El pas del caos al cosmos potser exemplificat visualment enaquest quadre de J. Lombergtitulat Regressió infinita.

PENSAMENT CIENTÍFIC

CHAOS VERTITUR IN COSMUM

Durant milers d’anys, l’ésser humà estigué sotmés a la idea que l’universera un titella els fils de la qual eren moguts per un déu o déus mai novistos. Els mites transmetien aquesta manera d’entendre la realitat.

Els déus feien funcionar la natura sencera. Res no podia succeir sensela intervenció directa de les divinitats. Quan alguna cosa desagradava alsdéus, les conseqüències eren terribles: tempestes virulentes, sequeres,fam, terratrèmols, erupcions volcàniques, epidèmies devastadores, càs-tigs personals espantosos i fins i tot guerres entre els humans provoca-des pels déus.

En aquestes coordenades del pensament mític, l’única forma possibleper a l’home d’intervenir-hi era atraure’s el favor dels déus: els sacer-dots, els oracles, els santuaris i els ritus foren les eines que intercomu-nicaven ambdós mons, el diví i l’humà. Tanmateix, malgrat l’existènciad’aquesta vertadera indústria religiosa, era molt complicat aconseguirels efectes desitjats: els déus eren capritxosos i la seua conducta, difícilde predir, ja que no sempre responien a les demandes dels humans.

La majoria dels estudiosos reconeixen que la ciència va nàixer al segle VI

aC, quan els jonis, uns dels pobles grecs que habitava la Jònia –actualcosta mediterrània de Turquia–, desenvoluparen la idea que el món podiacomprendre’s sense recórrer a la divinitat. Ells pensaven que hi haviauns principis, unes forces, unes lleis de la natura que permetien com-prendre i explicar el món. L’univers es podia conéixer perquè existienregles i regularitats observables que permetien descobrir el seu funcio-nament i ordenació interna. Només calia anar descobrint-les en la natu-ra aplicant-hi un mètode d’anàlisi racional basat en l’observació i l’expe-rimentació.

Aquesta nova concepció de l’univers com a quelcom ordenat, interrela-cionat i explicable a través de lleis regulars, fou anomenada Cosmos.Terme que s’oposava a l’antic Caos del pensament mític. El pensamentmític descrit per Hesíode partia d’aquest precepte: el caos, “munió dematèria informe, on res hi havia i tot estava en potència”, era el fonamentde l’univers. Ara aquest estat desordenat es convertirà en Cosmos.S’obri la porta del pensament científic.

74

L’estirp grega dels jonis rebia aquest nom perquè ori-ginàriament poblava la costa oest de Grècia continentalbanyada per la mar Jònica. Des d’allí migraren cap al’est, cap a la regió de l’Àtica i l’illa d’Eubea, seguint elprocés de colonització dels segles VIII i VII aC.

Aquest va ser motivat fonamentalment per l’augmentdemogràfic, la necessitat d’abastaments i l’agreujamentde les diferències socials entre una aristocràcia terrati-nent molt rica i una classe de camperols i petits propie-taris empobrits i endeutats, als quals s’unien els comer-ciants i els artesans o tecnites.

Les polis origen nomenaven un cap de l’expedició colo-nitzadora en la qual participaven fonamentalment ciuta-dans de les classes econòmiques inferiors, encara que

no hi faltaven aristòcrates: un costum de transmissió hereditària comú amoltes polis continentals establia que el total del patrimoni passara amans del fill primogènit deixant a la resta de fills fora del repartiment.Açò feia que molts d’ells provaren fortuna en les noves colònies. Tots elscolons tenien en comú el desig d’una millora en el seu estatus social mit-jançant l’obtenció de terrenys i la pràctica de l’activitat comercial.

Els jonis fundaren algunes ciutats-estat (Efes, Milet, Colofó, Samos) enla costa mediterrània de l’Àsia Menor i en algunes illes de la mar Egea,com ara Quios o Samos. Per aquesta raó, la zona turca costera de la marEgea rep el nom de Jònia.

Al llarg del segle VI aC es produïren canvis profunds en la societat jòni-ca. El comerç creixent posà en contacte les diferents cultures medi-terrànies: la Jònia fou un lloc d’encreuament de diverses cultures. D’unapart els veïns geogràfics, els lidis i els perses, que sotmeteren política-ment la regió al seu poder; d’altra els egipcis i fenicis amb qui mantenienestretes relacions comercials. Aquesta diversitat cultural enriquí i féuprogressar la cultura grega establerta en aquestes colònies i alhora pro-vocà l’extensió de l’ús de la moneda i l’alfabet, dos invents absoluta-ment revolucionaris.

A més a més, un nou sistema social anava substituint l’antic esquemaaristocràtic i conservador. A l’antiga Grècia, d’on arranca bona part de latradició científica occidental, precisament fou la dicotomia treball ma-nual-oci el que féu possible el desenvolupament de l’activitat científica iartística. El treball manual era menyspreat perquè era efectuat principal-ment per esclaus; en aquesta època no hi hagué grans conquestes tèc-niques, sinó que només foren perfeccionats els descobriments que homhavia fet a l’edat del ferro.

IN IONIA NASCITUR SCIENTIA

0 60 km

N

Hamaxitos

Kolone NeandreiaAlexandreia Troas

Methymna

Antissa

EresosPyrrha

Abydos

DardanosOphrynion

RhoeteionIlion Thymbra

AchilleionSigeion

Skamandria

Gergis Skepsis

Kebren

LamponeiaAntandros Thebe

Adramytteion

IollaGargara

Assos

NesosKisthene

Perperene

AtarneusPergamon

TeuthraniaGambrion

Stratonikeia

ElaiaPitaneGrynion

AigaMyrina

KymeNeonteichos

Temnos

Leukai Maonesia

ApollonisThyateria

Teos

LebedosKolophon

MetropolisLarissa

PhygelaMagnesia

Priene

Naulochos

TralleisNysa

Euhippe

MyusHerakleiaad Latmon

Amyzon

EuromosChalketor

Karyanda BargyliaMyndos

Termera

Keramos

Kos

Astypalaia Nisyros

Telos

Syme

Lampsakos ParionPriapos

Prokonnesos

Zeleia

Plakia

Paimanenon

Alinda

Orthosia

HarpasaNeapolis

AlabandaHydisos

Stratonikeia

Idyma

Kaunos

Astyra

Rhodos

Tabai

ApolloniaSalbake

HerakleiaSalbake

IasosAphrodisias-Plarasa

Gordioteichos

Attuda

Aninetos

Antiocheiaad Maeandrum

Kidramos

Blaundos

Klannudda

Philadelphia

Apollonia ad RhyndakonMiletopolis

Sardeis

KlazomenaiErythrai

Chios

Phokaia

Mytilene

Kyzikos

Samos

Ephesos

Miletos

Mylasa

Kalymna

Halikarnassos

Knidos

Poseidion

Kamiros

Lindos

Ialysos

Tenedos

Smyrna

T R O A S

M Y S I A

B I T H Y N I A

P H R Y G I A

L Y D I A

I O N I A

A I O L I S

C A R I A

L Y C I A

Tenedos

Lesbos

Chios

Samos

Ikaros

Kalymna

Kos

Astypalaia

Nisyros

TelosKarpathos

Syme

Megiste

Rhodos

Hellespont

P r o p o n t i s

Hermos

MaeanderAe

ge

um

Ma

re

75

Mapa d’Àsia Menor, actual costa de Turquia, on esveuen les regions de Tròade, Eòlia, Jònia, Caria, Lícia,Bitínia, etc. S’hi indiquen les ciutats amb encunyacióde moneda pròpia. Identifica aquestes regions al plànolamb l’ajuda d’un diccionari de llatí.

76

1. En la Jònia de l’Àsia Menor, la convivència de diverses cultures produí canvis que haurien de revolucionar elmón occidental, com ara la moneda i l’alfabet. Aquesta riquesa creativa féu que també els poetes comença-ren a desenvolupar l’esperit crític necessari per a qüestionar les bases del pensament mític establert en elspoemes homèrics i hesiòdics. Llig aquests fragments i especifica les crítiques al pensament mític que hiveges o els aspectes que indiquen uns nous paràmetres de pensament. Després, comenteu en un col·loquiles vostres troballes:

Activitats

Els homes creuen quel’epilèpsia és divina.Simplement no l’ente-nen. Però si considera-ren diví tot el que noentenen, realment lescoses divines no tin-drien fi… En la Naturatot té en comú el fet dereduir-se a les causesprecedents.

Hipòcrates de Cos(460-370 aC)

Hi ha un únic déu, elmés gran entre els déusi els homes, no sem-blant en sa forma ni enson pensament alshomes.

Xenòfanes de Colofó (c. 525 aC) Fr. 19 D

Però si mans tingueren elsbous, els cavalls i els lleonso pogueren dibuixar amb lesmans i realitzar els treballsque fan els homes, elscavalls dibuixarien imatgesde déus semblants alscavalls, i els bous als bous,i modelarien figures ambuna forma tal com tingueracadascú el seu cos.

Xenòfanes de Colofó(c. 540 aC) Fr. 13 D

En les ciutats de la Jònia, la situació fou diferent: el poder estava enmans de comerciants que afavorien la tecnologia com una manera deprogrés i prosperitat. L’esquema rígid de la societat continental–Aristocràcia, camperols i artesans (texni=tai)– ací es trencava. Elscamperols empobrits i la puixant classe comercial demanaven una vidamés justa i defensaven amb un fort esperit crític la seua idea de la jus-tícia. Si hom hi afegeix el caràcter racionalista i realista del pensamentgrec, gairebé hom disposa de les condicions necessàries per acomençar-se a plantejar les grans qüestions que la ciència pretén deresoldre: natura dels espais celestes, natura del cos humà, funcionamentde l’Univers.

Totes aquestes novetats havien de produir també canvis profunds en elpensament i la cultura mítica. La comparació de les diverses religions,l’esperit crític desenvolupat en la demanda de justícia, l’abstracció quesuposava l’ús de la moneda o la fiabilitat d’escriure els pactes amb l’al-fabet eren elements necessaris i motors per a qüestionar les antiguesexplicacions divines i per a generar un altre sistema que donara raonsmés immediates i fonamentades: el pensament racional, el pensamentcientífic.

77

2. Llig els textos grecs, tracta d’esbrinar qui parla i associa’ls als textos traduïts abans.

Activitats

e)moiì de\ Plou=toj®eÃsti ga\ r li¿hn tuflo/j®

e)j tw©iki¿ )e)lqwÜn ou)da/m )eiåpen (Ippw=nac,

di¿dwmi¿ toi mne/aj a) rgu/rou trih/konta

kaiì po/ll )eÃt )aÃlla: dei¿laioj ga\ r ta\ j fre/naj.

a)ll )ei ) xeiÍraj eÃxon bo/ej <iàppoi t )> h)e\ le/ontej hÄ gra/yai xei¿ressi kaiì eÃrga teleiÍn aÀper aÃndrej, iàppoi me/n q )iàppoisi, bo/ej de/ te bousiìn o(moi¿ajkai¿ <ke> qew=n i )de/aj eÃgrafon kaiì sw¯mat )e)poi¿ountoiau=q ), oiâo/n per kau)toiì de/maj eiåxon <eÀkastoi>.

