finestra europa

#FinestraEuropa Sèrie d’ articles sobre Europa i el món Abril - Maig de 2014

Victor Solé Ferioli. Introducció ............................................................................... 4

Silvio Falcón. UNASUR, sobirania per a Sud-Amèrica? ........................................ 10

Carlos Mascarell Existeix una identitat europea? ................................................ 13

Marc Fuster Estats (Units) d’ Europa? .................................................................. 17

Guillem Pujol Ideologia o dominació? ................................................................. 23

Autors ..................................................................................................................... 45

Annex: acte Jovent i Europa (Dijous 24 d’ abril de 2014) ......................................... 30

Copyright: Finestra d’Oportunitat (FinesOp)Coordinador: Silvio Falcón RodríguezEdició: Bruno Mayol

Í N D E X

FINESTRAD OPORTUNITAT

associacIO

INTRODUCCIÓ

— 4 —

#FinestraEuropa

Una de les tasques de la revista digital Finestra d’Oportunitat (FinesOp) és intentar innovar a l’hora d’incloure totes les opinions i savieses possibles. La sèrie de quatre articles #FinestraEuropa, coordi-nada pel nostre editor, Silvio Falcón, i en la que hi han col·laborat tres politòlegs catalans que viuen a Brussel·les. Aquesta sèrie d’articles, publicats entre abril i maig de 2014, abans de les eleccions legislatives europees del 22 al 25 de maig del mateix any, comença amb una reflexió de Silvio Falcón sobre “UNASUR”, l’ entitat internacional que promou la convergència econòmica de les nacions del continent sud-americà, una eina a més que ajudaria els seus integrants a millorar la seva competitivitat i fortalesa davant de l’hegemonia dels Estats Units d’Amèrica al continent.

En aquest article, titulat UNASUR, sobirania per a Sud-Amèrica?, l’autor ens explica quins projectes i reptes assoleix aquesta gran organització, utilitzant l’exemple de la integració europea com a prisma. UNASUR a Sud-Amèrica i ASEAN al Sud-Est Asiàtic són dos exemples d’integració regional continen-tal que segueixen l’experiència europea. El viatge a Sud-Amèrica que ens proposa en Silvio Falcón torna al nostre petit continent amb l’article de Carlos Mascarell Existeix una identitat europea? Una pregunta que tothom tendeix a fer-se, i més quan la UE és una mena de confederació amb ingredients d’organització internacional i viceversa, una “entitat supranacional” en la que conviuen la identitat integrada europea, representada pel Parlament Europeu, i les identitats nacionals representades pels caps de govern i estat dels 28 estats membres al Consell Europeu. La pregunta de Carlos Mascarell ens guia cap a la que ens fa en Marc Fuster amb Estats (Units) d’Europa?

La idea primigènia d’ uns Estats Units d’Europa, proposats pels visionaris europeistes dels últims anys ’40 del segle passat i de tota la dècada de 1950, és un dels fonaments de la lenta però contundent integració d’Europa en una Unió que, potser, podria assolir la fita de convertir-se en una federació d’estats on totes les nacions del continent hi trobarien espai i reconeixement. Acabem aquesta sèrie de quatre articles amb un petit estudi de Guillem Pujol titulat Ideologia o dominació?, en el que l’autor assenta les bases conceptuals de dues de les visions teòriques del que significa “ideologia”. És la ideologia un mecanisme del poder per legitimar-se en el temps? O potser quelcom de més abstracte, inherent a les cultures, desvinculat de les relacions de dominació?

Victor Solé Ferioli

Cap de la secció d’ Internacionalde Finestra d’ Oportunitat

ARTICLES

#FinestraEuropa

Silvio FalcónUNASUR: sobirania per Sud-Amèrica?

— 7 —

UNASUR: sobirania per Sud-Amèrica? #FinestraEuropa

A Catalunya sovint ens empantanem en debats sobre sobiranismes, unionismes, independentis-mes, federalismes i d’altres ismes que de vega-des no acabem de comprendre del tot. Un dels conceptes més debatuts és el de sobirania.

Fa temps Duran i Lleida deia que Espanya no era plenament sobirana perquè no tenia moneda pròpia i que ara amb la UE i la globalització calia parlar de sobiranies compartides. Pel que fa a la Unió Europea hi estic d’acord: cal compartir el govern per tal d’oferir una resposta més acura-da a l’interès general de la ciutadania. Amèrica Llatina comparteix, com Europa, una història de cops militars, governs de la CIA moviments po-lítics promoguts i presumptament finançats per Washington.

Aquest fet és una constant durant tot el segle XX i, a dia d’avui, encara podem veure compor-taments que clarament són hereus d’aquesta tradició. Països tan diferents com Argentina o Veneçuela fa anys que pateixen el gran poder dels mitjans de comunicació, que fan trontollar governs titllats de ‘populistes’ o d’’autoritaris’ (els Kirchner a l’Argentina i el PSUV a Veneçuela). Us recomano l’anàlisi que fa al respecte el company Luciano Napolitano, al seu article Polarización en Venezuela: ¿un golpe blando?.

