L’ A G

U L L

A

Octubre 2008 - Any XIII - Número 61

La crisiEns preguntàvem a la redacció de L’Agulla, parlant de la crisi econòmica actual, si el que hem d’esperar és que ara les empreses puguin desfer-se tranquil.lament dels treballadors i treballadores que vulguin, o fins i tot rebre ajudes de diversos tipus i que paguem entre tots, per després, quan la crisi s’hagi acabat, tornar a tenir grans ingressos sense cap control. Perquè resulta que, quan les coses van bé, les empreses poden fer el que els doni la gana en nom de la sacrosanta economia de mercat, mentre que, quan no van tan bé, aleshores les administracions –o sigui nosaltres, els contribuents– els han d’ajudar perquè el sistema no s’enfonsi. Quan les coses no van tan bé, la sacrosanta economia de mercat passa a ser una economia subvencionada, però només per a les empreses.

De comentaris i d’opinions sobre la situació, tots plegats n’hem dit i sentit de totes menes. I en aquest número mateix de la nostra revista en trobareu alguns. Però en aquesta primera pàgina voldríem limitar-nos a aquest nivell més elemental. I és que no deixa de sorprendre’ns, com segur que sorprèn també a la majoria de ciutadans i ciutadanes que s’aturen a pensar-hi, aquesta manera de funcionar. I ens sorprèn que, per exemple, mentre als nostres governs els sembla la mar de normal intentar controlar els fluxos migratoris en nom de la necessitat d’evitar problemes de convivència, i es coordinen per a fer-ho, i miren de fer lleis conjuntes sobre el tema, no els sembli molt més normal controlar el funcionament de les empreses, i coordinar-se per fer-ho a nivell internacional, de cara a aconseguir que els beneficis que treuen en les èpoques bones serveixin no només per inflar les butxaques dels que en són propietaris sinó també per preveure poder-se sostenir en situacions no tan bones i no espatllar les vides de tota la gent que en depenen.

Però és que potser l’economia de mercat –o sigui, el capitalisme– vol dir, en definitiva, que als pobres se’ls controla sempre mentre que als rics no se’ls controla mai sinó que, quan gemeguen, ens toca ajudar-los entre tots. No anem bé...

Butlletí de reflexió i diàleg. C/e: agulla.revista@telefonica.net. Bloc: http://punxo.blogspot.com

Any XIII. Número 61octubre 2008

Periodicitat:cinc números l’any.

Subscripció anual: 10 €

Grup promotor:Jaume Botey

Joaquim M. Cervera Salva Clarós Kitty Guirao

Maria-Josep Hernàndez Tere Jorge

Josep LligadasJosep Pascual

Mercè Solé

Coordinació: Josep Lligadas

Compaginació: Mercè Solé

Dibuixos: Montserrat Cabo

Capçalera: Mercè Gallifa

Imprimeix: Multitext, S.L.

D.L.: B - 41803 - 97

Adreça:Gran Via de les Corts Catalanes, 942, 5-1

08018 Barcelona

Correu electrònic:agulla.revista@telefonica.net

Telèfon: 93.308.37.37(Josep Pascual)

Bloc:http://punxo.blogspot.com

Veure, mirar03 Preguntes davant la crisi. Q. Cervera

04 Oikocredit, una experiència ecumènica de banca ètica. M. A. Bogónez

06 Alba Lactància Materna a Poblenou. E.Pegenaute

la palmera i la font07 La meva vocació de carmelita descalça. A. Dresaire

08 Manifest del grup de cristianes i cristians d’ICV09 El bisbe Carrera. J. Lligadas

10 Pensaments al caliu de l’escoltisme. J.M. Alcalde

amb entitat (i experiència)

11 Associació Cristiana de Gais i Lesbianes de Catalunya (ACGIL). E. Vilà

Receptes ràpides, bones i piadoses (o no)11 Risotto de bolets. T. Jorge

12 L’economia explicada als tontos (amb perdó dels economistes). S.Clarós

13 Puntades

15 per airejar el cervell

La FE DE CADA DIA

16 L’Eucaristia, tot un repte. J. Lligadas

2

L’AgullaButlletí de reflexió i diàleg

Per subscriure’s a l’Agulla. Es tracta, simplement, d’omplir la butlleta de domiciliació bancària (si no voleu retallar la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la. També podeu enviar les dades per correu electrònic.

Butlleta de subscripcióAmics,Us faig saber que desitjo fer el pagament de la subscripció anual de l’AGULLA a través del compte que us indico.Atentament,

Firma

Nom i cognoms: ____________________________________________

NIF: ____________________________________________________

Adreça: _________________________________________________

Població: ______________________________________ CP: _____Telèfon: _________________________________________________

Correu electrònic: __________________________________________

- - -Entitat Oficina Control Compte o llibreta

Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - SumariSumari

Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar...

No hi entenc en economia, però entre experiències repetides en la meva vida de les crisis cícliques del sistema capitalista, i pel que he llegit, em faig intuïtivament algunes preguntes davant aquesta nova i, sembla, profunda crisis econòmica:No serà que el “dòlar” tenia por que l´”euro” li passés per sobre i això s´havia d´evitar?No hi haurà com sempre en el capitalisme, en aquesta crisi, competència entre capitals?No serà una crisi induïda pels nuclis econòmics més poderosos del món per tal que repercuteixi de nou en benefici seu i que com sempre al final la pateixin els mateixos?Com és que els governs amb partits anomenats d´esquerra no informen al poble, no mobilitzen, no actuen amb estratègies que puguin fer avançar l´alternativa al sistema capitalista? No seria un signe clar de la posició política d´esquerres? Haurem d´aprendre que si s´obvia la crítica al capitalisme i els passos vers una alternativa, és que hi ha una adaptació pretesament “madura” a la realitat (conformisme? oblit de la utopia que sempre estimula la proposta i el fer polítics?).

Tardarem molt, partits, governs i població a prendre consciència que l´acumulació material consumista, el treball que ens ocupa tanta part del dia que no ens permet la bona conversa, l´educació dels fills i l´estar amb els malalts i la gent gran, està creant més pobresa, més depredació del planeta i a la vegada no ens deixa desenvolupar prou les qualitats que realment ens poden posar en camins de felicitat com són la humilitat, la tendresa, el tracte atent, l´amistat, l´art...?Tardarem molt a plantejar de manera global autèntiques alternatives econòmiques, ecològiques, polítiques i culturals a aquest sistema capitalista que ens enfonsa, que s´ha fet l’“amo” del món, i que no pot trobar en el seu si el canvi, ja que està fonamentat en la reproducció de la pobresa, de la desigualtat i de la degradació de la natura?Com avançar en la sensibilització més generalitzada de que el sistema econòmic vigent genera negoci d´armes i per tant necessita de l´engendrament de guerres o

d´altres negocis prou expoliadors, degradants i destructors de les persones? Quan era jove pensava que alguna de les crisis del capitalisme seria la darrera. Potser el desig, en l’època de la joventut, et fa capgirar la realitat. De més gran penses que algunes crisis són passatgeres i que alguna potser serà de les penúltimes, però que no veurem la darrera. De fet hem vist l´esfondrament de la URSS. De tota manera les crisis del capitalisme i les crisis que constatem de la forma institucional actual que té l´església, sembla que encara reforcin les institucions pròpies. Quan s´albirarà un real canvi? Si en aquesta crisi el moviment obrer interna-cional, els moviments ecologista, pacifista, feminista i estudiantil, les organitzacions per una altra globalització, les ONG pel Tercer Món i d´altres propostes alternatives tinguéssim la coordinació i la maduresa suficient (és a dir, les condicions subjectives populars) que no tenim, li podríem donar un cop potser força “letal” al capitalisme.