Pa/nta qeoiÍs )a)ne/qhkan àOmhro/j q ) Hsi¿odo/j te,

oÀssa par )a)nqrw¯poisin o)nei¿dea kaiì yo/goj e )sti¿n,

kle /ptein moixeu/ein te kaiì a)llh/louj a)pateu/ein.

eiâj qeo\j eÃn te qeoiÍsi kaiì a)nqrw¯poisi me/gistoj,ouà ti de/maj qnhtoiÍsin o(moi¿ioj ou)de\ no/hma.

Ai )qi¿ope/j te <qeou\j sfete/rouj> simou\j me/lana/j te Qrh=ike/j te glaukou\j kaiì purrou/j <fasi pe/lesqai>.

Als déus atribueixen Homeri Hesíode tot el que entre elshumans és ultratge i oprobi,furtar, cometre adulteri ienganyar-se uns als altres.

Xenòfanes de Colofó(c. 525 aC) Fr. 10 D

Els etíops diuen que elsseus déus son xatos inegres, i els tracis quesón blancs i pèl-rojos.

Xenòfanes de Colofó(c. 540 aC) Fr. 14 D

I Plute –que és massacec– mai ha vingut ama casa i m’ha dit:“Hipònax, et done tren-ta mines de plata i mol-tes altres coses més”.És dur de closca.

Hipònax d’Efes(c. 540 aC) Fr. 28 D

1. A partir de la base lèxica tecn- s’han format nombroses pa-raules. Soluciona les següents equacions lèxiques i dedueixel significat de les paraules resultants.

Activitats

78

El concepte grec te/xnh és molt difícil de traduir en les llengües moder-nes, perquè aquestes no tenen un mot que n’expresse el significat exac-te i perquè els conceptes a què es refereix han evolucionat molt des del’antiguitat. La paraula te/xnh pot referir-se a un art, com ara la pintu-ra, a un ofici artesà, com ara la fusteria, o a una ciència, com pot ser lamedicina. En qualsevol cas, implica sempre el sentit de l’ofici amb quèes guanya la vida una persona i aquest ofici s’oposa al del camperol. Quipracticava un ofici rebia el nom de texni/thj com tots els primersgrans pensadors de la Jònia.

El terme actual “tècnica” ens ha arribat a través de l’adjectiu grec tex-niko/j, -h/, -o/n i el seu intermediari llatí technica. Potser siga el sig-nificat actual de la paraula “tècnica” el que millor expressa el significatdel te/xnh originari.

GLWTTA g

texnikh/

technica

technique

technik

teknika

technique

tècnica

técnica

tecnica

técnica

técnica

texnikh¿

Derivats i compostos

• BASE LÈXICA + -ica (subst. abst. “allò relacionat amb”) =

• BASE LÈXICA + -ic -ica (adj. “relatiu a”) =

• BASE LÈXICA + -o + -log (“estudi”) + -ia (subst. abst.) =

• BASE LÈXICA + -ic (“relatiu a”) + -isme (subst.) =

• BASE LÈXICA + -ificar (sufix verbal) =

• BASE LÈXICA + -ic (“relatiu a”) + -itat (subst. abst.)

• BASE LÈXICA + -o + -cràcia =

• BASE LÈXICA + -o + -crata =

• BASE LÈXICA + -i + -color =

• Pir- (“foc”) + -o + BASE LÈXICA + -ia (subst. f.) =

• Mnem- (“memòria”) + -o + BASE LÈXICA + -ia (subst. f.) =

• Ele- (“oli”) + -o + BASE LÈXICA + -ia (subst. f.) =

• Semi(o)- (“notació musical”) + -o + BASE LÈXICA + -ia(subst. f.) =

79

350

400

450

500

550

600

650

Tale

s de

Mile

t

Anax

iman

dre

Anax

ímen

es

Pità

gore

s

Herà

clit

d'Ef

es

Empè

docl

es

Hipò

crat

es d

e Co

s

Dem

òcrit

Aquest rebuig de l’explicació mítica del món llançà els primers pensa-dors jonis a la recerca d’una explicació que donara compte de “les cosesexistents” (ta\ o)/nta) per si mateixes sense recórrer a cap elementextern, com ara les divinitats, i que a més permetera comprendre el“procés generatiu i el desenrotllament de la natura” (h( fu/sij). Havianascut el pensament científic.

Tales de Milet, Anaximandre i Anaxímenes foren els primers jonis queplantejaren aquest nou sistema de pensament que xocava i trencavabruscament l’antic sistema de pensament mític. Aquesta nova generacióde pensadors reberen el nom de filòsofs (filo/sofoj “que busca elconeixement, la saviesa”) i la filosofia (h( sofi/a “la recerca de lasaviesa”) era la seua preocupació.

El punt de partida del nou sistema de pensament serà l’aplicació i exer-citació del LOGOS (o( lo/goj “la reflexió raonada”) en l’observació deles coses existents. Aquesta fou la seua eina de treball quan es llançarenàvids de nous coneixements a la recerca de l’origen de totes les coses:el principi primordial (h( a)rxh/).És evident que calia establir un referent que fóra l’element primordialgenerador de totes les coses, ja que havien de fer front a l’antic sistemaglobal de pensament mític que posseïa un referent primordial molt bendefinit, el “Caos originari”, i uns processos de sobra codificats per lamitologia que ens remetien a les “divinitats”.

Però al mateix temps també eren texni =tai, és a dir, artesans o tècnicsque dominaven alguna habilitat manual. Els jonis no cercaven, en efec-te, els principis constitutius en el camp dels mites, sinó en analogiesderivades de l’art tècnic, de la pràctica artesana.

Les solucions donades foren variades, ja que tots ells, perseguidors delconeixement i la saviesa, s’afanyaven per trobar el principi material del’univers en alguna substància no creada i perdurable que, després demúltiples processos generatius i transformacions, donara lloc a totes lescoses i fenòmens observables en el món.

OBSERVATIO FACIT SCIENTIAM

Els primers filòsofs de la Jònia i la MagnaGrècia entre els segles VII i IV aC

80

)Arxh/

Tales de Milet, l’iniciador d’a-quest corrent de pensament,diu que el principi de tot ésl’aigua.

uÀdwr

Conten que Anaxímenes digué queel principi de tot és l’aire.

aÃhr

Anaximandre de Milet vadir que el principi i elementprimordial és allò il·limitat,que no delimita l’aire o l’ai-gua ni cap altra cosa.

aÃpeiron

Heràclit d’Efes diu queaquest món, el mateix de tots,cap déu ni home no el va fer,sinó que era sempre i és i seràfoc sempre vivent que s’encénamb mesura i s’apaga ambmesura.

pu=r

Res no existeix, llevat dels àtoms i elbuit. Demòcrit d’Abdera.

aÃtomoj kai\ ke/noj

Diu en algun lloc Heràclit que tot avança i que no res roman, i com-parant amb el corrent d’un riu la realitat diu que no pots entrar duesvegades al mateix riu.

Pa/nta xw/rei, ou)de\n de\ me/nei

Els primers filòsofs criticaven les narracions cosmogòniques d’Hesíode i tractaven d’explicar la realitat a través

d’arguments i proves més immediates, sense cap intervenció divina ni sobrenatural. Podem dir, doncs, que s’es-

tengué una altra manera de veure el món a la Jònia en el segle VII aC que acabaria configurant el que avui ano-

menem el pensament científic. Els físics jonis busquen un principi fonamental a partir del qual explicar tot, tal

com feia Hesíode amb el Caos.

81

Amb el terme grec de fu/sij els antics jonis anomenaven el que nosal-tres designem amb el terme llatí de Natura, és a dir, l’Univers com un totdotat de lleis. D’aleshores ençà, el terme física –nascut de l’adjectiu grecfusiko/j, -h/, -o/n– ha experimentat molts canvis en el seu àmbitsemàntic i lèxic.

Per als jonis, qualsevol element relacionat amb la natura pertanyia a lafu/sij i n’era objecte, per tant, de la Física; els mateixos filòsofs jonisforen també anomenats físics, perquè estudiaven els fenòmens de lafu/sij.

Per a nosaltres, en canvi, la física és un ciència d’àmbit molt més reduïti determinat: “branca de la ciència que estudia els fenòmens i els cossosde la natura, tot cercant les lleis quantitatives que els regeixen i els seusconstituents fonamentals”. Queden exclosos aquells fenòmens que alte-ren la seua estructura molecular, dels quals s’ocupa la química.

GLWTTA d

fusikh/

physica

physics

physic

fisika

physique

física

física

fisica

física

física

fusikh/

Derivats i compostos

1. A partir de la base lèxica fis(i)- s’han format nombrosesparaules. Soluciona les següents equacions lèxiques i dedueixel significat de les paraules resultants.

2. Explica el significat de la paraula “física” en aquestes expres-sions:

• Persona física, educació física, geografia física, atracció físi-ca, força física.

Activitats

• BASE LÈXICA + ica (“ciència que estudia la”) = Física

• BASE LÈXICA + -ic/ica (“relatiu a”) =

• BASE LÈXICA + o + -logia (“estudi de”) =

• BASE LÈXICA + o + -leg/loga (“que estudia”) =

• Meta- (“més enllà de”) + BASE LÈXICA + -ca =

• BASE LÈXICA + o + cràcia (“poder, govern”) =

• BASE LÈXICA + o + grafia =

• BASE LÈXICA + o + gnomia (“coneixement”) =

• BASE LÈXICA + ico + química =

• BASE LÈXICA + ico + matemàtic =

• BASE LÈXICA + o + teràpia (qerapei/a “curació”) =

82

Pensador grec, primer representant de l’escola naturalista de Milet.Seguint la tradició de la seua família milèsia es dedicà al comerç. Entràen contacte amb la cultura egípcia en els seus freqüents viatges comer-cials per Egipte, on assimilà els seus coneixements de geometria. Tambéviatjà per Mesopotàmia, on aprengué els coneixements babilònics sobreastronomia. Totes dues cultures influïren decisivament en l’orientaciódel seu pensament.

Es decantà per l’estudi dels fenòmens naturals (el cel i la terra, les cau-ses dels terratrèmols i de les crescudes del Nil, etc.) i se li atribueixendiverses proposicions de geometria elemental: aprengué a mesurar l’al-tura d’una piràmide basant-se en la longitud de la seua ombra i l’angledel sol sobre l’horitzó. També es diu que preveié l’eclipsi solar del 585aC. Per tal cosa és considerat el pare de la geometria i de l’astronomia.

Tales fou el primer pensador que tractà de comprendre el món senseinvocar la intervenció dels déus. Creia, com els babilonis, que l’aigua erael principi de totes les coses (h ( a)rxh/). Els babilonis explicaven l’origen de la terra i de la vida mitjançant unmite: els déus primordials de la mitologia babilònica eren Tiamat “l’aiguasalada” i Apsu, el seu marit que simbolitzava “les aigües dolces”. D’ellsnasqueren un fum de déus. El déu més jove i vigorós, Marduk, recolzatper les noves generacions de déus, s’enfrontà a Tiamat, la deessa pri-mordial que representava les aigües salades. La matà amb una fletxa idesprés dividí el seu cos en dues parts com es fa amb un peix sec. Ambuna meitat creà la volta celeste; amb l’altra, la terra ferma.

