jocs florals 2015

JOCS FLORALS

Curs 14-15

1

JOCS FLORALS

Ed. Primària

Curs 14-15

2

INDEX

Pròleg …………...……...……………………………………………………….. 3

Prosa Cicle Inicial (finalista) ……………………………………….………... 4

Prosa Cicle Inicial (guanyador) ……………………………………………… 5

Prosa Cicle Mitjà (finalista) …………………………………………………... 6

Prosa Cicle Mitjà (guanyador) …………………………………………….…. 7

Prosa Cicle Superior (finalista) ……………………………………………... 8

Prosa Cicle Superior (guanyador) ………………………………………… 10

Poesia Cicle Mitjà (finalista) ……………………………………….……..… 12

Poesia Cicle Mitjà (guanyador) …………………...……………………….. 13

Poesia Cicle Superior (finalista) …………………………………………… 14

Poesia Cicle Superior (guanyadora) …………………………………….... 15

3

PRÒLEG

Benvolguts/des,

La diada de Sant Jordi és una gran festa cultural a Catalunya. Nosaltres

celebrem aquesta diada amb diferents actes i activitats.

La convocatòria dels Jocs Florals és una d’aquestes activitats i representa

una oportunitat per expressar idees, sentiments i emocions amb els textos

narratius i poemes escrits. A totes les produccions es mostra palesa la

creativitat tot l’alumnat de La Salle Comtal. Els treballs que han estat

seleccionats com a finalistes i guanyadors, es recullen a la publicació de

la revista digital, que teniu a l’abast al prestatge de la pàgina web.

Enguany s’han presentat composicions molt ben fetes i els equips docents

han tingut molt difícil triar quins escrits ens representaran al Jocs Florals

de Ciutat Vella per a cadascuna de les categories.

Una altra activitat que s’ha portat a terme, ha estat la realització d’un punt

de llibre a cada etapa. Com que heu fet molts i molt ben fets, dins de la

revista trobareu una mostra d’alguns dels punts de llibres presentats.

A totes les activitats i actes sempre heu tingut al costat al mestre o a la

mestra que us ha acompanyat i corregit els vostres treballs, i és per això

que no us podeu oblidar d’aquest acompanyament. Aprofitem per agrair

la seva feina.

Ara només queda encoratjar-vos a llegir atentament tots els contes,

narracions i poemes premiats de tot l’alumnat. Tanmateix qualsevol llibre

de lectura sempre us farà una aportació important per a la vostra

educació.

Ja mateix quedeu convidats a participa-hi el proper curs.

4

PROSA CICLE INICIAL (FINALISTA)

El Drac Pol

Fa molts anys, hi havia un drac que es deia Pol. Era alt, prim i simpàtic. Vivia

en una cova on hi havia ratolins que li havien cruspit el menjar.

Quan es va despertar, va veure que no tenia menjar i va anar al poble a

buscar-ne. Sabia que la gent era rica i tenia molt de menjar per donar-li.

Va tornar a la seva cova amb el menjar i els ratolins estaven esperant que en

Pol, el drac, entres a la cova. Però en veure’l tan gran, es van espantar i van

marxar.

El drac Pol volia ser amic dels ratolins. Així que va anar a buscar-los per

compartir el menjar que tenia, i van ser molt amics.

I conte contat, ja s’ha acabat.

Joel Jiménez

2n B

5

PROSA CICLE INICIAL (GUANYADOR)

El peix màgic

Hi havia una vegada, un peix màgic i daurat, que vivia al fons del mar.

Un dia, mentre estava fent la migdiada, el van pescar i el van posar dins d’una

peixera.

Quan es va despertar, va veure que no era al mar, amb tots els seus amics, sinó,

dins d’una caixa de vidre i digué cridant:

-Estic atrapat dins d’una bombolla d’aigua!

A l’altre costat de l’habitació d’on era, va veure un nen plorant i es va preguntar:

-Què li deu passar?

El nen se sentia una mica avorrit, però gràcies a la màgia el peix li va portar un

ordinador.

Quan va veure l’ordinador, es va posar molt content i tot mirant al peix, li va

preguntar:

-Has estat tu, qui m’ha portat l’ordinador?

El peix, com que no podia parlar, va moure el cap amunt i avall, dient sí.

El nen estava tan content, que va portar al mar el peix màgic i el va deixar lliure,

per anar a jugar amb tots els seus amics.

“Ser agraït és molt divertit.”

Jofre Gudel

2n A

6

PROSA CICLE MITJÀ (FINALISTA)

Una mona compartida

Aquesta és la història de l’Artur, un nen fill de pastisser.

L’Artur acostumava a ajudar al seu pare a la pastisseria sempre que podia.

S’acostava la Pasqua i estaven fent les mones de xocolata.

Tenien formes molt divertides: unes tenien forma de pallasso, altres de súper

herois... venien nens per triar-les; venien tants nens que ja quasi no quedaven

mones.

Cada dia venien nens de tot arreu i un d’ells no tenia diners però seia mirant les

mones de l’aparador i es passava hores i hores.

Una tarda l’Artur es va acostar al nen i li va dir:

- Ja tens la teva mona?

- No, jo no tinc diners, no la puc comprar- va respondre el nen.

- Vine amb mi! - li va dir l’Artur. I els dos nens van entrar a la pastisseria.

- Quina mona t’agrada? – va insistir l’Artur.

- M’agrada la del Barça!!! – va dir el nen. I tots dos van acabar compartint la mona del Barça.

I any rere any l’Artur va compartir amb aquell nen la seva mona.

Joel Lumeras

3r B

7

PROSA CICLE MITJÀ (GUANYADOR)

Què fas, Pepet?

En Pepet era un nen molt entremaliat que li agradava fer bromes pesades a

tothom, ja fossin persones o animals.

Per això un dia, la bruixa del bosc, que estava molt enfadada, li va fer un

encanteri:

- “A partir d’avui cada dia et convertiràs en un animal diferent”.

En Pepet va riure i no s’ho va creure però al dia següent quan es va despertar ...

s’havia convertit en un peix que estava nedant en un aquari molt gran. Era

l’aquari del seu pare!

Era un peix de color verd i quan va voler jugar amb els altres peixos el van

refusar. Un fins i tot li va donar un cop de cua que el va enviar a un racó:

- Ai! Per què no em deixeu jugar amb vosaltres? Va protestar.

El peix li va respondre molt enfadat:

- Pepet, tu sempre t’has portat molt malament amb nosaltres!

I allí es va quedar fins que va arribar l’hora de dormir.

Al dia següent quan es va despertar era una tortuga i també volia jugar amb les

altres tortugues del terrari, però li van dir:

- Nooooo! Tu ets el que ens va pintar la closca de vermell l’estiu passat, oi?

- Ui, ui, doncs sí!

I amb un cop de closca ben donat el van deixar també en un racó fins a l’endemà.

Al dia següent era un gos i estava al costat d’en Pipo, el gos de casa:

- Guau, guau, vols jugar amb mi? Va preguntar en Pepet gos.

