guia rosselló pòrcel

Guia de lectura

Antologia potica,de Bartomeu Rossell-Prcel

a crrec de Pep Par

2

ndex

1 Contextualitzaci 31.1 La poesia, centre de lexperincia de cultura 31.2 De com es fa un poeta, amb poetes 4

2 Anlisi temtica i estructural 62.1 Nou poemes. La lluita interior: una potica incipient 62.2 La mirada que transcendeix la realitat 82.3 La paraula que comena a fer llum 92.4 Imitaci del foc. La culminaci dun procs vital i potic 112.5 La depuraci de la veu popular 122.6 La carn del Barroc 142.7 La natura polimrfica 152.8 El paisatge intensificat 162.9 La poesia anglica 182.10 El domini fosc 19

3 Aspectes formals 20

4 Gui per al comentari de lobra 224.1 Contextualitzaci 224.2 Anlisi temtica i estructural 224.3 Aspectes formals 23

3Guia de lectura dAntologia potica

1 CONTEXTUALITZACI

1.1 La poesia, centre de lexperincia de cultura

Per comprendre la significaci de la poesia durant els anys trenta, el context imme-diat de lobra de Bartomeu Rossell-Prcel, ens conv saber que el noucentisme haviaestablert aquest gnere literari com lestat ms depurat i prestigis de tota manifesta-ci literria. La majoria dintellectuals i descriptors que assoleixen la plenitud crea-tiva durant aquests anys, i en els anys posteriors a la guerra civil, havien tingut unaformaci acadmica i literria sota els auspicis del noucentisme. Aix vol dir, entre al-tres coses, que la dimensi culturalista de la literatura havia impregnat els valors dela poesia, i que els sistemes de difusi del gnere shavien estabilitzat amb publica-cions com Revista de poesia (1925-1926) i Quaderns de poesia (1935-1936). En le-dici i el consell de redacci daquestes revistes, hi trobem implicats noms com MariManent, J.V. Foix, Carles Riba o Toms Garcs. Es proposen estar al cas de la poesiaque es conrea ms enll de Catalunya i de fer de caixa de ressonncia dels autors decasa. La poesia s tema dassaig i de reflexi, i es tradueixen poetes com Paul luardi Umberto Saba, per tamb Garca Lorca i J.R. Jimnez, entre daltres. s clar que,pel que fa a aquests interessos literaris, els objectius dels editors giren al voltant dunavisi culturalista de la literatura, per aix no vol dir que no valorin altres enfocaments,com ara la poesia de Josep M. de Sagarra, o que no socupin de la tradici ms se-cular, encarnada en la figura de Llull. Tot plegat demostra una devoci ms que re-marcable per la poesia i un gran inters per lexegesi del seu sentit. Apareixen assaigssobre poesia que permetran al pblic connectar amb Europa: Mari Manent, Josep M.Capdevila o Toms Garcs fan una encomiable feina de divulgaci de corrents i denoms. Per s Carles Riba qui aporta una reflexi ms profunda sobre lacte de crea-ci potica i qui encimbella la figura del crtic especialitzat en poesia. Sota la influn-cia de la crtica estilstica de Vossler, entre els anys vint i trenta escriu un seguitdarticles en qu, alhora que analitza els poetes i les seves obres, tamb aposta per lapoesia postsimbolista. Lobra de Carles Riba s fonamental per entendre el panoramadel moment pel que fa a corrents i a poetes representatius, per tamb ho s per ob-tenir les claus que faciliten la lectura de la seva prpia poesia. Lassaig i el poema, pertant, acaben essent dues cares de la mateixa moneda i constitueixen un sistema quepermet reflexionar sobre el propi acte creatiu. No s estrany que, en aquesta poca,molts dels crtics fossin, ells mateixos, poetes. Aquesta feina ingent de divulgaci delgnere que van dur a terme aquests grans noms de la literatura catalana anterior a laguerra se sustenta, principalment, en lobra de Joaquim Folguera, aix com en la dA-lexandre Plana.

Durant aquests anys, per tot el que hem dit, la poesia catalana no noms assoleix unestat de normalitat en comparaci amb la dels pasos europeus, sin que tamb ma-nifesta una qualitat remarcable. I, en el context europeu ms immediat, la poesia esdeixa captivar pel postsimbolisme: Valry, Ungaretti, Eliot, Guilln o Rilke sn els es-tendards duna nova manera de concebre el gnere. Quan parlem de postsimbolismehem dentendre que la poesia bascula cap a ella mateixa: el poema teoritza sobre el ma-teix poema. La lnia iniciada pel Mallarm ara saguditza i el poeta reflexiona sobre laseva condici de poeta en el si mateix del poema. No s estrany, doncs, que la poesiaesdevingui una profunda font de coneixement i una experincia de cultura, daqu elqualificatiu de culturalista. I fins i tot sha titllat aquesta poesia dhermtica. Hermticao no, s que es tracta duna poesia que tendeix a labstracci i que utilitza un llen-guatge intellectualitzat, carregat de referncies culturals. I que es fonamenta, s clar,en ls del smbol com a procediment de representaci. El resultat sol ser una poesiametafsica que situa lindividu lluny de la realitat contingent (encara que hi fa refern-cia sovint) per tractar els temes extrems de la humanitat, lamor i la mort.

BARTOMEU ROSSELL-PRCEL[TiC] C. 10 P. 186

NOUCENTISME[TiC] C.9 P. 161-174

MARI MANENT[TiC] C.10 P. 185

J.V. FOIX[TiC] C.10 P. 183-184

CARLES RIBA[TiC] C.10 P. 187-188

TOMS GARCS[TiC] C.10 P. 186

JOSEP M. DE SAGARRA[TiC] C.10 P.193-195

RAMON LLULL[TiC] C.1 P. 18-20

POSTSIMBOLISME[TiC] C.10 P. 185-186

PAUL VALRY[TiC] C.8 P. 146

T.S. ELIOT[TiC] C.8 P. 146-147

RAINER MARIA RILKE[TiC] C.8 P. 147

STPHANE MALLARM[TiC] C.6 P. 113

4

El cam ms afinat daquesta tendncia potica el trobem en el que es denomin poe-sia pura. A partir de les teories anglosaxones que expliquen com la forma i el fons delpoema sn indestriables i igualment significatius, es reflexiona sobre el fet que el poemas un artefacte que comunica per si mateix i que existeix ms enll o ms en de lescincies socials i de la filosofia. La lluita del poeta es produeix en i amb el poema ma-teix. Es tracta, doncs, duna poesia sotmesa a un procs de purificaci, en el sentitque no necessita un correlat objectiu a ls: el despullament del poeta, sser individuali allunyat del trag mund, es trasllada al poema. I el poema, per si mateix, crea i cons-titueix una realitat tangible que t els seus propis codis, diferent de la realitat quoti-diana. Lindividu es gira vers el seu interior per camins lgics, i al final s el poemamateix, esdevingut artefacte autnom, el que constitueix una realitat i un smbol. No caldir que Carles Riba s un dels representants ms genuns daquesta concepci potica:Tres suites en seria una mostra molt representativa. Per dir-ho dalguna manera, la vo-luntat de domini que esgrimia larbitrarisme noucentista ara sha afuat fins al lmit.

Aix, doncs, ha de quedar clar que la poesia dels anys trenta havia experimentat unaevoluci des de les tesis noucentistes fins als postulats postsimbolistes. Un cas para-digmtic s el de Josep Carner en El cor quiet (1925), o el de Josep Lpez-Pic, queoscilla progressivament vers una poesia clarament metafsica. El panorama potic sriqussim i dalta qualitat: Clementina Arderiu, depurant la can popular; Josep-Se-basti Pons, sotmetent el paisatge del Rossell a un procs dessencialitzaci; MariManent, assimilant la influncia de la poesia anglosaxona i el carcter sinttic de la poe-sia xinesa; Toms Garcs, duent a terme un lcid procs dintellectualitzaci de la poesia popular. Aquest psit de poetes, nascuts entre finals del segle XIX i principis delXX, representen lavantsala de la nova fornada de poetes nascuts entre els anys deu ivint: Joan Vinyoli, Joan Teixidor, Mrius Torres, Salvador Espriu i Bartomeu Rossell-Prcel, entre daltres. Una substituci generacional que ser extremament fructfera,des del punt de vista qualitatiu. Per no tota la poesia del moment se circumscriu aaquestes pautes racionalistes. Tamb lavantguarda catalana t un alt component cul-turalista, per opta per una literatura que trastoqui els puntals de lesttica burgesa. Lavoluntat de modernitzaci i de connectar amb les darreres tendncies europees senseoblidar el llegat racionalista explica una part de lobra de J.V. Foix. Per tot el que hemdit fins ara, podem afirmar que la primera meitat del segle XX ofereix un univers poticduna gran envergadura i un mostrari riqussim de propostes esttiques. A ms de pre-sentar alguns dels noms capitals de la literatura catalana.

1.2 De com es fa un poeta, amb poetes

Dins daquest fil potic, Bartomeu Rossell-Prcel s un diamant de talla ben singu-lar. Nascut a Ciutat de Mallorca el 1913, semmarca geogrficament en una tradici li-terria illenca arrelada en all que es va denominar Escola Mallorquina, per ben aviat,quan als vint anys es trasllada a Barcelona, i amb lamistat de Salvador Espriu, sem-pelta en la sa de la poesia que hem descrit ms amunt i aconsegueix depurar les in-fluncies circumdants fins a pastar una veu prpia, singular i ntidament diferenciada.La seva relaci primera, dalumne aplicat, amb Gabriel Alomar, ja lencamina vers unapeculiar concepci de la depuraci potica. Si b els seus primers poemes publicats ala revista Luz y Vida entre 1927 i 1929, en castell, sn una mostra de provatures es-ttiques, molt aviat, a partir de 1930, ja es comena a sentir la veu del poeta que fi-nalment ser. s fonamental, per a la seva evoluci, el pas per la ResidnciadEstudiants Universitaris de Catalunya: aqu comena la relaci amb Carles Riba i, es-pecialment, amb Salvador Espriu. Aquest s el primer contacte amb un mestre de les-ttica postsimbolista, Riba; daltra banda, lamistat amb Espriu i el viatge que fa, lany1933, pel Mediterrani suposen una segona fase de formaci. Durant aquesta etapa ini-cial, primer a les Illes i desprs al Principat, va pouant les lectures i les influncies que

Guia de lectura dAntologia potica

POESIA PURA[TiC] C.8 P. 146

ARBITRARISME[TiC] C.9 P. 162

JOSEP CARNER[TiC] C.9 P. 168-169

JOSEP LPEZ-PIC[TiC] C.9 P. 172

CLEMENTINA ARDERIU[TiC] C.10 P. 186

JOAN VINYOLI[TiC] C.14 P. 254

JOAN TEIXIDOR[TiC] C.10 P. 186

MRIUS TORRES[TiC] C.10 P. 186

SALVADOR ESPRIU[TiC] C.13 P. 238-239

AVANTGUARDA[TiC] C.10 P. 182

ESCOLA MALLORQUINA[TiC] C.7 P. 136-137

GABRIEL ALOMAR[TiC] C.7 P. 133

5

es poden resseguir en la seva poesia posterior: linters per la poesia barroca castellana(sobretot pel gongorisme), el paisatgisme esttic de lEscola Mallorquina i lacostamentprogressiu a una poesia ms intellectualitzada de bracet de Riba, amb ecos de Valryi de la tradici espanyola representada per Jorge Guilln. El grau dautoexigncia aug-menta fins que el 1933 publica, en una edici molt limitada, Nou poemes. Ara ja tenimun poeta amb una veu prou slida que reinterpreta la tradici i poleix el costumismeinicial fins arribar a crear un paisatge que recorda el simbolisme decadentista de finalde segle XIX, per apuntant, especialment en el tractament cromtic, a les propostespostsimbolistes; i encara no sest de fer algunes provatures que tenen a veure amb la-vantguarda. La voluntat del poeta s la de sintetitzar el paisatge exterior per conduir elpoema cap a un estat reflexiu, voluntat de sntesi que tamb sobserva en ls de la llen-gua i en el gust per la textura fontica i musical dels mots i del vers. s aix com Ros-sell-Prcel enceta un cam dabstracci, pel que fa al tractament del paisatge, quebusca una experincia potica existencial.