Tales arreplegà aquesta idea de l’aigua com a origen de totes les coses,però deixà fora totes les divinitats. La terra es formà a partir de l’aiguade la mar per un procés de sedimentació molt semblant al que haviapogut observar al delta del Nil en els seus nombrosos viatges a Egipte.

La importància de la troballa de Tales no resideix en el fet que l’aigua sigao no l’element primordial, sinó en el mètode emprat per a la seua deduc-ció: el món no ha estat creat pels déus sinó per l’actuació d’unes forcesmaterials que interactuen i poden observar-se en la natura.

FUSIKOI•PHYSICI

Tales creia que l’univers oferia l’aspected’una bombolla hemisfèrica situadaenmig d’una enorme massa d’aigua. Laterra era com un gran tros de suro que flo-tava en l’oceà. Els astres suren sobre lesaigües superiors de la bombolla.

Tales de Milet (Milet 630-546 aC)

Amic i col·lega de Tales fou el primer, segons sabem, en dur a terme unexperiment. Estudiant l’ombra mòbil que projectava un pal vertical alllarg del dia, creà el primer rellotge solar grec. A més a més, arribà aestablir amb precisió la durada de l’any i de les estacions.

Anaximandre (Milet 611-547 aC)

83

La tradició també li atribueix la creació del primer mapa del món cone-gut i la construcció d’una esfera celeste al centre equidistant de la qualestava suspesa la terra. Creia que el sol, la lluna i les estrelles estavenformades pel foc que es deixava veure a través de forats mòbils en lavolta celeste i que recobria la part externa de l’esfera.

Anaximandre creia que el principi primordial era una substància indetermi-nada, sense trets característics, que ell anomenava to\ a) /peiron “allòindefinit, indeterminat”, que era l’origen de tot. D’aquest sorgeixen els qua-tre elements fonamentals (terra, aigua, aire i foc) per separació dels “con-traris” (fred i calent, sec i humit). Anaximandre fonamentà sens dubte lesseues deduccions en el mite cosmogònic hesiòdic: la segregació de pare-lles de contraris a partir d’un caos informe inicial i la lluita de contraris.

Afirmà que l’origen natural de la vida estava en el fang, nascut de l’ele-ment humit per l’evaporació produïda pel sol, i que els primers animalsforen peixos. Alguns descendents d’ells abandonaren el seu medi aquà-tic natural i s’endinsaren en terra ferma on evolucionaren, es transfor-maren i donaren lloc a les diverses espècies animals, entre elles l’home.El mateix Anaximandre afirmava que “al començament l’home era comun altre animal, és a dir, com un peix”.

Anaximandre fou el primer a concebre un universesfèric. Al centre, surant enmig de l’aigua, estavala terra que tenia una forma cilíndrica.

Creia que el sol, la lluna i les estrelles estavenformades pel foc que es deixava veure a través deforats mòbils en la volta celeste i que recobria lapart externa de l’esfera.

Anaxímenes creia que el principi era “l’aire”. L’aire era la substància pri-mordial generadora de la resta d’elements. Aquest, per rarefacció, esde-vingué foc, i per condensació esdevingué aigua i després terra. Per lainteractuació d’aquests elements es generaren la resta de coses de l’u-nivers. Un segle més tard, Heràclit d’Efes introduí les nocions de “foc,matèria i fusió” per a descriure l’origen de l’univers.

Anaxímenes (550-475 aC)

Hipòcrates de Cos, encara que més tardà, també assolí el mètode cien-tífic inaugurat a Jònia. Nascut a l’illa de Cos el 460 aC i mort a Làrissa alvoltant del 370 aC, és considerat el pare de la medicina i un dels primersa separar la ciència de la religió en el terreny mèdic.

En el pensament mític anterior, la “curació de la malaltia” era una atri-bució del déu Asclepi. Hipòcrates i els seus seguidors es decantaren perun mètode científic basat en l’observació directa del malalt, la diagnosiraonada i l’aplicació directa de fàrmacs i remeis.

Hipòcrates fixà el caràcter natural de totes les malalties (causa-efecte)eliminant qualsevol referència a la divinitat i elaborà la teoria dels quatrehumors. Les troballes d’Hipòcrates i els seus seguidors foren recopila-des pels filòlegs de la Biblioteca d’Alexandria en l’anomenat CorpusHippocraticum (440-330 aC). Aquesta col·lecció estava formada perunes seixanta obres que tractaven de cirurgia, epidemiologia, farmaco-logia, embriologia, anatomia, etc.

Hipòcrates de Cos (460-370 aC)

84

2. El text d’Hesíode resulta un poc enigmàtic si no coneixem el significat de les paraules escrites en negreta. Acontinuació t’oferim un breu vocabulari dels termes emprats per Hesíode. Agrupem el vocabulari en els tresestadis generatius que distingeix el mite. Una vegada hages comprés el seu significat, digues per escrit qui-nes són les diferències i les semblances entre la versió d’Anaximandre i la versió explicativa del mite cos-mogònic d’Hesíode. Pots basar la teua anàlisi en les oposicions que s’hi poden establir entre els diversosestadis generatius.

1. Si bé fou decisiva la influència de la cultura babilònica i egípcia en la configuració d’aquest nou mètode d’en-tendre la realitat, Anaximandre prengué el món dels mites grecs, transmés per la cosmogonia d’Hesíode unsegle abans, per a fonamentar les seues teories sobre l’origen de l’univers.

Heus ací una traducció del text inicial de la seua obra, Teogonia, on ens conta l’origen de l’univers. Llegeixel text i segueix les indicacions següents.

“Abans de tot existí el Caos.Després Gea, la d’ample pit,seu sempre segura de tots elsImmortals que habiten els ne-vats cims de l’Olimp. En el fonsde la terra d’amplis caminsexistí el tenebrós Tàrtar. Perúltim, Eros, el més bonic entreels déus immortals, que afluixaels membres i captiva de totsels déus el cor i la sensata vo-luntat en els seus pits.

Del Caos sorgiren també l’Èrebi la negra Nix. Després de Nixnasqueren l’Èter i l’Hèmera, alsquals parí prenyada per contac-te amorós amb Èreb. Gea per si mateixa donà vidaprimer a l’estrellat Úranos ambles seues mateixes propor-cions, perquè la contingueraper totes parts i poder ser aixíseu sempre segura per als feli-ços déus. També donà a llum

les grans Úrea, deliciosa mora-da de les Nimfes que habitenen les boscoses muntanyes.Ella, igualment parí l’estèril pè-lag d’agitades ones, el Pont,sense haver-hi el grat comerç”.

85

Activitats

Primer estadi generatiu

CAOS“La terra com a món exterior,

com a font generadora de vida”“El món subterrani, el futur món

dels morts”

“Potència primigènia que promou l’atracció dels oposats i comple-

mentaris”

Gea (la Terra)

Tàrtar (el Tàrtar o les Profunditats

Infernals)

Eros (l’amor)

Positiu Negatiu Neutre

Segon estadi generatiu

CAOS“l’obscuritat” “la claredat”

Èreb (l’Èreb o les

Tenebres Infernals)

Nix (la negra Nit)

Èter (la part més alta límpida i lluminosa

del cel, el cel primigeni i abstracte)

Hèmera(el Dia)

Negatiu Positiu

Tercer estadi generatiu

GEA

Úranos(el Cel més concret)

Úrea o Òrea (les Muntanyes)

Pont (el Mar primigeni)

Positiu Neutre Negatiu

3. El pensament mític anterior atribuïa la curació de la malaltia al déu Asclepi. Busca informació sobre aques-ta divinitat i explica el mecanisme de curació que s’hi associa, anomenat incubatio.

4. El déu de la medicina, Asclepi, fou conegut a Roma amb el nom d’Esculapi. El mite el feia fill d’Apol·lo i deCoronis i pare la deessa Higia. Busqueu imatges del déu, tenint en compte que era representat plàsticamentcom un home madur o més aviat vell, que porta a la mà el bastó dels caminants al qual s’enrosca una serp.

5. El jurament hipocràtic, recollit en el Corpus Hippocraticum, es basava en els preceptes bàsics d’Hipòcrateso de la seua escola. A l’antiguitat clàssica, tots els qui volien exercir la medicina eren obligats a pronunciar-lo. En l’actualitat ha estat adoptat com a guia ètica per la professió mèdica. Busqueu el text del “juramenthipocràtic” i comenteu la validesa dels seus preceptes.

86

Atenes fou la més poderosa de les polis gregues. Fou també un grancentre de les arts i el coneixement. No debades la seua patrona, Atena,era deessa de la saviesa, la tècnica i la guerra. Ella personalitzava per-fectament els dos aspectes de la vida de la seua ciutat. El mite ens narraesplèndidament com la deessa s’hi féu càrrec del patronatge de la ciutatrivalitzant amb el déu Posidó.

Atenes, situada en l’Àtica, estava més densament poblada que la resta deles ciutats gregues, segons els censos de l’època:

431 aC 317 aC

Homes ciutadans adults 50000 21000

Metecs (estrangers residents) 25000 10000

Esclaus 100000 50000

Per a calcular la població total, les xifres dels ciutadans (barons adults)haurien de multiplicar-se per quatre, més o menys, per a incloure lesdones i fills (infants i adolescents) de les famílies ciutadanes. Les xifresde metecs, els estrangers residents a Atenes, haurien de multiplicar-seper un factor menor, ja que alguns tindrien famílies fora del Àtica.Normalment no es permetia que els esclaus tingueren família. El total enel 431 aC, per tant, devia ser de l’ordre dels 300.000-350.000, i en el 317aC entre 150.000-200.000. Això feia d’ Atenes l’estat grec més poblat.

La ciutat estava envoltada per una muralla successivament ampliadasegons anava creixent la ciutat i la seua població. L’interior estava domi-nat pel promontori de l’Acròpolis, als peus de la qual s’estenia la resta dela ciutat a través d’una plana només interrompuda per una sèrie de turons,entre ells l’Areòpag o “el turó d’Ares”, el Museu o “el turó de les Muses”i el Nimfeu o “el turó de les Nimfes”. Entre ambdós estava el Pnix.

El més antic dels barris atenesos estava al sud, Limnes o “els Estanys”,amb els seus carrers estrets i angulosos i els seus vells santuaris. Elsnous barris, oberts al llarg de les àmplies i rectes vies, foren el Ceràmic(així anomenat a causa dels primers artesans i terrissers que allí s’ins-tal·laren; després poblat també per una gran quantitat de “texni=tai”de tota mena), al nord-oest, el Melite, barri famós pels seus apicultors,sota el Ceràmic. I el barri Escambonides (barri popular i de comer-ciants), al nord. Les successives ampliacions de les muralles de la ciu-tat originaren dos barris nous: el barri Cele, un barri pobre a l’oest, i laNova Atenes, a l’est, un barri molt actiu en època romana també cone-gut com a Neàpolis o Hadrianòpolis.

