la crisi de l'antic règim (1788 1833)
TRANSCRIPT
HISTÒRIA D’ESPANYA2 BATX
LA CRISI DE L’ANTIC RÈGIM (1788 – 1833)
SUMARICrisi monarquia absoluta amb el
regnat de Carles IV (1788-1808). Causes: impacte revolució francesa, guerres exteriors i dificultats econòmiques.
Guerra del Francès (1808-1814).Promulgació de la Constitució de
1812.Retorn de Ferran VII (1814-
1833).Esfondrament definitiu de
l’Antic Règim.
INTRODUCCIÓDurant el primer terç del segle XIX es va produir a
Espanya el pas de l’Antic Règim al liberalisme. La crisi de l’Antic Règim s’ha d’emmarcar dins el context internacional del moment: la revolució industrial a Gran Bretanya, la influència de les idees il·lustrades i les revolucions polítiques en els Estats Units (1796) i en França (1789). A Espanya la substitució del vell ordre polític no va ser sobtada, dins l’enfrontament entre el liberalisme i l’absolutisme es va mostrar clarament la força de les tradicionals classes privilegiades i la feblesa de les forces liberals. Fins el final del regnat de Ferran VII, el 1835, no s’hi va establir definitivament un règim polític liberal. De tota manera, el canvi polític no va anar acompanyat d’un autèntic canvi social i econòmic.
LA CRISI DEL REGNAT DE CARLES IV (1788-1808)
El rei allunya del govern als ministres il·lustrats (Floridablanca, Jovellanos, ...) i tanca les fronteres amb França.El 1792 nomena primer ministre a Manuel Godoy.L’execució del rei Lluís XVI desencadena la Guerra Gran (1793-1795): Afecta sobretot a Catalunya i el País Basc. Entre el març del 1793 i el febrer del 1794 les tropes
espanyoles avancen en territori francès. A mitjans de 1794 es capgira la situació.
Finalment derrota de les tropes espanyoles que porta a la Pau de Basilea (1795) que suposa la retirada dels francesos de Catalunya i la subordinació d’Espanya als interessos francesos.
La monarquia de Carles IV: la Guerra Gran
L’aliança amb els francesos, comporta un conflicte amb Gran Bretanya que volia el domini marítim. Forts enfrontaments i derrota de l’armada espanyola a la Batalla de Trafalgar (1805) i el conseqüent desastre naval.Conseqüències:
• Paralització del comerç colonial.• Agreujament de la crisi de la hisenda reial (no
ingressos comerç amb Amèrica).• Producció teixits afectada.
Què fa Godoy?a) Endeuta el país.b) Augmenta les contribucions .c) Desamortització i venda de les terres de l’església.
Amplia oposició a Godoy:− Noblesa.− Església.− Classes baixes.
L’esfondrament de la monarquia borbònicaAl 1807 Godoy, amb el vist i plau de Carles IV signà amb Napoleó
el Tractat de Fontainebleau, que autoritzava a l’exèrcit francès a entrar a Espanya per atacar Portugal. A canvi es repartien Portugal i se li donava un principat a Godoy.
La presència de les tropes va ser acceptades per les autoritats borbòniques però va causar irritació a la població.
El 18 de març de 1808 esclatà el Motí d’Aranjuez motivat per la por a que la presència francesa acabés sent una invasió i per l’actitud de Carles IV i de Godoy que volien marxar a Amèrica.
La revolta amb participació popular, però dirigida per la noblesa palatina i el clero, pretenia aconseguir la destitució de Godoy i abdicació de Carles IV en el seu fill Ferran.
Els amotinats aconseguiren els seus objectius però evidencien la crisi profunda de la monarquia. Carles IV reclamà a Napoleó el seu ajut per recuperar el tron, arrabassat pel seu fill.
La monarquia de Josep BonaparteCarles IV i Ferran VII són convocats a Baiona
per Napoleó. Abdiquen en la persona de Napoleó que nomena rei d’Espanya al seu germà: Josep Bonaparte (Pepe Botella).
Es convoquen corts per tal d’aprovar una constitució que acabés amb l’Antic Règim i ratifiqués el nomenament de Josep Bonaparte, la Carta de Baiona que declarava la igualtat dels espanyols davant la llei, els impostos i l’accés als càrrecs públics. Josep I la jurà el 7 de juliol de 1808.
