfesparisenques, el que en deien ha-bitacions de minyona. Era modis-ta i treballava a casa fent retocsper a uns grans magatzems. Ellamuntava les peces de roba i laNeus feia les vores i les costures.Cobraven a peça feta i anaventirant.

En Fèlix també era a París, peròno li havia proposat a la Neus deviure junts. Ella considerà que al’edat que tenien, ja no estavenper nuviatges, així que “un dia emvaig enrabiar i vaig dir-li: ‘vivim juntso si no cadascú pel seu costat; si tuets clandestí a nivell amorós, fes lateva vida i jo faré la meva!”. A par-tir d’aquí comencen a conviurefins la mort d’en Fèlix, 55 anysdesprés. “La gent del partit ens

Capítol V

110

deien ‘tambor’ i ‘picarol’, perquèell era molt seriós i jo molt alegre”,recorda la Neus amb tot l’amor.

En aquella època dividia la sevatasca militant entre el PSUC i laUnió de Dones de Catalunya(UDC), de la que fou una de lesresponsables el 1948. Aquestaorganització compartia local ambla Unión de Mujeres AntifascistasEspañolas (UMAE) a la Rue desArchives de París. Totes les mili-

tants eren exiliades espanyoles icatalanes. La Neus estava allibe-rada per l’UDC i viatjava sovint,també coordinava el butlletí i to-tes les feines de premsa i propa-ganda. Arrel de la seva respon-sabilitat conegué la Irene Falcón,la secretària de la dirigent del PCEDolores Ibárruri, que a més diri-gia el periòdic Mujeres AntifascistasEspañolas. Quan la Neus assistícom a delegada a un Congrés de

Dones a Romania i va fer un re-portatge per al periòdic del’UMAE, a la Irene li agradà tantque li traspassà la direcció.

La Neus s’estrenà com a coor-dinadora del periòdic afegint a lacapçalera: “i Unió de Dones deCatalunya”. Fins aleshores, el set-manari de l’UMAE tenia 12 pàgi-nes i, quan la Neus se’n respon-sabilitzà, s’hi inclogueren 4 mésen català. Ella creia que el periò-dic de l’UMAE s’assemblava mas-sa al Mundo Obrero, l’òrgan delPCE. Estava convençuda que ha-via de canviar, perquè era un pe-riòdic de dones, no pas del Par-tit. Així, sota la direcció de la Neus,a més de la informació socio-po-lítica sobre la situació a l’Espanyafranquista, el periòdic de l’UMAEi de l’UDC incorporà receptes decuina, patrons per a fer roba perals infants... I es va fer una cridaperquè les lectores enviessin fo-tos dels seus fills amb els vestitstípics de les diferents regions d’Es-panya. Cada setmana se’n publi-cava una a la portada. La Neus

Introducció

111

assegura que les mares estavenben contentes, eren dones espa-nyoles que havien tingut els fills aFrança. També recorda com laMercedes Núñez, una ex depor-tada gallega, feia unes excel·lentsintroduccions a primera plana.Com a directora, la Neus decidíque en el seu article de fons par-laria del que feia en Franco, “peròsense adjectius qualificatius, perquèes tractava que les lectores deduïs-sin pel seu compte que el dictadorera un bandit!”.

Quant a les activitats d’aquellesorganitzacions fundades per lesexiliades espanyoles i catalanes, laNeus explica que tenien un pro-grama ben definit. A més de de-nunciar el règim feixista a Espa-nya, ajudaven els empresonats iles seves famílies, i actuaven endefensa de la pau, de la infància idels drets de les dones. La Neusassegura que en aquells temps hiparticipaven moltes dones i queeren com una gran família. “Moltagent havia estat a la presó durantmolts anys, també hi havia molts

homes que tenien les seves famíliesa Espanya i altres que estaven ma-lalts als hospitals francesos, així queles companyes de l’UMAE i l’UDCper Nadal els hi portàvem un paquetde tabac i el que podíem”.

L’UMAE cada any celebrava unafesta per a la infància al local delsindicat CGT. La Neus recordaagraïda la col·laboració del’Antonio Soriano, el seu anticcamarada del PSUC a Barcelona.Ell regentava la coneguda Libreríaespañola a París i els hi donavallibres per als nens. També orga-nitzaven una assemblea generalanual amb representants de totsels departaments francesos. Comque hi participaven moltes ex de-portades, la Neus s’encarregavade demanar ajut econòmic persufragar les despeses als alcaldescomunistes i socialistes que tam-bé eren ex deportats. Així mateix,afirma que la Unió de Dones fran-ceses també els ajudà bastantgràcies a madame Cotton, la pre-sidenta de la Federació Democrà-tica Internacional de Dones

(FDIM), organització on la Neusrepresentava les espanyoles.

Aquell intens primer any de mi-litància a l’UMAE i l’UDC, el 1948,la Neus va conèixer la que seriala seva camarada i amiga del’ànima, la Margarita Abril, diri-gent juvenil del PSUC a Mataródurant la guerra civil. Exiliada aMèxic amb el seu marit Josep Ser-radell, àlias Roman, després tor-naren a Espanya a la lluita clan-destina i s’exiliaren de nou aFrança, on en Roman era el res-ponsable d’organització delPSUC. Aquella parella de lluita-dors foren els padrins de la sevaprimera filla, que també es diuMargarita i va néixer el 1952.“Eren padrins en el sentit no religi-ós, perquè els meus fills no estan nibatejats, ni combregats, ni ca-sats...”, aclareix la Neus.

Il·legalitzats a França

A partir del 1950, el govern fran-cès va adoptar una política depersecució vers les organitzaci-

Capítol V

112

ons d’exiliats espanyols. Segonsla Neus, “el govern francès col·-laborava amb en Franco, i això queel seu cap era socialista. L’any 51,ens van il·legalitzar totes les or-ganitzacions i partits, el periòdicde l’UMAE... Ens van prohibir atots, però només perseguien elscomunistes. Els socialistes eren an-ticomunistes, i aquella mena decacera de bruixes va durar anys”.En aquest sentit, assegura que“la Direcció General de l’Estattenia el meu historial i el d’enFèlix, i alguns companys van sertorturats per la policia francesa iencara tenen les marques”.

De manera que els comunistesespanyols continuaren la seva tas-ca política a la clandestinitat i, comque la Neus tenia la nacionalitatfrancesa, “servia per a tot”. El Partitla va alliberar. “No tenia un càrrecespecífic, formava part del Comitè delPSUC de París. No era una feina molttranquil·la. Et fotien la propaganda aldamunt i apa!... Vaig fer de tot. I enels Congressos per la Pau si venia unadelegació de l’estranger, com que jo

parlava francès, doncs a traduir alsd’Amèrica Llatina!”.

La Neus no vol deixar de desta-car el valor de la militància feme-nina en aquells temps: “Semprehavíem de fer doble tasca, perquèel treball de les dones no el sabienfer els homes; havíem de despertarla consciència política de les dones,fer-les veure que existien i que ha-vien d’aportar. Les dones havíemlluitat per la República i continuà-vem fent-ho per aconseguir l’allibe-rament d’Espanya: visitàvem elspresos, els enviàvem coses, ajudà-vem les seves famílies...”.

El company de la Neus enaquells anys també estava allibe-rat pel Partit. Ella no li preguntàmai la funció que feia: “M’ho ima-gino, però no ens ho dèiem, s’hade tenir en compte que ens perse-guia la policia...”. En Fèlix, de tanten tant, se n’anava a fer reuni-ons a altres països: “Anava allà onhi havia espanyols refugiats, a bus-car quadres per al Partit, suposo. Elpoc que cobrava ell ho destinàvema menjar i el poc que cobrava joera per als viatges que fèiem per alPartit”, diu la Neus.

Introducció

113

Vida familiara Saint Mandé

Els seus primers anys de convivèn-cia, la Neus i en Fèlix van allotjar-se en habitacions d’hotel. Laguerra causà molta destrucció aFrança i no hi havia pisos, demanera que la gent llogava lestípiques golfes de París. Ellsn’aconseguiren una amb dueshabitacions i balcons per la zonade Saint Mandé. Hi van viure propde 10 anys, i allà tingueren elsseus dos fills, la Margarita el 1952i en Lluís el 1955. En una habita-ció dormien tots junts i a l’altrafeien vida. La Neus recorda les di-ficultats econòmiques que passa-ren en aquella època, però quanels nens van començar a dema-nar una televisió, no se’n poguéestar de comprar-la, tot i que enFèlix s’hi negava. “Un dissabte elsvaig dir: ‘avui tindrem una alegria’i, quan va arribar el migdia, vaigfer portar la televisió. Saltaven decontents! Només hi havia una ca-dena, però era més bona que totes

les que hi ha ara. Era instructiva ieducativa. Feien coses molt maquesels dies que no hi havia escola”, re-corda la Neus.

Les coses van millorar quan elseu company deixà la feina d’alli-berat al Partit i començà a treba-llar a una fàbrica d’aviació. Apartir d’aquí, el 1960 es traslla-daren a Sarcelles, on la fàbricaproporcionava pisos de lloguerals seus obrers. Llavors la Mar-

garita tenia 8 anys i el Lluís enca-ra era a pàrvuls, així que la Neusdecidí dedicar-se més als seuspetits. “Durant un temps, vaig fermenys activitats al Partit i vaig dei-xar el periòdic de l’UMAE i l’UDC,que havia dirigit durant 10 anys. Iquan havia de marxar, si no es que-dava el meu home amb els nens,me’ls guardava una companya delPartit”. Quan els seus fills ja ana-ren a escola, la Neus tornà a la

Capítol V

114

plena activitat política: “Vaig con-tinuar fent reunions al Partit i bus-cant militants. També estava a ladirecció del sindicat CGT”.

Pel que fa a la seva vida famili-ar, la Neus diu amb orgull quetingué un bon company: “En Fèlixno va ser masclista. Ell treballavamoltes hores a la fàbrica, anava ales reunions... i tot i així em va aju-dar molt en les feines de la casa. Iquan tenia cura dels nostres fills,els tenia ben nets. El meu homeera molt comunista i molt bona per-sona”. L’educació dels fills eracosa dels dos. La Neus assegu-ra que no els van imposar res:“Els vam donar exemple i ells vancomprendre de seguida que el meumarit i jo érem grans, la primerala vaig tenir amb 37 i al meu fillamb 40, i en Fèlix em portava 6anys. Érem refugiats amb pocsquartos i els hi donarem estudissuperiors”.

Els fills de la Neus van saberque ella havia estat als camp deconcentració quan van passarun film per la televisió titulat Ho-

locaust. Tot va anar així: “Éremjunts al sofà i a mi em queien lesllàgrimes. Em preguntaren: ‘mamà,per què plores si tu no has passataixò?’. Ells sabien que hi havia ha-

gut deportats, però com que voliaque tinguessin una infància feliç noels hi havia explicat la meva expe-riència. Jo a les nits somniava queels meus fills eren al camp. Això

Introducció

115

era horrible. Es veu que cridava iparlava i la meva filla em va sentiralguna vegada. Quan van veureaquell film, els hi vaig explicar”.

Precisament en aquell temps, laNeus començà a cobrar una pen-sió com a deportada. L’Estat fran-cès ja havia reconegut feia anysel paper dels resistents, però elladesconeixia que tenia dret a unapensió: “Els meus companys depor-tats no m’ho havien dit, potser teni-en por que si hi havia molta gentque cobrava, ells deixarien de fer-ho! De vegades no sé què passa pelcap de la gent!”, diu indignada.

La qüestió és que se n’assaben-tà a través d’una noia espanyo-la, casada amb un francès com-pany d’en Fèlix a la fàbrica. Aixíque la Neus va fer la demanda itres anys després li concediren lapensió i li pagaren tots els endar-reriments. Amb aquells diners vanpoder comprar els mobles del pisque llogaren més endavant aSarcelles, i que encara té ara.