- Guau, guau, clar que sí! Encara que tu sempre em fas moltes bromes

pesades.

Van estar tot el dia jugant i corrent d’un lloc a l’altre i s’ho van passar molt bé.

Al dia següent quan es va despertar tornava a ser un nen, com

el Pepet de sempre, però va pensar en tot el que li havia passat

i va decidir que a partir d’aleshores calia portar-se més bé!

Jon Barros

4t B

8

PROSA CICLE SUPERIOR (FINALISTA)

Una nit molt estranya

Estimat Diari,

ahir, el pare va tornar de treballar molt tard. Mentre que jo m’acabava el sopar i

veia la tele, la mare desesperada trucava al pare i com que ell estava molt ocupat

no podia agafar el telèfon. Feien una pel·lícula d’una nena rossa que entrava a

un altre món: L’Alicia en el país de les meravelles.

En aquest instant, començo a recollir els plats i m’ estiro al sofà. La mare surt a

recollir la roba i jo em quedo mirant la pel·lícula fascinada. De sobte ve una ràfega

de vent i el llum i la tele s’apaguen. Tanco els ulls, els obro i... veig a l’Alicia que

em diu:

-Vine amb mi i viuràs una gran aventura.

Sense pensar-m’ho dues vegades vaig amb ella i em demana:

-Compta les estrelles que hi ha al cel!

Les compto i li dic:

-Hi ha 11 estrelles en el cel.

Ella em diu:

-T’has equivocat hi ha 10. L’onzena no és una estrella és un tren màgic, t’he

fet venir fins aquí per que necessitem la teva ajuda. El combustible del tren és la

IL·LUSIÓ i avui en dia busquem nens que en tinguin..., però no creuen en la

nostra existència, pensen que somiem, ajuda’ns si us plau!

En aquell moment em vaig quedar perplexa. Però jo havia d’ajudar-los i la veritat,

jo sí que hi crec. I li vaig dir:

-Us ajudaré, què puc fer?

Ella em mira els ulls i em diu:

9

-Només has de creure i dir-li als teus amics que hi creguin. Per, començar,

has de dir 3 vegades: “jo hi crec”, tancant els ulls.

Hi vaig començar

-Jo hi crec, hi crec, jo hi crec.

Quant vaig obrir els ulls no hi era ni l’Alicia ni el tren i el llum estava obert i la tele

també.

Estimat Diari, et deixo...ara tinc feina, he de començar...hi ha tanta gent per

avisar!

Aitana Sancho

5è A

10

PROSA CICLE SUPERIOR (GUANYADOR)

El lloc ideal

Tinc tres ulls, un de cada color: vermell, verd i carbassa. Sóc de color groc i força

alt. Mano sobre la gent i els cotxes. Els indico quan poden passar i quan no. Visc

en un polígon industrial, envoltat de fàbriques i molta contaminació. La meva

feina m’agrada molt , però a vegades estic avorrit i fent el mateix, dia rere dia.

On visc no passa gaire gent, només cotxes a primera hora del matí i a última de

la tarda. Tampoc tinc companyia, ni ningú al costat, ja que el meu únic amic està

a l’altre costat, just davant meu i només ens podem comunicar amb les llums.

Els gossos sempre m’ oloren i es pixen a sobre meu, em fa molt de fàstic. Els

joves em fan uns tatuatges amb uns retoladors que em queden molt bé i són molt

moderns. Algun nen petit, dels pocs que passen, m’enganxen xiclets i després

les formigues, em fan pessigolles.

És un altre dels meus dies, ara vermell, verd i carbassa. No sé què passa,

escolto molt xivarri ! Un cotxe s’apropa cap a mi com una bala, darrere seu altres

cotxes amb sirenes que no paren de sonar. El segueixen ràpids com uns bòlits.

Estic estirat em fa molt mal el cos. L’ull carbassa no el puc controlar, s’apaga i

s’encén quan vol, l’os que em permet estar dret s’ha trencat, estic trencat per la

meitat! Estic envoltat d’homes que van vestits iguals, tots de blau, hi ha un cotxe

que està destrossat, s’ha xocat contra mi! Uns homes amb uniforme de color

blanc m’han agafat i m’han fet entrar a una furgoneta . Estic molt espantat, no sé

on em porten, mai m’havia mogut del meu lloc, i el meu company, on és?

No potser ! M’he quedat adormit. Estic en un lloc estrany, hi ha molts germans

meus, però cap parla ni se li encenen els ulls. On estic? M’han agafat i m’han

portat a una altra sala i m’han estirat en una llitera. Per què estic sol? M’estic

relaxant molt, m’estan fent un massatge per tot el cos. Ara m’estan fent moltes

pessigolles a l’ull carbassa, molt més que les formigues. Quina pena! ja s’ha

acabat aquesta gran estona , m’ha deixat com nou!

M’han portat a un gran magatzem, que bé! Podré fer molts amics, tots som iguals,

estem tota l’estona parlant. He conegut el Llamp, li diem així perquè té un

tatuatge amb aquesta forma . També el Xerraire un amic que cada vegada que

canvia de color de vermell a verd o de verd a vermell fa uns sorollets com de

xiulets molt seguits, sembla una musiqueta.

No sé per què m’han agafat i separat dels meus nous amics, on em porten, per

què em pugen a un cotxe?

Ja no tornaré a veure els meus nous amics, quina pena!... Estic molt trist !

Estic esverat, m’han col·locat en un lloc on no para de passar molta gent, nens

que no paren de córrer d’un costat a un altre, hi ha molt xivarri, no podré

descansar!

11

Davant meu hi ha un parc i a la dreta una biblioteca, així durant els dies podré

veure molt nens. Què bé!

Ja porto uns quants dies , tinc molts xiclets enganxats per tot el cos , més que

mai . Se’m pixen molt més gossos que abans i ara porto molts més tatuatges.

Però m’encanta estar aquí, tinc un nou amic, es diu “Il·luminat”, em fa molta

companyia i per la nit no passo por al seu costat perquè em dóna llum.

M’encanta ser un semàfor i viure en aquest nou carrer !

Héctor Cases

6è B

12

POESIA CICLE MITJÀ (FINALISTA)

La primavera

Creixen flors i animals,

volen ocells pel cel,

cada cop fa menys fred

i ens ho passem molt millor!

Màniga curta ja!

Dormir amb una manta!

Roses i violetes,

la primavera a tocar!

La sang s’altera i a tots

ens ve de cop l’amor.

Tots estem molt contents.

La primavera és la millor!

Ni fred ni calor,

ens enamora l’olor,

tots ho sabem bé:

la primavera és la millor!

Ovidi Fuentes

3r A

13

POESIA CICLE MITJÀ (GUANYADOR)

El porteràs

Tant si plou com si fa sol

a mi m’agrada el futbol.

És una bona activitat

per estar ben preparat.

Sempre que he guanyat,

li explico al veïnat,

i quan he perdut

sempre em quedo mut.

Com que és un joc d’ equip,

és molt divertit.

I encara que l’àrbitre no piti bé,

jo sóc un bon porter.

