memòria de la professió

MARIA OLIVERAS I COLLELLMIRLa doctora Maria Oliveras i Collellmir va néixer al'Argelaguer (la Garrotxa) el dia 6 de setembre de1910 i, per tant, és quasi centenària. Filla d'unafamília pagesa de can Morató i predestinada acontinuar aquest estil de vida, la seva afecció perla natura i els llibres la van dur, a contracor delsseus, a deixar la casa pairal per cursar els estudisde batxillerat, de Magisteri i, finalment, de Medi-cina a la Universitat de Barcelona, on va comen-çar als anys trenta. En aquella època les donesmatriculades a primer curs eren solament poc mésdel 3% del total. Descartada una primera inclina-ció per l'Odontologia, cursà tota la carrera de Me-dicina en aquella cèlebre universitat autònoma, il'acabà l'any 1938, treballant ja com a metge elsdarrers mesos de la guerra. Els vencedors no li vanreconèixer el pla d'estudis republicà, i va haverde revalidar-los completament l'any 1941. Es col-legià a Barcelona el 18 de desembre del mateixany, que també va ser el del seu casori amb el far-macèutic Narcís Esplugas i Sabater, amb qui vatenir dos fills, l'Albert (1942) i l'Enric (1946); aquestdarrer, amb el anys, també serà metge.Entre 1941 i 1944 treballa a l'Institut Neurològicamb el doctor Ley, al laboratori i a anestèsia.Ho feia alhora en clíniques privades, dedicant-se a les anàlisis clíniques, a les transfusions i alsuport quirúrgic. L'any 1944 passa a l'HospitalClínic, al laboratori del Servei del doctor GibertQueraltó, i al quiròfan de neurocirurgia del doc-tor Ley. El 1947 el doctor Robert Macintosh laconvida a formar-se en la seva càtedra d'anes-tèsia a Oxford; hi va amb una beca i aprèn lesmés modernes tècniques anestèsiques del mo-ment, que tot seguit amplia a Londres. Ambaquest bagatge torna a Barcelona el 1948 i hidesenvolupa una anestèsia innovadora –i tam-bé torna a fer anàlisis–, al Clínic i centres privatscom la Clínica Dexeus, fins a l'any 1963, quanper excés de feina abandona l'anestèsia, i desd'aleshores es dedica solament a les tasques delaboratori fins a la seva jubilació l'any 1980.Aquesta metgessa és un exemple de coratge, devitalitat i de resiliència, i mereix, amb tota justí-cia, ser la primera dona entrevistada a "Memò-ria de la professió".

22222 Servei d’Informació Col·legial · Juny-Octubre 2009

memòriaprofessiódela

La revisió de textos i els comentaris de laredacció són obra del doctor Lluís

Guerrero i Sala

Entrevista a la doctora Maria

Oliveras i Collellmir,

elaborada a casa seva el 29

de gener de 2007 pel doctor

Carles Hervàs i Puyal,

seguint els protocols del

programa “Memòria de la

Professió” del COMB.

La doctora Maria Oliveras ens rep pun-tualment, a les cinc en punt de la tar-da, al seu domicili del carrer Madrazonúmero 96, 6è. de Barcelona. Un pispetit, endreçat, ple de records famili-ars. Als seus prop de 97 anys, la doc-tora Oliveras és una dona menuda,però molt activa, desperta i plena devitalitat; conserva un sentit de l’hu-mor molt gratificant.

Doctora Oliveras, en nom del Col-legi Oficial de Metges de Barcelona liagraïm molt la seva amabilitat deconcedir-nos aquesta entrevista.Vostè, als seus 96 anys, encara ésuna persona ocupada i ha hagut deconsultar la seva agenda per trobarun forat!

Sí, moltes tardes surto o rebo visites.I sí, ja vaig fer els 96 anys i estem al 96del carrer de Madrazo: ja veu quinescoincidències!

Una llarga vida durant la qual vostès’ha enfrontat a molts obstacles: l’ori-gen humil en un medi rural, l’oposiciófamiliar als seus estudis, les dificul-tats per la seva condició femenina, laincomprensió quan va triar una espe-cialitat poc valorada, els problemesper compaginar la vida professional ila familiar, etc. Es pot dir que ha estatuna dona lluitadora i resistent, que hasabut vèncer les dificultats amb opti-misme, coratge i un xic de tossuderia.Voldríem parlar amb vostè de tot això.Què li sembla si comencem pels pri-mers anys: on va néixer, la seva infan-tesa...?

Vaig néixer l’any 1910 en una masia,coneguda com el Morató, del termed’Argelaguer, pertanyent a la gironinacomarca de la Garrotxa. Els meus pa-res foren l’Aleix Oliveras i Ayats i laLlúcia Collellmir i Bassols. L’avi Olive-ras era de Santa Pau. Vaig ser la mésgran de set germans: quatre noies itres nois.

Quins records té de la seva vida apagès?

Des de petita vaig sentir gran afec-ció per tots els animals, els de casa iels del bosc. Fins i tot intentava aga-far algun ocell per domesticar-lo!A l’estiu, com que jo era la més grandels germans, també era l’encarre-gada de dur les vaques i els bous a lamuntanya, i aquella era una tascamolt feixuga per a una nena. Peròmentre vigilava el bestiar aprofi-tava per llegir llibres que duia d’ama-gat.

No li deixaven llegir llibres a casaseva?

De cap manera! Me’ls amagaven i finsi tot els cremaven. El meu pare era elsecretari de l’Ajuntament i en tenia, dellibres. Però no volien que m’afeccio-nés a la lectura i a l’estudi; no ho veienbé pel fet de ser una dona, i a més elsfeia por que això acabés essent unaraó per marxar de casa (com ho va serfinalment). Era la més gran i em neces-sitaven per treballar a la masia.

Com s’ho va fer per superar aquestaoposició?

Cap als vuit o deu anys jo ja tenia clarque no volia fer de pagesa. Vaig pensarque l’única sortida per alliberar-med’aquell futur era estudiar per ser mes-tra. Anàvem a escola i la senyoreta esva adonar de la meva decisió i de lesdificultats que em plantejaven per dur-la a terme, i va decidir ajudar-me. Jotenia una tia, germana de la mare, queera monja i vivia a Mataró, en un con-vent. La meva senyoreta li escriguéexplicant-li els meus problemes. La tiaLoreto (aquest era el seu nom) es posàen contacte amb els pares i aconseguíque em deixessin anar-me’n amb ella aMataró.

Quins estudis va fer a Mataró? Hi vaig anar per estudiar magisteri.

Però un cop allà em vaig adonar que hihavia altres noies fent una altra menad’estudis. La tia monja em va explicarque es tractava del batxillerat, un camíper poder estudiar més endavant al-tres carreres, com la de metge. Llavorsvaig dir: doncs jo també vull estudiar elbatxillerat! Em vaig trobar amb unadificultat inicial: jo només tenia dotzeanys i fins als catorze no em deixavenmatricular a la Normal per iniciar Ma-gisteri. Finalment em vaig matricularlliure a Magisteri i oficial per estudiarel batxillerat. D’aquesta manera vaigpoder simultaniejar els dos estudis.

