FREECATALONIA

[CA]VÉS I EXPLICA-HO!

La LLuita per La

independència de

cataLunya en

4 LLengües

FREECATALONIA

La nació cataLana

en LLuita per

La seva LLibertat

Possiblement hauràs sentit parlar de la cultura catalana; de l’art romànic de Boí i Taüll; de l’avantguardisme de Miró, Tàpies o Dalí; de Guastavino i de Gaudí; d’Enric Granados i Jordi Savall; de Quim Monzó, Rodoreda o Tirant lo Blanc. Esportivament, coneixeràs el Barça (el Futbol Club Barcelona), el centenari club triomfador de la capital catalana, i la USAP, el famós club de rugbi de Perpinyà.

Et sonaran la festa d’Eivissa, les Falles de València, la Cos-ta Brava, la nostra cuina i els nostres cuiners i restaurants, triats per la guia Michelin com uns dels millors del món.Però potser no sabies que tots aquests llocs i la seva gent formen part d’un gran poble mil·lenari, una nació amant de la llibertat, que lluita per la seva independència.

L’any 1640, el Principat de Catalunya tingué el primer conflicte seriós dins de la Corona Hispànica contra el Regne de Castella i el seu aliat francès en la denominada Guerra dels Segadors. Catalunya lluità contra l’annexionisme francès al nord i contra el centralisme castellà que li imposà el seu exèrcit dins

Catalunya, una nació mil·lenària, nascuda políticament devers el 988 de l’emancipació de la denominada línea de castells de defensa fronterera entre el mon musulmà i catòlic anomenat Marca Hispànica, s’expandí per la península Ibèrica i la Mediterrània, a partir de l’embrió dels territoris constituïts en comtats sobirans.

HISTÒRIA

Història d’un pobLe

que es resisteix

a desaparèixer

del territori català. La derrota catalana d’aquella guerra suposà l’annexió francesa, a través del Tractat dels Pirineus (1659), de les comarques del Rosselló, el Con-flent, el Vallespir i l’Alta Cerdanya, eliminant de la segona ciutat més gran del país d’aleshores, que era Perpinyà, tot rastre de catalanitat en l’administració pública des d’aquell moment.

El 1705, la lluita pels trons de Castella i Catalunya-Aragó enfrontà de nou els dos països i els seus aliats en una guerra d’abast europeu: la guerra de Successió. Catalunya s’enfrontà al rei francocastellà Felip V de Borbó que derrotà les aspiracions de l’aliat de Catalunya, Carles d’Àustria. La derrota catalana en aquesta guerra suposà l’annexió de facto de Catalunya al Regne de

Castella, a través de la supressió de les seves institucions i els seus drets històrics; perdé la seva llibertat i independència. Es promulgà el Decret de Nova Planta, una legislació de matriu castellana sobre tots els territoris catalans, valencians, balears i aragonesos amb l’objectiu de convertir el país en una colònia erma i sotmesa. El record d’aquell episodi és tan gran que anualment es rememora cada 25 d’abril i cada 11 de setembre, la data en què es va perdre la batalla, respectivament, al País Valencià i al Principat de Catalunya – d’on és diada nacional.

Després d’aquella guerra, però, la lluita antiborbònica catalana no s’acabà. La resistència començà just acabada la guerra, tot i que no seria fins cent anys més tard

rant les primeres dècades, direc-tament per militars. La persecució contra tot signe de catalanitat fou total i absoluta; una repressió que ja ha estat definida com un veritable intent de genocidi cul-tural. L’espanyol, autoanomenat «lengua del imperio» o «cristiano» en referència contraposada al català, considerat poc menys que herètic, fou imposat en tots els serveis públics i com a única llengua oficial, en un clar intent de substitució lingüística sistemàtica. Tot aquell que mostrés un minso signe de catalanitat corria el risc de ser multat, empresonat o assassinat.

El màxim exponent i símbol d’aquella repressió fou la detenció, tortura i execució a Barcelona del president exiliat de Catalunya Lluís Companys, capturat a França per la Gesta-po, l’estiu de 1940.

que Catalunya es reorganitzaria realment per recuperar les seves llibertats per tots els mitjans possibles. Durant els dos segles següents de la caiguda de Barcelona (1714) es produïren aixecaments i revoltes populars, sempre amb l’afany de recuperar la llibertat perduda. Des de 1873 fins a 1934 es proclamà la República Catalana fins a tres ocasions (1873, 1931 i 1934).