CANVI de PARADIGMA

Sud-Amèrica ha estat la regió que ha engegat el canvi polític a l’Amèrica Llatina. Lula da Silva, Néstor Kirchner, Hugo Chávez, Rafael Correa o

Pepe Mújica han estat el símbol d’un canvi polític substancial, que ha deixat enrere les dictadures militars i les democràcies de baixa intensitat del segle XX. Podem identificar-nos més o menys amb la ideologia d’aquests líders, però tots ple-gats comparteixen una idea: volen governar-se a si mateixos, sense ingerències exteriors. Si bé el Dret Internacional garanteix aquest dret, el seu passat més recent ha estat ben diferent. Tot i això, la dependència econòmica i política envers els EUA i la Unió Europea segueix sent geganti-na. L’Imperi encara mana, a través de les seves transnacionals o dels seus diplomàtics, mitjan-çant acords de lliure comerç poc beneficiosos pels països sud-americans, com el que la UE i Colòmbia han aprovat recentment. Que Sud-Amèrica (i el conjunt de Llatinoamèri-ca) es governi a si mateixa és un repte que és impossible d’afrontar aïlladament. I no ho dic jo; va ser la conclusió a la que van arribar els pre-sidents i presidentes que van signar el tractat de fundació de l’UNASUR (Unión de Naciones Suramericanas). Per això el 2004 es signà la de-claració, el 2008 la seva constitució i començà la seva activitat el 2011. La integració regional és necessària per lluitar com a bloc pels interessos comuns i per pactar els desacords en el marc d’una estructura institucional comuna.

REPTES i PROJECTES

Gairebé 400 milions de persones viuen als 12 Estats membres de l’UNASUR. Establir una ar-quitectura institucional que tingui poders su-ficients per actuar de manera directa sobre la ciutadania és complex a un subcontinent que,

— 8 —


com Europa, ha fet de la guerra un mecanisme normal de solució dels conflictes. La UNASUR ha nascut com a organisme de cooperació entre governs en matèria de Salut, Desenvolupament

Social, Infraestructures, Educació, Cultura, Inno-

vació, Ciència, Defensa, Energia o Economia. A més a més, sota la seva estructura es reco-neix l’existència d’organitzacions regionals dife-renciades, com ara l’ALBA, el MERCOSUR o la Comunitat Andina. Podríem dir que com a cè-l·lula de quelcom més gran, la UNASUR és molt més del que va significar la CECA (Comunitat Europea del Carbó i l’Acer) a Europa quan va ser fundada l’any 1952. Com aconseguir-ho? Sota el meu punt de vista, l’experiència (i sobretot, les errades) de la Unió Europea haurien d’ésser un camí ple de línies vermelles que marquessin l’activitat de la UNASUR.

7 PROPOSTES per SUD-AMÈRICA

Amb una única premissa (preservar la sobirania dels estats sud-americans) podríem dissenyar una sèrie de recomanacions a partir de les quals construir una UNASUR útil i eficient.

1Disposar d’organismes de govern democràtics

escollits arreu de la UNASUR. Un Parlament Sud-Americà amb iniciativa legislativa, que po-gués influir en matèries que poc a poc pogues-sin ser de competència exclusiva de la Unió.

2Disposar de recursos propis. Seria interessant que els governs d’esquerres de Sud-Amèrica promoguessin, per exemple, la creació d’una taxa de transaccions financeres que permetés

finançar directament la UNASUR, sense de-pendre de les transferències dels Estats.

3Promoure la cohesió social arreu del continent. La creació d’un programa social sud-americà podria donar sentit a una actuació conjunta contra la pobresa, que la ciutadania segura-ment valoraria molt positivament.

4Establir relacions prioritàries amb els països

de la CELAC, especialment amb els del Carib, generant un contrapès efectiu davant l’OEA.

5Coordinar les polítiques econòmiques da-vant el poder del dòlar a algunes economies sud-americanes. A mitjà termini, seria inte-ressant que els tractats comercials els signés aquest ens regional; segur que tindrien unes condicions molt més favorables i justes en les seves relacions amb tercers que les actuals.

6Generar un equilibri de poders i de lideratges al si de l’UNASUR, on tothom pugui jugar rols in-teressants. A mitjà termini això hauria d’acon-seguir-se amb una quota de representació al Parlament Sud-Americà o amb una represen-tativitat determinada a un hipotètic òrgan exe-cutiu o al Secretariat de la UNASUR.

7Definir clarament les competències de la Unió. És molt important que la UNASUR tingui com-petències exclusives i, sobretot, que sigui ella mateixa l’encarregada d’executar-les; d’acord amb els governs i amb la seva col·laboració.

— 9 —


CONCLUSIÓ

La UNASUR pot ser el mecanisme més fiable per tal de protegir la sobirania dels pobles de Sud-Amèrica. En un món de blocs, amb la UE, l’Índia, la Xina i els Estats Units com a grans ge-gants econòmics, Sud-Amèrica pot plantar cara i competir-hi només si fixa les seves prioritats en la cohesió social i la cooperació territorial. A més a més, podrà garantir el funcionament demo-cràtic (sense pràctiques estranyes promogudes per tercers) dels Estats membres. Pot passar que l’actual UNASUR no acabi sent la fórmula definitiva d’aquesta unió Sud-Americana, sinó simplement una CECA, una Comunitat Econò-mica Europea, el precedent d’un nivell d’inte-gració territorial més gran entre els pobles de Sud-Amèrica.

Aquest article forma part del cicle d’articles #FinestraEuropa. Una sèrie de reflexions escri-tes des de Brussel·les sobre la identitat europea, les ideologies al seu si, el futur de la UE i la inte-gració regional que imita el model europeu.

SILVIO FALCÓN

#FinestraEuropa

Carlos MascarellExisteix una identitat europea?