Quim Cervera és capellà i sociòleg

Preguntes davant la crisiQuim Cervera

3

Ser cristià ens hauria de marcar en tot el nostre fer i ser, en totes les decisions, grans i petites, que prenem. A vegades ens resulta còmode pensar que podem ser cristians, seguidors de Jesús, a temps parcials: “ara sí, que vaig a missa o faig voluntariat, o em reuneixo amb el meu grup”; “ara no cal, que cal parlar de diners, d’estatuts i no semblar babaus”...El tema dels diners sovint ens crea contradiccions. I és que en la nostra vida, ara i aquí, se’ns cola el consumisme, les trampes del mercat, la temptació dels diners, el mesurar les persones pel que tenen i no pel que són...Per intentar viure més unificadament cal pensar quina és la nostra relació amb els diners... perquè els diners marquen moltes de les nostres decisions... Sovint quan obrim un compte corrent o domiciliem la nostra nòmina no pensem en criteris de justícia, d’ecologia, de solidaritat... No sempre els bancs i les caixes amb què treballem dediquen els nostres diners a inversions netes, amb aquelles que estaríem d’acord: empreses

armamentístiques, amb mà d’obra infantil, que causen destrosses ambientals a qualsevol racó del planeta... També veiem que sovint les mateixes entitats posen traves quan alguna iniciativa social vol començar o créixer i demana crèdits...Però des de fa uns anys, també a casa nostra tenim possibilitats de posar els nostres estalvis (per petits i minsos que siguin) en el finançament ètic i solidari: Oikocredit, Fiare, Triodos Bank, Coop 57, FETS...Jo vull parlar-vos d’Oikocredit, l’entitat on jo col·laboro des de fa un any i que em permet viure d’una manera més “unificada” la meva relació amb el diner.Oikocredit Internacional és una societat d’àmbit mundial. Fou creada el 1975 pel Congrés Mundial d’Esglésies i compta ara amb una seu central ubicada a Amesfoort (Holanda), 14 oficines regionals a Amèrica Llatina, Àfrica, Àsia i 34 associacions de suport a 18 països.Aquesta organització atorga crèdits a centenars d’organit-

zacions locals del Tercer Món que normalment no poden accedir a crèdits de la banca tradicional. Dóna suport financer en forma de crèdits convencionals i de microcrèdits, per al desenvolupament d’iniciatives productives que els interessats presenten a les diverses oficines que Oikocredit Internacional té a Àfrica, Amèrica Llatina i Àsia. Tots els projectes s’han d’adreçar al col·lectiu de persones més desafavorides, a fomentar la promoció de la dona dins de les organitzacions, a garantir el respecte pel medi ambient, i basat tot preferentment en una estructura cooperativista.I és que Oikocredit té com a propòsit mobilitzar crèdit i recursos financers per promoure el desenvolupament de les zones més pobres del món. Els objectius són: a) treballar amb els pobres en la seva lluita per l’autodeterminació, a través de les seves empreses productives, mitjançant la concessió de préstecs, garanties i inversions en capital; b) donar l’oportunitat, a tot aquell que ho desitgi, de

Oikocredit, una experiència ecumènica de banca ètica

Maria Antònia Bogónez

4

trobar un vehicle d’inversió que permeti participar activament en el desenvolupament; i c) ser un model de negoci viable per a un ordre econòmic més just, que demostri que una organització que actua amb principis ètics pot ser un model de negoci viable, una ajuda per als pobres i, al mateix temps, fer que esdevingui autosuficient.Tot això no fóra possible sense els professionals de diverses nacionalitats que treballen a Holanda i aquells professionals locals de les oficines regionals a diferents països del Sud, majoritàriament provinents del món de la banca, la comptabilitat o el desenvolupament. Les oficines regionals fan un seguiment dels projectes, valorant la seva viabilitat i els seus resultats.A Catalunya hi ha una d’aquestes associacions de suport (http://www.pangea.org/oikocredit) que permet que els fons que els socis hi dipositin serveixin per finançar microcrèdits per a projectes de desenvolupament bàsicament als països empobrits del Sud. No calen grans quantitats, des de 100 € un ja pot esdevenir soci... I els meus euros serveixen per finançar la cooperativa de Nicaragua que produeix cafè amb criteris ecològics i de comerç just (amb tot el que suposen els seus 10 principis: educació, paper de la dona, condicions laborals i econòmiques...), per al projecte d’una dona senegalesa que engega una cooperativa per a processar cacauets, coco i castanyes de cajú, per sostenir una entitat índia que dóna microcrèdits a persones que volen engegar una parada per vendre en el mercat, o tenir una vaca per comerciar amb la seva llet... Sempre Oikocredit col·lectius, preferentment cooperatives, donat que aquesta estructura permet als pobres participar directament en el funcionament i l’administració del projecte. El termini de finançament

normalment és d’entre 5 i 10 anys, amb un període de gràcia de fins a dos anys, la qual cosa permet que l’empresa aconsegueixi una solidesa econòmica.I els interessos? És clar, no cal esperar grans interessos... si ho mesurem en termes econòmics... Però en termes d’esperança, de justícia, de solidaritat, de construcció del Regne en el qual creiem... no és molt més “interessant”? Tot i així un dos per cent és l’interès que cada any se’ns ofereix, sempre que no hi hagi daltabaixos... Però la fidelitat de la gent senzilla i humil que rep un microcrèdit que li obre les portes a un futur de més dignitat és un exemple... I jo me’n refio més que d’un tauró de Wall Street... A mi, a més, que Oikocredit

sigui una iniciativa de banca ètica nascuda en el si del Consell Mundial de les Esglésies, m’il·lusiona i esperona. És una realitat ecumènica que esglésies, grups, moviments, cristians i cristianes amb diferents denominacions posin els seus estalvis plegats per tal de construir un altre món possible: és un pas més en aquest camí somiat d’unió de tots els que seguim Jesús.No sé, pensa-t’ho, potser reflexionar sobre si gestionem els nostres diners en sintonia amb els nostres valors ens pot ajudar a avançar en aquest camí, sempre inacabat, de ser cristians i cristianes d’una peça... I de fer que els nostres petits gestos facin que el món sigui de mica en mica millor.

Maria Antònia Bogónez és secretària

Estima, perquè les flors poden néixer tan sols una

vegada, perquè cada matí amaga noves llums

i cada nit pot morir un estel.

Viu, perquè un segon s’emporta com si res

el somni creat amb tant d’esforç, el camí de revolts valent i atzarós.

Somia, perquè la vida és un fil

que s’esquinça amb les veritats que ens omplen de tristesa.

Creu, perquè fins l’arbre més ferm i mil·lenari

necessita la claror que el guiarà en la creixença.

Estima, viu, somnia, creu, perquè el temps tot s’ho endú cap a la

fosca si no ens convertim en sembradors de

llum.

