Ciència al servei de la destrucciósistemàtica de persones.

Literatura de l’Holocaust centrada en lasegona meitat dels anys quaranta i elscinquanta amb el testimoniatge delssupervivents.

5.500 morts a MauthausenProcessos de Belsen, Dachau, Nuremberg70% dels 7.500 exiliats republicans a

Mauthausen.1940-1945 camp de Mauthausen.Alliberament pels americans 9 de maig

Konzentrations Lager Reich

Aquestes paraules eren el segell que es trobava estampat en tot el camp.

Emili fa dibuixos pornogràfics pels nazisFransesc , un idealista (Pere Vives Clavé) August militant anarquistaRubio,cap de l’organització comunista.Vicenç , un valenciàErnest un individualista Werner, responsable del magatzem alemanyHans Grupper, responsable del camp

(Ziereis)

Antifeixisme (lluita contra elstotalitarismes com a forma d’opressiósocial) Hitler, Mussolini, Franco, Stalin,GeneralPetain

Republicana (defensa dels valors del sistema de govern republicà)

introducció escrita el 1945-46 i que mai no es publicà A la caiguda del III Reich alemany sota l’impuls triomfant de les Nacions Unides, es va posar al descobert la

magnitud de les atrocitats comeses pel nazisme. Les informacions, les estadístiques, els documents, elsgràfics i el cinema; el processos de Belsen, Dachau, Nüremberg, etc.; els testimoniatges directes delsqui, amb la salut més o menys afectada, foren rescatats amb vida de l’infern hitlerià, són les provesincontrovertibles del crim monstruós de lesa humanitat que el món civilitzat ha condemnat amb un clamunànime de justícia i de reparació.

Entre els milions de persones de totes les nacionalitats que han sofert captivitat i mort als camps deconcentració alemanys, també els espanyols han tingut un lloc d’honor i han pagat ben alta llur contribucióde sang a la ferotgia del nacional-socialisme. Sense comptar altres camps que el de Mauthausen i les sevessucursals, el 70% dels 7.500 exiliats espanyols que hi foren internats caigueren exhaurits per la fam, el treballi els maltractaments. Les excepcions d’uns centenars que varen ingressar-hi a la segona meitat de la guerraper haver contribuït a la Resistència Francesa, no ens faran mentir si diem que l’únic delicte dels milers demalaurats que foren executats amb la més terrible de les morts, no era altra que llur lleialtat a la Repúblicaespanyola durant la nostra guerra civil. Detinguts a la irrupció alemanya a França, l’any 1940, com a soldatsregulars de l’Exèrcit francès o com a treballadors militaritzats de fortificacions, foren d’antuvi consideratspresoners de guerra i enviats als camps que els eren destinats a aquests. Però, en el curs d’uns mesos, laGestapo els anà recollint per a emmenar-los als camps d’exterminació de la SS amb el sambenet de “roigsespanyols”. Franco no havia volgut reconèixer-los com a súbdits, i Pétain es negà a considerar-los voluntarisa la defensa de França. Només Hitler els admeté per a devorar-los en el secret dels seus forns crematoris.Tríade de criminals, responsables tots tres de la mort espantosa de 5.500 germans nostres a través de totesles tortures imaginables! Responsables també d’un esclavatge de quatre anys i mig suportat pelssupervivents en condicions inhumanes! Ni Franco, ni Pétain, ni Hitler, no oblidaven que eren els espanyolsels qui, primer que ningú, havien plantat cara al feixisme internacional. A “la nova Europa” forjada amb sanginnocent, devastacions i misèria, els espanyols anti-franquistes no tenien altra plaça que la d’un pot decendres...

"Ho dic sincerament: vaig escriure aquest llibre perquè durant l'estada al camp m'ho havia imposat com un deure. Milers de companys, dotzenesd'amics entre ells, havien mort, anaven morint o havien de morir a conseqüència de les penalitats de quatre anys i mig de camp. Hi havia sota dels que sobrevivíem una muntanya de dolor, una gran muntanya d'injustícia. I damunt dels nostres caps, una teranyina de fe en la humanitat, una feble teranyina que calia reforçar fins a fer-ne un teixit que ens pogués abrigar per a la resta dels nostres dies. Tu has conegutmoments amargs, si fa no fa com aquells que jo vaig conèixer aleshores, i saps fins a quin punt té autenticitat la metàfora. Justícia per poder creure. Altrament, després d'haver viscut aquella tongada negra, la vida no podia tenir sentit. Com que vaig sobreviure, el meu deure era, és i seràsempre, pensar en els morts. A favor de la justícia que desitjàvem i de la fe que necessitàvem, no he pogut fer -malauradament- altra cosa que un llibre. Poca cosa, quan tanta n'hauríem de fer! Això no vol dir que no hagi d'estar content quan plau a qui el llegeix. Em sembla així que els mortsno són tan morts, que a fer justícia de debò encara hi som a temps, que encara podem creure en un món millor. A molts lectors els han espurnejatels ulls, molts s'han estremit davant de tanta ferocitat humana i suposo que bastants s'hauran reafirmat en les conviccions que ens van menar a resistir contra el tirà i espero que a alguns els haurà fet lamentar no haver realitzat aleshores un major esforç per guanyar la guerra. De fet, és el que em proposava aconseguir…

Els antics “concentracionaris” formem a Barcelona un petit grup. Hi ha homes de totes les tendències contràries al règim, però de les coses que ens separen mai no en parlem quan ens trobem, sinó solament de les que ens uneixen. Penso de vegades si no hauria estat saludable que la lliçódels camps l'haguessin conegut molts dels homes que afirmen estimar la llibertat! Els mèrits literaris de “K.L.Reich” (suposant que els tingui) només m'interessen en la mesura que puguin contribuir a fer extensiva aquella lliçó entre els qui no van viure l'aventura dels camps nazis. El meu desig hauria estat fer una obra mestra i gràcies a ella, haver convençut tothom que mentre en la terra hi hagi gent capaç de tanta crueltatfreda, de tant fanatisme inhumà, de tant menyspreu envers els altres, no arribarem pas a formar una societat digna de dir-se civilitzada. Per això, més que per altra cosa, em plau de saber que el llibre és llegit, per això m'agrada rebre cartes com la teva i escoltar els comentaris dels que compreneu el meu diguem-ne missatge (i perdona la petulància d'aquest mot). El llibre ha tingut èxit, tot el petit èxit que en aquest clima de dictadura poden tenir els llibres sense cap puntal oficial, i estic content que hagi arribat en el moment en què s'inicia una nova renaixença, en què es desvetlla la inquietud, en què la “funesta mania de pensar” reprèn a poc a poc les seves prerrogatives. M'agrada “ser-hi” en tot això, i el llibre, en un grau ínfim, però cert, m'ho ha permès". (Carta de Joaquim Amat-Piniella al manresà Ramon Martí Farreras, 28-12-1963)

Los SS partían de la idea de que todos los enemigos del nacionalsocialismo no merecían vivir. Pero había muchas formas de matar. Nos podían fusilar, pero eso no daba ningún rendimiento. Una manera de morir poco a poco era hacernos trabajar. Hasta que no quedaba ni un ápice de vida. Hasta la exterminación total...” (Paraules de Joaquim Amat-Piniella a Montserrat Roig, recollides per l'escriptora a "Triunfo", el 28-9-1974)

Al seu amic Pere Vives 31d’octubre de 1941Al general nord-americà que alliberà el

camp el 6 maig de 1945 Omar Bradley

http://www.memoria.cat/amat/content/portada