El formalisme i linters per lestructura del poema es palesen a Quaderns de sonets(1934). En efecte, la frmula del sonet imposa un ordre formal en qu ressonen els ecosde la tradici barroca, per Rossell-Prcel no satura en la correcci de la forma: volque hi hagi un debat entre el mot potic depurat i el silenci que aquest mot estronca.Aqu ja tenim un dels temes ms interessants de la seva obra: des la percepci senso-rial del mn tangible es passa a la construcci dun mot que el signifiqui, no que el re-presenti; i aix acara el jo, i lidentifica, amb el no-res, el silenci. Per tal darmar aquestaexperincia potica, apareixen els smbols. Dentrada, semblen noms un inventari delsobjectes propis del Barroc: miralls, contrast entre el blanc i el negre, materials no-bles i extics..., per desprs veurem com es carreguen de significat conceptual dinsde la particular potica de lautor. La maduresa potica es confirma amb Imitaci delfoc (1938), volum pstum. Aquest recull esdevingu un punt de referncia generacio-nal: els prlegs dAntoni M. Sbert, Carles Riba i Gabriel Alomar i la dedicatria a Sal-vador Espriu sn una mostra de la connexi esttica intergeneracional i una mena debateig en el gran mn de la poesia catalana.


DECADENTISME[TiC] C.7 P. 122

POESIA BARROCA CASTELLANA[TiC] C13 P. 53

SONET[TiP] C.1 P. 13

6

2 ANLISI TEMTICA I ESTRUCTURAL

2.1 Nou poemes. La lluita interior: una potica incipient

Des del primer poema de lantologia, Rossell-Prcel ens deixa clar que els mots no snel fruit duna operaci esttica calmada. Ben altrament, la creaci neix duna violnciainterna: Poques paraules surten / de les boques en calma. En efecte, existeix unmn exterior on la poesia es perf de manera fsica i un obrador interior on es couaquesta matria. La dualitat despais s ntida si observem que el poeta es refereix auna natura orgnica (arbres del parc) que desapareix en la seva representaci com avisi. La natura, el correlat objectiu del poema, sesvaeix per la fora del mn inte-rior que la representa. No es tracta, per tant, de pintar poticament aquesta naturaexterna, sin que lobjectiu consisteix a iniciar un procs dinterioritzaci del mn sen-sorial exterior. Aquest s el primer pas que el poeta ens obliga a fer i tamb s la pri-mera pista que permetr establir els codis de lectura de la seva obra. I encara ms, elpaisatge evocat esdev una visi: volem destacar que el terme, ms enll dels tretsvisuals que du implcits, incorpora una dimensi espiritual que sanir construint enels poemes posteriors. Aquest fet s subratllat per la mgica dolor del gravat que re-presenta el paisatge. La dimensi mgica de loperaci que Rossell-Prcel ha realit-zat ens adverteix del poder que exerceixen les facultats no estrictament cerebrals en elprocs dinterioritzaci del mn.

Recapitulem: fixem-nos que el paisatge real, els arbres, sha representat en un vell gra-vat (art en definitiva) que provoca una dolor mgica i un enyor. Al cap i a la fi, doncs,som davant duna peculiar fallcia pattica sense elements prpiament atmosfrics: elpaisatge actua com a ressort dun estat anmic. I loperaci, certament, s mgica. Perobservem que el record s, a ms dun estat anmic, una marca temporal. Tambsestableix, per tant, una dualitat temporal entre el present i el passat. El poeta crea unseixos dicotmics en referncia a lespai i al temps. El poema, a ms, est concebutcom un mirall: hi ha una primera part solar i dirna que abasta els primers vuit versos,i una part nocturna que cont els vuit versos restants. Certament, la segona part ensintrodueix en el mn de la fosca, habitat per bruixes. El substrat popular que Rossell-Prcel incorpora amb la referncia a limaginari mgic de les bruixes s noms un pre-text per introduir una nit que progressivament es conceptualitzar en la seva poesiaposterior. Les bruixes i les serps sn els corifeus dun mn nocturn dominat per la ima-ginaci popular i les reminiscncies bbliques. Es tracta duna dimensi on la realitattangible i racional es difumina i en la qual hi t cabuda la presncia de fantasmes. Arab, en aquest mn esotric, poblat de personatges de la poesia popular, tampoc no espot evitar la pugna: la lluita dels espectres s el germen del que, en la poesia posterior,ser lobrador de la paraula. Per tant, el que en aparena s simplement una transpo-sici de la iconografia de la poesia popular sha dentendre com el primer pas per cons-truir una teoria potica que anirem desgranant. Observem que els darrers quatre versoscomencen amb una primera persona del plural: Tancarem la finestra. Com si es trac-ts duna escena coral, el foc sha encs en un interior domstic, per en una escenaque recorda el costum popular i collectiu de voltar el foc en les festes estivals. Quedaclar que, en el primer poema, el poeta vol subratllar la dimensi mtica i ritual del foc,el qual s introdut per sincdoque (lefecte, la flama, expressa lorigen, el foc) com unprimer indici de simbologia potica. s particularment interessant que sigui la flama elterme triat per fer-nos evident el foc: interessa que la idea de llum aparegui abans quela matria prpiament dita. I s que la idea platnica plana sobre els versos i ens per-met intuir que el foc revela una nova noci de la realitat, una realitat ms fonda i sig-nificativa que la realitat tangible dels objectes. s aix com el foc allargar lasignificaci i el concepte de la realitat. Dalguna manera, en aquest poema del recull


SINCDOQUE[TiP] C.2 P. 57

7

Nou poemes, malgrat la joventut de lautor, ja hi trobem les lnies bsiques que con-formen la clau interpretativa de la seva obra de maduresa. Prendre lancdota del foci relacionar-lo amb la proverbial piromania de lautor no s sin una minimitzaci delsignificat del poema. Ms val que tinguem en compte all a qu ens indueix el poemaper tal dentendre que Rossell-Prcel es proposa fer una poesia que desentranyi elsmisteris reveladors de la prpia poesia. s aix com podem parlar, des dels inicis de laseva obra, duna metaliteratura i duna metafsica.

El joc de violncia interna que desenvolupa el poeta s perceptible tamb a Sonet.Amb els vestits propis de la lrica amorosa, es descriu una escena en qu el poeta,convertit primer en vent i desprs en abella, infligeix una dolorosa punyida a lestimadaque desf la candidesa ensucrada de lescena amorosa tpica. La violncia de laccidel poeta fora lestimada a recuperar la conscincia que havia perdut en el son. Ditduna altra manera, lamor com a blsam amnsic de la realitat s sotraguejat per unaabella que, en la mitologia clssica, representa la poesia. Certament, ens conv recor-dar que la font de Castlia, la deu de la poesia on els poetes anaven a buscar-ne les-sncia, estava guardada per un eixam dabelles. Dalguna manera, doncs, el dolor dela conscincia genera el plor i el crit: som en un primer estadi de la paraula, de lapoesia. Davant daquesta operaci, lAmor, el tpic, no pot sin esbossar un somriure.Sigui com sigui, s novament el combat, la violncia interna, el que activa els ressortsde la creaci. I el vent, ja des dels primers poemes, actua com a element vivificador. Sien la poesia occidental el vent sol anar tradicionalment associat al procs derosi vital,aqu, ben altrament, representa un element positiu en la mesura que afavoreix la vidainterior: atia el foc.

La lluita que estem definint provoca frisana: Quan arribar aquell moment / de totesles seguretats?. Aquest poema constata el desig dassolir una veritat superior mitjan-ant la poesia. Noms des daquest nou estat de conscincia es t la seguretat que laboca, la dimensi fsica de lhome, no podr mentir perqu ha edificat un interiorconscient. La polismia del mot ment ens dna la pista: la mentida no s possible enlmbit de la ment, s a dir, en lespai de la conscincia. No s estrany que el poemaestigui dedicat a Carles Riba: aquest poeta ja havia deixat clar, a les Estances, que lament estava en tensi amb el flanc, la carn. El cam de depuraci humanstica i po-tica en Rossell-Prcel ha comenat, i s per aix que els colors sn ms purs i di-vins: la realitat pren una nova intensitat desprs del procs de depuraci interna ipotica. Els patiments propis de la vida emocional i quotidiana, les enveges i el planyquedaran circumscrits a les ombres obscures, i la llum clarificadora ha de ser elcompany de la nova vida. Tornem-hi: la lluita expressada com a collisi cromticaentre els dos mons.

s ben cert, per, que tot aquest periple potic arrenca del subsl de la poesia popu-lar. Aix queda clar en el poema VII de Nou poemes. La vella rondalla, la fabulacipopular, no ha de quedar empresonada per les ombres, per la manca de vida lluminosa.En un principi, aquesta poesia senzilla servia per construir el paisatge, abans de lestensions interiors. I el poeta se situava davant la natura amb la disposici dun pele-gr: el paisatge sentenia com una mena dmbit mstic, panteista, que labocava a lacomuni esttica i espiritual. Per la tensi amb aquesta aparent plenitud ja sinsinuaen unes llums crepusculars que provoquen el plor. El poeta jove intueix, molt aviat, unafatiga envers les veus, la poesia, que li queden massa allunyades, i aquest s elconflicte que el porta a explorar nous camins. De fet, aquesta manca de confiana enlharmonia esttica del paisatge infantil o juvenil s un dels orgens de la lluita interior.La veritat, per tant, ara no s una constataci, sin que noms hi ha uns indicis de ve-ritat. Rossell-Prcel ens indica que el conflicte que hem referit comena com una in-tuci. No som encara en el centre dun procs plenament intellectual, com passaren lobra ms madura. Per el poeta ja ha sentit el cop de la sageta que activar


8

laventura, aventura que sha dentendre com a itinerari potic, sense el qual no scomprensible un itinerari vital.