Pau Corella

4t A

14

POESIA CICLE SUPERIOR (FINALISTA)

Les meves amigues

A la meva amiga Marta

li agrada escriure’ m cartes.

És tant bona amb mi ...

per això la convido al meu jardí.

A la meva amiga Maria

la veig a l’ escola cada dia.

Al pati sempre juguem

i a casa els deures fem.

Alguns caps de setmana

em trobo la meva amiga Anna.

Anem a la muntanya

per pescar al riu amb canya.

Les meves amigues són de l’ infància

per aquest motiu les estimo i en tinc confiança.

Nosaltres juntes sempre estarem

i quan els camins es separin, de tant en tant ens trobarem.

Martina Gil

5è B

15

POESIA CICLE SUPERIOR (GUANYADORA)

M’estic fent gran?

Quan miro al meu voltant

i veig nens petits jugant,

penso... M’estic fent gran?

Quan em poso a endreçar

les joguines per guardar,

penso... Estic canviant?

Quan la roba no puc portar

perquè petita se m’ha quedat,

penso... Què està passant?

Quan la mare em diu “M’ajudes?”

i jo ho faig sense protestar,

penso... No rondino? Què estrany!

Quan a l’hora de comprar

sé mirar sense tocar,

penso... Això és brutal!

Resumint una miqueta

arribo a la conclusió que...

Sí! Ja sóc gran!

Laura Casaña

6è A

JOCS FLORALS

Ed. Secundària

Curs 14-15

Finalista CATEGORIA D CASTELLÀ POESIA

Jocs Florals 2015 La Salle Comtal

La mejor persona de mi vida

En el pasado me quedé, una persona importante no olvidé, es una persona que siempre querré

una persona que jamás reemplazaré.

El día 3 de diciembre pasó, esa persona me dejó

aún recuerdo cuando me abrazaba y mi cara acariciaba.

Esa persona mi vida marcó,

esa persona que tanto significó, esa persona que no olvidé

esa persona era él.

Ahora mi vida está vacía me falta toda su alegría

lo que estaba pasando lo sabía pero, aún así, a mí me dolía.

Ahora ya no puedo hacer nada, de mi vida, por siempre, se fue, pero quiero que sepan ustedes

que mejor abuelo no se puede tener.

TÍTOL: La mejor persona de mi vida LEMA: Momer AUTOR: Mercè Monell (2n ESO A)

Finalista CATEGORIA D CATALÀ POESIA


Secrets

Els secrets que amagaràs

a poc a poc els oblidaràs.

Si els recordes,

sabràs que el silenci has de guardar.

Al final t’adonaràs

que tothom t’elogiarà.

Paraules boniques et diran,

pel secret poder robar.

Quan ho aconsegueixin

sabràs, en qui has de confiar.

Tothom et mentirà dient que no ho dirà,

però després descobriràs

que molta gent t’ha defraudat.

Com sants arribaran,

per dir que ells no han estat.

I els secrets aquí s’acabaran

per culpa d’haver-ho explicat.

TÍTOL: Secrets LEMA: E. Grey AUTOR: Emily M. Vásquez (2n ESO B)

Finalista CATEGORIA D CASTELLÀ PROSA


El imperio de los relojes Había una vez hace mucho tiempo una pequeña aldea llamada Tic-Tac. Esta aldea y sus aldeanos parecían muy felices, pero no era así, estaban bajo el mandato de la Reina de los Relojes, cuya persona obligaba a sus aldeanos a trabajar día y noche bajo un horario muy estricto. Para liberar a estos aldeanos del mandato de la reina, debían romper el gran reloj, situado en el centro de la aldea. No cualquiera podía romper ese reloj, solo el Elegido tendría suficiente poder para romper el reloj y derrotar a la Reina.

Max era un chico joven que vivía en una pequeña ciudad llamada Tímar. Necesitaba un reloj para colocarlo en su casa, el anterior se le rompió misteriosamente. Fue a la Casa del Reloj, una de las mejores tiendas de Relojes de la Ciudad, allí le atendió el viejo relojero. Max miró y miró, pero no había ningún reloj que le agradara, hasta que el viejo relojero le mostró uno muy curioso.

Cuando llegó a casa dejó el reloj sobre la mesa y se sentó en su sillón, pronto se durmió. Al despertar, se dio cuenta de que las manecillas del reloj se movían demasiado deprisa, sin cesar, pero cuando Max tocó el reloj para pararlo, entró de pronto en una absoluta oscuridad.

Todo estaba en silencio, Max sintió escalofríos, poco a poco fue apareciendo la luz y unos rostros de tez pálida le hablaban.

-Ella es Tanna y yo soy Ziggi.-Dijo uno de los dos.

-Yo soy Max.-Dijo desconcertado.

Max escuchó las breves explicaciones de Tanna sobre que hacía allí y que era ese lugar.

-Nos obligan a trabajar día y noche sin descanso para construir el interminable Palacio de la Reina de los Relojes. La Reina posee unos soldados que nos vigilan constantemente y si dejamos de trabajar nos dejan sin comida y ni bebida.

Max se quedó paralizado, Tanna y Ziggi viven en un mundo horrible y despiadado.

-Max, tú eres el único que puede romper el reloj de la aldea, eres el Elegido. Si rompes el reloj, los soldados dejarán de funcionar y podrás derrotar a la Reina.

Max no tenía alternativa, asumió la misión.

Llevaron a Max a una habitación donde podía dormir y descansar un rato. La habitación era pequeña, pero acogedora. Se estiró en la cama y, pensando a lo que se iba a enfrentar, se quedó dormido.

Durmió mucho tiempo y, como nadie venía a por él, decidió salir a investigar por su cuenta.

La calle era estrecha y fría, no había nadie, caminó en línea recta encontrando todo tipo de casas viejas y en mal estado, a Max no le sorprendió y siguió caminando hasta que llegó a una gran plaza en cuyo centro se veía un enorme reloj y, detrás de este, muchas persones que

TÍTOL: EL imperio de los relojes LEMA: Jajise AUTOR: Jaume Jiménez (2n ESO A)

Finalista CATEGORIA D CASTELLÀ PROSA


estaban construyendo lo que parecía un magnifico palacio. Mientras miraba a los hombres y mujeres que trabajaban, alguien le tocó la espalda.

Max giró la cabeza asustado. Un hombre de poca estatura y bastante mayor le miraba fijamente. El hombre sabía que Max era el Elegido y Max supo sin preguntarle que le explicaría cómo podría hacerlo. Pott, que así se llamaba el hombre, le habló de la espada que debía rescatar del antiguo palacio de la Reina.

El antiguo palacio estaba vacío, habían tardado horas en llegar hasta allí y Max tuvo tiempo de escuchar todas las cosas que Pott le contó sobre su aldea oprimida. El viejo palacio estaba en ruinas y, mientras Pott y Max las miraban y recuperaban el aliento, aparecieron Tanna y Ziggi. Tanna, nerviosa y apresurada, le dijo a Max:

-¡Tienes que coger la espada ya! ¡Las cosas en la Aldea se están complicando! ¡Los aldeanos han tomado las armas contra los soldados!- dijo Tanna aterrada.