Maria-Josep Hernàndez

Sembradors de llum

mariajosephf@periodistes,orgwww.labicicleta.cat

“Només hi veiem bé amb el cor. Tot el que és essencial és invisible als ulls” El Petit Príncep

5

Per fi, des del passat 17 d’abril, Alba Poblenou existeix. I molts de vosaltres us preguntareu: “Què és Alba Poblenou?”. Doncs ni més ni menys que un nou grup de suport a la lactància de l’Associació Alba Lactància Materna. Una ONG que fa més de deu anys que es dedica a oferir informació i suport a aquelles mares que volen alletar els seus fills, i és present a diferents barris de Barcelona (Sant Martí, Sant Andreu, Ciutat Vella i Sants) i a Vilanova i la Geltrú. Ja fa tres anys que vaig començar a buscar local al barri, després d’haver fet el curs d’assessora i haver superat les meves pràctiques a d’altres grups de l’associació. Vaig demanar sala al centre cívic de Can Felipa, a la ludoteca Maria Gràcia Pont, al famós Centre de Barri (que només utilitzen uns quants...), i finalment vaig tenir la sort que la nova directora del centre cívic de Can Felipa, Anna Soteres, es va assabentar que buscava un espai. Ens va convocar a la presidenta i a mi a una reunió i vaig començar la setmana següent.El grup el portem dues assessores en formació i jo mateixa, que coordinem i orientem la reunió. Som mares experimentades que hem alletat o estem alletant als nostres fills i que, a més, hem seguit la formació específica de la Federació Catalana de Grups de Suport a la Lactància Materna, avalada per l’Associació Catalana Pro Lactància Materna (ACPAM), fet que ens acredita per a ajudar altres mares.Entre d’altres projectes i activitats de l’associació, a Poblenou fem reunions tots els dijous a la tarda (de 17 a 18:30h), en les quals les mares poden plantejar dubtes, compartir dificultats, experiències i, sobretot, rebre informació adequada en un ambient acollidor. També s’ofereix un espai de relació i es proporcionen els coneixements tècnics necessaris i el suport emocional, que en el cas de les mares que acaben de tenir el primer fill és essencial, per aconseguir iniciar i mantenir una lactància natural amb èxit. Les reunions són obertes a tothom i gratuïtes.La creixent natalitat i interès per alletar els fills per part de les mares posa en relleu l’enorme demanda d’aquest tipus de tasca voluntària al barri. Sant Martí és un districte molt gran i en el grup de Sant Martí hi havia un gran volum d’assistència, amb una gran quantitat de mares derivades del CAP de Lope de Vega i Ramón Turró. A més a més, els

Alba Lactància Materna a Poblenou

Eva Pegenaute

desplaçaments per Sant Martí amb transport públic són pocs i de freqüència dilatada. Per aquestes raons vam decidir obrir un altre grup en el mateix districte.El que em va motivar a involucrar-me en aquest tipus de voluntariat va ser el fet que sis dies després de tenir la meva filla no va haver-hi cap professional mèdic amb el coneixement suficient per ajudar-me a resoldre un tema de mala posició de la meva filla que em provocava unes clivelles molt doloroses i sagnants. L’ajuda em va arribar d’un grup de suport a la lactància materna (Alba Lactància Materna) que ho va resoldre en poca estona. També em va motivar veure el desconeixement i la quantitat de mites que sobre aquest tema hi ha en la nostra societat. Per això espero que amb la nostra tasca normalitzem la lactància materna i ensenyem a iniciar-la i mantenir-la seguint les recomanacions de l’OMS i l’Associació Espanyola de Pediatria.Per a més informació us podeu adreçar a l’Associació Alba Lactància Materna (tel. 690 144 500 - alba@grupslactancia.org - www.albalactanciamaterna.org), o a mi mateixa (tel. 680 337 153 - educaldu@telepolis.com).

Eva Pegenaute és mestra d’educació primària6

La palmera i la fontLa palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font

Quan em van demanar un escrit sobre la meva professió solemne com a carmelita descalça, més que explicar en concret la professió, em sortia més escriure sobre el procés, llarg procés que m’ha portat a la professió, ja que la preparació de la celebració em va permetre sense buscar-ho explícitament, retornar a l’inici de la meva vocació. Recordava com en un taller que vaig fer en la Setmana Santa amb la JOC, vaig descobrir la pregària dels salms. I un salm, el 138, és molt al principi d’aquest procés. Alguns fragments d’aquest salm van començar a desvetllar en mi la consciència de l’amor de Déu per a mi. Consciència que anava esdevenint certesa, un sentiment profund d’ésser estimada des de sempre, d’ésser coneguda i acceptada incondicionalment, per ser jo, per sobre de tot el que pogués fer...“heu penetrat els meus secrets, Senyor, i em coneixeu”...d’ésser endevinada, prevista, respectada en el més pregon de mi mateixa...“descobriu de lluny estant els meus propòsits,us són coneguts tots els meus passos.Encara no tinc als llavis la paraula, que vós, Senyor, ja la veieu pronunciada” ...importantíssim per a mi, que sé des de sempre que em costa expressar en paraules allò que sento i tinc dins meu...“teniu damunt meu la vostra mà”...des de ben petita en la meva malaltia i en moltíssims moments de la vida he sentit que Ell era amb mi. I amb el pas dels anys, i més fortament en els darrers anys, ha anat creixent la consciència d’aquesta presència constant del Senyor en la meva vida. Fins al punt de poder dir-li al Senyor amb el salmista...“Vós heu creat el meu interior,m’heu teixit en les entranyes de la mareus era tota jo ben coneguda,res de meu no us passava per altquan jo m’anava fent secretament, ja us afiguràveu els meus diesabans que existís el primer”....i encara més, la consciència que ja mai podria fugir d’aquesta presència per més i malgrat el que fes...Senyor, on aniria que el vostre esperit no hi fos present?On fugiria que jo no estigués davant vostre?

La meva vocació de carmelita descalça

Maria Àngels Dresaire

... ha anat creixent la certesa que fes el que fes, fos on fos que anés...“també allà m’hi vindríeu a buscar”Fins arribar a saber tal com diu el profeta:“Ets tan preciosa per a mi, tan valuosa i estimada... No tinguis por, que jo sóc amb tu!” (Is 43, 4-5)...i és aleshores, quan una se sap estimada amb aquest Amor, que surt de dins demanar-li al Senyor, una altra vegada ajudada pel salmista...“una cosa he demanat al Senyori la desitjo amb tota l’ànima: poder viure a la casa del Senyortots els dies de la vida,per fruir-hi de l’encís del Senyori vetllar pel seu temple......Tu em parles dintre el cor:“busqueu la meva presència!”Buscar-la és el que vull, Senyor!”És anar vivint en la comunitat, que sobretot Déu es va fent cada vegada més important en la meva i la nostra vida, es va convertint en l’Absolut, l’únic que em fa viure. És anar creixent cap a la plenitud, cap a l’essencial, cap a Ell... “Esta pretensión del alma es la igualdad de amor con Dios, ...porque el amante no puede estar satisfecho si no siente que ama cuanto es amado...” (Joan de la Creu, CB 38, 3). ... amb una gran confiança...“ Y no hay que tener por imposible que el alma pueda una cosa tan alta, que el alma aspire en Dios, como Dios aspira en ella, por modo participado” (Joan de la Creu, CB 39, 4)... perquè sense cap dubte...“Andando enamorada me hice perdidiza y fui hallada”

Maria Àngels Dresaire és carmelita descalça i va fer la professió solemne el passat 20 d’abril a Mataró