Ai ( )Aqh=nai

Còpia romana de l’escultura d’Atena delPartenó. Són molt nombroses les còpies troba-des pertot arreu d’aquesta escultura emblemàti-ca de l’Acròpolis. Alguns estudiosos han sugge-rit que ens trobem davant vertaders souvenirsque els visitants de la ciutat d’Atenes adquirien.Aquesta no mesura més de 95 cm d’alçària.

87

(H )Attikh/

Atenes i els seus ports

El territori grec estava dividit en moltes

regions. Cadascuna d’aquestes regions es-

tava dominada per una polis, una mena de

ciutat estat que exercia el seu poder sobre

la resta de ciutats o municipis de la regió.

En el cas de la regió de l’Àtica, aquesta

polis era Atenes.

La ciutat d’Atenes arribà a ser molt pode-

rosa i influent en el desenvolupament de la

història de Grècia. Bona part del seu poder

i riquesa es fonamentà en una immensa i

poderosa flota naval que dominava la mar

Egea. El Pireu era la gran zona portuària

d’Atenes, una vertadera ciutat. Estava

envoltat per una muralla i unit a la ciutat

Eletheurae

Phyle

Aphidna

Paeonidae

Decelia

Cotocide

Acharnae

Iphistias

Collargon

CephisiaEleusis

Lipsydrion

Boudoron

Salamis

Pallene

ColonusLaciadae

PiraeusPhalerum

AgrileAlopece

Prasiae

Egina

Delion

Oropus

Aexone

Erchia

Lamptrae

Phearrios

Aegilia

Anaphlystos

Mirrinos

Halimos

Brauron

Sphettos

Myrrhinus

Paeania

Cidantine

Ionidae

Garguettus

Icaria

Rhamnus

Sunion

Tauricos

Laureion

Marathon

Platea

ATHENAE

Mo

ns

H

im

et

oMo

ns

Eg

al e

os

M o n s Pe n t e l i c u s

M o n s P a r n e s

S a l a m i s

E g i n a

E u b o e a

Ilissus Flumen

S a r o n i c u s

S i n u s

R. C

éfis

o

0 15 km

N

Ceph i s s o s

F lu

men

S A R O N I C U SS I N U S

Via Sacra

PIRAEUS

PHALERUM

ATHENAEEleusis Academia

Murus I

Murus III

Mur

us II

N

0 2000 m

Ceph isso

sF l

umen

I l i ssus Flumen

Erid

anus

Flumen

pels grans murs que Temísto-

cles ordenà construir. El com-

plex portuari del Pireu disposa-

va de tres ports especialitzats.

88

El vertader cor de la ciutat era l’Àgora, situada en el barri del Ceràmicinterior: una plaça empedrada que proporcionava atractius espaiscoberts que oferien ombra als habitants per a guarir-se de l’abrasadorsol grec.

Allí els comerciants instal·laven les seues botigues i realitzaven múltiplestransaccions comercials mentre un anava a una barberia o es prenia unrefresc a l’ombra d’una de les múltiples estoes. També els déus i elsherois de la ciutat tenien allí el seu lloc. Fins i tot la llei i la política tenienallí el seu espai. Si bé l’Àgora del Ceràmic fou el primer nucli d’activitat“político-social i econòmica” d’Atenes, entre el 12 aC i el 2 dC se’n cons-truí una nova a l’est d’aquesta Àgora, l’Àgora romana, un ampli pati por-ticat al qual s’accedia a través d’una porta monumental.

Fora de les muralles de la ciutat, diversos barris completaven la seuaestructura:

Al SE, a la vora de l’Ilís, el barri de Cefos (els Jardins), sobre el margedret, els de Diomeia i Agras, a l’esquerra. En aquest últim barri estaval’Estadi Panatenaic, embellit amb grades de marbre per Herodes Àticcap al 160 dC i el turó Ardetos, on els heliastes prenien jurament.

Al NO, en eixir per la porta Dípilon, estava al llarg del camí que conduïaa Colona i Eleusis a través del Ceràmic exterior, on els atenesos sote-rraven els seus morts (la necròpolis d’Atenes). Un altre camí conduïa al’Acadèmia (així anomenada pel seu propietari primitiu, l’heroi Acà-demos). Allí hi hauria un jardí amb un gimnàs i un santuari a Atena, laprotectora del lloc, envoltat amb les dotze oliveres sagrades que es deiaque havien nascut d’un brot de l’olivera de l’Erectèon. L’indret fouemmurallat pels pisistràtides i transformat per Cimó en un parc de fron-doses alberedes. Plató, que gaudia molt d’aquest passeig, fundà en ellloc la primera escola filosòfica d’Atenes i hi féu edificar una capella a lesMuses. Allí, també, fou soterrat a la seua mort.

Al SO naixien els llargs murs, que anaven des del recinte de la ciutat finsals ports: Falèron i Pireu. En principi només hi havia dos murs llargsconstruïts per Cimó; més tard se n’edificà un altre.

Les estoes o galeries porticades i cobertes són unesconstruccions característiques de l’àgora grega. Sónuns edificis de planta rectangular tancades per unmur en la part posterior i obertes en la part davante-ra mitjançant una columnata que dóna a un carrerprincipal o plaça. La grandària de les estoes és moltvariada, fins i tot hi ha estoes amb dos pisos coml’estoa d’Àtal que fou construïda en l’àgora d’Atenesdurant el segle II aC i visitable en l’actualitat. L’ús deles estoes era molt variat, ja que podien servir com arefugi dels vianants en les hores de sol més fort odurant la pluja, com a lloc de conversa o de descans,també eren els llocs on els comerciants plantaven lesseues tendes i fins i tot on es reunien els tribunalsper a administrar justícia.

Vista aèria de l’àgora d’Atenes en l’actualitat Planta de l’àgora d’Atenes cap al 300 aC

1. Estoa d’Hermes

2. Estoa Pintada

3. Peristil quadrat

4. La font del sud-est

5. Estoa Sud

6. Heliea

7. Estrateguió

8. Tolos

9. Monument dels herois epònims

10. El bell Buleuteri

11. El nou Buleuteri

12. Temple d’Hefest

13. Arsenal

14. Santuari d’Apolo Patroos

15. Altar de Zeus i Atena Fràtrios

16. Estoa de Zeus

17. Estoa Basileus

18. Estoa dels dotze déus

19. Estoa d’Àtal (segle II aC)

89

N

0 50 m1

2

3

4

5

67

8

9

10

11

12

13

14 15

16

17

18

19

VI A

PA

NA

TH

EN

AI C

A

Reconstrucció de l’àgora d’Atenes

• El primer mur o mur del Pireu unia la ciutat d’Atenes amb el port inucli de població important del Pireu. La seua construcció data del 459aC. Prop d’aquest mur hi havia el famós barranc o sima (ba/raqron)on primitivament es llançava els condemnats a mort o es precipitava elseu cos sense vida.

• El segon mur o mur del Falèron unia la ciutat amb el primitiu portd’Atenes. La seua construcció data del 459 aC.

• En l’any 446 aC, Pèricles dobla el primer mur llarg amb un altre mur,el mur d’Enmig, que unia també Atenes i el Pireu.

El Falèron era el port més antic d’Atenes. Temístocles el substituí enimportància pel Pireu, una vertadera ciutat portuària amb tres molls,Càntar, Zea i Muníquia, que podien oferir un abric segur tant a la flotade guerra com als vaixells mercants. El moll principal, Càntar, disposavaa l’entrada d’una sèrie de petits dics paral·lels, “una mena de garatgesper als vaixells”; al fons, un port comercial amb drassanes, magatzemsd’exposició i venda, despatx de duana, etc. Els molls de Zea i Muníquiaestaven reservats exclusivament a fins militars.

La majoria de pensadors i artistes navegaren cap a Atenes atrets perl’impuls de la ciutat i pel moviment cultural que s’hi generà. Una vegadamés, com va passar a la Jònia, la barreja cultural contínua i enriquidorahauria de generar un moviment intel·lectual que encara avui hom consi-dera impressionant. Qualsevol descripció n’és per força incompleta,però una enumeració dels fets principals que s’hi produïren ens pot aju-dar a entendre l’Atenes d’aquell temps: la reconstrucció de l’Acròpolis,monument i símbol universal; el desenvolupament de l’escultura(Fídias); el naixement de la tragèdia (Èsquil, Sòfocles, Eurípides) i lacomèdia (Aristòfanes); la instauració de la democràcia; el perfecciona-ment de la navegació; el desenvolupament dels oficis; el perfecciona-ment del pensament i la filosofia; la democratització de l’educació i laconsegüent extensió de l’alfabet.

90

CERAMICUSEXTERIOR

COLONUS

CERAMICUSINTERIOR

MELITE

COELE COLLYTUS

CYDATHENAEUM

SCAMBONIDAE

LIMNAE

I l issus F lume

Eridanus

ELEUSISVia Sacra

AC

AD

EM

IA

ACHARNES

MARATHON

PHALERUS

PIRAEUS

Via Panathenaica

Agora

Pnyx Acropolis

Barathrum

A

BC

D

E

F G

H

2

34

5

6

7

8

9

1

MURUS I (-459)

MURUS III (-446)

MURUS II (-4

58)

Nymphaeum

M u s e u m

Aeropagus

Flumen

1

TROGLODYTES

1. Heus ací un plànol de l’antiga ciutat d’Atenes on apareixen els diferents barris, els carrers principals, algu-nes edificacions emblemàtiques i els accidents geogràfics més rellevants. Hem transcrit els noms grecs alllatí. Identifica’ls en el plànol i tracta de transcriure’ls a la teua llengua habitual.

Portes de la ciutat

Porta Acàrnica

Porta Triàsica

Porta Dípilon

Porta Sacra

Portes del Pireu

Porta Sud

Porta de la Mar

Altres portes

Edificacions

Odeó d’Herodes Àtic

Estoa d’Èumenes

Teatre de Dionís

Temple de Dionís

Àgora i Pritaneu de Teseu

Àgora romana

Torre dels vents

Gimnàs d’Adrià

Font Cal·lírroe

1

2

3

4

5 6 7

8

9

10 11 12 13

A

B

C

D

E

F

G

H

I

91

Activitats

N

0 300 m

NOVAEATHENAE

CEPHOI

DIOMEIA

AGRAE

CYNOSARGES

en

LYCEUM

OlympieumThermaeRomanae

Stadium

I

10

11

12

3

MU

RU

S IV

(260)

A r d e t t u s m o n s

Lycabet tus m

ons

BARRIS ATENESOSScambonidae EscambònidesCydathenaeum CidateneuLimnaeCollytosMeliteColonusCeramicus InteriorCoeleNovae Athenae, NeapolisCeramicus ExteriorCephoiAgraeDiomeiaCynosargesEDIFICIS I LLOCSOlympieumStadiumAgora Àgora grega clàssicaAcademiaLycaeumBarathrumThermae RomanaeRIUSEridanus flumenIlissus flumenCARRERSVia PanathenaicaVia SacraTURONS I MUNTANYESNymphaeum El NimfeuMuseum Aeropagus Pnyx Acropolis Lycabettus monsArdettus monsMURSMurus I Mur del PireuMurus IIMurus IIIMurus IV

92

5. Sens dubte, la joia d’Atenes era la seua Acròpolis reconstruïda a l’època de Pèricles: després de la victòriasobre els perses i una volta ja restablertes les relacions comercials, Atenes esdevingué el centre neuràlgicdel comerç de la mar Egea i, per tant, de tota la mediterrània. La seua poderosa marina mercant asseguravales travessies, i el seu nou magnífic port, dissenyat per Hipòdam de Milet, oferia les infrastructures necessà-ries als comerciants. Començava l’època gloriosa d’Atenes, governada per l’habilitat de Pèricles, i l’esplen-dor d’una ciutat que es convertia a poc a poc en el centre del món. L’Acròpolis fou el símbol del poder i rique-sa d’aquesta polis grega.

