historia segle xix

Xavier Llop Goterris Àmbit Social IES Broch i Llop

HISTÒRIA 1

1

NOTA IMPORTANT

La reproducció de textos i imatges en aquest dossier educatiu s’acull al text refós de la Llei de Propietat Intel·lectual, en l’article 32 de la qual del Reial Decret Legislatiu 1/1996, del 12 d’Abril (B.O.E. número 97, del 22 d’Abril) amb les modificacions fetes al mateix per la Llei 5/1998 del 6 de Març (B.O.E. número 57, del 7 de Març) i la Llei 1/2000 del 7 de Gener (B.O.E. número 7 del 8 de Gener), es diu el que segueix: «És lícita la inclusió en una obra pròpia de fragments d’altres obres alienes de naturalesa escrita, sonora o audiovisual, així com la d’obres aïllades de caràcter plàstic, fotogràfic, figuratiu o anàleg, sempre que es tracte d’obres ja divulgades i la seua inclusió es realitze a títol de cita o per a la seua anàlisi, comentari o judici crític. Aquesta utilització només podrà realitzar-se amb fins docents o d’investigació, en la mesura justificada pel fi d’aquesta incorporació i indicant la font i el nom de l’autor de l’obra utilitzada».

1a versió: Abril del 2013

Aquesta obra està subjecte a la llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 No adaptada de Creative Commons. Si voleu veure una còpia d'aquesta llicència accediu a

http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/ o envieu una carta sol·licitant-la a Creative Commons, 444 Castro Street, Suite 900, Mountain View, California, 94041, EUA.


La història és el camp de coneixement que narra el passat de les societats humanes Dividim la història en etapes per a facilitar l'estudi:

ETAPES ANYS FET INICI

PREHISTÒRIA 5 mil. Anys – 3000 a.C. Aparició dels éssers humans

EDAT ANTIGA 3000 a.C. - 476 d.C. Aparició de l'escriptura

EDAT MITJANA 476 - 1492 Final de l'Imperi Romà

EDAT MODERNA 1492 - 1789 Descobriment d'Amèrica

EDAT CONTEMPORÀNIA 1789 - ... Revolució Francesa

L'Edat Contemporània la podem dividir en una sèrie d'eres:

SEGLES PERÍODES ANYS RESUM

SEGLE XIX LLARG1789 - 1914

ERA DE LES REVOLUCIONS

1789 - 1848Revolucions burgeses

que acaben amb el món medieval.

ERA DEL CAPITAL 1848 - 1880Aparició del sistema econòmic capitalista i revolució industrial.

ERA DE L'IMPERI 1880 -1914Creació dels imperis colonials moderns.

SEGLE XX CURT1914 - 1991

ERA DE LA GUERRA 1914 -1945Conflictes socials i guerres mundials.

ELS TRENTA ANYS DAURATS

1945 - 1975Creixement econòmic,

canvi social i descolonització.

ERA DE LA CRISI 1975 - 1991Crisi econòmica i

canvis socioeconòmics.

Podem resumir afirmant que al segle XIX llarg es senten les bases econòmiques, polítiques i socials del món actual, mentre que el segle XX és un segle marcat pels conflictes que sorgeixen com a conseqüència de l'aparició d'eixe món.El segle XXI està marcat per la decadència dels països occidentals i l'ascens d'altres potències, però sense canvis substancials en el sistema econòmic que va aparéixer al segle XIX.

INTRODUCCIÓA partir de la Revolució Francesa el sistema polític feudal, provinent de l'edat mitjana desapareix de la major part d'Europa occidental i es substituït per les actuals democràcies liberals. Estes democràcies són la base d'un nou sistema econòmic: l'economia capitalista que actualment és majoritària al món i que a Europa arriba de la mà d'una revolució industrial que permet el

3


creixement a una escala sense precedents de la producció, el consum i la població a Europa (i posteriorment al món).Com a conseqüència d'això a finals del segle XIX els europeus (més nombrosos, rics i poderosos) es llancen a la conquesta del món que conformen a la seua imatge i interés ocupant Àfrica i Àsia (Amèrica i Oceania les van ocupar als segles XVI i XVIII).A principis del segle XX els principals estats europeus que ja s'han repartit entre ells quasi tot el món comencen a tindre conflictes entre ells, conflictes amb una arrel econòmica però entreverats amb una forta ideologia nacionalista (una nova ideologia acabada de nàixer al segle XIX) i acaben enfrontats en unes guerres a una escala sense precedents. Com a conseqüència d'estes guerres acaba l'hegemonia europea al món, deixant pas als EUA i apareix una alternativa al sistema social, polític i econòmic establert al segle XIX de la mà de la Rússia comunista.La segon meitat del segle XX és una llarga confrontació entre els EUA i la URSS (Rússia comunista) pel domini del món, i de retruc la pèrdua de poder dels estats europeus.Cap a finals del segle XX curt hi ha una crisi del sistema que acaba amb la URSS i posa contra les cordes al món capitalista.El principi del segle XXI es caracteritza pel domini absolut del sistema econòmica nascut al segle XIX i per l'ascens de països anteriorment sotmesos al poder europeu.

4


TEMA 1: L'ERA DE LES REVOLUCIONS

1. L'ANTIC RÈGIM➢ Monarquia absoluta

La monarquia absoluta es caracteritza per estar tot el poder en mans del rei que controla l'aparell de l'Estat, nomena el govern dicta les lleis i les fa complir als jutges. El rei és per tant el cap de l'Estat, cap del govern, legislador i jutge suprem.El poder real només es troba limitat pels recursos de l'Estat i per la influència del clergat i la noblesa.

➢ Societat EstamentalLa societat de l’Antic Règim no és igualitaria sinó estamental, es a dir, dividida en tres estaments: noblesa, clergat i tercer estat. Les persones pertanyen a un o altre estament per naixement (o professió de fe) i no es pot canviar d’estament al llarg de la vida. Existeixen unes lleis per a cada estament, per tant estem davant d’una societat desigual, tots no són iguals davant la llei.L’estament noble i l’eclesiàstic són els dos estaments privilegiats, tenen el privilegi de no haver de pagar impostos directes, a més al seu sistema judicial s’asseguren que els jutjaran altres del mateix estament, disposen també del monopoli dels càrrecs més alts de l’aparell burocràtic de l’Estat i de l’exèrcit.El tercer estat agrupa a la resta de gent: burgesos rics i mitjans, artesans, camperols, serfs1, etc. Són de fet qui treballen ja que els altres dos estats són rendistes.

➢ Economia reguladaLa economia de l’antic règim es caracteritza per ser una economia regulada i mancada de llibertats tant per a la producció (controlada pels gremis)2 com al comerç (duanes interiors).3 No existeix el lliure mercat doncs els preus els marquen els gremis o l’Estat, que a més afavoreix els monopolis.La terra, la principal font d’ingresos es troba fora del mercat de compra venda donat que està amortitzada.4 Bona part de la terra està controlada pels privilegiats, bé directament (propietat directa) bé indirectament: la propietat està compartida entre el senyor (noble o eclesiàstic) i el camperol, el senyor es reserva el domini eminent (n’és el propietari) i el camperol té el domini útil (usa la terra a voluntat sempre i quan pague les rendes al senyor).

A banda de la propietat de la terra, el senyor detenta el senyoriu jurisdiccional, és a dir, té dret a impartir justícia, i a cobrar rendes per una sèrie de drets senyorials: usar el forn, moldre el blat, etc. A més d’exercir la potestat executiva (governa i mana) normalment per mig d’un intermediari.

1 A l’est de l’Elba la gran majoria de camperols continuen sent serfs, i ho continuaran sent fins les revolucions de 1848.2 Els gremis controlen la producció dins de les ciutats, controlen la qualitat del producte fabricat, fixen el preu de venda, donen els permisos per a produïr al controlar els exàmens d’accés al càrrec de mestre, necessari per a tindre taller, i impedeixen la competència dels no agremiats.3 A la Europa del s. XVIII sobreviuen les duanes interiors de l’estat, entre els diferents regnes, ducats o senyorius, així com els drets de peatge, pontatge o portatge.4 La terra dels nobles o de l’esglesia no es pot vendre ni embargar, fins i tot en el cas d’haver de pagar deutes. Els senyors (nobles o eclesiàstics) només disposen de les rendes que els ofereix.

5


Activitats:I. Llig el següent text:

1. Redacta el mateix esdeveniment des del punt de vista d'un noble i d'un camperol.II. Imagina't que eres un ric comerciant que es dedica a comprar i revendre blat. Quines són

les traves que et posa el sistema de l'Antic Règim per a augmentar el teu negoci? Com t'agradaria que fora el sistema econòmic? I el polític?

2. PENSAMENT IL·LUSTRATLa Il·lustració és la ideologia dels revolucionaris del s. XIX, i de fet, les idees exposades pels il·lustrats senten les bases del sistema polític i econòmic actual.La Il·lustració intenta donar una explicació racional del món, (“deixeu que la Raó il·lumine

6

Com cada any per Tots Sants, els veïns de Vilavall han de pagar al Senyor del lloc una gallina i dos sacs de gra. A més per Nadal li han de donar un porc pel dret a criar-ne, per Sant Joan li han de donar un sac de cireres i un altre d'albercocs i per la Mare de Déu d'Agost li han de pagar un terç de la collita.

Però esta vegada l'any ha sigut roin i la collita curta i no han pagat. El senyor ha enviat els seus homes a requerir-los que paguen o en cas contrari els requisarà el gra que guarden a casa i els veïns li han dit que els aplace el pagament fins la Mare de Déu d'Agost quan tallen l'altra collita.

El Senyor no ho veu bé perquè considera que té dret a cobrar quan toca i necessita el blat per a vendre'l i disposar de diners per a les seues despeses.


el món”), per això el s. XVIII se l’anomena el segle de les Llums.5

Al s. XVIII i sota l’influx dels il·lustrats és on es senten les bases de la ciència moderna, basada en l’experimentació: Newton, Leibniz, Lavoisier, Laplace, Lineo, etc. Es el segle de les acadèmies d’art de les societats d’amics del País, i on es gesta la idea moderna de “progrés”.➢ Pensament polític

Els filòsofs il·lustrats pretenen canviar el sistema polític de l'Antic Règim i proposen una sèrie d'idees que estan a la base de les nostres democràcies parlamentàries actuals. Així Locke introdueix la idea del contracte social, que deu regir les relacions entre governats i governants. Pacte entre la societat on ningú ha de tindre el poder absolut.6 Voltaire difón a França les idees de Locke. Reivindica la llibertat política i la tolerància religiosa. Montesquieu a l’esperit de les lleis explica les diferents formes de govern, proposa un sistema monàrquic, amb una constitució (contracte social) on hauria d’haver una separació de poders per a no caure en l’absolutisme.Rousseau a El contracte social defén la societat com un contracte entre persones. Parla de sobirania popular on els elegits no són més que els delegats del poble, únic sobirà d’ell mateix. Critica també la propietat i defensa la igualtat natural de tots els hòmens. Les seues idees es troben a la base del pensament democràtic.

➢ Liberalisme econòmicEls filòsofs il·lustrats no demostren tant d'interès en l'economia, però hi ha una sèrie de pensadors que senten les bases del liberalisme i del nou sistema econòmic capitalista. Adam Smith, basant-se en les idees dels fisiòcrates francesos (Quesnay) desenvolupa al seu llibre “La riquesa de les nacions” la idea de la llibertat econòmica. Per a estos pensadors l’única manera de incentivar el progrés és trencant totes les traves que impedeixen el creixement, liberalitzant el comerç per trencar els monopolis, liberalitzant el mercat de la terra i del capital i donant igualtat d’oportunitats eliminant les lleis que impedeixen el lliure mercat7. cal acabar amb la regulació de l'economia, i en el mercantilisme que es basa en el predomini del comerç en contra de la producció, i en el monopoli del mercat per part de l’Estat o de companyies afavorides per ell8.

