l’atenciÓ als menors immigrants no acompanyats a … · 3.3 la plataforma ciutadana en defensa...

finestra oberta / 19 1

L’ATENCIÓ ALS MENORSIMMIGRANTS NOACOMPANYATS A CATALUNYA.ANÀLISI DE LA REALITATI PROPOSTES D’ACTUACIÓ.

Marta Comas (Coordinadora)

Gener del 2001 núm. 19

finestra oberta / 192

Aquesta publicació és el resultat d’un seminari de treball promogutper la Fundació Jaume Bofill, coordinat per Marta Comas i en elqual han participat: Marta Casas, Mercè Darnell, Núria Fabra,Sergi Gabernet, Jordi Garreta, Àngel Marcó, Rachid Mostaid,Ismael Palacín, Montse Pedrola i Violeta Quiroga.

Edició: Fundació Jaume BofillProvença 324 – 08037 BarcelonaTel. 934 588 700 – Fax 934 588 [email protected]

Impressió: Alta Fulla · TallerDipòsit Legal: B. 2.634-2001


ÍNDEX

INTRODUCCIÓ ............................................................................................................ 5

CAPÍTOL I.QUAN ELS MENORS IMMIGRANTS ES FAN VISIBLESALS CARRERS DE BARCELONA .............................................................................. 11

1. Descripció del fenomen .......................................................................................... 11

2. Altres col·lectius propers: catalans d’origen magribí,joves immigrats de 18 anys. Diferències i similituds. ........................................... 43

2.1 Adolescents de segona generació ....................................................................... 432.2 Majors de 18 anys ................................................................................................. 45

3. El paper de la comunitat imatges i respostes de la societat d’acollida ............... 50

3.1 Les xarxes de suport ............................................................................................ 553.2 Associacions d’immigrants i participació cívica .................................................. 573.3 La Plataforma Ciutadana en Defensa dels Menors Immigrats Desemparats. .. 59

4. El marc legal ........................................................................................................... 68

5. L’emergència social: cronologia de les primeres actuacions ............................... 76

5.1 Mapa de serveis existents d’atenció als menorsimmigrants en situació de desemparament ......................................................... 83

5.2 Estat de la situació la tardor del 2000 ................................................................. 90

CAPÍTOL II.RECURSOS I SERVEIS PER ATENDRE’LS ............................................................. 97

1. Els equips de detecció i diagnòstic: l’atenció al carrer ......................................... 97

2. Els Centres Oberts a Ciutat Vella: una resposta plena d’interrogants ................. 105

3. SATEMI: Servei d’Assessorament Tècnic Especialitzat enel Diagnòstic de Menors Immigrants Indocumentats ............................................ 114

4. Centre d’Emergències Lledoners ........................................................................... 117

5. Els Centres d’Acollida: el repte d’adaptar recursosexistents a noves necessitats ................................................................................ 119


6. Centres Residencials d’Acció Educativa:l’experiència de la Llar Betània. ............................................................................. 126

7. El Centre d’Estada Limitada Al-Qàntara:un recurs intermedi o una barreja necessària? ..................................................... 136

8. SAAEMI (Servei d’Acollida i Atenció Especialitzada per a MenorsImmigrants no acompanyats): actuar des de l’acompanyament .......................... 142

9. L’acolliment familiar com a mesura d’atenció als menors magribins ................... 147

10. Projectes de l’Associació SocioculturalIbn Batuta (ASCIB) adreçats als menors immigrants ......................................... 154

11. Pla interdepartamental per a nois i noies majorsde 18 anys que han estat sota la tutela de la DGAI ............................................ 159

12. ADAM: una resposta per als joves immigrants majors de 18 anys .................... 162

CAPÍTOL III.CONSIDERACIONS QUE PODEN ORIENTAR LES ACTUACIONS ........................ 167

1. Conceptes a debat .................................................................................................. 167

2. Recomanacions i propostes ................................................................................... 177

2.1 Necessitat de millorar la coordinaciói coresponsabilització entre els diversos serveis ................................................ 179

2.2 Cal una major agilitat en els processos i evitar les llistes d’espera ................... 1802.3 Necessitat de formació permanent i assessorament dels equips ...................... 1812.4 Conveniència de separar clarament acció educativa

de control social i d’acció policial ......................................................................... 1832.5 Importància de la funció tutorial i la individualització de cada cas ..................... 1842.6 Cal un major rigor i agilitat en els temes legals .................................................. 1862.7 Manca coordinació efectiva amb les institucions

educatives dels països d’origen ........................................................................... 1882.8 Incorporar educadors d’origen magribí en els equips ......................................... 1892.9 Garantir la participació dels menors en el seu procés educatiu ........................ 1902.10 Prioritzar la xarxa d’atenció normalitzada per davant

de la creació de serveis específics .................................................................... 1912.11 Importància de l’atenció en medi obert .............................................................. 1932.12 Necessitat d’una política integral de joventut més decidida ............................. 1942.13 Vetllar perquè la imatge dels menors immigrants en

l’opinió pública sigui com menys distorsionada millor ...................................... 195

EPÍLEG ......................................................................................................................... 199

BIBLIOGRAFIA ............................................................................................................ 201


INTRODUCCIÓ

El document que teniu a les mans és fruit d’un compromís que diver-ses persones implicades en l’educació i la integració dels menors immi-grants no acompanyats, reunides per iniciativa de la Fundació JaumeBofill, vam adquirir ara fa prop d’un any. Amb les trobades mensuals dereflexió i intercanvi, preteníem compartir punts de vista i avançar enl’anàlisi de la situació. La intenció, atesa la situació de desorientació ini-cial en el tema dels menors immigrants, va ser arribar a formular orienta-cions i propostes d’acció, socialitzar-les, escriure-les i compartir-les ambaltres col·lectius professionals amb voluntat d’incidir en les respostes quedes de les diferents administracions es donen a aquesta qüestió.

El punt de partida se situa a l’abril de 1999, quan la Fundació va con-vocar un debat a l’Aula Provença sota el títol “Menors immigrants: sols odesemparats”1, que va comptar amb la presència d’un nombre significa-tiu de persones implicades en el tema. En aquell moment hi havia la sen-sació que començàvem de zero i que calia donar continuïtat a un espaide debat com el que en aquella ocasió s’havia generat. Així neix el grupi en conseqüència el treball que esteu llegint.

A l’inici, ens proposàvem analitzar un fenomen social nou i unes pràc-tiques professionals encara molt incipients i, per descomptat, un campsobre el qual hi havia molt poca reflexió teòrica, molt poques coses escri-tes. Val a dir que des d’aleshores la situació ha canviat radicalment. Pot-ser per la manera com el fenomen dels menors immigrants va aparèixera la premsa l’estiu del 1998, i per com va sotraguejar la societat catala-na, els esdeveniments s’han seguit a un ritme molt ràpid i l’atenció pres-tada al tema (des de les administracions, des dels serveis, des dels cos-sos de seguretat, des de la ciutadania) ha estat sovint, per bé o per mal,en el rànquing de les prioritats socials. Avui dia existeix una PlataformaCiutadana per la Defensa dels Menors Immigrats, comptem amb diver-sos serveis específics per atendre’ls i des de les administracions s’hanposat en marxa nous dispositius per tal d’optimitzar les accions i actuarde manera coordinada. Són freqüents els intercanvis amb professionalsde fora de Catalunya per compartir informació. Darrerament s’han creatcomissions interdisciplinàries amb l’objectiu de fer balanç i reflexionarsobre la feina feta2 i s’han celebrat jornades d’intercanvi amb el mateixobjectiu.


L’existència de tota aquesta feina feta, i la voluntat de no trepitjar lescompetències d’altres institucions constreny l’abast del document queteniu a les mans. Concretament, la situació d’independència de què gau-deix la Fundació Jaume Bofill ens permet marcar-nos els següents ob-jectius:

J Tornar al començament i posar sobre la taula alguns dels conceptesi idees (a vegades prejudicis) sobre immigració i educació que fonamen-ten les actuacions i, a partir d’aquí, dibuixar línies de futur.

J Aportar elements que ajudin a comprendre millor aquests menors.J Captar una imatge de conjunt de les actuacions que s’han fet des

de les diferents institucions, i també des de la ciutadania.J Situar com a protagonistes de l’anàlisi no només els menors sinó

també la societat d’acollida, que amb les seves reaccions és la que potfacilitar o dificultar una inserció social plena.

J Aturar-nos en les qüestions de fons més que en les de forma, analit-zant críticament i de manera constructiva les respostes que s’han donat ivalorant les dificultats, les mancances que encara queden per resoldre.

En les sessions del grup de treball s’ha previst un espai per a l’inter-canvi d’informacions recents i un espai per a les discussions de fons. Enaquest temps ens hem adonat que un grup de professionals implicatsanava coincidint en els diferents cercles de coordinació: la PlataformaCiutadana en Defensa dels Menors Immigrats Desemparats, la DireccióGeneral d’Atenció a la Infància (DGAI), els Serveis Socials de l’Ajunta-ment de Barcelona, la Fundació Jaume Bofill i la Federació d’Entitatsd’Atenció a la Infància i l’Adolescència (FEDAIA); per tant, hi havia elperill de repetir-nos, o el que fóra pitjor, d’esgotar les idees. En aquestsentit, el compromís de redactar ens ha servit per concretar i seguramentper concloure el que ha estat un cicle de treball força fructífer. Sistemàti-cament s’ha recollit aquesta informació en unes actes, part del contingutde les quals s’ha inclòs en aquest document. A part d’aquest material,s’ha encarregat a cada entitat3 una breu descripció del servei o recursque ofereix, amb les dades bàsiques i la reflexió a propòsit de la metodo-logia i els seus objectius de treball.

Existeixen uns punts clau, compartits per tothom, que marcaran elseixos del nostre treball. Els avancem aquí, de manera sintètica, com aintroducció del que han estat les conclusions del seminari.


J S’ha intentat trencar la imatge negativa que associa aquests me-nors a infants “difícils”, víctimes del carrer, i amb els quals “no hi ha res afer”.

J El potencial d’aquest nois que arriben al nostre país amb un projec-te de futur i amb voluntat de millorar és la base per iniciar projectes soci-oeducatius que els facilitin la integració social.

J Per tant, si el problema no són “ells”, ens hem de preguntar què hafallat en el sistema d’atenció a la infància, que ha fet tan dificultosa laintervenció? Podem afirmar que la presència d’aquests menors ha servitper posar de manifest certes disfuncions existents en el sistema de pro-tecció de menors, i de forma més àmplia, ha fet aflorar buits importantsen la política de joventut del nostre país.

J Seria un error situar totes les dificultats d’actuació en el calaix del“xoc cultural”, ja que els factors circumstancials associats al procés mi-gratori (no tenir vivenda, no tenir papers o estar sol) són molt més deter-minants que els factors culturals.

J S’ha de remarcar la importància de la reacció ciutadana en aquestaqüestió per la pressió que s’ha exercit sobre les institucions perquè ac-celeressin les seves actuacions, i per com el teixit social existent ha ser-vit per donar respostes immediates a aquests menors.

J L’altra cara de la reacció social ha estat la sensació d’inseguretatciutadana associada a aquests menors i que ha comportat, al nostre en-tendre, un excés de política repressiva quan en realitat manquen políti-ques educatives de promoció social.

Fins aquí, alguns dels fils de la reflexió que el text anirà descabde-llant. Amb la voluntat d’esdevenir una eina útil per a les persones queatenen els menors immigrants no acompanyats, i per tant, amb la il·lusióque millorin les condicions de vida a Catalunya d’aquests adolescents iles seves expectatives de futur, us convidem a compartir les nostres re-flexions.

El text s’ha dividit en tres capítols ben diferenciats:

J 1r capítol: anàlisi del fenomen des de les diverses vessants queel conformen: els menors immigrants i les condicions de vida que els hanimpulsat a emigrar, les reaccions de la societat d’acollida i les respostes,civils i administratives, que s’han donat. Es tracta d’un capítol treballat


en equip en les sessions del seminari, en el qual diverses persones ente-ses en el tema han fet aportacions. Per tant, no presenta el resultat d’unarecerca sistemàtica ni d’un informe de situació, sinó que recull de prime-ra mà les experiències de les persones que estan treballant actualmentamb aquest col·lectiu i que han fet l’esforç d’informar-se.

J 2n capítol: descripció dels serveis i dels recursos que s’hanposat en marxa per atendre aquests menors. Els dotze apartats, corres-ponents a dotze tipologies de serveis diferents, d’aquest segon capítolhan estat escrits directament pels equips que hi treballen partint d’unguió comú. Per tant, en aquest cas són les entitats (fins i tot algunes queno han estat presents en el seminari) les que signen la ressenya del seuservei. S’observarà que l’apartat 5, dedicat als Centres d’Acollida, se-gueix una estructura diferent a la resta, ja que no ha estat escrit perl’equip d’un dels centres sinó que es tracta de la síntesi d’una recercasobre Centres d’Acollida que Jordi Garreta (professor de la Universitatde Lleida) va realitzar l’any 1999. Com que J. Garreta ha participat en elseminari i el seu treball aporta informació prou interessant, s’ha inclòsaquí en lloc de demanar a un Centre d’Acollida una descripció del seuservei.

J 3r capítol: consideracions que poden orientar les actuacions.Proposem algunes claus per seguir reflexionant, alguns punts de partidaper iniciar una reflexió de fons més global sobre estrangeria i polítiquesd’atenció a la infància i certes orientacions que servirien, al nostre enten-dre, per optimitzar l’atenció a aquests menors. No parlem de conclusionsja que som conscients de la provisionalitat d’algunes de les idees que espresenten per la novetat del tema i, per tant, per la poca perspectiva ambquè l’observem. Mostrem, doncs, el fruit del treball d’un seminari, no comun producte acabat sinó com un graó més en el camí, voluntat que escorrespon amb l’estil de treball de la Fundació J. Bofill i que podríem re-sumir en la seqüència següent: detecció d’una necessitat social, impulsd’un espai per al debat i la reflexió, col·laboració perquè el treball del grupes doni a conèixer més enllà dels seus membres, obertura d’un compàsd’espera de possibles reaccions, noves propostes de treball i concrecióde programes específics resultants d’aquest procés.

Un darrer aclariment respecte a l’autoria col·lectiva del document: elsapartats en què no apareix el nom de l’autor s’han d’atribuir al conjunt depersones que van formar part del seminari; els apartats en què en una


nota s’especifica el nom d’una persona són aportacions particulars peròmatisades per la resta del grup; i, finalment, els apartats que porten elnom de l’autor a l’encapçalament no han estat consensuats pel grup.


CAPÍTOL I.QUAN ELS MENORS IMMIGRANTSES FAN VISIBLES ALS CARRERSDE BARCELONA

Endreçar el desconcert, ordenar els sentiments,descobrir on s’ha arribat (...) són tasques personalsimprescindibles, però gens fàcils de fer quan sobre-viure és l’imperatiu principal.

Maria Majó, 1997

1. Descripció del fenomen4

El fenomen dels menors immigrants d’origen ma-gribí no acompanyats i sense papers és relativamentnou a Catalunya, a l’igual que a la resta de l’Estatespanyol. Amb anterioritat a 1997-1998, aproximada-ment, no hi ha consciència significativa d’aquest fe-nomen ni de la seva concentració i visibilitat en deter-minats nuclis urbans.

A finals dels anys noranta comencen a aparèixerpels carrers de les ciutats de Catalunya menors im-migrants indocumentats d’origen magribí amb la ca-racterística especial i insòlita fins aleshores que estracta de menors que arriben sense l’acompanya-ment de cap familiar o referent adult. Aquest fet noes considerà significatiu, malgrat que ja era un feno-men visible i notori al centre de la ciutat de Barcelonai al municipi de Santa Coloma de Gramenet, fins queel mes de setembre de 1998 va saltar als mitjans decomunicació, els quals començaren a divulgar i a de-nunciar el fet que molts dels menors immigrants (se-gons la premsa, uns 200 a Barcelona, a Santa Colo-ma de Gramenet i a d’altres localitats, principalmentde l’àrea metropolitana) sobrevivien i dormien en du-res condicions al carrer i en espais públics. A partird’aleshores han estat nombrosos els articles i repor-tatges que s’han fet ressò d’aquesta problemàtica,

El setembrede 1998 els mit-jans van divul-gar el fet quemolts dels me-nors immi-grants sobrevi-vien en durescondicions alcarrer.


tant a la premsa catalana com a l’espanyola, per re-ferir-se a aquests menors que viuen en condicionssimilars a la de molts infants dels països del TercerMón. Aquests nous “nens del carrer”, a més de lesproblemàtiques que acostumen a patir aquest tipusd’infants en qualsevol metròpoli del món, pateixen lacircumstància particular de ser immigrants i d’haverentrat al país receptor de forma irregular i indocu-mentats.

Aturem-nos un moment en la qüestió de les xifres,ja que és un element de difícil precisió però importantperquè pot ajudar-nos a desconstruir estereotips.Sobre el nombre estimat de menors immigrants aCatalunya han circulat xifres molt diverses i, sovint,dispars. El novembre de 1999 la Direcció Generald’Atenció a la Infància (DGAI) els estimava en mésde 300. Prop d’un centenar d’aquests menors estari-en en situació de risc greu, és a dir que deambularienpels carrers sense tenir cap contacte regular amb caprecurs social. Un altre centenar serien atesos regu-larment per algun dels quatre centres oberts i preta-llers existents, i un total de 132 nens marroquins mésestarien residint en els centres tutelats de menors dela DGAI.

Una de les causes de la disparitat de xifres és laconfusió sobre l’edat d’aquests menors. L’any 1999un 39% dels joves marroquins registrats per la DGAIeren majors d’edat. Els menors immigrants (menorsde 18 anys segons la prova radiològica que se’lspractica) registrats pel Servei d’Urgències de la DGAIforen 16 del 1992 al 1996, 46 el 1997, 139 el 1998 i122 el 1999. Els percentatges d’ocupació dels Cen-tres d’Acollida també són prou significatius: si l’any1992 els menors d’origen immigrant (no exclusiva-ment menors magribins no acompanyats i indocu-mentats) suposaven un 30% de les places dels Cen-tres d’Acollida, l’any 2000 ja suposen el 97% de l’ocu-pació5.

Es tracta de“nens del

carrer” quepateixen la

circumstànciaparticular de ser

immigrants iindocumentats.

El novembre de1999 la DireccióGeneral d’Aten-ció a la Infància(DGAI) els esti-

mava en mésde 300.


Un altra causa que dificulta la precisió de les xifresés l’elevada mobilitat i la pressió policial. Prop del75% del col·lectiu de menors immigrants es renovacada 6 mesos, ja que arriben a la ciutat nous jovesprovinents directament del Magrib o d’altres regionsd’Espanya o de França. Si a aquesta gran mobilitat hiafegim les constants entrades i sortides dels noisdels recursos existents (la majoria són atesos reitera-dament, alguns d’ells fins a 30 vegades), en resultaun nombre de presentacions molt elevat que fa quees confongui a vegades amb el nombre de menorsrealment existents6. L’any 1997 les presentacions fo-ren 316, corresponents a 81 casos, dels quals 46eren menors; el 1998 foren 1.493 presentacions, cor-responents a 208 casos, dels quals 138 eren menors;i l’any 1999, 2.437 presentacions, corresponents a218 casos, dels quals 122 eren menors. Al llarg del’any, l’estacionalitat també serà un factor important:a l’estiu, la presència de turistes a la costa, la possi-bilitat de dormir a les platges o de fer vida a l’aire lliu-re es converteixen en reclams per a joves que es tro-baven a l’interior (a Madrid o altres ciutats). Aquestany, a partir del mes de juny tenim notícies de noisque arriben de nou cada dia i se sumen als ja exis-tents. Aquesta qüestió ens porta a observar com lapresència d’aquests menors als carrers de Barcelonai d’altres ciutats veïnes ja no és conjuntural o esporà-dica, sinó que, al contrari, es tracta d’un col·lectiucada cop més permanent. De la mateixa manera queels fluxos d’immigrants adults tendeixen a créixer (defet, mentre les condicions objectives als països delSud no millorin, la pressió per fugir-ne es mantindràconstant), és previsible un degoteig de menors queemprendran el viatge pel seu propi peu. Segons da-des de l’Ajuntament de Barcelona, en els darrers me-sos arriben una mitjana de quatre a sis menors ma-gribins per mes.

En la qüestió del nombre, el que sí fou circumstan-

La gran mobili-tat i les cons-tants entradesi sortides delsnois dels recur-sos existentsdificulta la pre-cisió de les xi-fres.

La presènciad’aquests me-nors als carrersde Barcelona jano és conjuntu-ral sinó que estracta d’uncol·lectiu cadacop més per-manent.


cial va ser l’acumulació de nois sense sostre als car-rers de Barcelona i Santa Coloma l’any 1998, perquèes tractava de l’inici del fenomen, que va agafar des-previngudes les administracions competents. Desd’aquell moment la xifra de menors desatesos haanat baixant, i actualment són entre vint o quarantamenors (segons les fonts i el període de l’any) els quesegueixen rodant sense sostre pels carrers.

És important demanar una major precisió i rigoro-sitat en aquesta qüestió, ja que sovint s’han inflatmolt les xifres i això ha contribuït a crear la sensaciód’alarma social i ha impossibilitat la planificació delsrecursos necessaris. Reconèixer que hi ha hagut unacerta inflació en les xifres no ha d’impedir reivindicaramb la mateixa contundència mesures de protecció,tant si es tracta d’un centenar com d’una desena demenors, ja que la quantitat no és el que determina lagravetat de la situació sinó la poca qualitat de vida ila profunditat de les marques que el carrer està dei-xant en aquests nens. Així doncs, i considerant l’altamobilitat, la majoria de professionals sostenen que elnombre de menors immigrants al carrer en un dia de-terminat és d’entre vint i quaranta a Barcelona i unadesena a Santa Coloma de Gramenet. En el conjuntd’Espanya i d’Europa parlaríem d’uns 250 menors encanvi continu d’una ciutat a l’altra.

La dimensió europea del fenomen i els constantsviatges d’aquests nois d’una ciutat a l’altra farien in-teressant resseguir els punts clau d’aquests itineraris(entre els quals sonen noms com Amsterdam, Ma-drid, Marsella...) per poder iniciar algun tipus de coor-dinació d’abast internacional. Per les dimensions delnostre treball no hi podem aportar informació al res-pecte, però constatem que es tractaria d’una recercafonamental, ja que permetria no començar des dezero cada vegada sinó entendre les diferents estadescom a escales d’un procés personal ininterromput.

El col·lectiu al qual ens referim són menors, pràcti-

Sovint s’han in-flat molt les

xifres i això hacontribuït a

crear la sensa-ció d’alarma

social.

La dimensióeuropea del

fenomen i elsconstants viat-ges d’aquests

nois d’unaciutat a l’altra

dificulten laprecisió en les

xifres.


cament sempre de gènere masculí, adolescents (16-18 anys) o preadolescents (9-15 anys) amb ganes demillorar les seves condicions de vida i amb la capaci-tat per somniar i imaginar aventures característica dequalsevol noi o noia de la seva edat. A la poca cons-ciència de risc, la valentia, les ganes de trencar ambl’entorn conegut i descobrir un món nou sense límitsque pot tenir qualsevol adolescent, el noi magribí hiafegeix la necessitat, en un context de pobresa i deprecarietat i un entorn familiar on la immigració es viucom l’única sortida possible: per això ell arriscarà lavida i creuarà l’estret. Des de molt jovenets (10-11anys en alguns casos, i en d’altres a partir dels 13-14anys), sorgeixen en ells les primeres idees de viatjara Europa, que a poc a poc són madurades, fins que,de sobte, un dia es descobreixen planificant silencio-sament (sols o bé amb amics) l’estratègia de sortida.Molts d’ells, quan encara són a l’escola o l’han aban-donada i estan aturats, i d’altres, més grans, mentreestan treballant com a aprenents en algun taller.

Uns “petits homes”Uns dels elements claus per entendre aquests nois

magribins és l’edat, així com el fet que immigrin sols,sense cap referència familiar o adulta. L’edat és unaconstrucció totalment cultural i és sobre aquesta baseque cal interpretar l’edat en què es produeix aquesttipus d’immigració. Per fer-ho, convé emmarcar lesfases del cicle vital dels infants, dels preadolescents idels adolescents de gènere masculí en la nostra cul-tura occidental, d’una banda, i en la seva cultura àrabd’origen, de l’altra, per veure la gran diferència entreels períodes, les categories i les pautes d’aquestesetapes de la vida en ambdós entorns culturals. Enrealitat podem distingir dues categories dins del con-cepte d’edat: l’edat psicològica i l’edat estructural. Laprimera mesuraria el desenvolupament cronològic,mentre que la segona mesuraria la capacitat per rea-

Parlem de noisde 9 a 18 anysamb ganes demillorar les se-ves condicionsde vida.

El tracte que esdóna a l’adoles-cència en cadacultura és moltdivers.


litzar certes activitats socials. L’edat com a condiciósocial, que assigna un estatus i un rol, també es dife-rencia de l’edat com a imatge cultural, que atribueixun conjunt de valors, estereotips i significats a cadafranja d’edat.

Així doncs, mentre que a Catalunya els més petitsd’aquests joves nouvinguts són considerats infants iels més grans són considerats preadolescents i ado-lescents, en el seu marc cultural magribí originari (so-bretot en les àrees rurals més tradicionals) són consi-derats com uns “petits homes”, és a dir, uns jovesamb gairebé tots els deures i drets dels adults. Detotes maneres, cal posar entre cometes l’expressió“petits homes” ja que ha acabat convertint-se en unmite abusiu. Al llarg del text, les referències al con-tacte cultural entre el Marroc i Europa seran cons-tants i posaran de manifest com aquesta és una dis-tància que s’escurça i que cada vegada hi ha méspunts en comú, com és propi de les cultures en con-tacte. Així, caldrà distingir en tot moment entre el quediu la tradició i el que són actualment les pràctiquesquotidianes, ja que ens podem trobar amb moltessorpreses. Per tant, els adolescents de les ciutats delnord del Marroc, cada cop més occidentalitzades,s’assemblen força als d’aquí. Una altra constatacióimportant és la de l’heterogeneïtat d’aquest col·lectiu,sobretot pel que fa al seu origen rural o urbà, ja queaquesta és una distinció que marcarà grans diferèn-cies en la seva socialització, en les seves relacionsfamiliars i fins i tot en les seves expectatives de futur.

Si bé en el concepte adolescent trobem totsaquests matisos, amb el concepte menor les diferèn-cies són claríssimes: la consciència social i adminis-trativa de la necessitat de protecció dels menors aCatalunya no té res a veure amb com s’apliquen elsDrets dels Infants (i la seva protecció legal) al Marroc.Per aquests nouvinguts, ser etiquetats com a menorsi a partir d’aquí tenir barrat el camí que havien em-

Mentre que aCatalunya són

considerats in-fants, en el seu

marc culturalmagribí origi-

nari són consi-derats com uns“petits homes”.

La distància en-tre Marroc i Eu-ropa s’escurçaja que cada ve-gada hi ha méspunts en comú,

com és propide les cultures

en contacte.

Cal remarcarl’heterogeneïtat

d’aquestcol·lectiu, so-

bretot pel quefa al seu origen

rural o urbà.


près, sí que constitueix una sorpresa difícil d’assimi-lar. Mentre que a Occident els infants, preadoles-cents i adolescents són menors que han d’estar pro-tegits pels seus pares o familiars directes (o en últimainstància per l’administració competent), al Marroc,els preadolescents i els adolescents es considerenmembres productius de la família, en la qual partici-pen en la responsabilitat de mantenir l’economia il’organització domèstiques. Moltes famílies humils vi-uen el procés d’emigració d’aquests joves com unasolució, com a mínim per al futur dels seus fills i, pot-ser, també com una solució per a ells mateixos i laresta de la família. Són la seva esperança.

No obstant això, a la pràctica s’esdevé que l’esta-tus i els rols assignats als menors immigrants en elseu país d’origen canvien radicalment en el país re-ceptor: perden la seva condició d’adults i de treballa-dors, la seva autonomia i llibertat personals... i pas-sen a adquirir altres categories com la condició d’im-migrant irregular, d’infant (amb els corresponentsdrets a l’educació, a la salut, però no al treball), depersona controlada sota el pretext de protegir-la, etc.

Les seves famílies7

En alguns d’aquests nois es pot observar unamena de complicitat amb la família i un cert compro-mís per part del jove que emigra, encara que ho faciclandestinament i sol. Les famílies d’aquests nois engeneral (malgrat que és difícil generalitzar ja que estracta, recordem-ho, d’un col·lectiu molt heterogeni)provenen de zones rurals i, a causa de la crisi delcamp al Marroc, han emigrat massivament cap a lesciutats del Nord. Als anys vuitanta es va viure una pri-mera onada migratòria que va arribar a la ciutat ambels diners de la venda de les propietats rurals i es vapoder assentar en unes condicions de vivenda i detreball força dignes. Actualment s’han desbordat lespossibilitats de creixement d’aquestes ciutats i les

L’estatus i elsrols assignatsals menors im-migrants en elseu país d’ori-gen canvien ra-dicalment en elpaís receptor.

Les famíliesd’aquests noisen general pro-venen de zonesrurals i hanemigrat cap ales ciutats delNord delMarroc.


condicions dels nouvinguts són més precàries. S’hanaixecat barris sense les infraestructures mínimes (en-llumenat, clavegueram, transport públic, serveis...)per acollir aquest nou flux migratori de l’interior8.

Diversos professionals coincideixen en definir elspares d’aquests nois com uns “pares descol·locats”que veuen amb impotència com el seu rol tradicionald’autoritat en la família perd pes (la introducció de ladona en el món del treball, com a mà d’obra en lesfàbriques tèxtils, per exemple, ha estat clau enaquesta transformació) i no saben com oferir alterna-tives als seus fills, que, en fer-se grans, tenen unesaspiracions que en el seu país no assoliran. Uns pa-res que es veuen desbordats pels esdevenimentsquan els seus fills travessen l’estret, i no els quedaaltre remei que imaginar que les coses els aniran mi-llor que allà: les famílies coneixen les condicions pocfavorables que els seus fills poden viure als carrersde Tànger, Tetuan, Casablanca o Nador, coneixen deprop l’amenaça de la delinqüència, les drogues i lamarginació. Davant d’aquesta realitat coneguda, ima-ginen que la vida al carrer en una ciutat europea estàmolt més plena d’oportunitats. Quan els donem notí-cies de la situació que realment viuen els seus fillsaquí –expliquen els educadors– els pares quedencom paralitzats, inexpressius, davant una situacióque els supera. Els costa exterioritzar el dolor i diríeuque prefereixen no saber i es fan còmplices en un jocde dobles mentides en què el fill diu que està bé i elpare li diu que s’ho creu, però tots dos esperen, ambuna sensació d’impotència, sortir del pou al més aviatpossible.

Parlem, per tant, de famílies en transformació enles quals les crisis poden acabar esclatant per diver-ses bandes (des de l’abús d’autoritat, que pot des-embocar en maltractaments, al pol oposat de la inhi-bició i l’abdicació de les funcions paternes) i podendeixar els nois certament desubicats o desprotegits i

Podem definir-los com “paresdescol·locats”

que veuen comel seu rol tradi-cional d’autori-tat en la família

perd pes.

Les famíliesconeixen les

condicions pocfavorables que

els seus fillspoden viure alscarrers de Tàn-ger, Tetuan, Ca-sablanca o Na-dor i imaginen

que la vida alcarrer en una

ciutat europeaestà molt més

plena d’oportu-nitats.


insegurs. L’abús de l’autoritat paterna, juntamentamb unes condicions de treball precàries i de sobre-explotació, són els arguments que més sovint ex-pressen els nois com a motius de l’emigració.

En molts casos, però, podem parlar d’un sentimentde responsabilitat moral d’aquests nois cap a la famí-lia. Si és així no hi ha dubte que, en un principi, tot iviure unes circumstàncies molt dures de desempara-ment, aquests joves compten amb uns vincles senti-mentalment sans.

Com es forja la idea d’emigrarPer analitzar les causes que porten un menor a

emigrar hauríem d’explicar tant la situació del contextsocial, econòmic i polític del Marroc a l’any 2000 comles situacions particulars de cada noi i de cada famí-lia. Pel que fa a la primera qüestió, més genèrica,hem optat per no entrar-hi en aquest document, jaque són molts els treballs existents (els ressenyem ala bibliografia) que ens descriuen no només la realitatd’un país on l’emigració és molt present, sinó lad’unes relacions internacionals que l’impulsen. Pertant, aquí abordarem només aquells factors que, mésenllà dels condicionants socials genèrics, afectend’una manera clara els menors immigrants i la sevadecisió de marxar del país.

Ja hem esmentat la situació dels barris perifèricsde Tànger i Nador d’on provenen la majoria d’aquestsnois. Concretament són dels barris de Tànger se-güents: Benimakada, Dcharbendiban (del qual diuenque es va construir en una nit) o Sadam Hussein, deconstrucció recent i improvisada, on s’aglomeren fa-mílies vingudes del camp, sense unes condicions ur-banístiques mínimes. També arriben nois de BidonVille, barri cèntric de Tànger que rodeja la Medina, onhi ha famílies urbanes de tota la vida, de classe mitja-na, però que també estan patint la situació del país.Tant en una situació com en l’altra, amb l’emigració

L’abús de l’au-toritat paterna iunes condici-ons de treballprecàries sónels argumentsque més sovintexpressen elsnois com a mo-tius de l’emi-gració.

La majoriad’aquests noisprovenen delsbarris perifèricsde Tànger i Na-dor.


no es tracta tant de fugir d’una situació de pobresaextrema com d’una manca total d’oportunitats per mi-llorar. La idea generalitzada entre els joves d’aquestsbarris és que allà no hi ha futur.

El contacte amb Europa per l’afluència de turismeal Marroc, sobretot al nord, i per la circulació en l’àm-bit socioeconòmic ha estat cada cop més important.Any rere any els nois marroquins queden enlluernatsamb l’estètica, els elements de consum i els dinersque remenen els europeus. Aquest turisme, a partd’aportar un cert desenvolupament econòmic, gene-ra tensions com la desestabilització de les estructu-res tradicionals, la transmissió d’estereotips respectea Europa, etc. Aquests estereotips reforcen els ja cre-ats per les imatges que les antenes parabòliquescapten de les cadenes de televisió espanyoles, onapareixen europeus rics, vestits a la moda, joves re-laxats d’aspecte saludable i despreocupats per lasubsistència diària, llibertat... unes antenes parabòli-ques que també recullen cada cop més notícies denaufragis a l’estret, de repatriacions o de brots racis-tes i agressions xenòfobes a Espanya, i que intentenatenuar aquesta imatge d’El Dorado que es dibuixaamb força en l’imaginari col·lectiu.

Però tot això no és res al costat del pes real que téel fet de l’emigració en un país com el Marroc, on ahores d’ara són poques les famílies que no tenen al-gun dels seus membres a Europa. Aquests familiars,quan tornen de vacances al seu país, intentant parlaral menys possible de les dures condicions de vida aEuropa i omplint de regals i de noticies d’èxit els fami-liars, es convertiran en un mirall per als seus propiscosins, germans, veïns, amics i coneguts, un model aseguir pels més joves a la recerca d’una millor quali-tat de vida, que sovint s’identifica amb tenir capacitatde consum i gaudir de llibertat; oportunitats que, araper ara, són impossibles al Marroc per la manca degaranties dels drets fonamentals, per l’omnipresència

La idea gene-ralitzada entre

els jovesd’aquests bar-ris és que allàno hi ha futur.

Al Marroc, a ho-res d’ara són

poques lesfamílies que no

tenen algundels seus mem-bres a Europa.


de la corrupció governamental, per la precarietat deltreball i les poques condicions de continuïtat, basa-des en unes relacions d’explotació que tenen com arerefons els interessos econòmics al Magrib dels pa-ïsos del Nord i, en definitiva, un repartiment desigualdels recursos.

Aquests adolescents emigrants, amb pocs recur-sos personals per fer una lectura crítica dels estereo-tips, s’hi abocaran de ple i portaran a l’extrem la mà-xima capitalista segons la qual “la capacitat de sercorrespon a la capacitat de tenir”. Un cop han arribata Catalunya, encara que dormin al carrer i visquin encondicions molt difícils, és freqüent que enviïn foto-grafies a les seves famílies davant de motos i de cot-xes esportius, i que vesteixin robes i calçat de lesmarques esportives de més prestigi, també ben co-negudes al Marroc. Les fotografies enviades prete-nen aconseguir la tranquil·litat familiar i demostrarl’èxit personal davant dels parents i coneguts. Tan-mateix, la realitat és ben diferent de les aparences:se senten sols, perduts i desanimats en no haveraconseguit els somnis ideats. Per això busquen altresmenors en les mateixes condicions per compartir elseu fracàs i la decepció, “col·locar-se” (inhalant cola oconsumint altres substàncies) i fugir de la realitat ireforçar-se en contra de l’adversitat.

Malgrat aquests arguments, hi ha una preguntaque ens segueix amoïnant: per què volen venir elsque viuen en “bones condicions” (terme sempre rela-tiu respecte als nivells de vida que comparem, ésclar!) si saben que aquí cauran en la precarietat? Laresposta és clara: per millorar. La crua realitat delspaïsos anomenats del tercer món és la manca d’ex-pectatives i de possibilitats de progressar. Un noi devint anys al Marroc sap perfectament com serà laseva vida als quaranta-cinc. Té molt poques possibi-litats de modificar les coses, té accés a molt poquesoportunitats. El canvi, la novetat, la possibilitat, enca-

Aquestsadolescentsemigrants, ambpocs recursospersonals perfer una lecturacrítica delsestereotipsquedaranenlluernatspels reclamsconsumistes.

La realitat ésben diferent deles aparences:se senten sols,perduts i desa-nimats en nohaver aconse-guit els somnisideats.


ra que sigui en percentatges molt baixos, que la sortli somrigui (que pugui creuar la frontera sense servist, que trobi algú que li faciliti una feina i que a poc apoc les coses al nou país vagin prenent forma..., pos-sibilitat que confirmen els que se n’han sortit) segueixpesant més en la balança dels pros que en la delscontres a l’hora de decidir marxar. El desig d’emigrara Europa és una construcció social tan tangible quemarcarà les seves vides.

Abans d’acabar aquesta reflexió, però, fixem-nosen les paraules que fem servir: progrés, oportunitats,innovació, llibertat, consum... mites que també mar-quen la nostra vida d’Europeus. El mite de la igualtatd’oportunitats està totalment present en el nostre en-torn, tot i que les dades objectives no el confirmen.Per exemple, associem promoció social a estudis, ni-vell acadèmic, etc., i oblidem la situació real, que éstotalment alarmant: els nivells de fracàs escolar, quesón de prop del 45% a les comarques del Baix Llo-bregat i del 30% a Catalunya en general, desmentei-xen allò de la igualtat d’oportunitats. Pel mite de lapromoció social renunciem a altres valors que ensaportarien una millor qualitat de vida. No estem tanlluny del miratge que veu el noi marroquí quan creual’estret! Nosaltres també vivim enlluernats pel mirat-ge del progrés, però no fem accions tant espectacu-lars per aconseguir-lo com aquells que en saltar te-nen molt poc a perdre i molt a guanyar-hi.

El pas de l’estret de GibraltarAquest adolescent sense expectatives, avorrit de

l’escola i de no trobar una sortida laboral clara, i queja s’ha fet la il·lusió de marxar, comença l’estudi ex-haustiu de l’operació de sortida, que en la majoriadels casos és a través del port de Tànger, al nord delMarroc i a només 14 km de les costes espanyoles.En aquest port acostuma a observar el pas de mer-caderies de les empreses de transport amb camió i el

El desig d’emi-grar a Europaés una cons-

trucció socialtan tangible

que marcaràles seves vides.

L’operació desortida en la

majoria dels ca-sos és a través

del port de Tàn-ger a només 14km de les cos-

tes espanyoles.


pas d’estrangers provinents dels hotels que viatgenamb autobús. No obstant això, el procés d’estudi ésmolt més llarg: com pot arribar a Tànger, si no ésd’allà, i amb quins mitjans?; com pot sortir de Tàn-ger?, quan serà el moment més adequat i oportú?,amb quin mitjà de transport (camió o autobús)?; compot amagar-se per passar la frontera d’Algesires sen-se ser descobert?, etc. Aquesta etapa pot arribar adurar a vegades més de dos anys si viu a la mateixaciutat de Tànger, però és més curt si prové d’altresindrets.

Cal tenir en compte que la majoria dels menorsimmigrants provenen de zones urbanes del nord delMarroc9 i els de Catalunya sobretot de Tànger, mal-grat que també hi ha menors d’altres ciutats com Te-tuan, Fes o bé Nador. També hi ha alguns menors dela ciutat de Casablanca, però normalment aquestsarriben des de França, ja que les comunicacions ma-rítimes entre Casablanca i Marsella són molt fluides.També immigren menors d’Algèria (directament a Es-panya pel port de València o el d’Alacant, o bé des deFrança) i d’altres països del Magrib, però amb un per-centatge gairebé insignificant10. Encara que el princi-pal lloc de pas per a la majoria és clarament el portde Tànger, també és important el nombre de menorsque arriben a través de Ceuta, després d’una llargaespera en aquesta ciutat fins que aconsegueixenpassar a la Península.

Aquests nois, tot i passar moltes hores al carrerfora de casa, no són encara “nois de carrer”. Mentreviuen a Tànger no perden el contacte amb les famíli-es, que segueixen tenint-ne cura. La inflexió cap a ladegradació que suposa viure sol al carrer no comen-ça realment fins que es troben a Espanya. Màlaga,Còrdova i la resta de ciutats andaluses són l’inicid’una crítica carrera. Potser sí que podem parlar d’unsubgrup que ha iniciat el procés migratori autònoma-ment, sense família, des dels pobles rurals de l’interi-

Aquests nois,tot i passarmoltes hores alcarrer fora decasa, no sónencara “nois decarrer”. Mentreviuen a Tàngerno perden elcontacte ambles famílies,que segueixentenint-ne cura.


or cap a la costa. Aquests, que són una minoria, que-den estancats a Tànger o Ceuta a l’espera de l’opor-tunitat de creuar durant mesos i mesos, en els qualss’introdueixen ràpidament en pràctiques dels “nensde carrer” com el consum de coles i dissolvents, eltràfic o els petits robatoris. Molts d’ells acabaran per-dent en la vida pels carrers l’objectiu principal del pro-jecte migratori i mai arribaran a creuar l’estret.

Darrerament s’observa com cada vegada hi hamés menors que es concentren a la ciutat de Ceutaesperant mesos i mesos l’oportunitat per passar a laPenínsula, fenomen que es correspon amb el cons-tant i fluid vaivé quotidià de centenars de personesentre Ceuta i les ciutats marroquines properes a lafrontera: venedors, contrabandistes, viatgers, etc. estraslladen diàriament, des de fa anys, amunt i avall.Generen un entramat urbà en el qual molts menorssobreviuen durant una temporada, setmanes o dies idesprés tornen a casa. Entren i surten i viuen d’unaeconomia pròpia de les ciutats de frontera11. Enaquesta situació no podem parlar d’un desempara-ment amb la mateixa severitat amb què viurà la sole-dat el menor quan arribi als carrers d’Espanya i el tra-jecte esdevingui cada cop més irreversible. Allà sem-pre té familiars i coneguts a prop.

A diferència dels emigrants irregulars adults, elsmenors immigrants gairebé sempre es traslladen coma polissons, en la majoria dels casos de camions od’autobusos que embarquen als vaixells que traves-sen l’estret de Gibraltar, i en pocs casos introduint-sedirectament als vaixells. A diferència dels adults, ellsvénen sols i no es troben amb el grup de referènciafins que arriben al destí. La raó d’aquesta diferènciaés que els menors no disposen de diners suficientsper pagar els serveis de les màfies que des de lescostes magribines traslladen immigrants a Europa,generalment per mitjà de les conegudes pateras. A fide no ser descoberts, els menors acostumen a ama-

A diferènciadels emigrants

irregularsadults, els me-

nors immi-grants gairebé

sempre es tras-lladen com a

polissons. Vé-nen sols i no es

troben amb elgrup de refe-

rència fins quearriben al destí.


gar-se en els llocs més inversemblants dels camionso autobusos: sobre el dipòsit de la benzina, agafats al’eix de les rodes, sota la cabina del conductor, o bésalten a l’aigua i s’enfilen als vaixells per la cadenade l’àncora... gairebé sempre corrent un gran risc. Enalguns casos el conductor del camió ha amagat elsnois a canvi de favors sexuals o de diners. La majoriafracassa en els seus primers intents, i ho torna a pro-var una i altra vegada fins a aconseguir-ho. L’èxit deltrasllat dependrà en la majoria de casos d’oportuni-tats inesperades que sorgeixen durant el llarg perío-de d’espera i d’observació en els llocs de trànsit delscamions i autobusos. Per això, malgrat que el procésmigratori hagi estat llargament concebut, quan el vi-atge esdevé possible a partir d’una oportunitat ines-perada, el noi marxa només amb allò que duu a so-bre.

L’arribada a EspanyaQuan finalment l’intent dóna resultat positiu, l’arri-

bada a Espanya no satisfà les expectatives creades:l’entorn hostil, la incomprensió cultural, la pressió po-licial, les dificultats per treballar, els problemes d’ha-bitatge, etc. no s’adiuen amb el paradís somniat.Però la raó principal de les frustracions dels menorsimmigrants obeeix al marc legal vigent al nostre país:en primer lloc12 són menors i, com a tals, segons lallei no poden viure sols; en segon lloc, són estrangersi la legislació d’estrangeria espanyola i europea elsafecta; en tercer lloc, per la legislació laboral i educa-tiva, fins als 16 anys l’escolaritat serà obligatòria i elsserà prohibit treballar. En definitiva, aquests nois estroben amb una societat que no els deixa entrar deforma legal al país, que no els deixa treballar ja queno tenen el permís de treball ni l’edat mínima per fer-ho, i que encara menys els permet deambular ambplena llibertat pels carrers, ja que els considera me-nors que necessiten protecció.

La majoria fra-cassa en elsseus primersintents, i ho tor-na a provar unai altra vegadafins a aconse-guir-ho.

La raó principalde les frustra-cions delsmenors immi-grants obeeixal marc legalvigent al nostrepaís: són me-nors, són es-trangers i finsals 16 anysl’escolaritatserà obligatò-ria.


Segons Manel Capdevila, cap d’Urgències de laDirecció General d’Atenció a la Infància (DGAI) de laGeneralitat de Catalunya, les poblacions més escolli-des eren fins ara Sevilla, Alacant, València, Múrcia,La Rioja o Lleida, per treballar-hi com a temporers entasques agrícoles. Quan s’informen que la legislacióespanyola prohibeix explícitament el treball als me-nors de 16 anys, marxen cap a les grans ciutats(Madrid i Barcelona) o bé treballen per a empresarissense escrúpols que els paguen una misèria. A Ca-talunya alguns dels menors immigrants treballen alcamp a diverses comarques gironines, lleidatanes i ala comarca barcelonina del Maresme. Altres dels me-nors treballen a l’entorn urbà en poblacions de la ro-dalia de Barcelona, especialment a Santa Coloma deGramenet, on trobem un nucli important de petits ta-llers de confecció il·legals propietat del mateix col·lec-tiu immigrant marroquí, on els menors immigrants tre-ballen en condicions precàries i totalment irregulars.

D’altra banda, gairebé des del primer moment quetrepitgen territori espanyol (Ceuta, Algesires, Grana-da, Almeria...) els menors immigrants són reiterada-ment detinguts13 pels cossos de seguretat pel fet deser immigrants indocumentats i, a més, menors.Quan això s’esdevé, passen a disposició dels serveisd’atenció a la infància de l’administració corresponenti immediatament, si és possible, se’ls interna en uncentre de menors. En aquest procés els menors im-migrants acostumen a manifestar sempre que estanindocumentats i no col·laboren a facilitar la seva iden-tificació (nom, edat, filiació, procedència...) a causade la desconfiança i de la por d’una possible sancióo, fins i tot, de l’expulsió del país; desconfiança que,a mesura que s’estableix un treball educatiu a mésllarg termini i ells poden valorar els elements positiusque els comporta la col·laboració, es va perdent.

Ja hem comentat la importància de la dimensió in-terregional del fenomen, ja que els nois es mouran

Gairebé desdel primer mo-

ment que tre-pitgen territori

espanyol elsmenors immi-

grants són rei-teradamentdetinguts i

passen a dis-posició dels

serveis d’aten-ció a la infàn-cia de l’admi-nistració cor-

responent.


per ciutats espanyoles i europees i observaran res-postes diferents segons les administracions compe-tents. De la mateixa manera, la reacció social a cadaciutat ha estat diversa. En nuclis amb llarga tradiciód’immigració, com pot ser Marsella, s’ha normalitzattant la presència d’aquest menors al carrer que el queés realment alarmant és la poca alarma social –i, enconseqüència, la baixa reacció per part de les admi-nistracions– que genera. Al pol oposat trobaríemBarcelona, on la societat civil ha saltat no només perla por o la inseguretat ciutadana, sinó per la consci-ència que cal vetllar pels drets dels infants i protegir-los. La manca de “zones fosques” a la ciutat i, pertant, la visibilitat d’aquest nois al centre urbà han mo-bilitzat instàncies tant públiques com privades. El fetde comptar amb una xarxa preexistent d’atenció a lainfància ha ajudat a agilitar les respostes. En ciutatsgrans com Madrid existeixen barris perifèrics total-ment desconnectats on les condicions de vidad’aquests nois passen més desapercebudes.

Pel que fa a les competències de les diferents co-munitats autònomes en temes d’infància, observemtambé ritmes i estils de treball diferents: en aquestsentit cal destacar la celeritat de la Junta d’Andalusiaa l’hora d’assumir la tutela i resoldre qüestions legals,si bé la xarxa de recursos socioeducatius no és tancompleta com a Catalunya.

La vida al carrerSón diverses les causes que aboquen aquests

nois a viure al carrer: en primer lloc, arriben sols, ambla il·lusió d’un món nou per descobrir com a únic equi-patge. A diferència dels immigrants adults, no portendiners per sobreviure les primeres setmanes fins queno trobin feina, ni compten amb l’adreça d’un parent,un amic o un veí que els obrirà les portes per allotjar-los... i, a més, descobreixen que aquí legalment sónmenors, indocumentats i que fins als setze anys no

A Barcelona, elfet de comptaramb una xarxapreexistentd’atenció a lainfància ha aju-dat a agilitar lesrespostes.

