1

Institut Montserrat

Curs : 2014-15

La Declaració

d’independència

dels Estats Units

Professora: Montserrat Claveras

Alumne: Joan Misas i Castellà

Treball de Recerca de Batxillerat

Data d’entrega: 5 de novembre del 2014

2

Índex

1- Introducció

a. Per què aquest treball?

b. Objectius

c. Metodologia

d.

2- Història de la Independència dels EEUU

a. Antecedents

i. Els pobladors

ii. Distribució del territori

b. Guerra de la independència

i. Inici de la Guerra

ii. Declaració d’Independència

iii. Final de la Guerra

3- Text de la Declaració d’Independència

a. Estudi

b. Fonament filosòfic

c. Pares i fundadors dels EEUU

d. Valoració

e. George Washington

4- Conclusió

5- Bibliografia

a. Bibliografia

b. Webgrafia

c. Filmografia

3

"Per molt que parlin els aduladors per distreure el pensament de la gent,

això no ha d'impedir que els homes s'adonin de les coses".

John Locke, Segon tractat sobre el govern civil

4

1- Introducció

Per què aquest treball?

El país dels Estats Units és un tema que m’ha interessat sempre; sobretot,

m’interessa la seva història, i la seva creació.

La Declaració d’Independència sorgí enmig de la Guerra de la Independència.

Com el què era en un principi una colònia s’ha convertit en una de les majors

potències del món. Per altre banda, m’ha captivat la serenor, paciència, control i

determinació que van tindre aquells homes davant la situació tant adversa que

s’havien que se’ls presentaria i que tot i això van continuar endavant.

Trobo també que hi ha certa similitud amb la situació que ara vivim els catalans, si

bé no és ben bé igual. Estudiar el possible paral·lelisme avui em sembla un tema

d’interès avui.

5

a) Objectius

1- Analitzar les causes de la Guerra de la Independència

2- Estudiar el fonament filosòfic i la política dels oprimits i dels opressors

3- Establir com va transcórrer la guerra

4- Estudiar en quin moment de la guerra es va fer necessari redactar la

Declaració d’Independència

5- Analitzar el text de la Declaració d’Independència

6- Conèixer el paper que hi van fer els pares i fundadors

7- Estudiar la vigència de la Declaració d’Independència en l’actualitat

b) Metodologia

Per tal d’aconseguir aquests objectius, es seguirà la següent metodologia.

- Revisió de llibres d’història, i pàgines web, realitzant una lectura reflexiva de les

obres.

- Anàlisi d’imatges, mapes, dibuixos i gravats.

- Visualització i anàlisi de pel·lícules documentals i argumentals sobre aquest tema.

6

1- Història d’Estats Units fins la Guerra d’Independència

1.1- Època pre-colonial: els amerindis

Fa uns 10.000-20.000 anys aproximadament, els primers habitants d'Amèrica van

travessar l’estret de Bering fins arribar al nord del continent americà. Arribaren

probablement de l'Àsia en diverses onades (dues, segons alguns autors; més,

segons d'altres), al final de l'última glaciació. Això va ser segles abans de

l'arribada dels primers europeus al continent.

Mapa de l’Estret de Bering, que va ser creuat per asiàtics

Aquests pobles, organitzats com a tribus de nòmades i caçadors, van emigrar a

poc a poc al sud. El 1500 aC. algunes tribus s'hi havien assentat formant petites

comunitats indígenes. En altres regions, els assentaments es van transformar en

semi-permanents a les valls prop dels rius(com el Mississippí).

L'agricultura es va desenvolupar prop del 2500 aC., basada en el cultiu de gira-sol

i carbassó. Segles després, es van adaptar els cultius mexicans de blat de moro

7

als estius més curts del nord, de manera que el panís reemplaçà els grans dels

indígenes d'aquesta regió1.

Els amerindis nord-americans es distribueixen per tot el subcontinent i poden ser

agrupats en:

- amerindis canadencs

- amerindis d’Estats Units

- amerindis mexicans

Un dels darrers contingents arribats, però, romangué aïllat a les terres boreals

sense pràcticament encreuar-se amb els altres i originà un grup racial diferent,

l'esquímid o inuit.

Els amerindis i nadius segons el cens dels EUA del 1990

També són coneguts popularment com a indis, per la confusió amb els habitants

de l’Índia, on volia arribar Colom, que parlen llengües ameríndies. Així doncs, els

1 Doval, Gregorio: Breve historia de los indios norteamericanos. Madrid : Nowtilus, 2009.

8

amerindis dels Estats Units són les ètnies que viuen a als Estats Units,

caracteritzades per la seva diversitat i nombre.

En el territori dels actuals EUA, al segle XVI hi habitaven tribus ameríndies

disperses, pertanyents a 58 famílies lingüístiques diferents i constituïdes en

confederacions esporàdiques. Totes elles combinaven la cacera i la recol·lecció

amb l’agricultura i, tot i que en general eren seminòmades, al sud-oest

desenvoluparen notables cultures de base agrària i forma de vida sedentària. La

guerra intertribal era habitual, i comportava sovint desplaçaments de tribus

senceres per tot el territori, els quals s’accentuaren a partir del segle XVIII amb la

pressió de la colonització europea que, des de la costa atlàntica, anà empenyent

els amerindis en direcció a l’oest, retirada que durà fins al final del segle XIX. A

partir d’aleshores, la població autòctona dels EUA viu confinada en reserves.

1.2- L'arribada dels europeus

1.2.1- Els víkings

Els primers europeus que arribaren a terra americana foren escandinaus, víkings

procedents de Grenlàndia, al començament del segle XI (Labrador o costa de

Nova Anglaterra), que no deixaren fundacions estables.

Al voltant de l'any 1000 un grup de víkings de Groenlàndia van navegar cap a la

costa oriental de Nord-Amèrica sota el comandament de Leif Eriksson, arribant a

una regió que anomenarien "Vinland". A la província canadenca de Terranova i

Labrador s'han trobat vestigis d'una colònia víking, a L'Anse aux Meadows. És

probable que els víkings també arribessin a Nova Escòcia i Nova Anglaterra, però

no van fundar cap colònia permanent, i es va perdre llur contacte amb el nou

continent.

9

Víkings arribant a Grenlàndia

1.2.2 Descobriment i primera colonització. Arribada dels espanyols

Cinc cents anys més tard, es va produir el segon contacte amb els europeus: es

va produir l’esdeveniment més conegut d’aquest continent: els espanyols van

arribar al continent a mans d’una expedició guiada per Colon, qui tenia intenció de

viatjar fins la Índia, però que va acabar topant amb el Carib. Fou un dels

descobriments més grans de la història de la humanitat.

Colom

10

Van fundar les primeres colònies, que van pertànyer a l'administració de la Nova

Espanya, com ara San Agustín a Florida (1565), Santa Fe a Nou Mèxic (1609) i

San Diego a Califòrnia (1769). La regió que comprenen els estats del sud-est:

Califòrnia, Nou Mèxic, Arizona, Texas, Colorado, Nevada i part d'Utah eren

colònies espanyoles administrades des de la ciutat de Mèxic pel virrei de la Nova

Espanya, però, serien àrees poc poblades en comparació amb la resta del

virregnat.

Moltes de les seves ciutats porten el nom de les missions fundades per

l'explorador català Gaspar de Portolà, i el frare mallorquí Juníper Serra; que

exploraren aquestes terres a mitjans del segle XVIII.

Dues de les tres caravel·les de Colom

Però nosaltres ens fixarem en els següents colonitzadors que van arribar i que van

causar un seguit d’estralls, que acabaren en guerra i que en sortí un país

independent.

11

1.2.3 Els francesos

Els francesos també s'havien instal·lat a Amèrica del Nord, encara que els seus

dominis no estaven prou consolidats, doncs eren massa extensos per a una

població d'uns 70.000 habitants.

França aconseguí expandir-se, ocupant tot el Quebec, els Grans Llacs d'Amèrica

del Nord i van arribar fins a la regió central del territori actual dels Estats Units. Els

francesos iniciaren la conquesta del què seria la Louisiana a la darreria del segle

XVII; els espanyols l’havien explotada des de l’any 1519, de manera que

exploradors espanyols i paranyers francesos havien estat vagant pel territori de

Louisiana des del segle XVI. Però Cavelier de Lasalle va reclamar oficialment

aquesta regió el 9 d'abril de 1682, donant-li el nom de Louisiana en honor de Lluís

XIV, el rei de França. La Louisiana francesa arribà a ocupar la meitat de l’actual

territori nord-americà.

S'estenia sobre els territoris a l'est i a l'oest del riu Mississippí, entre les

Muntanyes Rocalloses i els Apalatxes, incloent-hi la regió d'Ohio i Illinois a més de

l'àrea septentrional de l'Acàdia. Van crear així una barrera que impedia l'expansió

britànica cap al nord i cap a l'oest. Tot aquest territori era controlat a través d'una

gran quantitat de fortes repartits en les zones frontereres i amb escasses ciutats.

1.2.4 Els anglesos

L’11 de novembre de 1620 arribaren a les costes americanes els primers colons

anglesos: 102 emigrants, sense comptar la tripulació. Havien començat el seu

viatge a bord del vaixell Mayflower, el 5 d'agost de 1620, des de Southampton, i

arribaren després de travessar l'Atlàntic Nord i arribar a les costes americanes

de Nova Anglaterra el novembre d'aquell mateix any a la zona on s'emplaça

l'actual ciutat de Provincetown pràcticament en el Cap Cod de Massachusetts.

Aquests viatgers desitjaven establir-se a la colònia anglesa

de Jamestown (Virginia) que havia estat fundada el 1607, però errors de

navegació els van portar a zones més septentrionals. Entre ells hi havia un grup

de puritans calvinistes (Pilgrim Fathers), que es refugiaven de les persecucions

12

religioses i de la inestabilitat política a Europa. Es van establir al territori del que

després serien els Estats Units per crear una "Nova Jerusalem", i crearen una de

les colònies més importants dels pròxims anys, Massachusetts.

El vaixell Mayflower, que portà immigrants britànics a Amèrica

Els pelegrins de la nau Mayflower Van proposar un acord, o “Pacte del Mayflower”,

o Mayflower Compact (1620), just abans que arribar a Plymouth Rock, mentre el

Mayflower estava ancorat a Cape Cod. El va escriure William Bradford.

Signatura del Pacte del Mayflower (1620)

Es basa en la tradició de pacte bíblic; va fer èmfasi en els valors cívics de la

justícia, la igualtat i la responsabilitat. Establia regles per a la vida en comú i per

13

als principis que regirien el futur establiment a fundar en el Nou Món, amb

criteris democràtics i de respecte per les creences religioses. Es comprometien en

una societat pel seu "millor ordenament i preservació", a instituir " lleis justes i

equitatives, ordenances, lleis, constitucions i oficines ... com es pensava més

“convenient per al bé general de la colònia; a la qual prometem tota la deguda

submissió i obediència."

El Mayflower al port de Plymouth, de William Halsall (1882).

Encara que no és un document rector, fou la primera base per les lleis escrites en

les colònies, i va expressar la necessitat del consentiment dels governats. Es basa

en la regla de la majoria i els pelegrins permeteren fins i tot aquells que no eren

pelegrins a participar en el procés. Van estar d'acord en elegir els seus líders i

prendre les seves pròpies lleis que estarien d'acord en seguir. Va ser signat pels

102 passatgers, i va ser la primera constitució escrita a Amèrica del Nord, un

document fundacional politico-religiós de la nova colònia.

El Pacte del Mayflower és el primer exemple de molts plans colonials per a

l'autogovern. Sabien que necessitaven regles per governar-se a si volien

sobreviure a la nova colònia que estaven a punt de formar.

Un mes més tard, el 21 de desembre els Pilgrims van fundar la ciutat

de Plymouth ("New Plymouth»). Els britànics van colonitzar la regió nord-est

d’Amèrica, que denominaren Nova Anglaterra.

14

El Mayflower Compact, en una edició del S XVII

El primer any a la colònia els va resultar molt nefast a causa d'un clima bastant

més fred de l'esperat que els va ocasionar fam i epidèmies. Van aconseguir

sobreviure en gran mesura gràcies a les ajudes que els van donar els

indígenes Wampanoag. El novembre de 1621, al notar una recuperació, la

comunitat de Pilgrims organitzà una jornada d'acció de gràcies pel qual -segons la

tradició- van donar gràcies els indígenes que els havien ajudat això resultaria

l'origen de l'actual Dia d'Acció de Gràcies (Thanksgiving Day .

15

En el nom de Déu, Amén. Nosaltres, els noms estan subscrits, els lleials súbdits del

nostre temor Sobirà Senyor Rei Jaume, per la gràcia de Déu, de la Gran Bretanya,

França i Irlanda, Rei, Defensor de la Fe, etc. Havent emprès, per a la Glòria de Déu, i

els avenços de la fe i l'honor del nostre rei i la pàtria cristiana, una travessia per

plantar la primera colònia al nord de Virgínia, fer per la present, solemnement i

mútuament, en presència de Déu i entre ells, el pacte i combinar la nostra congregació

en un cos polític civil; per al nostre millor ordenament i preservació i promoció dels fins

abans esmentats; i en virtut de la mateixa a promulgar, constituir, i el marc, com a

justa i igualitària lleis, ordenances, actes, constitucions, i les oficines, de tant en tant,

com es pensava més es troben i convenient per al bé general de la colònia; a la qual

prometem tota la deguda submissió i obediència.

En fe de la qual cosa hem signat aquesta subscrit nostres noms a Cape Cod l'11 de

novembre, en l'any del regnat del nostre Sobirà Senyor Rei James, d'Anglaterra,

França, i Irlanda, el XVIII, i d'Escòcia el cinquanta-quatrè, 1620.

Text del Mayflower Compact

Anglaterra no tenia la intenció de crear un imperi colonial com el d'Espanya, sinó

una annexió directe amb la metròpoli, que pogués controlar a través de l’Atlàntic.

Les motivacions originals dels fundadors de les colònies eren més pràctiques:

- establir empreses comercials amb el nou món

- Solucionar el problema de superpoblació del Regne Unit,

- Tenir llibertat religiosa: fugir de la persecució religiosa, establint colònies que

permetessin la llibertat religiosa.

16

George Henry Boughton. Peregrins anant a missa

Els Estats Units es van formar a partir de l'associació de tretze colònies de la

Nord-Amèrica Britànica, a la costa est. Fos quin fos l’estatut de fundació,

cadascuna tenia les seves lleis. La terra era cedida gratuïtament als pobladors,

que es pagaven el viatge i la instal·lació. La mà d’obra forçada o comprada, molt

minoritària al nord, predominà aviat al sud, amb plantacions i monocultura (tabac,

arròs).

La religió tenia una gran importància a les colònies del nord, el nucli original de les

quals havia estat sovint una minoria religiosa perseguida (puritans a Nova

Anglaterra, quàquers i altres sectes a Pennsilvània, baptistes i puritans dissidents

a Connecticut i Rhode Island). Afinitats religioses, relativa llibertat i prosperitat

(agricultura diversificada i autosuficient entorn de granges i propietats mitjanes que

produïen tot allò que calia).

Els anglesos començaren arribar en massa. Entre els segles XVll i XVlll, la

població ja era molt extensa, i els colons havien format les tretze colònies

principals. Manufactures i mineria hi dugueren centenars de milers d’immigrats

britànics i europeus del nord, malgrat el freqüent estat de guerra amb els indis i

amb els francesos

17

Distribució del territori nord-americà als segles XVII i XVIII

Al segle XVII, Amèrica del Nord es van dividir en colònies governades per les

potències europees d'Anglaterra, França i Espanya.

Tres foren les potències que principalment estenien llurs zones d’influència.

1- Espanya. De sud a nord: virregnat de Nova Espanya

Es van fer expedicions pels futurs estats de Florida, Geòrgia, Carolina,

Tennessee, Alabama, Texas, Mississippí, Arkansas, Oklahoma, Nou Mèxic,

Arizona, Colorado, Kansas, Nevada i Califòrnia, conduïren a la creació d’un Reino

y Provincias de Nuevo México (capital: Santa Fe, 1610), amb una jurisdicció que,

teòricament, ocupà un bon terç de l’actual territori nord-americà, però que en la

pràctica no s’estengué més enllà dels murs i les estacades d’uns quants fortins i

unes quantes missions.

Amb prou feines explorades, en part inconquerides, de frontera indeterminada,

aquestes jurisdiccions espanyola i francesa foren terra de solitaris, d’aventurers, i

no començaren a deixar-ho de ser fins a mitjan segle XVIII (Califòrnia, de fra

Juníper Serra i de Gaspar de Portolà, predis i mines disperses a Texas i Nou

Mèxic, plantacions al sud de la Louisiana).

Imperi espanyol nord-americà el 1790

18

2- França. De nord a sud, des de Quebec (1603-04) al llarg del Mississippí i

els seus afluents fins al golf de Mèxic (1682);

Map of Louisiana, the Mississippi and Neighbouring Lands, 1744

Abandonada a la seva sort, era una colònia descuidada per França, que tenia els

problemes a l'Europa continental. La situació va començar a millorar quan es va

atorgar una concessió a la Companyia d'Occident (més tard la Companyia de les

Índies), que va vendre els seus accionistes en la idea d'invertir a Louisiana.

El 1718, la ciutat de Nova Orleans va ser fundada com un lloc comercial i

colonitzadors europeus, missioners i esclaus africans van començar a arribar a la

colònia. El 1750, Nova França era un vast territori que s'estenia des del nord de

Labrador fins al Golf de Mèxic, amb les muntanyes dels Apalatxes que serveix de

límit natural amb les 13 colònies britàniques a l'est i les Grans Planes de marcat

límit occidental del territori.

Al segle XVIII van arribar a Louisiana prop de 7.000 immigrants francesos, la

centèsima part del nombre de colons que viuen a les colònies britàniques al llarg

de la Costa Atlàntica. Els territoris "descoberts" i "conquerits" pels europeus havia

estat habitats per nadius. Encara que la presència francesa va ser

proporcionalment molt menor que el britànic, les aliances poderoses entre les

tribus aborígens i les tropes franceses van recórrer un llarg camí cap a l'explicació

d'aquest desequilibri numèric i territorial estrany.

19

3-La implantació anglesa, més tardana, (primera fundació permanent,

Jamestown, a Virgínia, el 1607) no sobrepassà, a mitjan segle XVIII, una estreta

llenca d’un centenar de quilòmetres de profunditat entre el Maine i Geòrgia, entre

l’Atlàntic i els Apalatxes. L’extensió era insignificant comparada amb la francesa o

l’espanyola. D’implantació densa, de famílies senceres d’immigrats, menestrals o

pagesos que ja eren benestants en llur país d’origen.