— 11 —

Existeix una identitat europea? #FinestraEuropa

CONTEXT

Segons amb qui parlem, comprovarem que les identitats varien d’intensitat i d’ordre, però, so-bretot, se superposen i es transformen. En el debat sobiranista actual moltes vegades tro-bem enquestes sobre identitat: “Vostè se sent… més català que espanyol, més espanyol que català?” i etcètera”. A un mes de les eleccions al Parlament Europeu i amb el projecte d’inte-gració més qüestionat que mai, potser fora bo que ens preguntéssim què és la identitat euro-pea, en què s’assembla a les identitats nacio-nals, quines són les seves particularitats i com podem fer-ne d’aquesta un element per construir un projecte millor. La desconfiança actual vers el projecte europeu vol dir que la gent està en contra del projecte i que no se sent europea? En aquest sentit, l’euro-baròmetre de la tardor de 2013 mostra que un 46% dels europeus diu sen-tir-se lligat a Europa mentre que un 52% respon que no (1). En canvi, el grau d’identificació és més elevat a nivell nacional: un 91% dels euro-peus se sent identificat amb el seu país d’origen. Amb aquestes dades, ens podem fer una prime-ra idea de la diferència entre identitat nacional i identitat europea. Tot i això, al voltant del 60% d’europeus es consideren ciutadans de la UE, mentre que una majoria de ciutadans, tot i que

és un percentatge a la baixa tant a nivell europeu com estatal, té una imatge més positiva de la UE que no pas dels governs nacionals (2). A més, com podem observar al gràfic de la pàgina 14, tot i les dificultats actuals, una majoria d’euro-peus és favorable a més integració europea (3). Hi ha tres elements essencials per entendre per què la identitat europea és sui generis i diferent de les identitats nacionals clàssiques. Aquests són: la història de la idea d’Europa, el marc insti-tucional en què s’ha desenvolupat aquesta idea i la joventut del projecte europeu. Anem a pams.

LA IDENTITAT i la IDEA d’ EUROPA

Si bé les identitats existeixen des de fa milers d’anys, l’aparició de l’estat-nació com a prin-cipal mecanisme de gestió dels afers públics i del govern de les comunitats humanes té molt a veure amb la identitat. Malgrat que hi ha estats configurats per multitud d’identitats i nacions, en general, els estats que existeixen al món agru-pen comunitats que comparteixen una història, una llengua, una cultura i la voluntat d’avançar junts cap al futur. Ara bé, Europa és diferent: és un projecte que aglutina una multitud d’iden-titats, cultures, llengües, estructures econòmi-ques i tradicions. Molt més diverses que en el si de qualsevol estat Europeu i sobretot profunda-ment confrontades històricament. Les identitats diverses sovint són contraposades i al continent europeu s’han enfrontat al llarg dels segles. Les guerres entre estats són, al cap i a la fi, lluites entre identitats confrontades que no s’accep-ten, que intenten imposar-se les unes a les al-tres o que, simplement, no han trobat mecanis-mes adequats per a la convivència. Justament és per això que la idea d’Europa va aparèixer en escena, com un mecanisme per a superar la

— 12 —


confrontació entre identitats. I en aquest sentit la

primera reflexió que hem de fer, és que la dificul-

tat de construir una identitat europea comuna rau

en el fet què el projecte d’integració en si mateix

neix justament amb l’objectiu de superar la con-

frontació entre les diverses identitats dels pobles

del continent. I això és fonamental per entendre la particularitat de la identitat europea respecte de les identitats nacionals. Activar aquest me-canisme era una tasca difícil i el resultat és que el concepte d’identitat europea és diferent del de les identitats nacionals. El tipus d’integració que ha seguit el continent no ha afavorit a l’en-fortiment d’una identitat europea comuna: tant per la idea del projecte en si com per la manera com s’ha reflectit a nivell institucional. Vegem-ne el perquè.

LA DIMENSIÓ INSTITUCIONAL del PROJECTE i

l’ IMPACTE en la IDENTITAT EUROPEA

Ja hem vist la dimensió històrica i conceptual de la idea d’Europa i les dificultats de desenvolupar una identitat europea comuna que aquesta pro-voca. Vegem ara quines són les particularitats institucionals del projecte europeu, que fan de la seva dimensió identitària un element encara en construcció i diferent de les concepcions nacio-nals, regionals o locals d’aquesta.

A l’inici del projecte europeu, el moviment fede-ralista va intentar construir els estats units d’Eu-ropa. El Congrés de La Haia de 1948 va reunir polítics i personalitats de tota Europa, com Wins-ton Churchill, Altiero Spinelli o Alexandre Marc, amb l’objectiu de construir una federació euro-pea equiparable als vells estats-nació del con-tinent. Aquest intent de federalització prematur va fracassar i es va optar per un model d’integra-ció molt menys ambiciós, basat en la integració indirecta i marcat per un equilibri institucional

amb poder preeminent dels estats i una presa de decisions molt intergovernamental que en-cara avui es troba per sobre de les institucions supranacionals de la Unió. Però què vol dir això?Vol dir que no es va integrar de forma directa i completa a través de la cessió de competències com ara defensa, política exterior o cultura, i que moltes competències han quedat fins avui en mans dels estats. En aquest sentit, es va consi-derar que els estats implicats encara no estaven preparats per construir una vertadera federació europea amb els seus vells enemics. Per això, enlloc d’integrar els elements competencials his-tòricament més identificables amb l’estat-nació i les identitats nacionals, Europa només es va in-tegrar de forma indirecta a través de l’economia, que ha estat l’element nuclear del projecte fins a dia d’avui. Els defensors d’aquest model creien que la interdependència que es crearia entre els estats garantiria un efecte dominó que acabaria per integrar de forma natural la resta de dimensi-ons de la sobirania nacional. És el que es coneix com a neofuncionalisme.

La Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA) és un bon exemple d’aquesta forma particular d’integració neofuncionalista, ja que es fonamentà en la cessió de les decisions eco-nòmiques sobre els sectors del carbó i de l’acer (vitals per fer la guerra) amb l’objectiu de garan-tir la pau però sense integrar la defensa en si mateixa. En aquest sentit, la temptativa de crear una Comunitat Europea de Defensa (CED) va fracassar al 1952, i aquesta va quedar integrada de forma indirecta a través de la presa de de-cisions en comú sobre el carbó i l’acer. Aquest exemple paradigmàtic de neofuncionalisme eu-ropeu mostra com el projecte europeu sempre ha estat caracteritzat per un conflicte entre el manteniment de la sobirania nacional i la ces-sió de competències a un nivell superior. Tot i

— 13 —


que mica en mica la Unió Europea s’apropa a un projecte federal, el pes del component intergo-vernamental, és a dir, el poder predominant del Consell de la Unió Europea (que equivaldria al senat del nivell nacional) i la manca d’integració de molts elements que resulta d’aquest conflic-te, fan que el concepte d’identitat europea no si-gui equiparable al d’un projecte nacional. Moltes de les competències que no s’han integrat del tot, com la defensa o la política exterior, són pre-cisament les més lligades al concepte d’identitat nacional, mentre que en el procés de presa de decisions sobre les que s’han integrat, els estats encara juguen un paper preeminent respecte a les institucions supranacionals. Aquesta manca d’integració de diverses dimen-

sions essencials per a l’imaginari col·lectiu d’un

poble, el biaix de poder cap als estats que el ba-

lanç institucional provoca i, la idea d’Europa en si

mateixa; són elements essencials per entendre

les particularitats de la identitat europea.De totes maneres, es tracta d’un procés natural, ja que el projecte d’integració europea existeix des de fa només setanta anys aproximadament, i això en termes històrics no és res. A més, da-vant d’una passat d’enfrontaments mil·lenaris, l’actual UE és com un nounat que intenta trencar les dinàmiques a què els seus germans grans estan acostumats.

LA JOVENTUT del PROJECTE i les PARTICULARITATS

AFEGIDES de la IDENTITAT EUROPEA

La crisi econòmica ha posat de manifest totes aquestes mancances i molts ciutadans dels vells estats-nació han recorregut a arguments de cai-re nacionalista. També s’ha fet evident que a di-ferència del que passa a nivell nacional, les di-ferències lingüístiques, culturals i econòmiques entre Europeus, fan difícil la construcció d’un projecte en comú. Segurament, doncs, la única

cosa que podem dir del cert sobre la identitat europea és que la construcció d’un espai en comú limitat, ha estat la manera de preservar les identitats nacionals existents després d’anys de confrontació sense acabar de construir del tot uns Estats Units d’Europa. I aquest experiment particular, és la identitat d’Europa. De fet, hi ha qui pensa que la construcció europea, més enllà d’un projecte amb voluntat federal, ha estat l’úni-ca manera de garantir la no destrucció mútua i la no imposició d’una o unes identitats sobre les al-tres. La UE té poques competències que puguin enfortir la identitat comuna i les que posseeix estan incomplertes, són testimonials (erasmus, ciutadanía, etc.) o fa massa poc que s’han de-senvolupat. La ciutadania europea complemen-tària a la nacional per exemple, és encara massa jove, i l’educació i la cultura, vitals per enfortir la “demos” europea són competències dels estats membres. En aquest sentit, segons l’últim Euro-baròmetre, els europeus creuen que la cultura (28%) és l’element que permetria més fàcilment enfortir la ciutadania europea (4).

Per acabar, tot i que ara no en siguem consci-ents, Europa avança, amb alts i baixos, cap a més integració. Ara bé, la identitat europea mai serà comparable al que entenem a nivell nacio-nal, regional o local. I ja està bé que sigui així, perquè les múltiples identitats del continent són també el nostre valor afegit, i la voluntat de po-der preservar-les, l’element que ens va portar a construir un projecte en comú.

Com va dir el cèlebre Jean Monnet, Europa és caracteritza per la “unió en la diversitat”, per la unió d’una multitud d’identitats.

CARLOS MASCARELL

— 14 —


QD2. Please tell me how attached you feel to...

Your city/ town/ village

(OUR CONTRY)

The European Union

EB80 Aut.2013

EB77 Sp.2012

Total ‘Attached’ Total ‘Not attached’ Don’t known

87% 13% 0%

88% 12% 0%

0%

0%

9%

9%

2%

2%

EU28

52%

52%

91%

91%

46%

46%

QC5. A range of measures to tackle the current financial and economic crisis is being discussed in the European institutions. For each, could you tell me whetheryou think it would be effective or not?

A stronger coordination of economic policy among all the EU Member States

A stronger coordination of economic and financial policies among the countries of the euro area

A more accountable governance of the Euro

A more important role for the EU in regulating financial services

A central supervision of the banking system at EU level (i.e. Banking Union)

Fines for EU Member States’ governments that spend or borrow too much

EU approval in advance EU Member States’ governments budgets

The designation of a finance minister for the EU

EU28

EB80 Aut.2013

EB79 Sp.2013

Total ‘Effective’ Total ‘Not effective’

76%

Don’t known

76%

76%75%

75%74%

70%71%

70%71%

63%62%

58%58%

52%51%

15%15%

15%15%

15%16%

19%19%

19%18%

29%29%

29%28%

34%34%

9%9%

9%10%

10%10%

11%10%

11%11%

8%9%

13%14%

14%15%

#FinestraEuropa

Marc FusterEstats (Units) d’ Europa?

