euskadi, crònica d'una desesperança

Antoni Segura

EuskadiCrònica d’una desesperançaE

uskadi Crònica d’una desesperança

Antoni Segura

El llibre tracta de la història del conflicte basc, des dels orígens de l’organit-

zació armada ETA fins avui. S’hi explica la formació d’ETA i com el terro-

risme ha condicionat la vida política a Euskadi i les seves relacions amb

l’Estat espanyol. Des d’una documentació rigorosa, un to divulgatiu i amb

gran quantitat de testimonis, Segura analitza les accions terroristes, la llui-

ta antiterrorista, les iniciatives polítiques com l’Acord de Lizarra o el Pla

Ibarretxe i els successius intents de resolució del conflicte, amb un èmfasi

especial en els processos de diàleg, en les propostes de relació entre

Euskadi i Espanya i en el paper de l’església. Per acabar, s’apunta quina

podria ser la fi d’ETA.

“Analitzar la història del conflicte basc en l’últim mig segle –una història

inacabada, i per això el títol de crònica– era un repte difícil d’emprendre.

No és, ni de lluny, com altres conflictes de què m’he ocupat en els darrers

anys, en els quals, tot i tenir-hi amics i col·legues implicats, existeix un

cert distanciament personal i sentimental. No és per mi aquest el cas

d’Euskadi, ja que la meva vinculació amb el País Basc ve de lluny i hi tinc

massa amics i coneguts –alguns malauradament ja desapareguts amb el

pas del temps i, en ocasions, pels embats de la violència– per tenir un dis-

tanciament prou serè.” (De la introducció de l’autor)

Història

Últims títols publicats

Andreu MayayoJosep Solé Barberà, advocatLa veu del PSUC

Xavier BenguerelMemòries (1905-1940)

Aram MonfortBarcelona 1939 El camp de concentració d’Horta

Joan-Lluís MarfanyLlengua, nació i diglòssia

Federico Vázquez OsunaLa justícia durant la Guerra CivilEl Tribunal de Cassació de Catalunya

Antoni Segura i Mas (Barcelona, 1952)és catedràtic d’història contemporània idirector del Centre d’Estudis HistòricsInternacionals de la Universitat deBarcelona (CEHI). Ha treballat especial-ment en història del món actual i, en parti-cular, dels conflictes al món islàmic i aEuskadi. Les seves últimes publicacionssón Más allá del Islam (2001), Irak en laencrucijada (2003), Mirades sobre Euskadi:claus per facilitar el diàleg (amb altres,2003), Senyors i vassalls del segle XXI(2004) i El nuevo orden mundial y elmundo islámico (amb altres, 2007).Col·labora habitualment en la premsaescrita, la ràdio i la televisió.

www.rballibres.com

22E

portada antoni segura def:portada antoni segura def.qxd 27/01/2009 13:17 Página 1

9

INTRODUCCIÓ

Un dels aspectes més conreats de la història del món actual o del tempspresent és l’anàlisi de conflictes, amb la pretensió no tant de trobar solu-cions com d’abordar la seva complexitat per intentar comprendre perquè resulten tan difícils de resoldre, especialment quan es troben amaratsper una violència que fractura generacions i societats i enfronta pobles.La versió mediàtica i política de les parts implicades en qualsevol conflic-te sovint tendeix a reduir-lo a una confrontació entre «bons» i «dolents»,entre els que tenen la «raó», històrica, política o coercitiva, i els que notenen cap raó per continuar defensant determinades posicions. Aquestaés, si més no, la meva experiència d’historiador després d’anys dedicats al’anàlisi de diversos conflictes (Sàhara Occidental, Algèria, Palestina,Iraq...). I aquesta mateixa experiència demostra que la violència (ni ladels que s’erigeixen en dipositaris de la voluntat d’un poble, ni la de l’Es-tat) no porta a la solució dels conflictes. Ans el contrari, tendeix a cons-truir un mur d’incomprensions, de fractures socials i d’incomunicacióque, amb la càrrega de les víctimes, enverina les relacions i la capacitat dediàleg i de raonament, projecta el conflicte a les generacions futures i faque les posicions siguin cada cop més enfrontades, tot impossibilitantqualsevol temptativa de resolució del conflicte inicial.