-La espada está en la torre más alta del Palacio. ¡No hay tiempo! Un grupo de soldados nos han estado persiguiendo y no tardarán en llegar. Tanna te acompañará a la torre, Pott y yo nos quedaremos haciendo guardia.

Max y Tanna se dirigieron hacia la única torre que quedaba en el antiguo Palacio. Debían subir muchas escaleras y apresurarse. Al final llegaron al punto más alto de la torre. Allí se encontraba la espada, simplemente apoyada en la pared. A lo lejos se oían los soldados que iban llegando hacia ellos. Max cogió la espada rápidamente al tiempo que Tanna le decía:

-Max, mira en tu bolsillo, es tu reloj, tócalo y volverás a la aldea.

Max tocó el reloj y, de repente, cayó en un vacío frío y oscuro para aparecer en el centro de la aldea.

Allí le esperaba una aldeana que le daría las instrucciones para destruir el reloj:

-Max, clava la espada en el centro del reloj, cuando den las doce del mediodía, con ello desactivarás a los soldados que se mueven a voluntad de la Reina.

Todo era un caos, los soldados y los aldeanos luchaban entre ellos. Max se quedó observando la gran plaza, pero, de repente, se escucharon unas campanadas… eran las doce.

Max corrió hacia el gran reloj que tenía unas escaleras de piedra. Subió rápidamente por ellas, pero se dio cuenta de que tres soldados le pisaban los talones. Se concentró en subir las escaleras hasta que por fin se acabaron. Escaló como pudo por el reloj hasta que llegó al centro, allí cogió la espada con ambas manos y la clavó en el gran reloj.

Todos los soldados, como fulminados por un rayo, cayeron desactivados. Los aldeanos comenzaron a gritar de alegría. Max también se alegró.

De repente apareció la Reina de los Relojes, la alegría se desvaneció.

-¿Y dicen que tú eres el Elegido? Habrás derrotado a mis soldados pero jamás me derrotarás.

-Me llamo Max, ¡y he venido hasta aquí para acabar contigo y liberar a los aldeanos!

De repente, todos los aldeanos, incluido Max, se echaron sobre la Reina para acabar con ella.

Los aldeanos quedaron libres del mandato de la malvada Reina de los Relojes. Max, días después, regresó a Tímar donde siguió viviendo muchos años más.

Finalista CATEGORIA D CATALÀ PROSA


Aventura a Kiribati Comencem pel principi. El meu pare és un investigador d’objectes perduts, i en el seu últim viatge va anar a una illa perduda pel Pacífic, perquè, segons una llegenda, fa uns mil anys, un dia que hi havia una gran tempesta, uns pirates molt rics, molt rics, navegaven per l’oceà Pacífic i van xocar amb unes roques. El vaixell no podia continuar i van haver d’agafar totes les seves coses, incloses les monedes d’or, i se’n van anar cap al bosc de l’illa. Segueix dient la llegenda que els pirates van morir allà, i que l’illa on hi ha el tresor és la setena illa comptant des de Mèxic cap a l’esquerra. Així que al meu pare se li va ocórrer anar a aquesta illa i trobar el tresor. Se’n va anar quan jo tenia dos anys. Quan en vaig complir vint vaig voler anar a buscar el meu pare i de pas aconseguir el tresor. Em vaig informar sobre la llegenda, quina era la setena illa..., però no vaig aconseguir res de res. Per sort un dia vaig pujar a les golfes de casa i hi vaig trobar una mena de diari, que era del meu pare. Vaig pensar que a dins potser hi diria quina era l’illa, i efectivament ho deia: Kiribati, una illa molt petita, enmig de l’oceà. Al diari també hi havia tot un seguit de pistes per anar-hi. Em vaig adonar que el meu pare estava molt preparat, vaig llegir que per anar-hi havia d’agafar un avió fins a Nova Zelanda, i allà agafar un helicòpter fins a l’illa Kiribati. Un cop allà veuria un grandíssim bosc ple de coses perilloses. I així s’acabava el seu diari, potser perquè no sabia res més, o perquè se n’havia d’anar i se’l va deixar. L’endemà, vaig anar a visitar la meva mare per dir-li que me n’anava a Kiribati. Al principi no m’entenia, però li vaig explicar totes les raons que tenia per anar-hi i al final em va deixar. Va passar una setmana mentre agafava els bitllets, feia la maleta i em mentalitzava. Per fi va arribar el dia, l’avió sortia a les set del matí i el vol durava més d’un dia, vint-i-sis hores. Mai havia fet un viatge tan llarg, però ho havia de fer. Va ser un viatge molt cansat, no funcionaven les pel·lícules, el seient era molt incòmode i el menjar era fastigós. Però bé, almenys vaig arribar, que ja és molt. Quan vaig sortir de l’avió vaig anar corrents fins a l’helicòpter, ja que sortia una hora després. Vaig arribar a l’helicòpter quan faltaven pocs minuts perquè se n’anés. El viatge va durar una hora i vaig vomitar dues vegades. Quan vaig arribar, el primer que vaig veure va ser un bosc molt gran, tal com el meu pare havia dit en el seu diari. Vaig entrar al bosc sense perdre el temps, i no hi vaig veure cap perill. Quan ja feia deu minuts que caminava, vaig trobar moltes botes i jaquetes. Vaig pensar que podia ser la roba dels pirates, i vaig continuar endavant. Després de deu minuts, vaig trobar una cosa al terra que brillava molt, la vaig agafar i vaig veure que era una moneda d’or! Vaig continuar caminant i de sobte vaig caure en una mena de forat, no gaire profund, encara que des d’allà no veia el camí. Vaig tardar un munt per aconseguir pujar a l’exterior. Quan ho vaig fer, vaig notar com si el terra tremolés, com si hi hagués un terratrèmol. De sobte va aparèixer una persona corrent perquè de lluny el perseguien uns homes molt estranys. Al cap d’un moment, em vaig adonar que la gent pensava que jo era del bàndol de l’home, i vaig començar a córrer amb ell. Quan vam aconseguir despistar els perseguidors, l’home, el que fugia, em va dir que el tenien presoner des de feia divuit anys. Quan va dir això, em vaig adonar que ell era el meu pare, ja que feia divuit anys

TÍTOL: Aventura a Karibati LEMA: Danigamo AUTOR: Daniel Pérez (2n ESO A)

Finalista CATEGORIA D CATALÀ PROSA


que se n’havia anat. L’hi vaig explicar i ens vam abraçar durant uns quants minuts. Vam pensar una estona per decidir si intentàvem agafar el tresor i vam arribar a la conclusió que no, ja que no ens el podríem endur tot a casa. Ens conformàvem d’haver-nos trobat i no volíem arriscar-nos, no sabíem si el tresor existia de debò i, a més, hi havia persones que ens buscaven. Així que vam tornar a l’helicòpter, que encara era a la costa, i ens en vam anar a Nova Zelanda. Vam dormir a l’aeroport dos dies fins que vam volar a Barcelona. Quan hi vam arribar vam agafar un taxi i vam anar a casa de la meva mare. Un cop allà, la mare quasi es desmaia en veure’ns. Vam estar tot el dia parlant de tot el que ens havia passat, va ser una aventura que mai oblidaré.

