Història del cinemaPau Prats, Pau Martín, Roc Costa, Jan Baeta, Toni Ejarque, Sergi VaLdezate

Pre-cinema

Durant els segles s'han buscat maneres de reproduir la realitat.

La primera forma que va aparèixer va ser la representació amb ombres, seguit de la cambra obscura que va ser la precursora de la fotografia. La precursora del cinema va ser la llanterna màgica que és basava en la projecció d'imatges sobre una superfície plana.

Al segle XIX va aparèixer la fotografia que va representar un gran canvi ja que mai abans es podia impressionar i guardar una imatge, però no es conformaven i van anar a buscar la fotografia en objectes en moviment. Per fer-ho es van dissenyar una sèrie de enginys per produir la sensació del moviment, com per exemple el Taumàtrop, el Fenaquistoscopi, el Zoòtrop i el Praxinoscopi.

Els tres elements que constituiran el cinema són la persistència de la visió, la fotografia i la projecció, però faltava la pel.lícula perforada. Aquest problema es va solucionar gràcies als inventors Edison i Dickson, que van inventar les capsetes anomenades Kinetoscopes d'Edison, unes caixes que contenien una sèrie de bobines que permetien veure una pel·lícula.

L'època muda

Es considera que el cinema va aparèixer oficialment el 28 de desembre de 1895, quan els germans Lumière van presentar els seus films a través d'un aparell anomenat Cinematògraf.

En aquella època les películes tractaven temes de la vida quotidiana, fins que Georges Méliès, va començar a introduir la ficció en el cinema, això va suposar un gran canvi en el món del cinema.

A principis del segle XX, el cinema ja és un mètode de comerç. Ha passat de ser un invent per a divertir a ser una màquina de fer calés. El cinema s'exten per tot el món.

Com que les peŀlícules eren mudes, uns rètols enmig de les escenes anaven explicant l'acció o els diàlegs. I, de vegades, un pianista donava un toc musical a l'espectacle.

El cinema al principi es representava a sales espaioses i boniques i només estava a l'abast de les classes més riques.

El gran negoci que produía el cinema va provocar lluites internes. Aquest fet va portar a Edison a treure els advocats per perseguir explotadors d'aparells cinematogràfics. Això va fer clausurar moltes sales, es van confiscar aparells, i va provocar que molts productors independents fugisin i inventesin Hollywood.

Època sonoraEl 6 d'octubre de 1927 es va produir un fet revolucionari per a la història del cinema, l'introducció del so.

Els estudis de cinema necessitaven invertir una gran quantitat de diners per poder reproduir el so en les seves peŀlícules.

A l'Estat Espanyol, els primers estudis sonors, els Orphea, es van inaugurar a Barcelona el 1932.

La implantació del so va coincidir amb el crac econòmic del 1929 que ocasionà una Gran Depressió als EEUU. Milers de ciutadans trobaven en el cinema moments per fugir dels problemes quotidians.

Hollywood es va dedicar a fer títols basats en gèneres fantàstic, la comèdia, el musical o el cinema negre, per tal d'exhibir productes escapistes.

Moltes estrellas del cinema procedeixen del teatre o de musicals.

El cinema en color arriba el 1935 amb la pel.lícula "La fira de les vanitats", de Rouben Mamoulian, encara que artísticament la seva plenitud s'aconsegueix en el film de Victor Fleming, "Allò que el vent s'endugué" ( 1939).

El cinema d'animació es va implantar en els gustus del públic sobretot en els dels més petits.

El trucatge és una de les coses més estimades pel públic, poder veure coses on mai han existit els i agradava molt.

Quan la Segona Guerra Mundial esclata, el cinema es basa en la propaganda nacionalista, el documental de guerra o el producte escapista.

La postguerra

En acabar la Guerra, en una Itàlia destrossada, apareix l'anomenat cinema "neorealista", un cinema testimonial sobre la realitat del moment, fet amb pocs mitjans materials però amb molta humanitat, preocupat pels problemes de l'individu del carrer.

El tema que més es van rodar a les ciutats era el gènere policíac.

Als EEUU les peŀlícules o es basaven un to pessimista on els personatges reflecteixen els patiments i angoixes passades al llarg de la guerra o com a conseqüència d'ella, o bé s'inspiren en la comèdia o el musical perquè el públic -alhora- necessita "oblidar".

Quan va començar la guerra freda va provocar que molts cineastes EEUU d'esquerres fossin perseguits i capturats. Aquest període s'anomena "mccarthysme" o "cacera de bruixes".

Els anys 50 va ser una època de benestar, la gent va deixar d'anar al cinema perque ja tenia la televisió, llavors van decidir oferir alguma cosa que la televisió no ho podia oferir millor imatge i més gran i el so en stereo.

A finals dels anys 50, i seguint les passes de directors innovadors com en Rossellini, el cinema francès es trobava estancat pels productes clàssics que sortien dels seus estudis.

Als EEUU, a partir de la dècada dels 60, la nova gernació de directors es formen a la televisió. És tracta d'uns quants cineastes inquiets també per fer un nou cinema narrativament més independent que no pel fornit tradicionalment per Hollywood.

Les darreres dècades

A finals dels anys 70, i després d'uns anys de cinema espectacular basat en el catastrofisme -potser com a reflex del retorn del perill atòmic-, s'imposa la recuperació de la superproducció des del punt de vista de la qualitat i de la rendibilitat.

Als anys 80 va aparèixer el vídeo i l'aparició de més canals televisius va provocar que augmentés més que mai el públic del cinema sense sortir de casa.

Encetada la dècada dels 90, la crisi d'idees s'apoderà del cinema nordamericà; així que decidí inspirar-se en els herois del còmic, aprofitant-se dels nous procediments per a la creació d'efectes especials.

El cinema nortamericà agafa molta força així que molts països europeus reaccionen fent lleis per afavorir al seu cinema.

Als 100 anys de cinema, el cinema és comença a aliar amb les tecnologies per poder aconseguir millors efectes, millors filmacions.