LES PARAULES

OBLIDADES

Artur Álvarez i Boix

Poesia

2

3

4

5

LES PARAULES OBLIDADES

6

7

LES PARAULES OBLIDADES

Artur Álvarez i Boix

© Castelló, setembre de 2010

8

© Del text: Artur Álvarez i Boix © Del disseny: Artur Álvarez i Boix Edició privada del propi autor

Títol original: Les Paraules Oblidades.

Cap part d'aquesta publicació pot ser reproduïda, emmagatzemada, transmesa o utilitzada per cap mitjà, ja siga electrònic, químic, mecànic, de gravació o electrogràfic sense el previ consentiment per escrit de l'autor.

9

Vos puc assegurar que les coses difícils i complexes que ocorren en la vida de les persones, alienes a la nostra pròpia existència, les veiem com molt llunyanes a nosaltres. Pensem, equivocadament, que estem lliures de tot i ens compadim -fent un exercici de llunyana solidaritat- de les complicades situacions dels altres. Però la realitat de la nostra existència no deixa badalls per a miratges o mals somnis. Quan és la teua pròpia pell la diana d'allò que consideraves tan allunyat, llavors és quan es posa en funcionament un complex engranatge del nostre món interior que situa a flor de pell el personal bagul de les sensacions, les tendreses i els afectes. És el moment de "LES PARAULES OBLIDADES".

L’autor.

10

11

I LES PARAULES OBLIDADES Avui recolzat al costat del vell arbre on tantes vegades he explicat els dies i els anys Avui veig la vida passar i no deixe de cavil�lar en les paraules de tendresa que vaig oblidar. I tot es torna important quan alguna cosa falla. Tot és diferent quan el destí et desorienta.

12

Tot es torna insignificant quan no més vols aturar el temps i recordar amb nostàlgia les paraules que es va dur el vent. Que difícil és percebre les paraules oblidades quan el “donat per fet” es el subterfugi del pensament. Avui , després dels anys, seguisc aprenent i no deixe de recordar les paraules oblidades. Les paraules que avui es tornen vent a cau d'orella, Són glopades d'alè per a poder donar i rebre. (Hi ha paraules que es dilueixen i dissolen en aqueix absurd pensament que ens indueix a considerar que estem lliures de tota pertorbació)

13

II HE CERCAT LES HORES DORMIDES Perduda la serena mirada i els ulls trencats pel plor he sentit estar fóra del món i he cercat les hores dormides. Ni l'olor sublim del gesmil ni la bonança, llambregant l'horitzó, han despullat els sospirs de la penombra,

14

i he cercat les hores dormides. He nodrit el meu esperit de cristalls -pluja d'ulls bressolats per la força de la por-. Ma finestra es va tancar amb l' huracà i es va dur la pau del meu intrínsec ànim. He oblidat la màgia dels joncs en el riu, l’argentada lluna del meu millor estiu, el surar nebulós de l'aromàtic sàndal. Sols he cercat les hores dormides. Una llarga letargia d'hores dormides amagant la ira d'un trist paisatge. Cadències d’ insondable patiment, un no pensar, un estar absent. Un etern estiu de fugides llums esperant la pluja d'hàbils estels, que portaren albes carregades de consol. Anhelades fragàncies repletes d'esperança. Avui he perdut les hores dormides! Avui vaig guanyant hores a la vida! (Esperar la incertesa d'un present, condiciona la força necessària enfront de la lluita que s'acosta.)

15

III DE VEGADES VA I SE M'OBLIDA De vegades va i se m'oblida que no estic sol en l'arena i faig foc de la paraula punyals de ferida i pena. De vegades, vull fer paréixer que l'urna d’aquesta essència ompli de desacord el que és estima en distància. I no veig el palpitar del teu malferit present, saturant de llur turment, s'allunya de ma presència.

16

Pretenc rescatar llavors la paga que no meresc i la creu del meu destí s'ompli de ressentiment. I Després només pretenc galopar el meu turment dalt el muscle del no-res. Estúpid comportament! Altra vegada la nit, naufragant damunt les cendres, desafia el meu descans remordint el patiment. ( Els mots com a punyals són paraules mal pensades abans de mesurar el seu vol)

17

IV PLOU DINTRE EL MEU COR Està plovent dintre del meu cor, les mans tremolen ferides per l'angoixa. Els ulls ja no deixen de cercar per qués, afonats i profunds pel dur patiment. I ara em pregunte de què val omplir travesses amb clarió de cel, si la debilitat avui és criteri i tot és fa confús per al cervell.