Per tot el que sha comentat fins aqu, podem dir que Bartomeu Rossell-Prcel, en elseu primer llibre, no recorre noms als trops literaris del romanticisme de final de segle,els ambients crepusculars i la natura orgnica, sin que esbossa un dels eixos de laseva obra: la tensi entre dos mons que genera la necessitat de bastir un sistema din-terpretaci personal mitjanant la poesia. I per aix mateix, s aqu on ja es manifestala necessitat duna representaci simblica daquests dos mons. I el foc apareix, i elvent, i el pathos, i el moviment interior constant com a procs de vivificaci. El poetano est fent, noms, provatures potiques amb el material de la tradici potica illenca,culta o popular, sin que tamb busca una veu potica que li serveixi per manifestar idepurar aquest mn interior. Per aix la llengua s sinttica i el vers concs: la depura-ci es fa tant en el fons com en la forma.

2.2 La mirada que transcendeix la realitat

El segon llibre de Rossell-Prcel, Quadern de sonets (1934), sovint ha estat presen-tat com el corollari dun afany per imitar els models clssics; s veritat que el volumpresenta uns poemes que segueixen les pautes de limaginari del Barroc, amb tots elsseus tpics, i que tamb hi ha una refosa del decadentisme simbolista, per el conjuntva molt ms enll daquest exercici dimitaci o de representaci esttica. Fixem-nosque Espatlla comena amb el tpic barroc de la confrontaci dels oposats (negre iblanc, seda i carn) i que, a lescena descrita, hi apareix un mirall. Per no perdem devista que tot el poema s un acte de voyeurisme: la mirada, que en els poemes ante-riors es focalitzava en el paisatge natural, ara se centra en el cos femen i, aparent-ment, no s sin la recreaci del tpic. Per el mirall, que reduplica la mirada del poeta,no sentn noms com una representaci del cos, sin com un smbol de la imagina-ci de la conscincia. Des del conflicte entre els oposats, el mirall mostra la variaciexistencial del cos i implica el pas del temps. s un mirall que no es proposa reflectir:per tant, esdev boig, irracional. El dos mons de qu parlvem a lapartat anterior araentren en una nova dinmica: el mirall sembla absorbir el cos femen. El primer quar-tet potencia la sensualitat de la imatge, per el poeta no es deixa subjugar pels sentits:el segon quartet s una interrogaci sobre quina s la realitat veritablement transcen-dent. Daqu ve que es dubti dels sentits per abastar la dimensi completa daquestarealitat: el tacte no s suficient, i la mirada no s completa. Des duna aparent passivi-tat, el poeta concep lescena com una representaci artificiosa feta en un escenari,un escenari amb clares reminiscncies decadentistes. La carnalitat de lesquena o laneu del flanc sn estrils en la mesura que no sn depurades poticament. I el poetadubta del potencial de la poesia: el mot que pugui empresonar la imatge s impur.Tot el quadre, per tant, es clou amb la constataci que la poesia, la paraula, encara nopot revelar la veritat.

El poeta busca la paraula veritable en qualsevol situaci. El Sonet fcil a un amic debella conversa mostra com, en una situaci quotidiana, s possible percebre una pa-raula que sapropi a la puresa. I aquesta puresa ha dacostar-se a la metafsica: la pa-raula ha de superar la contingncia referencial de la realitat per aprofundir en lasignificaci de les coses. Dalguna manera, en conseqncia, la paraula s esclavade la funci referencial i s el poeta, tant si escriu com si no ho fa, qui ha dalliberar-la daquest llast. La nuesa del cos del poema anterior, nuesa no del tot reveladora, araes trasllada a la paraula. I encara el poeta s un espectador daquest fenomen. El poetamira i escolta, i expressa la seva reflexi. Per la conversa s evanescent: la paraula,malgrat la seva intensitat, fuig. Novament som davant duna experincia esttica in-


QUARTET[TiP] C.1 P. 12

ROMANTICISME[TiC] C.4 P. 68-71

BARROC[TiC] C.3 P. 51-53

9

completa. Per en aquest moment ja podem observar que la paraula pura sassocia alaigua que brillava. Tota la teoria heraclitiana que es desenvolupar a Imitaci del focja comena a treure el cap. La paraula, com laigua, es vincula amb el fluir de la vida.El sonet apunta nous eixos interpretatius i ens mostra com el cam potic, fins i tot in-tut en una conversa ocasional, s un compendi de goig i de turment. El goig debesllumar la dimensi fonda de la significaci vital dels mots, i el turment de percaar-los i construir-los poticament. Fixem-nos que la temporalitat desgastadora presideixtota la conversa. Aquesta temporalitat tamb present a Brollador. A propsit de larepresentaci dun brollador-ngel, com si es tracts dun dels objectes potics de JoanAlcover, es construeix tota una visi del mn. Des de la descripci pictrica de lngel,el brollar de laigua sassocia al foc: flames de laigua. La recerca de la uni dels con-traris, de la unitat cosmolgica, provoca una festa cromtica fonamentada en loxmo-ron. Collisi delements lquids amb lenergia representada en el foc i els seus efectes.Tot plegat no deixa de ser una experincia esttica per a la mirada a fi dassolir lx-tasi, que no s noms esttic, sin que tamb t una certa dimensi mstica. Si ob-servem b, laigua s sotmesa a tot un seguit de transformacions: sembla convertir-seen llgrimes en un marc de calitja de porcellana, o esdev perla viva o brancaclara. El poeta acumula una srie de referents que tant poden referir-se al brollador(continent) com a laigua (contingut). El que s clar s que lobjecte referencial esdevun conjunt de qualitats simbliques. s aix com assistim a un cert procs de cristallit-zaci significativa, i s aquesta significaci profunda dels elements all que converteixels objectes en smbols. De fet, s precisament aquest procs el que constitueix la finaestructura de lxtasi. El poeta s conscient que el poema s tamb estructura que pro-gressivament es depura per acumulaci de smbols. I, daquesta destillaci o alqumia,en sorgeix la perla viva: ja no es parla prpiament de lancdota del brollador, sinde la categoria de la poesia. La poesia esdev una perla viva, lquida, que simposa ales ombres ms cndides. Ara s laigua, transformada subtilment en paraula, la queillumina lespai, illuminaci que acaba tenint ecos mstics, com diem, perqu s ca-tedral de clarianes. La presumpta descripci dun brollador ha esdevingut un smbolde grans dimensions: la catedral, monument espiritual de pedra, t a veure amb elpoema, monument existencial de paraula. No oblidem que el brollador en un mbitnatural, ms enll de ser un tpic del locus amoenus medieval, est en relaci amb laimatgeria del parads terrenal, i que laigua cal associar-la a la fora vital de la huma-nitat. La depuraci daquests elements orgnics es rebla amb la presncia dels dia-mants implacables: tant els diamants com les perles pressuposen un llarg perode deformaci, com el concepte de poesia que Rossell-Prcel persegueix. I no est de msrecordar que els smbols realment transcendents que sassocien a la paraula i a la poe-sia, i que produeixen llum, sn voltils com laigua i el foc. Aparentment antnims, persimblicament complementaris. No cal dir que, amb el pretext de fer una descripcidun element ornamental, el poeta insinua tota una teoria potica.

2.3 La paraula que comena a fer llum

Amb Inici de campana, Rossell-Prcel repeteix un procediment creatiu: a partirduna imatge minimalista construeix una gran reflexi potica. Ara el smbol s la cam-pana, i no sha danar gaire lluny per trobar que aquest element tamb t les dimen-sions espirituals de la catedral. I encara s possible associar-lo al poder creador: unpoder creador que resta susps a mig cam de la terra i el cel. La dualitat es mant, pertant. La campana s el germen de la msica espiritual que convoca els feligresos. I saix, tamb, com la poesia convoca els seus adeptes. La msica es produeix, aparent-ment, de manera atzarosa en un medi rural dominat pels arbres. Lantropomorfismedels arbres s una pista clara de la comuni que existeix entre la msica de la campanai els arbres-homes que lescolten. El poeta es deixa anar en la descripci dun paisatge


JOAN ALCOVER[TiC] C.7 P. 137

OXMORON[TiP] C.2 P. 59

LOCUS AMOENUS[TiP] C.3 P. 69

10

hum i productiu (el blat que esdevindr pa) que recorda els comiats (el vinclament delblat que fa ladu) del temps carregat denyorances. s clar que el pas implacable del temps magnifica el so de la campana: el temps passa i no torna, i el so de la cam-pana, efmer tamb, s el rastre i la significaci artstica dels fets humans. s remar-cable aquesta preocupaci pel pas del temps: Inici de campana sorganitzatemporalment en el transcrrer de la tarda i es clou amb el crepuscle vespral. El poeta,per tant, passeja mentre dura la claror estival i es tanca a linterior de casa en arribarlhora foscant. Com ja es pot deduir, el poema acaba en el moment de passar la reali-tat per lalamb per depurar-la fins a aconseguir la creaci artstica reveladora. Fixem-nos que aquest cicle s constant en lobra de Rossell-Prcel.

