l’autonomia de catalunya desprÉs de la … estatut... · josep m. vallès, catedràtic de ......

28
L’AUTONOMIA DE CATALUNYA DESPRÉS DE LA SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL ASSOCIACIÓ D’AMICS UAB / fragments 6

Upload: lediep

Post on 06-Feb-2018

228 views

Category:

Documents


1 download

TRANSCRIPT

Page 1: L’AUTONOMIA DE CATALUNYA DESPRÉS DE LA … Estatut... · Josep M. Vallès, catedràtic de ... pública catalana i la dinàmica política vigent. El profes-sor Gabriel Colomer,

L’AUTONOMIA DE CATALUNYA DESPRÉS DE LA SENTÈNCIA

DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL

ASSOCIACIÓ D’AMICS UAB / fragments 6

Page 2: L’AUTONOMIA DE CATALUNYA DESPRÉS DE LA … Estatut... · Josep M. Vallès, catedràtic de ... pública catalana i la dinàmica política vigent. El profes-sor Gabriel Colomer,

Els textos d’aquesta publicació són extractes de les ponències que van pronunciar els conferenciants de la jornada L’autonomia de Catalunya després de la sentència del Tribunal Constitucional, celebrada el dia 22 de juliol de 2010.

Page 3: L’AUTONOMIA DE CATALUNYA DESPRÉS DE LA … Estatut... · Josep M. Vallès, catedràtic de ... pública catalana i la dinàmica política vigent. El profes-sor Gabriel Colomer,

VII Jornada de debat organitzada per l’Associació d’Amics de la UAB

22 de juliol de 2010 Col·legi de Periodistes (Barcelona)

n Com hem arribat a la situació actual?Joan Botella, catedràtic de Ciència Política, UAB, i exmembre del CAC.

n Símbols, drets històrics i nacióJoaquim Ferret, catedràtic de Dret Administratiu, UAB.

n Llengua i competènciesAntoni Bayona, professor titular de Dret Administratiu, UPF, i lletrat del Parlament de Catalunya.

n Administración de justiciaManuel Gerpe, catedràtic de Dret Constitucional, UAB, i membre de la Comissió Jurídica Assessora de l’Estatut.

n FinançamentEnoch Albertí, catedràtic de Dret Constitucional, UB.

n I ara què?Josep M. Vallès, catedràtic de Ciència Política, UAB.

PONÈNCIES

DEBAT

Page 4: L’AUTONOMIA DE CATALUNYA DESPRÉS DE LA … Estatut... · Josep M. Vallès, catedràtic de ... pública catalana i la dinàmica política vigent. El profes-sor Gabriel Colomer,
Page 5: L’AUTONOMIA DE CATALUNYA DESPRÉS DE LA … Estatut... · Josep M. Vallès, catedràtic de ... pública catalana i la dinàmica política vigent. El profes-sor Gabriel Colomer,

3

AssociAció d’AMics UAB

En ser el primer, em toca respondre la pregunta que em van fer els meus col·legues: com hem arribat a la situa-ció actual? Això té dues grans dificultats: la primera és que podríem estar-hi moltes hores, no acabaríem, vos -tès s’avorririen i els organitzadors no ens deixarien; la segona és que si a més a més hi ha la percepció que la situació no ha acabat bé, explicar com hi hem arribat no és un camí d’èxits. Els ponents ens hem prohibit utilitzar el mocador i plorar en aquesta presentació; jo intentaré evitar-ho, però és difícil fer una exhibició d’optimisme en aquest punt que em toca. Faré una simplificació molt radical, que espero que sigui molt clara, per ordenar en el temps breu que se’ns assigna unes quantes observa-cions. Sense entrar a distingir matisos entre les diverses opinions polítiques existents, en primer lloc em perme-tré distingir molt grollerament Madrid i Catalunya, i en cada territori intentaré diferenciar la música de fons que se sentia al llarg del procés començat l’any 2003 i que arriba fins ara, i en segon lloc, l’actitud dominant entre les diverses forces polítiques en el sentit purament esta-dístic de la paraula. Rellegint el que havia preparat, m’he adonat que de manera implícita s’hi fa una comparació entre el clima actual i el que va haver-hi en el període 1977-1979, però és una comparació que no podré fer detalladament i en veu alta.

A Madrid, des de fa uns quants anys, se sent una música de fons que, per resumir-la i de manera que no sigui gaire avorrida, li podríem posar el títol de «ja som moderns, ja som europeus, ja hem resolt els problemes històrics, ja sabem idiomes; per als aficionats del futbol això és molt significatiu: hem substituït Matías Prats per Sara Carbonero, és a dir, Espanya ha canviat. L’única cosa que ens queda és el problema català». És a dir, la visió de Catalunya com a molèstia: «S’ha arreglat tota la resta, però això encara no».

Sobre aquesta música de fons, l’examen de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, el de l’any 2006, s’aborda amb una actitud, el resum essencial de la qual –i els asse-guro que sense prejudicis ni continguts ètics– penso que és una actitud general de falta de lleialtat, lleialtat en el sentit següent: els protagonistes polítics del joc polític, valgui la redundància, de Madrid, no se senten vinculats per la paraula donada, per la promesa feta; no senten que hi hagi deures pendents, no senten que cada dia sigui la continuïtat del dia anterior. Cada dia comença una nova

batalla i cada dia estem per una feina diferent. Òbvia-ment, aquesta pretesa manca de lleialtat es declina d’una manera diferent entre els diversos protagonistes.

El president del govern, per exemple, pot presentar l’Es-tatut d’Autonomia de Catalunya com si la majoria parla-mentària de les Corts Generals no tingués res a veure-hi, com si no fos una llei que es va votar i es va aprovar a les Corts. El Partit Socialista, una i altra vegada, ha deixat de la mà els seus correligionaris catalans. El Partit Popu-lar va recollir quatre milions de firmes generades, perso-nalment, sota l’eslògan «Contra los catalanes», a la vegada que ha aprovat estatuts d’autonomies d’altres comunitats autònomes amb articles que va impugnar en l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. En l’opinió pro-gressista, des de la qual s’ha contemplat l’espectacle com si no els concernís, no hem vist preses de posició d’intel·lectuals, cantants, cineastes... Amb les excep-cions, com sempre, de Santiago Carrillo i Javier Pérez Royo. El Consell General del Poder Judicial va emetre un informe que no se li havia demanat sobre una versió de l’avantprojecte d’Estatut, que ja no era el que es dis-cutia en aquell moment, i a més a més ha donat instruc-cions, gairebé en públic, als jutges membres del Tribunal Constitucional. I el mateix Tribunal Constitucional ha fet una sentència sobre les intencions de l’Estatut, no sobre el contingut normatiu, argumentant sobre la base de les conviccions personals dels magistrats més que no pas sobre la base de la pròpia Constitució.

A Catalunya la música de fons és diferent, no és aquesta. En els últims anys ha anat creixent el to amb el qual es fan afirmacions, que segur que els sonaran, com ara que la Transició va ser una traïció, que l’amnistia del 1977 va servir per perdonar la dictadura, que la Constitució va ser aprovada o supervisada pels militars, que la llengua catalana està avui pitjor que mai... Simplifico, però no deformo res si afirmo que hi ha un estat d’ànim com aquest, que s’ha escampat els últims anys i que presenta la Transició i el sistema democràtic on vivim, en el fons, com un procés aliè a Catalunya. Sobre aquesta música de fons –que no és agradable– i l’actitud prevalent entre els protagonistes polítics –és una actitud que la veiem reiteradament i no voldria que ningú se sentís especial-ment criticat– consisteix a creure que no és necessari establir connexions entre allò que cada protagonista polític diu o fa i les conseqüències que se’n deriven, com

JoAn BotellA

coM HeM ARRiBAt A lA sitUAció ActUAl?

Page 6: L’AUTONOMIA DE CATALUNYA DESPRÉS DE LA … Estatut... · Josep M. Vallès, catedràtic de ... pública catalana i la dinàmica política vigent. El profes-sor Gabriel Colomer,

l’AUtonoMiA De cAtAlUnYA DesPRÉs De lA sentÈnciA Del tc

4

el nen que fa una trapelleria i exclama triomfalment: «No passa res!». És una frase que se sent sovint si par-lem amb protagonistes de la política a Catalunya: «No passa res!».

El Tribunal Constitucional ha fet una sentència sobre les intencions de l’Estatut, no sobre el contingut normatiu, argumentant sobre la base de les conviccions personals dels magistrats més que no pas sobre la base de la pròpia Constitució.

Algú ha parlat –un important comentarista– de la inno-cència catalana. Hi ha la temptació de parlar d’una certa absència de sentit de responsabilitat, no en el sentit ofen-siu de la paraula, no es tracta de qualificar ningú d’irres-ponsable, sinó en un sentit merament descriptiu; ningú mai no té la culpa de res, les coses que passen, passen, ningú no les ha fet, no hi ha autoria, ens vénen de fora i ens cauen al damunt de manera inesperada. Això s’ha vist molt clar en el procés estatutari. No només en l’ela-boració, sinó en les fases posteriors i fins i tot ahir a la tarda. Ha estat molt xocant, al llarg dels anys, veure com un treball jurídic tan refinat i tan exhaustiu com el que van fer, entre altres, els juristes que aquí ens acompa-nyen, s’ha vist englobat i s’ha vist, diguem-ne reorientat, per una dinàmica política en què no hi ha hagut i no hi ha una direcció clara, en què s’ha emprès un procés polític sense aliats i sense buscar les complicitats fonamentals que calen en un procés polític, on el joc polític és sobre-tot una barreja de maniobres i una preocupació tacticista, i on l’horitzó més ambiciós moltes vegades són els titu-lars dels diaris de l’endemà. De vegades, amb una visió heroicament a llarg termini, s’apunta a les enques tes d’Els matins de TV3, o quan ja som absolutament he-roics s’apunta a l’article de La Vanguardia del diumenge. Podríem continuar, però penso que vostès reconeixen la síndrome, perquè tots som habitants d’aquí.

I els ciutadans? Pel que fa als ciutadans de Catalunya, penso que s’ha de dir amb justícia que s’han anat com-portant prou bé, han seguit el joc quan se’ls ha demanat, van participar en la recollida d’opinions sobre el contin-gut del futur Estatut, van votar en el referèndum, van votar en les eleccions autonòmiques que el van seguir, tot i que cada vegada en proporcions més reduïdes. Fins i tot els ciutadans hem anat a la manifestació del 10 de

juliol, però és clar que un dels elements més importants del moment és la creixent desconnexió entre l’opinió pública catalana i la dinàmica política vigent. El profes-sor Gabriel Colomer, que condueix el Centre d’Estudis d’Opinió, va posar de manifest un índex de desafecció política que proporciona valors tan negatius que ja no ens en recordem.

Penso que això obliga a reinterpretar certes coses. La manifestació del dia 10 de juliol va ser un acte de pro-testa davant Madrid, però a la vegada també va ser l’ex-pressió d’un disgust palpable per part dels ciutadans res-pecte al sistema català de partits en el seu conjunt, i això es nota en la desorientació que avui es palpa en l’opinió pública i és allò que surt en les converses familiars o amb els amics quan algú pregunta: «Bé, què passa, què hem de fer?».

Un dels elements més importants del moment és la crei-xent desconnexió entre l’opinió pública catalana i la dinàmica política vigent.