Com era el dia a dia a Mataró? A Mataró només hi vaig viure vuit

mesos; després a la meva tia la desti-naren a un convent de Cassà de laSelva i me’n vaig anar amb ella. Tant aMataró com a Cassà jo era l’única in-terna seglar, de manera que tenia molttracte amb les novícies. Em llevava ales sis del matí per anar a missa i des-prés feia molta vida amb la comunitat.Amb elles vaig aprendre a fer les feinesdomèstiques: cosir, brodar, planxar,etc. Recordo les dificultats per prepa-rar els exàmens: com que a casa i a

Servei d’Informació Col·legial · Juny-Octubre 2009 33333


MA

RIA

OLI

VER

AS

I CO

LLEL

LMIR

l’escola només parlàvem el català, vaighaver d’aprendre el castellà com si fosun idioma nou! A més, moltes coses noles entenia i les havia d’estudiar dememòria, gairebé sense saber el quesignificaven.

Algun cop tornava a casa dels pares? Durant les vacances. Però per a mi no

eren temps de descans. La mare apro-fitava la meva presència perquè l’aju-dés en les tasques de la llar: fregar,cuinar, tenir cura dels animals i anarpel poble repartint la llet entre el veï-nat. Ella volia que, a més d’estudiar, joestigués preparada per dur la casa dela mateixa manera que la resta de lesmeves germanes.

Així va poder continuar els estudis? Un cop aprovat l’ingrés, me’n vaig

haver d’anar a Girona per poder seguirestudiant. El batxillerat el vaig fer perla via oficial a l’Institut, i a la vegadaem vaig matricular lliure a la Normalper poder estudiar Magisteri al mateixtemps. Durant els sis anys que vandurar els estudis a Girona vaig estarinterna al Col·legi del Sagrat Cor deMaria, a la plaça de la Catedral, molt aprop de l’Institut, que estava al carrerde la Força, on ara hi ha el Museu de laCiutat. Allà jo sempre anava amb lesnovícies: m’aixecava a les sis del matíper anar a missa, menjava amb elles,es pot dir que feia vida de monja. Notenia cap moment d’esbarjo, nomésllibres amunt i llibres avall. Fins i totvan arribar a pensar que ingressaria alconvent! Però no va ser així. Finalment,vaig acabar Magisteri i el batxillerat elmateix any; no em van suspendre maii fins i tot vaig treure alguna matrículad’honor.

Un cop aprovat el batxillerat ja vadecidir estudiar Medicina?

No. Encara no tenia clar el que voliafer. Curiosament, la meva primera in-tenció va ser fer de dentista; tot per-què vaig conèixer una noia d’Olot quefeia aquests estudis. Però va resultarque en aquells temps per estudiar lacarrera de dentista primer havies defer uns cursos a la facultat de Medicinai desprès te n’havies d’anar a Madrid,l’únic lloc on es podia cursar Odonto-logia; a Barcelona no hi havia aquestaespecialitat. De manera que em vaigapuntar a Medicina; però quan ja haviafet els dos primers cursos vaig veureque m’agradava, i que anar-me’n aMadrid, lluny de la família, seria moltcomplicat. I ja m’hi vaig quedar.

La vocació mèdica li va venir peralgun avantpassat? Hi va haver algunaltre metge a la seva família?

Deien que un germà del meu pare,l’oncle Salvador, havia fet estudis demedicina i que treballava a Barcelona;però jo no el vaig arribar a conèixermai. Deuria morir jove.

I el metge del seu poble? Algun cops’hi va fixar en ell per prendre’l com aexemple?

La veritat és que no. Quan algú esposava malalt venia el metge deTortellà, però no el recordo especial-ment. Els de pagès teníem prou bonasalut! Ara no li sabria dir cap malaltiagreu que haguéssim patit.

De manera que la figura del metgerural no li va influir, però el fet és quedecideix estudiar medicina. Això voldir que es va haver de traslladar defi-nitivament a Barcelona.

Si, és clar.

Des d’un punt de vista econòmic, pera la seva família va representar unesforç el fet d’anar-se’n a viure a unagran ciutat?

Diria que no. Recordo que els primersanys de la meva estada a Barcelona joestava interna al Col·legi de la SagradaFamília, al carrer d’Avinyó, i com jatenia el títol de mestra em van encarre-gar que fes de tutora d’un grup denens. Això i alguna matrícula d’honorque vaig tenir, ja van ser una menad’ajut.

Arriba a la facultat de Medicina cap al’any 1930. En aquella època les noiesdeurien ser una minoria.

Vàrem començar catorze noies; denois crec que n’hi havia uns quatre-cents.

Totes van acabar la carrera? No, no. Algunes ja van deixar els

estudis el primer curs. Després, en aca-bar tercer, ens van fer un examen detotes les assignatures aprovades elstres primers anys, una mena de revàli-da que estava relacionada amb la im-plantació de la nova Universitat Autò-noma de Catalunya. Ens vam presen-tar molt pocs i vàrem aprovar un deuper cent. Tres noies se’n van anar aestudiar Odontologia a Madrid, de laresta ja només vàrem quedar dues:una altra noia que es deia Pla de cog-nom, i jo; vàrem ser les úniques quevam acabar la carrera.

Continuava vivint al col·legi del car-rer d’Avinyó?

No. Al cap d’un parell d’anys es vainaugurar al Palau de Pedralbes la Re-sidència Internacional de SenyoretesEstudiants, una institució que depeniade la Generalitat de Catalunya i quedirigia la senyora Maria Solà de Sella-rés. Vaig aconseguir una plaça i m’hivaig traslladar. En aquella residènciahi havia noies de tot el món, d’Alema-nya, d’Anglaterra, etc., que havien vin-

Maria Oliveras (asseguda, la primera del’esquerra), en els seus anys d’internat alCol·legi del Sagrat Cor de Maria, deGirona.Can Morató, casa nadiua de la doctoraOliveras. L’Argelaguer (Garrotxa).

El matrimoni Aleix Oliveras i LlúciaCollellmir i els seus fills. La Maria és lasegona per la dreta.



gut per estudiar l’espanyol i algunacarrera. La veritat és que disposàvemde totes les comoditats, com per exem-ple un microbús que ens transportavaa la Universitat i a les diferents facul-tats. També venien professors a do-nar-nos conferències dos o tres copsper setmana. Fins i tot s’organitzavenfestivals i també es feia bescanvi d’es-tudiants amb d’altres països.

Tornant a la facultat de Medicina,quins records guarda, diguem-ne aca-dèmics, dels primers anys de carrera?