7

Davant l’actual situació eclesial i política, una colla de cristianes i cristians membres d’Iniciativa per Catalunya Verds, hem cregut convenient iniciar un grup de treball per aportar, des de la nostra doble perspectiva de creients i militants ecosocialistes, la nostra reflexió sobre la realitat que tots plegats vivim i sobre el futur que volem construir.Com a punt de partida, volem afirmar el següent:

Per a nosaltres, el missatge - de Jesucrist és un missatge d’alliberament, una invitació a treballar al servei d’una vida digna per a tothom. No l’entenem si no és a través del rostre d’aquells que avui més reflecteixen la seva presència: els pobres, els marginats, els exclosos. Aquest missatge a nosaltres ens porta a l’acció política per fer realitat aquesta vida més digna. I ens hi porta, concretament, dins ICV, perquè és aquí on creiem que aquesta acció es realitza més seriosament i més eficaçment.En aquest sentit, creiem que - la potència transformadora de la fe, que a nosaltres ens anima en la nostra acció política, pot portar també a d’altres creients a descobrir aquest mateix camí, i pot contribuir a empènyer-hi la nostra societat. Malgrat les circumstàncies tan diferents, ens sentim hereus de la tasca que van realitzar en aquesta línia persones com Alfons Comín o Joan Garcia Nieto, i volem continuar-la d’acord amb la realitat del moment actual. Per això, a l’hora de valorar -

la realitat eclesial, creiem que val la pena destacar la molta gent que viu la seva fe com una empenta de transformació, i la concreten en l’acció política, o en altres actuacions amb voluntat transformadora. I igualment, creiem que val la pena valorar les tasques de cohesió social que es realitzen des dels llocs cristians: des de les més visibles, com les accions socials que es duen a terme des de les entitats religioses, fins a les més amagades, com les que realitzen moltes parròquies, comunitats o moviments cristians com a espais de trobada i d’acolliment.En contrast amb això, volem - remarcar el mal que ens fa l’actitud cada cop més conservadora i integrista de bona part de la jerarquia eclesiàstica i de determinats sectors de l’església catòlica. Afirmem que aquestes actituds no representen de cap manera la totalitat dels creients, encara que siguin les que tenen el poder i la visibilitat. I volem dir, també, que nosaltres estem convençuts que aquesta mena d’actituds s’allunyen notablement del missatge de Jesús, i sovint fins i tot el contradiuen. Aquest allunyament del - missatge de Jesús creiem que es dóna tant pel to com pel contingut. Pel to, perquè la pretensió d’imposar la pròpia visió i els propis criteris per damunt de la voluntat democràtica de la societat, té molt poc a

Manifest del grup de cristianes i cristians d’ICV

veure amb la manera de fer de Jesús. I pel contingut, perquè els temes que aquests sectors conservadors i integristes propugnen com a fonamentals, no són de cap manera els que més preocupaven ni interessaven a Jesús; fins i tot, alguns d’aquests temes que sovint es presenten com a intocables per a la fe cristiana (per exemple, l’actitud davant els mètodes anticonceptius, o davant les relacions homosexuals), nosaltres creiem que, des del punt de vista de l’evangeli, actualment són totalment indefensables.En línia amb aquest darrer - punt, volem afegir també que creiem que el missatge de Jesucrist, i la fe que se’n deriva, només tenen sentit com una oferta lliure que està a l’abast de qui la vulgui. I que per tant, no té cap sentit qualsevol mena de pretensió que les administracions públiques afavoreixin específicament la fe catòlica o les seves institucions, en el nivell que sigui. Per això, volem que s’avanci - al màxim en el camí de la construcció d’un estat laic. I això comporta replantejar els acords amb el Vaticà, igualar el tracte que reben les diferents religions, eliminar les connotacions cristianes en els actes oficials de les institucions públiques (des dels funerals d’estat fins a les preses de possessió dels càrrecs públics), suprimir l’ensenyament confessional de la religió a l’escola i 8

substituir-lo per un adequat coneixement cultural del fet religiós, etc.Aquesta voluntat laica, - però, no creiem que hagi de voler dir pretendre que el cristianisme, o el fet religiós en general, sigui una cosa que hagi de quedar en la intimitat, sense cap visibilitat social. El cristianisme, com hem dit ja més amunt, té una fecunditat social notable, i forneix valors importants per a molta gent, de manera que seria un error intentar anul.lar aquestes energies vitals. I això mateix podem dir de les altres religions. I igualment, no tindria sentit voler amagar que el cristianisme ha creat entre nosaltres una tradició i una riquesa cultural que va més enllà del camp religiós: cal trobar les maneres de gestionar i viure col.

lectivament aquesta riquesa, a la qual sens dubte caldrà també anar afegint, segons s’escaigui, les tradicions i riqueses que ens aportin les noves expressions religioses que s’estan implantant entre nosaltres.L’important serà, en - definitiva, que ningú no pugui imposar a ningú altre els seus propis criteris, plantejaments o doctrines; que tothom pugui viure amb igualtat allò que creu, allò que el motiva, allò que l’empeny; i que aquesta pluralitat pugui ser enriquidora, i no constrenyidora, per a tothom.

Aquestes són els criteris principals que basaran l’actuació d’aquest grup que ara iniciem. Ens trobem, sens dubte, en uns moments difícils per a molts creients, que veiem com la

imatge pública de la nostra fe està monopolitzada per posicions conservadores i integristes. I entenem que a vegades costi d’entendre l’experiència cristiana que un bon nombre de militants d’ICV continuem compartint. Però tot i així, per a nosaltres aquesta experiència cristiana és molt valuosa, i creiem que des d’ella podem fer aportacions útils per a tots plegats. Amb el desig de contribuir a aquest objectiu que ens mou alhora com a creients i com a militants d’ICV: el treball per un món més digne i més feliç per a tothom.

Eusebio Argueta, Quim Cervera, Cesc Cònsola, Isabel Cruells, Marta

Digon, Albert Farriol, Quitèria Guirao, Anna M. Luque, Josep

Lligadas, Toni Mora, Aina Pascual, Montserrat Roca, Francisco Javier

Ruiz, Mercè Solé i Jordi VallsBarcelona, 6 de juliol de 2008

El bisbe Carrera era un home amb qui es podia parlar de tot, i que era capaç d’entendre, des de dintre, la realitat del món. No semblava pertànyer a un món diferent del món normal. I sabia explicar-se, i sabia escriure, i deia coses ben dites, i era fàcil sintonitzar-hi. I era un home senzill, que no reivindicava precedències per raó del càrrec. O sigui que tenia l’estil personal i democràtic que hom creu que hauria de ser propi de qualsevol bisbe i que de fet acostuma a ser-ho tan poc.A vegades, tot sigui dit, hom hauria desitjat trobar en ell una mica més de decisió i gosadia. Però el fet és que, malgrat això, el bisbe Carrera quedarà com un símbol eclesial definitivament valuós. Perquè en el fons de la seva manera de fer i de ser hi havia tota una història: el treball de base en el món obrer en els anys durs de la dictadura, la contribució a crear estructures culturals democràtiques i catalanes, la lluita directament o indirectament política, la capacitat de mostrar a través de tot això un rostre eclesial creïble... El dia del seu enterrament, es notava que la gent se l’estimava.En aquests temps d’hivern, la seva mort ens fa adonar que cada cop ens queden menys figures que representin l’Església que ens cal i que volem. Caldrà fer-les sorgir.