➢ Nova societatAmb tot açò els il·lustrats volen crear una nova societat, més justa i igualitària i amb més riquesa i millor repartida. Esta nova societat ja no serà estamental i tothom serà igual davant la llei. D'ací parteixen dos concepcions diferents que aniran divergint fins a esdevindre enemigues: la primera, liberal, afirma que els homes són iguals i lliures i que han de tindre igualtat d'oportunitats però que les seues diferents capacitats duen a una diferenciació social i la segon, socialista, que defensa que tothom ha de ser igual, guanyar el mateix i tindre accés als mateixos serveis.

Activitats:III. Explica quines de les idees il·lustrades sobre la política, l'economia o la societat estan

vigents hui en dia.IV. Llig el següent text i respon:

5 Recordar que la Il·lustració té el seu reflexe a la literatura, on els màxims exponents del s. XVIII són assagistes com el Padre Feijoó, o Jovellanos, o el principal literat, Moratín escriu per il·luminar les masses i contra les supersticions i pràctiques antigues (el sí de las niñas va contra els matrimonis de conveniència).

6 Amb açò Locke no fa altra cosa que legitimar la monarquia parlamentaria anglesa.7 S’han de liberalitzar els factors de producció: terra, treball i capital.8 Fins fa poc han sobreviscut estos monopolis: tabac, loteries, correus, etc.

7


1. Quins són els tres poders de què parla?2. Què passa si els concentra una sola persona?3. Quina forma d’Estat planteja l’autor? 4. Amb quins arguments justifica Montesquieu la separació dels poders de l’Estat?

3. DESPOTISME IL·LUSTRATAlguns monarques europeus acullen favorablement la il·lustració perquè reforçava el seu poder davant de l’església i la noblesa. Inclouen als il·lustrats als seus governs i planifiquen reformes encaminades al benestar del poble, això sí sense contar amb el poble9

El límit de les reformes dels monarques il·lustrats es troba en no trastocar l’ordre social sobre el qual s’instaura la seua monarquia. Quan comencen les revolucions es posarà fi de socarrel als intents il·lustrats de canviar la monarquia des de l’interior.

Activitats:V. El lema del despotisme il·lustrat fou “tot per al poble, però sense el poble”. Explica què vol

dir.

4. REVOLUCIÓ FRANCESALes noves idees il·lustrades i el creixement econòmic del segle XVIII conduïren a la revolució Revolució Francesa de 1789 que va proporcionar els programes dels partits liberals i democràtics de la major part del món i va fer aparèixer el concepte de nació. Un llarg combat va enfrontar, entre 1815 i 1848, liberals i absolutistes, així com moltes nacions contra els imperis que les oprimien. El liberalisme finalment va triomfar, el poder absolut va ser enderrocat i moltes nacions van assolir la seua unitat o independència.➢ REVOLTA ARISTOCRÀTICA

Després de quasi un segle de creixement econòmic, al final del s. XVIII el cicle econòmic comença a canviar, tot aquest creixement basat en l’augment de la producció agrícola arriba a la fi amb un creixement de la població per sobre de l’augment de les

9 Es resumeix amb la famosa frase todo para el pueblo pero sin el pueblo.

8

"En cada Estado hay tres clases de poderes: el legislativo, el ejecutivo de las cosas pertenecientes al derecho de gentes y el ejecutivo de las cosas que pertenecen al civil.

Por el primero, el príncipe o el magistrado hace las leyes para cierto tiempo o para siempre, y corrige o deroga las que están hechas. Por el segundo, hace la paz o la guerra, envía o recibe embajadores, establece la seguridad y previene las invasiones. Y por el tercero, castiga los crímenes o decide las contiendas entre particulares. Este último se llamará poder judicial, y el otro, simplemente, poder ejecutivo del Estado.

La libertad política en un ciudadano es la tranquilidad de espíritu que proviene de la opinión que cada uno tiene de su seguridad, y para que se goce de ella es preciso que sea tal el gobierno que ningún ciudadano tenga motivo de temer a otro.

Cuando los poderes legislativo y ejecutivo se encuentran reunidos en una misma persona o corporación, no hay libertad, porque es de temer que el monarca o el Senado hagan leyes tiránicas para ejecutarlas del mismo modo.

Así sucede también cuando el poder judicial no está separado del poder legislativo y del ejecutivo. Si está unido al primero, el imperio sobre la vida y la libertad de los ciudadanos sería arbitrario, por ser uno mismo el juez y el legislador, y si está unido al segundo seria tiránico, por cuanto gozaría el juez de la misma fuerza que un agresor".

MONTESQUIEU: El espírítu de las leyes. 1748.


subsistències que provocarà un augment del preu dels productes i caresties i fams en èpoques de males collites com foren el 1788 i 1789.L’hisenda reial va fer fallida degut a la multiplicació de les despeses en guerres, despeses de la cort, i disminució dels ingressos. A més, al no poder satisfer els interessos als creditors els banquers li negaven el crèdit.Davant tot aquest panorama els ministres d’hisenda del govern de Lluís XVI (Turgot, Necker i Calonne) van proposar successivament l’establiment d’un impost als privilegiats, supressió de les duanes interiors i liberalització, mesures impedides sempre pels privilegiats.La noblesa, no contenta amb haver destituït u rere l’altre tots els ministres d’hisenda, va forçar un pols amb la monarquia obligant-la a convocar els Estats Generals10 per al maig de 1789, amb açò la monarquia deixava de ser absoluta.Les eleccions per als Estats Generals van anar acompanyades per l’elaboració d’uns quaderns de queixes on s’exposaven les demandes al rei, i van ajudar a la reflexió i la creació d’opinió sobre els problemes de la societat.

Activitats:VI. Llig el següent text, extret dels “quaderns de queixes” i respon.

1. Què és un quadern de queixes?2. Quines són les queixes que presenten els camperols? 3. Explica els avantatges que tenia el Tercer Estat amb el vot per caps (persones) en

comptes del vot per òrdres o estaments (grups socials). 4. Per què es demana una Constitució? 5. Com definiries el concepte de “nació”? És el mateix “nació” que “país”? Justifica la

teua resposta amb un exemple.

10 Els Estats generals són l’equivalent francés a les Corts medievals. Els tres ordres: noblesa, clergat i tercer estat, es reunien amb el rei per a establir lleis i votar impostos; ara bé, la votació no era per persona sinó per ordre, així els privilegiats tenien dos vots front als no privilegiats.

9

"Aquí el pobre no tiene derecho a encender el fuego en su choza para ponerse al abrigo del frío, si no lo compra bien caro al señor, por una contribución descontada de sus medios de subsistencia y los de su familia. Este derecho inhumano existe en Broues bajo el nombre de derecho de fuego. Allí el agricultor no tiene ni siquiera el derecho de alimentar su ganado con la hierba que crece en su campo; si la toca, se le denuncia y castiga con una multa que lo arruina, y el ejercicio más legítimo de los derechos de su propiedad está subordinado a la voluntad arbitraria del señor, que tiene la pretensión al derecho universal sobre todos los pastos del territorio. Se deben abolir todos los derechos de los señores".

Cahiers de daléances. Valenyay, Berry, 1789.

"La Asamblea pide que sea establecido que el tercer estado tendrá en las asambleas de la nación, por lo menos, tantos diputados como los otros dos órdenes reunidos, que las deliberaciones se realizarán en los tres órdenes reunidos y que los votos serán contados por cabezas. El objeto del que deben ocuparse esencialmente y en primer lugar es el de asegurar a Francia una Constitución buena y sólida que fije para siempre y de la forma más clara posible los derechos del trono y los de la nación. Que las leyes aprobadas por la nación reunida como Estados Generales necesitan solo la aprobación conjunta por la voluntad de la nación y la autoridad del Rey para ser válidas y obligatorias en todo el Reino".

Cahiers de doléances. Bailía de Nancy y Uchau, 1789.


➢ REVOLUCIÓ BURGESA MODERADA (1789 - 1791)El maig de 1789, una vegada reunits els Estats Generals, el Tercer Estat va reclamar la votació per persona11, i després de la denegació del rei, es van reunir per separat juntament amb alguns nobles i eclesiàstics, i es van constituir en assemblea nacional, és a dir, en representants de tota la nació. El 20 de juny, havent trobat tancada la seua sala de reunió es van reunir al jeu de pomme12 i es van juramentar per a no separar-se fins a redactar una constitució. El rei, després de la prohibició inicial, va obligar als altres dos estats a unir-se al que esdevingué l’Assemblea Nacional Constituent, mentre preparava tropes per a aixafar la revolta. La crisi de subsistències que afectava a les classes populars, unida als esdeveniments polítics va fer que el poble de París es revoltara fent front a l’exèrcit reial acantonat a la Bastilla. La caiguda de la Bastilla el 14 de juliol va ser l’inici de la insurrecció general. El temor a la reacció senyorial es va anar estenent pel camp en allò que s’ha anomenat la grande peur, que va fer que els camperols assaltaren els castells, es repartiren els boscos i les terres dels senyors i cremaren els arxius on estaven els drets feudals dels senyors. Així mateix a les ciutats els ciutadans van formar comitès encarregats d’organitzar les comunes, i també van crear milícies urbanes (futura guàrdia nacional). Desbordat pels esdeveniments el rei va retirar les tropes, i Lafayette, destacat general de la Guerra de la Independència nord-americana, fou nomenat cap de la Guàrdia Nacional, organitzant així la milícia revolucionària.Al més d’agost, l’Assemblea Nacional va abolir el sistema feudal, donant així un caràcter legal a les conseqüències de les revoltes camperoles, i va elaborar la Declaració de drets de l’home i del ciutadà.A partir de 1789 l’Assemblea Nacional va iniciar un procés reformista per convertir França en una monarquia constitucional i parlamentària. El 1791 es va promulgar una Constitució que va exemplificar els ideals del liberalisme polític, encara que reservava al rei el dret de veto. Es va establir el sufragi indirecte i censatari i es va formar una Assemblea Legislativa. Aquestes reformes van satisfer els grups burgesos que estaven a favor de la Monarquia Constitucional, però no la noblesa (sense privilegis), el clero (per la desamortització que va expropiar els béns eclesiàstics) i el monarca que havia perdut protagonisme, ni tampoc als sectors populars que protestaven per la restricció del sufragi.L’oposició de la família reial a la Revolució es va manifestar arran de la seua fugida de París per unir-se a l’exèrcit austríac, que planejava envair França i restablir l’absolutisme. El monarca, desprestigiat, va ser retornat a la capital i es va evidenciar el seu rebuig al procés revolucionari. L’abril de 1792, l’Assemblea Legislativa va declarar la guerra a Àustria. Els austríacs van envair França i van arribar a París. La situació va originar un clima de revolta i els sans-culottes van assaltar el palau reial, van empresonar el monarca i van proclamar la República (setembre de 1792).

Activitats:VII. Llig el següent text i respon les preguntes:

1. Què és el “estado llano” per a Sieyes? 2. Per què interessa suprimir l’ordre dels privilegiats?

11 El Tercer Estat estava format per 500 representants per 250 representants de la noblesa i altres tants eclesiàstics.12 El “joc de pilota” que al cap i a la fi és el nostre trinquet.