Al segle XVI la corona anglesa féu valer, a favor dels seus drets sobre la costa

atlàntica, el viatge d’un navegant al seu servei, Giovanni Caboto (o John Cabot)

(1497-98). Després fou explorada per navegants al servei de Castella, de França i

d’Anglaterra. La costa del Pacífic fou explorada per espanyols procedents del sud

(1774-91), per russos procedents de l’estret de Bering (1648) i Alaska (1741) i

també per anglesos i francesos.

Nova Anglaterra tenia 20 000 habitants de el 1640, vint anys després de l’arribada

dels Pilgrim Fathers, contrastaven ja amb els 21 000 de Nova França 60 anys

després de fundada, i amb el milió i mig de pobladors a les colònies angleses el

1760 amb els 65 000 de les franceses i els 2 500 de les espanyoles al nord de Rio

Grande.

Abans de la Independència. Desenvolupament Demogràfic

Després de l'arribada dels espanyols a les illes del Carib es va iniciar l'exploració i

els primers assentaments de francesos i anglesos (i, més tard, holandesos) a les

costes d'Amèrica del Nord, encara que durant els primers cent anys eren encara

nuclis molt reduïts. Ja en el segle XVII, l'arribada d'un corrent migratori va produir

transcendentals transformacions en el paisatge demogràfic, econòmic, urbà i

cultural dels territoris de l'Atlàntic. Però en els dos primers terços del segle XVIII

es va doblar entre 1700 i 1763 l'àrea geogràfica de les colònies britàniques fins a

arribar a uns 700.000 quilòmetres quadrats i la població es va multiplicar per vuit

fins a superar la xifra de 2 milions d'habitants, el que suposa l'elevadíssima taxa

de creixement anual del 3 per 100, xifra que molt poques vegades s'ha donat en la

història. (Entre ells, la població esclava, que també havia crescut profusament: els

70.000 negres de 1720 eren 350.000 en els anys seixanta.)

20

El lloc de procedència dels Immigrants va canviar

1- qualitativament.

- Fins el 1700 arribaven d'Anglaterra en la seva gran majoria, al llarg del segle

XVIII van ser desenes de milers els alemanys, holandesos, escandinaus,

irlandesos, escocesos, gal·lesos, hugonots francesos i suïssos que van arribar

als ports de Virgínia, Geòrgia, Pensilvania o Maryland, deixant en minoria als

oriünds de Anglaterra, encara que aquests van seguir conservant un paper

preponderant en la vida econòmica, social i política de les colònies.

- La principal raó d'aquest canvi qualitatiu estava en l'actitud restrictiva que

Londres va començar a aplicar; consideraven l'augment de població com una

mostra de vigor econòmic de l'Estat. Les autoritats van posar traves a la sortida

de les illes de gents honrades, i enviaven a les colònies tot tipus d’indesitjables

a la Corona" (vagues, pobres, presos polítics).

2- quantitativament

- baixa taxa de mortalitat a Amèrica del Nord. Amb prou feines es van donar

fams ni epidèmies i l'alta productivitat de l'agricultura va permetre millorar la

dieta dels encara súbdits de la Corona anglesa, que vivien més anys i estaven

en general millor alimentats que els propis habitants de la metròpoli, i que la

resta dels europeus.

Les 13 colònies britàniques secessionistes

De les colònies angleses, n'hi hagué

- de constituïdes com a infeudacions de la corona a lord-propietors residents

a Anglaterra: les dues Carolines, Maryland, Nou Hampshire, Nova Jersey,

Maine, Pennsilvània,

- de concedides a chartered companies, companyies comercials

d’accionistes residents també a Anglaterra: Virgínia

21

- de redimides pel nucli fundador de pobladors: Massachusetts, Rhode

Island, Connecticut, 1606-82.

- Una fou conquerida als holandesos: Nova Amsterdam, 1664 (Nova York).

- com a colònia de rehabilitació d’expresidiaris pobladors: Geòrgia, 1732.

Mapa de les tretze colònies

22

Origen de la Guerra d’Independència: la Guerra dels Set Anys 1756-1763

Els antecedents a la Guerra de la Independència dels Estats Units es remunten a

les conseqüències econòmiques de la Guerra dels Set Anys en els colons

anglesos establerts a les tretze colònies del nord-est d’Amèrica (també

anomenada pels nord-americans com ”Guerra contra els francesos i els indis”).

Es tractà d’un conflicte bèl·lic entre Anglaterra i França, al territori dels Estats Units

i al continent europeu. Enfrontà la Gran Bretanya i Prússia a França, Àustria i els

seus aliats. Al territori americà, Anglaterra i França van xocar a l’extens territori

entre les Muntanyes Apalatxes i el riu Mississippi, i entre els Grans Llacs i el golf

de Mèxic. La colonització s’havia establert i començava un nou període: la nova

distribució de terres.

Fins aquell moment,

- les colònies britàniques es limitaven a la franja de la costa est,

- els francesos estaven establerts Louisiana, a l'est i a l'oest del riu Mississippí,

fins a Terranova i Nova Escòcia, a la costa nord-est d'Amèrica.

La Nova France abans de la Guerra dels 7 Anys. Les possessions de França

estan en blau, les d'Espanya en taronja i les d'Anglaterra en rosa.

23

El conflicte s’originà per la rivalitat econòmica i colonial dels francesos i els

anglesos, tant als Estats Units com a altres colònies (per exemple, l’Índia).

L'ocupació, per colons britànics, dels estats francesos de la Terranova i Nova

Escòcia, al nord d'Amèrica, instal·lats a la costa nord-est.

Al llarg del segle XVIII la població de les colònies britàniques va augmentar

ràpidament gràcies a la massiva arribada d'europeus (sobretot escocesos) i

esclaus africans (es calcula que van arribar més de 250.000 esclaus). Això va

empènyer a que les colònies necessitessin expandir-se creixent cap a territoris

ocupats per francesos. Al nord van ocupar Terranova i Nova Escòcia, i van crear

la província de Geòrgia al sud, fronterera amb Florida, espanyola.

Davant l’ocupació anglesa, els francesos es van aliar a les tribus indígenes i van

atacar les tretze colònies angleses de la regió. Per defensar-se, les tretze colònies

britàniques es van unir a la corona anglesa, deixant de banda les friccions

comercials. Van donar l’esquena a altre colònies franceses veïnes com Louisiana

o Quebec i gràcies això es van produir les primeres guerres internes.

Davant l'èxit inicial francès sobre les colònies nord-americanes, la guerra es

propagà per Europa, i com a resposta a conflictes entre colons britànics i

francesos a la vall d’Ohio, la Gran Bretanya s’apoderà per sorpresa de 300 vaixells

francesos (1755). La superioritat naval de la Gran Bretanya permeté el blocatge de

les costes franceses i provocà la fallida per manca de recursos de les tropes

franceses a les colònies. Anglaterra s'adherí a Prússia, signant el tractat de

Westminster (1756), i França reaccionà aliant-se amb Àustria (tractat de Versalles

del 1756), que volia recuperar Silèsia, ocupada per Prússia.

Els anglesos ocuparen Quebec (1759) i Mont-real (1760), conquerint fins a la regió

dels Grans Llacs, sotmetent així gran part de l'imperi colonial francès,

especialment les terres a l'oest de les colònies nord-americanes. Anglaterra i

derrotaren els francesos a l’Índia (Pondichery, 1761). Seguiren dominant encara

els territoris francesos a les Antilles, a l'Àfrica i a l'Índia. La intervenció d’Espanya,

provocada pel tercer pacte de Família (1761), no canvià la situació i els britànics

ocuparen la Florida, l’Havana i Manila. El conflicte acabà amb els tractats de

Hubertusburg i de París (1763).

24

Guerra dels Set Anys. La Batalla de Sainte-Foy, per George B. Campion

Resultat de la guerra dels 7 anys

La Guerra dels set anys va acabar el 1763. El 10 de febrer, el Tractat de París

posava fi a l'imperi colonial francès a Amèrica del Nord i consolidava a Anglaterra

com la potència hegemònica. En oposició només tenia a Espanya, que controlava

Nova Orleans, la ciutat més important, amb uns 10.000 habitants.

Gran Bretanya: vencedora. Va aconseguir dominar tota la costa est d'Amèrica del

Nord, eliminant l’imperi colonial rival que l'impedia estendre's cap a l'interior. Va

guanyar places al Carib guanyades als francesos. Se li va plantejar el problema de

com governar la Província de Quebec, habitada per catòlics francòfons, contra els

quals tenien lleis en la metròpoli. Va incloure clàusules en el Tractat de París per

les quals els anglesos havien de respectar els seus costums i religió.

França va perdre les possessions canadenques, on no va sentir la pèrdua

territorial com a catastròfica, degut a que hi va conservar els drets pesquers a

Terranova, i a que la població catòlica francòfona rebria un tracte de respecte; i les

colònies a l'est del Mississippí, llevat de les illes Saint-Pierre i Miquelon. Al Carib,

només va mantenir les illes de Guadalupe i Martinica. Va entrar en una etapa de

decadència militar de la que li va costar sortir

Espanya va perdre Florida, i en compensació va rebre Louisiana, i va recuperar

l'Havana.

25

Conseqüències econòmiques de la Guerra dels Set Anys

Després de la guerra de Set Anys, el 1763, Anglaterra, victoriosa del conflicte, es

va convertir en la major potència militar mundial, refermant la seva hegemonia

marítima i colonial. Però la guerra va ser econòmicament desastrosa per a

Anglaterra, es va trobar arruïnada, enfonsada en deutes públics que amenaçaven

de portar-la a la fallida; no podia finançar l'exèrcit necessari per mantenir un imperi

mundial. Hi va haver recessió.

Segons parlamentaris, ministres i contribuents anglesos, i els diners haurien de

sortir de qui més s'havien beneficiat: els colons. Els van posar impostos, i els van

obligar a comprar als fabricants anglesos els productes manufacturats amb

matèries primeres colonials, segons dictaven els cànons mercantilistes.

En la guerra, Anglaterra va rebre de les colònies gran ajuda, econòmica i militar

per a la lluita contra França. Després del triomf, les colònies no van ser

recompensades. Al contrari, Anglaterra va aplicar mesures repressives, aplicant

impostos com a part dels costos de la guerra, al·legant que va ser insuficient el fet

de proporcionar homes i equipaments per garantir la victòria contra els francesos.

Van ser notables els impostos sobre el comerç del te i la Llei del Timbre (Stamp

Act), entre altres. (veure taula 1). Juntament amb la taxació, s'intenten ampliar els

drets de la Corona britànica a Amèrica i forçar un règim de pacte, restringint les

transaccions comercials de les colònies.

La tendència de la seva economia havia estat positiva, però ara, els homes de

negocis perdien beneficis i el poble perdia la feina o petites propietats. El paradís

americà perillava, molts creien abocats a una vida semblant a la que van deixar a

la trista Europa, van creure que perillaven les seves llibertats i temien sobre el

futur, veient en perill la seva prosperitat. Van començar les primeres disputes entre

els les colònies i la metròpoli, sobre els impostos proposats, i es van formar els

primers comitès informals de correspondència entre les colònies.

Les taxes eren habituals en els països europeus des de feia segles, però

inacceptables per a un poble educat en la tradició britànica. Van provocar el rebuig

dels pacífics colons, i queixes contra les injustícies i privacions presents. La

26

reacció a Amèrica va ser un avís del que podia passar si Londres no rectificava: hi

va haver aldarulls, agressions a soldats, i la primera col·laboració intercolonial:

juntes de representants de diversos territoris per unir esforços, quan les colònies

s’havien mantingut separades entre si des de la seva fundació.

A l'octubre de 1765 es van reunir a Nova York delegats de nou de les tretze

colònies per protestar per la Stamp Act, en to conciliatori i sense desig

d'independència o de desafiament a la Corona. Malgrat que les protestes dels

colons i a les advertències d'homes com Franklin, el Govern i polítics britànics

no van cedir.

Tot que es va derogar el febrer de 1766 la Stamp Act, un mes després el

Parlament afirmava, per la Declaratory Act, la seva plena sobirania sobre totes

les colònies i la seva potestat per imposar tributs als seus habitants.

A l’any següent serien gravats nous productes d'importació (vidre, plom, paper,

pintures i te) i el clima contra elles va provocar noves assemblees i articles de

premsa de protesta, i el boicot als productes metropolitans. Massachusetts va

enviar una circular a les altres colònies el 11 febrer 1768 per unir esforços contra

aquestes mesures; i quan semblava que aquest acte, clarament sediciós, passaria

desapercebut, el governador reial va ordenar clausurar l'Assemblea. L'agitació

antibritànica va créixer, amb rebuig a les lleis britàniques. Disminuïen els vincles

d'afecte i interès, imprescindibles per al funcionament del pacte colonial.

Entre les classes populars hi havia rebuig cap al que simbolitzaven els "casaques

vermelles" (soldats professionals del rei) com a defensors de l'Imperi britànic o

opressors de la llibertat, i també hi havia sentiments de rivalitat en el mercat de

treball: els prenien llocs de treball, fora de les hores de servei.

27

El Govern de Jordi III

- va elevar els drets duaners de sucre, vi, te, cafè i tèxtils (Sugar Act o Llei

del Sucred'abril de 1764);

- va exigir que tots els diaris i documents legals (escriptures, llicències

matrimonials, etc.) s'escrivissin o imprimissin en paper segellat que

havia de comprar-se en distribuïdors oficials (Stamp Act "Llei del

Timbre" de març de 1765);

- Posà 10.000 soldats regulars a les colònies, amb les despeses

sufragades pels americans (Quartering Act "Llei d'Aquarterament" de

maig 1765),

- Feia complir mesures fiscals rigorosament, evitant la tolerància dels

duaners

- va transferir la jurisdicció fiscal de jutges i jurats a tribunals militars

- va continuar l'expedició de "manaments d'assistència" (writs of

assistance) que facultaven a les autoritats a entrar en qualsevol domicili

a la recerca d'articles il·legals.

Taula 1. Lleis en temps de Jordi III

28

Conseqüències de la Guerra dels Set Anys en els colons. Formació de la

consciència independentista

La guerra de Set Anys va tenir un nou significat pels colons nord-americans, que

modificà la seva posició vers Anglaterra, i que es reflecteix en:

1- Els llaços entre els colons s’estrenyeren, i aparegué el sentiment de

pertinença a un grup, els Americans, diferenciats del poble anglès. Al principi

de la guerra, William Pitt, primer ministre britànic, va reconèixer el dret dels

colons com a ciutadans de l'Imperi Britànic. Els colons haurien de participar en

la guerra, però, aquesta seria finançada per Anglaterra. Al final, però, la guerra

va incrementar el sentit d'unitat en altres maneres: persones de les diverses

colònies s'unificaven lluitant com a "americans".

2- Divergències anglo-americanes intensificades, aplanant el terreny per a

la lluita per la independència dels Estats Units. Tot i que es sentien contents de

pertànyer a l'Imperi britànic i més per la seva contribució a la victòria en la

Guerra dels Set Anys, apareix en els colons un sentiment de "americaneitat", i

critiques als anglesos. La necessitat del govern britànic de fer front a les

despeses de la guerra que el van portar a adoptar mesures fiscals va trencar

l'afecte dels colons. En quinze anys es va passar a la rebel·lió armada.

3- Sorgeixen líders del moviment per la independència americana, com és

el cas del president George Washington.

4- Roman un exèrcit entre els colons. En la guerra els colons van crear

cossos d'exèrcit colonials, primeres expressions d'identitat nacional. Anglaterra

havia forçat molts colons a participar en la guerra; els oficials britànics van

entrenar-los (entre ells Washington). Després de la guerra, hi havia veterans

que sabien les tàctiques de guerra i que havien descobert que podien vèncer

exèrcits més grans. Això beneficiaria la Guerra d'Independència en el futur. I

els colons ja no necessitaven l’exèrcit britànic per defensar-se.

5- Les colònies havien desenvolupat tradicions d'autogovern durant els

segles XVII i XVIII. A mitjan S XVIII es convertiren en una de les economies

més riques i productives del món, per factors demogràfics, un bon grau

d'autogovern, i una fiscalitat que gravava als seus habitants menor que la

suportada pels anglesos.

29

Guerra de la Independència. dels Estats Units (1775 - 1783)

que ells anomenen moltes vegades Guerra de la Revolució

Va ser un conflicte que va enfrontar les tretze colònies britàniques originals a

Amèrica del Nord contra el Regne de Gran Bretanya. Va ser la combinació de tres

conflictes:

- la primera guerra civil a Amèrica del Nord, ja que van molts colons van

romandre lleials a Jorge III i li van servir a les seves files contra els rebels.

- guerra internacional entre dues grans potències rivals en la política i

l'economia,

- guerra revolucionària, marcada per l'ardor d'una de les faccions, els

combatents estan imbuïts de molt forts (gairebé desconeguts fins

aleshores) a principis polític-ideològics. I debilitat "constitucional" en el

bàndol dels patriotes, que han de crear una estructura política nova, un

Estat nou, a la vegada que guanyen la seva guerra d'alliberament.

Va finalitzar amb la derrota britànica a la batalla de Yorktown i la signatura del

Tractat de París.

Inici de la Guerra d'Independència

Les mesures repressives del govern anglès van provocar l'inici de la Guerra

d'Independència, o almenys un succés central que la va desencadenar. Les

protestes augmenten i la revolta s'intensifica amb la prohibició d'ocupació de les

terres conquistades dels francesos pels nord-americans, forçant-los a viure tot just

en les proximitats del litoral, regió de fàcil control.

30

Jordi III de Anglaterra. Allan Ramsay (1767). Oli. Galeria Nacional de Retrats

La majoria dels líders de la revolta antibritànica era de classes benestants: 4 de

cada 5 membres de les assemblees locals (que van prendre les decisions que van

portar a la independència) pertanyien a la burgesia i terratinents (només el 10% de

els colons). La classe benestant necessitava el rebuig als anglesos del poble

menut per a poder fer la revolta.

Així s'arriba a la "Massacre de Boston"; el 5 març 1770 hi va haver a Boston una

matança a sang freda de colons indefensos duta a terme per tropes britàniques.

Potser va ser organitzat per crear una excusa per iniciar la guerra. Uns dies abans

a la ciutat s’havia penjat cartells que anunciaven que els britànics atacarien els

ciutadans. El furor popular va augmentar fins que un petit incident va servir perquè

la gent ataqués als soldats, i aquests, que tenien ordres de no disparar, es van

defensar, i van repel·lir una agressió de pedres i boles de neu amb bales. El

resultat fou de 5 morts entre els ciutadans..

Els articulistes i líders antibritànics van exagerar; s'havia abocat la sang dels

primers màrtirs i calia explotar-ho propagandísticament. Nombrosos testimonis van

declarar que havia estat un complot civil. Gràcies a la defensa de l’advocat John

Adams, els anglesos foren absolts.

Hi va haver uns anys tranquils (1770-1773) i semblava que les colònies havien

tornat a acceptar el domini de Londres, amb la desesperació dels més radicals

que veien difuminar els seus projectes d'independència.