Josep Lligadas és escriptor

El bisbe CarreraJosep Lligadas

9

L’escoltisme i un servidor portem caminant junts…doncs… una pila d’anys! (30 potser?). Les coses han anat canviant, i cal i és bo que així sigui. Les tres opcions, anys enrere, “fe, país i servei” han anat evolucionant fins arribar a les actuals, si no vaig errat, “espiritualitat, país i educació”.Tot acompanyant els fills en la seva ruta (dos adolescents, a Ràngers – Noies Guies i a Pioners – Caravel.les), anem constatant que les opcions de “país” i “servei” (“educació”) segueixen sense presentar gaire dificultats de concepte. Però... ai, l’opció de “fe”! quina fe? la nostra? la dels caps? alguna “fe”? De quina espiritualitat parlen els nostres fills i filles a l’escoltisme? Compartim el món persones de cultures, orígens i sensibilitats religioses diverses. L’escoltisme, en tant que moviment universal, hauria de ser sensible a aquesta realitat i saber donar una resposta adequada, fins i tot a aquells sectors que es declaren obertament partidaris que la “fe” deixi de ser una opció bàsica del món escolta. I aquest darrer criteri, que no comparteixo, és també legítim i cal que sigui tanmateix pres en consideració.Sóc del parer, però, que la diversitat i el respecte a totes les opinions no ha de ser en detriment dels propis plantejaments. Els nois i noies que s’apunten a l’escoltisme -també per tant els seus pares- tenen dret a saber “quin pa hi donen”. Entenc que no s’hi val, en nom del respecte a la diversitat, dimitir del posicionar-se en plantejaments de fe, de sensibilitat religiosa, i no és de rebut tampoc confondre la fe i el referent “Jesús” amb l’Església com a institució; recullo unes paraules en el sentit que sovint parlem molt de l’Església i poc de Jesús...Trobar el punt dolç i el just equilibri, entre el respecte –necessari i exigible– a la diversitat i l’aposta clara per l’opció de fe o d’espiritualitat no és tasca senzilla. Exigeix responsabilitat i maduresa, tant dels caps com del propi Moviment Escolta i Guia en la seva col·lectivitat. Demana un treball, individual i col·lectiu, de reflexió acurada i tranquil.la, en què tots hi diguin la seva, responsables del moviment, caps, nois i noies, pares. No és una tasca simple, és la responsabilitat que ens pertoca, cal ser agosarats i valents, en un món –el nostre– canviant, en què

les injustícies i la intolerància són prou visibles, i davant les quals no podem restar indiferents si estem convençuts –i estic segur que n’estem– que havent recollit el llegat de Baden Powell hem de fer tot el que estigui a les nostres mans per deixar el món millor de com l’hem trobat. Considero que poc que cal buscar pas resultats amb rapidesa, sinó fer camí, fer camí plegats. És Ítaca el que compta. La “diferència” ens exigeix una actitud pacient, comprensiva i amorosa d’escolta, de coneixement, d’acolliment de l’altre, deixant de banda els propis prejudicis i restant amb el cor ben obert. Serà amb aquesta actitud i aquest convenciment profunds que ens sorprendrem en descobrir que “l’altre” no és en realitat tan diferent, que ens uneix i compartim molt més que no pas allò que ens separa, que en realitat poc que som pas tan “diferents”, que ens sabem i reconeixem per sobre de tot “persones”, que tot i sense renunciar a la pròpia espiritualitat, perquè tenim el pensament i el cor ben oberts, som capaços i tenim ganes de caminar plegats, de construir junts aquest “món millor”.

Bona ruta i sempre a punt!Josep M. Alcalde és advocat

Pensaments al caliu de l’escoltisme

Josep M. Alcalde

10

Amb entitat (i experiència) Amb entitat (i experiència) Amb entitat (i experiència)

Per col·laborar o asociar-se a l’ACGIL us podeu adreçar a: T. 933 195 550 / T. 900 601 601 / F. 932 980 618 / www.acgil.org / info@acgil.org / Verdaguer i Callís 10, 08003 Barcelona

Qui som?

L’Associació Cristiana de Gais i Lesbianes de Catalunya (ACGIL) és un espai de trobada ecumènica per a tots els cristians gais i les cristianes lesbianes que volen compartir les seves vivències, viure naturalment la seva fe i la seva homosexualitat, fomentant el creixement integral de l’ésser humà.

L’ACGIL va néixer l’any 1991 i té personalitat jurídica pròpia. L’associació, sense ànim de lucre, està inscrita en el registre d’associacions de la Generalitat de Catalunya. Té la seu al Casal Lambda de Barcelona. Pertany a la Federació Coordinadora Gai-Lesbiana. És membre dels Consells Nacional i Municipal de Barcelona en temes homosexuals; del Fòrum Europeu de Grups Gais, Lèsbics, Transexuals i Bisexuals Cristians; i de la Federació Catalana d’ONG pels drets humans.

Què volem?

Aprofundir en la fe i en el missatge de l’Evangeli • tot reflexionant a la llum de la paraula de Déu.

Ser presents de forma activa en les esglésies • cristianes de Catalunya per obrir-les a la realitat de l’home/dona i al món que l’envolta. Volem fer desaparèixer els tòpics que existeixen sobre el fet homosexual dins l’entorn de les esglésies.

Normalitzar el fet cristià dins l’àmbit • homosexual.

Ser presents de forma activa i compromesa a la • societat per donar-hi testimoniatge de la nostra realitat, amb actitud de servei. ser crítics amb el món que ens envolta i participar a la lluita per a la igualtat de drets per a tots i totes sense cap mena de discriminació.

L’• ACGIL és un espai d’acollida i de convivència, on tothom pugui expressar-se i acceptar-se amb respecte, tot fent compatible homosexualitat i cristianisme.

Associació Cristiana de Gais i Lesbianes de Catalunya (ACGIL)

Enric Vilà

Els nostres serveis:

Oferir un espai de trobada•

Sopars | Dinàmiques de grup i d’esbarjo | Tallers de Teologia | Sortides de cap de setmana | Grups de reflexió.

Compartir la fe•

Pregària: Un cop al mes ens trobem per a meditar i pregar a Déu | En moments especials de l’any celebrem l’Eucaristia en un ambient ecumènic i lliure | Recessos de cap de setmana.

Normalitzar el fet homosexual dins l’entorn cristià i • alhora, donar a conèixer el fet cristià dins el col·lectiu homosexual

Comunicació mitjançant el web i el correu electrònic | Edició i distribució de publicacions i documentació sobre homosexualitat i cristianisme | Xerrades a col·lectius, a moviments cristians, a associacions... | Assessorament sobre educació a qui ho sol·liciti | Col·laborar amb l’Administració Autonòmica i Local | Participació en Esdeveniments Socials.

Eixamplar horitzons•

Trobades amb altres grups GLTB d’arreu | Testimoniatges de vivències personals | Xerrades sobre temàtica gai i lèsbica | Conferències o testimoniatges sobre altres tradicions cristianes o altres religions.

Servei d’acollida•

Disposem d’un servei d’acollida que funciona cada dilluns, de les 7,30 a les 9 del vespre. Les persones que el formen (entre les quals un consiliari i un agent pastoral) t’explicaran personalment què és la nostra associació, com funciona, què pots trobar-hi, quin és el nostre tarannà... Podràs fer totes les preguntes necessàries per tal d’aclarir els teus dubtes. Assessorament personalitzat quant a la fe i la homosexualitat. Orientació.