Heus ací una reconstrucció de l’Acròpolis d’Atenes al segle V aC i la seua planta. Tracta d’identificar-hi lesconstruccions més emblemàtics.

a Porta Beulé i El Partenó

b Propileus j Tèmenos de Pandió

c Pinacoteca k Altar de Zeus Polieus

d Temple d’Atena Niqué l Altar d’Atena Poliàs

e Estàtua d’Atena Pròmacos m L’Erectèon

f Tèmenos d’Àrtemis Brauronia n El Pandrosèon

g Tèmenos d’Atena Ergané o La casa de les Arrèfores

h Calcoteca p Allotjaments i locals administratius

3. Quines semblances i diferències trobes entre la planificació urbanística d’Atenes i la del Pireu?

4. Quina era la població total d’Atenes incloent-hi dones, infants, adolescents, esclaus i metecs els anys 431 i317 aC? Què motivà el descens dels habitants? Investiga la causa d’aquest descens i elabora’n un petit dos-sier informatiu.

2. El disseny urbanístic del Pireu fou dut aterme per l’urbanista Hipòdam de Miletal segle V aC. A diferència del traçat dela ciutat, el Pireu fou concebut com unaquadrícula. Identifiqueu els elementssegüents al plànol: la zona d’habitatges,el moll Zea, el moll Muníquia, el mollCànter, l’empori, l’Àgora, els magat-zems i les drassanes.

2

3

93

Activitats

0 50 m

6. Descobreix de quin element arquitectònic o escultòric parlem. Llegeix les notes informatives de l’“Eina 10” iassocia-les amb les construccions emblemàtiques de l’Acròpolis. Comprova després si la identificació dutaa terme en l’activitat anterior ha sigut correcta.

94

Fídias (490-430 aC)Fou un escultor grec del període clàssic que va acon-seguir també fama com a arquitecte i pintor. La majorpart dels seus treballs originals han desaparegut inomés els coneixem gràcies a les descripcions que envan fer els escriptors antics. L’estadista atenésPèricles li va encomanar tant la supervisió de totes lesobres públiques com la realització de totes les està-tues que havien d’erigir-se a la ciutat.Fídias va dirigir les obres de construcció delsPropileus de l’Acròpolis, i va dissenyar els frontons iel fris del Partenó. Per a l’interior d’aquest últim edifi-ci va realitzar, en or i ivori (criselefantina) la monu-mental estàtua d’Atena Partenós, deessa de la savie-sa i protectora d’Atenes.Els enemics de Pèricles el van acusar d’apropiar-se depart de l’or que havia rebut per a alçar l’estàtuad’Atena. Per a alguns va morir a la presó; segonsaltres, en el desterrament. Una tercera font afirma queli va ser alçat el càrrec de malversació, però que foucondemnat per impietat per haver esculpit el seuretrat i el de Pèricles en l’escut de l’estàtua d’Atena.L’estàtua d’Atena Partenós presidia la naos delPartenó. Segons Pausànies, l’escultura tenia una alça-da de 10 m i s’erigia sobre una base de 2 m. Tot elconjunt es reflectia en una bassa d’aigua oberta als

peus de la imatge creant unmagnífic efecte òptic.L’interior de l’estàtua estavaformat per una estructura defusta recoberta d’ivori en lesparts nues i d’or a la resta(vestits, casc, etc.). Es calcu-la que l’or emprat pesaria alvoltant dels 1150 quilos.

95

La deessa estava dreta i armada amb un casc decoratamb una esfinx central i dos cavalls alats a cada cos-tat. També duia al pit l’ègida a mode de cuirassa i elterrible cap de la Gorgona amb les serps que en altretemps foren cabells. La llança i l’escut completavenl’armament de la deessa.Una escultura de Nique àptera, la deessa de la victò-ria, amb uns dos metres d’alçada i també criselefanti-na, acompanyava simbòlicament Atena.Les soles de les seues enormes sandàlies dauradesestaven decorades amb escenes de la Centauromà-quia. El sòcol de la base també presentava un relleu en mar-bre que escenificava el naixe-ment o fabricació de Pandora,la primera dona humana envia-da com a regal als humans.L’escut de la deessa conteniaen la seua part interna unaenorme serp, antiga protectorade l’Acròpolis. En la seua partexterior contenia dos cerclesconcèntrics que representavenla Gigantomàquia, l’intern, il’Amazonomàquia, l’extern. El centre estava ocupatpel cap de la Medusa.Els adversaris polítics de Pèricles acusaren Fídiasd’haver reproduït el seu propi rostre i el de Pèricles enels personatges mitològics representats, cosa queconsideraven totalment irreverent i un delicte de cairereligiós.

96

1. En aquest vas ceràmic grec de figures roges esrepresenta en la franja superior Pandora rebentregals dels déus (Hera, Posidó, Atena, Ares iHermes). Identifica en la imatge de detall totsaquests personatges mitològics.

2. Però qui era aquesta dona i quin era el seupaper dins la mitologia grega? Per què fou tanimportant Pandora com per a figurar en elpedestal de la divina Atena?

3. Pandora és famosa per ser la posseïdora d’unaenigmàtica caixa que els déus li regalaren.Quin era el seu contingut i què suposà per a lahumanitat el seu lliurament? Consideres ade-quada aquesta interpretació? Debateu-ho iarribeu a conclusions comunes.

4. És possible que Pandora estiga representadaací com a símbol del sexe femení en agraïmenta algun favor que atorgaren les dones atenesesa la deessa Atena?

5. Investigueu sobre el significat i valor dels següents elements iconogràfics que acompanyaven l’estàtua d’Atenai feu una exposició oral de les vostres troballes: la llança, l’ègida, el cavall alat, estàtua de Nique àptera, el capde la Gorgona o Medusa, la Centauromàquia, l’Amazonomàquia, la Gigantomàquia.

97

Activitats

6. Els frontons del Partenó posseïen escultures que representaven dos episodis mitològics d’Atena molt impor-tants per als atenesos: el frontó est mostrava Atena sorgint completament armada del cap de Zeus; el frontóoest il·lustrava la rivalitat d’Atena i Posidó pel patronatge de l’Àtica. Observa els següents dibuixos que recons-trueixen les escenes descrites a partir de les restes que ens han arribat i descobreix qui són els personatgesprincipals de l’escena. Redacta un informe sobre l’episodi mitològic i la seua importància per a la ciutat.

7. Atenes celebrava anualment la festa de les Panatenees en honor de la seua patrona i, cada quatre, les GransPanatenees. Busqueu informació sobre el desenrotllament i els actes que tenien lloc en aquestes celebracionsreligioses que Fídias reproduí en el fris del Partenó.

8. Estem acostumats a veure el marbre pur de l’arquitectura i l’escultura grega. Però fou sempre així d’auster,sense cap color? Informa’t llegint l’“Eina 11” titulada cromatisme i extrau les teues pròpies conclusions.

9. Amb el nom de Col·lecció Elgin o Elgin Marbles, es designa la col·lecció d’escultures gregues en marbre tras-lladades d’Atenes a Londres en 1806 pel diplomàtic britànic Thomas Bruce, seté comte d’Elgin. Bruce haviaadquirit les escultures als turcs, que llavors dominaven Grècia. Després de molts enfrontaments, va aconseguirconvéncer el govern britànic perquè les comprara en 1816, al preu de 35.000 lliures. Les peces principals, rea-litzades pel mestre del segle V aC Fídias, provenen del fris i els timpans del Partenó. El trasllat d’aquestes obresd’art fora del seu país d’origen ha sigut un tema molt controvertit. En l’actualitat hi ha una campanya a favor dela devolució d’aquests tresors a Grècia. Creus que han de tornar a Grècia o penses que haurien romandre alBritish Museum? Coneixes exemples d’altres obres d’art que hagen estat exportades o furtades per altres paï-sos? Definiu quin seria el criteri més just en aquests casos.

250300350400450500

Hipòdam

Gòrgias

Protàgoras

Sòcrates

Plató

Eudoxos

Aristòtil

Teofrast

Epicur

Pròdic

Hípias

98

En l’època de Pèricles confluïren a Atenes una gran quantitat de perso-natges procedents de tot el món hel·lènic (filòsofs, metges, sofistes...)atrets per les riqueses i l’activitat intel·lectual d’aquesta ciutat, aleshoresla més rica i poderosa de Grècia. Els sofistes foren el nucli fonamentald’aquest grup d’homes que dugueren a terme una vertadera revoluciócultural, ja que foren els propagadors per Grècia continental del noumode d’entendre la realitat.

De fet, a l’Atenes del segle V aC no existia una forma organitzada d’educa-ció superior, aquest buit era cobert pels ensenyaments dels sofistes, unamena de mestres itinerants que recorrien les ciutats impartint les seuesclasses a canvi de fortes sumes de diners. La clientela eren els joves de lesclasses més acomodades que veien en aquesta forma d’ensenyament undels mètodes més eficaços, si no l’únic, per a completar l’educació d’unsjoves destinats a participar activament en la vida política de la ciutat.

Els sofistes ensenyaven aquelles matèries que quedaven fora del siste-ma educatiu tradicional. Les matèries eren molt variades i moltes d’ellesde rigorosa actualitat, ja que provenien de la recent expansió geogràficai comercial. Ensenyaven astronomia, geografia, matemàtiques, geome-tria, música, medicina, etc.

Però la major part dels sofistes es dedicà a la literatura i al llenguatge,amb la finalitat de fer dels seus deixebles uns experts en l’art de parlaren públic. El domini d’aquesta habilitat contribuïa al triomf en la vidapolítica d’un estat basat en la democràcia on el poder residia enl’Assemblea. Allí, els assistents, fent ús de la llibertat d’expressió h(parrhsi/a, fonament de l’estat democràtic, expressaven des de la tri-buna les seues argumentacions a la resta d’assistents. Que la proposta

ELS SOFISTES

El pensament filosòfic i científic a l’Atenes dels segles V-IV aC

99

fóra acceptada o rebutjada, moltes vegades no depenia tant dels parà-metres “just/injust” o “favorable als interessos comuns/nociu per a laComunitat” sinó de la capacitat persuasiva de l’orador.

Però no sols s’exercia l’art de l’oratòria a l’Assemblea, també als tribu-nals, amb una activitat extraordinària, el domini de la paraula i el seupoder de persuasió eren fonamentals: l’advocat i el client, en el transcursd’un judici, havien de convéncer el jurat mitjançant una exposició orde-nada i acurada de les seues argumentacions.