Recordo que l’anatomia ens la dona-va el professor Salvador Gil Vernet. Jovaig entrar a treballar en el laboratoride la càtedra per fer disseccions i deseguida em van col·locar d’ajudant perensenyar tècnica anatòmica a un grupde companys. Desprès vaig estar tresanys d’interna a la Clínica del profes-sor Agustí Pedro i Pons. Allò ja em vaagradar més ja que podia fer pràcti-ques amb els malalts, les històries clí-niques, posar injeccions, passar visi-ta, etc.

Segurament també va ser alumnadel professor Agustí Pi Sunyer i delsgermans Antoni i Joaquim Trias i Pu-jol.

Ara que ho diu, sí que els vaig tenir deprofessors. Però no en recordo res queara li pugui comentar.

Ara que ha parlat de l’anatomia vol-dria preguntar-li: quan feien dissecci-ons o en alguna altra ocasió, va notaralguna mena de discriminació pel fetde ser una noia?

No, no, mai. Els nois sempre es vanportar molt bé amb nosaltres. Jo erauna companya més, ens ajudàvem elsuns als altres i prou.

No li feien bromes? No, més aviat al contrari. Sempre em

tenien feina preparada! Em deien: apaMaria, ara et toca a tu!, i jo treballavacom tots.

I els catedràtics, li tenien algunaconsideració especial, algun detall di-ferent per tractar-se d’una noia?

No, tampoc. Jo era bona estudiant ino necessitava ajuts!

Pel que ens explica, a vostè la GuerraCivil la va agafar mentre encara esta-va estudiant la carrera. Quins recordsté d’aquell període?

Al juliol del 1936 em faltaven encarados anys per acabar medicina. Malgrat

les dificultats, vàrem continuar ananttot els dies a classe. Alguns catedrà-tics de la facultat havien marxat, peròd’altres s’hi van quedar i amb ells con-tinuàrem els estudis. El que va canviarva ser l’allotjament: en esclatar la guer-ra, a les noies estudiants ens van ferfora del palau de Pedralbes i ens vareninstal·lar en una residència masculinadel carrer d’Urgell.

Va arribar a fer de metge durant laguerra?

Els darrers mesos. Com que ja teniael títol oficial, em van enviar a un dis-pensari per a soldats i milicians, queestava prop del port de Barcelona, idesprés vaig estar treballant en un la-boratori de l’Hospital Militar de Vallcar-ca. Crec que llavors va començar lameva afecció per l’especialitat de La-boratori! També ajudava als quiròfansde l’Hospital Clínic. Durant la guerra, itambé després, a l’època de les res-triccions, moltes vegades ens quedà-vem sense llum i havíem d’acabar l’ope-ració amb la de les espelmes!

Quan va acabar el conflicte, va teniralgun problema pel fet d’haver estudi-at a la Universitat de Barcelona autò-noma?

I tant! Resulta que quan va canviar elrègim les noves autoritats van decidirque no reconeixerien els estudis fetsen aquella universitat. Per tant, perpoder obtenir el títol de metge ens vanobligar a tornar a examinar-nos de to-

tes les assignatures ja aprovades du-rant els anys de l’autònoma, davantd’un tribunal que va venir expressa-ment des de Madrid. Em vaig examinarun altre cop de catorze assignatures!Per sort vaig superar la prova i l’any1941 vaig obtenir, per fi, el títol dellicenciada en Medicina.

Un cop va tenir el títol, quina va serla seva primera feina?

Em vaig presentar a una oposició quevan convocar per a unes places demetge de guàrdia a l’Institut Neurolò-gic. Vaig guanyar una plaça i com quela guàrdia es cobria de nit, durant eldia jo treballava al laboratori i a les nitsm’encarregava dels malalts i feia leshistòries dels que ingressaven. El capdel laboratori era el doctor Ricard Rocade Viñals, un home molt enfeinat quetambé dirigia altres laboratoris fora del’hospital. Per aquesta raó, moltes ve-gades jo el substituïa en la seva tascadins del Servei. Va ser llavors que vaigconèixer dos grans cirurgians que esdedicaven a la neurocirurgia: els doc-tors Adolfo Ley i Eduard Tolosa. A poca poc em vaig anar ocupant de lesfeines que el doctor Roca de Viñalsduia a terme amb els malalts neuro-quirúrgics: em van fer responsable deles transfusions dins del quiròfan, i a lavegada em demanaven que durant laintervenció anés controlant el pols,l’estat general del malalt, etc. Tambévaig acabar per vigilar el postoperatorii posar els injectables.

Equip del laboratori de l’Institut Neurològic Municipal (entre el 1941 i 1944). A la dreta dela doctora Oliveras, el doctor Ricard Roca de Viñals, cap del Servei.



MA

RIA

OLI

VER

AS

I CO

LLEL

LMIR

Quan temps s’hi va estar, al labora-tori de l’Institut Neurològic?

Fins a l’any 1944. Però ja abans emvaig voler instal·lar pel meu compte.Un company de curs em va deixar elseu despatx del carrer Bruc per aten-dre els meus pacients. Vaig deixar defer guàrdies de nit i vaig compaginar eltreball de l’hospital amb les mevesextraccions privades. Ben aviat va can-viar tot perquè em vaig casar.

Un pas molt important en la vidad’una persona. Ens pot explicar comva anar aquest fet tan transcenden-tal?

Cap a l’any 1941 el doctor Roca deViñals em va recomanar un farmacèu-tic, en Narcís Esplugas Sabater, per-què li ensenyés a fer recomptes de lescèl·lules de la sang. Tenia una farmà-cia i volia introduir-hi aquest servei. Laqüestió és que va començar a venircada dia al meu laboratori, el teniasempre al meu costat, demanant si eldeixava mirar pel microscopi; era moltsimpàtic, seriós... Bé, als cinc mesosens vàrem casar!

Van fer una gran cerimònia? No, no; ans al contrari. Feia poc que

havien mort un germà del meu marit ala guerra i la seva família encara duia eldol. Per aquesta raó va ser tot moltmés discret. Ens vam casar al mes dejuny de 1941 a l’Argelaguer, el meupoble; vàrem convidar només pares igermans. El viatge de nuvis ens el varegalar el meu sogre: un mes perMallorca, Andalusia i Madrid. Per cert,a Madrid hi vaig haver de tornar aviat,un cop casada, per fer el doctorat.

Calia anar a Madrid? En aquells anys el doctorat només el

podies fer a Madrid. Jo hi vaig anar perfer les assignatures prèvies. Recordoque un dels professors que vaig tenirva ser un de molt famós: el doctorPedro Laín Entralgo.

Va arribar a fer la tesi doctoral? No, degut al meu treball i obligacions

familiars ja no vaig tenir l’oportunitatde preparar-la.