La Neus explica que el governfrancès li paga cada mes una

pensió de guerra. Aquesta ésl’única damnificació de per vidaper haver estat deportada i perles malalties que li han quedat. AEspanya no l’ha indemnitzat nin-

gú. A conseqüència dels maltrac-taments al camp i les tortures ala presó, la Neus té obert el dia-fragma i l’estómac caigut, peraquesta raó ha de portar sem-

Capítol V

116

pre faixa. El ronyó esquerra tam-bé li va caure. La sorra i les infec-cions urinàries han estat unaconstant. Té el maxil·lar esquer-ra esquerdat pels cops de bastóque va rebre durant el seu em-presonament a Limoges, per aixòquan li cau una dent, perd partde l’os. També té pleuritis seca idos cicatrius al pulmó dret de res-pirar acetona al taller 44d’Holleischen. Des dels temps delcamp també pateix fotofòbia. Limolesta molt la llum per culpadels focus d’aquell taller. Per aixòsempre ha de portar ulleres fos-ques i amb muntura grossa.

Treball d’enllaça l’Espanya franquista

L’any 56, després de celebrar elseu primer congrés a l’exili, la di-recció del PSUC encomanà a laNeus una nova tasca: fer d’en-llaç entre la direcció a l’exili i lamilitància clandestina a Espanya.El fet de tenir la nacionalitat fran-cesa la convertia en la persona

ideal, a més de tenir tota la confi-ança per part dels dirigents. L’ex-cusa per entrar a Espanya sovintfou visitar la seva filla Margarita,que deixà entre 1956 i 1958 acasa el seu germà a Barcelona.De vegades, l’acompanyava elseu fill Lluís.

En aquella època també apro-fità per a retornar a Els Guiamets,on començà a passar els estiusamb els nens. La casa on va néi-xer estava mig derruïda perquèhi va caure una bomba durant labatalla de l’Ebre, així que els aco-llia la tia Providència, una cosinadel seu pare.

En els seus viatges a Espanya,la Neus transmetia missatges,portava propaganda i el quefos... Reconeix que era molt peri-llós: “La gran bogeria de la mevavida. Només ho vaig fer un any,després els hi digué a la direcció delPartit que ja no podia sacrificar-memés, i no per por al franquisme, jono volia estar separada dels meusfills, això era inhumà... A més, ha-vent-hi altra gent que ho podia fer,

que no tenia lligams, ni fills... El quepassa és que tenien tota la confian-ça en mi...”.

La primera vegada que tornà atrepitjar Espanya, la Neus va te-nir la sensació que “el cel del paísen el que entrava era com la tapad’una caldera que m’anava a caureal cap i m’havia d’esclafar”. Lesseves estades eren d’uns 15 dies.I els camarades ja sabien que si lipassava alguna cosa, hi hauriaun problema diplomàtic: “ells ha-guessin fet una campanya per abuscar-me”, assegura. Els amics

Introducció

117

francesos que estaven avisatssempre que anava a Espanyaeren la Geneviève de Gaulle, enMarcel Paul, president de la Fe-deració Nacional de Deportats,Internats i Resistents Patriotes(FNDIRP) i la Rennée MirandeLaval, presidenta de l’Amical deRavensbrück de França.

La missió de la Neus consistiaen passar propaganda i missat-ges de la gent del Partit a Françaa militants de l’interior. En desco-neixia el contingut. Si anava ambel seu fill petit, amagava els pa-pers que portava entre dos tros-sos de tela darrera el cotxet. Tam-bé es ficava els missatges en elsrodets del cabell. “En aquell tempstotes les dones portàvem un penti-nat que li deien ‘Arriba España’. Acada rodet m’hi posava un comuni-cat escrit en paper de ceba. La pro-paganda i els comunicats també elsamagava en tubs de pasta de dents,en pots de llet condensada... A lamaleta, que estava empaperada, hiportava roba, perquè de vegades tel’obrien”, explica la Neus. També

recorda que alguns treballadorsde les duanes franceses els oferi-en portar els paquets comprome-tedors. “Els que ens tenien moltasimpatia eren els empleats de l’es-tació de Cervera. No es parlavenamb els franquistes, no es podienveure. Però jo no vaig donar maires”. Una prova clara que era unapersona de total confiança la te-nim en què un dia va coincidir almateix vagó amb la MaríaGonzález, una camarada quetambé feia d’enllaç. “Vam estartota la nit sense dir-nos res i aixòque érem molt amigues! Quan ar-ribàrem a Barcelona, cadascuna vamarxar per la seva banda”.

Per a no cridar l’atenció, soliavariar el seu recorregut: “per a quèno controlessin que sempre passa-va en el tren de Barcelona, si aquestanava per Irún, baixava cap aMadrid. I de vegades per despla-çar-me a Madrid feia tot el contra-ri, me n’anava cap a una estacióprop de Tarragona, a Sant Vicençde Calders, i allà agafava un trencap al nord...”. A més de aBarcelona i Madrid, la Neus va feralgun viatge a Saragossa, tot ique no hi va voler tornar: “no m’hitrobava bé, potser perquè hi haviamolt militar”. No feia gaires mis-sions en un viatge. Els missatgesque transmetia acostumaven a serde paraula. De paquets en por-tava més a Barcelona. Allà s’allot-java a casa el seu germà i el seupunt de suport era en JosepSugranyes, un camarada tambéex deportat. I quan anava aMadrid, dormia en hotels: “la con-signa era que no en triés mai un deluxe, però tampoc de mala mort”,perquè es tractava de passardesapercebuda.

Capítol V

118

Tot i així, en alguna ocasió lamissió podia anar-se’n en orrisper un fet inesperat. Com li vapassar a Barcelona: “Un dia arri-bo en plena repressió pels carrers.M’havien indicat que anés a unaorxateria al costat de la plaça Uni-versitat i que li preguntés al propie-tari l’adreça del seu fill. Aquell homees va cagar en tot, exclamant ‘elmeu fill s’ha ficat en política!’. Sortque la seva filla estava al corrent i liva dir que no cridés tant. A mi emva portar fins a casa, on em va ex-

plicar que l’endemà, a tal hora, elseu germà seria a l’entrada delmetro de Plaça Catalunya”. La Neuss’hi presentà i trobà el seu con-tacte, que era quasi un nen. Li vaagafar el paquet sense dir res ientrà al metro. Ella no va resistirla temptació i baixà per compro-var que no l’havien agafat. LaNeus explica que les normes quedevien respectar els enllaços erenno parlar amb les persones a quilliuraven els paquets o limitar-sea enunciar el missatge i marxar.

Es reconeixien perquè portavenuna senyal. “Si les cites es retar-daven més de 5 minuts, foties elcamp. Tornaves l’endemà i si allòfallava, buscaves un altre lloc”. Enel cas de no trobar-lo o que fostancat, no havia de preguntar aningú, havia de prendre un taxi iintentar no aixecar sospites. LaNeus recorda la vegada que vaseguir aquest procediment aMadrid. Com que era molt aviat,li va demanar al taxista que lapassegés per la ciutat, argumen-tant que no tenia esma per fer-ho caminant. Tenia temps i pre-feria despistar. Mai baixava da-vant el lloc on anava. Però el ta-xista de tant en tant li tirava indi-rectes: “Vam passar pel ‘Palacio deOriente’ i em digué: ‘la meva famí-lia vivíem en unes golfes i veiem quancanviava la guàrdia, i el meu pareem deia: veus fill quantes despesesi la misèria que patim nosaltres!’. Ijo, muts i a la gàbia! Quan el vaigfer parar, em deixà anar: ‘no s’harefiat de mi; digui als seus companysque vigilin amb els taxistes, perquè

Introducció

119

són tots uns franquistes i uns aprofi-tats’. I per a demostrar que ell noho era, després de dues hores pas-sejant-me per Madrid, no em vacobrar. Jo em vaig quedar com unableda i no vaig tenir temps ni dedonar-li les gràcies”.

Si l’arriben a enxampar, cosaque no va passar mai, la Neustenia ben clar que no cantaria.En primer lloc, no sabia el queportava ni coneixia la gent a quiels hi lliurava. I el més important,“vaig fer un pacte amb mi mateixaper a oblidar tots els llocs on anava.Ja em podien torturar que no hodiria, perquè m’ho havia tret de lamemòria”. Per això la Neus fou deles poques persones de Françaamb qui tingué contacte en Ro-man quan retornà clandestí aEspanya. Es trobaven per dinar aalgun restaurant. Ella explicaque, una vegada legalitzats, elscamarades li preguntaren a enRoman: “Tu has tingut contacte ambla Neus?” i ell respongué: “Sí, per-què és de tota confiança, sabia quesi em passava alguna cosa, ella no

diria ni mu! Ja m’ho ha demostrat”.Durant les seves estades a

Barcelona, la Neus també aprofi-tava per agitar les consciències deles dones quan anava a la per-ruqueria: “Xerrava pels descosits,els hi explicava que les dones aFrança teníem seguretat social, ajutsfamiliars, escoles bressol per als fillsde les treballadores... Intentava des-pertar les seves inquietuds; ellessabien que a França es vivia millor,però no que les dones tenien mésavantatges i serveis. I s’indignaven

perquè només amb el salari delmarit vivien malament”.

Quan tornava a França, laNeus i altres camarades com laTomasa Cuevas -que va estarempresonada a Espanya moltsanys i es va poder evadir- aprofi-taven per conèixer les dones quevisitaven els seus fills i marits exi-liats. Els hi demanaven que tam-bé fessin d’enllaç. La Neus recor-da que, per passar la propagan-da i els missatges, aquelles valen-tes dones s’empescaven els ama-gatalls més estrafolaris.

Durant la seva etapa d’enllaç,la Neus va constatar en algunaocasió certes diferències ambl’oposició al franquisme de l’inte-rior: “Alguna gent de l’interior sen-tia cert rebuig vers els de l’exili, espensaven que ens ho passàvem béperquè teníem més llibertat que ellssota el franquisme, però la majoriaho vam passar malament. L’exili ésterrible. Nosaltres vam fer la Resis-tència als nazis, molts van ser afu-sellats, altres deportats als campsd’extermini... I després de la guer-

Capítol V

120

ra fèiem d’enllaços i ens posàvemen perill cada dia per a contribuir ala democràcia a Espanya i ajudarels presos polítics i les seves famíli-es”. La Neus pensa que aquestesincomprensions sorgien “de lamanca de cultura política, això éstot. Uns patirem l’exili i els altres elfranquisme”.

Vida política a Sarcelles

Amb el temps, la Neus se centràen la militància a Sarcelles, on vi-via. Amb els fills una mica mésgrans, acabà sent responsabledel Partit (també del PCE allà onno hi havia PSUC) d’una part dela gran regió de l’Île de France,concretament “de la zona nord,que abasta Pierrafita, Saint Denis,Sarcelles, Surennes, Garges...”.Precisament a Garges (on actu-alment viu el seu fill Lluís), i haviaun nucli del PCE i l’alcaldessa co-munista els hi cedí un local. Allà,a mitjans dels anys 60, organit-zaven xerrades sindicals cada diu-menge, adreçades als espanyols

que anaven a treballar a la tem-porada de la remolatxa. La Neusafirma que d’allà van sortir moltsquadres comunistes i sindicals: “Joels explicava què era el Partit, per-què era necessari per a la classeobrera, que el sindicat havia de seruna escola de comunistes, perquèallà els obrers comencen a prendreconsciència...”.

En aquella època, el director dela casa de cultura de Sarcellestambé els va deixar muntar unaescola d’adults. La majoriad’alumnes eren els temporers es-panyols, als quals la Neus ense-nyava a llegir i escriure i els do-nava nocions bàsiques de fran-cès: “També els formàvem a nivelllaboral, perquè els patrons france-sos eren molt bandarres amb elsespanyols, procuraven explotar-nostot el que podien. Aleshores jo elsdeia que s’havien de sindicar i en-tendre el francès”.