31

La Matança de Boston. Paul Revere

El descontentament de les Tretze Colònies va provocar una manifestació a Boston

en contra dels impostos que havien de pagar per articles indispensables com el

paper, el vidre o la pintura. En aquesta manifestació no hi va haver cap altercat i el

govern anglès va fer oïdes sordes a les peticions dels colons.

Però el 16 de desembre de 1773 es va produir a Boston el “Motí del Te",

desencadenant que va ajudar els revolucionaris a revoltar a la població contra

l'imperi britànic. La Companyia de les Índies Orientals, amb problemes econòmics,

va obtenir del Govern britànic el monopoli de la venda de te a les colònies

d'Amèrica (Tea Act 10 de maig de 1773), i va desplaçar els comerciants

autònoms. Per als colons, era inacceptable i van boicotejar el producte anglès.

Disfressats d'indis, diversos patriotes van segrestar la tripulació i van llançar al mar el

carregament de te de tres vaixells com a mostra de protesta. I van provocar la reacció

britànica.

El motí va provocar una escalada de les hostilitats entre els anglesos, que van

tancar el port de la ciutat, i les colònies americanes. El rei, el Govern i el

Parlament van acceptar el repte, i durant el 1774

32

- es promulguen les Coercive Acts (o lleis intolerables, pels americans) que

tancaven el port de Boston fins que es pagués el te destruït.

- es militaritzà Massachusetts, i s'autoritzava l'exèrcit a ocupar i requisar cases

deshabitades.

- es va aprovar a Londres la Llei del Quebec, que permetia l'expansió cap al Sud

dels colons "canadencs", tallant el pas dels colons més enllà dels Apalatxes.

- El Govern del rei volia congraciar-se amb mesures afavoridores als catòlics

amb els seus nous súbdits d'origen francès, ofensa a les colònies, que creien

que no només es castigava Massachusetts, sinó totes tretze.

Ara, el que succeís als bostonians era ja sentit per tots els colons; "des d'ara, cal

que tots ens sentim americans". Aquesta actitud cobra més valor: les altres

colònies no havien tingut un afecte especial cap als veïns de Nova Anglaterra i

menys als estirats de Massachusetts. Ara van enviar diners i queviures per ajudar

els castigats germans, al mateix temps que meditaven sobre les seves relacions

amb Anglaterra.

Després de revoltes com el Motí del te de Boston i les sancions de les Actes

Intolerables, es produïren mesures repressives per part del govern anglès, el què

va provocar l'inici de la Guerra d'Independència.

El Congrés continental

Fou una convenció de delegats de les Tretze Colònies que es convertiria en

l'òrgan de govern dels Estats Units durant la Guerra d'Independència de la nació.

El Congrés es reuní de 1774 a 1789 amb diversos noms i amb diverses funcions.

Els actes més importants que es presidiren foren:

- Juny de 1775: El congrés establí l'Exèrcit Continental per coordinà la guerra

- Juliol de 1776: declarà la independència dels Estats Units i designà un nou

govern en els Articles de la confederació.

33

Els Congressos de Filadèlfia van ser les Assemblees del primer congrés

continental nord-americà celebrades a Filadèlfia durant la guerra de la

independència. Els més importants foren el del setembre del 1774 (inici de la

revolta i declaració dels drets del contribuent), el del maig del 1775 (organització

de l'exèrcit i democratització de les institucions), el del juny-juliol del 1776

(declaració de la independència) i el del maig-setembre del 1787 (assemblea dels

delegats dels estats de la Unió, llevat de Rhode Island, que redactaren la

constitució federal nord-americana).

Primer Congrés Continental

El 27 maig de 1774, representants de l'Assemblea de Virgínia proposen la reunió

d'un Congrés de totes les colònies, que es va reunir per primera vegada

a Filadèlfia el juny del 1774. Estava integrat per 56 delegats de dotze de les Tretze

Colònies originals; no hi va assistir Georgia (era una petita colònia), ni Florida

(pertanyia a Espanya), ni les colònies lleials de Terranova i Labrador, Nova

Escòcia, Quebec.

Hi havia terratinents desitjosos que Londres rectifiqués i no donés arguments als

radicals, que volien la ruptura amb Anglaterra; conservadors, respectuosos a la

Corona; moderats, amb sentiments d'afecte i de crítica cap a l'actitud seguida per

Anglaterra, com Washington; i radicals, disposats a arribar a la ruptura, com

Adams, i Jefferson. Malgrat el clima d'enemistat contra els anglesos a les colònies,

i que els vincles entre la mare pàtria i els seus territoris ultramarins s'havien

debilitat, bastants dels assistents creien possible continuar units a Anglaterra.

Alguns colons recolzaven al rei anglès Jordi III (king’s-friends).

Es reuniren en resposta als Actes Coercius aprovats pel Parlament de la Gran

Bretanya el 1774. Van recolzar Boston enfront de les exigències de reparació

angleses, actuant com un Estat lliure, fins que Londres aixequés les sancions,

amb una declaració de suport i represàlies econòmiques contra la Gran Bretanya.

Es va decidir

34

- que les colònies es negarien a importar, exportar o consumir cap producte

procedent o destinat a la Gran Bretanya. Organitzaren un boicot econòmic de

la Gran Bretanya com a protesta

- Redactar una Declaració de Drets i Greuges destinada al poble britànic i als

colons,

- enviar una carta de peticions al rei, mostra que els sentiments eren confusos i

sense independentisme. demanaren al rei una reparació econòmica.

Fou una proposta coordinada de protesta i resistència, cridant a tots a una

convenció general, en contra de la servitud als britànics i a favor d'una pàtria

independent. Va concloure que s’havia d’organitzar un segon congrés per al maig

següent, si no s'assolia un acord amb Anglaterra. Per vetllar pel compliment

d'embargament, boicot als productes anglesos i mantenir l’alerta van crear The

Association, juntes locals que havien de fiscalitzar el comportament dels pobles.

Aquesta mesura, eficaç però discutible moralment, va dividir els colons. Alguns

van ser menys partidaris dels patriotes que de la Corona.

Segon Congrés continental

Es va reunir el 10 de maig de 1775 a Filadèlfia. Calia estudiar el conflicte entre les

tropes reals i les milícies de Massachusetts. Franklin, Jefferson, Adams

postulaven la independència i els volien donar suport, però hi havia qui esperava

reconciliar-se amb la Gran Bretanya, però el moviment independentista era més

fort. Amb les tretze colònies representades, el Congrés va començar a assumir les

funcions de govern nacional, federal, i va instruir a les colònies a escriure

constitucions per establir-se com a estats. A cada estat, hi havia una minoria lleial

al Rei d'Anglaterra. Milers d’ells van fugir a les colònies britàniques del nord, que

encara eren controlades per Anglaterra.

El 14 de juny es va decidir crear un exèrcit continental. Conscient que les colònies

meridionals desconfiaven del fanatisme de Massachusetts, John Adams va

proposar George Washington, coronel de la milícia virginiana, de 43 anys, com a

comandant en cap. Alt i serè, assistia al Congrés d'uniforme, amb un digne aire

35

militar que inspirava confiança; honest i cavallerós, gens radical ni esbojarrat, sinó

sobri, ferm i calmat.

La seva experiència militar era discreta: havia combatut en algunes accions contra

els francesos en la Guerra dels Set Anys, però amb el seu nomenament s'evitaven

les sospites (d’indecisos i benestants sobre la radicalització del moviment), i

suspicàcies (perquè les altres colònies veien que Massachusetts no

monopolitzava el procés antibritànic, posant les seves milícies sota el

comandament d'un virginià).

36

El Congrés continental

- crea l’Exèrcit, Armada i Infanteria de Marina (tardor del 1775), Capta i

organitza homes i materials per a la guerra, Els soldats reclutats eren

homes del camp o caçadors fanfarrons, poc avesats al combat i a abeir.

- emet paper moneda,

- inicia campanyes bèl·liques contra territoris allunyats de les tretze colònies

com el Quebec o les Bahames,

Però encara no es declara la independència.

Les hostilitats van començar a la primavera de 1775, amb les batalles de

Lexington, Concord i Bunker Hill.

22 desembre 1775 el Govern de Jorge III promulga la Prohibitory Act (Llei de

Prohibició). Decretava

- l'embargament dels béns nord-americans

- el segrest dels seus vaixells

- prohibeix qualsevol tracte comercial amb les tretze colònies

- els seus habitants són considerats rebels.

Travessia de riu Delaware, protagonitzada per G. Washington

37

Al gener de 1776 es publicà un pamflet d’un anglès acabat d'arribar, Thomas

Paine, titulat Common Sense (Sentit comú), que va tenir una gran ressò per les

tretze colònies. Paine convidava els americans a conquerir la independència total.

Va convèncer molts indecisos, amb postulats antibritànics i antimonàrquics. Deia:

- la monarquia és una forma ridícula de govern,

- l'aristocràcia és una càrrega inútil,

- la separació d'Anglaterra beneficiarà al comerç nord-americà, que a l'obrir-li

els mercats de tot el món,

- Amèrica s'ha de desentendre de les guerres a Europa ...

- els habitants de la República dels Estats Lliures i Independents d'Amèrica

eren súbdits esclavitzats per la "real bèstia de sa majestat britànica",

Thomas Paine

Durant els primers mesos del 1776, Anglaterra no volia cedir, pensant que

derrotarien fàcilment els rebels mal preparats i amb problemes econòmics si es

bloquejaven les seves costes per la Royal Navy. I els colons estaven decidits a la

ruptura, animats per pamflets i diaris que narraven els atropellaments dels

casaques vermelles als pobres i desarmats grangers a Concord i Lexington, o dels

brillants èxits dels patriotes en Bunker Hill, a part de victòries autèntiques com la

retirada dels anglesos de Boston al març de 1766,

Des que es va conèixer la Prohibitory Act, el gener de 1776, les tensions entre els

partidaris de la negociació i els de la independència va augmentar. Va vèncer els

38

radicals. El Congrés va ordenar les colònies que obrissin els seus ports a tots els

països del món excepte Anglaterra (6 d'abril), i que formessin governs

independents en cada colònia actuant com els Estats lliures (10 de maig); va

enviar un representant a París per sol·licitar ajuda de França (3 de març) i, des del

7 de juny fins al 2 de juliol. I va debatre sobre proclamar la independència. I, a la fi,

va comissionar a Thomas Jefferson, Benjamin Franklin, John Adams i dos

representants perquè preparessin l'esborrany d'una declaració dels motius que els

portaven a trencar els seus llaços amb la Gran Bretanya.

Formalment, la guerra es va declarar al juliol de 1776. La Corona va tenir el suport

de molts habitants de les colònies.

Factors de la derrota britànica

Nau anglesa del segle XVIII. Museu Naval de Madrid

39

El desenvolupament inicial va ser de domini anglès, però la DI va ser un motor per

a tothom. El curs va canviar quan després de la Batalla de Saratoga, primera gran

victòria nord-americana, França i posteriorment Espanya van entrar en guerra

recolzant els colons.

En els primers moments, tant a Gran Bretanya com a la resta dels països

europeus creien en la ràpida victòria de Jordi III. Es pot pensar que la victòria dels

nord-americans va ser sorprenent perquè la desproporció era notable entre les

forces de tots dos contendents en 1776. Cal analitzar factors fonamentals

- Els soldats britànics, amb casaques vermelles, eren professionals, i això

permetia als seus oficials exigir enormes esforços, mentre que Washington

tenia dificultats perquè els seus homes acceptessin la disciplina militar.

- La marina anglesa, Royal Navy, dominava els mars del món i podia

transportar als seus soldats i dificultar el tràfic comercial dels rebels, davant

d'uns quants vaixells amb els que els independentistes amb prou feines

podien fer aïllades accions;

- La majoria dels oficials anglesos tenien experiència militar, cosa que no

succeïa amb gairebé cap comandament rebel;

- La població de les illes britàniques era diverses vegades superior a la de les

colònies revoltades (i en què, a més, no hi havia unanimitat a l'hora

d'aixecar-se contra el rei);

- El potencial econòmic i la riquesa industrial d'Anglaterra la destacava per

sobre de la seva enemiga nord-americana.

Però hi havia també desavantatges britàniques des del principi del conflicte.

- Gran Bretanya havia de conduir la guerra des de l'altre costat de l'Atlàntic,

amb problemes de comunicacions i logística; alimentar era un problema, i el

viatge durava d’un a dos mesos.

- l'elevat cost de la guerra per als britànics, encara no refet de les despeses

dels de la Guerra dels Set Anys.

- L'exèrcit regular britànic era poderós, però que només domina les terres

que ocupen els seus guarnicions; incapaç de destruir la capacitat militar

d'un escamot. Havia de fer una guerra diferent a la de qualsevol país al

40

segle XVIII. L'extensió del territori d'operacions (tota Amèrica atlàntica) era

una dificultat afegida. No comptaven amb homes suficients per ocupar tants

objectius crucials i mantenir obertes les línies de comunicació.

Menystingueren els inexperts, mal armats i desorganitzats milicians.

- L'enorme extensió del territori feia que les maniobres i operacions

convencionals fossin difícils i enutjoses. Els estrategs anglesos no van

arribar a captar el problema i es van limitar, al llarg de la contesa, a

controlar els principals ports de la costa atlàntica nord-americana,

desaprofitant en diverses ocasions la oportunitat d'aniquilar l'exigu, però viu,

exèrcit continental dels rebels. I els patriotes estaven organitzats per un

líder carismàtic en partides mòbils, coneixedores del paisatge i dels

vilatans, que compten amb l'ajuda dels pobles, sigui aquesta voluntària o

obtinguda per la coacció, l'amenaça o la violència.

- El caràcter local d’Amèrica del Nord inhibia qualsevol acció britànica. No hi

havia cap centre neuràlgic que amb la captura es pogués aixafar la

rebel·lió. Els generals britànics van decidir que el seu objectiu havia de ser

enfrontar-se a l'exèrcit de Washington en una batalla, però no sabien com

fer-ho, perquè l'enemic es movia molt més ràpid del que ells eren capaços.

- El comandant en cap de l'Exèrcit continental, Washington, va resumir així la

situació: "... la possessió de les ciutats, mentre nosaltres tenim un exèrcit

en el camp, no els serveix de gaire. És al nostre exèrcit, no a ciutats

indefenses a els que han de dominar ... "

- Una forta inclinació cap a una ideologia política motivava als nord-

americans, i això no s'havia donat altres adversaris devles disciplinades,

però immotivades, tropes angleses. Batallaven per diners o per vocació; no

per defensar una causa. Aquest ardor, i els èxits dels primers moments, va

fer exagerar els colons revoltats seva pròpia autovaloració; portar massa

lluny aquesta fe en les seves pròpies possibilitats i van creure que, amb

pocs esforços, podrien derrotar als anglesos.

El que es va pensar que s'havia de reduir a una curta operació de policia en què

un cop de força dels anglesos i un escarment als bostonians acabaria amb els

absurds desitjos dels colons, va durar set anys i va significar , a la llarga, la pitjor

derrota de la història de l'Imperi britànic.

41

Una de les tasques de Washington la de tractar de disciplinar els seus homes, en

la perseverança, la disciplina i el sacrifici per guanyar la guerra, perquè els rebels

no acceptaven la idea d'exèrcit regular. Preferien fer la guerra pel seu compte, a

les milícies, a les quals acudien quan volien, escollint els seus caps (líders locals),

i tornar a casa i treball quan volien.

Un enfrontament militar prometia tots els avantatges per a Gran Bretanya, una de

les potències més poderoses de la terra. L'armada britànica era la major del món.

L'exèrcit era una força professional ben entrenada.

Per enfrontar-se a aquest poder militar, els rebels havien de començar del no-res.

L'Exèrcit Continental que van crear tenia menys de cinc mil efectius permanents,

complementats per unitats de les milícies estatals de diferents mides. En la

majoria dels casos, uns oficials inexperts, no professionals, servien com caps

militars. Washington, el comandant en cap, per exemple, només havia estat

coronel de regiment a la frontera virginiana i tenia poca experiència en el combat.

No sabia res de moure grans masses de soldats i mai havia dirigit un setge a una

posició fortificada. Molts dels seus oficials havien sortit de les capes mitjanes de la

societat: hi havia posadors convertits en capitans i sabaters en coronels, com va

exclamar, sorprès, un oficial francès. És més, «succeeix amb freqüència que els

colons pregunten als oficials francesos quin ofici tenen a França». No és estrany,

doncs, que la majoria dels oficials britànics pensés que l'exèrcit insurgent no era

«més que una banda menyspreable de rodamóns, desertors i lladres» incapaços

de rivalitzar amb els casaques vermelles de La seva Majestat.

George Washington va comprendre des del principi que la guerra havia de ser

defensiva. « hem d'evitar una acció general -va dir davant el Congrés el setembre

de 1776- no arriscar res, llevat que ens vegem obligats per una necessitat a la

qual no hauríem veure'ns arrossegats.» Encara que mai no va actuar com a cap

guerriller i es concentrar tot el temps en crear un exèrcit professional amb el qual

pretenia batre als britànics en una batalla oberta, en realitat, les seves tropes

passaven bona part del temps lliurant escaramusses amb l'enemic, assetjant i

privant de menjar i avituallament sempre que era possible (guerra de guerrilles).

En aquestes circumstàncies, la dependència dels nord-americans d'unes forces de

la milícia no professionals i la debilitat del seu exèrcit organitzat els convertien,

42

com va dir un oficial suís, en més perillosos que «si tinguessin un exèrcit regular».

Els britànics no van comprendre mai a què s'enfrontaven; és a dir, a una veritable

revolució que comptava amb un suport generalitzat de la població. Per això,

contínuament van subestimar la resistència dels rebels i sobreestimaren la força

dels colons lleials a la Corona. Al final, la independència va acabar significant més

per als nord-americans que la reconquesta o conservació de les 13 Colònies per

als anglesos.

Tot això, i la falta d'un autèntic poder central per la complexa situació política del

Congrés continental (que proposava, suggeria, aconsellava, però no dictava

ordres perquè cadascuna de les antigues colònies actuaven com a Estats

independents), feia molt difícil a George Washington conduir les operacions

militars.

Tenia pocs soldats: mai no n’hi va haver més de 25.000, i la major part de les

ocasions eren menys de 10.000. Per obviar aquest problema, molts patriotes

demanaven al general Washington que fes una guerra de guerrilles, coordinant les

milícies. Però ell sempre es va negar.

Washington va considerar l'exèrcit continental com un símbol de la causa

americana, i no tan sols un conjunt de combatents. Mentre sobrevisqués aquest

exèrcit, seguiria viva la causa. I tindrien credibilitat davant el món, del qual

depenien els préstecs, que no entendria de la mateixa manera les raons nord-

americanes si fossin simplement defensades per partides irregulars, fàcilment

confusibles per les monarquies europees amb simples manifestacions de

bandolerisme, fenomen aquest endèmic en moltes latituds durant els segles

moderns. I menyspreat per totes les autoritats.