Els fills van arribar aviat? No van trigar gaire, no. El primer,

l’Albert, va néixer l’any 1942. El part vaser a casa nostra, natural; podria dirque sense anestèsia, per bé que cap alfinal em van deixar ensumar una micade cloroform per pal·liar els momentsde majors molèsties. Al cap de dos

dies, un altre cop a treballar. No vaigpoder allargar més la convalescènciaperquè no hi havia ningú per fer lesextraccions! En realitat, no vaig pararni dos dies. L’endemà del part ja emvaig fer portar el microscopi al llit perpoder fer un hemograma urgent! Alcap d’un parell d’anys vaig patir unavortament. Més tard, l’any 1946 vaarribar el segon fill, l’Enric. Aquestavegada em va substituir el doctor JaumeColl Sampol durant els darrers quinzedies d’embaràs. Però ni així no vaigpoder desconnectar de la feina.

Va haver de continuar treballant mal-grat l’embaràs?

Fins al darrer moment! És que hoexplico i encara ara em sembla menti-da. Jo ja estava fora de comptes i un diaem truca a casa meva el doctor Leyperquè necessitava urgentment el meusubstitut, el doctor Coll, per fer unatransfusió al malalt que en aquellsmoments estava operant i que sagna-va de forma alarmant. Vaig intentar

localitzar el meu company però no hovaig aconseguir. Tot seguit vaig agafarles meves eines i cap a la Clínica Gim-bernat, on s’estava realitzant l’opera-ció! Quan el doctor Ley em va veurearribar, va dir: “Vaya por Dios (sempredeia: por Dios, hombre, va, va, va...),hoy, además de la transfusión, tendre-mos un parto!” Vaig fer la transfusió, elmalalt es va recuperar i l’operació vaacabar satisfactòriament. Al cap d’uneshores, jo tornava a ser a la Clínica perdonar a llum al meu fill Enric, en aques-ta ocasió sense anestèsia.

O sia, al principi vostè va orientar laseva activitat professional cap al quepodríem anomenar l’especialitat d’he-moteràpia, anàlisis clíniques i labora-tori.

Si, i ens anava prou bé.

Com s’ho feia per compaginar el seutreball professional amb les tasquesdomèstiques: dur la casa, tenir curade la mainada...?

Participants del curs del Departament d’Anestèsia del Nuffield, a Oxford, l’any 1948. Ladoctora Oliveras és a la primera fila, la quarta per l’esquerra; el professor RobertMacintosh és a la segona, el segon per l’esquerra.

Me’ls amagaven i fins i tot els cremaven. El meu pareera el secretari de l’Ajuntament i en tenia, de llibres.Però no volien que m’afeccionés a la lectura i al’estudi; no ho veien bé pel fet de ser una dona, i amés els feia por que això acabés essent una raó permarxar de casa



Oh, a casa sempre hi vaig tenir noiesque m’ajudaven! Vaig arribar a tenir-ne sis. Com que no existien encara elsestris que ara en diuen electrodomès-tics, una tenia cura de la roba, unaaltra de la cuina, després la mainade-ra, i així, per “especialitats”. La veritatés que vaig tenir molta sort amb toteselles. Pensi que jo gairebé ni dormia,perquè moltes vegades les anàlisis leshavia de fer de nit ja que durant el diano tenia temps. Al matí, quan em lleva-va, apuntava tot el que havien de ferles noies i cada una tenia la seva feina,què s’havia de cuinar, què s’havia derentar... N’hi havia una només per alsnens, el més important. Tot i amb això,malgrat aquest suport, resultava moltpesat, perquè m’havia d’aixecar moltd’hora.

Matinava molt? Molt! Sap per què? Perquè els ma-

lalts esmorzaven a les set del matí, i johavia de fer les extraccions abans, ambels pacients en dejú. De manera que apunta de dia jo ja feia el recorregut pertotes les clíniques.

Com es desplaçava a aquelles horesde matinada?

Amb el meu cotxe. Anava a totes lesclíniques amb el meu vehicle. N’he tin-gut fins a quatre. Sempre corrent amunti avall. Algun cop em portava el meuhome, perquè deia que jo anava massade pressa!

No deuria ser molt habitual veureuna dona conduint un cotxe perBarcelona a quarts de set del matí!Mai la va aturar la policia?

No, al contrari. La gent em saludava!Recordo que un cop vaig tenir un acci-dent amb un tramvia, però no vaigtenir cap més problema.

Hi ha un moment en la seva vidaprofessional en què aquesta fa un giri decideix entrar en un camp totalmentnou, el de l’anestèsia. Expliqui’ns comva anar això.

De fet, tot va començar l’any 1944quan el doctor Ley va guanyar la càte-dra de neurocirurgia de l’Hospital Clí-nic, i em va cridar per formar part delseu equip. M’hi vaig poder incorporarperquè hi havia una vacant al laborato-ri de la càtedra del professor Joan Gi-bert Queraltó. De manera que portavael laboratori del doctor Gibert i a lavegada treballava al quiròfan de neu-rocirurgia del doctor Ley. Amb aques-tes ocupacions em vaig veure obligada

a deixar el meu lloc a l’Institut Neurolò-gic. Aquesta era la meva situació quanun parell d’anys després es va produirun fet providencial, la vinguda aBarcelona del doctor Robert Macin-tosh.

Qui era aquest personatge? Macintosh era un professor anglès,

catedràtic d’anestèsia de la Universitatd’ Oxford. El van convidar perquè vin-gués a Espanya a donar unes conferèn-

cies i fer demostracions de les novestècniques que feia servir per adormirels malalts. Crec que també va aprofi-tar l’avinentesa per anestesiar un pa-rent del doctor Trueta. Quan va venir al’Hospital Clínic el doctor Ley li va de-manar si volia anestesiar uns pacientsseus, i em sembla recordar que va par-ticipar en tres intervencions.

Vostè també hi era, al quiròfan? Sí. Jo vaig fer el que feia sempre:

prenia la pressió del malalt, feia latransfusió, tot el que era propi d’aquellmoment i època.

Va ser llavors quan es va sentir atre-ta per l’anestèsia?

Bé, em van cridar l’atenció algunescoses que aquí no fèiem, com la intu-

bació de la tràquea, o la utilització delseu aparell, que li deien l’aparell d’Ox-ford; malgrat tot, mai no havia pensata canviar d’especialitat. Però abans detornar al seu país, el doctor Macintoshli va oferir al doctor Ley la possibilitatde rebre com a alumne d’anestèsiaalgun metge del servei que estiguésdisposat a traslladar-se a Anglaterra.Primer, el doctor Ley va pensar en unmetge jove, de posició acomodada,que voltava per allà; quan li va presen-

tar al doctor Macintosh, aquest li vadir: “No, no, la doctora, que ja sap fermoltes coses!”

De manera que va ser el mateix Ma-cintosh qui la va escollir?