Arriben sols,amb la il·lusiód’un món nouper descobrircom a únicequipatge.


els serà permès treballar. La desorientació, el rebuigde l’internament forçós (rebuig que caldrà analitzar afons, ja que és fruit de diverses contradiccions, co-mençant per la inadequació d’aquella idea que s’hafet el noi a l’hora d’emprendre el viatge i arriscar laseva vida per poder treballar i progressar socialment,que queda estroncada amb l’obligatorietat de roman-dre tancat en un centre, fins a la confusió entre la fun-ció protectora i la sancionadora d’aquests centres,que ells, sovint, perceben com a presons14). En poctemps de viure al carrer hauran acumulat moltes ex-periències dures, moltes pràctiques poc saludablesque els conduiran acceleradament cap a la margina-lització. Tots aquests joves deambulen pels carrers,dormen sota ponts, boques de metro, caixers auto-màtics, edificis en construcció, edificis abandonatsafectats per plans urbanístics (aquest és el cas mésfreqüent a Ciutat Vella), cotxes abandonats o a qual-sevol lloc buscant recer. Malviuen en una situació deprecarietat extrema, i molts per poder sobreviures’inicien en la delinqüència. Fins i tot està confirmadala presència d’immigrants adults instal·lats aquí desde fa anys que, a canvi de protecció, de promesesper adquirir la documentació necessària (falsa o no)o, simplement, de deixar-los dormir sota un sostre odonar-los menjar els encarreguen feines diversescom ara robar o traficar amb petites quantitats de dro-gues, entre altres “treballs” més complicats i desagra-dables. Molts d’aquests joves tenen diligències poli-cials obertes.

La concentració en determinadeszones de CatalunyaEls menors immigrants es concentren en llocs ben

concrets d’algunes ciutats catalanes, però especial-ment de les ciutats de Barcelona i de Santa Colomade Gramenet. En el primer cas, perquè es tracta de laprimera ciutat de Catalunya i en la qual descobreixen

En poc tempsde viure al car-

rer hauran acu-mulat moltesexperiències

dures, que elsconduiran ac-celeradament

cap a la margi-nalització.

Malviuen enuna situació deprecarietat ex-trema, i moltsper poder so-

breviure s’inici-en en la delin-

qüència.

Els menors im-migrants esconcentren

especialment ales ciutats de

Barcelona i deSanta Colomade Gramenet.


més oportunitats, a més del poder simbòlic que puguitenir per la idealització que n’han fet abans de sortirdel seu país. En el cas de Santa Coloma, per la pro-ximitat amb Barcelona i perquè acull des de fa anysun nucli molt important d’immigració del nord delMarroc.

A Barcelona podem trobar els menors immigrantsa la plaça de Catalunya, la plaça Reial, la plaça d’Es-panya, el barri del Raval, els ponts de les Glòries i elde Marina, el Maremàgnum i el Port Olímpic. Són es-pais que serveixen alhora com a llocs de trobada,d’informació, de reunió, d’aprenentatge, de treball,d’habitatge, de socialització...

A Barcelona, la plaça de Catalunya actua com unlloc d’informació, tant per als menors residents comper als nouvinguts a la ciutat15 de trobada i de reunió;d’aprenentatge per “buscar-se la vida” prop dels mésexperts; de socialització, en definitiva, per descobrirels codis d’aquesta societat desconeguda. Aquí tam-bé es reuneixen amb nois i noies magribins de sego-na generació, o adolescents autòctons de les matei-xes colles, que, atrets per “la llibertat” del carrer,s’agrupen de manera més puntual amb els nouvin-guts. Al barri del Raval, pel fet de ser un barri d’acolli-da de molta població immigrada, aquests menors po-den trobar-se més propers a la seva realitat cultural.Es tracta d’un entorn que els apropa a les seves cre-ences (al carrer de l’Hospital hi ha els llocs de culteislàmics, les carnisseries àrabs...), a un tipus de men-jar conegut (és on hi ha la gran majoria dels restau-rants marroquins, algerians, pakistanesos...), a unscostums propis (és on hi ha la concentració més grande població àrab de la ciutat i, per tant, on sovintejamés la seva llengua, els seus vestits). També en l’ha-bitatge (hi ha cases deshabitades ocupades pels me-nors, centenars d’habitatges barats llogats per famíli-es immigrants i, fins i tot, per menors), en el treball(els menors hi treballen de forma irregular en molts

A Barcelona, laplaça deCatalunyaactua com unlloc de trobadai de reunió;d’aprenentatgeper “buscar-sela vida”; de so-cialització; endefinitiva, perdescobrir elscodis d’aquestasocietat desco-neguda.

Al barri del Ra-val, pel fet deser un barrid’acollida demolta poblacióimmigrada,aquests me-nors poden tro-bar-se més pro-pers a la sevarealitat cultural.


dels negocis o petits tallers dels seus compatriotes itambé hi troben l’oportunitat d’introduir-se en mitjansil·legals de subsistència, com són el petit tràfic o elsfurts a turistes), en la socialització (en locals i barsfreqüentats només per immigrants), etc., Ciutat Vellaes construeix com un món a mida per a ells.

La relació dels menors immigrants amb adults dela pròpia comunitat és un tema que ha quedat moltcondicionat per l’existència de les anomenades màfi-es que els extorsionen, però caldria seguir investi-gant i observar si existeixen xarxes de suport o d’ajutdesinteressat com acostuma a succeir en tot procésd’immigració, ja que costa de creure aquesta desvin-culació tan marcada entre el col·lectiu de menors ma-gribins i els seus compatriotes adults residents aBarcelona. Si més no, en aquesta situació lluny de lafamília, dels parents o dels veïns als quals es potacudir per demanar ajuda en cas de necessitat, elgrup d’iguals adquireix una dimensió extraordinària:és l’espai necessari per no sentir-se sol i, per tant, perpoder sobreviure en aquesta ciutat aliena.

El pont de les Glòries i el de Marina actuen princi-palment com a dormitori, però també hi ha implícitesaltres funcions: cohesió de grup, socialització, apre-nentatge... En el cas de Santa Coloma de Gramenet,els espais ocupats pels menors immigrants són laplaça del Rellotge i el parc del Motocross16 (que com-pleixen una funció similar a la de la plaça de Ca-talunya de Barcelona) i el barri de Santa Rosa (queequivaldria al barri del Raval). Els espais de socialit-zació i de lleure de Barcelona (plaça de Catalunya,plaça Reial, Maremàgnum i Port Olímpic) són aquellsque acostumen a ser compartits tant pels menors im-migrants que viuen a Barcelona com pels que viuen aSanta Coloma. Els menors de Santa Coloma durantels primers mesos viuen i treballen allà, sense des-plaçar-se gaire a Barcelona. Tanmateix, a mesuraque passa el temps i s’ajunten sovint a la plaça del

En aquesta si-tuació lluny de

la família, elgrup d’igualsadquireix una

dimensió extra-ordinària: és

l’espai neces-sari per no sen-

tir-se sol i, pertant, per podersobreviure enaquesta ciutat

aliena.


Rellotge i, sobretot, al parc del Motocross amb altresmenors amb més temps de residència, comencen atraslladar-se als llocs de trobada de Barcelona. I al-guns d’ells, que han entrat en un procés de deteriora-ment personal, passaran a viure de manera perma-nent a Barcelona.

Les trajectòries particularsHem dit que darrere d’una decisió d’emigrar sem-

pre hi ha una història particular i un context social quela motiva. Fins aquí hem parlat de generalitats queajuden a comprendre el fenomen globalment, peròsegur que les històries particulars són les que donenvida i cos a les generalitzacions.

A continuació presentem dos breus relats basatsen històries reals, amb noms ficticis, que il·lustren elcamí ple d’il·lusions i d’entrebancs que creuen a-quests menors.

En Nordin17 té setze anys (està a punt de complir els dis-set). Va néixer a Tànger, en una casa molt propera al port.Té cinc germans: una germana set anys més gran, que tre-balla en una fàbrica i, amb els diners que guanya, paga ellloguer de la casa, i quatre germans més que tenen quinze,tretze, vuit i quatre anys. El seu pare ven flors per la nit pelscarrers de Tànger i la seva mare s’ocupa de la casa.

Des que era ben petit en Nordin anava cada dia al port,coneixia tothom i entrava i sortia dels vaixells sense queningú se n’estranyés. Alguna vegada i de ben petit haviaanat i tornat de Melilla en algun d’aquests vaixells. Un copamb un amic van decidir amagar-se en un vaixell i entrar al’Estat espanyol. Des d’Andalusia van arribar a Madrid entren i, en trobar-se sense diners i sense res, van demanarajut. Els van portar a un centre de Madrid, però no s’hi tro-baven bé i van decidir escapar-se i tornar-se’n al seu paísper on havien vingut. No van tenir cap problema.

Quan van arribar a Tànger els pares d’en Nordin van pre-guntar-li on havia estat i ell els va dir que a Madrid. El noirecorda que els pares no sabien on era aquest lloc i quequan ho van saber no s’ho podien creure. Ho explica amb

Darrere d’unadecisió d’emi-grar sempre hiha una històriaparticular i uncontext socialque la motiva.

Des que eraben petit enNordin anavacada dia alport, coneixiatothom i entra-va i sortia delsvaixells senseque ningú sen’estranyés.


orgull, com una proesa que ben pocs, a la seva edat, podi-en explicar.

Amb els anys en Nordin no deixava d’anar a l’escola,però a més ensenyava i ajudava molta gent, a canvi de di-ners, a amagar-se als vaixells per tal de poder emigrar. Lapolicia del port el coneixia des de petit i, per tant, no els es-tranyava que el noi entrés als vaixells per anar a comprartabac o ensenyar el vaixell a altres companys.

Quan la seva mare va saber que el noi guanyava dinersamagant emigrants als vaixells va prohibir-li fer-ho per porde represàlies.

Un dia en Nordin va decidir anar-se’n a França o bé aHolanda “a fer diners fàcilment”. La família va estar d’acordamb la seva decisió de marxar. Allí no tenia futur.

Es va amagar amb un altre company als baixos d’un ca-mió dins un vaixell, però els van descobrir i els van tancaren una cabina on els van donar menjar i tabac fins que vanatracar en un port francès i els van retornar al Marroc. Totjust arribaren al port es van escapolir per un respirador delsostre, es van amagar un altre cop sota els camions i, ha-vent sortit, es van barrejar amb els altres viatgers del vai-xell. En Nordin va perdre de vista el seu company d’aventu-ra.

Un cop a França una família el va acollir perquè el joveels havia explicat moltes mentides i misèries de la sevavida. Va estar-s’hi una temporada i va conèixer les dificul-tats per poder seguir viatjant fins a Holanda. Quan la famíliaque el va acollir va voler regularitzar la situació del noi, ellva decidir fugir cap a l’Estat espanyol perquè no volia queconeguessin les mentides que els havia dit per poder viureamb ells tot aquell temps.

No va tenir cap problema per arribar a Barcelona. Un copallí, sense diners ni recursos, va conèixer un grup de jovesal carrer en la mateixa situació. Una vegada, un d’aquestsjoves el va portar a casa d’un adult marroquí que els pro-metia solucionar-los la seva situació d’”il·legalitat” al país acanvi de petites “feinetes”: els oferia protecció, diners, roba,drogues i vida fàcil. No va passar gaire temps perquè enNordin s’iniciés en les drogues i la delinqüència. Ja no tru-cava als seus pares per a res ni els enviava diners. Dormiaal matí i sortia a les nits. (No recorda res del que va fer mol-tes d’aquestes nits, diu.) Li van obrir diligències a dojo, peròaixò ja no semblava importar-li res a en Nordin.

Una de les moltes vegades que va ser agafat per les for-

No va passargaire temps

perquè en Nor-din s’iniciés enles drogues i la

delinqüència.Ja no trucava

als seus paresper a res ni elsenviava diners.


ces de seguretat el van derivar a la DGAI i d’allí a un Centred’Acollida. Nordin havia agafat tuberculosi i havia d’estar entractament durant molts mesos. Al Centre d’Acollida el jovehi va romandre uns sis mesos, però per una disputa amb uneducador va fugir sense acabar el tractament mèdic i va tor-nar als carrers. Al cap de dos mesos el van tornar a agafari el van portar directament a un hospital de TBC. Quan ja nohi havia perill de contagi el van traslladar a un Centre Resi-dencial d’Acció Educativa de la DGAI. Durant vuit mesos vaseguir el tractament prescrit per curar-se la tuberculosi, i almateix temps es van començar a tramitar el seu NIE i elpermís de residència per poder matricular-se a un cursd’hosteleria.

Coneix l’àrab, entén bé el castellà, el català i el francès,però els parla amb més dificultat. Actualment ja ha acabatel tractament mèdic prescrit, va a una escola d’adults peraprendre el castellà i el català, els seus “papers” estan entràmit, les notes del curs han estat excel·lents i està fentpràctiques en un restaurant on pot guanyar uns quants di-ners i on li han fet una oferta de treball; el seu contracte detreball també està tramitant-se. El noi torna a estar en con-tacte amb la seva família i de tant en tant els envia diners.

Ara per ara a en Nordin només el preocupa poder obte-nir el permís de residència i de treball principalment per po-der-se guanyar la vida, viure sol i ajudar una mica la sevafamília. Una altra de les seves preocupacions és poder arri-bar a ser absolt de tots els judicis de faltes que se li vanpresentant referents a l’època en què estava al carrer.

En Mourat18 tenia 16 anys quan va arribar per primer copa Catalunya. Va néixer en un poble a prop de Tànger (3 o 4km). No obstant això, quan només tenia un any la seva fa-mília es traslladà al barri de Ben Dibane (d’on provenen lagran majoria dels menors de Barcelona que són de Tànger).Allí va viure fins que decidí que volia emigrar i aconseguí elpas de l’estret. El nucli familiar estava format pels pares iquatre fills, en principi dos fills grans i tres filles més petites,ja que el fill gran morí abans de néixer el segon i ara enMourat, per tant, és el fill gran.

El pare d’en Mourat va treballar de pescador durant for-ça anys i després es dedicà a traficar amb productes decontraban entre les ciutats de Tànger i de Ceuta. Ara fa mésd’onze anys, el pare va patir una malaltia que encara avui el

Ara per ara aen Nordin no-més el preocu-pa poder obte-nir el permís deresidència i detreball princi-palment perpoder-se gua-nyar la vida,viure sol i aju-dar una mica laseva família.


manté paralitzat i no el deixa reincorporar-se al mercat la-boral. El pare des de llavors no rep cap pensió d’invalidesa,i durant tots aquests anys ha estat la mare qui ha assumitl’economia domèstica de la família treballant en un taller deconfecció de la mateixa ciutat.

En Mourat va anar a l’escola durant set anys, però mal-grat això no sap escriure marroquí amb fluïdesa. Els últimsanys d’escola, gairebé no hi assistia perquè no li agradava,perquè estava desmotivat per qualsevol tipus d’ensenya-ment i perquè intentava ajudar econòmicament la família.Hem de recordar que en Mourat és el fill gran i que, per tant,s’ha sentit sempre responsable de la precària situació de laseva família. Per aquesta raó, quan només tenia 15 anyscomençà a treballar en una planxisteria, a la qual s’incorpo-rà per mitjà d’un conegut del barri. S’hi estigué gairebé 10mesos, començant d’aprenent i cobrant 500 dirhems a lasetmana. Els diners obtinguts del seu salari els donava gai-rebé íntegrament a la seva mare.

Mentrestant, durant els últims anys d’escola i de feina ala planxisteria, en Mourat començà a pensar de la mateixamanera que molts dels seus amics: volia emigrar a Espa-nya. Ho provà durant més de dos anys, baixant cada diadesprés de l’escola o de la feina al port, o bé vigilant algunshotels per intentar amagar-se sota un autobús. Durantaquest temps ho intentà reiteradament sense èxit. Algunesvegades la policia marroquina l’agafà quan ja estava ama-gat sota el camió o l’autobús, li pegà i l’amenaçà de tancar-lo. Una vegada l’amenaça es convertí en realitat i els polici-es el tancaren tres dies a la comissaria, on intentaren iden-tificar-lo; però ell els donà un nom fals perquè no poguessincontactar amb la seva família.

En Mourat no manifestà mai la seva intenció d’emigrar ala seva família, malgrat que possiblement ho sospitessin.Complia les seves obligacions diàries i només en acabat hointentava, gairebé com si fos un joc en què l’objectiu últimera el pas de l’estret. Però arribar a Espanya era una priori-tat en la seva vida. Volia millorar la seva situació, somniavaamb un futur millor del que podria tenir mai en el seu barri. Itambé desitjava, com qualsevol adolescent de la seva edat,viatjar, viure aventures, descobrir noves emocions... Final-ment, quan estava a punt de complir els 16 anys, aconse-guí el seu objectiu. Un capvespre, ell i un amic s’amagarendamunt del dipòsit de benzina d’un autobús. Aquell amaga-tall esdevingué el seu bitllet d’anada a Europa. Allà passa-

En Mourat nomanifestà mai

la seva intenciód’emigrar a la

seva família,malgrat que

possiblementho sospitessin.


ren, sense moure´s, més de deu hores, fins que l’autobúss’aturà en un poble de la província de Granada. Els dosamics compartiren el petit espai de l’amagatall, abraçats,ajudant-se i donant-se escalfor durant tot el trajecte cap aterres espanyoles. Però la seva sorpresa fou descobrir, enbaixar de sota l’autobús, que també hi havia sis nois mésque s’hi havien amagat. Durant el camí no baixaren de l’au-tobús en cap moment, ni tan sols per buscar menjar ni perfer les seves necessitats. Només intentaren dormir per fermés curtes les llargues hores del viatge. Malgrat que enMourat portava damunt dos pantalons, una samarreta idues jaquetes d’esport, passà força fred, ja que tot just co-mençava el mes de juny.

Al poble de Granada (en una estació de servei) on paràl’autobús, en Mourat baixà i alguns turistes de l’autobús l’in-vitaren a prendre un cafè amb llet, a ell, al seu amic i alsseus companys de viatge desconeguts. Després, durantmés de tres dies, en Mourat i el seu amic caminaren per lacarretera, dormiren pel camí i demanaren menjar a les ca-ses que van anar trobant. Van arribar a peu fins a Lorca i entren fins a Múrcia. Uns quants dies més tard, arribaren aAlacant.

Quan feia menys d’una setmana que era a Espanya, enMourat telefonà a la seva família per dir-los que estava bé.La seva mare li va dir que tornés cap a Tànger, però ell vatranquil·litzar-la i li comentà que ja la trucaria la setmanaentrant. A Alacant els dos amics s’hi estigueren tres setma-nes, treballant en el sector de l’agricultura amb emigrantsmajors d’edat. Durant aquest temps estigueren allotjats acasa dels seus compatriotes, i se sentiren més tranquils isegurs, malgrat que seguien pensant en continuar el seucamí, ja que encara no havien arribat prou amunt de la Pe-nínsula.

De fet, l’objectiu d’en Mourat i del seu amic era Ca-talunya, on sabien que hi havia força coneguts del seu barride Tànger que hi havien arribat abans, i de qui, a través deles seves famílies, sabien que els anava tot força bé. Lla-vors van estalviar part dels diners que havien guanyat percomprar-se el bitllet de tren i per comprar-se una mica deroba. Finalment arribaren a Barcelona i van preguntar perla plaça Catalunya, on contactaren amb altres marroquins,els quals els recomanaren que anessin a Santa Coloma deGramenet perquè hi podrien trobar feina, i que no es que-dessin a Barcelona, perquè hi havia massa policia. Durant

La seva sorpre-sa fou desco-brir, en baixarde sota l’auto-bús, que tambéhi havia sisnois més ques’hi havienamagat.

L’objectiu d’enMourat era Ca-talunya, on sa-bia que hi haviaforça conegutsdel seu barri deTànger.


els tres primers dies a Santa Coloma, abans de treballar, enMourat dormí a casa d’un amic major d’edat i amb permísde residència. Al tercer dia, quan estava dinant al bar Atlasque hi ha a la plaça del Rellotge de Santa Coloma (punthabitual de trobada per al col·lectiu marroquí en general),un senyor marroquí se li apropà i li oferí feina en un taller deconfecció.

En Mourat treballà en dos tallers de confecció a SantaColoma de Gramenet durant més d’un any. En el primer hiestigué uns dos mesos. Allí encolava colls i punys, sensetreballar en cap màquina de cosir, i per això guanyava moltspocs diners (un total de 12.000 ptes.).a la setmana, és a dir48.000 ptes. al mes). A més, li donaven allotjament, peròhavia de pagar unes 20.000 ptes. mensuals al bar de Mar-ruecos on anava a dinar i sopar cada dia. En aquesta pri-mera etapa no va enviar mai diners a la seva mare, ja queno li quedava gaire per estalviar. Treballava unes 8 o 9 ho-res diàries. En el taller de confecció hi treballaven quatremarroquins més, majors d’edat, i va millorar una mica laseva situació, ja que tenia les mateixes condicions, i un capque també era marroquí. Després va treballar per al germàdel seu cap anterior, i aleshores no havia de pagar la manu-tenció. A partir d’aquell moment, sí que començà a enviardiners a la seva família, concretament unes 25.000 ptes. almes a través d’un marroquí que viatjava gairebé cada set-mana al Marroc.

En Mourat deixà de treballar al taller de confecció per-què el seu cap no complia el que li havia promès: que li fa-ria l’oferta de treball per poder començar a regularitzar laseva situació a Catalunya. Després d’aquest llarg períodetreballà durant un mes i mig a casa d’un amic que tambétenia un taller, cosint a màquina. Li donava la manutenció il’allotjament, però no li pagava.

Cansat d’això i de veure que no podia regularitzar la sevasituació legal, en Mourat (després de parlar amb altres noisamb la seva mateixa problemàtica) es posà en contacteamb els educadors de carrer de Santa Coloma de Grame-net. Aquests li explicaren el que ells i la Direcció Generald’Atenció a la Infància podien oferir-li. En Mourat hi estiguéd’acord i, acompanyat pels educadors, es presentà a laDGAI. Aquella mateixa nit ja dormia al Centre d’Urgències,amb l’esperança de canviar la seva sort. Al matí següent,de nou a la DGAI, li preguntaren per mitjà d’un mediadormarroquí (en Mourat gairebé no parlava castellà) les seves

En Mourat dei-xà de treballar

al taller de con-fecció perquèel seu cap no

complia el queli havia pro-

mès: que li fa-ria l’oferta de

treball per po-der començar a

regularitzar laseva situació a

Catalunya.


dades personals i la seva història anterior, i el van dur al’hospital a fer-li una radiografia del canell per esbrinar laseva edat. A partir d’aleshores en Mourat va quedar inter-nat durant més de dues setmanes al Centre d’Urgències,sense entendre gaire el sentit de tot allò, malgrat que elseducadors li explicaven que havia d’esperar-se per aconse-guir una plaça en algun centre. Durant la seva estada el seucomportament fou totalment correcte, tant amb els seuscompanys marroquins com amb els educadors. Era cordial,amable i pacient en tot moment. Per aquest motiu, la DGAIva considerar que en Mourat era un bon candidat per entraren un programa socioeducatiu d’inserció amb autonomia.En Mourat estava content d’aquesta decisió, perquè altresnois li havien explicat que assistint a aquest recurs li resol-drien els papers. Quan va parlar amb la seva família (elstrucava gairebé cada setmana des de la seva marxa), elsexplicà que estaria uns sis mesos en un centre, on aconse-guiria el permís de residència i així els podria ajudar millor.Els familiars li aconsellaren de ser un bon noi i de tenir paci-ència. No obstant això, quan només feia dos dies que esta-va en el recurs, un altre noi l’acusà d’haver-lo agredit me-sos enrere. Encara que en Mourat mai no ho va reconèixer,per evitar conflictes i per garantir-li la protecció, va ser tras-lladat un altre cop al Centre d’Urgències, i després d’unesquantes setmanes a un centre d’acollida.

En Mourat no va acabar d’entendre per què l’havien por-tat a aquest nou centre, ja que seguia insistint que ell nohavia fet res. Va estar-hi només uns deu dies, fins que vafugir en companyia d’altres menors. Va tornar a Santa Colo-ma de Gramenet, on molt aviat va tornar a contactar ambels educadors de carrer. Aquests el van convèncer de tor-nar a la DGAI. Però el mateix episodi es va repetir diversesvegades: Centre d’Urgències, Centre d’Acollida i fugida.Quan tornava a la DGAI sempre li deien que només hi haviaplaces lliures al Centre d’Acollida, però en Mourat no voliaanar-hi, no li agradava. Sense veure clar tot allò, el seucomportament al Centre d’Acollida va anant empitjorant, igairebé va provocar un motí dins del centre. Després vaestar-se més de dos mesos al Centre d’Urgències, espe-rant una possible plaça en un centre d’acollida més petit oalguna altra solució. Durant aquest temps el seu comporta-ment va anar canviant, amb força alts i baixos provocats perla inseguretat del seu futur, fins que li van concedir una pla-ça en un Centre Residencial.

En Mourat vaquedar internatdurant més dedues setmanesal Centre d’Ur-gències, senseentendre gaireel sentit de totallò, malgratque els educa-dors li explica-ven que haviad’esperar-seper aconseguiruna plaça en al-gun centre.

El mateix epi-sodi es va repe-tir diverses ve-gades: Centred’Urgències,Centre d’Acolli-da i fugida.


Se’n va anar esperançat cap al nou centre i donant grà-cies a Al·là per haver-li donat la paciència de l’espera. Tam-bé va assegurar als educadors que tornaria a ser dòcil i noaquell amargat dels últims temps. En Mourat va estar mésde cinc mesos al Centre, i des d’allí donava notícies alsseus companys i educadors que havia conegut en la sevaetapa de Barcelona. Els explicava que estava realitzant uncurs de fusteria i fent classes de castellà per millorar-lo. Endefinitiva, estava content, encara que hi havia vegades queli costava estar-s’hi, però hi seguia perquè volia aconseguirel seu permís de residència i aprendre algun ofici per podertreballar. En Mourat, malgrat tot el camí recorregut (algunesvegades molt difícil), no va perdre mai de vista el seu primerobjectiu de venir a Espanya: ajudar la seva família. Peraquesta raó aguantava fidel els passos que li marcaven elsserveis d’atenció a la infància de Catalunya.

Avui en Mourat ha aconseguit el seu permís de residèn-cia. Després del Centre d’Acollida va anar a un Centre Re-sidencial, encara que estava a punt de fer els 18 anys. EnMourat ara ja és major d’edat i està a l’espera d’una plaçaen un pis del Pla interdepartamental per a majors de 18anys de la Generalitat. Per ell ara comença una altra etapade la seva vida. La llei diu que ja ha de fer-se responsabled’ell mateix i que ja no és un infant. La vida li reserva nousprojectes i també noves dificultats...

L’exposició d’aquestes dues històries ens pot aju-dar a reflexionar sobre les circumstàncies i dificultatsque sovint acompanyen els processos migratorisd’aquests menors i que marcaran el seu comporta-ment respecte a la societat d’acollida. Històries en lesquals la vulneració dels Drets de l’Infant és una cons-tant i els interrogants respecte a si tindran “un finalfeliç” segueixen en l’aire. En aquest cas, més quemai, parlem d’infància en risc entenent que risc impli-ca una situació límit que es pot decantar cap a la in-tegració o cap a la marginació. En tot cas és una situ-ació oberta, no resolta, on les oportunitats seran de-cisives per marcar una direcció o una altra. En la me-sura que ens pertoqui, les nostres actuacions seranclaus per decantar aquesta situació de risc.

En Mourat, mal-grat tot el camí

recorregut nova perdre mai

de vista el seuprimer objectiu

de venir a Es-panya: ajudar

la seva família.

En la mesuraque ens perto-

qui, les nostresactuacions se-

ran claus perdecantar

aquesta situa-ció de risc.


Per concloure, una aproximacióal perfil d’aquest col·lectiuMés enllà de les apreciacions genèriques que pro-

posem a continuació, seria contraproduent pretendredescriure tipologies o indicadors específics per aaquest col·lectiu, ja que estaríem creant els instru-ments per etiquetar-lo. Entenem que la informació iels diagnòstics que requereixen els professionalsd’atenció a la infància per treballar amb aquests noisno han de diferir dels que se sol·liciten per a la restade menors autòctons. Segurament només caldrà am-pliar un apartat amb la informació corresponent alprocés migratori (lloc d’origen, any de partida, vincu-lacions amb la família aquí i allà, etc.) ja que són lescircumstàncies, més que uns suposats trets de caràc-ter compartits, les que ens permeten distingir certescaracterístiques comunes en tots ells. Però parlar detrets de personalitat específics d’aquest col·lectiu (talcom s’ha sol·licitat des d’alguna administració), a mésde contraproduent ens sembla un error perillós querespondria a prejudicis de tipus racista. Ens atrevirí-em a respondre si els menors catalans són genèrica-ment extravertits o mentiders, o alegres, o impulsius,o cerebrals o...? Segur que ens seria impossible fer-los cabre tots dins d’una sola d’aquestes etiquetes(per cert, tan poc operatives a l’hora de planificar l’ac-ció educativa).

Encara que ens sembli estrany, allò tan sabut res-pecte a la tendència de les persones a acceptar ladiversitat en el si de la pròpia comunitat, però en ne-gar-la en l’altre i homogeneïtzar-lo, reapareix i enstopem amb professionals que insisteixen a classificarun col·lectiu de manera global, negant-li el dret a laindividualització (dret reconegut en el projecte marcdels centres educatius de la DGAI) i a la particulari-tat.

Seria contra-produent pre-tendre descriu-re tipologies oindicadorsespecífics pera aquestcol·lectiu, jaque estaríemcreant els ins-truments peretiquetar-lo.

Però parlar detrets de perso-nalitat especí-fics d’aquestcol·lectiu enssembla unerror perillósque respondriaa prejudicis detipus racista.


De forma genèrica apuntem algunes conclusionssobre el perfil d’aquests menors, malgrat les diferènci-es internes existents:

J Que són principalment adolescents de sexe mas-culí entre els 15 i els 17 anys tot i que darrerament n’ar-riben de més joves (entre els 11 i 12 anys) sense tantsrecursos personals i, per tant, amb més signes de mar-ginalització.

J Que vénen amb un projecte migratori on funcio-nen dos premisses importants: aconseguir els paperscom a residents europeus per tal d’evitar un retorn in-voluntari, i aconseguir un treball que els permeti comp-tar amb diners per viure i per enviar a les seves famíli-es.

J Que la majoria no eren menors de carrer (desem-parats) al seu país: tot i que manifesten mancances enl’escolaritat o nul·les possibilitats d’inserció laboral ipassen moltes hores fora de casa, al seu país, totscompten amb els referents familiars.

J Que és en els nostres països on esdevenen me-nors de carrer, on es produeix el trencament d’aquestprimer projecte migratori i on comencen a patir les con-seqüències d’una vida al marge de la legalitat.

J Que tot i arribar sols i tenir una gran mobilitat, esforjaran unes relacions grupals molt marcades que sónles que els garantiran la subsistència mentre visquin alcarrer. El grup d’iguals, amb totes les tensions internesi moments de violència que s’hi viuen, és fonamentalper sostenir una certa coherència vital.

Nens al carrer allà, nens del carrer aquíEls mitjans de comunicació i molts professionals

han parlat, de manera una mica sensacionalista i finsi tot paternalista, dels “nens del carrer” o dels “me-nors sense sostre”, o bé dels “menors desemparats”.És important tornar a remarcar que la majoria delsmenors immigrants adquireixen l’atribut de “nens delcarrer” al llarg del procés migratori cap al nostre paísi en descobrir la impossibilitat d’acomplir el seus ob-

La majoria delsmenors immi-

grants adquirei-xen l’atribut de

“nens delcarrer” al llargdel procés mi-

gratori.


jectius o projectes de vida. Però podem afirmar quela majoria d’aquests joves no eren menors del carreral seu país d’origen. Ja hem dit que són fills (la majo-ria) de famílies senzilles, en les quals els fills adoles-cents, en especial els homes, han de col·laborar enl’economia familiar. Una de les maneres de fer-ho és“buscar-se la vida” al carrer, que al Marroc es pot fersense caure en la il·legalitat (venda ambulant, guia tu-rística, petits encàrrecs, etc.), o bé emigrant peraconseguir treball i poder portar diners a casa. Jahem vist com el fracàs del seu projecte migratori i lescondicions socials, econòmiques i legals del nostrepaís els impossibilitaran aconseguir d’una forma ràpi-da i normalitzada aquest objectiu de treballar per en-viar diners als seus familiars. Vagar per diverses ciu-tats anirà carregant aquests nois d’experiències ne-gatives, viscudes en l’anonimat i la clandestinitat delscarrers, on subsisteixen dia a dia i van perdent la il·lu-sió del primer projecte que els va fer marxar de casa.S’han convertit, ara sí, en nens del carrer.

És important, doncs, fer aquesta distinció, ja quemarcarà les possibles actuacions: és diferent acollir iendegar un projecte educatiu amb un menor acabatd’arribar, en qui les marques del carrer encara sónlleus i el projecte inicial encara és força intacte i, pertant, la voluntat de millorar i d’obrir-se camí es pot re-cuperar, que iniciar el procés d’actuació amb jovesque han anat acumulant fracassos i decepcions. Ambaquests la inserció també pot arribar a ser possible,però caldrà desconstruir més barreres. Insistim queen la seva infància la majoria d’aquests nois han vis-cut relacions afectives positives i, per tant, podencomptar amb els recursos personals necessaris persostenir un projecte tan arriscat com el d’emigrar solsa un país desconegut i fer front a les dificultats queels vagin sorgint.

Afirmar d’entrada, com s’ha fet en algunes ocasi-ons, que aquests menors presenten tantes carències

La majoriad’aquests jovesno eren me-nors del carreral seu paísd’origen.

Vagar per diver-ses ciutats ani-rà carregantaquests noisd’experiènciesnegatives, vis-cudes en l’ano-nimat i la clan-destinitat delscarrers.S’han convertit,ara sí, en nensdel carrer.


i dificultats socials que són inintegrables a la xarxanormalitzada d’atenció a la infància, seria justificarque per a ells n’hi ha prou amb actuacions assistenci-als o de contenció i control i que ens oblidem de feresforços per facilitar-los una integració social plena.

Resum

Per la gran mobilitat d’aquest col·lectiu, entre ciutatsde l’Estat espanyol i també d’Europa, és difícil establirxifres exactes. Es constata, però, que no s’ha tornat aarribar al volum inicial de nois al carrer (uns 200 segonsla premsa al setembre del 1999) gràcies a una majorfluïdesa en el circuit d’atenció, que va articulant respos-tes més ràpides i més a mida. Hi segueix havent, però,un grup reduït de nois no institucionalitzats i en situacióde marginalitat greu pels carrers de Barcelona i altresciutats catalanes.

J Si bé aquí viuen al carrer, no responen a la imatgedels “nens del carrer” al Magrib: els nens del carrer des-emparats, que viuen una situació de marginació extre-ma al Marroc (drogues, delinqüència, malalties, aban-dó) no estan en condicions d’emprendre l’aventura del’emigració clandestina. No arriben a Europa.

J A les ciutats marroquines, com en moltes altresciutats mediterrànies, hi ha molts nens al carrer des delmatí fins al vespre, però que tenen uns referents famili-ars, una casa on anar. Aquests no són menors desem-parats, tot i que passen al carrer la major part del diajugant, badant, buscant-se la vida, convivint... El carrerés el seu principal espai de socialització. La majoriad’infants marroquins, igual que molts nens de poble acasa nostra, no sabrien imaginar la vida tancats a casa.Aquest hàbitat els dóna autonomia, capacitat de deci-sió, agilitat..., i aquells que ja s’han fet la idea de mar-xar és on esperen l’oportunitat per saltar l’estret.

J El context que afavoreix aquesta emigració enmenors d’edat és el de la poca convicció en les possi-bilitats de canvi d’un entorn on les migracions del campa la ciutat estan fent trontollar les estructures familiars,amb la consegüent crisi d’autoritat i transformacions en


els rols tradicionals. Els barris perifèrics de les gransciutats no compten amb els serveis mínims, la precari-etat laboral o l’atur té una gran incidència, les llibertats,igual que altres drets fonamentals, no estan del tot ga-rantides...

J Al marge de les dificultats socials, econòmiques iculturals que ha de superar tot immigrant, el projectemigratori que ideen aquests nois en marxar topa aquíamb una gran barrera: la legal. La Llei d’estrangeria, laLlei de protecció de menors i la Llei d’escolaritzacióobligatòria fins als 16 anys els impedeixen posar-se atreballar legalment tot just arribar.

J El carrer accelera els processos de marginalitza-ció pel fàcil accés a la delinqüència, la venda i consumde drogues, etc. Estem plantejant un temps transitorique esdevé una etapa clau en què la marginalitat tem-poral, pròpia al que experimenta tot immigrant en la pri-mera fase del seu procés d’adaptació, pot convertir-seen una “marginalitat permanent” molt més difícil d’abor-dar. El repte de les accions socioeducatives és justa-ment evitar que aquesta marginalitat es perpetuï.

2. Altres col·lectius propers:catalans d’origen magribí, jovesimmigrats de 18 anys.Diferències i similituds.

2.1 Adolescents de segona generació

Tot i que a primer cop d’ull costa distingir-los, notots els joves magribins que veiem pels carrers deBarcelona, o d’altres ciutats properes, pertanyen algrup d’adolescents menors d’edat que han emigratsols des del seu país. És més, aquests són una fran-ca minoria entre el gruix d’adolescents catalans depares magribins que o bé han nascut a Catalunya obé hi han arribat de ben petits. Aquests immigrats desegona generació segurament tenen molt poquescoses en comú amb els adolescents nouvinguts, mésenllà que els pares d’uns i altres són d’origen magri-

Tot i que a pri-mer cop d’ullcosta distingir-los, molt pocsdels joves ma-gribins que ve-iem pels car-rers pertanyenal grup d’ado-lescents me-nors d’edat quehan emigratsols des delseu país.

Aquests immi-grats de sego-na generaciósegurament


bí. Aquests joves catalans només coneixen el Marrocper les referències dels pares i els viatges a l’estiu,però han anat a l’escola d’aquí, parlen castellà i cata-là, tenen els amics aquí i es mouen, es vesteixen, esdiverteixen i comparteixen els gustos amb ells. Domi-nen uns codis comuns: els de la societat catalana, imiren de fer-los compatibles amb el que han aprèsde casa i que té ressonàncies àrabs o berbers.

Cal remarcar, doncs, el fet que un jove català filld’immigrats marroquins té molts més punts de con-tacte amb la resta de joves catalans que amb aquests“nois del carrer” ja que:

J Ells no han escollit el viatge.J Ells no s’han separat de les seves famílies, i jus-

tament els conflictes generacionals propis de l’ado-lescència els viuen amplificats perquè s’hi afegeixenles tensions derivades de la disparitat de referentsculturals.

J Entre els adolescents de segona generació tro-bem nois i noies i, per tant, connotacions lligades algènere que en el cas dels menors que vénen sols noapareixen perquè es tracta exclusivament de nois.

J Ells viuen les dificultats d’inserció social deriva-des de les dificultats d’inserció dels seus pares a lasocietat d’acollida. La precarietat de la feina, de l’ha-bitatge, la poca estabilitat dels permisos legals a Es-panya, etc. són circumstàncies que marcaran la sevavida d’adolescents, i que potser en alguns casos estraduiran en conflictes a l’escola, en conductes aso-cials pel barri, en episodis personals força crítics, etc.

Com a punts en comú entre aquests dos col·lectiusdestacaríem els següents:

J Tant pels uns com pels altres tenir regularitzadala situació legal al país i trobar feina (tenir diners) sónels objectius prioritaris.

tenen molt po-ques coses encomú amb els

adolescentsnouvinguts.

Un jove catalàfill d’immigratsmarroquins té

molts méspunts de con-

tacte amb laresta de joves

catalans queamb aquests

“nois delcarrer”.


J Uns i alguns dels altres (una minoria) sovint esreuneixen al barri del Raval, fet que els ha posat encontacte i que ha possibilitat que nois i noies fills d’im-migrats, que estaven passant per situacions crítiquesa casa, trobessin en els grups de joves del carrer unespai per desfogar-se, per identificar-se amb unsnois valents i capaços d’arriscar la vida, i per compar-tir amb ells la vida al límit de la legalitat. Costa de ge-neralitzar, ja que cada trajectòria particular és dife-rent, però cal dir que malgrat que es donin aquestsencontres, els adolescents que tenen les seves famí-lies aquí acostumen a avançar per camins més nor-malitzats que la resta, i sobretot no són acollits pelsistema d’atenció a la infància amb la celeritat ambquè ho són els altres.

El perill d’aquest encreuament en les trajectòriesd’uns i altres és que els joves fills de magribins, queja per si mateixos són dipositaris dels estereotips ne-gatius que la nostra societat construeix cap als “mo-ros” i dels estereotips a l’entorn dels “grups de jovesviolents”, es veu afectat per l’alarma que han generatels “menors del carrer” amb els quals no tenen res aveure.

2.2 Majors de 18 anys

Tots som conscients de les dificultats d’inserció perles quals passen els nois i les noies que han estattutelats per la DGAI, quan compleixen la majoriad’edat i deixen una situació de protecció (a vegadesfins i tot de sobreprotecció) per passar a una autono-mia forçosa i absoluta. Aquest salt a la independèn-cia, que si hi ha sort es pot fer acompanyat pels re-cursos que ofereix el Pla interdepartamental per amajors de 18 anys, és un moment complicat ja que eljove ha de resoldre la qüestió del treball, de l’habitat-ge, els espais de sociabilitat i formació, etc. No cal dir

El perilld’aquest en-creuament enles trajectòriesd’uns i altres ésque els jovesfills de magri-bins es veuenafectats perl’alarma i l’es-tigmatitzacióque han gene-rat els “menorsdel carrer” ambels quals no te-nen res a veure.


que si les circumstàncies són d’irregularitat en el per-mís de residència i de treball, de desarrelament en elsentit de trobar-se lluny de la família i de la possiblexarxa de suport que qui més qui menys dibuixa en elseu barri, de dificultats comunicatives perquè s’ha ar-ribat fa poc temps i no es domina l’idioma, etc., la porde viure sol i no poder-se’n sortir creix.

És alarmant la situació d’un gran nombre de jovesmagribins (no tots van arribar com a menors) que ac-tualment es troben sense els permisos en regla i no-més compten amb els ajuts de serveis socials persobreviure –o, evidentment, del que vagin trobant enl’economia submergida, les activitats il·legals o les fei-nes més precàries del mercat laboral–. Uns ajuts que,des de serveis socials, no sempre són els adequatsja que no estan previstos per a joves sense família oadscripció territorial. Ho podem explicar amb unaimatge ben clara: als menjadors o albergs, al costatdels clients habituals (persones grans, indigents, ambproblemes greus de salut mental i amb historials demarginació força cronificats), s’hi asseuen joves im-migrants, també degradats per la precarietat de l’ha-bitatge i per la manca de recursos de subsistència,però amb un perfil molt diferent: són joves, poden tre-ballar i tenen, o tenien, un projecte de futur en aques-ta societat.

Per fer front a aquesta situació no n’hi ha prou ambles iniciatives que s’estan posant en marxa des de lesentitats: cal una voluntat política real per donar unaresposta integral als joves majors d’edat que passenper dificultats socials. En cas contrari, només estemposant pedaços a una situació que pot degenerar ifer-se cada cop més insostenible.

La xarxa de serveis socials19 actual, tot i tenir unsserveis específics per a persones sense llar, no estàatenent la situació d’aquests joves, que s’estan que-dant al carrer, participant en les dinàmiques pròpies iamb les característiques pròpies dels joves autòctons

És alarmant lasituació d’un

gran nombre dejoves magribinsque actualmentes troben sen-

se els permisosen regla i

només comp-ten amb els

ajuts de serveissocials persobreviure.

Cal una volun-tat política realper donar unaresposta inte-gral als jovesmajors d’edat

que passen perdificultats

socials.


que ja eren al carrer. Concretament, els serveis alsquals poden adreçar-se aquests joves immigrantsmajors d’edat i en situació administrativa irregular sónels següents:

J Educadors de medi obert: equip de dos edu-cadors que depenen de l’Ajuntament de Barcelona,amb l’encàrrec de fer la detecció i la diagnosi de lasituació dels menors indocumentats i no acompa-nyats al carrer, i d’atendre també els que ja han fet 18anys. Actualment detecten que el nombre de majorsd’edat supera el dels menors.

J Oficina permanent d’atenció social: servei del’Ajuntament que atén persones sense sostre que notenen una ubicació territorial definida a la ciutat. Enaquests moments l’atenció que poden donar a jovesindocumentats que viuen al carrer és d’informaciópuntual: els adrecen al SAIER, si no és que es tractiun cas urgent. No fan seguiments.

J SAIER: Servei d’Atenció a Immigrants i Refugi-ats de l’Ajuntament de Barcelona. Està gestionat perentitats diferents que ofereixen serveis complemen-taris.

En aquests moments Creu Roja, que fa l’atenciósocial, ha d’atendre tota persona estrangera que arri-ba, sense documentació ni domicili. Es poden donarrespostes amb un mínim seguiment però no a totesles persones. Actualment, a causa de l’augmentconstant d’aquestes situacions, només pot atendrecol·lectius “vulnerables”, famílies amb nens petits omalalts. Així, doncs, els joves indocumentats al car-rer són el col·lectiu més desatès.

J Espai d’acollida de Càritas: espai de primerad’acollida a persones sense sostre o que siguin desde fa menys de tres mesos al nostre país (immigrantsd’arribada recent sense domicili fix), plantejant sem-pre l’orientació i/o el traspàs al territori corresponenten un període curt de temps. Per les característiques


dels nois i de la situació que viuen és difícil el segui-ment continuat des d’aquest servei.

J Càritas. Al-Qàntara – Adam: s’hi atenen els jo-ves indocumentats que són al carrer amb la condicióque hagin passat pel centre de dia de menors. S’hiofereix una atenció global i de procés. En aquestsmoments també s’hi fan primeres acollides de jovesadreçats per altres nois que s’atenen al projecte:quan se’ls troben al carrer, aquests són derivats alsrecursos existents de la xarxa. Es va detectant que hiha molts nois que estan sense atenció a la ciutat.

J Pla interdepartamental per a majors de 18anys: pot atendre joves que han estat tutelats per laDGAI quan eren menors. Prioritza els joves extute-lats amb permís de residència i fàcil inserció laboral;no compta amb recursos suficients per poder atendretotes les situacions, sobretot de joves indocumentats.

J Casal d’infants del Raval: l’entitat no comptaamb un projecte exprés dedicat a l’allotjamentd’adults immigrants sense llar, però ofereix atenció ajoves immigrants sense llar que s’han fet majorsd’edat en contacte amb el projecte “Marhàba” adre-çat a menors no acompanyats. En el marc dels pro-grames per a joves en risc de l’entitat, se’ls ofereixformació ocupacional, inserció laboral i aprenentatgede la llengua. S’ha fet una prova pilot amb set jovesd’acolliment en pisos compartits d’estudiants o ambfamílies, valorada satisfactòriament. Properament esconstituirà en projecte.

Per tant, en un primer nivell, la xarxa de serveissocials actual està donant atenció puntual a la neces-sitat d’assistència, ofereix espais de menjar i la co-bertura de necessitats bàsiques, però no resol de for-ma estable altres necessitats com són la ubicació, lareelaboració d’un projecte personal, l’acompanya-ment en la inserció, etc. Per tant, no garanteix un pro-cés posterior.

En un primernivell, la xarxade serveis so-

cials actualestà donant

atenció puntuala la necessitatd’assistència,però no resol

de forma esta-ble altres ne-

cessitats.


La situació de risc personal s’agreuja amb el tempsi l’acumulació de situacions conflictives sense aten-ció global i de procés porta a consolidar actuacionsde risc quotidianes. Sense ser alarmistes, estem de-finint una situació molt greu i complexa d’abastar idefinir en la qual intervenen tant factors personalscom socials i de resposta ciutadana, com de políti-ques públiques d’inserció.

Resum

J Més enllà de l’aspecte físic i del fet de ser fills depares magribins, els nois i noies de l’anomenada sego-na generació d’immigrats tenen molt poques coses encomú amb els adolescents nouvinguts, que són unafranca minoria dins del col·lectiu d’origen magribí.

J És delicada la superposició d’aquests dos col·-lectius pel que fa a l’acumulació d’estereotips negatius(el dels “moros”, el dels “joves violents”) i per l’alarmasocial i el rebuig que poden patir.

J Actualment, entre els joves immigrants que es tro-ben al carrer n’hi ha més de majors d’edat que de me-nors.

J És especialment preocupant la situació d’aquestsjoves perquè ja no tenen accés a dispositius d’atencióque considerin tant la dimensió assistencial com l’edu-cativa.

J La xarxa de serveis socials actual només pot ofe-rir respostes puntuals i dirigides a cobrir les necessitatsmés bàsiques d’aquests joves. No hi ha programes in-tegrals de joventut que tinguin en compte aquesta situ-ació de marginalitat, que queda equiparada a la delsadults sense sostre.


3. El paper de la comunitat:imatges i respostes de la societatd’acollida20

L’arribada de fluxos migratoris procedents de paï-sos extracomunitaris ha esdevingut, en els darrersanys, una de les característiques de la nostra socie-tat. Aquest fet ha comportat la presència de nouscol·lectius, caracteritzats per les diferències culturals.Immigració, per tant, ens porta a parlar de diversitatcultural. La diversitat, però, no és una qualitat delsimmigrants, no és un atribut dels col·lectius minorita-ris. Ningú no és divers o diferent sinó és en relacióamb algú altre. De la mateixa manera que quan par-lem d’immigració en termes generals, la integraciód’aquest col·lectiu d’immigrants, els menors, no con-sisteix en la seva assimilació, sinó en l’assolimentd’unes capacitats que els permetin esdevenir partici-pants actius en la vida econòmica, social, cívica, cul-tural i espiritual del país d’immigració. En paraules deJosep Martí:

Integració no vol dir assimilació. Integració vol dir el fetd’aconseguir la capacitat funcional com a membre ple dinsd’una col·lectivitat. (...) pressuposa continus processosd’adaptació que es produeixen davant l’estímul i repte denoves situacions. I en aquest sentit, també els consideratsautòctons han de continuar adaptant-se, entre altres coses,als canvis que impliquen la vinguda a la societat de nousmembres que són portadors de diferents esquemes cultu-rals. Tots ens hem d’anar integrant21.

Podem considerar, doncs, que la societat d’acolli-da té una responsabilitat en els processos d’integra-ció d’aquest col·lectiu, com de la resta. Però en unsentit dinàmic: no es tracta de “tolerar” o d’acceptar”,sinó d’integrar-se al nou paisatge social que confor-ma la presència de grups diferents. I aquesta integra-ció de la societat d’acollida a la nova realitat passa,

La integraciód’aquest

col·lectiu d’im-migrants, no

consisteix en laseva assimila-

ció, sinó enl’assoliment

d’unes capaci-tats que els

permetin esde-venir partici-

pants actius enla vida econò-

mica, social,cívica, cultural i

espiritual delpaís d’im-migració.


en primer lloc, per la modificació de les percepcionsque hi ha dels diferents col·lectius, percepcions quehabitualment són fruit de prejudicis més que no pasd’observacions o experiències reals.

Parlar de diversitat (de qualsevol diversitat) és par-lar de contacte entre els diferents grups. Però com esprodueix aquest contacte? Quins condicionamentspsicològics tenim per acceptar la presència de l’altreen l’espai comú? Per entendre-ho cal analitzar elsmecanismes i processos que participen en la percep-ció de l’altre.