¿El fet que aquestes músiques de fons i aquestes acti-tuds, a banda i banda, hagin existit els últims anys, diu alguna cosa de cara al futur? Quant han de durar aques-tes músiques de fons? Res no fa pensar que aquestes actituds hagin de canviar ràpidament; res no permet esperar que hi hagi un canvi aviat. Al contrari, hi ha fac-tors molt poderosos tant aquí com allà encaminats a con-tinuar mantenint posicions estrictament partidistes però sota una aparença bé de defensa de l’interès general, bé d’una actitud de prepotència, bé de gestos de milhomes. Si això fos així, si les percepcions i les actituds generals no es modifiquen, penso que es podria dir el següent: hem viscut dos capítols, l’elaboració de l’Estatut, en pri-mer lloc i fins a l’any 2006, i en segon lloc la seva peri-pècia a Madrid fins a la sentència de fa dues o tres setma-nes; i ara comença el tercer capítol. Si el panorama men-tal i les músiques de fons tornen a ser les mateixes, jo mateix no estic gens convençut que aquest capítol pro-meti ser millor que els anteriors. Ja els he dit que no em permetia ser optimista, diguem-ne, amb el títol que m’han atribuït, però he absorbit els elements negatius per estalviar-ho als meus companys n

Page 7: L’AUTONOMIA DE CATALUNYA DESPRÉS DE LA … Estatut... · Josep M. Vallès, catedràtic de ... pública catalana i la dinàmica política vigent. El profes-sor Gabriel Colomer,

5

AssociAció d’AMics UAB

Quan encara aprenia coses, que era quan feia batxillerat, vaig aprendre allò de Fray Gerundio de Campazas, àlies Zotes, que els sermons els començava dient: «¡No hay Dios!, dicen los ateos». Per commoure també una mica l’auditori, diré que a mi la nació i els símbols no em diuen res. El que diu la sentència penso que no té cap importància; ara bé, pot ser que el to sigui fàcilment explicable i pugui ser fins i tot molest per a algunes sen-sibilitats, però no té la menor transcendència.

En canvi, això dels drets històrics, en què no hi ha cregut mai ningú a Catalunya, i ara a més a més el Tribunal Constitucional ens diu que no els tindrem mai, almenys és una cosa que ens obliga a reflexionar una mica perquè està molt més lligada amb tot allò que aquesta sentència ens treu i amb tots aquells camins dels quals ens priva. Anem per parts. Dic que la nació és una qüestió menor, no perquè òbviament la nació sigui una cosa d’importàn-cia menor, sinó perquè ningú no dubta que jurídicament la nació titular de la sobirania nacional és la nació espa-nyola. Ho diu l’article 1-2 de la Constitució: «La sobira-nía nacional reside en el pueblo español». La Constitu-ció comença posant en majúscula «La nación española»... I l’article 2 diu: «La sobiranía nacional se fundamenta en la indisoluble mirada de la nación española».

Que al preàmbul, a l’article 1 i a l’article 2 de la Consti-tució, hi havia escrites aquestes paraules, no calia que ens ho digués el Tribunal Constitucional, perquè ja ho sabíem tots. I, evidentment, jurídicament la nació que és sobirana és la nació espanyola, i des del mateix punt de vista jurídic em sembla que no hi ha discussió possible, no té cap sentit, al mateix temps que l’article segon declara el dret d’autonomia de les nacionalitats. El que passa és que realment tots havíem entès, o almenys nosaltres havíem entès, que nacionalitat volia dir «subs-trat de nació sense poders de nació». Per què es va inventar la paraula nacionalitat? En llengua espanyola i catalana només volia dir ‘condició de nacional’ fins a l’any 1978, quan s’inventa la nacionalitat per dir: no és una nació perquè no és sobirana, però podria ser-ho, per-què té tots uns elements demogràfics, històrics i sociolò-gics. D’altra banda, el Tribunal ho admet: «De la nación puede en efecto hablarse de una realidad cultural, his-tórica, lingüística, sociológica y hasta religiosa, pero la nación que aquí importa es la nación en su sentido jurí-dico y constitucional».

O sigui, que el Tribunal, en la sentència, reconeix que evidentment hi ha un concepte cultural de nació, sigui l’objectiu o sigui el subjectiu del plenari de cada dia que arrenca, que té la seva importància. En canvi, pel que fa a aquest estat d’ànim que el professor Botella deia de Madrid, emocionalment s’han vist obligats a dir algu- na cosa. I no només estaven obligats a dir-ho, sinó a escriure-ho a la sentència, que és el que té valor jurídic, perquè fins ara, pel que fa a les qüestions del preàmbul, i vostès recordaran probablement que el tema de la na-cionalitat és només en el preàmbul i de manera descrip-tiva, el Parlament de Catalunya ha declarat que Catalu-nya és una nació, i això és inqüestionable, i així ho ha dit el TC més d’una vegada. Aleshores, s’inventen una teo-ria: això és inqüestionable perquè no té efecte normatiu, però com que els preàmbuls tenen efecte interpretatiu, quan s’interpreti un article, si veiem que la interpretació ajuda, ho hem de dir, però no només ho hem de dir, ho hem de posar a la sentència, i resulta que per casualitat, el primer punt d’aquesta sentència la paraula nació no té valor interpretatiu, no posat a l’article corresponent, sinó posat al principi.

La nació és una qüestió d’importància menor, ningú no dubta que jurídicament la nació titular de la sobirania nacional és la nació espanyola. [...] S’inventa la naciona-litat per dir: no és una nació perquè no és sobirana, però podria ser-ho, perquè té tots uns elements demogràfics, històrics i sociològics.

És, evidentment, un desfogament emocional, un tras-punt d’ideologia, no té cap importància, és un invent processal. Vostès ho recordaran, a més a més, perquè com que les deliberacions han estat pràcticament radia-des, tots sabem quina persona va voler això i no va votar fins que s’ha aprovat. La sentència, per què no s’ha dit abans? No li quedava tan bonic! Al final ha aconseguit posar-ho a la sentència i després el terme nació diu que «tiene carácter proteico». Proteïna em sembla que no és, però diu «proteico» la sentència, aquest «proteico» i nació resulta que no tenen valor interpretatiu, i què vol dir això? Doncs resulta que dir que nació i nacionalitat no tenen una eficàcia interpretativa no ho entenc, per-què és difícil d’interpretar la interpretació. És veritat que el Parlament ho ha dit? Sí. ¿És veritat que probable-ment ho ha dit perquè hi ha aquesta concepció sociolò-

JoAqUiM FeRRet

sÍMBols, DRets HistÒRics i nAció

Page 8: L’AUTONOMIA DE CATALUNYA DESPRÉS DE LA … Estatut... · Josep M. Vallès, catedràtic de ... pública catalana i la dinàmica política vigent. El profes-sor Gabriel Colomer,

l’AUtonoMiA De cAtAlUnYA DesPRÉs De lA sentÈnciA Del tc

6

gica i fins i tot religiosa? Sí. Doncs bé, tingui el valor que tingui, evidentment no diu que sigui autonomia, ni que tingui autonomia, ni dret de determinació, ni dret de decidir, ni de no decidir. Simplement diu això. Calia? Probablement no, però hi ha una explicació psicològica, ideològica... I en el fons, els llegeixo sis ratlles de la sentència i vostès veuran per què es diu: «En el contexto del estado democrático para la Constitución es obvio que como tenemos reiterado caben cuantas ideas pue-dan defenderse sin recurrir a la infracción de los proce-dimientos historiados por ordenamiento para la forma-ción de la voluntad general. Y cabe en particular des-hacerse de concepciones ideológicas que basadas en un determinado entendimiento de la realidad social, cultu-ral y política, presientan para una determinada colecti-vidad la condición de comunidad nacional incluso como principio desde el que procurar la conformación de esta voluntad constitucionalmente legitimada, para mediante la oportuna e inexcusada reforma de la Cons-titución traducir este entendimiento a realidad jurí-dica».

El Parlament de Catalunya ha declarat que Catalunya és una nació, això és inqüestionable, i així ho ha dit el TC més d’una vegada. Aleshores, s’inventen una teoria: això és inqüestionable perquè no té efecte normatiu, però els preàmbuls tenen efecte interpretatiu, [...] i resulta que per casualitat, el primer punt d’aquesta sentència la paraula nació no té valor interpretatiu, no l’han posat a l’article corresponent, sinó al principi.

Si vostè vol la independència, canviï la Constitució. Vostè pot tenir la concessió que vulgui de la Constitu-ció, però si vostè vol la independència, canviï la Consti-tució. Bé, doncs sí, políticament i ideològicament em sembla que això tampoc no és absolutament cert, perquè en la història, nacions que s’hagin independitzat a força d’un canvi constitucional normal no n’hi ha gaires, i aquí hauríem de jutjar si el principi d’autodeterminació rau en el dret nacional, la sentència de Quebec, la volun-tat democràtica federal...

Amb tot, és un altre tema jurídic en el qual no entra i tampoc no hi entraré jo. I l’apèndix d’això, els símbols nacionals no són nacionals, sinó de la nacionalitat. Si no hi ha nació, és nacionalitat, per sort això no ho han can-

viat. Estimen la llengua castellana i això és molt d’agrair, si no haguessin dit que s’havia de substituir «nacional» per «nacionalitario», hauria fet mal a la llengua caste-llana, han acceptat que els símbols nacionals són sím-bols «nacionalitarios», la qual cosa, en nom de la llen-gua castellana, que també parlo i he après de petit, gai-rebé com a pròpia, perquè no l’he estudiat mai, l’he après de naixement també com el català, els ho agraeixo molt. Per tant, els símbols no són nacionals, cosa també perfecta perquè malgrat la tradició, en diuen, treballa-dora de Catalunya, la primera llei que va aprovar el Par-lament de Catalunya va ser la de declarar dia festiu la Diada Nacional de Catalunya l’11 de Setembre. O sigui, que la primera llei que va aprovar el Parlament de Cata-lunya va ser dir que hi havia un dia en què els catalans no havien de treballar. I és clar, salvar aquest llegat legislatiu em sembla útil.

Començaré a parlar del tema que els catalans hem estat sempre molt desconfiats en això de la història. En un programa de TV3, el president del govern escocès, independentista, deia: «A mi m’agradaria molt que la reina d’Anglaterra acceptés ser cap de l’estat d’una Escòcia independent». Bé, aquesta flexibilitat i aquesta intel·ligència, els catalans, no l’hem tingut mai, i no ens hem adonat que la institució més respectada de les ac tuals és la monarquia, tot i els defectes del seu origen i moltes coses més de què podríem parlar. Això no ho hem tingut mai clar i hem menyspreat sempre l’acollida dels drets històrics, i la disposició addicional primera diu que la Constitució reconeix els drets històrics dels territoris forals. Punt, no diu res més! Això val, real-ment, per a nosaltres? Alguna vegada havia defensat que sí. I realment el mateix Estatut no s’ho creia, perquè no va citar la disposició addicional primera, sinó que va citar la transitòria segona i altres articles de la Consti-tució. O sigui que, com tantes vegades, els catalans comencem per no creure’ns nosaltres mateixos. No oblidem, a més a més, que aquest és el tercer ribot important que passa per l’Estatut. En vam fer un intern abans del 30 de setembre, se’n va fer un segon a les Corts Generals i aquest és el tercer. Amb tots aquests ribots han anat desapareixent moltes coses, posem per cas aquesta. Per tant, aquí no vam gosar dir-ho, però en canvi, com que és un recurs fet sobre la base d’inten-cions, el Tribunal Constitucional, encara que ningú no ho diu, es permet pronunciar-se perquè no se’ns apliqui

Page 9: L’AUTONOMIA DE CATALUNYA DESPRÉS DE LA … Estatut... · Josep M. Vallès, catedràtic de ... pública catalana i la dinàmica política vigent. El profes-sor Gabriel Colomer,

7

AssociAció d’AMics UAB

la disposició addicional primera, sense donar explica-cions. Evidentment el Partit Popular ha dit que no se’ns aplica, responent amb congruència allò que ha dit el recurs, però l’article 5 no en parla. Què ens trobem ales-hores?

Diu diverses coses. Que el fonament històric no pot ser aliè a la Constitució. Evidentment, la monarquia és histò-rica, però la monarquia és monarquia perquè ho diu la Constitució; si fos república, per més que la dinastia bor-bònica sigui la històrica, el rei no seria rei. I evidentment, els drets històrics dels bascos són drets històrics perquè ho reconeix la Constitució; si no ho reconegués la Constitu-ció, amb l’actual ordenament jurídic no existirien. Això és una obvietat que es podria estalviar. I després dedica 10 o 15 ratlles a dir que en cap cas no s’aplica a Catalunya la disposició addicional primera, i això és important perquè és la primera vegada, ja que fins ara el Tribunal no havia tingut ocasió de dir-ho. I ara ens ho ha dit, no ens diuen per què, perquè, per quin motiu Catalunya no és territori foral? ¿És que allò de «se acata pero no se cumple en el reino de Castilla» és més important que tenir un regne propi, o és que haver acabat el segle xviii i no el segle xix és tan decisiu que fa que alguna cosa sigui històrica i l’al-tra s’hagi perdut? No ho sabem. No ens diu per què; diu que és obvi que no s’apliqui. La Constitució no ens diu quins són els territoris forals. Òbviament, si es parla de la disposició constitucional està pensant només en el País Basc i Navarra. Ara bé, tinguin vostès en compte que la disposició addicional tercera de l’autonomia d’Aragó fe-liçment vigent i feliçment no impugnada diu: «La acepta-ción del régimen de autonomía que se establece en el pre-sente estatuto no implica la renuncia del pueblo aragonés a los hechos que como tal le hubieran correspondido en virtud de su historia, los que podrán ser actualizados de acuerdo con lo que establece la disposición adicional pri-mera de la Constitución».