Aquest etern retorn creatiu el podem sospesar amb precisi a Sonet mar. El pes dela influncia postsimbolista ja s implcit en el ttol del poema, que porta els ecos dElcementeri mar de Paul Valry. El codi de lectura del poema, doncs, ens el dna el ma-teix poeta. Tampoc no podem passar per alt la dedicatria a Salvador Espriu. Per totaix, el poema transcendeix la realitat descrita per accedir a una simbologia essencialque ens mena a la construcci duna potica. Ara tenim lexpansi de laigua: del bro-llador hem passat a les grans dimensions del Mediterrani. El poema, certament mar,arrenca amb la llum blanca i la llum blava, la llum solar i la del mar; comena amb le-xaltaci daquesta llum, que, a hores dara, ja est carregada de simbologia. I aquestaexaltaci potica s tamb una exaltaci vivencial en la mesura que la data i la cir-cumstncia del poema ens remet a un moment biogrfic de comuni amical amb Es-priu i a lexcitaci que comporta el coneixement dun nou mn. Tot aix sarrapa alpoema i fa que sinici com una celebraci climtica. Queda clar que la llum sadollael poeta, per el mar el fora a plantejar-se un dell desconegut. Tant lhoritz com laprofunditat de les aiges estampen la presncia dun lloc ignot al qual cal arribar. Elviatge biogrfic s noms lexcusa per abordar un viatge existencial i artstic. I es cons-tata la dificultat per arribar a aquests mons amagats. Shan transcendit els espais do-mstics, rurals o socials, terrals en definitiva, dels altres poemes. I ara torna a aparixerel vent: aqu, per, deslliga laparell de la barca i provoca que la vista se centri en el pasduns dofins. Aparentment, el vent s aqu un element que entorpeix el viatge, per enrealitat s el revulsiu duna mirada ms fonda. Perqu la profunditat de la mirada con-sisteix a veure els horitzons possibles que marquen el viatge dels dofins, els quals pro-venen de la profunditat de laigua, no ho oblidem, i indiquen els infinits camins. I saix com lemergir dels dofins transcendeix lescena: si la humanitat es distreu en laperesa de la imatge idllica duns dofins saltant per damunt de laigua, qui ser len-carregat de dir la brega i la lluita constants que implica el cant? El poeta, s clar. Elsdofins, en saltar, volen com ngels i encisen amb els seus cants. La dificultat per as-solir un cant veritable i pur, la tensi de qu parlvem, aqu pren unes dimensions exis-tencials que abasten tota la humanitat. El cant del poeta haur de sorgir de les pro-funditats del mn incgnit de manera depurada per tal de contestar i constatar lesgrans forces vitals i humanes. Queda clar que la poesia s per a Rossell-Prcel un sis-tema de coneixement que no es pot deslligar de la vida tangible. La relaci entre ln-gel i el cant, a ms, anticipa un dels punts forts de la potica rosselloniana que esreblar en el poema El captiu dImitaci del foc, poema que ha quedat fora de lan-tologia. s precisament en aquest poema on sacaben de nuar els llaos amb el post-simbolisme per la presncia de lalbatros, figura sostreta de Valry, com a lter ego delpropi poeta. El poeta-albatros-ngel ser qui proferir el crit i el cant o himne alatque depura la realitat fins a treure-li tot all sobrer per tal que selevi. Aquesta elevacide la realitat no significa altra cosa que un aprofundiment en la reflexi sobre el seu sen-tit ltim. La poesia, el cant, t sentit en la mesura que transcendeix les imatges con-tingents i sinterroga sobre lexistncia de la humanitat i del seu cant. Aquesta reflexis tan sols insinuada a Sonet mar.


11

Quadern de sonets es tanca amb un poema que pren el mite clssic de Leda com apretext per situar-se en lestela dels grans noms de la literatura popular. Rilke i W.B.Yeats ja havien tractat el tema amb intencions diferents. Rilke aprofita la figura de Ledaper fer una reflexi sobre lobert: Leda reconeix Zeus sota la forma de cigne i,oberta, accedeix a la possessi, per Zeus es perd en Leda i perd la seva categoriadivina. Yeats treballa el tema en relaci amb si s possible el coneixement absolut. Ros-sell no fa una reflexi ntida sobre aquest temes i se circumscriu a lacci de la pos-sessi de Leda. Accentua la violncia del fet de la concepci i, probablement, aquestacte de violncia li interessa com a metfora de la concepci dels ous. De fet, Zeus estransforma en cigne, ocell com lalbatros i alat com els ngels, per concebre una reali-tat nova. No podem descartar que el poema tingui relaci amb la teoria exposada sobrela tensi de lacte creatiu. Els poemes i temes que hem treballat fins ara permeten afir-mar que Rossell-Prcel concep la creaci potica com un cam de perfecci. Sempreal voltant dun tema central, la prpia poesia i la seva relaci amb la vida, va concre-tant, depurant, intensificant la paraula, els smbols i els procediments formals de ma-nera que podem veure com es va construint un gran poeta.

2.4 Imitaci del foc. La culminaci dun procs vital i potic

Imitaci del foc s el llibre que culmina levoluci potica de lautor. Bona part delspoemes ja estaven enllestits el 1936, per lesclat de la guerra civil va ajornar la sevaedici fins a 1938. El procs de sntesi iniciat pel poeta a la seva joventut arriba a les-sncia i produeix un poemari afinat i de gran intensitat simblica. Si en els llibres an-teriors els ttols eren denotatius, ara el mateix ttol estableix un smbol. Els poemespoden ser anomenats imitaci en la mesura que constitueixen un artifici, una re-presentaci artstica. El concepte clssic de mimesi s superat: la cpia no es fa delreal; de fet, ni tan sols s una cpia. Lobjecte que cal imitar s el foc, element ener-gtic, dctil, mbil i sense matria, impossible dimitar. Per tant, el llibre s concebutcom una representaci artstica relacionada amb dun dels elements presocrtics perexcellncia, el foc heracliti (no oblidem que Tales se centra en laigua i Anaxmedesen laire1). Tot el llibre gira a lentorn de la visi intensificada de la realitat, per es con-centra en el foc, que ns lelement essencial. La filosofia dHerclit concep el mncom una lluita constant entre contraris. El foc prov duna reacci, duna combusti,duna lluita entre contraris, i per aix s un smbol de lessncia. Aquesta pugna uni-versal vol assolir la Unitat. Rossell-Prcel traspassa la filosofia heraclitiana a la sevapoesia i construeix una simbologia que shi refereix de manera constant. No cal dir queaquesta tensi prov duna visi dinmica de lunivers. El poeta subratlla la tensi entots els elements del paisatge i proclama que la lluita sha de resoldre en lharmoniaartstica del poema. Aquesta concepci del cosmos i del poema domina a Imitaci delfoc. Si considerem que la vida va associada a lenergia lumnica que prov del foc, lamort es vincula a la foscor, al domini fosc. Aix, doncs, les tensions entre els sm-bols presents en els poemes expressen una tensi vital, i no noms una tensi est-tica. Aquesta teoria, que ja hem vist insinuada en els llibres anteriors, es rebla enaquest llibre.

A diferncia dels anteriors volums, Imitaci del foc s un llibre ms estructurat: sor-ganitza en tres parts clarament diferenciades. La primera, Fira encesa, cont divuitpoemes i s la ms extensa del volum; la segona, Rosa secreta, presenta sis poe-mes, i la tercera, Arbre de flames, tamb t sis poemes. El conjunt s prou singu-lar si tenim en compte les caracterstiques de cada part. La primera est compostaper uns poemes que centren latenci en la realitat exterior des de diferents punts devista i que formen una espcie de miscellnia de peces diverses quant a la forma i


W.B. YEATS[TiC] C.6 P. 114

1 Vegeu el magnfic estudi de Josep Maria Balaguer, Imitaci del foc de B. Rossell-Porcel: una concepci del mn, del poeta i de lapoesia, Els Marges, Barcelona, nm. 21 (1981, gener), pg. 27-45. I la tamb magnifica lectura de Manuel Carbonell, Rossell-Prcel i Nietzsche: a propsit del poema El captiu, Reduccions, Vic, nm. 86 (2006, desembre), pg. 83-114.

12

a la msica. Arrenquen de correlats objectius molt variats i sovint presenten un to lleu-ger i un toc dironia. La idea de compendi, la diversitat i el to desenfadat es deduei-xen del ttol mateix, Fira. Rossell-Prcel, en aquesta primera part, adopta unaactitud que podrem definir com a neopopularista, ja que recrea temes i estructuresde la poesia tradicional. Els poemes cerquen una musicalitat mnemotcnica i fan s de repeticions i metfores que comuniquin ntidament les respectives histries.Per per dessota daquesta aparena tradicional i popular, despunten les refernciesi els procediments duna determinada poesia culta: aix, hi trobem ressons dApolli-naire, Baudelaire, luard o Dante. I encara el Barroc fa acte de presncia en poemescom A un dama que es pentinava.... La primera part dImitaci del foc t una apa-rena solar i accessible.

A Rosa secreta, la segona secci del llibre, les estratgies canvien i hi trobem poe-mes que intensifiquen la dimensi simblica dels mots. En efecte, es vol accedir a lapart secreta dels smbols representats pels mots i pel paisatge. Aquest paisatgeemergeix duna manera ms solemne, i es procura incidir en la seva dimensi msfonda, sobretot en els poemes que tracten sobre el retrobament de la terra natal i delsimaginaris de la infantesa. La realitat ms tangible es carrega simblicament i emoti-vament per perfilar la poesia com a desxifradora existencial de la relaci del jo amb larealitat. Aqu trobem un poeta ms envat per la solitud i preocupat per la devastacidel temps, que tinta de colors trgics la visi de lexistncia. Si el postsimbolisme msaccentuat, amb motius com el del poeta-arbre, ja s present a la segona part del lli-bre, a la tercera, Arbre de flames, la simbologia saguditza fins a expressar una rea-litat del tot essencial. s aqu on es consuma i sultrapassa el smbol del foc en relaciamb la creaci potica. Ara ja som davant del poeta-ngel definitiu que desentranyalarquitectura interna de les coses, de la realitat. Lemblema daquesta culminaci, latenim a El captiu. I s tamb en aquesta secci on el tema de la mort pren volada:sota la influncia de Rilke, entre daltres, la mort es podr entendre com a consecu-ci final de la plenitud anhelada, com a unitat que supera tots els contraris. La po-tica postsimbolista assoleix el punt ms lgid, alhora que intensifica els plantejamentsexistencials. No cal dir que, amb un llibre de poemes tant succint, arribar a aquestspunts de depuraci artstica i dhonestedat intellectual confereix a Imitaci del focunes qualitats realment singulars. s un llibre ple i fondo en tots els sentits: musical,simblic i temtic.

2.5 La depuraci de la veu popular

Amb lexcusa de la can tradicional, Can desprs de la pluja cus bona part delselements que ja hem vist anteriorment. El vent enjogassat amb el mol (creaci hu-mana) i amb la rosa (emblema del mn natural) contribueix a aclarir el dia. El temps,representat pel mat, est sotms a la calitja (que dificulta la plenitud de la llum); elselements terrenals senten lacci del vent, que activa la vida orgnica collectiva. Peraix apareix un escarabat alat, per ressaltar laspiraci a la volatilitat. El mn animal,doncs, tamb participa de la necessitat daire i dascensi. Com ho fa la perera antro-pomrfica que mostra els seus fruits esttics, les flors. Tot plegat s una exaltaci de lavida natural associada a la llum i a lascens. Aquest vitalisme depifania s propi de la poe-sia popular, per resulta molt significatiu venint de Rossell-Prcel, si tenim en compteles directrius de la seva potica. Lelevaci dels ssers naturals queda refermada perlaparici del cel blau: la volta celeste, que ja havem trobat a Sonet mar, aqupren un to cndid, per fa la mateixa funci. La blavor simblica, i simbolista, es reforaamb la blancor dels nvols que, sota lacci del vent, llisquen i aclareixen la llum. A me-sura que la llum natural envaeix el paisatge, els elements terrestres malden per as-cendir: el caragol puja la muntanya i aguditza les seves percepcions (treu banya).Alhora, la tensi en el procs es mant grcies a lalternana entre el sol encs i apa-


METFORA[TiP] C.2 P. 55

GUILLAUME APOLLINAIRE[TiC] C.8 P. 151

CHARLES BAUDELAIRE[TiC] C.6 P. 108 I 112

PAUL LUARD[TiC] C.8 P. 154

DANTE ALIGHIERI[TiC] C.2 P. 29

13

gat, i el mn floral i aromtic sumeix el poema en un univers sinestsic que subratllala necessitat i la voluntat de vida. Finalment, la dimensi solar de lexistncia triomfaamb el domini del sol, que substitueix el vent. Lacci catalitzadora inicial del vent haprovocat la plenitud solar entre la rosa i el mol. I s el sol el que dissipa la calitja en-terbolidora. La mitologia popular de les bruixes que es pentinen quan plou i fa sol, toti mantenir la frescor original, ha estat transcendida pel poeta. Al cap i a la fi, la para-doxa del ploure i fer sol alhora no deixa de ser un record de la tensi entre contraris.s realment magistral la manera com el poeta es fa seus la veu i limaginari collectiusper comunicar el seu mn potic.