El moviment sofista fou molt heterogeni per la diversitat d’interessos iper la particular especialització dels seus membres. Tanmateix, existienuns trets comuns a tots ells:

a) Qüestionaven tota l’herència cultural dels segles anteriors. Exa-minaren sistemàticament tota la tradició (lleis, costums, religió i cre-ences mítiques) i es preguntaren si totes i cadascuna de les seuesmúltiples manifestacions es devien a la Naturalesa o, per contra, erenproducte del convencionalisme humà (oposició que en terminologiagrega s’expressava amb les paraules fu/sij kai\ no/moj).Aquesta actitud de relativisme moral i d’arbitrarietat davant del pen-sament mític fou comuna a tots els sofistes. I precisament fou undels punts més atacats pels seus adversaris. En aquest sentit se-guien les teories dels filòsofs físics o presocràtics. Com a lema uni-ficador de tots ells, val la coneguda sentència relativista de Protà-gores: “L’home és la mesura de totes les coses”.

b) S’ocupaven dels temes habituals de la filosofia. Foren essencialmenteducadors i pretenien conéixer tots els mètodes per a promoure l’e-ducació integral de l’individu. Segons ells, una bona educació exigiano tant coneixements extensos i profunds com disposar d’una granagudesa lògica en l’argumentació. Aquesta capacitat, que contava jaamb una llarga tradició, fou anomenada per ells dialèctica. Mitjançantel diàleg, l’alumne quedava exempt de l’abstracció pura i a través depreguntes i respostes podia arribar a les solucions dels problemes.

És a partir de la sofística que la gramàtica entra en l’educació. Quasi totsels sofistes de la primera generació s’ocuparen de qüestions gramaticalsla finalitat de les quals era la correcció i propietat en l’ús de la llengua.Pròdic, v. gr., estudià la sinonímia; Hípias, la composició i derivació deparaules. Tant Gòrgias com Protàgoras crearen models oratoris moltacurats, que serviren de pauta per a discursos posteriors. Amb ells, lacapacitat dialèctica esdevingué un ofici amb una gran influència en lavida cultural i política d’Atenes.

La segona generació de sofistes, que visqué en l’època postdemocràticaatenesa, es decantà per una major especialització tècnica en les seuesobres. Els sofistes d’aquesta època foren conferenciants i funcionarisimperials amb càrrecs importants en l’administració. Aquest estat decoses determinà, en part, el caràcter escolar, retòric i d’aparat percepti-ble en bona part de la literatura culta bizantina.

El Filòsof grec Teofrast fou deixeble,col·laborador i amic d’Aristòtil, el qualsucceí en la direcció del Liceu (322 aC).En la seua extensa obra, de la qual restauna petita part, s’ocupa de temes moltvariats: lògica, retòrica, física, meteoro-logia, zoologia, botànica, etc. La seuaobra més coneguda és els Caràcters, enla qual Teofrast descriu amb vivacitat iencert trenta retrats de tipus humansuniversals, presentats amb l’aspecte depersonatges àtics. Una altra obra impor-tant conservada és les Opinions delsfísics, una història de la filosofia naturaldels grecs des de l’origen fins a Plató.

L’epicureisme fou la doctrina filosòficad’Epicur de Samos i dels seus deixebles.Aquesta centra el fi humà suprem en elplaer que hom pot aconseguir a travésde l’autarquia i l’ataràxia. L’home saviha de conrear tot allò que contribueix aaugmentar la felicitat i suprimir tot elque s’hi oposa: essencialment, la porals déus i a la mort. L’epicureisme restàvigent fins al segle IV i ressorgí al segleXVII amb Gassendi i, posteriorment, ambel materialisme modern.

100

Sistema educatiu atenés al segle V aC

Sabem pels historiadors de l’existència d’escoles a la

fi del segle VI aC on uns mestres, pagats pels pares

amb uns honoraris prou baixos, impartien l’educació

elemental.

Aquesta començava als 7 anys a càrrec del gramma-

tisth/j que ensenyava a llegir i escriure, aritmètica

(àbac) i rudiments de literatura que consistien en l’a-

prenentatge de memòria de passatges dels poetes

(sobretot Homer), seleccionats pel seu contingut de

formació moral en els valors heroics mítics.

També aprenien música (recitació, cant i cítara o flau-

ta) a càrrec del kiqaristh/j i educació física a càrrec

del paidotri/bhj o entrenador, orientada al quefer

militar i a les competicions agonals.

A la fi del segle IV aC s’estableix que els joves mascles

de 18 anys (els efebs) passen dos anys entrenant-se

físicament i militar.

En això consistia l’educació elemental dels joves ate-

nesos. Si algú desitjava cursar estudis especialitzats,

havia d’adreçar-se a professionals que només estaven

a l’abast de les classes poderoses, ja que els seus

honoraris eren molt elevats.

La demanda social d’aquest tipus d’estudis féu que

nasquera un grup de professionals ambulants anome-

nats genèricament sofistes, molts d’ells vinguts de les

colònies i atrets per la puixança econòmica i política

de la ciutat.

Escenes ceràmiques gregues sobre l’educació elemental

• Identifica els personatges de les escenes i les tasquesque hi desenvolupen

Sabies que les famílies riques disposaven d’un esclau anomenat peda-gog per a acompanyar els seus fills a classe?

101

Com que Sòcrates no va deixar res escrit, la vida i obra d’aquest singu-lar filòsof ens és coneguda a partir de quatre fonts principals: la comè-dia d’Aristòfanes Els núvols, els diàlegs de Plató, alguna de les obres deXenofont i també alguns passatges d’Aristòtil. Per aquesta raó, les imat-ges que tenim d’ell són diverses i controvertides:

• un sofista sense escrúpols (Aristòfanes) que ensenya per diners argu-ments falsos i capciosos (sofismes);

• un filòsof naturalista i ateu, oposat a la tradició mítica;

• un intel·lectual ascètic i retirat del món;

• un filòsof preocupat per l’ètica i el màxim representant de la sofísticanoble (terme que usava Plató).

Al marge d’aquestes interpretacions, Sòcrates és considerat avui en diacom el primer pensador preocupat per la relació entre saviesa i virtut,l’inventor de l’universal i la inducció, aprofitats després per Plató iAristòtil.

L’orientació del seu pensament cap a l’ètica i la metafísica féu queSòcrates no dedicara atenció a la matemàtica i les ciències naturals.

El mètode d’investigació més conegut de Sòcrates era l’anomenadamaièutica (maieutikh\ te/xnh, “la tècnica d’assistir un part”), se-gons la qual Sòcrates ajuda el seu interlocutor a descobrir la veritat mit-jançant el sistema d’un interrogatori de preguntes i respostes breus. Noestava absent aquest mètode de la ironia socràtica, segons la qualSòcrates semblava un ignorant i acabava desmuntant dialècticament elseu interlocutor.

Aquest mètode derivarà després en l’anomenada dialèctica: mecanismede comprensió de la realitat que utilitza la contraposició i síntesi delscontraris.

SÒCRATES (470-399 aC)

1. Llegeix el diàleg platònic intitulat Apologia, on Sòcrates exemplifica el seu mecanisme de pregunta-resposta pertal d’arribar a una conclusió final, després que se li planteja el dubte de si és o no savi (Apologia 21 b-22 c).

2. L’Apologia és un discurs de defensa davant una acusació de pena de mort. Què li va passar finalment aSòcrates: defineix la causa de la condemna i la manera de l’execució (descrita per Plató en Fedó 116a-118c).Coneixes cap democràcia que accepte en les seues lleis la pena de mort? Què opines tu i els teus companyssobre això? Què en diu la Constitució espanyola i la dels països de la Unió Europea?

3. Llegeix el passatge de la comèdia d’Aristòfanes Els núvols 314-475. Quina diferència hi ha entre el Sòcrates dePlató i el d’Aristòfanes? Quina imatge et sembla la vertadera? Troba un exemple de distorsió còmica actual, perexemple en algun programa de televisió. Analitza els avantatges i desavantatges de la comicitat, si n’hi ha cap.

Activitats

102

Aquesta paraula grega és un compost format per una primera base lèxi-ca (filo-), que indica “afecció o inclinació cap a”, i una segona base lèxi-ca (-sofi/a) que és la paraula grega que designa el concepte de saviesa,allò que els romans denominaven sapientia, és a dir: sapiència.

A partir de sofo/j (“savi”) es forma el verb sofi/zw (“fer savi, ins-truir”) i la paraula sofisth/j (“savi”), que s’usava també en sentitpejoratiu contra alguns d’aquests “savis”. Per aquesta raó, la majoria deparaules derivades pot tenir un sentit pejoratiu.

Soluciona les equacions lèxiques següents i dedueix el significat de lesparaules resultants a partir de la base lèxica sof-is(t)-:

• BASE LÈXICA + -ma =

• BASE LÈXICA + -ta (“professió”) =

• BASE LÈXICA + -ic/-ica =

• BASE LÈXICA + -icar =

• BASE LÈXICA + -ica + -ció =

Altres termes relacionats amb la sofi/a són el verb manqa/nw (“apren-dre”) i el substantiu ma/qhma que vol dir “allò aprés, el concepte, elconeixement”. El seu significat, però, s’especialitzà en l’àmbit dels nú-meros, i de la seua arrel (maqhmat- > mathemat- > matemat- ) deri-ven les paraules amb què denominem tot allò relacionat amb la ciènciamatemàtica en les llengües modernes:

• BASE LÈXICA + -ica (“ciència”) =

• BASE LÈXICA + -ic/-ica (“qui es dedica a…/relatiu a…”) =

D’altra banda, els romans utilitzaren un altre verb, a més de sapere, pera referir-se al coneixement sistemàtic scio (saber) amb el seu correspo-nent substantiu scientia. D’aquesta paraula que perdé en alguns casos las inicial tenim un bon nombre de derivats amb diversa significació: cièn-cia, científic, acientífic, aciençar, aciençament, cientificitat, cientisme,cientment, consciència, inconsciència, conscienciós, conscient, incons-cient.

Troba alguns d’ells en les equacions lèxiques següents, a partir de lesbases: -cienc-, -cient-, -scienc-, -scient- i dóna el seu significat.

• BASE LÈXICA 1 + -ica =

• BASE LÈXICA 2 + -if + -ic/-ica =

GLWTTA e

filosofi/a

philosophia

philosophy

philosophie

filosofia

philosophie

filosofia

filosofía

filosofia

filosofia

filosofia

filosofi /a

Derivats i compostos

103

• BASE LÈXICA 2 + -if + -itat =

• a- (“no”) + BASE LÈXICA 2 + -if + -ic/-ica =

• BASE LÈXICA 2 + -isme =

• BASE LÈXICA 2 + -ment =

• con- + BASE LÈXICA 3 + -ia =

• in- + con- + BASE LÈXICA 3 + -ia =

• con- + BASE LÈXICA 4 =

• in- + con- + BASE LÈXICA 4 =

També fi/loj, el primer terme de filosofi /a, és una arrel producti-va en les llengües modernes. La seua evolució a través del llatí (fil– > phil> fil–) li ha conferit diversos matisos de significat des d’una “inclinaciócap a”, una “activitat” fins a un “desig sexual de”.