I això no ho impugnarà ningú, ja figurava en l’anterior estatut aragonès; o sigui que ja fa molts anys que exis-teix i no ho ha impugnat ningú. O sigui, el noble poble aragonès té drets històrics. L’altra monarquia de la con-federació aragonesa no en té. El Tribunal Constitucional no veu necessari explicar-nos el perquè, i no ens ho diu, sembla que no som territori foral. I això és important? Doncs sí, i els ho explicaré.

El noble poble aragonès té drets històrics. L’altra monar-quia de la confederació aragonesa no en té. El Tribunal Constitucional no veu necessari explicar-nos el perquè, i no ens ho diu, sembla que no som territori foral.

Catalunya ha aconseguit un finançament, diria que molt bo, tècnicament molt ben treballat i políticament molt ben aconseguit. Ara bé, ha passat el ribot de la crisi i se n’ha anat. Per als bascos, que tenen drets històrics i con-cert econòmic, la crisi no compta. És una mica el que passa amb tota la desfeta del Tribunal Constitucional, desfà les garanties, no passa res demà, no passa res avui, tot està com estava, però queda debilitat aquell blindatge que s’havia dit, aquella garantia, aquella protecció, els drets històrics no existeixen. Amb tot, per mitjà d’altres temes que els meus col·legues tractaran amb més pro-funditat que jo, ara sabem que no som forals, sabem que hi ha altres estatuts de l’actual generació que no han estat impugnats, i per tant hem baixat en el rànquing d’autonomia, i això no pot deixar de tenir efecte, ja no som la primera autonomia, som la quarta, la sisena, i no continuo perquè el president m’ha dit que calli i, a més a més, m’han recordat que no podem plorar, o sigui que gràcies n

Page 10: L’AUTONOMIA DE CATALUNYA DESPRÉS DE LA … Estatut... · Josep M. Vallès, catedràtic de ... pública catalana i la dinàmica política vigent. El profes-sor Gabriel Colomer,

l’AUtonoMiA De cAtAlUnYA DesPRÉs De lA sentÈnciA Del tc

8

Pel que fa al tema de la llengua, el primer que valdria la pena dir és que quan en el procés d’elaboració de l’Esta-tut es marcaven uns objectius que es volien aconseguir precisament amb la reforma, en realitat la configuració d’un nou Estatut d’Autonomia, hi havia alguns àmbits en els quals clarament el que es buscava era ampliar i reconèixer un espai més important d’autogovern, per exemple en l’àmbit de les competències, en l’àmbit del finançament, i hi havia una voluntat d’obtenir una clara millora en aquests sentits. N’hi havia altres, en canvi, que potser seria la manera de fer una aproximació més adequada al tema de la llen-gua, en els quals el que pretenia l’Estatut no era tant avançar en aquest punt, sinó potser consolidar i garantir a escala estatutària allò que s’havia aconseguit per mitjà d’uns esforços molt importants que en el seu moment es van fer amb un ampli consens a Catalunya. Esforços que s’havien traduït en dues lleis de política lingüística: una llei de normalització lingüística i després una llei de política lingüística, i que en un tema especialment molt delicat, tots en som molt conscients, s’havia aconseguit arribar a un equilibri. Per tant, es volia intentar consoli-dar i garantir això amb aquest efecte de garantia que comporta un estatut d’autonomia, sobretot tenint en compte també que les lleis que havia aprovat el Parla-ment de Catalunya ja havien hagut de passar pel fil- tre del Tribunal Constitucional, afortunadament un TC molt més sensible a aquestes qüestions que no pas el que hem tingut ara i que en general va poder establir una doctrina molt adequada i molt coherent. Una doctrina que en realitat plantejava una qüestió que crec que ara ha quedat, o queda, en una posició delicada i compro-mesa per la nova sentència. Em refereixo precisament al fet que malgrat la complicitat que té un sistema lingüís-tic en què hi ha dues llengües oficials, s’havia determi-nat assolir per la via de les lleis catalanes i pel seu aval en el seu moment per part del TC, poder desprendre algunes conseqüències del caràcter de llengua pròpia que té el català que el col·locaven, almenys en determi-nats àmbits, en una certa preferència d’utilització i amb cobertura jurídica. Per tant, es tracta d’una certa desi-gualtat a favor del català, i això avalat i no qüestionat des del punt de vista jurídic, per citar dos àmbits molt clars en aquest sentit, la utilització del català en tota l’Administració autonòmica, en l’àmbit dels serveis públics dependents de la mateixa Generalitat, o, en un

cas molt evident i molt clar, la utilització del català com a llengua vehicular i, per tant, com a llengua central en tot el que fa referència a l’ensenyament en l’àmbit de Catalunya.

Bé, aquest era un aspecte que, potser amb bona fe, en el moment de fer l’Estatut es considerava que no havia de plantejar problemes, perquè en certa manera ja s’havia discutit i s’havia considerat que era correcte i s’havia de traslladar també a l’Estatut, i ara ens trobem una sor-presa desagradable, perquè en els aspectes en què la sen-tència aborda la qüestió lingüística, es pot dir, i penso que no exagero, que obre una mica la caixa dels trons. És un tema especialment delicat des del punt de vista de l’encaix jurídic i també de l’impacte social. El Tribunal arriba a plantejar certs conceptes que són els que s’ha-vien parlat prèviament i que semblaven pacífics, i caldrà veure com es desenvolupen, perquè en aquest punt con-cret la sentència no és sempre clara i és una resolució difícil, perquè a vegades sembla que apunta cap a una direcció i després resulta que la capgira; de vegades és críptica, no se sap ben bé què es vol dir, però en general introdueix certs elements de preocupació que poden donar lloc no tant als resultats que produeix la sentència, sinó a l’aplicació de les lleis de Catalunya en els diver-sos àmbits en què pugui haver-hi una conflictivitat. Un problema que ja hi era, de fet, o que ja s’intentava que hi fos en alguns àmbits, i que fins ara els tribunals havien controlat, havien resolt molt adequadament envers el català, i ara això pot donar peu a uns arguments que s’extraurien d’aquesta sentència que poden complicar una mica les coses. Explicar-ho amb detall i a fons seria realment impossible amb el temps limitat de què dis-poso, però voldria donar uns apunts de quins podrien ser aquests canvis o aquests elements que fan trontollar una mica el que teníem fins ara i que teníem assumit com una situació, en principi, consolidada.

En primer lloc, parlaré del concepte de llengua pròpia, que és un concepte que s’aplica al català i del qual s’ha-vien extret determinades conseqüències jurídiques, com per exemple que el català podria ser la llengua d’utilit-zació normal en els àmbits que abans he comentat i amb efectes jurídics, és a dir, com a llengua de preferent apli-cació. El Tribunal això ho canvia i introdueix una sèrie de matisos que diuen que el caràcter de llengua normal-ment emprada fins ara en les lleis catalanes tenia uns

Antoni BAYonA

llenGUA i coMPetÈncies

Page 11: L’AUTONOMIA DE CATALUNYA DESPRÉS DE LA … Estatut... · Josep M. Vallès, catedràtic de ... pública catalana i la dinàmica política vigent. El profes-sor Gabriel Colomer,

9

AssociAció d’AMics UAB

efectes jurídics; ara no en té, perquè és com una mera descripció de la realitat, el català és la llengua normal de Catalunya però com a realitat merament descriptiva, i l’únic element que hi havia a l’Estatut a part del normal, que ja tenia aquest significat i que ara es desactiva i rebla el clau d’aquesta possible utilització preferent del català, almenys en els àmbits reservats a l’Administra-ció, als serveis educatius... que era el caràcter preferent, és anul·lat. Per tant, d’alguna manera significa que el català dóna un viratge cap a la línia de refermar més el principi d’igualtat entre el català i el castellà, i per tant poder veure amb certa precaució i amb prevencions importants el fet d’una possible preferència del català envers el castellà.

Aquest èmfasi en la idea de la igualtat lingüística es trenca després amb la declaració que tampoc no es pot predicar del català l’existència d’un deure de coneixe-ment, fet que la pròpia Constitució sí que reconeix per al castellà, tot i que ve a dir que això no vol significar que no hi hagi un cert deure en alguns àmbits, com per exem-ple en l’àmbit educatiu, on es pot exigir que els nens coneguin el català, o en l’àmbit dels funcionaris que tre-ballen per a l’Administració a la Generalitat, però llevat del que podria ser en alguns aspectes concrets, s’elimina una de les coses que pretenia l’Estatut, que era l’existèn-cia d’un deure de coneixement.

El català dóna un viratge cap a la línia de refermar més el principi d’igualtat entre el català i el castellà, i per tant poder veure amb certa precaució i amb prevencions importants el fet d’una possible preferència del català envers el castellà.

Aquest fet col·loca el català en una posició de desigual-tat molt clara respecte al castellà, perquè en definitiva això vol dir que els ciutadans que són a Catalunya poden al·legar desconeixement del català, mentre que no poden al·legar desconeixement del castellà, i això pot tenir conseqüències importants en molts àmbits, alguns dels quals poden generar certa preocupació, en algun cas una mica més àmplia, depenent de com s’entengui la sentèn-cia. I repeteixo, no és fàcil, precisament en aquests capí-tols dedicats a la llengua, interpretar correctament la sentència i què vol dir a vegades el Tribunal.

La sentència denota també una tensió gran dins el Tribu-nal de retocs, és a dir, a vegades es veu que el discurs va clarament en una línia i de cop al final surt una frase que va just en direcció contrària, la qual cosa denota que hi ha hagut una tensió important en aquest punt i per tant això dóna dificultat jurídica addicional a la sentència.

Aquest èmfasi en la idea de la igualtat lingüística es trenca després amb la declaració que tampoc no es pot predicar del català l’existència d’un deure de coneixe-ment, fet que la pròpia Constitució sí que reconeix per al castellà.

Tot i així, un dels aspectes que caldria citar és el canvi important que es pot produir en les relacions i comunica-cions entre les administracions públiques, començant per la mateixa Generalitat i els ens locals de Catalunya. Ja no estaríem parlant de l’Administració de l’estat, que podria tenir un tractament diferent, sinó de la pròpia, el que són les administracions pròpies de Catalunya envers els ciutadans quant a la utilització de la llengua.

El principi que hi ha actualment, o que hi havia i que l’Estatut també recollia, derivat de la legislació de polí-tica lingüística, era que el català és la llengua normal-ment utilitzada en les comunicacions, i per tant l’Admi-nistració pot utilitzar perfectament el català; de fet, l’ha d’utilitzar, perquè ho diu la llei i no té la necessitat d’uti-litzar-ne una altra, tret que com un dret personal, la per-sona que vulgui ser atesa i es vulgui relacionar en caste-llà amb l’Administració pública ho pot demanar i l’Ad-ministració en té l’obligació.

D’entrada, però, l’Administració pot utilitzar el català com a única llengua de comunicació, i per tant si el ciu-tadà no diu res, i de manera expressa, es tracta d’un sis-tema vàlid. Això pot quedar o ha quedat afeblit, perquè el Tribunal Constitucional, en haver tret el caràcter pre-ferent i no haver-li donat el concepte de normalitat, també en el sentit jurídic, que té el català, finalment diu que tot això no vol dir que s’hagin d’utilitzar totes dues llengües en la relació, però diu una cosa que a mi em suscita certa preocupació, que és correcte i és possible que les administracions utilitzin com a llengua normal de comunicació el català, i parlem de la Generalitat, o el castellà, que també és un element important. És a dir,

Page 12: L’AUTONOMIA DE CATALUNYA DESPRÉS DE LA … Estatut... · Josep M. Vallès, catedràtic de ... pública catalana i la dinàmica política vigent. El profes-sor Gabriel Colomer,

l’AUtonoMiA De cAtAlUnYA DesPRÉs De lA sentÈnciA Del tc

10

està dient que també seria correcte, i això aniria en con-tra, d’entrada, amb el que ha dit fins ara la legislació de política lingüística, en les relacions envers el ciutadà.