En el cas dels menors immigrants, però, hi ha unfet afegit d’importància fonamental. Podem conside-rar que la percepció que des de la societat d’acollidatenim d’aquests joves comparteix molts elementsamb la percepció que tenim de la resta d’immigrants.Però aquest col·lectiu específic presenta una particu-laritat. No només formen part d’un col·lectiu d’immi-grants (precisament del qual hi ha una percepció mésnegativa: els magribins), sinó que, a més, formen partd’un altre col·lectiu estigmatitzat: la infància i l’adoles-cència en risc. Aquest són dos elements que condici-onen fortament la percepció que la societat d’acollidaté d’aquests menors i, en conseqüència, les respos-tes i les actituds que tenen els ciutadans i ciutadanescap a aquest col·lectiu. Dos elements, per tant, quecondicionen el contacte.

La percepció de l’altreLa percepció dels altres, de l’altre, sempre es fa en

relació amb el nosaltres, el jo. I en aquest procés in-dividual de reconeixement de mi mateix i del meugrup i de l’altre i el seu grup, tenen un paper fona-mental les identitats, col·lectives i individuals, i elsprejudicis. La percepció de l’alteritat sempre estàsubjecta als prejudicis que la psicologia social ano-mena prejudicis ètnics o socials, i aquest fet està es-tretament relacionat amb la creació de les nostres

Es tracta d’uncol·lectiu queacumulaesteriotipsnegatius: perser immigrantsmagribins,“menors”, i perser “infànciaen risc”.

La percepcióde l’alteritatsempre estàsubjecta alsprejudicis èt-nics o socials.


identitats grupals. Cadascú de nosaltres, a més d’unaidentitat individual, en té diverses de grupals que moltsovint recorren a l’oposició i la contraposició amb l’al-tre per definir-se. Com diu Amin Maalouf:

Sovint la identitat que hom proclama es calca –en nega-tiu– damunt la de l’adversari22.

Per tant, parlar de conflictes intergrupals és parlard’identitats, perquè rebutjar o acceptar els altresidentificant-los com a grup és “identificar-me a mi”com a un altre grup, que en molts casos es defineixnomés per contraposició. Aquesta és una qüestió fo-namental que cal tenir en compte a l’hora de plante-jar-nos la imatge que tenim dels altres.

Els prejudicis en la percepció de l’altreLa percepció de l’altre des de la nostra pròpia iden-

titat està subjecte als prejudicis i les actituds que se’nderiven. Segons la definició clàssica, un prejudici se-ria “un sentiment favorable o desfavorable vers unobjecte o una persona anterior o no basat en una ex-periència real23”. Els prejudicis dirigits contra determi-nats grups socials o culturals són el que la psicologiasocial anomena prejudicis socials o ètnics, i que esdefineixen com el sentiment desfavorable vers unapersona que pertany a un grup a causa de la perti-nença a aquest grup, suposant que té les qualitatsatribuïdes al grup, amb indiferència dels fets que pu-guin contradir-ho24.

Segons la psicologia social, els prejudicis no actu-en com una forma del pensament dirigit o racional, ésa dir, no actuen com un raonament, sinó com una for-ma de pensament autístic. Per tant, el prejudici no ésun raonament basat o derivat d’una experiència, sinóque s’assembla més a un sentiment; té un compo-nent afectiu molt important. Aquest és un fet clau quecal tenir en compte sempre que es vulgui parlar de la

El prejudici noés un raona-ment basat oderivat d’unaexperiència,

sinó que s’as-sembla més aun sentiment;té un compo-

nent afectiumolt important.


modificació dels prejudicis: els prejudicis no es podenvèncer sense una resistència emocional.

Així, doncs, percebem els altres en funció de laimatge (categoria) d’ells que tenim formada, els con-tinguts de la qual són estereotips25 ja que normalmentno hi tenim una experiència prèvia. La imatge que te-nim, per tant, és un prejudici.

Imatges sobre immigrants magribinsEn les nostres societats urbanes occidentals, ac-

tualment hi ha un altre evident: l’immigrant. Però l’im-migrant en el sentit contemporani del terme: l’extra-comunitari. I a casa nostra, de totes les cares que pottenir l’immigrant, n’hi ha una que sembla que és es-pecialment desagradable: la del magribí. Manuel Del-gado, a la seva obra Diversitat i integració, ho explicamolt bé quan diu que “No tots els immigrants, però,apareixen afectats d’un mateix grau d’immigritat26.Certament, sembla que hi ha diferents graus, que n’hiha alguns que són més immigrants (amb totes lesconnotacions negatives que això comporta) que d’al-tres. I segons la categorització del mateix Delgado,no hi ha dubte que, en principi, els magribins i en ge-neral tot el col·lectiu de gent que agrupem sota la ca-tegoria de “moros” són “immigrants totals”. Dins d’a-quest grup, tots els que tenen una situació irregular,que viuen en certa manera fora de la legalitat, pre-sentarien “nivells molt alts, fins i tot inacceptablesd’immigritat27”. Aquest és el cas dels menors no a-companyats.

Segons el Colectivo IOÉ, a La immigració estran-gera a Catalunya28 parlant de la percepció que hi hadels immigrants a Catalunya (segons un estudi delCentre d’Investigacions Sociològiques de l’any 1989),els àrabs serien “endarrerits”, “cruels”, “ganduls” i “al-tres”, i no serien ni “honrats” ni “fiables”. En relació ales opinions recollides sobre altres col·lectius, aquestseria el grup ètnic més mal considerat. Tampoc cal

En relació a lesopinions reco-llides sobre al-tres col·lectius,el magribí seriael grup ètnicmés mal consi-derat.


recollir aquí tota la llista d’imatges negatives que exis-teixen sobre aquest col·lectiu en la societat catalana.Malauradament, tots i totes en tenim moltes al cap idiàriament podem escoltar-les als mitjans de comuni-cació (tot i la pretensió d’objectivitat i imparcialitat querepresenta que tenen), a casa, al carrer, a la feina...Ara bé, que les imatges negatives que hi ha d’aquestcol·lectiu habitualment siguin fruit de prejudicis, no voldir que la convivència amb aquest col·lectiu no pre-senti cap tipus de conflictivitat. Ben al contrari: el cor-rent d’opinió desfavorable a la immigració és el queatia el foc en moments d’exaltació racista. Podem fermemòria i pensar en els actes violents d’El Egido, deTerrassa o fins i tot en les patrulles urbanes, de crea-ció recent a Ciutat Vella, dirigides clarament contraels menors magribins “del carrer”.

Imatges sobre infància en riscLes enquestes sobre seguretat ciutadana ens

aporten una altra dada inquietant: el que fa més porals ciutadans i genera més sensació d’inseguretatsón les “bandes juvenils”: els grups de joves violents,de barris marginals, que mostren conductes gratuïta-ment agressives. Conceptes com abandó, maltracta-ment infantil, infància en risc, absentisme escolar,desestructuració, consum de drogues, conductes vi-olentes, abusos, etc., que causen malestar a la soci-etat, s’associen, a vegades de forma força gratuïta, agrups d’adolescents aparentment “descontrolats”. Enla diana de tots els possibles sectors que acumulenaquests qualificatius es troben, evidentment, els“nostres nens de carrer”.

El coneixement és l’única arma contra el prejudicio els rumors erronis. Donar informació cada cop mésprecisa i concreta que permeti distingir cada tipus desituació, parlar de les persones pel seu nom, discer-nir entre els problemes socials i les dificultats perso-nals, donar a conèixer les actuacions públiques al

El correntd’opinió desfa-vorable a la im-

migració és elque atia el foc

en momentsd’exaltació

racista.

El coneixementés l’única armacontra el preju-

dici o els ru-mors erronis.


respecte, desmentir opinions o valoracions que circu-len i adopten la categoria de veritats són accions queens poden ajudar a contrarestar el pes d’aquestesimatges construïdes.

3.1 Les xarxes de suport

En tots els processos migratoris són fonamentals lesxarxes de suport que especialment els mateixos col·-lectius immigrats suposen per als nouvinguts. En la ma-joria de casos, l’immigrant arriba al nou context gràciesals contactes i al suport d’altres immigrats amb qui hatingut contacte des del país d’origen: un familiar, un veí,un company de treball, etc. són les peces clau d’aquestentramat. Aquestes xarxes proporcionen no només in-formació sobre com arribar i què fer un cop són aquí,sinó també acolliment en el primer moment de l’arribada(és habitual que els primers dies o setmanes l’immigrantnouvingut s’estigui a casa d’algun parent o amic), su-port per trobar feina i habitatge així com també suportpsicològic i emocional.

L’arribada d’un immigrant al nou context, que des-coneix, implica una sèrie de dificultats per desenvo-lupar-se a tots els nivells. L’acolliment de la comuni-tat d’origen que estigui establerta en el nou lloc, pertant, és fonamental. És per això que són molt impor-tants els lligams familiars, d’amistat i fins i tot de pro-cedència (molt sovint qui pot ajudar és algú de lamateixa zona, encara que no hi hagués un coneixe-ment previ). Ara bé, una de les especificitats delsmenors immigrants és, almenys aparentment, la ine-xistència d’aquestes xarxes de suport. És a dir, el fetd’emigrar sols, sense referents adults, implica moltsovint que a la seva arribada al país d’acollida no si-guin capaços d’establir contactes amb referents quepuguin actuar de la manera que comentàvem. Laseva situació específica, a més, fa que sovint l’esta-bliment de relacions amb adults, siguin o no magri-

Les xarxes desuport propor-cionen no no-més informa-ció, sinó tambéacolliment en elprimer momentde l’arribada,suport per tro-bar feina i habi-tatge així comtambé suportpsicològic iemocional.

Una de les es-pecificitats delsmenors immi-grants és, al-menys aparent-ment, la inexis-tència d’aques-tes xarxes desuport.


bins, estigui sempre sota sospita. La seva situació dedesemparament els fa especialment vulnerables al’acció de les màfies i de l’extorsió de qualsevol adult.

En aquest sentit, el grup de menors mateix moltesvegades es constitueix en una xarxa de suport. Quanun dels menors arriba, entra en contacte al carrermateix amb altres joves en la mateixa situació. Elgrup d’iguals que constitueixen moltes vegades potser qui orienti el nouvingut per adaptar-se al nou con-text, li proporcioni la informació necessària per a laseva subsistència i, en un sentit similar al que comen-tàvem abans, l’aculli i li doni també suport emocional.

La participació d’aquests menors en algunes asso-ciacions també es podria interpretar en el mateix sen-tit. Per exemple, la participació d’aquests menors enles activitats del programa de menors de l’AssociacióSòcio-Cultural Ibn Batuta29 ha permès que entressinen contacte amb altres immigrants del mateix origeni, ja fora del context específic de les activitats desti-nades a ells, que poguessin participar en altres acti-vitats i espais amb referent culturals magribins. Du-rant el mes del ramadà, per exemple, des d’aquestaassociació es va oferir als menors la possibilitat detrencar el dejuni prescriptiu tres dies per setmana. Laresta de dies feien el trencament del dejuni als cen-tres del circuit habitual. La presència dels menors al’associació durant aquest període tan significatiu perals musulmans va suposar fonamentalment dues co-ses: en primer lloc, se’ls va oferir la possibilitat d’uncontext distès i tranquil, amb els seus referents cultu-rals d’origen i amb altres joves d’origen immigrat(que, almenys momentàniament, esdevenien el seugrup d’iguals); i, d’altra banda, la possibilitat d’inte-grar-se en la normalitat de l’entitat, en no tractar-sed’una activitat exclusiva per a ells. A partir d’aquestaexperiència, alguns dels menors van continuar ananta l’associació amb tota normalitat, com qualsevol al-tre soci.

El grup de me-nors mateix

moltes vegadeses constitueix

en una xarxa desuport.

La participaciód’aquests me-nors en algu-nes associa-

cions també espodria interpre-tar en el mateix

sentit.


En aquest sentit, l’ASCIB, com altres entitats d’im-migrants, també pot fer una tasca de suport a a-quests jove, no només oferint-los els serveis que elsfaciliten la integració, sinó també oferint-los aquestsuport emocional, aprofitant els referents culturalsd’origen.

També es podria considerar que la resta de serveisals quals accedeixen els menors (o almenys alguns)poden actuar com a xarxa de suport, tot i que difícil-ment hi pot haver un tracte d’iguals, ja que es tractade professionals que estan oferint un servei. El casdels voluntaris (per exemple, els que agrupa la Plata-forma Ciutadana) pot apropar-se més a la idea de lasolidaritat espontània que sustenta tota xarxa de su-port. Seguiria mancant, però, el component de reci-procitat en la relació d’ajuda, que només trobem en-tre el grup d’iguals.

3.2 Associacions d’immigratsi participació cívica

Ens podríem qüestionar fins a quin punt la partici-pació d’aquests joves en les associacions d’immi-grats exclusivament no va en detriment de la seva in-tegració. Ara bé, prenent les paraules de Teresa Lo-sada, “cal que la integració es faci des de la pròpiaidentitat, tan necessària en el pla psicològic com enel pla social30”. Contràriament al que es pugui pensar,el fet de reforçar la pròpia identitat cultural facilita laintegració i, per tant, la participació en entitats quepermetin la identificació amb altres persones en unaclau cultural és positiva.

Això no vol dir que calgui crear mesures específi-ques per a aquests joves, prioritzant sempre la qües-tió cultural, com ja hem dit repetides vegades enaquest document, ni de bon tros. És evident que, perintegrar-se, els menors han d’accedir als recursosnormalitzats i que la seva participació en qualsevol

En el suportprofessional ovoluntari queofereixen lesentitas, hi man-ca el compo-nent de recipro-citat en la rela-ció d’ajuda, quenomés trobementre el grupd’iguals.


espai no exclusiu per a ells és positiva. Però no obli-dem tampoc que són immigrants i que, com tothom,tenen dret a les xarxes de suport que comentàvemen l’anterior apartat i a desenvolupar una part de laseva capacitat de sociabilització en un entorn que elsresulti familiar.

Participació en associacions d’immigratsLes activitats que es ressenyen en la 2ª part, pro-

mogudes per l’Associació Ibn Batuta per als menorsimmigrants, són un bon exemple de per on es podriamoure aquesta participació.

Resum

J La societat d’acollida té una responsabilitat en elsprocessos d’integració d’aquest col·lectiu, però en unsentit dinàmic: no es tracta de tolerar o acceptar sinód’integrar-se, adaptar-se mútuament, a un nou paisat-ge sociocultural que conforma la presència de grupsdiferents.

J Dos elements condicionen la percepció que té lasocietat d’acollida d’aquest col·lectiu: formen part delgrup d’immigrats més estigmatitzat, els marroquins, ialhora d’un grup que genera molta alarma social, elsadolescents en risc. Per tant, acumulen un seguit deprejudicis negatius que caldrà desfer sobre la base delconeixement.

J El fet d’emigrar només comporta, en la majoriadels casos, la inexistència d’una xarxa de suport (per-sones adultes que ja estan integrades a la societat dedestí i que ajuden el nouvingut en el primer temps del’arribada), més enllà del grup de joves amb què ràpi-dament contacten a la plaça Catalunya.

J Els recursos existents, les associacions d’immi-grats i les agrupacions ciutadanes poden suplir, ara perara, aquesta manca de contactes inicials i fer de pontentre el noi nouvingut i la societat d’acollida, per bé queli seguiran mancant les relacions espontànies i recípro-ques, que són les que realment li proporcionaran unaintegració plena (no dependent).


3.3 La Plataforma Ciutadana en Defensadels Menors Immigrats Desemparats

Assun Llena i Eva Fernàndez,

membres de la Plataforma en Defensa dels MID

El setembre de 1999, en Festa Major, es produeixla detenció i el tràmit de repatriació d’un jove magribíindocumentat veí de Barcelona. Aquest jove haviaviscut al carrer durant mesos, essent menor, en terri-tori estatal espanyol, i estava acollit des de feia tempsper una família barcelonina. El fet provoca la solidari-tat de 20 entitats ciutadanes i de nombroses perso-nes, que aconsegueixen aturar el tràmit de repa-triació i prenen la iniciativa d’apadrinar-lo per a laconsecució de la documentació del jove. És la prime-ra experiència d’organització ciutadana per defensarels drets dels menors i els joves immigrats desem-parats.

L’octubre de 1999 un grup de ciutadanes i ciuta-dans, amb la companya Henriette Llopis Falcón, té lainiciativa de convocar persones i entitats diverses eldimarts a la nit a una trobada a la plaça de Catalunyade Barcelona, lloc habitual de reunió dels menors ijoves immigrats desemparats de l’àrea metropolitanade Barcelona. La intenció de la trobada era de com-partir tots plegats una estona amistosa, aconseguirun apropament no hostil als nois i donar-los a conèi-xer una altra cara de la nostra societat. Es preveial’inici del ramadà musulmà i es volia que els nois tren-quessin el dejuni preceptiu en companyia de gentamiga. A partir d’aquesta31 data i fins avui dia es man-té aquesta trobada, tot i els canvis esdevinguts i quel’han afectada.

Aquesta trobada va ser un factor fonamental per ala conscienciació de la ciutadania sobre la situaciód’aquests menors i joves i la consegüent constitucióde la Plataforma Ciutadana en Defensa dels MenorsImmigrats Desemparats. En virtut de la Convenció

L’octubre de1999 un grupde ciutadanes iciutadans té lainiciativa deconvocar per-sones i entitatsel dimarts a lanit a una troba-da a la plaça deCatalunya, llochabitual dereunió dels me-nors.


dels Drets de l’Infant i de les diferents lleis d’àmbitestatal i autonòmic que van sorgir a l’emparad’aquesta, és indiscutible que, per mandat legal, unapersona menor d’edat que es trobi en territori estatalespanyol, sense referents familiars adults, haurà deser declarada en desemparament i emparada, tutela-da i documentada pels serveis d’atenció a la infànciade la comunitat autònoma corresponent. Entenentque el desemparament és una situació de fet, que latutela ha de fer-se de forma immediata i de maneraefectiva i que ha d’usar-se tota la diligència necessà-ria per aconseguir la documentació i regularitzaciólegal del menor.

L’acompliment d’aquestes normes legals ha estatmolt irregular a les comunitats autònomes de l’Estatespanyol en què hi ha una presència important demenors immigrats sense referents familiars i/o adults.Amb ritmes diferents, s’han anat complint aquests re-quisits i s’han implementat els dispositius adequatsper donar atenció a aquests menors. A Catalunya, lasituació d’aquests menors i joves ha estat molt dife-rent a la que s’ha donat a d’altres comunitats autòno-mes: d’una banda, no s’acomplien els preceptes le-gals esmentats i, d’altra banda, el circuit que s’esta-blia per a donar atenció i protecció a aquests menorsera clarament inadequat, com ho corrobora la Sindi-catura de Greuges de Catalunya el març de 200032.

Davant aquesta situació, el primer que ens va sob-tar al conjunt de ciutadanes, ciutadans i associacionsdiverses que avui conformem la Plataforma Ciutada-na va ser que, aquest cop, no es tractava, com en al-tres ocasions, de reivindicar lleis més justes. Parado-xalment, en un país amb estat de dret, democràtic iamb un nivell alt de riquesa de l’anomenat primermón, havíem d’organitzar-nos i sortir al carrer per talde reivindicar que es garanteixin els drets i ques’acompleixi la llei. Va ser per això que vam acordarde constituir aquesta Plataforma Ciutadana en De-

Tota personamenor d’edat

que es trobi enterritori estatalespanyol, sen-se referents fa-miliars adults,

haurà de serdeclarada endesempara-

ment i empara-da, tutelada i

documentadapels serveis

d’atenció a lainfància de lacomunitat au-

tònoma corres-ponent.

L’acomplimentd’aquestes nor-

mes legals haestat molt irre-gular a les co-munitats autò-nomes de l’Es-

tat espanyol.


fensa dels Menors Immigrats Desemparats, que vaser presentada públicament en roda de premsa el 22de febrer de 2000, a Barcelona.

Aquesta Plataforma Ciutadana va redactar un In-forme sobre els Menors Immigrats, Indocumentats iDesemparats i un Manifest, en què s’informava so-bre la realitat d’aquests menors i joves i s’hi denunci-ava la seva situació.

Vam establir uns objectius:

J Exigir al Govern de la Generalitat de Catalunyaque compleixi la Llei de protecció a la infància, quel’obliga a assumir la tutela33 i la documentació delsmenors immigrants desemparats.

J Dur a terme tasques de sensibilització de la so-cietat sobre la situació dels menors i els joves immi-grants desemparats.

J La Plataforma Ciutadana ha d’assumir com uneix essencial de treball la incorporació dels menors ijoves de forma que la seva opinió sigui recollida, es-coltada i difosa.

També vam instar les administracions públiquesimplicades, amb competències, responsabilitats icompromisos en aquesta situació, i signants del’Acord Interinstitucional de març de 1999, que po-sessin els mitjans necessaris per executar la Lleid’atenció i protecció dels infants i adolescents, 8/1995.

Per avaluar l’activitat desenvolupada per la Plata-forma Ciutadana en Defensa dels Menors ImmigratsDesemparats, ho farem en referència als objectiusque es van acordar al manifest:

J Sensibilització de la societat.J Dur a terme tasques de sensibilització de la so-

cietat sobre la situació dels menors immigrants des-emparats. Aquest objectiu és reflex de l’article 42


dels Drets de l’infant, precepte que diu que s’han dedonar a conèixer àmpliament els principis i disposici-ons de la Convenció, amb mitjans eficaços i ade-quats, tant a infants com a adults.

Hem aconseguit, a novembre de 2000, un total de113 persones i 88 entitats adherides a la PlataformaCiutadana. També hem aconseguit aplegar un nom-bre significatiu de persones i entitats que assisteixende forma regular a les reunions generals i d’organit-zació. Pel que fa a les persones adherides (ciutada-nes i ciutadans a títol personal), cal dir que aquestaés una Plataforma Ciutadana molt particular compa-rada amb les diverses plataformes del nostre país.Allò habitual és que una plataforma ciutadana estiguiconformada per associacions, entitats i ONG de di-versa mena. Aquesta es caracteritza per una impor-tant presència de ciutadanes i ciutadans sense estarvinculats a una associació, i no ja en el seu funciona-ment, sinó ja des dels orígens i antecedents34.

Entre les persones adherides, cal destacar un im-portant nombre de persones amb relleu social i ciuta-dà, tant de Catalunya com d’altres països, i de diver-sos àmbits professionals. Encapçalem la llista de per-sones adherides amb la significativa presència deDom Pere Casaldàliga, bisbe de la Prelazia de SãoFélix do Araguaia, a l’Amazònia brasilera, i destacatdefensor dels Drets Humans a nivell mundial, queens va adreçar un missatge especial.

De les entitats adherides, cal destacar-ne la diver-sitat, ja que hi podem trobar des d’associacions debarri i veïnals fins a entitats internacionals de defen-sa dels drets de la infància i l’adolescència com BAY-TI, del Marroc; la Casa Renascer-Cebraios, el MNM-MR-Movimento Nacional de Meninos e Meninas deRua (Premi Príncep d’Astúries a la Concòrdia el1994) i l’MST-Movimento dos Trabalhadores RuraisSem Terra, totes tres del Brasil; i l’ENSCW-Xarxa

A novembre de2000, hi ha un

total de 113persones i 88

entitatsadherides a la

PlataformaCiutadana.


Europea per a la Infància de Carrer del Món, d’abasteuropeu.

Des de l’inici hem comptat amb l’assessoramenttècnic i la participació regular de Càritas Diocesanade Barcelona-Programa Al-Qàntara i del Casal delsInfants del Raval-Programa Marhàba.

L’existència d’aquesta Plataforma Ciutadana ensha permès constatar un cop més que les ciutadanes,els ciutadans i les associacions podem i hem de pren-dre el protagonisme i la iniciativa en determinadesocasions, per tal de defensar els drets, exigir-ne lagarantia i el respecte i l’acompliment de la llei a l’Ad-ministració pública. Considerem que amb el treballdut a terme hem aconseguit frenar alguns dels mites ifalsedats sobre els menors i joves immigrants noacompanyats del carrer. Hem realitzat un centenard’intervencions en mitjans de comunicació diversos.Cal destacar també la reunió mantinguda el 7 demarç amb Salvador Alsius, degà del Col·legi Oficialde Periodistes de Catalunya, en què se li va exposarla situació i se li va transmetre la nostra queixa sobreel tractament donat als menors i joves als mitjans decomunicació. Creiem que és patent el canvi d’actitudque els mitjans de comunicació en general han anattenint en aquest temps, deixant progressivament l’eti-queta de «nen de carrer» i, sobretot, la imatge crimi-nalitzadora que abans difonien sobre aquests me-nors i joves. També creiem que aquests canvis esdeuen a la tasca divulgativa i sensibilitzadora de laPlataforma Ciutadana i d’altres entitats. Tot i així, en-cara queden actituds, etiquetes i clixés perjudicialsper als menors i joves immigrants desemparats.

Pel que fa a la presència pública de la PlataformaCiutadana amb la finalitat de difondre i sensibilitzar,destaquem actes públics de rellevància com el comu-nicat de premsa conjunt del 28 de gener, la roda depremsa de presentació pública el 22 de febrer, la tau-la rodona «Solucions per als menors immigrants des-

Amb el treballdut a termehem aconse-guit frenar al-guns dels mitesi falsedats so-bre els menorsi joves immi-grants noacompanyatsdel carrer.


emparats» del 5 d’abril, amb la participació especialde l’advocadessa andalusa Elena Arce Jiménez, laparticipació a la 8ª Festa de la Diversitat, on vamcomptar amb una taula informativa i on vam realitzarl’acte «Situació actual dels menors i joves immigrantsi desemparats a Catalunya», i la roda de premsa del18 de juliol, on vam presentar l’Informe de Situaciódels Menors i els Joves Immigrants Desemparats.Catalunya juny de 2000.

Relació amb els menors i els jovesLa Plataforma Ciutadana ha d’assumir com un eix

essencial de treball la incorporació dels menors deforma que la seva opinió sigui recollida, escoltada idifosa. Aquest objectiu és reflex de l’article 12 delsDrets de l’infant, precepte que parla del punt de vistade l’infant i que diu que l’infant ha de tenir el dret a direl que pensa sobre qualsevol cosa que el concernei-xi. Allò que diu ha de ser escoltat amb atenció. Quanes prengui alguna decisió que li pugui importar, s’hade tenir en compte allò que l’infant sent o desitja.L’objectiu d’incorporar els menors i joves a la Plata-forma Ciutadana era difícil d’assolir ja que la sevaactivitat ordinària no comporta el contacte continuatamb els menors i joves. A més, la situació de carreren què es troben dificultaria una incorporació efecti-va. De totes maneres, amb el manteniment de la tro-bada a la plaça de Catalunya de Barcelona setma-nalment, el dimarts a la nit, per part de nombrosespersones i entitats de la Plataforma Ciutadana, hempogut recollir i escoltar les seves voluntats i opinionsper tal d’assumir-les, vehicular-les i difondre-les.

La nostra presència a la plaça de Catalunya, tími-da i respectuosa, sovint qüestionada per nosaltresmateixos, que moltes vegades la veiem com un gestmassa senzill, massa puntual, ha tingut, en canvi,efectes importants. El principal ha estat convertir-seen un punt de referència per a uns nois que sovint no

En la trobadasetmanal

a la plaça deCatalunya,

s’han recollit iescoltat les se-ves voluntats i

opinions per tald’assumir-les,vehicular-les i

difondre-les.


tenen altres referents, un apropament amistós en uncontext hostil. Corríem el risc inicial de fracàs en laintenció, el risc de contribuir involuntàriament a laconsciència de nen de carrer dels propis nois i el riscde fomentar aquesta imatge a la resta de la societat.Hem suportat les dures condicions i els inconvenients(fred, pluja, irregularitat dels nois, pressió policial...) iels canvis esdevinguts des de l’hivern passat i quel’han afectada seriosament, desfigurant-la i fent-lacanviar de lloc i de dia. Malgrat tot això, s’ha mantin-gut fins avui i el resultat és positiu. A més, creiem quecontribuïm a reforçar la tasca educativa dels profes-sionals de carrer i dels centres oberts diürns, i tambéarribem a nois que no freqüenten aquests centres.Considerem que la trobada a la plaça de Catalunyaha estat i continua essent, en la seva forma actual,un dels elements que més enriqueix l’experiència deles persones i entitats de la Plataforma Ciutadana.

Hem pogut conèixer i reconèixer la identitat decada noi, les trajectòries individuals, els seus projec-tes de vida, il·lusions, frustracions, somnis i desitjos.Hem conegut la duresa de la vida d’un menor al car-rer i també hem vist que el carrer no és solament vio-lència. Coneixem i estimem les seves cares i els seusnoms. Creiem que el que demanem per a aquestsmenors i joves és exactament el que ells desitgen. Itambé creiem que ells valoren positivament el gestsenzill de conèixer unes persones amigues amb lesquals tenen una cita regular. Creiem que ells tambéconeixen i aprecien les nostres cares i els nostresnoms.

Relació amb les Administracions públiquesExigir al Govern de la Generalitat de Catalunya

que compleixi la Llei de protecció a la infància, quel’obliga a assumir la tutela i la documentació delsmenors Desemparats. Aquest altre Objectiu que ensvam marcar vol fer que l’Administració pública, con-

Creiem que elque demanemper a aquestsmenors i jovesés exactamentel que ells de-sitgen. I tambécreiem que ellsvaloren positi-vament el gestsenzill deconèixer unespersones ami-gues amb lesquals tenenuna citaregular.


cretament la Direcció General d’Atenció a la Infànciadel Departament de Justícia de la Generalitat deCatalunya, faci valer els Drets de l’infant de què hande gaudir aquests menors tot acomplint la Llei d’aten-ció i protecció dels infants i adolescents, 8/1995.Aquest objectiu, a més, també vol que es tingui unaconsideració especial amb els joves majors d’edatque han estat menors desemparats al nostre territorisense haver estat ni emparats ni tutelats ni documen-tats, i que ara es troben en una situació especialmentgreu de desprotecció i d’exclusió social. Creiem quehem d’assumir les ignoràncies i desconeixements,els errors i negligències del passat i fer justícia ambaquests nois, tot donant-los el que per llei i sentitcomú haurien de tenir i gaudir, els seus drets recone-guts.

Aportació dels moviments socialsi ciutadans. L’exercici de la ciutadaniaQuè pot aportar el discurs dels ciutadans i ciutada-

nes? Entenem que, precisament per la complexitat iles repercussions del tema, cal la participació de totsels actors implicats en la situació. En aquest sentit, laPlataforma Ciutadana en Defensa dels Menors Immi-grats Desemparats aporta la presència d’un ampliventall d’entitats, associacions i institucions, que vandes del món acadèmic al veïnal, i de persones quepoden contribuir-hi amb una visió prou àmplia i flexi-ble. Duem a terme intervencions concretes, especial-ment en dos àmbits: d’una banda, en la pressió al’Administració pública, per tal que compleixi les lleis;d’altra banda, en la sensibilització ciutadana i la me-diació quan sorgeixen conflictes, com hem anat fentdes de la nostra creació i especialment des de l’estiudel 2000.

Hi ha encara un element més important i que conti-nua essent una de les assignatures pendents que te-nim sobre la taula: donar veu als menors i als joves

Duem a termeintervencions

en dos àmbits:en la pressió al’Administraciópública, per talque compleixi

les lleis, i en lasensibilitzacióciutadana i la

mediació quansorgeixen con-

flictes.


implicats, tot afavorint que puguin prendre la paraulai expressar-se en primera persona.

Com a ciutadans i ciutadanes tenim un observatoriprivilegiat, que ens permet vincular l’anàlisi del feno-men de la presència de menors immigrants a la reali-tat d’altres fenòmens paral·lels. Ens centrarem en elcas de Barcelona. La presència de menors immi-grants no acompanyats als carrers d’aquesta ciutatva néixer ja conceptualitzada com a “problema ”. Unproblema de què es feia responsables únicament alsafectats, a les víctimes. Als ciutadans i ciutadanesque conformem la Plataforma Ciutadana en Defensadels Menors Immigrats Desemparats, ens preocupaque les anàlisis fragmentades no permetin veure laglobalitat i impedeixin la creació de polítiques i recur-sos adequats per fer front al repte que suposa la pre-sència de menors que vénen sols al nostre país.

Reivindicacions de la Plataforma

J Garantir el Dret a la Identitat sense condicions pera aquests menors com a pas previ a la consecució detots els Drets de l’infant i l’adolescent en condicions deplena igualtat.

J Fer efectiva la tutela i documentació d’aquestsmenors, així com la documentació i regularització detots aquells que van entrar al país essent menors is’han convertit en majors d’edat sense haver estat tute-lats ni documentats.

J Crear centres d’acollida diürna i nocturna oberts,que puguin donar respostes adequades a les necessi-tats i expectatives d’aquests menors, i els situïn en lescondicions adequades per promoure la seva inserciósocial i la seva inserció laboral a partir dels 16 anys.

J Garantir el dret del menor a mantenir el seu pro-jecte de vida, el seu projecte migratori individual a l’Es-tat espanyol. És a dir, a no ser repatriat contra la sevavoluntat.

J Estudiar la possibilitat de l’accés a la nacionalitatespanyola dels menors que ho desitgin, així com dels


joves que s’han convertit en majors d’edat sense haverestat tutelats ni documentats.

4. El marc legal35

El marc legal, que és molt més restrictiu del quepensa la majoria dels immigrants abans d’arribar,constitueix un element decisiu del procés migratori.En el cas dels menors immigrants, la llei de protecciójurídica del menor i la legislació d’estrangeria espa-nyola determinaran de manera decisiva el seu esta-tus i les seves pràctiques quotidianes.

Pel que fa a la protecció dels menors és importantrecordar que aquest és un dels objectius principalsde les societats modernes occidentals. L’Estat espa-nyol en aquest últims vint anys ha experimentat ungran canvi respecte a les concepcions jurídiques enmatèria de protecció de menors: són importants lesreformes del Codi Civil l’any 1981, que desenvolupenl’article 39 de la Constitució espanyola i, en especial,per la idea de “dotar el menor d’un adequat marc jurí-dic de protecció”. Aquesta expressió la trobem a l’ex-posició de motius de la Llei orgànica 1/1996 de pro-tecció jurídica del menor, de modificació parcial delCodi Civil i la Llei d’enjudiciament civil (BOE núm. 15del 17 de gener de 1996 –d’ara en endavant, LPJM),i també a la reforma del Codi Civil de 1987 (Llei 21/1987 d’11 de novembre). Aquestes transformacionshan coincidit en el temps amb el traspàs de compe-tències en aquest tema a les comunitats autònomes.

Un model que recentment ha estat reformat a tra-vés de la LPJM i a les diferents legislacions autonò-miques és el de considerar les mesures protectoresen els supòsits de desprotecció del menor a l’Estatespanyol. Així, es diferencien dues grans situacions:juntament amb la situació de desemparament que

La llei de pro-tecció jurídicadel menor i la

legislació d’es-trangeria espa-nyola determi-

naran de mane-ra decisiva lavida dels me-

nors immi-grants.


havia estat incorporada al sistema espanyol per laLlei 2/1987 (ampliant el concepte d’abandonamentque definia el CC), s’introdueix la nova situació derisc. La llei espanyola ha reconegut, juntament ambla situació de desemparament, que suposa la situa-ció extrema de desprotecció del menor en el seumedi originari, la nova situació de “risc personal o so-cial” en què es pot trobar el menor. Malauradament,el legislador no ha definit quan es pot entendre que elmenor es troba en situació de “risc”. Fins i tot algunsconceptes en la definició de desemparament resultenrealment ambigus, ja que poden ser interpretats demoltes maneres.

Tot i així, podem dir que la legislació de Catalunyaconsidera que el menor està desemparat:

J Quan falten les persones a les quals per llei cor-respon exercir les funcions de guarda, o quan aques-tes persones estan impossibilitades per exercir-les oen situació d’exercir-les amb greu perill per al menor.

J Quan s’apreciï qualsevol forma d’incomplimento l’exercici inadequat dels deures de protecció esta-blerts per les lleis per a la guarda dels menors o quanmanquin els elements bàsics per al desenvolupamentintegral de la seva personalitat.

J Quan el menor presenta signes de maltracta-ments físics o psíquics, d’abusos sexuals, d’explota-ció o d’altres fets de naturalesa anàloga.

En tots aquests casos en què el desemparamentés clar, la Direcció General d’Atenció a la Infància(DGAI) del Departament de Justícia de la Generalitatde Catalunya assumeix automàticament la guardaper procediment administratiu (és a dir, no cal unaresolució judicial).

Fins aquí, doncs, la legislació referent a la minoriad’edat. Entrem ara al capítol dels estrangers.

La Llei d’estrangeria espanyola de 1985 estava

La llei espanyo-la ha recone-gut, juntamentamb la situacióde desempara-ment, la novasituació de“risc personalo social” enquè es pot tro-bar el menor.


gairebé exclusivament focalitzada en el control polici-al dels no nacionals presents al territori espanyol, i vasuposar, a la pràctica, l’enduriment de les condicionsde permanència a Espanya dels estrangers adults iva fer augmentar el gruix d’estrangers en situació il·le-gal. Però a la dècada dels noranta aquest control escomplementa amb algunes mesures destinades a fa-cilitar la integració social dels immigrants. Durantaquest mateix període entra també en vigor l’anome-nat Conveni de Schengen, que obligarà a harmonit-zar la política espanyola d’estrangeria amb la de lamajoria de països de la Unió Europea: Espanya as-sumeix el seu paper de guardià de la porta d’Europaper Àfrica i endureix encara més les seves fronteres.En paral·lel, i a causa de la pressió social i de lesONG, el Govern elabora un Pla per a la integraciósocial dels immigrants i impulsa una reforma de laLlei d’estrangeria, que no s’aprovarà fins a finals dedesembre de 1999 enmig d’una intensa polèmica po-lítica. Aquest pla ha permès que centenars de milersd’immigrants irregulars hagin pogut legalitzar la sevasituació durant l’any 2000, i alhora ha reactivat un dis-curs conservador respecte a l’anomenat “efecte cri-da” de la nova llei, la suposada allau d’immigrantsque arriben al nostre país que ha produït, i la conse-güent necessitat de retallar els aspectes més apertu-ristes de la nova llei. En aquest clima de crispaciópolítica a l’entorn del tema de la immigració, les refe-rències als menors immigrants associades a la inse-guretat ciutadana i a l’augment de la delinqüència tor-nen a ser freqüents als mitjans de comunicació.

El principal problema del marc legal espanyol ésque tracta la qüestió dels immigrants com un proble-ma de seguretat nacional que depèn, per tant, delMinisteri d’Interior, és a dir de la policia, i no d’altresdepartaments socials o laborals36. Viure en un paísen situació d’irregularitat (il·legalitat administrativa ino penal, encara que no sempre es faci aquesta dis-

En aquest cli-ma de crispació

política a l’en-torn del tema

de la immigra-ció, les referèn-cies als menorsimmigrants as-

sociades a lainseguretat ciu-tadana tornen a

ser freqüentsals mitjans decomunicació.

El marc legalespanyol tractala qüestió dels

immigrantscom un proble-ma de segure-

tat nacionalque depèn del

Ministeri d’Inte-rior, és a dir dela policia, i no

d’altres depar-taments socials

o laborals.


tinció), crea sentiments de por i d’incertesa entre elsimmigrants que moltes vegades els agents de la poli-cia i la societat interpreten com la voluntat d’amagaro de fugir d’un delicte. Aquest marc legal afecta es-pecialment els menors immigrants, ja que a diferèn-cia dels adults no disposen de cap via per aconseguirl’entrada de forma legal al país i, per tant, la seva en-trada es produirà sempre dins de la clandestinitatmés absoluta. En conseqüència, els menors immi-grants seran detinguts pels cossos policíacs, però, adiferència dels adults, seran automàticament posatsa disposició de les administracions de protecció delmenor pertinents, d’acord amb la Llei de protecció ju-rídica del menor, del nou Codi Civil i de la Llei d’enju-diciament civil. S’ha de remarcar que aquesta darre-ra llei té prioritat sobre l’anterior, ja que, sobre el pa-per, abans que la condició d’immigrant, la condició demenor dels immigrants és més important, i això supo-sa que tenen els mateixos drets de protecció que elsmenors del territori. És important destacar que no hiha cap disposició específica sobre els menors immi-grants a l’Estat espanyol, encara que hi ha en procésparlamentari una Proposició no de Llei sobre la resi-dència de nois estrangers, destinada a facilitar la tas-ca de les institucions tutelars, dels centres d’acollida ide totes les administracions implicades. Però, men-tre no sigui aprovada aquesta nova Proposició no deLlei, que vol aconseguir un major control dels me-nors, topem amb un seguit de contradiccions.

En realitat, ens trobem a Catalunya davant d’unproblema de competències:

J Pel fet de ser menor és la DGAI, i per tant elDepartament de Justícia de la Generalitat de Ca-talunya, qui actua.

J Pel fet de ser estranger, la seva regularitzaciódepèn del Ministeri de l’Interior i, per tant, la Subdele-gació del Govern a Barcelona és la que ha d’actuar.

Els menors queemigren solsno disposen decap via peraconseguirl’entrada de for-ma legal al paísi, per tant, laseva entrada esproduirà sem-pre dins de laclandestinitat.

Sobre el paper,abans que lacondició d’immi-grant, la condi-ció de menor ésmés important, iaixò suposa quetenen els matei-xos drets deprotecció queels menors delterritori.


Així, doncs, a Catalunya s’encreuen dues normati-ves i dues administracions competents en un mateixsubjecte. Atenent al que diu la llei pel que fa als me-nors respecte a l’assumpció de la tutela administrati-va automàtica, quan es constata una situació de des-emparament d’un menor per part de la DGAI, val a dirque en la majoria dels casos la DGAI compleix la llei iconsidera els menors immigrants, sols, sense refe-rències adultes i moltes vegades sense documenta-ció, com a menors desemparats i, en conseqüència,n’assumeix la tutela37. El problema, un cop tutelats,és que l’Administració té l’obligació de protegir-los, jaque és qui n’exerceix la guarda; i, com veurem, nosempre el tipus de protecció que reben, donada l’es-pecificitat d’aquest col·lectiu, és la més adequada.

Respecte als casos de menors sense referènciesfamiliars al nostre país, considerarem dues situaci-ons. La primera és aquella en què un menor de pocaedat es troba totalment abandonat a l’Estat espanyol.Quan el primer lloc conegut d’estada sigui el territoriespanyol, l’article 17 del Codi Civil presumeix quehan nascut a l‘Estat espanyol i els atribueix directa-ment i automàticament la nacionalitat espanyola. Apartir d’aleshores, se’ls haurà d’aplicar el règim ge-neral de protecció previst al nostre sistema sense capespecialitat. El segon supòsit tracta aquells casos enquè el menor estranger es troba en situació de des-emparament, existint els indicis suficients per consi-derar que té una altra nacionalitat diferent a l’espa-nyola, encara que resulti indeterminada a nivell jurí-dic. El que fa el nostre ordenament en un principi da-vant aquestes situacions és fer extensives al menorestranger totes les mesures de caràcter protector ieducatiu que siguin necessàries, encomanar-lo alservei de protecció de menors de la comunitat autò-noma corresponent, i assabentar-ne el Ministeri Fis-cal (article 63 del Reglament d’estrangeria). Si fra-cassa la reinserció en l’àmbit del país de la seva na-

En la majoriadels casos la

DGAI compleixla llei i conside-

ra els menorsimmigrants,

sols, sense re-ferències adul-tes i moltes ve-

gades sensedocumentació,com a menorsdesemparats i,en conseqüèn-

cia, n’assumeixla tutela.


cionalitat o el de residència dels seus familiars, ales-hores s’estendran els mecanismes de protecció pen-sats per als nacionals, sense tenir ja en consideracióel caràcter internacional de la situació. Malgrat tot,l’estrangeria del menor determina una cautela espe-cial: assumida la tutela per l’entitat pública ha de re-gularitzar-se la seva situació de residència legal.

Es diu que amb aquest nou sistema, a part d’acon-seguir la plena integració social i legal del menor es-tranger des del moment en què es qualifica la situa-ció de desemparament, també s’aconsegueix situar-lo en condicions òptimes per adquirir la ciutadaniaespanyola al cap de dos anys d’haver-se constituït laguarda o tutela de la institució competent. Formal-ment ben segur que deu ser així, però a la pràctica laregularització de la residència legal i de treball (perals que tenen 16 o més anys) és llarga i feixuga imentre el temps passa els educadors no poden facili-tar-los la inserció laboral i no poden possibilitar queun noi vagi a treballar per enviar diners a la famíliamentre la seva situació no sigui del tot legal.

Sense aquests requisits tampoc poden cursarqualsevol Formació Ocupacional38. Fins i tot peraprendre el castellà i el català en una escola d’adultses requereix, com a mínim, una petició directa de laDGAI. Tot això sense oblidar aquells nouvinguts me-nors de setze anys que han d’escolaritzar-se (tambého prescriu la llei!). En aquest punt també cal aclarirque el dret a l’educació i la formació s’entén estès atots els estrangers, però no el dret a obtenir la titula-ció específica si la seva situació no està regularitza-da per llei. Tampoc poden accedir a un contracte depràctiques si no tenen un permís de treball. Per tant,aquell requisit bàsic de l’educació social consistent anormalitzar la circulació social del subjecte, quedatotalment amputat, a l’espera d’uns papers que tri-guen molt a arribar.

L’estrangeriadel menor de-termina unacautela espe-cial: assumidala tutela perl’entitat públicaha de regularit-zar-se la sevasituació de re-sidència legal.

A la pràctica laregularitzacióde la residèncialegal i de treballés llarga i feixu-ga.

L’objectiu denormalitzar lacirculació so-cial del subjec-te, queda total-ment amputat,a l’espera d’unspapers que tri-guen molt a ar-ribar.


J Fins quan es pot allargar l’estada en un centreeducatiu (del tipus que sigui) d’un menor estrangerque ha vingut al país a treballar en aquestes condici-ons? Fins quan se li ha d’exigir paciència? Fins onpodem entendre que la perdin i ho engeguin tot a ro-dar?

J La interpretació donada a la legislació sobre pro-tecció de menors té en compte el greuge comparatiuque es dóna en aquests casos?

Partim del convenciment que el tractament delsmenors immigrants no ha de ser un tractament dedret excepcional39 perquè abans que res són menors,i les regulacions excepcionals afavoreixen que l’ad-ministració actuï a cops de premsa fent regulacionsconcretes davant de problemes concrets que sorgei-xen, sense haver reflexionat prou abans sobre el ques’ha de fer. Per tant, dret excepcional no, però dretespecial potser sí.

Hi ha una altra qüestió que requeriria una atencióespecial i un debat polític de fons: com resolem laqüestió a la majoria d’edat? Els protegim fins als 18 iels deixem sense papers l’endemà? Es tracta d’undebat polític que sovint amaga la hipocresia que hiha darrere de contradiccions d’aquest estil.

Una especificitat que justificaria un tractament es-pecial de la llei fa referència al dret que les mesuresde protecció no s’interfereixin en les de control: eldret a la intimitat. És a dir, que el fet de documentar-los no sigui perjudicial per a ells quan arribin a la ma-joria d’edat. Si no és així queda totalment justificadala seva tendència a amagar la veritable identitat o adesconfiar de l’ús que l’Administració farà de les se-ves dades administratives.

Evidentment, darrere d’aquests drets han d’existiruns deures, i si no ho plantegem així estem caient enel paternalisme més nefast. Però si analitzem global-ment la població atesa des de la DGAI, autòctons i

Les mesures deprotecció no

haurien d’inter-ferir en les de

control,garantint el dret

a la intimitatd’aquests

menors.


estrangers, veurem com de fet els primers gaudeixend’uns certs drets i els segons no (recordem l’intermi-nable tràmit de documentació per poder accedir a di-versos recursos i serveis). Per tant, es fa molt difícil idelicat, en una situació de greuge comparatiu cons-tant, parlar dels deures d’aquests menors i treballarsobre la base de la responsabilització i l’autonomia.

Resum

J El marc legal, molt més restrictiu del que pensenla majoria de nois immigrants i que condicionarà total-ment el seu procés migratori, és definit per la Llei deprotecció jurídica del menor i la legislació vigent d’es-trangeria.

J Des de la reforma de la legislació de protecció demenors el 1987 les comunitats autònomes tenen com-petències plenes en aquest tema. Per tant, a Catalunyaés la DGAI (Direcció General d’Atenció a la Infància) laque, si es detecta una situació de desemparament enun menor, n’ha d’assumir automàticament (per via ad-ministrativa) la tutela.

J Com que tots els menors immigrants que es tro-ben al carrer han immigrat clandestinament, la dificultatper obtenir el permís de residència legal i de treball(condicionats per una Llei d’estrangeria que s’aplica deforma molt restrictiva) és un entrebanc difícil de supe-rar i una barrera a la integració real.

J Sobre el paper la condició de menor d’edat (quecal protegir) pesa més que la d’estranger. Tot infant,nacional o estranger, que es trobi en el nostre territorien situació de desemparament té dret a ser acollit.Aquestes premisses, a la pràctica, no sempre han es-tat observades.

J L’estrangeria del menor determina una cautela es-pecial: assumida la tutela per l’entitat pública, ha de re-gularitzar-se la seva situació de residència legal. Alsdos anys d’haver estat tutelat per l’Administració, elmenor adquireix la possibilitat de nacionalitzar-se coma espanyol. Altre cop el text no sempre es corresponamb la realitat.


J Una de les dificultats en la tramitació dels papersrau en la manca de coordinació entre les dues adminis-tracions competents: Govern Civil i Departament deJustícia.

5. L’emergència social;cronologia de les primeres actuacions40

Hem vist com en la situació dels menors immi-grants conflueixen polítiques de protecció al menor ipolítiques de restricció d’accés i control dels fluxosmigratoris que condicionen la intervenció de l’Admi-nistració. En el primer cas es produeix una interven-ció social i en el segon cas una intervenció policial.És important destacar com aquest control policial so-bre la població immigrant produeix un efecte de des-confiança, davant del qual l’estratègia seguida per lamajoria de nois ha estat la de donar noms falsos ideclarar-se menors d’edat per tal de protegir-se d’unretorn forçós al seu país d’origen, d’on han pogut sor-tir amb moltes dificultats i en molts casos jugant-se lavida.

Quan es va començar a parlar del fenomen delsnens del carrer, malauradament el primer contactedels nois amb la Direcció General d’Atenció a la In-fància acostumava a ser amb acompanyament polici-al després de ser recollits del carrer. Els tècnics delsserveis d’urgències eren percebuts pels menors comuns altres agents de control policial. S’hi afegia la cir-cumstància que qualsevol noi, com que arribava a laSecció d’Urgències de la DGAI sense cap documen-tació que acredités el seu nom i l’edat, havia de pas-sar per una prova radiològica al canell per demostrarla seva edat i per la realització d’una fotografia per ala seva identificació. Si el resultat assenyalava unaedat inferior als 18 anys, com a menor que havia de

La pressió poli-cial sobre la

població immi-grant produeix

un efecte dedesconfiança,

davant del quall’estratègia se-

guida per lamajoria de nois

ha estat la dedonar noms fal-

sos i declarar-se menors

d’edat per talde protegir-se

d’un retorn for-çós al seu país

d’origen.


ser protegit, tenia dret a l’accés a la Xarxa de Serveisd’Atenció a la Infància de la Generalitat deCatalunya. En cas contrari, en ser considerat majord’edat, podia ser conduït al Centre d’Estrangers de laComissaria de la Verneda, on es podia iniciar una or-dre d’expulsió.