Sí, però quan m’ho van dir li vaigcomentar al doctor Ley que jo no teniadiners, que tenia dues criatures peti-tes i que no parlava anglès. Ell s’ho vapensar, i al cap de pocs dies em va dir:“Si t’aconsegueixo una beca, hi aniri-es?” Vaig respondre que llavors potserm’ho rumiaria. És clar, si m’ho paga-ven seria diferent. Total, que al capd’un temps em diu que disposo d’unabeca de la Fundació Rockefeller, quem’han concedit pel meu currículum, ique hi puc anar quan vulgui. No vaigtenir mes remei que acceptar-ho.

Recordo les dificultats per preparar els exàmens:com que a casa i a l’escola només parlàvem el català,vaig haver d’aprendre el castellà com si fos unidioma nou!

Sopar de la promoció mèdica 1932-1940, l’any 1950. La doctora Oliveras té a la seva dretael professor Màxim Soriano.



MA

RIA

OLI

VER

AS

I CO

LLEL

LMIR

Quina va ser l’actitud de la sevafamília?

La veritat és que s’ho van agafar moltbé. El meu marit, que era un bon home,encara em va animar més. Em deia:“Has d’anar-hi, has d’anar-hi per for-ça, perquè és una acció pel bé de laHumanitat! Mentrestant, jo em respon-sabilitzaré de tota la cura dels nens.”Llavors va parlar amb els seus pares iells van venir a casa nostra amb lesseves minyones, i s’hi van instal·larfins que vaig tornar d’Anglaterra.

Hi va estar molt temps en aquellpaís?

Gairebé un any.

Va fer el viatge sola? Sí, jo sola. Era al setembre de 1947.

Vaig anar primer de Barcelona aMadrid. Va ser un vol molt dolent, total’estona marejada; era un d’aquellsavions d’hèlix que anaven fent salts. AMadrid ja vaig agafar un vol directe capa Londres, em vaig refer una mica i vaigaterrar en millors condicions. Encarafaltava la darrera etapa fins a Oxford.

Com va ser l’arribada a un país com-pletament desconegut per a vostè?

Vaig tenir la sort que em va venir arebre a l’aeroport la secretària d’enMacintosh, que es deia Marjorie Gib-son. Encara que jo no parlava anglès iella no coneixia el castellà, ens entení-em per signes, bona voluntat i ambl’ajut del diccionari: imagini-s’ho. Sem-pre li he estat molt agraïda perquè totel temps que vaig romandre a Oxford lavaig tenir al meu costat, i em va ajudara resoldre molts petits problemes de lavida diària, com per exemple trobarhotel per allotjar-m’hi. Em vaig ins-tal·lar en un que es deia Randolf Hotel,molt a prop de l’hospital on em vandestinar, que en deien Radcliffe Infir-mary. De tota manera, el problema mésgran va ser l’idioma; malgrat anar pro-gressant vaig trigar tres mesos a poderseguir una conversa, i al quart mes ja elparlava.

En què va consistir la seva feina aOxford?

Com tot era nou i estrany, i haviad’anar per feina, pràcticament em pas-sava tot el dia a l’hospital. Al matíanava als quiròfans i podia veure totamena d’operacions, principalment decirurgia general i neurocirurgia. A latarda, si no n’hi havia, em dedicava allaboratori. És just dir que el professorMacintosh em va tractar amb una gran

deferència: normalment, als estrangersque feien estades a l’hospital nomésels deixaven entrar als quiròfans a mi-rar; a mi, en canvi, aviat em van deixarintubar malalts i controlar les inter-vencions i les anestèsies. També ensdonaven classes teòriques d’anestè-sia, fisiologia, farmacologia, etc.; totplegat era un ensenyament molt com-plet.

Va estar sempre en el mateix hospi-tal?

No. A Oxford hi vaig estar vuit mesos;després me’n vaig anar a Londres, a unhospital infantil. En aquest hi vaig es-tar dos mesos i mig; em va anar molt béper aprendre a anestesiar nens petits:ens feien tanta por!

Hi va coincidir amb altres metgescatalans?

Del que en tinc millors records és deldoctor Trueta. Més d’una vegada vaiganar convidada a sopar a casa seva.També recordo el doctor Montón, quetambé estava fent els cursos de la cà-tedra d’en Macintosh i posteriormentva ser cap del Servei d’Anestèsia del’Hospital de Sant Pau.

En va tenir prou amb els diners de labeca per subsistir?

La veritat és que sí. Fins i tot vaigpoder fer estalvis! Em pagaven en dò-lars americans, me’ls ingressaven albanc i jo en podia disposar. Al final hihavia uns diners; una part la vaig ferservir per comprar un aparell d’anestè-sia amb tots els complements. Em vacostar l’equivalent a unes 90.000 pes-setes; la resta va quedar dipositada albanc i encara la vaig aprofitar molt detemps per pagar les comandes quefeia de material que m’enviaven i queaquí no trobàvem. Eren uns anys difí-cils.

L’estada a Oxford va ser un fet cabdaldins la biografia de la doctora Olive-ras. Però també cal destacar que elprofessor Robert R. Macintosh va que-dar des de el primer moment captivatper la personalitat i la vàlua de lametgessa catalana. I així es posa demanifest en el curs dels nombrososviatges que anys després el profes-sor anglès va fer a Catalunya. Macin-tosh, un home molt meticulós, acos-tumava a redactar un diari dels seusviatges arreu del món. D’aquesta

Vàrem començar catorze noies; de nois crec que n’hihavia uns quatre-cents. [...] Només vàrem quedardues: una altra noia que es deia Pla de cognom, i jo;vàrem ser les úniques que vam acabar la carrera.

Servei de Neurocirurgia de l’Hospital Clínic l’any 1952. Al centre de la fotografia, davantde la monja, el doctor Ley, cap del Servei. La doctora Oliveras és la primera a l’esquerrade la segona fila.



manera recordava els fets viscuts, i elmés important, tal com ell mateix diu,li servia per reconèixer aquelles per-sones que li havien estat presenta-des amb anterioritat. Tot repassantels diaris dels seus viatges aCatalunya, trobem moltes referènci-es de la seva relació professional id’amistat amb Maria Oliveras. Ja almes de setembre de 1953, de pas capa Granada per assistir a un congrésd’anestesiòlegs, Macintosh passauns dies a Barcelona i aprofita pertrobar-se amb la doctora Oliveras ialtres companys, com els doctorsJosep Miguel i Dionís Montón, que elconviden a un sopar.Però encara fou més important el viat-ge que va fer al març de 1961, ambmotiu de l’homenatge que li oferí l’Aca-dèmia de Ciències Mèdiques deCatalunya i de Balears, que l’anome-nà Membre d’Honor. En aquella oca-sió, el matrimoni Esplugas-Oliverasva formar part de la comissió encarre-gada de donar-li la benvinguda almateix aeroport del Prat. Durant elsdies que Robert R. Macintosh va estara Barcelona, la doctora Oliveras el vaacompanyar a visitar diverses clíni-ques i fins i tot el professor va utilitzarl’aparell que la doctora havia importatdel seu país per fer l’anestèsia en unaoperació de gastrectomia. També elvan convidar a un sopar al domicili delmatrimoni Esplugas, una trobada enla qual també hi foren presents elmatrimoni Ley i els senyors Craig iGrant-Robertson, del British Council,la institució que va patrocinar el viat-ge d’en Macintosh. Finalment, vancoincidir en el gran sopar d’homenat-ge que tots els anestesiòlegs deCatalunya li van oferir. Com a mostradel gran respecte i consideració que elprofessor d’Oxford manifestava a ladoctora Oliveras, en el seu diari deixàescrit: “Quan vaig estar a Barcelonal’any 1946, al doctor Adolfo Ley li re-sultava enormement incòmode haverde dur a terme pràcticament totes lesintervencions de neurocirurgia ambanestèsia local. Quan va veure la pos-sibilitat de practicar-les sota anestè-sia general, em va demanar d’ensinis-trar i formar la Maria Oliveras, que eral’encarregada de les anàlisis clíniques.Vaig quedar tan impressionat per l’en-tusiasme i les dificultats d’en Ley, aixícom de les qualitats de la Maria Olive-ras, que vaig fer quelcom que mai ha-via fet fins aleshores, tot i que enaquesta ocasió el resultat va ser moltsatisfactori: malgrat que pràcticament