11

RECEPTES RÀPIDES, BONES I PIADOSES (O NO) Receptes Receptes

Risotto de boletsTere Jorge

Al final de l’estiu i principis de la tardor, sovint es diu que és l’època dels bolets, bé, millor dit, el temps dels “caçadors de bolets”, ja que és el període en què resulta més fàcil trobar-ne. Els que no tenim el do de trobar bolets ens queda l’opció del mercat. En aquest moments de “desacceleració”, en el qual la nostra butxaca pateix, cal tenir els peu ben enganxats a terra i “amagar-se” una mica, com fan els bolets, pregant que passin els “caçadors dolents” i no ens vegin, ni ens tallin sense contemplacions, per pur plaer. Enguany us ofereixo una recepta ajustada als temps que vivim, molt bona però en què no calen uns bolets ben macos (que són més cars) sinó que podem utilitzar bolets a trossos o fer la barreja que la nostra butxaca ens permeti amb bolets més petits que pesen poc i per tant donen per més.

Ingredients (per a 4 persones): 400 g. d’arròs bomba; 300 g. de bolets (barrejats: pinetells, rovellons, rossinyols, xampinyons, escarlets, ceps, siurenys, cama-secs, ous de reig...); 1 ceba grossa; 1 cullerada de mantega; sal; oli; pebre; 1,5 litres de brou de verdures (ceba, pastanaga, porros...); 150 g. de formatge parmesà (ratllat ben fi); 1 gra d’all.

Preparació: Poseu a bullir el brou de verdures. Quan hagi fet el primer bull, poseu-lo a foc lent. (cal posar-hi uns 2,5 litres d’aigua ja que s’evapora bastant).

Poseu en la cassola per fer l’arròs, la ceba tallada ben petita amb una cullerada de mantega. Feu-la primer a foc ben fort, i tot seguit abaixeu el foc i feu-la a foc lent (uns 30 minuts)

En una paella, saltegeu el bolets (tallats petits) amb una mica d’all picat i amb poc oli, primer a foc ben fort i després a foc lent (uns 5 minuts); abans de retirar-los, afegiu-hi la sal i el pebre.

Un cop estigui la ceba ben rossa, afegiu-hi el bolets saltejats i barregeu molt bé. Aquí es pot posar una mica de tomàquet fregit i un raig de vi blanc. Al cap de 10 minuts, apugeu una mica el foc i afegiu-hi l’arròs. Ho barregeu molt bé durant uns 5 minuts. Un cop s’enganxin els grans d’arròs a la cassola, hi tireu el brou de verdures, prèviament colat (aproximadament 1,5 litres).

El secret del risotto és respectar el temps de cocció. Ha d’estar 7 minuts exactes a foc fort, i tot seguit 7 minuts exactes a foc lent. Quan quedin un parell de minuts, hi afegiu el parmesà ratllat, i ho barregeu una mica (no gaire, que no es pasti l’arròs). Si durant el procés, veieu que encara no està l’arròs i falta aigua, n’hi afegiu més (hauria de quedar una mica caldós).

Un cop han passat els 14 minuts, ho traieu del foc i ho poseu al forn a uns 180º durant 3 o 4 minuts (hi podeu afegir una mica més de formatge parmesà si voleu que faci crosta).

L’economia explicada als tontos (amb perdó dels economistes)

Salva ClarósCuriosament és en la comptabilitat a on ha fallat la cosa: de tots és sabut que estem travessant la pitjor crisi econòmica que, en la nostra petita escala vital, podrem arribar a veure. Es veu que hi ha entitats financeres que no tenien els comptes ben quadrats, i també hi ha força gent que gastàvem el que no teníem. La distracció dels bancs es va estendre creant alarma que, seguint les ben conegudes lleis del comportament humà, amenaça de propagar-se en una reacció de pànic en cadena. Els representants de l’autoritat estatal, que miraven cap a una altra banda, estan fent ara gestos per interrompre la reacció injectant confiança en forma de diners, de declaracions, de promeses...

És que els executius de les finances no saben comptabilitat? Res d’això: els gestors de l’economia s’han vist traïts pel seu principal aliat: el lliure mercat, és a dir, la creença dogmàtica que els preus els assigna el mercat, que augmenten en relació a l’escassesa del bé. Vet aquí que el valor de la vivenda –que és valor de canvi i no pas real– s’esperava que no baixaria malgrat la sobreproducció, ho ha fet, i allò que abans valia (P) ara val (P-d), essent (d) igual a una quantitat que en diem depreciació.

És molt possible que el fet que la majoria d’economistes no sàpiguen clavar un clau a la paret de casa seva per penjar un quadre, fet bastant comú, expliqui la catastròfica teoria econòmica convencional, tan allunyada dels processos físics i reals de l’activitat humana. Els professionals de l’economia, capficats a predir el comportament de la borsa, dels moviments de capital especulatiu... s’han oblidat de fer quadrar els balanços entre els recursos disponibles, la disponibilitat energètica sostenible, és dir a llarg termini, la generació de valor del treball i les necessitats humanes. Han confós tot plegat amb una qüestió d’oferta i demanda simplificant les equacions fins al ridícul. La creença encara en el creixement indefinit de l’economia demostra fins a quin punt el pensament econòmic d’avui es troba confinat entre els espessos murs de la ignorància i el desconcert. Hem d’esperar doncs alguna cosa dels que amb la vella ortodòxia econòmica “vetllen” pel destí de tots plegats? Doncs pel que es pot veure no. Decidits a llençar un cable per socórrer el sistema, per ara parlen d’intervenir les economies i vigilar-les més. Res de cap canvi de model. Però ja es veurà... 12

Receptes Receptes Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades

A POSTASIA I BASES DE DADES. Darrerament s’ha format un cert enrenou a propòsit de si

es podia, o calia, esborrar, dels llibres de baptisme, els qui han apostatat. I la cosa s’ha plantejat com si els llibres de baptisme fossin els fitxers, o el cens, o la base de dades, on consten els “afiliats” a l’Església catòlica. I això és un error de plantejament. L’Església catòlica, almenys a Espanya, no té cap base de dades dels seus membres. Els llibres de baptisme no són tals bases de dades, són només la constància de la gent que ha estat batejada, amb la data de naixement i els noms de pares i padrins. Però no tenen cap valor estadístic per saber quants catòlics hi ha: per exemple, quan un dels batejats es mor, continua el seu nom al llibre, i no s’hi posa cap nota dient que s’ha mort. De manera que, si comptéssim els catòlics en funció dels que consten als llibres, la xifra seria immensa, perquè comptaríem vius i morts. O sigui que anotar-hi una apostasia, o fins i tot esborrar (ratllant-la degudament perquè no es pugui llegir) una inscripció, no fa variar el recompte d’”afiliats” catòlics. I la pregunta seria: doncs com el compten, el nombre de catòlics? I la resposta seria: doncs deu ser més o menys a ull, segons criteris que no s’acaben de saber... A Alemanya, per exemple, és diferent, perquè allà sí que tenen un fitxer de catòlics, a més del llibre de baptismes: tothom està apuntat a la seva Església i hi paga la quota corresponent, per rebre’n els serveis que demani; i si vol, se n’esborra.Les apostasies, certament, s’han d’anotar als llibres de baptisme. És una obvietat, un dret, fer constar si un no vol continuar en aquell grup on va ser incorporat pel baptisme. Però això no té cap conseqüència a l’hora de comptar el nombre de catòlics... Josep Lligadas