10


3. A quins estaments de l’antic règim fa referència?

VIII. Després de llegir el text explica quines idees defén Condorcet sobre els drets polítics i civils de la dona.

➢ GUERRA I TERROR 1792 - 1794)La República va quedar a mans dels girondins que van convocar eleccions per sufragi universal masculí per formar la nova assemblea que va prendre el nom de Convenció Nacional. Lluís XVI i Maria Antonieta van ser jutjats i acusats de traïció, condemnats a la guillotina i executats. Van esclatar també algunes revoltes contrarevolucionàries (La Vendée) i les conspiracions reialistes es van multiplicar.La condemna a mort del rei i la reina van obrir, encara més, la fractura entre els revolucionaris moderats o girondins amb els radicals jacobins que aconseguiren el poder el juny de 1793, tot procedint a la detenció dels principals dirigents girondins: l'executiu va quedar a mans de Robespierre mitjançant un Comité de Salvació Pública que va organitzar un exèrcit popular amb la lleva en massa i va iniciar la política del Terror (on tot aquell contrari a la revolució fou mort), es van tancar les esglésies, es va implantar el calendari revolucionari i es va propiciar el culte a la deessa Raó. La dictadura de Robespierre va provocar l'oposició de gran part de la població i el triomf del colp d'estat de Termidor (1794) que va acabar amb els dirigents jacobins.

Activitats:IX. Quan i com es va iniciar la Primera República francesa?X. Quines conseqüències va tindre?XI. Que va ser la Convenció?XII. Qui va ser Robespierre? Per què es coneix el període del seu govern com el Terror?

➢ DIRECTORI (1794 -1799)Després del colp d’Estat, la burgesia conservadora va tornar a agafar el control de la revolució. Es va elaborar una nova Constitució (1795) que atorgava el poder executiu a un govern col•legiat amb cinc directors (Directori), restablia el sufragi censatari i

11

"1.° ¿Qué es el tercer estado? Todo.

2 ° ¿Qué ha sido hasta el presente en el orden político? Nada. 3.° ¿Qué pide? Ser algo. ¿Quién se atrevería a decir que el estado llano no contiene en sí todo lo necesario para formar una nación completa? Es un hombre fuerte y robusto con un brazo aún encadenado. Si se suprimiera el orden de los privilegiados, la nación no sería algo menos, sino algo más. ¿Qué es el tercer estado? Todo, pero un todo atado y oprimido. ¿Qué sería sin el orden privilegiado? Todo, pero un todo libre y floreciente. Nada puede funcionar sin él, todo iría infinitamente mejor sin los otros".

SIEYES, Emmanuel Joseph: ¿Qué es el tercer estado? Paris, 1789.

"Los hombres han hecho siempre leyes opresoras para las mujeres o, como mínimo, han establecido una profunda desigualdad entre los dos sexos. Yo defiendo que la ley no puede excluir a la mujer de gozar de los derechos políticos y civiles, porque se trata de la mitad del género humano".

CONDORCET, marqués de: Cuaderno de poderes e instrucciones para 105 diputados de la nobleza de Amont, 1789.


confiava el poder legislatiu a dues cambres. El nou govern pretenia tornar als principis de la Constitució de 1791. Va perseguir els jacobins, va derogar la Constitució de 1793 i va anul•lar les mesures d’aquell període. El 1799, Napoleó Bonaparte un dels generals més brillants, amb el suport de la burgesia, va protagonitzar un colp d’Estat del 18 de Brumari que va acabar amb el Directori i va inaugurar el Consolat (1799-1804) amb tres membres o cònsols.

Activitats:XIII. Què va ser el directori? Com es va establir?XIV. Com va arribar al poder Napoleó?

➢ IMPERI NAPOLEÒNIC (1804 – 1815)La política de govern del Consolat es va encaminar a consolidar els avanços de la revolució burgesa allunyant del poder els sectors més radicals i violents: s'acceptà el retorn dels exiliats, un Concordat amb l'església catòlica, la reforma centralista de l'administració (els prefectes controlaven les províncies), la promulgació del Codi Civil, etc. Els triomfs militars i els èxits polítics van portar Napoleó a fer-se coronar emperador (1804).

Les tropes de Napoleó van aconseguir conquistar una gran part d’Europa, i el 1811 l'Imperi Napoleònic es trobava en el seu apogeu i s’estenia d’Alemanya a Espanya, i excepte Gran Bretanya, bona part de la resta d’Europa era sota el control de França. A tots els països annexats o sota la influència francesa, on Napoleó va col•locar al tron generals del seu exèrcit, es van imposar les idees revolucionàries.Els exèrcits napoleònics van actuar com a conquistadors, van sotmetre les nacions ocupades i van afavorir els interessos materials de França per sobre dels ideals revolucionaris. Tot això va desencadenar als territoris ocupats sentiments nacionals contra la França invasora.

12


L’alçament protagonitzat pels espanyols el 1808 contra la invasió, amb l'ajut de Portugal i Anglaterra (Wellington), va ser el primer i el que va marcar la decadència de l’Imperi Napoleònic. El 1814, després de ser vençut a Rússia i a Espanya, Napoleó va ser desterrat a l'illa d'Elba, però va escapar a l'any següent per ser derrotat a Waterloo i ser desterrat, definitivament, a l'illa de Santa Helena fins la seua mort (1821).

Activitats:XV. Redacta una breu biografia de Napoleó.XVI. Quins països va conquistar França en l'època de la Convenció? Quins conquista

Napoleó?XVII. Quins van ser els principals adversaris i aliats de França?XVIII. Com va ser derrotat Napoleó?XIX. Creus que Napoleó va trair la Revolució o que, per contra, la va fer triomfar? 5. L'EUROPA DE LA RESTAURACIÓ

La ideologia restauradora, proposada pels polítics vencedors de Napoleó només tenia un objectiu: tornar al passat. Així les potencies vencedores13 es reuniren a la ciutat de Viena (1814-1815) per a posar les bases del nou mapa d’Europa i amb l’objectiu d’assentar un ordre estable que evite el retorn de la revolució.Amb tot, la Restauració no és un retorn al s. XVIII, al menys en quan a la societat perquè les principals conquestes de la revolució (propietat, igualtat, ...) no són derogades. Així a França es restaura al monarca Lluís XVIII, que “atorga” una constitució de caràcter liberal moderat: respecta la nova noblesa napoleònica, manté el Codi civil i ni tan sols s’atreveix a retornar les terres expropiades a la noblesa i l’església.➢ El congrés de Viena.

Vençut Napoleó, el congrés de Viena va assentar les bases territorials i polítiques de la restauració europea. El mapa d’Europa es va modificar a favor de les potències

13 Rússia, Prússia, l’Imperi Austríac i Gran Bretanya.

13


vencedores, així: a) L’imperi Austríac es va annexionar el nord d’Itàlia i la costa Dàlmata. b) Gran Bretanya va aconseguir el domini la mar, a través de l’annexió de punts

estratègics com Malta, les illes jòniques, Helgoland14, El Cap, Ceilan, etc. c) Rússia ve estendre les seues fronteres cap a l’oest annexionant-se Polònia i ocupant

Finlàndia, abans de Suècia (que va rebre Noruega de mans de Dinamarca). d) Prússia va obtenir terres de Polònia, Saxonia i Westfàlia. e) França es va haver de conformar a retornar a les seues antigues fronteres mentre es

creaven una sèrie de xicotets estats tap al seu voltant: Països Baixos, Confederació Helvètica i Piamont.

f) Itàlia es va dividir en set estats, a més del territori incorporat per Àustria. g) Alemanya va substituir el vell imperi per la nova confederació Germànica,

confederació de prínceps que tenia unes duanes comunes, una dieta, i poca cosa més.

➢ La Santa Aliança.El congrés va establir també mecanismes per a garantir el nou ordre polític europeu. Així les quatre grans potències que havien derrotat Napoleó van acordar reunir-se periòdicament per a tractar temes internacionals. Fruit d’aquestes reunions va nàixer un acord, proposat pel Zar de Rússia Alexandre I, i que van batejar com la “Santa Aliança”,

14 Es tracta d’una illa situada a la mar del Nord davant de la costa alemanya.

14


on es comprometien a guiar-se per principis que ells consideraven propis de la religió cristiana; a més, establien l’acord dels seus membres a intervindre en qualsevol país on aparegueren amenaces revolucionàries. Aquest sistema de seguretat col·lectiva estava encaminat a evitar el triomf de la revolució, fou denominat sistema Metternich per ser obra, principalment, d’aquest primer ministre austríac. Gran Bretanya no va participar d’aquest sistema d’aliances d’una banda perquè allí ja funcionava un sistema polític parlamentari, i de l’altra perquè s’havia assegurat ja el domini de les mars.

Activitats:XX.Quan i on es va reunir el Congrés de Viena? Per què i per a què?XXI. Per què el nou sistema es diu de la Restauració?XXII. Quin era l'objectiu de la Santa Aliança?XXIII. Explica els canvis en el mapa d'Europa entre l'europa d'abans de la Revolució,

l'europa napoleònica i l'europa de la Restauració. 6. LES REVOLUCIONS DE 1820 I 1830

Malgrat que la Restauració pretenia acabar amb el fantasma de la revolució, l’ombra revolucionària continuava planant sobre Europa car els motius per a fer una revolució continuaven sent els mateixos: abolició del feudalisme, implantació d’un parlament, elaboració d’una constitució i implantació d’un nou sistema econòmic basat en el lliure mercat.➢ 1820

La primera onada revolucionària va tindre lloc a la mediterrània, així al 1820 les tropes espanyoles que anaven a embarcar-se cap a Amèrica es van revoltar encapçalades pel general Riego i van proclamar la vigència de la constitució de 1812, secundant el moviment les principals ciutats espanyoles. Aquesta onada revolucionària es va estendre a Nàpols, que va establir també la constitució espanyola, a Portugal i al Piemont, on no van triomfar. Aquestes revolucions van ser sufocades per la Santa Aliança, a petició dels respectius reis, no així la revolució grega.Grècia es revolta el 1821 contra el domini turc en la que serà la primera revolta on es barregen revolució burgesa i independència. Recolzada pels països europeus assolirà la independència de l’Imperi Otomà el 1830.

➢ 1830La segona onada revolucionària comença a França, on en l’anomenada Revolució de Juliol el poble de Paris alça barricades per a fer front a l’exèrcit reial, aconseguint derrocar al rei que havia encetat una política reaccionària i antiliberal. Amb aquesta revolució s’instal·larà al tron Felip d’Orleans, “el rei burgès”, implantant una monarquia constitucional, amb sufragi censitari d’acord amb les aspiracions de l’alta burgesia.Aquest mateix any, una revolta a Brussel·les esdevé revolució, aconseguint la independència de Bèlgica15 i una monarquia constitucional.A banda d’aquestes, també hi ha moviments revolucionaris i nacionalistes a Polònia, aixafats per l’exèrcit rus, Itàlia, reprimits pels Austríacs, i a Espanya, on amb la mort de Fernando VII la regent Maria Cristina arriba a un acord amb els liberals per a assegurar-li el tron a la seua filla davant les aspiracions de l’infant Carlos, iniciant-se així la primera guerra carlista16. Quinze anys després del congrés de Viena la revolució moderada ha triomfat a part d’Europa, han aparegut nous estats i s’han independitzat les colònies americanes. Així

15 Des del final de les guerres napoleòniques Bèlgica s’havia incorporat als Països Baixos.16 Les causes de la guerra són molt més complexes que una simple disputa de successió.

15


doncs tots els esforços fets pels artífex de la restauració per tal que res canviés han fracassat.

Activitats:XXIV. Per què s'utilitza l'expressió “onada revolucionària”? Què va ocórrer en la de

1820?XXV. Quan i com va acabar la Restauració a França?XXVI. En quines circumstàncies es va produir la independència de Bèlgica? I la de

Grècia? 7. LA PRIMAVERA DELS POBLES

El 1848 la burgesia liberal europea va protagonitzar un nou intent d’assaltar el poder. En aquesta ocasió, va disposar d’una millor organització i va comptar amb el suport decidit de les classes mitjanes, dels treballadors urbans i, en alguns casos dels camperols. Per aquest motiu, les revolucions de 1848 van constituir un notable avanç en el camí de la democràcia. Tanmateix, el viratge conservador després d’haver assolit els seus objectius revolucionaris va provocar que les classes populars rebutjaren la causa liberal i elaboraren un programa polític i social propi. Després de 1848, les revolucions polítiques de la burgesia s’han acabat doncs aquesta ja ha assolit la major part d'allò que reclamava, i donen pas a les revolucions socials encapçalades pel proletariat industrial que ha fet la revolució juntament amb la burgesia però no ha aconseguit quasi res del que demanava.Les revolucions de 1848 es coneixen com la primavera dels pobles pel fet que a les revolucions polítiques s’uneixen els moviments nacionals d’alliberament o unificació dels diferents pobles d’Europa. Pràcticament tota Europa es va vore sacsejada pels moviments revolucionaris de caràcter democràtic i radical: França, Itàlia, Alemanya, Polònia, Àustria-Hungria.Les causes que expliquen la magnitud del procés són múltiples i comuns a les diferents societats europees:

• Crisi de subsistències: que va estendre la fam i les epidèmies i que va afectar a les activitats industrials.

