LA TEORIA POLÍTICA DE MAQUIAVEL

La República si és possibleo

un Príncep si és necessari

Nicolau de Maquiavel (1469-1527)

• Filòsof, polític i dramaturg italià. Va néixer a Florència.• El 1498 va accedir al càrrec de secretari de la

cancelleria de la república florentina. Des d’aquest càrrec, Maquiavel va emprendre importants missions diplomàtiques en la cort papal, en la cort de França i en la de l’arxiduc austríac Maximilià I. Aquests viatges li van reforçar la idea de la necessitat d’aconseguir la unitat italiana en un sol sistema estatal.

• El 1512, després de la caiguda de la república, ha d’abandonar la vida pública i es retira al camp, època que aprofitarà per redactar la seva obra principal El Príncep (dedicada a Llorenç de Médicis o Llorenç el Magnífic, escrita el 1513, encara que no va ser publicada més que pòstumament el 1532), i moltes de les seves obres fonamentals, com a Discursos sobre la primera dècada de Tit Livi, i L’art de la guerra. També per aquesta època va escriure La mandràgora.

• Es va incorporar a la vida política directa a partir de 1520, al servei dels Médicis. Quan novament es va restaurar la república florentina el 1527 va tenir novament que abandonar tot càrrec polític.

Mapa d’Itàlia al segle XV

Itàlia al segle XV• A inicis del segle XV el territori italià es presentava fragmentat en multitud

d’Estats de diversa extensió i importància. El declivi de les ciutats havia conduït a un procés de reforçament institucional, que va acabar amb la instauració de les “signoria”, juntament amb les repúbliques oligàrquiques, fundades amb anterioritat. D’aquesta manera, es formaren un petit nombre d’estats regionals, de major extensió i més forts que, poc a poc, ampliaren els seus propis dominis entrant en conflicte entre si amb la finalitat d’assolir la supremacia sobre la resta. Entre tots ells, el ducat de Milà es va configurar com una potència emergent, primer sota el domini de la família Visconti, després sota la dels Sforza, interessada en expandir els seus dominis a costa de les repúbliques de Venècia i Florència. Aquesta darrera, després de varis conflictes amb el Papat i després de sufocar revoltes internes de caràcter popular, va conèixer una fase d’auge amb l’arribada dels Medici el 1434. Per la seva part, la república de Venècia, en lluita des de sempre amb Gènova per la supremacia comercial de la mar, va estendre a poc a pot els seus dominis a la terra ferma, eliminant les petites “signoria” locals i entrant, per tant, en conflicte amb Milà i el Papat. Els Estats Pontificis, definitivament tancat el Gran Cisma d’Occident el 1418, va entrar en una fase d’estabilitat interna, al contrari de les potències limítrofes. El regne de Nàpols, governat pels Anjou, va estar en el centre de les lluites dinàstiques entre les distintes branques dels angevins i, poc després, va ser conquistada pels aragonesos-catalans, que el 1442 varen unir els territoris de Sardenya, Sicília i Nàpols a les corones hispanes d’Aragó i Castella. La pau de Lodi va posar fi a la rivalitat entre Milà i Venècia i, sota l’ègida del Papa, va tenir lloc un pacte entre els cinc estats italians més grans (Milà, Venècia, Florència, Estats Pontificis i el regne de les dues Sicílies), i així es va instaurar una política d’equilibri destinada a perdurar fins al final del segle, gràcies a la qual la península itàlica es va lliurar de les intervencions estrangeres.

Cèsar Bòrgia

• Sembla que va inspirar a Maquiavel el llibre El príncep gràcies a les qualitats que en ell va veure en coneixer-lo personalment (sang freda i determinació per al poder)

• Era fill del papa Alexandre VI, família provinent de València.

• Per Maquiavel és un model del príncep que adquireix el seu estat per la fortuna però també té la virtù necessària per governar.

• Va ser duc de la Romanya gràcies a la campanya militar junt als francesos, però la va perdre a la mort del seu pare.

Maquiavel: un antiutòpic

“Molts n’hi ha que han imaginat repúbliques i principats que ningú no ha vist mai, ni ningú sap que hagin existit de veritat” (El príncep)

El realisme polític• En lloc d’imaginar un Estat ideal com havia fet Plató,

Maquiavel analitzarà les formes efectives de mantenir el poder i organitzar la política. Ja no es tracta de buscar un home bo i savi a qui es pugui confiar el poder, sinó de pensar què cal fer per obtenir i mantenir el poder per governar (tècnica política).