El substrat popular tamb s el que sustenta la Histria dun soldat. Si b comenaamb un discurs indirecte per presentar latemporalitat llegendria de la histria, prpiade les canons de guerra, de sobte passa a la primera persona per narrar les peri-pcies emocionals del soldat. La diversitat de recursos formals i potics sn percepti-bles dins dun mateix poema. Quan el poema s en primera persona, la concrecitemporal del present s absoluta: tarda, nit, dilluns, dimarts, febrer i maig. Rossell-Prcel no pot deixar de banda la seva obsessi pel temps ni en els poemes ms apa-rentment intranscendents. Com tampoc els oxmorons: s en temps de guerra quangermina la histria amorosa. I s que lamor trapella esdev leix del poema: ben llunyde la histria del soldat de Rimbaud a El dorment de la vall, i molt ms a prop de lespropostes de Guillaume Apollinaire. Lheroi s un personatge malaltissament enamo-rads que fa estralls abans de partir. Es tracta dun amor que floreix en espais socialspopulars (plaa, cantonada, fira, hostal) i que serveix per plasmar un vitalisme grcil idivertit. Com si fos dun mestre damor destar per casa, el protagonista es vanta dela seva singularitat. I juga amb lAmor (amb lAmor en majscula), com juga amb lesnoies (amb lamor en minscula). El desenlla de la histria, ben trgica pel fet que unnoi sen va a la guerra, no perd el to festiu.

El to festiu esdev burleta a Pont del vespre, un poema encapalat per un vers dA-pollinaire que mostra un canvi descenari. Ara som a la ciutat, i la nit s una nit esce-nogrfica que embolcalla la solitud i laventura del protagonista. El poema es carregade sensualisme i no busca la transcendncia. Ms aviat s concebut com un home-natge a la poesia sensualista dApollinaire i plasma una escena en qu el jo potic, untrapella, passa la nit en vetlla passejant per la ciutat deserta i contemplant els espaisde transgressi, com ara els bordells. Lelement femen, aqu, ha esdevingut ms pro-ca. I els personatges populars, com els bandits, shan transmutat en pinxos urbansapostats als portals. Es mant, per, la solitud del protagonista en el transcrrer deltemps. El poema relata la nit i el naixement del dia: el crepuscle, per tant, tamb potrevelar-se com a marc estrictament cromtic. Amb tot, el poema no deixa de ser unapeculiar celebraci de la vida. El sensualisme tamb s present a Indecisa, rara,nova.... Amb un lema dluard que accentua la presncia dels somnis i de laire, elpoema sorganitza al voltant de la figura de la rosa. La flor, que representa el comen-ament de la vida, se situa al mat; sassocia a tot el que encara no sha produt i peraix la seva florida s indecisa. Rossell no sest dintroduir-hi limaginari medieval enla figura del rei a qui sofrena aquesta dama. Per el nucli del poema, el trobem a latercera estrofa: la rosa, que ja havem trobat a Can desprs de la pluja, existeix araentre focs i llums. Aqu s que la rosa remet a lelement igni i lumnic que ens permetveure-la com un smbol relacionat amb la poesia. I ms si tenim en compte que aquestarosa encara no est perfeta i que viu contra el mat: no ha trobat encara la seva formaplena representada en laire.

Seguint encara el rastre de la poesia popular, Oraci per quan les donzelles tenen malde cap s un poema basat en els conjurs mgics per foragitar els mals. Entre la ico-


SINESTSIA[TiP] C.2 P. 58

ARTHUR RIMBAUD[TiC] C.6 P. 112

14

nografia religiosa i la superstici, el poema ressegueix les invocacions populars i es-dev un divertimento esttic prou remarcable. Es tracta daturar tot all que fa soroll ollum per tal que el mal de cap cessi, i s aix com les invocacions ens presenten tant elmn rural i natural (la cuca de llum, la merla, el bou, les aiges del riu, el cavall, el fus-ter) com el supersticis (Dimoni, atura el teu ball). Aquestes figures serveixen percrear un microcosmos amb una imatgeria antiga i infantil que contrasta amb lambienturb, i igualment popular, dEl pont del vespre. Aquest microcosmos est emmarcat enla invocaci a santa Maria, un conjur clarament religis. El poeta empra el model de lapoesia popular per fer un exerc formal, quasi musical, i per presentar un mn naf rela-cionat amb la infantesa. I, alhora, no deixa de ser un prec per assolir la calma interior.

2.6 La carn del Barroc

Ls de models potics tradicionals no es limita als gneres populars, sin que la poe-sia barroca, que tant agradava a Rossell-Prcel, dna peu a elaborar A una dama quees pentinava darrera una reixa en temps de Vicen Garca. El ttol no permet lavacillaci: el poema s un exercici sobre la imatgeria i la fraseologia del Barroc caste-ll. No cal dir que el poeta fa un exercici dintertextualitat amb el sonet de Francesc Vi-cen Garcia A una hermosa dama de cabell negre que es pentinava en un terrat abuna pinta de marfil. Al darrere shi amaguen el gust pel sonet petrarquista del poemaoriginal i la voluntat de construir una pea entesa com a joc literari. Ladaptaci deRossell, per, sallunya de la preceptiva barroca pel que fa a la forma: el sonet cls-sic exposa el tema en els dos quartets (amb el protagonisme de la dama) i conclou enels dos tercets (amb la veu i la presncia del jo potic, que exposa les emocions que liprovoca la contemplaci de la dama). Rossell-Prcel arrenca el seu sonet a partir delprimer quartet de Francesc Vicen Garcia: en pren lescena i la construeix al seu segonquartet, mentre que la conclusi es concentra als dos ltims versos. I fins depura es-tilsticament el tractament dels tpics barrocs. Tot i que el motiu principal de la damapentinant-se s en loriginal, Rossell prefereix comenar el sonet amb un quartet de-dicat a lAmor com a motor de la natura i lenergia universal que es concreten en el cosde la dama (la galta). Observem que totes les referncies inicials a la dama van rela-cionades amb el foc (ardor, flama i exaltaci de laire). El joc amb la tradici barroca noimpedeix que el poeta continu insistint en la seva potica particular. Aix demostra laseva gran destresa per incorporar la tradici literria alhora que construeix un veu novai singular. s com si el poema manifests una estructura superficial (amb una forma-litzaci esttica canviant) que amaga una estructura profunda (la seva concepci delmn i de la poesia). Aix tamb s percep en la presncia dels objectes i les qualitatsde procedncia barroca: atzabeja, vori, or, una colla de materials nobles i extics quepotencien lartificiositat que tant agradava als poetes del segles XVI i XVII. Aquests ele-ments sempre sn presentats en combat amb els seus antnims: el negre atzabejadels cabells en tensi amb el blanc del vori; els elements lunars i crepusculars (lliris,llunes) en conflicte amb la visi solar (dels ors enveja). Al segon quartet s on esconcentra, noms aparentment, tota la tensi esttica i on es presenta el reclam car-nal de la dama que potenciar lacci final. El sensualisme saccentua al primer tercet(bes, saborosa, cames despullades) i provoca la sortida de la reixa que impedia la ple-nitud amorosa. Lamor carnal allibera la dama i, amb lamant, la desplaa a un mn na-tural (verdes herbes alterades). Certament, lartifici barroc de materials nobles ialambinats dna pas a un descordament final de carcter clarament sensual. Semblacom si el poeta jugus a contraposar la cotilla formal prpia del Barroc amb la llibertatque implica la natura, lloc de les passions carnals.


FRANCESCO PETRARCA[TiC] C.3 P. 30-31

FRANCESC VICEN GARCIA[TiC] C.3 P. 58

15

2.7 La natura polimrfica

El 1937, en plena guerra civil, Rossell escriu els poemes Lestiu ple de sedes, Plujabrodada, Compliment a Mercedes i Sller. En tots la presncia de la natura s par-ticularment interessant si tenim en compte que ser, tamb, un procediment per pren-dre posici respecte als fets del moment. A Lestiu ple de sedes observem unacelebraci de la natura concreta, floral (el clavell, el gerani i la rosa), en el marc dundia estival. La natura, amb les seves sedes, ha substitut els materials artificiosos delBarroc, per es mant el sensualisme. El poema amplifica la dimensi cromtica delmn i, amb el perfum de les flors, crea una sinestsia (Flaires blaves). El sentits cor-porals entren en comuni i anuncien la presncia humana (Torna el carro). s ales-hores quan la natura ornamental es transmuta en productora de fruit (rams imagranes). Aquella natura pura de Joan Alcover que anticipava la m harmnica delhome es palesa en aquest poema amb un plus de sntesi formal. Fins aqu, el mn scertament harmnic i solar, allunyat dels avatars de les confrontacions histriques. Lanatura esdev un recer on es pot trobar la unitat del mn. Per lltima estrofa fa ungir complet amb larribada de la nit, que ve sobtadament i s humida i amarga: la hu-mitat, associada a la descomposici, i lamargor, antnim de la dolcesa del dia, intro-dueixen la idea de la mort. Laigua presocrtica ara s concebuda com a smbol de latemporalitat irreductible que comporta la mort.

A Pluja brodada, el poeta torna a exalar un element natural mnim de manera pre-ciosista. El fet de treballar el motiu de la pluja des de la dimensi musical i fontica, re-petint la i per tal de recordar grficament i sonorament la pluja, s un procediment queprov del gongorisme, per el ms important aqu s que la pluja es presenta com unfenomen ambivalent relacionat amb la vida i amb la mort. Si tenim en compte que, unsmesos ms tard, Salvador Espriu va compondre Pluja de maig brodada com a rein-terpretaci daquest poema i que, a la pea dEspriu, laigua t unes implicacions ne-gatives en relaci amb la contesa bllica, veiem que el poema de Rossell-Prcelconjuga els dos vessants del tema: per una banda, es tracta duna pluja que comenaenjogassada, balla i s brillant, t una netedat que fa pensar en un element posi-tiu; per, per altra banda, de mica en mica va prenent un carcter ms inquietant enla mesura que incorpora febres primes i esdev agonitzant; al desenlla, la plujaperfila laberints de fretura i queda associada a la fugacitat. Dalguna manera, el poetacondensa en un sol smbol la paradoxa de la vida i de la mort. El mestratge consisteixen perfer una fallcia pattica sense explicitar lestat de lnima, i deixant que el lec-tor construeixi el sentit del smbol. El poema s una miniatura preciosista amb altesressonncies simbliques. Novament sha aconseguit dotar de significat un elementminimalista.