La relació de desconfiança per part dels nois en-vers la DGAI dificultava que acceptessin les mesuresde protecció que se’ls proposaven: havien d’ingres-sar forçosament a un Centre d’Urgències per passardesprés al Centre d’Acollida i Diagnòstic per ser di-agnosticats i derivats al recurs més adient.L’”impasse” que suposa l’estada en un Centre d’Aco-llida, des del qual es difícil tenir accés a una vida es-colar, laboral o social normalitzada, ha de ser, en teo-ria, com a màxim de tres mesos. Però la manca deplaces de centres residencials allargava el tempsd’espera a períodes que han arribat a superar els 12mesos. El factor temps marcarà, entre altres motiuscom la inadequació de les expectatives o les estric-tes mesures de control, la no acceptació d’aquestsserveis per part dels menors i per tant la fugida i elretorn a la vida del carrer41.

La dificultat per abordar la situació d’aquests me-nors es farà cada cop més palesa i motivarà que s’ini-ciï un debat sobre el circuit i els serveis d’atenció a lainfància a Catalunya, els models d’intervenció i lescaracterístiques i necessitats d’aquest col·lectiu. Elprimer trimestre de l’any 1999 es fan contactes ambl’associació Baytí del Marroc42 per conèixer la situa-ció de la infància al seu país i les estratègies d’inter-venció. Es comencen a generar discursos des delsdiferents àmbits d’intervenció social que, com mostraaquesta publicació, no han fet més que començar.

Des de l’aparició de la primera notícia, l’estiu del1998, en relació amb els menors magribins del car-rer, no han deixat d’estar presents a les planes delsdiaris. El tractament que se n’ha fet no ha estat ho-

La relació dedesconfiançaper part delsnois envers laDGAI dificulta-va que accep-tessin les me-sures de pro-tecció que se’lsproposaven.

La manca deplaces de cen-tres residen-cials allargavael temps d’es-pera a períodesque han arribata superar els 12mesos.


mogeni: en determinants moments se’ls ha presentatcom a menors en situació de desemparament i po-bresa i/o en altres casos se’ls ha criminalitzat o se’lsha relacionat amb diferents situacions de conflictesocial vinculades a la imatge social del “moro”, i aixòha tingut diferents repercussions.

Les primeres notícies on es denunciava la precari-etat en què es trobaven aquests menors van provo-car decisions polítiques d’urgència d’institucions pú-bliques i privades, d’on van sorgir diferents actuaci-ons sense cap tipus de programa ni coordinació prè-via. Aquests conjunt d’actuacions afecten diferentsAdministracions, institucions i empreses que gestio-nen els diferents serveis, i és un cop iniciada la sevaactivitat que a nivell tècnic es veu la necessitat decoordinació i d’establir unes pautes d’actuació comu-nes. A poc a poc s’ha anat endreçant aquell descon-cert i s’han fet reajustaments dels diversos recursosd’acord amb una planificació més global.

De l’atenció de les primeres necessitatsa l’establiment de programesi la coordinació dels serveisEl mes de maig de 1998 Càritas Diocesana de

Barcelona i una voluntària simpatitzant de l’Associa-ció Baytí43 comencen a atendre un petit grup de me-nors magribins sense sostre que es trobaven als car-rers de Barcelona. Es tracta d’una intervenció socialbeneficoassistencial, que ofereix un espai de dutxes,bugaderia i entrepans. Paral·lelament l’associaciód’atenció als immigrants Santa Rosa de Santa Colo-ma de Gramenet comença a atendre en espais infor-mals nois en situació de desemparament.

El mes d’octubre del mateix any Càritas contractaun educador per tal d’iniciar una intervenció socioe-ducativa amb aquests menors. En una primera fasees realitza un treball educatiu de carrer que permetconèixer la realitat dels carrers de Barcelona i apro-

A poc a pocs’ha anat en-

dreçant aquelldesconcert i

s’han fet rea-justaments delsdiversos recur-

sos d’acordamb una plani-

ficació més glo-bal.


par-se al col·lectiu de menors magribins en situacióde desemparament. En aquell primer moment, laprincipal dificultat va ser demostrar als nois que noes pertanyia als cossos policíacs i guanyar-se la sevaconfiança per establir una relació d’ajuda. S’oferí alsmenors un espai d’acollida: el Centre d’AcollimentDiürn per a menors magribins Al-Qàntara, on des delmes de gener del 1999 van ser atesos per un equipeducatiu.

Després de dos mesos de treball al carrer, arriba-ven nois directament al Centre d’Acolliment Diürnacompanyats pels altres nois. Tot i que hi acudienvoluntàriament, donaven dades falses de la sevaidentitat i no va ser fins mesos més tard que algunsnois van començar a dir el seu nom i edat reals.

L’objectiu del Centre d’Acolliment Diürn era acon-seguir que els menors es posessin sota la proteccióde l’Administració. El treball que es realitzava es ba-sava en fer una bona acollida del menor, escoltant lesdemandes que tots compartien: documentació, tre-ball i allotjament... A partir d’aquí s’ubicava el noi enla societat en què es trobava, on les seves expectati-ves inicials no eren realitzables a causa de la sevacondició de menor, i això li produïa el primer desen-gany. Després calia explicar-li les mesures de protec-ció a la infància, la DGAI, el circuit a seguir... moti-vant-lo perquè hi accedís voluntàriament acompanyatd’un educador en lloc d’un agent de policia. Existiauna dificultat afegida perquè en aquell moment elServei d’Urgències de la DGAI encara no funcionavales 24 hores.

Paral·lelament la DGAI posà en marxa, el segonsemestre del 1998, un programa específic per al’atenció dels menors magribins (SAAEMI44) que avi-at resultà insuficient davant del nombre i les caracte-rístiques dels menors que calia atendre.

Arran de les informacions aparegudes als mitjansde comunicació, el Síndic de Greuges de Catalunya

L’objectiu delCentre d’Acolli-ment Diürn eraaconseguir queels menors esposessin sotala protecció del’Administració.

La DGAI posàen marxa, elsegon semes-tre del 1998, unprogramaespecífic per al’atenció delsmenors magri-bins.


va incloure en el seu informe al Parlament l’Actuaciód’Ofici núm. 2940/98: Situació dels menors magribinsno acompanyats45. En el Debat de política general delParlament de Catalunya celebrat els dies 29 i 30 desetembre i l’1 d’octubre es van votar tres resolucionsque instaven el Govern de la Generalitat a impulsarles actuacions i mesures necessàries per trobar solu-cions adequades i ràpides al fenomen de la immigra-ció de menors indocumentats que vivien al carrer.També va ser aprovada pel Parlament de Catalunyael 29 d’octubre del 1998 la Moció 127/V, sobre la pro-tecció dels menors i dels joves immigrants en situaciód’alt risc social.

Cinc mesos després, el 9 març de 1999, a peticióde la consellera de Justícia del Govern de la Genera-litat de Catalunya, els governs i les institucions ambcompetències i responsabilitats en matèria de me-nors i joves immigrants indocumentats en situaciód’alt risc social i presumible desemparament aCatalunya46 signen l’Acord de coordinació i compro-mís per millorar la resposta interinstitucional al pro-blema social de la immigració de menors i joves indo-cumentats en situació d’alt risc social.

El mes de març de 1999 la DGAI posa en marxa elCentre d’Emergències Lledoners, conegut pels noiscom a centre de la “muntanya” per la seva ubicació aCollserola. També va ampliar la franja horària d’aten-ció dels Servei d’Urgències a 24 hores.

En el Centre d’Acolliment Diürn Al-Qàntara, coinci-dien nois nouvinguts amb altres nois que ja havienestat a les dependències de la DGAI, en centres d’ur-gència i centres d’acollida i diagnòstic on havien en-trat en una roda d’entrades i fugides. Entraven en uncircuit que no donava resposta a la seva demanda:documentació i treball. La durada de la seva estadaen aquests centres d’acollida s’allargava més del re-comanable per la manca de places en CRAE47. Elscentres d’acollida, que es trobaven fora de la ciutat, i

Va ser aprova-da pel Parla-

ment deCatalunya el 29

d’octubre del1998 la Moció

127/V, sobre laprotecció delsmenors i dels

joves immi-grants en situa-

ció d’alt riscsocial.

Les institu-cions amb

competències iresponsabili-

tats en matèriade menors sig-nen l’Acord de

coordinació icompromís permillorar la res-

posta interinsti-tucional.


el SAAEMI (de creació recent) per a nois majors de16 anys eren l’única possibilitat de donar resposta aaquest col·lectiu.

També es van donar casos en el Centre d’Acolli-ment Diürn de nois escapolits de Centres Residenci-als d’Acció Educativa48 que passaven per momentsde crisi en veure que la seva situació no havia canvi-at en mesos, sobretot a causa de la lentitud dels trà-mits de regularització, entre altres coses perquè el fetde no estar documentats els impedia accedir a recur-sos de formació ocupacional i de treball.

L’estiu del 1999, com a desplegament de recursosper millorar la resposta assistencial i protectora alsmenors de carrer indocumentats i/o en conflicte soci-al dins la tasca preventiva, comença a treballar (elmes de juny) l’Equip de Contacte i Detecció de l’Ajun-tament de Barcelona49. A l’agost inicia la seva activi-tat, en conveni amb la DGAI per a atendre específi-cament menors immigrants desemparats, el CentreObert del Casal d’Infants del Raval, i el mes de se-tembre el Centre obert Joan Salvador Gavina, duesentitats amb una trajectòria d’anys en l’atenció a lainfància a Ciutat Vella. A partir d’aquest moment esfan reunions de coordinació entre els tres centresoberts i els educadors de carrer per tal d’establir cri-teris homogenis que afavoreixin l’eficàcia de la inter-venció amb el menors magribins. En aquest momenti gràcies al treball educatiu de carrer, es contacta ambel grup de menors algerians existent al carrer. Finsaleshores la majoria dels nois que eren atesos pelscentres oberts eren de nacionalitat marroquina.

El març del 2000 Càritas Diocesana de Barcelonatanca el Centre d’Acolliment Diürn Al-Qàntara, a cau-sa de l’existència de dos centres oberts i la necessi-tat no resolta d’allotjament dels menors, per obrir elCentre d’Estada Limitada Al-Qàntara50 (CEL). El mesde juny del 2000, un any després de la proposta delsprofessionals que estaven intervenint a la DGAI, co-

Es fan reu-nions de coor-dinació entreels tres centresoberts i elseducadors decarrer per tald’establir crite-ris homogenisque afavoreixinl’eficàcia de laintervencióamb el menorsmagribins.


mença a funcionar l’equip SETEMI (Servei d’EquipTècnic Especialitzat en el diagnòstic de Menors Im-migrants Indocumentats), que s’encarregarà de diag-nosticar i documentar els nois magribins no acompa-nyats atesos pels Equips de Detecció i Contacte,educadors de carrer, pels centres oberts, pel progra-ma SAAEMI i pel CEL Al-Quàntara. Amb la posadaen marxa d’aquest servei, els menors immigrants po-den accedir als CRAE sense haver de passar per uncentre d’acollida a l’igual que els autòctons podenfer-ho gràcies a l’informe dels EAIE. Podríem dir, pertant, que el SETEMI actua com un EAIA per als me-nors immigrants i té una especificitat: no és territorial,inclou un advocat en el seu equip per a les tramitaci-ons de residència, que en el cas dels autòctons nosón necessàries.

Actualment els nois diuen el seu nom, faciliten pa-pers per poder tramitar la seva documentació i conei-xen els recursos als quals poden accedir.

Resum. Cronologia de les actuacions

Maig 1998: Primer servei assistencial amb dutxesi bugaderia per part de Càritas.

Setembre 1998: Informe del Síndic al Parlament sobrela situació dels menors immigrants.

Octubre 1998: Càritas obre el Centre Obert Al-Qàn-tara.

Octubre 1998: Fundació M. Fontanilles, en col·labo-ració amb la DGAI, obre el serveiSAAEMI d’inserció laboral.

Març 1999: Acord interinstitucional: DGAI, Aj.Barcelona i Aj. Santa Coloma.

Març 1999: La DGAI obre el centre “Els Lledo-ners” i el servei d’urgències de laDGAI amplia la seva franja horària.

Juny 1999: L’Ajuntament de Barcelona contracta,a través de Progess, els educadorsde carrer de l’Equip de Detecció iContacte.

Actualment elsnois diuen el

seu nom, facili-ten papers perpoder tramitarla seva docu-

mentació i co-neixen els re-

cursos alsquals poden

accedir.


Juliol 1999: Càritas inicia el projecte ADAM per ajoves immigrants que s’han fet majorsd’edat al carrer.

Agost 1999: El Casal dels Infants del Raval, enconveni amb la DGAI, obre un CentreObert per als menors immigrants.

Setembre 1999: El Centre Obert Joan Salvador Gavi-na obre un centre Obert en conveniamb la DGAI, destinat als menors im-migrants.

Novembre 1999: Debat a l’aula de Provença “Menorsimmigrants: sols o desemparats?”.

Novembre 1999: 1ª Trobada per als Nens magribinsdel carrer promoguda per l’AssociacióTreball Social Sense Fronteres.

Gener 2000: Constitució de la Plataforma Ciutada-na per la Defensa dels Menors Immi-grats Desemparats.

Març 2000: Càritas reconverteix el centre obertAl-Qàntara en un Centre Residenciald’Estada Limitada.

Juny 2000: La DGAI crea l’equip de diagnòsticespecífic SETEMI.

Juliol 2000: L’ICAA (Institut Català de l’Acollimenti l’Adopció) signa un conveni per pro-mocionar els acolliments familiars demenors magribins amb l’IRES, laCreu Roja i l’Associació socioculturalIbn Batuta, amb el suport de la Fun-dació privada Carmen i Mª José Godói la Fundació la Caixa.

Setembre 2000: La DGAI renova el conveni interinsti-tucional amb les administracions i lesentitats implicades.

5.1 Mapa de serveis existents d’atencióals menors immigrants en situacióde desemparament51

En el mapa de serveis que es descriu a continua-ció s’observa que s’han creat alguns serveis específi-cament per atendre aquest col·lectiu (tot i que en rea-


litat estan atenent un col·lectiu més ampli), i que al-tres són els mateixos per atendre adolescents en riscen general. Es tracta d’un mapa provisional que hau-ria d’estar constantment actualitzant-se, ja que contí-nuament s’estan definint nous recursos, establint co-ordinacions amb els ja existents, millorant el circuit i,el que és més important, elaborant un discurs comúamb criteris de valoració consensuats i amb un llen-guatge compartit. Es tracta d’una xarxa complexaque va des de l’atenció social primària, de competèn-cia municipal, a l’atenció especialitzada de compe-tència de la Direcció General d’Atenció a la Infància, ique compta amb força entitats i empreses privadescol·laboradores gestionant els diferents serveis.

Pel que fa a la DGAI, la presència d’aquests me-nors ha suposat la creació de nous serveis o la modi-ficació d’altres. Concretament el servei d’urgències,que tradicionalment atén les situacions de crisi queafecten qualsevol menor les 24 hores, actualmentestà atenent una majoria de menors estrangers. Elsmenors magribins sense referents familiars han deser atesos pel sistema de protecció de menors en notenir un adult que pugui ser-ne el responsable, i elServei d’Urgències és la primera porta on cal trucar.Aquest servei fa l’atenció immediata, una primera va-loració i adreça el jove al centre adequat. És l’inici delcircuit que pretenem dibuixar a continuació:

J Equips de Contacte i DeteccióSón pròpiament els equips de carrer. Actualment

en funcionen dos: un a la ciutat de Barcelona i un aSanta Coloma amb dependència municipal. Aquestsequips estan constituïts per educadors socials quetreballen amb un horari flexible (actualment els gesti-ona Progess). Els objectius són:

– Detectar els menors que es troben al carrer,sense referents familiars, tant els que acaben d’arri-

Es tracta d’unaxarxa complexa

que va des del’atenció social

primària al’atenció espe-cialitzada que

compta ambforça entitats i

empresesprivades

col·laboradoresgestionant els

diferentsserveis.


bar com els que ja han tingut contacte amb els recur-sos socials però que han retornat, pels motius quesigui, a la situació de carrer.

– Establir un contacte positiu amb el menor perconèixer la seva situació i les seves expectatives.

– Facilitar l’accés i la integració dels joves als ser-veis d’atenció a la infància previstos per la DGAI ofe-rint-los recursos alternatius a la vida al carrer.

– Facilitar-los un punt de referència i ser media-dors entre la cultura d’origen i la societat d’acollida.

– Recollir informació sobre els menors i el seu en-torn; fer una prospecció de la seva localització.

– Elaborar informes sobre la situació dels menorsi establir i consensuar un pla de treball, derivant-lo ala DGAI.

J Centres ObertsActualment hi ha dos programes específics d’aten-

ció al col·lectiu en dos centres oberts adreçats a in-fants i adolescents a Ciutat Vella, a Barcelona: el pro-jecte Marhaba del casal dels Infants del Raval i pro-jecte Darna del Centre Obert Joan Salvador Gavina.Els seus objectius són:

– Ser un espai d’acollida, d’atenció i suport.– Captar i vincular els nois per ser un pont a la

xarxa d’atenció a la infància, mitjançant espais delleure, formació i atenció integral.

– Vincular els joves a un projecte socioeducatiuque cobreixi necessitats bàsiques d’alimentació, higi-ene, salut i connecti amb els seus interessos.

– Ser un punt de contacte amb la seva xarxa fami-liar i la cultura d’origen.

J SATEMI (Servei d’Assessorament Tècnic Es-pecialitzat en el diagnòstic de Menors Immigrantsindocumentats).

Es tracta d’un equip que s’ha posat en funciona-


ment el juny del 2000, format per un assistent social,un pedagog, un psicòleg i un advocat. Aquest equipés coordinat per un tècnic de la Secció d’Urgènciesde la Direcció General d’Atenció a la Infància, de laqual depèn. Entre les seves funcions destaquen l’ela-boració del diagnòstic i la proposta de derivació delsmenors detectats pels educadors de l’Equip de Con-tacte i Detecció, pels dels Centres de Dia (o CentresOberts) i els del Centre d’Estada Limitada de Càritas.

J Centre d’EmergènciesEn aquests moments per a la província de Bar-

celona hi ha dos centres, un a Barcelona per a me-nors de 12 anys i noies (Roure, gestionat per La Casade la Jove) i un a Collserola per a nois majors de 12anys (Lledoners, gestionat per la Fundació MercèFontanilles). Aquests centres, condicionats com a re-sidències, estan pensats per a l’atenció urgent, ambuna estada prevista d’1 a 3 dies a l’espera d’ingres-sar el noi al Centre d’Acolliment i Diagnòstic.

J Centre d’Acollida i DiagnòsticEs tracta de centres d’acolliment (existents a la

xarxa prèviament a l’aparició dels menors immi-grants) adreçats a menors en situació de desempa-rament que han hagut de ser separats de les sevesfamílies atesa una situació d’alt risc. La majoria demenors magribins, a causa de la situació de risc pelfet de viure al carrer i la llunyania de la família, ingres-saran en centres d’acollida. Es tracta d’un Servei Re-sidencial d’Estada Limitada amb l’objectiu d’observarla situació dels joves, realitzar un diagnòstic i elabo-rar una proposta de mesura de protecció. També tél’objectiu de la guarda i educació. El centre correspo-nent a la província de Barcelona on actualment hi hauna major concentració de menors magribins està si-tuat a Manresa: és el Centre Estrep per a adoles-cents en risc social, gestionat per la Fundació Mercè


Fontanilles. També hi ha centres d’acollida de gestiódirecta per part de la DGAI.

J Centres Residencials d’Acció EducativaLa finalitat dels CRAE a Catalunya és poder donar

resposta a les necessitats d’acollida residencial i edu-cativa de determinats menors, la guarda i/o tuteladels quals és a càrrec de la DGAI. Partint del Projec-te Educatiu Marc de la DGAI, a nivell general podemconsiderar que un Centre Residencial d’Acció Educa-tiva o CRAE és un lloc on es poden atendre les ne-cessitats dels menors en aquells casos en què la fa-mília no pot o no està capacitada per fer-ho, o quanés precís protegir el menor d’alguna forma d’abando-nament, maltractaments o explotació, o quan està enperill la seva integritat física, psíquica o moral. Peraixò, els centres tendiran a reproduir majoritàriamentles condicions de vida ordinària, amb uns dimensionsreduïdes i abastant franges d’edat àmplies.

Els CRAE són aquell recurs que, existint una ava-luació i proposta de mesura, ofereix una alternativaal medi familiar inexistent, deteriorat o en greu dificul-tat. És important assenyalar que es tracta de centresd’acció educativa i que l’objectiu últim és la inserciósocial i, per tant, tot i que l’estada és il·limitada fins ala majoria d’edat, des del primer dia es treballa perpromoure el desinternament i afavorir la circulaciósocial normalitzada del menor.

J Centre d’Estada Limitada Al-QàntaraPis residencial temporal de creació recent i pensat

per atendre específicament joves de 16 a 18 anysmagribins que estan realitzant processos positius desdel carrer i els centres de dia, però amb dificultats pera l’acceptació i l’espera en els recursos d’emergènciai en els Centres d’Acollida i Diagnòstic que els ofereixla DGAI. Càritas, que es qui gestiona aquest servei,en va promoure l’obertura per cobrir la necessitat de


pernocta d’alguns menors que seguien expressantun encaix difícil en els recursos existents. Com queés un servei de recent creació i motivat per donar res-posta a una problemàtica molt específica, encaraestà en procés de definició.

J SAAEMI (Servei d’Atenció i Acollida Especialit-zat per a Menors Immigrants no acompanyats)

Servei socioeducatiu d’atenció en medi obert cre-at específicament per a menors magribins no acom-panyats de 16 a 18 anys amb capacitat d’autonomiapersonal elevada, amb uns objectius adreçats aaconseguir la seva integració social. Treballen princi-palment la legalització dels menors i la seva inserciósociolaboral, amb un pla educatiu formatiu-ocupacio-nal. Es tracta d’un procés progressiu d’autonomiapersonal, en el qual els educadors fan un acompa-nyament però els nois no resideixen en centres sinóen pensions. El servei els garanteix la cobertura deles necessitats bàsiques. Actualment és un serveigestionat per la Fundació Mercè Fontanilles.

J Programa d’acolliments familiars per a me-nors magribins sense referents familiars de l’Ins-titut Català de l’Acolliment i l’Adopció (ICAA)

És un servei d’acolliment familiar simple52 per amenors immigrants sense referents familiars a Ca-talunya en famílies de qualsevol origen ètnic amb re-sidència habitual a Catalunya. L’ICAA obre aquestservei específic donada la dificultat de trobar perso-nes o famílies disposades a acollir aquests menors.Coneixedors de la necessitat d’oferir l’acolliment fa-miliar com un recurs més per a aquests menors, in-auguren un servei amb equips específics per a lasensibilització i captació de persones i famílies dispo-sades a acollir-los.

El Juliol de l’any 2000 se signa un conveni decol·laboració amb l’IReS (Institut de Reinserció Soci-


al), la Creu Roja i l’ASCIB (Associació SocioculturalIbn Batuta) per tal de portar a terme el treball de sen-sibilització de la situació dels joves magribins sensereferents familiars i la difusió del projecte, essent lesdues primeres les responsables de formar, estudiarl’idoneïtat i fer el seguiment dels acolliments en famí-lia. Aquest projecte es pot portar a terme gràcies a laimplicació i suport de la Fundació La Caixa i la funda-ció privada Carmen i Mª José Godó.

J Activitats de l’Associació Sociocultural IbnBatuta (ASCIB)

El programa d’acollida a menors immigrants noacompanyats de l’ASCIB es basa, fonamentalment,en tres línies de treball:

– Activitats amb els menors: L’objectiu d’aquestesactivitats és proporcionar a aquests menors uns es-pais de relació i interacció allunyats de la marginalitati propers als seus referents culturals, a través delsquals puguin desenvolupar les seves habilitats soci-als i aconseguir experiències vivencials positives queafavoreixin la seva socialització. Es van iniciar les tro-bades durant el ramadà de l’any 1998.

– Mediació amb el consolat marroquí: tenint encompte que un dels problemes que habitualment tro-ben els professionals és l’obtenció de la documenta-ció necessària que ha de tramitar el consolat marro-quí i que sovint l’actuació del consolat no permet l’agi-litació d’aquests tràmits, l’ASCIB, sobre la base de laseva experiència de treball amb el consolat, proposael seu projecte de mediació.

– Participació en el projecte d’acolliment familiarper a menors immigrants magribins sense referentsfamiliars a Catalunya, en la captació de famíliesd’acollida entre la comunitat magribina immigrada, isuport al projecte per assegurar una comunicació flui-da i articulada amb aquesta comunitat.


J Pla interdepartamental per a majors de 18 anysEls joves extutelats en complir la majoria d’edat

poden ser derivats als recursos del Pla interdeparta-mental, que compta amb pisos assistits, orientació enqüestions laborals, de formació i legals. És un recursque pretén acompanyar el noi o la noia, autòcton oestranger, en el seu procés d’autonomia per tal depal·liar un trencament massa brusc entre la situacióde protecció i la d’adult independent. La coordinaciódel Pla depèn de la DGAI.

J Projecte ADAM per a majors de 18 anysProjecte iniciat per Càritas l’any 1999 dins dels

programes Sense Sostre de l’entitat, amb l’objectiud’atendre un col·lectiu de joves, majors d’edat, quevan arribar a Barcelona com a menors sense docu-mentació ni referents familiars, que vivien al carrer iassistien al Centre d’Acolliment Diürn Al-Qàntara. Estractava de donar suport a joves que no podien seratesos per la xarxa de serveis socials normalitzadaexistent per manca d’ubicació territorial, per irregula-ritats administratives, etc. i que en canvi vivien, i vi-uen, en una situació de precarietat extrema.

J Altres recursos en estudiHi ha pendent l’obertura d’un alberg, o centre de

baixa exigència, per part de l’Ajuntament de Barce-lona en col·laboració amb la Creu Roja, i un centresocio-sanitari per atendre aquells joves que pateixinproblemàtiques específiques amb les drogues. Estracta de recursos que encara s’estan definint.

5.2 Estat de la situació la tardor del 2000

En els darrers temps la DGAI ha fet un esforç decoordinació i avaluació de les actuacions que s’handut a terme des de fa dos anys per pal·liar la situaciódels menors immigrants “de carrer”. Fruit d’una troba-


da el 23 de febrer del 2000 s’han endegat dues co-missions de treball on són presents les entitats, elstècnics dels Ajuntaments de Barcelona i de SantaColoma i els tècnics de la DGAI que tenen responsa-bilitats en aquest tema. Manel Capdevila és qui estàal capdavant d’aquesta iniciativa mirant de consen-suar un discurs sobre l’atenció a aquests menors.Paral·lelament, Jordi Cots (adjunt del síndic per a lainfància) s’ha reunit amb diverses entitats per tenirentre tots la fotografia actualitzada sobre la situaciódels menors immigrants sense referents familiars.

En conjunt es destaca el fet que els serveis creatshan tingut un efecte, tot i que com veurem hi ha as-pectes que cal reajustar: ha disminuït considerable-ment el nombre de menors al carrer. Insistim en laidea que en un inici hi va haver una acumulació denois en situació de desemparament, que de mica enmica el circuit ha anat absorbint. El repte és, evident-ment agilitar els processos per donar cabuda a totsels que vagin arribant i als que no han aconseguitadaptar-se als recursos previstos des del sistema ac-tual. Bona mostra d’això és l’angoixant situació delsmajors de 18 anys que no han trobat sortida en el sis-tema de protecció a la infància mentre eren menors iara, com a joves, només poden recórrer a dispositiuspensats per a una població amb la qual ells no tenenres a veure (adults sense sostre, indigents que patei-xen trastorns de salut mental, persones amb proble-mes de toxicomanies, etc.). Els informes que periòdi-cament escriu la Plataforma Ciutadana en Defensadels Menors Immigrats Desemparats poden servirper a tenir un pols actualitzat de la situació i mantenirl’estat d’alerta respecte a un fenomen que, si bé s’hacontrolat, no es pot considerar del tot resolt53.

Valoració del circuitCal revisar contínuament els models d’intervenció

i els circuits existents per tal d’adequar-los a una rea-

Els serveiscreats hantingut un efec-te, tot i quecom veurem hiha aspectesque cal reajus-tar: ha dismi-nuït considera-blement elnombre de me-nors al carrer.

El repte és agi-litar els proces-sos per donarcabuda a totsels que vaginarribant i alsque no hanaconseguitadaptar-se alsrecursos pre-vistos des delsistema actual.


litat que canvia ràpidament, ja que aquests deixen detenir sentit quan no responen als problemes socials.La situació dels menors immigrants no acompanyatsens ha obligat a fer noves propostes, però caldria noperdre de vista alguns plantejaments que aniran apa-reixent al llarg d’aquestes pàgines:

J Segurament no cal inventar res de nou sinó re-activar metodologies (de carrer, de prevenció, d’aten-ció a col·lectius en risc...) que fa deu o quinze anyseren vigents i que ara tornen a ser-ho. Cal partir delque ja tenim, dels recursos existents i fer un procésde reajustament.

J Cal fer un esforç de definició metodològicad’aquells serveis nous o readaptats que s’han posaten marxa: els centres oberts, els centres d’emergèn-cies, el centre d’estada limitada o el SAAEMI són ser-veis amb poc rodatge que requereixen una avaluaciói una redefinició constant per anar afinant cada copmés les finalitats que persegueixen amb els mètodesque empren.

J És bàsic no intervenir des de l’exepcionalitat jaque es podria cometre l’error de crear serveis provisi-onals, exclusius o deslligats del circuit. Cal integrarl’atenció a aquests menors en el sistema d’atenció ala infància previst a Catalunya i dissenyar actuacionsglobalitzadores. S’ha d’admetre que aquests menorscomparteixen moltes dificultats amb els menors au-tòctons i que uns i altres mereixen el mateix nivelld’atenció.

J Finalment, tot i que sembla clar per a tothom, noés sobrer insistir que cal actuar des de paràmetreseducatius per a la promoció social, oblidant les actu-acions repressives o aquelles basades exclusiva-ment en el control d’uns menors cada cop més crimi-nalitzats, o les actuacions assistencials, fonamenta-des en cobrir les necessitats bàsiques d’uns menorscada cop més dependents.


S’observen alguns problemes estructurals i funcio-nals en els centres, que s’analitzaran en els capítolssegüents, als quals cal afegir una certa confusió idescoordinació entre les entitats i els organismes queintervenen amb els menors immigrants. Una respos-ta no ràpida en la majoria de casos i la dualitat o vari-etat d’iniciatives en d’altres potencia encara més lasensació de desconcert dels nois, que acaben pen-sant que el seu problema no obtindrà solució. Sem-pre hem sentit a dir que el sentit del temps és diferentper a un menor que per als adults i que, a més, elmenor necessita una reacció més o menys immedia-ta. Si a més es tracta d’adolescents, per naturalesaimpacients, i d’immigrants, per als quals el rellotgedel Ministeri de l’Interior en referència a la Llei d’es-trangeria és implacable, el temps esdevé un condi-cionant ineludible.

Així, doncs, el temps que un noi immigrant puguipassar mentre no se’l deriva a un CRAE o a un altrerecurs que serveixi per afavorir la seva normalitzaciói integració a la societat pot abonar la desmotivació,la baixa autoestima i la desconfiança d’aquest noicap a tot el que pugui relacionar amb l’Administració.A més, hem de partir de la base que molts d’aquestsmenors desconeixen el sistema i, com és lògic, aixòaugmenta la seva por i desconfiança cap als seusserveis.

També hem de dir que, amb el temps, alguns d’a-quests nois (en aquest cas tant immigrants com noimmigrants), per un efecte pervers i infantilitzador del’acollida, acaben creient que el sistema de proteccióté l’obligació de donar-los el que ells creuen que éslícit i solucionar-los tots els problemes, fet que creamalentesos de base i relacions de dependència dedifícil solució. A aquests menors no els convé viureles institucions com un fre a la seva recerca. Aquestsnois inicialment no busquen amor, ni tendresa, nicaliu familiar. Cerquen un suport per a la seva aven-

S’observen pro-blemes estruc-turals i funcio-nals en els cen-tres i una certaconfusió i des-coordinació en-tre les entitats iels organismesque intervenenamb els menorsimmigrants.

El temps esde-vé un condicio-nant ineludibleper aquestsmenors immi-grants.

A aquests me-nors no elsconvé viure lesinstitucionscom un fre a laseva recerca.


tura, aventura que a vegades ni tan sols s’han plan-tejat.

Observarem com l’estructura organitzativa del cir-cuit actualment encara presenta limitacions i dificul-tats que, a vegades, són insalvables, particularmentdes de cada un dels recursos, per molt bona predis-posició que hi hagi. Potser en casos de menors immi-grants sense referents familiars al territori no és tanimportant un diagnòstic per tal d’elaborar la propostade mesura “corresponent”, tal com s’ha estat portanta terme fins ara, com la col·laboració organitzada detots els professionals (d’entitats, d’ONG, de diferentsadministracions...) i persones que d’alguna manerahan estat al costat d’aquests joves i han estat fent al-gun tipus de seguiment en concret del menor (educa-dors de carrer, en algun punt de trobada, serveis so-cials, mediadors, etc.) per tal d’agilitar i diagnosticarinicialment la mesura i els recursos més adients.

Però no ens equivoquem, no parlem de decisionsni d’un diagnòstic inicial d’aquests menors presesúnicament i exclusivament per un grup d’entitats, es-taments i professionals dispersos, sinó que aquestaplataforma de col·laboració organitzada hauria de ve-nir fomentada per la mateixa DGAI i, a més, hauriade centrar-se en tots aquells menors d’edat que ro-manen pels carrers, ja siguin immigrants o no. Sem-bla que el SETEMI, creat recentment com a equip dediagnòstic i derivació especialitzat en menors immi-grants, inclourà algunes d’aquestes funcions.

Una darrera consideració: si per als menors autòc-tons s’ha previst un ventall ampli de recursos consi-derant una gran diversitat de situacions, en el casdels menors immigrants no es pot generalitzar i “po-sar-ho tot en el mateix sac”. Hi ha molta heterogene-ïtat i alguna problemàtica específica possiblement nopot ser abordada des d’un CRAE, i per això es plan-tegen recursos transitoris com poden ser el CEL(Centre d’Estada Limitada gestionat per Càritas) o el

Si per als me-nors autòctonss’ha previst un

ventall ampli derecursos consi-derant una grandiversitat de si-tuacions, en el

cas dels me-nors immi-

grants no espot generalitzar

i “posar-ho toten el mateix

sac”.


centre de baixa exigència (projectat però no inaugu-rat encara) que, en principi, gestionarà Creu Roja.Existeixen fases de deteriorament per les quals potestar passant algun d’aquests joves que un centre,amb tots els recursos que pugui tenir a l’abast, noseria el més idoni per tractar.

També hem de pensar que moltes de les necessi-tats i interessos d’alguns d’aquests nois possiblementpuguin ser abordades millor des d’altres recursosexistents, com pot ser el Pla interdepartamental per amajors de 18 anys i els pisos assistits, o d’altres. Entot cas, es tracti d’un recurs o d’un altre, mai es potperdre de vista l’objectiu de la promoció social i la in-tegració plena d’aquests menors com a ciutadansamb deures, però també amb drets, i en conseqüèn-cia s’ha de treballar des d’una perspectiva de la res-ponsabilització i el treball, no només amb el subjectesinó també amb la comunitat.

Resum

J Del 1998 fins avui cal reconèixer l’esforç de coor-dinació, de creació de nous serveis i d’adaptació delsrecursos existents que s’ha fet des de la DGAI i des del’Ajuntament de Barcelona, tot i que encara són insufi-cients.

J L’existència d’aquest circuit d’atenció ha ajudat adisminuir el nombre de nois al carrer, que no ha tornata arribar a la xifra inicial, malgrat que encara quedenmenors desatesos i sobretot majors de 18 anys quehan quedat al marge.

J Pel que fa a la valoració s’observa que:

– No cal inventar res de nou sinó adaptar recursosexistents i incrementar-ne el nombre (educadors decarrer, places de CRAE).

– Cal avaluar i revisar els objectius, les metodologi-es i els resultats obtinguts amb els serveis específicsde nova creació.

– No s’ha d’intervenir des de l’exepcionalitat sinó

S’ha de treba-llar des d’unaperspectiva dela responsabi-lització no no-més amb elsubjecte sinótambé amb lacomunitat.


des de la globalitat que requereixen tots els fenòmenssocials.

– Cal actuar des de paràmetres educatius i no re-pressius.

J Entre les dificultats destaca la tramitació dels pa-pers per a la legalització de la residència.

J El temps d’espera en els centres d’acollida es fainsostenible: els nois necessiten una resposta al mésràpida possible.

J No es tracta d’un col·lectiu homogeni i, per tant,s’haurà de cercar el recurs més adequat a cada noi.


CAPÍTOL II.RECURSOS I SERVEIS PER ATENDRE’LS

1. Els equips de detecció i diagnòstic:l’atenció al carrer

Marc Laranga, educador social

Nom del servei: Servei Municipal de Detecció iContacte per als menors estrangers immigrants noacompanyats.

Titularitat: Ajuntament de Barcelona/ Ajuntament deSanta Coloma.

Entitat que el gestiona: PROGESS (Projectes iGestió de Serveis Socials).

Any de creació: maig de 1999.Objectius: Recurs de proximitat amb la finalitat de

detectar i establir contacte amb els menors indocumen-tats que no tenen referències familiars ni referentsadults aquí, per oferir-los alternatives a la vida al car-rer, apropar-los als recursos socioeducatius de la ciutati derivar-los cap a la xarxa normalitzada d’atenció a lainfància de la DGAI.

Població a qui s’adreça: menors immigrants noacompanyats, i puntualment aquells majors d’edat queconviuen amb ells, als quals també s’adreça als serveispertinents.

Nombre de places: l’objectiu és detectar totsaquells que es trobin al carrer, i per tant el nombre deplaces és limitat i dependrà de l’afluència de menors.Pel que fa al seguiment es preveuen unes ratios de tre-ball de 20 a 25 casos per educador.

Recursos humans i d’infraestructura: 3 educa-dors a 35 hores a Barcelona, 3 educadors a 35 hores aSanta Coloma i un coordinador del programa.

Un despatx als locals de l’entitat.Localització: Av. Diagonal, 329. Barcelona


La presència de menors magribins al carrer, comhem anat veient, respon a dos factors que confluei-xen: d’una banda, les dificultats d’adaptació dels re-cursos de protecció previstos per acollir la infància ensituació de risc i, d’altra banda, les contradiccionsentre el projecte migratori que el menor havia disse-nyat a l’origen i el que d’allò n’ha quedat al destí, tot ique aquesta situació pot estar canviant arran de lesprimeres experiències dels primers fluxos de menorsimmigrants, que un cop retornen al país fan circularla informació i expliquen als seus companys quina ésrealment la situació a Espanya, i més concretament aCatalunya. Potser el desconeixement de la legislacióvigent a Catalunya, pel que fa a la impossibilitat detreballar en els països europeus a una determinadaedat i la necessitat d’una tutela legalitzada per acon-seguir la documentació, molt generalitzat al principi,s’ha anat superant.

Un cop arribats aquí, la seva estratègia es fona-menta en una premissa clau, que és l’ocultació de laseva autèntica identitat per evitar una identificacióque el retorni al seu país d’origen, així com un recelcap a l’adult-educador, motivat pel desconeixementrespecte a les seves funcions i els objectius que per-segueix.

Partint de les trajectòries i els processos d’adapta-ció que va construint cadascú podem definir, a granstrets, tres nivells d’adaptació. Es tracta d’agrupacionstransitòries, és a dir, no són categories fixes, peròtampoc són estadis progressius pels quals tots pas-saran:

J El grup més minoritari el formen aquells menorsque no consideren la possibilitat d’acceptar els recur-sos administratius que han de vetllar pel seu empara-ment com una alternativa i una ajuda que els porti aculminar el seu projecte migratori, i que continuen elseu deambular en una situació de risc social en el

Les dificultatsd’adaptació

dels recursosde protecció a

la infància i lescontradiccionsentre el projec-

te migratori queel menor havia

dissenyat al’origen i el que

d’allò n’haquedat al destí,són els factorsque generen la

situació decarrer.

S’observa unrecel cap a

l’adult-educa-dor, motivat pel

desconeixe-ment de les

seves funcionsi els objectius

que perse-gueix.


carrer amb la resta de joves i adults immigrants ensituacions de clandestinitat.

J El segon grup el constitueixen els joves que, deforma intermitent, fan un procés d’entrada i sortidadels serveis d’atenció a la infància sense acabar-s’hid’adaptar i, per tant, sense tenir el temps suficient perviure el recurs com una ajuda vàlida per a ells i el seuprojecte; ja sigui per la manca d’adequació del recurs,com per les experiències que de mica en mica vanmodelant el menor, en què la temptativa de la vida alcarrer i dels diners fàcils, així com les relacions gru-pals amb vincles afectius que a poc a poc supleixenels familiars, sumades a l’esperit d’aventura típic del’adolescència, poden pesar més, en molts casos,que la duresa de la vida al carrer.

J Finalment hi ha un gran nombre de menors im-migrants, en especial aquells que acaben d’arribar ino han esdevingut encara menors de carrer, que ac-cepten el circuit de protecció del menor, garanteixenl’estada en els diferents centres i acaben culminantel seu projecte migratori amb l’obtenció dels papers iles possibilitats d’una inserció laboral en el nostrepaís.

Per tant, qui és el menor que resta al carrer?Aquell que no ha encaixat en els recursos de protec-ció del menor de l’Administració competent, pels dife-rents motius exposat anteriorment, i que ha vist atu-rat el seu projecte migratori i ha acumulat experiènci-es de carrer que el porten a polaritzar la seva vida endos eixos principals: sobreviure en “el dia a dia” i noser retornat al seu país d’origen com a fracassat.Serà amb aquests últims, els que estan cada vegadamés atrapats en la dinàmica del carrer, amb qui esfarà necessària la figura de l’educador de carrer perdur a terme una acció socioeducativa basada en laproximitat i l’establiment d’un primer contacte allà ones trobi la persona que pateix dificultats. L’educador

Hi ha un grannombre demenors immi-grants, en es-pecial aquellsque acabend’arribar, queaccepten elcircuit de pro-tecció i acabenculminant elseu projectemigratori.

Amb els queestan cada ve-gada més atra-pats en la dinà-mica del carrer,es farà neces-sària la figurade l’educadorper dur a termeuna acció socio-educativa basa-da en la proxi-mitat.


pretén posar-se al costat dels nois per iniciar un pri-mer procés de reconstrucció personal i social, i res-catar el seu projecte migratori perquè els empenyi adonar el pas al circuit d’emparament dissenyat per lesdiferents Administracions. L’objectiu seria que el noique està immers en les dificultats del carrer (hàbitspoc saludables, drogues, delinqüència, violència..)s’adoni que aquesta no és la vida que buscava quanva decidir creuar l’estret. Que entengui que, tenint encompte el marc legal i les condicions sociolaborals deCatalunya, per fer realitat el seu projecte ha de fer unpas que no havia previst: accedir als recursos de pro-tecció i “deixar-se ajudar” com a menor. Un cop fet el“clic” i acceptades les normes del joc i les circumstàn-cies que li ha tocat viure, serà possible iniciar el tre-ball educatiu i la derivació cap a altres recursos quefaran de pont a amb la inserció social.

Característiques dels menors de carrer, objec-te de la intervenció educativa

Les experiències negatives viscudes al carrer peraquests menors immigrants sovint no són tan distantsd’altres experiències viscudes per menors en situa-ció de desemparament i en risc social, ja siguin depoblació autòctona, ètnia gitana, segones generaci-ons o altres menors que han fet del carrer la seva for-ma de vida.

Si es parteix de la base que “el menor és la vícti-ma, més que el culpable de la seva situació de risc”,no es pot criminalitzar, sinó que s’han d’abocar totsels esforços per ajudar-lo en el seu procés de recons-trucció social i personal. Això no vol dir que no siguiresponsable de les seves actuacions, sinó que l’en-torn i unes determinades circumstàncies li han restatoportunitats i li han dificultat la integració social ple-na. A partir d’aquí i perquè pugui créixer autònoma-ment, cal educar-lo per a la responsabilització.

La vida del menor de carrer acostuma a ser una

L’objectiu seriaque el noi que

està immers enles dificultats

del carrers’adoni que

aquesta no ésla vida que bus-

cava quan vadecidir creuar

l’estret.

No es pot cri-minalitzar, sinó

que s’hand’abocar totsels esforçosper ajudar-lo

en el seu pro-cés de recons-trucció social i

personal.


vida compartida amb el grup d’iguals, que, com hemvist, és el que li dóna suport per sobreviure en unescondicions tan difícils. Normalment es tracta d’unarealitat grupal que manté les seves pròpies jerarqui-es i on uns joves mantenen l’autoritat sobre els altres,a l’estil de les clàssiques “bandes juvenils”. Aquestaautoritat ve marcada per un pacte de fidelitat, submis-sió i protecció que es reafirma en el si del mateixgrup. Sovint la força i la violència són presents en lesdinàmiques del grup, remarcant aquestes relacionsde poder i dependència, alhora que es combinenamb relacions de suport i d’ajuda mútua.

Subsistir al carrer comporta sovint haver de realit-zar activitats delictives a petita escala: furts, venda ointercanvi d’objectes robats, tràfic de drogues, etc.Sense descartar que la pressió que exerceix l’entornsobre el menor el porti a situacions molt més dures imés difícils de reconduir, com ara experiències deprostitució infantil.

Viure al carrer, físicament, suposa buscar un llocde relació grupal en una plaça o un barri determinat,així com un lloc de pernocta, ja siguin cases pen-dents d’ensorrament, cotxes o furgons, o altres refu-gis, sovint itinerants, que els permeten amagar-se idefugir la pressió policial o periodística54.

El consum de substàncies tòxiques (alcohol, hai-xix, pastilles o dissolvent), es freqüent en aquestsmenors com a mecanisme d’evasió de la seva pròpiarealitat, de manera que la degradació social i psicolò-gica és cada cop més evident. L’acceleració d’a-quests processos ens porta a afirmar on el tempsjuga en contra de la intervenció educativa, ja que, araper ara, quan deixi de ser menor, es deixarà d’actuar.Les condicions de vida al carrer, segons del graud’intensitat de les experiències viscudes i superantels processos individualitzats de cada menor, podencristal·litzar en el noi causant-li serioses dificultats.

El repte és que el seguit de característiques pròpi-

Sovint la força ila violència sónpresents en lesdinàmiques delgrup, alhoraque es combi-nen amb rela-cions de suporti d’ajuda mútua.

El consum desubstàncies tò-xiques es fre-qüent enaquests me-nors com a me-canisme d’eva-sió, de maneraque la degrada-ció social i psi-cològica éscada cop mésevident.


es del nen de carrer que enumerem a continuacióesdevinguin transitòries, i que siguem capaços deproduir una modificació en l’entorn que les provoca ien la persona que les pateix:

J Poca capacitat d’autoestima, sovint amb qua-dres d’autoagressions.

J Manca d’hàbits higiènics i d’horaris.J Rebuig dels espais tancats o espais molt contro-

lats per adults.J Poca capacitat d’espera, actuant sobre l’imme-

diatesa de les coses i amb poca capacitat d’autocon-trol davant de la frustració o la negativa.

J Confusió en els missatges, dificultat per formu-lar projectes a llarg termini i poca fidelitat davant delscompromisos que van més enllà del dia a dia.

J Deteriorament psicològic amb dependència desubstàncies tòxiques.

J Carències afectives que sovint comporten de-pendència respecte als amics; es tracta de personesmolt influenciables per la resta del grup, amb pocacapacitat de prendre decisions per elles mateixes.

Tot i així, el menor adquireix altres valors positiusque li dóna la vida del carrer i que són importants pera tota intervenció educativa que es vulgui plantejar:

J Valentia i coratge per sortir endavant –sobretoten el moment d’iniciar el projecte migratori.

J Solidaritat amb els altres, amb disposició percompartir el que es té en una relació d’iguals.

J Capacitat de raonament ràpid i picardia davantde situacions adverses per als seus interessos.

J Treball en equip i relació amb els altres.J Reconeixement i respecte per la figura adulta

que el menor intueix que mostra interès per ell.


Caldrà, doncs, per part dels educadors de carrer,dissenyar un pla d’intervenció educativa que d’unaforma pautada ajudi a reconduir la situació personal isocial d’aquest menor, en especial d’aquells en quèles experiències de carrer estiguin molt arrelades. Unpla que li garanteixi, al mateix temps, les necessitatsbàsiques de menjar, higiene i sostre, però que alhorali permeti fer un procés de desvinculació de la vida decarrer i, així, assumeixi el pas al circuit de protecciócom una alternativa a la seva realitat actual i puguireconstruir el seu procés migratori.

El rol de l’educador de carrerLa presencia de l’educador de carrer en els espais

i els temps on transcorre la vida del menor és el que lipermet esdevenir un referent educatiu vàlid. El fet decompartir amb ell espais i determinades experiènci-es, farà que el menor se senti proper i acompanyatper l’educador i assumeixi la seva presència senserecels i escolti en positiu els seus missatges.

Hi ha dos factors d’interacció important amb elsmenors immigrants sense referències familiars: unarealitat grupal i un procés de relació individualitzadaamb cada un dels menors.

Els recursos amb què es compta per facilitar alsnois la reconstrucció del seu projecte migratori i el tre-ball de trànsit cap al circuit d’emparament tenen laseva base en els centres oberts com a espais alter-natius a la plaça o al carrer, i com a espais on altreseducadors fan la seva tasca de reconstrucció hàbitsdel menor, així com de cobertura de les seves neces-sitats bàsiques de menjar i higiene.

La presència de l’educador de carrer en els llocs ihoraris on es relaciona el grup resulta imprescindibleper esdevenir un referent del menor, alhora que al’educador li aporta informació sobre les característi-ques grupals i individuals, és a dir, no només per al’actuació, sinó també pel contacte i el diagnòstic55.

Cal ajudar elnoi en el pro-cés de desvin-culació de lavida de carrer ien el pas al cir-cuit de protec-ció.

La presènciade l’educadorde carrer en elsllocs i horarison es relacionael grup resultaimprescindibleper esdevenirun referent delmenor.


En definitiva, la presència de l’educador de carrer noté cap més objectiu que produir un moviment en l’es-tancament que ha portar el menor a esdevenir menorde carrer, per ajudar-lo a donar un pas endavant igenerar interrogants sobre la seva situació actual,respectant en tot moment les seves característiquesindividuals i el seu procés, així com per detectar totesles situacions de risc que pugui estar vivint.

Tanmateix, es garanteix la intervenció i el pas alcircuit quasi immediat a aquells menors que acabend’arribar nous al territori i que encara no han esdevin-guts menors de carrer, o es poden reconduir en el casd’aquells que han abandonat el recurs on van serderivats. A partir del moment en què el menor se sentvinculat a l’educador, es produeix un acompanya-ment i un seguiment del seu procés: el menor comen-ça a aporta la seva autèntica identitat i comença adonar mostres de voler normalitzar la seva situació.