La Neus compatibilitzava la mi-litància partidària amb altres res-ponsabilitats a moviments socials.Així, el 1963, coincidint amb la

condemna a mort del líder del PCEJulián Grimau, des de la direccióde la Lliga dels Drets de l’Home aSarcelles impulsà la creació d’unComitè per Espanya. Al mateixtemps se n’organitzà un altre aParís, i aquests comitès s’anarenestenent per França. L’objectiu erafer campanyes i mobilitzacionscontra el règim franquista i de-fensar els presos polítics. Eren elstemps de l’anomenada ‘guerrafreda’ i la Neus també s’implicàal moviment per la pau, que aFrança era molt fort. Formavapart de la direcció del ComitèNacional per la Pau espanyol: “hivaig treballar 5 anys amb en JorgeSemprún i l’Amaro del Rosal. Fè-iem actes per la pau, recollíem sig-natures... En aquella època tambéquèiem i ens fotien, parlant mala-ment. Podíem anar a la presó”, laNeus insisteix que les organitza-cions espanyoles de caire socio-polític eren il·legals.

I com que ella tenia la naciona-litat francesa, era la que es mo-via per tot arreu. Així coincidí en

Introducció

121

una reunió a Brive amb en JoanTarragó, un ex deportat català alcamp de Mauthaussen. A casaseva es reunia amb uns camara-des de Brive i de la Dordogna“molt ferms però molt sectaris, per-què no comprenien que el movimentper la pau havia de ser ampli, quehi cabien els catòlics que eren anti-feixistes... Jo els deia: no sou laComuna de París, sou la de Brive!”.

A mitjans dels anys 60, la Neustambé tornà a treballar d’infer-mera a Sarcelles per a pagar elsestudis universitaris dels seusfills. La contractaren a la clínicaAlexis Carrel, on tenia cura delsoperats. Passats dos anys, preferítreballar a temporades fentsubstitucions a l’hospital deGarges i a altres clíniques,perquè “en 2 o 3 dies guanyavamés que en una setmana a jornadacomplerta”, explica la Neus. Unany després, aprovà unesoposicions i obtingué una plaçad’uixer al Ministeri de SalutPública a París. Treballà quatreanys més fins que es jubilà.

Creació de l’Amical deMauthausen a Barcelona

Durant les seves estades aBarcelona, els anys 60, la Neustingué molta relació amb enJosep Sugranyes, un camaradaque havia estat deportat al campde Mauthausen. Ell li presentàaltres ex deportats catalans, i el1962 començaren a reunir-se, alcafè Moka del carrer Pelai o al dela Gran Via, amb la idea de crearuna associació. Així fou com fun-daren clandestinament l’Amicalde Mauthausen i altres camps. Elscompanys de la Neus i el Joseperen l’Amadeo López Arias, elJoan Nebot i el Joan Pagès, a qui

anomenaren president. El primerque va fer l’Amical de Mau-thausen fou agrupar els anticsdeportats. Després van buscar ungabinet d’advocats per a que elsajudés a reclamar al governalemany una pensió de viduïtatper a les dones que van perdreels seus marits als camps. La Neusremarca que, encara que moltsespanyols foren deportats aMauthausen, n’hi va haver a totsels camps, a Dachau, aBuchenwald, a Flossemburg, aOranienburg-Sachsenhausen... Ialguns homes també van anar aparar a Ravensbrück, el camp dedones i nens, com explica en l’an-terior capítol.

“En el moment que vam comen-çar a moure el tema de les pensi-ons, l’Amical s’enfortí i aconseguí-rem una certa legalitat”, explica laNeus. Els advocats franquistes pre-tenien que la meitat dels dinersfossin per l’Estat “i nosaltres els vamdir que no, que els advocats ja elsbuscaríem nosaltres i que els paga-ríem per la seva feina i punt”. La

Capítol V

122

Neus considera que l’Amical tam-bé va servir “per a començar aobrir-nos, perquè el Partit era clan-destí del tot. Nosaltres també fèiempolítica contra Franco, per això elrègim ens veia amb mals ulls”. Cadaany celebraven una assembleanacional i un dinar al Montseny.Hi participaven 400 persones i esreunien a l’església de Riells iViabrea, amb la complicitat delcapellà Pere Ribot.

La Neus sentencia: “Els que vamcomençar a recuperar la memòriademocràtica a Espanya fórem elsdeportats”.

Comitè Internacional deRavensbrück

El mateix any de la creació del’Amical de Mauthausen i altrescamps a Barcelona, la Neus tam-bé impulsà el Comitè Internacio-nal de Ravensbrück. Era moltamiga de la presidenta de l’Ami-

cal de Ravensbrück de França,l’advocada Rennée MirandeLaval. Aleshores ja existien comi-tès internacionals de deportatsd’altres camps, i la Rennée li pro-posà a la Neus crear el deRavensbrück. “Jo vaig estar d’acord,però li digué que ho mogués ellaperquè tenia més contactes aFrança”. La Rennée es decantà

per Bèlgica i allà van fer un pri-mer intent amb companyes bel-gues, una iugoslava i la historia-dora polonesa WandaKiedrzynska. Com que eren po-ques, van escriure una carta di-ent que soles no podien represen-tar tot el Comitè, però que hi ha-via la necessitat de crear-lo Fal-taven molts països. La segonaconvocatòria va tenir lloc a Ale-manya el 1965, i llavors es fundàoficialment el Comitè Internacio-nal de Ravensbrück, presidit perla francesa Rennée Mirande Lavalque, segons la Neus, va reconèi-xer el paper de les dones espa-nyoles al camp. Ella i les sevescompanyes Carme Buatell i LolaCasadellà -que ja són mortes-n’eren les representants. De fet,la Neus ho continua sent passats40 anys de la fundació del CIR. Al’actualitat, ella i l’austriaca IrmaTrksach són les úniques co-fun-dadores vives.

La memòriaLa memòria

Capítol VI

124

Introducció

125

FINAL DE L’EXILIRecuperar la memòriahistòrica de les dones

“Vaig intentar oblidar el patiment,però el que m’ha obligat a recordarcoses és la voluntat de recuperar lamemòria dels altres”.

A finals dels anys 60, la Neuscomençà a coordinar una comis-sió per a recuperar la memòriahistòrica de les dones resistents ideportades. La idea sorgí en uncongrés d’antics resistents i de-portats republicans espanyolsque se celebrà a Lyon. A aquesthi eren convidats uns estudiantsde Barcelona, i aquells joves pro-posaren que les dones donessintestimoni de la seva lluita i el seupatiment, igual que havien fet elshomes. A partir d’aquí es consti-tuí a París una comissió coordi-nada per la Neus i integrada per:Conxita Boix, Lola Casadellà,Anita Gimeno, María González iMaría Llenas. Amb el temps, lescompanyes de la Neus s’anaren

despenjant, bàsicament per lesseves responsabilitats familiars,però ella no es desanimà i decidíportar-ho endavant tota sola. Aixícomençà a recórrer tota Françabuscant els testimonis de les es-panyoles.

Amb la llista d’adreces de lesdones localitzades, la Neus anàcasa per casa per entrevistar-les.“Per sort moltes em coneixien dequan dirigia el periòdic de l’UMAE.

Algunes va costar que parlessin, es-taven ressentides perquè els com-panys de lluita les havien fet invisi-bles, altres es negaren totalment,no volien remoure el passat, i altreses prestaren sense cap problema”.En general valora que la majoriade companyes li tingueren moltaconfiança.

La Neus els hi preguntava per-què havien fet la Resistència i, enel cas de les deportades, els de-

Capítol VI

126

manava que també expliquessinles seves vivències al camp. Gra-vava els testimonis amb un mag-netòfon i a les dones que no voli-en parlar de la seva experiència,les instava a que li donessin in-formació de les seves companyes.“Els insistia que em diguessin totsels noms que poguessin. Evident-ment no les podia forçar, però crecque moralment tenien l’obligaciód’explicar el que va passar”, diuconvençuda.

Amb tot el material escrit i oralque recollí entre 1965 i 1975 ambforça dedicació i paciència, la Neusha pogut confeccionar amb els

anys la primera part d’un Memori-al de dones espanyoles a la SegonaGuerra Mundial, en el qual encaratreballa a l’actualitat. Es tractad’una relació de dones espanyo-les que pertanyeren a la Resistèn-cia a França. Les fitxes estan fetesper ordre alfabètic i hi consta si ladona fou resistent, deportada o béinternada, també s’indica a quingrup de la resistència pertanyia iqui en dóna testimoni. Per exem-ple, en la de la pròpia Neus hi posa:“Català, Neus (Resistent/Deportada).Testimonis: Geneviève de Gaulle,Madeleine Lansac i Julia Paz”.

El seu compromís amb la restau-ració de la memòria d’aquelles do-nes va anar més enllà, i la Neuscomençà a escriure un llibre que ti-tulà: De la Resistencia a ladeportación. 50 testimonios demujeres españolas, que inclou testi-monis directament o indirectamentrelacionats amb l’exili, la resistènciai la deportació, inclòs el seu. En elllibre també apareixen declaracionsde tres militars republicans que fe-ren la Resistència a França. El co-

mandant Sevilla (Francisco Ruiz),que va tenir un paper destacat enl’organització dels guerrillers de laUnión Nacional Española (UNE), eraja molt vell i vivia a Toulousse. LaNeus recorda que plorava quan lidigué que les resistents espanyoleses podien comptar per milers. El co-mandant Rubio (Ramon Rubio) i elComandant ‘Oria’ (Victorio Vicuña),ambdós homologats a l’exèrcit fran-cès, també li reconegueren el pa-per fonamental de les dones espa-nyoles a la Resistència. En concret,el comandant Oria dóna testimonique la Resistència espanyola comen-çà allà on hi havia grups de dones.

Finalment, la Neus pogué pu-blicar el llibre l’any 1984 ambl’ajut del seu gran amic, l’editorcatalà Miquel Horta. Se’n van ferdues edicions, la primera ambpròleg de Manuel FernándezNieto i la segona, de ManuelVázquez Montalbán. El llibre tam-bé es traduí a l’alemany i al fran-cès. En l’edició francesa, el pre-faci l’escrigué la Geneviève deGaulle, companya de la Neus a

Introducció

127

Ravensbrück. La presentació deCes femmes espagnoles. De laRésistance à la déportation es va fera la Librería Española de l’AntonioSoriano amb la presència del’ambaixador espanyol. En l’edi-ció alemanya es prengué una fra-se seva: In Ravensbrück ging meinejugend zu Ende (a Ravensbrücks’acabà la meva juventut).

Aquell mateix any, també apro-fità el material recopilat per feruna exposició titulada: Nosaltres imoltes (Espanyoles a la Resistènciade França i als camps d’extermininazis), la qual es mostrà a l’Aulade Cultura de Rubí, a la TorreBalldovina de Santa Coloma deGramenet i a la seu de La Caixade Tarragona a Falset.

Una vegada complerta la sevamissió, la Neus donà lesgravacions al Fons d’Història Oralde l’Arxiu Històric de la ciutat deBarcelona (Ca l’Ardiaca) i unapart del seu arxiu el cedí a laBibliothèque de DocumentationInternationale Contemporaine deParís.