Aleshores, però, hi ha alguna frase final de difícil lec-tura, però intueixo que si opta per utilitzar una llengua, això vol dir tant pel català com pel castellà, ja estaríem situats en aquest àmbit, i això s’ha de fer de tal manera que no es produeixi, des del punt de vista del dret d’op-ció lingüística que té el ciutadà, una càrrega o una obli-gació per part del ciutadà d’haver-se de posar en una situació activa envers l’Administració per demanar l’ús de la llengua que ell vol.

Un dels aspectes que caldria citar és el canvi important que es pot produir en les relacions i comunicacions entre les administracions públiques, començant per la mateixa Generalitat i els ens locals de Catalunya.

Què vol dir, això? ¿Vol dir que no se’l pot col·locar mai en una posició en què hagi de fer alguna cosa per dema-nar la llengua? Si això és el que realment vol dir, podem tenir un problema, perquè fins ara el sistema era que s’utilitzi el català i que ho demani expressament, però és evident que ha de fer alguna cosa. Bé, ho deixo apuntat aquí, però em sembla que ja podem treure algunes con-seqüències d’aquestes qüestions.

Vaig directament al tema de l’ensenyament, que era pre-ocupant. Penso que la sentència, tot i la seva complexitat interna i a vegades la manca de claredat en aquest sentit, com a mínim recolza molt en la doctrina de la sentència del 1994, que és la doctrina que va salvar i que va deixar clar que es podia establir un model lingüístic a Catalu-nya en què fos el català la llengua vehicular, la llengua normalment utilitzada i la llengua valorada, i amb frase del mateix TC del 1994, que torna a repetir el Tribunal d’ara, «que el català sigui el centre de gravetat d’aquest model». Aquesta és una expressió que es torna a treure i això és positiu en aquest sentit, tot i que recorda –de fet això no és nou, ja ho havia dit el 1994– que en cap cas no es pot arribar a excloure la condició del castellà com a llengua vehicular, però tot això queda ja en el marc de definició legal. Per tant, ja no és una qüestió, i evident-ment tampoc no hi ha un dret (això és important que ho digui) de demanar l’ensenyament en qualsevol de les

llengües. Manté així aquest principi que ja s’havia esta-blert el 1994, i per tant sí que deixa oberta una mica una porta a la regulació legal d’aquesta qüestió i alguns drets que es podrien al·legar en aquest cas d’acord amb aquesta legislació. Aquí el tema rau en el fet de si aquesta legislació és exclusiva de la Generalitat i la possible intervenció de l’estat pot tenir també importància sobre aquest tema. Ho deixo apuntat aquí.

Pel que fa al tema de les competències, dit ràpidament, penso que és un dels punts, sense treure importància als altres, que podríem considerar eixos centrals de la re-forma estatutària, per dues raons.

El Tribunal Constitucional, en haver tret el caràcter pre-ferent i no haver-li donat el concepte de normalitat, també en el sentit jurídic, que té el català, finalment diu que tot això no vol dir que s’hagin d’utilitzar totes dues llengües en la relació, però diu una cosa que a mi em suscita certa preocupació, que és correcte i és possible que les administracions utilitzin com a llengua normal de comunicació el català, i parlem de la Generalitat, o el castellà, que també és un element important.

En primer lloc, perquè tècnicament, quan parlem d’auto-govern, el contingut material són les competències i els poders que pot exercir, en aquest cas, la Generalitat; i en segon lloc, perquè tots els que som en aquesta taula, en major o menor mesura, diria que en un sentit si no unà-nime, almenys a Catalunya, en un sentit d’un sector doc-trinal molt ampli, pensàvem que aquest era un dels camps clars en què podria tenir recorregut la reforma estatutària. Dic això perquè precisament quan la Consti-tució fa una remissió als estatuts pel que fa al paper constitucional que han de desenvolupar, clarament els atribueix la funció de concretar les competències de la Generalitat o de les comunitats autònomes, en el marc, i la paraula marc és expressiva, que determina la Consti-tució. S’havia pensat que això permetia fer bàsicament dues coses, que era l’objectiu que permetia l’Estatut: d’una banda, clarificar la tipologia i les categories com-petencials, perquè aquí hi havia hagut una gran contro-vèrsia adoctrinal sobre què era una competència exclu-siva, i definir clarament què eren els àmbits d’exclusivi-tat de les competències de la Generalitat; de l’altra, en un supòsit competencial que es produeix amb molta fre-

Page 13: L’AUTONOMIA DE CATALUNYA DESPRÉS DE LA … Estatut... · Josep M. Vallès, catedràtic de ... pública catalana i la dinàmica política vigent. El profes-sor Gabriel Colomer,

11

AssociAció d’AMics UAB

qüència conegut com a competències compartides –per-donin els tecnicismes, ho intento explicar–, que són aquells casos en què l’estat té la capacitat per fer una legislació marc o una legislació bàsica, i la Generalitat podria fer després el desplegament normatiu per intentar acotar en allò en què fins ara molta gent considerava que hi havia hagut un excés en aquesta tasca legislativa de definir les bases.

Bé, això és el que pretenia l’Estatut, i a la vegada identi-ficar més bé els àmbits materials pròpiament de les com-petències. Sobre aquesta qüestió, l’efecte de la sentència del Tribunal Constitucional es pot qualificar de quasi catastròfic, almenys segons la meva manera de veure les coses, perquè, de fet, el Tribunal desactiva el possible paper que podria tenir un estatut d’autonomia en aquest punt concret. De fet, una cosa que tots pensàvem que era possible de dir és que la Constitució remet als estatuts que compleixin una funció constitucional, un camp de joc no discutible dels estatuts. Potser sí que podríem dis-cutir les fronteres, però no com a concepte. Resulta que el Tribunal, amb un plantejament i amb una reivindica-ció d’un protagonisme que a mi em semblaria totalment impròpia, diu que aquest tema de les competències és una qüestió molt fàcil només de dues coses o dues perso-nes, bé, persones no, d’una norma i d’un organisme: la Constitució, que és el que diu el que hi ha en tema de distribució de competències, i després jo, el Tribunal Constitucional, que sóc intèrpret suprem de la Constitu-ció i per tant sóc el que avui dic, d’acord amb la meva jurisprudència, com han de ser les competències, fins on arriben, com s’interpreten, i el que diu l’Estatut val més o menys perquè en alguns punts diu el que ja he dit, però tota la resta té un mer valor pràcticament declaratiu que valdrà en la mesura que s’ajusti a allò que digui com a intèrpret de la Constitució, i amb el benentès que, a més a més, puc canviar en el futur de jurisprudència, i per tant tot això funcionarà d’aquesta manera.

Penso que aquest és un punt especialment criticable però que el que fa és conceptualment desactivar, treure valor a l’Estatut com a norma jurídica amb vocació de precisió i de concreció del contingut material d’autogovern, el valor de l’Estatut com a pacte polític en què s’expressa precisament aquesta realitat final perquè no només és norma jurídica, sinó un pacte polític d’Estat-Generalitat. I l’activisme jurisprudencial en aquest punt, que evi-dentment ha de tenir el seu camp de joc, hauria d’utilit-zar també com a referència no només la Constitució, sinó també l’Estatut d’Autonomia, dictat en compliment de la Constitució.

El que fa el TC és conceptualment desactivar, treure valor a l’Estatut com a norma jurídica amb vocació de precisió i de concreció del contingut material d’autogo-vern, el valor de l’Estatut com a pacte polític en què s’ex-pressa precisament aquesta realitat final perquè no només és norma jurídica, sinó un pacte polític d’Estat-Genera-litat.

Això, evidentment, provocarà problemes, perquè aquí no només es neutralitzen una mica els conceptes utilit-zats o aquesta construcció del sistema de competències, sinó que encara que no hi hagi declaracions interpretati-ves o d’inconstitucionalitat portades a la sentència, que són les que en principi compten, en cada competència, com que havia estat objecte pràcticament de recurs, el Tribunal poc o molt fa una lectura de cada títol compe-tencial dels molts que hi ha a l’Estatut, en què diu: sí, això que diu l’Estatut està bé, però compte, que l’estat també té aquest títol competencial... És a dir, els efectes de la sentència em temo que poden ser molt greus i que vagin fins i tot més enllà de la pràctica, perquè el tema competencial és procliu i per tant en la sentència podrà ser molt utilitzat encara que això no hagi estat incorporat en la part resolutòria n

Page 14: L’AUTONOMIA DE CATALUNYA DESPRÉS DE LA … Estatut... · Josep M. Vallès, catedràtic de ... pública catalana i la dinàmica política vigent. El profes-sor Gabriel Colomer,

l’AUtonoMiA De cAtAlUnYA DesPRÉs De lA sentÈnciA Del tc

12

A pesar de la complejidad que ustedes pueden presumir y que tiene la interpretación de un estatuto de autono-mía, es una norma extraordinariamente singular. Inter-pretar una constitución no es lo mismo que interpretar un reglamento; las palabras tienen muchos valores, son muy abstractas, y este es ciertamente un terreno en el que tenemos que admitir que existan distintas interpreta-ciones.

A pesar de mi edad, el debate jurídico que se está produ-ciendo fuera de Cataluña, y en algunos casos limitados en el que participan también juristas catalanes, no deja de sorprenderme. Sobre este Estatuto, un jurista de una valía indiscutible, extraordinaria, Santiago Muñoz Machado, comentando esta sentencia en unos artículos de divulgación, dice: «El sentido profundo de esta sen-tencia ha negado a Cataluña el carácter de nación sobe-rana, ha negado el origen del poder en el pueblo y en los derechos históricos, y, la tercera gran finalidad, ha negado que cuente con un poder judicial propio y total-mente independiente de la unidad jurisdiccional que la Constitución establece».

Las tres afirmaciones son falsas. Ni el Estatuto dice que Cataluña sea una nación soberana, ni el Estatuto dice que la legitimación del Estatuto y del ejercicio del poder esté en el pueblo catalán exclusivamente, ni mucho menos el Estatuto estructura el poder judicial como un poder independiente en Cataluña. Esta es una primera constatación.

El Estatuto, como ha dicho el doctor Vallés, que lo co-noce profundísimamente –otros temas también los cono-ce profundísimamente pero este de forma muy especial– tiene ciertamente unas finalidades de un alcance muy limitado. El Estatuto no pretende discutir la unidad juris-diccional, no discute la unidad del poder judicial. Con criterios de racionalidad, de ejercicio más efectivo de la tutela judicial de los derechos y de las personas, y tam-bién con la finalidad de adaptar el ejercicio de la juris-dicción al principio autonómico, con estas finalidades de alcance tan limitado, ¿qué hace el Estatuto de Auto-nomía?

Intenta incidir en las tres dimensiones que tiene la admi-nistración de justicia en el poder judicial, e intenta inci-dir en el poder de la jurisdicción ampliando y racionali-

zando las funciones del Tribunal Superior de Justicia. Pero no es que el Estatuto diga que el Tribunal de Justi-cia pasa a ser un órgano de la Generalitat. El Tribunal Superior de Justicia sigue siendo un órgano de poder judicial único del estado.

El Estatuto no pretende discutir la unidad jurisdiccional, no discute la unidad del poder judicial. Con criterios de racionalidad, de ejercicio más efectivo de la tutela judicial de los derechos y de las personas, y también con la fina-lidad de adaptar el ejercicio de la jurisdicción al principio autonómico.