— 16 —

Estats (Units) d’ Europa? #FinestraEuropa

Avui, deia l’acadèmic Moravcsik, la Unió Euro-

pea no juga pràcticament cap paper en la ma-joria de les àrees temàtiques sobre les quals els votants europeus es preocupen més, com per exemple la fiscalitat, la provisió de benestar so-cial, la defensa, l’alta política exterior, la policia, o les polítiques d’educació. La UE ha estat dis-senyada com, i continua sent en gran mesura, un sistema institucional internacional limitat a la regulació del comerç de béns i serveis, i els flu-xos de factors econòmics resultants.

El seu abast decisori es limita a aquests camps, i el seu funcionament està primordialment ba-sat en la cooperació intergovernamental. Per bé que aquesta és una panoràmica d’Europa prou realista, el disseny institucional de la Unió s’ha transformat radicalment, i en certa mesura po-dem dir que s’ha produït un avenç històric signi-ficatiu cap al que podríem anomenar estructures d’estat (federal) que, per bé que complexes i plenes d’asimetries, ens allunyen de poder de-finir la Unió Europea purament com a sistema internacional. El desenvolupament de les institu-cions europees, i l’assoliment de determinades competències per part d’aquestes, ha estat un procés que ha transformat la manera de prendre les decisions. Els estats membres no només han acceptat un notable traspàs de competències a

Europa, sinó que han acordat que la presa de decisions respecte a aquestes recaigui en ma-jor mesura sobre les institucions conjuntes en un ampli ventall de matèries i en detriment dels go-verns nacionals.

L’evolució del rol de la Cort Europea de Justícia, avui Tribunal de Justícia de la Unió Europea, és l’exemple més clar de certa federalització euro-pea, del traspàs de poder des dels estats cap a una esfera supranacional. Aquesta, no sols s’ha convertit progressivament en un tribunal competent en matèria de legislació secundà-ria—aquelles normes que es desprenen d’una constitució o llei suprema, en aquest cas dels tractats internacionals signats pels estats—sinó que també compta amb potestats de revisió ju-dicial, equiparables a les d’un tribunal constitu-

cional, i que sobrepassen l’abast de les instituci-ons polítiques i de justícia nacionals. En aquest sentit cal remarcar els efectes de la ja cèlebre sentència del cas Costa vs. Enel de 1964, on es consagrava el principi de primacia del dret co-munitari, en virtut del qual s’estableix que el dret procedent de les institucions europees s’integra als sistemes jurídics dels estats membres, que estan obligats a respectar-lo i no podran aplicar una norma que hi sigui contrària. També l’àmbit legislatiu s’ha vist alterat. El Parlament Europeu, escollit per sufragi universal per primera vegada el 1979, i aleshores amb un rol bàsicament con-sultiu, s’ha vist alterat amb les successives refor-mes dels tractats fins a situar-se en la posició de colegislador juntament amb el Consell de la Unió Europea. La introducció i posterior extensió del procediment legislatiu de codecisió fa que sigui ara una institució influent en la presa de decisi-ons i un veritable contrapès al poder dels estats, que apropa el conjunt del sistema a una espè-cie de bicameralisme propi d’un estat federal, si més no en aquelles matèries on és competent. A

— 17 —


més, i les pròximes eleccions del maig en seran un primer exemple visible, des de l’entrada en vigor el 2009 del Tractat de Lisboa, el president de la Comissió serà escollit en consonància amb les majories parlamentàries de la “cambra bai-xa” europea, tot i que els estats membres encara tindran l’última paraula. El Consell, representant dels estats i per tant equiparable al que seria un senat o cambra alta en una unió federal, la cam-bra que exerceix la representació territorial, tam-bé s’ha vist transformat de forma notable, cada

vegada més assimilat a una institució pròpia d’un estat. Amb les ampliacions de la Unió, fins a 28 membres avui en dia, i l’establiment del vot per majoria qualificada com a principal meca-nisme de presa de decisions en substitució de la unanimitat, els estats membres han perdut la possibilitat de vetar per si mateixos qualse-vol decisió a nivell comunitari, ja que ara es fa necessària una coalició suficientment gran per aconseguir una minoria de bloqueig. A la pràc-tica, per tant, l’abandonament de la unanimitat

en les votacions del Consell, especialment en matèria de mercat interior, permet aprovar més volum de legislació secundària, però a més sig-nifica que es poden introduir dossiers legislatius fins i tot amb l’oposició, no majoritària és clar, depart dels estats membres. A més de la trans-formació institucional, els estats membres de la Unió Europea també han cedit una part impor-tant de la seva sobirania en moltes altres parce-l·les. Europa ha vist els darrers anys la creació d’una Unió Econòmica i Monetària; s’ha assolit

un Mercat Comú amb una moneda única: l’euro, i més enllà de l’àmbit econòmic, s’han incorporat al bagatge comunitari disposicions relatives a la ciutadania europea, el caràcter vinculant d’una Carta Europea de Drets Fonamentals, l’establi-ment d’un espai comú de llibertat, seguretat i justícia, la creació de mecanismes de solidaritat interns com els fons de cohesió, o l’establiment d’un Servei Europeu d’Acció Exterior. Podem parlar, doncs, d’una evolució real de la Unió Europea cap a un disseny federal, ara bé, com