Col·laboració amb laMontserrat Roig

El 1975, l’Amical de Ravens-brück a París commemorà el 30aniversari de l’alliberament delscamps coincidint amb la celebra-ció de la seva assemblea nacio-nal, que aquell any presidia laNeus. A l’acte fou convidada l’es-criptora i periodista Montserrat

Roig, que llavors estava escrivintun llibre sobre la deportació decatalans (Els catalans als campsnazis, 1977). La Neus recorda aixíla seva primera trobada: “LaMontserrat em va venir a pregun-tar: ‘Tu ets catalana, oi? Em pots dirsi hi va haver republicanes deporta-des?’ I li vaig contestar: ‘Sí, totes lesd’aquell racó ho són’. Es sorprenguémolt perquè fins a les hores els homesdeportats li havien negat. Jo li digué:doncs t’han enganyat!”. Es veu quefins i tot aquell mateix dia, tresdeportats li digueren a laMontserrat Roig que no hi haguédones espanyoles deportades,quan era evident que la Neus“formava part de la comissió espa-nyola de la Federació Nacional deDeportats, Internats i Resistents Pa-triotes de França (FNDIRP), i a mésera membre de la comissió de con-trol de l’Amical de Ravensbrück, dinsdel Comitè Internacional, del qualn’era fundadora”, recorda indigna-da. En la seva opinió, el motiud’aquella actitud era que elsresistents i deportats havien

Capítol VI

128

invisibilitzat i oblidat les seves com-panyes de lluita: “Els resistents ideportats espanyols han estat elsoblidats dels francesos i nosaltres hemestat les oblidades dels oblidats”. Enaquest sentit, la Neus sentencia:“Si a tota la banda dels Pirineus hihagué un gran exèrcit de 60.000homes i dones, les guerrillesespanyoles, en tots els departamentsfrancesos també hi hagué grups deresistents i resistentes espanyols.

Moltíssims donaren la vida perFrança, però els hi han dedicatpoquíssims monuments”.

Per aquest motiu, la Neus hadedicat mitja vida a la recupera-ció de la memòria de les sevescompanyes: “si no, les dones hau-rien estat enterrades del tot. De to-tes maneres, -afegeix- quan es par-li de les espanyoles resistents aFrança i de les exterminades alscamps de la mort nazis, només es

reflectirà una ínfima part de la re-alitat”. En concret, es refereix ala dificultat d’identificar-ne algu-nes, ja que: “Durants els anys deResistència, les dones teníem unnom de guerra que vàrem conser-var com un títol d’honor. Però, en-terrades amb el nom civil, és im-possible completar la recerca pera la memòria històrica”.

A partir d’aquella revelació, laMontserrat Roig tragué el temaa la llum en el seu llibre, en elqual parla de 16 dones catala-nes deportades i en el pròlegagraeix la col·laboració de laNeus: “No puc oblidar les conver-ses amb la Neus Català al barrillatí parisenc...”. En la seva face-ta periodística, també en va ferdifusió a través d’articles i re-portatges de televisió, com l’en-trevista que li va fer a la Neusen el programa Personatges deTVE-2 el 1978. A partir d’aquí,nasqué una profunda amistatentre elles. La Neus destacà lalabor de la desaparegudaMontserrat Roig en el discurs de

Introducció

129

presentació de l’Amical deRavensbrück a Barcelona, el junydel 2006, amb aquestes parau-les: “Fou una de les primeres enfer conèixer el problema dels de-portats i les deportades amb el seugran llibre ‘El catalans als campsnazis’. I per això, la reconeixemcom la nostra mare”.

Darrers anys a l’exili

Durant els anys previs a la fi del

franquisme, la Neus s’involucràen totes les campanyes per a de-nunciar la dictadura. Així foucom, el desembre de 1970, ambl’Ambrosi Carrión (president delCasal de Catalunya de París i dela Federació d’Entitats Catalanesa l’Estranger) i altres personali-tats exiliades a França, impulsàun manifest en el qual s’exigial’amnistia per als setze militantsd’ETA condemnats al judici mili-tar de Burgos, en el qual es dic-taren 6 penes de mort, 3 de lesquals eren dobles. Van sorgirmoviments de solidaritat dins ifora d’Espanya i, davant les peti-cions d’indult arribades de migmón, en Franco finalment com-mutà totes les sentències de mortel 31 de desembre.

A més d’ETA, els darrers anysdel franquisme aparegueren al-tres organitzacions que defensa-ven la lluita armada, com elMovimiento Ibérico de Liberación(MIL), de tendència anarquista,un militant del qual, el català Sal-vador Puig Antich, fou executat

el 2 de març de 1974. Quan elcondemnaren, la Neus sentí lanecessitat de viatjar a Barcelonaper ser amb els amics.

Moviment feminista

Una de les activitats de les qualsse sent més satisfeta la Neus ésd’haver treballat amb els col·-lectius de dones. “Vam lluitar molti sempre me’n recordaré, de les re-fugiades. Algunes eren de l’antigaemigració econòmica, havien arri-bat a França abans de la guerra”.

El 8 de març de 1975, declaratany internacional de la dona perl’ONU, la Neus va protagonitzar,amb un nodrit grup de compa-nyes, una acció de protesta alconsolat d’Espanya a París. Voli-en lliurar un munt de cartes de-nunciant la persecució política al’Espanya franquista i reivindicantl’alliberament de les preses i elspresos. Les acompanyava un gen-darme perquè, com diu la Neus,“els francesos no es fiaven dels fran-quistes”. Al consolat no els volien

Capítol VI

130

obrir la porta, i té present que elgendarme s’enrabià i picava sen-se parar. Al final les van deixarpassar a l’entrada. “Ens vam po-sar en dues files, i el cònsol fran-quista al mig. Jo li vaig lliurar lescartes i ell les tirà a terra. Llavorsva preguntar: ‘Què és això?’. I re-ferint-me al que acabava de fer, livaig contestar: ‘Això és l’Espanya de

Franco!’. Ens va insultar i vaig dir-li: ‘Si no fos que és el dia internaci-onal de la dona, li donaria dues bu-fetades com no li ha donat mai samare!’. Vam sortir amb el gendar-me, i aquest li digué al cònsol: ‘Si elque heu fet aquí dins ho haguéssiufet fora, ara estaríeu detingut”.

Aquell representant diplomàtic delfranquisme ja s’havia enfrontat a

la Neus i les seves companyes enuna altra ocasió. El 1968, unes 400espanyoles es concentraren davantel consolat a París amb motiu del’any internacional dels drets hu-mans. Aquella vegada poguerenentrar i un primer grup d’unes vintpujaren corrents les escales fins eldespatx del cònsol. La Neus recor-da que era un dia laborable i hihavia un munt de gent. “Aquell homeestava mig espantat. Ens preguntà perquè érem allà i li diguérem que pelspresos polítics. Ell respongué: ‘Si són ala presó és que alguna cosa hauranfet’. I jo vaig saltar: ‘Sí, el que vostè noha fet, defensar el seu país per la de-mocràcia i per la llibertat!”. A partird’aquí, la Neus va portar a termel’acció que havien planificat. Li di-gué al cònsol que Espanya estavadins les Nacions Unides i que per aser-hi s’havia de respectar els dretshumans, requisit que no complia.Així que li va llegir la Declaració delsDrets de l’Home, “punt per punt i bena poc a poc”. Aquell dia les donesespanyoles van omplir el consolat.

Introducció

131

Retorn a Els Guiamets

El 20 de novembre de 1975, diade la mort de Franco, la Neusassegura que totes les botiguesde França es van quedar sensexampany: “Anàvem de celebracióen celebració amb els amics espa-nyols exiliats i també amb els fran-cesos”. Mort el dictador, noméss’havia d’esperar la culminaciódel procés de transició política aEspanya. Quan l’1 de juliol de1976 el rei Joan Carles I substituíl’Arias Navarro per l’AdolfoSuárez, la Neus i en Fèlix decidi-ren retornar. “Vam viatjar en elnostre cotxe, quan ja no hi havia capperill per al meu home”, recordala Neus.

Després del llarg exili, la Neus ien Fèlix van viure dos anys a ElsGuiamets. S’instal·laren a la an-tiga casa familiar, i l’hivern el pas-saven a França amb els seus fills.Com que estaven jubilats, pogue-ren dedicar totes les seves ener-gies a reorganitzar el PSUC a lacomarca del Priorat amb altres

companys i companyes: “Recordola Rosa de la Bisbal de Falset, laGemma Peyri i el seu marit, el Ger-minal, que són de Porrera... Ens re-uníem a Falset i al meu home el vanfer responsable polític perquè teni-en confiança en la seva preparació,ell havia organitzat escoles del par-tit a França”, explica la Neus.

La intensa tasca militant es tra-duí en un gran resultat a les pri-meres eleccions del 15 de juny de1977. Segons paraules de laNeus: “Encara hi havia molta por a

l’hora de votar, però el PSUC va serel segon partit més votat a Catalunyai també a la comarca del Priorat.Vam fer un gran Partit”. Durant lacampanya electoral, ella i en Fèlixenganxaven cartells pel poble.“Portàvem una escala, una galledavella amb cola i una escombra. Lagent ens mirava per les finestres i jocridava: ‘Visca les joventuts comu-nistes dels Guiamets!’ i érem els mésvells... L’alcaldia ens cedí tres plafonssi, abans que els posessin, ja els haví-em empastifat tots”.

Capítol VI

132

La Neus també recorda ambemoció la gran manifestació del’Onze de Setembre de 1977. “Laprimera Diada de la democràciavam fer una gran concentració a laPlaça de la Quartera de Falset. Por-tàvem la bandera catalana i la ban-dera republicana. Va ser un èxit,perquè allà hi havia molt gent dedreta. Tots no eren feixistes, peròal Priorat hi havia gent molt catòli-ca i conservadora”. Amb el cotxe

d’en Fèlix i acompanyats d’algunscamarades, anaren pels poblesconvocant la gent. Uns joves dePorrera havien demanat a laNeus que preparés un discurs perla Diada i ella el llegia a cada llocque visitaven. Afirma que acon-seguiren mobilitzar unes 6.000persones de tota la comarca.

Una vegada reorganitzat elPSUC al Priorat, la Neus i en Fèlixdecidiren traslladar-se a Barce-lona i passar els estius a ElsGuiamets, on anaren refent lacasa amb els seus estalvis, “quancobràvem endarreriments de lespensions”. Com que els pisos a lacapital eren molt cars, finalmenten compraren un a Rubí, ons’instal·laren el 1978. A partird’aquí la Neus reprèn el contacteamb el Partit a Barcelona. El Ro-man li presentà els companys dela direcció a la seu del PSUC alcarrer Ciutat.

En aquells primers anys de lademocràcia, la Neus fou molt crí-tica amb el paper que jugà la di-recció del PCE en el procés de

transició. La seva opinió, com lade tants altres comunistes, ésque es van fer massa concessionsi diu que encara ara estem “tran-sitant”. Tot i així, fou disciplinadai acceptà les decisions del Partit.Això no treu que sentenciï el lla-vors secretari general del PCE,Santiago Carrillo: “Va cedir en totel que demanava el Suárez, i ellho justificà dient que era l’únicamanera de legalitzar el Partit. Voliaser un dels pares de la Constituciói de la Transició, es pensava que elfarien ministre”.

Respecte a la Constitució, diuque “és bonica, però no s’aplica.Els pares de la Constitució estavenadormits, no van fer gaire bé la fei-na. Van quedar moltes coses penja-des i jo ja deia que portarien pro-blemes i ho pagaríem més tard. Iara mateix ho estem vivint amb l’Es-tatut”.

El que ella defineix com un pro-cés de socialdemocratització delPCE i del PSUC, impulsat perSantiago Carrillo amb el nomd’eurocomunisme, culmina el

Introducció

133

1982 amb el trencament del par-tit català. Aquell any, els militantsque defensaven l’ortodòxia mar-xista-leninista fundaren el Partitdels Comunistes de Catalunya(PCC). La Neus afirma: “El Carrillova venir a desfer-nos el Partit ambmètodes il·legals. Quan un Congrésestà aprovat, no es pot tocar, s’had’esperar al següent. I després del5è Congrés del PSUC (el 7 de ge-ner de 1981, on es rebutjà l’eu-rocomunisme per majoria), ell vaconvocar una Conferència extraor-dinària. Això era contrari als esta-tuts, però ja tenia gent del seu cos-tat. I nosaltres vam crear el PCC”.

