CONTE COL·LABORATIU D’ESCOLES DE CORNELLÀ CURS 2010-2011

Escola Sant Miquel, 5è. Nivell Escola L’Areny, 5è. Nivell

Escola Dolors Almeda, 5è. Nivell

Hi havia una vegada, fa un milió d'anys, en un bosc molt llunyà una tortuga que es deia

Manuelita. La Manuelita era una tortuga molt bona i simpàtica. Sempre anava al riu a menjar i

fer classes de natació. Nosé era la seva monitora: una serp. La seva millor amiga era l'Alis: una

dragona. L'Alis i la Manuelita sempre nedaven juntes. A la Manuelita no li agradava anar a

l'escola, però els dijous s'ho passava bé perquè hi havia classe de natació amb la seva millor

amiga. La Manuelita tenia 3 anys, era molt petita. Com que era molt petita, quan algun animal

més gran se la volia menjar li era més fàcil escapar-se. Tenia un germà més gran que

treballava venent peix al mercat. El germà de la Manuelita sempre portava peix per menjar,

però a ella només li agradaven les gambes i la xocolata.

La millor amiga de la Manuelita, la dragona Alis era de molts colors diferents: blau, groc, lila,

vermell, platejat, daurat, negre....L'Alis era molt presumida perquè sempre portava dos llacets a

les orelles. Quan la dragona estava contenta era de molts colors diferents, i quan estava

enfadada o trista era de color negre. A l'Alis li agradava el peix i havia fet un tracte amb la

Manuelita: ella es menjaria el peix de la Manuelita i l'Alis li donaria xocolata i gambes.

Els dijous feien classe de natació al riu. La seva monitora era la Nosé: una serp. La Nosé

era molt estricta. Sempre volia que tothom fes bé tot. A la Nosé li agradava molt menjar fruita,

sobretot síndria.

El bosc on vivien era molt bonic. Hi havien pins, moltes flors, esquirols, molts mosquits

que feien pessigolles, hi havien molts animals. A la nit , venien els llops a cantar boniques

melodies. En aquest bosc regnava la Nosé.

Un dijous la Manuelita, l'Alis i la Nosé van anar al riu a fer natació i no van poder fer

classe perquè estava molt brut. Hi havia moltes llaunes al riu. Hi havia bosses de plàstic. Hi

havia molts papers. Hi havia anelles de plàstic. Ampolles de vidre trencades. Estava molt brut.

Com havia passat tot?

De cop i volta entre uns sons de campanetes, es van sentir uns crits d’auxili que provenien del riu.

- Què és aquest soroll?- es preguntà la Manuelita. - Ja ha arribat el Pare Noel! Visca!– escridassà l’Alis.

- No ho crec, acaba de començar la primavera - contestà la Nosé.

- Però segur que està de vacances! – digué l’Alis.

- És veritat, repartir tants regals en una sola nit, deu ser esgotador- contestà la Manuelita.

Llavors van veure alguna cosa darrere dels joncs. Tots esgarrifats de por, es van agafar de les mans i anaren a veure què hi havia. La senyoreta Nosé es va avançar i quina sorpresa! Era

una pobre granoteta, víctima de la contaminació del riu; s’havia menjat un tros de plàstic i s’estava ofegant; també tenia una pota ferida, plorava desesperadament. La serp va rescatar amb molta dificultat a la granota. L’Alis li va pressionar la panxa i la granota va escopir el tros de plàstic. La granota era molt especial. Era verda amb ratlles taronges, tenia la llengua blanca amb taques negres com un dàlmata i qualsevol moviment de l’animalot estava acompanyat d’un suau tintineig de campanetes. S’inflava com un globus i podia volar per sobre dels núvols. - Gràcies, m’heu salvat la vida, em podríeu curar la pota?- preguntà la granota - Se m’ha clavat un vidre. Per cert, em dic Colors de Riu però em podeu dir “Colorets”. - Jo em dic Manuelita, aquesta és l'Alis i aqueixa és diu Nosé. Hem de descobrir què ha passat, aquest misteri no pot quedar així. El bosc està en perill ! - Jo sé que ha passat- afirmà un pelicà des de dalt d'una palmera – seguiu-me. El pelicà els va guiar fins al final del bosc, des d'on s’observava una gran muntanya fosca i misteriosa. - Fins aquí us puc guiar. Als pelicans no els hi permeten entrar en zones que no siguin del bosc. Aneu amb els ulls ben oberts, perquè a aquesta muntanya hi ha molts perills. Adéu amics. El pelicà va marxar volant. La Nosé i l'Alis no estaven d'acord en anar a la muntanya misteriosa, tenien por, però la tortuga estava disposada a tornar a fer les classes de natació, en un riu ben net. Tots junts van continuar caminant fins que van trobar un petit camí que arribava a una cova molt fosca. Van entrar a la cova i van veure un munt de ratpenats penjats del sostre. La Nosé es va espantar i de la boca de l'Alis va sortir una flamarada de foc que va dispersar els ratpenats. Quan van sortir de la cova, van trobar-se un pont llevadís subjectat per unes cordes que perillaven perquè una gran destral anava pendolant a mida que les anava tallant. Van creuar el pont corrent. La serp que anava retardada, no va arribar a temps i va caure, però l'Alis va