¿Qué hace, en segundo lugar, el Estatuto? La segunda dimensión es la que afecta al gobierno del poder judicial. El Estatuto no crea un consejo judicial de la Generalitat, esto es falso, y luego veremos que este es el argumento que utiliza la sentencia. El Estatuto lo que hace es des-concentrar el ejercicio de la función del gobierno, que ya está descentralizado y desconcentrado. Actualmente, el consejo general del poder judicial ejerce la función de gobierno contando con la sala de gobierno del Tribunal Superior de Justicia, entre otros órganos del gobierno, ya que el Estatuto –fíjense que operación tan revoluciona-ria–, lo único que pretende es que este órgano, sin discu-tir su naturaleza de órgano general superior, pueda estructurarse en 17 centros desconcentrados que son controlados y ordenados jerárquicamente en el órgano en el que se insertan, que es el Consejo General del Poder Judicial. Esta era la otra obra revolucionaria que pretendía el Estatuto de Autonomía.

El tercer ámbito, menos polémico, es el de la administra-ción de justicia, gestión, medios personales y medios materiales. Y en este campo, el Estatuto, porque tiene otra concepción constitucional, es en el único donde da respuestas de naturaleza autonómica, ya que en los otros campos se mueve en el único ámbito de incidencia en la organización estatal, de desconcentración. Pues bien, ¿y esto cómo lo hace el Estatuto? Esta es otra de las cues-tiones que se van reiterando, incluso por algunos juristas del país, que parecen poner en duda que el Estatuto de Autonomía haya sido elaborado con criterios jurídicos constitucionales. Diría que es todo lo contrario, que esto se hace con unas técnicas que son las que el Tribunal Constitucional ha ido admitiendo, que básicamente po-

MAnUel GeRPe

ADMinistRAción De JUsticiA

Page 15: L’AUTONOMIA DE CATALUNYA DESPRÉS DE LA … Estatut... · Josep M. Vallès, catedràtic de ... pública catalana i la dinàmica política vigent. El profes-sor Gabriel Colomer,

13

AssociAció d’AMics UAB

dría resumirlas diciendo que el Estatuto no discute que la regulación del poder judicial depende de la ley orgá-nica del poder judicial.

Si ustedes leen los artículos del Estatuto de Autonomía dedicados al poder judicial en Cataluña, van a encontrar casi un par de decenas de remisiones a la ley orgánica del poder judicial en el ámbito de la jurisdicción, en el ámbito del gobierno y en el ámbito de la administración de justicia. Lo único que hace el Estatuto, respetando la posición prioritaria que tiene la ley orgánica del poder judicial, es interpretar que esta reserva no es absoluta; es una reserva relativa que posibilita que las comunidades autónomas, la Generalitat en este caso, puedan también incidir en estas materias, sin discutir la supremacía de la ley orgánica del poder judicial, sin discutir que el con-traste con la ley orgánica del poder judicial obviamente provoca el desplazamiento, y también sin discutir que las instituciones sólo pueden existir en el momento que la ley orgánica del poder judicial lo establezca.

Así que lo único que hace el Estatuto, diría que con buena técnica legislativa y que además ha sido admitido por el Tribunal desde el origen, es aceptar que puede existir colaboración normativa entre el estado y la comu-nidad autónoma, entre la ley orgánica del poder judicial y la intervención autonómica, evidentemente no en un plano de igualdad, y esto es lo que hace el Estatuto de Autonomía. O sea que lo hace con extraordinario rigor jurídico.

¿Pero cómo reacciona el Tribunal Constitucional ante esta situación? Diría que la intervención del Tribunal podríamos definirla en dos términos: es inconsistente e inconsecuente en este campo. ¿Inconsistente por qué? Porque el punto de partida que adopta, la razón que adopta, es una razón en el año 2010 totalmente discuti-ble. El punto de partida del Tribunal Constitucional es decir que el poder judicial ha quedado absolutamente al margen de la organización territorial del poder político en España. Esto, dicho así, es cierto para un debate gené-rico, pero no para un debate jurídico preciso. Esta es una afirmación que hay que matizar notablemente, porque desde la Constitución ya existen reconocimientos de intervenciones de las comunidades autónomas en estos campos. Por lo tanto, ya el punto de partida tiene que ser discutido y es poco consistente, pero lo más problemá-

tico es que el Tribunal Constitucional es inconsecuente en el momento de aplicarlo, y ahí los votos particulares tienen un poco de razón, cuando dicen a la mayoría que si es cierto que el poder judicial es ajeno a la organiza-ción territorial, la consecuencia de esto es que hay que negar totalmente la colaboración internormativa entre el estado y la comunidad autónoma. Y el Tribunal, en vez de hacer esto, hace algo curiosísimo: admite la colabora-ción internormativa en el campo de la jurisdicción, o sea que en lo que afecta al PSJ admite la colaboración inter-normativa. ¿Y desde esta colaboración internormativa, qué hace el Tribunal? Acepta la colaboración internor-mativa, la acepta en el ámbito de la jurisdicción, cosa que nos parecería tan problemática como la que se da en ámbitos en los que no la admite. La acepta, evidente-mente, en el ámbito de la administración de justicia, y, sorprendentemente, no la acepta en el ámbito del poder judicial, y llega el Tribunal Constitucional, sin una razón de fondo, a decir cómo se concibe el poder judicial como un órgano desconcentrado, y el Tribunal dice: este ar-tículo es inconstitucional. O sea que esto únicamen- te puede responder a una inconsecuencia en la interpre-tación.

Lo único que hace el Estatuto, diría que con buena téc-nica legislativa y que además ha sido admitido por el Tri-bunal desde el origen, es aceptar que puede existir cola-boración normativa entre el estado y la comunidad au-tónoma, entre la ley orgánica del poder judicial y la intervención autonómica, evidentemente no en un plano de igualdad.

Seguramente el Tribunal está interpretando lo que no dice el Estatuto, está interpretando que el Consejo Judi-cial es un órgano de la comunidad autónoma, que es un órgano de la Generalitat. Y esto no lo dice el Estatuto de Autonomía, o sea que es notablemente inconsecuente en esta situación. Pero diría que no sólo es inconsecuente, el Tribunal va mucho más allá de las competencias que corresponden a un tribunal; acaba haciendo una senten-cia manipulativa. No sólo dice que es inconstitucional, ya que en el momento en el que trata las competencias acaba haciendo un órgano distinto. Sabrán o pueden intuir que en este segundo proceso hay unos estatutos con una dinámica que son el Estatuto catalán y el Esta-tuto andaluz, con una lógica muy similar, y luego hay

Page 16: L’AUTONOMIA DE CATALUNYA DESPRÉS DE LA … Estatut... · Josep M. Vallès, catedràtic de ... pública catalana i la dinàmica política vigent. El profes-sor Gabriel Colomer,

l’AUtonoMiA De cAtAlUnYA DesPRÉs De lA sentÈnciA Del tc

14

otros que tienen una tensión o intensidad menor. Y en estos estatutos de intensidad menor hay también una especie de consejo que limita sus funciones a las compe-

La intervención del Tribunal podríamos definirla en dos términos: es inconsistente e inconsecuente. El punto de partida del TC es decir que el poder judicial ha quedado absolutamente al margen de la organización territorial del poder político en España. [...] El TC es inconse-cuente en el momento de aplicarlo.

tencias propias de las comunidades autónomas, y enton-ces el Tribunal desarma una parte del estatuto y deja un

estatuto no como el que estaba previsto ni como el del País Vasco, sino un consejo como el de Aragón, el de Valencia o el de Castilla o el de Castilla y León. ¿Pero el Tribunal cómo acaba la operación? Cuando parecía que esto estaba cerrado, el Tribunal dice que esto siempre queda a salvo y que la ley orgánica del poder judicial, por disposición libre del Parlamento, pueda crear los consejos judiciales tal como los tiene concebidos el actual Estatuto de Autonomía. Aquí está la extraña cláu-sula de cierre, y diría que el Estatuto concebía un poder judicial en Cataluña absolutamente acorde con lo que establece la Constitución, la doctrina del Tribunal Cons-titucional y la sentencia, muy poco satisfactoria en el campo de la justicia n

Page 17: L’AUTONOMIA DE CATALUNYA DESPRÉS DE LA … Estatut... · Josep M. Vallès, catedràtic de ... pública catalana i la dinàmica política vigent. El profes-sor Gabriel Colomer,

15

AssociAció d’AMics UAB

La sentència conté només dues declaracions d’inconsti-tucionalitat en matèria de finançament –i potser no les recordaran, però ara els diré quines són–, la qual cosa podria semblar que és poca cosa. I una vegada més, construïda no ja com una intenció, com ha dit abans en Joan Botella, crec que quan un ressegueix la sentència s’ho va trobant: hi ha judicis sobre intencions de l’Esta-tut, no sobre el seu text. En aquest sentit, però, la segona inconstitucionalitat que declara no és sobre una intenció, sinó sobre una incomprensió lingüística directament, perquè l’Estatut no diu el que el Tribunal diu que diu, i per tant decideix una cosa en funció del que clarament no diu el mateix Estatut. Això, a més a més, ho declara inconstitucional i podrà portar problemes, i em refereixo a l’anul·lament per part del Constitucional del 218, apar-tat 2n, incís que diu que la competència de la Generalitat en matèria de finançament, diu textualment: «No pot incloure la competència per establir i regular tributs locals». En veure què deia la sentència sobre aquesta qüestió, vaig anar ràpidament a la versió castellana a veure si s’havia produït algun tipus de problema entre les dues versions. Ja veurem què passa si hi hagués con-tradicció entre les dues versions, de moment no se n’ha detectat cap. Però ja veurem què passa, algun problema afegit a tot aquest enrenou que ja existeix.

Pel que fa a la competència de la Generalitat en matèria de finançament, la sentència diu: «No pot incloure la competència per establir i regular tributs locals».

Efectivament, però, en aquest cas no hi ha contradicció: podrà incloure competència per establir o regular tributs locals. El Tribunal diu que això directament és inconsti-tucional, perquè la competència de la Generalitat no inclou aquesta competència específica per establir i regular tributs locals, i a més a més diu que en cap cas no la podrà tenir; els sembla que exclogui fins i tot la capacitat de delegació per les vies que constitucional-ment són previstes, el famós article 152 o fins i tot el 150 apartat primer, que no s’ha fet servir cap vegada en les lleis marc de delegació de competències legislatives, amb la qual cosa ens podem trobar en el futur un pro-blema afegit.

A més a més, s’ha de dir que aquí a Catalunya aquesta interpretació del 218 ja s’havia fet, i en general es deia,

tret d’un sector que sí que havia defensat que la compe-tència de la Generalitat ara sí que podia incloure aquesta competència, i amb l’elaboració que s’ha fet de les lleis d’hisendes locals era clar, que la competència de la Generalitat no podia incloure la regulació dels tributs locals si no hi havia una sessió prèvia per part de l’estat. Aquesta és la hipòtesi amb què estava treballant i aquesta és la que diu que no pot ser.

El Tribunal diu que la competència de la Generalitat no inclou aquesta competència específica per establir i regu-lar tributs locals, i a més a més diu que en cap cas no la podrà tenir; els sembla que exclogui fins i tot la capacitat de delegació per les vies que constitucionalment són pre-vistes.

L’altra inconstitucionalitat fa referència a un petit incís, amb una gran extensió pel que fa al significat, quan esta-bleix el mateix Estatut que l’aportació de la Generalitat a la solidaritat, per tant els sistemes d’anivellament dels serveis públics fonamentals, només es podrà fer, o com a condició s’haurà de fer, amb igualtat d’esforç fiscal per part de les altres comunitats autònomes. Per tant, quan les altres comunitats autònomes, especialment les desti-natàries d’aquesta solidaritat, duguin a terme un esforç fiscal similar.

Aquí la interpretació que el Tribunal va fer és que un Estatut no pot imposar condicions a altres comunitats autònomes, i això fins i tot pot ser atendible, no hauria de ser especialment greu; el problema és que si això no ho pot dir l’Estatut, sí que ho pot dir, en canvi, la llei orgà-nica que regula el finançament local, la famosa LOFCA, des de l’any 1980, i la LOFCA, avui per avui, no esta-bleix aquesta condició de manera específica; per tant queda en mans de l’estat decidir si l’aportació de la soli-daritat d’una determinada comunitat autònoma s’haurà de fer només amb la condició que les altres duguin a terme un esforç fiscal similar.

