Revista SOM nº 33 Abril 2010

Neus Amat Sorando

PRÒLEG De nou un 9 any de poemes, escrits i narracions diferents sobre la nostra llegenda de Sant Jordi. Nens i nenes del centre han posat tota la seva imaginació en la creació d’aquest llibre que avui us oferim. Gaudiu amb paciència, tranquil·litat, passió i emoció, uns sentiments que els ha costat força d’expressar. Les paraules són una manera de mostrar els sentiments que en moltes ocasions no mostrem de manera oral. La soledat de qui escriu fa palesa la valentia de voler exposar allò que per vergonya o per humilitat no s’atreveix a fer-ho en veu alta. No perdrem mai aquesta manera d’expressar-nos que fa que ens coneguem tots una mica millor i que aprenguem els uns dels altres. Josep Maria Esteve Gibert

Autor: Júlia Aceña Curs: Fil·loxereta Any 2010

Autor: Pau Andreu Curs: Fil·loxereta Any 2010

Autor: Paula Elizalde Ballesteros Curs: P3A Any 2010

Autor: Alex Pérez Lòpez Curs: P3B Any 2010

Autor: Abril Cruces Miquel Curs: P4B Any 2010

Autor: Oriol Sanchez Medina Curs: P4A Any 2010

Autor: Marçal Bektran Garcia Curs: P5A Any 2010

Autor: Ignasi Canelles Lòpez Curs: P5B Any 2010

Autor: Abril Martí Pacheco Curs: 1er B. Classe de les àguiles Any 2010

EL COCODRIL LLAMINER

Un bon dia de primavera en un riu hi havia un cocodril que menjava pastissos de xocolata i maduixa. Per damunt hi havia una escombra voladora i a sobre hi havia una princesa i un cavaller amb una canya de pescar i un cistell ple de menjar i tenien dos pastissos de xocolata i maduixa.

El cocodril estava dormint i va sentir l’olor dels pastissos i quan van baixar la princesa i el cavaller i van anar a pescar, el cocodril es va menjar els dos pastissos i quan va tornar la princesa va veure que no estaven els pastissos. Van mirar cap al riu i el cocodril va clucar l’ullet.

Autor: David Sánchez Baca Curs: 1er A. Classe dels taurons Any 2010

UN SANT JORDI DIFERENT

Hi havia fa molts i molts anys a un regne molt llunyà un drac que tenia molta gana. Va anar menjant fins que la gent del poble va haver de donar-li persones fins que li va tocar a la princesa. Ella va dir:

- Jo sóc atrevida.

Va anar a buscar el drac i llavors va arribar un cavaller que es deia Sant Joan per salvar-la però el drac va matar-lo i la princesa es va casar amb el drac. I de la sang de Sant Joan va sortir una dàlia.

Autor: Maria Rigol Méndez Curs: 2on B. Classe de les aranyes Any 2010

EL DRAC BO

Fa anys i panys, en una ciutat hi vivien uns reis amb la seva filla, la princesa. Un dia va aparèixer un drac molt bo que estava encostipat. La ciutat es va espantar, però com que els pares de la princesa es pensaven que era bo, van sortir del castell i van avisar als vilatans que el drac era bo i es van tranquil.litzar. Com que estava encostipat van decidir portar molts mocadors i entre ells van formar un mocador gegant. El drac va fer màgia i va convertir el mocador gegant en una escultura, que era el seu retrat. El drac els hi va agrair i els hi va dir que ho podien celebrar fent una festa amb Sant Jordi i així ho van fer i Sant Jordi va conèixer a tots els vilatans i el drac els hi va dir: - Adéu! Us vindré a veure! I li van fer un petó i se’n va anar. I conte explicat, conte acabat.

Autor: Aina Cazorla Sanchez Curs: 2on A. Classe de les tortugues Any 2010

LA PRINCESA DOLENTA

Fa molts i molts anys en un bosc hi havia un drac que era molt bo. Un dia van arribar el bosc tres princeses molt dolentes. La princesa més gran s’estava discutint amb les petites i al final les dues princeses van marxar.

La princesa gran es va quedar al bosc perquè es volia menjar al drac bo, el drac tenia por i es va amagar. El drac va veure dues pastoretes i va anar cap allà i els va dir:

- Ajudeu-me si us plau, una princesa malvada em vol menjar!

- Oh no!, ara que farem?!- va dir una pastoreta.

- Tinc una idea- va dir una altra- hem d’ajudar el drac.

- Molt bé si, si, i com ho farem?

- Anirem a veure el rei i la reina!

Dit i fet, les dues pastoretes van anar al castell de la reina i el rei, els hi van explicar i el rei va dir:

- Podeu anar a veure Sant Jordi, que està viatjant pel bosc.