Característiques de la intervenció educativaper part dels educadors de carrer

Els objectius de la intervenció (és a dir, la detecciói el contacte amb els nois de carrer) vénen definitspel mateix conveni signat entre l’Ajuntament deBarcelona i Santa Coloma de Gramenet amb la Ge-neralitat de Catalunya, i suposen les següents actua-cions per part dels equips d’educadors:

J Detectar i contactar amb els menors immigrantssense referències familiars, ja siguin nouvinguts alterritori, escapolits dels recursos de protecció o me-nors que s’han quedat estancats en el seu projectemigratori i han esdevinguts menors de carrer.

J Realitzar un acompanyament cap a recursosque garanteixen la cobertura de les seves necessi-tats bàsiques, així com un acompanyament al SU dela DGAI per garantir el seu emparament.

J Presència en els llocs de relació grupal i indivi-

La presència del’educador de

carrer no té capmés objectiu

que produir unmoviment en

l’estancamentque ha portar el

menor a esde-venir menor de

carrer.


dual d’aquests menors i en els horaris en què es pro-dueixen.

J Seguir el procés del menor en el centre obert ialtres recursos de protecció, així com ajudar-lo a l’ad-quisició d’hàbits.

J Trencar el recel per part del menor a la presèn-cia educativa esdevenint un primer punt de referèn-cia per a ell, on el menor aporta la seva autènticaidentitat i es deixa acompanyar en el seu procés denormalització.

J Detectar situacions de risc i activar mecanismesde protecció per fer una reducció de danys que pro-tegeixi en tot moment al menor.

J Treballar amb el menor i amb el suport de lesentitats col·laboradores en l’àmbit sanitari, l’àmbit ju-rídic-legal i l’àmbit socioeducatiu del menor.

La valoració de la tasca dels equips de detecció idiagnòstic després d’un any de funcionament és moltfavorable, ja que suposen el primer nivell de contactede la cadena, sense el qual seria difícil arribar aaquests joves nouvinguts o a aquells que ja fa tempsque són aquí i han anat quedant arraconats.

2. Els Centres Oberts a Ciutat Vella,una resposta plena d’interrogants

Ismael Palacín, educador social

Nom del servei: Centre de dia Marhàba.Entitat que el gestiona: Casal dels Infants del Ra-

val.Any de creació: 1999.Objectius: el centre obert té tres objectius: reduir

els riscos i danys de l’estada al carrer, vincular els me-nors a una quotidianitat d’activitats estructuradora i fa-cilitar-los el trànsit a la xarxa de protecció normalitzada


Població a qui s’adreça: menors immigrants en si-tuació de carrer.

Nombre de places: 12.Recursos humans i d’infraestructura: tres educa-

dors contractats a jornada completa, un monitor de su-port i un cuiner, i els equips dels altres programes nor-malitzats del Casal quan hi participen.

Infraestructura utilitzada per Marhàba: un local decentre obert, amb sales de joc, descans, menjador, bu-gaderia... i un local de formació en pretallers: fusteria,electricitat, lampisteria, informàtica...

Activitats esportives als recursos del barri.Localització: Junta de Comerç, 16, 08001 Bar-

celona.

La creació de centres oberts per a l’atenció a me-nors no acompanyats ha estat una de les mesuresadoptades perquè la xarxa de protecció pugui donarrespostes diferenciades a la complexa i heterogèniasituació d’aquest col·lectiu. Un centre obert que tre-balli amb nois en aquesta situació mentre són al car-rer és un recurs valuós, però necessita una vigilànciaintensa a causa la seva naturalesa. Intentarem donartanta importància a les funcions desenvolupades pelcentre obert com a aquests criteris reguladors del seufuncionament, sobre la base de les reflexions que harequerit el projecte Marhàba del Casal dels Infantsdel Raval.

Després d’haver comprovat la situació de fracàscrònic en l’accés d’una part dels menors a la xarxa deprotecció, el centre obert es va concebre com un dis-positiu per reforçar la difícil transició del carrer alscentres, mentre es desplegaven i adequaven novesrespostes en la xarxa de centres residencials. Va seruna de les primeres iniciatives que permetien no trac-tar-los com un col·lectiu homogeni sinó en funció decada situació individual.

A partir de l’experiència desenvolupada pel Centre

El centre obertes va concebrecom un dispo-sitiu per refor-

çar la difíciltransició del

carrer als cen-tres, mentre es

desplegaven iadequaven no-ves respostesen la xarxa de

centres resi-dencials.


Obert Al-Qàntara de Càritas, la DGAI va acordar ambel Casal dels Infants del Raval i el Centre SalvadorGavina la creació de dos centres oberts en el distric-te de Ciutat Vella, on es mou la majoria d’aquestcol·lectiu. La permanència al carrer redueix les opor-tunitats de treball educatiu: crear un espai temporalque el faci possible és la missió del centre obert.

La finalitat del Centre Obert és vincular progressi-vament un grup d’adolescents i joves en aquesta si-tuació a un projecte socioeducatiu que cobreixi lesseves necessitats bàsiques i connecti amb els seusinteressos immediats. Mitjançant activitats de lleure,formació i atenció integral es busca una mediació iuna transició acceptada cap a la xarxa normalitzadade protecció de la infància.

Parteix de la hipòtesi que un recurs que pugui vin-cular els nois i crear oportunitats d’intervenció educa-tiva permetrà actuacions més eficaces en aquells ca-sos que han cronificat la dinàmica de rebuig a la xar-xa de centres. L’objectiu és crear uns centres de re-ferència on els educadors de carrer que detectenaquests nois puguin portar-los, ajudar a trencar l’es-tancament dels nois i promoure un accés negociat iconsentit pel noi cap als centres de protecció. Pertant, més que un recurs educatiu com a tal, estemdefinint un dispositiu temporal de vinculació i transi-ció. Ha de ser un recurs sense identitat pròpia, quedefineixi els seus objectius i la seva metodologia enfunció dels límits amb què es troba el circuit de pro-tecció en cada moment.

El centre té un caràcter subsidiari a la resta de laxarxa. La prioritat és que el noi tingui una atenció in-tegral a la xarxa normalitzada, no oferir-li un recurssubstitutori. S’adreça exclusivament a aquells me-nors que, si no es prenen mesures complementàries,poden quedar llargament desatesos en un itineraricircular de fugides i ingressos involuntaris en els cen-tres d’urgències que incrementi la seva desestructu-

La permanèn-cia al carrer re-dueix les opor-tunitats de tre-ball educatiu:crear un espaitemporal que elfaci possible ésla missió delcentre obert.

Més que un re-curs educatiucom a tal, es-tem definint undispositiu tem-poral de vincu-lació i transició.


ració i els deixi progressivament allunyats de les pro-postes educatives.

El centre obert té tres objectius: reduir els riscos idanys de l’estada al carrer, vincular els menors a unaquotidianitat d’activitats estructuradora i facilitar-los eltrànsit a la xarxa de protecció normalitzada. Els dosprimers van encaminats únicament a crear unes con-dicions favorables per assolir l’objectiu final: un inter-nament amb més garanties d’èxit.

Alguns aspectes han caracteritzat la intervenciód’aquest recurs:

J El procés del noi està organitzat per fases d’aco-llida que li donen un caràcter contractual, que perme-ten ser més flexibles amb el noi d’entrada i mantenirla seva permanència en el recurs condicionada cons-tantment a la negociació per a l’internament. Cadafase implica uns avantatges per al noi al mateixtemps que uns compromisos i unes obligacions.

J El centre obert és un lloc de referència amb unhorari diürn dilatat. En una part molt important delsnois, l’accés a un recurs permet incidir en les dinàmi-ques del carrer i facilita el treball educatiu. El sol fetd’accedir al recurs suposa per al noi l’acceptació d’unpla de treball cap a la normalització de la seva situa-ció. En la seva vida diària s’estableix una diferencia-ció entre les activitats de carrer, marcades per la su-pervivència i la manca de pautes, i les hores al cen-tre, amb uns horaris, normes, activitats...

J Les activitats tenen la funció d’estructurar eltemps i les expectatives dels menors: la participacióen pretallers, activitats d’esport i alfabetització al llargde la setmana no té un valor d’aprenentatge en simateixa, però exerceix una important influència per-què substitueix el paradigma del noi al carrer per al-tres valors relacionats amb la pròpia millora, el reco-neixement dels altres i l’esforç en el seu futur perso-nal. Tot això potencia les possibilitats que el noi ac-

El centre obertté tres objec-

tius: reduir elsriscos i danysde l’estada al

carrer, vincularels menors a

una quotidiani-tat d’activitats

estructuradorai facilitar-los eltrànsit a la xar-xa de protecció

normalitzada.

Les activitatstenen la funciód’estructurar eltemps i les ex-

pectatives delsmenors.


cepti l’entrada a centres de protecció amb més possi-bilitats d’adaptar-s’hi.

J Els serveis de caràcter assistencial (higiene, ali-mentació, rober, salut) redueixen el deterioramentexcessiu del noi. El noi pot esmorzar, dinar, sopar,dutxar-se i rentar la roba en la mesura que participad’un pla de treball, accepta un control creixent i de-mostra que està disposat a pactar amb l’educador elseu internament.

J Oferir espais de convivència i descans durantnou hores diàries facilita que el noi es distanciï de ladinàmica accelerada, defensiva i agressiva que im-primeix la vida diària al carrer, i dóna un espai a l’edu-cador per ajudar-lo a reconstruir la seva autoimatge,el seu projecte i elaborar demandes relacionadesamb el seu benestar.

J El treball tutorial amb el noi i el grup permet fercomprendre al noi la seva situació i allò que la nostrasocietat li proposa. És l’espai on s’estableix la relaciód’ajuda per analitzar les vivències i acompanyar lesopcions i renúncies que li caldran per conciliar el seuprojecte migratori com a menor amb la realitat de lanostra societat. La identificació legal del noi i la medi-ació telefònica dels educadors amb la seva famíliatambé han estat un important element de reforç.

Ha estat necessari també prevenir els efectes con-traproduents d’aquest centre sobre els menors i evi-tar que oferir recursos per al col·lectiu de nois al car-rer alimenti o faciliti aquesta estada. Un treball per-manent consisteix a establir criteris per evitar aquestsefectes: una metodologia personalitzada, una ade-quació permanent de les intervencions a l’evolució dela resta de la xarxa, criteris de temporalitat i mínimaintervenció i una estreta coordinació amb els altresrecursos de la xarxa per prevenir els efectes perver-sos.

En primer lloc, els criteris d’accés dels nois han de

Els serveis decaràcter assis-tencial reduei-xen el deterio-rament exces-siu del noi.

Oferir espais deconvivència fa-cilita que el noies distanciï dela dinàmica ac-celerada, de-fensiva i agres-siva que impri-meix la vida alcarrer.

La tutoria per-met acompa-nyar les op-cions i renún-cies que li cal-dran per conci-liar el seu pro-jecte migratoricom a menoramb la realitatde la nostra so-cietat.


ser restrictius i cal que el noi hagi esgotat les possibi-litats d’èxit en l’entrada normalitzada a la xarxa deprotecció. Les derivacions han estat centralitzadesen els educadors de carrer per garantir que el noi norebi una resposta fragmentada. Ha calgut també limi-tar l’accés a aquells nois que s’havien escapolit d’uncentre repetidament, per evitar que després d’haverrebutjat un recurs se’ls n’ofereixi un altre d’alternatiusense que adquireixin una responsabilitat en el noupla de treball. Sempre és difícil valorar quant detemps s’ha de negar l’atenció i perllongar l’estada alcarrer del noi. Una estada al carrer entre dues inter-vencions ha servit en molts casos perquè el noi escomprometi després en el pla de treball amb mésconsciència, però també per incrementar-ne el dete-riorament i els riscos amb greus conseqüències per ala seva integració.

És imprescindible analitzar críticament la funciódels centres oberts. Des del primer moment va que-dar clar els perills que podien comportar. No cal dirque un centre obert no dóna resposta a les necessi-tats reals d’aquests menors: tenir una llar i iniciar unitinerari normalitzat d’integració compatible amb elseu projecte migratori. Tampoc respon a les sevesdemandes: treballar i documentar-se o deixar de viu-re al carrer. Hem de tenir en compte que una respos-ta desplaçada a les necessitats dels menors pot aca-bar desplaçant les necessitats i demandes dels pro-pis usuaris.

És molt qüestionable la potència i legitimitat edu-cativa d’un recurs que treballa amb menors en la me-sura que són al carrer. Un recurs específic per a me-nors no acompanyats fàcilment pot reforçar que inte-rioritzin una identitat «de carrer» segregada: qui va aun recurs per a menors «de carrer” actua com a tal.També existeix el risc que la creació de recursosd’aquest tipus produeixi un efecte homeostàtic sobrela xarxa i les intervencions de protecció en ser con-

Ha calgut limi-tar l’accés aaquells noisque s’havien

escapolit d’uncentre repetida-ment, per evitar

que desprésd’haver rebutjatun recurs se’ls

n’ofereixi un al-tre d’alternatiu.

Un centre obertno dóna res-

posta a les ne-cessitats realsd’aquests me-

nors: tenir unallar i iniciar un

itinerari norma-litzat d’integra-ció compatible

amb el seu pro-jecte migratori.


cebut com una falsa solució que substitueix l’incre-ment de recursos residencials i altres canvis neces-saris en el si de la xarxa d’atenció a la infància. Final-ment, es pot discutir la funcionalitat d’un centre obertque faciliti l’accés a la xarxa en un marc en què lamanca de places i la inadequació de moltes propos-tes adreçades als menors han estat determinantsclau dels èxits i els fracassos d’aquesta intervenció.

Algunes dades poden ajudar a reflectir el que haestat la realitat del recurs. Pel projecte Marhàba hanpassat 123 joves i adolescents en els 14 mesos defuncionament del recurs, el 80% dels quals eren me-nors d’edat. El seguiment dels casos atesos en elperíode d’abril a setembre de 2000 ens parla de leslimitacions d’aquesta intervenció. La gran majoriadels casos atesos provenien directament del seu en-torn familiar al Marroc (33%) o bé s’havien escapolitde centres d’urgències o residencials de Catalunya(36%) o de la resta d’Espanya (19%). La mitjana d’es-tada al recurs ha estat desigual: un 45% ha fet unaestada transitòria de menys de 20 dies i la resta hi haestat una mitjana de 2 mesos.

Respecte a la situació actual dels casos atesos, el45% dels menors segueixen al carrer, la meitat d’ellsassistint diàriament al centre obert. Només un 40%estan actualment internats en diversos centres delDepartament de Justícia. Aquest percentatge no espot extrapolar al conjunt del col·lectiu dels menors noacompanyats, perquè infravalora el percentatge delsnois que estan en centres. Cal tenir en compte que lamostra es basa en els casos atesos pel projecte, és adir, aquells que havien fracassat en l’ingrés als cen-tres de protecció. A més a més, una part del percen-tatge dels nois que segueixen al carrer són casos ar-ribats recentment. Aquestes xifres tampoc reflectei-xen els itineraris d’internament que segueixen elsnois. Molts nois han estat internats i han tingut fra-cassos, períodes de retorn al carrer i reinternaments

Existeix el pe-rill de concebreel centre obertcom una falsasolució quesubstitueix l’in-crement de re-cursos residen-cials i altrescanvis neces-saris en el si dela xarxa d’aten-ció a la infàn-cia.


successius fins que han aconseguit una bona adap-tació al centre. De la resta dels casos (un 14%), se’ndesconeix la situació. Molts d’ells han canviat de ciu-tat.

La revisió exhaustiva dels casos atesos porta auna valoració molt important. La gran majoria delsnois fan en poc temps demandes d’internament i sóndemandes treballables. Els casos coneguts permetenaventurar que fàcilment es podria doblar el percen-tatge d’èxit en els internaments en centres de protec-ció si es consolida la diversificació de recursos deprotecció, es fan els canvis necessaris en els centresde protecció i es garanteix la disponibilitat de places.

Al contrari del que es podria esperar, la quotidiani-tat del centre obert ha estat sempre marcada per unclima poc conflictiu que ha facilitat la intervenció indi-vidual: els nois han acceptat les normes de funciona-ment i un grau de control i exigència creixent de laseva situació de risc. La majoria han participat activa-ment en les activitats d’aprenentatge, han acceptatidentificar-se i han mostrat una assistència regular.Aquesta constatació no pot relativitzar, però, la situa-ció de maltractament i deteriorament personals enquè es troben quan vénen al centre obert.

Projectes d’inserció per a nois que han com-plert els 18 anys, impulsats des del Casal d’In-fants del Raval

J Un nombre important de nois que proveniend’aquest col·lectiu han participat en altres programesnormalitzats de l’entitat una vegada que estaven endiferents recursos residencials de protecció. Vint-i-quatre nois han fet accions de formació ocupacionalen diferents projectes del Casal; altres han seguitcursos d’aprenentatge de la llengua o activitats delleure per a joves, com una part de la col·laboració del’entitat amb la xarxa de protecció normalitzada.

J Hem iniciat en fase de proves un projecte per a

La gran majoriadels nois ate-

sos fan en poctemps deman-des d’interna-ment i són de-mandes treba-

llables.

La quotidianitatdel centre obert

ha estat sem-pre marcadaper un clima

poc conflictiuque ha facilitat

la intervencióindividual.


la transició a l’autonomia dels joves que s’han fetmajors d’edat al carrer i, per tant, ja no són conside-rats menors amb dret a ser tutelats sinó adults immi-grants clandestins. L’objectiu és evitar l’estancamental carrer de joves majors d’edat per manca de recur-sos de suport a la inserció. El projecte consisteix acombinar un suport temporal de sis mesos que inclouformació ocupacional, tramitació del permís de treballi acollida en llars autòctones. Parlem de llars perquès’ha ofert allotjament en una llar que pot ser d’unafamília amb fills, d’una persona, o de diverses quecomparteixen pis. L’entitat ofereix el seguiment delnoi, l’assessorament i suport a les persones que pro-tagonitzen l’acollida i un ajut econòmic mínim de com-pensació. Els resultats amb els primers casos perme-ten pensar que és un recurs útil per crear un entornde suport i integració intens i de qualitat i assolir l’au-tonomia econòmica en un termini curt.

Al mateix temps, hem iniciat la col·laboració ambuna organització catalana de cooperació internacio-nal i una associació de Tànger per a un futur projecteque incideixi en la prevenció de l’emigració de me-nors mitjançant el suport a aquelles famílies que jahan estat emissores, la mediació amb la família peral retorn amb garanties o el treball coordinat del cas ila creació d’un centre de formació professional quedoni oportunitats d’educació i inserció en el propi en-torn d’origen dels nois. Pensem que obrir vies d’in-vestigació i treball conjunt amb organitzacions quetreballin com a contrapart en la ciutat d’origen de lamajoria dels nois, pot ajudar a que alguns nois pu-guin rebre una millor atenció al seu cas comptantamb la col·laboració i el reforç de la seva família d’ori-gen.

Obrir vies detreball conjuntamb organitza-cions que tre-ballin com acontrapart en laciutat d’origenpot millorarl’atenció.


3. SATEMI: Servei d’Assessorament TècnicEspecialitzat en el Diagnòsticde Menors Immigrants Indocumentats

Mercè Lombarte, psicòloga coordinadora del servei

Nom del servei: Servei d’Assessorament TècnicEspecialitzat en el Diagnòstic de Menors Indocumen-tats (SATEMI).

Entitat que el gestiona: Fundació Mercè Fonta-nilles.

Any de creació: juny del 2000.Objectius: estudi diagnòstic dels menors assistits

als recursos existents a aquest col·lectiu amb l’objectiud’agilitar l’accés a la xarxa normalitzada.

Població a qui s’adreça: menors immigrants noacompanyats, indocumentats i en situació de carrer,que mostren resistències a l’internament.

Nombre de places: el nombre de casos atesos va-ria segons la demanda. De juny a novembre del 2000s’han rebut 53 derivacions.

Recursos humans i d’infraestructura: l’equip estàformat per un psicòleg, un pedagog, un assistent soci-al, un metge i un advocat. Les sales d’entrevista i dereunió són les que té la Fundació Mercè Fontanilles alla seva seu.

Localització: Via Laietana, 54, 1r. 08003 Barce-lona.

L’objectiu bàsic del servei és el d’elaborar un infor-me diagnòstic del noi, en totes les àrees (psicològica,social i familiar, pedagògica i mèdica) i transmetre ala DGAI una proposta de derivació del cas al recursque es cregui més adient.

Paral·lelament, i per tal d’agilitar el procés d’inser-ció, el SATEMI també s’ocupa de la documentaciódels nois. S’inicia la tramitació de la seva documenta-ció al consolat del país d’origen, és a dir passaport iDNI, per la qual cosa es requereix un contacte previ


amb la família, que és la que ha d’enviar els papersdel noi per fer possible aquesta tasca. Es treballa enrelació amb les causes pendents, fent que el noiprengui consciència dels fets que hagi comès i assu-meixi la seva responsabilitat. S’acompanya el noi,juntament amb el seu tutor, que acostuma a ser l’edu-cador de carrer dels Equips de Contacte i Detecció,perquè vegi la necessitat de dir tots els ”alies” o nomsfalsos amb què s’ha donat a conèixer, i perquè assis-teixi als judicis als quals és convocat. Si el menor técauses pendents, quedarà paralitzat el seu expedientper a l’obtenció del permís de residència. La tramita-ció dels permisos de residència i treball a Catalunyas’inicia quan el menor té assignat un guardador, queés el director del centre on es deriva el menor.

Com a metodologia de treball es compta amb lesentrevistes directes amb els nois i amb les coordina-cions per informar dels casos a la resta de professio-nals implicats. Les entrevistes es realitzen a les de-pendències de la fundació o bé a la DGAI en cas quees necessiti traductor. L’ideal seria que cada profes-sional de l’equip pogués mantenir de tres a cinc en-trevistes amb cada noi al llarg dels tres mesos previs-tos per a aquesta fase de diagnòstic.

En la proposta final es preveuen les diverses tipo-logies de recursos amb què actualment compta laDGAI: els centres residencials d’acció educativa(CRAE), el SAAEMI, el Pla per a majors de 18 anys,els acolliments familiars o bé el retorn a la família(possibilitat focalitzada sobretot en els menors desetze anys). En l’informe diagnòstic, a part de la pro-posta de recurs, cada especialista, si és necessari,apuntarà orientacions per al tractament o la interven-ció posterior (des de recomanar un suport psicològic,classes de català fins a tractaments mèdics especí-fics).

Es treballa enrelació amb lescauses pen-dents, fent queel noi prenguiconsciènciadels fets quehagi comès iassumeixi laseva responsa-bilitat.

Si el menor técauses pen-dents, quedaràparalitzat el seuexpedient per al’obtenció delpermís de resi-dència.

En l’informediagnòstic, apart de la pro-posta de re-curs, s’apuntenorientacionsper al tracta-ment o la inter-venció poste-rior.


Reflexions sobre el serveiL’especificitat del servei es justifica perquè és a la

porta del circuit: atén específicament nois immigrantsen situació de carrer que no poden ser atesos pelsdispositius de la xarxa normalitzada que tenen assig-nades funcions de diagnòstic. Un cop elaborat l’infor-me per part del SATEMI, l’objectiu és l’accés d’a-quests menors a la xarxa normalitzada. El seguimentd’aquests nois ja no correspon al SATEMI, sinó queel referent passa a ser l’equip educatiu corresponent.

Pel que fa a les coordinacions, diríem que aquestaés la clau del nostre servei i que una de les finalitatsque es perseguia en crear-lo era justament la d’unifi-car criteris i coordinar les intervencions que realitzendiversos professionals amb uns mateixos nois men-tre aquests romanen al carrer. El referent per als noissón els educadors de carrer, que assumeixen les fun-cions de tutors, però també hi intervenen els educa-dors dels centres de dia, els tècnics de justícia juvenil(en cas de ser nois residents al Centre d’Estada Limi-tada), els educadors del centre, etc. Amb tots ellss’elabora un programa educatiu individual i s’intentaanar tots a la una. D’aquesta manera s’eviten les in-coherències i els missatges contradictoris que acaba-ven desorientant encara més els nois. La valoracióque fem de l’esforç de coordinació per part de totesles entitats implicades és molt bona, i concretamentvolem agrair l’acompanyament que ens ha fet laDGAI a l’hora de presentar-nos a tots els equips ambquè hem de treballar, i la forma com aquests ens hanobert les portes. Podríem dir que la necessitat de co-ordinació en aquesta fase inicial del procés, que éstambé la més dura, era una demanda a crits i que encrear el SATEMI s’ha vist, encara que sigui de mane-ra inicial, coberta.

És difícil fer una valoració d’un servei als quatremesos de la seva creació, però podríem dir que estàcomplint les funcions assignades tot i que estem en

Una de les fina-litats del SATE-MI era la d’uni-

ficar criteris icoordinar lesintervencionsque realitzendiversos pro-

fessionals ambuns mateixos

nois mentreaquests roma-

nen al carrer.


un procés de reajustaments constants a nivell meto-dològic i de procediments. Valorem positivament l’agi-litació que suposa el fet d’iniciar tant el diagnòsticcom la tramitació dels papers sense haver d’esperarque el noi accepti un internament. De totes maneres,per començar el procés cal també una certa estabili-tat i un cert compromís per part dels nois, compromísque moltes vegades es redueix a assistir regularmentdurant dues setmanes als centres de dia i a donar lesseves dades personals per poder iniciar la tramitaciódels papers legals. Al principi els costava més, però amesura que veuen que hi ha companys que hi hanaccedit i que els han anat millorant les coses, aflui-xen les reticències. A vegades som nosaltres els quevolem córrer massa, quan en realitat cal deixar tempsperquè el noi s’adoni per ell mateix que el carrer noés una alternativa viable, que per accedir a un certtipus de benestar li cal entrar al circuit, etc. L’equipels dóna totes les facilitats, però a vegades encaratroba resistències. Val a dir que els menors que aténel SATEMI són justament aquells que mostren mésreticències a entrar a la xarxa, aquells que han acu-mulat un bon nombre de presentacions a la DGAI (avegades més de 20), sense arrelar en cap recurs.Podríem dir que aquells que estan més atrapats enles dinàmiques de carrer són els nostres destinataris.

4. Centre d’Emergències LledonersVictòria Santamaria, directora del centre

Nom del servei: Centre Lledoners.Entitat que el gestiona: Fundació Mercè Fonta-

nilles.Any de creació: 1999.Objectius: atendre de manera immediata i puntual

Iniciar el diag-nòstic i la tra-mitació delspapers sensehaver d’espe-rar que el noiaccepti un in-ternament haagilitzat el pro-cés.

A vegades somnosaltres elsque volem cór-rer massa. Caldeixar tempsperquè el nois’adoni per ellmateix que elcarrer no ésuna alternativaviable.


els menors que siguin presentats i que es trobin enaquells moments sense referents adults que se’n facincàrrec.

Població a qui s’adreça: menors immigrants i delterritori.

Nombre de places: 12 places; amb sobreocupaciópot arribar fins a 16.

Recursos humans i d’infrastructura: 1 director, 10educadors (2 per torn), 2 educadors de reforç, 1 xofer,1 cuiner, personal de neteja, personal de manteniment,guarda de seguretat (24 hores), suport de la direcciótècnica de la Fundació M. Fontanilles i l’equip adminis-tratiu del Centre de Gestió.

Edifici aïllat a la muntanya de Collserola, adaptat ur-banísticament i arquitectònicament per a l’atenció demenors. La casa consta de 3 plantes amb un total de486 m2.

Localització: Fundació Mercè Fontanilles. Via Laie-tana, 54, 1r. 08003 Barcelona

Descripció del serveiEl Centre Lledoners atén menors entre els 12 i els

18 anys, nois, la majoria immigrants que procedeixenen gran part dels països magribins i no compten ambreferents familiars a Catalunya.

El centre atén nois que es poden trobar en algunade les situacions següents:

J Nois que es trobin a l’espera de valoració i diag-nòstic

J Nois sense mesura judicial que rebutgin les pro-postes de protecció.

J Nois que es trobin a l’espera d’un recurs de cen-tre residencial.

J Nois que es trobin a l’espera d’altres recursos.J Nois escapolits de centres, a l’espera que el

guardador els reculli.J Nois escapolits de centres que han perdut la

plaça i estan a l’espera que se n’obri una altra.


J Nois escapolits de centres que rebutgen l’inter-nament.

El centre pretén dur a terme una educació integral,compensadora i activa.

5. Els Centres d’Acollida:el repte d’adaptar recursos existentsa les noves necessitats

Jordi Garreta, Universitat de Lleida56

En aquest capítol volem analitzar la resposta im-mediata que la DGAI ha donat, davant l’obligació cí-vica i social de fer front a l’entrada de joves estran-gers, en un nombre superior a l’esperat, basant-se enels recursos ja existents a la xarxa: els centres d’aco-llida i els centres d’urgència, els quals els proporcio-nen una atenció primària i transitòria. Aquests sónserveis residencials d’estada limitada (més limitadaen els d’urgències) que tenen per objecte donar res-posta immediata a la situació de desemparament, re-alitzar l’observació i el diagnòstic de la situació delsmenors atesos i elaborar la proposició de recurs mésadequada (un Centre Residencial d’Acció Educativa–CRAE–, un acolliment familiar, un programa especí-fic, etc.). Els menors que hi arriben són els que es tro-ben en situació de risc greu, és a dir, aquells infantsde qui es tem per la integritat física o psíquica, o enels quals la dificultat del cas dificulta o impedeix quesiguin avaluats de forma ambulatòria en el territoripels Equips d’Atenció a la Infància i l’Adolescència(EAIA) corresponents.

Actualment la DGAI compta amb 8 Centres d’Aco-llida repartits per diverses comarques, que s’han es-pecialitzat per franges d’edat, i en el cas dels d’ado-lescents, també per sexes. Segons aquesta tipologiala presència de menors immigrants en els centres és

Actualment laDGAI comptaamb 8 Centresd’Acollida re-partits per di-verses comar-ques, que s’hanespecialitzatper frangesd’edat, i en elcas dels d’ado-lescents, tambéper sexes.


molt desigual, essent, evidentment, molt més nombro-sos en els centres dedicats a nois adolescents, comEstrep (a Sant Salvador de Guardiola, Manresa) oLledoners (a Collserola). Aquest últim només és d’Ur-gències i, per tant, l’estada hi és més limitada. De les200 places disponibles en els centres d’acollida, mésde la meitat han estat ocupades per menors magribinsen els darrers dos anys, proporció que encara és méselevada si només observem els centres d’urgèncieson la presència de magribins arriba al 64%.

Els nois poden arribar als centres d’acollida per viaadministrativa, és a dir, acomplint una ordre de deri-vació del servei d’urgències de la DGAI o directamentper via judicial, quan un jutge dictamina l’ingrés coma mesura preventiva. Normalment només vénenacompanyats de la policia al servei d’urgències.

Dins dels centre d’acollida podem distingir tres ti-pologies de menors immigrants, que requereixen untractament diferenciat:

J Menors fills d’immigrants que tenen família aEspanya

Procedeixen de famílies que pateixen dificultatseconòmiques i socials, en alguns casos presentenconflictes culturals d’inadaptació i pateixen greusconflictes generacionals amb els seus fills o fillesadolescents, que poden provocar fugides de casa osituacions de desemparament i fins i tot de maltracta-ments. Aquests pares sovint viuen amb vergonya lasituació d’interferència de l’Administració en les rela-cions familiars que ells consideren privades. Salva-des aquestes dificultats, el centre es planteja un tre-ball de col·laboració amb aquestes famílies. Aquestgrup no difereix massa d’altres menors nacionals es-panyols acollits al centre.

J Infants i adolescents abandonats per les sevesfamílies

Es tracta d’una segona generació d’immigrants

De les 200 pla-ces disponibles

en els centresd’acollida, més

de la meitat hanestat ocupadesper menors ma-

gribins en elsdarrers dos

anys.


amb pares amb els quals no es pot comptar per lescircumstàncies que sigui, realitat que tampoc difereixen gaire de la de menors espanyols que pateixen si-tuacions de desemparament similars.

J Immigrants adolescents que vénen solsEn aquest col·lectiu és on hem centrat el nostre in-

terès. Es tracta de nois (a diferència dels altres dosgrups, on trobem nois i noies) que han pres sols ladecisió de marxar i que han creuat clandestinamentla frontera, fins a arribar a les nostres ciutats, on viu-ran juntament amb altres joves que es troben en lamateixa situació, pels carrers. Aquest col·lectiu és elque mostra un major recel a les intervencions admi-nistratives i actua amagant la seva identitat per por aser retornat al país d’origen i veure frustrats els seusprojectes, reserves que en certa manera dificulten laintervenció educativa.

La perspectiva del col·lectiu de professionalsdels Centres d’Acollida57

La rapidesa amb què ha penetrat aquest específicfenomen migratori als centres d’acollida (en els dar-rers dos anys s’ha duplicat la presència d’estrangersals centres), ha obligat els professionals a adaptar-se i fer front a la nova realitat multicultural, que finsara, tot i la presència de minories en els centres, comés el cas dels infants d’ètnia gitana, havia quedatmolt desatesa. El que primer es plantegen aquestsprofessionals és entendre aquesta nova situació per,posteriorment, dins la discussió de la valoració de ladiversitat cultural (uns més que altres), donar respos-ta a les noves necessitats que detecten. Tant enl’anàlisi com en la proposta de possibles actuacionstrobem diverses postures entre els professionals.

Pel que fa a l’anàlisi de la multiculturalitat, detec-tem dues postures extremes, que marquen el ventalld’opcions en el qual es mouen els educadors. En elsextrems trobem:

La rapidesaamb què hapenetrat aquestfenomen alscentres d’aco-llida ha obligatels professio-nals a adaptar-se i fer front ala nova realitatmulticultural.


J Els que es queden en una visió simple, dicotò-mica, que agrupa els menors en dos pols: aquells queaccepten i abracen el comportament i els valors ano-menats occidentals i que no plantegen gaires proble-mes a la dinàmica establerta i, a l’altre pol, aquellsmenors que rebutgen frontalment els valors occiden-tals i provoquen constants situacions d’enfrontamenti conflicte. Aquesta polarització reflecteix tambél’elecció que creuen alguns que han de realitzaraquests menors i que es planteja, sovint, com a ex-cloent.

J Els que defensen postures menys dràstiques ientenen que el noi es pot integrar sense haver de sertotalment assimilat i té dret a mantenir uns referentsculturals mínims de la seva cultura, però que es mos-tren preocupats pel fet que aquesta “elecció” no éscompletament lliure: els condiciona la idea d’èxit i al-guns comprenen que això passa per optar per apro-ximar-se al model dominant de la societat receptora.

Més enllà d’aquesta distinció, el valor de la diversi-tat cultural i el que pot suposar d’enriquiment per a lanostra societat sembla ser que, a més d’un discursde moda, és una creença que comparteixen la majo-ria d’educadors; opinió favorable que ve matisada pelseguit de dificultats organitzatives i estructurals quecomporta per al centre educatiu adequar-se i donarresposta a la diversitat. Quan les dificultats quotidia-nes fruit dels problemes per entendre’s, per adaptar-se a unes normes o per haver de fer nous planteja-ments són molt presents, el valor de la diversitat esrelega a un segon pla. Val a dir que tots aquells cen-tres on la presència d’immigrants és important han fetactuacions específiques, amb més o menys èxit, peradequar el servei a la nova realitat.

La percepció negativa o positiva del fenomen perpart dels educadors estarà totalment condicionadaper les experiències que hagin viscut. Si s’han topat

La majoriad’educadors te-nen una opinió

favorable a ladiversitat que

ve matisada pelseguit de difi-

cultats organit-zatives i estruc-turals que com-

porta per alcentre educatiu

adequar-sei donar respos-

ta a la novasituació.

La percepciónegativa o po-sitiva del feno-

men per partdels educadors

estarà total-ment condicio-

nada per les ex-periències que

hagin viscut.


amb menors que han passat moltes vegades pelscentres, tornant-se a escapolir o generant conflictesperquè no creuen que els puguin satisfer les sevesexpectatives, vol dir que han viscut moltes situacionsd’enfrontament i agressivitat; per tant, se’ls fa difícilentendre aquestes situacions com una font d’enriqui-ment per a tots els usuaris. Al contrari, alguns serienfavorables a crear centres específics per a aquestsnois per poder dedicar-los una atenció adequada ialhora evitar les interferències amb la resta de me-nors acollits.

Una altra situació a la qual els educadors han defer front, més enllà de les pròpies percepcions res-pecte a la diversitat, és la imatge que els infants d’ori-gen espanyol acollits als centres tenen dels immi-grants. Educar tots els acollits en el valor i els avan-tatges de la diversitat cultural és quelcom difícil si te-nim en compte que es tracta de menors que han patitsituacions de marginació, problemes d’identitat i d’au-toestima. Se’ls demana que acceptin la diferènciaquan ells també s’han sentit tractats molt sovint coma “diferents”.

Pel que fa a les actituds de rebuig o als prejudi-cis o les imatges preconstruïdes de la cultura d’a-quests immigrants per part dels professionals, esdetecta que, encara que sigui inconscientment,existeix una jerarquització del valor i el grau de “ci-vilització” i “modernitat” de les diferents cultures,que condiciona l’anàlisi que es realitza i les poste-riors actuacions.

A més de la distància que generen les imatgesmútues, la distància lingüística i cultural condicionamolt la tasca per les dificultats de comunicació tantamb els menors com amb les seves famílies. És in-negable que el coneixement de la llengua facilita lacomunicació, però també s’ha de tenir en considera-ció el domini que se’n tingui, i no es pot reduir al llen-guatge verbal sinó que s’ha de tenir en compte la co-

Una dificultatés la imatgeque els infantsd’origen espa-nyol acollits alscentres tenendels immi-grants.

Se’ls demanaque acceptin ladiferència quanells tambés’han sentittractats moltsovint com a“diferents”.

La distància lin-güística i cultu-ral condicionamolt la tascaper les dificul-tats de comuni-cació tant ambels menorscom amb lesseves famílies.


municació no verbal (gesticulació, expressivitat, con-tacte visual, estructura de l’espai, concepció deltemps, etc.), ja que tots dos construeixen l’ambient oclima comunicatiu que facilitarà o dificultarà les inter-vencions. Per tant, una de les actuacions prioritàriesper adaptar-se a les necessitats fruit de la immigracióseria facilitar aquesta comunicació. Normalment l’es-tratègia seguida ha estat la de contractar educadorsd’origen magribí, o en altres casos recórrer puntual-ment a les figures de mediadors culturals o simple-ment de traductors.

A les dificultats de comunicació cal afegir-hi lesderivades de l’estructura assistencial dels centres iles de formació dels professionals58.

J Problemes derivats de l’estructura dels centres,es refereixen particularment a la concepció i a la rea-lització d’uns serveis pensats i dissenyats en funciódel grup majoritari. La inadequació dels recursos queha fet palesa el rebuig sistemàtic dels menors ambels continuats escapoliments, posa de manifest lanecessitat de readaptar uns recursos ja existents,que no van ser creats pensant en contextos multicul-turals. El fracàs dels internaments dels menors decarrer en els centres d’acollida respon, com hem vistmés amunt, a un seguit de contradiccions, entre lesquals destaca el fet que el centre no dóna resposta ales expectatives del menor. Bàsicament el factortemps, és a dir la lentitud dels tràmits i la llista d’es-pera per accedir als centres residencials, fa méscostosa l’adaptació d’aquests nois a una institució enla qual el control, la normativa i l’observació per tal deser diagnosticats els resulten difícils de tolerar.

J Problemes referents a la formació, es refereixena dificultats que sorgeixen d’una comprensió unilate-ral, per part dels professionals, de les demandes querealitzen les persones de les comunitats culturals. Lamajoria d’educadors demanden una formació espe-

Els problemesderivats de l’es-

tructura delscentres es refe-reixen particu-

larment a laconcepció i a la

realitzaciód’uns serveis

pensats i disse-nyats en funciódel grup majori-

tari.

El factor temps,és a dir la lenti-tud dels tràmits

i la llista d’es-pera per acce-dir als centres

residencials, famés costosa

l’adaptaciód’aquests noisa la institució.


cífica per tal d’adquirir una major seguretat a l’horade pensar noves estratègies d’intervenció. Reconei-xen no tenir gens d’informació sobre les culturesd’origen dels immigrants ni sobre els processos mi-gratoris. Els comportaments, les tradicions, els dife-rents papers socials, sobretot de gènere i d’edat,l’educació que s’imparteix al seu país, les creencesreligioses... són aspectes considerats bàsics peratansar-se a aquests menors. A més, els usuaris,quan s’adonen d’aquest coneixement, interès i valo-ració respecte a la pròpia cultura, accepten de mésbon grat la relació amb el professional. Una formacióespecífica en relació amb la situació legal d’aquestsmenors i la Llei d’estrangeria seria molt ben valorada,per respondre adequadament a moltes qüestions queels fan els nois. També insisteixen que el que cal ésaturar la marxa del tren i tenir temps per reflexionarde manera critica sobre les actuacions que duen aterme. La dinàmica del dia a dia i el sentiment d’ur-gència disminueix aquesta possibilitat. A vegades lainestabilitat o inseguretat laboral que es viu en algunsdels centres incrementa el sentiment de desconten-tament que es reflecteix en aquests discursos. Lasensació que es pot fer ben poca cosa és sovint ge-neralitzada.

Les conclusions que es desprenen de l’estudi deJordi Garreta, i sobre les quals aprofundirem enl’apartat de propostes, se sintetitzen en dues qüesti-ons que es van posar a debat: la necessitat de crearcentres específics per a aquests menors, propostaque va ser majoritàriament refusada, i la necessitatd’adequar els centres existents aportant-hi més re-cursos, sobretot de personal, i concretament contrac-tant educadors de la cultura d’origen. Aquesta sego-na proposta, que és la que té més suport, té matisaci-ons respecte a la figura del professional de la culturad’origen, que van des de que sigui un educador de

Els problemesreferents a laformació es re-fereixen a difi-cultats que sor-geixen d’unacomprensióunilateral, perpart dels pro-fessionals, deles demandesque realitzenles personesde les comuni-tats culturals.

Els educadorsdemanentemps per refle-xionar de ma-nera critica so-bre les actua-cions que duena terme.

S’observa lanecessitatd’adequar elscentres exis-tents aportant-hi més recur-sos, sobretotde personal, iconcretamentcontractanteducadors dela cultura d’ori-gen.


plantilla i membre de l’equip fins a un mediador ambpresència puntual al centre.

Com a síntesi de les opinions dels educadors en-trevistats, podem diferenciar quatre discursos: elsque, valorant la multiculturalitat pel que pot represen-tar d’enriquiment, consideren que tenen una forma-ció adequada per enfrontar-se amb els reptes queplanteja; els que, partint de la mateixa valoració, cre-uen necessitar una formació complementària; els quevaloren negativament aquesta presència conside-rant-la una font de conflictes i de distorsió de la dinà-mica i que creuen tenir una formació adequada perrealitzar la seva tasca (per la qual cosa els culpablesque no tingui l’èxit desitjat són els menors,) i els que,també veient que és una font de conflicte, creuen notenir la formació òptima (per la qual cosa les duesparts comparteixen la responsabilitat de l’èxit escàs).Aquests dos darrers discursos, tot i que minoritaris,defensen la necessitat de crear centres específics i,consegüentment, consideren que la presència en elseu centre d’educadors de la cultura d’origen no tin-dria sentit.

6. Centres Residencials d’Acció Educativa:l’experiència de la Llar Betània

Montserrat Pedrola, educadora de Llar Betània

Nom del servei: CRAE (Centre Residencial d’AccióEducativa) Llar Betània.

Entitat que el gestiona: Associació educativa per ajoves Betània.

Any de creació: 1991.Objectius: donar resposta a les necessitats educa-

tives i d’acollida de nois tutelats per la DGAI, en unambient al més aproximat possible a la llar familiar, ambl’objectiu d’assolir una integració social plena.


Població a qui s’adreça: nois de 14 a 18 anys tute-lats per la DGAI.

Nombre de places: 9 places.Recursos humans i d’infraestructura: l’equip està

format per 7 educadors i un director, que, a més de lesfuncions educatives, realitzen les tasques de serveisde la llar, juntament amb els nois. El centre està ubicaten una casa de poble de dues plantes (182m2) i un petitjardí.

Localització: carretera del Carç, núm. 34, SantPere de Ribes, Garraf

Tots i cadascun dels CRAE del nostre territori, jasiguin propis o col·laboradors de la DGAI, ofereixenun tipus de servei basat en el mateix objectiu i sotacriteris d’acció educativa i social comuns, compartintun mateix Projecte Educatiu Marc. Però cada centreofereix també un tipus de servei particular en funcióde les seva tipologia, característiques i línia educati-va pròpia, que quedarà reflectit en el seu ProjecteEducatiu de Centre (PEC). Podem dir que cada Cen-tre té el seu tarannà, la seva manera de portar a ter-me les intervencions educatives i de debatre-les, cre-ar-les i modificar-les en el si de l’Equip Educatiu pertal d’oferir l’atenció necessària als infants i joves queformen part de la comunitat educativa. En conse-qüència, l’arribada als CRAE de menors immigrantsha posat de manifest la necessitat d’adaptació delservei, coherent amb el PEC. A la Llar Betània enshem plantejat un pla específic per a aquests nois im-migrants atenent unes especificitats que han de sertingudes en compte per tal d’integrar aquests joves alprograma general que, en definitiva, persegueix la in-tegració de tots el nois del centre a la nostra societat.D’alguna manera podríem dir que es tracta d’un pla“de transició”, en què les actuacions específiques dequè parlarem han de ser un recurs pont, temporal,puntual, que condueixi a la integració de programesgenerals.

L’arribada alsCRAE de me-nors immi-grants ha posatde manifest lanecessitatd’adaptació delservei, cohe-rent amb el pro-jecte educatiude cada centre.

Es tracta d’unpla “de transi-ció”, en què lesactuacions es-pecífiques hande ser un re-curs pont, tem-poral, que con-dueixi a la inte-gració de pro-grames gene-rals.


Moltes de les dificultats que presenten els nois delcentre se situen en “zones” semblants a les que pre-senten els magribins nouvinguts i per a les quals jaexisteix un Projecte Educatiu de Centre, en contínuaavaluació, i unes línies específiques per poder abor-dar aquestes dificultats de la millor manera possible.Però hi ha un altre tipus de dificultats, a part de lesindividuals que pot presentar cada persona, que esderiven del fet de l’emigració i l’edat en què s’ha por-tat a terme, de situacions socials, legals i d’estil devida... que cal tenir presents perquè nosaltres, elseducadors i educadores, estem aquí per poder oferirresposta a les necessitats d’aquests menors en lamesura que ens sigui possible.

Objectius de la nostra intervenció

J Acompanyar al menor en el seu procés d’inser-ció.

És funció dels educadors i educadores fer l’acom-panyament, el seguiment individualitzat i l’orientaciódels joves. Pretenem estar al costat del jove per po-der esdevenir referents i, quan calgui, confidents.Pretenem que quan el jove hagi d’optar, ho pugui ferel més lliurement possible, i pensem que un exercicide llibertat és poder ser orientat, des de l’estimació ila confiança, per adults referents que siguin crítics ialhora acceptats pels joves.

J Documentar el menor: vetllar per l’obtenció dels“papers”.

Hem de partir de la impossibilitat d’accedir a moltsrecursos viables (treball, cursos de formació, bequesi ajuts) fins a obtenir la situació legal d’aquests me-nors que, pel fet de ser immigrants, encara no sónciutadans d’aquest país en igualtat de condicions i,per tant, la nostra intervenció està, encara, molt méslimitada del que desitjaríem. Val a dir que en el mo-ment en què redactem aquestes ratlles sabem que

Moltes de lesdificultats quepresenten els

nois del centrese situen en

“zones” sem-blants a les que

presenten elsmagribins nou-vinguts. Però hi

ha un altre ti-pus de dificul-tats que es de-riven del fet de

l’emigració.


tant la Direcció General d’Ocupació com el Departa-ment d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunyahan establert que els menors immigrants que no te-nen la documentació legal però l’estan tramitant, po-den matricular-se i se’ls reservarà la titulació fins al’obtenció dels papers.

J Resituar la relació del menor amb la seva famí-lia.

La majoria dels joves acollits (autòctons i estran-gers) tenen problemes familiars o es troben desvin-culats de les seves famílies. En treballar per a l’as-sumpció de l’autonomia i la responsabilització delsnois i noies, es pretén que comptin amb els recursospersonals i la maduresa suficient per refer aquestsvincles des d’una altra posició o, si més no, situar laseva família a un lloc on no representi un obstacleper a la seva trajectòria de vida.

Amb els menors immigrants la finalitat és pràctica-ment la mateixa: desenvolupament harmònic, inser-ció social i laboral, autonomia... i autoavaluació per-manent del seu projecte migratori. Un cop resoltes lesdificultats bàsiques d’allotjament, treball, papers, etc.i un cop s’ha assolit un clima de confiança amb elseducadors, serà el moment d’ajudar el noi a aturar-seperquè faci balanç del seu procés i reformuli els ob-jectius que es plantejava en emigrar. Veure què que-da d’aquell projecte inicial, pensar que el retorn tam-bé és possible, valorar els avantatges i les dificultatsque li comporta seguir el seu projecte de vida aCatalunya, etc. En aquesta fase és molt importantrestablir el contacte amb la família, que sovint enl’etapa de vida al carrer ha quedat tallat, i implicar elspares en les reflexions; possibilitar el contacte telefò-nic, fins i tot les visites, l’enviament de diners, etc.,amb la intenció de solidificar els vincles familiars per-què el noi se senti més capaç de tirar endavant, aquí,allà o on sigui.

J Treballar per una educació intercultural

S’estimula alsnois a fer unaautoavaluaciópermanent delseu projectemigratori.

És molt impor-tant restablir elcontacte amb lafamília, que so-vint en l’etapade vida al car-rer ha quedattallat.


No és possible treballar sectorialment la interven-ció socioeducativa amb immigrants i excloure la po-blació majoritària dels objectius ja que allò social in-clou el conjunt de la població. Des del començamentés molt necessari tenir en compte els interessos, ne-cessitats i benefici del conjunt de nois i noies resi-dents al centre, encara que s’estableixin estratègiesmetodològiques diferenciades i, en molts casos, ambprincipis de discriminació positiva.

J Fomentar la participació dels menors en la vidadel centre

Una de les claus del treball educatiu amb adoles-cents consisteix a obrir espais en els quals puguinparticipar efectivament totes les persones involucra-des en el Projecte per tal de beneficiar-se’n. Es tractaque els nois puguin participar tant en l’elaboració delseu Projecte Educatiu Individual de manera activacom en les qüestions globals del centre.

J Donar sentit a les accions educativesEls educadors i educadores hem d’estar capacitats

per ajudar aquests joves a elaborar un procés perso-nal d’incorporació social, però aquest procés ambadolescents no es pot portar a terme si l’argumentque oferim a aquests nois és el de pensar que s’hande preparar pel dia de demà i han de pensar en elseu futur. Cal plantejar intervencions globalitzadoresi multidisciplinànies que tinguin sentit per a tots i ca-dascun dels nois pels quals estan programades, i queresponguin a la detecció de problemes quotidians ireals –en el millor dels casos percebuts com a pro-blemes pels propis afectats- i a l’objectiu de desen-volupar destreses i habilitats per poder-los solucionarde manera responsable i autònoma.