• Crisi de la indústria: amb augment de l’atur, juntament amb la pujada del preu dels aliments.• Manteniment de la lluita política entre la burgesia i les classes populars, d’una banda, i la

noblesa, de l’altra.Amb tot, fou l’espurna política qui encengué la foguera revolucionària.

16


➢ França Una vegada més fou França qui va marcar l’inici del procés revolucionari. Des del 1830, la monarquia burgesa que comptava amb el suport de l’alta burgesia va anar derivant cap a posicions més conservadores en el seu afany de mantenir l’equilibri entre la monarquia absoluta i l’amenaça revolucionària dels republicans, demòcrates i socialistes. Aquest règim va crear un clima favorable a la revolució. Al més de febrer, en les jornades de febrer els opositors al rei van aconseguir mobilitzar la població i va assaltar el palau reial, el rei va abdicar i els revolucionaris van obtenir el poder. El govern provisional va proclamar la II República va convocar eleccions a l’Assemblea Nacional Constituent i va aprovar: el sufragi universal masculí, la llibertat de premsa, l’abolició de la pena de mort i la supressió de l’esclavatge, a la vegada que es prenien mesures contra l’atur creant els Tallers Nacionals17. Amb el sufragi universal els revolucionaris esperaven que arribaren transformacions que milloraren el nivell de vida dels ciutadans, però la cambra de diputats que va eixir de les eleccions estava dominada per la majoria conservadora dels republicans moderats i monàrquics18. Els moderats van posar fi a les concessions socials i van dissoldre els tallers nacionals. La resposta dels treballadors va consistir en les anomenades jornades de juny, insurrecció treballadora que fou reprimida durament pel govern.Les classes mitjanes i treballadores que fins aleshores havien actuat conjuntament es van separar políticament, així les jornades de febrer són considerades la darrera revolució burgesa de França, i les jornades de juliol, la primera revolució socialista. Al desembre de 1848 fou elegit president de la república Lluís Napoleó Bonaparte, que el 1852 va donar un colp d’estat19 i va proclamar el II Imperi francés sent ell el nou emperador Napoleó III.➢ La Revolució a Itàlia, Àustria i Alemanya.

Mentre a Paris es succeïen els fets revolucionaris de febrer a juny, l’onada revolucionària i es va estendre per tota Europa, es van produir manifestacions a Munic i Colònia,

17 Els tallers nacionals pretenien donar faena als cent vint mil aturats de Paris. Aquesta intervenció de l’estat en l’economia anava contra els interessos i els ideals de la burgesia liberal que defensava el lliure mercat.

18 La major part dels votants eren camperols, sempre més conservadors que els habitants de les ciutats.19 Nebot de Napoleó, també va arribar a emperador mitjançant un colp d’estat com aquell.

17


agitacions a Berlín i Frankfurt, moviments nacionalistes a Hongria i Praga, combats a Viena, esclats revolucionaris a Milà, es va proclamar la república de Venècia, es va constituir l’assemblea nacional romanesa, etc. Tots aquests esdeveniments es produeixen al mateix temps provocant la preocupació dels governants europeus desbordats pel fenomen. A Àustria es van abolir les prestacions personals dels serfs i es va constituir una monarquia parlamentària i constitucional. Els pobles eslaus, els hongaresos i els italians de l’imperi van dirigir els combats revolucionaris contra els austríacs, així, el rei del Piemont va encapçalar el primer intent d’unificació italiana que finalment fou derrotat pels austríacs. A Alemanya a quasi tots els estats es van establir constitucions i es van adoptar mesures liberals. Es va reunir una gran assemblea nacional que estava elaborant una constitució federal per a Alemanya quant va ser dissolta per Prussians i Austríacs. Aparentment les revolucions van acabar amb la mateixa rapidesa amb que havien començat, i el 1852 tot semblava haver tornat a la realitat però es van aconseguir algunes coses importants:◦ Es va liquidar el feudalisme allà on encara existia (llevat de Rússia).◦ Es van establir règims parlamentaris amb constitucions moderades i sistemes

electorals censitaris.◦ A França, el sufragi universal masculí fou permanent.

Activitats:XXVII. Per què es denomina a les revolucions del 1848 “la primavera dels pobles”?XXVIII. En quins llocs d'europa va haver-hi revolucions?XXIX. Com es van desenvolupar els esdeveniments de 1848 a França?XXX. Què va ocórrer l'any 1848 a Alemanya i a Itàlia?XXXI. Després de la revolució de 1848, a França es va proclamar la Segona República i el

Segon Imperi. En què es van semblar a la Primera República i al Primer Imperi?XXXII. Marx en aquesta època va escriure que la història s'escriu primer com a tragèdia i

després com a comèdia. Per què creus que ho va dir, i a quins fets concrets es referia? 8. CONCLUSIÓ

A la primera meitat del segle XIX, la Restauració absolutista va intentar mantenir l’ordre polític i jurídic de l’Antic Règim enfront de les temptatives revolucionàries protagonitzades per la burgesia amb el suport de les classes populars. A partir de 1820, les insurreccions liberals, amarades d’un esperit romàntic i nacionalista, van fer trontollar les bases de la vella societat, sobretot durant els esclats revolucionaris de 1830 i 1848, que van permetre l’accés gradual de la burgesia al poder polític i van donar pas a les revolucions proletàries de la segona meitat del segle XIX.Al continent americà, d’altra banda, el període 1815-1848 va estar marcat per dos processos de gran transcendència històrica: la independència política de l’Amèrica Llatina (1810-1825), resultat en bona part de l’exportació dels models insurreccionals del liberalisme europeu, i el creixement territorial, demogràfic i industrial dels Estats Units.Les revolucions de 1848, doncs, van significar la fi de l’Europa restaurada el 1815. Es configurà una nova societat, de la qual només van restar al marge els imperis turc i rus, a partir de la fusió entre el vell ordre absolutista i el programa polític i econòmic del liberalisme. D’altra banda, l’aliança entre la burgesia i les classes populars, motor de les revolucions de 1830 i 1848, va ser substituïda pel consens entre els burgesos i els membres de les antigues classes privilegiades entorn de la defensa de la propietat i l’ordre social. A la segona meitat del segle XIX, aquesta nova correlació de forces va permetre a la burgesia

18


assolir de forma gradual els seus objectius polítics i econòmics i abolir definitivament les estructures jurídiques de l’Antic Règim.

9. BIBLIOGRAFIA➢ Pitarch Font, Toni ccsocials.blogspot.com [pàgina web]

<http://ccsocials.blogspot.com.es> documents en línia [data de consulta: 8 abril del 2013]

➢ Dardé t’al.(1995) Geografia i Història: El sistema món. De l’antic règim a 1914. Ed. Santillana➢ Gonzalez Calvo et al. (1998) Ciències socials. Geografia i Història. Ed. Everest➢ Diversos Autors (1997) Pensament polític i econòmic en el s.XIX ,Ed. Magíster➢ Diversos Autors (1971) Història del món modern Cambridge , Ed. Sopena➢ Diversos Autors (2012) Història 4 ESO Comunitat Valenciana. Projecte Els camins del Saber

Ed. Santillana➢ Cortés Salinas, Carmen Fernández-Mayoralas Palomeque, Juan (2008) Ciències socials Història

4 ESO Comunitat Valenciana Ed. SM➢ Yllán Calderón, Esperanza (1989) La revolución francesa Ed. Anaya➢ Paniagua, Javier (1989) La europa revolucionaria (1789 – 1848) Ed. Anaya

19

http://ccsocials.blogspot.com.es/


TEMA 2: L'ERA DEL CAPITAL

1. LA REVOLUCIÓ INDUSTRIALLa revolució industrial s’inicia a la Gran Bretanya les darreres dècades del s. XVIII, coincidint amb una sèrie de factors demogràfics, econòmics i polítics, que la fan possible i que expliquen el seu despegue inicial. 1.1. FACTOR DEMOGRÀFIC

Al llarg del s. XVIII hi ha un creiximent continu de la població degut al:◦ Descens de la mortalitat◦ Avançament de l’edat de casament◦ Manteniment de la natalitat◦ Desaparició de les mortalitats catastròfiques

Les causes inicials d’aquest augment cal buscar-les en l'augment de la producció agrària que permet una millora de l’alimentació, i un augment de l’esperança de vida. Avenços en la higiene, i tímids avenços en la medicina (vacuna). A més d'en el creiximent econòmic general, que permet casar-se més jove donat que hi ha facilitat per accedir a la feina o a noves terres. La major població implica un major nombre de consumidors i un augment de la demanda de productes, encara que la demanda per càpita es mantinga estable.

1.2. TRANSFORMACIONS AGRÀRIESLes transformacions agrícoles precedeixen a la industrial i la fa possible, però aquesta a la vegada la retroalimenta, es a dir, les innovacions que apareixen a l’era industrial afavoreixen les transformacions agrícoles. Característiques de l’agricultura anglesa: Elevada productivitat. Avançat grau de mecanització. Tractament capitalista de la terra: els propietaris nosón rendistes sino que intenten treure’n el màxim benefici. Aquestes característiques s’aconsegueixen mitjançant l’ús de noves tècniques: Rotació de cultius. Selecció de llavors i races. Augment de la superfície cultivada20: desecació d’aiguamolls, roturació de boscos i prats, augment del regadiu, etc. Nous productes, sobretot la patata. Millora dels utensilis: generalització de l’aladre de ferro i

20 Segurament aquesta és la principal causa, sobretot al continent.

20


de la dalla21, etc. Concentració de la propietat: Enclousure acts, que permeten l’expropiació del terreny comunal22 per part dels principals propietaris, creant grans finques.

Tot açò fa que augmente la producció i la productivitat i permet:◦ Alimentar a una població creixent amb un nombre menor d’agricultors.◦ Permet un augment de la capacitat de demanda i de poder de compra.◦ Suministrar el capital necessari per a finançar la industrialització.◦ Alliberar mà d’obra per a la industria.

Activitats:I. Quins motius expliquen l'augment de la producció agrària al llarg del segle XVIII?II. A quines causes es va deure la revolució demogràfica? Observa la gràfica i analitza en

quants milions ha crescut la població mundial des de la revolució industrial fins als nostres dies. 1.3. COMERÇ INTERNACIONAL

A finals del s. XVIII Gran Bretanya és la principal potència comercial de l’època donat que controla: ◦ El comerç amb orient (d’espècies, porcellana, etc.)◦ El comerç amb l’Índia, conquistada en aquesta època23. ◦ La mar, sobretot després de Trafalgar on derroten les flotes francesa i espanyola. ◦ El comerç amb Amèrica, a principis del s. XIX.

Amb tot açò cal valorar la contribució del comerç exterior al naixement de l’era industrial. Proporciona matèries primes (cotó sobretot) Amplia la demanda amb la incorporació del mercat exterior i del mercat colonial. Afavoreix l’acumulació de capital que posteriorment es reinverteix a la industria. Propicia el desenvolupament del sector financer, base de la futura industrialització24 (bancs, asseguradores, borsa, etc.) Afavoreix la venda de productes a l’exterior, ja que controla les principals rutes comercials del món. Sense oblidar el fet que la industrialització naix al sector cotoner, lligat directament al comerç exterior, tant per la procedència colonial de la matèria prima i l’exportació de bona part del producte elaborat, com per haver nascut com a producció sustitutiva de les importacions colonials d’indianes (calicos).

