Aquest 2009 és un any molt especial. A la tradició ja consolidada d’unir art i blues, encarregant el cartell del Festival a un artista de renom i incorporant l’obra al fons d’art de l’Ajuntament, hi hem d’afegir la inauguració d’un nou espai cultural: el Museu d’Art de Cerdanyola (MAC). Aquest cop presentem l’obra de Dominica Sánchez, l’autora del treball que ha servit per fer el cartell de l’edició d’enguany, i ho fem per primera vegada a la sala d’exposicions del MAC. Aquesta artista s’afegeix a la llista, ja important, de creadors contemporanis presents al fons del nou museu, en el qual, a més a més, hem dedicat un espai al blues. Per tant, cal regraciar-nos doblement: en aquest nou equipament inaugurem alhora l’exposició amb el treball de Dominica Sánchez i l’espai dedicat als artistes de primer ordre que han cedit la seva obra en les diferents edicions del Festival de Blues. Cerdanyola ja no és només la ciutat del blues, ara és també la ciutat de l’art. Felicitem-nos.

Consol Pla i DouTinenta d’alcalde de l‘Area de Cultura

Activitats

Visites comentades

Activitats educativesCal concertar dia i hora

Museu d’Art de Cerdanyola (MAC Can Domènech)

Carrer de Sant Martí, 88/ Passatge del Llorer, 1108290 Cerdanyola del VallèsTel. 93 591 41 30c.e.: mac@cerdanyola.catwww.cerdanyolacultura.cat

HorariDe dimarts a dissabte de 17 a 20 hDiumenges i festius d’11 a 14 h

ENTRADA GRATUÏTA

Organització Amb el suport de:

Dominica Sánchez

del 22 de setembre a l’1 de novembre de 2009 Museu d’Art de CerdAnyolA CAn doMÈneCH

1

Diss

eny G

ràfic

: Edu

Cata

là

Dominica Sánchez: el pla que conforma

L’escultura va patir una gran revolució al segle XX quan va passar de ser el resultat d’esculpir en un bloc de marbre o de tallar un tac de fusta. Una primera ruptura va aparèixer amb Rodin que va fragmentar els cossos hu-mans i va trobar una mateixa -o més gran- expressivitat en els seus tors amputats. I, sobretot, va començar a prendre importància l’espai del voltant i l’espai que hauria hagut d’ocupar un cap o un membre desapareguts. El rus Archipenko, el 1912, va començar a crear escultures on el buit adquiria tanta importància plàstica com el sòlid, utilitzant forats i concavitats. I el futurista Umberto Boccioni va concedir una forma sòlida al moviment i a l’espai circumdant en el seu Desenvolupament d’una ampolla en l’espai de 1912. Aquest mateix any, Picasso realitzava la seva Guitarra amb làmines de metall i amb sòlids i buits que no es corresponien, mimèticament, a la realitat. A partir d’aquí, van ser moltes les invencions del desplegament de plans en l’espai: citem, per exemple, el Cap de Naum Gabo i, sobretot, les construccions de Rodchenko, totes elles obres mestres d’aquesta escultura

innovadora. Naum Gabo, en el seu anomenat Manifest Realista (que no té res a veure amb el realisme), publicat el 1920, va separar el volum de la massa física. “Neguem el volum com a expressió de l’espai”, “Refusem la massa física” va escriure l’artista. El seu germà Pevsner aconseguí troba-lles paral·leles, d’alguna forma continuades, molts anys després, pel suís Max Bill. Del constructivisme dels anys vint podríem passar al Juli Gon-zález dels anys trenta, el qual va realitzar escultures com dibuixos a l’espai i va iniciar l’ús del ferro soldat en l’escultura (ensenyant, per cert, la tècnica a Picasso). Després, i a Espanya, aquesta tendència constructiva del ferro es va estendre en noms com Oteiza i Palazuelo.

Dominica Sánchez està immersa en aquesta tradició de l’escultura cons-tructiva enfront de la tradicional de la talla i el modelat. Per aconseguir les seves escultures, Dominica Sánchez realitza primer models en cartró i després els passa a ferro i solda els plans corbats.

Aquestes escultures reposen sobre una superfície amb punts de recolza-ment llargs o curts però les seves formes mostren variacions múltiples: són essencialment abstractes, però en algunes d’elles la temptació me-tafòrica és molt forta: corol·les, fruits, elements arquitectònics ens són suggerits quan es contemplen detingudament.

Per la seva part, els dibuixos són autònoms, de gran format, i mai es-bossos per a les escultures. Són formes geomètriques planes, dibuixa-des amb grafit, que tenen la virtut de suggerir ombres de grans volums. Aquestes formes rotundes es complementen amb traços de llapis més fi que dibuixen formes arrodonides que completen, o al contrari, con-trasten amb les anteriors. Són dibuixos que procedeixen de la tradició cubista però són tan sobris com un Ben Nicholson o un Luis Fernández. Són una lliçó de refinada austeritat i, al mateix temps, estan plens de contundència i d’una “natural” monumentalitat. Semblen ser el resultat d’una llarga reflexió sobre el llenguatge abstracte, una cosa difícil de trobar avui en dia.

Victoria CombalíaSetembre 09

2

3

Portada: “I’m a fool to want you”, carbó i pastell sobre paper Arches1- S/T, planxa de ferro2- S/T, carbó i pastell sobre paper Arches3- S/T, carbó i pastell sobre paper Arches