En aquest sentit, el cas d’Euskadi no és diferent, tot i que cada con-flicte té la seva dinàmica interna i la seva pròpia història i que, per tant,pretendre aplicar solucions provades en altres circumstàncies (Quebec,Irlanda del Nord, Palestina, per referir-nos als miralls més freqüentsdel nacionalisme basc) no ajuda, necessàriament, a resoldre el conflic-te en què una determinada societat es troba immersa. En tot cas, lacomparació ajuda a no cometre els errors que altres ja han comès i que,

tripa Segura.qxd 27/01/2009 13:09 PÆgina 9

tanmateix, gairebé sempre es tendeixen a repetir. I és clar, hi haurà quinegui que en el cas d’Euskadi es pugui aplicar el concepte de conflictepolític, reduint-lo a una confrontació entre terrorisme i Estat de dret.Tampoc no és cap novetat: gairebé sempre la prova més evident de l’e-xistència d’un conflicte és la seva negació per una de les parts implica-des, generalment la que se situa en el camp institucional legalmentvigent i reconegut per la comunitat internacional, que no vol donar rangpolític a les altres parts implicades o reconèixer la naturalesa política delconflicte pensant que això afeblirà les seves posicions. Igualment és unerror pensar que el terrorisme o la violència de l’Estat són l’expressió delconflicte. Més aviat és el contrari, el terrorisme o la violència de l’Estatsón una aberració sorgida al caliu del conflicte i l’expressió de la inca-pacitat per resoldre’l mitjançant la política. En el cas del Sàhara Occi-dental, de Palestina o de la guerra civil soterrada que va viure Algèria ala dècada dels noranta, l’arrel del conflicte és de sobirania o d’un exèr-cit que no vol perdre el control de l’Estat; la guerra, el terrorisme i la vio-lència de l’Estat són el resultat de la incapacitat de la política, la qualcosa no vol dir que haguem de justificar la guerra, el terrorisme i la vio-lència de l’Estat, sinó més aviat denunciar que la seva persistència impe-deix, ara per ara, resoldre el conflicte polític de fons, alhora que ensallunya de la seva solució a mesura que s’incrementa el nombre de víc-times. En suma, com escriu Jesús Eguiguren, «quien desde los gobiernosde España, o quien desde el País Vasco ofrece fórmulas de solución definitiva del problema, o bien desconoce lo que ocurre allí, o bien nosestá tratando de engañar. Cualquiera que se haya acercado seriamentea la cuestión vasca desde un interés teórico, o una preocupación políti-ca, sabe la profundidad de los males que aquejan al País Vasco y la difi-cultad de armonizar intereses y sentimientos en presencia».1 O, enparaules d’Ernest Lluch i Miguel Herrero de Miñón, «més enllà de laviolència hi ha un tema polític pendent. Si aquesta ha impedit, fins ara,abordar-lo, mentre no es resolgui no es desactivarà definitivament laviolència. Ho deia Pi i Margall davant l’eufòria antiforalista del cano-visme: quedaran les brases. I aquestes són que, dissortadament, més dela meitat dels bascos no va votar la Constitució el 1978 i un sector im-portant de la població basca se’n manté al marge».2

Analitzar la història del conflicte basc en l’últim mig segle –una his-tòria inacabada, i per això el títol de crònica– era un repte difícil d’em-