estendre les seves ales i en un potent vol en picat, la va salvar. Després d’això van continuar la marxa cap a la muntanya misteriosa ... El camí era llarg i a mida que s’acostaven a la muntanya notaven una pudor cada vegada més insuportable. Finalment la Manuelita, l’Alis i la Nosé, que estaven molt cansades, van arribar a la muntanya misteriosa. Era negra com la gola d’un llop tota ella estava plena de deixalles que emetien una pudor horrible. De sobte, com sortit de les tenebres, davant d’elles s’aixecava un enorme edifici amb unes xemeneies altes com gegants que treien fum i més fum, les parets ennegrides i de l’interior sortia un soroll ensordidor, semblaven brams i crits d’ogres.

La Manuelita, l’Alis i la Nosé van creure que es trobaven davant d’un monstre que d’un moment a l’altre se les menjaria sense pietat, tremolaven com una fulla i de la seva boca sortia un fil de veu:

- Quina por!- van dir totes tres alhora. - Aquest monstre és horrible! - mussitava la Manuelita.

- No tenim res a fer estem perdudes! - va dir la Nosé

En aquell moment d’entre les deixalles i quasi sense veure’l va aparèixer un escarabat mig adormit:

- Què és aquest xivarri? Què són aquestes veus? M’heu despertat de la migdiada! - va escridassar l’escarabat. - Perdoni vostè - va contestar la Nosé - Però estem molt espantades davant d’aquest monstre tan gran. - Monstre, quin monstre ? - va preguntar l’escarabat - això és una fàbrica, què no heu vist mai una fàbrica? - No, en el nostre bosc no n’hi ha de fàbriques!, I què fa una fàbrica?- va preguntar la Manuelita. - En una fàbrica es fan coses pels humans, cotxes, neveres, ...- va contestar l’escarabat –

I vosaltres què feu aquí? - Hem vingut des del nostre bosc per esbrinar què era el que havia embrutat el nostre riu i el viatge ens ha portat fins aquí. I ara veiem què és el que ens ha deixat el riu ple de brutícia, aquesta maleïda fàbrica!! Hem de fer alguna cosa! - va exclamar la Nosé. I sense pensar - ho gaire l’Alis va fer sortir una flamarada de foc de la seva boca i va cremar totes les deixalles de la muntanya. - Ben fet !! - va dir la Manuelita- però d’aquí uns dies la muntanya i el nostre riu estaran una altra vegada bruts. Cal parlar amb els humans! Som - hi ! - va exclamar molt eufòrica la Manuelita.

Primer van avisar a tots els animalets del bosc i dels voltants i sense pensar-ho van anar fins a la fàbrica, semblaven una manifestació, els treballadors es van sorprendre molt i no entenien el què passava. La Nosé com a reina del bosc es va adreçar als humans i els va explicar per què eren allí i què volien. Els humans es van quedar bocabadats no sabien que causaven tantes destrosses al bosc. Van parlar per veure que es podia fer. Es van fer diferents propostes: construir un mur per evitar que caigués la brutícia al bosc i riu, traslladar la fàbrica a una illa o a la ciutat, ... però veien que totes aquestes propostes no aconseguien una solució definitiva sinó que resolien el problema provisionalment. Però finalment i després de parlar-ne van arribar a un acord: a partir d’aquell moment els humans ja no llençarien les deixalles a la muntanya, RECICLARIEN !! i començarien a construir fàbriques no contaminants. I per sempre més tots els animals del bosc i especialment la Manuelita, l’Alis i la Nosé van poder gaudir de les classes de natació en un riu d’aigües cristal·lines.

I ... vet aquí un gos, vet aquí un gat que aquest conte s’ha acabat!