— 18 —


s’ha remarcat inicialment, complex i ple d’asime-tries—de l’exposició anterior en podem extreure les més evidents. En primer lloc, el Tribunal de la Unió és un organisme competent en legisla-ció primària, però aquesta no prové d’una cons-titució elaborada i referendada pels ciutadans europeus. Tampoc les esmentades institucions del poder legislatiu, Parlament i Consell, osten-ten la funció d’iniciar les lleis que se’ls suposaria en qualsevol estat normal i corrent. Aquesta és una potestat que recau sobre la Comissió Euro-pea, institució de marcat caràcter tecnocràtic i allunyada dels focus del control democràtic. Així mateix, la Unió Econòmica i Monetària és força peculiar, ja que no inclou tots els països de la Unió Europea, dels 28 estats membres només 18 formen part de l’Eurozona, i per tant compta amb les seves pròpies institucions diferencia-des. Tampoc sembla que la idea de ciutadania europea tingui massa a veure amb com entenem la ciutadania quan ens referim als estats-nació tradicionals. En realitat, en cap moment s’amaga que la ciutadania europea es desprèn de la ciu-tadania nacional pròpia de cada estat, i que per tant no deixa de ser-ne un complement sense gaire més valor afegit. En aquest sentit, la rea-litat del procés d’integració europeu entès com a procés de federalització també és incomplert més enllà del disseny institucional. Podem dir que no s’ha desenvolupat una identitat col·lec-tiva compartida, ni existeix una gran capacitat per l’articulació de discursos transeuropeus, fet que la inexistència de grans mitjans de comuni-cació en l’esfera comunitària constata. I és que els ciutadans arreu de la Unió mostren baix inte-rès en iniciar un debat més enllà de les fronteres dels seus estats tradicionals, que encara confi-guren un marc on poden desenvolupar proces-sos de deliberació pública, atès que existeixen canals adequats, tals com mitjans de comuni-cació, una llengua comuna, o una societat civil

més o menys robusta, alhora que un cert grau de solidaritat i sentiment de pertinença col·lec-tiva. Amb aquestes asimetries, l’europeïtzació de la presa de decisions planteja interrogants importants sobre la naturalesa de l’ordre polític i institucional que ens governa, sobre la seva le-gitimitat. En la mesura que el poder es trasllada d’una esfera pública estatal on existeixen deter-minades condicions que faciliten la deliberació, el control ciutadà i el debat públic, cap a una àrea restringida, on la informació circula només per a aquells que hi tenen accés, el control de-mocràtic corre risc de quedar limitat. Cal que ens preguntem, doncs, si la vigent articulació de la Unió, i la concepció de la seva ciutadania, és suficient per a l’exercici ple de la democràcia liberal en les seves significacions d’autonomia individual i autogovern col·lectiu. Així, la pregun-ta clau no serà si existeixen o si tendim cap a uns Estats Units d’Europa, sinó en quina mesura aquesta és una evolució desitjable. Per a aquells que creiem que els processos d’integració regi-onal com l’europeu es fan necessaris davant el caràcter global dels reptes actuals—canvi cli-màtic, desigualtat i pobresa, dumping fiscal i so-cial, etc.—serà una tasca primordial adoptar una posició extremadament eurocrítica. Si entenem que els estats tradicionals ja no són una eina funcional per a resoldre els problemes col·lec-tius, i per tant ens oposem a les propostes de fer marxa enrere en la integració política i econòmi-ca plantejades per les forces euroescèptiques i euròfobes arreu del continent, un esforç comú per estrènyer els llaços entre els ciutadans i con-figurar una comunitat política transeuropea serà una tasca prioritària i urgent. Adoptar la darrera opció, però, exigirà una completa redefinició de la realitat vigent. Una concepció d’Europa que reflecteixi la formació d’una veritable comunitat política i identitat europea haurà de trencar els vincles amb les comunitats nacionals, com a

— 19 —


mínim en l’acord sobre el marc polític compartit i les institucions que el governen. Però això sí, aquesta exigència requerirà l’establiment d’una veritable ciutadania entesa com a institució su-pranacional democràtica. L’ex-Premier britànic Clement Attlee deia que Europa es federarà o morirà. Doncs bé, caldrà afegir que Europa serà democràtica o no serà.

MARC FUSTER

#FinestraEuropa

Guillem PujolIdeologia o dominació?

— 21 —

Ideologia o dominació? #FinestraEuropa

S’acosten eleccions. Al Parlament Europeu, aques-ta vegada. A part del tradicional ball de xifres, rumors, i astrologia política variada que troba-rem als mitjans de forma repetida, hi ha una pa-raula que sentirem fins l’extenuació.

Alguns cops en forma de fletxa cap a un rival polític, d’altres com a virtut màxima a la qual la ciutadania hauria d’aspirar. Sí, parlem d’ideolo-gia. L’ús reiterat i molt sovint descontextualitzat d’aquest concepte difumina el seu valor real: els partits són ideologia, els mitjans creadors i difusors d’ideologia, els comunistes tenen una ideologia malvada, i si el teu pare et fa anar a comprar el pa a quarts de set del matí, és que té una ideologia autoritària. Si “ideologia” ho és tot, “ideologia” no és res. La intenció d’aquest arti-cle és assentar les bases conceptuals de dues de les visions teòriques del que significa “ide-ologia”. Dues posicions contraposades sobre què i com s’ha de considerar la ideologia al món polític on vivim. És la ideologia un mecanisme del poder per legitimar-se en el temps? O potser quelcom de més abstracte, inherent a les cultu-res, desvinculat de les relacions de dominació?El concepte d’ideologia, emprat per primer cop per Destutt de Tracy a finals del segle XVIII, neix amb l’objectiu de crear una ciència empírica de les idees que negui la validesa de les idees inna-

tes (reminiscència de Plató i Sòcrates). Destutt de Tracy, il·lustrat francès que visqué la Revolu-ció de 1789, representava el projecte de la raó il·lustrada. Però el moviment reaccionari de De Bonald y Chateubriand, i posteriorment el mar-xisme, modificarien el concepte d’ideologia com a ciència per convertir-lo en una doctrina més abstracta.