43

La Declaració d’Independència

Elaboració i aprovació de la Declaració d'Independència dels Estats Units

(1776)

Cap a la independència

Declaració d’Independència Document adoptat el 4 de juliol de 1776 pel qual els

delegats de tretze colònies angleses d’Amèrica proclamaren llur voluntat de

constituir-se en els Estats Units d’Amèrica.

La Declaració d’Independència sorgí enmig de la Guerra de la Independència. Va

ser una eina que va ajudar els colons a reunir forces per continuar endavant amb

el projecte de fer un país nou. La Declaració d’independència anava més enllà de

la situació bèl·lica, perquè va esmentar valors que serien els fonaments del

pensament del nou país. A la vegada, en la seva exposició aportava els motius de

la necessitat d’independitzar-se, de manera que justificava els actes que havien de

fer fins arribar al final.

- El 15 de maig de 1776, la Convenció de Virgínia va aprovar una moció "per

proposar a aquest respectable estament a declarar a l'Colònies Unides, estats

lliures i independents" .

- 7 de juny: Richard Henry Lee (Virgínia), amb John Adams, va presentar una

resolució de la independència al Congrés, secundada per John Adams:

"Resulta, que aquestes Colònies Unides són, i de dret han de ser, Estats lliures

i independents, que són absolts de tota lleialtat a la Corona britànica i que tots

les connexions polítiques entre ells i l'Estat de la Gran Bretanya és i ha de ser

totalment dissolta".

44

- L'11 de juny de 1776, mentre que el suport a la independència es consolidava

en les colònies, el Congrés va nomenar un "Comitè dels Cinc", per redactar

una declaració format per:

- John Adams (Massachusetts)

- Benjamin Franklin (Pennsylvania)

- Thomas Jefferson (Virginia)

- Robert Livingston (Nueva York)

- Roger Sherman (Connecticut)

La comissió va encarregar a Jefferson escriure l'esborrany. Van decidir que

Jefferson escriuria el primer esborrany. Va comptar amb només 17 dies per a

la seva redacció.

La Declaració d'Independència John Trumbull.

Recull el moment de la presentació del treball en la qual els comissionats

presenten els treballs preparatoris del Comitè dels cinc al Congrés dels Estats

Units

45

- El 28 de juny de 1776 es va presentar al Congrés, amb el títol: "A Declaration by

the Representatives of the United States of America, in General Congress

assembled. ("Una declaració dels representants dels Estats Units d'Amèrica reunit

en Congrés general ").

- El 2 juliol 1776 el Congrés va resoldre que: «aquestes Colònies Unides són, i per

dret han de ser, estats lliures i sobirans». El Congrés votà a favor de la

independència: les colònies havien trencat oficialment els vincles polítics amb

Gran Bretanya.

- El 4 de juliol de 1776, es van reunir 56 congressistes per aprovar la Declaració

d'Independència dels Estats Units, a Filadèlfia.

El Congrés (després de fer algunes modificacions) la va aprovar i es va enviar a la

impremta per publicar-la. Es va imprimir paper moneda i es van iniciar relacions

diplomàtiques amb potències estrangeres. Al congrés hi havia quatre de les

principals figures de la independència:

- George Washington

- Thomas Jefferson

- Benjamin Franklin

- John Adams.

Es feren còpies que van ser distribuir-se a les assemblees estatals, convencions,

comitès de seguretat i oficials al comandament de les tropes continentals.

Les Tretze Colònies angleses a Amèrica del Nord, llavors en guerra contra la Gran

Bretanya, van declarar la seva independència en aquest acord, i van explicar les

seves raons per a aquesta acció. Amb aquesta declaració va néixer una nova

nació: els Estats Units d'Amèrica. Constitueix el triomf dels colons americans i del

principi de l'autogovern (self-government). La més famosa i coneguda de les

còpies d'aquesta declaració, és la versió manuscrita, elaborada després del dia 19

de juliol 1776 i signada pels congressistes el 2 d'agost. Aquest document original

es guarda exposat al públic en els Arxius nacionals dels Estats Units a

Washington, DC, capital dels Estats Units. El 4 de juliol se celebra a Estats Units

com el Dia de la Independència (Independence Day).

46

La unitat es va estendre llavors per les Tretze Colònies per lluitar contra els

britànics.

en l'estiu de 1776, quan se signa DI, han canviat notablement les circumstàncies i

s'ha accelerat el ritme de la història en el nord d'Amèrica en uns mesos.

Aquests fets van convèncer al govern britànic que no s'enfrontava simplement a

una turba de Nova Anglaterra i va escombrar gairebé qualsevol objecció que els

membres del gabinet tinguessin contra la conquesta de les colònies. La van

confirmar que Anglaterra estava embolicada en una guerra, i no en una simple

revolta, va dictar una política militar, consistent en maniobres i batalles entre

exèrcits organitzats.

Aquest canvi d'estratègia va forçar als britànics a evacuar la ciutat de Boston al

març de 1776, i transferir els seus principals forces a Nova York, la població es

presumia era més favorable a la causa de la Corona i que comptava amb un port

superior i una posició central. En conseqüència, en l'estiu de 1776, van arribar al

port de Nova York més de trenta mil homes, amb la intenció d'aïllar Nova

Anglaterra dels altres rebels i derrotar-los en una batalla decisiva. Anava a passar

els dos anys següents tractant de dur a terme aquest pla.

Tropes alemanyes que serviren amb els britànics, anomenats «Hessians» (C. Ziegler, tras

Conrad Gessner, 1799).

Una de les causes dels resultats negatius dels colons eren els seus mosquets, ja

antiquats i que només podien disparar a pocs metres per obtenir precisió. Això va

fer que es creés un nou tipus d'arma més eficaç, que va ser el fusell model

47

Pennsylvania, de gran precisió des de més de 80 metres. Els colons en aquests

primers combats van lluitar en forma de guerrilles.

La batalla de Saratoga

Les coses van començar a canviar a l'octubre de 1777 quan un exèrcit britànic es

va rendir a Saratoga, al nord de l'estat de Nova York. Aquest va ser el cop de

gràcia i propagandístic que necessitaven els colons per a la seva independència.

Des Canadà van arribar indis (dirigits per Joseph Brant), a favor dels britànics

perquè els colons els estaven expropiant les seves terres cada vegada més. Van

ser interceptats.

L'ajuda estrangera i el final de la guerra

Durant la guerra, França va ajudar als revolucionaris nord-americans amb tropes

comandades per Marquès de la Fayette, mentre que Espanya ho va fer des del

principi gràcies a Bernardo de Gálvez i de forma oberta mitjançant armes,

subministraments i obrint un front en el flanc sud.

Encoratjats per la victòria de Saratoga, França i Espanya veien l'oportunitat com

una ocasió d'or per aconseguir la revenja del desastrós Tractat de París de 1763,

amb el que va concloure la Guerra dels Set Anys. Així França després d'uns

mesos de certa vacil·lació, va entrar obertament en la guerra signant una aliança

al febrer de 1778 amb els colons. Malgrat les seves escasses provisions i limitat

ensinistrament, les tropes colonials van lluitar bé en general, però podrien haver

perdut la guerra si no haguessin rebut ajuda de l'erari francès i de la poderosa

marina francesa. Espanya, encara que de seguida va ajudar als rebels amb

diners, armes i municions, es va mostrar més reticent a la intervenció directa. Els

ports de Toulon i Brest, a França, que estaven bloquejats pels britànics, van ser

desbloquejats per la falta d'efectius dels britànics. Amb els ports atlàntics oberts,

els francesos van poder portar tropes a Amèrica al comandament de la Fayette,

sent de gran ajuda als colons en la seva guerra. Més tard Holanda també s'unirà a

la coalició formada per Espanya i França, amb ambicions de guanyar posicions pel

domini dels mars.

48

batalla de Yorktown. britànics es va rendir, i poc després el seu govern va

proposar la pau.

Va acabar el 30 de novembre de 1782, amb un acord pel qual Londres reconeixia

la separació dels que havien estat els seus súbdits en les tretze colònies. El

cansament dels participants i l'evidència que la distribució de forces, amb el

predomini anglès en el mar, feia impossible un desenllaç militar, va conduir al

cessament de les hostilitats.

La guerra en realitat conclou el 1783, a Versalles, amb el Reconeixement de la

Independència dels Estats Units d'Amèrica per la Gran Bretanya la signatura del

Tractat de Versalles es va fer el 3 de setembre de 1783 pel qual es reconeixia la

nova nació nord-americana.

Vaixell Victòria . John Constable 1806. Victoria and Albert Museum

49

La Constitució dels Estats Units

Al·legoria del progrés nord americà. Segle XIX

Hi ha moltes contradiccions entre els signants de la Declaració de Independència

o dels signataris de la Constitució de cada un dels estats: persistència de

l'esclavitud, exclusió del vot a la dona, etc., però els primers passos de la

democràcia es van donar a les antigues tretze colònies angleses a Amèrica del

Nord.

Des de la que pot ser considerada primera Constitució americana -els Articles de

la Confederació de març de 1781- cadascun dels Estats (ex-colònies) era sobirà i

independent, tenia la seva pròpia Constitució i les seves assemblees eren la

representació de la sobirania "de cada Estat ". Aquests Parlaments resultaven

d'eleccions en què es va ampliar d'una manera notable el dret electoral de grans

capes socials, incloent-hi els camperols i els obrers, bastants dels quals van

aconseguir en aquests anys de la Revolució el dret al vot.

El Congrés continental era una imitació de govern central, i en la pràctica no

disposava de tot el poder. Des de 1783 hi hagué gravíssims problemes de tota

mena (com l'enorme dependència econòmica que els recentment independents

50

Estats Units tenien amb l'ex-metròpoli) a causa de la descoordinació entre cada un

dels estats. Es van produir conflictes pel control dels territoris de l'Oest, o per

guerres aranzelàries. A més, hi havia un clima de tensió social per la recessió

econòmica post bèl·lica que es va plasmar en motins en diversos Estats i que va

alarmar molts polítics.

Aquesta crítica situació va fer que comencessin a aixecar-se veus a favor de la

formulació d'una nova Constitució. I així es va arribar a la convocatòria d'una

Convenció Constitucional que hauria de reunir a Filadèlfia al maig de 1787 per

revisar els Articles de la Confederació de 1781. Els 55 delegats redactar i

promulgar (el 17 de setembre de 1787) la que, a partir de 1789, havia de ser la

Constitució dels Estats Units d'Amèrica.

Es van trobar a Filadèlfia representants cada un dels estats per nomenar un

govern central més fort que coordinés, de veritat, la nova República. Va ser

resultat d'un procés pel qual "la majoria decidia alterar o instituir un nou govern en

la forma que oferia les millors garanties de promoure la seguretat i la felicitat ..."

segons proposava la Declaració d’Independència.

Un altre requisit (que manifesta de quina manera havia calat la ideologia

democràtica entre els americans) va ser que calgué que la Constitució fos

ratificada pels estats per entrar en vigor. Dos d'ells, Carolina del Nord i Rhode

Island, van rebutjar en un primer moment adherir-se a la nova nació, encara que

en els tres anys següents van acceptar democràticament ingressar a la República

dels Estats Units (Carolina del Nord ho va fer a finals de 1789 i Rhode Island maig

de 1790).

La Constitució consagrava la separació de poders.

- El poder executiu era encomanat a un president, elegit per períodes de quatre

anys per un col·legi electoral en què cada Estat tenia un nombre de membres

proporcional als seus habitants. El president tenia un gran poder, era cap

suprem dels exèrcits, marina i milícies dels Estats Units, podia vetar alguna de

les lleis del Congrés i nomenava funcionaris federals.

51

- El poder judicial residirà en un Tribunal Suprem, amb membres nomenats pel

president i ratificats pel Senat, vitalicis i inamovibles.

- Del poder legislatiu es responsabilitzarà un Congrés bicameral.

- El Senat es componia de dos senadors per cada Estat, fos quin fos el seu

nombre d'habitants, mentre que a la Cambra de Representants havia un

nombre de membres proporcional al de la població de cada un dels Estats.

- El Congrés tenia, també, molt poder que anava des del d'imposar tributs

fins a declarar la guerra, encunyar monedes, regalar el comerç, allistar

tropes, aprovar el pressupost que proposa el president, i un llarg etcètera.

El poble dels Estats Units havia portat a la realitat el que alguns teòrics anglesos,

francesos o colons nord-americans havien somiat i escrit.

52

Fonaments filosòfics de la Declaració d'Independència dels Estats Units

La Declaració d'Independència fou redactada per Jefferson, amb clares influències

de Locke i de Rousseau i en la línia de la filosofia del dret natural. Els pares

fundadors dels Estats Units van plasmar en la Declaració d'Independència els

principis bàsics concebuts un segle abans per Locke i desenvolupats dècades

més tard pels il·lustrats francesos. Aquests drets fonamentals a la vida, la llibertat i

la recerca de la felicitat amb els quals neix l'home han de ser protegits pel Govern,

que no té altra raó de ser que la de procurar que no es vulnerin aquests drets

inalienables. Aquesta tradició política ocupa un lloc prominent en la tradició política

anglosaxona.

La independència va presentar als nord-americans una oportunitat única

d'experimentar amb el Govern. Des del moment en què, com diu la Declaració

d'Independència, "el poble té el dret i fins i tot el deure d'alterar o abolir-la i instituir

un nou govern que es fon en aquests principis ja organitzar els seus poders en la

forma que al seu judici oferirà les majors probabilitats d'aconseguir la seva

seguretat i felicitat ", s'està possibilitant la participació del governat en el govern.

La declaració va representar una defensa pública de la Guerra d'Independència,

inclosa una llarga llista de queixes contra el sobirà anglès Jordi III.

Es en la forma de portar aquest principi a la pràctica on els nord-americans són

capaços d'allunyar-se de les utopies que, des dels autors clàssics grecs fins als

tractadistes del Renaixement o el Barroc europeu, havien plantejat com una

simple hipòtesi intel·lectual.

John Adams va escriure: "Els més grans legisladors de l'antiguitat voldrien

ardentment viure en un moment en què tres milions de persones es trobaven amb

el poder total i una bona oportunitat de formar i establir el Govern més prudent i

feliç que pot organitzar la intel·ligència humana".

53

Bases doctrinals dels rebels

El món occidental es va caracteritzar durant la segona meitat del segle XVIII pel

creixement econòmic i la Il·lustració. Les idees polítiques i econòmiques

canviaven, i es replantejaren les relacions entre les potències europees i les seves

colònies (establertes sota criteris mercantilistes). La declaració d'independència és

reflecteix la filosofia de la Il·lustració, i inclou el concepte de la Llei Natural, i el dret

de Lliure Determinació. Per a la seva redacció, es van inspirar en el pensament de

Locke, Rousseau i Montesquieu, dels que es va treure la base ideològica portant a

la pràctica uns models teòrics que, per molt que haguessin estat llegits i acceptats

intel·lectualment a Europa, van trigar molts anys a baixar al terreny de la realitat

jurídica en la majoria dels països del Vell Món.

La Il·lustració va ser un moviment intel·lectual europeu, originat a la Gran

Bretanya, entre la segona revolució anglesa del 1688 i la revolució francesa del

1789. Es va caracteritzar pel racionalisme de la classe burgesa en la lluita per la

producció capitalista i pel poder polític, i la conformació de la seva ideologia com a

dominant. Advocava per la Raó com a sistema ètic, i els seus partidaris feien

servir el racionalisme com a via per a demostrar l'existència d'un ésser suprem. Va

ser la continuació crítica i superadora del barroc (de Descartes a Galileu o

Newton). S’estengué a França, on la seva forma va ser l'Enciclopedisme, pròpia

dels creadors de l’Enciclopèdia (Diderot i D'Alembert publicaren a França la

Encyclopédie, que pretenia recollir el pensament il·lustrat). I després a tota

Europa, afavorit per la independència econòmica dels intel·lectuals i mitjançant

societats cientificoliteràries (clubs, acadèmies, cafès, societats econòmiques), la

premsa periòdica i la internacionalització de les edicions. Es va estendre durant

el segle XVIII, anomenat Segle de les llums.

L’impuls demogràfic i econòmic, i el pensament il·lustrat van obrir les portes a

revolucions burgeses, com la Guerra de la Independència dels Estats Units.

centrava el seu interès en la fe i la pietat.

54

Immanuel Kant (filòsof alemany, 1724 – 1804) creia en la Il·lustració com a mitjà

d’emancipació de l’ésser humà per tal que sortís de la “minoria d’edat” en la que

es trobava. El seu lema, Sapere Aude (atreveix-te a saber), resumia aquesta

idea.2

L’actitud global postulava una concepció de la vida amb centre en l’ésser humà,

alliberat de les limitacions de la tradició social, la política i la religió. El nou “home

il·lustrat”, guiat per les “llums” del saber i la “raó”, es veia capaç de dominar la

Natura, estudiar-la i comprendre-la a través de ciència experimental i l’anàlisi

racional, cosa que li portaria felicitat, la qual apareixia com l’ objectiu per cada

persona com a individu i com a ésser social.

Immanuel Kant, filòsof il·lustrat alemany

Volien educar la societat per il·luminar la humanitat amb les llums de la raó,

instrument per a adquirir que i no per a posseir (sapere aude, libido sciendi).

Aquesta era la millor manera d'assegurar la fi de l'Antic Règim (l'absolutisme i els

fanatismes es basen en la ignorància del poble dominat), i liderar el món cap al

progrés, traient-lo del de tradicions, superstició, irracionalitat i tirania. En la seva

redacció van col·laborar altres pensadors il·lustrat

com Montesquieu, Rousseau i Voltaire.3

L’home lluita per a assolir la felicitat general. I ho fa de manera tolerant a través

- del llibertinatge intel·lectual antimetafísic (freethinkers)

2 «¡Sapere aude! ¡Tinc el valor de servir-te del teu propi enteniment! Heus aquí el lema de la Il·lustració [...]

Per a aquesta Il·lustració només es requereix una cosa, llibertat; i la més innocent entre totes les que porten aquest nom, a saber: llibertat de fer ús públic de la seva raó íntegrament.» Kant, 1784.

3 «La ignorància afirma o nega rotundament; la Ciència dubta.» Voltaire

55

- de la moral anticonformista (curiosité i uneasiness),

- sense ambicions totalitzadores en el terreny de la teoria,

Tot això es concretà en els diferents àmbits:

- Religiós. La superstició, les formes de religiositat tradicionals i basades en

la revelació foren combatudes des de posicions deistes o atees.

- Polític. La teoria política, des del jusnaturalisme, creà el principi del sobirà

subordinat a la nació, de manera que el súbdit passà a ésser ciutadà; i això,

unit a la doctrina del contracte social, portà a plantejaments republicans i

anticolonialistes.