La paraula fi /loj és el primer element d’un nombrós grup de paraulescompostes. Tracta de descobrir-les a partir de la base lèxica:

• BASE LÈXICA + -o + -log (“paraula”) + -ia (subst. f.) =

• BASE LÈXICA + -o + -log (“paraula”) + -a (adj. f.) =

• BASE LÈXICA + -o + -mat (“coneixement”) + -ica (subst. f.) =

• BASE LÈXICA + -o + -tecn (“art/ofici”) + -ica (subst. f.) =

• BASE LÈXICA + -o + -gin (“dona”) =

• BASE LÈXICA + -o + -ne (“nou”) + -isme (“tendència”) =

• BASE LÈXICA + o + -mela (“cant”) o -mena =

I també forma altres paraules com a segon terme de mots compostos:

• Columbo (“colom”) + BASE LÈXICA + -ia =

• Columbo (“colom”) + BASE LÈXICA =

• Biblio (“llibre”) + BASE LÈXICA + -ia =

• Biblio (“llibre”) + BASE LÈXICA =

• Cine (“cinema”) + BASE LÈXICA + -ia =

• Cine (“cinema”) + BASE LÈXICA =

• Pedo (“infant, xiquet”) + BASE LÈXICA + -ia =

• Pedo (“infant, xiquet”) + BASE LÈXICA =

• Necro (“cadàver”) + BASE LÈXICA + -ia =

• Necro (“cadàver”) + BASE LÈXICA =

• Zoo (“animal”) + BASE LÈXICA + -ia =

• Halter (“peses de plom”) + o + BASE LÈXICA + -ia =

• Pan (“tot”) + BASE LÈXICA (nom propi grec) =

La paraula “filòsof” ja va ser utilitzada pel matemàticPitàgoras d’Abdera (582-500 aC) per a denominar-sea si mateix, en lloc de fer servir el terme sofo/j queera aplicat a qualsevol de les persones que coneixienuna tècnica o ofici, com ara un pilot d’una nau, unendeví o un escultor.

El terme fusiko/j amb què hom denominava gene-ralment els filòsofs presocràtics incidia pròpiamenten el filòsof preocupat pels temes de la naturalesa, unfilòsof de la natura, tal com diu Aristòtil (Metafísica1005a 34).

D’altra banda, el terme sofisth/j era emprat per areferir-se als experts en una matèria determinada,com ara un endeví (Heròdot II 49), un poeta (Píndar,Ístmia 5 28) o un músic. A partir del segle V, però,s’especialitzà aquesta paraula amb el sentit de“sofista”, un savi que donava lliçons de gramàtica,retòrica, política o matemàtiques a canvi de diners(Xenofont, Memorables I 6 13). A causa de la malafama d’alguns sofistes, el terme adquirí també el sig-nificat de xarraire i enraonador.

Per tant el terme filo/sofoj feia referència al savique es dedicava a l’especulació racional sobre laveritat, la realitat, l’ètica, la política i qualsevol temaque poguera ser un objecte d’estudi profitós. Perexemple, filo/sofoj era l’adjectiu amb què esreferien a Aristòtil, el màxim exponent de l’especula-ció científica i del saber en el món grec durant elsegle IV.

104

Els físics intentaren donar una visió global de l’univers tot cercant unprincipi físic generador de totes les coses; els pitagòrics tractaren d’ex-plicar el món a través de la seqüenciació numèrica; els sofistes iSòcrates centraren les seues investigacions en l’ésser humà i el seucomportament. Després Plató tractà de sintetitzar aquestes parcel·les dela realitat en un ésser unitari que englobara alhora allò físic, allòmatemàtic i allò humà. Aquest ésser unitari és allò que ell considerà l’ob-jecte de la filosofia.

Plató fundà l’Acadèmia a Atenes el 380 aC, al costat d’un bosc consa-grat a l’heroi atenés Academ. En aquesta institució, que ha estat consi-derada per molts com la primera universitat, Plató i els seus deixebleses dedicaren a l’estudi de les matemàtiques, la dialèctica i la filosofiamoral (ètica i política), camps del saber que Plató considerava impres-cindibles per als futurs polítics, ja que aquests havien de ser alhora filò-sofs.

Sota la influència de les doctrines del seu mestre Sòcrates i dels pitagò-rics, elaborà una teoria del coneixement, segons la qual existeixen dosmons clarament diferenciats: el món dels objectes sensibles –imperfec-tes i canviants– i el món dels seus models universals –eterns, perfectesi immutables–.

Allò que poden veure, tocar i sentir s’hi assembla i participa d’aquestsmodels universals, però no és una font de coneixement, perquè pertanyal món de les aparences do/ca, que només és un reflex del món de lesidees, l’únic món real. Així doncs, el vertader coneixement e )pisth/mhté com a objecte l’assoliment d’aquests models universals. Per tant,només hom pot assolir l’autèntic coneixement mitjançant la raó, lainvestigació filosòfica.

PLATÓ (c. 429-347 aC)

Encara que Plató refusà el coneixement a partir de l’ex-periència, des del punt de vista de la ciència, hom potconsiderar l’idealisme platònic com el preludi d’unmètode d’investigació –que avui anomenaríem deduc-tiu–, molt apropiat per a les ciències formals (lògica,matemàtiques), l’estudi de les quals descansa sobreraonaments i argumentacions, no sobre l’experiència.

105

Plató aplicà aquesta teoria a diferents àmbits del saber, la filosofia moral(ètica i política), les matemàtiques, la física i l’astronomia. Heus ací unexemple en l’àmbit de les entitats matemàtiques: un cercle traçat en elmón físic és necessàriament imperfecte, perquè només és una còpiamés o menys encertada del seu model, de la Idea de cercle, la qual noexisteix en el món físic de l’espai i del temps, sinó que és un objecteimmutable en l’àmbit de les idees, un objecte que només pot ser cone-gut mitjançant la raó. Per a Plató, l’autèntica i perfecta realitat es dónaúnicament en el món de les Idees.

De la importància que Plató atorgà a l’estudi de les matemàtiques i lageometria, n’és mostra la inscripció que féu gravar en el frontó del’Acadèmia “que no entre ningú que no siga geòmetra”.

Plató defengué en les seues obres d’astronomia l’esfericitat de l’univers,de la terra i dels cossos celestes, i la posició central i immòbil de la terra.El geocentrisme esdevingué, a partir de Plató i Aristòtil, pràcticament undogma, que només seria trencat per Copèrnic i Galileu en els segles XVI

i XVII de la nostra era, malgrat que Aristarc de Samos plantejà la teoriaheliocèntrica en època hel·lenística.

Tot i que Plató no és l’únic autor grec que va escriure diàlegs ni en va serl’inventor, és cert que és l’únic escriptor del qui coneixem i conservemdiàlegs sencers. El diàleg és un gènere literari nascut al segle V aC quepresenta una temàtica socràtica, és a dir, té en Sòcrates un dels seusprincipals interlocutors en la conversa que es desenvolupa.

Com el seu nom indica, el diàleg es basa en la confrontació d’idees entrediversos personatges, normalment històrics, que defensen les seuesteories filosòfiques particulars. És interessant llegir aquests diàlegs per-què són una font inesgotable de motius diversos i ens ensenyen a par-lar i escoltar amb tranquil·litat, calma i respecte, un símbol inequívoc deprogrés i civilització, sobretot quan s’expliquen qüestions interessants.

1. Recomanem la lectura del llibre VII de La República de Plató, on apareix el conegut mite de la caverna querecull els trets principals de la teoria de les idees.

2. Busqueu el sentit de l’expressió “amor platònic” i comenteu-la a classe, tot relacionant-la amb la teoria platò-nica del coneixement.

3. La vertadera teoria de l’amor de Plató està relatada al seu diàleg titulat Simposium o El Banquet. Llegiu eltext i feu un resum sobre el mite de l’origen dels sexes i dels diversos tipus d’atraccions sexuals possibles.

Activitats

Principals obres de Plató

399-390 Obres de joventut

Diàlegs socràtics

Hipias menor, Ió, Eutifró, Critó,

Protàgoras, Laques, Càrmides,

Apologia de Sòcrates

390-385 Obres de transició

Gòrgias, Menó, Hípias major,

Eutidem, Lisis

385-370 Diàlegs de la maduresa

El Banquet, Cràtil, Fedó

La República, Fedre

370-347 Època de la vellesa

Diàlegs dialèctics

Teetet, Parmènides, Timeu, Críties,

Les lleis

Diàlegs d’autor incert

Alcibiades I i II, Hiparc, Mino, Sísif,

Sobre la virtut, Definicions

106

ARISTÒTIL (384-322 aC)

Aristòtil (384-322 aC) fou alumne de Plató i tutor d’Alexandre el Gran.Es desmarcà, en part, de les doctrines platòniques fundant la seua prò-pia escola, el Liceu el 335 aC., així anomenada perquè fou construïda alcostat d’una arbreda consagrada a Apol·lo Lici. Al Liceu es feien investi-gacions erudites diverses –literàries, científiques i filosòfiques–. Els dei-xebles d’Aristòtil foren coneguts com a peripatètics, perquè habitual-ment passejaven (en grec peripatei=n) discutint les seues teories pelrecinte cobert del Liceu.

En temps d’Aristòtil existien ja diversos sabers teòrics –astronomia,geometria, matemàtiques, cosmologia, metafísica– que explicaven dife-rents àmbits de la realitat. En tots hi havia un element contemplatiu,fonament del saber teòric. Aristòtil organitzà aquests sabers en una teo-ria universal de la realitat: la filosofia constituïa un saber sobre el sabermateix; per això distingia entre filosofia primera (metafísica) i filosofiessegones (les ciències particulars). L’objecte de la filosofia era la totalitatd’allò real.

Per altra part, Aristòtil arreplegà nombrosos mapes i manuscrits, reunitsen la que podríem anomenar la primera biblioteca de l’Antiguitat.Paral·lelament formà un museu d’objectes naturals amb el material queli enviava Alexandre el Gran procedent dels nous territoris conquerits.

Escrigué també nombroses obres sobre diferents camps del coneixe-ment, com ara la metafísica, la filosofia moral o la física. Se’l considerael fundador de la biologia i de la lògica com a ciències.

El seu llegat ha estat immens: la seua obsessió per l’ordre i la sistema-tització el dugué a elaborar una classificació de les ciències, encaravigent en certa mesura, i a la creació d’una terminologia filosòfica espe-cialitzada: fou el primer a introduir termes específics, com ara universali particular, premissa i conclusió, subjecte i atribut, forma i matèria, actei potència; totes elles paraules que tenen, a més a més, un ús comú anivell popular.

Aristòtil marcà una fita en la història de la ciència grega per ser l’últimque formulà un sistema del món en el seu conjunt, a més de ser alhorael primer que desenvolupà investigacions empíriques extenses.

Els filòsofs platònics havien erigit els seus coneixements teòrics basant-se poc en fonaments empírics. El mateix Aristòtil havia seguit tambéaquest camí especulatiu i apriorístic en les seues primeres obres sobrefísica i astronomia, però els seus treballs posteriors sobre biologia–sobretot zoologia– es fonamentaven principalment en l’observació dela realitat. D’aquesta manera s’hi inicià la línia d’investigació empíricaque seria desenvolupada pels seus seguidors en època hel·lenística.