Finalista CATEGORIA E CASTELLÀ POESÍA


Todo es fabuloso

Todo es fabuloso

Piensa a lo grande, no seas soso.

Pon tu imaginación a volar

Y de tu instinto déjate llevar.

Aquello que sepas hacer,

suéltalo, para que los demás puedan saber.

No te escondas, no tengas temor,

Que aquí nadie te guardará rencor.

Desde las ciudades a los pueblos,

del mar hasta los océanos,

de la montaña a los prados,

de las junglas hasta los desiertos.

Paisajes todos magníficos

Personas, la familia, los amigos

parientes y desconocidos.

Animales, naturaleza, piensa un poco:

¡Todo es belleza!

La vida, el universo,

TÍTOL: Todo es fabuloso LEMA: Mamayema AUTOR: Jeremiah Díaz (3r ESO A)

Finalista CATEGORIA E CASTELLÀ POESÍA


leyendas y seres mitológicos.

El tiempo y el espacio,

esto no es de locos.

Disfruta de lo que tienes,

la vida no es para siempre.

Así que no esperes,

levántate alegre,

¿Ves algo maravilloso?

Pues di: ¡Todo es fabuloso!

Finalista CATEGORIA E CATALÀ POESÍA


El cavaller cavallerós

Un cavaller s’apropà

on eren drac i princesa,

l’espasa la carn travessà

per salvar la futura promesa.

El drac ferit quedà,

la sang, vessant pel terra,

la rosa es va formar

de mica en mica: sencera.

El cavaller al terra mirà

i en el moment li entrega

la rosa que es formà

a tan formosa donzella.

El poble se n’alegrà,

perquè un drac s’enterra

i la princesa sola quedà

amb mil roses pel terra.

TÍTOL: Un cavaller cavalleròs LEMA: El Harraka AUTOR: Aloy Gustavo Peñaranda(4t ESO B)

Finalista CATEGORIA E CASTELLÀ PROSA


Vikingos Yo era un simple granjero al que le gustaba la tierra y los cultivos. Tenía mi propia

familia con la que convivía en una pequeña choza, en el Reino de Castilla, gobernado

por su majestad la reina Isabel. Trabajaba duro para que los frutos de mi tierra

estuvieran deliciosos. Cultivaba mayormente cereales, y también tenía una parte de

regadío donde crecían tomates, zanahorias, judías, patatas, etc... E incluso tenía un

pequeño huerto de frutales. Mis cultivos conseguían el éxito que todo granjero

deseaba, eran de los mejores de todo el reino. Cada cinco días venía el comerciante

para comprar mis productos y venderlos por los mercados. Un día lluvioso picaron a la

puerta. Eran dos soldados que me traían una carta. En ella ponía que tenía que

participar en la guerra contra los vikingos. Mi familia tenía esperanzas de que volviera

sano y salvo a casa. Cogí la armadura que mi abuelo escondía en la choza y me

presenté en el castillo. Nos entrenaron durante dos meses muy duros, para batallar

contra los vikingos. Los vikingos eran muy temidos por toda Europa. Decían que a los

que apresaban en las batallas, los trataban como esclavos y los sometían a vivir de muy

mala manera y si no cumplías sus órdenes te torturaban y finalmente te mataban sin

piedad.

Todos, soldados y demás paisanos, fuimos al campo de batalla guiados por el

comandante. Vislumbré entre la niebla, las tropas vikingas. Les ganábamos en número,

pero eso no me tranquilizaba lo suficiente, pues los vikingos eran muy fuertes y tenían

fama de salvajes, además me situaba en las primeras filas del ejército. Llevaban

escudos hechos de madera, hachas muy afiladas, lanzas muy largas y las caras pintadas

de azul. Mis compañeros temblaban. En los últimos cien metros corrían hacia nosotros

como animales salvajes. En ese momento vi mi vida pasar por mis ojos, recordaba mis

días trabajando en los campos, recordaba mi familia, y de repente volví a la realidad.

La fuerza de los empellones contra nuestros escudos era bestial. Batallaba con todas

mis fuerzas, luchaba por mantener mi vida a salvo. Cada golpe que le daba a un

adversario, lo daba con más ahínco. Sólo pensaba en matar al enemigo, para poder

estar antes de vuelta en casa. Nos protegíamos los unos a los otros para poder seguir

viviendo. Muchos de los nuestros fueron abatidos por las armas enemigas. Me

protegía con mi escudo de hierro y atacaba con mi espada. Cuando los vikingos se

retiraban porque no podían con nosotros, me clavaron una espada en la pierna, y mis

compañeros me llevaron lejos del campo de batalla. Me llevaron a casa y mi familia al

ver que estaba herido me pusieron trapos limpios y un empaste, para intentar que la

herida no se infectara, pero en realidad mis heridas fueron a peor, pasé mucho tiempo

TÍTOL: Vikingos LEMA: Futbolero AUTOR: Pau Oriol Riquelme (3r ESO A)

Finalista CATEGORIA E CASTELLÀ PROSA


en cama y estuve muy grave. Muchos hombres murieron en el campo de batalla y

muchos otros a posteriori de sus heridas infectas. Un día volvieron a llamar a la puerta

de mi choza, eran dos soldados con otra carta para mí. En ella me daban la buena

nueva de que habíamos ganado la guerra contra los vikingos. En la choza todos

lloraban, pero no de alegría, pues la noticia llegaba tarde, yo había fallecido.

Finalista CATEGORIA E CATALÀ PROSA


Em desperto Em desperto. Estic asseguda al llit i porto la bata. No hi ha ningú a l’habitació,

encara és molt d’hora. Vaig a asseure’m a la cadira de rodes quan m’adono que ja no

hi és. I ara com em mouré? M’intento recolzar a la taula i, sorpresa, veig que no he

caigut. Les cames m’aguanten, puc caminar! És increïble, feia mesos que les cames

havien deixat de moure’s. Salto, corro per l’habitació i topo amb el mirall. Això és molt

estrany. Els meus cabells són llargs i estan recollits en una trena, com solia fer abans de

la quimio. No pot estar passant, ha de ser un somni. Surto corrents pel passadís per

avisar la Mar, la infermera. No la trobo, ja deu haver arribat a l’habitació per veure’m.

Decideixo tornar abans no s’angoixi, però quan arribo sóc jo qui no es creu el

que veu. Em veig a mi mateixa, amb els ulls tancats, i la meva infermera amb el metge.