- Social. El pensament econòmic, sorgit del mercantilisme, dugué a la

fisiocràcia, el liberalisme i determinats presocialismes.

John Locke (1632-1704, filòsof anglès) va exercir una gran influència en el

pensament polític, social i religiós. Rebutja la idea d'una veritat absoluta a favor

del què és demostrable (l’evidència, basada en les matemàtiques), i, per tant,

el coneixement es basa en les observacions dels sentits. La idea, originada tant en

l'experiència externa (de sensació) o com en la interna (de reflexió), és el reflex

del món. Les idees i frases de la Declaració d'Independència estan extretes de les

seves obres.

John Locke, filòsof Anglès

1- Locke i la religió.

- Creu en un Déu creador basant-se en la nostra existència i la impossibilitat

del no-res de produir ser.

56

- La religió és un assumpte privat i individual, que afecta només a la relació de

l'home amb Déu, no les relacions humanes.

- No hi ha dependència de la disciplina de l’Església, i que no hi ha cap

base bíblica per a justificar un estat cristià.

- La llei natural és un decret diví que imposa l'harmonia global a través d'una

disposició mental (reverència, temor a déu, afecte filial natural, amor al pròxim),

concretada en accions prohibides (robar, matar i tota violació de la llibertat

aliena), que obliguen a favor de la convivència.

- Davant la persecució religiosa de la monarquia britànica, Locke comença la

seva lluita, basant-se en el principi de lliure credo religiós com a dret natural de

l'individu, que precedia i era independent a la instauració de tot govern. L'Estat

tenia com l’únic fi protegir els interessos civils dels ciutadans i no interferir en

les seves creences religioses. Els magistrats no tenen autoritat per interferir en

les decisions de les persones, que trien els seus camins a la salvació eterna.

- Les creences i pràctiques religioses tenen "un dret absolut i universal a la

tolerància ". La llibertat de culte no degenera en llibertinatge i rebel·lió; són

pitjors les conseqüències de la persecució religiosa.

- El poder polític ha de tolerar les sectes sempre que respectin aquestes

condicions; la missió temporal de l'Estat li exigeix protegeixi els drets de tots

els homes siguin quines siguin les seves creences, i perquè cada home pugui

portar la seva vida segons les creences que jutgi millors, i de les quals és de

dret l'únic jutge.

Locke combat l'autoritarisme dogmàtic que destrueix la llibertat de

consciència imposant concepcions del bé i l'anomia individualista. La llibertat

individual ha de ser tan gran, garantida per lleis, i compatible amb les condicions

polítiques que li permeten existir. A aquesta tolerància política i religiosa, Locke hi

formula quatre restriccions:

- Ningú no pot estar contra la societat i els bons costums indispensables al

manteniment de la societat civil

- ningú no es pot atribuir privilegis perjudicials per a la societat, per a ells o per a

la seva secta

- l’Església sotmesa a una autoritat diferent de la del magistrat (com el Papa)

57

- l’ateisme: l’absència de fe treu la necessitat de respectar les institucions del

país.

És molt significatiu que Jefferson inclogués Déu en la "Declaració

d'Independència", ja que va ajudar a establir les bases d'una religió civil a

Amèrica. El fet religiós dels Estats Units era únic perquè es van respectar totes les

creences religioses. La gent estava més preocupada per la conducta moral, i no

del dogma.

Creien en el deisme, creença religiosa de la Il·lustració q afirma l'existència d'un

déu personal, "de la naturalesa", creador de l'univers, però que no hi té influència,

cap transcendència. Per tant, creien en les doctrines cristianes que podrien

satisfer la prova de la raó, no a través de la fe o una revelació, miracles, l'autoritat

del clergat, o la divinitat de Jesús. Igual que Jefferson, "consideren l'ètica, no la fe,

com l'essència de la religió". No era una religió formal, sinó una etiqueta poc

específica per descriure punts de vista religiosos. S'aplicava als lliurepensadors

com Jefferson com una calúmnia i no com una descripció precisa. En canvi, el

teisme correspon a la religió reveladora, la creença en l'existència d'un déu

personal com a ésser suprem creador i provident: ha creat l'univers, i intervé en

els afers humans.

2- La política en el pensament de Locke

La filosofia política de Locke és una etapa fundadora del pensament liberal, que es

basa en la necessitat de respectar els drets que els homes posseeixen de forma

innata. Els governants no poden actuar com vulguin; el seu límit és el respecte als

drets individuals. El poder no és absolut, sinó que ha de respectar els drets

humans. Els éssers humans tenen drets naturals als que no poden renunciar: la

vida, la llibertat i la propietat.

Es pot descriure la seva filosofia política en tres parts: la llei natural, la propietat, i

el liberalisme.

1- La llei natural. És l’estat natural en que els homes es troben com a homes,

lliures i iguals, i no com a membres d'una societat. Estableix l’ordre racional pel

que han d’ésser configurats el comportament de l’individu i les relacions socials.

58

Cap home no pot ser sotmès a la voluntat d'un altre home, perquè en l'estat

salvatge, ningú no té autoritat legislativa. Hi ha regles de la natura que governen la

conducta humana i que poden ser descobertes amb l'ús de la raó.

L'estat salvatge implica regles. Si no hi ha cap llei instituïda, cal obeir la llei

natural, d'origen diví, i descoberta per la raó. La persona té la facultat que li

permet decidir portar (o no) a terme una obra. Això la fa lliure, i responsable dels

seus actes. Cadascú és obligat a fer el millor ús de la llibertat per la seva

conservació, però prohibeix els homes fer tot el que desitgen; tenen el deure de:

- conservar la seva pròpia vida, que és un do de Déu;

- respectar la vida dels altres, els seus béns i llibertat;

- quan la pròpia subsistència és assegurada, cal vigilar la del gènere humà

- esforçar-se a portar una vida tranquil·la i harmoniosa amb els altres;

la violència és prohibida, excepte per defensar-se;

- respectar la paraula donada i executar els contractes. 4

Hi ha manaments que estan per sobre de les lleis i que responen a la pròpia

natura humana, descoberta per l'exercici de la raó o per revelació. Obliguen a

conservar la pròpia vida i la dels altres, a no robar, a intentar actuar sense

violència i respectar els contractes signats o aparaulats.

La llibertat està en el respecte de les obligacions de les lleis de la Natura (tot allò

que existeix a l'Univers, i que no és artificial o imaginat, i fa referència als

fenòmens físics i a la vida); obeint-la l'home és portat a fer el que és conforme

amb la seva naturalesa i interessos. El naturalisme es refereix a les concepcions

filosòfiques que consideren la natura com el principi únic i de la realitat. El Dret

natural (Ciceró el definí com a Ius Naturale, " llei de la recta raó, conforme a la

naturalesa") és el conjunt de principis que regeixen la vida humana. Defensa de la

dignitat i els drets de la persona enfront de legislacions i ordenaments socials que

els menystenen. És el reflex de la moral de cada societat.

La doctrina jusnaturalista defensa la superioritat del dret natural sobre el dret

positivista (conjunt de normes legalment vigents). Es fonamenta en déu, entès

4 Tractat del govern civil, §14

59

com a ésser superior, no humà, substància comuna de tots els sers i coses (Déu

és previ, i posterior més enllà de qualsevol forma, nom, dogma i paraula.

2- La propietat és el dret exclusiu d'una persona sobre un bé; és necessària per

subsistir, però a més, cada home és l'únic propietari de la seva persona, vida,

llibertat i béns.

La persona té tres drets fonamentals per garantir la possibilitat de realitzar els

seus deures.

- a la vida i a fundar una família;

- a la llibertat ;

- a gaudir dels seus béns i a l'intercanvi. Per tant, la propietat privada és

necessària per a la conservació de la vida i l'exercici de la seva dignitat

humana. Hi ha un dret a posseir tot el que és necessari per la subsistència.

3- El liberalisme

El poder polític és en el consens, no sobre la possessió de riquesa. Suposar que el rei és

un "primer patriarca" seria admetre que els homes no van néixer lliures i que en virtut de

la seva subordinació natural, absoluta i arbitrària, tampoc podran ser-ho mai.

Per Locke no hi ha submissió de naixement a la monarquia perquè l'home és lliure

per naturalesa i no hi ha res que el converteixi en un súbdit d'un poder terrenal,

excepte el seu propi consentiment. Els homes cedeixen part de les seves llibertats

al govern perquè creuen que és l'idoni per a “la mútua defensa de les seves vides,

llibertats i pertinences, de tot allò al que dono el nom general de propietat”.

El poder polític En la societat política, cada membre ha estat desposseït del seu

poder natural, i l'ha posat en mans de la societat.

- no pot instituir l'ordre social per lleis, sinó que és al servei de la societat per

corregir els elements que tendirien a perjudicar-lo.

- té origen en el consentiment d'aquells sobre els quals s'exercita l'autoritat;

- té finalitat en la garantia del respecte dels drets naturals de tot home, que ha

d'arbitrar els conflictes i exercir un dret de castigar.

60

Locke proposa una jerarquització dels poders, en la que el poder executiu és

inferior al legislatiu i federatiu (perquè només executa les decisions del poder

legislatiu).

Critica l’absolutisme i defensa el dret de rebel·lió davant la tirania: i el poder

s’exercia malament, els súbdits tenien el dret (i obligació) de rebel·lar-s’hi.

El magistrat té la càrrega del poder temporal, x mantenir un ordre públic

assegurant el ben públic i la pau civil.

El pensament de Locke es va convertir en el fonament del liberalisme polític.

3- Locke i la formació de la societat civil

L'apropiació privada dels béns de la Terra té legitimitat quan és en benefici de tots,

ja que la Terra és comuna, i tot home hi té dret. Hi ha un límit a la propietat

individual: tot home ha de preservar el gènere humà, hi ha un deure de caritat de

cedir els béns inútils a la seva subsistència per ajudar a individus desproveïts. El

sistema liberal pot augmentar els recursos de tots els homes, i omplir aquest

deure de caritat: aquest sistema augmenta els recursos disponibles, i distribueix

les riqueses; els menys afavorits es troben en millor situació que si aquesta

societat no hagués existit.

Jean-Jacques Rousseau (1712 – 1778)

En la natura l'home és “lliure i bo" però la societat el corromp i esclavitza. En la

societat primitiva el salvatge (el bon salvatge) és feliç i lliure, però amb la

civilització sorgeix la propietat privada i llavors apareixen les desigualtats i la

pèrdua de llibertat.

61

Rousseau

La cultura és una capa de convencions i arbitrarietats que se superposa a l'home

originari, i que falseja les condicions superiors que l'ésser humà posseeix, perquè

la persona posseeix bondat natural que cal desenvolupar amb l'educació.

L'artificialitat de les regles formen la societat i el llenguatge dels diferents pobles,

que neguen als individus la possibilitat d'una realització plena com a tals i

perverteixen el seu ésser natural. “L'home neix lliure, però en tots costats està

encadenat.”5

En la seva obra "El contracte social", diu que la sobirania resideix en el poble i

d'ella emanen tots els drets individuals, i els homes han de signar un contracte

que estableixi les seves obligacions. "Si es busca en què consisteix el bé més

preuat de tots, que ha de ser objecte de tota legislació, es trobarà que tot es

redueix a dues qüestions principals: la llibertat i la igualtat, sense la qual la llibertat

no pot existir. Renunciar a la llibertat és renunciar a ser home, als drets i als

deures de la humanitat. "6

“En l'instant en què el govern usurpa la sobirania, el pacte social queda trencat, i

tots els ciutadans són forçats, però no obligats, a obeir. (...) La sobirania (...)

consisteix en la voluntat general (...). Els diputats del poble no són, doncs, ni

poden ser els seus representants, no són més que els seus mandataris; no poden

concloure res definitivament. "7

5 Jean-Jacques Rousseau. El contracte social. 1762.

6 Jean-Jacques Rousseau. El contracte social. 1762.

7 Jean-Jacques Rousseau. El contracte social. 1762.

62

Primera pàgina de la publicació original en francès de “El contracte social”.

Montesquieu (1689—1755)

Establí diversos principis de sociologia política fonamentals. Féu distinció entre

tres formes de govern: la monàrquica, basada en l’honor; la republicana, basada

en la virtut; i la despòtica, basada en la por i la força. Assajà l’elaboració de la

noció de virtut política i aprofundí l’estudi dels problemes de la llibertat política,

insistint en la necessitat d’un control i delimitació dels poders d’un estat per

garantir-los contra el poder mateix. Elaborà la doctrina d’independència i separació

dels tres poders fonamentals de l’estat (el legislatiu, l’executiu i el judicial), que ha

estat introduïda en la praxi institucional de les nacions civilitzades.

Montesquieu

63

2.1- Pares i fundadors dels EEUU

1- George Washington (president 30 d’abril 1789 - 3 de març 1797)

Bridges Creek, Virgínia, 22 de febrer de 1732—Mount Vernon, Virgínia 14 de

desembre de 1799. Militar i polític nord-americà. Primer president dels EUA.

Ric propietari rural, dirigí les milícies virginianes en la guerra dels Set Ants (1756-

63). Delegat de Virgínia als congressos de Filadèlfia, fou partidari de la

independència de les colònies, i nomenat comandant en cap de l’exèrcit

independentista (1775), que hagué d’organitzar, amb grans dificultats, vencent la

mentalitat localista dels voluntaris i els recels de les diferents colònies entre elles.

Després de sis anys de guerra, amb alternatives variables, aconseguí la

capitulació de les tropes britàniques a Yorktown (1781), fet que decidí la

independència.

Delegat de Virgínia a la convenció de Filadèlfia (1787), intervingué decisivament

en l’aprovació de la constitució i fou elegit primer president de la Unió. Es dedicà a

posar les bases de l’estructura política del nou estat (creà moltes de les tradicions

constitucionals) i a assegurar-ne la independència econòmica i financera (tarifes

duaneres, banca nacional, emissió de monedes). Féu un paper de moderador

entre els federalistes de Hamilton i els republicans de Jefferson. Fou reelegit l’any

1792, però perdé popularitat en acceptar un acord amb la Gran Bretanya (1795).

En acabar el seu segon mandat es retirà als seus dominis de Mount Vernon.

Davant el perill d’una guerra amb el Directori francès, fou nomenat general en cap

de l’exèrcit nord-americà (1798)

64

2- John Adams (4 de març 1797- 3 de març 1801)

Braintree, ara Quincy, Massachusetts, 30 d’octubre de 1735—Braintree, ara

Quincy, Massachusetts, 4 de juliol de 1826. Segon president dels EUA.

Advocat, fou diputat per Massachusetts, redactà elBill of Rights d’aquest estat i

dirigí la protesta contra la Stamp Act del 1765. S'uní als radicals i el 1774 fou elegit

delegat al primer congrés continental de Filadèlfia. Formà part del comitè

encarregat de redactar la declaració d’independència i s’esforçà a guanyar els

països europeus per a la causa americana. Dugué a terme missions diplomàtiques

a França (1778, 1780) i intervingué en les negociacions del tractat de pau amb la

Gran Bretanya (1783). Fou el primer ambaixador nord-americà a la Gran Bretanya

(1785). Fou vicepresident (1789-93 i 1793-96) i president (1797-1801). La seva

actitud aristocratitzant, manifestada en la promulgació de la Alien Act (contra els

estrangers) i de la Sedition Act , qualificades d’anticonstitucionals pels

demòcrates, i per les mesures que hagué de prendre per tal d’imposar-les

(repressió d’insurreccions, moderació de la llibertat de premsa, etc) el feren

impopular, i el 1800 fou elegit el demòcrata Jefferson, i ell es retirà a les seves

terres de Massachusetts. Publicà, entre altres obres, Defence of the Constitution

of the United States (1787).

65

3- Thomas Jefferson (4 de marzo de 1801- 3 de marzo de 1809)

Shadiwell, Virgínia, 13 d’abril de 1743—Monticello, Virgínia, 4 de juliol de 1826

Polític nord-americà, tercer president dels EUA.

Fill d'un propietari rural, estudià advocacia (1767) i redactà la Declaració

d'Independència (4 de juliol de 1776). Aviat fou el cap indiscutible del partit

republicà. Per diferències sorgides amb els federalistes partidaris del centralisme,

el 1793 dimití el càrrec de secretari d'estat per als afers estrangers (ho era des del

1790). Vicepresident (1796), el 1801 succeí Adams com a president. Fundà la

Universitat de Virgínia i l'escola militar de West Point. A més de

polític, Jefferson fou un dels arquitectes més actius del seu temps, introductor de

l'estil Jove República, que, en coincidència amb el neoclàssic europeu, renovà el

vell estil colonial anglès. Fou reelegit l'any 1805.

Els seus pares eren terratinents educats. El van criar a l'Església Episcopal, i ell

va participar en l'administració de la parròquia, pels seus llaços socials i familiars.

Això, però, no reflecteix les seves creences: va desenvolupar les seves pròpies

creences des de jove, i va rebutjar la doctrina cristiana, com a religió “revelada”, i

els miracles, com a violació de les lleis de la natura que no va acceptar.

A través les seves i escrits de Thomas Jefferson, podem construir un esbós de les

seves creences, molt debatudes. Recolzava els ensenyaments morals de Jesús,

però creia en un creador similar al Déu del deisme en la que el Déu es basa en la

raó, i no en la religió tradicional (a la "Declaració d'Independència" parla del "Déu

de la natura”). Jefferson basa la seva creença en Déu en la raó, creia en ella i això

el va fer descobrir el motiu que havia de creure en un creador. Déu era la font dels

valors morals: el més important era com la gent vivia les seves vides, i era aquí on

es reflectia la religió; creia més en fets que no en paraules, que reflecteixen les

idees. I creia que els fets havien de tenir la base de "ser just i bo".

No va intentar analitzar la naturalesa de Déu (deia que d’això no en sabem res),

sinó que només esmentar les qualitats que suggeria, des de la raó: era perfecte i

bo. creia la majoria dels aspectes del creador no podien ser coneguts.

66

No creia en la seva divinitat de Jesús (el seu coneixement de la ciència va el va fer

rebutjar els miracles), sinó que havia estat un “home mestre”. Creia en els

ensenyaments morals de Jesús, però que les sectes del cristianisme havien

corromput el seu missatge. En una carta a John Adams escriu: "el codi de la moral

de Jesús és més sublim i benvolent que mai s'hagi ofert a l'home”. Va fer una

col·lecció d'ensenyaments morals de Jesús en la Bíblia, i la utilitzar com a guia

ètica per a la seva vida.

Les creences de Jefferson encaixen amb el deisme, tot i que ell no hi va posar mai

una etiqueta, i no es volia subordinar a sectes ni religions, ni va sotmetre les seves

opinions al credo de qualsevol agrupació de persones, ja fos de religió o de

qualsevol altra cosa.

Jefferson va ajudar a crear una societat en la qual les diferents religions poden

coexistir pacíficament per l'èmfasi en la moralitat sobre la creença específica. En

quant a les manifestacions de la religió, creia que la religió era un assumpte privat.