Militància al PCC i alsmoviments socials

La dècada dels 80 la Neus i enFèlix es dedicaren a la vida políti-ca a Rubí. “Vam dir al Partit quetreballaríem tot el que poguéssim,perquè ja érem grans, i que els hi-verns els passaríem a França ambels nostres fills. No vam tenir capcàrrec, el meu home no ho va vo-

ler”. Tot i així, la parella s’implicàa fons en les tasques partidàriesi també participaren en organit-zacions sindicals i socials. La Neusexplica que cada dia tenien unareunió, de la secció de Pensionis-tes i Jubilats de Comissions Obre-res, del Partit, del comitè per lapau... I un cap de setmana al mes,assistien com a convidats a la re-unió del Comitè Central del PCC.Tampoc es perdien cap manifes-

tació i donaven suport a totes lesvagues convocades pels treballa-dors de les fàbriques de Rubí i dela comarca.

Com a sindicalista de Comissi-ons Obreres, la Neus tambéprengué la paraula en algunad’aquelles manifestacions, comen la de la gran vaga general del14 de desembre de 1988. Laseva intervenció se centrà en elpaper de les dones en l’èxit de la

Capítol VI

134

mateixa a Rubí. La recorda així:“Van venir moltes dones i totesestaven callades. Jo anava alcapdavant de la manifestació ambels organitzadors i, aleshores, emvaig posar a la tribuna i els hi digué:‘Heu estat al costat dels vostresmarits, els heu portat el menjar, usha perseguit la guàrdia civil... i arano dieu res? No ho han fet ells sols,vosaltres heu recolzat aquesta vagai quan una persona ajuda unvaguista, és un d’ells”.

En aquells anys, concretamententre 1981 i 1986, la Neus tam-bé treballà activament en el mo-viment per la pau i el desarma-ment, per la seva experiència prè-via a França. Era l’època delsmoviments anti-OTAN. El governde centre-dreta de Calvo Soteloaprovà l’entrada d’Espanya al’organització militar europea,abans de ser derrotat pel PSOE ales eleccions de 1982. A les Se-gones Jornades Catalanes de laDona que se celebraren aquellany, la Neus participà en la Co-missió per la pau i proposà a les

companyes denunciar pública-ment l’entrada d’Espanya al’OTAN. “Vam fer un manifest derebuig signat per més de mil dones”.La Neus també entrà a la direc-ció del Comitè per la Pau deCatalunya, presidit pel doctorMoisès Broggi. En aquest hi par-ticipaven sindicalistes, intel·-lectuals, estudiants... Es reuniencada setmana a la Ronda SantPere de Barcelona. Va intervenir

a moltes xerrades que s’organit-zaven per les localitats, on s’ana-ven creant comitès. Però malgratla seva força, aquell ampli movi-ment per la pau “es va apagar decop a tot arreu”, afirma la Neusreferint-se a la campanya delPSOE pel sí a l’OTAN, que va gua-nyar el referèndum el 1986.

La Neus tampoc ha abandonatmai l’activisme feminista. Allà ona anat, sempre ha defensat el

Introducció

135

paper de les dones. “Jo sempre heestat feminista, però de veritat, nod’aquestes de pamflet. No estic encontra dels homes, puc estar-hid’acord. Les batusses que he tingutamb els homes han estat per temespolítics”. La Neus destaca la forçadel moviment de dones que sorgíels primers anys de la democrà-cia i que s’anà consolidant. Aixírecorda les multitudinàries mani-festacions del 8 de març aBarcelona: “Érem unes 10.000dones, sortíem de la Plaça Univer-sitat i marxàvem per la Rambla finsarribar al Govern militar, tallant lacirculació i cridant: ‘Volem la terraverda, militars a la merda!”.

Ella creu que la igualtat comen-ça per l’educació. “Jo em vaig ju-rar que si tenia fills no faria dife-rències i ho he complert. A la mevafilla li vaig dir: ‘no et sentis mai in-ferior, treballa i no depenguis maide cap home, perquè així et senti-ràs lliure”. I en aquest sentit espronunciava en la xerrada que vafer el 8 de març de 2006 a Rubí:“Vull que els homes comprenguin les

dones. Quan nosaltres tinguem to-tes les llibertats, que no les tenimencara tot i que visquem millor, per-què ens ho hem guanyat, que que-di clar, llavors els homes seran benlliures de veritat”.

Quant a l’actual políticad’igualtat impulsada al nostrepaís, considera que: “Hi ha do-nes fantàstiques i molt preparades,però encara estem poc represen-

tades als parlaments, tant al cata-là com a l’espanyol. Jo sempre elsdic: ‘Desperteu! Vam fer un movi-ment que semblava que ens haví-em de menjar el món i ara estemcallades, ara que tenim uns drets,no els sabem fer servir. Les animoa que militin als partits d’esquer-res, que es facin un lloc allà on hiha els homes i que siguin conside-rades pel que fan”.

Capítol VI

136

Vida a l’actualitat

La Neus va perdre el seu com-pany el 3 d’agost de 2001. EnFèlix Sancho va voler ser enterrata Els Guiamets, el considerava elseu poble. “ Es va morir als 93 anysde gran, havia tingut forces opera-cions ja, havia treballat molt... Lavida d’un refugiat és molt dura!”,afirma la Neus. Durant aquellestiu, es dedicà a passejar des-

calça pel poble cada matí. Voliasentir la terra més a prop, per-què li donés energies per a conti-nuar sense ell. “Encara em que-den dos anys per a superar-lo. Peròno crec que ho faci si no reposo méso em donen un fortificant. He per-dut molt, estic molt cansada”, diuamb enyorança.

Actualment, la Neus viu la ma-jor part del temps a Rubí i l’ hi-vern el passa al seu pis de

Sarcelles per a estar prop dels fills.El Lluís la va a veure cada dia. Elldirigeix tres biblioteques públiquesa Garges, mentre que la seva fi-lla Margarita és psicòloga i con-sellera d’orientació a una escola.La Neus diu que està orgullosad’haver-los donat estudis superi-ors i de què facin feines socials.

L’estiu el passa a Els Guiamets.Allà gaudeix amb la seva rutinadiària: “Als matins em passejo pelpoble abans que la gent s’aixequi.Vaig a comprar les verdures, des-prés compro el pa i el peix fresc,que arriba dues o tres vegades persetmana. A vegades visito la mevacosina Elvira i cap al vespre vaig adonar una volta i xerro amb els ho-mes del geriàtric. Tenen alegria deveurem, no van formar les JSU ambmi però eren de les colles dels po-bles de per allí”.

A l’agost, la Neus s’ho passad’allò més bé a la festa major.Acostuma a anar a la missa quese celebra després de la proces-só només per a cantar els Goigsdedicats a Sant Lluís, el patró dels

Introducció

137

Guiamets. I és que a ella sempreli ha agradat cantar.

Però tot i la seva avançada edat,la Neus segueix ben activa en laseva tasca de recuperació de lamemòria històrica de les donesresistents i deportades. Així, con-tinua participant en tot tipus d’ac-tes, conferències, xerrades a ins-tituts, homenatges... sobretot aEspanya.

Al país veí li atorgaren la Creude Guerra amb palmes i Creu dela França Lliure. Allà també ésmembre d’honor de Le MémorialVivant (pour se souvenir desétrangers morts pour la France etla liberté). El 1997 aquest orga-nisme li atorgà, dins la secció ‘Tes-timonis’, el Premi FrançoiseSchächter (una resistent d’orígenhongarès assassinada pels nazisa Paris el 1944), pel seu llibre Cesfemmes espagnoles. De laRésistance à la déportation. L’actese celebrà al Trocadéro de Paris idurà 24 hores, “perquè s’anavendient els noms de les persones quehavien fet la Resistència, acompa-

nyat amb música”, explica la Neus.La distinció més recent al nostre

país va tenir lloc el 30 de novem-bre de 2005, quan el llavors pre-sident de la Generalitat deCatalunya, Pasqual Maragall, lliuràa la Neus la Creu de Sant Jordi.Aquell any també va viure un ho-menatge a Sevilla, organitzat perla Junta d’Andalusia i dedicat als

deportats i deportades espanyols.A l’acte hi eren convidats els re-presentants de la comunitat gita-na, que tenen un conseller a laJunta d’Andalusia, i la Neus apro-fità per a reivindicar el paper de‘Frasquita la gitana’ al camp deRavensbrück. Ella assegura que esvan emocionar quan explicà queno l’havien deportat per gitana “si

Capítol VI

138

ho haguessin sabut, l’haguessin liqui-dat”, sinó per resistent, perquè vafer d’enllaç. “Els vaig dir que aque-lla noia ens donà una lliçó d’huma-nitat molt gran al camp, perquèmoltes li demanaven que els llegísles línies de la mà per a distreure’s...Aleshores li portaven coses i ella horebutjava dient: ‘Jo pateixo fam comvosaltres, l’únic que us puc donar en

solidaritat és la lectura de les líniesde la mà, però no vull res a canvi’.No sé on ha anat a parar”.

Actualment, la Neus també con-tinua el seu Memorial de mujeresespañolas en la Segunda GuerraMundial. Està confeccionant lasegona part a partir del que re-corda, dels documents que haanat recopilant i de diversos lli-

bres, com un en alemany que lihan deixat, que hi ha alguns nomsde les dones i els homes que vanestar a Ravensbrück.

Així mateix, vol reivindicar quees posi el nom de dones resistentsi deportades a carrers i places,tant d’Espanya com de França.De fet, té diverses propostes: “Jodemanaria oficialment a l’alcalde deParís que dediqui un carrer aSegunda Montero, una dona a laque li van penjar el marit a Figue-res abans de creuar la frontera. Ellava morir en els combats per l’alli-berament de París. Va fer de cuine-ra al vaixell ‘Bora-Bora Odisea’ dela Panamenya, en el que amaga-ven gent perseguida durant la Se-gona Guerra mundial per portar-los cap a Portugal”. També vol quees dediqui un carrer a Barcelonaa les dones deportades, perexemple a la Carme Buatell, queera de Sants. I ja ha demanat al’ajuntament de Berga que dedi-qui un carrer a l’Alfonsina Bueno,que va ser resistent i deportada.“Era de la CNT, formava part de la

Introducció

139

xarxa d’evasió Reseau Pat O’Leary.Va ser utilitzada en els experimentsdel metge de les SS Karl Gebhardt,també president de la Creu Rojaalemanya. Va morir el 1979, a cau-sa del lent però progressiu efectedel verí injectat a Ravensbrück”,afirma la Neus.

Lluita per a conservar elcamp de Ravensbrück

En els darrers 41 anys, la Neustampoc ha deixat de participar ales reunions anuals del ComitèInternacional de Ravensbrück(CIR), declarat ‘Missatger de laPau’ per l’ONU el 1987. En elsúltims temps, la seva lluita s’hacentrat en el manteniment delcamp: les integrants del CIR vo-len que es conservi com a Patri-moni de la Humanitat.

De fet, aquest camp, anomenatMemorial de Ravensbrück, ha esde-vingut l’Escola Internacional per al’Estudi de la Deportació: s’hi fanconferències, hi ha sales de projec-ció, una biblioteca... A l’antiga

Kommandanture s’ha fet un museui algunes cel·les de la presó (búnker)estan restaurades i cadascuna estàdedicada a un país d’on hi va ha-ver deportades. Com a representantespanyola del CIR, la Neus va estarprop de 30 anys reivindicant unacel·la en honor a les seves compa-nyes. Ho va aconseguir quan va ferun viatge de descans de tres dies

amb ex combatents antifeixistes ale-manys a la desapareguda Repúbli-ca Democràtica Alemanya (RDA).Aleshores, el ministre de cultura elshi ho va concedir. “Els drets d’autordel meu llibre traduït a l’alemany elshe cedit perquè es mantingui la cel·lade les espanyoles. Cada any posàvemla bandera republicana i ens la treien.L’he fet emmarcar, tant la catalana

Capítol VI

140

com la republicana”, insisteix laNeus. I afegeix que durant el perío-de de la RDA, “a més de preservaraquests llocs -també es conserven elsforns crematoris- es va construir el‘Mur de les Nacions’ fet de rajoles ro-ges on cada país té el seu nom, perordre alfabètic, esculpit en bronze”.