F RIVOLITAT. Com si no fos prou terrible la notícia de l’avió estavellat a Barajas, ens hem d’assabentar que alguns dels que van accedir al lloc de l’accident a socórrer els

damnificats van gravar amb els mòbils imatges de vídeo per després intentar vendre-les als mitjans de comunicació. Com si no fos prou lamentable que cada dia hi hagi persones que fugin de la realitat drogant-se o emborratxant-se, llegeixo al diari que dos treballadors d’ambulàncies de Barcelona van despullar i van abusar d’una jove de 20 anys en coma etílic, això sí, gravant les imatges amb el mòbil i mostrant-les amb fanfarroneria als companys de feina. Només són dos exemples de la frivolitat amb què actuen persones sense escrúpols, persones adultes que suposadament haurien de ser responsables humanament i professionalment parlant. I en relació amb això, em ve al cap que en molts entorns laborals ser persona i actuar amb ètica... no és precisament un fet que puntuï gaire per accedir o ascendir en un lloc de treball, o per caure socialment “simpàtic”; de vegades és més aviat el contrari: els elements més impresentables, i fins i tot malèvols, són els “ben vistos”, el “graciosos”, el “trepes”... (o potser el que fa por als insegurs com ells). I estem parlant del món dels adults, no d’adolescents malcriats. Com combatre tot això? Maria-Josep Hernàndez

A VANTATGES SOCIALS INJUSTOS? La nostra societat ofereix una sèrie d’avantatges i/o serveis a determinats col·lectius, com és el

cas de pensionistes i jubilats, que d’entrada són d’agrair. Tanmateix la universalitat d’aquests avantatges o serveis pot ser injusta. Avui em vull referir, en concret, als dels transports urbans de Barcelona i rodalies. Una persona, jubilada, més gran de 65 anys, té dret a la tarifa reduïda (T-4), independentment de la pensió que cobri. Això si gestiona el seu carnet de pensionista a través dels Ferrocarrils de la Generalitat. En canvi, si ho fa per mitjà de l’Ajuntament de Barcelona, solament pot obtenir la reducció si cobra menys de 1.000 € al mes. Penso que hi ha dues incongruències bastant notables: primera, la diferència de criteris entre la Generalitat i l’Ajuntament; segona, que l’avantatge el tinguin pensionistes amb jubilació alta i, en canvi, no hi hagi cap reducció per a aturats, immigrants sense feina, etc. En aquest sentit hi veig una gran injustícia. És clar que aquests col·lectius més fumuts no acostumen (o no poden) anar a votar… Jesús Lanao

13

C ONTRASTOS. Aquest estiu vaig ser un parell de dies a Brussel·les i, amb l’Ernestina, veterana de la JOC, vam voler anar a visitar la tomba

de Cardijn. Està enterrat en una església, lluny del centre, que és on hi ha enterrats els belgues il·lustres i això vol dir que també hi ha enterrats els reis belgues (els reis són il·lustres per definició). La casualitat va fer que s’escaigués que aquell dia feia anys que havia mort el rei Balduí i s’hi celebrava un funeral, al qual van assistir el rei i la reina actuals, la vídua del rei Balduí i tota la família reial. Nosaltres vam arribar moments abans que ho fessin els reis i a la porta ningú no ens va dir res ni ens van regirar la motxilleta. Vam entrar, vam trobar l’espai dedicat al fundador de la JOC: una pedra senzilla, una fotografia, la frase en francès i en neerlandès «Una jove treballadora, un jove treballador, val més que tot l’or del món» i unes flors. Era en un lateral a prop de l’altar major i allà ens vam quedar. La missa no la va presidir cap bisbe ni cap cardenal, sinó un canonge (ens van dir), que després vam veure a la TV en camisa i corbata parlant de l’acte. Acompanyant els celebrants hi havia dues acòlites, que no eren pas criatures sinó dues dones joves. Això sí, hi havia un cor i un grup de cambra que van interpretar fragments del Rèquiem de Mozart. I la celebració va ser tota celebrada en francès i en neerlandès, sermó inclòs. Sortint no vaig poder evitar de fer comparacions amb el nostre Estat espanyol. Josep Pascual

J OAN XXIII, CINQUANTA ANYS. El 28 d’octubre de 1958 va ser elegit papa el cardenal patriarca de Venècia, Angelo Giuseppe Roncalli, que va prendre el nom de Joan XXIII. Ara fa just cinquanta anys. Quan va ser elegit ell en tenia 76, i tothom va entendre que, després d’un papat tan llarg i de tanta altura com el de Pius XII, els cardenals havien optat per un

home gran, que durés poc temps i servís com de vàlvula de descompressió. Un papa de transició, es deia. Però ves per on, resulta que aquell papa de transició va capgirar l’Església. Mai no sabrem fins on pensava que calia canviar les coses, ni si tenia previsions gaire concretes, però sí que sabem que no va arribar al papat per sorpresa i sense saber que potser li tocaria aquesta tasca. I també sabem que era un home que creia que calia provar camins nous per anar endavant, tal com ja va escriure en el seu diari quan encara era seminarista, un dia de Sant Esteve: admirava aquell primer màrtir perquè havia estat capaç d’entendre que la comunitat cristiana s’havia de deslligar del judaisme i encetar una cosa nova, oberta a tothom... Ara que estem en evidents temps d’involució, en què els profetes de calamitats que tanta angúnia li feien al papa Roncalli sembla que estiguin ocupant cada cop més l’espai eclesial, haurem d’agrair-li a Déu que ens vagi donar aquell home que va posar en marxa un procés de canvi irreversible. Perquè, per molta involució que ens vingui, algunes coses ja estan definitivament adquirides, com ara la capacitat de pensar i opinar diferent de les doctrines més o menys oficials... Josep Lligadas

M ITJANS DE COMUNICACIÓ I MERCAT. Fa uns quants dies una persona força vinculada als mitjans de comunicació em comentava la

situació greu que pateixen els mitjans públics de comunicació. Afirmava que amb la potència del mercat els “productes culturals” d’una certa qualitat estan en perill de desaparició per la pressió econòmica. I que això no depèn de la persona que sigui directora d’un mitjà radiofònic o televisiu perquè es troba immersa en aquest món mercantilitzat inevitablement (la roda fatídica: audiència-publicitat- programa). Tot això venia a tomb d’un cas concret, que fa pensar: un no renovament de contracte amb una “estrella” radiofònica d’un programa de gran audiència a Catalunya. Al marge de les consideracions polítiques del tema i de les formes (més o menys encertades) de no renovar el contracte, resulta que aquest programa el fa (més ben dit, el feia) una empresa privada, que el ven a l’emissora pública, amb el ganxo del professional, que podrà viure tota la vida amb el que ha guanyat aquests anys amb l’esmentat programa… Els tertulians que hi participaven també poden viure (si no tenen grans despeses) amb el que cobren per estar una o dues hores comentant l’actualitat dins el programa. Probablement això està dins la “lògica” del mercat però crec que: 1) Cal donar-ho a conèixer (als radiooients que es lamentaven de la pèrdua… i a tots els ciutadans que paguem una part de les despeses dels mitjans públics); 2) Cal demanar una certa coherència als professionals “progres”, capaços de qüestionar polítics i pressupostos… menys el seu, és clar. Jesús Lanao