Una part fonamental de la metodologia de treballde la Llar Betània es basa en la vida quotidiana delsnois mentre romanen al centre i les interrelacions quees creen des d’allí. Fins aquí hem parlat dels objec-

Es tracta queels nois puguin

participar tanten l’elaboraciódel seu Projec-

te EducatiuIndividual com

en les qües-tions globals

del centre.


tius que es persegueixen, però volem avançar unamica més apuntant algunes estratègies educativesque ens ajudaran a assolir-los:

J Contactes previs abans de l’ingrés del noi.Un dels aspectes que considerem que és molt im-

portant treballar és l’ingrés del noi al centre o primeraacollida. Hem d’intentar que l’entrada del noi al Cen-tre sigui al màxim de voluntària, dins les limitacionsque tenim i les obligacions amb què ens trobem coma centre, perquè el noi no se senti angoixat i, a més,per poder treballar aquesta voluntat relativa de que-dar-se amb nosaltres. Volem que quedi clar que nosom partidaris que un noi ingressi en un centre total-ment en contra de la seva voluntat, amb presses iprecipitació, tot i que som conscients que els equipsdels CRAE no tenim la suficient autoritat per gestio-nar els ingressos “a la nostra manera”, tot i que seriaimportant fer el possible perquè sigui així.

Amb els joves que han emigrat sols, l’acollida prenun caire diferenciat. En primer lloc perquè no s’acos-tuma a donar la possibilitat que el noi pugui venir ambcap referent o antic tutor; a més, molts d’aquests noisingressen amb caràcter d’urgència per tal que no ro-manguin més temps al carrer. Els seus interessos gi-ren al voltant de guanyar-se la vida i sobreviure alsdesafiaments d’una nova, complexa i difícil situació, ino volen “perdre el temps” mentre algú es preocupad’explicar-los com s’han de fer les coses.

Tenen necessitats molt més importants que com-plir una normativa o ampliar el seu nivell d’instrucció.En aquest sentit, creiem que uns dels primers objec-tius del centre ha de ser poder oferir al noi una acolli-da que li faciliti una primera integració. Un aspecteque creiem important és no escriure ni llegir59 res a laprimera trobada que tenim amb el noi immigrant queacaba d’ingressar i desconeix totalment el funciona-ment de la nostra institució i, probablement, el nostre

No som parti-daris que unnoi ingressi enun centre total-ment en contrade la seva vo-luntat, ambpresses i preci-pitació.


idioma. Creiem que els dóna més seguretat el fet deparlar; si més no, pot generar més tranquil·litat i confi-ança.

Oferim als nois la possibilitat de començar des dezero i els proposem una altra alternativa per tal de ti-rar endavant; ara bé, el pas de la proposta a la reali-tat els pertoca a ells, als nois que l’assumeixen o no.Ells tenen la paraula.

J Oferir-los algun avantatgeCreiem oportú oferir-los alguna cosa que per a ells

és important i valoren a canvi de que provin de ro-mandre un temps al centre, perquè pensem que ésuna de les millors maneres d’assegurar-nos la sevapermanència, més o menys temps, i la seva adapta-ció a la vida del centre. A més, la seva permanènciaens dóna l’oportunitat de conèixer-nos i poder treba-llar conjuntament les relacions interpersonals. L’equipeducatiu del centre és aquí per orientar-los i ajudar-los en la mesura que ells vulguin que se’ls ajudi.

J Evitar l’ús de la força en la contenció de conduc-tes disfuncionals

Un element bàsic de la línia educativa del nostreCentre rau en la contenció afectiva en contra de lacontenció física, i creiem fermament que ni les reixes,ni els guardes de seguretat, habitacions de conten-ció, etc. afavoreixen l’estada d’un noi al centre i undesenvolupament harmònic. També entenem queaquest aspecte és pot donar en millors condicionsquan es tracta d’un centre de dimensions reduïdes elmés semblant possible a una llar familiar, on els noispuguin entrar i sortir sense problemes (sota les me-sures establertes) i afavorint la seva decisió de que-dar-se.

J Integrar educadors d’origen magribí als equipseducatius

L’experiència ens ha demostrat que la possibilitatde comptar amb un educador/a d’origen magrebí al’equip educatiu integrat plenament a la nostra socie-

Estem per lacontenció afec-

tiva en contrade la contenciófísica, i creiem

fermament queni les reixes, niels guardes de

seguretat, habi-tacions de con-tenció, etc. afa-voreixen l’esta-

da d’un noi alcentre i un des-

envolupamentharmònic.

Un centre de di-mensions re-

duïdes el méssemblant pos-sible a una llarfamiliar, on els

nois puguin en-trar i sortir sen-

se problemes,afavoreix el cli-

ma educatiu.


tat ens pot ser de molta utilitat a l’hora de comunicar-nos amb els nois immigrants que no coneixen el nos-tre idioma quan arriben al centre i també amb les se-ves famílies. També pot ser una figura clau per podercomprendre molts indicadors que a la resta d’educa-dors/es de l’equip ens poden resultar difícils d’enten-dre pel seu caire abstracte i de diferenciació cultural.J Dedicar temps i professionals a les qüestions le-gals

La presència de menors estrangers ha augmentatel volum de feina per a aquells responsables d’aspec-tes administratius, legals i judicials dels centres. Sis’hi afegeixen aquells casos als quals, quan vivien alcarrer, se’ls va obrir diligències policials, el problemaencara s’agreuja més.

J Aprendre la llengua: objectiu prioritariCom és explicable, un dels primers reptes que

se’ns plantegen és resoldre la dificultat de la comuni-cació. És per això que hem de procurar que el noiassisteixi a classes de castellà i català a algun recurso escola d’adults de la zona.

Paral·lelament, des del centre s’hauria de poder re-forçar aquests aprenentatges intentant que els resultiútil el vocabulari que aprenen i amè. Hem de partir dela base que el nivell d’instrucció d’aquests nois ésmolt heterogeni segons els anys que han estat esco-laritzats i el tipus d’escola a la qual han assistit.L’aprenentatge de les llengües cal enfocar-lo sempredes del punt de vista de la comunicació, més que nopas pensant en una gramàtica i una normativa. Caltambé seguir un procés que suposi una gradació en-tre escoltar-familiaritzar-se-entendre-recordar-ex-pressar oralment-expressar per escrit.

Creiem que un dels elements que juga un paperimportant en aquest aprenentatge és l’afectivitat, tanto més que el mateix significat del llenguatge. Enl’aprenentatge de les llengües és de vital importànciacrear l’espai afectiu necessari, despertar la confiança

Comptar amb lapresència d’uneducador d’ori-gen magribí al’equip facilitala comunicacióamb els nois iles seves famí-lies.

La presència demenors estran-gers ha aug-mentat el volumde feina per aaquells respon-sables d’aspec-tes administra-tius, legals i ju-dicials delscentres.

En l’aprenentat-ge de les llen-gües és de vitalimportànciacrear l’espaiafectiu neces-sari.


d’aquests nois adolescents cap a nosaltres i sentirinterès per les coses noves que aquests ens podentransmetre de la mateixa manera que nosaltres inten-tem despertar el seu interès per la nostra llengua icultura.

J Partir de la revisió del nostre posicionament res-pecte a la diversitat

En primer lloc, els professionals que treballem ambmenors immigrants nouvinguts hem de poder ser ca-paços d’analitzar tant personalment com professio-nalment les nostres actuacions amb els joves provi-nents d’altres cultures del tercer món, què és el quesentim per aquests nois nouvinguts. Hem d’afavorirla relativitització del punt de vista personal per poderarribar a desmuntar els mecanismes producte delsestereotips.

Des del centre s’han de poder afavorir i crear lescondicions per a l’intercanvi cultural. Per exemple, al-guns dels nois voldran fer el ramadà i altres musul-mans no, i això també crearà confrontacions. És boque s’entengui que cadascú és lliure de fer el quecregui convenient sempre que no perjudiqui ningú.

El fet de conviure tots junts ofereix una imatgemútua més pròxima i més real i a vegades ajuda arebatre molts estereotips creats sobre diferents cul-tures. La cooperació serà un aspecte bàsic en la tas-ca de valoració mútua.

J Aprendre a fer cuesNo podem acabar sense incidir en un fet real i con-

cret com és que els nois als quals ens referim hanvingut a millorar la seva qualitat de vida: a treballar,guanyar diners i regularitzar la seva situació d’immi-grants “il·legals”. La prestació que ha d’oferir el centreés la possibilitat d’assolir el seu objectiu. En aquestsentit, un dels aspectes que creiem que és importantés que als nois estrangers els quedi clar que, si bé undels seus primers objectius és aconseguir la seva si-tuació legal al país, la nostra tasca com a educadors

Per exemple,alguns dels

nois voldran ferel ramadà i al-

tres musul-mans no, i això

també crearàconfrontacions.

La cooperacióserà un aspectebàsic en la tas-ca de valoració

mútua.


no és precisament aquesta i, tot i que s’intentarà ferel que es pugui, existeixen diferents estaments impli-cats en el tema i, per tant, no és responsabilitat nos-tra l’obtenció o no dels seus “papers”, sinó dels dife-rents tràmits i entitats que hi tenen a veure.

El que es pretén és que el noi entengui que actual-ment els tràmits per regularitzar la seva situació nosón gens fàcils i per això hem de ser els educadorsels que hem d’acompanyar els nois en aquesta trami-tació. El nostre objectiu és que, a la llarga, aprenguina tramitar i renovar els seus “papers” sense por i ambmolta tenacitat i paciència (que no és sinònim de sub-missió). Som conscients, però, que el fet d’acompa-nyar-los en un primer moment potencia la seva confi-ança en nosaltres i els compromet més afectivament.

J No perdre de vista l’objectiu de la insercióUn altre objectiu que ens proposem és el desenvo-

lupament i la consolidació de les diverses habilitatssocials, bàsiques per a una òptima inserció laboral isocial d’aquests nois. Respecte la inserció sociolabo-ral, volem puntualitzar que no hem de caure en elparany d’acontentar-nos quan el noi trobi “una feina”i, en el millor dels casos, la mantingui, tenint en comp-te les dificultats existents actualment per aconseguir-ho. L’objectiu últim de la nostra atenció no ha de per-seguir que els nois immigrants obtinguin els seus “pa-pers” i puguin treballar de paletes o cuiners, etc., sinóque puguin viure de manera digna en igualtat d’opor-tunitats per accedir als recursos que els ofereix lasocietat.

Pel que fa a l’avaluació dels resultats, és a dir, res-pecte a com ha anat el procés d’integració d’aquestsnois, encara estem lluny de poder aportar resultatsfiables. Només podem dir que, tot i que d’algun delsnois que ha passat pels nostre centre no sabem quèse n’ha fet, d’altres els veiem amb assiduïtat i semblaque la metodologia de treball que hem aplicat ha ser-

A la llarga, hand’aprendre atramitar i reno-var els seus“papers” sensepor i amb moltatenacitat i pa-ciència (que noés sinònim desubmissió).

Pretenem quepuguin viure demanera dignaen igualtatd’oportunitats.


vit perquè molts d’aquests nois, havent complert lamajoria d’edat o abans, visquin en autonomia i treba-llin i, a poc a poc, vagin augmentant el seu cercle derelacions en l’entorn en què viuen. Només per aixòval la pena seguir treballant, formar-nos, conèixer icontrastar idees.

7. El Centre d’Estada Limitada, Al-Qàntara:un recurs intermedi o una barrejanecessària?

Maite Mauricio i Jordi Usurriaga

Nom del servei: Centre d’Estada Limitada Al-Qàn-tara.

Titularitat: Càritas Diocesana de Barcelona.Entitat que el gestiona: EAS, SCCL (Educadors

d’Acolliment Social, Societat Cooperativa Catalana Li-mitada).

Any de creació: març del 2000.Objectius: l’objectiu últim d’aquesta acció socioedu-

cativa és propiciar la seva inserció crítica a la societat,entesa com la capacitació dels nois envers una circula-ció constructiva, crítica i transformadora per les dife-rents xarxes socials a les quals aniran tenint accés enel seu procés evolutiu.

A nivell individual es pretén:J Reforçar i estimular les capacitats i potencialitats

de cada educand, per tal d’iniciar un procés d’autono-mia personal que esdevingui la seva inserció social.

A nivell grupal:J Facilitar un marc estructurador i estable, en forma

de comunitat de convivència transitòria, que els perme-ti vertebrar positivament unes interaccions cooperati-ves i un sentiment de grup entre ells i els educadors.

A nivell comunitari:J Promoure, d’una banda, la integració i la partici-

pació en el conjunt de la societat receptora respectantles diferències culturals. Per aconseguir aquest objec-tiu preveiem comptar amb la comunitat del país d’ori-


gen com un recurs de referència per facilitar aquestaintegració.

J Potenciar la sensibilització de la comunitat recep-tora per tal que comprengui i accepti la diversitat cultu-ral, legal i evolutiva dels joves.

Població a qui s’adreça: menors magribins en situ-ació de desemparament, d’edats compreses entre els16 i 18 anys, amb possibilitat de continuar en el recursdesprés de la majoria d’edat per tal de finalitzar elsseus processos.

Nombre de places: 10 places per a menors i 2 pera majors d’edat.

Recursos humans i d’infraestructura: l’equip delCentre està format per 8 educadors socials (6 a jorna-da completa, incloent-hi la direcció del centre, i 2 a mit-ja jornada), 1 mediador cultural, 1 treballadora familiar i2 vetlladors. Els 8 primers són autòctons i el quatre úl-tims són de procedència marroquina.

Com a suport de l’equip comptem amb 1 assessorapsicopedagògica, 1 treballadora social i 1 supervisor.També per a determinades circumstàncies i gestionscomptem amb els recursos de Càritas Diocesana deBarcelona.

L’infraestructura és un pis amb cinc habitacionscompartides pels nois, amb un mínim de dues places imàxim de tres, una habitació-despatx per als educa-dors, cuina, tres sales d’us comú (menjador, sala d’es-tar i sala d’ordinadors), una cambra de bany amb tresdutxes i tres vàters, una cambra de bany per als pro-fessionals, una cambra de bany adaptat, rebost, salad’entrevistes i una sala de màquines (bugaderia, calde-ra, etc.).

Adreça: Via Laietana, 5, entresòl, 08003 Barcelona.

El març de 2000 es crea el recurs Centre d’EstadaLimitada Al-Qàntara, que consta d’un pis residencial iun centre d’activitats per a nois magribins a partir de16 anys. És un centre que neix de la necessitat detrobar recursos de continuïtat i sortida als processosque estaven fent els nois amb els educadors de car-rer i els centres oberts. Aquest nou projecte residen-cial és fruit de la reconversió del Centre d’Acolliment


Diürn Al-Qàntara per cobrir un altre espai tenint encompte l’existència de dos centres oberts creats perl’Administració60 que ofereixen el mateix servei. D’a-questa forma es pot atendre un col·lectiu de nois quequedaven fora del sistema de protecció, per als qualsels centres d’acollida i diagnòstic no eren una respos-ta adequada, com a porta d’entrada a la xarxa de pro-tecció, tal com queda reflectit en altres capítols d’a-quest document.

Com a alternativa a aquests centres i des de l’ex-periència de treball educatiu al carrer i al Centred’Acolliment Diürn Al-Qàntara, es reclamava la crea-ció d’un EAIA (Equip d’Atenció a la Infància i Adoles-cència) sense territori, que permetés diagnosticar elsmenors en els diferents espais de medi obert on erenatesos. L’objectiu d’aquest centre és fer possible undiagnòstic indispensable per poder accedir als entresresidencials o a altres mesures de la xarxa existentsa Catalunya.

El mes de juny del 2000 neix el SETEMI (Serveid’Equip Tècnic Especialitzat en el Diagnòstic de Me-nors Indocumentats) amb aquesta finalitat. El CEL Al-Qàntara permet, respecte al diagnòstic, que el menorestigui allotjat i així no es trenqui el procés del menor,ja que en alguns casos havien començat a fer pro-cessos formatius i els centres de diagnòstic es trobenallunyats del nucli urbà on se solen moure aquestsmenors.

Les demandes que els menors expressaven i ex-pressen són les següents i en aquest ordre: papers,treball i sostre. Des de la intervenció al carrer i alsCentres Oberts es detecten aquestes necessitats,però no es poden satisfer; des del CEL això ha de serpossible.

El fet que la DGAI (Direcció General d’Atenció a laInfància) tuteli el menor i n’atorgui la guarda al CELpermet regularitzar la situació juridicoadministrativadel menor, que així assoleix els requisits indispensa-

El fet que laDGAI tuteli el

menor i n’ator-gui la guarda alCEL permet re-

gularitzar laseva situaciójuridicoadmi-

nistrativa.


bles per a la tramitació del permís de residència, comsón: domicili fix (empadronament) i existència deguardador. Al mateix temps els papers són indispen-sables per accedir a la formació i al món laboral.

Els nois vénen derivats pel servei d’urgències dela DGAI. Han passat per diferents situacions, des deviure al carrer (més o menys temps) per manca dedetecció, per opció personal o per dificultat d’adapta-ció als recursos existents, i n’hi ha d’altres que hanestat als Centres d’Acolliment i Diagnòstic i al SAAE-MI (Servei d’Atenció i Acollida Especialitzat per aMenors Immigrants no Acompanyats).

Els menors magribins que arriben al CEL han ac-ceptat la mesura de protecció que des de la DGAIse’ls ha ofert i la participació en el seu projecte edu-catiu. Per accedir al CEL han de fer una opció perso-nal, que es tradueix en un procés que inclou una pri-mera visita i contacte amb el centre, la presentaciódel recurs educatiu i l’explicació del procés que espretén amb el menor. Se’ls demana que decideixin;per tant, la seva entrada al centre no es produeix elmateix dia de la presentació. Un cop han fet l’opciód’acceptació, se signa un contracte educatiu entre elmenor i l’equip.

La primera relació dels menors amb els educadorsés de molta desconfiança. Es pot considerar una con-seqüència lògica tenint en compte que molts d’ells, alcarrer, han hagut d’amagar-se de l’adult i/o han estatutilitzats per ell. Les relacions de confiança s’establei-xen amb el temps, a partir de l’acompanyament edu-catiu en les seves vides.

Al centre es parteix d’un concepte d’educació inte-gral de les persones, però en els processos dels me-nors es posa un especial èmfasi en la documentació,en la formació laboral i l’adquisició d’habilitats soci-als. El primer pas que havíem de fer des del centreera documentar els menors. Tots van venir sensepassaport del país d’origen; per tant, calia fer les ges-

Un cop han fetl’opció d’accep-tació del re-curs, se signaun contracteeducatiu entreel menor il’equip.

Es posa un es-pecial èmfasien la documen-tació, en la for-mació laboral il’adquisiciód’habilitats so-cials.


tions als consolats pertinents per a l’obtenciód’aquest document imprescindible per a la tramitaciódel permís de residència al nostre país. Aquests pro-cessos iniciats per part del CEL han estat traspassatsa la SETEMI des de la seva creació. Tot i això, hi hacircumstàncies d’algun menor que encara requereixla nostra intervenció en aquest aspecte.

En la tramitació del passaport i del permís de resi-dència és imprescindible la col·laboració dels conso-lats dels països d’origen i de la subdelegació del Go-vern, sense la qual és impossible garantir el dret delsmenors a ser documentats. S’han desenvolupat rela-cions amb algun consolat, i s’estan obrint vies decol·laboració amb d’altres. Malauradament, molt ex-pedients de permisos de residència s’aturen a la sub-delegació del Govern, perquè els menors tenen cau-ses pendents amb la justícia, i és evident que en lasituació de carrer molts d’ells s’han vist involucrats enactivitats delictives. Però el fet important és que,mentre les causes pendents no són jutjades, en elseu cas preval la presumpció de culpabilitat i no lad’innocència. A més, s’hi afegeix que el ritme de lajustícia els perjudica, perquè la seva lentitud retardala tramitació del permís de residència. Sense aquestpermís no poden accedir a gaudir d’una sèrie dedrets necessaris per a una vida normalitzada, i aquípodem llegir des d’accedir al món laboral, fins a teniruna llibreta d’estalvis, el lloguer d’una vivenda... otambé la retenció per part de les forces d’ordre públicfins la comprovació de la seva identitat. Al mateixtemps l’obtenció dels papers fa que augmenti la con-fiança en el seu procés educatiu, la credibilitat i elrespecte vers l’equip educatiu. Tot això reverteix enla relació educativa i afavoreix que s’estableixin elsvincles necessaris per al treball del dia a dia.

Paral·lelament a la documentació cal treballar laformació per a la capacitació laboral. És necessaritenir en compte que per aconseguir una inserció la-

En la tramitaciódel passaport i

del permís deresidència és

imprescindiblela col·laboraciódels consolats

dels païsosd’origen i de la

subdelegaciódel Govern.

Mentre les cau-ses pendents

no són jutjades,en el seu caspreval la pre-

sumpció deculpabilitat. A

més, el ritme dela justícia els

perjudica, per-què la seva len-titud retarda latramitació del

permís de resi-dència.


boral hauran d’assolir una formació prèvia, com qual-sevol altre adolescent. En el seu cas tenen una difi-cultat afegida, l’escàs domini dels idiomes. Des delcentre es garanteix la recerca de cursos de formacióocupacional i de cursos d’aprenentatge de llengües.En el cas de la formació ocupacional estem sotme-sos a l’oferta disponible per part de les diferents enti-tats que promouen la formació. Aquestes es trobenalhora condicionades a l’arribada de les subvencionsper part del Departament de Treball. Això ens obligaa preveure casos en què els menors no podran acce-dir a cursos de formació ocupacional reglats i a oferirdes del centre formació al menor que es trobi enaquesta situació. En relació amb l’aprenentatge dellengües els orientem a les escoles d’adults, ja quesón els únics recursos de què poden gaudir aquestsmenors perquè, en tenir 16 anys, segons la llei no te-nen dret a l’escolarització.

El Centre d’Estada Limitada intenta donar allotja-ment, entès com una unitat de convivència en quècadascú té els seus espais propis i n’hi ha d’altres decompartits, un espai on nois i professionals compar-teixen les tasques domèstiques i les responsabilitatsnecessàries per a la vida quotidiana.

L’estada al Centre és un procés cap a l’autonomia;com diu Paulo Freire61 “...la autonomía, en cuanto amaduración del ser para sí, es proceso, es llegar aser. No sucede en una fecha prevista, es en este sen-tido que una pedagogía de la autonomía tiene queestar centrada en experiencias estimuladoras de ladecisión y la responsablidad, valga decir, en experi-encias respetuosas de la libertad.”

Per a l’aprenen-tatge de llen-gües els orien-tem a les esco-les d’adultsque, ara perara, són elsúnics recursosexistents.


8. SAAEMI (Servei d’Acollida i AtencióEspecialitzada a Menors Immigrantsno acompanyats): actuar des del’acompanyament

Rachid Mostaid i Sergi Gabernet, educadors del SAAEMI

Nom del servei: SAAEMI: Servei d’Atenció i Acolli-da Especialitzat en Menors Immigrants.

Entitat que el gestiona: Fundació MercèFontanilles.

Any de creació: juny del 1998.Objectius: inserció sociolaboral dels menors.Població a qui s’adreça: el servei està destinat a

l’atenció del col·lectiu immigrant no acompanyat, espe-cialment els que provenen dels països del Magrib.

Nombre de places: actualment podem atendre 40menors.

Recursos humans i d’infraestructura: en l’actuali-tat el servei disposa de tres educadors socials, la direc-ció tècnica de la Fundació i el personal tècnic i adminis-tratiu del centre de gestió.

Localització: el servei s’ubica a la Via Laietananúm. 54 de Barcelona, a les instal·lacions del Centre deGestió de la Fundació.

Un dels primers serveis que es va crear atenentdirectament a la demanda dels menors de ser docu-mentats i poder accedir al món laboral fou el serveiSAAEMI, gestionat per la Fundació Mercè Fonta-nilles, que pel fet de ser la mateixa entitat que gestio-nava centres d’acollida coneixia de prop la problemà-tica d’aquest col·lectiu. Es tracta d’un servei d’atencióen medi obert per a menors magribins no acompa-nyats de 16 a 18 anys amb capacitat d’autonomiapersonal suficient per acollir-se al procés d’iniciacióal treball que exigeix el projecte. El servei realitza fun-cions educatives i de mediació cultural, atenent la si-tuació personal i social dels menors i procurant-los

Es tracta d’unservei d’atenció

en medi obertper a menors

de 16 a 18 anysamb capacitat

d’autonomiasuficient peracollir-se al

procés d’inicia-ció al treball

que exigeix elprojecte.


serveis propis de substitució de la llar en un règimobert que no requereixi l’internament en un centre.

Els nois que accedeixen al projecte, pel fet de viu-re en pensions i moure’s autònomament per la ciutat,fan un procés de creixement personal que és el queels permetrà assolir l’objectiu de la inserció socialamb èxit. Aquest objectiu és alhora un criteri de se-lecció: només podran accedir a aquest recurs noisamb capacitats suficients per dur a terme una vidaautònoma normalitzada.

Els objectius principals del servei són:

J Atenció personal i acollida.J Allotjament i manutencióJ Educació en habilitats socials orientades a la in-

serció sociolaboral.J Integració en els recursos normalitzats de la co-

munitat (àmbit formatiu, laboral, cultural, de lleure...).J Gestió de tràmits destinats a aconseguir la seva

legalització.

Reflexions sobre el serveiL’objectiu últim és la inserció social del menor, al

marge que sigui immigrant. És a dir, donar-li unesbases que li permetin construir el seu futur. Això voldir fer un treball educatiu basat en la responsabilitza-ció i l’autonomia del jove. Responsabilització i auto-nomia que només és possible si:

J El centre d’acollida queda en un segon pla: elnoi, tot sol, s’ha d’obrir camí en la societat.

J Es té confiança en les possibilitats del jove. Ellvol (per això ha fet 1000 Km fins aquí) i pot (i, si no,se li han de donar les eines educatives perquè pu-gui), i l’educador li ha de demostrar que creu en ell;per això li dóna un marge de llibertat tan ampli, al qualel noi ha de respondre complint els compromisos queha adquirit.

Els nois queaccedeixen alprojecte, pel fetde viure enpensions imoure’s autò-nomament perla ciutat, fan unprocés de crei-xement perso-nal molt posi-tiu.

Es fa un treballeducatiu basaten la responsa-bilització i l’au-tonomia deljove donat-liunes bases queli permetinconstruir el seufutur..


J Es realitza un treball individualitzat: cal conèixerbé el noi. Tots són menors immigrants desemparats,però hi ha unes grans diferències entre uns i altres,que si no es tenen en compte ens portaran al fracàs.No tenen res a veure el que té un projecte de treball iel que ha vingut només per millorar (i amb la compli-citat de la família), o el que ve fugint d’un context fa-miliar que el maltractava o l’ofegava, el que ha patitexperiències de carrer molt dures, el que té referentsadults amb els quals pot comptar, el que està sol, elque és capaç de comprometre’s, el que encara ésmolt infantil i no sap el que vol, el que es descontrolai necessita contenció... per a cadascú hi pot haver unrecurs educatiu apropiat.

J No s’actua amb paternalisme sinó amb exigèn-cia. Partim de que el noi és capaç de sortir endavant.Certs discursos victimistes que deixen el menor sem-pre com el pobre noi desemparat l’estan convertint enun minusvàlid social.

J Se’ls tracta amb igualtat de condicions que alsnens d’aquí: amb drets i deures. Pel fet que siguinestrangers no cal abaixar el llistó educatiu i aconten-tar-se amb resoldre’ls els papers, la pernocta o lamanutenció. Cal fer, juntament amb ells, un projecteeducatiu i demanar-los responsabilitat i interès per laseva formació: en aquest sentit cal destacar la impor-tància dels cursos ocupacionals, que són el primerrequisit del programa. Primer es pretén que els noisaprenguin un ofici: SAEMI no pretén trobar-los feinaimmediatament. Primer cal formar-se per tenir algunacosa per al futur.

J Es treballa sota un criteri de realitat: la formació,la tutoria, el treball educatiu individualitzat pretenenenfrontar constantment el noi amb els seus desitjos,el que esperava, el que s’ha trobat... alleugerir la pora tornar havent fracassat, reduir l’orgull, contactaramb la família, preparar el retorn quan aquest és vol-gut pel noi. Se li ha de fer entendre que no tornarà

No s’actua ambpaternalismesinó amb exi-gència. Certs

discursos victi-mistes que dei-

xen el menorsempre desval-gut l’estan con-

vertint en unminusvàlid so-

cial.

Pel fet que si-guin estrangers

no cal abaixarel llistó educa-

tiu i acontentar-se amb resol-dre’ls els pa-

pers, la pernoc-ta o la manu-

tenció.


amb el cotxe carregat ple de regals, però sí amb elcap ple d’idees i experiències útils que ha viscut aquí,amb les quals pot recomençar la seva vida allà sensehaver de patir unes condicions tan dures. L’objectiués que el noi aprengui a aprendre.

J Es té en compte la relació amb la família i lapossibilitat de retorn al nucli, que per als menorsautòctons és present en el 90% dels projectes edu-catius i en el cas d’aquests nois s’oblida del tot.També tenen una família i a vegades, no sempre,havent conegut la duresa de la vida pels carrers,voldrien tornar-hi.

J La presència de l’educador com a adult de refe-rència: marca les normes de joc. Marca els límits.Però com que el context de treball és molt distès (elldorm en una pensió, acudeix al curs, sopa al restau-rant, dina a la Fundació Mercè Fontanilles amb la res-ta de treballadors, va al gimnàs, etc., és un marc dequotidianitat que s’assembla més a la vida d’un bar-celoní adult que a la d’un menor d’un centre. La sole-dat existeix i és una de les qüestions que cal resol-dre: tot i que sempre compten amb la tutoria i el refe-rent hi ha una certa dificultat per refer unes relacionsgrupals diferents a les del carrer.

El treball educatiu comença per aclarir què vol ferel noi. Ha de tenir clar el seu projecte i saber que ésell que el tirarà endavant. SAAEMI només és una aju-da, i amb contraprestacions. Els educadors t’ajudena cercar pensions, dinen junts, i et mouen la qüestiódels papers; però tu has de complir els teus compro-misos: bàsicament el curs de formació ocupacional icomportar-te a les pensions...

Quan van al consolat, l’educador acompanya el noia fer els seus tràmits, no a l’inrevés. Són els seuspapers, els seus problemes, i és ell qui els ha de re-soldre.

Queda un buit: les relacions d’amistat, afecti-

Es té en comp-te la relacióamb la família ila possibilitatde retorn al nu-cli: tenen unafamília i a vega-des, no sem-pre, havent co-negut la duresade la vida pelscarrers, vol-drien tornar-hi.


ves... SAAEMI té pocs espais de lleure per al grup.Els nois s’han d’obrir, però això és el que els costamés.

La valoració és molt bona. Els nois de carrer co-neixen el servei i hi volen anar. Potser s’ha idealitzatuna mica: haurien de conèixer tots els centres del cir-cuit i veure que hi ha nois als quals convé més uncentre d’acollida o un residencial que això. El SAAE-MI només serveix per a aquells que tenen uns certsnivells d’autonomia. Això no vol dir que no vinguind’històries de carrer, que no tinguin dificultats amb lesdrogues, amb els horaris, amb els requisits labo-rals..., però sí que vol dir que tenen una voluntat detreballar i ser adults a Catalunya.

L’estada és limitada de 6 a 8 mesos. Des del 1998que van començar han passat uns 40 nois, dels qualsel 100% ha assolit la documentació i un 75% la inser-ció laboral. La valoració d’aquest servei és prou posi-tiva per pensar que ofereix una alternativa real i via-ble a aquells nois per als quals no és adient una me-sura d’internament en centre. Però, evidentment,com tots els serveis de nova creació, necessita rea-justaments per fer front a totes les noves situacionsno previstes; per aquest motiu es realitzen avaluaci-ons periòdiques i supervisions.

Els possibles suggeriments per millorar-lo fan refe-rència al circuit d’entrada i sortida del servei, és a dir,a les derivacions previstes. Si, dins la lògica evoluti-va, pensem que el procés de tot adolescent hauria departir de situacions clarament protectores, ambmenys autonomia, i avançar progressivament cap asituacions que exigeixen major responsabilitat, basa-des en la llibertat i la confiança al noi, no té gaire sen-tit que, a vegades, aquest procés es faci a la inversa:el circuit preveu que al SAAEMI hi vagin nois de car-rer que no han passat per cap institució. Aquest fetno permet derivar nois del CRAE al SAAEMI i en can-vi sí que permet (i de fet es dóna) el moviment invers.

Aquest serveiofereix una al-ternativa real a

aquells noisper als qualsno és adientuna mesura

d’internamenten centre.


Això és una dificultat, ja que el noi ho viu com unapèrdua de llibertat i veu les normes pròpies del CRAEcom un encotillament dels seus moviments.

Les coordinacions periòdiques que es mantenenamb la resta de dispositius de la xarxa han de servir,a més de treballar cas per cas, per anar millorant elcircuit.

Una segona reflexió fa referència a l’especificitatdel servei, ja que va ser pensat per atendre exclusi-vament menors immigrants. Malgrat això, la vida nor-malitzada a la ciutat que duen tots els menors queparticipen al servei, fa que totes les seves relacions(als cursos ocupacionals, als tallers, al gimnàs, a lafeina, a l’allotjament...) siguin normalitzades i diversi-ficades.

S’està valorant la necessitat d’obertura del serveia nois i noies autòctons i que també passen per unasituació en la qual els resulta contraproduent viurecom a interns en un centre. Possiblement, l’estil detreball del SAAEMI encaixa amb les directrius del Plainterdepartamental per a majors de 18 anys, i concre-tament amb algunes de les estratègies previstes pera joves de 16 a 18 anys en el seu procés cap a l’auto-nomia. Per tant, un cop més fem atenció a la voluntatd’integrar els nous serveis a la xarxa i d’evitar la crea-ció de “bolets”, i recomanem incloure el SAAEMI enel circuit normalitzat.

9. L’acolliment familiar coma mesura d’atenció als menors magribins

Núria Fabra, pedagoga

Nom del servei: Servei d’acolliments familiars per amenors immigrants magribins sense referents familiars.

Entitat que el gestiona: és un servei de l’InstitutCatalà de l’Acolliment i l’Adopció, gestionat per la Creu

Les coordina-cions periòdi-ques han deservir, a més detreballar casper cas, peranar millorantel circuit.


Roja, l’ASCIB (Associació cultural IBN Batuta i l’IReS(Institut de Reinserció Social).

Any de creació: juliol del 2000.Objectius: té com a objectiu principal fer una sen-

sibilització social sobre la situació d’aquests joves i tro-bar persones i famílies disposades a acollir aquestsmenors a les seves llars.

Població a qui s’adreça: menors immigrants d’ori-gen magribí sense referents familiars a Catalunya. Fa-mílies instal·lades a Catalunya que vulguin acollir-los.

Nombre de places: indefinit.Recursos humans i d’infraestructura: els de les

institucions col·laboradoresLocalització: Carrer Capellans 2, 1r. 08002 Bar-

celona.

L’ICAA ha planificat i supervisa el projecte, mentreque les diferents institucions implicades treballen pelmateix objectiu comú diferenciant el seu àmbit d’ac-tuació:

J L’ASCIB realitza un treball de sensibilització i di-fusió del projecte en la comunitat magribí, amb la qualté contactes i relació.

J L’IReS realitza una tasca de sensibilització, difu-sió del projecte i el treball amb menors i famílies du-rant tot el procés d’acolliment familiar, a les següentscomarques de la província de Barcelona: Alt Pe-nedès, Barcelonès, Garraf, Maresme, Vallès Orientali Osona.

J Creu Roja realitza una tasca de sensibilització,difusió del projecte i el treball amb menors i famíliesdurant tot el procés d’acolliment familiar a la resta delterritori català.

El servei es basa en la hipòtesi que l’acolliment fa-miliar ha de ser un recurs possible per a qualsevolmenor tutelat per a qui es considera idònia aquesta

L’acolliment fa-miliar ha de serun recurs pos-

sible per aqualsevol me-

nor tutelat per aqui es conside-

ra idòniaaquesta me-

sura.


mesura. Així sorgeix el nou servei, amb l’objectiu desensibilitzar la població sobre l’acolliment familiar idifondre com són aquests joves i què els passa du-rant el seu procés migratori. Sorgeix des de l’especi-ficitat per diversos factors:

J La dificultat de trobar persones o famílies dispo-sades a acollir menors magribins sense referents fa-miliars a Catalunya per la seva condició d’adoles-cents, la imatge negativa donada pels mitjans de co-municació, el fet de ser immigrants...

J La manca de cultura social cap a l’acolliment fa-miliar a Catalunya fa que el nombre d’infants a l’es-pera d’una família d’acollida sigui elevat i que no hihagi famílies a l’espera d’infants a acollir. Aquesta si-tuació afavoreix l’acolliment d’infants petits, sense di-ficultats especials... Molt poques famílies estan dis-posades a acollir adolescents (de cap procedènciaètnica), i no hi ha cap persona o família en esperaque en l’actualitat pugui acollir algun d’aquest joves.

J Es constata la pràctica inexistència d’ofertesd’acolliment familiar per part de famílies d’origen ma-gribí62 per la qual cosa es fa necessari un treball dedifusió en aquesta comunitat per tal de donar-los aconèixer aquest recurs i fer possible que s’ofereixinpels circuits establerts.

J La novetat d’aquest fenomen a Catalunya fa ne-cessària la creació de materials, eines i metodologiesque permetin treballar de forma acurada les necessi-tats i demandes d’aquests joves63.

J La imatge social d’aquests joves, promocionadades dels mitjans de comunicació, no facilita que lesfamílies, de cap origen ètnic, amb residència habituala Catalunya estiguin obertes o clarament predisposa-des a acollir un d’aquests joves.

Davant la confluència d’aquests factors s’opta perendegar un servei adreçat a tota la població a nivell

Es un serveiadreçat a tota lapoblació anivell de sensi-bilització i difu-sió i amb l’ob-jectiu de poderfer possiblel’acollimentdels menorsmagribins sen-se referentsfamiliars per alsquals siguiidoni.


de sensibilització i difusió i amb l’objectiu de poder ferpossible l’acolliment dels menors magribins sense re-ferents familiars per als quals sigui idoni.

La sensibilització i difusió realitzada per les tresentitats gestores es basarà en l’exposició del perfild’aquests joves, les vivències i experiències que hanviscut, com és el seu projecte migratori, com els repla societat d’acollida, quins recursos s’han desplegatper atendre’ls, com se’ls pot ajudar, què implica l’aco-lliment familiar, com es porta a terme a Catalunya, lesdiferències respecte a l’adopció... Cada entitat orga-nitzarà un sistema de xarxa informativa entrant encontacte amb associacions, entitats i persones, em-prant les entrevistes, els col·loquis, les notes depremsa, els articles d’opinió i tots els mitjans que con-siderin necessaris per desenvolupar la seva tasca.

La Creu Roja i l’IReS realitzaran el treball de pre-paració dels infants i les famílies per a l’acolliment, idonaran el suport necessari a joves i famílies duranttot el procés d’acollida. Les persones o famílies sol·li-citants d’acolliment familiar de menors immigrantssense referents familiars rebran una formació espe-cífica (en grup o individual, segons el nombre desol·licituds existents) sobre l’acolliment i les caracte-rístiques d’aquests nois. S’estudiarà la idoneïtat de laseva oferta (la motivació per a l’acolliment, l’experi-ència i les capacitats educatives, l’estil educatiu, l’or-ganització familiar...) i es definirà el perfil més idonide menor al qual cada família pot donar resposta.Posteriorment es dissenyarà un pla d’acoblament(temps de coneixement i establiment de contacte en-tre la família i el menor). També es formalitzarà l’aco-lliment i es treballarà per aconseguir la inserció sociali personal del jove a Catalunya: permís de treball iresidència, formació ocupacional i inserció laboral,utilització dels recursos de la xarxa comunitària, co-neixement de la llengua d’origen i de rebuda, resta-bliment de relacions (si s’escau) amb la família d’ori-

La Creu Roja il’IReS realitza-

ran el treball depreparació delsinfants i les fa-

mílies per al’acolliment, i

donaran elsuport neces-

sari a joves i fa-mílies duranttot el procés

d’acollida.


gen, relacions amb iguals, activitats de lleure... Du-rant tot el procés d’acollida es donarà suport a les fa-mílies i als nois/es, i es farà una mediació entre ells,en cas que sorgeixin conflictes. L’objectiu és oferir unentorn familiar a aquells joves per a qui el recurs esconsideri idoni per poder créixer i assolir el seu pro-cés migratori i d’autonomia.

El servei s’adreça a aquells joves que vulguin seracollits per una família, que mostrin predisposició perrespectar les normes de convivència d’un entorn fa-miliar i possibilitats d’inserció en la xarxa comunitària(disponibilitat per a l’escolarització, la formació ocu-pacional i la inserció laboral...). Pot acollir qualsevolpersona o persones d’un nucli de convivència ambresidència habitual a Catalunya, que tinguin uns in-gressos familiars que els permetin cobrir les sevesdespeses bàsiques, que no tinguin cap problema desalut física o psíquica que els impedeixi fer-se càrrecde l’atenció i educació d’un adolescent i que estiguindisposats a participar en un procés de formació i decol·laboració amb els professionals del servei.

Els acolliments finalitzaran a petició de qualsevolde les dues parts (quan es consideri que la convivèn-cia resulta perjudicial per a una o totes dues parts),per majoria d’edat, assoliment d’independència perpart del jove... Després la família i el jove definiran eltipus de relació i contactes que volen mantenir.

Als joves se’ls ofereix un marc de convivència fa-miliar en el qual poden construir el seu procés d’auto-nomia; per tant, es defineix com un recurs temporal,un entorn estable en què el menor pugui establir unavinculació amb uns adults de referència de la sevacomunitat o de la comunitat d’acollida que li permetiampliar la xarxa de relacions en el nou entorn i facipossible la seva promoció social.

Aquests joves immigrants arribats a Catalunya vanconstruir un somni migratori, del qual han de repren-dre els objectius: han d’acceptar la realitat amb què

El servei s’a-dreça a aquellsjoves que vul-guin ser aco-llits per una fa-mília, que mos-trin predisposi-ció per respec-tar les normesde convivènciad’un entorn fa-miliar i possibi-litats d’insercióen la xarxa co-munitària.

Als joves se’lsofereix un marcde convivènciafamiliar en elqual podenconstruir el seuprocés d’auto-nomia.


s’han trobat per poder construir un projecte de futur.El futur es construeix sobre el passat, un passat queaquests joves hauran de reordenar, comptant amb unpresent en què les seves necessitats bàsiques (ali-mentar-se, vestir-se, dutxar-se... ) no siguin el seuobjectiu prioritari, un present centrat a obtenir unaformació i uns recursos personals i socials que elspermetin millorar, un present orientat al futur. Els ser-veis treballarem amb els joves i les famílies per ferpossible aquest repte.

Aquest repte està protagonitzat pel jove, per aixòcada cas s’haurà de treballar des d’una perspectivapersonalitzada. Cada jove haurà de tenir el temps ise li hauran d’oferir les eines per revisar la seva his-tòria i definir el seu projecte de futur. A partir delsseus interessos i capacitats, utilitzant el seu bagatgepersonal i posant a treballar el seu potencial, els jo-ves hauran de repensar la relació amb la seva famíliad’origen (enviar o no enviar-los diners, mantenir méso menys contacte...), repensar les seves relacionsamb iguals (escollir els cercles de relació, iniciar acti-vitats de lleure i lúdiques que el satisfacin...). Cadajove haurà de donar un lloc a les tradicions de la sevacultura d’origen i de la cultura d’acollida, haurà dedefinir la necessitat de formar-se en les diferents llen-gües amb què conviu (l’àrab, el català, el castellà...),haurà de definir la identificació religiosa que vol teniro no tenir... Tot això des d’un marc de respecte, deconvivència i de construcció d’una identitat que li per-meti saber qui és, què vol i com relacionar-se amb elsmedis socials i culturals en què viu.

L’atenció i educació d’aquests adolescents s’ha debasar en poder proporcionar-los una oferta cultural isocial rica, un entorn afectiu i relacional estable queels permeti el diàleg, el dret d’equivocar-se, la confi-ança... perquè puguin emprendre el seu camí de fu-tur i definir el seu projecte de vida.

Per poder portar a terme aquest treball caldrà un

El futur esconstrueix so-bre el passat,

un passat queaquests joves

hauran de reor-denar, comp-

tant amb unpresent en què

les seves ne-cessitats bàsi-ques no siguinel seu objectiu

prioritari.

Cada jove hau-rà de tenir eltemps i se li

hauran d’oferirles eines per

revisar la sevahistòria i definirel seu projecte

de futur.


treball conjunt per part de tots els implicats: jove, fa-mília i serveis, en què la xarxa comunitària tingui unlloc rellevant i la independència del jove sigui un ob-jectiu compartit. Caldrà oferir al jove múltiples figuresde referència femenines i masculines, àrabs, catala-nes i castellanes del seu entorn o del teixit social enun sentit ampli (cantants, actors...), perquè puguianar escollint i definint el seu projecte des de la inte-gració d’elements. Caldrà acompanyar-lo en un pro-cés de maduració en què no hi hagi passat per obli-dar, sinó que es recullin els aspectes positius del pas-sat, i es treguin aprenentatges positius de les experi-ències negatives o difícils, en què el treball es basien la inclusió de noves vinculacions afectives, nouselements culturals, en el coneixement dels recursosper entendre i relacionar-se amb els altres i l’entornen què viuen. Una maduració basada en la respon-sabilitat que, lluny de culpabilitzar el jove, li permetiassumir les conseqüències dels seus actes, delsseus encerts i dels seus errors. Un procés de cons-trucció d’un futur com a subjectes socials que formenpart d’un entorn en el qual han escollit viure i en elqual tenen l’oportunitat d’assolir la seva promoció so-cial.

L’objectiu del projecte és ajudar els joves a cons-truir, que siguin atesos pel servei, un marc familiar iun suport des del qual puguin reconstruir el seu pro-jecte migratori i aconseguir la seva inserció social ilaboral a Catalunya. L’acolliment ha de permetre almenor plantejar-se el seu projecte de vida, restablirles relacions i experiències significatives del seu pas-sat, resignificar-les per entendre el seu present iconstruir un futur de forma autònoma i responsable.El projecte és un recurs més a oferir a aquells jovesper als quals pugui ser beneficiós. Un recurs de laxarxa que s’haurà d’anar construint i redefinint a me-sura que el fenomen de la immigració de joves sensereferents familiars es vagi assentant i integrant en la

Caldrà oferir aljove múltiplesfigures de refe-rència femeni-nes i masculi-nes, àrabs, ca-talanes i caste-llanes del seuentorn o delteixit social enun sentit ampli.

Caldrà acompa-nyar el noi enun procés demaduració queno l’obligui aoblidar el pas-sat sinó a in-corporar-ne elsaprenentatgespositius.


realitat del nostre país. Com en tot recurs d’atenció ieducació a la infància i l’adolescència, haurà de vet-llar sempre per dues claus complementàries: la per-sonalització (el treball individual amb cada subjecte) ila flexibilitat que permeti construir un treball d’acordamb les característiques canviants de l’entorn social icultural en què es desenvolupa cada cas.

L’acolliment de menors magribins sense referentsfamiliars s’haurà d’anar redefinint conjuntament ambels altres acolliments: els d’infants amb malalties, elsde grups de germans..., amb l’objectiu compartitd’oferir una llar familiar a aquells infants per als qualsuna família sigui l’entorn que els permeti créixer i pro-mocionar-se, amb l’objectiu de crear una cultura so-cial on l’acolliment sigui una realitat possible. L’acolli-ment és una mesura única, una figura jurídica ques’ha de donar a conèixer, s’ha de potenciar i ha dedonar lloc a l’acollida d’infants i adolescents de qual-sevol perfil i necessitats. Cal treballar perquè l’acolli-ment pugui ser un recurs flexible, a l’abast de cadanou col·lectiu d’infants per atendre i educar que sor-geixi; un recurs de corresponsabilitat entre les admi-nistracions competents, el teixit associatiu, la socie-tat civil i els mateixos infants que cal atendre i edu-car.

10. Projectes de l’Associació SocioculturalIbn Batuta (ASCIB) adreçats als menorsimmigrants

Marta Casas,

responsable de programes pedagògics de l’ASCIB

Nom del servei: Programa d’acollida a menors im-migrants no acompanyats.

Entitat que el gestiona: Associació SocioculturalIbn Batuta (ASCIB).

Cal treballarperquè l’acolli-ment pugui serun recurs flexi-ble, a l’abast de

cada nou col·-lectiu d’infantsper atendre; un

recurs de cor-responsabilitatentre les admi-

nistracionscompetents, elteixit associa-tiu, la societat

civil i els matei-xos infants que

cal atendre ieducar.


Any de creació: 1998.Objectius: posar a disposició dels menors, en el

seu procés d’inserció a Catalunya, els recursos quel’associació, que agrupa persones d’origen marroquí,els pot oferir.

Població a qui s’adreça: menors immigrants.Nombre de places: indeterminat.Recursos humans i d’infraestructura: Locals de

l’associació ASCIB.Localització: Carrer Sant Pau 82, baixos. 08001

Barcelona.

El programa d’acollida a menors immigrants noacompanyats de l’ASCIB es basa, fonamentalment,en tres línies de treball:

J Activitats amb els menors.J Mediació amb el consolat marroquí.J Participació en el projecte d’acolliment familiar

per a menors immigrants magribins sense referentsfamiliars a Catalunya.

Activitats amb els menorsLes activitats amb els menors es van començar a

realitzar d’una manera continuada des de l’agost de1999, tot i que anteriorment ja s’havien fet algunesactivitats, especialment durant el mes del ramadà de1998. L’objectiu final d’aquestes activitats és propor-cionar a aquests menors uns espais de relació i inte-racció allunyats de la marginalitat, a través dels qualspuguin desenvolupar les seves habilitats socials iaconseguir experiències vivencials positives que afa-voreixin la seva socialització.

Durant el curs 1999-2000 les activitats realitzadeshan estat les següents:

J Activitats setmanalsL’ASCIB proposa una activitat setmanal amb els


menors, el divendres a la tarda, amb l’objectiu fona-mental de proporcionar als menors un ambient famili-ar, amb els seus propis referents culturals, distès i encerta mesura lúdic. Aquest pot ser un espai aprofita-ble per fer-los arribar petites consignes i informacionsd’interès, proposar activitats, debatre diferents te-mes, etc.

En aquestes trobades setmanals, se’ls dóna unpetit berenar, normalment amb begudes i menjarstípics magribins, s’escolta música, es miren pel·-lícules de vídeo, es parla dels països d’origen, etc.A més, també és un espai on els menors poden dis-posar de diferents jocs i on es proposen activitatslúdiques.

J Trencament del dejuni del mes del ramadàSeguint la mateixa línia que en les activitats anteri-

ors, l’ASCIB també vol acollir aquests menors en unade les dates més importants del calendari musulmà,per oferir-los un espai de celebració del mes del ra-madà, en un ambient cultural familiar.

Durant el mes del ramadà, s’ofereix als menors lapossibilitat de trencar el dejuni prescriptiu en els lo-cals de l’associació tres dies cada setmana, a mésde coordinar-nos amb altres entitats i mesquites perassegurar la possibilitat que trenquin el dejuni en co-munitat tots els dies de la setmana.