Parlen molt fluixet, però sento que la Mar diu que va venir corrents quan va sentir que

demanava ajuda, però que el meu cor ja no podia més i quan va arribar ja s’havia

parat. Ara parlen d’avisar la meva família. Què vol dir això? Què m’ha passat? Haig

d’avisar la Mar que sóc aquí, que no es preocupi. Però ella no sembla escoltar-me i em

travessa quan surt per trucar a la mare. M’estic tornant boja? O és això real? Al

passadís hi veig nens que no conec. A ells també els travessa la gent. Pregunto a un

d’ells qui són, què està passant, i em contesta que ells són els que no ho han

aconseguit, i que jo sóc un d’ells. “Que em passarà ara?” Pregunto. “Has d’esperar que

t’assignin una nova vida, no trigarà molt.” Em diu ell i, tot seguit, se’n va. No entenc

res. Jo no vull una nova vida, jo vull tornar a la meva, vull veure els meus pares, vull

parlar amb la Mar.

Surto de l’hospital. Haig de pensar què fer. Llavors escolto la meva mare. Està

parlant amb el metge i plora. Corro a abraçar-la, encara que sé que no puc. Vull dir-li

que estic bé, que no es preocupi per mi. No he pogut acomiadar-me d’ella. No és just,

primer el meu pare i ara jo. No s’ho mereix, ningú es mereix res semblant. Què és això

d’una nova vida? On aniré? Podré recordar alguna cosa?

TÍTOL: Em desperto LEMA: Young AUTOR: Alba Hurtado (3r ESO B)

Finalista CATEGORIA E CATALÀ PROSA


Tanco els ulls, intento concentrar-me. Penso en la nova vida que tindré, qui

coneixeré i com serà la meva família. Potser és millor i no tindré més problemes. Tot

haurà acabat d’aquí a poc temps, i tindré altres coses per les quals preocupar-me.

Em desperto.

Guanyador CATEGORIA D CASTELLÀ POESIA


Mi vocación

No soy de letras,

soy más bien de ciencias.

Aun así intento escribir esto

con toda mi decencia.

De pequeño inventor,

más tarde astronauta,

que dejé para gente más cauta,

cuando empecé a leer, arqueólogo,

como Indiana Jones,

el, para todos, famoso.

Creo que por fin lo tengo claro.

Quiero ser cosmólogo.

Pero espera,

¿no era físico teórico?

Y entonces pienso:

“de todos modos, Adrià,

aún te queda mucho para la universidad.

No te agobies,

no te castigues,

que tu vocación te llamará”

TÍTOL: Mi vocación LEMA: AH AUTOR: Adrià Hernández (2n ESO A)

Guanyador CATEGORIA D CATALÀ POESIA


La música

M’inspiro en escoltar-la,

ja que em fa pensar.

Tan sols haig de posar-la,

si vull desconnectar.

Em vénen molts records,

en el moment que sona.

Gràcies als seus acords,

la considero bona.

De molts tipus en pots trobar:

pop, rock i fins i tot rap.

Però només t’has de fixar,

en el que et pot aportar.

Molts us imaginareu,

de què tracta el meu poema.

Per als que encara no ho sabeu,

us ho dic, cap problema.

Ella tot ho fa bonic,

per aquest motiu ho escric.

Per a molta gent és única,

us parlo de la música.

TÍTOL: la música LEMA: Happiness AUTOR: Carme Cerezales (2n ESO B)

Guanyador CATEGORIA D CASTELLÀ PROSA


La huida A pesar de estar en una habitación ventilada y de que el reloj marcase las once de la noche, hacía un calor asfixiante, y tan penetrante, que provocaba que los huesos más fuertes se derritiesen. Tomás, un chico inteligente aunque algo rebelde, síntoma de estar en el apogeo de la adolescencia, se encontraba a oscuras en su habitación. No se veía nada y sólo se escuchaba el leve ronroneo de un gato marrón claro. Tomás dormía profundamente en su habitación llena de pósteres de Skrillex y Zomboy. Tomás despertó y desvió la mirada hacia donde estaban el reloj despertador que le había regalado su padre antes de abandonarlo. Sin embargo, no estaba. Se levantó tanteando las paredes en busca del interruptor para poder localizar el reloj. Llegó, para su sorpresa, sin darse ni un golpe a pesar de su torpeza. Presionó el botón que daría la luz. Cerró los ojos, cegado por el resplandor de la bombilla colgada del techo. Cuando varios minutos después se acostumbró a la luz, se dio cuenta de que estaba en una habitación desconocida. Paredes y suelos blancos sustituían a su habitación, no había nada a parte de la bombilla que colgaba del techo. Ni ventanas, ni puertas… Nada, ni siquiera la cama donde había estado dormitando. El techo empezó a resquebrajarse dejando ver unas gradas blancas llenas de gente impaciente amenazando con irse. Tomás estaba confuso vio, delante de sí, una especie de gato grande y negro, con dientes de sierra y zarpas gigantes. Mediría dos metros y medio y parecía tan hambriento que se podría comer a todos los presentes más un postre. Miraba fijamente a Tomás. Éste se dio cuenta de que podría estar viviendo una pesadilla tan monstruosa como el animal que tenía delante. La bestia soltó un rugido dejando confuso y asustado a Tomás. Los presentes vitorearon a la bestia. Entró un hombre en la sala, se dirigió al lugar donde estaba Tomás y le entregó una espada dorada, con rayas blancas. Tomás la cogió sin pensarlo ni un segundo y fue hacia el monstruo blandiéndola como si la hubiese tenido toda la vida. Avanzaba con un solo pensamiento en mente: Es un sueño, no podrá hacerme daño, se repetía para sus adentros. De repente la bestia comenzó a correr hacia él. Soltó un zarpazo que Tomás esquivó por los pelos. Recuperó el equilibrio y se abalanzó contra la bestia y le cortó una de las patas. Mientras se recuperaba, Tomás alzó la espada que, segundos después, se hundió en la cabeza de la bestia. Sin duda Tomás salió victorioso. El público, sorprendido, empezó a vitorearlo. Se levantaron de su asiento, decenas de batas blancas. Sin embargo había varios hombres sentados frente a una mesa, apuntando cosas en unas libretas blancas como la nieve. Una vez cerraron los cuadernos, se pusieron en pie y anunciaron lo siguiente:

-Una vez derrotado, el sujeto B-12 será expulsado de las pruebas. El sujeto Z-3 pasará a la siguiente prueba. Si la supera, podrá irse. Si no lo hace, morirá.

Acto seguido entró una mujer de gran cabeza verde. Le pidió a Tomás que la siguiera hasta su celda. Él dudó unos instantes pero acabó por ceder. Siguió a la mujer, denominada D-27, por un pasillo largo y estrecho hasta una puerta donde ponía

TÍTOL: La huida LEMA: Kooltek AUTOR: Eric Hernández (2n ESO A)

Guanyador CATEGORIA D CASTELLÀ PROSA


"Huésped principal" La puerta se abrió dejando a la vista una habitación vacía. Entraron dos personas que cambiaron rápidamente las sábanas. Lo hicieron en silencio, como si no se dieran cuenta de la existencia de nuestro héroe. Cuando acabaron, se fueron seguidos por D-27. Tomás se tumbó, aún asqueado por la sangre, y se durmió. Varios minutos después, entraron dos hombres con pistolas en las manos, eran totalmente iguales. Altos, fuertes y serios. Apuntaron a Tomás y hicieron un gesto para que se callara. Se acercó uno de ellos y, mostrando sus dientes amarillentos, le dijo "síguenos chaval". A pesar de su aspecto fuerte, su voz sonaba débil y cansada. Tomás se fijó en las pistolas y ni se le ocurrió llevarle la contraria. Siguió a los hombres por un pasillo exactamente igual que por el que había pasado con D-27 haría tan solo media hora larga. Vio a otro hombre igual que los otros dos. "Evacuad la zona, tenemos al chico". Acto seguido vio a D-27, que se puso a gritar como si la estuvieran secuestrando a ella. Los hombres abrieron un boquete en la pared. Se estaban escapando. Eso fue lo último que se le pasó por la cabeza antes de que le taparan la cabeza con un saco de patatas.