Aquesta capacitat extraordinria de poetitzaci la trobem a Compliment a Mercedes.El poema fou el regal que Rossell-Prcel va fer a Merc Montaola, amiga seva, el diadel seu sant: un poema aparentment de comproms es converteix en una petita obradart. Es tracta dun madrigal que sinicia amb una flor, el clavell, que pretn imitar lho-menatjada: la natura s una imitaci, una obra dart, que pren sentit per la voluntatdemular la bellesa, humana en aquest cas. La frmula usual de la primera estrofadna pas a una segona de gran intensitat: les pluges suneixen a la celebraci i esde-venen cant en repicar contra els vidres. Ara s que la pluja s definitivament un elementpositiu equiparable a la poesia mateixa. I el poeta aguditza el joc intertextual quan diu:Per brodar-te la grcia / no trobo diamant. Brodar s el terme que ha utilitzat alpoema anterior, referit a la pluja. La vinculaci de la pluja amb la poesia permet dir quela confecci del poema t a veure amb lacci de brodar. Acci fsica i preciosista que ex-plica les estratgiques tcniques daquests dos poemes. I encara s possible observarcom la poesia circumstancial pot oferir petites peces dorfebreria com Medallons,poema publicat el 1932 sota la influncia dels medallons musicals que Miquel dels


16

Sants Oliver dedicava a compositors o poetes illustres. El sonet no planteja grans con-ceptes, ben al contrari: mostra una imatge de lhistoriador a qui est dedicat, JoaquimM. Bover, treballant amb documents. El poema t la grcia de la forma ben travada ipoca cosa ms.

2.8 El paisatge intensificat

Sller, el poema que tanca Fira encesa, reprn el motiu del paisatge illenc, perara sabem que Rossell-Prcel ja ha tingut els primers smptomes de la tuberculosi ique es troba lluny de lilla (Sller ja ha estat pres per les tropes franquistes). El poeta,doncs, es mira Sller de lluny i el recrea com si es tracts dun parads perdut en totsels sentits, ideolgic i emocional. A ms a ms, en recollir el tema del paisatge illenc,tan estimat pels poetes de lEscola Mallorquina com Pons i Gallarza, Miquel dels SantsOliver o Joan Alcover, Rossell-Prcel en segueix les passes (fins lancdota de les cui-xes de la marquesa prov de Miquel dels Sants Oliver) i en renova els procediments,ara molt ms propers a la poesia pura. La primera quarteta se centra en les olors demandarina i taronjades, oferint una visi sinestsica i plaent de la natura, en lalnia de la tradici illenca. De fet, s el vent lencarregat descampar aquestes olors i,per tant, un altre cop trobem la seva funci vivificadora. La primera imatge s plena-ment vital, per quan el poema sarromana, apareix el jo en primer terme i shi exposaun contacte fsic amb la terra (recordem que el poeta enyorava el paisatge solleric per-qu nestava distanciat), un contacte directe que contrasta amb la sumptuositat de lesimatges sensorials referides a lolfacte. El poeta utilitza la poesia per fer possible el con-tacte amb la terra: la poesia permet materialitzar la realitat essencial. Desprs de la di-mensi fsica, saixequen cortinatges de perfum, i el poema entra en una fasepodrem dir-ne cndida: rere els perfils de caramel samaga la necessitat de reviurela infantesa per tal dexpressar lemotivitat de la natura pintada. s aleshores quan elvent, el catalitzador daquesta vida (la que li fuig al poeta en sentit literal), sincorporaal seu cos (El cabell se mha esbullat, destar per terra o pel vent) i el paisatge sin-terioritza en el cos del poeta (pessigolles a la cara, lesgarrifana). El poema acon-segueix comunicar magistralment com el paisatge s absorbit fsicament pel jo potici com es lligar a la seva existncia, al marge del seu dest histric; va guanyant car-nalitat, va palesant la progressiva afirmaci de la vida, fins al punt que apareix la po-derosa imatge de les cuixes de la marquesa que li repassen lespinada, imatge quecontrasta fortament amb el lirisme del locus amoenus clssic que fins aqu dominavael poema. I acaba amb el to burleta, tamb infantil, amb qu esmenta el vicari (figuracontrria a la sensualitat de les cuixes femenines), el vas de llet i la suor a les aixelles.El final del poema sembla voler representar una dimensi onrica, contrapunt del li-risme anterior, que podrem relacionar amb determinades estratgies avantguardistes.Tot plegat confegeix un poema en qu el joc de contrastos i doposats s el recurs bsicper impressionar la retina i la ment del lector. Aquest s lltim poema que escriv Bar-tomeu Rossell-Prcel.

Al poema A Mallorca, durant la guerra civil, un dels ms coneguts de Rossell-Pr-cel (els dos ltims versos sn segurament dels ms reproduts per Sant Jordi), hi hauna certa actitud testamentria. El poema comena amb el recurs clssic de lubisunt, Verdegen encara aquells camps, per sense interrogaci: de fet, es tractaduna afirmaci de la natura frtil i en eclosi, malgrat que shi ensuma el carcterelegac daquest paisatge. Sobretot si sabem que el poeta ns lluny i que la terra quedescriu i troba a faltar est sotmesa a la barbrie feixista. Per tant, el context histricde destrucci del pas no impedeix que lessncia de la natura persisteixi. Aquesta sla tesi: el pas existeix en la seva natura cromtica i sensorial. I s una natura en crei-xement. El verd i el blau sn els colors que dominen als quatre primers versos, perno es tracta dun paisatge extern: el possessiu de meves muntanyes implica una re-


QUARTETA[TiP] C.1 P. 12

PONS I GALLARZA[TiC] C.7 P. 136

UBI SUNT?[TiP] C.3 P. 63

ELEGIA[TiP] C.1 P. 20

17

laci ntima entre el jo i la natura. La natura s del poeta, i fins s el poeta. Si tenimen compte que el poeta tamb est vivint un procs de devastaci fsica per la malal-tia, aleshores la manifestaci de com dura el paisatge, i ell mateix, s una manifes-taci de vida que est per damunt dels estralls histrics i personals. Si en ocasions shavolgut veure en aquest poema la dolor del paisatgisme de lEscola Mallorquina i unto predominantment elegac, hem de dir que no s del tot aix. Fixem-nos que la in-vocaci del paisatge s molt ms essencial que la dels antecessors potics illencs. I ms depurada. El paisatge es concreta en les pedres (terra) que reclamen la pluja(aigua) en el marc cromtic de la claror (llum). Aquestes categories simbliques nopermeten passar per alt la teoria potica de Rossell-Prcel: els quatre elements pre-socrtics es tornen a convocar per explicar com actua i neix la poesia. s de la plujadifcil (la tensi) don prov el blau (color simbolista) i la llum com a smbol de vidaplena, vida plena en la poesia (energia) que aconsegueix fer perdurar la natura (elpas) per damunt dels destins histrics. El poema, doncs, tot i lenyor, s una afirma-ci dun mn que perdura. s clar que el poeta, donades les circumstncies prpiesi les del pas, ser avar de la llum (vida) que li resta: sense contemplacions, es tornaa afirmar una voluntat de vida. Per tamb la llum, com hem vist, s la poesia que des-vetlla la conscincia, i tamb les emocions (per aix el tremolor en recordar Mallorca).I per tal dexpressar aquesta emoci, el poeta recorre al mn sensorial (msiques, fu-meres, boires entintades): un altre cop ls de la sinestsia. El poema s escrit en latardor, estacional i vital, del poeta: el decadentisme obvi de les imatges i el tedi lentsubratllen el sentiment de la temporalitat i superen les imatges crepusculars del pri-mer llibre. El poeta sha carregat dexperincia vital i ha armat una teoria potica queinocula en cada vers. I la malaltia, que ha aguditzat la seva percepci, fa que la imat-geria sigui encara ms essencial. Per el mn continua vibrant i les herbes cremen:el foc, en aquest moment, tampoc no sapaga. Aquest exercici dafirmaci vital i ideo-lgica es remata amb uns versos catrtics: Tota la meva vida es lliga a tu, / com enla nit les flames a la fosca. Aqu s que sembla que sha produt la uni impossibledels contraris. La idea de la totalitat de la vida concentrada en la unitat que repre-senta lilla s el marxapeu de la unitat simblica i conceptual de la llum amb la foscor.Si b no hi ha prpiament unitat, ja que el que queda en primer terme s el lligam delsdos elements, s que hi ha conscincia dindissolubilitat dels pols de tensi que ge-neren lenergia. Sigui unitat o lligam, el poeta afirma lenergia vital i potica que per-met que tant ell com el paisatge durin.

La intensificaci del paisatge tamb pot respondre a unes estratgies ben diferents. sinnegable que Auca s un poema que cerca aquesta intensificaci, per ho fa utilit-zant unes eines que tenen poc a veure amb les que shan fet servir a A Mallorca, du-rant la guerra civil. Aqu domina la voluntat narrativa, ja que es tracta dun poemaque, organitzat a lestil dels romanos de cec, segueix el periple vital del poeta, des dela infantesa fins a ladolescncia, pels carrers de la seva ciutat. Aquest viatge s con-cebut com una mena de visi descenes retrospectives, com en un retaule. Aquestaperspectiva de visionari potencia el desdoblament del jo potic (el mateix Rossell-Pr-cel), que ara s actor de les peripcies, ara testimoni de la histria dels altres. Aquestamescla de percepcions, expressades amb una sintaxi galopant, sha interpretat a ve-gades com una mostra de lescriptura automtica del surrealisme; per, si b s certque lesttica surrealista pesa en la concepci del poema, no queda clar que shi uti-litzin recursos propis de lavantguarda, perqu hi ha un indubtable control narratiu alhora de presentar els personatges i les capes socials de lilla. Des de les referncieshistriques (a Jaume I i al recorregut de la seva esttua lany 1927, o al cardenal Des-puig) fins als episodis biogrfics (com la primera comuni del poeta o el record dun su-cida), el poema desf la lgica temporal i passem del segle XVI al segle XX sense tran-sici. La voluntat de fer un ams temporal en qu noms el record lligui els fets per talde plasmar una idiosincrsia collectiva i alhora un espai ntim s preponderant al llarg


SURREALISME[TiC] C.8 P. 154

18

del poema. La percepci irnica dels fets histrics s tamb un recurs per captar la-tenci del lector, aix com la prefiguraci dun protagonista que es rebella contra lamoral i la societat burgesa, que lacaba portant al cstig de veure el seu cap penjat ala Porta Pintada. Aqu tamb observem la utilitzaci de la figura del poeta malet quetant agradava als poetes avantguardistes. Malgrat aquesta amalgama de recursos i detcniques, el poema sorganitza amb una estructura relativament clssica:2 planteja-ment (versos 1-20: presentaci del jo i de lespai), nus (versos 20-63: recorregut puri-ficador del poeta-vaixell) i desenlla (versos 63-68: epleg de to moralitzant). En tot cas,el poeta demostra que s capa dintensificar la percepci del paisatge, rural o urb,mitjanant procediments prcticament antittics, i aix no deixa de ser una mostra dela seva notable habilitat potica.