Totes dues qüestions, una tècnicament més complicada de resoldre, l’altra més fàcil perquè pot anar a la LOFCA, són, com els deia, relativament senzilles de solucionar i no afecten el cor del finançament tal com avui està dis-senyat, amb el nou sistema que es va aprovar precisa-ment ara fa un any i que es va portar a la legislació i es

enocH AlBeRtÍ

FinAnÇAMent

Page 18: L’AUTONOMIA DE CATALUNYA DESPRÉS DE LA … Estatut... · Josep M. Vallès, catedràtic de ... pública catalana i la dinàmica política vigent. El profes-sor Gabriel Colomer,

l’AUtonoMiA De cAtAlUnYA DesPRÉs De lA sentÈnciA Del tc

16

va traduir legislativament el mes de desembre. De totes maneres, la discussió de fons que hi havia en matèria de finançament a l’Estatut, el que plantejaven els recurrents i el que ha contestat després el Tribunal Constitucional, no ha estat tant això com la relació que hi ha d’haver entre LOFCA i l’Estatut d’Autonomia, i aquí és on efec-tivament hi ha els problemes greus, perquè, per dir-ho molt ràpidament, ha menystingut, ha apartat, i ha fet desaparèixer de l’Estatut qualsevol tipus de paper que pugui tenir en el disseny del finançament, i aquest és el problema de fons.

L’altra inconstitucionalitat fa referència quan estableix el mateix Estatut que l’aportació de la Generalitat a la soli-daritat, per tant els sistemes d’anivellament dels serveis públics fonamentals, només es podrà fer, o com a condi-ció s’haurà de fer, amb igualtat d’esforç fiscal per part de les altres comunitats autònomes.

Cal recordar que la LOFCA de l’any 1980, la primera versió, just molt poc després d’haver-se aprovat i des-prés de l’entrada en vigor de l’Estatut de Catalunya, s’havia d’interpretar juntament amb els estatuts d’auto-nomia de manera harmònica. El que ha fet després l’Es-tatut és repetir aquesta informació que ja es feia en la LOFCA originària de l’any 1980. Doncs bé, en la sen-tència del Tribunal no hi ha ni una sola menció a aquesta necessitat d’interpretar harmònicament la LOFCA amb l’Estatut d’Autonomia després del seu desenvolupament o la seva traducció a partir de la LOFCA. Quines són les conseqüències de tot això? El que diria després el Tribu-nal: la sessió de tributs és només un compromís polític del govern de mostrar en el primer projecte de llei que es presenti a les Corts Generals uns determinats percentat-ges de cessió de rendiments: el 50% de l’IVA, IRPF i el 58% d’impostos especials. Aquest és un compromís que haurem... (d’assumir?), però el legislador estatal té abso-luta llibertat per decidir el que cregui.

Queda també en res el que diu la disposició addicional 3a, les inversions estatals a Catalunya en matèria d’in-fraestructures, per set anys, aquelles inversions compen-satòries del dèficit històric, si ho volen dir en aquests termes, que es diu que en cap cas tampoc no podran vin-cular el legislador estatal. Per tant, si l’estat vol invertir a Catalunya amb aquell percentatge, la proporció del

que és el PIB de Catalunya amb l’estat, ho pot fer, però si ho vol fer amb un altre criteri, incomplint aquesta pre-visió, ho pot fer i aquí no passa absolutament res. Per tant, al final, en aquesta relació Estatut-LOFCA, des de Catalunya el que es volia garantir no és que el finança-ment autonòmic general estigués regulat per l’Estatut, sinó que la LOFCA, que havia de venir després, i per tant l’estat, s’hagués d’adherir a determinats criteris fixats a l’Estatut, i la LOFCA hauria de recollir i concre-tar precisament aquests criteris. Això queda completa-ment fora de lloc amb la sentència del Tribunal. Penso que encara va més enllà, i no és una novetat de la sentèn-cia del 29 de juny, sinó que ve de fa uns quants anys, i especialment de l’any 2007, de la sentència del febrer del 2007, que refà completament el sistema de relacions financeres entre l’estat i les comunitats autònomes.

Per dir-ho molt ràpidament, tots els estatuts, tots, pre-veuen l’existència d’una comissió mixta paritària estat-comunitat autònoma en què s’han d’acordar diverses qüestions que fan referència al finançament. I aquestes comissions tenen capacitat per decidir en aquesta matè-ria, amb independència que després hi hagi acords de caràcter més general que es puguin prendre en fòrums o per mitjà de mecanismes de relacions multilaterals. Això ha funcionat així durant tots aquests anys i simplement vull recordar que una comunitat, Andalusia, però també Andalusia i Extremadura, van decidir que per mitjà d’aquestes comissions quedaria fora d’una de les refor-mes que s’han produït en el sistema de finançament, i no va passar absolutament res, la decisió va ser d’aquesta comissió mixta entre l’estat i la comunitat autònoma corresponent.

Què va dir el Tribunal a partir del 2007 i què referma i reforça en la sentència el sistema actual? El que fa és dissenyar un sistema de relacions financeres completa-ment nou que no es troba ni a la Constitució, que no és a la LOFCA i que tampoc no es troba en els estatuts d’au-tonomia. És allò a què es referia abans Manuel Gerpe quan deia que és una sentència manipuladora. Una sen-tència manipuladora és un concepte tècnic, no té cap judici de valor, és aquella que refà el disseny normatiu d’una determinada qüestió amb independència del que digui la norma, és una sentència que es posa en el lloc del legislador positiu. Aquesta sentència, en aquest cas, com ja havia fet el 2007, és una sentència que dissenya

Page 19: L’AUTONOMIA DE CATALUNYA DESPRÉS DE LA … Estatut... · Josep M. Vallès, catedràtic de ... pública catalana i la dinàmica política vigent. El profes-sor Gabriel Colomer,

17

AssociAció d’AMics UAB

de nou un sistema de relacions que no és enlloc, ni en la Constitució ni a l’Estatut, i encara pitjor, ni és a la LOFCA. I en aquest punt el Tribunal, ja s’ha posat en relleu pel que han dit abans els companys de taula, no considera que l’Estatut sigui una norma estatal. De vegades, quan un ho està llegint, sembla que el mateix Tribunal s’enfronta a una llei autonòmica que imposa determinats mandats a l’estat, i contra aquesta voluntat d’imposar mandats reacciona el Tribunal.

Què va dir el Tribunal a partir del 2007 i què referma i reforça en la sentència el sistema actual? El que fa és dissenyar un sistema de relacions financeres completa-ment nou que no es troba ni a la Constitució, que no és a la LOFCA i que tampoc no es troba en els estatuts d’au-tonomia.

En absolut, eI Tribunal no té en compte en cap moment no només que és una norma aprovada, sinó que és una norma estatal, que és una llei orgànica aprovada per les Corts Generals, i una llei estatal no sembla que hi hagi cap impediment, almenys ontològic, perquè pugui con-tenir compromisos en relació amb el mateix estat, i que per tant pugui precondicionar determinades normes que després han de regular específicament determinades matèries, com en aquest cas pot ser el finançament, però també podria ser posteriorment o en altres àmbits, com ara el poder judicial.

Només hi ha una qüestió en què no sé si voluntàriament o no el Tribunal ha actuat, que a mi m’ha sorprès positi-vament, i és quan aprova la constitucionalitat del prin-cipi d’ordinalitat. Recordo que el principi d’ordinalitat es trobava al 206 de l’Estatut i diu que, encara que la seva dicció és difícil tot i que és correcte tècnicament, després de l’anivellament, després que Catalunya hagi aportat fons de solidaritat, no es pot veure perjudicada en el rànquing, –i aquí hi ha la incorrecció–, en el ràn-quing d’ordenació de la comunitat de les rendes per capita dels habitants. Més aviat hauria de ser pel finança-ment per capita de les comunitats.

Deixant de banda això, el que diu el Tribunal és que aquest principi és plenament conforme amb la Constitu-ció, i la sorpresa és que deriva directament de la mateixa Constitució, perquè el 138, quan diu que «l’estat ha de

garantir un equilibri adequat i just –cito textualment– entre els territoris espanyols», aquest equilibri adequat i just inclou que no hi pugui haver alteracions substan-cials en la posició que tenen les comunitats en el finan-çament per capita abans i després de les aportacions de solidaritat. Per tant, què fa aquí el Tribunal? Reconeix, d’una banda, que aquest és un principi no només consti-tucional, sinó que es deriva directament de la mateixa Constitució. I en aquest punt penso que està inspirat cla-rament en la sentència que vam tenir ocasió de discutir fa uns quants anys del Tribunal Constitucional Federal Alemany, que és el primer que va posar en relleu aquesta qüestió, a sol·licitud d’alguns alemanys que es veien perjudicats per les seves aportacions al sistema de soli-daritat. D’altra banda, però, i cito textualment, diu que aquest principi té un «alcance limitado», i aquest «al-cance limitado» l’haurà de decidir el mateix estat.

Només hi ha una qüestió en què no sé si voluntàriament o no el Tribunal ha actuat, que m’ha sorprès positiva-ment, i és quan aprova la constitucionalitat del principi d’ordinalitat.

En conclusió, penso que el sistema de finançament no ha quedat malmès per la sentència del Tribunal Constitu-cional, però no ha quedat malmès o desmuntat perquè ja existia i és recollit avui a la LOFCA. No sé si es pot dir en aquests termes, però hem tingut sort, al cap i a la fi, que la sentència ha vingut després de la negociació del nou sistema de finançament. Per tant, hi ha un sistema de finançament que a grans trets s’ajusta a allò que preveu l’Estatut, segueix els criteris que en general fixa el mateix Estatut, però aquest sistema existeix perquè es troba recollit a la LOFCA, no perquè es trobi a l’Estatut. I amb això es reprodueix una constant que ja ha anat sortint, que la sentència ha desmuntat les garanties. Ha desmuntat totes les garanties que s’havien introduït en l’Estatut per consolidar determinats avenços de l’auto-govern o per avançar en alguns terrenys, com per exem-ple en l’àmbit del finançament n

Page 20: L’AUTONOMIA DE CATALUNYA DESPRÉS DE LA … Estatut... · Josep M. Vallès, catedràtic de ... pública catalana i la dinàmica política vigent. El profes-sor Gabriel Colomer,

l’AUtonoMiA De cAtAlUnYA DesPRÉs De lA sentÈnciA Del tc

18

Què passarà a partir d’ara? Faig tres tipus d’observa-cions. Una primera observació sobre horitzons tempo-rals, i en forma interrogativa, a la qual dono una res-posta: ¿És probable que en un termini de menys de dos anys, que és el que resta teòricament de la legislatura espanyola, es puguin reformar totes o una part important de les lleis orgàniques i ordinàries estatals que podrien restaurar parcialment el contingut material de l’Estatut que ha invalidat la sentència? La meva resposta és que em sembla poc probable, per ser moderat en l’afirmació.