Guanyador CATEGORIA D CATALÀ PROSA


Guerra de grafies *Sona una música*

–Bon dia a tothom, som a la Ràdio Nacional, són les 11.30 h i hem interromput el programa

habitual per parlar-vos d’un succés paranormal: les lletres s’han rebel·lat i han sortit dels

llibres! Lletres com la H i la X demanen més importància en les paraules, títols i noms. Les

lletres vocals estan al capdavant de tot, i exigeixen més rellevància per a totes elles.

–Sens dubte estem davant d’un esdeveniment paranormal.

La gent anava amb compte per no topar-se amb cap lletra. Després de dues setmanes de

neguit per a tots els habitants, van aparèixer els nombres, que se n’havien assabentat gràcies a

la compareixença de les lletres a la ràdio. I tot just després de saludar els habitants per la

ràdio, van declarar la guerra a les lletres. La gent del carrer no volia entrar en conflicte, i els

gerents d’empreses importants van pensar que seria massa perillós.

Les lletres lluitaven per tenir més importància en les matemàtiques, i el nombres, que no hi

estaven pas d’acord, es van aliar amb les equacions. Les lletres van unir-se als signes de

puntuació. Estava clar que les futures batalles no serien fàcils.

Les lletres llançaven punts i a part com a projectils per retenir cinc minuts els nombres i poder

planejar una estratègia ràpida. Tot era patiment per a les lletres, que vivien tancades en un

llibre d’alfabet en català.

Al cap de quatre setmanes, semblava que ja estava apaivagat el conflicte i que els nombres

acabarien acceptant l’arribada de les lletres a l’àlgebra encara amb més força. Però el general

nombre PI no hi estava d’acord, així que va tornar a donar ordres al seu exèrcit perquè anessin

a aclarir les coses, ja sabeu de què parlo...

L’exèrcit dels nombres, juntament amb el de les equacions, va segrestar el cap de les lletres, la

lletra A, que tenia un currículum d’èxits bastant extens: va lluitar a la Guerra dels Pronoms

Febles com a soldat, després la van ascendir a general de cos militar en la Batalla dels

Adjectius, que va acabar gràcies al tractat de DIEC, que va ser un dels grans esdeveniments en

la història de les grafies. Ara era en un moment crucial de la seva carrera militar, l’havien

segrestat els nombres i tothom sap que les xifres no cauen bé a una gran part dels nens, per

TÍTOL: Guerra de grafies LEMA: Golonastic AUTOR: Genia Golovin (2n ESO B)

Guanyador CATEGORIA D CATALÀ PROSA


culpa de les matemàtiques, no sempre ben explicades a les escoles; a més, són difícils

d’entendre i es tornen cruels en mans dels humans a l’hora de fer proves i exàmens.

Va passar el temps, i les lletres estaven perdudes sense la seva líder. Pensaven, pensaven i

pensaven fins que se’ls va ocórrer demanar ajuda als humans. La resposta del director del

diccionari en català va acabar sent fer un diccionari per a lletres i números: Diccionari de

Lletres i Números.

Guanyador CATEGORIA E CASTELLÀ POESÍA


La tregua de Navidad

Fue una noche muy extraña,

entre fronteras inglesas y alemanas,

era el día de Navidad,

y solo había felicidad.

En medio de una guerra,

se pusieron a festejar:

ingleses, alemanes,

y franceses a la par.

Se conocieron un poco mejor,

y el frío se transformó en calor.

El calor de la amistad,

que brotó por casualidad.

Aquel día demostraron caridad,

y recuperaron la fe en la humanidad.

TÍTOL: La tregua de Navidad LEMA: Walter W. AUTOR: Edgar Romero (3r ESO A)

Guanyador CATEGORIA E CATALÀ POESÍA


Un malson a l’interior

Nits miserables, pler ominós.

Veig pessimisme impressionat, com una marca de naixement

que marceix l’humor extenuat.

Com un modest i humil cuc de seda, que papallona no esdevindrà.

Sense estendre les eixerides ales, mentre el seu somni és volar.

Que el temps passa, desorientat. O desorientat aquest món nefast.

Sona i ressona… Carpe diem, viu el moment, no esperis fins demà.

Nits duradores, i perdurables. Mai figuren estrelles fugaces.

Sota un túnel, no gaire allunyat, trajectòria sense final.

És que ningú no ho assimila? És que ningú no se n’adona?

De l’agut (minuciós) dolor sever que en un profund buit m’omple.

Sobre el pit, tot ple d’esquerdes,

flueix sang que es precipita per les venes: no respira,

mon cor s’atura, negre es fa.

El cor a punt de suïcidar-se, veig la vida passar per davant.

Corren sensacions, amb rapidesa, avisen del desenllaç que s’aproxima.

Potser no ho sé explicar, infinits records abraçats.

La meva veu vol rebel·lar-se, car espantada no hi treu cap.

És el destí…? Potser, no pas.

TÍTOL: Un malson a l’interior LEMA: Lofty Minds AUTOR: Melanie Sun (4t ESO B)

Guanyador CATEGORIA E CATALÀ POESÍA


Vull assolir la llum distant. El resplendor que enllumena

el camí al paradís infernal.

Cent preguntes sense respostes, més respostes sense raonar. Mil afers que succeeixen…, per motius sense concretar.

Ferma aura de negativitat

que desprèn l’autoestima, enganyat ha caigut, i no s’aixeca

l’optimisme vençut pel temps malgastat.

Guanyador CATEGORIA E CASTELLÀ PROSA


LA BONDAD DE LA MALDAD

Durante años, se ha recordado y se sigue recordando a la ciudad de Chicago como el

centro de la mafia. Los negocios y los crímenes de Al Capone y sus discípulos, siguen

muy frescos en la mente de los ciudadanos de Chicago. Si nos adentramos en las calles

de esta misteriosa ciudad, podremos ver los túneles subterráneos que Al Capone

utilizó para desplazarse sin ser visto. Es justamente en estos túneles, donde nuestros

protagonistas plantearon su crimen.