L’any 1939, després d’un cop mi-litar feixista, derrotat a Catalunya, però que derivà en una guerra civil de tres anys a l’Estat espan-yol, el líder i guanyador del cop, el dictador Franco, amb el suport de Hitler i Mussolini, abolí de nou les llibertats i totes les institucions catalanes. La dictadura inicià una brutal repressió contra la cultura i la llengua i els drets civils en gene-ral, en tots els àmbits de la nova administració ocupant, regida, du-

democràcia homologada. Malgrat tot, però, la configuració d’una falsa descentralització política amaga no sols restriccions i tuteles legislatives no catalanes (Tribunal Constitucional) sinó també un drenatge «dèficit fiscal» reconegut pel mateix govern espanyol a Catalunya, que es pot quantificar en 16.000 milions d’euros anuals; una sagnia que afecta indiscriminadament tant els ciutadans sobiranistes com els no sobiranistes. Un espoli en tota regla que empobreix el present i el futur de generacions de ciuta-dans de Catalunya.

Després de la mort del dictador Franco, a Catalunya la lluita democràtica restituí la Generalitat i el Parlament de Catalunya com a òrgans legítims de Govern. S’inicià, així, un tortuós camí cap a la recuperació de les institucions i la despenalització de la cultura catalana, dins del nou marc espanyol de la monarquia parlamentària de Joan Carles I de Borbó (a qui el dictador Franco l’any 1969 havia nomenat successor seu).

Es pot dir que Catalunya en aquests moments viu dins d’una

DRENATGEECONÒMIC

drenatge econòmic coLoniaL

reconegut per La metròpoLi

El 1989 el Parlament de Catalunya aprovà una resolució en la qual proclamà no renunciar mai al dret a l’autodeterminació. El 2006 i el 2007, dues grans manifestacions a Barcelona, precedint l’any del centenari de la bandera estelada (2008), reclamaren tenir dret a decidir sobre el seu propi territori.

L’any 2009 arrencà un procés de participació popular al Principat en el qual s’organitzaren consultes locals d’autodeterminació.

La nació catalana, per dret natural, té dret a la seva independència. En tractar-se d’un poble amb una cultura i una llengua pròpia, dins un territori definit geogràficament; també per dret històric, per la persistència de la seva població al llarg dels segles, i per dret polític, donada la seva voluntat majoritària a decidir el seu futur democràticament a través d’un govern representatiu i amb voluntat de relacionar-se amb altres nacions.

AUTODETERMINACIÓ

L’autodeterminació,

un dret negat per

L’estat espanyoL

Aquestes consultes desembocaren en el procés participatiu del 9 de novembre de 2014 que es convertirà en la prova definitiva abans de la decisió de fer un referèndum per la independència. La causa contra la primera consulta de l’any 2014, l’Estat espanyol la combat amb inhabilitacions, condemnes i multes milionàries (a dia d’avui 5.200.000 €) als seus responsables.

Després d’unes eleccions a Catalunya, en què els independentistes eren majoria al Parlament català, amb quasi dos milions de vots, s’avançà en les gestions per arribar a celebrar un referèndum sobre la independència de Catalunya, que s’acabarà realitzant l’1 d’octubre de 2017.

El dia 20 de setembre de 2017, l’Estat espanyol, que ja havia usurpat el control de les finances de la Generalitat, inicià l’ofensiva pel tal d’aturar per la força el referèndum.

La Guàrdia Civil, un cos policial espanyol militaritzat, començà a conculcar els drets civils de llibertat de premsa i opinió, tancant webs, censurant publicacions, requisant locals i impremtes, amenaçant periodistes i mitjans de comunicació públics i privats. En l’ordre institucional, citant a declarar alcaldes i representants públics, i fins i tot detenint i empresonant dirigents polítics acusats d’organitzar el referèndum.

En paral·lel, arribaren a Catalunya una desena de milers d’efectius policials antidisturbis i diversos destacaments militars, acomiadats a la sortida de les seves casernes espanyoles amb crits de venjança i odi per part dels seus veïns i familiars.

L’1 d’octubre, malgrat estar pro-hibit oficialment, el referèndum es pogué finalment dur a terme, gràcies a la defensa aferrissada de la població civil dels col·legis electorals durant tot el cap de se-tmana. L’èxit participatiu de més

Veient que el Govern espanyol negava tota possibilitat de diàleg i negociació i estava disposat a activar tots els seus mecanismes de repressió, el 27 d’octubre la majoria absoluta del Parlament de Catalunya proclamà la República Catalana.

El govern espanyol ja havia decidit prendre el control polític total del país i, segons l’article 155 de la Constitució, va arrestar ministres de la Generalitat de Catalunya, mentre que altres ministres es quedaven a Bèlgica, a l’exili; i va dissoldre el Parlament de Catalunya.

S’acomiadaren centenars de servidors públics, s’interposaren querelles contra molts dirigents democràtics i s’intentà emmordassar els canals de comunicació públics i privats amb noves amenaces i represàlies.