La segona observació: ¿Hi ha indicis en les dades de l’opinió espanyola que a mig termini, d’aquí a sis o vuit anys, es puguin produir prou canvis de cultura política per a una reforma constitucional satisfactòria per a les aspiracions catalanes, no unànimes però si majoritàries, sigui amb respostes federals o amb respostes parafede-rals? Amb les dades disponibles em sembla poc proba-ble. Pel que fa a l’opinió catalana, els corrents d’opinió favorables a una desvinculació dràstica del sistema po-lític espanyol van guanyant força, l’independentisme sembla haver passat del 20-30% de fa poc al 35-40% un cop descomptats els marges d’error que tenen totes les enquestes i que no sempre es posen en relleu quan es publiquen les dades. ¿És suficient convertir aquesta opi-nió en hegemònica a mig termini? La meva resposta és que no em sembla suficient. ¿Pot incrementar al mateix ritme amb què ha incrementat els darrers mesos? No és impossible; hi pot haver elements que ho afavoreixin. Per exemple, hi ha una notícia d’avui, que molts ja coneixen, que és que el Tribunal de l’Haia ha declarat que la independència de Kosovo no és contrària al dret internacional. Un altre litigi d’aquests que permet mol-tes interpretacions, però en què avui ha fallat el Tribunal de les Nacions Unides. Però en tot cas, el cost marginal d’ampliar el suport a la independència cada cop serà més elevat, és a dir, passar dels convençuts als simpatitzants és relativament senzill, passar dels simpatitzants als dubtosos és una mica més complicat, passar dels dubto-sos als reticents és més complicat, i no parlem ja de pas-sar dels reticents als hostils. En tot cas, però, aquí hi ha una opció. Crido l’atenció a un altre corrent de fons en el context europeu. Malgrat alguns fets singulars, alguns episodis semblen reforçar-se gradualment, no en posi-cions sobiranistes, sinó en posicions postsobiranistes, és a dir, les que evolucionen de la noció d’una autoritat polí-

tica única, original, absoluta, cap a la idea d’una autori-tat política compartida, divisible, multinivell. Aquesta evolució de fons cap a un constitucionalisme postsobira-nista tal com l’han denominat alguns autors, ¿pot ser favorable a un desbloqueig de la situació nostra en parti-cular? La meva resposta és que sí, però a mig termini. En tot cas, aquestes previsions aproximades sí que anuncien un període llarg d’inestabilitat siguin quines siguin les majories dels governs que surtin de les eleccions catala-nes de la tardor, o les eleccions espanyoles en el moment que es produeixin, perquè continuarà durant bastant de temps aquest desacord de les regles bàsiques del sistema polític espanyol i de la seva eventual vinculació amb el sistema polític català. Això s’expressarà, i ja ho han dit abans els meus companys, en una major conflictivitat de caràcter juridicoinstitucional. L’opció de la sentència no només elimina la possibilitat de conflicte, sinó que l’incrementa. El caràcter de la sentència, amb els seus aspectes interpretatius i manipulatius, és un estímul a la conflictivitat entre institucions i entre particulars i insti-tucions, un estira-i-arronsa que tampoc no és favorable a una recuperació de la confiança de la societat catalana en les seves institucions i els seus dirigents. La desafecció política, com sabem, és instal·lada en la majoria de les democràcies actuals i també a Catalunya, però en el cas català s’hi afegeix un factor que l’aguditza, que és aquesta distància o aquesta disconformitat d’un sector molt important de l’opinió respecte a elements bàsics de la legitimitat del sistema polític. I encara podem dir més, que la crisi econòmica actual afegeix més incertesa, no tenim clar en què desembocarà, però intuïm que tindrà efectes importants en l’estructura social, en el model econòmic, en el sistema polític, i aquesta inseguretat sempre neguiteja i sempre genera malestar.

El caràcter de la sentència, amb els seus aspectes inter-pretatius i manipulatius, és un estímul a la conflictivitat entre institucions i entre particulars i institucions, un estira-i-arronsa que tampoc no és favorable a una recu-peració de la confiança de la societat catalana en les seves institucions i els seus dirigents.

A Catalunya, a més a més, la crisi pot tenir un efecte addicional, pot dificultar la integració gradual del 15% de la població nouvinguda que en circumstàncies d’ex-pansió econòmica tindria més fàcilment la possibilitat

JoseP M. VAllÈs

i ARA qUÈ?

Page 21: L’AUTONOMIA DE CATALUNYA DESPRÉS DE LA … Estatut... · Josep M. Vallès, catedràtic de ... pública catalana i la dinàmica política vigent. El profes-sor Gabriel Colomer,

19

AssociAció d’AMics UAB

d’una integració pacífica, i, en canviar aquesta situació de crisi, hi pot haver tensions que fins ara han tingut una expressió minoritària. Responsabilitat, com a última consideració, responsabilitat col·lectiva en èpoques de turbulència. I aquesta observació té un to de crida que cadascú pot administrar com vulgui. Amb aquestes tur-bulències, que duraran, sembla útil preservar al màxim la convivència en el si de la societat catalana. Tant els qui aposten per la reforma constitucional com els qui ho fan per començar de nou, han de calcular, o haurien de calcular, que una fractura de la societat, per raons de crisi territorial, de cultura i de llengua, dificultarà l’avenç i el progrés de les seves propostes, sigui de canvi radical, sigui de canvi parcial.

La crisi econòmica actual afegeix més incertesa, no tenim clar en què desembocarà, però intuïm que tindrà efectes importants en l’estructura social, en el model econòmic, en el sistema polític, i aquesta inseguretat sempre negui-teja i sempre genera malestar.

En una societat amb els nivells econòmics com la nostra, amb els nivells de benestar com la nostra, la majoria ciu-tadana no sol estar disposada a suportar el preu d’una forta commoció social per fer prosperar una concreta fórmula institucional, i penso que ho faria pagar car als qui ho intentessin costi el que costi i de manera improvi-sada. La convivència depèn de tots, i especialment dels qui tenen responsabilitats públiques, però no només dels polítics, també dels dirigents econòmics, dels dirigents socials o sindicals, dels professionals dels mitjans de comunicació que tenen una importància extraordinària en el sistema polític actual, dels acadèmics i dels diri-gents d’organitzacions ciutadanes, que han tingut un gran protagonisme durant les darreres setmanes. Tots

aquests col·lectius es poden esforçar per preservar aquests mínims de concòrdia bàsica o poden manipular-la en funció del benefici dels seus interessos.

És necessari, en aquest sentit, apuntalar tots els factors que donen cohesió, reforçar totes aquelles polítiques públiques que porten a la inclusió del nombre més gran possible en un projecte integrador, polítiques que portin a la disminució de desigualtat, de desigualtat d’oportu-nitats entre individus, entre generacions, entre territo-ris... Si no es fes així i s’afeblís finalment el cos social, a Catalunya –i alguns actors estan jugant d’aquesta manera– es dificultarà de manera considerable la conse-cució d’aquesta democràcia de qualitat, que és el que penso que espera la majoria ciutadana, amb un marc institucional ajustat a les seves aspiracions, però sobre-tot tenint com a contingut una democràcia social de qualitat que ens sembla encara que no tenim en tota la seva plenitud.

És necessari, en aquest sentit, apuntalar tots els factors que donen cohesió, reforçar totes aquelles polítiques públiques que porten a la inclusió del nombre més gran possible en un projecte integrador, polítiques que portin a la disminució de desigualtat, de desigualtat d’oportuni-tats entre individus, entre generacions, entre territoris...

Ja queda clar que aquestes reflexions que faig o aquestes consideracions són de la meva collita i no comprometen de cap manera els altres membres de la mesa, que han fet les seves aportacions com a elements de judici i no com a criteris, per tal de no donar cap mena de consigna ni indicació perquè els assistents es formin ells mateixos les seves actituds i els seus capteniments davant d’aquest moment complicat que viu el nostre país n

Page 22: L’AUTONOMIA DE CATALUNYA DESPRÉS DE LA … Estatut... · Josep M. Vallès, catedràtic de ... pública catalana i la dinàmica política vigent. El profes-sor Gabriel Colomer,

D e B A t

Page 23: L’AUTONOMIA DE CATALUNYA DESPRÉS DE LA … Estatut... · Josep M. Vallès, catedràtic de ... pública catalana i la dinàmica política vigent. El profes-sor Gabriel Colomer,

21

AssociAció d’AMics UAB

PRiMeR toRn De PReGUntes

n No ha sortit la paraula bilateralitat. Ha sortit implí-citament, però no explícitament, i m’agradaria que en féssiu una reflexió. Heu explicat què passa amb la desa-parició de garanties i blindatges, però potser des del punt de vista polític i institucional valdria la pena que hi fés-siu un comentari.

n Voldria donar les gràcies als professors, perquè és la primera vegada que sento una opinió realment profes-sional d’un tema que ens afecta a tots. Una vegada més, l’opinió dels polítics ha estat francament decebedora. Recordo els anys seixanta, amb la lluita de les llibertats, quan la universitat ja va tenir importància. Sóc franca-ment pessimista si hem d’esperar que els polítics ens hagin de tirar endavant. Per tant, la societat civil, i potser la universitat com una veu realment paradigmàtica, han d’estar a l’altura de les necessitats del país.

n No s’ha parlat de model d’estat, per tant el que pre-guntaria és si aquesta sentència ens acosta. És un pas enrere? És una prohibició d’alguna evolució de l’estat de les autonomies cap a un model federal? Per què els ele-ments més federalitzants de l’Estatut han estat cauterit-zats? El conseller Maragall ha tret la idea de la bilatera-litat, però es podria dir que fins i tot quan parla de les diputacions, la sentència parla del govern local de l’es-tat. O a la pàgina 520, quan parla del poder judicial, ens posa un disc no sol·licitat per explicar-nos precisament que l’estat d’Espanya no és federal, i fa una comparativa amb els estats federals amb la dinàmica Constitució-estatuts, Constitució-estats federals... Agrairia també una reflexió de la sentència des del punt de vista de la qualitat democràtica. L’Estatut elaborat ha rebut una res-posta extralimitada del Tribunal Constitucional fins al punt que es podria dir que en alguns llocs el criteri del TC substitueix ara i per endavant el criteri del legislador. No vaig votar la Constitució espanyola perquè no tenia l’edat, però arribarà un moment, fruit de la rigidesa de la mateixa Constitució, que també és irreformable, que les regles de joc del sistema no hauran estat votades per ningú viu. Per finalitzar, voldria saber si és possible recuperar per la via legislativa ordinària no els contin-

guts, sinó les garanties. Penso que és important que quan l’opinió pública sent coses com que hem de recuperar tot l’Estatut, sàpiga si això és possible o no és possible. I, sobretot, si podem recuperar les garanties de les compe-tències del finançament i les garanties dels drets.

n Espanya és una monarquia parlamentària. Si la mo-narquia pot intervenir en casos de crisi institucional, la meva pregunta és si ara podria considerar que hi ha hagut una crisi entre la Generalitat i el Tribunal Consti-tucional, perquè és un tribunal poc legitimat per la situa-ció dels seus membres. Sóc republicà i m’interessa aquesta qüestió.

n Es fa urgent una iniciativa legislativa que afirmi que l’últim tràmit d’una llei orgànica és un referèndum? És a dir, no s’han de posar límits a la possibilitat de presentar recurs en qualsevol moment? El més greu ha estat la burla que suposa el conjunt de la sentència a una cosa que ja havia estat aprovada, com s’ha dit moltes vega-des, per dos parlaments i un referèndum. No fa falta una iniciativa que posi un termini a la presentació de recur-sos? I un termini a l’admissió d’aquest recurs? Perquè si no, això és la creació d’un altre poder. Tenim el poder legislatiu i després un altre poder que es troba per sobre del Parlament, i això em sembla la barbaritat i l’ofensa més greu que ha suposat la sentència.

RÈPliqUes

JoAqUiM FeRRet

Volia parlar sobre el model cap a on anem. Em fa tota la impressió que tant el model federalista com el model sobiranista-independentista han estat basats en una pre-missa que malauradament és falsa: la de la construcció d’una Europa federal. Si realment construíssim una Europa federal de veritat, tindríem, gairebé sense voler, no sé si una Catalunya que seria un estat més dins la Unió Europea, o seria mig estat més dins Espanya, o una mancomunitat dins la federació europea. Malaurada-ment, però, no sembla que anem cap a una federació europea de veritat. Per tant, a mi aquest optimisme, tant federal com independentista, em sembla això: optimista. En la situació actual cabria una altra possibilitat que no

Page 24: L’AUTONOMIA DE CATALUNYA DESPRÉS DE LA … Estatut... · Josep M. Vallès, catedràtic de ... pública catalana i la dinàmica política vigent. El profes-sor Gabriel Colomer,

l’AUtonoMiA De cAtAlUnYA DesPRÉs De lA sentÈnciA Del tc

22

la desitjo: que s’enfonsés l’euro i Europa se n’anés a passeig. En aquest cas, l’independentisme està assegu-rat, però és clar, al preu d’un enfonsament general que pagaríem tots molt car. Doncs què més hi ha a fer? Doncs poc més del que s’ha inventat, però amb una nova pers-pectiva. Recorden allò de peix al cove? Sí, peix al cove, però només llobarros. Ja sé que no és engrescador.

enocH AlBeRtÍ

No sé quin és el model d’estat que preveu la sentència. El que sí conec és el model d’estat que liquida la sentèn-cia: el que hem conegut fins avui. Aquesta és la impres-sió que a mi em va aflorant cada vegada amb més força. L’estat autonòmic que havíem pensat que existia, segons la sentència del Tribunal, no existeix. L’estat autonòmic s’ha construït sobre els estatuts d’autonomia, i avui el Tribunal liquida la funció que tenen els estatuts d’auto-nomia tal com ha entès que funcionaven. Tot el que fins avui decidia l’Estatut ho passa a decidir l’estat, fins i tot, com deia l’Antoni Bayona, allò que semblava intocable, que és la funció que diu la Constitució que han de dur a terme els estatuts, delimitar –i utilitza aquest terme, deli-mitar– les competències entre l’estat i les comunitats autònomes. El que diu la sentència és que les competèn-cies de l’estat les fixa la Constitució, i les interpreto jo, Tribunal Constitucional, en exclusiva. I l’Estatut, per tant, en aquest terreny no pinta res. L’estat que avui coneixíem, sobre el qual hem construït totes les catego-ries en l’imaginari col·lectiu actual, cau.

