03EDICIÓ2014

joves autors

Escola Bernat de MogodaEscola Els AigüerolsEscola La FloridaEscola Santa PerpètuaEscola SantigaInstitut Estela IbèricaInstitut Rovira-Forns

editen:

col·labora:

Cultura

bibliotecaJosep Jardí

Teniu a les vostres mans la tercera edició de la revista Joves Autors, impulsada pel Grup de Treball de Biblioteques Escolars (GTBE) format per les escoles Bernat de Mogoda, Els Aigüerols, La Florida, Santa Perpètua i Santiga, els instituts Estela Ibèrica i Rovira-Forns i la Biblio-teca Pública Josep Jardí.

Els textos que llegireu a continuació van ser escrits per alumnes d’aquests centres educatius amb motiu de la diada de Sant Jordi 2014.

En aquesta ocasió, les pàgines de la revista s’omplen de bonics rodolins i divertides endevinalles. Contes, auques acolorides i deli-ciosos poemes plens de musicalitat. Històries de misteri, d’amistat i d’aventures. Raps de crítica social, assaigs i fins i tot una biografia! Una àmplia varietat de gèneres i temàtiques que us faran passar una bona estona i us deixaran amb un somriure als llavis.

Aquest és l’objectiu d’aquesta revista, de la mateixa manera que tam-bé pretén donar a conèixer a tots els perpetuencs i perpetuenques la creativitat dels estudiants del municipi que any rere any treballen, de la mà dels seus professors i mestres, per a donar el millor d’ells mateixos a la nostra societat.

Per últim, el GTBE us convida a començar el vostre viatge literari a través d’aquestes pàgines i us anima a continuar-lo, utilitzant totes les biblioteques que estiguin al vostre abast. Són un tresor que no podeu desaprofitar.

presentació

joves autors20141

joves autors20142

Escola Bernat de Mogoda / P5Educació infantil

Escola La Florida / P5

joves autors20143

Educació infantil

jove

s au

tors

2014

4Escola Els Aigüerols / P5Educació

infantil

jove

s au

tors

2014

5Escola Santiga / P5Educació

infantil

joves autors20146

Escola Santa Perpètua / P5Educació infantil

Els nens i nenes de P5, entre tots, hem il.lustrat dos contes i també hi hem escrit algunes paraules. Com que és molt llarg, aquí només podeu veure una mostra.

Escola Santiga / 2nEducació Primària

jove

s au

tors

2014

7

joves autors20148

Educació Primària

Escola Santa Perpètua / 2nConte col·lectiu

Hi havia una vegada, en un castell molt vell, una princesa molt lletja. La princesa estava trista perquè tenia una berruga a la galta.

La gent del poble proper estava molt espantada perquè un drac ferotge que vivia a la cova dels tres lladres, un matí va arribar al poble i va dir als vilatans:- Grrr! Grrr! Hola sóc el drac de la cova dels tres lladres i estic cansat d’estar sempre sol. Voldríeu ser els meus amics?

Quan va acabar de dir això el drac va veure que tothom havia fugit d’ell. El drac trist va tornar cap a la cova, quan la princesa, que l’havia sentit, va baixar cap a la cova i va par-lar amb ell:- Per què estàs tan sol? I el drac li contesta:- Com que trec foc per la boca i sóc tan gran la gent s’espanta i es pensa que els vull fer mal.

- I tu qui ets? -Jo sóc la princesa d’aquest castell. - I com et dius? va dir el drac.- Em dic Elsa, Elsa de Monta.- Jo em dic Baddy, va dir el drac.- Tinc una idea, va dir la princesa. Sóc amiga d’un mag, el mag Merlí, i li demanaré que ens faci una pócima. Una per a treure’m la berruga i l’altra perque a et coverteixi en un cavaller.

I així va ser com la princesa es va convertir en una noia molt bonica i el drac en un cava-ller molt fort.

Conte contat, conte acabat.

ELS DOS AMICS

joves autors20149

Escola Bernat de Mogoda / 2nEducació Primària

joves autors201410

Educació Primària

Escola Els Aigüerols / 2n

LA FESTA DEL POPHi havia una vegada un pop que va complir vuit anys i va fer una festa.A la festa van anar els seus amics i la seva família.Li van fer molts regals, van menjar un pastís d’algues i cargols.Després, es van quedar a dormir i van fer una festa de pijames i s’ho van passar molt bé!

A L’OCEÀ PACÍFICUn grup de nens i nenes van decidir anar a pescar. Van pujar a vaixell per anar a l’illa de Hawaii.Quan van llençar les xarxes i les canyes de pescar, tots els animals aquàtics van començar a desaparèixer.Un volcà marí els atreia com un imant.Gràcies al volcà tots els peixos es van poder salvar.Els nens i nenes es van donar compte que els animals han d’estar lliures.

Textos elaborats pels alumnes de 2n i dirigits als alumnes de P-5

joves autors201411

Escola La Florida / 2nJaume Umbert

Educació Primària

ELS ROMANSEls romans van conquistari a Juli Cèsar van matar.El riu Tíber els va serviri moltes coses van construir.

Molts soldats van teniri a tribus van ferir.Quàdrigues van construiri la gent es va divertir.

joves autors201412

Educació Primària

Escola Bernat de Mogoda / 4rt

joves autors201413

Escola Santiga / 4rtMarina Ortiz

Educació Primària

EL MÓN FANTÀSTIC

Avui és un dia molt especial. És el dia del Ball Reial. Estic una mica precupada perquè si no vaig al Ball Reial m’expulsaran de l’Academia de Fades i Varetes. Perdona, no m’he adonat. Em dic Kalea B.N i sóc la princesa del món Fantàstic. Els meus pares són els reis del món de la Fantasia anomenat Fanmon. Ja és l’hora d’anar al Ball Reial !!!!!!

Em vaig a posar un vestit blau amb un cinturó de pedreria blanca, unes sabatilles blanques i una tiara de diamants molt bonica.

El Ball Reial està sent molt bonic, però de sobte els guàrdies han sentit un soroll molt fort i han recordat que havien deixat la cambra de la corona secreta oberta i tothom s’ha co-mençat a espantar. Tots els guàrdies i jo anem corrents fins la cambra de la corona. Tots han fallat les proves per entrar, però jo les he superat. He agafat els lladres i la corona torna a estar segura.

I ara han vingut les mosqueteres del poble i volen que sigui una d’elles!!!!! Final feliç per a un dia entretingut.

joves autors201414

Educació Primària

Escola Santa Perpètua / 4rt AAdrià Roldan

ENDEVINALLES DE SANT JORDI 2014

És multicolor com una bola de discoteca,i els insectes són la seva teca.

El seu nom és compostper un animal i una part del cos.

Què és?

joves autors201415

Escola La Florida / 4rt AAna Luque Gómez

Educació Primària

LA CAMPEROLA ALÈXIA I EL PRÍNCEP PAUHi havia una vegada, un príncep que es deia Pau i passsejava pel mercat del poble. Una camperola contenta, comprant, va veure en Pau, el príncep,i es va enamorar. En Pau es va apropar i li va preguntar pel seu nom:

- Hola! Em dic Pau. I tu ?- Hola magestat! Em dic Alèxia . -Va dir la noia amoïnada.

Uns dies després, en Pau i l´Alèxia van anar al castell on es trobaven el rei i la reina.

- Mare,pare us vull presentar l´Alèxia .Va dir el príncep.- Ahhhh! Una camperola al castell...? Fora !!!.Van contestar els reis.

Al dia següent,a l´habitació d´en Pau,ell i un bufó parlaven sobre l´Alèxia:

- Ohhhh! No et posis així Pau. No et puc veure d´aquesta manera. Li va dir el bufó.- I què vols què hi faci ? Els pares no volen l´Alèxia!!.Va respondre el príncep.- Tinc una idea i m´has d´ajudar . Va pensar el Pau.

Al mercat, es van trobar de nou i en Pau la va portar a una botiga exclusiva.

Al castell tot anava perfecte fins que va trucar en Pau i va dir:

- Pare, tenies raó l’Alèxia és una camperola i jo sóc un príncep…- M´agrada que pensis així fill. Vine amb una princesa. Li va contestar el seu pare.Al dia següent, en Pau i l’Alèxia van anar al castell vestits molt elegantment:- Hola magestat , sóc l´Alèxia. Va dir la camperola.- Alèxia, estic impressionat. Potser ara si poguis estar a la familia. Va contestar el rei.- Espereu !! L´Alèxia no és així, la vull com abans. Va parlar el príncep.- Tens raó ,fill.- Benvinguda a la familia. Va dir finalment el rei.

joves autors201416

Educació Primària

Escola Bernat de Mogoda / 6è

ELS COLORSEls colors donen significat a la vida,omplint-la de veritat i de mentida.

Cada tonalitat inspira un sentiment,relacionats amb la persona adient.

Verd, color de la natura,de la qual tenim molta cura.

Blau, color del cel i del mar,tranquil·litza al mirar.

Colors de la tardor,vermell i marró.

Per estar trist i alegre,blanc i negre.

Pel món no pots passarsense els seus colors admirar.

Arnau López 6è B

JOCS DE TAULAEls jocs de taula són molt divertits però has de patir.Jugant a l’oca et sents com una boja.Jugant al parxís et sents molt feliç.

En el rummikub has de pensari en les escacs has de raonar.Jugant al tragaboles sempre es perden boles.Jugant a l’ú les cartes son per tu.

Jugant a les cartes et quedes en blanc.Jugant al “8 en raya” et sents inspirat.

En els 200 jocs reunitsno saps mai quin escollir.

Àlex Escobosa 6è A

jove

s au

tors

2014

17

Escola Santiga / 6èEducació Primària

ENS ARRIBA...Ens arriba la primaveragelats a la neverasurten les margaridesolor tindran tots els dies.

Ens arriba l’estiui marxem al riujuguem a la sorrai ens posem la gorra.

Ens arriba la tardori també la foscoranem a la muntanyesi mengem moltes castanyes.

Ens arriba l’hivernque és com un infernens posem la bufandai semblem un ós panda.

Shan Shan Wang Zhu

EL CASTELL Tot ho veig ben vermell.Sento que no tinc força,per protegir l’escorça.Sembla què sóc el castell. La princesa és bella,el príncep és com ella.La Júlia fa dansa.I el gran Romeu fa caça Per dintre sal i pebre,per fora alegre,tothom riu molt amb ell,Així és el nostre castell.

David Segura

joves autors201418

Educació Primària

Escola Santa Perpètua / 6è BMaria del Olmo

AUTOBIOGRAFIAEL MEU COMENÇAMENTL’any que vaig néixer va ser un any molt important perquè la moneda que estava esta-blida fins aleshores (la pesseta) va ser intercanviada per l’euro, la moneda que utilitzem ara. Tot i que una de les coses mes importants que van passar per a els meus pares no va ser pas la nova moneda, va ser el meu naixement!

A mesura que anava creixent m’anava fent molt més bufona i grassoneta però sobretot molt mes entremaliada. Quan més o menys tenia 7 mesos va passar el que es pen-saven que trigaria una mica mes però... no va ser així, i com qui no vol la cosa vaig començar a parlar, i no poc! Imagineu-vos que quan ja tenia l’any parlava perfectament i en passava el dia cantant! Cap als vuit mesos l’ alegria (i el silenci) va aparèixer de sobte a casa meva i es que, fins aleshores, no havia parat de plorar i no se com en, un temps determinat , vaig deixar de fer-ho. Al 2.005( es a dir, quan jo tenia 3 anys) vaig començar l’escola, i això va canviar radicalment la meva vida.

CANVIS A LA VIDA El començament de l’escola em va canviar bastant perquè vaig començar a aprendre molt i a passar-m’ho d’allò mes bé. Al col·legi vaig coincidir amb algunes persones que ja havia conegut a la guarderia i que poc a poc van anar formant part de la meva vida. No sé per que però a mi m’agradava molt jugar amb la meva germana i aprendre an-glès amb ella (...i un CD de les tres bessones...). A mesura que anava passant el temps les meves faccions anaven canviant: em va créixer molt el cabell, se’m va estirar una mica la cara i vaig deixar de ser tant grassoneta a passar a més aviat primeta. Mica en mica vam deixar d’anar a Roses de vacances i ens vam incorporar a un apartament d’Altafulla, que a mi personalment m’agradava més. Quan vaig fer els sis anys per fi vaig poder entrar el “refu” i la veritat és que això va marcar un abans i un després a la meva vida perquè vaig conèixer molta gent nova que ara és molt important per mi i per-què de sobte cada dissabte de quatre a sis vaig passar de quedar-me a casa avorrida a passar moltes aventures amb els meus amics .

M’ESTIC FENT GRAND’ençà a que m’estic fent gran la meva vida ha canviat molt respecte al passat. Quan jo ja tenia vuit anys la meva germana se’n va anar a viure a Alemanya i des d’aleshores la trobo molt a faltar tot i que m’agrada molt anar-la a visitar i veure la zona. Des de que vaig començar tercer els meus gustos han anat canviant i, mica en mica he millorat el meu estil propi i únic. M’he interessat bastant amb el tema de la musica i m’agrada molt (ballar no). Ara ja m’han posat ulleres i vaig a 6è on espero que l’insti no em vagi malament...En fi, aquí acaba la meva vida i espero que continuï així!

joves autors201419

Escola La Florida / 6èMarc Serrano Julve

Educació Primària

CARNAVALCarnaval ja ha arribattots sortim a passejar

i alguns també a ballar.

Els petits de la Prehistòriapassegen per l’escola.

Micos i troglodites ens feienReferència a aquesta època.

Primer i segon d’Època Antiga lluïaromans, faraons i esclausper tot arreu n’hi havia.

Tercer i quart amb espases i varetes anaven,fent màgia i encanteris a tots ens agradava.

Els cavallers amb els dracs lluitavenI amb justícia i goig guanyaven.

Cinquè i sisè amb els seus vestitsens apropaven al dia d’avui.I amb els seus cabells tenyits semblaven l’arc de Sant Martí.

joves autors201420

Educació Secundària

Institut Rovira-Forns / 1r ESOPablo Poderoso

MI GRAN SECRETOHabía tenido un día muy duro. Las triatlones son agotadoras. Lo único que quería hacer era dormirme. De repente me desperté y vi por la ventana de mi habitación un objeto extraño en mi jardín. Bajé a verlo más de cerca. Era verde y rosa metalizado. Tenía unas luces azules muy extrañas a su alrededor. De repente, de una rampa que salía de la parte delantera de la nave, apareció un extraterrestre. Era rojo, tenía las pupilas muy dilatadas y blancas. Vestía una túnica de lana con decoraciones hechas con caucho. Los extraterrestres hablaban un idioma que desconocía. Ellos me dieron un texto escri-to en su lengua. Intenté traducirlo con mi ordenador pero me fue imposible, esa lengua no existía. De repente me desmayé y me desperté en mi cama con las sábanas muy alborotadas. Todo había sido un sueño.

Eran las siete y media de la mañana. Como cada día bajé a tomarme mi Cacaolat con Tostarrica. Acabé pronto porque no tenía hambre. Salí al jardín para acariciar a mi co-neja, parecía muy asustada. Cuando la solté vi unas marcas muy extrañas en el césped. Me acerqué a verlas más de cerca y me encontré un trozo de lana del mismo color que la túnica del extraterrestre. En la hierba brillaba un trozo de color rosa metalizado.

Volví a entrar en casa y me senté en el sofá que tanto le gusta a mi padre. Mi madre me preguntó qué me pasaba. Estaba blanco. Preferí callarme para que no pensaran que estaba loco.

¿Lo soñé? ¿Tan cansado había llegado de la triatlón?Este será mi gran secreto.

joves autors201421

Educació Secundària

Institut Rovira-Forns / 1r ESOCandela Martinez

LA NIT SENSE LLUMA la nit, aquell senyor estrany de barret i jaqueta fosca va sortir a passejar. Jo el mi-rava estranyat, tampoc el podia veure bé perquè no hi havia llum als carrers però volia saber què hi feia cada nit pel poble. Ningú no li deia res, encara que només hi havia guàrdies pel carrer.

Vaig agafar una espelma, la vaig encendre, i amb compte vaig anar fins la saleta. Allà les finestres eren més grans que les de la meva habitació, hi podia veure millor. Abans d’obrir una mica les cortines, vaig apagar l’espelma perquè des de fora no es veiés. De cop i volta ja no hi era l’estrany, se n’havia anat.

Al matí, cansat, vaig decidir descobrir qui era i què feia aquella persona a les nits. Després d’esmorzar vaig sortir al carrer, no hi havia ni un sol rastre d’ell. Volia saber on vivia i mentre recorria tot el poble em vaig trobar a la meva amiga Clara. Li vaig dir tot el que sabia sobre l’estrany i ella em va dir que m’ajudaria a trobar-lo i a saber-ne més coses. Vam quedar aquella nit.

A la nit ella es va quedar a sopar a casa meva, després vam sortir sense que ens veiessin.

El carrer era molt fosc, en realitat no sa-bia com aquell home caminava per la nit, a les fosques sense veure-hi. El vam veure caminant i, sigil·losament, el vam seguir

fins una taverna del poble. Aquell carrer de Santa Perpètua estava solitari, només hi érem nosaltres i l’home estrany.

Vam entrar a la taverna per la porta de darre-re, intentant que no ens veiés ningú. L’home va pujar per unes escales que portaven a la part de dalt del local, nosaltres vam pujar sense que ningú no se n’adonés. Vam entrar a una sala, ens vam amagar i només vam escoltar.

L’home es va treure el barret i la jaqueta; tenia els cabells curts i vermells i un vestit negre. La Clara i jo ens vam quedar boca-badades, era una noia.Vam sentir que parlava amb algú que hi havia en aquella mateixa sala. Parlaven sobre l’alcalde i la seva fortuna, volien aconseguir-la.

Després van parlar sobre un assassinat i sobre el banc del poble. Jo sabia que això no acabaria bé...-Desperta! Arribaràs tard! Si després em diu alguna cosa el teu tutor, ja te les veuràs tu sol!- era la meva mare.Només va ser un somni, no m’ho podia creure, després de tot el que havia passat, volia saber el final.

joves autors201422

Educació Secundària

Institut Estela Ibèrica / 2n ESOEhtasham Baig

ELS PROFESSORS HAN D’EXISTIREn la meva opinió, els professors són els benefactors més grans de la humanitat. Aquest és el motiu pel qual crec que han d’existir. Ells ens mostren la llum en la foscor. Gairebé tots els profetes, predicadors, sants, savis, pensadors i donants de la llei eren bàsica-ment professors.

Només un mestre pot servir millor a una nació que un altre mestre.

Metges, funcionaris civils i militars, oradors i escriptors són els creadors d’una nació, però un mestre és el creador de tots aquests creadors.

Molts nois i noies adolescents creuen que els professors no hauríem d’existir sense pensar que això els podria perjudicar molt. Si no existissin els professors, no hauria educació. Sense educació ningú treballaria i això provocaria grans crisis econòmiques i fins i tot revolucions. Si passés això el món no progressaria.

Per concloure he de dir que “Un metge cura malalties, un industrial produeix diverses coses per a les necessitats humanes, un agricultor conrea aliments per a la nació, un enginyer construeix carreteres, ponts i edificis, un soldat defensa les fronteres de la seva pàtria, un policia controla els crims. Tots són molt importants, però el mestre és el més importat perquè és l’encarregat de transmetre els veritables valors morals a la resta”.

joves autors201423

Educació Secundària

Institut Rovira-Forns / 3r ESODani Nacarino

ELS NÚMEROSEstem rodejats de númerosn’hi ha per tot arreu,la matrícula del cotxei el número de peu.

Sumar preferim semprequan vénen els exàmens,treure la màxima notaper satisfer als pares.

Els números ens situenen un lloc a l’univers,ens diu quan dura un diai el temps que a vegades perds.

Contar sempre ens agradasobretot si són diners,per poder comprar capricissempre en volem més. Contar ens marca el ritmeper cantar una cançó,la humanitat sempre comptaper tenir una posició.

123 4

56

7 8

09

joves autors201424

Educació Secundària

Institut Estela Ibèrica / 4t ESOCarla Blanch

EL PRECIODE VIVIREra una mañana fría y helada. Estaba de camino hacia el Pirineo junto con mis padres, donde nos azotaba una ventisca de nieve, no muy usual en esas alturas, en la Sierra del Cadí. Mi padre ya había puesto las cadenas en las ruedas antes de salir, ya que sa-bía que iba a toparse con carreteras escurridizas. Durante un momento, escuché un runrún chirriante e inquie-tante que provenía del asfalto. Ojeé por la ventana y observé un coche ba-jando vertiginosamente por la rampa en dirección a nosotros, zigzaguean-do de un extremo a otro, sin las ca-denas puestas.-¡Agachaos!- gritó mi padre mientras intentaba girar el coche en dirección contraria. No obstante, ya era dema-siado tarde. Me encorvé en el asiento y noté como el otro coche nos empu-jaba fuera de la carretera, haciéndo-nos rodar pendiente abajo. Cerré los ojos y hundí la cabeza detrás de mis brazos para protegerme. La cabeza me daba vueltas y tenía una sensación de mareo vertiginosa. Mientras intentaba levantarme, imá-genes pasaban rápidamente por mi mente. Nieve. Coche. Barranco. Ac-cidente. -¿Dónde estoy? ¿Dónde están mis padres?–conseguí articular mientras presionaba mi mano derecha en mi cabeza.-Son demasiadas preguntas para res-ponderlas a la vez, señorita.Era una voz masculina profunda y firme, con un deje de cordialidad en su timbre. Ladeé la cabeza. Un chico joven y alto, con lo que parecían ser unos tirantes, unos vaqueros cortos y sin calzado alguno, estaba de cu-clillas, ofreciéndome su mano para

levantarme. Lo que más destacaba de él eran unas grandes alas blancas que salían de su dorso, formando un M decaída. -Muy bien, una por una– dijo mientras sus ojos grises se quedaban clavados en los míos, como dos lunas.-¿Quién eres? ¿Dónde estoy?Observé como sacudía ligeramente la cabeza y soltaba una risita. -Me llamo Natael, y soy el ángel que te guiará en tus aventuras.La expresión burlona de su rostro me dejó en incertidumbre.-¿Qué? No estoy para bromas.-Perdón, perdón–dijo alzando las dos manos hacia arriba. Su expresión se tornó seria.- Estamos en el cielo, Le-yla, ahora mismo estás en coma.-¿Cómo sabes mi nombre? – Esta vez mi expresión era diferente, ya que era más consciente de lo que decía –. Mis padres… - Están en el hospital, heridos graves, pero se curarán con el paso del tiem-po. -Oh. Gracias a Dios–solté un suspiro de alivio y abracé a Natael incons-cientemente. Me separé y noté un leve ardor en las mejillas, mientras él reía.- Puedes dárselas ahora, si te place hacerlo. Esbocé una risita.Natael y yo estábamos andando a través de un camino nacarado en lo que parecía un jardín sin fin, lleno de formas níveas y esponjosas, que de-ducía que eran nubes. No sabía qué hacer, pero en parte él tenía razón.-Tu situación es crítica. Eres una de las pocas personas a las que les da-mos la oportunidad de elegir. Si vives, no saldrás ilesa del coma, pues sufris-te una fuerte lesión en la cabeza. Si decides morir, te quedarás en el cielo eternamente. Sólo te doy un consejo: aún te queda mucho por vivir. -¿Qué tipo de contusión sufrí? -Eso lo sabrás en cuanto te despier-

tes.Un silencio incómodo se prolongó du-rante unos segundos.- Quiero vivir - dije sin pensarlo-. Quie-ro esperar a que se recuperen mis pa-dres y seguir con mi vida. -Buena elección–dijo el chico, son-riendo.-¿Eres un ángel? – La pregunta salió inconscientemente, aunque tenía ga-nas de formularla.-¿No es obvio?- Gaciel soltó una risa burlona y sacudió su pelo cobrizo con su mano derecha-. Me han asignado como tu guía en el cielo. Pero, por lo que veo, no por mucho tiempo, ya que has decidido rápido.Paramos durante un momento y tomé la palabra.-Pues envíame abajo, entonces.-Bien, bien. Primero, túmbate en esa cama. - ¿Qué cam…? ¡Ah! -Antes de acabar la frase, ladeé la cabeza y vi una cama surgida de la nada, sencilla y adorna-da simplemente con una manta. Me dirigí hacia allí e hice lo que él me iba diciendo.-Ahora, cierra los ojos y tranquilízate.- Un momento. -¿Qué?- Preguntó el ángel con incre-dulidad. -Gracias.Natael sonrió.-No hay de qué. –Se inclinó hacia mí y colocó su mano en mi frente -. Vamos a allá.Volví a tener una sensación abruma-dora en mí. Era la sensación de es-tar en tierra, finalmente. Suponía que estaba en un hospital. La habitación estaba totalmente oscura, sin resqui-cio de luz alguna e intenté buscar a tientas algún interruptor que permita ver algo en esa habitación. Oí el chas-quido de una puerta al abrirse y el sonido de unos tacones acercándose hacia mí.-Cariño, ¿cómo estás? Has estado en coma varias semanas, es un milagro

joves autors201425

que hayas despertado-. Era una voz sosegada y tranquilizadora, segura-mente de una mujer mayor.- ¿Por qué narices no encienden la luz en este re-cinto? –pensé.-Bien, supongo. ¿Podría encender la luz, por favor?- La habitación quedó en silencio durante unos segundos. Supu-se que su silencio daba a entender que no estaba apagada. ¿Si no, cómo iba a entrar la enfermera? Era absurdo que entrara a tientas hacia donde estaba yo. Me acomodé en lo que parecía la almohada y carraspeé.-¿La luz está encendida, verdad?-Lo siento, hija. Sufriste un desplaza-miento de retina. Pensábamos que podía curarse, pero parece ser que no. Déjame ver.El tacto de aquella mujer hizo estreme-cerme. La imagen de unos ojos grises, incrédulos y expectantes mirándome fijamente pasó por mi cabeza. ¿Era una alucinación, un sueño? Me dijo que había tenido una grave contusión en la cabeza. -¿Ves algo de luz, sombras, formas…? –Notaba la presión en mi ojo derecho y el ligero clic de algún objeto, una linter-na, seguramente.-No, absolutamente nada. ¿Esto es de-finitivo?-Sí.- La enfermera cogió una de mis manos y la acarició, como si quisiera consolarme con ese gesto.-No. ¡No, no, no! -Bajé de la cama rápi-damente y fui tanteando la pared de la habitación, hasta que di con la puerta. Mientras la enfermera me llamaba la atención, encontré el pomo y lo giré, pero di unos pasos tontamente hacia atrás, a punto de caerme, pues un cuerpo se topó con el mío, impidiéndo-me el paso hacia el exterior.-No creo que pueda correr en ese es-tado, señorita.Una oleada de odio y esperanza al mis-mo tiempo me golpearon, como si me asestaran dos puñaladas.-¿Natael?- Shht. Ahora me llamo John, soy tu su-puesto novio. –Podía percibir su media sonrisa desde mi posición.-¿Por qué? ¿Por qué no me lo dijiste?- Porque sabía que lo ibas a rechazar, Leyla. El hecho de ser ciega no signi-

fica que no puedas alcanzar lo que ya pretendías. Lo siento, sé que debería habértelo dicho.Unos brazos me rodearon, fuertes y confortables a la vez, para disculparse.-¡Eso no te justifica para nada! –Res-pondí, golpeándole el pecho lo me-jor que podía-. Mis padres están en coma… ¡Y tampoco me dijiste que puede que no se despierten nunca! - Eso no lo sabía, te lo juro. Te aseguro que te ayudaré en cuanto pueda, aun-que en un periodo corto de tiempo. No debería estar aquí.-¿Aquí?- Sí, el lugar de los mortales. Lo tengo terminantemente prohibido– Resopló profundamente–. Bueno, ya no hay vuelta atrás, ya tendré mi castigo en cuanto regrese. Esperaremos a que tus padres se despierten.Natael estuvo durante una semana conmigo, incluso alguna que otra más, ayudándome a adaptarme a mi nue-va forma de vida, deseando que mis padres se despertaran. A medida que los días pasaban, nos hacíamos inse-parables, e íbamos a lugares insólitos mientras él me los describía detallada-mente. Comencé a estudiar el lenguaje braille. Tardé unas cuantas semanas en entenderlo y poder utilizar mis conoci-mientos. Nos fuimos enamorando, poco a poco. Natael iba posponiendo cada vez más su ida, para estar más tiempo conmigo. Pero cuando él se fue, tuve que aceptarlo. “Nos veremos dentro de bastantes años, cuando tú… Ya sabes…” Pensé que ya se había ido, pero unos segundos después, noté unos labios sobre los míos y una mano acariciando mi nuca. Me quedé pasmada, aunque le respondí devol-viéndole el beso y con un “Te quiero” antes de marcharse, y con una sonri-sa que, en otras circunstancias, habría sido sincera. Unos días después, mi madre des-pertó. No pude contener las lágrimas de felicidad, hasta tal punto que casi le hice una fisura en el cuello. El mé-dico explicó que la parte delantera del coche se había encontrado desgracia-damente con un árbol enfermo y había dado de lleno contra su tronco más grueso. Yo quedé inconsciente en el

momento en que el coche iba rodando por la cuneta, pero tuve la suerte de, solamente, quedarme ciega. Mi madre había tenido la misma suerte, su esta-do había mejorado muchísimo, y esta-ba sana de pies a cabeza, excluyendo la rotura del brazo derecho y una leve contusión en la cabeza. Le conté la historia de Natael, aunque no estricta-mente la verdad. Le dije que me había enamorado de un chico semanas an-tes, y tuve la mala suerte de que se ha-bía ido a estudiar al extranjero. Si le hu-biera explicado lo que había realmente, mi madre me habría tachado de loca, y habría utilizado como excusa mi ce-guera y un trastorno psicológico grave. Meses después, cuando explicaron las causas de la muerte de mi padre a los 6 meses, estaba en shock. Mi padre ha-bía padecido una hemorragia cerebral. Según ellos, únicamente un 20% de los pacientes que padecen esa hemo-rragia sobreviven ese tiempo. Mi madre y yo seguimos adelante, fuertes. Pasaron los años, y mi espera se hizo eterna. No podía esperar más a ver esos ojos grises, su pelo, sus alas, que vi en tan corto tiempo. Quería verlo de nuevo, poder verle otra vez, con mis propios ojos. Siempre que me acorda-ba de la despedida, mis ojos lagrimea-ban, y tenía que pensar en otro tema para no volver a llorar. Un día, decidí subir a la azotea, para refrescarme un poco. Como ya conocía mi piso y Na-tael y mi madre me había ayudado a saber orientarme en él, subí sin proble-mas. Me escabullí mientras oía la tele-visión, que seguramente estaba viendo mi madre. No me había dado cuenta, pero en cuanto las gotas fueron moján-dome la ropa, supe que estaba llovien-do. Con el bastón me ayudé a encon-trar el borde, que no tenía barandilla, y me llegaba por la cintura. Tiré el bastón al suelo, trepé por el muro y me senté. ¿Y si no hace falta esperar más? Un empujón y podría reunirme con él. Me echará un sermón por llegar tan tem-prano, mas no importa. Me levanté y noté como la lluvia acariciaba mi cara, me quité las gafas de sol que tanto odiaba ponerme y alcé la cabeza.-Natael, ya voy– susurré para mis adentros.

joves autors201426

Educació Secundària

Institut Rovira-Forns / 4rt ESOAbel Castillo Rap

La sintaxi dels meus versos penso i canto pel carrer, només crec tot el que veig quina merda avui sóc cec. El preludi dels meus sons l’intermedi d’un partit, afectat per l’efecte de l’afecte d’un amic.Estic fins als collons d’un govern que només mana, haurien d’ajudar i no basar-se en les paraules. per cada caiguda una avinguda amb intel·ligència, un arma nua i saviesa que el cervell emana.Escric això que penso complicat com polinomis, la meva utopia voldria viure com en somnis. donar un viatge entre les muses que difuses, són intruses en paraules enzes sóc el testimoni.Penso després existeixo redacto els meus teoremes, les revoltes ucraïneses, sense esclaus a les empreses. Fam i misèria, acaba provocant histèria, jo lluito per la gloria d’un poble sense fronteres.Sentir-me lliure, escriure, ni diners ni fotos, més feliç entre somriures que viatjant en un lotus. Tiro i penso, miro i llenço trets satisfets a titelles, trenco teles per telèfon, telepatia amb poemes.

Subjecte de rimes saltant entre pentagrames, un verb per l’acció de les meves paraules. benvingut sostingut recaigut a les mirades, si no dius res a la cara t’ho tornaran per l’espatlla.Faré malbé la pedra de tant ensopegar, gairebé ho puc perdre tot només faig que apostar. A una vida sense diligència i la innocència, de les meves frases donen mill i una formes de pensar.El sistema educatiu, ple de retallades, sanitat amb decadència és la dreta que col·lapsa. Marxa enrere, una merda de lleis, a tots aquests els hi aniria bé un avortament a temps.Sóc un poeta del carrer amb les paraules arribo, Amb el cap ben dret somric i camino, adjectius sense mida, escriure la meva feina. autònom de les rimes, bolígraf la meva eina.Després d’aquest rap el cervell em queda buit, viure dia a dia com si l’últim fos avui. Somiar, expressar, esperar abans d’escoltar. Al final només cantant, tot allò que vull.

RAP

EN C

ATAL

À

jove

s au

tors

2014

27

Educació Secundària

Institut Estela Ibèrica / 1r BatxilleratVictor Avellaneda

RAM D’ESPINESNo tinguis por, imatge constant,imperfecció feta meravella;surt del teu gelós amagatalli comparteix la teva puresaamb qui a tu acostar-se mai sabrà.

El meu sentit del tacte embogeixamb el foll pensament de percebre’t;llavors els ulls li diuen, plorant,tenint compassió del seu company:“res més preciós mai sentir podràs”.

En lamentable ridícul deixestot el que t’envolta i et rodeja;com una melodia apareixes,dolç i esvaïdor cant celestial;no gosa reflectir-te cap mirall.

Ram d’espines sense enverinar,ram d’espines fet bellesa i carn,ram d’espines de preciosa aroma;apropa’t per sagnar rius d’amoramb qui el teu rostre més adora.

Què amagarà la teva consciència?Què serà allò que estaràs pensant?Quin plaer deu ser saber amb certesael que un mateix té al pensament;no estar penjant de falses promeses.

Ben segur pots estar, fosc encant,que dins meu res més té cabuda;la meva obsessió, potser un espant,segur estic que no ets cap ajuda;així omples tots els meus fons forats.

Pensar que per fi estaràs amb mi,sentint el teu batec en la distància;quan te n’adonaràs, fosca flor,que el que vull per sempre més aquísón els teus anhelats petons?

Veure com l’ànima interior moren saber que tot és fantasia;en destapar el vel misteriósi veure el teu gest indiferentdarrere d’amargs mars d’il·lusió.

joves autors201428

Educació Secundària

Institut Estela Ibèrica / 2n BatxilleratAlexis Martinez

ENSAYO SOBRE LO INHUMANO DENTRO DE LO HUMANOAdolf Hitler, “príncipe” heredero del más puro nazismo, fue uno de los personajes más enig-máticos de toda la historia. E incluso se llegó y se llega a incluir su forma de pensamiento dentro de la filosofía contemporánea. ¿Pero es idóneo incluir una forma de pensar inhu-mana dentro del propio estudio filosófico del hombre? ¿Es correcto considerar como mo-delo de vida ético aquel “método nazi” que llegó a acabar con tantísimas vidas? ¿Y es finalmente acertado llamar “filósofo” a una persona que creó más problemas para la so-ciedad de los que pudo haber solucionado?

Es por todas estas razones que surge una in-teresante pregunta con gran variedad de res-puestas y puntos de vista: ¿están realmente Hitler y la filosofía unidos?

Habitual y técnicamente, el pensamiento de Hitler se incluye dentro de la historia de la filosofía, puesto que los límites de esta rama del saber aceptan todo tipo de pensamiento trascendental durante la historia – y de tras-cendencia Hitler tuvo mucha. Por lo tanto, Hitler es considerado un filósofo contempo-ráneo, caracterizado sobre todo por su de-magogia y su pensamiento nazi, obviamente.

¿Y cuáles son las bases de este pensamien-to? Podríamos decir que Hitler buscó la for-ma de justificar su manera de pensar enla-zándola con interpretaciones alternativas de diferentes filosofías anteriores. Por ejemplo, la frase “el fin justifica los medios” de Ma-quiavelo serviría para justificar los horribles actos que protagonizó Adolf Hitler para al-canzar sus objetivos. Hitler también aplicó el concepto de “selección natural” propues-

to por Darwin para tratar de argumentar su deseo de crear la “raza aria”, una sociedad perfecta y sin cabida para debilidades según Hitler.

Pero la influencia más inmediata es clara-mente la de Friedrich Nietzsche, filósofo ale-mán que defendía la “teoría del superhom-bre”, nuevo estado social más perfecto que el actual. Adolf Hitler abusó de la doble in-terpretación del término para llegar a consi-derarse a sí mismo como “el superhombre”, cuando este concepto se debe aplicar a toda la sociedad en su conjunto.

En mi opinión, el pensamiento de Hitler no debería formar parte de la filosofía ya que, aunque esta acepte todo tipo de formas de pensar, no se puede incluir lo inhumano en lo humano; lo no-ético dentro de la moral; lo antipolítico dentro de la política. Desde mi punto de vista, Hitler no fue un filósofo, puesto que no se preguntó por las preguntas filosóficas más generalizadas, y ni siquiera lo hizo por otras más específicas y concretas. Todo lo que hizo fue encontrar en la filoso-fía las grietas que justificaban sus actos, los fallos que le permitían ejecutar acciones es-pantosas con el “visto bueno” de la filosofía. Pero él nunca fue filósofo; solo recurrió a ser-lo para su propio interés y beneficio.

En conclusión, Hitler y la filosofía son dos conceptos que, aunque mantengan una re-lación como hemos visto anteriormente, no pueden incluirse ni complementarse el uno al otro, según mi forma de pensar. Ni existe Hitler en filosofía, ni tampoco cabe pensar en la filosofía de Hitler.