no coneixia una paraula d’anglès, hovaig arreglar tot perquè pogués anarsis mesos a Oxford. Al llarg de la sevaestada a Oxford, pràcticament va es-tar tot el temps amb els anestesistesdel Departament de Neurocirurgia.Prova del seu entusiasme fou el fet dedeixar el seu fill de divuit mesos aBarcelona durant tot aquest període.Va demostrar ser una persona intel·li-gent i treballadora, que va treure moltde profit de la seva estada. El doctorLey em va comentar que des de la sevatornada a Barcelona, s’havia tret ungran pes de sobre, per no haver depreocupar-se de l’anestèsia. Ella halimitat la seva activitat professional alcostat d’en Ley.”

Doctora Oliveras, li prego que dis-culpi els meus aclariments d’aspectesque vostè, per la seva modèstia, noens hagués explicat. Quan va tornard’Anglaterra?

Al mes de juliol de 1948. Aquestavegada vaig fer escala a Suïssa, i des-prés, directe a Barcelona. A l’aeroportja m’esperava el meu marit i el doctorLey. Ah! I un senyor de la duana queem va facilitar tots els tràmits perpoder entrar el material que duia. Pro-bablement era un conegut del doctorLey i em va ser de molta utilitat; enaquells temps tot eren dificultats iamb aquest funcionari tot va anar comuna seda.

Com la van rebre els seus fills? Imagini-s’ho, després de gairebé un

any d’estar fora de casa, essent tanmenuts! El petit, que llavors tenia uns

dos anys, en compte de dir-me “mare”em deia “la senyora de l’avió”! M’ho vadir durant molt de temps, suposo quefins que va comprendre que jo era laseva mare de veritat...

Com va continuar la seva vida quanva tornar a Barcelona?

Doncs vaig tornar a treballar d’ana-lista i d’anestesista. Al principi anavaamb el doctor Ley, d’anestesista deneurocirurgia, però aviat altres cirur-gians es van assabentar que hi haviauna persona que feia bé les anestèsiesperquè n’havia après a l’estranger ambun bon mestre. A Barcelona solamenthi havia dos o tres metges que es dedi-quessin a l’anestèsia com a ocupacióhabitual. Per aquest motiu aquests ci-rurgians em van començar a demanarque els adormís els malalts més com-plicats, i així vaig començar a treballaramb un ginecòleg, el doctor SantiagoDexeus, i un traumatòleg, el doctorSantos Palazzi. Però com que jo elsdeia que només em cridessin per alscasos difícils, passava que hi haviadies que, segons ells, tots els malaltseren complicats!

Aquella època va representar unamillora dels seus ingressos econò-mics?

Sí, es clar, però tingui en compteque jo no cobrava ni cinc de l’hospital.Vivíem de la feina del laboratori i deles anestèsies que feia privadament,a les clíniques. En conjunt, la tascasolia ser molt pesada, sobretot elsparts i les urgències. Cada dia n’hihavia una, si no era a la nit era de dia.Em cridaven, i jo agafava el meu apa-rell, perquè cal tenir en compte quellavors t’havies de dur el teu aparell, icap a la clínica. Va arribar un momenten què ja no donava l’abast per com-paginar la feina del laboratori i el tre-ball d’anestesista.

Com ho va solucionar? Vaig haver de deixar part de la feina

a d’altres companys. La cosa va anarde la següent manera. Un cosí meu, eldoctor Joan Oliveras Farrús, que era deLes Planes d’Hostoles, un poble propd’Olot, ja em feia d’ajudant gairebédes que va acabar la carrera. Un dia, el

Durant la guerra, i també després, a l’època de lesrestriccions, moltes vegades ens quedàvem sensellum i havíem d’acabar l’operació amb la de lesespelmes!

D’esquerra a dreta: el matrimoni NarcísEsplugas - Maria Oliveras, amb RobertMacintosh en un sopar ofert al professoranglès amb motiu d’un viatge que va fera Barcelona l’any 1961.



MA

RIA

OLI

VER

AS

I CO

LLEL

LMIR

doctor Dexeus em va cridar per fer unaanestèsia i jo no hi podia anar. Llavorsli vaig enviar al Joan Oliveras. Al princi-pi li va saber una mica greu el fet que jono hi pogués anar, però de seguida vaveure que el Joan també ho feia moltbé i ja van continuat treballant juntstota la vida. El doctor Oliveras ha arri-bat a ser el cap d’anestèsia de la Ma-ternitat i de la Clínica Dexeus.

El doctor Oliveras ha estat el seuúnic deixeble?

No. També va treballar molt amb mi eldoctor Antoni Castells Cirera. Aquestestava fent l’especialitat de psiquia-tria, però quan li vaig oferir el lloc d’aju-dant ho va acceptar encantat i es vapassar definitivament a l’anestèsia.Quan l’any 1963 vaig deixar la feinad’anestesista, el doctor Castells vacontinuar treballant amb el doctor San-tos Palazzi i amb el doctor Ley. El doc-tor Castells, malauradament, va morirja fa uns anys.

Segons m’ha explicat abans d’inici-ar l’entrevista, el doctor Antoni Cas-tells i Cirera havia nascut a Moià(Bages) l’any 1925, i morí a Barcelonael 1995, i va ser un bon professional.Doctora Oliveras, a nivell institucio-nal i científic, va tenir alguna partici-pació, per exemple, amb la SocietatCatalana d’Anestesiologia?

Molt poca. De totes maneres, quanl’any 1953 van demanar signatures percrear l’Associació Catalana d’Anestè-sia, dins de l’Acadèmia de CiènciesMèdiques, jo vaig ser una dels aneste-sistes que van signar amb convenci-ment. Quan van celebrar els cinquantaanys em van lliurar una placa de mem-bre fundadora. Però jo no era de donarconferències!