Va intentar una experiència reformista que portés a la liquidació de l’Antic Règim:a) Abolició règim senyorial.b) Desamortització terres de l’Església.c) Desvinculació de les primogenitures.d) Desvinculació de les terres de mans mortes.
Tanmateix, va ser una reforma que va tenir poc suport i que tampoc va ser compresa.
LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808 – 1814)
Les tropes franceses entren a Barcelona el 13 de febrer de 1808, controlen la ciutat i es despleguen pel territori.
Les notícies de l’aixecament de la població de Madrid contra els francesos (2 de maig de 1808) i la repressió exercida pel General Murat contra els revoltats, encoratja l’aixecament.
Hi ha dues raons per a la mobilització: resposta popular contra la presència francesa i rebuig cap a les autoritats borbòniques tolerants amb l’invasor.
La resistència contra la invasió
La població s’organitzà en juntes d’armament i defensa ( a la pràctica, organismes de govern alternatiu). Van ser en primer lloc locals i van estar dirigides per partidaris de Ferran VII. Ben aviat es va formar la Junta de Catalunya, per tal de coordinar les actuacions. Fou una de les 18 que es crearen a tot Espanya i que van fer assumir la sobirania en absència del rei, van declarar la guerra a Napoleó i van cercar el suport de la Gran Bretanya.
Al setembre de 1808, les juntes envien representants a Aranjuez per formar la Junta Suprema Central, amb l’objectiu de coordinar la lluita i dirigir el país. Això suposà una forma de govern nova que culminava un trencament amb les institucions de la monarquia.
Floridablanca i Jovellanos van ser els membres més il·lustres de la Junta que va reconèixer Ferran VII com a rei legítim.
Davant el progrés francès, la Junta va fugir a Sevilla, i el 1810, a Cadis.
La lluita armadaSemblava que la invasió havia de ser ràpida i fàcil però la
resistència de ciutats com Girona, Saragossa o Tarragona van immobilitzar part de l’exèrcit i va impedir el progrés cap al Sud.
L’organització de tropes de voluntaris van aconseguir èxit al Bruc el 6 i 14 de juny de 1808. Poc després les tropes espanyoles aconsegueixen la victòria a Bailén. L’exèrcit francès es replegà al nord de l’Ebre i força a Josep I a abandonar Madrid.
Al novembre Napoleó es desplaça a Espanya amb un exèrcit de 250.000 homes. El gener de 1809 Josep I entrava novament a Madrid.
La resistència a la invasió es va portar a terme amb partides de guerrillers que eren escamots locals de 30-50 persones: artesans, pagesos, estudiants, advocats... Els dirigents eren militars o clergues. Lluitaven en petits grups sobre el terreny conegut i amb recolzament de la població.
Catalunya: de l’ocupació a l’annexióEntre el 1809 i el 1810 les principals ciutats catalanes cauen
en mans de l’invasor. Aquesta aparent situació d’estabilitat, fa que els francesos intentin una aproximació als catalans. Es va fer oficial l’ús del català i al gener del 1812 s'annexiona Catalunya a l’Imperi.
Es van traslladar funcionaris que volien impulsar reformes i millores en el camp fiscal, jurídic i administratiu. Forta resistència popular i de la guerrilla.
Mitjans del 1812 la guerra és desfavorable a Napoleó, perquè havia desplaçat part de les tropes a Rússia. Les forces espanyoles, amb el suport de la guerrilla i de l’exèrcit britànic (Wellington), aconsegueixen la victòria d’Arapiles (Salamanca, juliol de 1812).
Josep I abandona furtivament Madrid. Napoleó pactà la fi del conflicte amb el Tractat de Valençay (1813), que reconeix Ferran VII com a rei i l’exèrcit francès abandona la Península.
Les actituds davant la invasióDavant l’ocupació militar i la nova monarquia napoleònica els
diferents corrents ideològics es van veure obligats a prendre partit:
Els afrancesats, una minoria d’intel·lectuals il·lustrats que veien en Josep I un monarca fort que podia dur a terme les reformes necessàries per acabar amb l’Antic Règim i modernitzar el país sense necessitat d’una revolució liberal.
El front patriòtic, oposats a Josep I per diferents raons: noblesa i clergat, que reclamaven la tornada de Ferran VII i l’Antic Règim amb els seus privilegis, defensaven la tradició i la religió catòlica i rebutjaven canvis socials; il·lustrats i burgesos liberals que volien aprofitar per a fer una revolució liberal parlamentària que acabés amb l’Antic Règim; i la majoria de la població, que encaren la guerra com un moviment de defensa i resistència contra l’invasor i en defensa de la tornada de Ferran VII i de les prerrogatives de l’Església Catòlica.