Ideologia com a sistemes d’ idees que

justifiquen la dominació

Aquest corrent entén que el poder necessita mecanismes culturals que generin sentiments d’acceptació cap al status quo. El monopoli de la violència seria condició necessària però no suficient per tal de mantenir el control del poder en el temps. La ideologia seria, per tant, el lubri-cant del poder, que utilitzaria principis morals de caràcter general per justificar la seva posició.Aquest control s’efectuaria a través de diferents mètodes de dominació (1). Pensem en dos exemples que poden ajudar a entendre com fun-ciona la ideologia sota un d’aquests mètodes, el de la legitimació. L’exemple clàssic de legitima-ció es troba en la concepció americana de l’indi-vidualisme competitiu, basat en la meritocràcia com a mètode per aconseguir el Cel a la terra, l’ American dream.

L’èxit és fruit del treball. I el fracàs conseqüència de la peresa. Com legitima l’ American dream el marc ideològic per a mantenir les relacions de dominació? Concebent la pobresa com una responsabilitat individual, eludint els factors es-tructurals que condemnen, de facto, els estrats socials més perjudicats a no millorar les seves expectatives vitals. En aquest marc crític del que significa ideologia, cal destacar els integrants de l’Escola de Frankfurt, que ressalten que tant la ciència com la tècnica poden operar també

— 22 —


com a ideologies que legitimin la dominació. Així doncs, al llarg del segle XX s’han utilitzat argu-ments pretesament científics amb l’objectiu de crear relats que normalitzin conductes. El cas del racisme és paradigmàtic, deliberadament cimentat sobre el darwinisme. El convenciment que les classes dominants són superiors es basa en criteris d’evolució històrica. “No és culpa nos-tra, és la mare natura”. Però hi ha un altre exem-ple molt més proper. Amb la crisi econòmica, el rol dels economistes ha pres una importància capital. La figura de l’economista tècnic, que es basa simplement en dades (com si aquestes no fossin interpretables), els atorga una aura quasi mística. Autors d’aquest corrent assenyalen que hi ha una estratègia per dividir la part contingent a l’economia, la política, i presentar les decisi-ons econòmiques com a científicament certes. Si es fa creure que l’austeritat és l’única sorti-da possible perquè la ciència així ho demostra, l’austeritat serà l’única sortida possible. I qui té interès que s’apliquin aquestes polítiques no són les classes populars. Si la ideologia entesa com a dominació té una voluntat crítica, el següent bloc deriva cap a una concepció més neutra.

Concepció ideològica política-neutra

“Tan ideològics són els sistemes de creences que tracten de conservar l’ordre social com els que propugnen la seva revolució”

(Ariño, A., 1997)

Aquesta perspectiva, de la qual Van Dijk (2) és un dels seus màxims exponents, pren distància de la que vincula ideologia i dominació. El bloc an-terior entenia que la dominació implica el control de recursos en mans d’uns pocs en una situació

on el poder està distribuït de forma desigual. La ideologia, per tant, s’imposa a través d’aquelles elits que tenen capacitat d’imposar-la. Per altra banda, en la concepció políticoneutra el poder es concep com un fenomen generalitzat; el punt

determinant no rau en la capacitat de les clas-ses dominants d’utilitzar la ideologia al seu favor, sinó en la parcialitat o diferències culturals entre comunitats. És a dir, si un grup social determinat constitueix una definició alternativa a un principi socialment estès, el principi passarà a ser ideo-lògic ja que esdevindrà sectorial. Aquesta defi-nició entén que les ideologies no són sistemes de creences relatives al terreny d’allò polític. Hi hauria tantes ideologies com grups socials or-ganitzats. L’ exemple d’Ariño (1996), servirà per aclarir-ho. Segons aquest autor, les societats hu-manes han tingut una relació històrica d’explota-ció amb l’entorn, consistent en la reproducció i l’ús extensiu de la terra. Després dels processos d’industrialització neix un moviment, l’ecologista, que proposa una alternativa basada en la soste-nibilitat dels recursos, la suficiència, i el respecte amb l’entorn. Són definicions ideològiques anta-gòniques que consten amb bases socials dife-rents, i on s’ignora les influència de les relacions de dominació. Observem el següent quadre. Hi trobem totes les divisions clàssiques de la teoria

— 23 —


política, amb els quatre grans ismes: totalitarisme, conserva-dorisme, socialisme i liberalis-me. Mentre la concepció políti-coneutra considera tots aquest grups ideologies en si matei-xes per la seva capacitat d’es-devenir diferents, els autors del bloc anterior rebutgen aquesta equiparació, ja que argumen-ten que l’ anarcoprimitivisme

(que es trobaria a l’esquerra al requadre de sota) només seria ideologia si al discurs l’acom-panyés la capacitat efectiva d’imposar-lo. Si ens situem en el context actual de democrà-cies liberals a Europa, cal bus-car les ideologies que tenen capacitat efectiva d’imposar-se entre el quadrat blau i el verd. El socialisme utòpic d’ Etienne

Cabet i el somni de Bakunin hauran d’esperar. Presentats tots dos blocs, quin s’escau millor a l’hora de definir el que significa la paraula “ideologia” avui en dia?