Conrad, Richard y Paul, fueron amigos desde la infancia. Iban juntos a todas partes,

jugaban juntos a futbol…, eran inseparables. En primaria, eran los tres chicos más

listos. Sacaban excelentes, siempre hacían los deberes, presentaban trabajos

magníficos... Pero cuando llegaron al instituto, la cosa se desvió. En su primer año, se

empezaron a desconcentrar. Eran arrogantes, insultaban a los profesores, sacaban

malas notas… No tardaron en tomar drogas y emborracharse. Los padres los

internaron, y allí fue donde empezaron a mostrar un gran interés en la mafia. Después

de cenar, todos los menores se dirigían a sus cuartos. A las diez en punto, se apagaban

las luces y todos los internos eran obligados a dormir. Pero cada día a las tres de la

madrugada, Conrad, Richard y Paul se colaban en el aula de informática para indagar

sobre el pasado de Chicago. Descubrieron, que Al Capone y sus mafiosos, idearon un

complejo sistema de túneles subterráneos por los cuales caminaban por Chicago sin

ser vistos.

Tres años más tarde, los tres amigos salieron del internado. Pasaron años trabajando

en una pequeña empresa de transportes, hasta que un día, en uno de los muchos

pedidos que siempre hacían, llevaron un paquete a una casa antigua de las afueras de

Chicago. Al llegar, los chicos entregaron el paquete, pero se toparon con un anciano.

Este les empezó a hablar a los chicos sobre los túneles de Chicago, y estos vieron que

el anciano tenía un mapa con todas las entradas que se encontraban en la ciudad.

Estos, robaron el mapa, y al día siguiente se decidieron a explorar esos túneles.

Bajaron por unas escaleras, y armados con linternas empezaron a explorar ese mundo

bajo tierra. Todo marchaba bien hasta que escucharon unos pasos. Se dieron la vuelta

y vieron a un hombre que les apuntaba con una pistola. Este les amenazó, pero al cabo

de un rato empezaron a dialogar. El hombre les propuso a los jóvenes, realizar el

mayor atraco de la historia de América. Ellos aceptaron, y al día siguiente planificaron

el asalto.

Richard y Paul, entrarían en el banco por los conductos de ventilación. Una vez allí,

robarían todo el dinero posible en cinco minutos. Al acabar el robo, se fugarían en un

TÍTOL: La bondad de la maldad LEMA: Senna AUTOR: Francesc Murcia (3r ESO A)

Guanyador CATEGORIA E CASTELLÀ PROSA


coche de alta gama. Conrad se situaría en un punto estratégico para matar a quien

estorbase en la entrada.

Al final llegó el día D. Cada uno se preparó para el atraco y se situó en sus posiciones.

Richard y Paul entraron en el banco y empezaron a robar. Todo salía según lo previsto

hasta que un colegio infantil bloqueó la salida. Conrad avisó de ello y se disponía a

hacer su faena, hasta que se paró a pensar sobre las vidas y los futuros que se llevaría

por delante y decidió fugarse y no cometer aquel horrendo crimen. Traicionó a la mafia

y a sus amigos y ahora mismo ellos están cumpliendo cadena perpetua gracias a él.

La mafia puso precio por la cabeza de Conrad, y este aún sigue escondido ante tal

amenaza.

Guanyador CATEGORIA E CATALÀ PROSA


Tancada

Em dic Johanna Clarke, tinc 21 anys i visc a Nova York, en un apartament. Treballo com

a fotògrafa i periodista. Pateixo un trastorn psicològic que fa que les sorpreses em

paralitzin, em quedo congelada i davant de situacions inesperades tinc atacs de pànic.

Però d’això, per sort, no me n’havia de preocupar. L’apartament on visc és molt segur.

Les escales i les parets de l’edifici estan molt netes, no hi ha insectes, ni mal ambient...

I fins i tot hi ha un porter! Em sentia molt segura al meu apartament!

Un dia, molt tranquil·la, em vaig llevar. Vaig fer la mateixa rutina de cada matí. Em

vaig preparar l’esmorzar, vaig agafar la càmera, les claus, la jaqueta i em vaig preparar

per sortir a fer unes quantes fotografies.

Vaig tornar a casa, cansada, però satisfeta del treball fet. Havia fet fotografies del nou

parc que havien construït just a la cantonada. Vaig tancar la porta amb clau com

sempre i, sense vacil·lar, vaig llençar-me al llit i vaig tancar els ulls.

L’endemà, em vaig llevar i vaig fer la mateixa rutina de tots els matins. Em vaig adonar

que algunes coses no eren on les havia deixat, com per exemple el meu raspall i les

fotografies. També vaig adonar-me que la porta no estava tancada. Estava

entreoberta. Em vaig preocupar un moment, però vaig pensar que potser m’havia

oblidat de tancar la porta perquè estava molt cansada.

Vaig tornar a casa, aquesta vegada només vaig fer un parell de fotografies. Vaig tancar

la porta amb clau, i aquesta vegada em vaig assegurar que estigués tancada. Segura,

em vaig estirar al llit i vaig tancar els ulls.

TÍTOL: Tancada LEMA: 9+10 és 21 AUTOR: Vincent Carl Rivera Acoba (3r ESO B)



L’endemà, vaig llevar-me, i corrents, vaig dirigir-me directament a la porta. Estava

oberta. Vaig trucar a un manyà, perquè m’ajudés amb la porta. Em va dir que tot

estava normal, ningú l’havia forçat.

Vaig tornar a casa preocupada. No vaig poder fer fotografies, no amb el pensament

que entren al meu apartament a la nit. Vaig tancar amb clau, i aquesta vegada vaig

dormir a la butaca del saló, mirant directament a la porta.

Quan em vaig despertar, al matí, com sempre, la porta era oberta. No servia de res que

dormís mirant a la porta, no era una persona fàcil de despertar. Aquell dia no vaig anar

a treballar. Vaig comprar una càmera de seguretat. Així podria vigilar aquella porta les

24 hores del dia. La vaig instal·lar, mirant directament a la porta.

L’endemà, vaig revisar la gravació, vaig donar al botó d’avanç ràpid. Mitja hora

després, res. La porta no s’obria. Just quan em vaig donar per vençuda, el pom de la

porta es va anar movent. La porta es va obrir i una figura va entrar a l’apartament.

Aquella figura es va aturar i va veure la càmera de seguretat. El vaig reconèixer. Era el

porter. Es va quedar un moment inspeccionant la càmera. I després se’n va anar cap al

saló, de manera que va sortir de la visió de la càmera.

Estava molt nerviosa, i sense pensar-m’ho gaire vaig trucar al 911, emergències. En

menys de dos minuts, tres policies van entrar al meu apartament. Els vaig ensenyar la

gravació. La vam veure completa. Sorpresos, van anar a buscar immediatament aquell

home i un d’ells es va quedar a la porta, just a fora del meu apartament, vigilant.

La nit va arribar, però ara més segura perquè hi havia el policia ben a prop, vaig ficar-

me al llit. Vaig tancar els ulls i em vaig quedar rumiant una mica...

Estava molt incòmoda. No podia dormir.

Fins que un pensament em va arribar.



Aquell pensament em va sorprendre, estava paralitzada.

Vam veure la gravació...

Vam veure l’home entrar...

Però...

Mai l’hem vist sortir...

jocs florals 2015

Documents