La gent no necessita proclamar les seves creences: no explicava la seva religió, ni

valorava la dels altres; i no es considerava un convers, ni intentava fer canviar el

credo dels altres. Segons això, no li calien sacerdots. Trobem en una de les seves

cartes: "Mai no he penso que la religió és un assumpte entre el nostre Déu i la

nostra consciència; nosaltres en som els responsables, no als sacerdots."

67

Benjamin Franklin

Boston, 17 de gener de 1706 — Filadèlfia, 17 d’abril de 1790

Físic i polític nord-americà.

L’any 1726 s’establí a Filadèlfia i fundà una impremta, un diari i el Poor Richard’s

Almanack (1732-57). El 1736 fou elegit secretari de l’assemblea de Pennsilvània.

Investigà els fenòmens elèctrics, descobrí el poder de les puntes metàl·liques,

enuncià el principi de la conservació de l’electricitat i el 1752 descobrí la natura

elèctrica dels llampecs i inventà el parallamps. Estudià alguns dels problemes

relacionats amb el creixement demogràfic, la contaminació de l’aire i la higiene,

investigà el corrent del Golf i inventà les ulleres bifocals i l’estufa que duu el seu

nom. El 1753 fou nomenat director general de correus i en reorganitzà el servei, i

el 1757 fou enviat a Londres per defensar els interessos de les colònies

revoltades. En tornar a Filadèlfia (1775) fou nomenat diputat per Pennsilvània en

el segon congrés continental. El 1776 redactà, amb Jefferson i John Adams, la

declaració d’independència dels EUA. Negocià el tractat d’amistat amb França

(1778) i amb Espanya (1779). El 13 de setembre de 1783 signà la pau de

Versalles, en la qual la Gran Bretanya reconeixia la independència nord-

americana. El 1785, de nou als EUA, presidí el consell executiu de Filadèlfia, i

participà en la convenció de Filadèlfia (1787). Escriví nombrosos assaigs i una

autobiografia, Memoirs of the Life and Writtings of Benjamin Franklin (1817-19).

68

2. Estudi de la DI

2.2- Text de la Declaració d’Independència

Text íntegre de la Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica

69

Reunits En Congrés, 4 de juliol de 1776

La declaració unànime dels tretze Estats Units d'Amèrica

1- Introducció

Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble

dissoldre els vincles polítics que l'han lligat a un altre, i prendre entre les potències

de la terra, el lloc separat i igual al que les Lleis de la Natura i el Déu d'aquesta

naturalesa li donen dret, el just respecte a l'opinió de la humanitat exigeix que

declari les causes que l'impulsen a la separació.

2- Preàmbul

Sostenim com a evidents per si mateixes les següent veritats, que tots els homes

són creats iguals, que són dotats pel seu Creador de certs Drets inalienables,

entre els quals hi ha el dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat.

Que per garantir aquests drets, s'institueixen els Governs entre els Homes, els

quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats,

Que quan s'esdevingui que qualsevol Forma de Govern es faci destructora

d'aquestes finalitats, és el Dret del Poble reformar-la o abolir-la, i instituir un nou

Govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus

poders de la forma que segons el seu judici ofereixi les més grans possibilitats

d'aconseguir la seva Seguretat i Felicitat.

La prudència, és clar, aconsellarà que no es canviïn per motius lleus i transitoris

Governs establerts d'antic; i, en efecte, l'experiència ha demostrat que la

humanitat està més disposada a patir, mentre els mals siguin tolerables, que a fer

justícia abolint les formes a que està acostumada.

Però quan una llarga sèrie d'abusos i usurpacions, dirigida invariablement al

mateix Objectiu, demostra el designi de sotmetre al poble a un Despotisme

absolut, és el seu dret, és el seu deure, derrocar aquest Govern i establir nous

Resguards per la seva futura seguretat.

70

3- Acusació

Tal ha estat el pacient sofriment d'aquestes Colònies; i tal és ara la necessitat que

les compel·leix a reformar els seus anteriors Sistemes de Govern.

La història de l'actual Rei de la Gran Bretanya és una història de repetits greuges i

usurpacions, encaminats tots ells cap a l'establiment d'una Tirania absoluta sobre

aquests Estats. Per provar això, sotmetem els Fets al judici d'un món sincer.

7- S'ha negat a donar Aprovació a Lleis, la majoria de les quals convenients i

necessàries per al bé públic.

Ha prohibit als seus Governadors sancionar Lleis que eren d'immediata i

urgent importància, tret que se suspengués la seva execució fins a obtenir

la seva Aprovació; i estant així suspeses, les ha desatès per complet.

8- S'ha negat a aprovar altres Lleis per a l'assentament de grans districtes de

persones, a menys que aquests renunciessin el dret de Representació a les

seves Legislatures, dret inestimable per a ells i formidable només per als

tirans.

9- Ha convocat els cossos legislatius fora dels llocs habituals, incòmodes i

distants del dipòsit dels seus Registres Públics, amb l'únic propòsit de

fatigar-los fins a obligar-los a convenir amb les seves mesures.

Ha dissolt les Cambres de Representants en diverses ocasions, per haver-

se oposat amb fermesa viril a les seves intromissions en els drets del poble.

Un cop dissoltes, s'ha negat durant molt de temps, a que se’n triessin unes

altres; per la qual cosa els Poders Legislatius, l'Anihilament dels quals no és

possible, han recaigut sobre el Poble, sense limitació per al seu exercici;

quedant l'Estat, mentre, exposat a tots el perills d'una invasió exterior i de

convulsions internes.

10- Ha intentat impedir la població d'aquests Estats;

o obstaculitzant les Lleis de Naturalització dels Estrangers;

o refusant sancionar-ne altres per promoure la immigració,

71

o i endurint les condicions de noves Apropiacions de Terres.

11- Ha obstruït l'Administració de Justícia, negant-se donar Aprovació a lleis

necessàries per a l'establiment dels Poders.

Ha fet que els jutges depenguin únicament de la seva Voluntat tan per

poder exercir els seus càrrecs, com per la quantitat i pagament dels seus

sous.

Ha creat una gran quantitat de Noves Oficines, enviant un eixam de

Funcionaris per a assetjar i empobrir el nostre poble.

12- Ha mantingut entre nosaltres, en temps de pau, Tropes Armades sense el

Consentiment de la nostra legislatura. Ha influït perquè l'autoritat Militar

sigui independent de i superior al Poder civil

13- S'ha associat amb altres

- per sotmetre'ns a una jurisdicció aliena a la nostra constitució, i no

reconeguda per les nostres lleis;

- donant el seu Assentiment als seus actes de pretesa legislació:

a. Per aquarterar grans cossos de tropes armades entre nosaltres:

b. Per protegir-los, per mitjà d'un judici burlesc, del Càstig pels

Assassinats que poguessin cometre entre els habitants d'aquests

Estats:

c. Per suspendre el nostre comerç amb totes les parts del món:

d. Per imposar-nos impostos sense el nostre consentiment:

e. Per privar-nos, en molts casos, dels beneficis d'un Judici amb Jurat:

f. Per transportar-nos Mar enllà per tal de ser jutjats per suposats

delictes:

g. Per abolir el lliure Sistema de Lleis Angleses en una Província veïna,

establint-hi un govern Arbitrari, i estenent els seus Límits per tal de

donar un exemple i un instrument adequat per introduir el mateix

govern absolut en aquestes Colònies:

72

h. Per suprimir les nostres Cartes Constitutives, abolir les nostres Lleis

més valuoses i alterar en la seva essència les Formes dels nostres

Governs:

i. Per suspendre la nostra pròpia Legislatura, i declarar-se investits

amb Poders per a legislar per nosaltres en qualsevol cas.

14- Ha abdicat del seu Govern aquí, declarant-nos fora de la seva Protecció i

emprenent una guerra contra nosaltres.

Ha saquejat nostres mars, devastat nostres costes, cremat nostres ciutats i

destruït les vides de nostra gent.

En aquests moments, està transportant grans exèrcits de mercenaris

estrangers per completar l'obra de mort, desolació i tirania, ja iniciada en

circumstàncies de Crueltat i traïdoria que amb prou feines troben paral·lel a

les èpoques més bàrbares, i del tot indignes del Cap d'una nació civilitzada.

15- Ha obligat als nostres Conciutadans fets Presoners en alta Mar a portar

Armes contra la seva Pàtria, per convertir-se en els botxins dels seus amics

i germans, o morir a les seves Mans.

16- Ha atiat insurreccions internes entre nosaltres i s'ha esforçat per llançar

sobre els habitants de les nostres fronteres als despietats Indis Salvatges,

el mètode conegut dels quals de fer la guerra és la destrucció de totes les

edats, sexes i condicions.

En cada etapa d'aquestes opressions, hem Demanat Reparació en els termes

més humils: les nostres contínues peticions han estat únicament respostes amb

repetits greuges.

73

Un Príncep, el caràcter del qual queda assenyalat per cadascun dels actes que

defineixen un Tirà, no és apte per ser el governant d'un Poble lliure.

4- Denúncia

Tampoc Hem deixat de dirigir-nos als nostres germans Britànics.

- Els hem advertit sovint, de les temptatives del seu poder legislatiu per

englobar-nos en una jurisdicció injustificable.

- Els hem recordat les circumstàncies de la nostra emigració i raure on som.

- Hem apel·lat al seu innat sentit de justícia i magnanimitat, i els hem conjurat,

pels vincles del nostre parentesc a repudiar aquestes usurpacions, les quals

acabarien per interrompre inevitablement les nostres relacions i

correspondència.

També ells han estat sords a la veu de la justícia i de la consanguinitat.

Hem, doncs, de convenir en la necessitat, d'anunciar la nostra Separació, i

considerar-los, com considerem les altres col·lectivitats humanes: Enemics en la

Guerra i Amics en la Pau.

5- Conclusió

Per tant, els Representants dels Estats Units d'Amèrica, convocats en Congrés

General, Reunits en Assemblea, apel·lant al Jutge Suprem del món per la rectitud

de les nostres intencions, en Nom i per l'Autoritat del bon Poble d'aquestes

Colònies, solemnement fem públic i declarem:

- Que aquestes Colònies Unides són, i han de ser per Dret, Estats Lliures i

Independents;

- que queden Absoltes de tota Lleialtat a la Corona Britànica, i que tota

vinculació política entre elles i l'Estat de la Gran Bretanya queda i ha de quedar

totalment dissolta;

74

- i que, com Estats Lliures i Independents, tenen ple Poder per declarar la

Guerra, concertar la Pau, concertar Aliances, establir el Comerç i efectuar els

Actes i Providències a què tenen dret els Estats Independents.

I en suport d'aquesta Declaració, amb absoluta confiança en la Protecció de la

Divina Providència, hi invertim les nostres Vides, les nostres Fortunes i el nostre

sagrat Honor.

Anàlisi del contingut Declaració d'Independència

Document fundacional del que es convertiria en els Estats Units

La DI USA consta de cinc parts

1- Introducció

2- Preàmbul

3- Acusació a Jordi III

4- Denúncia dels britànics

5- Conclusió

75

Estudi de la DI

Les idees i frases estan extretes de les obres de John Locke.

1- Introducció

És una presentació del document.

IN CONGRESS, July 4, 1776.

The unanimous Declaration of the thirteen united States of America

When in the Course of human events, it becomes necessary for one people to

dissolve the political bands which have connected them with another,

and to assume among the powers of the earth, the separate and equal station to

which the Laws of Nature and of Nature's God entitle them,

En CONGRÉS, 4 juliol 1776.

La Declaració unànime dels tretze Estats units d'Amèrica,

Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble

dissoldre els vincles polítics que l'han lligat a un altre, i prendre entre les potències

de la terra, el lloc separat i igual al que les Lleis de la Natura i del Déu d'aquesta

natura li donen dret,

Afirma que quan la gent té

- La necessitat i l'habilitat d'assumir la independència política

- segons la Llei Natural, que invoca un ordre racional, de valor per a tot home,

segons el qual han d’ésser configurats tant el comportament de l’individu com

les relacions socials dins la comunitat humana.

76

Com hem vist, la relació entre les Lleis de la Natura i Déu havien estat objecte de

discussió filosòfica, on el Dret Natural pot ser l’expressió d’una defensa de la

dignitat humana i dels drets de tota persona enfront de legislacions i ordenaments

socials que menyspreen sovint aquesta dignitat i violen aquests drets. Segons la

Llei Natural hi ha un ordre harmònic on hi ha tots els éssers només pel fet d’existir.

Segons aquesta llei, el poble pot assumir la independència política.

a decent respect to the opinions of mankind requires that they should declare the

causes which impel them to the separation.

el just respecte a l'opinió (judici) de la humanitat exigeix que declari les causes

que l'impulsen a la separació.

Admet que el motiu d'independència ha de ser raonable per als que la demanen,

per als qui l’han d’atorgar, i per a la resta de persones del Món, i que per això ha

de ser explicat. Obeeix a la necessitat de trobar justificacions observables, segons

el corrent de pensament del moment basat en la Raó, les Ciències demostrables, i

les evidències. Els motius no poden ser imaginaris, parcials, o subjectius de qui ho

demani. Cal buscar en els fets reals allò que ha posat en marxa de forma

imparable el procés.

2- Preàmbul

Es reconeixen el drets a la Vida, a la Llibertat ia la Felicitat: és el primer document

històric en el qual es reconeixen els drets humans més fonamentals. Proclama el

fonament filosòfic de la DI. Resumeix la filosofia general de govern que justifica

una revolució quan el govern fa mal als drets naturals.

We hold these truths to be self-evident,

Sostenim com a evidents per si mateixes les següents veritats,

77

that all men are created equal,

que tots els homes són creats iguals.

Es col·loca el document a l’empara d’un dels principis més revolucionaris mai no

escrit anteriorment: "tots els homes han estat creats iguals", perquè provenen de

la Natura, i no de l’artifici dels poders elaborats per l’home.

Aquesta era la teoria política que estava en el substrat de la Declaració

d’Independència, que va explicar, sobretot, el rerefons filosòfic que sustentava la

independència: com s’introdueix a continuació, proclama que tots els homes

neixen iguals, i posseeixen certs drets inalienables (la vida, la llibertat i la recerca

de la felicitat); que els governs poden governar només amb el consentiment dels

governats; i que govern pot ser dissolts quan deixen de protegir els drets del

poble.

that they are endowed by their Creator with certain unalienable Rights, that among

these are Life, Liberty and the pursuit of Happiness.—

que són dotats pel seu Creador de certs Drets inalienables, entre els quals hi ha el

dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat.

Influït pels pensadors de la corrent de pensament d'aquesta època, la Il·lustració.

van descobrir que la raó i les lleis naturals podien millorar tots els aspectes de la

vida humana. Locke aporta que els governants no poden actuar com vulguin, amb

poder absolut, sino amb respecte als drets individuals que tenen les persones, i

als que no poden renunciar: la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat.

78

That to secure these rights, Governments are instituted among Men,

Que per garantir aquests drets, s'institueixen els Governs entre els Homes,

Aquests drets fonamentals a la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat amb els

quals neix l'home han de ser protegits pel Govern, que no té altra raó de ser que la

de procurar que no es vulnerin aquests drets inalienables.

deriving their just powers from the consent of the governed,

els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats,

L'Estat té com l’únic fi protegir els interessos civils dels ciutadans, i els governs

poden governar només si els que els han votat i elegit els ho permeten, perquè

estan al servei de la ciutadania, no per manar la ciutadania. Els governants no

poden actuar com vulguin; el seu límit és el respecte als drets individuals, i el

poder no és absolut, sinó que ha de respectar els drets humans. En aquest sentit,

Locke diu que el poder polític té origen en el consentiment d'aquells sobre els

quals s'exercita l'autoritat. Influït pel dret de lliure determinació: un poble pot

decidir les seves formes de govern, desenvolupament econòmic, social i cultural, i

estructurar lliurement, i amb igualtat.

That whenever any Form of Government becomes destructive of these ends,

it is the Right of the People to alter or to abolish it, and to institute new

Government, laying its foundation on such principles and organizing its

powers in such form, as to them shall seem most likely to effect their Safety

and Happiness.

Que quan s'esdevingui que qualsevol forma de govern es faci destructora

d'aquestes finalitats, és el dret del poble abolir-la, i instituir un nou govern que es

fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus poders de la forma

que segons el seu judici ofereixi les més grans possibilitats d'aconseguir la seva

seguretat i felicitat.

79

Resumeix la filosofia general de govern que justifica la revolució quan el govern fa

mal als drets naturals. Un govern es pot dissoldre pel poble que el va elegir, si no

protegeix els drets del poble. Influït pel Republicanisme: oposat a la monarquia,

aristocràcia, oligarquia i dictadura, maneres de govern en les que el poble no hi

pot participar per suspendre’l, perquè no és sobirà del poder. Aquest principi

protegeix la llibertat i es fonamenta en el dret, la Llei i la participació ciutadana. Va

ser usat com el marc de llibertat.

La jerarquització dels poders de Locke permet el poble defensar-se d’abusos del

poder executiu o del poder legislatiu. La comunitat és l'única posseïdora d'aquests

poders, té el dret de controlar-ne l'exercici, i és el seu únic jutge. Cal que la

comunitat tingui un dret de resistència (resisteix als abusos dels governants), que

s'aplica quan hi ha :

traïció d'un magistrat (per exemple, exercici de la força fora del dret: usurpació,

tirania)

quan un magistrat negligeix la seva funció

sobre proves d'un projecte de traïció.

Aleshores retorna a la comunitat el dret de jutjar, i, quan algú vol exercitar un

poder per al qual no ha estat designat o que no existeix, la desobediència és

legítima.

Però no es va fer una casuística de quan s’arriba a la conclusió que el rei o govern

es converteix en tirà, o com i per qui havia de eliminar-lo.

80

Prudence, indeed, will dictate that Governments long established should not

be changed for light and transient causes;

and accordingly all experience hath shewn, that mankind are more disposed

to suffer, while evils are sufferable, than to right themselves by abolishing the

forms to which they are accustomed.

La prudència, és clar, aconsellarà que no es canviïn per motius lleus i transitoris

Governs establerts d'antic;

i, en efecte, l'experiència ha demostrat que la humanitat està més disposada a

patir, mentre els mals siguin tolerables, que a fer justícia abolint les formes a que

està acostumada.

Torna a basar-se en la raó i la necessitat de trobar evidències contrastables per a

basar les accions que emprenguin contra el govern que suposadament els ha

tractat malament. Cal jutjar si el maltracte ha estat real buscant en fets reals i no

en idees subjectives.