Pressionat per Europa, l’Estat espanyol convocà eleccions tutelades, pensant a foragitar l’independentisme del poder. Però amb una participació del 82%, els resultats tornaren a donar la victòria a les forces independentistes amb una nova majoria absoluta, l’Estat espanyol no acceptà el resultat, i intentà de nou un bloqueig de l’autogovern.

La lluita dels ciutadans de Catalunya per la llibertat i la República proclamades, continua.

de dos milions de votants, el 43% del cens, i una victòria a favor de la independència del 90% en fo-ren la prova irrefutable. Tot i així, l’Estat espanyol el reprimí salvat-gement amb les seves forces po-licials que intentaren rebentar-lo amb extrema violència, colpejant milers de votants, sense distingir gent gran o mainada. El balanç fou de 319 col·legis clausurats per ordre judicial entre la policia indí-gena i la policia espanyola, i una brutalitat policial que deixà 1.066 ferits i una gran quantitat de destrosses materials en escoles i ajuntaments.

El 10 d’octubre, el president Carles Puigdemont va anunciar els resul-tats del referèndum al Parlament, però abans de proposar la decla-ració d’independència establerta per llei, i a petició d’alts mandataris europeus, va donar l’oportunitat a l’Estat d’obrir un període de negociacions que portessin a una solució pacífica i democràtica pel plet independentista.

Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, dirigents d’Òmnium Cultural (entitat amb 99.000 socis que treballa per la promoció de la cultura catalana) i l’Assemblea Nacional Catalana (associació formada per 80.000 membres entre socis i simpatitzants, que treballa per la independència de Catalunya) foren empresonats preventivament acusats de sedició i rebel·lió i ingressats enuna presó de Madrid.

SÍMBOLS

símboLs propis

de La identitat

de cataLunya

La bandera catalana,el senyal mil·lenariL’escut d’armes dels comtes reis de Barcelona catalans es converteix, amb el temps, en la bandera reial de les nou faixes grogues i vermelles, documentada recentment, com una de les més antigues d’Europa.

La seva primera aparició és en una moneda que mostra l’escut de Ramon Berenguer IV (s. XII).

Els seus colors onejaren durant segles arreu de la Mediterrània, fins al punt encara de seguir presents a milers de quilòmetres, com a Sicília, on encara els llueixen amb orgull. Sense anar tant lluny, la mateixa bandera espanyola s’inspira en la bandera catalana.

Amb el temps, el senyal del llinatge de Barcelona, es converteix en la bandera oficial del país i és avui plenament acceptada per tothom, sense distincions. Malgrat tot, el símbol ha estat sancionat i perseguit pel totalitarisme de diferents regnats i governs espanyols durant molts anys, en veure’l efectivament com un senyal diferenciat d’identitat nacional.

L’estelada,la bandera de la llibertatL’estelada és la bandera catalana amb un triangle blau en un extrem, representant la humanitat, i amb un estel de cinc puntes blanc al mig, representant l’anhel de llibertat. Creada a començaments del segle passat de la mà del moviment independentista català, aleshores clandestí, simbolitza la lluita per la independència de Catalunya.

En el seu origen s’inspira en la bandera cubana i aquesta

en l’americana, pels valors de llibertat i democràcia que representaven. Cuba fou de les darreres colònies espanyoles a emancipar-se i on aparegué la primera publicació catalana explícitament independentista l’any 1907.

La seva presència massiva als carrers de Catalunya actualment és una mostra del sentiment majoritari, més vigent que mai, de reivindicació d’un estat propi. Actualment, violant la llibertat d’expressió de qualsevol democràcia, l’estelada està prohibida de facto a la majoria d’estadis esportius espanyols. La policia espanyola requisa, sovint, les estelades que, malgrat tot, seguidors de clubs catalans continuen portant per donar suport als seus equips.

La bandera negra:la bandera de lluita sense trevaLa bandera negra catalana representa l’actitud de dol i de viure lliure o morir.

Documentada ja a la Crònica de Ramon Muntaner del segle XIII, reapareix el segle XVIII, durant la guerra de Successió, als setges de Barcelona i Cardona.

Durant el tricentenari de la guerra de Successió (2014), es redissenyà i fou el símbol de la no rendició.

persecució per part de l’Estat es-panyol i francès, a través de cen-tenars de disposicions i decrets en tot tipus de governs. L’obsessió per aquesta voluntat persecutòria no és altra que la de l’eliminació de qualsevol rastre públic sabent que suposa un perillós meca-nisme cognitiu per racionalitzar un pensament propi diferenciat enfront de la uniformització.

El català continua essent objecte de politització negativa per part de l’Estat espanyol i de partits polítics unionistes catalans que l’utilitzen com a arma llancívola per intentar crear una divisió nacional lingüística dintre del país, amb la supremacia de l’espanyol.