2.9 La poesia anglica

Noms un arbre, a la vorera, porta... tracta de manera remarcable el tema del poetacreador i el motiu del poeta-arbre que ja havia cultivat Rilke. En aquest poema, Ros-sell-Prcel supera la marina que es podria intuir en el Sonet mar i ens presenta lacollisi entre la dimensi esttica de larbre i la dinmica del mar foll. Si larbre s la representaci antropomrfica del poeta, aquest arbre ha de rebre el tremolor delmar: recordem que, lenergia creativa, la trobem en tot all que vibra, i ara el mar co-lossal tremola. Per tant, s del mar don prov una determinada energia relacionadaamb la creaci artstica, energia que s acumulada pel poeta-arbre per transmutar-laen fulles mbils que generen frec, cant. El cant, doncs, es produeix en un espai ele-vat, la copa de larbre. Aix ens permet afirmar que aquesta necessitat delevaci t aveure amb el poeta-albatros, el poeta-ngel o el poeta-ocell que Rossell-Prcel plan-tejava a El captiu. Aquesta tesi es manifesta en les asseveracions dels quatre pri-mers versos; els quatre segents afirmen que la mort (creativa, sentn) es relacionaamb la quietud de les roques i les arenes que no poden generar una natura energticacom larbre: noms fan crixer brins dherba poruga. Fixem-nos que el poeta esta-bleix subtilment una classificaci jerrquica dels tipus de poesia: la poesia forta i fondaprov daquest mar, de la natura enrgica i violenta, i no pas del pintoresquisme des-tampa. La vida del mar saccentua en la mesura que s fertilitzada per una fora daire,el vent. I aquesta fora comporta trauma i violncia, els cristalls sobre la costa blana.El procs creatiu i vital, consegentment, s el resultat daquest xoc de contraris queprovoca lenergia. I, per si no havia quedat prou clar, el vent s all que dna plenitudals nvols, com si els fertilitzs, i per aix sn prdigs dales. Els nvols que havemtrobat abans, i que ja permetien albirar aquesta idea, ara sn smbols de lenergia das-censi. Aquest mn prenyat daire i daltitud s la simbolitzaci daquells ngels i al-batros de qu parlvem. A lepicentre del poema, al vers 10, larbre esdev el jo potic,i aleshores se subratlla el motiu del poeta-arbre. La bisectriu del poema ve marcada pelnoms que accentua que aquesta energia t un sol destinatari, larbre, que s lhome,el poeta. Ara, per, la fora dinmica del mar, aplicada al jo, permet veure la dimensiamagada de la realitat: amagada pedra, camins foscos, balenes remotes i ai-ges velles. La realitat ignota que cal desentranyar s pura sal: s ntida la relacidaquestes imatges amb els procediments de la poesia pura i del postsimbolisme. I aixemergeix el poeta-vident. La poesia esdev un nou estat en qu s possible entendrela vita rerum, la vida de les coses, la realitat ms significativa i essencial, la ms prpiade la natura humana. Els camins dels cndids dofins ara donen pas a la profunditat deles balenes. La idea de fondria de la realitat ha quedat palesa de manera implacable.El grup dels primers dotze versos, per tant, fixa la imatge i explicita el designi, per elsquatre ltims manifesten que el procs encara no sha acomplert: el poeta diu que sha


2 Per aquesta qesti i moltes altres referides al poema, podeu consultar MARIANTNIA LLAD, Sobre Auca de B. Rossell-Prcel, An-lisis i comentaris de textos literaris catalans, Barcelona, Curial, 1985. I tamb JOAN R. VENY MESQUIDA, Notes sobre Auca de B. Ros-sell-Prcel, a Els Marges, nm. 32 (1984, setembre), p. 121-127.

POETA MALET[TiC] C.6 P. 110-111

19

perdut per les planries (sense el traumatisme del paisatge violentat) i que s per aixque ha oblidat el crit de laigua. El jo potic es fa una mena de retret per no haverseguit plenament el designi daquesta natura significativa, de manera que encara no haassolit la fondria del pou ni lalria de les ones. La dinmica dual, i vertical, repre-sentada per larbre i la volta celeste es complementa amb la fondria del mar i de la re-alitat. Definitivament, Rossell-Prcel no concep una visi del mn monista niautocomplaent: la poesia s leina per significar la dimensi oculta de la realitat i pertrobar-ne lessncia depurada.

2.10 El domini fosc

Lesclat de la guerra civil podria estar al darrere del poema Escolto la secreta. Enefecte, davant de la presncia de la mort social del pas, el poeta situa la seva primerapersona en la solitud csmica (lharmonia de laire), on pot retrobar les certeses que liofereix la poesia. s aix com es pot entendre lardor (la vibrant escalfor) de les ai-ges lliures. Les pluges anteriors ara shan convertit en aiges que no estan sotme-ses a cap contingncia. Sn aiges superiors que dibuixen un espai fora del mncontingent. Aquesta definitiva elevaci amb les ales de la poesia acaba tenint una di-mensi divina, daqu aquests dus plurals i vagament relacionats amb la concepcide divinitat de Hlderlin. El cant dels dus, cal relacionar-lo amb la poesia, per aix ssagrat. La poesia, definitivament, ha esdevingut el recer per preservar la vida. Perla vida ara es viu en solitud i est plena dombres. La presncia de la mort tamb scsmica i abassegadora; la sang sescampa per un espai sense lmits i provoca amar-gor i tristesa. Fixem-nos que els referents concrets de lespai han desaparegut i que elpoema t una dimensi mstica i metafsica que va ms enll dels paisatges anteriors.

Aquesta superaci de lancdota paisatgstica tamb s present a En la meva mort.Ara la mort s domini fosc i tempestat de flama: domini com a paisatge conceptualsense limitacions, i tempestat com a natura sense forma concreta. La tensi es mant finsal final: la lluita cromtica s present fins i tot en la concepci de la mort i hi incorpora laflama i la fosca. El poeta, que ja ha estat sotms al domini de la poesia, pot superar el do-mini fosc de la mort, encara que la lluita lhagi deixat sol i cansat. Ara b, el cansamentno el far desistir de la poesia: per aix diu que sexaltar damunt els horitzons i traurles banderes al desert. La poesia s un acte de vida i dafirmaci que es mant fins alltim moment. Davant de larribada imminent de la mort (reina, lalba amb lespasa) enel moment de nixer el dia, es mant lardor temerari que allunya la nit. Rossell-Pr-cel tanca el llibre expressant clarament com es vincula la poesia amb la vida, com ellamateixa s la vida. La tensi sha resolt en el propi poema, que s la mostra ms patentde la perdurabilitat, de la victria sobre el domini fosc.

En aquest punt conv recordar un poema que, sense tanta crrega significativa i ambun to ms popular, tamb tracta el tema de la mort: Noa. El poema sinscriu en latemtica del casament prpia de les composicions populars i comena en consonn-cia amb aquesta esttica tradicional: la msica que reclama la festa i convida a lpat,lofrena religiosa i la preparaci de lespai ntim dels cossos. Aquesta fase ocupa les tresprimeres estrofes: aparentment, es continua celebrant el vitalisme, per ara el temps,encarnat en el rellotge, esdev la presncia de la mort. Paradoxalment, aquesta morts viva, en el sentit de present, fsica. El poema marca una distncia, ja que es plan-teja com una escena viscuda en primera persona per referida en segona: Aixecarsla cortina, / la durs a laltra cambra. I s aix com, just en el moment de celebrar lE-ros, el nuvi es troba Thanatos. Sense preparaci, precipitadament, de manera trgica.Lalegria sestronca sobtadament i el poema canvia totalment de registre. I, novamentdes de fora, amb distanciament, es dona fe de la tragdia daquest nuvi annim. Cer-tament, es tracta duna pea peculiar pels canvis de to i de registre, per voluntat de sn-tesi que colpeix el lector.


20

3 ASPECTES FORMALS

Bartomeu Rossell-Prcel, des del punt de vista lingstic i estilstic, actua com un au-tntic afinador, tant dels mots com dels estils populars i cultes. Dentrada, observemque amalgama el bagatge lingstic de la tradici i el sotmet a un procs de depuraci.El ms interessant s que els mots sn sotmesos a un tour de force semntic fins aaconseguir una mena didiolecte simblic que hem procurat descatir. El poemes queconformen el primer llibre, Nou poemes, no presenten un lxic complex o crptic. Eldiscurs es vol acostar a la llengua literria corrent del moment, per incorporant-hi elpsit significatiu de la literatura llegida pel poeta. S que hi percebem un gust per len-cavallament com a procediment per realar lefecte semntic i musical del vers. Des delpunt de vista mtric, destaca ls de lhexasllab, propi de la poesia popular, en el pri-mer poema de lantologia i tamb a Ombres, detureu el pas; aquest metre dart menorpotencia la musicalitat i la dimensi mnemotcnica que la poesia popular, pel seu ca-rcter oral, buscava. Pel que fa a ls del sonet, predomina la forma clssica (el primerque trobem sorganitza amb la rima dABAB-ABAB-CBC-DDB) en decasllabs cata-lans, o b (com a Quan arribar aquell moment) adopta loctosllab per compondretres estrofes de quatre versos amb rima alterna en cada quartet, dacord amb la tradi-ci medieval i renaixentista. Veiem que el primer llibre, des del punt de vista formal, se-gueix la tradici popular i utilitza lassonncia com a recurs bsic. El sonet s,bviament, lestructura dominant a Quadern de sonets, per aqu es combinen lesestructures ms ortodoxes amb algunes variacions remarcables: Espatlla, posem percas, s un sonet en octosllabs amb rima consonant en qu els dos quartets presen-ten rima creuada i encadenada (ABBA CDCD) i els tercets, rimes dissolutes (EFG GEF);el ritme accentual del poema s alternant. Loctosllab tamb es fa servir a Sonet fcila un amic de bella conversa, per amb una rima consonant no tant rica i amb una es-tructura creuada (ABBA-ABBA-ABA-ABA). Brollador s un sonet que fuig de les estructures clssiques, ja que sorganitza en heptasllabs monorims i predominant-ment assonants, com passa en els heptasllabs de Leda (en aquest cas, amb asso-nants alternats a les quartetes i apariats al final del poema). Sonet mar abandona lartmenor i presenta un sonet en alexandrins amb cesura a la sisena sllaba, un vers degran potncia narrativa i solemnitat que es remunta a la tradici mtrica del segle XV.Observem que en el llibre de sonets, tot i laparent uniformitat de la forma mtrica i es-trfica, Rossell-Prcel malda per treballar la diversitat sense acomodar-se a un nicmotlle formal. Lafany dinvestigaci semntica tamb s present en la conformaci es-tructural de la seva poesia.