Activitats:III. Com va afectar la revolució del transport al comerç?

1.4. TRANSPORTS Gran Bretaña presenta a finals del s. XVIII uns transports i comunicacions molt més fàcils, ràpides i barates que la majoria de països d’Europa degut a: ◦ És una illa i cap part està a més de 100 km de la mar.◦ Disposa de rius navegables i d’una xarxa de canals interiors del voltant de 2500 km.◦ Disposa d’una xarxa de carreteres molt bona, i igualment de comunicacions25.

Tot açò afavoreix l’articulació d’un mercat interior, tant de productes agrícoles com industrials, que crea les condicions per al desenvolupament del capitalisme i la producció i comercialització de productes de gran demanda.(ajuda a la desaparició de les fams).

21 A una economia de subsistència, xicotetes millores donen resultats importants.22 El terreny comunal estava format en bona part per boscos i prats, i per tant la roturació d’aquestos augmenta la

superfície conreada i la producció.23 Conquistada després de expulsar a França en la guerra dels 7 anys, on es fa amb el control de la mar.24 Imprescindible per al desenvolupament del sector del ferrocarril i rellançar la revolució industrial.25 Cal recordar que en aquesta època es millora la construcció de camins amb el revestiment de tipus McAdam i

també la xarxa de diligències i de postes i correus.

21


Les principals transformacions van començar amb la construcció de canals, la millora de les carreteres (amb el sistema McAdam), però sobretot el canvi més radical fou l'aparició del ferrocarril, és a dir, l'aplicació de la màquina de vapor al transport. El 1830 la locomotora d'Stephenson va permetre construir la primera línia de ferrocarril, i el 1850 ja s'havia estés per bona part de Gran Bretanya i ja hi havien ferrocarrils a bona part d'Europa. Posteriorment la màquina de vapor es va aplicar a la navegació.Les comunicacions van patir també una gran revolució amb l'aparició del telègraf elèctric (Morse 1844) i del desenvolupament del sistema postal.

Activitats:IV. Quines transformacions i invents van revolucionar els transports? I les comunicacions?

1.5. INDUSTRIES I FÀBRIQUESEl creiximent de la població, els canvis a l’agricultura, el volum del comerç i la millora dels transports van ser les condicions prèvies que afavoreixen un progressiu augment de la producció i del consum.Tot açò provoca l’acceleració de les transformacions tecnològiques, l’ús de noves formes d’energia i l’aparició de noves formes de producció i de noves relacions econòmiques i socials.Les primeres fàbriques signifiquen una concentració de capital i de treball, i una regulació d’este (sous, horaris), a la vegada que un canvi en la cultura dels treballadors que passen a ser proletaris. a) LA LLANA I EL COTÓ Al s. XVIII,els productors de llana aconsegueixen del Parlament que prohibira la importació de teixits de cotó, amb la qual cosa es va afavorir el creixement del sector de cotó interior per a substituir les importacions26 amb la qual cosa comencen a produïr-se a Gran Bretanya. b) LES MÀQUINES DE FILAR I TEIXIR

Al llarg de quasi un segle es succeeixen els invents i les innovacions tècniques en la producció de teixits: llançadora mecànica, spinning jenny, telar mecànic.

c) LA ENERGIA I LA MÀQUINA DE VAPOR Encara que anteriorment s’usaven màquines de vapor a les mines per a extreure’n l’aigua, serà James Watt qui el 1781 patenta la primera màquina de vapor que transforma el moviment vertical en circular amb l’aparició del cilindre. Aquesta nova tecnologia s’anirà implantant lentament fins a esdevindre majoritaria a primeries del

26 Segons alguns economistes, esta és la millor manera d’industrialitzar-se, substituint importacions, i alguns països del tercer món han seguit esta via, sense resultats massa positius.

22


s. XIX. d) EL FERRO I LA HULLA

La industria siderúrgica anglesa ja té en aquesta època un sistema de treball que podem calificar de capitalista. Podem així considerar que per a la industria siderúrgica la revolució industrial representa un canvi fonamentalment tecnològic, i no modifica la seua estructura ni organització empresarial. Resumidament podem identificar els canvis en:

▪ A meitat s. XVIII es descobreix la forma de produir ferro a partir de carbó mineral i no vegetal.

▪ Apareixen nous sistemes (forjat, laminació, injecció d’aire calent) que fan més rentable l’ús de carbó mineral. Les guerres de la segona meitat de s. XVIII i principis del XIX incrementen la demanda de ferro i acer i actúen com a impulsors de la innovació tècnica.

A partir del s. XIX i amb el començament de la construcció de ferrocarrils, és aquesta industria la que “tira” de la demanda de ferro. La siderúrgia però està preparada per a fer front a la demanda.

Activitats:V. En què consistia l'invent de Watt? Per què va ser tan important?VI. Com va nàixer la indústria cotonera britànica? Com es va aconseguir augmentar-ne la

producció?VII. A partir de quina època es desenvolupa la indústria siderúrgica i gràcies a quin

invent? 1.6. LA INDUSTRIALITZACIÓ S’EXTÉN A D’ALTRES PAÏSOS

“Cada vegada és més clar que els orígens de la revolució industrial en Gran Bretanya no poden ser estudiats en termes d’història britànica. L’àrbre de l’expansió capitalista moderna va creixer a una determinada regió europea, però les seues arrels van extreure el seu aliment d’un àrea d’intercanvi i d’acumulació primitiva molt més ampla. Eren

23


necessaris els recursos de tot este univers econòmic per a obrir una bretxa industrial en qualsevol país avançat.” a) GRAN BRETANYA, TALLER DEL MÓNPer a explicar el perquè la revolució industrial apareix a Gran Bretanya i no a un altre país europeu hi han moltes explicacions, però el fet és que va apareixer a Gran Bretanya que es va convertir en la primera i única potència mundial, monopolitzadora virtual de la industria, de l’exportació de productes manufacturats i de l’explotació colonial. La pròpia existència de la revolució industrial en Gran Bretanya impedix que es produisca en altres espais amb la mateixa rapidesa i de la mateixa manera perquè existia ja a l’escenari internacional un escenari diferent, amb un capitalisme industrial poderós. b) LA DIFUSIÓ DE LA INDUSTRIALITZACIÓ A L’EUROPA CONTINENTAL La industrialització s’escampa primer pels països del nord d’europa veïns de Gran Bretanya: Bèlgica, França i Alemanya, a partir de 1830, afavorides per:◦ Les tradicions manufactureres i comercials locals.◦ Disponibilitat de matèries primes: ferro i carbó, bàsicament.◦ Demanda de l’estat per a la construcció de ferrocarrils.◦ Proximitat a Gran Bretanya, que afavoreix la fàcil transmissió de coneixements i

tècniques.◦ Governs liberals, economia capitalista.

En estos estats l’estat té una influència més gran en la industrialització, bé siga directament invertint en ferrocarrils, o més a sovint indirectament, amb una política proteccionista que defensa als industrials nacionals, subvencionant la construcció de ferrocarrils, afavorint les grans entitats bancàries, i sobretot creant el clima adient per a l’arrelament de la industria: economia liberal capitalista.

1.7. LA REVOLUCIÓ DELS TRANSPORTSLa revolució industrial no hauria sigut possible si no s’haguera produit, de forma paralel·la i lligada a ella, una autèntica revolució dels transports, unida a l’ús de la màquina de vapor: ferrocarril i vaixell de vapor.La gran revolució però fou la del ferrocaril: Multiplicava la velocitat del transport. Abaratava els costos de transport. Unificava els mercats, al reduir l’efecte roçament de l’espai. Crea fàbriques (siderúrgiques, maquinistes, etc.) bancs, i companyies de ferrocarril. Els vaixells de vapor abaraten més els preus del transport internacional, i el fan més ràpid i segur, encara que no arraconaran als clippers fins a primers del s. XX. El telègraf, suposa el primer mitja de transmissió instantànea d’informació, i fou implantat a tots els països, per voluntat dels governs.

Activitats:VIII. Quines transformacions i invents van revolucionar els transports? I les comunicacions?IX. Quines són les causes de l'extensió de la revolució industrial a altres països?X. Com es va deixar sentir l'efecte de la revolució industrial en els països no industrialitzats? 2. NACIONALISME

2.1. Concepte de Nació i nacionalisme.El concepte de nació és un concepte modern en història ja que en la seua accepció i ús actual no apareix abans de la Revolució Francesa. En el segle XIX hi ha dos conceptes de nació: el francés, que considera a la nació com l’agrupació de ciutadans que volen viure junts; i l’alemany, per a qui la nació és una agrupació de persones amb unes característiques pròpies (llengua, religió, cultura, història, etc.)Segons el concepte francés, una persona pertany a una nació per decisió pròpia, i el

24


concepte nació va unit a l’estat liberal ja que el poble és qui decidix formar una nació-estat. Segons el concepte alemany, una persona forma part de la nació, no per voluntat pròpia sinó per naixement, un no decidix en que nació vol o no estar sinó que forma part d’ella encara no volent-ho.Evidentment el nacionalisme a l’estil francés ha anat unit a l’establiment del liberalisme, mentres que l’alemany ha sigut empleat per a crear estats per unificació o segregació.

Activitats:XI. Defineix amb les teues paraules el concepte de nació. A quin creus que s'assembla més, a l'alemany

o al francés? 2.2. Nacionalisme unificador: Itàlia i Alemanya i nacionalisme separatista.

Itàlia i Alemanya estaven dividides des de l’edat mitjana en diversos estats (Ducats, principats, regnes, etc.) que tenien entre si unes característiques comunes: una llengua escrita comuna, una cultura, i una història remota d’unitat. Ja durant el renaixement amb la creació dels estats moderns es va intentar la unificació d’Itàlia (pels papes) i Alemanya (pels Emperadors del sacre Imperi) però va ser desbaratada per les guerres de religió a Alemanya i per la disputa Hispano-francesa per l’hegemonia a Itàlia.Amb les guerres napoleòniques es produïx una simplificació del mapa polític tant d’Itàlia com d’Alemanya, i amb l’expansió del liberalisme unit a una creixent consciència nacional durant el s. XIX.

En les revolucions de 1848, tant a Itàlia com a Alemanya es van produir revoltes nacionalistes al mateix temps que revolucionàries que demanaven la creació de la Gran Alemanya i d’una Itàlia unida, que no van triomfar. El fracàs de la revolució del 1848 va mostrar que no es podia unificar el país per mitjà d’una revolució més o menys pacífica. A Itàlia, Cavour, primer ministre del Piemont, s’alià amb Napoleó III per a véncer a Àustria i ocupar la resta d’estats de la península, duent a terme la unificació basant-se en

25


el regne de Piemont (el més avançat de tota Itàlia) A Alemanya va ser Bismarck qui va portar a Prússia a annexar-se a la resta de territoris alemanys (excepte Àustria) en un nou Imperi alemany (II Reich).Les forces del nacionalisme actuen en el s. XIX sobretot en sentit unificador dels pobles fragmentats en diversos estats, però també en sentit fragmentador o separatista, com serà el cas de tots els pobles de l’Europa de l’est que es troben davall la sobirania dels imperis Austrohongarés, Otomà o Rus. Estos pobles intenten crear un estat propi en què s’agrupen les gents pertanyents a una mateixa nació. Ara bé els primers casos d’unificació es donen durant les revolucions de 1820 i 30, quan primer Grècia i després Bèlgica s’independitzen de l’Imperi Otomà i del regne dels Països Baixos respectivament. La viabilitat política dels nous estats independents, encara que xicotets, queda així demostrada servint d’exemple a totes les nacions sense estat de l’est europeu, que, no obstant això, no veuran complits els seus somnis d’independència fins al s. XX.