El problema és que tenim una sentència inaplicable. És inaplicable perquè interpretar l’intèrpret és extraordinà-riament difícil. Hi ha coses que no es poden interpretar, perquè condueixen a l’absurd. En l’àmbit mateix de la justícia, deia abans en Gerpe, diu coses que no es poden aplicar. Si diu que totes les funcions de govern del poder judicial poden recaure exclusivament (i ho diu dues vegades) en el Consell General del Poder Judicial, hem de derogar demà passat –perquè avui és inconstitucio-nal– el llibre segon de la llei orgànica del poder judicial, on aquestes funcions corresponen no només al Consell General del Poder Judicial, sinó també a la sala de govern dels tribunals superiors de justícia, als degans de les juntes, als mateixos presidents del Tribunal Superior

de Justícia i de l’Audiència Nacional, i per tant a un con-junt d’òrgans que avui duen a terme funcions que el Tri-bunal diu que són inconstitucionals. Això és absurd!

Tenim una altra qüestió que ha sorgit en els debats dels últims anys. El TC ha d’intervenir abans o després del referèndum? El recurs previ ja l’havíem tingut, i va ser-vir per torpedinar, per fer filibusterisme, per evitar que una majoria parlamentària pogués prendre les seves decisions. Per tant, va tenir uns resultats nefastos i afor-tunadament es va liquidar. El problema no és aquest; aquí el problema no és de disseny legal de les institu-cions i del control d’inconstitucionalitat, sinó d’actitud del Tribunal. I això és el que fa que aquesta sentència sigui greu. El Tribunal ha incomplert una cosa elemental en tota la justícia constitucional de tot el món: una acti-tud de prudència, de contenir-se, de ser deferent respecte de la llei i amb una deferència també exquisida cap al legislador, perquè és el legislador democràtic.

Antoni BAYonA

L’actitud del Tribunal té aquest problema: fa cas omís de tot això, i a més a més ho fa en el cas on menys ho hauria d’haver fet. El Tribunal, llevat en allò que pogués ser flagrant contradicció constitucional, no hauria d’haver intervingut i no hauria d’haver fet un activisme judicial. És el que ha fet, i d’una manera realment exagerada, trencant tots els seus principis d’interpretació conforme a la Constitució, i el de no dictar sentències merament preventives.

JoAn BotellA

Dues qüestions no tocades. La primera és que es va intentar abordar per mecanismes jurídics la resolució d’un problema que no era jurídic, que tenia instruments jurídics però que era una qüestió política. La cultura política espanyola, el funcionament de les institucions i el funcionament del mateix Tribunal Constitucional són absolutament i completament determinats pel joc que fan els dos grans partits espanyols. I en aquest sentit, si els que nomenen membres del Tribunal Constitucional han nomenat magistrats dels quals en algun cas consta

Page 25: L’AUTONOMIA DE CATALUNYA DESPRÉS DE LA … Estatut... · Josep M. Vallès, catedràtic de ... pública catalana i la dinàmica política vigent. El profes-sor Gabriel Colomer,

23

AssociAció d’AMics UAB

que no van votar a favor de la Constitució, surt això que ha sortit. I respecte a la inquietud republicana de qui plantejava qüestions monàrquiques, una de freda i una de calenta. Les sentències del TC no estan ratificades per Sa Majestat, són responsabilitat exclusiva del TC. Això és un argument a favor que els monàrquics celebren. Els republicans, per la seva banda, observen que el primer que diu la sentència és «En nombre del rey», i després ve el text... Una de freda i una de calenta.

seGon toRn De PReGUntes

n Em dic Cèlia, recordo que Manuel Fraga Iribarne, durant els anys de la Transició, va dir que aleshores hi havia tres coses intocables: la Corona, la unitat d’Espa-nya i la tercera no la recordo. La Corona i la unitat d’Es-panya, però, eren intocables. En aquest país hi ha moltes coses intocables.

n Hi ha molts articles que el TC ens ha derogat a Ca-talunya, però hi ha altres autonomies que els tenen. Quina possibilitat hi ha que aquest TC també derogui aquests mateixos articles?

n Només hi ha resposta política possible a aquesta sen-tència del TC? Si ho he entès bé, té inconseqüències, incoherències, problemes de mala interpretació lingüís-tica de coses... Per a un profà com jo, hi hauria d’haver la possibilitat de recórrer a un ens, no sé quin, que pogués posar de manifest la seva opinió des del punt de vista ja tècnic, no només polític, i tirar enrere alguna cosa de la sentència. Ho preveu el nostre ordenament jurídic? O hem d’anar a Estrasburg, o hem de fer tornar el Garzón, o què hem de fer?

n Si hi ha tota una sèrie d’elements que són clarament inconstitucionals a la sentència, penso que els nostres polítics tindrien clarament una línia d’actuació elemen-tal: fer propostes de llei que posin de manifest la inco-herència d’aquesta sentència. Per tant, sí que podria haver-hi una línia d’actuació política. Totes les disqui-sicions que s’han fet aquí, en el debat, les trobo positi-ves i reflecteixen un tarannà democràtic, culte i sobre la manera com es podrien decidir les coses d’una manera civilitzada. Resulta, però, que hem d’enfrontar una

sèrie de situacions que no són civilitzades. A partir d’aquest moment, anar a Madrid s’ha convertit en un calvari perquè hi ha dos contraarguments que ens llan-cen contínuament.

El primer tracta del referèndum, sobre el percentatge de catalans que van votar-hi a favor, i com que no el van votar el 100% dels ciutadans, és com si això ja ens elimi-nés l’aval democràtic de la voluntat de canvi. L’altra qüestió és que la Constitució només podria ser canviada en un referèndum en què participessin tots els espanyols, amb la qual cosa, tal com discutia amb un de Sevilla, això significa que ell haurà de decidir si tinc dret o no de parlar en català. Què es pot fer davant d’aquest tipus de situacions?

RÈPliqUes

MAnUel GeRPe

Cualquier sentencia, también cualquier mala sentencia, tiene consecuencias. Y las estamos viendo en la reacción que ha habido en distintos sectores de la sociedad cata-lana enfrente de una sentencia ante la cual hay el con-vencimiento de que no es jurídicamente satisfactoria. La consecuencia más grave que puede afectar a un tribunal es que ante una parte de la sociedad a la cual destina sus decisiones haya perdido legitimación. Es lo peor que puede sucederle a un tribunal.

Sobre si hay recursos técnicos, se tendría que decir que no. A alguien se le podría pasar por la cabeza ir al Tribu-nal Europeo de Derechos Humanos argumentando que cuando menos la apariencia de parcialidad se ha que-brantado, pero es una vía extraordinariamente compleja, porque ante ese tribunal sólo pueden ir las personas indi-viduales.

Quiero recuperar un tema anterior. Creo que es una sen-tencia profundamente antifederal. Pero profundísima-mente. Es decir, si tuviera que decir una característica de esta sentencia es que se trata de una reacción preventiva que adoptan unos señores iluminados que se creen que ellos sí representan a la soberanía popular y al poder

Page 26: L’AUTONOMIA DE CATALUNYA DESPRÉS DE LA … Estatut... · Josep M. Vallès, catedràtic de ... pública catalana i la dinàmica política vigent. El profes-sor Gabriel Colomer,

l’AUtonoMiA De cAtAlUnYA DesPRÉs De lA sentÈnciA Del tc

24

constituyente, y que en base de esa imagen son real-mente la voz de este poder constituyente. Tienen temor a las voces de naturaleza federal, de bilateralidad, y ac-túan. Esta sentencia tiene sus molinos y va frente a estos molinos. Al ver que está apareciendo una nueva cultura federal, que no solamente va a cambiar la forma, sino que tiene un fondo que a medio plazo puede modificar la naturaleza sustantiva del estado y las relaciones que se dan entre las partes integrantes y el poder central de este estado, reaccionan en función preventiva. Así, el Tribu-nal asume una función que nadie le ha dado.

Antoni BAYonA

És clar que les sentències del TC no tenen cap possibilitat ordinària de recurs, no hi ha un superior jeràrquic. Mal-grat les seves suficiències i insuficiències, i malgrat les seves dificultats d’interpretació, s’haurà de jugar amb aquestes regles. La possibilitat de poder anar al Tribunal Europeu de Drets Humans és, certament, molt compli-cada, perquè aquest tribunal és pensat per garantir drets individuals a les persones, sobretot en l’àmbit penal i amb afectació de drets civils, i aquí ens trobem en una altra dinàmica. Malgrat això, tothom té dret que la seva causa sigui coneguda per un tribunal independent i imparcial. El punt de connexió que podria tenir un ciutadà individual a Catalunya és al·legar en referència al fet que la causa afecta els ciutadans, almenys aquells que van participar en el referèndum, i el van aprovar, i per tant van exercir el dret de participació democràtica i són coautors de la llei, que ha estat objecte del coneixement del TC, encara que no han pogut ser una part en el procediment intern perquè el recurs d’inconstitucionalitat no és un recurs del qual puguin formar part els ciutadans. Tot i així, és una carrera d’obstacles, d’aquelles que al final pràcticament quasi és impossible arribar damunt del cavall al final. Amb tot, potser s’ha d’intentar.

JoseP M. VAllÈs

Respecte al senyor que va sovint a Madrid, voldria comentar la seva pregunta. S’ha posat en circulació des de fa molt temps que la qüestió de l’Estatut i l’autogo-vern no interessava als catalans. És una idea reiterada de sectors de la premsa i d’articulistes, que posen com a referència que quan es feien enquestes sobre quins temes preocupen sortien l’atur i la inseguretat ciutadana, però no l’Estatut. Es pot replicar que aquí a Catalunya, els estudis d’opinió del CIS durant tot el període preparatori i durant la tramitació de l’Estatut, en el moment que es preguntava: Vostè creu que l’autogovern s’ha d’ampliar? O vostè creu que les decisions més importants s’han de prendre a Catalunya? O vostè creu que el sistema de finançament de Catalunya actual és injust?, hi havia res-postes d’aproximadament el 70%. I quan es preguntava: Vostè creu que Catalunya ha de continuar sent una co-munitat autònoma?, hi havia un percentatge entorn del 30%. Per tant, eren més els partidaris de modificar l’sta-tus quo que no pas de conservar l’status quo.

Sobre la participació en el referèndum, s’ha comprovat que el nombre de votants en aquestes consultes legals és baixa. Els referèndums que realment mobilitzen són els de sí o no, avortament sí o avortament no, divorci sí o divorci no. Els de textos llargs, i el cas de l’Estatut ho era, encara que l’opinió pública hi estigui en general d’acord, mobilitzen poc. No és un bon argument dir que la baixa participació en el referèndum deslegitima la voluntat d’ampliar l’autogovern. S’havia manifestat molt majoritària de manera persistent en les enquestes prèvies i durant la tramitació de l’Estatut.

Page 27: L’AUTONOMIA DE CATALUNYA DESPRÉS DE LA … Estatut... · Josep M. Vallès, catedràtic de ... pública catalana i la dinàmica política vigent. El profes-sor Gabriel Colomer,

edita

Associació d’Amics UAB

correcció i maquetació

<F12 serveis editorials>

disseny

[email protected]

coordinació

Laura Reguant

impressió

Impressions Gràfiques Canigó

Page 28: L’AUTONOMIA DE CATALUNYA DESPRÉS DE LA … Estatut... · Josep M. Vallès, catedràtic de ... pública catalana i la dinàmica política vigent. El profes-sor Gabriel Colomer,

Amb la col·laboració de: