jordi pujol i els jueus primeres pagines

Jordi Pujol i els jueus

JPielsjueus_(Atrium)_OK.indd 3 24/01/11 13:46

Anna Figuera Raichs

Jordi Pujoli els jueus

Construir la Terra Promesa


Primera edició: febrer del 2011

© 2011, Anna Figuera Raichs

Drets exclusius d’aquesta edició:Raval Edicions SLU, PòrticPeu de la Creu, 408001 Barcelonawww.portic.cat

ISBN: 978-84-9809-168-7

Dipòsit Legal: B-5.064-2011

Fotocomposició: Edilínia, SLImpressió: Grafos

La reproducció total o parcial d’aquesta obraper qualsevol procediment, comprenent-hila reprografi a i el tractament informàtic,o la distribució d’exemplars mitjançant llogueri préstec resten rigorosament prohibidessense l’autorització escrita de l’editor i estaransotmeses a les sancions establertes per la llei.


A tu, que ho sents i ho saps, en les múltiples

esferes que ens porta la vida.


9

Índex

Pròleg 11

1 L’any que ve, a Jerusalem! 17

2 Els amics Tennenbaum i l’Escola Alemanya 33

3 Construir Israel, construir Catalunya 67

4 Els viatges oficials a Israel 97

5 La intransigència jueva 137

6 Moisès i Pujol, líders nacionals, projectes inacabats 157

Epíleg 175

Agraïments 179

Índex de noms 181


11

Pròleg

Llegint aquest llibre he quedat una mica sorprès. Val a dir que m’hi reconec. I em reconec en la meva relació amb els jueus.

Però d’una manera una mica unilateral. I és lògic. Perquè l’Anna Figuera no parla d’en Jordi Pujol global-ment, amb tots els seus components, facetes i matisos, sinó d’un aspecte concret de la seva personalitat i del seu pensament. Un aspecte important, i de fort signifi-cat intel·lectual i ètic, però parcial. I ja que tinc l’opor-tunitat de fer aquest pròleg val la pena que contextua-litzi el personatge.

Per exemple, en el procés de formació del meu ide-ari nacionalista, el sionisme i Israel han jugat un paper important. Però no l’únic. Jo he estat un estudiós dels moviments nacionals, començant per la lectura de l’obra dels anys vint d’en Rovira i Virgili Història dels

moviments nacionalistes fins al seguiment dels proces-sos d’independència dels països europeus dels anys no-ranta. De nacionalismes que de vegades han desem-bocat en la independència o no, com per exemple el Québec. Justament un dels països que he seguit de sem-pre –des de fa més de cinquanta anys– amb molt d’in-terès i amb gran simpatia. I d’aquests processos me


12

n’han interessat no només els fets polítics, culturals, di-plomàtics o fins i tot d’acció violenta que poden haver conduït a la independència (o de vegades al fracàs), sinó també, i molt especialment, tot allò que ha donat con-sistència i força a la seva realitat de país i a la seva cons-ciència i voluntat col·lectives.

L’Anna Figuera ho explica molt bé: la meva idea de nació no és resultat d’una sola idea, ni d’un sol concep-te, ni d’un sol sentiment, sinó el resultat de fondre’n uns quants, d’una síntesi intel·lectual i de sensibilitats diverses.

Una síntesi en què –com fa notar l’Anna Figuera– hi ha Herder i Renan, dues figures del pensament sobre la idea de nació que generalment es consideren antagòni-ques. I en què hi ha molta referència a les arrels, però també a l’universalisme (allò que tan sovint repeteixo d’«el nostre món és el Món»).

I és cert que en aquesta síntesi el meu contacte amb el judaisme, el sionisme i tota la història de l’Estat d’Is-rael hi va tenir influència.

Una influència forçosament limitada. Perquè real-ment, Israel, i el moviment sionista i el judaisme són un cas a part. Ho són per la seva història, per la seva cons-ciència de ser el poble escollit, almenys un poble únic. Que no s’ha de barrejar amb ningú, i que no es vol barrejar amb ningú. Per tant, molt lluny de la meva doctrina sobre immigració i integració, per exemple. El nacionalisme jueu és radicalment ètnic. Tot i que els jueus tenen una formidable capacitat de fer coses i tenir idees de projecció universal. Però sempre des d’una identitat jueva estricta.


13

Per tant, què podia atraure la meva atenció del sio-nisme i d’Israel? La seva formidable voluntat de ser, la seva confiança («l’any que ve, a Jerusalem»), la seva ar-rel espiritual, una forta exigència moral, un cert halo místic, que contribuïa poderosament a vertebrar-lo i a donar-li sentit.

Afegim a això el fort sentit comunitari, és a dir, de justícia social que caracteritzava la construcció de l’Es-tat d’Israel. I també l’espectacle, per mi entusiasmant, d’aquesta acció sistemàtica de construir un país. Tam-bé, després, un Estat. Però abans un país. El meu «fer país», i també el meu «construir Catalunya» no tenien la seva arrel primera en el coneixement de l’acció sio-nista. Venien ja d’abans, de la lectura i estudi de la doc-trina i l’acció d’Enric Prat de la Riba. O també de «l’ei-na i la feina» d’en Vicens Vives. I més tard d’en Pierre Vilar i els seus treballs sobre la Catalunya del segle xviii. Però l’exemple d’Israel, és a dir, la construcció d’un país basat en valors molt antics i amb arrels molt fon-des, però ara fruit d’un esforç sistemàtic de recupera-ció d’una llengua, de creació d’institucions, d’implan-tació d’una estructura social justa, de convertir deserts en regadius o en boscos, etc., és lògic que m’impactes-sin positivament. Que m’entusiasmessin. I també –no cal dir-ho– la seva afirmació que abans que res el que cal és voluntat de ser. La voluntat de ser un poble.

L’Anna Figuera fa referència unes quantes vegades a la figura de Moisès. I diu que jo en sóc un admirador. Això és veritat i és sabut, prou sabut, perquè de vegades


14

s’hagi ironitzat sobre mi i una suposada vocació messi-ànica meva.

No és el cas. Però el que sí que crec és que sense una força espiritual positiva cap ideal no pot ser assolit. I el missatge de Moisès ens ajuda a alimentar aquesta força en un doble sentit. Els jueus són els primers, durant la transició del desert i sota el lideratge de Moisès, que rebutgen la idea d’un Déu o de déus que són fets o per-sones o animals o objectes sensibles. En el tabernacle jueu no hi ha res. Ni ningú. Perquè hi ha Déu, que és infinit. I únic. Si hi hagués quelcom o algú, Déu seria limitat. I n’hi podria haver molts. Això és la base del monoteisme. I s’entén que jo això per la meva condició de creient, ho valori especialment.

Moisès fa encara una altra gran aportació. Moisès, o el conjunt dels jueus errants pel desert. Eren una colla, però tenien un cap. Ara en diríem un líder. En tot cas, Moisès i els jueus del desert creen una mentalitat de po-ble. No de massa, no de multitud, sinó de poble. Amb les seves normes i el seu codi, els Manaments. Amb un objectiu col·lectiu.

Moisès i els jueus ja no són uns fugitius d’Egipte, són un poble. El poble de Déu i la nació jueva.

Finalment hi ha un aspecte de la meva relació amb els jueus i Israel que l’Anna Figuera explica bé. I que vull subratllar perquè és molt important. Ho és per mi –per la meva consciència– però ho és pels jueus, i pels pales-tins i els àrabs, i pel Món. És un tema de justícia.

Els jueus tenen dret a la terra d’Israel. Ho he dit


15

sempre, i m’he compromès dient-ho i defensant-ho. Però els palestins tenen dret a una terra en la qual han viscut durant molts i molts segles. I a un tracte just. Són dos drets que entren en conflicte. En un conflicte agreu-jat per actituds i accions d’uns i altres, però també per la incidència de factors externs.

I que amb el temps ha esdevingut cada cop de més difícil solució.

Dels errors àrabs en general i palestins en particular ara no en parlaré. Simplement deixo constància que també n’hi ha. I que no poden demanar coses que sig-nifiquin el final de l’Estat d’Israel.

Pel que fa als jueus i al israelians, em crec en el deu-re moral de dir-los que de la mateixa manera que ells varen reclamar una Llar Nacional –i precisament a la vella Terra d’Israel, i no a Uganda o a l’Argentina com algun cop se’ls havia proposat–, els palestins també te-nen dreta reclamar-la i no a Dubai. Compaginar això és molt difícil, perquè no hi ha confrontació d’interessos mercantils o només polítics. El tema té molta més pro-funditat. Moltíssima.

Malgrat això jo –que he estat i sóc defensor de l’Es-tat d’Israel i que ho seré– em sento obligat a demanar als israelians un esforç d’acostament i de comprensió envers els palestins. M’hi sento obligat i em sento amb dret a fer-ho.

Per això estic especialment orgullós del discurs que sobre això vaig fer a Jerusalem, a la Knesset, i sobre el qual l’Anna Figuera dóna prou informació. Perquè l’amistat i l’afecte no són incompatibles amb parlar amb franquesa als amics. Amb franquesa i amb com-


16

prensió. Entenc bé, per exemple, allò que va dir un polí tic d’Israel: «Que els europeus sàpiguen que no accepta rem ser com Txecoslovàquia», en referència al sacrifici d’aquell país que varen fer les democràcies eu-ropees per apaivagar Hitler. Però és segur que a Israel correspon una part de la solució del conflicte.

Jo puc entendre, per exemple, que s’hagi aixecat el mur que aïlla Israel del territori palestí. Cal viure a Isra-el per entendre-ho. Però no puc entendre, ni acceptar, la política sistemàtica d’assentaments jueus en territori àrab. Perquè rosega la viabilitat d’un Estat palestí, al qual crec que els palestins tenen dret i que és condició ineludible de pau.

Ja sé que el tema té més aspectes conflictius. Resultaria presumptuós per part meva fer més comentaris. Acabo per tant• agraint als jueus i agraint al poble d’Israel la seva

contribució al llarg de la Història a tantes coses po-sitives, començant per la seva influència religiosa, directament o indirectament d’abast universal;

• agraint als jueus que m’hagin ajudat, junt amb mol-tes altres influències, a definir el meu pensament nacional català i la idea de «fer país»;

• agraint l’amistat que alguns jueus m’han ofert.• desitjant que la pau i la justícia –també la justícia–

acabin imperant entre pobles i religions. Arreu.

Jordi Pujol

Barcelona, gener de 2011


L’any que ve, a Jerusalem!

!"#$%!& ' (' %$)'

L’shanah haba’ah b’Yerushalayim!

‘L’any que ve, a Jerusalem!’

Pregària del Séder ha Pésah

(la pasqua jueva)


19

–President Pujol! Perdoni que el molesti. Em dic David Stoleru. Sóc israelià, jueu, francès, visc a Catalunya des de fa quatre anys, i és aquí on he conegut la meva pro-mesa, catalana. Ara estem pensant a casar-nos. El meu projecte de final de carrera, d’Arquitectura, l’he fet so-bre el call de Barcelona i sé que el palau de la Generali-tat n’havia format part. Busquem un lloc simbòlic, es-pecial, significatiu per a nosaltres, per fer la cerimònia de casament. Li voldria demanar si podem casar-nos... al pati dels Tarongers!

Pausa. Silenci. Jordi Pujol dubta una estona...

El palau de la Generalitat se sustenta sobre bases jueves. La seu del Govern català es troba al bell mig del que va ser l’extens i important barri jueu de Barcelona durant l’edat mitjana. La major part d’aquest conjunt de cases va pertànyer, primer, al poeta Mossè Natan, un jueu de Tàrrega que va escriure, almenys, dues obres en català. Posteriorment, van passar a mans del metge també jueu Bonjuhà Cabrit, diuen que cirurgià del rei Pere III el Cerimoniós. Altres habitatges eren propietat de Mas-sot Avengenà, banquer reial i membre benestant de la


20

comunitat jueva barcelonina. Els jueus catalans de l’edat mitjana van arribar a ser la comunitat de referèn-cia a l’Europa medieval des del segle xii fins al xiv, la seva època d’esplendor. Tant és així que l’home dels tres noms, el rabí, metge i filòsof gironí Nahmànides, Ramban per als jueus i Bonastruc Ça Porta per als cris-tians, a qui els jueus acaben de reconstruir la sinagoga més gran de la ciutat vella de Jerusalem, va ser el més prestigiós comentarista de la Torà i de la Bíblia en ge-neral, i l’impulsor de l’escola cabalística, la més arrela-da a l’Europa central en l’estudi d’aquest conjunt de teories metafísiques, místiques i fins i tot esotèriques desenvolupades en el judaisme. Malgrat això, però, molts jueus van optar per la conversió davant els atacs sistemàtics de l’Església a les comunitats jueves de fi-nals del segle xiii. Una d’aquestes famílies va ser la de Bonjuhà Cabrit. Quan aquest va morir, es van vendre les cases. Les va comprar en primera instància el fill d’un tresorer del rei. Poc temps després, se les va que-dar el comerciant i canvista Pere Brunet, que les va vendre a tres diputats l’any 1400.

El rector de l’església de Santa Maria del Pi, Alfons de Tous, que també va ser president de la Generalitat entre el 1396 i el 1412; Jaume March, cavaller, poeta i oncle d’Ausiàs March, i el polític Ramon Desplà, que es convertiria en conseller en cap el 1417, van comprar per 38.500 sous aproximadament les finques que havien es-tat del cirurgià Cabrit, per ordre expressa del rei, amb la missió de construir-hi el que havia de convertir-se en la Diputació del General. I és que uns cinquanta anys abans, el 19 de desembre de 1359, el rei Pere Terç, com li


21

agradava signar, va convocar les Corts a Cervera per de-batre entorn del conflicte que els enfrontava a la Caste-lla de l’altre Pere, Pere I. Necessitava diners per a la guerra i, per això, va decidir crear una institució amb atribucions executives en matèria fiscal. És a dir, un or-ganisme recaptador d’impostos, les «generalitats», que havien de pagar tots els ciutadans. La nova casa de la Diputació del General tenia un portal major, que s’obria al carrer de la Font, a través d’un pati que havia estat propietat del jurista Pere Tarré. L’habitatge s’estenia fins a l’actual carrer del Bisbe i tenia una sinagoga me-nor, que el 1393 el rei Joan I va vendre a la família del tresorer reial Julià Garrius.

Amb el pogrom del 1391 els calls de Barcelona, Giro-na i Lleida van ser assaltats i saquejats, i centenars de jueus moriren en els atacs. Els qui van aconseguir ama-gar-se van poder salvar la vida a canvi del seu baptisme forçós i en massa, que va anar acompanyat de la venda apressada de cases i béns i de la confiscació d’edificis públics a favor del patrimoni reial. Els carrers del call es van cristianitzar. El carrer principal de Barcelona, on hi havia la sinagoga, va ser rebatejat amb el nom de Sant Domènec, aprofitant el santoral del dia en què va tenir lloc el primer pogrom, el 5 d’agost. La imatge del sant es va col·locar sobre la porta d’accés de la sinagoga derru-ïda. I el carrer de la Font, que es deia així perquè hi ha-via la font pública dels jueus, els quals tenien prohibit prendre aigua del sortidor que s’havia reservat exclusi-vament per als cristians a la plaça de Sant Jaume a par-tir del 1356, va ser rebatejat amb el nom de Sant Hono-rat. Quan a principis del segle xx es van dur a terme


22

exca vacions per a la rehabilitació del palau de la Gene-ralitat, van aparèixer les seves restes a sota el pati dels Tarongers.

En David Stoleru i la Romina Ostrowicz es van conèi-xer a Catalunya. Ell, jueu de nacionalitat francesa, va arribar a Barcelona el 1996 i de seguida es va enamorar d’aquesta catalana jueva d’origen argentí. Es van com-prometre al cap d’un any a Wadi Siah, la vall dels Ta-rongers, a prop de la ciutat israeliana de Haifa. Per això, en David, que havia estudiat a fons el call jueu de Bar-celona per al seu projecte de final de la carrera d’Arqui-tectura, tenia clar que el lloc més especial per casar-se amb la Romina havia de ser el pati dels Tarongers, al palau de la Generalitat. El nom els remetia a Israel, i el lloc, als seus avant passats. Després de mesos d’intents fallits per contactar amb algun responsable de Presi-dència, un vespre d’hivern del 2001, David Stoleru va veure com Jordi Pujol i la seva esposa, Marta Ferrusola, baixaven caminant, apressadament, pel carrer de l’Ar-genteria, al barri del Born de Barcelona.

«Aquesta és la nostra, Romina!». Stoleru estava emocionat. «O ara o mai», va pensar, decidit. «Vols dir? És el president!», dubtava la jueva catalana, més cons-cient de qui era Pujol. Sense dubtar-ho ni un instant, Stoleru va seguir el matrimoni Pujol, que va continuar a pas lleuger fins a arribar a l’església de Santa Maria del Mar, on estava a punt de començar un concert de músiques per a la pau. « Romina, ensenya’m com es diu correctament en català això que ara et diré»...

En David Stoleru va esperar que s’acabés el concert.


23

Pujol s’apropava a la gent, agraïa als músics la màgia generada dins Santa Maria del Mar i, quan estava a punt de sortir, un jove decidit se li va apropar i li va abocar dues frases que s’havia après de memòria en un català correctíssim.

–President Pujol! Perdoni que el molesti. Em dic David Stoleru. Sóc israelià, jueu, francès, visc a Catalu-nya des de fa quatre anys, i és aquí on he conegut la meva promesa, catalana. Ara estem pensant a casar-nos. El meu projecte de final de carrera, d’Arquitectu-ra, l’he fet sobre el call de Barcelona i sé que el palau de la Generalitat n’havia format part. Busquem un lloc simbòlic, especial, significatiu per a nosaltres, per fer la cerimònia. Li voldria demanar si... podem casar-nos... al pati dels Tarongers!

–Interessant. Això és interessant. Tingui aquesta tar-geta. Demà truqui a aquesta persona i parli-ho amb ella.

L’endemà, David Stoleru no només va trucar a Car-les Duarte, secretari general de Presidència, per expli-car-li les seves intencions, sinó que es va trobar amb la sorpresa que ja n’estava tan al corrent que l’únic dubte que tenia era la data del casament. El president havia ordenat que es donessin totes les facilitats perquè la pa-rella jueva es pogués casar allà d’on feia més de sis-cents anys havien hagut de marxar els seus avantpassats. La cerimònia es va celebrar el 16 de juny de 2002 a les sis de la tarda. La núvia va arribar en una bicicleta guarnida amb gira-sols fins a la plaça de Sant Jaume i amb un ves tit blanc de paper. A dalt, al pati dels Tarongers, s’ha via instal·lat una hupà, la tradicional carpa jueva


24

formada per una peça de roba sostinguda amb quatre pals, símbol de la nova llar. Jueus amb la quipà, un rabí mestre de cerimònia, un piscolabis caixer que havien escalfat a la mateixa cuina del Palau i uns músics que amenitzaven el casament amb melodies klezmer. Presi-dència de la Generalitat volia que se sentissin com a casa seva, fins al punt que el carilló va interpretar peces jueves i es van obrir les portes de la capella de Sant Jor-di per si la volien visitar.

Jordi Pujol no va poder assistir al casament. Dos dies abans, s’havia estavellat un helicòpter a la localitat lleidatana de Torallola. Els vuit ocupants van quedar calcinats, entre els quals hi havia la delegada de la Con-selleria d’Indústria a Lleida, Divina Esteve; el cap d’E-nergia de la Generalitat a Lleida, Santiago Sánchez-Vi-llacañas, i el tècnic de la Conselleria Francesc Franch. En aquelles dates els enterraven. Una setmana després de la cerimònia, l’oposició al Govern de CiU qüestiona-va i criticava la decisió de Jordi Pujol de cedir el palau. «La part més antiga del palau havia format part del bar-ri jueu de Barcelona i la comunitat jueva va patir un tràgic pogrom el 1391. Calia que, per motius simbòlics, acceptés la petició d’aquesta parella. A més, jo sóc amic dels jueus i els entenc», va respondre Pujol als crítics.

Han passat gairebé deu anys d’aquest episodi i Jordi Pujol, recolzant l’esquena al respatller de la cadira del seu despatx al passeig de Gràcia, recorda cada detall com si hagués passat abans-d’ahir. No se’n penedeix. Al contrari. Està orgullós d’haver saldat, d’alguna ma-


jordi pujol i els jueus primeres pagines

Education