18

Escolte el lament de la ferida cremant-me com l'astúcia del fusell. Retruny com l'empremta de la bomba. Míssil foradant l’enteniment! Tal vegada em vença el revoltim i pretengue estafar la realitat, però açò és només l'estona del desànim i tinc de resistir a l'huracà. (El patiment enforteix l’avindre)

19

V DIUEN I DIUEN Diuen que la tristor transita pels carrers. Diuen que la raó de la bogeria no té horitzons. Diuen que el pensament està sempre en moviment. I diuen que hi ha massa profetes proliferant pels carrers. I diuen, diuen, diuen coses sense parar. Diuen que pel mar voga una paraula buida. Diuen que els somnis es recorden amb la pluja. Diuen, que de la nit, les ombres són la vida. I diuen que les promeses s'obliden a l'eixida. I diuen, diuen, diuen coses sense parar.

20

Diuen que els murs cauen com els fingits amors. Diuen que el foc envolta la decadència de les tardors. Diuen que la guerra gela el cor de la gent. I diuen que les tenebres no són més que sofisticades morts. I diuen, diuen, diuen coses sense parar. Diuen que el silenci és el crim del sarau. Diuen que el ressò Plena la cendra del crit. Diuen que en la penombra la bellesa és fa remor. I diuen que aquest poema és la cicatriu d'un bes. I diuen, diuen, diuen coses sense parar. (La paraula mou l'existència humana)

21

VI ESPERE LA NIT Espere la nit per a sumir-me en la plàcida boira de les quimeres. Deixe el gris de mon interior, tristors, nostàlgies i records. Desitge el crepuscle per a calmar l’ extenuat raciocini. Llavors entre en un món ple de florits vergers, de colors i essències màgiques de dolça esplendor. Nade i sure en el mar de les quimeres. Visc fantàstiques aventures, i la meua ànima, en la vaga foscor, se satisfà de balsàmics perfums.

22

Entre l'ocàs i l'alba, òmplic d'alegre colorit, el mal somni que tenyeix i torba la severa realitat. (el somni em transporta a un agradable món fantàstic lluny de vitals preocupacions)

23

VII LLUNA Et presentes majestuosa, provocant, dominant. Fetillant i agitant l’argent de les nostres aigües. El teu impuls és flux per al propi alè. Eres missatgera de la passió desmesurada per a embruixar i enamorar. Et compadeixes i il�lumines el desvetllament dels insomnis. A la teua imatge i semblança, projectem el cantó fosc, alleujant la sagnant úlcera del personal món interior. (Cada vegada que mire el cel estrelat, il·luminat amb el fulgor de la Lluna plena, alleugerisc les meues penes i escampe la llavor de la tendresa.)

24

VIII HAVIA D'ARRIBAR EL DIA No vull ni puc d’ alló més fàcil sembrar dificultats, ni perdre energies posant pals absurds en l’atall de l'existència. I per sobre d'un altre menester desitge apressar el pas, seguir caminant ferm, En recerca de l’ anhelada millor primavera. Després de tot havia d'arribar el dia en què el calaix de les voluntats canviara la cadència de la seua rosegada i viciada aparença.

25

Sempre romandrà en el record, l' eixelebrat passat, de desmesurades intencions. Desitjos passionals i determinats afanys propis d'un altre espai. (El cos humà és extremadament savi. Ens alerta, fins i tot, quan convé canviar la viciada cadència dels nostres hàbits)

26

IX VE GIRANT LA TARDOR Ve girant la tardor la cantonada de les enyorances. El record de les absències fa contraure el cos en una sensació estranya, inevitable, agra, real com l'espai de temps que transcorre entre l'origen i l'extinció del darrer sospir.

27

Però, mentre persistisca el batec vigorós i la levitat del meu univers. La inèrcia del pensament, l'extensió de la paraula i la gravitació del pentagrama seran motius suficients per a continuar sobrevivint als quatre vèrtexs de la nostra misteriosa essència. Encara que cada gir del recorregut vinga carregat d'inexorable destí.

(Pareix que, des que naixem fins que morim, hi ha una inèrcia que és connatural a l’ésser humà i que s'estén i ens fa créixer com a persones, gravitant en el nostre espai existencial)

28

X NO HI HA DEMÀ, CADA DIA ÉS UN PRESENT No hi ha demà si avui pots assaborir l'abellidor suc tropical de l'impredictible art de viure. La profunda realitat aconsella mossegar la pell del present com a sucosa fruita madura, encara humida de plugim. El demà és un miratge que es torna present. El límit de l'experiència és l'assossec de la nit.