- Val, val.

Les dues pastoretes van anar a veure Sant Jordi li van explicar el que passava i li van dir:

- Si us plau Sant Jordi ajuda’ns!

- D’acord us ajudaré.

Sant Jordi va arribar al bosc quan la princesa malvada s’estava a punt de menjar el drac que tenia molta por. Sant Jordi va lluitar amb la princesa fins que li clavar l’espasa.

Autor: Alba Gonzalez Ballell Curs: 3r.B Any 2010

UNA LLEGENDA DIFERENT Hi havia una vegada a una ciutat molt moderna, on anaven amb cotxes voladors, un rei que vivia en un palau que també era molt modern. La gent estava molt contenta amb ell, perquè anys enrera havien tingut un rei molt mal educat que no ajudava a ningú, en canvi, ell era molt simpàtic i li agradava molt ajudar a la gent. Un bon dia va aparèixer un robot gegant, que feia 920 metres, de color blau molt intens que aixafava els edificis i empaitava la gent. Tothom estava molt preocupat perquè mai havien vist una cosa semblant. Un nen que plorava va dir: - Aviat ens quedarem sense menjar! Aquest robot gegant destrossa els

supermercats i s’emportà tot el menjar!!! - Però el pitjor és que no sabem qui condueix el robot- Va dir una senyora preocupada. Al cap d’una estona va sortir el rei al balcó del palau i va dir: - No us preocupeu; demà al matí tindrem tot l’exercit preparat i sortirem

amb les naus per lluitar contra el robot. L’endemà de bon matí , tot l’exercit es va repartir arreu de la ciutat buscant el robot fins que el van trobar i el van anar rodejant. Aleshores ningú no gosava lluitar amb el robot, fins que una noia va sortir de dins d´una nau. Un soldat al veure-la va cridar: - És la princesa Aurora, la filla del rei!!! (La princesa Aurora és la filla del

rei però no li agraden gens els vestits ni el maquillatge i li encanta fer esport).

La noia va començar a lluitar però el robot la va agafar; quan se l’anava a posar a dins d’un forat, a on posava totes les persones que empaitava, va arribar un noi que tenia el cabell ros i els ulls blaus, que li va dir al robot: - Deixa anar ara mateix a la princesa!!! Llavors el noi que es deia Jordi, es va treure una espasa multicolor, que treia ratjos de colors, i el robot va començar a donar voltes i més voltes fins que es va marejar i va caure al terra.

El robot es va trencar en mil trossets molt petits i van sortir uns botons de coloraines i un munt de motlles volant pel cel, va deixar anar la princesa i van sortir totes les persones que havia agafat durant aquell temps. Els presoners van explicar que un llangardaix els obligava a fer-li el menjar que robava dels supermercats i li tenien que fer massatges. Un senyor va anar a veure si

trobava aquell llangardaix que feia 68 centímetres i era un fill del drac més gran que va existir fa molt de tems. El va agafar i tot i que estava ferit i anava degotant sang li va portar al rei. El rei el va tancar en un pot i des de aleshores hi va haver pau. Al cap d’un temps on havia degotat la sang van aparèixer uns rosers. Llavors en Jordi , va fer un ram de roses i el va portar a la princesa Aurora. El rei el va anomenar Sant Jordi per haver salvat a la seva filla i la princesa li va regalar un llibre que havia escrit explicant la historia del robot. Des de aleshores el dia vint-i-tres d’abril que es quan va lluitar Sant Jordi ho celebrem regalant llibres i roses.

Autor: Dídac Munné Maqueda Curs: 3r.A Any 2010

LA LLEGENDA DE ST. JORDI

Hi havia una vegada un poble molt llunyà on els habitants estaven molt tranquils. Un dia es van trobar un drac molt petit, un nen se’l va quedar, però el que no sabia és que hi havia un altre drac que era dolent i que més endavant els hi portaria problemes. Quan el drac va ser més gran, el nen el va ensenyar a volar i ho va aprendre molt bé. I aquell nen es va dedicar a l’ofici de cavaller. L’altre drac li tenia enveja i com que era molt ferotge va començar a atacar al drac volador perquè volia lluitar per matar-lo. Van estar lluitant dies i nits, fins que el nen, que ja era tot un cavaller, va clavar l’espasa a la cua del drac dolent i el va matar. Des d’aquell dia, el drac i el cavaller van ser els guardians d’aquell poble i tots van estar feliços i contents per sempre més.

Autor: Oriol Martín Olivé Curs: 4t B Any 2010

EL DRAC DE CARAMEL

Hi havia una vegada, en un castell en un país molt lluny d’aquí, vivia un príncep

que era una mica grassonet perquè menjava molta xocolata.