14

Per airejar el cervellPer airejar el cervell Per airejar el cervell Per airejar el cervell

Fent Camí. Caminades contemplativesQue organitzen les monges del monestir de Sant Benet, a Montserrat. Es tracta de trobar-se puntualment cap a les 9 del matí i sortir a caminar en silenci (totalment en silenci) per una ruta que elles preparen prèviament. Caminar i aturar-se, i llegir alguns textos i contemplar… fins al migdia, que es torna a prop del monestir. Dinar en comú, que cal que cadascú es porti… i cap a casa. Una molt bona idea que uneix la pregària amb la muntanya en un entorn tan suggerent com Montserrat. Cal inscriure’s prèviament. Podeu demanar informació a Conxita o Rosó, al correu cgomez37@gmail.com, o al telèfon 93.835.00.78 o al mòbil 618.59.32.57. Mercè Solé

Coloquios nocturnos en Jerusalén. Carlo M. Martini i Georg Sporschill. San Pablo, Madrid 2008.El recull de diverses converses

entre el cardenal Carlo Martini, ex arquebisbe de Milà, i un company seu jesuïta. Martini, ja jubilat, viu a Jerusalem, i mena una vida tranquil·la volgudament en un lloc conflictiu, epicentre de moltes de les confrontacions dels nostres dies. M’ha impressionat la pau que transmet i la confiança en la gent, en els joves, en la gent que pateix, en la mateixa Església, en les persones no creients o d’altres creences. No és una confiança estúpida, és el convenciment que Déu és més gran i, si ens hi llancem a fons, encara que sigui des de perspectives diferents, ens fa lliures, solidaris i feliços, transformant la nostra pròpia mancança i infidelitat. Parla sense agror de les coses a canviar dins l’Església, i també es mostra capaç d’entendre les necessitats dels homosexuals, els canvis en les famílies… Sembla que li preocupa molt més la influència desmobilitzadora del consum en els joves que els seus costums sexuals. Es nota que és un arquebisbe que tota la vida, abans i durant el seu ministeri, ha visitat presos i drogaaddictes, ha pres part en negociacions difícils amb terroristes i ha estat en contacte amb joves. En els temps que corren, aquest llibre és terapèutic. Mercè Solé

Vivir y pensar en la frontera. El blog de Juan Masiá Clavell (http://blogs.periodistadigital.com/vivirypensarenlafrontera.php).És el blog d’un jesuïta, autoritat reconeguda internacionalment pel seu treball en bioètica (reconeguda també per la jerarquia de l’Església, a la seva manera, quan el van fer plegar de les seves responsabilitats en una universitat eclesiàstica espanyola; tal com està el pati vol dir que diu coses interessants i fonamentades, cosa que no significa que sigui dipositari de la veritat absoluta, que ell no sembla pretendre pas). Juan Masiá viu al Japó i és des d’allà que va compartint les seves reflexions, des de l’evangeli del dia fins a la classe d’Educació de la Ciutadania. Va bé sentir parlar de l’Església des d’un entorn on és minoritària. Mercè Solé

Paulus. Oratori de Felix Mendelssohn-Bartholdy.El vaig conèixer a la biblioteca i ha estat una sorpresa molt i molt agradable, que no sé si algú ha programat com a concert ara que

convencionalment és l’any de sant Pau, en commemoració del segon mil·leni del naixement de l’apòstol.És una obra al més pur estil dels oratoris de Bach i Händel, on poden reconèixer-se ben fàcilment uns quants corals luterans. Convé tenir present que Mendelssohn va ser el gran difusor dels oratoris de Bach a principis del segle XIX. Podeu fer-ne algun tastet al youtube, on és fàcil trobar-ne alguns fragments. Mercè Solé

15

El fart titlla el vi d’insípid; el que està sa, de saborós; i l’assedegat, d’exquisidesa (Montaigne)

L’Eucaristia, tot un repte (I)Josep Lligadas

El curs passat vam encetar aquesta secció que volia ajudar a reflexionar sobre la fe que vivim, i ho vam fer amb un parell de temes que anaven molt arran de la vida: primer vam parlar de la política, i després de la família. Ara, en canvi, ens n’anirem cap a l’altra punta. Vull dir que ens dedicarem a reflexionar una mica sobre un aspecte de la fe cristiana que no “surt de la vida”, sinó que ens ve, diguem-ho així, “de fora”. Parlarem, durant uns quants números, de l’Eucaristia.

L’Eucaristia, és obvi, no neix de la nostra vida quotidiana. Si la celebrem, és perquè Jesús, abans de morir, enmig d’un sopar que tenia alhora les característiques d’un àpat ritual i un sopar de comiat, va agafar un tros de pa i després una copa de vi, i els va donar als seus seguidors dient-los unes paraules que donaven un especial significat a aquells aliments. I després els va encomanar de continuar fent allò en el futur.

L’Eucaristia neix, doncs, de la voluntat explícita de Jesús i de la vivència i la interpretació que van fer-ne els seus seguidors. Una vivència i una interpretació que al llarg dels segles s’ha anat transformant, estructurant, solidificant... fins a arribar a les actuals celebracions de l’Eucaristia, que certament queden força lluny de l’experiència que van viure els que van participar en aquell sopar de Jerusalem ara fa ja vora dos mil anys.

I queden força lluny per una raó molt òbvia: perquè el clima que hi havia entorn de Jesús en aquell sopar, queda també lluny del clima que hi ha a les nostres celebracions de l’Eucaristia. I no només en el cas de les celebracions més habituals i comunes de les nostres parròquies; també quan ens reunim un grupet de gent que tenim moltes

coses en comú, i que mirem de viure intensament la fe, estem ben lluny de la proximitat humana i vital que hi havia entorn de Jesús, creada durant tant de temps d’anar junts i que aquell vespre esdevenia més viva que mai perquè tots tenien el sentiment que era a punt de passar alguna cosa determinant, segurament tràgica... No és un problema de ritus que pot semblar que treuen espontaneïtat: el sopar de Jesús també va ser ritual! Sinó que l’experiència de vida de la nostra comunitat (i això, ho torno a dir, tant si és la parròquia com si és el petit grup) és ben diferent...

Però encara hi ha un altre problema, més de fons. I és que celebrar l’Eucaristia és, en darrera instància, un reconeixement de la nostra incapacitat de viure, amb les nostres soles forces, el camí de l’Evangeli. A l’Eucaristia no hi anem només a expressar la nostra fe. Hi anem, sobretot, a rebre. A escoltar una Paraula que ens ve de Jesús, i a menjar un aliment en el qual afirmem reconèixer-hi la presència de Jesús. A nosaltres, el que ens sortiria de pensar espontàniament és que ja intentem viure l’Evangeli, i ja preguem quan ho creiem oportú. Per què, aleshores, hauríem de participar en aquesta trobada que no organitzem nosaltres al nostre aire, sinó que, diguem-ho així, ens ve donada? Per què la necessitem, l’Eucaristia?

Però resulta que l’Eucaristia és aquí, davant nostre. Des dels inicis, la comunitat cristiana ha considerat que trobar-se cada diumenge per celebrar-la era un element fonamental en el seu seguiment de Jesucrist. I així fins al dia d’avui. De manera que és important aturar-se a pensar-hi. Això mirarem de fer en els propers articles.

El re

tall

La fe de cada dia La fe de cada dia - La fe de cada dia - La fe de cada dia - La fe de cada dia