• Per a ell, que supedita els mitjans als objectius finals, república i monarquia són dos instruments, dos mitjans diferents que caldrà utilitzar, sia un sia l’altre, segons les circumstàncies, per a la consecució d’un mateix fi, l’estat nou, una Itàlia unificada.

• Roma, la República romana, és el model polític a seguir, el mirall que Maquiavel té present per configurar la nova república (florentina i italiana), que ha de dotar de seguretat i confiança als seus administrats. Però en les circumstàncies del moment, és necessària la figura d’un líder fort i astut, un príncep que aconsegueixi unir tot el territori italià.

• La corrupció política és el problema més gran que ha d’afrontar la república. La corrupció és inevitable donades les desigualtats socials, que són “naturals”. L’ésser humà no és ni bo ni dolent per naturalesa, és simplement, un ésser capaç del millor i del pitjor.

Els Discursos• En els Discorsi Maquiavel

analitza totes les formes de govern que hi ha hagut a la història (investigació empírica) i extreu la conclusió que la millor de totes fou la República romana.

• A la República romana hi són presents tant la Monarquia, com l’Aristocràcia, com el Poble:▫ Els Cònsols: n’hi havia dos,

són com els monarques▫ El Senat: està compost per les

famílies nobles i poderoses▫ Els Tribuns de la Plebe:

representen al Poble

El príncep (1513)• El príncep, és la resposta per organitzar un república

segura, que suporti els atacs exteriors d’altres països, i els atacs interiors dels seus ciutadans.

• Fortuna i virtù són dos principis que determinen la tasca del polític.

• És partidari d’un exèrcit format per ciutadans, no per mercenaris, perquè creu que els ciutadans ofereixen més confiança i seguretat al governant.

• De l’exaltació de l’individu, de la seva força creativa, contra el poble, en sortiran les qualitats que ha de posseir un príncep nou: ha de ser senyor d’ell mateix, segur i decidit, ha de tenir coratge i tenacitat i estar dotat de virtù, que és sagacitat i resolució, astúcia i força.

• El príncep: ha d’estar «disposat a moure’s segons el que li manin els vents i les variacions de la fortuna i... no abandonar el bé, si pot, però saber entrar en el mal, si cal (XVIII). De vegades, es veurà necessitat a actuar «en contra de la veritat, en contra de la caritat, en contra de la humanitat, en contra de la religió» si vol mantenir el seu govern.

El príncep: home i bèstia• El príncep és un híbrid: meitat home, meitat bèstia.

Ha de sumar a les qualitats dels humans les qualitats de dues bèsties.

• El príncep ha de tenir la força del lleó i l’astúcia de la guineu.

• La utilitat pràctica el farà mirar exclusivament vers els objectius, i si aquests són bons, qualsevol mitjà que hi condueixi també ho serà.

• La religió se subordina als interessos de l’estat com a element d’integració del poble als objectius del príncep.

• Els fonaments principals en que se sustenten els estats són les bones lleis i els bons exèrcits, i entre aquests és preferible un bon exèrcit a unes bones lleis. Unes bones lleis han de permetre l’adaptació a noves circumstàncies.

• El príncep, a més d’assegurar la seva posició, ha d’aconseguir també honor i glòria. Si és possible, que sigui bo, i si no, que ho aparenti. Ha de ser «un gran simulador i un gran dissimulador».

• És molt millor per a un príncep ser temut que ser estimat.

Fortuna i virtù• Fortuna. La fortuna és la causa

externa que influeix positiva o negativament sobre nosaltres. És un poder que ens afavoreix o ens perjudica i no es pot predir quin camí seguirà.

• Existeix l’opinió que no hi ha res a fer respecte de la fortuna, estam a les seves mans.

• Virtù. Maquiavel, en canvi, creu que podem prevenir-nos de la mala fortuna i afavorir la bona perquè encara tenim “lliure albir”. Amb “virtù” podrem contrarestar els efectes tan negatius de la fortuna i possibilitar els positius.

• No hi ha una definició explícita de virtù, Maquiavel recorre a les imatges per explicar-la. Així, virtù reuniria les qualitats de l’home (adaptar-se a les circumstàncies) i de la bèstia (la força del lleó i l’astúcia de la guineu).