Una mica més lluny del castell vivia un drac, la seva cova era de xocolata i en

comptes de treure foc, treia caramels! Es menjava totes les ovelles, porcs i

vaques, fins que un dia es van quedar sense aliment per donar-li al drac...

llavors, van fer un sorteig.

Al dia següent, li va tocar al príncep, el príncep va anar a la cova de xocolata

del drac. El drac va dir que el convertiria en una estàtua per la seva col·lecció

d’ escacs però en aquell moment va aparèixer un cavaller o més ben dit... una

princesa molt valenta, que va matar el drac i de la sang va sortir una piruleta,

la princesa va agafar la piruleta i li va donar al príncep i van viure al castell per

sempre més.

I tots els que havien estat convertits en estàtues de xocolata, van tornar al seu

estat normal, gràcies a una bruixa del castell.

Autor: Marc Gonzalez Prats Curs: 4 A Any 2010

SANT JORDI I EL DRAC Fa milions d’anys hi havia un nen que és deia Jordi. La seva mare li va demanar que anés a buscar a uns amics. I en Jordi va anar a buscar en Frederic que era el seu millor amic. L’amic li va dir que havien d’anar a la muntanya del drac perquè deien que tenia una noia molt maca segrestada. En Jordi va respondre: - D’ acord anirem a la muntanya del drac. Van caminar i caminar fins que és va fer de nit, van arribar a una cova i és van ficar a dins. En Frederic va dir: - Hi han quatre ulls, ah, no que és el drac, corre!!!!! - No, mai. Van lluitar i van guanyar. I llavors va aparèixer un dimoni i van començar a córrer, fins que es van donar compte que era la princesa. I en Jordi li va preguntar a la Claudia que era com es deia la princesa: - Vols casar-te amb mi? I ella li va respondre:

-Sí. I des d’aquell dia en Jordi i en Claudia van ser feliços i van menjar anissos.

Autor: Carla Bello Yuste Curs: 5è C Any 2010

UNA HISTORIA BEN DIFERENT

Hi havia una vegada un poble ... així comença la historia que tots

coneixem, però la veritable història, la meva historia, la del drac Federic Monta de la Rosa comença d'una manera ben diferent...

Era un dia assolellat, jo estava al meu apartament de Sitges prenent el sol al meu balcó, quan de sobte, va sonar el telèfon. Era el meu amic Ness. Sí, sí el monstre del llac Ness. M'estava trucant per convidar-me a una cova que havia llogat a la vora d' un poble anomenat Montblanc, així que quan va acabar la trucada vaig anar ràpidament a fer les maletes. Vaig ficar tot el necessari: banyador, ketchup (per donar-li més gust als animalons), samarretes de tota mena, ulleres de sol, etc.

Quan vaig arribar, després de molta estona de viatge, va haver-hi un caos enorme: tothom estava cridant com bojos. No sé que estava passant, semblava que fos la cosa més estranya del món... veure un drac! ni que jo fos un monstre !!

La qüestió és que, quan jo vaig arribar es va desencadenar el caos. De cop i volta vaig veure una garra verda que m'indicava una cova darrera dels matolls. La vaig reconèixer de seguida era la garra del meu amic Ness. Estava tant content de tornar-lo a veure que vaig arrencar a córrer sense vigilar per on caminava, vull dir, per on corria, i vaig trepitjar cases , pous i alguns animals com: bens, vaques, gallines, porcs, conills i a un pobre pagès al que, per sort, no li va passar res. Vaig caure a un riu esquitxant-lo tot. Espantat pel caos que vaig provocar vaig començar a volar amb la mala sort que vaig xocar amb un castell i vaig caure inconscient.

Quan vaig recuperar el sentit estava estirat al terra d’una cova molt moderna amb el drac Ness mirant-me divertit.

- Hola, quant de temps maldestre! - va dir ell

- Tant graciós com sempre, Ness!- vaig tornar-li jo

Després ens vam donar una abraçada d’aquelles que et deixen sense respiració.

- T’ha agradat la benvinguda? - va fer broma ell.

- Què gent tan estranya, sempre són així?-li vaig preguntar.

- Sí, sempre, però són molt amables. Tu espera i veuràs - em va dir ell.

Llavors va fer un rugit terrorífic, i en un tres i no res va aparèixer davant de la cova un porc exquisit. Em vaig menjar aquell animaló en un tres i no res, com si fos l’últim que hi hagués al món.

- Ho veus quins serveis? - va dir Ness

-Sí, tens raó, l’esmorzar al llit!! Just com m’agrada!! - li vaig dir jo.