És sorprenent que amb la seva for-mació i capacitats arribés un momenten que vostè deixés de fer d’aneste-sista?

Potser sí, però comprengui que teniaun excés de feina i no podia amb tot. Vaarribar el moment d’escollir i vaig con-tinuar amb el laboratori; dintre de tot,era una feina menys pesada i que empermetia dedicar-me una mica més ala casa i la família.

Així, el laboratori ha estat la sevaúnica activitat professional a partir del’any 1963?

Exactament. Fins que vaig fer setantaanys i vaig decidir jubilar-me.

Aleshores, què va fer amb el labora-tori?

El vaig traspassar a un altre metge.Com acostumo a dir, vaig deixar de ferde metge, i prou! Fins avui.

Algun dels seus fills ha seguit lavocació mèdica?

He tingut dos fills, l’Albert i l’Enric.Només un, l’Enric, ha estudiat Medici-na. És el cap de cardiologia de l’Hospi-tal de Bellvitge.

No s’ha dedicat a l’anestèsia. Ambl’experiència d’haver viscut fins a quinpunt l’exercici d’aquesta especialitat liocupava a vostè gairebé totes les horesdel dia, potser li va semblar una especi-alitat massa dura, massa absorbent...

No ho sé. No n’hem parlat mai; vaanar així.

Ens podria explicar els canvis que haobservat al llarg de la seva vida en lapràctica de l’anestèsia, perquè vostèha conegut realment els inicis d’aques-ta especialitat a casa nostra. Quinsrecords conserva d’aquells primerstemps?

Quan vaig començar no existia l’es-pecialitat d’anestèsia, ni era una dedi-cació valorada, de manera que qualse-vol estudiant, infermera i fins i tot lamonja del quiròfan es podia fer càrrecd’aquesta feina. Es clar que una anes-tèsia és feia amb pocs mitjans. Llavorsencara no es feien anestèsies amb in-tubació traqueal, tot es feia amb unamascareta que es posava a sobre de lacara i els malalts s’adormien amb ètero cloroform. Però en neurocirurgia hihavia un altre problema: aquesta tèc-nica no es podia fer perquè el campoperatori estava en el cap! De manera

Per poder obtenir el títol de metge ens van obligar atornar a examinar-nos de totes les assignatures jaaprovades durant els anys de l’autònoma, davantd’un tribunal que va venir expressament des deMadrid.

1. Aparell d’anestèsia EMO importat per la doctora Oliveras.2. i 3. Dos aspectes del laboratori de la doctora Oliveras, en els anys seixanta.

1

32



que aquestes operacions començavenfent anestèsia local de la pell i despréses continuava sense anestèsia. Eraesgarrifós! Molts malalts estaven cons-cients, tenien dolor i sentien veus isorolls. La majoria es xocaven, llavorsli dèiem al cirurgià que aturés la inter-venció i procuràvem reanimar el paci-ent amb transfusions o sèrums, aug-mentant la volèmia. Eren operacionsinacabables, a vegades de més de deuhores. Tot i amb això, per a mi, elsmalalts més difícils eren els nens; elmés petit que vaig anestesiar em sem-bla recordar que tenia uns set mesos.Com que no teníem altres mitjans, fè-iem l’anestèsia amb conyac! Mullàvemuna gasa amb el licor i els hi donàvemperquè l’anessin xarrupant, fins quees quedaven endormiscats. La veritat,cada vegada que em tocava und’aquests pacients, la nit abans ja nodormia.

La situació canvià radicalment quanva tornar d’Oxford.

Si, aleshores ja va ser una altra cosa.Vaig tenir la sort de poder portar d’An-glaterra dos aparells d’anestèsia pa-gats amb els diners de la beca: uninhalador del model Oxford, el quehavia creat en Macintosh, i un aparelld’anestèsia EMO, que també l’havienfabricat a Oxford (EMO eren les inicialsdels noms dels dos metges que l’havi-en dissenyat, els doctors Epstein iMacintosh, i del lloc on es fabricava, laciutat d’Oxford). Amb aquests aparellsja vaig poder fer anestèsies amb oxi-gen, èter i protòxid de nitrogen. Tambévaig importar material d’intubació imedicaments: barbitúrics i curarina,un relaxant muscular. Amb tot això jafeia anestèsies amb intubació traque-al. Malgrat tot, al principi no podiarelaxar els malalts amb la curarina i elshavia d’intubar aprofundint moltl’anestèsia; la raó era que els neuroci-rurgians volien que el malalt respirésespontàniament, per poder detectaraixí alteracions del ritme respiratori, laqual cosa els indicava que estaven to-cant llocs perillosos de l’encèfal.

Com era un procediment anestèsichabitual?

Començava per posar anestèsic localal nas i a la gola, i immediatament feiala inducció per via intravenosa amb unbarbitúric; com que el Pentothal enca-ra no estava comercialitzat, fèiem ser-vir un que en deien Narcovenol. Amb elbarbitúric el pacient es quedava senserespirar, aleshores aprofitava aquell

moment per fer la intubació traqueal.Normalment la feia pel nas, perquè elstubs eren massa tous i si els introduïaper la boca es podien doblegar, sobre-tot en les intervencions per extirpartumors situats a la fossa posterior, jaque en aquests casos els malalts elscol·locàvem asseguts i amb el cap fle-xionat sobre el pit. Sempre posava unagasa per taponar l’entrada de la trà-quea, perquè els tubs no tenien balo-net per a pneumotaponament. Des-prés ja començava l’anestèsia amb unabarreja d’oxigen i èter amb l’aparelld’Oxford, sempre a concentracionsbaixes. Procurava mantenir els paci-ents en un grau d’anestèsia molt su-perficial, i així es despertaven al cap depocs minuts de tancar l’administraciód’èter. A vegades durant la intervencióels donava una mica d’analgèsic, elMetasedin, per controlar el dolor. Alfinal de l’operació, els hi aspirava lessecrecions i els hi treia el tub nasotra-queal, sempre quan el malalt ja haviarecuperat gairebé la consciència. Avegades els posava un tub de Mayo ala boca perquè respiressin millor i des-prés els acompanyava fins a la sevahabitació.

Les noves tècniques anestèsiquesvan millorar el resultat de la cirurgia?

Crec que sí. Pensi que a partir dellavors els malalts s’estaven totalmentquiets, ja no sentien dolor i això feiaque sagnessin molt menys. Ja no esxocaven com abans i no calia fer tantes

transfusions. També es van començara aplicar tècniques que abans no s’ha-vien fet mai. Recordo que, durant unsanys, varen desenvolupar una tècnicamolt complicada que se li deia el mèto-de de la “hivernació”.

En què consistia aquest procedi-ment?