107

Compartia amb Plató la creença que la ciència havia de tenir com aobjecte allò universal i no allò particular, però Aristòtil validà l’experièn-cia com a font de coneixement. Per a Aristòtil, la ciència es basa en lasensació, a partir de la qual formem els conceptes o nocions universalsmitjançant la percepció i la memòria. Per a Aristòtil les Idees de Plató noconstituïen un món radicalment separat dels objectes: la forma existeixde manera immanent en els objectes físics i no se’n pot separar de lasubstància.

Es pot considerar Aristòtil el creador de la zoologia com a disciplinacientífica. Fou el primer a fer-ne un estudi de conjunt, utilitzant nombro-ses fonts, com ara les observacions dels primers físics, la literaturamèdica, els tractats tècnics previs, les obres de poetes i les narracionsd’historiadors i viatgers. Hi mostrà una actitud crítica envers aquestesfonts, utilitzà el mètode comparatiu i el raonament per analogia, verificàles seues conclusions i amplià la seua investigació a totes les cir-cumstàncies de la vida animal.

Escrigué, entre d’altres, una Història dels animals que presenta una granriquesa d’observacions –s’esmenten més de 500 espècies animals–, unabona exactitud en les descripcions i molta cura en l’ordenament i la clas-sificació. En d’altres obres s’ocupa de la classificació dels animals, laseua reproducció i l’adaptació i evolució dels seus òrgans. Les seuesinvestigacions estableixen els fonaments de la zoologia per als següents2000 anys.

Encara que hi ha nombroses errades, també hi ha moltes observacionsexactes i explicacions justes. Tal és el cas del silur de l’Aqueloos, del qualobservà que només el mascle en guarda els ous i després els peixets.Aquesta dada, molt de temps considerada pels científics com a pura fan-tasia, fou reconeguda per la Ciència a finals del segle XIX i en 1906 l’espè-cie ingressà en la nomenclatura científica amb el nom de ParasilurusAristotelis.

El mètode científic iniciat per Aristòtil tindrà els seus fruits immediats enèpoca hel·lenística. El seu successor en la direcció del Liceu, Teofrast,seguint el model que el seu mestre havia utilitzat en zoologia, féu impor-tants estudis de botànica. Les seues obres Història de les plantes i Lescauses de les plantes constituïren el primer tractament complet de laciència de la botànica i models d’aquesta matèria de tota l’Edat Mitjana.

Principals obres d’Aristòtil

Lògica

Sobre les categories

Sobre la interpretació

Primers analítics

Segons analítics

Tòpics i refutacions de sofismes

Cièncias poètiques

Retòrica

Poètica

Ciències teorètiques: filosofia

Metafísica

Ciències teòriques: física i biologia

Física

Sobre el cel

De la generació i la corrupció

Meteorològica

Història dels animals

De les parts dels animals

Ciències pràctiques: ètica

Ètica a Eudem

Ètica a Nicòmac

Ciències pràctiques: política

Política

La constitució d’Atenes

108

PLATÓ i ARISTÒTILAmbdós inauguren dos mètodesdistints d’investigació científica:Plató, segons la seua teoria de lesIdees, donarà més importància alsconceptes, les definicions i leshipòtesis, i negarà la validesa delconeixement a partir dels sentits;Aristòtil, en canvi, parteix de l’ob-servació de la realitat, de l’expe-riència, per a arribar als conceptesmitjançant les classificacions igeneralitzacions.Es tracta d’allò que avui dia ano-menaríem mètode deductiu i in-ductiu, respectivament. En l’alter-nança d’ambdós mètodes, dis-tints, però igualment fecunds, esconcentra el progrés científic.

El primer és més escaient per aunes ciències, com les matemàti-ques o la lògica, en què cal partirde les hipòtesis i dels raonaments,perquè la realitat sensible no enssubministra exemples (pensem,per exemple, en les figures geo-mètriques, figures de perfeccióabsoluta, no captables per la per-cepció sensible, sinó exclusiva-ment per l’enteniment).El segon és més apropiat per a lesciències aplicades, com la zoolo-gia, la botànica, la medicina, enquè és necessària l’observació dela realitat.

ACTIVITATS

1. L’artista ha volgut deixar clara la representació dels dos filòsofs. Quin detall ens fa identificar els personatges de la imat-ge? Pots connectar aquest detall amb el mètode d’investigació científica iniciat per cadascun d’ells.

DE-DUCEREDE: cap abaix DUCERE: guiar Deducció

2. Explica si hi ha deduccions en les frases següents:• Quan veig núvols, agafe sempre el paraigües.• Si l’espai recorregut és zero, la velocitat és zero (v= e/t).

IN-DUCEREin: cap a dins DUCERE: guiar Inducció

3. Explica si hi ha induccions en les frases següents:• Et penses que la policia no sap que algú ha fumat quan veu una burilla?• Deu haver begut molt, perquè està un miqueta col·locat.

Raonament pel qual hom remunta del tot a la part,del general al particular, de la causa a l’efecte, de lallei als fets que se’n deriven.

Raonament pel qual hom remunta de la part al tot,del particular al general, de l’efecte a la causa, delsfets a la llei.

Detall del fresc de Rafael anomenat L’escolad’Atenes on podem observar Plató i Aristòtil.

109

La classificació aristotèlica dels animals diferenciava dos grans grups, el primer, els animals de sang roja (eÃnaimai els animals desproveïts d’ella (aÃnaima. Cadascun d’aquests grups es dividia en quatre subgrups: els eÃnaimaen quadrúpedes vivípars, quadrúpedes ovípars, aus i peixos; els aÃnaima, en aquells de cos bla (cefalòpodes),aquells de cos bla amb closca (crustacis), aquells altres de cos bla amb closca dura (com l’eriçó), i els insectes.Aquests subgrups principals es dividien en espècies.

1. Llegeix la traducció del text grec que parla de la mobilitat dels animals i descriu quins criteris segueix Aristòtilen la seua classificació zoològica.

2. Classifica els animals que hi apareixen segons els criteris d’Aristòtil.

3. Penses que utilitza un mètode inductiu o deductiu?

4. Llegeix el text grec i identifica les paraules marcades en color.

Activitats

I tots els (animals) que esmouen ho fan amb quatremembres o més. Els que tenenla sang roja només amb quatre,com ara l’home amb dos peus idues mans; i les aus amb duesales i dues potes; i pel que fa alstetràpodes, també els peixos esmouen uns amb quatre peus,altres amb quatre aletes. Quantals que tenen dues ales o no entenen cap, com ara la serp, esmouen amb no menys de qua-tre membres. En efecte, leserugues en tenen quatre o bédues amb les ales. Els que notenen sang roja tenen més de

quatre potes, ja siguen voladorso terrestres, i es mouen ambmés membres com l’insecteanomenat efímera, no nomésamb quatre potes, sinó tambéamb quatre ales. Aquesta parti-cularitat li va bé, no noméssegons les característiques dela seua vida, per les quals rep elnom, sinó també perquè ésvolador i té quatre potes.

L’efímeraDavid M. Dennis /Tom Stack

and Associates z%=on e )fi /meron

KineiÍtai de\ ta\kinou/mena pa/ntate/ttarsi shmei¿oij hÄplei¿osi, ta\ me\n eÃnaimate/ttarsi mo/non, oiâonaÃnqrwpoj me\n xersiìdusiì kaiì posiì dusi¿n,oÃrnij de\ pte/ruci dusiìkaiì posiì dusi¿, ta\ de\tetra/poda kaiì i )xqu/ejta\ me\n te/ttarsi posi¿n,oi¸ de\ te/ttarsi pteru-

gi¿oij. àOsa de\ du/o eÃxeipteru/gia hÄ oÀlwj mh/,oiâon oÃfij, te/ttarsishmei¿oij ou)de\n h= (tton:ai¸ ga\ r kampaiì te/tta-rej, hÄ du/o su\n toiÍjpterugi¿oij. àOsa d )aÃnaima oÃnta plei¿oujpo/daj eÃxei, eiãte pthna\eiãte peza/, shmei¿oijkineiÍtai plei¿osin, oiâonto\ kalou/menon zw=on

e)fh/meron te/ttarsi kaiìposiì kaiì pteroiÍj:tou/t% ga\ r ou) mo/nonkata\ to\n bi¿onsumbai¿nei to\ iãdion,oÀqen kaiì th\n e)pwnu-mi¿an eÃxei, a)ll )oÀtikaiì pthno/n e)stitetra/poun oÃn.

(Aristòtil, Historia Natural, 490a 26- b 2).

110

5. Heus ací uns quants ítems més sobre els treballs aristotèlics en zoologia. Llegeix-los i tracta d’explicar comdefiniria Aristòtil l’home. Redacta aquesta definició seguint la terminologia dels ítems.

6. Però per a Aristòtil l’home era, a més, un animal polític i social. Investiga sobre el significat d’aquesta asserció.

Activitats

Formulà algunes lleis naturals:deduí, per exemple, que els remu-gants tenien estómacs complexos,ja que estaven mancats de dents.La natura, deia, res no fa debades.La natura dóna invariablement auna part allò que lleva d’altra. Pelmateix motiu, cap animal no posse-eix alhora ullals i banyes.

Basà la seua classificació zoològicadels animals en la presència oabsència de sang roja: enaima(e) /naima), amb sang roja /anaima(a)/naima), sense sang roja… jasabia que les balenes eren mamí-fers.

Dividí en 4 grups els animals se-gons les seues formes de genera-ció: uns naixen vius; d’altres ixende l’ou, encara que naixen dins lafemella i naixen vius; d’altres, d’es-pècies inferiors, poden nàixer d’unfragment (per segmentació); d’al-tres, finalment, naixen per meta-morfosi d’un altre animal (animalsamb forma larvària).

a)/nqrwpo/j e )stin zw=on politiko/n·

A més de les seues obres sobre els animals, end’altres obres (Tractat de l’ànima, Parva Naturalia)expressa les seues opinions en matèria biològica.Segons Aristòtil, els hàbits i funcions de l’organis-me, i, per tant, la seua estructura i grau de perfec-ció, estaven regits per la qualitat de la seua ànima:les plantes només tenien ànima vegetativa, respon-sable del creixement i la reproducció; els animals, amés, posseïen ànima sensitiva, per la qual gaudiend’automoviment i sensació; l’home posseïa, a mésde les dues anteriors, ànima racional –situada en elcor, i no en el cervell, com havien pensat els filòsofsanteriors. Per a Aristòtil, la facultat intel·lectivasitua l’home per damunt dels altres éssers vius.

Tingué presents per a la seua classificació criterisembriològics, sobretot el grau de maduresa en elmoment del naixement. Les diverses espècies ani-mals formaven una escala contínua de perfecciócreixent des de les plantes fins a l’home. Els ani-mals superiors eren criatures calentes i humidesque parien vius els seus fills; d’altres eren humitssense ser calents i ponien ous que es desenvolupa-ven en l’interior de la femella, com el tauró; d’altres,calents i secs, ponien ous “complets”, com elsocells; d’altres, freds i terris, com la granota,ponien ous “incomplets”.