29

I mentrestant, cada dia és un present ple d'olors mariners, sons de primavera, amanyacs de veu estimada. Llenços multicolors de càlides metàfores percebudes. Efectivament, no hi ha demà. Cada dia és un present.

(Sempre hi ha un motiu en la vida que, més tard o més prompte, ens recorda que hi ha que viure i assaborir el present.)

30

XI DES QUE T’ESTIME Des que t'estime m'oblide fàcilment de mi mateix. Ja no és important el meu epicentre i el glatir és sentir, sota la teua pell nua, el palpit del teu cor. Avui, sense el teu batec, segueix sent terriblement absurd estar viu. Avui segurament, seria un turment viure sense tu.

(Aquesta és una de les nombroses formes de dir-te "et vull", amb l’ajuda i record del tema de L.E.Aute: “Sin tu latido”)

31

XII LA BROMERA DEL TEU MAR …I des de la profunditat del pensament nocturn, sorgeix , fins al llindar de la inquieta imaginació, un perfil cromàtic de blau enamorat. Travesse lentament el portal i m'endinse, amb sigil, en el rutilant paisatge de ta presència.

32

Vora la platja, la bromera del teu mar banya tots mos sentits, omplint-los de màgia i poesia. Del blau de la immensitat, apareixes, alliberant encant, despertant els més ocults amagatalls de l'apassionat sentiment. Una sierena d'aromàtic sucre sorgeix de la blavosa abundància. I es fon en els porus de la pell vessant, en harmoniós vaivé, incalculable tendresa. És la teua presència, que tot l' inunda d'insondable frenesí. . . . . . . . . . Vull que aquest moment dibuixe, en reflex de ta imatge, la llum de la paraula il�luminant el murmuri, per a poder dir-te davall l' influx de l'argentada lluna: t’ estime.

33

. . . . . . . . . Recerque, des de la vora, la nuesa de la paraula per a poder omplir d'amor el teu món d'esperança. Que cada nit, al teu costat, siga un somni apassionat. I que cada despertar siga el perfil de ton somriure. El mar del pensament dissenya en l'horitzó les infinites raons per a mai deixar d'amar-te. El meu horitzó ets tu. El meu vaixell, ta presència. . . . . . . . . . Tu asserenes l’ anguniós espai, del molest desfici. Els teus ulls em condueixen, navegant amb fort velam, al desitjat mar d'estels de la plàcida quietud.

34

Tu omplis de papallones la multicolor sensació de tindre't a prop meu. I en l'ondulat trajecte del seu vol sense motor, no sent res més que una desbordada joia. . . . . . . . . . Recerque els teus llavis, bec la teua boca sedegós, i el bategar de ta presència és tresor fet obsessió. . . . . . . . . . No vull més llum que el teu cos. Jo no vull res més que solcar les sendes de la teva pell. No vull un altra claredat que el fulgor del teu verger. Vull endolcir-me menjant la fruita de la passió. No pretenc més drecera que el trajecte de l'amor.

35

I eixa cursa em condueix a la reverberació del teu nom. . . . . . . . . . Crema, al tacte, la pell. La nostra passió embogeix. En els rulls del teu cabell el meu cor s'estremeix. . . . . . . . . . Deixa'm que avui, novament, el meu vers s’ òmpliga de tu. Que mes paraules servisquen per a avivar i mantenir el foc del nostre mar. Un mar ple de deliri, de tendresa, d'il�lusió. Un mar que banye la nostra particular platja de sentiment enamorat.

36

Avui, novament, quan la roda del temps gira inexorablement, pretenc que la paraula atibe d'enamorat deliri el nostre particular món de passió. (Fonc l' alé amb la joia del teu suport, estima i complicitat)

37

XIII INÚTIL ORGULL Pretenc traure fora d'aquest amagatall, on he guardat gelosament paraules sentides, el millor del mi mateix. Paraules benvolgudes, amagades deliberadament per aqueixa absurda obsessió, emplenada d'inútil orgull.

38

Oblidades per inutilitzades en la quotidiana supervivència. Vocables que, segurament, havien d'haver revelat un discurs despullat d'incontrolada malícia. Temps perdut ensementant desassossec. Tren que avui agafe prest per a no perdre son destí. (Més val tard que mai, quan la demora és entès oblit.)

39

XIV DÓNA'M LA MÀ Si els meus llavis s'assequen i l'alè em falla no deixes que l'abatiment envaïsca l’ ànim. Si els meus braços no fan resguard i les paraules arrapen el silenci no deixes que m' acomode en la resignació del moment. Dóna'm la mà, fes-me sentir el teu cos al meu costat. Si m' oculte en el crebant afligit per la basarda, traurem forces de feblesa per a tenallar el baf. Si l' enverinat ocàs inunda la nostra croada, escampa glopades de llampurnejos que il�luminen la contesa.

40

Que la força de l'obstinació ens guie i òmpliga d’ eufòria. Al final trobarem premi: la benvolguda victòria. Dóna'm la mà, fes-me sentir el teu cos al meu costat. (Cal deixar de costat l'orgull quan el suport sincer dels altres és el millor fàrmac per a vèncer complicades batalles)

41

XV AL COSTAT DE LA FINESTRA ET DIC Avui, vora la finestra, mirant la pluja d'aquesta jove tardor vull dir-te alguna cosa, abans que el curt dia de fred hivern, gele la fragilitat del cristall. Vull dir-te que no deixes que els meus dubtes vencen la ferma decisió de prohibir el desànim. I fer de ma creença fermesa i convenciment.

42

Encara que cobrisca la neu, la força del desig. Esperarem el renàixer de la pretesa primavera. Demà, la finestra oberta deixarà entrar la càlida brisa del nostre particular mar. (Tot pareix més fàcil d'aconseguir si la força del desig no deixa opció al desànim)

43

XVI NO ESTIC SOL No estic sol. Sé que vindran a trobar-me banderes solidàries enllestides d'amistat i afecte. I omplirem de baf les profundes entranyes quan em senta vençut. Sempre hi haurà una llum amiga que m'ajudarà a desvetllar del mal somni del conclòs estiu. Llavors reprendré aquella vella cançó inacabada i amb agraïda tornada solucionaré el meu oblit. (Al davant sempre hi trobem algú disposat a alleujar els difícils trajectes de la nostra vida.)

44

XVII MAI ÉS MASSA TARD Amb un simple bes vull dir-te tantes coses que no se si podrà concentrar tant d’agraïment i gratitud. En el fosc túnel, has anat il�luminat el trajecte i, de sempre, has transmès amor i esperança. Has fet del meu desànim força en la lluita sempre, amb positiva energia, has fet allunyar-me dubtes.

45

Encara que, de sol a sol, la vida passa, mai el teu optimisme ha deixat que la darrera solana fora el moment del meu present. Amb una simple besada vull agrair-te ta empenta. El teu ensenyament, en el desconsol: Mai és massa tard. sempre s’ha de lluitar per noves primaveres. (Efectivament, hi ha forces que poden moure muntanyes)

46

47

XVIII LA LETARGIA DE LA NIT La plata de la fosca nit cobreix el teu cos nu i en el contrallum del moment mire en silenci ta presència. Aprofite el batec del teu somni i observe, quant pètria escultura, ton concepte fix en mi, retingut, vomitant peixos de colors. I el meu ser s'emociona sabedor de l’amagat penediment, que amb l'alba, es transforma reclamant-me coratge, confortant amb tendresa una fugida cap a endavant. Un rostre tallant el vent lluitant i cercant vida. La letargia de la ta nit alegra l’amarg insomni. (Quan dorms t'observe i em felicite sabedor de la sort que tinc en sentir-te al meu costat)

48

XIX LA VIDA ÉS UN LABERINT Cada vegada els enigmes de la vida van complicant la recerca de la veritable eixida en aquest difícil laberint. El córrer dels anys t'ensenya dreceres. Les transparències del cristall són més predictibles trepitjant l'adequat trajecte.

49

Però seguim, inevitablement, donant-nos de morros contra el vidre. Després fem un alt en el temps, reflexionem, raonem, especulem i marquem, amb gotes de sang, trajectes ja utilitzats, descartats per errats. Quan creuàrem el llindar de l'entrada pensàvem una eixida còmoda. Llavors no presagiàvem la sagnant duresa per trobar l'encertat recorregut. (Per gastat, no és menys cert: la vida no és un camí de roses)

50

XX AVUI EM VEIG PLE DE CEL Avui no sóc actiu volcà ni jardí de multicolors flors. No sóc tampoc muntanya d'alt cim que oxigena la meua sensació de joia. No sóc l’ oceà de lluent reflex que professe blavor d’ estiu. Ni la llustrosa cadernera que alegra les primaveres amb el seu extens cançoner farcit de dolços trinats. Tampoc sóc negre carbó que enfosqueix el pensament. Ni patiment de desànim vençut per una dolenta il�lisió. Avui simplement sent calma, paciència, assossec. Davant del vell espill, em veig replet de blau cel. (La calma i serenitat normalitzen els alts i baixos de l'ànim)

51

XXI EN EL LLINDAR D'UNA NOVA TARDOR Clareja i el Llevant ha deixat el seu daurat retall. Sembla que cotó en pèls carregats de pluja marquen l' abans i després d'un estrany estiu. Retrunyeixen tambors remots en els cims muntanyencs. L'herba del nostre jardí es comença a cobrir de fulles seques i de forta olor a tardorenca humitat.