A partir d’aquell dia em portaven un animal diferent per cada àpat, sempre grassonets i voluminosos. Però a mesura que passaven els dies, els animals eren més petits i dèbils fins que un dia no em van portar res de res i vaig haver de sortir a caçar.

- Haurem de fer un sorteig...-vaig sentir que deia un vilatà.

No vaig escoltar res més, però més tard em penediria de no haver-me interessat més. Vaig anar a la cova. Desgraciadament només vaig caçar un ocell i el meu amic va tenir la mateixa sort: només va caçar un conillet esquelètic. Aquella nit vam menjar el que vam caçar (acompanyat amb una mica de ketchup) i per beure, coca-cola.

A l’endemà vaig sentir un soroll estrany que venia del poble, així que, encuriosit, vaig anar a veure de què es tractava. A mesura que m’anava apropant, el soroll es va anar fent més intens i va arribar a ser molest! Era soroll de gent plorant, sanglotant, la cara de tots ells era trista. No hi havia cap vilatà que estigués content, només una joveneta vestida elegantíssima que s’encaminava cap el bosc.

Un cop a la cova vaig preguntar-li al meu amic Ness

- Per què deuen estar tant tristos?-

- Ahir em vas dir alguna cosa d’un sorteig... potser no van guanyar- va respondre ell

- Pot ser - vaig afirmar

Al cap de poc es va sentir un soroll molt conegut per a mi

- Una altra vegada l’esmorzar al llit - vaig pensar

Vaig sortir amb el ketchup sota el braç (per l’animal),i vaig encaminar-me cap a la sortida de la cova. El que vaig veure em va deixar parat :en comptes d’una vaca o un porc, a la entrada hi havia, ni més ni menys, la jove que vaig veure sortir del poble!

-Sóc la princesa Alexandra i no et tinc gens de por- es va presentar ella

Llavors jo vaig començar a treure foc pels queixals, no per espantarla sinó perquè mai no havia estat davant d’una princesa i m’havia posat nerviós!!

Quan em vaig tranquilitzar una mica vaig anar a donar-li el clàssic petó a la mà però, maldestre com sóc (el meu amic Ness té raó), em vaig entrebancar i vaig caure de cul. En aquell precís moment va sortir de darrere els matolls un home vestit amb una armadura i un casc i va apuntarme amb la seva espasa. Jo em vaig espantar tant que vaig apretar els braços on encara hi tenia el ketchup i vaig llençar uns rajos de ketchup que ho van esquitxar tot. Vaig relliscar amb el ketchup i vaig caure a la vora d’un roser ple de roses vermelles com la sang .

El cavaller fatxenda aquell, anomenat Sant Jordi, va agafar una rosa del roser i li va donar a la princesa, quedant com un heroi davant de tot Montblanc (que creien que m’havia mort!)

Aquell mateix dia vaig fer les maletes i vaig tornar al meu apartament. No hi ha lloc millor que casa. Fora de pobles bojos i lluny de cavallers fatxendes i creguts! I JURO QUE NO TORNARE MAI MES A AQUELL POBLE NI QUE M’HO SUPLIQUIN MIL NESS!!

Autor: Elia Ribas Lizano Curs: 5è B Any 2010

Un Sant Jordi diferent Un dia, fa molts anys aquí a St. Sadurní, hi havia una vil·la molt maca que

tenia un castell, que estava on ara hi ha la nostra escola.

La qüestió és que era un poble no molt ric, el rei tenia un fill molt bonic i

noble, igual que el seu pare. Aquella vil·la tenia una muralla però no era molt

alta i les portes eren de fusta. Els habitants eren pagesos que s’avenien molt

entre ells, però hi havia una cosa que no lligava, als pagesos cada cop els hi

faltaven més animals i més plantes. No sabien qui era el que els hi prenia tot

allò però ells seguien treballant.

Un dia un home va veure una rata d’ un metre d’amplada i un metre d’alçada,

aquella era la que els hi robava el menjar! Llavors quan la rata s’ho havia

acabat tot i va arribar l’hivern la rata no va tornar a aparèixer, semblava que tot

havia tornat a la tranquil·litat, però no! Quan va arribar la primavera tot va tornar

a començar. Es va acabar tot el menjar, les plantes, els animals la palla...,

l’herba era seca, les granges eren buides, d’animals no en quedaven...En

aquell poble no hi havia vida, tots els pagesos i persones del poble estaven

secs, secs, la gent no sortia de les cases, i la rata es menjava els arbres, les

cases, les eines de camp...

Un dia els habitants van dir que ja ni havia prou i llavors van decidir una cosa,

van decidir que donarien a la rata els nois joves i que per decidir-ho ho farien al

pal més curt. I el pal més curt va tocar al príncep . El príncep es va quedar de

pedra, però ell valent ho va acceptar i el seu pare plorava com un boig.