Activitats:XII.Qui va dur a terme la unificació italiana? I l'alemanya?XIII. Quines altres nacions van aconseguir la independència al segle XIX?

2.3. Nacionalisme i liberalisme: el nacionalisme com una força revolucionària.El nacionalisme és una ideologia eminentment política, i un poc abstracta. No és hereu de la il·lustració, no ve de la raó sinó que naix (o creix) amb el romanticisme que propugna el predomini del sentiment sobre el raciocini. El concepte de nació es ve gestant des de l’edat mitjana però no qualla fins que la dinàmica del desenrotllament econòmic amb la revolució industrial no necessita un mercat unificat que englobe territoris socialment homogenis. El nacionalisme sorgix d’una doble revolució: burgesa i industrial. El nacionalisme apareix i és aprofitat (o desenrotllat) per la burgesia per a agrupar al poble enfront de la societat feudal, i fer la revolució burgesa, per tant va de la mà (almenys fins a 1870) del liberalisme, i és revolucionari. Després, igual que el liberalisme es convertix en conservador.En l’Europa occidental (Anglaterra, França o Espanya) on la unitat nacional ja existia, el

26


nacionalisme no era tant una doctrina com un estat d’ànim latent. Però a Itàlia, Alemanya, Polònia, els imperis austríac i turc, on pobles de les mateixes nacionalitats es trobaven políticament dividits o sotmesos a una dominació estrangera, el nacionalisme es va convertir en un programa revolucionari. El moviment estava capitanejat per intel·lectuals que havien d’inculcar el nacionalisme en els seus compatriotes. Aquests d’un nacionalisme cultural van passar a un nacionalisme polític. Sostenien que, per a preservar aquella cultura nacional, i per a assegurar la llibertat i la justícia als seus membres individuals, cada nació havia de crear un estat sobirà propi. Totes les persones de la mateixa nacionalitat, del mateix idioma, havien de reunir-se dins del mateix estat.Com el nacionalisme, per a realitzar-se havia de derrocar tots els governs de l’Europa de l’est, el nacionalisme autèntic era intrínsecament revolucionari.El nacionalisme de 1880-1914 diferirà en tres aspectes importants de la fase de nacionalisme de Mazzini. En primer lloc, va abandonar el “principi del llindar”. D’ara en avant qualsevol conjunt de persones que es consideraren nació va reivindicar el dret a l’autodeterminació, que, en últim terme, significava el dret a un Estat a part, sobirà i independent per al seu territori. En segon lloc, i a conseqüència d’esta multiplicació de nacions “no històriques” en potència, l’etnicitat i la llengua es van convertir en els principis centrals, cada vegada més decisius o inclús els únics de la condició de nació en potència. No obstant això, va haver-hi un tercer canvi que va afectar no tant als moviments nacionals no estatals, que ara es van tornar cada vegada més nombrosos i ambiciosos, sinó als sentiments nacionals dins dels estats-nació ja establits: un marcat desplaçament cap a la dreta política de la nació i la bandera, per al qual es va inventar realment el terme nacionalisme. No és genys estrany que esta fase, 1880-1914, estiguera marcada per l’exaltació de les passions nacionalistes, i que desembocara, en últim terme, en la primera guerra mundial.

Activitats:XIV. Quin és el programa polític del nacionalisme? 3. Capitalisme i liberalisme.

Entenem per capitalisme una manera de producció o sistema productiu basat en la llibertat de comerç, de contractació i de treball d’acord amb les força del mercat, és a dir, amb la llei de l’oferta i la demanda, i basat en la propietat privada dels mitjans de producció (terra, treball i capital), relacionats entre si per contractes monetaris.El Capitalisme és el mode de producció establit per la burgesia quan arriba al poder i la forma de producció propugnada pel liberalisme.El Liberalisme és la ideologia política de la burgesia quan accedix al poder, respon per tant a les expectatives i interessos d’esta classe social. A partir de 1848 es convertix en el sistema polític dominant a Europa, arribant al poder gràcies a les revolucions burgeses i aliat amb el nacionalisme. És una ideologia racionalista hereva de la il·lustració i el lliurecanvisme. Propugna la sobirania nacional (parlament), la igualtat davant de la llei, la separació de poders, la monarquia constitucional, i les llibertats: de consciència, individual, judicial, de culte, d’expressió, etc. A més de defendre la propietat privada, la llibertat d’activitats econòmiques, de comerç i el lliure mercat.El liberalisme és revolucionari, ja que és la ideologia de la burgesia al fer la revolució que la porta al poder (fins al 1848) i que posteriorment es torna ideologia de classe (burgesa) enfront del proletariat, sent per tant conservador. En 1848 existix també un liberalisme democràtic, que defén el sufragi universal i la sobirania popular (no nacional). S’incidix en la igualtat i en les llibertats de fet, no de dret.

Activitats:

27


XV. Explica les diferències entre liberalisme i capitalisme.

4. Moviment obrer: orígens i organització. AIT. Les condicions de vida dels treballadors no propietaris, que durant la revolució Industrial en compte de millorar s’agreugen, són la causa principal de què els proletaris s’organitzen donant lloc a allò que cridem moviment obrer. En un principi el moviment obrer sorgix com una reacció de defensa dels interessos dels proletaris en una societat que defén la no-intervenció de l’estat en economia, deixant el mercat en mans de la llei de l’oferta i la demanda inclòs el mercat de la mà d’obra.Els primers moviments de protesta apareixen a Anglaterra, bressol de la Revolució Industrial (moviments Luddites) i allí és també on s’organitza la primera associació proletària: la Gran Unió Consolidada d’Oficis (Great Trade Union), que no va quallar. Més tard va adquirir gran força el moviment cartista que en la seua Carta del Poble reclamava, entre altres drets, el vot per als ciutadans, la possibilitat d’elecció per als no propietaris i la reducció de la jornada de treball. El cartisme, que va aconseguir la seua major influència entre 1837 i 1848, va aconseguir importants millores per al proletariat, com ara la reducció de la jornada laboral a deu hores, una llei que regulava el treball realitzat per dones i xiquets i l’autorització per a crear associacions polítiques.Desaparegut el cartisme, es van constituir les Trade Unions (Unió de treballadors associats), els primers sindicats moderns, que van ser un decisiu instrument en la lluita per a millorar la situació de la classe obrera.Al mateix que es desenrotlla el sindicalisme proletari es desenrotlla el socialisme democràtic, que té el seu origen en el socialisme utòpic anterior a 1848, i que, més pragmàtic, pretén utilitzar al màxim els recursos de la democràcia per a actuar sobre l’Estat, promoure reformes i donar al proletariat influència política. Esta ideologia tindrà gran influència en l’origen de la I Internacional.La visita d’una delegació d’obrers francesos a l’Exposició Universal de Londres de 1862 serà el germen de la futura Internacional. Els obrers francesos queden impressionats pels Trade Unions britàniques i per tot allò que han aconseguit (Salaris alts, reducció de jornada, etc.). La idea de crear una Associació Internacional de Treballadors (AIT o primera Internacional) naix d’esta trobada entre sindicalistes anglesos i francesos, que compartixen les idees del socialimo democràtic. Els sindicalistes anglesos veuen en l’AIT una manera de pressionar als patrons de tot el món per mitjà de la vaga obrera. Els emigrats francesos, busquen l’emancipació de tots els treballadors. D’esta manera l’AIT es perfila com una combinació del sindicalisme britànic liberal-radical i dels ideals revolucionaris continentals.L’actuació de Marx en l’AIT va ser fonamental per al seu desenrotllament. Marx creia en una crisi pròxima del sistema capitalista, i per això el proletariat havia de millorar la condició obrera i preparar una revolució política per mitjà d’una formació teòrica dels seus militants.En les reunions de l’AIT, el rus Bakunin, enfront de les idees de Marx, que defenia la instauració d’un estat socialista, va advocar perquè foren els sindicats obrers els que ostentaren les funcions de l’Estat. Les idees anarquistes de Bakunin van tindre una gran influència en alguns països com França, Itàlia i Espanya. En 1870, amb desenes de milers d’afiliats a Anglaterra, França i Alemanya, l’AIT és una força i un mite, però les dissensions internes entre els partidaris de Marx (socialistes) i de Bakunin (anarquistes) acaben amb la ruptura formant els socialistes la que serà la segona internacional.

28


Activitats:XVI. Què eren els sindicats? Com actuaven? Per què?XVII. Quines mesures van aconseguir els sindicats?XVIII. Què fou l'AIT? 5. Ideologies antiliberals: Apostòlics, Socialistes, Anarquistes. Conservadors: Apostòlics,

Social-católicos, etc.A Europa es mantenia una tendència conservadora molt fort, que defenia les institucions de la monarquia absoluta, l’aristocràcia i l’Església, i s’oposava al govern constitucional i representativa a què aspiraven els liberals. Dins dels conservadors trobem diverses tendències: Tradicionalistes, social-catòlics, humanistes, etc. Per als tradicionalistes o Apostòlics l’orde natural està lligat a la història. Defenen les tradicions i l’orde (antic) feudal, s’oposen a l’individualisme i defenen el comunitarismo i corporativisme de l’antic règim. A pesar que defenen els valors de l’Antic Règim, no s’han de confondre totalment amb els conservadors. La ideologia tradicionalista encara que no triomfe té influències en les ideologies conservadores o de dretes posteriors, amb el corporativisme catòlic i els feixismes (s’oposen a l’individu i defenen un orde històric). També influïx en el catolicisme social impulsat per Lleó XIII.A mitjan s. XIX va sorgir un moviment renovador catòlic que pretenia la implantació d’una reforma social, basada en els principis cristians. El papa Lleó XIII impulsor del pensament social catòlic traguera importants encícliques com Rerum Novarum (1891) , on es condemna el socialisme marxista i assenta les bases per a una reforma social inspirada en els principis evangèlics. Enfront de la ideologia liberal del capitalisme o el materialisme de les escoles marxistes, la doctrina catòlica proclama el dret natural de tot ser humà a la propietat privada. Encara que admet que el capitalisme no és injust en la seua arrel, condemna els abusos de l’època liberalista i admet la possibilitat de posar en pràctica altres règims econòmics millors. Pel que fa a la classe obrera, defén l’existència d’una retribució justa que satisfaça totes les necessitats vitals (menjar, vestit, educació, vacacions, ...), no sols de l’individu sinó de tots els membres directes de la família. Igualment proclama la supremacia dels valors espirituals de l’home condemnant el materialisme, així com la violència revolucionària. En definitiva, advoca per la implantació d’una política social inspirada en la justícia social i en la fraternitat humana.

5.1. Socialisme utòpic i científic. El socialisme és una ideologia que, al començament del s. XIX, jutjava favorablement les transformacions econòmiques i polítiques que estaven tenint lloc en aquella època, però les considerava insuficients en la mesura que no havien implantat la igualtat entre els hòmens, ni una organització social justa. Friedrich Engels va cridar utòpics als socialistes anteriors a Marx i a ell, en contraposició al caràcter científic que Marx i ell atribuïen al seu propi sistema.Saint-Simon, Fourier, Louis Blanc, Blanqui, Cabet, Owen, … són autors que considerem socialistes utòpics perquè preferixen l’evolució a la revolució i creuen que es pot implantar el socialisme només per la decisió voluntària dels capitalistes (i proletaris), defenen els mètodes pacífics per a canviar la societat. Incidixen també en la importància de l’economia per a organitzar i canviar la societat. Volen crear societats igualitàries (no comunistes) on hi haja un repartiment de la riquesa i del treball. El pensament utòpic influïx en les idees sindicalistes i cooperativistes. El marxisme és la més important de les teories socialistes tant per la seua coherència teòrica com per les seues repercussions pràctiques. Deu el seu nom a Karl Marx, que va

29


comptar amb la col·laboració intel·lectual i l’ajuda econòmica d’Engels. Enfront de les anteriors teories socialistes van crear un sistema que van cridar socialisme científic, per considerar que es basava en una anàlisi racional de la realitat i que donava verdadera solució als problemes socials.