52

En els armaris del sostre recerques les jaquetes oblidades, els cobertors del nostre llit i les botes de pell resseca. Fins al nostre gos ha clarejat l’alba amagat i arrupit sota el llençol del llit. Els cotxes del carrer estaven xopats pel baf fresc de la nit. I un sentiment de melangia envaeix el meu cor, saturat d'hores baixes, en el llindar d'aquesta nova tardor. (Avui, fins i tot la llum càlida del flexo del despatx, fa més familiar i acollidor aquest habitual espai)

53

XXII EL QUE JO CERQUE El que jo cerque està en el meu desig. Colpege la porta i vull escoltar el grinyolar de les frontisses. Necessite aigua per a negar el ressec alè del ma pastosa paraula. Precise descobrir la certesa de noves oportunitats.

54

El que jo cerque és jorns teixits amb clara llum, horitzons transparents, espantar inquietuds. Estrenar nous verdors, sense la tremolor dels dits, sense la daga del botxí, sense l'angoixa de l'assedegat. I tots em diuen: ”fins i tot queden brillantors per a complir esperances”. I cavil�le amb anhelat criteri: ”No seré jo qui diga el contrari”. (Desitge pensar que encara és prompte per a escriure les meues memòries.)

55

XXIII LLENÇ EN GRIS PLOMÓS Des de ma finestra el carrer està desert, el cel plomós del clarejar no deixa veure amb diafanitat les agulles de les meues muntanyes. Les moreres que omplin els terraris, envoltats de rajola, no ballen al són del vent. Les fulles estan immòbils i el cel de cotó en floca, segurament, no deixarà veure l'astre llum. Avui, doncs, ompliré de grisos el cromatisme d’aquest llenç. (L'important no és l'aparença del camí, l'important és caminar.)

56

XXIV HORES BAIXES He esculpit amb la paraula estrofes i poemes saturats de nits d’estiu plenes d’argentada lluna. Aromes de gesmils i apassionats amors. He sentit incombustible la vitalitat de la meua essència. I, sense la suficient consciència, els excessos han acumulat silencioses latències que vénen avui a assajar-me. Hores baixes que, al teu costat, tindran un recorregut grat. Hores baixes que sense tu semblaran baf que no trobaré. (En les hores baixes, sentir a prop als teus –als que t'estimen- és el major obsequi que la vida pot oferir-te.)

57

XXV EPÍLEG … I seguiré caminant marcant una ratlla en l'existència, que recorde contínuament l'abans i el després d'aquestes hores baixes. I em sentiré content per haver-hi arribat a temps de poder pronunciar les paraules oblidades.

58

Plourà dins del meu cor. Cada dia serà un present. Continuaré pensant que mai és massa tard. Sabré que no estic sol. Solcaré la bromera del teu mar. Cercaré en la nit les hores dormides. Recorreré el laberint vital. M'ompliré de cel i beuré la malenconiosa tardor. Esperaré ansiós les noves primaveres. I tot tornarà a omplir d'esperança el meu llenç, el meu pentagrama i el meu quadern. © Castelló, setembre de 2010

59

60

61

Artur Álvarez i Boix va nàixer a Castelló, comarca de la Plana Alta. Llicenciat en Filosofia i Ciències de l'Educació, des de molt jovençà ha dedicat la seua producció poètica a nodrir de contingut els acords de la seua guitarra.

En aquesta ocasió, "Les paraules oblidades" són la conseqüència d'una situació personal, a nivell de salut, prou complicada i compromesa, que ha deslliurat en el seu interior una revisió i replantejament de molts sentiments que, donats per fets, queden en el nostre particular calaix oblidats.

Pot paréixer un poemari trist i dolorós, però en realitat desprén, per tot arreu, un anhelat missatge d'esperança.

Per a l'autor, la seua escriptura ha sigut una excel�lent teràpia. I el suport de sa parella, fill i la resta de familiars i amigues/ics han facilitat que aqueixes paraules sentides, però oblidades, hagen pres, en aquests moments, tot el protagonisme que mereixen.

62

63

64

Castelló, desembre de 2010