Cap cavaller, ni cap pagès, ni cap rei havia vençut la rata. Però al moment

que el príncep avançava per la plaça i al moment que la rata començava a

obrir la boca, en aquell moment, va entrar un cavaller, més ben dit una

cavallera sobre un cavall negre amb la crinera negra i va lluitar contra la rata i

la lluita va ser prou fàcil perquè la noia li clavés el punyal al cor de la rata.

Del cor va vessar una sang freda, però d’aquella sang freda en van sortir uns

clavells vermells com els llavis de la noia. Llavors el noi va anar a buscar un

clavell, la noia es va treure el casc i li va donar les gràcies.

Ningú no havia vist mai aquella noia però el rei s’hi va tirar a sobre. Resulta

que era la filla del rei, és a dir la germana del príncep, tot el poble es va posar

molt content quan van saber que el rei tenia una filla.

Quin St. Jordi més estrany, de fet seria Sta. Jordina!!

Vet aquí una rata, vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat.

Autor: Angela Berlanga Espinal Curs: 5èA Any 2010

Un Sant Jordi diferent

En un poble molt tranquil, jo diria que massa i tot, vivia un vellet, però no un

vellet qualsevol sinó un mag. Aquell mag tenia un llibre, un llibre que cada dia

que l’obries t’ensenyava un conte nou, un conte que ell havia d’arreglar. Era

com un mecànic de contes.

Però un dia quan el mag va obrir el llibre, el llibre li va ensenyar un conte molt

especial, era el conte de Sant Jordi. Quan el mag el va veure va exclamar: -

Quin títol més estrany!,... la llegenda de Sant Jordi...i quina història més

curiosa...un poble atemorit per un drac...

El mag va agafar el seu bastó i el seu barret i es va dirigir cap a Montblanc.

Quan va arribar va veure que tot eren runes. - Però què ha passat aquí?- va dir.

- El que passa és que hi ha un drac que ens té morts de por a tots- va dir un

home que sortia d’una petita casa.

- Però on és Sant Jordi?- va preguntar el mag.

- Sant ...què?- va dir l’home confús.

- Sant Jordi, home, no em digui que encara no us ha vingut a salvar!

- Aaah! Ja sé qui em diu!, En Jordi viu dos carrers més avall. Però no sé si li

farà cas, és un caguetes!

- Doncs gràcies jove, adéu!

-A veure....23, 24, 25...aquí és!, residència d’en Jordi. Escolti?, que hi ha algú?

- No, no hi ha ningú, fora d’aquí!- va contestar una veu.

- Jordi, surti un moment, vinga!

Després d’una estona va sortir i el mag va poder-li explicar el que passava.

- Però..., però jo no puc ser cavaller!! Sóc un caguetes!! - va dir en Jordi.

- Tranquil home, ho aconseguiràs!- li va dir el mag i va continuar: - Senyors i

senyores, avui hi haurà un combat. Jordi contra el drac!

Llavors una gran ombra va tapar el cel.

- El drac! Correu!- va dir una dona.

- Ens matarà!- va dir una altra.

Però el drac només anava cap a en Jordi.

- I tu, com et dius?- va dir el drac amb veu amenaçadora.

- Em dic Jordi,... Sant Jordi- va dir amb veu tremolosa.

- Doncs vinga, comencem!- va continuar el drac molt confiat.

Sant Jordi amb molt de valor va començar la batalla amb tan bona sort que el

drac va ensopegar amb una pedra gegant i va caure de ple en una floristeria.

Així va veure que Sant Jordi era molt valent.

Quan el rei va saber el que en Jordi havia aconseguit el va cridar a palau i li va

oferir la seva filla, la princesa. Sant Jordi portava una margarida que havia

agafat de la floristeria i li va regalar a la princesa.

El mag va tornar al seu poble i va dir: - Adéu, amics i moltes gràcies per tot!,

aquesta és la meva feina: arreglar contes.

Autor: Marta Rojano Bonet Curs: 6è C Any 2010

UN ESPERAT SALVADOR DE LA JUSTÍCIA

Fa molt de temps en un poble anomenat Sant Sadurní d'Anoia sempre s'explicava una història, una història de fa molt, molt de temps. La gent gran del poble sempre els hi explicava als seus néts un cop i un altre. Un avi li va explicar...

Hi havia una vegada un poble molt petit, molt petit, on en el llac Codorniu s'amagava un animal molt dolent, la gent del poble sempre tenia por de passar per allà. Un dia l'animal es va menjar un innocent pagès que treballava la vinya de Codorniu. Des d'aquell dia la gent ja no en volien saber res de res, no sabien si aquella història era veritat o mentida però igualment no la volien ni sentir.