Es tractava de baixar la temperaturacorporal del pacient per aconseguir uncert grau d’hipotèrmia i d’hipotensió.D’aquesta manera el teixit cerebralsagnava menys i el cirurgià treballavaen un camp operatori més net. Perassolir la hipotèrmia del malalt, un copadormit i intubat el cobríem amb bos-ses de gel i fèiem servir ventiladorsperquè la temperatura li baixés més depressa, i quan el cirurgià ens deia queanava a tancar, llavors s’havia de tor-nar a escalfar el pacient i posar-lo a latemperatura i tensió normals perquèpogués veure si sagnava algun vas ipoder realitzar una bona hemostàsia.Tot plegat allargava molt les operaci-ons, i ja n’eren prou de llargues!

Qui s’encarregava del postoperato-ri? Perquè llavors encara no s’haviencreat les unitats de reanimació...

No. No existien sales de despertar, nireanimació, ni res. Ho feia tot jo matei-xa. Quan s’acabava la intervenció joacompanyava el malalt fins a la sevahabitació i m’hi quedava fins que elveia despert i estabilitzat de constants.Llavors podia marxar tranquil·la.

De la seva activitat com a analista,en recorda algun fet a destacar?

La veritat és que no. Fa uns anys ensvam canviar de pis i vaig llençar tot elmeu arxiu. I això que tenia totes lesanàlisis arxivades! Jo treia còpia detots els resultats i els guardava enlligalls de diferent color, per tal detrobar ràpidament els que havia fet alClínic, els de la Clínica Dexeus i els quehavia fet a casa. Aquesta circumstàn-cia em va permetre, fins i tot, ajudaruna antiga pacient que em va demanarsi tenia còpia d’una prova que li haviafet feia anys i que ella havia perdut; li

La doctora Oliveras rep el diploma deCol·legiació Honorífica de mans deldoctor Ramon Trias Rubiès, amb motiude la seva jubilació, l’any 1984.

Al cap de dos dies, un altre cop a treballar. No vaigpoder allargar més la convalescència perquè no hihavia ningú per fer les extraccions! En realitat, novaig parar ni dos dies. L’endemà del part ja em vaigfer portar el microscopi al llit per poder fer unhemograma urgent!

calia per a presentar-la en un judicimolt important. Com que jo la tenia almeu arxiu, amb permís judicial, vaigaportar el volum relligat on hi consta-va, perquè el Tribunal pogués fer lesseves comprovacions. Va guanyar eljudici i encara em van felicitar per l’or-dre en què ho tenia tot. Però ara ja noguardo res, ja ha passat molt de tempsi no cal.

Bé, doctora Oliveras, hem de felici-tar-la per la seva memòria i la sevavitalitat. Quin és el seu secret per tenirlongevitat i qualitat de vida?

Oh! Faig gimnàs cada dia. No he estatmai malalta, la meva salut sempre haestat bona. Bé, una vegada sí que vaigtenir un ensurt. Coincidint amb la mens-truació vaig tenir un gran episodi he-morràgic i em van diagnosticar un fi-broma de matriu. Al cap d’uns mesosem van operar i em van practicar unahisterectomia, amb annexectomia iapendicectomia, en un sol temps. Finsi tot hi em van haver de fer una transfu-sió. En el postoperatori vaig tenir unafebre molt alta que no baixava ni ambantibiòtics. Va arribar el dia de Nadal ijo em trobava molt malament; llavorsvaig telefonar al doctor Pere FarrerasValentí, que tot i ser dia de festa em vavenir a veure, em va visitar i em vadiagnosticar una al·lèrgia als medica-ments. Me’ls va fer deixar i tot va serretirar els antibiòtics, i em va marxar lafebre. Mai més no he tingut res d’im-portància.

Actualment amb què es distreu? Qui-nes afeccions té?

La lectura. Cada tarda llegeixo LaVanguardia; ho faig sempre, cada dia

de dalt a baix. Em solen preguntar per-què llegeixo tant. Miri, sempre m’haagradat molt llegir, encara que actual-ment ho limiti al diari. Ja li he dit quequan era petita els meus pares fins i totm’amagaven els llibres. La veritat ésque em distreu molt i estic al dia delque passa.

La seva família també la deu tenirentretinguda... Té néts?

Sí, tinc dos néts. M’ho passo bé ambells i no em donen feina. Els caps desetmana, des del divendres, me’n vaigamb els fills i torno el diumenge a latarda. Estem junts els caps de setma-na, visc el caliu de la família i em dis-trec.

Doctora Oliveras, ha estat un plaerpoder mantenir aquesta conversa ambvostè i li donem les gràcies en nom delCol·legi Oficial de Metges de Barcelonai de tots els companys per haver-nospermès entrevistar-la per a “Memòriade la professió”. Li he de dir que, per-sonalment, com a anestesiòleg, m’hepogut identificar molt amb vostè i m’heimaginat els problemes amb què es vahaver d’enfrontar i encara admiro mésel seu coratge i la seva decidida volun-tat per superar-los. Li desitgem queconservi aquesta força i aquest ànimencara durant molts anys!

Com que jo els deia que només em cridessin per alscasos difícils, passava que hi havia dies que, segonsells, tots els malalts eren complicats!

1. Maria Oliveras i el seu espòs Narcís Esplugas, l’any 1989. 2. La doctora Oliverasacompanyada de la seva família, el 2008.

1 2

Decidir la dedicació a la

medicina quan la quasi

totalitat dels companys són

d’un altre gènere exigeix una

dosi alta de determinació,

que solament alguns esperits

ardits poden tenir. Maria

Oliveras i Collellmir la va

tenir. Una dona aparentment

fràgil, però de gran

enteressa, intel·ligent,

coratjosa, intrèpida en

ocasions, tenaç, innovadora i

discreta, va ser una de les

pioneres de l’anestèsia del

nostre país, i de les anàlisis

clíniques. La trajectòria

professional de la doctora

Oliveras cal entendre-la dins

d’un context temporal, social

i científic per reconèixer la

vàlua d’un recorregut

actualment anònim, però amb

una dimensió mèdica

considerable.

La invisibilitat social de la

dona metge en el passat és

tan evident com injusta, i

aquestes pàgines de

“Memòria de la professió”

pretenen posar, negre sobre

blanc, l’indiscutible mèrit

d’una metgessa amb una

dilatada vida que li ha

permès participar de forma

substantiva en l’evolució de

la professió i d’algunes

especialitats

Signatura de la doctora Maria Oliveras.

COMISSIÓ DE MEMÒRIA

DE LA PROFESSIÓ

Coordinadors

Dr. Francesc M. Domènech i Torné

Dr. Lluís Guerrero i Sala

EL LECTOR INTERESSAT TAMBÉ PODRÀ TROBAR

AQUESTA I ALTRES ENTREVISTES A LA PÀGINA WEB

www.comb.cat/memoriadelaprofessio

COL·LEGI OFICIAL DE METGES

DE BARCELONA

SERVEI D’INFORMACIÓ COL·LEGIAL

JUNY-OCTUBRE 2009

memòria de la professió

Documents