But when a long train of abuses and usurpations, pursuing invariably the

same Object evinces a design to reduce them under absolute Despotism, it is

their right, it is their duty, to throw off such Government, and to provide new

Guards for their future security.--

Però quan una llarga sèrie d'abusos i usurpacions, dirigida invariablement al

mateix objectiu, evidencia el designi de sotmetre al poble a un Despotisme

absolut, és el seu dret, és el seu deure, derrocar aquest Govern i establir nous

resguards (o salvaguardes) per la seva futura seguretat.

81

I, en canvi, anima a no passar per alt els abusos pel mal costum que ve de

tradició, de sotmetre’s a la voluntat d’un tirà, i a actuar en defensa, cap a l’abolició

del govern i la instauració d’un de millor que protegeixi els drets dels ciutadans. En

el cas de la Declaració d’Independència, tenien una causa, el maltracte rebut

d’Anglaterra, i tenien el sentiment de poble, que els feia creure en un possible futur

conjunt, ara com a nació independent.

Era una societat cohesionada, a punt per reaccionar davant els atacs de la

metròpoli. La Guerra dels Set Anys havia condicionat la política fiscal de Londres a

Amèrica i era responsable de la ruptura del pacte colonial i de l'aparició d'una

sensibilitat antibritànica, factors clau en el naixement d'un sentiment de

americaneitat. "No només no ens beneficia la nostra vinculació amb la mare pàtria,

sinó que ens perjudica. Se'ns requereix res més que per contribuir, amb la nostra

sang o els nostres impostos, a la grandesa d'uns llunyans anglesos que ni tan sols

ens permeten tenir representants en les càmeres que decideixen qui, quant i per a

què cal pagar tributs”.

Ara ja, la "mare pàtria" no era Anglaterra sinó Europa, i es buscava el naixement

d'un nou món (apel·lació a tots els amants de les llibertats civils i religioses que

havien trobat asil a Amèrica venint des de qualsevol part d'Europa, i no només

d'Anglaterra, va decantar a molts colons d'ascendència alemanya, francesa i

holandesa cap a les files dels insurgents).

3- Acusació

Acusa Gran Bretanya, amb una llista dels maltractaments rebuts d'ella. Hi ha les

acusacions abocades contra el rei Jordi III i el seu govern, de tal extensió que

signifiquen la major part del document, i presentades en forma llista de les

“repetides injúries i usurpacions”.

82

Such has been the patient sufferance of these Colonies; and such is now the

necessity which constrains them to alter their former Systems of Government.

The history of the present King of Great Britain is a history of repeated injuries and

usurpations,

all having in direct object the establishment of an absolute Tyranny over these

States. To prove this, let Facts be submitted to a candid world.

Tal ha estat el pacient sofriment d'aquestes Colònies; i tal és ara la necessitat que

les compel·leix a reformar (o alterar) els seus anteriors Sistemes de Govern.

La història de l'actual Rei de la Gran Bretanya present Rei de la Gran-Bretanya, és

una història de repetits greuges i usurpacions,

encaminats tots ells cap a l'establiment d'una Tirania absoluta sobre aquests

Estats. Per provar això, sotmetem els Fets al judici d'un món imparcial.

En la lluita per la independència el poder que actuava com a tirà, pels colons, a

més del rei Jordi III, era el Parlament, que col·laborava elaborant lleis que els

gravaven impostos exagerats i que no els corresponien, i dels quals no es podien

defensar, perquè no podien tenir representació al Parlament. Per exemple, davant

l'exigència del pagament d’impostos que ells no havien votat, responien: "impost

sense representació és tirania", frase de la campanya contra la Stamp Act que es

va convertir en el lema de moltíssims habitants de les tretze colònies des de la

primavera de 1765. Per això, a continuació es presenta la llista de les “repetides

injúries i usurpacions” que els han efectuat durant anys, adreçada al rei Jordi III

com a cap de l’Estat.

He has refused his Assent to Laws, the most wholesome and necessary for the

public good.

He has forbidden his Governors to pass Laws of immediate and pressing

importance, unless suspended in their operation till his Assent should be obtained;

83

and when so suspended, he has utterly neglected to attend to them.

He has refused to pass other Laws for the accommodation of large districts of

people, unless those people would relinquish the right of Representation in the

Legislature, a right inestimable to them and formidable to tyrants only.

He has called together legislative bodies at places unusual, uncomfortable,

and distant from the depository of their public Records, for the sole purpose

of fatiguing them into compliance with his measures.

S'ha negat a donar Aprovació a Lleis, la majoria de les quals convenients i

necessàries per al bé públic.

Ha prohibit als seus Governadors sancionar Lleis que eren d'immediata i urgent

importància, tret que se suspengués la seva execució fins a obtenir la seva

aprovació; i estant així suspeses, les ha desatès per complet.

S'ha negat a aprovar altres Lleis per a l'assentament de grans districtes de

persones, a menys que aquests renunciessin el dret de Representació a les seves

Legislatures, dret inestimable per a ells i formidable només per als tirans. Ha

convocat els cossos legislatius fora dels llocs habituals, incòmodes i distants del

dipòsit dels seus Registres Públics, amb l'únic propòsit de fatigar-los fins a obligar-

los a convenir amb les seves mesures.

No han emès les lleis que ells els proposaven i que els eeren tan necessàries per

a la vida a les colònies. No se’ls ha permès elaborar les lleis que els eren

necessàries. No els han permès autogovernar-se. L’accés a l’elaboració de lleis

pròpies pel propi interessat ha estat prohibit, de manera que les lleis que se’ls ha

aplicat eren sense conèixeer la realitat basada en fets. Tampoc l’autogovern ha

estat possible. No han tingut representació en el govern de la Gran Bretanya

84

He has dissolved Representative Houses repeatedly, for opposing with manly

firmness his invasions on the rights of the people. He has refused for a long time,

after such dissolutions, to cause others to be elected; whereby the Legislative

powers, incapable of Annihilation, have returned to the People at large for their

exercise; the State remaining in the mean time exposed to all the dangers of

invasion from without, and convulsions within.

Ha dissolt les Cambres de Representants en diverses ocasions, per haver-se

oposat amb fermesa viril a les seves intromissions en els drets del poble. Un cop

dissoltes, s'ha negat durant molt de temps a que se’n triessin unes altres; per la

qual cosa els Poders Legislatius, l'anihilament dels quals no és possible, han

recaigut sobre el Poble, sense limitació per al seu exercici; quedant l'Estat,

mentre, exposat a tots el perills d'una invasió exterior i de convulsions internes.

Quan els governants de les colònies han protestat, aquestes protestes no han

tingut l'efecte que s'esperava, sinó que els han dissolt les Cambres, quedant ells

sense protecció durant temps.

He has endeavoured to prevent the population of these States; for that purpose

obstructing the Laws for Naturalization of Foreigners; refusing to pass others to

encourage their migrations hither, and raising the conditions of new

Appropriations of Lands.

Ha intentat impedir la població d'aquests Estats;

- obstaculitzant les Lleis de Naturalització8 dels Estrangers;

- refusant sancionar-ne altres per promoure el seu establiment,

endurint les condicions d’adquirir noves propietats de Terres.

8

85

han entorpit el procés d'instal·lació de nous habitants a Amèrica, enlentint la

naturalització o nacionalització, procés pel qual un ciutadà adquireix la

nacionalitat.

He has obstructed the Administration of Justice,

- by refusing his Assent to Laws for establishing Judiciary powers.

- He has made Judges dependent on his Will alone, for the tenure of their

offices, and the amount and payment of their salaries.

Ha obstruït l'Administració de Justícia,

- negant-se donar Aprovació a lleis necessàries per a l'establiment dels

Poders

Ha fet que els jutges depenguin únicament de la seva Voluntat tan per poder

exercir els seus càrrecs, com per la quantitat i pagament dels seus sous

Coment: (han enviado sus jueces, que se han aprovechado de ellos, oponiéndose

a las leyes necesarias para consolidar la autoridad de los tribunales)

He has erected a multitude of New Offices, and sent hither swarms of Officers to

harrass our people, and eat out their substance. He has kept among us, in times

of peace, Standing Armies without the Consent of our legislatures.

He has affected to render the Military independent of and superior to the Civil

power.

Ha creat una gran quantitat de Noves Oficines, enviant un eixam de Funcionaris

per a assetjar i empobrir el nostre poble. con sus estafas y rapiñas. Ha mantingut

entre nosaltres, en temps de pau, Tropes Armades sense el Consentiment de la

nostra legislatura.

Ha influït perquè l'autoritat Militar sigui independent i superior al Poder civil

86

Han estat manipulats i vigilats per funcionaris l'exèrcit . Ha atemptat a la llibertat

civil dels ciutadans, i s’ha donat més poder als militars que a ningú.

He has combined with others to subject us to a jurisdiction foreign to our

constitution, and unacknowledged by our laws;

giving his Assent to their Acts of pretended Legislation: -

S'ha associat amb altres per sotmetre'ns a una jurisdicció aliena a la nostra

constitució, i no reconeguda per les nostres lleis;

donant el seu Assentiment als seus actes de pretesa legislació:

Han estat sotmesos per Anglaterra despòticament, i a més, s’han aliat amb

colònies properes, amb diferent metròpoli, per subjectar-los a una jurisdicció

estranya a les seves lleis i no reconeguda per la constitució anglesa.

For Quartering large bodies of armed troops among us: For protecting them, by a

mock Trial, from punishment for any Murders which they should commit on the

Inhabitants of these States:

Per aquarterar grans cossos de tropes armades entre nosaltres: Per protegir-los,

per mitjà d'un judici burlesc, del Càstig pels Assassinats que poguessin cometre

entre els habitants d'aquests Estats:

Mitjançant la Llei de l'Aquarterament de1766, la corona britànica va imposar als

colons l'obligació de donar refugi i aliment als soldats que arribessin de la

metròpoli, primer en barraques i cases públiques i després directament a casa

seva. També els permetia delictes que no eren jutjats. Va ser un altre dels mitjans

pels quals la corona intentava augmentar el seu control sobre les colònies i

imposar altres mesures com els impostos.

87

For cutting off our Trade with all parts of the world:

For imposing Taxes on us without our Consent:

Per suspendre el nostre comerç amb totes les parts del món:

Per imposar-nos impostos sense el nostre consentiment:

No se’ls permetia comerciar lliurement; per tant, no podien buscar obtenir béns

necessària per subsistir de forma exclusivament seva; en el pensament del

moment, i segons Locke, cada home és l'únic propietari dels seus béns, i té drets

fonamentals per garantir la possibilitat de realitzar els seus deures, entre ells, a

gaudir dels seus béns i a l'intercanvi en llibertat, per a la pròpia vida i per la seva

família. La propietat privada és necessària per a la conservació de la vida i

l'exercici de la seva dignitat humana. Hi ha un dret a posseir tot el que és

necessari per la subsistència. Però a ells se’ls negava el dret a obtenir aquests

béns en llibertat, i, a més, se’ls imposava taxes desbordades, que retallaven el

fruit del seu esforç sense poder ni opinar al respecte.

For depriving us in many cases, of the benefits of Trial by Jury:

For transporting us beyond Seas to be tried for pretended offences

Per privar-nos, en molts casos, dels beneficis d'un Judici amb Jurat i per

transportar-nos Mar enllà per tal de ser jutjats per suposats delictes:

Els judicis es feien només amb el jutge, sense jurat, el què els feia més febles

davant la possibilitat de condemna, perquè eren judicis subjectius, guiats pel seu

interès.

For abolishing the free System of English Laws in a neighbouring Province,

establishing therein an Arbitrary government, and enlarging its Boundaries so as

to render it at once an example and fit instrument for introducing the same

absolute rule into these Colonies: For taking away our Charters, abolishing our

most valuable Laws, and altering fundamentally the Forms of our Governments

88

For suspending our own Legislatures, and declaring themselves invested with

power to legislate for us in all cases whatsoever.:

Per abolir el lliure Sistema de Lleis Angleses en una Província veïna,

establint-hi un govern Arbitrari, i estenent els seus Límits per tal de donar

un exemple i un instrument adequat per introduir el mateix govern absolut

en aquestes Colònies:

Per suprimir les nostres Cartes Constitutives, abolir les nostres Lleis més

valuoses i alterar fonamentalment en la seva essència les Formes dels

nostres Governs:

Per suspendre la nostra pròpia Legislatura, i declarar-se investits amb Poders per

a legislar per nosaltres en qualsevol cas

Tenien menys drets que si estiguessin a Anglaterra, perquè no els deixaven

participar de la mateixa legislació, sinó una altra, diferent i sense motius,

adjudicant-los diferent forma de govern, imposant ser governats des de la

metròpoli, llunyana en espai, temps i condicions socials, econòmiques, mercantils.

He has abdicated Government here, by declaring us out of his Protection and

waging War against us.

Ha abdicat del seu Govern aquí, declarant-nos fora de la seva Protecció i

emprenent una guerra contra nosaltres.

Anglaterra. està fent una guerra contra ells, matant-los i robant-los

89

He has plundered our seas, ravaged our Coasts, burnt our towns, and destroyed

the lives of our people.

He is at this time transporting large Armies of foreign Mercenaries to compleat the

works of death, desolation and tyranny, already begun with circumstances of

Cruelty & perfidy scarcely paralleled in the most barbarous ages, and totally

unworthy the Head of a civilized nation.

He has constrained our fellow Citizens taken Captive on the high Seas to bear

Arms against their Country, to become the executioners of their friends and

Brethren, or to fall themselves by their Hands.

He has excited domestic insurrections amongst us, and has endeavoured to bring

on the inhabitants of our frontiers, the merciless Indian Savages, whose known

rule of warfare, is an undistinguished destruction of all ages, sexes and

conditions.

Ha saquejat nostres mars, devastat nostres costes, cremat nostres ciutats i

destruït les vides de nostra gent.

En aquests moments, està transportant grans exèrcits de mercenaris estrangers

per completar l'obra de mort, desolació i tirania, ja iniciada en circumstàncies de

Crueltat i traïdoria que amb prou feines troben paral·lel a les èpoques més

bàrbares, i del tot indignes del Cap d'una nació civilitzada.

Ha obligat als nostres Conciutadans fets Presoners en alta Mar a portar Armes

contra la seva Pàtria, per convertir-se en els botxins dels seus amics i germans, o

morir a les seves Mans.

Ha atiat insurreccions internes entre nosaltres i s'ha esforçat per llançar sobre els

habitants de les nostres fronteres als despietats Indis Salvatges, el mètode

conegut dels quals de fer la guerra és la destrucció de totes les edats, sexes i

condicions.

90

Ha comès abusos en terra, en alta mar. Ha enfrontat ciutadans entre ells, ha

obligat a alguns dels colons a atacar als seus familiars i amics, i ha fet que els

altres habitants de Nord-Amèrica també els ataquessin, enfrontant-los als indis, i

ha portat desolació.

In every stage of these Oppressions We have Petitioned for Redress in the most

humble terms: Our repeated Petitions have been answered only by repeated

injury. A Prince whose character is thus marked by every act which may define a

Tyrant, is unfit to be the ruler of a free people.

En cada etapa d'aquestes opressions,

hem demanat reparació en els termes més humils: les nostres contínues peticions

han estat únicament respostes amb repetits greuges.

Un príncep, el caràcter del qual queda assenyalat per cadascun dels actes que

defineixen un tirà, no és apte per ser el governant d'un poble lliure.

Tot i que han exposat les seves queixes de forma deguda, no han rebut la

resposta adequada.

91

4- Denuncia

El fi del cas d’independència. Les condicions de revolució son justificades.

Justificació i objectiu de la revolució per a la Independència

han suplicat corregir tot això, però encara els han atacat més

Nor have We been wanting in attentions to our Brittish brethren.

Tampoc no hem faltat a la consideració deguda cap als nostres germans Gran

Britànics.

han tingut en compte a Gran Bretanya.

We have warned them from time to time of attempts by their legislature to extend

an unwarrantable jurisdiction over us.

Els hem advertit sovint, de les temptatives del seu poder legislatiu per englobar-

nos en una jurisdicció injustificable.

els han avisat que els estaven tractant malament

We have reminded them of the circumstances of our emigration and settlement

here.

Els hem recordat les circumstàncies de la nostra emigració i establiment aquí.

els han recordat per què van emigrar

92

We have appealed to their native justice and magnanimity, and we have conjured

them by the ties of our common kindred to disavow these usurpations, which,

would inevitably interrupt our connections and correspondence.

They too have been deaf to the voice of justice and of consanguinity

Hem apel·lat al seu innat sentit de justícia i magnanimitat, i els hem conjurat, pels

vincles del nostre parentesc a repudiar aquestes usurpacions, les quals acabarien

per interrompre inevitablement les nostres relacions i correspondència.

També se han mostrat sords a la veu de la justícia y consanguinitat.

els han recordat que són del mateix origen, demanant-los que no els maltractin

We must, therefore, acquiesce in the necessity, which denounces our Separation,

and hold them, as we hold the rest of mankind, Enemies in War, in Peace Friends.

Hem, doncs, de convenir en la necessitat, d'anunciar la nostra Separació, i

considerar-los, com considerem les altres col·lectivitats humanes: Enemics en la

Guerra i Amics en la Pau.

volen independitzar-se d'ells

5- Conclusió

We, therefore, the Representatives of the united States of America, in General

Congress, Assembled, appealing to the Supreme Judge of the world for the

rectitude of our intentions, do, in the Name, and by Authority of the good People of

93

these Colonies, solemnly publish and declare, That these United Colonies are,

and of Right ought to be Free and Independent States; that they are Absolved

from all Allegiance to the British Crown, and that all political connection between

them and the State of Great Britain, is and ought to be totally dissolved; and that

as Free and Independent States, they have full Power to levy War, conclude

Peace, contract Alliances, establish Commerce, and to do all other Acts and

Things which Independent States may of right do. And for the support of this

Declaration, with a firm reliance on the protection of divine Providence, we

mutually pledge to each other our Lives, our Fortunes and our sacred Honor.

Per tant, els Representants dels Estats Units d'Amèrica,

convocats en Congrés General, Reunits en Assemblea,

apel·lant al Jutge Suprem del món per la rectitud de les nostres intencions,

en Nom i per l'Autoritat del bon Poble d'aquestes Colònies,

solemnement fem públic i declarem:

- que aquestes Colònies Unides són, i han de ser per Dret, Estats Lliures i

Independents;

- que queden Absoltes de tota Lleialtat a la Corona Britànica,

- que tota vinculació política entre elles i l'Estat de la Gran Bretanya queda i ha

de quedar totalment dissolta;

- que, com Estats Lliures i Independents, tenen ple Poder per declarar la Guerra,

concertar la Pau, concertar Aliances, establir el Comerç i efectuar els Actes i

Providències a què tenen dret els Estats Independents.

I en suport d'aquesta Declaració, amb absoluta confiança en la Protecció de la

Divina Providència, hi invertim les nostres Vides, les nostres Fortunes i el nostre

sagrat Honor.

94

Els signataris afirmen que existeixen condicions sota les quals el poble ha de

canviar el seu govern, i cal que les colònies anunciïn la seva separació i dissolguin

els seus llaços amb la corona britànica.