Un dia el peix es va menjar a un pobre nen que corria per allà i un altre dia es va menjar tots els ceps que hi havien. La gent del poble va pensar que havien de fer alguna cosa, així no podien seguir. Van intentar fer moltes coses per atrapar-lo però tot anava a norris. Un dia l'alcaldessa Alícia es va caure al llac i el peix se la va emportar. La gent estava molt trista i aquella ja no la passaven. Van demanar ajuda a molta gent però només una persona era capaç d'enfrontar-se amb el peix.

Era un noi que es deia Solis.

- Vinga demà ja continuaré la història, val? – va dir l’avi.

- No ,no, va segueix explicant la història, que m'agrada molt !! vaaaa... – va dir el seu nét.

- Bé...val... – va dir l’avi.

En Solis va muntar una canya de pescar que aguantés més de 100 kg. El 12 de juny la canya ja estava ben preparada per provar-la i tota la gent del poble

es va concentrar a Codorniu. En Solis va agafar la súper canya i la va tirar a l'aigua però la canya no es movia. Al cap d'una estona quan la gent ja tenia molta son la canya es va començar a moure i tothom el va ajudar al estirar ben fort. El peix va sortir volant pel cel i va aterrar en una plaça. En Solis va obrir la panxa del peix i va sortir l'alcaldessa Alícia i de dintre també va sortir una estrella, una estrella de l'honor per haver-lo matat.

La gent del poble es va posar molt i molt contenta, en Solis va agafar l'estrella i li va regalar a l'alcaldessa Alícia. I aquí s'ha acabat la història. - Què t'ha agradat aquesta història? - va dir l’avi. - Sí, m'ha agradat molt. Demà m'explicaràs una altra història?

- Bé, val, fins demà.

Autor: Iñaki Gonzalez Ballell Curs: 6è B Any 2010

AQUEST ANY SANT JORDI VE DEL REVES Aquesta història està escrita per un escriptor poc reconegut però amb un pesic de fama; això sí, molt despistat. “Aquell dia la princesa estava mirant desde la torre del castell de Subirats el jardí de roses que el seu pare havia ordenat fer per a ella, la princesa Celina. Quan es va adonar que un roser enfiladis havia pujat per la muralla inferior i que a dalt de tot hi havia un grapat de rosses tant maques que semblava que fòssin les úniques del jardí que desprenguessin olor, a Celina li agradaren tant que anar corrents a buscar al seu pare. En arribar al gran saló nomès hi havien els criats i uns soldats; ella preguntà al criat Romeo on era el seu pare i ell li va respondre que feia una bona estona que havia pres camí cap el nord de la Península per aclarar uns assumtes pendents desde feia mesos. Així que la princesa es tinguè que esperar quatre messos i mig fins que per fí va tornar el seu pare. Celina el primer que digué abans de dir-li hola sigué: - Pare, necessito urgentment unes de les rosses que hi ha a dalt de tot de

la muralla. - Però filla, no en tens prou amb les més de 500.000 que tens ? -

respongue ell molt estranyat. - Dons no, perquè aquelles son especials, m’han tocat el cor…-li va dir

amb una de les cares seductores que posava per demanar les coses. - D´acord, ensenya-me-les…- digué com si no hi hagués més remei.

Ostrens!, ja m’he tornat a despistar; us volia dir com es la Celina, i no me´n he enrecordat. Té 17 anys, el seu cabell es marró com la fusta, es baixeta i prima i sempre va amb vestits, o blau clar o groc clar. Ara retornem a la història. Quan van arribar a la torrre, i miraren les roses, van veure, que amb el temps s’havien anat pansin; la princesa no s’ho creia, el dia anterior encara estaven senceres, però ara ja no s´hi podia fer res. De sobte, entre les branques i les espines va sorgir una rosa amb molts pètals, gran, i no se si era per la olor o perquè estava molt lluny però els petals anaven cambiant de color, vermell, rosa, rosa més fort, vemell més clar… Celina no va esperar ni un moment i fent un crit, però amb un to amable, digué al seu pare:

- Jo vull aquella rosa, la necessito, i sembla que ella també a mi!!. El pare sense perdre ni un moment començà a cridar a tots els criats, per que intentèssin agafar la rosa, però era imposible. La muralla era molt alta i no hi arribaven; escalant es punxaven, i com si encara no n´hi hagués prou, quan possaven les escales, el roser les engollia i se sentia un soroll semblant al d’una serra tallant fusta, i desprès el d´una batidora, i finalment, per una escletxa de la paret sortia una bafarada de vent pudent. Així que van cridar a soldats i cavallers del castell i de les rodalies, però era tot inútil; quan tallaven els tronc i tronquets amb l’espasa per poder-hi arribar, com per art de màgia es tornaven a juntar. Ja no sabien que fer, van propossar de llençar-hi pedres o fletxes per fer caure la rosa, però la princesa si negava ja que deia que la podríen fer malbé. Finalment a un se li va acudir ensinistrar ocells perquè l’agafessin. Dues setmanes després van enviar el primer ocell, un colom, i quan va aconseguir posar les potetes sobre el tronquet de la rosa, va arribar la grosa. Les espines es van disparar com unes fletxes cap al pobret ocell. Com segurament us podeu imaginar, aquell vespre van menjar colom arrebossat!! Ho van seguir probant amb tota mena d’ocells: perdals, falcons, òlibes… però desprès de quatre setmanes estaven tots tips de menjar ocell a la planxa , arrebossat, rustit, quasi bè cru… Tothom havia perdut l´esperança de poder agafar la rosa, nomes la princesa, que tot i les esgarrifances que havia vist, encara no es treia del cap voler aconseguir la rosa, que encara seguia intacta. Desprès de tres dies sense cap intent per agafar la rosa, un dels jardiners va sentir, que de no gaire lluny, es sentien els crits d’un cavall i d’un noi; semblaven que estiguéssin embojits, així que va anar a cridar el rei. El rei va sortir acompanyat, amb la seva filla el jardiner i dos escoltes personals, es van apropar a la muralla, i no van sentir res. El rei enfadat perque pensava que el jardiner l´havia mentit, estava a punt de condemnar-lo a jugar al penjat tres hores frenètiques i inquietants, quan de sobte un escolta que havia sortit de la muralla avisà a la resta del grup perquè hi anessin. En surtir van veure com un cavaller amb un cavall xocava contra un arbre i es catapultava per sobre de la muralla. Per casualitat, una de les punxes de la rosa s’enganxà amb les brides del cavall i es va trencar la branqueta de la rosa. En caure, el cop va ser sec. El grup reial i companyia van entrar rapidament al jardi per veure com estaven i miraculosament estaven bé, alguna rescada, algun trau i poca cosa més. Celina va ajudar a aixecar al noi, i li va agrair que hagues sigut tant valent d’agafar la rosa. Ell mig adolorit li repongue: - A si...? Ah, si!. Si,si,si. Bonica, a qui tens el teu príncep blau que

somies cada dia que vingui volant hi aparegui als teus peus.- Digué esperant a que li fes un petó.

- No, jo el que volia era aquella magnífica rosa, que te el teu cavall penjada.- li explica ella força estrenyada.

- Ah! Si el que vols es això, té, tot i que es una rosa qualsevol.- li replicà ell una mica enfadat per la falta del petó.

- Potser per tu es una rosa qualsevol, peró per mi, es com el destí que em cridava- digué ella olorant la rosa i amb la mà lliure al cor.

- Mare meva! Em sembla que aquest destí no te gaire gust per les coses. Mira que posar-se sobre una muralla amb els llocs tant macos que hi han al món!! Però ara que ho dius, potser sí que no és una rosa qualsevol perquè està degotant sang.- digué el noi rient per sota el nas.

Ja feia estona que el rei i la resta havien marxat per deixarlos sols. Ah! Per cert, el noi es diu Sant Jordi, te 21 anys, es alt, prim, amb poc sentit de l’humor. Porta una armadura grisa, i un escut amb una creu… bla, bla, bla ,bla…

- No diguis besti...- la princesa es queda callada, mirant la rosa fixament. - Tens raó…- en aquell moment la princesa deixà caure al terrra la rosa i

va passar una de les coses més extraordinàries que ha passat en aquesta història. Les espínes de la rosa es van començar a alinear en fila al tronquet i a fer-se grosses i vermelles; els petals es van tornar de color verd; la rosa, que ara ja no era tant una rosa, va començar a agafar forma de sargantana, despres de salamandra, iguana, varà del Nil, dragó de Comodo, cocodril, d’un dinosaure mitjanet, i finalment, d´un drac. Llàstima que en aquella epoca no hi haguèssin càmares per filmar-ho.

La princesa i St. Jordi atemorits per la por s’havien amagat darrera del roser número 100.004. El noi amb les cames tremolant, va sortir de darrera el roser, es va acostar al drac, i li preguntà: - Escolta, et puc ajudar amb alguna cosa?- en aquell moment la princesa

pensà que si tingués més valor sortiria allà i li clavaria dues plantofades a St. Jordi, i li explicaria que es un drac.

- Que si em pots ajudar amb alguna cosa? A veure, que feries tu si siguéssis un drac mort de gana?-li digue el drac mig burleta.