La Neus es queixa que les bar-raques han desaparegut totes iafirma que si el que hi ha aRavensbrück encara existeix és acausa de la tenacitat de les de-portades, dels seus familiars iamics, “juntament amb les campa-nyes internacionals de protesta ques’oposen constantment a tots els pro-jectes que puguin amagar l’existèn-cia del camp”. En aquest sentit, ex-plica que el CIR ha lluitat moltsanys per a impedir la construcciód’una autopista que havia de tra-vessar tot el camp. Tot i així, vahaver-hi discussions internes, per-què algunes membres del CIR es-taven disposades a negociar. Erenfilles de deportades i la Neus lesva tallar en sec: “Les vostres ma-res s’hi oposarien igual que jo, però

vosaltres teniu deures, no drets”.Aquest posicionament, compar-

tit amb la francesa Annette Chalut,presidenta del CIR des de 1999, iamb la presidenta de l’Amical ale-manya, provocà que algunes com-panyes les qualifiquessin d’intran-sigents. La Neus els contestà sen-se embuts: “Hem de ser-ho per aque no destrueixin el camp! A

Holleischen vaig ser gandula i araresulta que sóc intransigent...”.

Finalment aconseguiren aturarla construcció de l’autopista, tam-bé la d’uns grans magatzems i unpàrking... Una altra de les sevesfites ha estat que es descobreixi elcamp Jugenlager Uckermarkd’adolescents, que estava tot en-sorrat. Però en la darrera reunió

Introducció

141

del CIR a Eslovènia, la conserva-dora del camp els hi ha presentatun nou projecte que les deporta-des també han rebutjat: consisteixen fer un bastiment que tapariatota la perspectiva deRavensbrück. “És una mena demonument amb tot d’arbres al vol-tant”, informa la Neus, que afe-geix: “La presidenta i totes les dele-gades del CIR ens hi oposem ferma-ment, perquè el lloc es convertiriaen una mena de parc temàtic quedesvirtuaria completament la memò-ria dels fets que allà es van viure i elque va representar el camp”.

Fundació de l’Amical deRavensbrück a Espanya

Aquest és el motiu pel qual laNeus ha dedicat, en el darrer any,tots els seus esforços a la creacióde l’Amical de Ravensbrück d’Es-panya dins del Comitè Internaci-onal. L’objectiu és continuar latasca de recuperació de la memò-ria històrica al nostre país icontribuir des d’aquí a conservar

el camp. Ella ja havia instat a quèes creés l’Amical el novembre del2002, quan fou convidada a unasessió del Parlament deCatalunya, concretament a la co-missió permanent de Legislaturasobre el procés d’equiparacióentre dona i home. La presidia laJoaquima Alemany, diputada deCiU i responsable de l’InstitutCatalà de la Dona fins el 1999.La Neus l’aprecia molt des de fa

més de 10 anys, perquè laJoaquima Alemany l’ajudà a ce-lebrar a Barcelona la trobada delComitè Internacional de Ravens-brück el 1994.

El naixement de l’Amical al nos-tre país comença a ser un fet el2005, quan el conseller de Relaci-ons Institucionals de la Generali-tat, Joan Saura, acompanyà ofici-alment la delegació espanyola enel pelegrinatge internacional al

Capítol VI

142

camp de Ravensbrück per comme-morar el 60è aniversari del seualliberament. També hi assistí l’am-baixador espanyol a Berlín, el Sr.Gabriel Busquets. A partir d’aquí,es funda l’Amical de Ravensbrück,que pren el compromís de conti-nuar la tasca iniciada per la Neus

i transmetre-la a les futures ge-neracions. En la memòria de lanova associació es reconeix que:“Han hagut de transcórrer 60 anysfins que les dones, homes i criaturesque van patir i morir a Ravensbrückhan tingut reconeixement oficial delseu país”.

La mateixa Neus, quepresideix l’Amical, va fer eldiscurs de presentació alparanimf de la Universitat deBarcelona, el juny de 2006, totexplicant que: “Un dels motiusprincipals de fundar l’Amical deRavensbrück, parteix del jurament

Introducció

143

que ens férem, en el moment del’alliberament dels camps de lamort, totes les deportades ideportats, que mentre visquéssim,explicaríem tot el que havíem visti sofert. Les raons són les mateixesque em van portar a defensar laRepública, a fer la Resistència a

França i a lluitar contra el feixisme:el meu amor per la pau, la llibertat,la tolerància i la justícia social”.

La nostra Amical s’estrena ambuna missió important: l’organitza-ció de la propera trobada del Co-mitè Internacional de Ravensbrück,que se celebrarà el 2007 a

Barcelona, a petició expressa del’anterior conseller de RelacionsInstitucionals de la Generalitat deCatalunya. De manera que laNeus Català té molta feina perendavant. Ella és un clar exemplede que mentre hi ha vida, hi hamotius per a seguir lluitant.

Capítol VI

144

AnnexesAnnexes

146

147

ÍNDEX D’IL·LUSTRACIONS i FOTOGRAFIES

Portada- La Neus Català a l’antiga Estació del Nord. Barcelona. 1978. Fotografia de Pilar Aymerich

IntroduccióPàg. 12 - La Neus Català en un dels nombrosos actes d’homenatge fets darrerament.Pàg. 14 - La Neus Català visitant l’exposició de fotografia “La memòria del poble” al Casal de l’Era, on descobrirà unaantiga fotografia del seu pare, Baltasar, treballant al Sindicat Agrícola. Els Guiamets.Agost 2006.Pàg. 15 - La Neus Català al menjador de la casa on va néixer amb l’Elisenda Belenguer. Els Guiamets. Agost 2006.Pàg. 16 - Jordi Miralles, Coordinador General d’EUiA en el dia de l’entrega del carnet de militant a la Neus Català.Sopar anual d’EUiA a l’espai del Fòrum. Barcelona. 2006. Arxiu Fundació Pere ArdiacaPàg. 17 - La Neus Català amb la cònsul de Veneçuela, Belén Rojas, Marià Pere, secretari general del P.C.C. i el cònsulde Cuba, Carlos Castillo (d’esquerra a dreta) en el sopar anual d’EUiA celebrat a l’espai del Fòrum. Barcelona. 2006.Arxiu Fundació Pere ArdiacaPàg. 18 - La Neus Català amb l’Elisenda Belenguer als Guiamets. Agost 2006.Pàg. 19 - La Neus Català amb el Manolo Moreno, responsable de l’àrea d’història de la Fundació Pere Ardiaca.Arxiu Fundació Pere Ardiaca. Celebració del 75è aniversari de la II República davant el monument de Francesc Macià. 14abril de 2006Pàg. 20 - D’esquerra a dreta: Quim Cornelles i Luís Juberías de la Fundació Pere Ardiaca, Sandro Maccarrone de la C.J.C.-Joventut Comunista amb la Neus Català. Celebració del 75è aniversari de la II República davant el monument deFrancesc Macià. 14 abril de 2006

Capítol primerPàg. 22 - La Neus Català als Guiamets a la plaça de la vellesa amb les vinyes al fons. Agost 2006.Pàg. 23 - La Neus Català amb la seva amiga Antònia, i el seu amic, Javier Reparaz als Guiamets. Estiu 1999.Arxiufamiliar de Christine Lohbauer

148

Pàg. 24 - Treballadors al Sindicat agrícola d’Els Guiamets. A la dreta, Baltasar Català, pare de la Neus. Fotografia del’Arxiu familiar de Josep Mª Vallès de Cal Pau. Cedides per Carles Giné.Pàg. 25 - La Neus Català amb la seva amiga Glòria Barceló, a la cantonada del seu carrer al barri de la Barceloneta. ElsGuiamets, Agost 2006.Pàg. 26 - La Neus Català amb l’antic capellà d’Els Guiamets, Mossèn Antoni O’Connell a l’entrada de l’esglèsia. FestaMajor. Agost 2006.Pàg. 27 - La Neus Català a la porta de la casa on va néixer. Cercavila i Festa d’Homenatge a la gent gran, amenitzadaper la Cobla Principal de Tarragona dins els actes de la Festa Major d’Els Guiamets. Agost 2006.Pàg. 28 - La Neus Català al cementiri dels Guiamets. Agost 2006.Pàg. 29 - La Neus Català amb l’Àngela Jackson, historiadora i presidenta de l’Associació No jubilem la memòria delPriorat a la seva casa de Marçà. Agost 2006. L’Àngela Jackson és autora del llibre: Més enllà del camp de batalla (Ed.Cossetània. Valls. 2004) sobre la Cova hospital de la Bisbal de Falset i investiga sobre l’estada de les Brigades Interna-cionals al Priorat durant la Batalla de l’Ebre.Pàg. 30,31 - Dibuix publicat a l’Esquella de la Torratxa al 1931 que fa referència al vot femení i com entre les pròpiesdones no hi havia unanimitat.Pàg. 32 - Cartell de la guerra civilPàg. 35 - Cartell de la guerra civilPàg. 36 - La Neus Català, acompanyada del seu cosí Pepito (Josep Giné) i la seva dona Pepita (Pepita Marco), amb quiva organitzar les J.S.U.C. en esclatar la guerra civil espanyola. Concert-vermut a l’envelat durant els actes de la FestaMajor d’Els Guiamets. Agost 2006.Pàg. 37 - La Neus Català al poble vell de Corbera d’Ebre durant una visita-recorregut pels espais de la Batalla de l’Ebre,organitzada pel Centre d’Interpretació 115 dies de Corbera d’Ebre. Agost 2006.Pàg. 38 - Búnker de la trinxera de les Devees (la Fatarella). Visita-recorregut pels espais de la Batalla de l’Ebre organit-zada pel Centre d’Interpretació 115 dies de Corbera d’Ebre. Agost 2006. Fotografia de Raquel Avinyó Falcó.