J Celebració d’altres festes importants del calen-dari musulmà

Amb la mateixa idea d’oferir la possibilitat de cele-brar les festes més importants del calendari musulmàen comunitat, per oferir als menors un ambient famili-ar amb els seus propis elements culturals, se cele-bren també la festa del ‘Id al-Fitr (festa del final delramadà) i del ‘Id al-Adha (festa del sacrifici de l’a-nyell).

En aquestes dues festes, es convida els menors aparticipar en la festa organitzada per l’ASCIB per atots els socis i sòcies, amb la intenció de compartir el

L’ASCIB tambévol acollir

aquests me-nors i oferir-losun espai de ce-

lebració delmes del rama-dà, en un am-bient cultural

familiar.


menjar típic, realitzar activitats lúdiques i celebrar lesfestes en comunitat.

Mediació amb el consolat marroquíCom a associació constituïda i dedicada majorità-

riament al col·lectiu marroquí, en nombroses ocasionshem de realitzar tràmits al consolat marroquí per re-soldre qüestions relacionades amb diferents progra-mes de l’entitat. Tenint en compte que un dels proble-mes que habitualment troben els professionals ésl’obtenció de la documentació necessària que ha detramitar el consolat marroquí i que, sovint, l’actuaciódel consolat no permet l’agilitació d’aquests tràmits,l’ASCIB proposa el seu projecte de mediació amb elconsolat marroquí.

Les actuacions previstes en aquest projecte sónles següents:

J Creació d’un servei per a la tramitació de docu-mentació per als menors: l’actual equip de coordina-ció i gestió de l’entitat, juntament amb una auxiliaradministrativa i una mediadora intercultural, desenvo-luparan aquesta tasca.

J Establiment d’un acord amb el consolat marro-quí per a la tramitació de la documentació.

J Assessorament sobre temes juridicolegals perpart de l’advocat de l’associació.

J Manteniment de relacions i coordinació ambl’Administració, les entitats i educadors que treballenamb els menors.

Participació en el projecte d’acollimentfamiliar simple per a menors immigrantsmagribins sense referents familiarsa CatalunyaLa idea de participar en aquest projecte va sorgir a

la reunió mantinguda amb l’Institut Català de l’Acolli-ment i l’Adopció, l’IRES i la Creu Roja. En aquesta

Tenint encompte les difi-cultats per al’obtenció de ladocumentaciónecessària queha de tramitarel consolatmarroquí, l’AS-CIB proposa elseu projecte demediació.


reunió, com en altres ocasions anteriors, es va consi-derar la gran tasca que pot realitzar la nostra entitatper a la captació de famílies d’acollida entre la comu-nitat magribina immigrada i el suport que pot donar alprojecte per assegurar una comunicació fluida i arti-culada amb aquesta comunitat.

Les activitats proposades per al desenvolupamentde la nostra participació en aquest projecte són lessegüents:

J Creació d’un equip de persones responsable dela realització del projecte.

J Realització de reunions periòdiques amb l’ICAA,l’IRES i la Creu Roja per treballar coordinadament iaixí assegurar l’èxit del projecte.

J Realització d’una prospecció per detectar novesvies de comunicació amb la comunitat magribina forade l’àmbit estricte de l’associació i fora de l’àrea me-tropolitana de Barcelona.

J Inici de relacions amb mesquites, entitats i altresgrups d’immigrants per establir una xarxa de treball icomunicació per al desenvolupament del projecte.

J Realització d’una campanya de sensibilitzaciósobre la situació dels menors, les problemàtiques as-sociades i la necessitat de col·laboració de la comuni-tat magribina immigrada per a la solució del proble-ma.

J Realització d’una campanya de difusió del pro-jecte d’acolliment familiar.

J Realització d’una campanya de captació de fa-mílies interessades en participar en el projecte i deri-vació cap als equips de selecció i formatius del pro-jecte.

Altres actuacionsA part de les activitats d’aquests tres projecte con-

crets, hem realitzat altres actuacions puntualment:

L’ASCIB pot fa-cilitar la capta-ció de famílies

d’acollida entrela comunitat

magribina im-migrada.


J Assessorament i seguiment puntual d’algunscasos

Com a associació destinada a oferir ajuda huma-na, social i cultural als immigrants, a vegades s’adre-cen a nosaltres menors amb problemes específics ipuntuals que intentem resoldre en la mesura del pos-sible mitjançant els nostres mecanismes i serveis ha-bituals.

J Derivació d’alguns dels menors a altres progra-mes o serveis de l’ASCIB

Una altra actuació d’aquesta línia de treball és lapossibilitat de derivar alguns dels usuaris d’aquestprograma a altres serveis o activitats de l’associació:classes de castellà o català, alfabetització, serveissocials, activitats ludicoculturals, etc.

11. Pla interdepartamental per a noisi noies majors de 18 anys que han estatsota la tutela de la DGAI

Montse Pedrola, pedagoga

Nom del servei: Pla Interdepartamental per a ma-jors de 18 anys.

Entitat que el gestiona: DGAI.Any de creació: 1995.Objectius: Facilitar la inserció social de nois i noies

majors de 18 anys que han estat sota la tutela de laDGAI.

Població a qui s’adreça: nois i noies majors de 18anys que han estat sota la tutela de la DGAI.

Nombre de places: indefinit.

El Pla per a Majors de 18 Anys, per la seva dimen-sió i característiques, té un caràcter interdepartamen-tal. La seva adscripció i direcció correspon a la Direc-ció General d’Atenció a la Infància del Departament


de Justícia, mitjançant un òrgan tècnic que es coordi-na amb els diferents departaments responsables dela gestió i aplicació de cadascuna de les mesures queofereix, comptant amb els interlocutors designats pera la seva aplicació, seguiment, evolució i elaboracióde propostes. Els departaments implicats són el deJustícia, Treball, Benestar Social, Ensenyament, Pre-sidència i Sanitat i Seguretat Social.

El Pla sorgeix de la necessitat de cercar solucionsa la problemàtica que es planteja en relació amb elsnois i noies que han estat ingressats i tutelats en cen-tres residencials d’acció educativa que arriben a lamajoria d’edat i per a qui la manca d’habitatge, d’unlloc de treball i de suport familiar són alguns dels con-dicionants que, entre altres, els impedeixen afrontarel seu futur amb un mínim de garanties i els deixenen una situació de risc respecte a la seva plena inte-gració social.

Els principis que regeixen l’actuació del Pla i lesmesures que s’acorden són:

J Es tracta d’un pla de mesures concretes de dis-criminació positiva per permetre la igualtat d’oportu-nitats als joves que han estat mancats d’una potestatadequada i/o no compten amb cap referent ni suportfamiliar en arribar a la majoria d’edat i, en alguns ca-sos, abans.

J És un pla pensat per a aquells joves que tenencapacitats de convivència autònoma.

J És un pla voluntari. S’oferirà a aquells joves ques’adeqüin a les característiques fixades i que lliure-ment i voluntàriament vulguin participar-hi.

J És un pla que neix amb la consciència de risc decronificació dels joves destinataris. Per això s’ha tin-gut en compte la necessitat d’utilitzar al màxim ele-ments normalitzadors i integradors.

J És un pla flexible. No tots els beneficiaris hand’utilitzar tots els mecanismes que preveu el pro-

El Pla sorgeixde la necessitatde cercar solu-

cions per alsnois i noies que

han estat in-gressats i tute-lats en centres,i que arriben a

la majoriad’edat sense

habitatge ni su-port familiar.

Es tracta d’unpla de mesures

concretes dediscriminació

positiva perpermetre la

igualtat d’opor-tunitats als jo-

ves que han es-tat tutelats.


grama. S’adaptarà cada cas a les seves necessi-tats.

J És un pla pensat per dur-se a terme en estretacol·laboració amb els CRAE que treballen amb pobla-ció d’entre 16 i 18 anys, d’on sortiran els possiblesbeneficiaris. A part dels CRAE, un dels altres canalsd’accés al Pla és a través de Serveis Socials (en elcas de PIRMI) i un altre, creat recentment, és el Ser-vei d’Atenció i Acollida a Menors Estrangers Indocu-mentats o SAAEMI.

Entre els recursos que ofereix el Pla destaquem:

J Seguiment socioeducatiu.J Recurs d’habitatge a pis o residència assistits.J Tramitació de PIRMI i seguiment.J Seguiment dels ajuts econòmics de desinterna-

ment.J Inserció sociolaboral/formació.J Seguiment de les prestacions no contributives.

Rere cadascuna d’aquestes alternatives hi ha unprofessional de referència que porta a terme una tas-ca de seguiment i suport, fent prevaler un dels princi-pis operatius del Pla que és la flexibilitat, la capacitatd’adaptar-se a cada jove i a les seves necessitats.Els objectius del Pla estan enfocats, bàsicament, perpoder oferir una sèrie d’alternatives vàlides i un su-port tècnic i educatiu tant als professionals dels cen-tres com als mateixos menors. El Pla interdeparta-mental pretén ser un “pont” entre el recurs institucio-nal i la plena autonomia personal, adaptant-se a lespeculiaritats i necessitats de cadascun dels seus jo-ves. Els seus objectius generals són:

J Completar el procés maduratiu dels joves queprovenen de CRAE o altres serveis de la DireccióGeneral d’Atenció a la Infància.


J Utilitzar i coordinar al màxim tots els recursos jaexistents i facilitar la creació d’altres, amb la finalitatd’ajudar a aquests joves en la seva integració.

J Facilitar la integració laboral i social dels menorsi joves, mitjançant la formació humana, prelaboral ilaboral necessàries.

El Pla no ha previst cap recurs específic ni capadaptació per als joves immigrants que arriben sols isense referents familiars, però és evident que aquestcol·lectiu, justament per la llunyania de les famílies ode les possibles xarxes de suport, i per les edatsavançades amb què arriben, s’aniran convertiu en undels grups destinataris del Pla més nombrós. Enaquest sentit, si sempre s’han reclamat més recursoseconòmics perquè una iniciativa com aquesta puguioferir un servei real, en el cas de la inserció dels me-nors magribins sols, quan compleixen els 18 anys, latasca del Pla serà insubstituïble i, per tant, molt ne-cessària, fet que s’hauria de traduir en una major do-tació pressupostària. L’experiència ha demostrat quetant la conceptualització del Pla com les metodologi-es emprades en la seva aplicació són totalment vàli-des. L’únic problema és que es queda curt. I en el casque ens ocupa serà difícil trobar altres solucions al-ternatives encaminades a una integració social plenacom ho fa el Pla.

12. ADAM: una resposta per als jovesimmigrants majors de 18 anys

Josep Francesc Canal i Pere Rossell

Nom del servei: Projecte ADAM, que forma part delprojecte Al-Qàntara.

Entitat que el gestiona: Càritas Diocesana de Bar-celona, dins el programa Sense Llar i Pobresa.

El Pla no haprevist cap re-curs específicni cap adapta-ció per als jo-

ves immigrantsque arriben

sols, però ésevident que

aquest col·lec-tiu s’anirà con-

vertint en undels grups des-tinataris del Pla

més nombrós.

L’experiènciaha demostrat

que tant la con-ceptualització

del Pla com lesmetodologies

emprades sónvàlides. L’únic

problema ésque es queda

curt.


Any de creació: març de 1999.Objectius: el projecte ADAM té la finalitat de fer de

pont entre la situació dels joves que van arribar com amenors, que van fer divuit anys sense documentació isense llar, i la xarxa actual de serveis socials. S’ha anatadaptant contínuament als canvis de la realitat diàriaamb la qual ens enfrontem.

Població a qui s’adreça: actualment acompanya 30joves en edats compreses entre els 18 i els 25 anys.Tots han partit de la situació de viure al carrer, sensemitjans bàsics, sense cap documentació i sense refe-rents familiars al nostre país. No complien els requisitsmínims legals per poder residir al nostre país ni per seratesos per la xarxa de serveis socials.

Recursos humans i d’infraestructura: des de l’ini-ci, un treballador social a jornada completa; el març del2000 es va incorporar el segon treballador social amb25 hores de dedicació al projecte. Els locals utilitzatsper atendre els joves han estat els despatxos que Cà-ritas tenia en un principi al carrer Princesa i posterior-ment a la Via Laietana.

Localització: Via Laietana, 5, entresòl, 08003 Bar-celona.

Descripció del serveiAtendre un col·lectiu de joves, majors d’edat, que

van arribar a Barcelona com a menors sense docu-mentació ni referents familiars, que vivien al carrer iassistien al Centre d’Acolliment Diürn Al-Qàntara, jo-ves que no podien ser atesos per la xarxa de serveissocials normalitzada existent. Dues perspectives ori-enten la nostra feina: l’atenció i l’acompanyament in-dividual (micro) i l’anàlisi i la descripció de la situacióglobal (macro).

Quan arriben, en aquest primer contacte amb l’es-tructura social del nostre país els joves solen neces-sitar:


UbicacióJ Escolta de les seves expectatives en arribar.J Resituar les seves expectatives.J Ubicació social respecte a les seves expectati-

ves.J Ubicació social respecte al context social que

tenim i no queda previst en les expectatives inicials.J Elaboració de dol de pèrdues d’expectatives.

AssistènciaJ Ajuda en el procés de cobertura de necessitats

bàsiques.J Dormir i menjar.

ConstruccióJ Acompanyament en la definició de la seva situa-

ció global actual.J Acompanyament en la decisió dels primers pas-

sos que s’han de fer.J Temporalitzar el camí que vol realitzar.J Elaborar els dols del desarrelament que provo-

ca el fet migratori.

Individualment s’ofereix un acompanyament glo-bal/integral al jove, considerant les necessitats d’ubi-cació, assistència i de construcció, basat en quatreeixos: personalització de les situacions, potenciacióde la màxima autonomia del jove, normalització delsrecursos que s’han d’utilitzar i apropament a la comu-nitat concreta on viu el jove.

Comunitàriament s’ha realitzat una aposta cons-tant per l’anàlisi/diagnosi de la situació per tal de re-definir el projecte al ritme del canvis reals i poder cre-ar espais comuns d’abordatge de la situació d’a-quests joves davant les mancances de la xarxa deserveis socials i de l’estructura social actual.

ADAM preténcrear espais

comuns d’abor-datge de la si-

tuació d’a-quests joves

davant les man-cances de laxarxa de ser-

veis socials i del’estructura so-

cial actual.


Després d’aquest any i mig, la majoria de joves hanpogut sol·licitar el permís de treball i tenen accés alsserveis bàsics de què gaudeix qualsevol ciutadà (sa-nitat, formació, habitatge, etc.). S’ha constatat que,en rebre una atenció social bàsica, global i amb pro-cés, s’ha reduït les causes judicials; només una mi-noria ha tingut contactes judicials per noves causes ide manera puntual (no repetitiva pel mateix jove).Cada jove a anat a viure en barris diferents (tots en lazona metropolitana). Ara estan en disposició de po-der ser atesos pels diferents equips d’atenció primà-ria de la seva zona. Una minoria no caldrà adreçar-los a serveis socials. Hi ha també una minoria que nohan seguit el procés endegat al projecte i en aquestsmoments és troben al carrer o detinguts en centrespenitenciaris.

Pel que fa a la implicació comunitària, s’han pogutfer xerrades explicant la situació d’aquests joves,s’han fet col·laboracions en mitjans de comunicaciótant de premsa escrita com de ràdio i televisió, s’hancompartit diagnòstics de la situació amb altres profes-sionals implicats en aquest àmbit i s’han iniciat troba-des amb associacions, administracions i particularsimplicats en la xarxa d’atenció per poder, entre tots,definir/dimensionar la situació actual i els recursosque existeixen.

Reflexions sobre el serveiEl projecte ADAM ha estat un servei específica-

ment destinats a joves immigrants, ja que l’objectesocial pel qual s’ha endegat el projecte no era cobertper cap administració ni entitat privada, i el seu ob-jectiu era fer de pont entre les situacions de carrerdels joves i els serveis normalitzats de la xarxa soci-al. Durant la realització del projecte s’han establertcoordinacions amb les diferents entitats i administra-cions que estaven en contacte directe amb joves ambles mateixes característiques que els joves que ate-

S’ha constatatque, en rebreuna atenció so-cial bàsica iglobal, s’hanreduït les cau-ses judicialsd’aquests jo-ves.


nia el projecte. Les coordinacions han estat per po-der analitzar quina és la realitat que existeix a nivellde la ciutat de Barcelona pel que fa als joves i quinespossibilitats hi ha d’inserció social, com també perveure quines possibilitats reals hi ha de poder cana-litzar les demandes d’aquest col·lectiu i pensar quinsrecursos s’han de crear.

Una vegada els joves han aconseguit la documen-tació, s’ha començat a fer traspassos entre el projec-te ADAM i la xarxa normalitzada de serveis socials.En l’actualitat, estem coordinant-nos amb els dife-rents territoris on estan ubicats els joves, bé per deri-var-los als serveis socials d’atenció primària, o bé perubicar-los en el territori on han anat a viure.

Com a projecte ADAM, creiem que l’objectiu pelqual es va crear ha estat aconseguit, ja que la nostrafinalitat era crear un pont entre la xarxa normalitzadai el carrer. S’ha treballat amb un grup concret de nois,i un cop ubicats en la ciutat no es preveu continuarfent una atenció individualitzada. La intenció és tre-ballar a nivell comunitari les diferents situacions enquè es troben els joves sense llar a la ciutat.

La situació d’aquests joves immigrants, indocu-mentats i que viuen al carrer, però, lluny d’estar mésacotada i millorada, cada cop és de més indefensió.La impossibilitat de la xarxa social per abordar la pro-blemàtica comporta que ens trobem davant d’una si-tuació de risc creixent per als joves i per a l’entornsocial que ocupen.

Una vegada elsjoves han

aconseguit ladocumentació,s’ha començat

a fer traspas-sos entre el

projecte ADAMi la xarxa nor-malitzada de

serveis socials.

La situaciód’aquests jo-

ves immi-grants, indocu-

mentats i queviuen al carrer,

lluny d’estarmés acotada i

millorada, cadacop és de més

indefensió.Ens trobem da-

vant d’una si-tuació de risc

creixent per alsjoves i per a

l’entorn socialque ocupen.


CAPÍTOL III:CONSIDERACIONS QUE PODENORIENTAR LES ACTUACIONS

1. Conceptes a debat

La immigració, tal com ens indica l’antropòlogaDolores Juliano, ha passat de ser un fet real a ser unfet simbòlic. Això significa que aquest fenomen aban-dona la invisibilitat en el context social i se’n fa objec-te de construcció social a partir d’hipòtesis, atribuci-ons i inferències que el fan present en la vida quotidi-ana. Els conceptes que elaborem a l’entorn de la im-migració marcaran no només la percepció que tenimde la qüestió sinó també les estratègies que disse-nyem per afrontar-la. Per aquesta raó ens sembla fo-namental revisar els conceptes que hi ha en joc, i re-definir-los des d’un posicionament favorable a la inte-gració plena dels immigrants, i en el nostre cas delsmenors, com a ciutadans de dret.

Recollim a continuació la reflexió a propòsit d’al-guns dels conceptes que han aparegut al llarg de lessessions de treball, un cop més amb la intenció d’es-timular debats posteriors i no d’oferir versions totalis-tes o concloents al respecte. Concretament es treba-llen conceptes relacionats amb educació i immigració(intentant defugir el debat sobre aspectes genèricsde la immigració, ja que aquesta publicació té un al-tre objecte d’estudi més concret), fins a conceptesespecífics de la realitat dels menors immigrants.

J L’educació multiculturalPer reflexionar sobre aquest concepte ens cal anar

al punt de partida: una societat multicultural, s’enfron-ta amb conflictes. De la mateixa manera que el con-flicte és consubstancial a la vida i a la convivència de

Els conceptesque elaborem al’entorn de laimmigraciómarcaran nonomés la per-cepció que te-nim de la qües-tió sinó tambéles estratègiesque dissenyemper afrontar-la.


les persones i els grups humans, també forma partde la quotidianitat dels centres educatius. Ningú potargumentar seriosament que si no fos pels conflictesque causen les minories ètniques, o dels nois “difí-cils”, o els de fracàs escolar..., els centres serien unabassa d’oli, ja que com a institució formada per uncol·lectiu de persones és una organització amb per-manents tensions i precaris equilibris.

Hi ha dues premisses bàsiques per poder treballaren centres educatius amb una realitat multicultural:entendre i valorar la cultura de l’altre a partir de relati-vitzar les veritats suposadament objectives i absolu-tes de la pròpia cultura, ja que només així hi pot ha-ver una aproximació real, i aprendre a gestionar elconflicte desculpabilitzant un únic col·lectiu com acausant, ja que, insistim, el conflicte és un fet propide tota organització humana.

“La funció de l’escola hauria de ser facilitar a l’infant, desde ben petit, les eines per jutjar i comprendre una culturaaliena a la seva. Només si es torna intercultural, l’escolapodrà complir aquesta funció essencial, és a dir: cal obrirels ull a l’esperit de la diferència”

E. Weber (1993)64

Si seguim creient en l’educació com a base deldesenvolupament cultural d’una societat, és evidentque hem d’impulsar la creació d’institucions educati-ves on el diàleg multicultural sigui real. Això, comveurem, suposa:

– no crear sota cap concepte dues xarxes paral·le-les d’atenció: una per als autòctons i una per als es-trangers. Si bé aquesta premissa de fet està ben en-tesa, les concentracions que a la pràctica es donende menors estrangers en certs centres i\o en altresestà portant a una especialització d’aquests serveisen serveis per a “menors immigrants”.

Cal entendre ivalorar la cultu-

ra de l’altre apartir de relati-vitzar les veri-

tats suposada-ment objecti-

ves i absolutesde la pròpia

cultura.

Cal aprendre agestionar el

conflicte des-culpabilitzant

un únic col·lec-tiu com a cau-sant, ja que, elconflicte és un

fet propi de totaorganització

humana.

No s’han decrear sota capconcepte duesxarxes paral·le-

les d’atenció:una per als au-

tòctons i unaper als estran-

gers.


– Tenint en compte que el col·lectiu de menors alqual fem referència presenta, en algun moment delseu procés, unes necessitats específiques, es podràcomptar amb serveis específics, sempre que siguintransitoris. I si pot ser, s’adaptaran els centres ja exis-tents a aquestes necessitats, per tal d’evitar exclusi-ons institucionals.

– No només s’ha d’intervenir amb el col·lectiu im-migrant sinó actuar en la societat receptora per tal deflexibilitzar actituds.

– Adaptació dels recursos existents a la nova rea-litat a partir d’una escolta i participació real del col·lec-tiu immigrant en el disseny i l’execució dels progra-mes.

J La integració plena com a ciutadans de dretEl requisit indispensable perquè l’objectiu de la in-

tegració social dels immigrants, és a dir, la seva cir-culació social normalitzada com a ciutadans ambplens drets i deures, no es contamini d’idees i acti-tuds assimilacionistes o segregacionistes, és el dià-leg intercultural. Però perquè hi hagi diàleg cal queels membres de les diferents cultures es disposin, enun pla de simetria, a intercanviar, conèixer, compartirelements que els són propis, i a més a respectar-los.Perquè hi hagi diàleg, cal que la comunicació siguibidireccional: tots som emissors i receptors de mis-satges. El fet que es percebin les cultures, o socie-tats, jerarquitzades sobre la base d’una idea occiden-tal de “progrés” que contraposa les més avançades aaltres de tradicionals o menys avançades, dificulta eldiàleg ja que desequilibra les posicions. Aquesta je-rarquització simbòlica es correspon a la realitat ambel repartiment desigual dels recursos entre els païsosdel Sud i els del Nord.

En aquest context menysvalorador, l’immigrantnouvingut rep una bufetada quan veu que la socie-tat d’acollida li diu “el bagatge que porta vostè no

No només s’had’interveniramb el col·lec-tiu immigrantsinó actuar enla societat re-ceptora per talde flexibilitzaractituds.

Perquè hi hagidiàleg, cal quela comunicaciósigui bidirec-cional: totssom emissors ireceptors demissatges.


té cap valor”. Aquestes relacions de rebuig van for-jant un entramat poc favorable a la integració, jaque l’immigrant que se sent rebutjat adoptarà resis-tències. La integració real hauria de respectar laidentitat cultural de les persones. Només així seràpossible promocionar-se en un entorn cultural querespecti els valors que un mateix respecta. Nomésadquirint drets i deures en aquesta societat, tenintaccés a alguna cosa més que al treball i al consum,serà possible la integració plena, la participacióciutadana real.

J El xoc culturalCal matisar els conflictes derivats del xoc cultural,

ja que la cultura ha esdevingut una mena de calaixde sastre on aboquem totes les limitacions i dificul-tats que planteja el treball social amb immigrants.Emfatitzant el xoc cultural, s’està donant una visiónegativa i de dificultat respecte a la diferència cultu-ral. En primer lloc, cal defugir aquesta mena de de-terminisme cultural segons el qual les persones actu-arien com una mena d’ambaixadors de la pròpia cul-tura. En realitat, en un context multicultural com elque ens ha tocat viure s’observa una emancipació deles persones respecte a la pròpia cultura i s’avançacap a una construcció plural de la identitat personal(tal com ho suggereix Amin Maalouf en el seu llibreLes identitats que maten), fet que ajuda a relativitzarvalors, incorporar elements foranis i, sobretot, a noplantejar les eleccions respecte a “allò que m’és pro-pi” i “allò que m’és estrany”, en termes excloents sinócomplementaris. I també cal entendre, en segon lloc,que les circumstàncies de precipitació i violència quesovint envolten els processos d’immigració, i sobretotles dificultats socioeconòmiques per a la subsistèn-cia, són les que en realitat dificulten l’adaptació alnou context social i plantegen majors dificultats: par-tir de zero, començar de nou, reubicar-se... són rep-

La integracióreal hauria de

respectar laidentitat cultu-ral de les per-

sones.

Cal defugir eldeterminisme

cultural segonsel qual les per-

sones actua-rien com una

mena d’ambai-xadors de la

pròpia cultura.

No es podenplantejar les

eleccions res-pecte a “allò

que m’és pro-pi” i “allò que

m’és estrany”,en termes ex-

cloents sinócomplemen-

taris.


tes als quals s’enfronten tots els immigrants, siguinautòctons o estrangers.

J Transició del model assistencial al model de res-ponsabilitat

Una reflexió sobre la tipologia de centres existentsactualment a la DGAI65 ens pot servir per situar desde quins paràmetres s’estan dissenyant els nous ser-veis d’atenció o adaptant els ja existents.

S’observen tres models, o línies metodològiques,que, tot i que podrien semblar progressius o superatsamb el temps, coexisteixen en l’actualitat:

– La línia assistencial, que pretén bàsicament: do-nar resposta a necessitats socials; crear recursos es-pecialitzats per a cada taxonomia; exercir claramentfuncions de control social; aplicar una metodologiad’actuació que no té en compte els interessos ni lesvoluntats de les persones implicades; actuar sobre elsubjecte i treballar contra l’exclusió.

– La línia de normalització, que pretén: donar res-posta a les necessitats de la persona; crear recursosper facilitar l’accés social a les persones amb més di-ficultats; promoure recursos especialitzats al méssemblants possibles als anàlegs de l’entorn; actuar apartir dels interessos, voluntats i capacitats de cadasubjecte, i treballar per a la integració social.

– La línia de responsabilització té en compte: elsdrets i els deures del subjecte; se centra en les rela-cions del subjecte i el seu entorn; té en compte elssubjectes i el context per a la creació de recursos;actua en el subjecte i en el seu entorn; actua a partirde les necessitats, voluntats i capacitats del subjecteen relació amb les exigències d’allò social, i treballaper la participació i la promoció del subjecte.

L’objectiu d’aquest recordatori sobre els tres mo-dels bàsics d’intervenció en la infància no és altre que


facilitar al lector elements per discernir quina línias’està aplicant en cada cas, ja que el perill que obser-vem en certes propostes per a l’atenció als menorsimmigrants és un cert retrocés cap a postures assis-tencialistes i un oblit d’aspectes com la participació ila integració social plena.

Hem d’anar més enllà. No ens podem moure ambmesures que serveixin per “parar el cop” d’aquellsmenors immigrants que es troben vivint al carrer. Caladaptar la xarxa de recursos existent per donar res-postes efectives i a llarg termini, alhora que cal co-mençar a plantejar-se actuacions sobre l’entorn.

J La llengua: obstacle o mitjà per a la comuni-cació

Constatem amb preocupació que l’aprenentatgede la llengua, que és el prioritari en la reflexió queaporten els mestres i professors des de fa temps permillorar la integració dels alumnes d’origen immi-grant, en el cas dels serveis socials ni s’esmenta. Notrobem referències a l’aprenentatge de la llengua nien escrits, ni en ordres del dia o resums de reuni-ons... És que quan parlem d’infants desemparats noté valor la comunicació plena, el llenguatge com apeça clau per a la participació social i l’intercanvi?Ens hauríem de plantejar per quines raons en els cir-cuits d’atenció a la infància es menysvalora aquestaqüestió i fins i tot a vegades és pressuposa queaquests nois entenen el que volen, expliquen el quevolen... com si els seus interessos responguessin alògiques que no són els de tota persona corrent. Ells,com tots nosaltres, necessiten la llengua com a ins-trument de comunicació plena a la nova societat. Siaquest coneixement no s’assoleix plenament no elsestem facilitant la igualtat d’oportunitats.

Un altre debat que no apareix en el nostre cas i encanvi ha omplert pàgines i pagines en la literatura pera mestres és el que es refereix a l’opció d’ensenyar

El perill que ob-servem en cer-tes propostesper a l’atenció

als menors im-migrants és un

cert retrocéscap a posturesassistencialis-

tes i un oblitd’aspectes comla participació i

la integraciósocial plena.

No es tracta dedonar eines enuna sola direc-

ció sinó totesles eines. Per

tant, també pera ells, el català

és una portad’entrada a la

societat catala-na.


català o castellà a aquests nois i noies nouvinguts.En aquest sentit, si seguim mantenint l’objectiu de laintegració plena, no es tracta de donar eines en unasola direcció sinó totes les eines. Per tant, també pera ells, el català és una porta d’entrada a la societatcatalana.

J Xarxes de suport o màfies?Malauradament hem vist com els menors que arri-

ben sols no compten amb el suport de familiars,amics o coneguts adults, que visquin a Catalunya ique els puguin ajudar a trobar vivenda, feina i relaci-ons socials. Els mecanismes d’autoajuda que funcio-nen en el cas dels adults, en el dels menors són moltmés confusos. Altre cop la qüestió legal dificulta laconstrucció espontània de relacions de suport, ja quepel fet de tractar-se de menors desemparats, l’Admi-nistració exigeix a qui se’n faci càrrec una relació detutelatge del menor, cosa difícil. Per un costat trobemel grup d’iguals, que normalment també són menors iper tant difícilment poden fer-se càrrec d’un altre me-nor i proporcionar-li el tutelatge. D’altra banda, el fetde viure en la clandestinitat i d’haver-se de dedicar aestratègies econòmiques il·legals, els posa en contac-te amb persones adultes que també viuen al margede la llei, persones que difícilment donaran la caraper aquests nois, i persones que, si han fet de la de-linqüència i l’extorsió el seu modus vivendi, impulsa-ran els menors a entrar-hi en profit propi. Aquest cú-mul de circumstàncies fa que es vegi amb un cert re-cel l’apropament als menors immigrants per part delsadults del propi col·lectiu, i que s’hagi parlat de màfi-es, potser generalitzant gratuïtament tots els casos,englobant fins i tot aquells en què la intenció d’ajudarel menor ha estat sincera. Coneixem casos de noisque han fet cap a poblacions de les comarques cata-lanes amb un nom i una adreça escrits en un paper:tenien un contacte de referència on passar el primer

Es veu amb uncert recell’apropamentals menors im-migrants perpart dels adultsdel propi col·-lectiu: s’ha par-lat de màfies,potser genera-litzant, englo-bant fins i totaquells en quèla intenciód’ajudar el me-nor ha estatsincera.


temps de l’acollida, malgrat que aquesta personatampoc tingués la situació gaire estabilitzada i, pertant, no pogués exercir com a guardador legal als ullsde l’Administració.

Donada la importància de les xarxes en tots elsprocessos d’inserció social, pensem que seria im-portant afinar molt en la percepció de les relacionsdels menors immigrants amb les persones del seuentorn amb l’objectiu de rescatar totes aquellesque els puguin ser positives i no posar-ho tot en elmateix sac.

J La condició adolescentHi ha algunes característiques que defineixen la

condició adolescent, i que marcaran en gran manerala trajectòria dels menors immigrants no acompa-nyats des que emprenen el seu viatge. La condicióadolescent suposa el trànsit de la dependència cap al’autonomia, el trencament respecte a un món infantili l’accés al món dels grans. Trànsit que, segons elcontext sociocultural i familiar on es visqui, es farà demanera més progressiva i lenta o de forma més ràpi-da, traumàtica o no. Es curiós com la literatura ensapropa al fet que en contextos socioculturals total-ment dispars (des de l’Àfrica fins a l’Amèrica delNord), aquest trencament passa per l’aventura, la fu-gida, el viatge, l’allunyament físic dels entorns cone-guts i protegits per la família. Més enllà dels condicio-naments econòmics, polítics i socials que motiven, deforma genèrica, la immigració massiva de magribinscap a Espanya, la vivència particular i l’autopercep-ció que tenen aquests menors de si mateixos té molta veure amb aquesta “Aventura adolescent” en ma-júscules. Aquest fet comporta que en el període detemps en el qual deambulen per places i carrers deciutats europees no s’identifiquin amb els indigentsamb què comparteixen cartrons, bancs de places ivestíbuls de caixers automàtics, sinó que es confon-

En contextossocioculturalstotalment dis-

pars, aquesttrencament

passa perl’aventura, la

fugida, el viat-ge, l’allunya-

ment físic delsentorns cone-

guts i protegitsper la família.


guin amb els viatgers, aventurers, motxillers, que pro-visionalment estan vivint una situació “sense sostre” ide precarietat. En la definició que un té d’un mateixés difícil pensar-se com algú anònim, sense papers,sense feina, sense llar, sense activitat o un objectiudefinit en la vida... per contra, quan es viatja es fa al-guna cosa: “Quan acabo d’arribar o planifico un des-tí, a la pregunta: com et va? A què et dediques?... pucrespondre: demà marxo a Madrid, o acabo de tornard’Amsterdam, i el mes que ve aniré cap a Brus-sel·les... sóc algú que es mou!.” La mobilitat que ca-racteritza aquest col·lectiu i que dificulta l’arrelament iper tant la inserció social, contribueix a aquesta auto-imatge del “viatger”. Adonar-se de com la fronteraentre la provisionalitat d’aquesta situació fantàsticadel que “no és d’enlloc”, “està de pas” i l’encallament(a causa de la delinqüència, la mala salut, el consumde tòxics, etc.) en la marginalitat més absoluta ésmolt prima, pot ser difícil per a aquests nois, que so-vint s’adonen massa tard que han tocat fons.

J Victimització dels menorsÉs evident que aquests menors es troben atrapats

en una situació que no esperaven i que se’ls escapade les mans; que les condicions de vida al carrer sónmot dures i que, quan un té els recursos personalscada cop més paralitzats, la capacitat de reflexió, deprendre decisions encertades i crítiques i de reformu-lar els objectius, és cada vegada més difícil. Malgrattot això, el destí d’aquests menors segueix estant ales seves mans. Ells són els amos de les seves vi-des. En són els responsables. Han estat víctimesconjunturals d’una situació, però no per això seranvíctimes sempre. Perquè se’n puguin sortir, hand’abandonar el rol de la víctima. Han de positivar lesexperiències i assumir el seu procés migratori. Quanells vulguin fer-ho serà possible el treball educatiu. Sinomés es deixen atendre, acollir o protegir, els po-

La mobilitatque caracterit-za aquestcol·lectiu contri-bueix a aquestaautoimatge del“viatger”.

El destíd’aquests me-nors segueixestant a les se-ves pròpiesmans. Han es-tat víctimesconjunturalsd’una situació,però no peraixò seran vícti-mes sempre.


drem donar assistència però no podrem impulsar laseva promoció social.

Insistim: les actituds paternalistes són cosines ger-manes de les que infantilitzen i entorpeixen la cons-trucció de l’immigrat com a ciutadà amb drets i deu-res.

J Clima institucionalLes institucions educatives que han d’atendre els

menors immigrants s’enfronten quotidianament ambuna realitat molt complexa, en què conflueixen condi-cionaments de tot tipus: les característiques de lapoblació atesa, les relacions entre l’equip de profes-sionals, la coherència entre l’encàrrec institucional iles necessitats dels menors, els recursos disponibles,l’organització, les condicions laborals, etc. un entra-mat de factors que configuren un determinat climainstitucional. Evidentment, si aquest clima és relaxatl’equip tindrà major capacitat per resoldre els nousreptes que se li vagin plantejant. En canvi, si es viuuna certa crispació, qualsevol nova necessitat que nos’havia previst provocarà sensació de desbordamenti d’incapacitat.

Un tret comú a la majoria d’equips educatius és lasensació de sobrecàrrega de feina, de manca d’es-pais per a la reflexió, que es tradueix en una sensa-ció d’inutilitat o d’impotència. A vegades la pressió enels centres és tal, que el fet que un menor immigrants’escapoleixi pot arribar a veure’s com «un problemamenys». La majoria d’educadors tenen una forta sen-sació de fracàs i poden arribar a pensar que les se-ves actuacions no porten enlloc. Per tant, construirclimes institucionals relaxats i flexibles serà un requi-sit indispensable per provar de construir respostesadequades a situacions tan complexes com la quepresenten aquests joves immigrants.

D’altra banda, com que l’experiència condiciona lapercepció que tenim de les coses, la diversitat només

Si es viu unacerta crispació,qualsevol novanecessitat queno s’havia pre-vist provocarà

sensació dedesbordament i

d’incapacitat.


serà valorada positivament si les experiències viscu-des ho fonamenten; si es parteix d’experiències ne-gatives, la diversitat serà vista com a problema, fetque no ajudarà gaire a pensar positivament en actua-cions i estratègies d’intervenció alternatives.

Observem que la institució i el clima de treball ques’hi respira condicionen en gran manera la tasca edu-cativa i els resultats que se’n deriven: en certes insti-tucions s’ha caigut en una mena de desinterès perl’objectiu últim del treball (els nois i noies atesos) i esfa una feina mecànica de contenció, de rutina quoti-diana... s’escriuen informes «que no diuen res», coma conseqüència d’aquest clima general de desmoti-vació i impotència.

2. Recomanacions i propostes

Amb la perspectiva relativa que ens proporcionenaquests dos anys de trajecte recorregut, des que elsciutadans, els professionals, les entitats i les instituci-ons públiques vam començar a amoïnar-nos pelsmenors que vivien al carrer, fins que hem bastit tot uncircuit d’atenció per donar resposta a les seves ne-cessitats, ens adonem que s’ha avançat però queencara queden moltes mancances i buits per cobrir.Hi continua havent nois vivint al carrer: els que nos’han incorporat a la xarxa d’atenció normalitzada, elsque han fet els divuit anys al carrer66 i els menors quecada mes segueixen arribant clandestinament.

S’han creat nous serveis, equips especialitzats is’han dedicat esforços a conèixer millor el problema,però hi ha algunes disfuncions que segueixen enca-llant el procés. El més perillós fóra que en la valora-ció d’aquesta manca d’adequació entre unes neces-sitats socials i els recursos que s’han posat en marxano és posés en dubte el que ha fet l’Administració iles entitats i ens abonéssim sobre les resistències

En molts cen-tres es respiraun clima gene-ral de desmoti-vació i impotèn-cia.

S’han creatnous serveis,equips especia-litzats i s’handedicat esfor-ços a conèixermillor el proble-ma, però hi haalgunes disfun-cions que se-gueixen enca-llant el procés.


que mostren els menors a integrar-se, lògica que re-produiria aquelles valoracions tendencioses de pro-grames que pretenen integrar minories ètniques, enles quals sistemàticament no es posa en dubte el dis-curs hegemònic sinó el del col·lectiu estigmatitzat. Lafrase “aquests nois no es deixen educar” ha de que-dar totalment esborrada, ja que com hem vist, es trac-ta d’un procés d’interacció molt complex en el qualintervenen molts factors: començant pels nois, lesseves famílies al país d’origen, els professionals, lesinstitucions, les administracions, les polítiques, fins ales reaccions socials.

Amb la intenció d’obrir interrogants i incerteses enaquest discurs hegemònic, sovint massa autocompla-ent, apuntem a continuació un seguit de recomanaci-ons i propostes que haurien de partir d’una posturad’humilitat i de reconeixement que s’ha fet el que s’hapogut però que no necessàriament allò que s’ha fetha estat del tot encertat i que sempre som a temps derectificar.

Veureu que hi ha orientacions destinades a les ins-titucions, d’altres a les entitats i d’altres als educa-dors, que amb les seves actituds personals podendonar un sentit o un altre a les intervencions.

Volem insistir un cop més que no es tracta d’un dic-tamen o d’una resolució que calgui aplicar al peu dela lletra, sinó de tendències que pensem que afavori-rien la integració d’aquests menors, però que, per lapoca perspectiva que imposa el fet d’escriure sobrel’actualitat, us convidem a seguir discutint. Apuntema continuació els tretze punts que, segons les perso-nes que han assistit al seminari, rebrien un necessitamillorar, i hi adjuntem el consell orientador, que potajudar a la repesca. Veureu que aquells punts queprogressen adequadament també hi quedaran reflec-tits.

La frase“aquests nois

no es deixeneducar” ha de

quedar total-ment esborra-

da, ja que estracta d’un pro-cés d’interacció

molt complexen el qual inter-

venen moltsfactors.


2.1 Necessitat de millorar la coordinaciói coresponsabilització entre els diversosserveis

S’ha fet esment de la complexitat del treball ambun col·lectiu que té la doble característica de ser me-nor i estranger i ,segurament, la complexitat del cir-cuit que ha previst l’Administració per atendre’l és elreflex d’aquesta situació. Constatem que sobreaquest grup reduït de menors actuen un nombre im-portant de professionals, d’entitats i d’administraci-ons i, per tant, la coordinació, sempre necessària,aquí esdevé la peça clau:

J Pel tema dels papers: coordinació entre DGAI iGovern Civil i consolat del Marroc (o del país que cor-respongui).

J Per la necessitat d’actuar des del territori enmedi obert i des de serveis especialitzats de la xarxa,cal posar en joc administracions locals i la DGAI quetambé haurien de tenir una vinculació estreta.

J Per les problemàtiques de salut i de consum detòxics cal la intervenció de dispositius del sistema desalut.

J Per les seves infraccions, entren en contacteamb el sistema penal, concretament amb la DireccióGeneral de Justícia Juvenil i de mesures Penals Al-ternatives.

J Pel fet que molts serveis es gestionin des d’enti-tats privades implica empreses, associacions o coo-peratives com a intermediàries en les actuacions.

J Pel ressò cívic del fenomen, la Plataforma Ciu-tadana en Defensa dels Menors Immigrats Desempa-rats ha jugat i segueix jugant un paper inaudit en al-tres qüestions socials.

Es tracta, per tant, d’un panorama de multiplicitatd’instàncies que molt fàcilment pot generar (i, de fet,


en algunes ocasions ha generat) disfuncions, buits,inoperàncies o fins i tot missatges contradictoris quecal evitar a tot preu. Val a dir que la DGAI i els Ajunta-ments implicats han seguit la tònica de col·laboracióestablerta en la primera trobada interinstitucionall’any 1998. La DGAI ha endegat dues comissions detreball específiques per a aquest tema, l’Ajuntamentsegueix amb les seves reunions de coordinació terri-torials i la Plataforma manté la seva funció aglutina-dora. Per tant, els espais i la voluntat de coordinar-sehi són (tot i que trobem a faltar alguns interlocutorsde pes en aquestes reunions, com són algun repre-sentant de la fiscalia de menors, de Justícia juvenil ode la Delegació del Govern), i només cal seguir insis-tint en l’operativitat i l’eficiència d’aquestes coordina-cions i en la voluntat que en surtin directrius a mitjà illarg termini.

2.2 Cal una major agilitat en els processosi evitar les llistes d’espera

És un fet corrent que els nois no aguantin el tempsd’espera en els Centres d’Urgències o en els Centresd’Acollida i s’escapoleixin i tornin a les dures condici-ons del carrer. En cap moment pretenem desacredi-tar els centres d’acollida ni la funció de diagnòstic quese’ls ha atorgat, però si que és important correlacio-nar el temps que passa o pot passar un noi immigrantno acompanyat en un centre d’acollida amb la finali-tat d’analitzar la seva problemàtica mitjançant un “es-tudi diagnòstic”, i el temps que pot suposar aquestaestada des de la percepció i la vivència del jove queha immigrat, amb urgència, des del seu país.

Tal com està plantejat actualment el sistema deprotecció de menors, els centres d’acollida podenoferir poques respostes per a aquests nois. Difícil-ment un acolliment provisional de cinc, vuit, onzemesos en aquestes condicions pot servir per elabo-

Els espais i lavoluntat de co-

ordinar-se hisón i només calseguir insistint

en l’operativi-tat, l’eficiència ila representati-

vitat d’aquestescoordinacions,i en la voluntat

que en surtindirectrius a

mitjà i llarg ter-mini.


rar un estudi diagnòstic d’aquests menors amb lesmateixes garanties d’èxit que el d’altres menors encircumstàncies diferents.

Cal evitar de totes totes la utilització dels Centresd’Acollida com a sales d’espera interminables per ac-cedir als CRAE, ja que això és el que ha provocat lamajor part de disfuncionalitats. No es tracta tant deprioritzar aquest col·lectiu en detriment d’altres (coms’ha fet darrerament, traslladant el colapse als EA-IES, que veuen com les propostes d’internament demenors d’aquí es demoren sense fi) com d’augmen-tar els recursos proporcionalment a l’augment de lesnecessitats socials.

Algunes solucions alternatives a aquesta situació,podrien ser:

J Ampliar el nombre de places en centres residen-cials, o en pisos assistits, per evitar les llargues llistesd’espera.

J Adjudicar un nombre limitat de places en els pro-pis CRAE perquè facin la funció d’acollida i diagnòs-tic.

J Posar en marxa equips específics que facin eldiagnòstic d’aquest col·lectiu sense necessitat d’ha-ver d’ingressar al centre d’acollida. El SETEMI, decreació recent, en principi té aquesta funció, i recullles dades que els Centres Oberts i els Equips de De-tecció i Contacte han recollit al carrer. És un bonexemple de la voluntat d’agilitació per part de l’Admi-nistració.

2.3 Necessitat de formació permanent i as-sessorament dels equips

Darrere la demanada recurrent de formació quefan els educadors trobem un cop més la sensaciód’impotència per abordar una realitat que els és novai per a la qual no se senten preparats. És evident que

Cal evitar la uti-lització delsCentres d’Aco-llida com a sa-les d’espera in-terminables peraccedir alsCRAE, ja queaixò és el queha provocat lamajor part dedisfuncionali-tats.

No es tractatant de priorit-zar aquest col·-lectiu en detri-ment d’altrescom d’augmen-tar els recursosproporcional-ment a l’aug-ment de les ne-cessitats so-cials.


cal una formació permanent i un reciclatge sobreaquest tema: la qüestió és reflexionar sobre a qui licorrespon la responsabilitat de formar-se i quina ésla millor manera de fer-ho. Actualment hi ha prouoferta de cursos, promoguts per diverses institucionsespecialitzades, per reciclar-se ens els temes espe-cífics que suposa l’educació multicultural. Concreta-ment, el que interessa més és conèixer la culturad’origen del menor, conèixer els circuits legals i for-mar-se en tècniques per a la resolució de conflictes.Per tant, si els educadors a títol individual, no s’estanformant no és per mancances en l’oferta de cursos,sinó per dificultats (organitzatives, de temps, de di-ners...) a l’hora d’accedir-hi.

La responsabilitat de reciclar-se per tal d’adequarel servei a les noves necessitats que cada menorcomporta, és compartida: tant l’educador, que s’had’anar posant al dia permanentment, com les institu-cions, que han de facilitar l’accés a la formació delsseus professionals, i la DGAI, que ha de crear elsmarcs i els recursos necessaris perquè la formaciópermanent sigui un fet i no un ideal, la comparteixen.

Un cop resolts els buits formatius particulars decada educador, entraríem en la segona gran preocu-pació que expressen els equips: tenir temps per re-flexionar i orientar conjuntament la tasca educativa.En aquesta qüestió la responsabilitat de les instituci-ons és clara: han d’oferir espais de reunió on lesqüestions del dia a dia quedin aparcades i els equipspuguin reflexionar conjuntament sobre la pròpia pràc-tica. Només així podran millorar i adequar els serveisa unes necessitats canviants. Sovint aquests proces-sos necessiten un acompanyament extern, un asses-sorament, que els farà més productius i ajudarà a re-orientar les accions. Per tant, reciclatge sí, però enequip.

La responsabi-litat de reciclar-

se per tald’adequar el

servei a les no-ves necessitats

que cada me-nor comporta

és compartida.

Les institu-cions han

d’oferir espaisde reunió on

les qüestionsdel dia a dia

quedin aparca-des i els equipspuguin reflexio-

nar sobre lapròpia pràctica.


2.4 Conveniència de separar claramentacció educativa de control sociali d’acció policial

En diverses ocasions la DGAI ha expressat la ne-cessitat de crear més centres “d’alta contenció” queincorporessin mesures coactives, com són el guardade seguretat o l’habitació d’aïllament, per poder aco-llir aquells menors que amb les seves reaccions vio-lentes i problemes conductuals distorsionen la dinà-mica dels centres residencials corrents. Aquesta ésuna qüestió que ens preocupa especialment perquèajunta l’educació i el control social i assimila conten-ció a coacció. Som conscients de les dificultats deconvivència que presenten un seguit de nois i noiesque toleren molt malament les normes i els límits queestipulen els centres. Normalment són adolescentsamb un baix nivell d’autocontrol que requereixenl’ajuda de l’adult per parar-se i contenir-se. Per difi-cultats en el seu procés personal maduratiu, aquestsnois i noies (no necessàriament immigrants, ni de bontros) esclaten davant la frustració o l’adversitat, i elscosta molt tranquilitzar-se sense la mediació conteni-dora d’un adult de referència. El que no compartimés que aquesta ajuda només es pugui aportar des dela lògica de la força o l’aïllament. La contenció afecti-va que de fet es practica en molts centres on el climade convivència és relaxat i les referències a la violèn-cia o a la força són inexistents (portes obertes, ab-sència de professionals uniformats amb porra o ma-nilles, sense reixes a les finestres, sense càstigs fí-sics, etc.) ens demostra que hi ha altres camins.

El clima d’acollida, de contenció afectiva i de su-port que un noi o noia percep en un CRAE (CentreResidencial d’Acció Educativa), difícilment s’assolirà(per la provisionalitat i per la funció de diagnòstic) enun Centre d’Urgències i fins i tot en un Centre d’Aco-llida. Un cop al CRAE, els menors immigrants que hi

El que no com-partim és queaquesta ajuda(la contenció)només es pu-gui aportar desde la lògica dela força o l’aïlla-ment.


arriben fan un procés d’assentament. Se’ls permetrecuperar els vincles i la complicitat amb la família,fet que els donarà impuls i seguretat per seguir enda-vant. I se’ls dóna la possibilitat de generar nous vin-cles amb la comunitat (companys, educadors dins delcentre i companys, veïns, i altres professionals enl’entorn) amb què viurà una temporada.