- Dons jo…- el noi es quedà pensant una estona, i traient-se un cartell de ves a saber d’on, amb el dibuix d’una cuinera i plats de menjar, li digué :

- Aniria a la fonda de la meva mare, on i fan els millors menus de la comarca i pots escollir el que prefereixis : mandonguilles a la napolitana, espàrrecs amb all i seba….- en aquell moment parlava com si tingués a gent normal davant, i no pas un drac. Així que el drac l’agafà, se´l possa davant de la boca i cridà:

- Escolta cavaller de pacotilla !!! Un drac quan te gana menja xais, bous, gallines, persones i cavallers tocats de l´ala!!- crida el drac. I el ximple del St. Jordi no se li ocurri altra cosa que dir:

- Pensava que et faria pudor l’alé i resulta que et fa olor a roses.

- Això, ja no ho aguanto més !!- i just quan estava disposat a menjar-sel va surtir de darrera el roser la princesa que li digué:

- Aturat !, fem un tracte. Tots els del poble et donarem els nostres remats, tot el temps que vulguis i quan vulguis, i la cova dels pastors te la donem perquè sigui la teva casa, però, amb una condició. Que mai t´acostis a cap persona, i per descomptat no et pots menjar a ningú, sinó, adeu al menjar i enviarem l’exercit per que et destrueixin. Pacte fet?.

La princesa havia actuat com una heroína, sense por i amb un valor impressionant.

- D’acord, ho acepto- i digué aquestes paraules mentre deixava anar a

Sant Jordi.

El noi estava sense paraules ; mai havia vist una noia que fes una cosa amb tant de valor des de que la seva germana es va posar la gallina, la Pocka. a dins dels pantalons. El drac estava marxant quan Celina li preguntà desde lluny… - Com és què abans eres una rosa? - Això es una altra història…

Aquelles van ser les últimes paraules que va dir en aquesta història. Poc després van arribar el rei i la reina, juntament amb els criats, i la resta de gent de la cort Al cap d’una estona de parlar, quan la princesa es va girar per donar-li les gràcies a Sant Jordi pel seu suport, només va trobar un llibre de receptes de cuina de la seva mare i una rosa. Aquell dia era 23 d´Abril i es per això que ara, en aquesta diada, es regalen roses i llibres.” Ah! Per cert, Celina va trobar una nota dins del llibre que hi deia: Hola i adeu estimadíssima princesa. Ha sigut un plaer comptar amb tu en aquesta aventura. Tu no et mereixes un marit com jo aixi que he marxat, com ja veus. Vaig a buscar noves aventures i donselles que m´acceptin tal com sóc. Petons. A per cert si veus a l’escriptor diga-li que es força despistat perquè ell a escrit la historia del final al principi, i a canviat moltes coses. Adeu. DE srº SANT JORDI. P .D : Avis : La muralla caurà.

Autor: Macià Guilera Cabré Curs: 6è A Any 2010

ELS BESSONS

Hi havia una vegada, un regne molt petit on vivia una reina, un rei i la seva filla Rosa, una princesa molt bonica.

Però tenien un problema dels grossos, que per allà hi vivien dos dracs bessons, el Carn que era carnívor, però només menjava reis, reines, prínceps i princeses i el Verdura, que era vegetarià.

- Què et passa? li va dir el Verdura al Carn.

- Ah, res que no m'agrada llegir i ho haig de fer per trobar una recepta, per cuinar tota la família reial- va respondre ell.

L'endemà el drac dolent va marxar, a buscar un rei per dinar i va agafar el pare de la Rosa, mentre el seu germà es feia, una sopa de verdures.

Quan el Carn va tornar, es va menjar el rei amb pebre i sal i el Verdura va plorar de pena. Quan va acabar, el drac Carn va anar a buscar la reina i també se la va menjar, però a la cassola. La Rosa estava molt trista, perquè havien matat el seu pare i la seva mare. Desesperada, va agafar i va enviar una carta urgent a Sant Jordi que deia:

-"Ajuda'm, el drac Carn se’m vol menjar”

L'endemà, el drac Carn s'estava a punt de menjar la princesa al forn quan va venir el cavaller per salvar-la del drac, i quan estava a punt de matar-la, el seu germà li va dir a Sant Jordi que no el matés que ell era psicòleg i el podria tornar vegetarià. Sant Jordi era molt dolent i li va dir que no, però la princesa, que era molt bona, li va dir que li donés una altra oportunitat.

Al cap d'un mes, el Carn es va fer vegetarià, i ell i el seu germà es van fer guardaespatlles de la princesa i Sant Jordi i els seus fills, que s'havien enamorat i havien fet una nova família.

I així van viure feliços per sempre més.

El jurat de Sant Jordi 2010

Ana Pedregosa Asensio