Capítol segonPàg. 40 - Fragment del GuernicaPàg. 41 - Cartell del PSUCPàg. 42 - Masia de Cal Comte on la Neus treballarà d’ajudant d’enfermera durant la guerra civil. 1946. Fotògraf:

149

Antoni Gasch. Buch del Club Excursionista de Gràcia. Arxiu municipal del Districte de Gràcia.Pàg. 43 - “Aquí m’hi sento molt lligada perquè va ser la primera experiència que vaig tindre d’anar tota sola pel món i detindre una gran responsabilitat. Jo tenia molta por perquè és clar era jove, i jo venia de família de pagès, vivíem tots enfamília i ho féiem cada dia tot junts.Aquí em trobava tota sola i no estava molt preparada!. Però me’n vaig ensortir.Lescapacitats que jo tenia me van servir” La Neus Català amb l’aleshores alcalde de Premià de Dalt, Sebastià Pujol i Puig.Homenatge i visita a Premià de Dalt. 11 d’octubre del 2005. Arxiu Fundació Pere ArdiacaPàg. 44 - Cartell “Aidez Espagne”. Joan Miró. Març del 1937.Pàg. 45 - “La Montserrat no sabia que abans que hi nasqués ella, en aquella casa hi havia hagut una colònia de nensrefugiats, perquè ningú no li va parlar mai de la història de la casa” La Neus Català visitant l’antiga Finca Can Tries de Bes(actual Finca Castelldaura) de Premià de Dalt. A mà esquerra, l’aleshores alcalde de Premià de Dalt, Sebastià Pujol i a màdreta, el Sr. Valerià Pujol Villà i la Sra. Montserrat Mandri Paret, filla dels masovers de la Finca en acabar la guerra civil.Premià de Dalt. 3 d’abril del 2006. Arxiu familiar de Sebastià Pujol.Pàg. 46 - - - - - La Neus Català visitant l’antiga Finca Can Tries de Bes (actual Finca Castelldaura) de Premià de Dalt acompa-nyada de l’aleshores alcalde de Premià de Dalt, Sebastià Pujol. 3 d’abril del 2006. Arxiu familiar de Sebastià Pujol.Pàg. 47 - Batalla de l’Ebre. Il.lustració del còmic Primavera Tricolor. Dibuixos de Pepe Farruqo. Edita: Fundació PereArdiaca. DeBarris. 2006.Pàg. 48 - Façana de les escoles públiques de Darnius inagurades l’any 1933, on la Neus va passar els últims dies abansde creuar la frontera i marxar a l’exili. Fotografia de Pere Perxés i Jordi BoschPàg. 49 - “M’agradava molt la lluna però la vaig maleir el dia que havia de creuar la frontera, feia lluna plena”D’esquerra a dreta, Lluís Fontané i Palmira Cases (socis de l’Associació Triangle Blau) amb la Neus Català, i Jordi Riera,president de l’Associació Triangle Blau, i la seva dona Carme Daviu. Davant del monument a la Retirada durant els actesd’homenatge a Lluís Companys al monument del Coll de la Manrella. La Vajol. 15 d’octubre del 2006. Arxiu familiar JordiRiera.Pàg. 50 i 51 - Imatge de refugiats espanyols arribant al Camp d’Argelés.Pàg. 53 - Benita Moreno al camp d’Argelés. 1941. Les barraques del darrera eren per als xòfers dels gendarmesfrancesos. Arxiu familiar de Benita Moreno.Pàg. 54 - Carta de demanda de trasllat (salconduït i certificat mèdic) de les refugiades espanyoles: Rosa Pallejà, AvelinaSabaté i Rosanna Català del Centre d’acollida de Saint Claude de Jura al sanatorium-preventorium de Lannary (Trélissac-Dordogna). Archives municipales de Saint-Claude

150

Pàg. 57 - Maria Barberà, Maria Mira Barberà, Salvador Mira Barberà i unes amigues al camp de refugiats de Clarmontd’Alvèrnia. França. Any 1940. Arxiu familiar de Maria Mira Barberà i Maria Casas Mira.Pàg. 59 - - - - - De dreta a esquerra: La Neus amb la seva neboda, Rosanna i la seva amiga Julieta, en un prat de la Dordogna.1941-1942. Arxiu familiar Neus Català.

Capítol tercerPàg. 62 - Símbol de la Resistència a França.Pàg. 63 - “Quan em van fer aquesta fotografia estava molt preocupada per tot el que venia. Era molt dur fer laResistència” La Neus Català amb 27 anys mentres feia la Resistència a França abans de ser detinguda. Es tracta de lespoques fotografies que conserva de la seva joventut. Any 1942. Arxiu familiar Neus CatalàPàg. 64 - - - - - “Un dels típics racons del Perigord negre”. L’alcaldia de Domme, molt propera al llogaret de Turnac on vivienla Neus i l’Albert Roger, el seu primer company.Arxiu familiar Neus CatalàPàg. 65 - - - - - La Lina Bosque (Paulina Iglesias), amb només 16 anys feia d’enllaç a la Resistència per la zona de lesCévennes, juntament amb la seva mare, la Cristina, que era a més a més, un punt de suport. La Lina és un dels testimonisdel llibre de la Neus: De la Resistencia y la deportación. 50 testimonios de mujeres españolas. Arxiu familiar Neus CatalàPàg. 66 i 67 - - - - - La Neus Català amb la seva filla a Domme (Perigord noir), fent broma. Arxiu familiar Neus CatalàPàg. 68 - - - - - Els fills de la Neus, Margarita i Lluís a les muralles de Domme (Perigord noir). Durant la Resistència, a Domme,els maquisards tenien com a punt de suport la casa de la Maria Goñi, una refugiada i resistent espanyola. Una de lesportes de Domme conduïa directament al bosc. En cas de la visita dels nazis, podien sortir i amagar-se al maquis deTurnac. Arxiu familiar Neus CatalàPàg. 70 - Grup de maquisards.Pàg. 71 - Grup de maquisards en un combat.Pàg. 73 - Fèlix Sancho Lorón, segon company de la Neus. En la fotografia el Fèlix, Comisari General de les Guerrillesespanyoles durant la Resistència. Arxiu familiar Neus CatalàPàg. 74 - Limoges, Maison d’Àrret.

Capítol QuartPàg. 78 - “A Compiègne, quan marxaven els trens d’homes cap als camps, jo cantava la cançó de l’Exèrcit popular per a

151

veure si hi havia algun català!, però què m’havien de sentir els pobres!!”. Fragment de l’Himne i cançó de l’Exèrcit popular.Pàg. 79 - L’esplanada on hi havia els barracots del camp de Ravensbrück.Pàg. 80 - - - - - La piconadora (planierung) que arrossegaven les dones per aplanar el ciment al Camp de Ravensbrück.Pàg. 81 - La Neus Català acompanyada dels seus fills, Margarita i Lluís durant el peregrinatge al camp de Ravensbrücken el 60è aniversari de l’alliberament dels camps. Maig 2005. Al fons es veu la piconadora i la presó del camp.Pàg. 82 - Monument dedicat a les dones deportades. Camp de Ravensbrück.Pàg. 83 - Dibuix realitzat per la deportada francesa, Eliane Le Rolland sobre els treballs forçats i el maltractament als camps.Pàg. 84 - Forns crematoris al camp de Ravensbrück.Pàg. 85 - Barracots del camp d’extermini de Ravensbrück.Pàg. 86 - - - - - Dibuix realitzat per la deportada francesa, Eliane Le Rolland sobre els treballs forçats al camp.Pàg. 88 - La Torre de vigilància del camp de Ravensbrück.Pàg. 89 - La Neus Català acompanyada (d’esquerra a dreta) de Joaquima Alemany, Gemma Peyri i Virginia Gonzálezdurant el peregrinatge al camp de Ravensbrück. Maig 2005.Pàg. 90 - Monument dedicat a les dones mortes que reposen al llac Schwedt. Camp de Ravensbrück.Pàg. 92 - - - - - La Neus Català entre el Conseller Joan Saura, i la ex-deportada ucraniana Tània (Nadija kalnitzkaja). Aldarrera, l’Albert Julià, cosí de la Neus i l’Apel.les Carod Rovira. Peregrinatge a Ravensbrück. Maig 2005.Pàg. 93 - La Neus Català amb la seva estimada “Titi”, Teresa Menot, en un peregrinatge al camp de Ravensbrück. Arxiufamiliar Neus CatalàPàg. 94 - “Nosaltres, les deportades quan ens trobem sempre riem, perqué sóm les tres del Kommando de les Gandu-les, per això aquestes rialles!! Els altres estan mirant perquè riem com a ximples” Trobada de tres dones del KommandoFaul (Kommando de les Gandules) d’Holleischen durant el peregrinatge al camp de Ravensbrück. Maig 2005.Pàg. 97 - - - - - “Les valentes, al camp de Ravensbrück perquè quan plorava alguna la consolàvem, i les gandules aHolleischen””Qui no plorava de cara, plorava d’amagat, a qui no li podien caure les llàgrimes allà tancades..era nor-mal...!” La Neus Català i l’Assumpta Montellà, autora del llibre sobre La maternitat d’Elna. Bressol dels exiliats. Xerradasobre xarxes d’exili, solidaritat i Resistència. Centre Social de Sants. 10 d’octubre de 2006. Foto-muntatge de MariaPrenafeta.Pàg. 98 - La Neus Català a l’interior de la cel.la de la presó dedicada a les deportades espanyoles. Memorial deRavensbrück. Durant el peregrinatge al camp de Ravensbrück. Maig 2005Pàg. 100 - “Al mes de març ens donaven el vestit d’estiu, que de tant dolent que era, era com una bata transparent, però

152

aquell any, quan ens van alliberar, encara no ens l’havien donat. Per això porto el vestit d’hivern. El vem conservar perquèvem voler tornar amb ell, encara que els aliats ens portaven altra roba” La Neus Català amb el vestit de deportada delKommando d’Holleischen. Aquesta fotografia es va fer un cop fora del camp. La Neus ja tenia uns 30 anys. Arxiu familiarNeus Català

Capítol cinquèPàg. 102 - Capçalera del periòdic del PSUC Treball a l’exili.Pàg. 103 - “El meu pare sempre em deia: tu ballaries sobre el punxó d’un agulla!!” La Neus ballant a la casa de repòs aSuïssa. 1946. Arxiu familiar Neus CatalàPàg. 104 - - - - - “Muntàvem una paradeta amb souvenirs i altres coses per a guanyar diners, per a la nostra organització, pera enviar paquets a Espanya i ajudar els presos””Dormíem dins de la paradeta perquè encara vivíem a Toulousse” La NeusCatalà, amb el vestit regional, amb la seva companya Angelina Descarrega, en la parada de la Unió de Dones deCatalunya. Festa del periòdic del Partit Comunista Francès: L’Humanité. Bois de Vincennes. París. 1946-47. Arxiu familiarNeus CatalàPàg. 105 - - - - - “L’alegria i el sentiment de satisfacció d’haver resistit i no haver mort ens va durar fins l’any 1947-48".D’esquerra a dreta, Angelina Descarrega, la Fabregat, la Teresa Seguí (filla de Salvador Seguí, el “noi del sucre”), la MariaPuig i la Neus Català. Comité Departamental de la Unió de Dones de Catalunya. Plaça del Capitol. Toulousse. 1947.Arxiu familiar Neus CatalàPàg. 106 - La Neus Català amb la seva filla Margarita a Saint Mandé. Mitjans dels anys 50. Arxiu familiar Neus CatalàPàg. 107 - - - - - La Neus amb els seus dos fills, Margarita i Lluís a casa dels seus pares a Sarlat. Mitjans dels anys 50. Arxiufamiliar Neus CatalàPàg. 108 - - - - - La Neus amb el seu marit, Fèlix Sancho i el seu fill, Lluís. Bois de Vincennes. Saint Mandé. Mitjans dels anys50. Arxiu familiar Neus CatalàPàg. 109 - Portada del diari Mujeres antifascistas españolas. nº 22. Juliol de 1948. S’hi pot veure el Pavelló espanyoldins la Exposició Internacional de la dona celebrada al Parc d’Exposicions de París. Al fons es veu l’escultura reproduïdaanys més tard a la portada del llibre de la Neus Català, traduït al francès: Ces femmes espagnoles De la Résistance à ladéportation. En l’escultura feta de guix, apareix el mapa d’Espanya i dues dones amb un fusell, simbolitzant la sevadefensa. Fons del Ministerio de Cultura.Pàg. 110 - La Neus Català amb el seu marit, Fèlix, el seu fill Lluís i la seva neboda Rosanna, passejant pel Trocadero a