LES CORTS DE CADIS I LA CONSTITUCIÓ DEL 1812
La Junta Suprema Central, incapaç de dirigir la guerra, es va dissoldre el gener de 1810. Havia iniciat un procés de convocatòria de corts (per decidir sobre l’organització i el destí de la nació). Es va crear una regència formada per 5 membres i es fan consultes sobre les reformes que s’havien de fer.El procés d’elecció de diputats i la reunió de les Corts a Cadis va ser difícil a causa de la guerra. Malgrat tot, la Junta Superior de Catalunya, envià 20 diputats que no formaven un grup homogeni. Destacà, Antoni de Capmany, defensor d’una Espanya modernitzada.
La convocatòria de les corts
La Constitució del 1812Les corts s’obren el setembre de 1810. Es
formà una cambra única i s’aconseguí el principi de sobirania nacional.
Una comissió s’encarregà de preparar un projecte de constitució, que es va promulgar, després d’intensos debats entre liberals i absolutistes, el 19 de març de 1812 (Sant Josep), motiu pel que es coneixerà popularment com “La Pepa”.
Altres articles de la constitució plantejaven la reforma dels impostos i de la hisenda, la creació d’un exèrcit nacional, el servei militar obligatori i la implantació de l’ensenyament primari, públic i obligatori.
El territori es dividia en províncies, per al seu govern es crearen diputacions provincials i en els àmbits local i provincial es creà la Milícia Nacional. El text constitucional també recollia el compromís de mantenir la confessionalitat catòlica de l’Estat.
El sistema electoral fou establert per sufragi universal masculí indirecte. Tenien dret de vot tots els homes majors de 25 anys, que triaven a uns compromissaris que al seu torn triaven als diputats. Per ser elegit calia posseir rendes anuals procedents d’ingressos propis.
L’acció legislativa de les cortsVan aprovar unes lleis i decrets destinats a
eliminar legalment l’Antic Règim: a) Supressió senyories jurisdiccionals. b) Eliminació de les primogenitures i la
desamortització de les terres comunals. c) Abolició de la Inquisició. d) Llibertat d'impremta, condicionada per unes juntes
de censura. e) Llibertat de contractació, anul·lació dels gremis i
unificació del mercat.Els legisladors van aprofitar la situació per crear
un marc legislatiu molt més avançat però no va tenir gaire incidència pràctica per la situació de guerra i per la tornada de Ferran VII.
EL REGNAT DE FERRAN VII (1814-1833)
El 22 de març de 1814 Ferran VII tornà a Espanya. La regència i les Corts ordinàries eren les màximes autoritats del país i la seva intenció era fer jurar immediatament al rei la Constitució. Però Ferran VII, rep mostres d’un enorme fervor popular. Igualment els sectors més conservadors s’apressaren a donar-li mostres del seu desig de derogar la legislació liberal i restaurar el poder absolut (“Manifest dels Perses”, signat per un centenar de diputats). Aprofitant-se d’aquesta conjuntura, el general Elío es pronuncia a prop de València.
La restauració de l’absolutisme (1814-1820)
El rei es decideix a proclamar el decret del 4 de maig de 1814 mitjançant el qual abolí la Constitució de Cadis i tota l’obra legislativa de les Corts. Els dies següents es va restaurar tota la legislació anterior a 1808, la Inquisició i els senyorius. Aquestes decisions foren acompanyades d’una dura repressió contra els liberals, forçats a la clandestinitat o a l’exili. L’ambient a Europa facilità el retorn a l’absolutisme després de la derrota de Napoleó i l’inici de la Restauració, Congrés de Viena (1815) i la Santa Aliança (Acord internacional: Rússia, Prússia i Aústria, que varen prometre ajudar-se en cas de revolucions liberals).
Les conseqüències de la guerra a Espanya van ser molt greus: Entre 255.000 i 375.000 morts, destrosses i pèrdues al camp (ruïna pagesia, paràlisi comerç i paràlisi producció manufacturera) A més, a les colònies els moviments d’independència acabaran esfondrant el sistema colonial espanyol.