5.2. Anarquisme.Si es considera el socialisme, com ho feien els seus seguidors del s. XIX, com el moviment que dóna nom a una classe obrera conscient de si mateixa, amb aspiracions pròpies d’una societat diferent del capitalisme, basada en l’enderrocament d’este, l’anarquisme és una manifestació determinada d’este moviment. L’anarquisme es diferència dels altres corrents del socialisme pel seu èmfasi especial en la crítica a l’Estat, i per una defensa radical de la llibertat individual, que és compatible amb la solidaritat.Entre els seus principals pensadors trobem Proudhon, Kropotkin i Bakunin. Les principals idees anarquistes podríem resumir-les en un menyspreu absolut del poder, a què consideren font de tota corrupció, i a l’Estat que genera dominació i opressió. L’objectiu principal de la revolució serà per tant l’abolició de qualsevol tipus de govern, encara que este siga la dictadura del proletariat que defén el marxisme. La idea de Déu és generadora de submissió i per tant no sols cal ser ateu sinó antiteo (lluita constant contra la idea de Déu i qui la predique). La llibertat anarquista és una llibertat absoluta; és autonomia, imaginació i solidaritat. La revolució instaurarà el comunisme llibertari on s’aconseguirà una societat basada en el conjunt de relacions humanes, que faran brollar tota una sèrie d’acords i pactes en què la llibertat individual es conjugarà amb la solidaritat. L’anarquismeva tindre una fase radical que buscava l’establiment de la nova societat per mitjà de la violència, la qual cosa va contribuir al seu va desprestigiar, a la qual cosa cal unir l’auge del marxisme. Al final triomfarà en els països llatins i a Sud-amèrica.

5.3. Karl Marx i el marxisme. L’aportació individual més decisiva en tota la història del pensament socialista és la de Karl Marx (1818-1883) El Marxisme podria definir-se com el conjunt de teories formulades per Marx (i Engels), a fi d’explicar l’evolució de les societats humanes, utilitzant un mètode d’anàlisi (el materialisme dialèctic) basat en que cada fenomen porta amb si la seua pròpia contradicció. El marxisme no sols ha d’entendre’s com un sistema explicatiu de la societat, sinó que intenta transformar eixa societat capitalista que ho veu nàixer i proposa un sistema que s’ha de seguir per a superar el model capitalista. Part fonamental de la teoria marxista són el materialisme històric, segons el qual la situació de qualsevol societat està determinada pel desenrotllament de les seues forces materials i l’afirmació de l’existència d’una permanent lluita de classes. Marx part de la idea que producció i intercanvi són la base de l’orde mundial, i que el mode de producció (la forma com es produïx) determina la vida política i cultural, així l’home és fruit de les relacions productives (relacions entre tots aquells que intervenen en la producció), encara que pot modificar-les. En el capitalisme el mode de producció està basat en la propietat privada dels mitjans de producció (fàbriques, terra, capital, etc.) i les relacions de producció són les relacions entre propietaris dels mitjans de producció (empresaris) i del treball (proletaris) normalment contractuals. Les diferències existents entre estes dos classes porten a un enfrontament entre elles que Marx va cridar lluita de classes. A mitjan s. XIX esta lluita de classes es concretava en l’enfrontament entre la burgesia, ama de les fàbriques i altres negocis, i els obrers o proletariat. Segons Marx, la lluita

30


conclouria amb el triomf d’estos últims per mitjà d’una revolució. Una vegada triomfant, el proletariat liquidaria el capitalisme i, després d’una fase de dictadura, establiria el comunisme. Marx va defendre la intervenció de les organitzacions obreres en la lluita política per a impulsar la revolució. Considerava que l’Estat era un instrument imprescindible per a la transformació de la societat.

Activitats:XIX. Quins trets caracteritzen el pensament socialista?XX. Quins van ser els primers pensadors socialistes?XXI. Què és el marxisme?XXII. Quines idees defensa l'anarquisme?XXIII. Quina és la diferència entre els apostòlics i els social-catòlics?

5.4. Mentalitat Burgesa: positivisme. L’esperit burgés del s. XIX, dissociat entre el romanticisme i el realisme, va utilitzar ambdós facetes per a constituir les bases del fabulós progrés científic de l’època. Romàntiques van ser les grans hipòtesis que van permetre plantejar, des de nous angles, els orígens de la vida i les causes del dolor, la constitució dels sers i la seua distribució en l’Univers. Realistes els procediments que van fer possible comprovar-les per mitjà de l’acumulació de dades i el constant recurs a l’experimentació. Així va nàixer la ciència positivista, els resultats de la qual, comprovats pel càlcul havien de constituir la plataforma per al gran bot avant que representen les concepcions cosmològiques i atòmiques del s. XX. Com a actitud filosòfica, el positivisme es troba vinculat a l’obra d’August Compte. Positiu vol dir segur i segons Compte la ciència positiva, és a dir segura, ha de descansar en la dada, sense dades no hi ha ciència, sense ciència no hi ha progrés tècnic, sense progrés la societat no aconseguix la plenitud humana. Els avanços científics de la ciència positiva van tindre lloc tant en les Ciències de la Naturalesa com en les ciències socials. El desenrotllament científic va refermar la idea de progrés, que havia aparegut amb la Il·lustració. En totes les èpoques havien existit optimistes que pensaven que la humanitat avançava progressivament: és a dir, que la situació que en que vivien era millor que en el passat però que podia ser millor en el futur. Amb el desenrotllament i difusió d’esta mentalitat científica, es va difondre una cultura secular desvinculada de l’església. Fe i raó apareixen així enfrontades i incompatibles. Esta secularització es veu reforçada per la desaparició de l’analfabetisme en bona part d’Europa, arran de l’educació general i obligatòria recolzada i dirigida per l’Estat amb diferents fins: interés per transmetre els valors i codis de conducta que abans es transmetien per l’Església, major instrucció dels futurs obrers industrials, major preocupació pels obrers, etc.

Activitats:XXIV. Què és el positivisme? Quines idees defensa?

6. BIBLIOGRAFIA◦ Pitarch Font, Toni ccsocials.blogspot.com [pàgina web]

<http://ccsocials.blogspot.com.es> documents en línia [data de consulta: 8 abril del 2013]

◦ Dardé t’al.(1995) Geografia i Història: El sistema món. De l’antic règim a 1914. Ed. Santillana

◦ Gonzalez Calvo et al. (1998) Ciències socials. Geografia i Història. Ed. Everest

31

http://ccsocials.blogspot.com.es/


◦ Diversos Autors (1997) Pensament polític i econòmic en el s.XIX ,Ed. Magíster◦ Diversos Autors (1971) Història del món modern Cambridge , Ed. Sopena◦ Diversos Autors (2012) Història 4 ESO Comunitat Valenciana. Projecte Els camins del

Saber Ed. Santillana◦ Cortés Salinas, Carmen Fernández-Mayoralas Palomeque, Juan (2008) Ciències socials

Història 4 ESO Comunitat Valenciana Ed. SM

32


TEMA 3: L'ERA DE L'IMPERI

1. INTRODUCCIÓ

Avui dia, els problemes de subdesenvolupament, la tensió entre un món ric i un de pobre, els conflictes derivats de la immigració de persones del Tercer Món cap a Occident, els conflictes armats entre nacions amb fronteres inventades arran de la descolonització, la tensió que generen els integrismes religiosos, que troben un suport entre sectors populars empobrits de països que no s'han vist beneficiats amb la pretesa hegemonia d'una civilització occidentalitzada, la fam i les penalitats de continents sencers extremament rics i tants altres desajustos són, en part, fruit del colonialisme i de l'imperialisme, els quals estudiarem en aquest tema.

Al final del segle passat, i com a resultat de l'extensió del sistema capitalista, de la superioritat de la ciència i de la tecnologia dels països industrialitzats, de la política exterior de les potencies -que competiren per garantir el seu prestigi politicomilitar i els avantatges que suposava posseir enormes bosses de riquesa i de matèries primeres- i del triomf d'una cultura orgullosa i prepotent que considerava que la missió de la societat occidental era fer extensiu el seu "progrés", va tenir lloc una carrera per a controlar els territoris i les poblacions d'arreu del planeta. El fenomen no era nou, atès que a partir del descobriment d' Amèrica es van començar a formar els imperis moderns, però es va anar incrementant quantitativament i qualitativament. I, a més, nous països, com els Estats Units i el Japó, van començar a participar-hi. Ja no tan sols era el domini polític i militar el que ajudava a controlar els països més pobres, sinó que la internacionalització de l'economia feia que el fenomen del mercat afegís un tipus d'intervenció i de control que convertí el globus terraqüi en una parcel·la de propietat privada en mans d'uns quants països que van fer i desfer amb la cultura, les tradicions, l'economia i el destí de milions de persones.

El repartiment de l' Àfrica és potser un dels episodis més clars en que es pot veure aquest expansionisme occidental. Les grans potencies, sobretot França i la Gran Bretanya, van competir en una cursa, principalment a partir de la dècada dels anys setanta del segle passat, per aconseguir la "propietat" d'immensos territoris i apuntalar-hi el seu domini, que era present en altres indrets. L'Índia, la "joia de la corona" britànica, n'és un exemple. I el colonialisme a la Indoxina, la Xina i altres indrets també forma part del mateix procés, que, d'altra banda, va generar tensions entre les potencies o entre colonitzats i colonitzadors que significaren conflictes localitzats, i que, en part, van acabar fent-se paleses a les portes de la Primera Guerra Mundial.

El govern directe, els protectorats, el domini de companyies comercials i altres maneres de control es van assajar per a tenir sota el domini occidental els pobles d'altres contrades. Tot plegat va passar enmig d'un consens cultural i ideològic dels països occidentals que, a través de publicacions, polítics destacats, teories pretesament científiques, societats geogràfiques, aventurers, descobridors i missioners, va justificar l'imperialisme com una tasca noble de la civilització occidental, blanca i avançada, protagonista de l'esdevenir històric i portadora de la pretesa felicitat cap a unes poblacions inferiors i endarrerides.

33


2. IMPERIALISME COLONIALISTA

L’era que va del 1870 fins al 1914 podem anomenar-la com l’era del triomf de l’imperialisme colonialista. Cal però definir aquests dos termes: imperialisme i colonialisme, doncs no són el mateix.

a) Imperialisme:En sentit ampli podríem definir-lo com tota política encaminada a unificar territoris i

poblacions sota un govern únic, i en benefici propi. Al llarg de la història trobem molts moments de pràctica imperialista: imperialisme esclavista de l'antiguitat ( Roma, Mesopotàmia, etc. ), imperialisme medieval ( de Carlemany ), imperialisme precapitalista ( dels ss. XVI al XVIII ). L'imperialisme contemporani té el seu origen al darrer quart del s. XIX i s'estén fins els nostres dies i es caracteritza per:

Les potències capitalistes desenvolupades exerceixen el seu domini sobre els territoris menys desenvolupats del món.

Respon als interessos del capitalisme monopolista. L'estat intervé en la conquesta de mercats i territoris. Adquireix gran importància l'exportació de capitals.

b) Colonialisme:

El terme colonialisme apareix a primeries del s. XX amb un sentit polèmic. Per a uns autors designa el poder absolut d'un estat sobre un altre territori, per a d'altres és un fenomen que ha de restar limitat a l'expansió europea de la segona meitat del s. XX. Sense entrar en polèmica podríem definir el colonialisme com la possessió directa de terres conquerides per les potències industrials,

34


en les quals exerceixen un control polític, econòmic i social total, i que té el seu desenvolupament principal al darrer terç del segle XIX.