Colectivismo

Individualismo

Autoritarismo

Libertarismo

Propiedad Privada Aceptada

Rechazo Propiedad Privada

ToTaliTarismo

socialismo

Izquierda Derecha

conservadurismo

liberalismo

— 24 —


A FAVOR d’ un CONCEPTE CRÍTIC d’ IDEOLOGIA

De forma intuïtiva, negar a certs pensaments l’etiqueta d’ideològic o de no ideòlogic presenta algunes complicacions: fins a quin punt una ide-ologia és portadora d’elements intrínsecs de do-minació? Com es determina la capacitat d’esde-venir pensament ideològic? Què passa doncs, amb aquelles ideologies com el marxisme que han dominat i que ja no ho fan, però que continu-en existint? El problema d’establir una dicotomia entre el que és ideologia i el que no, rau en el fet que es perden matisos, i això distorsiona el diagnòstic. Per què, doncs, s’hauria de defensar una visió crítica sobre el que és la ideologia? El president d’Equador, Rafael Correa, deia fa un temps que des que es va inventar la impremta, la llibertat de premsa és la voluntat del propietari de la impremta. Efectivament, la cultura i el po-der van agafats de la mà. I és que mentre hi hagi una distribució desigual de poder i recursos, qui tindrà més capacitat de crear una ideologia he-gemònica afí seran els propietaris.

GUILLEM PUJOL

— 25 —

ANNEX

jornada jovent i europabarcelona, 24 d’ abril de 2014

— 26 —

Carles Ferrés (FinesOp) presentant en Kolja Bienert (HE)

Debat entre Silvio Falcón (ALE), Aleix Sarri (ALDE) i Delfina Rossi (Greens)

K.Bienert explicant l’ ICE New Deal 4 Europe

Imatge del acte Jovent i Europa

Debat entre Silvio Falcón (ALE), Aleix Sarri (ALDE) i Delfina Rossi (Greens)

— 27 —

L’eurodiputat R.Romeva en un moment de la seva intervencióCarles Ferrés i l’eurodiputat Raül Romeva (ALE - Verds)

D’esquerra a dreta, Aleix Sarri, Carles Ferrés, Delfina Rossi, Silvio Falcón i Raül Romeva


associacIO

AUTORS

NOTES

IMATGES

I

AUTORS #FinestraEuropa

Silvio Falcón. Esplugues de Llobregat, 1989.

Politòleg especialitzat en pollítica europea. Assessor en Política Internacional al Par-lament Europeu. Interessat en la comunicació digital i amb experiència com a locutor de ràdio i televisió. La seva llengua materna és el gallec. Responsable tècnic, web-màster i editor de www.finestradoportunitat.com

Carlos Mascarell

Politòleg per la UPF i màster en Relacions Internacionals i Estudis Europeus per CIFE. Treballa com a assessor en Governança i Ciutadania al Consell de Municipalitats i Regions (www.ccre.org). Ha treballat al Parlament Europeu, a l’ Institut de les Nacions Unides per a la investigació sobre el desarmament, a la Fundació Nous Horitzons i a la Heinrich Böll Stiftung. Ha col·laborat amb el Consell de la Unió Europea i amb l’ ICIP. És membre del jurat per escollir la Capital Europea de la Joventut 2016; també ha estat membre del Grup de Treball de la campanya Moviment Europeu Internacio-nal a les eleccions europees de maig de 2014 i ambaixador jove per a les mateixes eleccions al projecte EUROpinions 2014.

Marc Fuster Rabella. Barcelona, 1987.

Màster en Democràcies Actuals i llicenciat en Ciències Polítiques per la Universi-tat Pompeu Fabra (UPF). Interessat en les polítiques públiques, particularment en el camp de l’ educació i la ciutadania, i en política municipal. Ha treballat seguint la campanya electoral del grup dels Socialistes i Demòcrates al Parlament Eurpeu. Va assistir també el secretari general del Comitè de les Regions i va treballar com a pas-sant de recerca al departament de Ciències Polítiques de la University College London.

Guillem Pujol. Barcelona, 1988.

Llicenciat en Ciències Polítiques per la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i màster en European Politics and Policy per la University of London Birbeck College. Interessat en critical theory, teories de la ideologia i marxisme teòric. Ha treballat al Departament d’ Ensenyament de la Generalitat de Catalunya i d’ assistent d’ investigació al depar-tament d’ economia de la UPF. Ha treballat també al lobby FERRMED, que promou el desenvolupament del corredor mediterrani.

II

NOTES i IMATGES #FinestraEuropa

NOTES

Existeix una identitat europea? Carlos MasCarell

(1) Pàgina 11: http://ec.europa.eu/public_opinion/archives/eb/eb80/eb80_citizen_en.pdf


(3) Pàgina 11: http://ec.europa.eu/public_opinion/archives/eb/eb80/eb80_cri_en.pdf


Ideologia o dominació? GuilleM Pujol

(1) Pàgina 21: http://www.uk.sagepub.com/devereux/website%20material/Slides/book%20PDFs/Ch-05-web.pdf

(2) Pàgina 22: http://www.discourses.org/OldArticles/Ideology%20and%20discourse%20analysis.pdf

FOTOGRAFIES

Pàgina 6: www.unasursg.org

Pàgina 7: www.peru.com

Pàgina 10: www.morguefile.com

Pàgina 11: www.one-europe.info

Pàgina 15: www.reuters.com

Pàgina 16: www.reddit.com

Pàgina 17: www.transatlanticinstitute,org

Pàgina 20: www.conspiracy-cafe.com

Pàgina 21: www.latesthackingnews.com

Pàgina 22: Thomas Lohnes / AP


associacIO

finestra europa

Government & Nonprofit