153

París. Anys 50. Arxiu familiar Neus Català

Pàg. 112 - - - - - “Els mestres de les escoles franceses ens deien que els fills de refugiats espanyols eren els que atenien mésa classe” El fill de la Neus, Lluís a l’escola. Arxiu familiar Neus CatalàPàg. 113 - “Estem de vacances, prop de Sarlat. Aquí vem llogar una ferme per a passar l’estiu. Jo sempre tenia moltacorrespondència que respondre, atrassada” La Neus Català amb els seus dos fills, Margarita i Lluís. Arxiu familiar NeusCatalàPàg. 114 - - - - - D’esquerra a dreta, al darrera, trobem a la Neus Català acompanyada dels seus fills, Margarita i Lluís, i delseu germà i cunyada, Lluís i Avelina. Al davant, els seus pares, Baltasar i Rosa. Sarlat. Anys 60. Arxiu familiar Neus CatalàPàg. 115 - - - - - El Félix Sancho davant del seu pis a Sarcelles, situat a les afores de París. Anys 60. Arxiu familiar Neus CatalàPàg. 116 - “Era l’1 de maig quan era costum anar al bosc a buscar Muguet i la gent dels sindicats anaven de casa en casaa vendre les flors” La Neus Català amb el seu marit, Fèlix i els seus fills, Margarita i Lluís, i amb el marit de la seva nebodaRosanna, l’Anatole Gbagudi i la seva filla, Silvia. Arxiu familiar Neus CatalàPàg. 117 - - - - - La Neus Català amb un grup de madrilenys del partit comunista en un viatge de repòs a la República Demo-cràtica Alemanya. Arxiu familiar Neus CatalàPàg. 118 - La Neus Català amb la bandera republicana al capdavant d’una manifestació amb altres deportades francesesal camp de Ravensbrück, en un dels peregrinatges. Maig 1980. Arxiu familiar Neus CatalàPàg. 119 - La Neus Català amb les seves companyes enfermeres a la Clínica Alexis Carrel. Sarcelles. Finals dels 60-70.Arxiu familiar Neus CatalàPàg. 121 - - - - - Dinar d’antigues deportades i els seus familiars després d’una Assamblea de deportats. Al centre, amb ulleresfosques, la Neus Català, a la seva dreta, la Lola Casadellà (Dolors Gené), en front, a l’extrem esquerra, la Carme Buatell,les tres representants espanyoles del Comité Internacional de Ravensbrück. La resta són deportades franceses i filles idones de deportats. Arxiu familiar Neus CatalàPàg. 122 - La Neus amb la seva filla Margarita i el seu fill, Lluís, pels carrers dels Guiamets durant la Festa major. La Neus,en disposar de la nacionalitat francesa podia entrar lliurement a l’Espanya franquista. Arxiu familiar Neus Català

Capítol sisèPàg. 124 - La falç i el martellPàg. 125 - - - - - La Neus Català i el Pere Ardiaca, aleshores president del P.C.C. (Partit dels i les Comunistes de Catalunya)

154

durant l’acte de presentació del llibre: De la resistencia y la deportación. 50 testimonios de mujeres españolas. NeusCatalà a Barcelona. 1984. Arxiu Fundació Pere ArdiacaPàg. 126 - La Neus Català amb la periodista Montserrat Armengou en el passi del documental Ravensbrück: L’infern deles dones. Fundació Pere Ardiaca. 6 abril de 2006.Pàg. 127 - Cartell de l’exposició: Nosaltres i moltes més (españolas en la Resistencia de Francia y en los campos deexterminio nazis). Del 17 al 25 de març de 1984 que organitzava l’Aula Cultural de Rubí. Caixa d’Estalvis de Terrassa.Arxiu familiar Neus Català. La Neus ha cedit l’exposició als fons del Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI) alPavelló de la República de la Universitat de Barcelona.Pàg. 128 - - - - - La Montserrat Roig i la Neus Català en la presentació del llibre traduït al castellà “Els catalans als campsnazis” a la Llibreria Cervantes a Madrid. Arxiu familiar Neus CatalàPàg. 129 - Manifest de protesta contra el Judici de Burgos. 1970. Procedència: Arxiu M. Tarradellas del Monestir dePoblet.Pàg. 130 - D’esquerra a dreta: la Neus Català, amb l’Emilia Requesón (grup de dones Òvul) i la Rosa Pérez, de l’Associ-ació per a la III República. Xerrada organitzada pel Grup de Dones Òvul en motiu del 8 de març, dia Internacional de ladona treballadora. Ateneu de Rubí. 11 de març de 2006Pàg. 131 - La Neus amb el seu marit, Fèlix i la seva filla, Margarita a una terrassa de Cambrils, menjant un gelat. Arxiufamiliar Neus CatalàPàg. 132 - “Al final d’aquest discurs, acabo dient que hem d’estar federats” Primera pàgina del discurs sobre la diada del’11 de setembre, preparat per la Neus Català per a la mobilització i convocatòria de la primera manifestació de la diadaa Falset, l’any 1977. Arxiu familiar Neus Català.Pàg. 133 - La Neus Català rep un homenatge per part del grup Iniciativa per Catalunya-Els Verds de Rubí, en motiu del 8de març, dia Internacional de la dona treballadora. 5 de març de 2006. Arxiu familiar Neus CatalàPàg. 134 ----- La Neus Català participant en una manifestació de suport a El Salvador i Nicaragua. Arxiu Fundació PereArdiacaPàg. 135 - En Lluís i la Margarita, fills de la Neus, llegint unes paraules a sa mare en el seu 90è aniversari. França. 2005.Arxiu familiar Neus CatalàPàg. 136 - Pasqual Maragall, aleshores President de la Generalitat de Catalunya fent entrega de la Creu St. Jordi a laNeus Català. Sala Oval del Museu Nacional d’Art de Catalunya del Palau de Montjuïch. 29 de novembre de 2005. JordiBedmar. Gabinet de Relacions Externes i protocol de la Generalitat

155

Pàg. 137 - La Neus Català amb la seva amiga i veïna Carmen Arévalo a l’acte d’entrega de les Creus St. Jordi. Sala ovaldel Museu Nacional d’Art de Catalunya del Palau de Montjuïch. Arxiu Fundació Pere Ardiaca.Pàg. 138 i i i i i 139 - La Neus Català amb periodistes. Celebració del 75è aniversari de la II República davant el monumentde Francesc Macià. 14 abril de 2006. Arxiu Fundació Pere ArdiacaPàg. 140 - D’esquerra a dreta, Annette Chalut (actual presidenta del Comité Internacional de Ravensbrück), Rose Guerin(aleshores presidenta del CIR), Conxa Murrall (aleshores presidenta de l’Associació catalana de la dona), la Neus Catalài la Joaquima Alemany (aleshores presidenta de l’Institut Català de la dona). Al darrera i a l’esquerra, asseguda: SigfridJacobait (aleshores conservadora del museu del Memorial de Ravensbrück). Visita a l’abadia de Montserrat durant els diesde la trobada del Comité Internacional de Ravensbrück a Barcelona, l’any 1994. Arxiu familiar Neus CatalàPàg. 141 - La Neus Català, acompanyada de la Teresa del Hoyo (secretària de l’Amical de Ravensbrück) i l’ElisendaBelenguer. Acte d’homenatge organitzat per l’Ajuntament de Ripollet i la Fundació Mª Aurèlia Capmany. Inauguració del’espai Neus Català i descobriment de l’escultura dedicada a la mateixa, obra de l’escultor Salvador Mañosa.7 de maig de 2006. Arxiu Fundació Pere ArdiacaPàg. 142 - La Neus Català, amb la Soledad Real, lluitadora antifeixista a l’interior de l’Espanya franquista i Jordi Miralles,coordinador general d’EUiA. Sopar de la Fundació Pere Ardiaca. Can Fabra. 11 de març de 2006.Pàg. 143 - Neus Català a Ravensbrück. D’esquerra a dreta: Joan Saura, Marta Selva, la Neus i el seu fill Lluïs Català.Maig 2005.Pàg. 144 - D’esquerra a dreta: Anna Sallés, professora d’història contemporània de la UAB i membre de la Junta de l’Amical,Antoni Segura, Catedràtic d’Història Contemporània i co-director del Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitatde Barcelona, Joan Saura, aleshores Conseller de Relacions Institucionals de la Generalitat, Neus Català i Joaquima Alemany,Presidenta de l’Associació de dones per la pau i la democràcia i membre del Comité d’honor de l’Amical. Acte de Presentacióde l’Amical de Ravensbrück. Juny de 2006

156

157

DOCUMENTACIÓ

- El llibre que presentem s’ha el.laborat bàsicament a partir de les entrevistes realitzades per l’Elisenda Belenguer a laNeus Català i de les diferentes xerrades que la Neus Català ha realitzat durant el curs 2005-2006. Així com també enshem basat en la següent bibliografia consultada i filmografia visionada:

Bibliografia:- Català i Pallejà, Neus: De la resistencia y la deportación. 50 testimonios de mujeres españolas.1ª edició: L’Eina 1984i 2ª edició: Edicions Península 2000.- Roig, Montserrat: Els Catalans als camps nazis. Edicions 62. 2001.- Roig, Montserrat: Personatges segons el programa del mateix títol emès per TVE (entrevista a la Neus Català). EditorialPòrtic. 3ª edició. 1979.- Bassa, David i Ribó, Jordi: Memòria de l’infern. Els supervivents catalans dels camps nazis (Entrevista a Neus Català -pàg. 325-347). Ed. 62. 2002.- Article de la Neus Català: Les Campanes de Praga. dins la Revista L’Avenç nº 302. Maig 2005.- Ravensbrück, un espai de mort un espai de record. Un viatge acompanyant a laNeus Català. 10-14 abril de 2003 organitzat per l’Amical de Mathaussen i altres camps i de totes les víctimes del nazismed’Espanya- Serrano i Blanquer, David: Les dones als camps nazis.. Ed. Pòrtic. Panorama. 2003.- Amat i Teixidó, Jordi: La República a Premià. Política i quotidianitat republicana a Premià de Dalt. 1931-1939. . . . . EditorialEl Clavell. 1997.- Castellà, Elsa: Les Masies de Gràcia. Vestigis d’una ruralia històrica.. Taller d’història. (nº 9 Col.lecció La font del’atzavara). 2006.- Bernils i Mach, Josep Maria: Darnius, Quaderns de la Revista de Girona. núm. 106 dins Sèrie: Monografies locals (núm.64). Ed. Diputació de Girona/Caixa de Girona. 2003.- Margarida Abril, d’un roig encès. evocacions sobre un símbol del comunisme català. Àrea d’Història de la Fundació PereArdiaca. Col.lecció Memòria sentida núm. 1. Edita Debarris. 2004.- Meroño i Cadena, Pere: “Román” l’home que va organitzar el PSUC. Àrea d’Història de la Fundació Pere Ardiaca.

158

Col.lecció Memòria sentida núm. 2. Edita Debarris. 2005.- Col.lecció La Guerra civil a Catalunya. 4 volums: 1) Alçament militar i 1ers mesos de guerra, 2) Una revolució en plenaguerra, 3) Catalunya, centre neuràlgic de la guerra, 4) Derrota, ocupació militar i exili. Dirigida per Josep Maria Solè iSabaté i Joan Villaroya. Edicions 62. 2004-2005.- Pons Prades, Eduard: Los Republicanos en la II Guerra Mundial (volum 1 i 2). RBA Coleccionables. Barcelona 2006.- Sanz, Miguel Ángel: Luchando en Tierras de Francia. RBA Coleccionables. Barcelona 2006- Rodríguez, Esther: Els maquis. Col.lecció En Guàrdia!-1. Dirigida per Enric Calpena i Oriol Jonqueras. CossetàniaEdicions. 2005.- Benet, Josep: El President Companys, afusellat. Edicions 62. Barcelona 2005.

Filmografia:- Entrevista de Montserrat Roig a Neus Català, en el programa Personatges emès per TVE l’any 1978.- Reportatge: “De la Resistència a la deportació” dins els programa Giravolt, emès el 15 de maig de 1994 per TVE.- Documental: Ravensbrück. L’infern de les dones. Realitzat per Ricard Belis, Montserrat Armengou i Mª Josep Tubella peral programa 30 minuts de Televisió de Catalunya dirigit per Joan Salvat. 2005. - Programa Millennium.Preguntes amb resposta. Auschwitz any zero. (debat amb la participació de Neus Català) dirigitper Ramon Colom. TVC. 2005.- Documental: Mujeres en pie de guerra. Susana Koska

I a partir d’altres reportatges i notícies pels diferents mitjans de comunicació.