El català i l’occità o aranès (propi de l’Aran) són l’expressió de la realitat nacional i cultural de Catalunya. Provenen del llatí vulgar i a partir del segle XIII es consoliden en tots els àmbits. En el cas del català, ja se’n té font documentada a les Homilies d’Organyà (s. XII).

A partir del regnat de Jaume I, el català s’expandí fins a l’actual domini lingüístic i s’estengué per la Mediterrània, amb un sol testimoni viu actualment situat a l’Alguer (Sardenya). Durant segles, la llengua catalana va ser l’única llengua privada, pública i oficial de tot el país. La seva història d’èxit es contraposa amb la seva

LLENGÜES

eL cataLà i L’occità,

LLegües pròpies i

oficiaLs de cataLunya

La Guàrdia Civil va fer tancar més de 144 webs relacionades amb l’organització. La policia espanyola entrà a la seu de diferents mitjans de comunicació catalans identificant periodistes.

Tot i la presència de les forces policials espanyoles i l’exèrcit, 10.000 urnes entraren des de la frontera francesa cap a l’interior de Catalunya passades per voluntaris

La policia espanyola es mobilitzà durant mesos per intentar neutralitzar el referèndum; més de 10.000 efectius hi prengueren part, o sigui un invasió militar amb tots els seus efectes. A més, diferents grups de feixistes van actuar amb tota impunitat atacant la ciutadania, alguns d’ells identificats com a policies de paisà. El cost de tot aquest dispositiu va ser de 87.000.000 €.

EL REFERÈNDUM

eL referèndum

de La independència

en xifres

anònims, i més tard repartides i amagades fins al dia de la votació. De tot el material necessari per realitzar la votació, després de l’escorcoll per part de la policia espanyola a diferents empreses, requisà 11.500.000 paperetes i 100 urnes, i les notificacions per a 45.000 meses electorals.

L’Agència Espanyola de protecció de dades va amenaçar amb 8 anys de presó i multes de fins a 300.000 € els membres de les meses. Malgrat això, el cap de setmana en què s’ocuparen els col·legis electorals fins al dia de la votació, es mobilitzaren unes 500.000 persones per tal de defensar-los.

La participació fou de: 2.286.217 persones. I el resultat fou: 2.044.038 vots pel Sí, 177.547 pel No, 44.913 en blanc i 19.719 nuls, a les que hauríem de sumar els 770.000 vots robats als col·legis on la policia va incautar les urnes amb vots.

Fins ara, l’aparell judicial espanyol ha cridat a declarar desenes de professors, només pel fet de tractar el dia següent del referèndum la violència espanyola a les escoles; unes escoles que, en molts casos, van ser assaltades de manera salvatge, deixant centenars de ferits i desperfectes materials.

Més de 700 alcaldes catalans han estat amenaçats d’anar a declarar

davant les instàncies espanyoles, per haver cedit espais municipals com a centres per realitzar l’exercici democràtic de votació.

El president Carles Puigdemont, exiliat a Bèlgica juntament amb altres tres consellers, Meritxell Serret, Carles Puig i Antoni Comín, han fixat la seva residència a Waterloo, on segueixen treballant per construir la República Catalana.

La exilida consellera Clara Ponsatí ha retornat a Escòcia, on ja treballava.

Les dirigents polítiques Marta Rovira i Anna Gabriel, han fixat el seu exili a Suïssa.

Malgrat tot, el govern Rajoy segueix perseguint Puigdemont, fent ús de forma il·legal dels serveis secrets espanyols que pretenen empresonar-lo a qualsevol preu. El darrer intent ha estat a través de la policia alemanya que l’ha detingut creuant el seu territori. Actualment, Puigdemont està a l’espera que la justícia alemanya dicti sentència favorable o no a la seva extradició a Espanya.

A les presons espanyoles el govern Rajoy hi ha tancat, sense judici ni càrrec, altres sis membres del Govern: el vicepresident Oriol Junqueras i els consellers Quim Forn, Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva i Dolors Bassa, a banda de la diputada i ex-presidenta del

www.REEIXIDA.CAT/FREECATALONIA@REEIXIDA #FREECATALONIA

pHotos: Jordi borràs

LLuís brunet

brigitte respaut boHer

aLbert saLamé

ZebuLon

Parlament Carme Forcadell i els presidents d’Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. Cap d’ells ha estat formalment encausat, cap d’ells ha donat suport a la violència en cap moment. Se’ls acusa de rebel·lió, un delicte que només apareix a la legislació europea quan va acompanyat de violència. L’única

violència l’han exercit els policies espanyols i les bandes feixistes espanyolistes.

Amnistia Internacional ha acusat l’Estat espanyol de vulnerar els drets humans.

Així doncs, avui a l’Estat espanyol, a Europa, hi ha presos polítics diguin el que diguin.