Les colònies anuncien la seva separació i dissolguin els seus llaços amb la

Corona Britànica.

Els congressistes declaren els estats independents de GB, amb els mateixos drets

que qualsevol país

Les 56 firmes que figuren en la Declaració d’Independència apareixen en les

posicions indicades:

Georgia:

Button Gwinnett

Lyman Hall

George Walton

Carolina del nord:

William Hooper

Joseph Hewes

John Penn

Carolina del sud:

Edward Rutledge

Thomas Heyward, Jr.

Thomas Lynch, Jr.

Arthur Middleton

Massachusetts:

John Hancock

Samuel Adams

John Adams

Robert Treat Paine

Elbridge Gerry

95

Maryland:

Samuel Chase

William Paca

Thomas Stone

Charles Carroll of Carrollton

Virginia:

George Wythe

Richard Henry Lee

Thomas Jefferson

Benjamin Harrison

Thomas Nelson, Jr.

Francis Lightfoot Lee

Carter Braxton

Pennsylvania:

Robert Morris

Benjamin Rush

Benjamin Franklin

John Morton

George Clymer

James Smith

George Taylor

James Wilson

George Ross

Delaware:

Caesar Rodney

George Read

Thomas McKean

Nova York:

William Floyd

Philip Livingston

Francis Lewis

Lewis Morris

Nova Jersey:

96

Richard Stockton

John Witherspoon

Francis Hopkinson

John Hart

Abraham Clark

New Hampshire:

Josiah Bartlett

William Whipple

Matthew Thornton

Rhode Island:

Stephen Hopkins

William Ellery

Connecticut:

Roger Sherman

Samuel Huntington

William Williams

Oliver Wolcott

97

Part pràctica

En aquesta part pràctica he volgut saber quin coneixement té la gent sobre la

Declaració d’independència i les seves opinions al respecte. També he fet un

comparació amb el procés actual català.

Per a fer-ho he realitzat una enquesta que he passat entre els meus companys

amb un total de 10 preguntes que trobem al Annex 1.

En els resultats (annex 2), podem observar que més de la meitat de la gent

coneixia ja l’existència de la Declaració, el seu any i el segle. En les comparacions

amb el procés català les respostes han sigut més diverses. Podem observar que

la resposta majoritària és la 3ª- No ho se, això ens indica que una gran part de

desconeixement del rerefons d’aquest capítol de la historia. Les preguntes del Sí i

el No tenen un nombre semblant de respostes, exceptuant la pregunta 9, on la

resposta del Sí ha estat clarament majoritària.

Com a conclusió,

Hem vist en els resultats el de desconeixement d’aquest capítol de la història,

malgrat ser un episodi important, tant si considerem els fets històrics i la seva

conseqüència, com si tenim en compte el pensament que conduí a això. Les

dades importants com la data, la existència o el segle en que va ser escrita són

coneguts, però la història i el procés que va tindre aquesta es desconeguda per la

gran majoria, que alhora no han sabut aplicar-la hipotèticament sobre un procés

actual, com seria el català. És a dir, es un tema poc tractat avui en dia que els

llibres d’Història de l’alumnat no hi dediquen més de 3 pàgines. La gent desconeix

la importància que va tenir i té encara avui en dia aquest document, no només per

als nord-americans, sinó per qualsevol declaració posterior de llibertat i drets

humans que s’ha elaborat. Va ser la gran pionera en tractar temes com la llibertat

personal, la necessitat dels homes, la llibertat de raonament, l’esclavisme o altres

temes de gran importància.

98

Conclusions (al treball global)

La Guerra de la Independència Nord-Americana tingué lloc entre 1775 i 1781. El

1761, quinze anys abans que els Estats Units d'Amèrica va irrompre en l'escena

mundial amb la Declaració d'Independència, els colons americans eren súbdits

britànics lleials que celebraven la coronació del seu nou rei, Jordi III. Les colònies

que s'estenien des de l'actual Maine a Geòrgia eren clarament angleses de

caràcter, tot i que hi havia també escocesos, gal·lesos, irlandesos, francesos,

alemanys, holandesos, suecs, finlandesos, suïssos i africans.

Com a anglesos, els colons americans eren hereus de la Carta Magna, document

Anglès del segle XIII, que estableix el principi que ningú està per sobre de la llei (ni

tan sols el rei), i que ningú pot treure certs drets .

Així que el 1763, quan el rei va començar a afirmar la seva autoritat sobre les

colònies perquè es compartissin els costos de la Guerra dels Set Anys, els colons

van protestar invocant els seus drets com a homes lliures i lleials súbdits.

Després d'una dècada d'esforços repetits per part dels colons per defensar els

seus drets, i sense obtenir la solució esperada, van recórrer als conflictes armats i

a l'impensable, la separació de la mare pàtria.

Part del territori de la costa est d'Amèrica del Nord, tretze colònies britàniques,

estava sotmès a un domini polític i administratiu i a una explotació econòmica per

part d’Anglaterra. La guerra va ser un procés revolucionari en el que de l'Amèrica

del Nord lluitaren contra la metròpoli, sota el comandament del general

Washington (futur primer president de la república.

Les tretze colònies britàniques Foren, al S, Georgia, Carolina del Nord i Carolina

del Sud, Virgínia i Maryland; al centre, Delaware, Pennsilvània, Nova Jersey i

Nova York; i al N, Connecticut, Rhode Island, Massachusetts i New Hampshire.

Durant la Guerra es redactà, signar i proclamar la Declaració d'Independència dels

EUA, el 4 de juliol de 1776, pel qual els delegats de tretze colònies angleses

d'Amèrica manifestaven els greuges inferits per Anglaterra, i la voluntat de

99

constituir-se en els Estats Units d'Amèrica. Fou el primer cop que una nació

reclamava la igualtat de drets dels homes com a base constitutiva d'un estat.

El resultat fou la independència dels Estats Units d'Amèrica. El 19 d'octubre de

1781, la capitulació de Yorktown significà la fi de la guerra. El 3 de setembre de

1783 es signà el Tractat de Versalles, acord internacional entre la Gran Bretanya,

França, Espanya i els EUA, i posà fi a la guerra de la Independència Nord-

americana.

Les tretze colònies britàniques van protagonitzar al segle XVIII la primera

insurrecció colonial contra una metròpoli, i lluitaren per la independència contra

seva metròpoli. Fou una revolució liberal tant pels principis proclamats a

la Declaració d'Independència com per les constitucions de cadascun dels tretze

nous estats i a la constitució federal, com per les aplicacions pràctiques de tals

principis. El nou país s'organitzà com un estat liberal.

100

La Constitució federal dels EUA fou aprovada el 17 de setembre de 1787,

estableix i garanteix els drets i deures actualment vigent, que contempla la

sobirania popular, república, separació de poders, responsabilitat dels governants,

bicameralisme, llibertat religiosa, política i de premsa, igualtat natural dels homes,

drets dels estats confederats, etc,

El pensament de Locke és encara avui fresc i vàlid. El seu contingut expressa

valors observats en l’home que denoten una manera de pensar humil però no

simple, senzilla però plena de reflexions i continguts cap a totes les àrees de

l’home envers el seu interior i envers la societat que l’envolta, per aconseguir una

convivència respectuosa i plena.

En el nostre entorn s’està produint un procés similar, uns 250 anys després.

L’única diferència que trobem, salvant les diferències temporals, és que la les

tretze colònies havien estat establertes amb habitants de la metròpoli, Anglaterra.

En el procés de casa nostra, els habitants han estat del país, o són nouvinguts

que hi ha arrelat.

No va ser només un conflicte polític; hi ha autors que afirmen que no es pot

interpretar com una revolució.

- no hi va haver canvis en la correlació de forces socials;

- no van ser modificades amb prou feines les bases econòmiques ni els

fonaments jurídics;

- encara que alguna vegada hi va haver violència entre monàrquics i rebels, no

va arribar a la que hi hagué en qualsevol dels períodes "de terror" de

revolucions posteriors (que s'inicien el 1789 a França i encara sacsegen el

nostre món contemporani).

- no hi va haver desordre a gran escala, alteracions de la vida quotidiana

impossibles de controlar per autoritats desbordades pels esdeveniments;

- la majoria dels dirigents locals (molts, conservadors i terratinents) que ho eren

abans de la ruptura seguiran gaudint de la seva preferent paper polític i

econòmic durant i després de la crisi; en res es van veure afectades les

creences o les pràctiques religioses.

101

Però va ser una autèntica revolució. No va ser només una protesta política d'uns

privilegiats, que van aconseguir la ruptura dels vincles amb la metròpoli, però que

no va transformar res de la realitat social, jurídica o econòmica; ni va ser només

una "revolució sense ideologia".

Els seus principis ideològics igualitaristes i contraris a qualsevol privilegi hereditari

ho impregnaren tot, fins i tot en les actituds quotidianes,

tot i que cap dels pares fundadors dels Estats Units va qüestionar que la varietat

de classes era inevitable i que el mèrit individual portava a uns a la riquesa, i a

altres, a la penúria. I molts d'aquests preceptes no només van calar en les

consciències dels nord-americans sinó que van despertar la il·lusió en molts

homes, a banda i banda de l'Atlàntic, des del propi moment dels successos. Els

primers, els francesos d'aquesta mateixa generació.

L’argument poc original doctrinal de la Revolució americana no deixa de ser una

concessió a l'orgullós europeocentrisme;

La gran aportació dels nord-americans està en la formulació i posada en pràctica

de la democràcia representativa: els pobles van delegar la sobirania en les

assemblees constituents de cada Estat amb l'encàrrec que elaboressin una

Constitució i organitzessin el Govern. Fins a les següents eleccions el poble ha de

vigilar el compliment dels principis i normes, minuciosament i escrupolosament

enumerades en les lleis fonamentals; els seus representants són els que han de

prendre les decisions i controlar el Govern en funció de l'encàrrec dels seus

representats i electors.

En aquest capítol de la història el planteja l’acció d’una col·lectivitat humana, dins

un marc territorial, de decidir lliurement el seu destí polític, i de constituir-se en

entitat estatal autònoma o independent.

102

D’una manera indirecta representa també una facultat permanent d’un país

políticament constituït per a decidir lliurement el seu estatus polític, econòmic,

social i cultural; en aquest darrer sentit coincideix amb el concepte d' autogovern .

dret dels pobles a l’autodeterminació norma general de les relacions

internacionals i una facultat essencial dels grups nacionals dóna lloc a l’anomenat;

fou elaborat durant el s XIX dins la teoria de les nacionalitats.

El primer document polític on aquest dret aparegué formulat explícitament fou

la Declaració d’independència dels EUA (1776), segons la qual pot esdevenir

necessari a un poble d’haver de dissoldre els lligams polítics que fins aleshores

l’havien unit a un altre.

Avui, en la pràctica establerta des de l’ONU, el plantejament ha canviat de

contingut per tal com no tendeix a basar-se tant en la teoria de les nacionalitats

segons la concepció europea (liberal o socialista) com en una idea “projectiva” de

nació de base política més que no pas ètnica o cultural (i sovint en gran

contradicció amb les realitats ètniques).

El dret a l’autodeterminació planteja problemes per fer una aplicació jurídica

positiva, perquè no és una norma existent en la pràctica del dret internacional i

que cal considerar-lo més aviat un principi polític, de validesa ètica. El problema

és de determinar a quin tipus d’entitats col·lectives és aplicable el dret a

l’autodeterminació, perquè les categories de país, poble, nació o nacionalitat, són

de difícil delimitació.

No sempre es concorda a fixar fins on s’estén aquest dret, tot i que reconegut

el dret a optar per la independència.

Cal esmentar el fet de la facilitat amb què un poder constituït pot emmascarar com

a purament subversius els intents de manifestar i fer reconèixer la personaliat

nacional en un país en procés de desnacionalització. Això s’agreuja perquè la

103

solució internacional entra en conflicte amb el principi de no-intervenció en els

afers “interns” d’un estat. De fet, el dret a l’autodeterminació només té aplicació

real en aquells països amb estatus oficial de colònia o en aquells altres en què,

per llur gran separació geogràfica de l’estat administrador, la diferència de raça,

etc, és evident llur situació colonial. En els altres casos, per la seva imprecisió

objectiva des del punt de vista jurídic positiu i, sobretot, per la manca d’una

autoritat supranacional mundial, el dret a l’autodeterminació, malgrat ésser

reconegut i invocat universalment, resta ineficaç o resta reduït a la simple

confirmació teòrica d’un fet acomplert.

A nivell personal, he de comentar que el treball m’ha permès créixer en el meu

coneixement, perquè he pogut reflexionar entorn

- adonar-me de com la història es repeteix, i com marca el camí, perquè ens

ensenya el futur a través de la mostra que són els esdeveniments passats.

- Com les persones han estat sotmeses a situacions tan paral·leles en diverses

ocasions.

- Obrir el concepte de llibertat, de propietat de la pròpia vida, i d’obrar en

conseqüència per obtenir la felicitat

- Com s’ha organitzat la resposta ciutadana, més enllà de des diferències

personals

- Com les persones, amb la força de la raó i la formació intel·lectual, poden

construir imaginaris col·lectius on projectin societats millors, i treballar

conjuntament amb tota la força que els és possible per aconseguir-los

- En fi, creure en el propi potencial per vèncer les adversitats, però buscant

l’exemple en la formació i en l’experiència dels altres, i actuant amb el grup.

104

Escolta, Sepharad: els homes no poden ser si no són lliures.

Salvador Espriu. La pell de brau [XXXVIII]

Joan Misas I Castellà

105

Bibliografia

- Aróstegui J. García M, Gatell C., Palafox J. Història del món contemporani.

Primer de bachillerat

- Doval, Gregorio: Breve historia de los indios norteamericanos. Nowtilus. Madrid

: 2009

- Gran enciclopèdia Catalana . Edicions 62.

- Guardia Herrero De La, Carmen Historia De Estados Unidos , (2ª Ed.) Silex

Ediciones, Madrid, 2011

- Morison, SE. Henry Steele Commager, H. S. Leuchtenburg, W. E.Breve

historia de los Estados Unidos. Hardcover. Edició en castellà. Fondo de Cultura

Economica USA. 2004

Webgrafia

- http://billofrightsinstitute.org/resources/educator-

resources/americapedia/americapedia-documents/mayflower-compact/

- http://billofrightsinstitute.org/resources/educator-resources/founders/

- http://billofrightsinstitute.org/resources/educator-resources/founders/alexander-

hamilton/

- http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/06/03/immanuel-kant-que-es-la-

il%C2%B7lustracio/

- http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/06/04/locke-i-la-formacio-de-la-

societat-civil/

- http://ca.wikipedia.org/wiki/Declaraci%C3%B3_d%27Independ%C3%A8ncia_d

els_Estats_Units_d%27Am%C3%A8rica

- http://ca.wikipedia.org/wiki/Guerra_Franco-%C3%8Dndia

- http://ca.wikipedia.org/wiki/Hist%C3%B2ria_dels_Estats_Units

- http://ca.wikipedia.org/wiki/Hist%C3%B2ria_dels_Estats_UnitsHistòria dels

Estats Units

106

- http://ca.wikipedia.org/wiki/Thomas_Jefferson

- http://dictionary.reference.com/browse/mayflower+compact

- http://es.wikipedia.org/wiki/Derecho_natural

- http://lletra.uoc.edu/especials/folch/espriu.htm

- http://mayflowerhistory.com/mayflower-compact/

- http://www.ameriquefrancaise.org/en/article-403/A_Quick_History_of_French-

Speakers_in_Louisiana_(1682%E2%80%931900).html

- http://www.artehistoria.jcyl.es/v2/contextos/2426.htm

- http://www.artehistoria.jcyl.es/v2/contextos/2426.htm

- http://www.buxaweb.com/historia/temes/contemp/revolucioamericana.htm

- http://www.enciclopedia.cat/enciclop%C3%A8dies/gran-enciclop%C3%A8dia-

catalana/EC-GEC-0033496.xml#.VFMtSjSG-AM

- http://www.enciclopedia.cat/enciclop%C3%A8dies/gran-enciclop%C3%A8dia-

catalana/EC-GEC-0153508.xml#.VEyxrSKG-AM

- http://www.escuelapedia.com/la-guerra-dels-7-anys-resumen/ | Escuelapedia -

Recursos educatius

Filmografia

- Emmerich. Roland. El Patriota. Mutual Film Company. Centropolis

Entertainment . Columbia Pictures. Estats Units. 2000

- Fielder Cook. Valley Forge. Estats Units. 1975

- Hanks, Tom. John Adams. Minisèrie biogràfica. Estats Units. 2008.

- Hugh Hudson. Revolución. Goldcrest Films International

Viking Films Warner Bros. Entertainment. Estats Units. 1985

107

Annex 1 Enquesta

La Declaració d'independència dels EUA i comparació amb el procés català actual.

Sexe

o Home

o Dona

Edat

o 12-16

o 16-22

o 22-28

o 28 o Superior

Nivell d'estudis

o ESO

o Batxillerat

o Carrera Universitària

o Altres

Si és així, sabries situar-la al segle on es va crear?

o Segle XVl

o Segle XVll

o Segle XVlll

o Segle XlX

Creus que va ser important per als Estats Units?

o Sí

o No

o No ho se

Coneixies la Declaració d'independència?

o Sí

o No

Saps en quin dia es va presentar i firmar?

Crus que hi ha alguna similitud amb el procés actual català?

o Sí

o No

o No ho se

108

Creus que Catalunya hauria de fer una declaració d'independència envers el seus procés?

o Sí

o No

o No ho se

Creus que seria reconeguda mundialment com va passar amb la d'EUA?

o Sí

o No

o No ho se

109

Annex 2 resultats de l’enquesta

Sexe

Home 4 40%

Dona 6 60%

Edat

12-16 0 0%

16-22 9 90%

22-28 1 10%

28 o Superior 0 0%

Nivell d'estudis

ESO 2 20%

Batxillerat 7 70%

Carrera Universitària 2 20%

Altres 0 0%

Si és així, sabries situar-la al segle on es va crear?

110

Segle XVl 0 0%

Segle XVll 2 20%

Segle XVlll 7 70%

Segle XlX 1 10%

Creus que va ser important per als Estats Units?

Sí 10 100%

No 0 0%

No ho se 0 0%

Coneixies la Declaració d'independència?

Sí 6 60%

No 3 30%

Saps en quin dia es va presentar i firmar?

4-7-1776

4 juliol

111

4 de juliol

Crus que hi ha alguna similitud amb el procés actual català?

Sí 3 30%

No 3 30%

No ho se 4 40%

Creus que Catalunya hauria de fer una declaració d'independència envers el seus procés?

Sí 7 70%

No 1 10%

No ho se 2 20%

Creus que seria reconeguda mundialment com va passar amb la d'EUA?

Sí 2 20%

No 4 40%

No ho se 4 40%