La seua evolució es pot dividir en tres etapes fonamentals: la formació ( 1870 - 1914 ), on l'imperialisme utilitza fonamentalment el colonialisme. la crisi ( 1914 - 1945 ) provocada per les guerres de redistribució colonials entre potències

imperialistes. la descolonització ( 1946 - endavant ) on l'imperialisme busca noves formes per a dur a

terme el control dels nous països alliberats de la tutela metropolitana, hipotecant per vies indirectes la seua economia, la pràctica política i la societat. Aquesta nova estratègia rep el nom de neocolonialisme.

Activitats:I. Explica les diferències entre colonialisme i imperialisme.II. Quines són les tres etapes que podem distingir?

3. LES CAUSES DE L’IMPERIALISME COLONIALISTA.

A principis del s. XIX els vells imperis colonials estaven en crisi. Espanya i Portugal, igual que Gran Bretanya havien perdut les seues colònies americanes i res feia pensar que a finals de segle la resta del món acabaria repartit entre les potències industrials.És difícil trobar una causa única que ens explique aquest fenomen, i possiblement no hi ha una de sola. A més caldria distingir entre les causes i els factors que influïren en aquestes causes, els instruments utilitzats per a aquesta expansió i la conjuntura històrica on es va produir.

Podem diferenciar doncs causes econòmiques associades a dinàmica del desenvolupament del capitalisme, o com postulen els autors marxistes, a un nou capitalisme monopolista. Les causes polítiques internes i externes estan lligades al prestigi nacional i a la recerca de zones militars estratègiques. Les causes ideologicoculturals formen el marc ideològic que dona suport al colonialisme: el nacionalisme conservador, l’afany descobridor i l’esperit d’aventura, la voluntat missionera de les esglésies i la creença en la missió civilitzadora de l’home blanc. El creixement demogràfic tan per l’excés de població, com també el fet de poder fer carrera (i diners) a un territori nou. El desenvolupament tecnològic associat a la revolució industrial i sense el qual no s’hagueren conquerit les colònies amb tanta facilitat i no hagués sigut tan fàcil i rentable la seua explotació. I en darrer lloc la conjuntura històrica doncs no s’ha d’oblidar que l’auge colonial apareix al mateix temps que s’estén la gran depressió del 1870, i el lliure mercat comença a estar amenaçat pel proteccionisme a tot arreu; així les colònies passen a ser una reserva de mercat.

Aquestes causes podem concretar-les en una sèrie de factors que intenten explicar el fenomen colonial.

Factor econòmic: La segon revolució industrial ( que s'inicia cap al 1870 ) possibilita la producció a gran escala i amb costos més baixos, que unit a la crisi de la dècada dels 70 duu a una saturació dels mercats nacionals, amb la qual cosa la burgesia industrial es veu obligada a buscar nous mercats en altres terres on poder col·locar els productes sobrants. Així, si la primera revolució industrial crea el mercat nacional, la segon impulsa la creació del mercat mundial ( i de l'imperialisme com a extensió del mercat nacional ). D'altra banda, la indústria necessita noves primeres matèries ( cotó, lli, oli, fusta, etc. ) i fonts d'energia ( carbó i sobretot petroli ) que Europa no posseeix i ha de buscar en nous territoris. En tercer i darrer terme, els capitals obtinguts a la primera revolució necessiten

35


ser invertits en altres continents per a la construcció de ports, ferrocarrils, plantacions, etc. ( hi ha un excedent de capitals que cal exportar ).Cal dir que els beneficis de l'explotació de les colònies no varen ser tan grans com tot això.

Factor demogràfic: Al s. XIX es produeix la transició del model demogràfic antic al modern a Europa, amb la qual cosa la població es duplica en menys de 100 anys. Molta gent ha de migrar a altres continents per a buscar unes millors condicions de vida ( 40 milions d'europeus en 50 anys ). Encara que el volum principal es va dirigir, no cap a colònies de poblament ( que n'eren poques ) sinó cap a les antigues colònies de nord i sudamèrica.

Factor polític: Es basen fonamentalment en raons estratègiques i de prestigi tan internacional com intern, així s'ocupen llocs estratègics en les principals rutes marítimes ( Aden, Singapur, Malvines, Egipte, el Cap, etc. per Gran Bretanya ), i també per protegir les colònies més importants ( política anglesa a Àsia al voltant de l'Índia ) o prendre posicions al voltant d'un gran mercat ( com Xina ), i al cas d'Àfrica, moltes voltes s'ocupen colònies pel simple fet de que no caiguen en mans de la potència rival. Les raons de política interna no són despreciables, així es crea una opinió pública favorable a l'imperialisme, i es canalitzen els descontents i les frustracions cap a una política expansionista ( cas francès ). A més cal tenir present el prestigi internacional; cap potència era considerada tal sinó disposava de colònies.

Factors ideològics: Són més complexos, i no cal considerar-les tan com causes primàries sinó com secundàries. Dins els factors ideològics caldria incloure tan les motivacions científiques com religioses, com l'esperit aventurer i explorador dels hòmens del XIX. Dins dels factors ideològics pròpiament dits s'ha d'incloure el darwinisme social com a justificació d'expansió europea, així com el mite de "la missió civilitzadora de l'home blanc". També hi hagué tota una ideologia anticolonialista, minoritària, on per un costat trobem als marxistes amb Rosa Luxemburg i Lenin, i per un altre tota una sèrie de societats filantròpiques.

Diferents historiadors han exposat algun o alguns d’aquestos factors com a causa del colonialisme. Cap d’ells però, explica per si sol aquest fenomen sinó que és el resultat del conjunt d’aquestes causes però totes aquestes causes no són igual d’importants i actualment les diferències entre les diferents teories explicatives rauen en la importància que se li atorga a cadascun d’aquests factors.Activitats:

III. Resumeix les principals causes del colonialisme.IV. Quines conseqüències va tindre l'augment demogràfic per la immigració europea en els

territoris d'Amèrica i Oceania?V. Com es va justificar l'imperialisme?

4. FASES I EXPANSIÓ.

Podem dividir l'expansió del colonialisme en tres grans etapes, que poden subdividir-se i complementar-se en una quarta.

o La primera fase s'estén des del s. XVI fins a finals del s. XVIII, amb una base econòmica de tipus mercantil constituint un tipus de colonialisme comercial precapitalista, es tracta d'un colonialisme modern mercantilista que busca en les

36


colònies un suport comercial o una font d’ingressos per a la metròpoli. En aquesta fase es creen els imperis colonials espanyol i portuguès, així com l’holandès i l’anglès, i en menor mesura el francès.

o La segona fase comprèn des de començaments del s. XIX fins 1870/80. Hi ha una major projecció en el món colonial del procés econòmic europeu directament relacionat amb els avanços de la revolució industrial i l'evolució del sistema mercantil anterior a un capitalisme premonopolista. Ho podem anomenar colonialisme industrial. Desprès de la desaparició dels imperis espanyol, portuguès i francès, França i Gran Bretanya comencen a crear nous imperis colonials.

o La tercera fase s'estén des de 1870/80 fins la segon guerra mundial, correspon a la plenitud del colonialisme i imperialisme europeus, relacionats amb la gran expansió econòmica i industrial del gran capitalisme monopolista occidental: és la fase plena del domini polític i l'explotació econòmica del gran capitalisme i l'imperialisme.

o Podríem afegir una quarta fase, posterior a la segon guerra mundial, quan els països colonitzats accedeixen a la independència política que no econòmica, ja que el colonialisme imperialista es transforma en l'anomenat neocolonialisme ( colonialisme econòmic ) més o menys encobert.

Dins de la tercera fase que és la que entra dins de l'època que ens ateny, podem dividir-la en tres etapes.

Primera onada colonitzadora: 1870-1885. Els protagonistes d'aquesta primera etapa són Gran Bretanya i França, encapçalades pels grans polítics colonialistes que creen una opinió favorable a l'expansió, com l’anglès Disraeli i el francès Jules Ferry, i el rei Leopold II de Bèlgica. Aquesta etapa té dos moments d'impuls provocats per les crisis econòmiques de 1873 i 1882. Com a conseqüència de l'expansió apareixen tota una sèrie de conflictes entre potències que força al canceller Bismarck a convocar la Conferència de Berlín en 1884/5, on s'estableixen les regles de joc per al repartiment d'Àfrica. ( quan una potència ocupava un territori colonial devia comunicar-ho a les altres potències de seguida, i només l'ocupació efectiva atorgava el dret de possessió ).

37


Segona onada colonitzadora: 1885-1898. Parteix de la conferència de Berlín que accelera ( o provoca ) la carrera colonialista, i s'accentua amb l'entrada en escena d'altres potències, com és el cas de les recent creades Itàlia i Alemanya, de tal manera que als 90 Àfrica havia estat dividida i ocupada, i tot seguit el sud-est asiàtic i el Pacífic. Acabat el repartiment, les potències colonials es dedicaren aleshores a la pacificació de les colònies i a implantar l'autoritat competent per a fer respectar els drets adquirits.

Tercera etapa: els noranta-vuit. Anomenem noranta-vuit als conflictes sorgits entre les potències llatines ( Espanya, Portugal, Itàlia i França ) amb les potències anglo-saxones ( Gran Bretanya i EEUU ) a finals del s. XIX, i que es resol amb la redistribució colonial on els segons obtenen importants

38


avanços i els primers pateixen una frustració colonial. En aquest moment les terres lliures s'han acabat i les potències industrials decideixen continuar l'expansió a costa de les menys desenvolupades. És el moment on es consolida l'imperi continu continental a Àfrica que aconsegueixen els Britànics ( front als francesos i portuguesos ), quan Espanya perd el seu imperi colonial front als EEUU, i es produeix la crisis de fashoda.

A partir d'ací la weltpolitik alemanya duu a un enfrontament entre potències colonials i a l'accentuació dels conflictes imperialistes, i a una carrera armamentística que desembocarà en la primera guerra mundial.Activitats:

VI. Quines eren les principals potències colonials?VII. Que caracteritzava els dominis britànics?VIII. Què va impedir que la Xina es convertira en una colònia?

5. CONCLUSIÓ

L’imperialisme i el colonialisme són el resultat de l’extensió del sistema capitalista, de la superioritat de la ciència i de la tecnologia dels països industrialitzats, de la política exterior de les potències, que competeixen per a garantir el seu prestigi politicomilitar i els avantatges de posseir enormes bosses de riquesa i de matèries primeres, i del triomf d’una cultura orgullosa i prepotent que considerava que la missió de la societat occidental era mostrar el seu “progrés” a les altres civilitzacions escampades pel planeta.

Tots els països occidentals i les noves potències com els Estats Units i el Japó hi participaren, dominaren militarment i econòmicament amplis territoris del planeta, i van fer i desfer amb la cultura, les tradicions, l’economia i el destí de milions de persones d’acord amb els seus interessos i necessitats de manera que els estats nascuts de les antigues colònies encara estan patint les seues conseqüències.

El repartiment de l’Àfrica va provocar una cursa entre les grans potències, sobretot França i la Gran Bretanya, a partir de la dècada dels setanta del segle passat, per a aconseguir la “propietat” del continent i apuntalar-hi el seu domini, que era present en altres indrets com l’Índia, la “joia de la corona” britànica, la Indoxina, la Xina i altres llocs. Aquest procés va generar tensions entre les potències o entre colonitzats i colonitzadors amb molts conflictes localitzats, i va portar també a la Primera Guerra Mundial.

Bibliografia:

Figuerola Garreta, Jordi L’imperialisme .UOC, 2002 Colorado, Arturo Imperialismo y colonialismo. Anaya, 1991 Hobsbawm, Eric J. Industria e imperio. Ariel, 1988 Hobsbawm, E.J. La era del imperio, 1875-1914. Crítica, 2001

39

historia segle xix

Documents