A Imitaci del foc s on la forma mtrica i rtmica mostra ms ductilitat i afany din-vestigaci. Es mantenen els models tradicionals, com el roman heptasillbic (que tro-bem a Noa i a Sller), i el poeta tamb utilitza una determinada versi de ladcima en poemes que no es recullen en aquesta antologia, com ara Nu, i encaraaprofita lestructura del sonet per A una dama que es pentinava darrera una reixa entemps de Vicen Garcia. En aquest cas, els quartets tenen rimes creuades (ABBA-CDDC) i els tercets, rimes minvants-creixents del tipus EED DFF, amb decasllabs sensecesura. Per la forma sallibera de les cotilles ms tradicionals i tamb hi trobem poe-mes amb versos blancs i assonncies (pensem, per exemple, en Pluja brodada oEn la meva mort). La llibertat formal permet al poeta canviar el ritme fontic i musi-cal per un ritme de carcter ms conceptual i semntic, com passa a El captiu. Gr-cies a la influncia de la poesia postsimbolista i als experiments davantguarda,Rosell-Prcel pot eixamplar la dimensi esttica i formal de la seva poesia. En conjunt,els poemes mostren una clara voluntat dinvestigaci de la forma en relaci amb elcontingut, aix com una seriosa formaci literria en la tradici culta i culturalista msimmediata, combinada amb lassumpci de la poesia popular; i la barreja de tot aixsempre s equilibrada i harmnica.


ENCAVALLAMENT[TiP] C.1 P. 11

ART MENOR[TiP] C.1 P. 8

RIMA[TiP] C.1 P. 9

ALEXANDR[TiP] C.1 P. 8

CESURA[TiP] C.1 P. 8

ROMAN[TiP] C.3 P. 13

VERS BLANC[TiP] C.1 P. 10

21

El conjunt se sustenta tamb en el treball de la llengua i la imatgeria. Pel que fa a lasemntica, el poeta aconsegueix dotar els mots duna significaci nova i concreta; peraix, els que contenen la idea daigua es despleguen en la concreci de les pluges, elsrius, els mars, els brolladors, mentre que el concepte daire obre tota la imatgeria delsnvols, el vent, els ngels, lalbatros, i la terra sencarna en els arbres, les muntanyes.Aquesta operaci comporta un procs de substantivitzaci: apareix un gavadal de subs-tantius carregats de significats simblics que permeten definir la poesia de Rossell-Prcel com un procs de nominalitzaci de lunivers. El cas ms evident s el del camplxic relacionat amb el foc, que es materialitza en flama i llum. A partir daquests subs-tantius, els adjectius conformen lmbit de les qualitats subtils. Els adjectius solen re-ferir-se a estats anmics que ajuden a crear el mn imaginari del poeta: somnolent,llunyana, vella, condemnada, trmul, solitries, dubtoses, infinits, constants, secrets,i una rastellera inacabable. Ladjectiu desplega conceptualment, i no noms esttica-ment, el substantiu, i s aix com aflora el mn del poeta. La llengua es treballa ambmans dorfebre que estima prou la matria primera com per donar-li una nova signifi-caci, treball que esdev indestriable del propi concepte de poesia i que fa de Barto-meu Rossell-Prcel un poeta de gran categoria, ja que aconsegueix categoritzarlancdota mitjanant una llengua que reduplica semnticament la realitat observada.


22

4 GUI PER AL COMENTARI DE LOBRA

4.1 Contextualitzaci

Els poetes ms preeminents dels anys trenta disposaven duna formaci noucentistaque potencia el seu concepte culturalista de la poesia.

Les publicacions de poesia del moment, juntament amb lobra crtica de Carles Ribai la daltres autors, mostren que aquest gnere interessa mpliament els intellectu-als del moment.

Durant els anys trenta, la influncia dels lders de la poesia postsimbolista europea espercep a les revistes i als assajos que manegen els intellectuals catalans.

El poema s elevat a una categoria superior en qu ell mateix pot ser objecte dan-lisi i, alhora, esdevenir una eina per interpretar altres poemes. Alguns poetes, comRiba, sn tamb crtics i assagistes.

La poesia resultant daquesta tendncia s entesa com a experincia de cultura i so-vint presenta un hermetisme intellectualitzat. En ocasions deriva en una certa meta-fsica.

La mostra ms emblemtica daquesta tendncia s la poesia pura. El poema cons-titueix, per si mateix, una realitat alternativa a la realitat tangible; esdev un artefacteinterpretatiu. El poeta gira els ulls cap al seu interior i la poesia en ser el testimoniesttic.

Lavantguarda catalana, per la seva banda, ataca lesttica racionalista i burgesa, peramb lobra de J.V. Foix aconsegueix unir la voluntat de trencament amb la tradici cul-turalista.

Bartomeu Rossell-Prcel fa els seus primers exercicis potics des la tradici i els mo-tius de lanomenada Escola Mallorquina, que supera molt aviat. La influncia intellec-tual i literria de Gabriel Alomar s decisiva.

Lanada a Barcelona i lestada a la Residncia dEstudiants Universitaris, aix com la-mistat amb Salvador Espriu, determinen la seva evoluci vers la maduresa potica.

Rossell-Prcel rep, a ms, una srie dinfluncies que van des del gongorisme de latradici castellana i el Barroc catal fins al postsimbolisme, passant per la poesia deJorge Guilln. Aix ja s perceptible en el seu primer llibre, Nou poemes (1933).

La crrega simblica dels elements que utilitza en els seus poemes augmenta alsegon llibre, Quadern de sonets (1934). Sinicia la recerca duna potica que permetitranscendir la realitat concreta mitjanant la representaci simblica sintetitzada. Laseva obra assoleix la plena maduresa amb Imitaci del foc (1938).

4.2 Anlisi temtica i estructural

De del principi, Rossell-Prcel concep la creaci artstica com el resultat duna ten-si entre dos mons antagnics: el mn exterior i sensorial i la interioritzaci daquestmn.

La violncia entre elements oposats s un dels procediments ms utilitzats pel poeta.Aquest xoc provoca dolor, per tamb un estat ms elevat de conscincia.

El poeta sol potenciar la mirada com a forma de percepci de la natura per tal detranscendir-la en la seva interpretaci simblica. s aix com van emergint els smbolsque conformaran la seva obra.


23

La recerca de la paraula veritable o pura s un dels objectius del poeta, i aix vol dirsuperar una poesia estrictament referencial i paisatgstica per tal daccedir a una poe-sia simblica que treballi la dimensi profunda de la realitat i de lesperit. Es tractadun procs de cristallitzaci que aflora en els poemes.

La paraula i el poema sassocien a la llum que prov de lenergia gnia de la natura.La llum es relaciona amb un estat superior de conscincia i amb la clarividnciaintellectual i emotiva.

Aquest procs de significaci que ultrapassa el mn abasta fins i tot els poemes mscircumstancials de la seva obra.

En tot limaginari relacionat amb el foc, la llum, laigua, laire i la terra, shi percep elpes de la filosofia presocrtica.

El poeta esdevindr, progressivament, poeta-ngel, poeta-albatros, poeta-arbre opoeta-vident. Lelevaci espiritual i emotiva es relaciona amb la poesia pura. La in-fluncia del postsimbolisme es nota principalment en la seva poesia de maduresa.

Bartomeu Rossell-Prcel tamb du a terme una ingent tasca de depuraci literriade la poesia tradicional i popular. El paisatge propi daquesta poesia s depurat en elsentit simblic que hem definit, i s per aix que no podem qualificar el poeta deneopopularista, encara que treballi aquest substrat esttic.

El poeta, daltra banda, demostra la seva ductilitat en incorporar influncies de la-vantguarda: s capa dassimilar la influncia dApollinaire i luard, sumant-la a lade Dante, i no perdre la seva prpia veu.

Passa una cosa similar quan recrea els tpics barrocs: fa que els referents de la poe-sia del segle XVI i XVII redupliquin el seu significat i sadiguin amb la teoria potica dela tensi.

Rossell-Prcel s un autntic mestre en lart de representar i transcendir la natura.Uneix el paisatge de la terra amb el del mar i els eleva fins a establir una comuni ambla terra natal. Poeta i paisatge esdevenen una unitat indissociable.

En el moment del domini fosc, la mort, la tensi vital es resol en la perdurabilitat dela poesia. El vitalisme de la seva obra no sesgota ni en els darrers moments de vida.

4.3 Aspectes formals

En laspecte lingstic, el poeta sotmet el bagatge lxic popular a un procs dinten-sificaci significativa com poques vegades shavia aconseguit fer.

Els mots combinen la seva significaci superficial amb un joc daprofundiment sim-blic. Aquest s el procediment pel qual, tamb des del punt de vista lingstic,podem parlar de postsimbolisme.

El vers presenta un gust per lencavallament que potencia la musicalitat i fora el lec-tor a fer atenci a la sintaxi de les oracions. Es tracta dun altre procediment dinten-sificaci.

En lobra de Rossell-Prcel predomina lart menor (hexasllabs, heptasllabs i oc-tosllabs), molt en la lnia de la poesia popular, per tamb mostra un gust pel decasllab.

El sonet s lestructura predominant, encara que tamb hi trobem madrigals i ro-manos. En la rima hi ha, igualment, un gust per la varietat: la combinaci de rimaconsonant i assonant dna pas progressivament al vers blanc.


24

Imitaci del foc s lobra en qu sobserva ms llibertat formal. En aquest aspecte,s determinant la influncia del postsimbolisme.

El poeta manifesta un gust per la imatgeria. Sense caure en el descriptivisme refe-rencial, s mitjanant una fina utilitzaci dels substantius que aconsegueix comuni-car un mn essencial. Els substantius nominalitzen el mn, que ha esdevingut unsubjecte a transcendir.

Ls de ladjectiu mai no s ni sobrer ni preciosista. Ms enll de funcionar com a qua-lificatiu esttic, ladjectiu remet a lmbit de les qualitats anmiques i tiques.

La poesia de Rossell-Prcel demostra, des del punt de vista lingstic, que forma icontingut salimenten mtuament. Luna i laltre sn essencials per entendre la sevapotica.


guia rosselló pòrcel

Documents