Del procés d’emancipació de les colònies americanes es derivà un enfonsament de la hisenda espanyola ja debilitada per la guerra i pel restabliment dels privilegis del clergat i la noblesa. La càrrega fiscal va recaure exclusivament en els sectors populars (sobretot el camperolat), per la qual cosa s’inicià un creixent descontent contra la política absolutista. Els sectors burgesos que havien gaudit de la llibertat de fabricació i de mercat qüestionaven la tornada a l’antiga i rígida reglamentació gremial.
Malgrat la repressió implantada pel règim de Ferran VII, l’oposició liberal es reorganitzà a través de societats secretes com la maçoneria i, sobretot, de l’exèrcit: un ampli sector de militars, influïts pel contacte amb anglesos i francesos durant la Guerra del Francès, s’identificaven amb el liberalisme i se sentien atrets per la possibilitat de tornar al règim constitucional mitjançant un pronunciament. Així, entre 1814 i 1820 hi hagué diversos pronunciaments fracassats, com el de l’antic capità general Lacy, que el 1817 s’aixecà a Catalunya. Finalment, el 1820, va triomfar un pronunciament militar liberal.
El Trienni Liberal (1820-1823)L’1 de gener de 1820 el coronel Rafael de
Riego es va revoltar a Sevilla i va recórrer Andalusia proclamant la Constitució del 1812.
La passivitat de l’exèrcit, l’acció dels liberals i la neutralitat dels pagesos van obligar a Ferran VII a acceptar la Constitució (10 de març).
Es formà un nou govern que proclamà una amnistia i convocà eleccions a corts.
Els resultats electorals donaren la majoria als diputats liberals que començaren una important obra legislativa:
a) Restaura llibertat d’indústria, liberalització dels intercanvis comercials, abolició dels gremis, supressió de les senyories jurisdiccionals i de les primogenitures i la venda de terres dels monestirs.
b) Van establir la disminució del delme i reformes en el sistema fiscal, el codi penal i l’exèrcit.
c) Van iniciar la modernització política i administrativa: ajuntaments i diputacions electius, es desenvolupà la Milícia Nacional com a cos armat de voluntaris (classes mitjanes urbanes). Finalitat: garantir l’ordre i defensar les reformes constitucionals.
Les dificultats del TrienniLes reformes van suscitar l’oposició. Ferran VII
utilitzà el dret de vet, conspirà contra el govern i cercà de recuperar el poder per mitjà de la intervenció de les potències absolutistes.
Tanmateix les noves mesures liberals van provocar el descontentament dels pagesos, especialment a Catalunya, perquè l’abolició de les senyories jurisdiccionals no facilitava l’accés a la terra. Els antics senyors, són els nous propietaris i els pagesos convertits en arrendataris i podien ser expulsats si no pagaven. El pagament de les rendes s’havia de fer en metàl·lic. Els pagesos més pobres i més indefensos donaren suport a l’agitació antiliberal.
Anys Milions de rals1785-1790
783,14
1791-1798
1114,28
1798-1807
1439,06
1814-1819
658
1824-1823
751,74
(Mitjana d’ingressos totals)
La noblesa i l' església van impulsar la revolta contra els governants. L’any 1822 s’aixequen partides absolutistes a diferents llocs.
Problemes entre els liberals per com encarar les reformes: Els moderats, partidaris d’unes reformes limitades
que no perjudiquessin la noblesa i la burgesia propietària.
Els exaltats, partidaris d’unes reformes més radicals i favorables a les classes mitjanes i populars.
La Dècada Ominosa (1823-1833)Serà la Santa Aliança, a petició de Ferran VII, qui
posarà fi al règim liberal. El 1823, els Cent Mil Fills de Sant Lluís, comandats pel duc d’Angulema van entrar a Espanya i restituïren Ferran VII al tron. La resistència va ser escassa.
Ferran VII recuperà la condició de monarca absolut, tot i que les potències restauradores li van demanar que fes algunes reformes molt moderades per tal d’acontentar la població: Proclamació d’una amnistia i organització d’una administració per donar estabilitat a la monarquia.
El monarca no va acceptar: ferotge repressió contra els liberals exili, mort, presó.
L’altre gran problema era la resolució del problema econòmic. Les dificultats de la hisenda agreujades per la pèrdua de les colònies, van obligar a establir un control estricte de la despesa i es va iniciar la col·laboració de la burgesia financera i industrial de Madrid i de Barcelona. En aquest sentit, es creà un aranzel proteccionista per a les manufactures catalanes i López Ballesteros (proper als interessos industrials) s’incorporà al ministeri d’hisenda.