L’afirmació anterior ens porta a analitzar les dificul-tats estructurals i de concepció dels centres d’acolli-da o dels centres d’urgències que difícilment podranadaptar-se a les necessitats dels menors, partint de:

J Una concentració excessiva de nois immigrants(en alguns centres més del 90%). La proporció no ésen absolut representativa dels percentatges sociolò-gics reals.

J Una «funcionarització» excessiva dels professi-onals, que comporta mecanització de les tasques ipèrdua de control sobre la globalitat del procés edu-catiu, la desresponsabilització d’alguns professionalsrespecte a factors inherents a la tasca educativa comsón l’autoritat, l’acollida...

J Una estada massa llarga en un equipament queté per objectiu diagnosticar i derivar el menor a unrecurs definitiu. Es conceptualitza com un períoded’impasse, il·lusòriament estàtic, en el qual el noi noha de fer altra cosa que deixar-se observar. Noméstenen certs nivells d’èxit els centres que, malgrat leslimitacions, entenen que també han d’atendre educa-tivament el noi en aquesta etapa i que, per tant, nopot convertir-se exclusivament en una etapa d’aïlla-ment o contenció.

2.5 Importància de la funció tutoriali la individualització de cada cas

En parlar de menors que han emigrat sols, és im-portant entendre que es tracta de trajectòries que

Hi ha dificultatsestructurals ide concepció

dels centresd’acollida o

dels centresd’urgències

que difícilmentpodran adap-

tar-se a les ne-cessitats dels

menors.


comporten una gran complexitat, i per això s’hauriade procurar abordar-les des de la proximitat i la confi-ança. La sensibilitat de l’educador per captar i com-prendre els factors personals i psicològics que elsprocessos migratoris posen en joc serà fonamental.Sensibilitat i actitud d’escolta que només serà possi-ble si es perd la por a col·locar-se en el context d’in-terlocutors vàlids; si s’està en equilibri amb la pròpiacultura, ja que només des d’una identitat crítica res-pecte a allò propi es pot reconèixer que l’altre tambéés portador d’uns valors que estima.

L’eina per atendre la diversitat i poder oferir unaatenció individualitzada (prevista tant en el ProjecteEducatiu de Centres de la DGAI com en la definiciódels Equips d’Atenció i Diagnòstic d’adscripció muni-cipal) és la tutoria. El tutor o tutora serà el referentd’aquell menor durant el temps d’internament; pertant, els vincles i les bones relacions que es puguinestablir facilitaran el treball educatiu en general.

La funció tutorial, que és present en tots els casos,en el tema dels menors immigrants ens pot ajudar a:

J Acompanyar el noi en el procés de restitució deles pèrdues que li ha suposat l’emigració.

J Crear el context de col·laboració necessari per-què hi hagi una acció educativa real (és a dir, per pro-moure canvis).

J Allunyar-nos de la “profecia autocomplidora”: eldiscurs de la víctima genera dependència i paralitza.

J Reconèixer que no tot és fracàs: hi ha mols jo-ves que han fet un procés migratori satisfactori, i calsaber-ho transmetre.

J Tenir en compte la seva condició d’adolescents:a tot arreu la crisi adolescent té a veure amb el pro-cés d’autonomia i d’identitat, que en el seu cas escomplica perquè ells volen pertànyer i la societat noels fa un lloc.

J Compensar la manca de referents adults, pro-

La sensibilitatde l’educadorper captar icomprendre elsfactors perso-nals i psicolò-gics que elsprocessos mi-gratoris posenen joc serà fo-namental.


pers i positius, amb els quals, pel fet d’estar lluny decasa, no poden comptar.

J Trencar una falsa idea d’homogeneïtat que so-vint s’atribueix a aquest col·lectiu, pel fet de ser es-trangers.

J Conèixer els seus marcs de referència, és a dir,els valors que han après durant la socialització infan-til i que de manera inconscient condicionen la sevamirada i les seves respostes en la societat catalana.

J A partir d’aquest coneixement, cal facilitar-li elsprocessos de negociació entre els referents culturalsd’origen i de destí, ajudant-lo a que faci les sevespròpies eleccions i que mediti bé les renuncies.

2.6 Cal un major rigor i agilitaten els temes legals

En la qüestió dels papers (és a dir, l’obtenció delpermís de treball i de residència), que és el fonamentde les posteriors intervencions educatives, ja quesense això la integració social és una fal·làcia, ensmovem en el terreny de les voluntats polítiques i, pertant, la cosa se’ns escapa de les mans. Topem ambla dificultat que genera la disparitat de competències:Subdelegació del Govern, per als temes d’estrange-ria, i Direcció General d’Atenció a la Infància com aresponsable de la guarda i tutela d’aquest menors.Entre els uns i els altres s’adormen els papers i enca-ra queden menors sense tutelar, o que es fan majorsd’edat sense haver estat documentats, o nois quedesprés d’haver estat diversos anys tutelats complei-xen la majoria d’edat i es veuen obligats a marxar delpaís perquè no han obtingut el permís de residèncialegal. No cal dir-ho: els llargs períodes d’incertesa al’espera de la documentació legal juguen en contrade l’èxit de les actuacions socioeducatives.

Altres aspectes relacionats amb la qüestió jurídicaque creiem que es podrien millorar són els següents:

Les questionslegals, tot i

condicionar to-talment els pro-cessos educa-tius, depenen,en última ins-tància, de vo-luntats políti-

ques.


J La possibilitat d’iniciar processos formatius i la-borals, malgrat estar a l’espera de la tramitació delspapers de residència67.

J La necessitat de contemplar amb major rigor iagilitat els processos judicials que molts ells, si hancomès infraccions o actes delictius, tenen oberts. Di-versos advocats o serveis jurídics que col·laborenamb els centres que estan atenent aquests menorshan detectat reiteradament irregularitats procedimen-tals, sobretot pel que fa l’incompliment de terminis ra-onables, en la resolució de causes que tenen pen-dents els menors, fet que és totalment inadmissible.

J La Direcció General de Justícia Juvenil i Mesu-res penals Alternatives, que sempre ha estat pioneraen oferir respostes alternatives a joves que, per lesseves conductes dissocials, topen amb la justícia,segueix oberta i col·laboradora en aquest tema, desde l’eficiència tècnica del dia a dia. Seria bo aprofitarla seva experiència, sobretot la dels Delegats d’As-sistència al Menor i la dels equips de mediació, perdissenyar de manera global l’atenció a aquests ado-lescents, sobretot en la franja més propera a la majo-ria d’edat. Lamentem des d’aquí no haver-los trobatmés sovint en els espais de coordinació, ja que pen-sem seriosament que compten amb equips i amb mè-todes de treball vàlids per a resoldre certes dificultatsd’atenció que plantegen els menors immigrants des-emparats.

J Caldria garantir la confidencialitat de les fitxesamb les dades identificatòries d’aquests menors per-què no se’n faci un mal ús quan arribin a la majoriad’edat.

Finalment, volem observar que l’oferta d’ajudar-losa assolir la residència legal a Espanya és una de leseines amb què compten els educadors per vincularaquests menors immigrants (sobretot aquells més re-ticents a l’acció de tutelatge o educativa de l’Adminis-

Seria bo aprofi-tar l’experièn-cia dels Dele-gats d’Assis-tència al Menori la dels equipsde mediacióper dissenyarde manera glo-bal l’atenció aaquests adoles-cents que te-nen problemesamb la justícia.


tració) a les institucions. Simplement es tracta deguanyar-se la confiança dels nois oferint-los algunacosa, que per a ells és molt important, a canvi, i apartir d’això començar a bastir una relació de com-promisos recíprocs que culmini en el que anomenemprocés d’autonomia i inserció social.

2.7 Manca coordinació efectiva ambles institucions educatives dels païsosd’origen

Malgrat que sigui difícil establir coordinacions es-tables, formals, amb els professionals del Sistema deprotecció dels menors dels països d’origen, concre-tament del Marroc, per la poca consistència d’aquestsistema, és imprescindible mantenir el màxim de con-tacte amb organismes estatals o no governamentalsper tal de treballar plegats. Aquesta coordinació per-segueix una doble funció:

J La preventiva: oferir alternatives reals al paísd’origen per dissuadir els joves d’emprendre un pro-jecte migratori que posa en risc la seva vida.

J L’actuació coordinada un cop aquests menorshan estat tutelats per la DGAI, per tal de refer el con-tacte amb la família, valorar un possible retorn i agili-tar la qüestió dels papers.

Des de la iniciativa privada, i també a nivell institu-cional, s’han fet passos en aquest sentit, que caldriaseguir aprofundint. Concretament l’Associació Baytíde Casablanca i l’Associació Darna de Tànger cons-titueixen dos referents bàsics en aquest tipus d’in-tercanvi. A nivell institucional la Conselleria s’ha po-sat en contacte amb la Fundació governamental Has-san II.

Un aspecte pendent, en aquest capítol de coordi-nacions fora de Catalunya, és el referent a l’intercan-

És imprescindi-ble mantenir elmàxim de con-

tacte amb orga-nismes estatals

o no governa-mentals dels

països d’origenper tal de treba-

llar plegats.


vi i la cooperació amb les institucions competentsd’altres ciutats de l’Estat espanyol i d’Europa per oncirculen aquests menors. Recordem la dimensió in-ternacional del fenomen i la gran mobilitat d’aquestcol·lectiu com a trets característics que no podem ob-viar.

2.8 Incorporar educadors d’origenmagribí en els equips

Ha quedat clar que el que cal per millorar l’atencióa aquest col·lectiu és afegir recursos i adaptar els ser-veis existents, però no crear centres específics per amenors immigrants. Una de les qüestions que es ve-uen prioritàries és incorporar educadors d’origen ma-gribí en els equips. Respecte a si han de ser educa-dors, o educadores, integrats a l’equip o bé media-dors que puntualment ofereixen els seus serveis,som favorables a la integració plena dels educadorscom a membres actius i amb responsabilitats en unprojecte educatiu comú. Per tant, s’haurà d’exigircompetència i formació educativa a aquests educa-dors, de la mateixa manera que s’exigeix a la resta.La qüestió seria «estic aquí no perquè sóc marroquísinó perquè sóc educador». El fet de ser un professi-onal més, integrat en l’equip, permet als nois del ma-teix col·lectiu veure-s’hi representats. «És algú que téun lloc de poder en la societat d’acollida, tot i ser mar-roquí com jo.» És més, si l’equip educatiu funcionacom a tal i té funcions no només d’acció sinó tambéde planificació i disseny de les actuacions educati-ves, la presència d’educadors d’origen magribí potajudar a corregir les disfuncions derivades de la con-cepció d’uns serveis que van ser pensats per acol·lectius homogenis, culturalment parlant. Per tant,en aquest sentit la flexibilitat de la institució a l’horad’incorporar propostes d’aquells que culturalment es-tan més propers als immigrants, seria també un re-

Resta pendentla cooperacióamb les institu-cions compe-tents d’altresciutats de l’Es-tat espanyol id’Europa peron circulenaquests me-nors.

El fet que l’edu-cador d’origenmagribí estiguiintegrat enl’equip permetals nois del ma-teix col·lectiuveure-s’hi re-presentats.


quisit indispensable. Des d’aquest punt de vista,doncs, pensem que s’ha d’anar més enllà i no agafar-nos a la funció instrumental del magribí-traductor-me-diador-intèrpret, sinó incorporar-lo a l’equip com acompany de treball capaç de fer aportacions més en-llà de la seva condició de magribí.

2.9 Garantir la participació dels menorsen el seu procés educatiu

Aquesta premissa, contemplada en el ProjecteEducatiu Marc de la DGAI, només serà possible en lamesura que el menor sigui un ciutadà de ple dret i nose senti ni discriminat ni diferent als altres. Concreta-ment, pels majors de 16 anys l’accés al treball és laclau per treballar el projecte d’autonomia i de respon-sabilització dels joves, per exigir-los implicació i com-promís en processos formatius. Treball i formació quesón les claus per ser persones integrades a la nostrasocietat. Però per no ser ciutadans de segona cal al-guna cosa més: tenir veu i tenir vot. Participar en elsentit complet del terme. I la participació és un hàbitque cal aprendre i exercitar: té a veure amb parlar enpúblic i ser escoltat, expressar les pròpies idees iveure que tenen cabuda en els projectes comunita-ris, expressar les crítiques de forma raonada i veureque té sentit fer-ho, etc. Per tant, els espais de parti-cipació en els centres educatius, des de les assem-blees, des els petits grups de serveis, les tutories,etc. seran una clau per a la integració futura d’a-quests nois, de ple dret.

Deixar participar al menor en el seu procés educa-tiu suposa cedir-li una part de poder de decisió i res-pectar-li. Suposa escoltar-lo i estar disposat a modifi-car o flexibilitzar allò de la nostra institució que entrien contradicció amb els arguments que exposa. Evi-dentment, aquells que siguin raonables.

La flexibilitat dela institució a

l’hora d’incor-porar propos-tes d’aquellsque cultural-

ment estan méspropers als im-migrants seria

també un requi-sit indispensa-

ble.

La participacióés un hàbit que

cal aprendre iexercitar.


2.10 Prioritzar la xarxa d’atenciónormalitzada per davant de la creacióde serveis específics

Actualment s’està valorant la possibilitat d’obrir unrecurs sociosanitari per internar aquells menors im-migrants desemparats que tenen problemes de con-sum de drogues. Pensem que aquesta és una deci-sió que cal valorar i estudiar a fons, ja que no és tanclara. Com en molts altres temes, la presència demenors magribins al carrer no ha fet més que posarde manifest buits en la nostra xarxa d’atenció a la in-fància. I en la qüestió de drogues associades a lapoblació adolescent l’experiència ens diu que comp-tem amb més errors que encerts, motivats sobretotpel fet que s’han dissenyat uns dispositius en la lògi-ca dels serveis de salut, que han posat per davant lacondició de “malalt” que la d’adolescent. Si bé és certque davant nivells elevats i perillosos de consum esrequereix una atenció específica, en parlar de pobla-ció adolescent i jove, les intervencions per prevenir oper tractar certes addiccions no poden desvincular-se de les intervencions socioeducatives més inte-grals. Un cop més els recursos específics aliens a laxarxa haurien de ser l’ultima ratio a la qual es recorrequan ja s’ha intentat tot.

D’altra banda, els educadors que treballen a peude carrer amb aquests joves nouvinguts constatenque, si bé el consum de coles i dissolvents està forçaestès, en cap cas està prou arrelat per fer un pronòs-tic de cronicitat o per haver de renunciar a l’accióeducativa normalitzada. La cola és més un símptomaque una causa de la marginació. Dit d’una altra ma-nera: no es pot afirmar que la cola hagi impossibilitatla intervenció educativa en cap cas, per molt que enel moment immediat del consum els símptomes físicsde degradació física són molt evidents i alarmants, iles conductes asocials i agressives molt presents. Es

En parlar de po-blació adoles-cent, les inter-vencions perprevenir o pertractar certesaddiccions nopoden desvin-cular-se de lesintervencionssocioeducati-ves integrals.

La cola és mésun símptomaque una causade la margina-ció.


tracta d’estar preparats per donar la resposta puntualen aquest moment, però de seguir treballant amb elnoi amb l’objectiu de la integració plena. En adoles-cents, tant d’aquí com estrangers, els consums pro-blemàtics (pastilles, alcohol, haixix, dissolvents –enmenor proporció–, etc.) van sovint associats a mo-ments de descontrol, de grup, de dinàmiques asoci-als que cal abordar des de la seva globalitat.

Un altre projecte que està a l’espera d’acabar-sede definir és l’anomenat Centre de baixa exigència,pensat per oferir la pernocta segura a aquells quehan de dormir al carrer, però abaixant a mínims lesresponsabilitats i els compromisos dels usuaris perfacilitar l’accés a tothom, sigui quina sigui la seva si-tuació personal. En coherència amb l’argumentacióanterior, un centre d’aquestes característiques s’hau-ria d’obrir quan ja s’han esgotat tots els recursos iquan s’ha demostrat que, per les característiquesdels nois (no per la saturació de la xarxa), no podenintegrar-se en els CRAE ordinaris i calen recursosnous. En certa manera, obrir un centre així quan totjust el circuit d’atenció ha rodat un any i mig suposa-ria llençar la tovallola prematurament. Certament, uncentre de baixa exigència serviria per apropar el ser-vei a l’usuari, fet desitjable per si mateix, però no tin-dria en compte la dimensió de promoció social quepersegueix tota acció educativa segons la qual s’had’exigir als nois i noies que donin al màxim de les se-ves potencialitats. O és que per tractar-se d’immi-grants marroquins ja ens està bé abaixar el llistó iquedar-nos amb les funcions purament assistenci-als? Crear un centre així avui podria ser llegit per partdels nois com una forma de legitimar la “vida al car-rer”, i per part dels professionals suposaria acceptarque són casos crònics amb els quals ja s’ha tocatsostre. Segons el nostre parer un centre així no hade ser un recurs previ sinó l’última opció quan jas’han esgotat els altres.

Un centre debaixa exigència

serviria perapropar el ser-

vei a l’usuari,però no tindria

en compte ladimensió de

promoció so-cial que perse-

gueix tota accióeducativa.


2.11 Importància de l’atenció en medi obert

La presència dels menors magribins no acompa-nyats pels carrers de la ciutat ens ha fet recordar, amolts dels professionals que havíem estat educadorsde carrer, escenes dels anys vuitanta típiques de bar-ris força marginals. En aquella època ningú es qües-tionava la necessitat d’actuar des del medi obert peraproximar-se a una població, sobretot adolescent,que tenia certes dificultats fins i tot per formular de-mandes i emmotllar-se als requisits establerts per lesinstitucions socials. El treball comunitari, la contencióen el medi, els projectes amb una dimensió sociocul-tural eren les eines metodològiques pròpies per actu-ar amb certs col·lectius. A poc a poc, la professionalit-zació dels educadors i la seva inclusió en els equipsd’atenció primària, la formalització dels recursos desegon i de tercer nivell i la seqüenciació del circuithan anat deixant de banda la intervenció en mediobert. La bonança econòmica i la presència de l’estatdel benestar van marcar unes millores socials quetambé s’haurien de traduir en la disminució de situa-cions greus o més massives d’exclusió. Durant elsnoranta la crisi de l’estat del benestar, i la consegüentretallada de pressupostos destinats a partides soci-als s’ha fet notar, i tornem a presenciar situacionsconflictives a les quals cal sumar les dificultats soci-als que travessa la majoria de població immigradaquan arriba de nou en nou a un país. Per tot això,quan s’ha vist la necessitat arran del menors magri-bins de realitzar intervenció en medi obert, l’Ajunta-ment de Barcelona i el de Santa Coloma han hagutde contractar educadors de carrer per a aquesta fun-ció: els dels equips de Contacte i Detecció.

La presència d’aquests educadors i educadores enels territoris i en els horaris propis dels nois ha facili-tat en gran manera el contacte i la posterior derivacióa recursos educatius. Per tant, és imprescindible se-

El treball comu-nitari, la con-tenció en elmedi, els pro-jectes amb unadimensió so-ciocultural erenles eines meto-dològiques prò-pies per actuaramb certscol·lectius.


guir en aquesta línia, consolidar i normalitzar la pre-sència d’educadors al carrer (segurament augmen-tant-los per poder cobrir millor les necessitats) i asse-gurar que compten amb els recursos necessaris perderivar els nois cap als dispositius educatius corres-ponents. L’educador amb la seva sola presència noen té prou, necessita comptar amb recursos propis oaliens per poder treballar.

2.12 Necessitat d’una política integralde joventut més decidida

De la mateixa manera que en la intervenció enmedi obert els anys vuitanta són un referent, en lespolítiques de joventut també mirem aquella èpocaamb nostàlgia. Tant els equipaments socioculturalscom els casals de joves, que en certs barris van en-degar projectes amb una dimensió social importantintegrant grups de joves “conflictius” en activitats lú-diques i culturals, com tots els projectes d’inserció la-boral, tallers, etc. donaven un tipus de servei queavui en dia no sabem on trobar. Hem insistit en el buitexistent quan aquests menors arriben a la majoriad’edat, i només poden dirigir-se als dispositius soci-als pensats per a adults, sovint adults molt més dete-riorats que ells. Entren en una xarxa assistencial queels ofereix molt poques sortides, ja que està previstaper atendre a adults amb família. Aquest perfil dejove sense família i amb necessitats socials no resol-tes és un dels reptes importants que tenen planteja-des les administracions competents. Repte complexsi hi afegim el fet que molts d’ells són estrangers irre-gulars al nostre país. S’han esmentat algunes ac-cions puntuals que certes entitats realitzen per acolliraquesta població o el mateix Pla interdepartamentalper a majors de divuit anys, però trobem a faltar unaplanificació global per a la joventut més decidida.

És imprescindi-ble consolidar i

normalitzar lapresència

d’educadors alcarrer.

Aquest perfil dejove sense fa-

mília i amb ne-cessitats so-

cials no resol-tes és un delsreptes impor-

tants que tenenplantejades les

administra-cions compe-

tents.

Trobem a faltaruna planificació

global per a lajoventut més

decidida.


2.13 Vetllar perquè la imatge dels menorsimmigrants en l’opinió pública siguicom menys distorsionada millor

Hem observat com els mitjans de comunicació haninterferit, des del seu inici, el procés d’atenció delsmenors immigrants i les respostes socials que se lihan donat. La presència constant d’aquests menorsals mitjans els ha acabat convertint en una prioritatpolítica. Si bé aquest fet va ser ben valorat en un iniciper com va incentivar les accions de l’Administració iels acords interinstitucionals, últimament està media-titzant les accions i sobretot condicionant l’opinió pú-blica. Entre les notícies aparegudes ha circulat laidea que «aquests nois volen dormir al carrer pel trac-te inadequat que han rebut als centres», o altres arti-cles en què es fa la suposició que dormir al carrer ésuna opció dels nois, fet preocupant per com desres-ponsabilitza les administracions i col·loca totes les re-sistències al cantó dels nois.

En diverses ocasions s’ha tergiversat la informa-ció, fet que respon a una tendència a la criminalitza-ció d’aquest col·lectiu, quan apareixen notícies sobreells en els mitjans. Per exemple, arran de les batudespolicials del febrer passat a Ciutat Vella, van aparèi-xer a la premsa unes informacions segons les qualshavien estat detinguts 87 menors. Finalment, fontspolicials van confirmar que només havien estat 46,entre els quals només cinc eren menors.

El pes que té aquest col·lectiu en els mitjans és to-talment desproporcionat pel que fa al nombre relatiurespecte a la resta de menors desemparats a Ca-talunya, o al fet que són una minoria respecte al grupmolt més nombrós de nois i noies fills d’immigratsmagrebins. Desproporció que afavoreix una cons-trucció mental que espanta el ciutadà, confús pel to-tal desconeixement del fenomen i procliu a la cons-trucció d’estereotips.

Els mitjans hanmostrat unatendènciaa la criminalit-zació d’aquestcol·lectiu.


Si bé la presència en els mitjans i l’alarma socialhan forçat les administracions a dissenyar nous re-cursos i a agilitar la incorporació d’aquests menors ala xarxa de protecció, s’ha valorat una certa mancade perspectiva i reflexió a mitjà i llarg termini. Enaquest sentit, el ritme periodístic ha forçat la màquinadels processos educatius i d’inserció, que per defini-ció han de ser necessàriament lents.

Resum

J Necessitat de coordinació i coresponsabilitzacióentre els diversos serveis.

Som en aquesta direcció, però cal vetllar per l’eficà-cia dels diferents espais de coordinació establerts i per-què certs interlocutors que ara no hi són presents s’hiafegeixin.

J Agilitar els processos per evitar les llistes d’espe-ra. Crear noves places de CRAE (Centres Residenci-als d’Acció Educativa).

Agilitar al màxim l’elaboració del diagnòstic. Evitar lautilització dels Centres d’Acollida com a pàrquings al’espera de places en els CRAE, ja que això ha generatgreus disfuncions en aquest tipus d’equipaments.

J Formació permanent i assessorament delsequips.

Una responsabilitat compartida entre educadors,centres, entitats i administracions.

J Conveniència de separar clarament acció educa-tiva de control i d’acció policial.

Per un estil de contenció allunyat de les lògiques dela repressió o la violència.

J Funció tutorial i individualització de cada cas. Re-cordem-ho: no es tracta d’un col·lectiu homogeni.

J Vetllar per un major rigor i agilitat en les qüestionslegals,

tant en l’assumpció de la tutela per part de la DGAIcom en la regulació dels permisos per part de la Sub-delegació del Govern, com en la resolució judiciald’aquelles causes penals que puguin tenir pendents.

J Coordinació amb les institucions socioeducatives


dels països d’origen així com amb les altres ciutats es-panyoles i europees.

J Incorporar educadors d’origen magribí als equips,no com a intèrprets o com a mediadors sinó amb funci-ons educatives plenes.

J Afavorir la participació dels menors en el seu pro-cés educatiu.

J Prioritzar la xarxa d’atenció normalitzada per da-vant de la creació de serveis específics. Concretamentajornaríem l’obertura d’un centre de baixa exigència od’un centre específic per a l’atenció dels problemes deles drogues per a més endavant.

J Importància de l’atenció en medi obert. Consolidari ampliar els equips d’educadors de carrer i dotar-los derecursos suficients perquè puguin fer actuacions efec-tives.

J Promoure polítiques integrals de joventut de for-ma més decidida.

J Vetllar perquè la imatge que donen els mitjansdels menors sigui al menys distorsionada possible.


EPÍLEG

Per acabar serà interessant tornar a l’inici i repescar alguns dels inter-rogants que van motivar el debat al llarg de les sessions del seminari ivan concloure en les reflexions que hem abocat en aquestes pàgines.

En primer lloc, ens apareixia la pregunta sobre què estava passant enel Circuit d’Atenció a la Infància perquè hi hagués un índex de fracàs(aquí com a sinònim de fugides) tan elevat. Sabíem que comptàvem ambbons professionals, amb anys d’experiència i amb un model d’atenciósuficientment consolidat. On eren les disfuncions? Trobàvem dues líniesde resposta: els centres d’acollida i la resta de dispositius són adequatsperò hi ha falles en l’aplicació? (seria la versió del Síndic); o bé, hi haproblemes estructurals que dificulten la seva adequació a aquesta novatipologia de menors? (versió de Jordi Garreta). Avui podem afirmar queels dos factors s’imbriquen, ja que d’una banda la sobrecàrregad’aquests centres i la demora de l’estada a causa de la manca de placesde CRAE n’estan pervertint el funcionament, però alhora detectem pro-blemes estructurals i creiem que caldrà renovar plantejaments en pro-funditat.

Si més no volem insistir en la necessitat d’acompanyar les bones in-tencions amb un augment de les partides pressupostàries dedicades a laDGAI, ja que els menors immigrants han fet augmentar el gruix d’unesproblemàtiques ja existents, i ara per ara encara necessitades d’atenció.Si creixen les necessitats, és evident que han de créixer els pressupos-tos; si no és així situem en posició de competència els sectors més des-favorits respecte a uns recursos socials del tot escassos. Els efectesperversos d’aquest tipus de polítiques, en què els sectors tradicionalmentusuaris de serveis socials es veuen desplaçats per persones nouvingu-des que tenen tantes o més necessitats com els seus veïns, els hem vistsen brots violents com a Can Anglada de Terrassa, o en altres indrets.Seria ingenu pensar que es pot respondre a una problemàtica tan com-plexa com la que hem estat analitzant sense ampliar els recursos (insis-tim en el mot ampliar, que és diferent a transformar o modificar).

La segona pregunta que se’ns formulava posava en joc el concepted’integració: calen recursos específics per a menors immigrants? Enaquest cas ha quedat clar que la resposta és negativa, però sí que s’ha


vist que calen uns recursos específics en la fase d’aproximació a aquellscol·lectius més resistents, i alhora més vulnerables, perquè l’atenció desdels dispositius normalitzats sigui més eficaç.

Finalment, ens preguntàvem si es poden plantejar respostes alternati-ves a l’internament? I per respondre hem reculat vint anys enrere des-empolsegant el treball al carrer, el treball des de centres de dia, l’acom-panyament des de dispositius com SAAEMI, o des d’espais lúdics, la cre-ació de projectes socioculturals per a joves... i altres iniciatives que handemostrat ser un bon recurs. En aquest sentit, les propostes que preve-gin la dimensió comunitària i que suposin respostes reals a les necessi-tats d’aquests joves haurien de rebre suport.

Barcelona, desembre del 2000


BIBLIOGRAFIA

AJA, Eliseo, et al., La immigració estrangera a Espanya. Els reptes educatius.Fundació “la Caixa”, «Estudis Socials» 1. Barcelona, 1999.

ALEGRE, M. Àngel i HERRERA, Diego: Escola, oci i joves magribins. Segonesgeneracions de famílies immigrades i el sentit de la seva inserció social. El casde Mataró. Materials de Joventut, Diputació de Barcelona i Fundació JaumeBofill. Barcelona, 1999.

BERRIANE, Mohammed: “Las regiones tradicionales de la immigración marro-quí”, a Diversos Autors, Atlas de la immigración magrebí en España. Taller deEstudios Internacionales Mediterráneos Centro Internacional Carlos V, bajo ladirección de Bernabé López García. Universidad Autónoma de Madrid. Madrid,1996.

CARBONELL, Francesc: Immigrants estrangers a l’escola. Fundació Serveis deCultura Popular i ed. Alta Fulla. Barcelona, 1997.

CARBONELL, Francesc (coord.): Educació i immigració. Els reptes educatius dela diversitat cultural i l’exclusió social. Fundació Jaume Bofill i Ed. Mediterrà-nia, «Polítiques» 27. Barcelona, 2000.

Comissió tècnica DGAI-EUTS-FDAIA-Better Consultants: “Mapa de centres. Es-tudi sobre Centres Residencials d’Acció Educativa”. Barcelona, 1999. (Inèdit.Es pot consultar a la biblioteca de la Fundació Jaume Bofill).

DE LEÓN, S. “Menores extranjeros: regulación y tratamientopolicial” a Policía,núm. 126. Dirección General de Policía. Madrid, 1998.

DEPARTAMENT DE BENESTAR SOCIAL: Informe sobre el desenvolupament delPla Interdepartamental d’Immigració. Anàlisi, avaluació i propostes 1993-1996.Generalitat de Catalunya. Barcelona, 1997.

DGAI (Direcció general d’Atenció a la Infància): «Menors estrangers atesos per laDGAI, dades estadístiques». Desembre 1999.

DÍEZ, Laura: “Els menors immigrants» a Fundació Jaume Bofill, Anuari de la im-migració a Catalunya. Editorial Mediterrània. Barcelona, setembre 1999.

DIPUTACIÓ DE BARCELONA. II Informe sobre immigració i treball social. Ed.Diputació de Barcelona. Barcelona, 1997.

Diversos Autors: “Societats pluriculturals i identitats”, dossier a Revista d’Etnolo-gia de Catalunya, núm. 15. Generalitat de Catalunya, Dept. de Cultura.Barcelona, 1999.

Diversos Autors: Monogràfic “Menores inmigrantes en España”, a Migraciones,núm. 6, Instituto Universitario de Estudios Sobre Migraciones, UniversidadPontificia Comillas. Madrid, 1999.

ESPINAR, J. M.: “La protección del menor extranjero en el sistema jurídico delmenor” a Infancia y sociedad. Madrid, 1995.


FUNES, Jaume et al. Menors immigrats: sols o desemparats? «Debats de l’AulaProvença», 32. Fundació Jaume Bofill. Barcelona, novembre 1999.

GARRETA, Jordi: «Infants i adolescents de les minories ètniques en els Centresd’Acollida a Catalunya: vides i experiències». Gener 2000. (Inèdit. Es pot con-sultar a la biblioteca de la Fundació Jaume Bofill).

LOSADA, Teresa: “Aspectos socio-culturales de la immigración marroquí en Es-paña: familia, islam, segunda generación” a Arbor. Ciencia, pensamiento y cul-tura, núm. 607. Madrid, CSIC, 1996.

MATEO, Josep Lluís: El “Moro” entre los primitivos. Fundació “la Caixa”. Bar-celona, 1997.

MONTÓN, M. José i SOLERDELCOLL, Montse: Experiències socioeducativesamb adolescents nouvinguts. Fundació Jaume Bofilll, «Finestra Oberta» 7.Barcelona, febrer 1999.

NARBONA, l. M.: Marroquíes en Viladecans. Ajuntament de Viladecans. Vila-decans, 1993.

PEDROLA, Montserrat: “Menors immigrants en Centres Residencials d’AccióEducativa”. Treball de postgrau. Barcelona 1998. (Inèdit. Es pot consultar a labiblioteca de la Fundació Jaume Bofill).

PLATAFORMA CIUTADANA PER LA DEFENSA DELS MENORS IMMIGRATSDESEMPARATS: «Informe sobre els menors immigrants indocumentats i noacompanyats». Barcelona, gener 2000. (Inèdit. Es pot consultar a la bibliotecade la Fundació Jaume Bofill).

QUIROGA, V.: “Els nostres nens del carrer. Menors immigrants irregulars d’ori-gen magribí no acompanyats a Catalunya”. Projecte de Tesi Doctoral. Bar-celona, febrer, 1999. (Inèdit. Es pot consultar a la biblioteca de la FundacióJaume Bofill).

SíNDIC DE GREUGES: “Informe extraordinari del Síndic de Greuges al Parla-ment de Catalunya sobre els centres d’acolliment per a infants i adolescentsdesemparats de Catalunya”. Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya, dime-cres 5 de gener del 2000.


NOTES

1. Debat conduït per Jaume Funes, que va comptar en aquell moment ambla participació de Ramon Buscallà, Director General d’Atenció a la Infància(DGAI), Marc Laranga, educador del centre d’acollida per a immigrants SantaRosa, de Santa Coloma de Gramenet, i Àngel Marcó, director de la Llar Betània,Centre Residencial d’Acció Educativa.

2. En la bibliografia ressenyem un seguit d’articles, informes i treballs queposen de manifest aquesta activitat. Alguns estan publicats i d’altres són inèdits.Tots es poden consultar a l’arxiu de la Fundació Jaume Bofill.

3. Trobareu a faltar la presència de les entitats que estan treballant a SantaColoma de Gramenet, tan emblemàtiques com el Centre d’Acolliment per a Immi-grats Santa Rosa, on el fenomen dels menors immigrants ha estat molt present.No es tracta d’un oblit sinó de la impossibilitat de temps real per part dels com-panys de Santa Coloma de participar en el seminari i, posteriorment, en la redac-ció del document. El mateix ha passat amb l’equip del Centre Obert Joan Salva-dor Gavina del Raval.

4. Capítol basat en la recerca de Violeta Quiroga per a l’elaboració de la tesidoctoral “Menors immigrants irregulars d’origen magribí no acompanyats, aCatalunya” inscrita al departament d’antropologia de la Universitat Rovira i Virgilide Tarragona.

5. Xifra facilitada per M. Capdevila a la “2ª Trobada pels nens de carrer”, Tre-balladors socials sense fronteres, Barcelona, 22 i 23 de novembre del 2000.

6. La confusió a l’hora de comptabilitzar els menors al carrer no és exclusivade Catalunya sinó que es generalitza a la resta ciutats que viuen la mateixa pro-blemàtica. Val a dir que en informes dels professionals que treballen amb aquestcol·lectiu a Ceuta i a Marsella es reflecteix també l’esforç per distingir el nombrereal del nombre de presentacions o d’intervencions administratives.

7. Les entrevistes in situ de diversos membres del grup que han viatjat alMarroc i han visitat els familiars dels nois amb els quals treballen a Barcelona,així com les organitzacions que allà treballen en atenció a la infància, són les fontsd’aquest capítol.

8. La imatge d’aquests barris perifèrics d’autoconstrucció o de “cases bara-tes” ens pot recordar la imatge dels barris de les ciutats catalanes que dels anyscinquanta als seixanta van rebre la forta onada migratòria d’altres regions d’Es-panya. La diferència és que aquell va ser un viatge per quedar-se. Les condicionsde creixement de Catalunya van possibilitar la millora de les condicions de vida ila integració real d’aquesta població. Al Marroc la situació de crisi actual no faprevisible un procés similar sinó que impulsa un segon salt, cap a Europa.

9. Segons dades de la DGAI un 60% del total de menors estrangers atesosel 1999 són d’origen marroquí.


10. Segons dades de la DGAI que recullen el nombre de menors estrangersper països atesos pels diversos programes especialitzats (no recullen l’atencióprimària dels municipis), l’any 1999 es van atendre 6 menors algerians i 122 mar-roquins.

11. En un estudi recent de l’Associació DARNA de Tànger, s’analitza la situa-ció d’aquests nois, que fan una rotació entre Tànger i Ceuta a l’espera de l’opor-tunitat de passar a Europa.

12. Per nosaltres és evident que la condició de menors ha d’estar per davantde la d’estrangers, però les administracions competents, a l’hora d’assumir la tu-tela o de documentar aquests infants, sembla que sovint han invertit l’ordre deprioritats, destacant la seva condició d’estrangeria.

13. S’ha de remarcar que quan s’atura pel carrer a qualsevol immigrant (adulto menor) se li demana automàticament el permís de residència. Si no porta capdocumentació legal, llavors se’l considera infractor de la llei i se’l pot detenir per-què no compleix la legislació establerta. Tanmateix, la falta comesa per l’immi-grant irregular és administrativa, no penal, però se’l deté seguint el mateix proce-diment que qualsevol persona que ha realitzat un delicte. A continuació se’l posaa disposició de la comissaria nacional o provincial d’estrangeria i documentació i,en última instància, d’un jutge. Així, l’immigrant en situació administrativa irregu-lar (també el menor immigrant) des de la seva entrada adquireix socialment unnou rol, el rol de delinqüent.

14. De fet, si els acompanya el cotxe de la policia a una casa on hi ha reixes iun guarda de seguretat a la porta, l’error de percepció és prou justificable.

15. Molts Menors immigrants afirmen que ja coneixien l’existència de la plaçade Catalunya quan eren al Marroc, perquè algun amic o conegut els n’havia par-lat com un lloc clau per entrar en contacte amb el col·lectiu a Barcelona.

16. Davant del Parc del Motocross hi ha el Bar Atlas (“Saló de te” Atlas, se-gons la cultura magribina, ja que el mot “bar” és pejoratiu i equival a “lloc on esbeu vi”), que és un punt de referència important per als marroquins residents i elsnouvinguts.

17. Relat realitzat per Montse Pedrola.18. Relat realitzat per Viloeta Quiroga.19. Observacions basades en el treball dels professionals del Projecte ADAM

de Càritas.20. Capítol basat en el treball de Marta Casas.21. Josep Martí, “Catalunya al tombant del mil·lenni: multiculturalisme i identi-

tats ètniques”. A Revista d’Etnologia de Catalunya, núm. 15, novembre de 1999.Barcelona: Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, De-partament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1999, p.92-102. (p.98).

22. Amin Maalouf, Les identitats que maten. Barcelona: Ed. La Campana,1999. (p.24)

23. Segons el New English Dictionary. Citat per ALLPORT, Gordon W.: La na-turaleza del prejuicio. Buenos Aires: Eudema, 1968.


24. Definició pròpia a partir de les definicions d’Allport (op. cit), Jones (1972;citat per Brown) i Brown (1996: Prejudice. Its social psichology).

25. Imatges inherents a una categoria invocades per l’individu per justificar elprejudici.

26. DELGADO, Manel. Diversitat i integració. Barcelona: Empúries, 1998, p.35.

27. DELGADO, ibidem, p. 37.28. Barcelona:, Institut Català d’Estudis Mediterranis, 1992.29. Programa que s’explica amb detall en el segon capítol.30. LOSADA, ibidem, p. 136.31. Dimarts, 29 de desembre del 1999.32. Informe 1999 del Síndic de Greuges - Consideracions sobre la Situació

dels menors magribins no acompanyats (p. 200) de la Sindicatura de Greuges deCatalunya, publicat al Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya el març de 2000.

33. Entenem que la tutela porta implícita la guarda del menor.34. Per comprendre aquest fet us remetem al punt Antecedents de la Introduc-

ció (pàgines 3 i 4).35. Capítol elaborat a partir de les aportacions de Montserrat Pedrola i Violeta

Quiroga.36. Sense anar gaire lluny, a Espanya el nou delegat del Govern per a l’Estran-

geria i la Immigració, figura creada pel Govern Aznar l’any 2000, depèn del Minis-teri de l’Interior. Segons Manuel Pimentel, exministre de treball del PP, això és ungreu error: “No dudo de la capacidad de los funcionarios del Ministerio, pero elhábito hace al monje, y esa organización del Departamento hará que se terminerelacionando inmigración con delincuencia. La creación de esa Delegación delGobierno es muy oportuna; pero debería haberse encuadrado en el Ministerio dela Presidencia. Tendría un carácter más horizontal y podría atender mejor aspec-tos de la inmigración que afectan a Asuntos Sociales, Trabajo o Educación.” (ElPaís, 3 de juny del 2000)

37. La Plataforma Ciutadana segueix apuntant que queden nois sense tutelar,ja que la DGAI aplica el criteri que aquells que només passen una nit al centred’Urgències i després desapareixen i tornen a aparèixer en un altre no poden sertutelats, ja que fins que no es comprova el seu nom real no se n’assumeix la tute-la.

38. Actualment existeix un decret del Departament de Treball que permet inici-ar els cursos un cop s’han iniciat els tràmits per a la regularització, sense tenir elspermisos concedits.

39. En l’article de Laura Díez citat a la bibliografia s’aprofundeix més en aques-ta qüestió.

40. Capítol basat en el treball de Maite Mauricio.41. S’han generat diferents discursos per determinar la causa d’aquesta situa-

ció: responsabilitzant el menor de la “no acceptació” i/o responsabilitzant les insti-tucions de la “no adequació” a les necessitats dels menors. Es tracta d’una situa-ció prou complexa que apareixerà en capítols posteriors.


42. Associació marroquina presidida per la Dra. Najat M’Jid que intervé sobrenens de carrer a Casablanca.

43. Sra. Henriette Llopis Falcon.44. Gestionat per la Fundació Mercè Fontanilles.45. Per fer l’anàlisi d’aquesta situació, el síndic s’adreçà al Departament de

Justícia, del qual depèn la DGAI, al Departament de Governació, a l’Ajuntamentde Santa Coloma de Gramenet, a l’Ajuntament de Barcelona, al fiscal en cap deCatalunya i visità el Centre d’Acolliment Diürn Al-Qàntara.

46. El Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, el Departamentde Governació de la Generalitat de Catalunya, la Delegació del Govern de l’Estat,els Ajuntaments de Barcelona i de Santa Coloma de Gramenet i la Fiscalia.

47. Aquests i d’altres problemes dels Centres d’Acolliment estan publicats enel Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya, núm.12, del dimecres 5 de generdel 2000. Informe extraordinari del Síndic de Greuges al Parlament de Catalunyasobre els centres d’acolliment per a infants i adolescents desemparats deCatalunya, any 1999 (Tram.360-00001/06)

48. En aquests casos els menors tornaven ràpidament als Centres, desprésde posar-se en contacte amb els educadors-tutors i/o director dels CRAE.

49. Gestionat per PROGESS.50. Gestionat per la Cooperativa EAS.51. Capítol basat en el treball de Mercè Darnell.52. Mesura legal recollida a la legislació vigent en matèria de protecció de

menors, per la qual s’atorga la guarda (responsabilitat de donar atenció i educa-ció) d’un infant tutelat a una persona o família que l’acull a la seva llar, amb l’as-sessorament, seguiment i supervisió d’una ICIF (Institucions col·laboradores d’in-tegració familiar).

53. El darrer informe de la Plataforma és de juny del 2000 i va ser presentat enroda de premsa als mitjans de comunicació.

54. El paper dels mitjans de comunicació en la qüestió dels menors immigrantsal carrer ha estat cabdal ja que ha donat una dimensió mediàtica i ha generat unclima d’alarma social que sense aquesta intervenció no hauria existit. Aquest fet,que si bé en un inici va forçar l’Administració a prendre mesures i a actuar ambuna major celeritat, a la llarga ha estat contraproduent per com aquest col·lectiu,tan present en els mitjans, contribueix a crear estereotips negatius respecte alsjoves magribins en general, cosa que dificulta de manera global la seva integra-ció. Les actuacions en paral·lel de la policia i els periodistes (cada cop que hi ha-via una batuda a plaça Reial o al Maremàgnum), instrumentalitzades amb finali-tats polítiques i de sensibilització ciutadana, no han fet cap bé a la tasca d’inser-ció d’aquests menors. I, d’altra banda, potser han contribuït a fomentar una opinióprogressivament més favorable a l’enduriment d’una Llei d’estrangeria conside-rada per molts massa progressista.

55. De fet, els educadors de carrer contractats per l’Ajuntament de Barcelonas’anomenen Equips de Contacte i Detecció.

56. Presentem un resum del treball de recerca realitzat per J. Garreta.


57. Jordi Garreta i el seu equip (de sociologia de la Universitat de Lleida) vanrealitzar, durant l’any 1999, entrevistes als equips de professionals de diversoscentres d’acollida respecte a la qüestió dels menors immigrants. Exposem aquí elresum de les conclusions a què van arribar en la seva investigació.

58. Es tracta de les dues dificultats que N. Cardinal (1995) destaca com a pro-blemes que cal resoldre en contextos multiètnics d’intervenció.

59. A causa de la pressió policial i legal a què està sotmès aquest col·lectiu, elsnois han contestat molts interrogatoris administratius i associen l’entrevista ambcontrol. Per això és millor abordar-la com un intercanvi d’opinions. No cal que surtitot el primer dia, tenim temps.

60. Centre Obert de Casals d’Infants del Raval “Marhaba” i Centre Obert JoanSalvador Gavina “Darma”.

61. Freire, Paulo (1997): Pedagogia de la autonomía. Siglo XXI Editores.Madrid. (p. 103).

62. Les famílies magribines que han acollit infants ho han fet de forma voluntà-ria i espontània, ja que a la cultura magrebina el deure de l’hospitalitat està moltarrelat i la seva pràctica molt estesa (en referència a parents, amics, coneguts...).Els acolliments realitzats per famílies magribines registrats a l’ICAA en l’actualitats’han donat en primer lloc de fet, i després s’han regularitzat com acolliments fa-miliars simples.

63. En un altre moment l’especificitat que requereixen aquests joves segura-ment podrà ser abordada pels equips dels serveis d’acolliment familiar, però ambla poca documentació escrita i la informació recollida es fa difícil poder abordar, acurt termini, la complexitat d’aquest treball sense una feina de conceptualització ianàlisi específica.

64. Weber, E (1993): “La différence des conceptions du temps, de l’espace,des valeurs... est-elle un frein à l’intégration des enfants d’origine étrangère?” dinsWeber et al.: La pluralité culturelle dans les systèmes éducatifs européens,CNDP/CRDP de Lorraine, Nancy, 1993.

65. Reflexió basada en les conclusions que es van destacar en el treball “Mapade Centres. Estudi sobre els centres residencials d’acció educativa” realitzat peruna comissió tècnica de la DGAI, representants de la FEDAIA, de l’Escola Uni-versitària de Treball Social i de Better Consultants, el maig del 1999. Inèdit.

66. En la reunió que va mantenir la Plataforma Ciutadana per la Defensa delsMenors Immigrats i la Conselleria de Justícia, el 31 d’octubre de 2000 la conselle-ra N. De Gispert situava en 80 el nombre de nois al carrer “refractaris a la voluntateducativa i protectora de la DGAI”, dels quals el 40% eren majors d’edat.

67. Sembla que en diverses ocasions la Direcció general d’Ocupació ja ha ac-ceptat aquesta flexibilitat de matricular alumnes sense papers i guardar-los elsdrets de matrícula i la titulació per quan siguin regularitzats.


COL·LECCIÓ FINESTRA OBERTA

1. Col·lectiu Ronda RCCL. Immigració i estrangeria: l’estat de la qües-tió. 99 pp. Març 1998.

2. Enric Marín i Joan Manuel Tresserras. Seguiment de l’impacte socialde les tecnologies de la informació i la comunicació (1/3). 56 pp.Maig 1998.

3. Fundació CIREM. Jaume Funes (coord.), Quim Casals, Oriol Homs,Xavier Martínez, Ferran Miquel, Neus Roca i Jaume Trilla. Propostade mesures davant la desigualtat d’èxit a l’ESO. 88 pp. Juny 1998.

4. Salvador Cardús amb la col·laboració de Lluís Tolosa. La premsa di-ària a les Illes Balears, el País Valencià i Catalunya (1976-1996).122 pp. Març 1998.

5. Enric Marín i Joan Manuel Tresseras. Seguiment de l’impacte socialde les tecnologies de la informació i la comunicació (2/3). 75 pp.Octubre 1998.

6. Oriol Alsina i Roger Sunyer. Informe sobre la Banca ètica a Europa.74 pp. Novembre 1998.

7. M. José Montón i Montse Solerdecoll. Experiències socioeducativesamb adolescents nouvinguts. 46 pp. Febrer 1999.

8. Carme Mayol i Eugènia Salvador. Materials de lectura fàcil. 85 pp.Març 1999.

9. Francesc Deó, Marisa Abad, Encarna Larrey i Francesc Notó. Un diaen la vida d’un nen. Un dia en la nostra vida. 77 pp. (Quadern delprofessor) i 105 pp. (Quadern de l’alumne). Febrer 1999.

10. Enric Marín i Joan Manuel Tresserras. Seguiment de l’impacte socialde les tecnologies de la informació i la comunicació (3). 67 pp. Maig1999.

11. Marta Casas i Núria Casas en col·laboració amb Cristina Cerdà,Anna Montells i David Picó. Projecte d’educació musical de La LlunaBlava. 121 pp. Novembre 1999.

12. Grup d’Estudis sobre els Drets dels Immigrants de la Universitat deBarcelona. Les proposicions de reforma de la Llei d’estrangeria. 77pp. Setembre 1999.

13. Jaume Funes i Fina Rifà (coord.). Adolescents i dificultats socials al’escola. 98 pp. Febrer 2000.


14. Laura Giménez i Laia Pineda. La recerca social en l’administraciólocal: una via d’aprofundiment de la democràcia. 72 pp. Març 2000.

15. Moisès Amorós, Ferran Camps i Xavier Pastor. Mediació comunità-ria i gestió alternativa de conflictes a Catalunya. Una guia per a lagovernabilitat. 91 pp. Abril 2000.

16. Miquel Casanovas i Alfons Formariz. Educació de persones adultesi immigració extracomunitària. 47 pp. Maig 2000.

17. ECOCONCERN. Robert Gonzàlez (coord). Processos participatiusen la gestió d’espais naturals. 94 pp. Juny 2000.

18. Ana Escobar, Coro Luengo i M. José Pérez. Aula d’acollida a alum-nes nouvinguts de l’IES Ramon de la Torre. 92 pp. Desembre 2000.

l’atenciÓ als menors immigrants no acompanyats a … · 3.3 la plataforma ciutadana en defensa...

Documents