Aquestes mesures van descontentar molt als sectors més reialistes. A Catalunya, l’any 1827 esclatà la Guerra dels Malcontents. Que aplegava dirigents nobiliaris i clericals i pagesos descontents Que volien el retorn als costums tradicionals. El govern va acabar amb la revolta.
Conflicte dinàstic i transició políticaL’any 1830 , Ferran VII té una filla, Isabel. Això plantejà
un greu conflicte de caràcter successori. Fins al moment, Carles Maria Isidre, germà del rei, era el successor previsible.
La Llei Sàlica, d'origen francès i implantada per Felip V , impedia ser reina a Isabel. Es va promulgar la Pragmàtica Sanció que derogava la llei i convertia Isabel en reina. Els partidaris de Carles (Carlins) es negaren a acceptar la situació i influïren sobre el rei per a que la canviés.
La reina Maria Cristina va entendre que si volia que la seva filla regnés s’havia d’acostar als sectors més moderats. Durant la malaltia del rei va exercir com a regent, va formar un nou govern reformista i decretà una amnistia. També es preparà per enfrontar-se als carlins i va substituir alguns capitans absolutistes.
El setembre de 1833 es produí la mort del rei i Isabel fou proclamada reina. Maria Cristina assumí la regència. Els carlins no acceptaren la decisió i iniciaren un alçament que provocà l’inici de la primera guerra carlina.
LA INDEPENDÈNCIA DE L’AMÈRICA HISPÀNICA
Al llarg del segle XVIII, el reformisme borbònic havia donat lloc a una etapa de prosperitat als territoris d’ultramar basada en la reactivació del comerç i en la creació i explotació de nombroses plantacions (esclaus). Aquest creixement econòmic propicià el desenvolupament d’una poderosa burgesia criolla que va fer seves les idees liberals i va elaborar programes que portaven cap a la independència.El desig d’emancipació estava motivat pel tractament discriminatori en el càrrecs colonials, en la submissió a forts impostos i pel control de la metròpoli sobre l’economia (sobretot en el comerç).
L’Amèrica espanyola al final del segle XVIII
A més l’exemple d’independència dels EUA (1776) va ser molt important. La Gran Bretanya s’encarregà de donar suport als moviments secessionistes, ja que ambicionava el control del mercat americà.
El procés d’independènciaA partir del 1808 els criolls optaren per no acceptar
l’autoritat de Josep Bonaparte i van crear juntes que assumiren el poder dels seus territoris. No obstant, tampoc van reconèixer l’autoritat de la Junta Suprema Central.
Cap al 1810 moltes es van declarar autònomes: al Virregnat del Riu de la Plata, José de San Martín proclamà l’any 1810 la independència de la República Argentina. Al Virregnat de Nova Granada i Veneçuela destacà la figura de Simón Bolívar i a Mèxic, Miguel Hidalgo i José M. Morelos encapçalaren la revolta.
Les Corts de Cadis van considerar les colònies com a territori espanyol i van reconèixer els drets dels criolls.
El 1814, acabada la guerra, Ferran VII envià l’exèrcit que pacificà Nova Granada i Mèxic. La seva intransigència va ajudar a l’expansió del moviment d’alliberament.
San Martín, propicià al 1818 la independència de Xile. Bolívar, va posar les bases per a la formació de la Gran Colòmbia (Veneçuela, Colòmbia, Equador i Panamà). Agustín de Iturbe, va aconseguir la independència de Mèxic el 1821.
Després de la derrota d’Ayacucho (1824) i amb la independència de PERÚ i BOLÍVIA es posà fi a la presència espanyola a l’Amèrica continental. Només Cuba i Puerto Rico, a les Antilles, i les Filipines, al Pacífic, continuaren com a possessions espanyoles.
Les repercussions a CatalunyaEn menys de vint anys es perden les colònies a
l’Amèrica continental. Això va suposar un fort cop no tan sols per la pèrdua de pes en la política internacional, sinò també per la pèrdua per al conjunt de l’economia espanyola.
Molts catalans van tornar a Catalunya i van repatriar el seus capitals. Va ser un bon impuls per al desenvolupament econòmic de Catalunya. Els retornats eren comerciants i empresaris emprenedors que van cercar negocis on invertir: indústria i comprant terres i modernitzant el camp català.
Les Antilles, especialment Cuba, és la principal destinació de les exportacions catalanes.