10


prendre. No és, ni de lluny, com altres conflictes de què m’he ocupat enels darrers anys, en els quals, tot i tenir-hi amics i col·legues implicats,existeix un cert distanciament personal i sentimental. No és per miaquest el cas d’Euskadi, ja que la meva vinculació amb el País Basc vede lluny i hi tinc massa amics i coneguts –alguns malauradament ja des-apareguts amb el pas del temps i, en ocasions, pels embats de la violèn-cia– per tenir un distanciament prou serè. D’una banda, la informacióque tinc del conflicte basc supera clarament la que tinc sobre qualsevolaltre conflicte que he analitzat. He passat temporades a Euskadi, hecol·laborat amb mitjans de comunicació bascos, he impartit classes a laUniversitat del País Basc i hi vaig molt sovint. De l’altra, hi tinc amics,molts amics, que han patit i pateixen la violència del conflicte, la qualcosa va en detriment del distanciament. Per últim, la meva vinculacióamb el País Basc és massa intensa i ve de molt lluny (vaig «descobrir»Euskadi en els meus anys d’infantesa quan vaig passar dos estius a lavall del Baztan, la qual cosa em va permetre conèixer Elizondo, Iruritai Vera de Bidasoa a Navarra i Donostia a Guipúscoa; després, hi vaigtornar diverses vegades i, des de mitjan anys vuitanta, no he deixar d’anar-hi cada any) com per ser insensible a un conflicte que els efectesde la violència i la intimidació sobre persones estimades han fet tambémeu. Paral·lelament, he intentat durant la darrera dècada portar el PaísBasc a Catalunya organitzant seminaris, cursos, jornades en memòriad’Ernest Lluch –assassinat per ETA el 21 de novembre del 2000 quanem trobava a Vitòria per impartir un seminari que es va suspendre per-què pogués tornar immediatament a Barcelona– o taules de diàlegquan aquest no era possible al País Basc.

Són massa fites en el camí per ésser insensible al sofriment de tants itants amics –de tendències distintes i plantejaments polítics diferents– id’una societat que malda per trobar la normalitat algun dia i desfer-se dela violència que amara la vida quotidiana. Crec que, afortunadament, jaes veu la claror del final del túnel de la violència. Després del fracàs de l’últim intent per un final dialogat de la violència, penso que ETA ha entrat en la seva etapa final, com semblen demostrar les darreres deten-cions, les divisions en la direcció de l’organització armada i el distancia-ment i el rebuig de la violència de la societat basca –àdhuc de sectorssignificatius de l’esquerra abertzale. I és bo que sigui així, perquè és elprimer pas per a la resolució d’un conflicte que ha marcat durant dèca-

11


12

des l’agenda política basca i espanyola. I és bo que sigui així sobretot perles potencials víctimes futures. No, certament, aquesta no és una crònicadistanciada. Ni ho pretén ser, ni ho podria ser, perquè les víctimes delconflicte (a Euskadi, a Catalunya –com es pot distanciar algú de la bar-bàrie d’Hipercor?–, a Espanya), unes i altres, ens toquen massa de propper poder-nos permetre el cinisme del distanciament.

I sé, tanmateix, que no tothom estarà d’acord amb la meva aproximacióal conflicte, perquè els murs de la intolerància, la incomprensió i les mortssense sentit són massa alts i augmenten amb cada nova víctima. He intentatuna aproximació rigorosa i, tant com m’han permès els condicionants quehe exposat en les línies anteriors, desapassionada del conflicte, però tincmolt clar que, en aquest cas, no he aconseguit –tampoc no ho pretenia– feruna aproximació distanciada com em puc permetre en altres conflictes.

Finalment, com diria l’amic Antoni Batista, que ha tingut la gentilesade llegir-se una primera versió d’aquest llibre, aquesta és una crònica polifònica, escrita en singular, però que deu molt a molta gent que ambles seves converses, les seves observacions, les seves reflexions, m’han aju-dat a capbussar-me en el conflicte basc des de fa més d’una dècada. Lamajoria d’ells ni tan sols en són conscients. A voltes han estat llargues sobretaules, entrevistes, intervencions radiofòniques compartides, troba-des d’uns pocs moments o converses més estructurades. Altres sí, són ple-nament conscients del meu capbussament en el conflicte basc, perquè elcontacte ha forjat una amistat que espero que els faci perdonar la mevagosadia d’escriure les pàgines que segueixen. Se’m fa molt difícil fer unarelació d’agraïments, perquè, sens dubte, hi mancaran molts noms, sobre-tot de polítics de tot l’arc parlamentari basc –inclosa la il·legalitzada Batasuna– amb els quals he tingut l’oportunitat de parlar del conflicte du-rant aquests anys. En tot cas –i valgui per tots– el meu agraïment als com-panys del Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI) i del grup derecerca “El franquisme a Catalunya: institucionalització del règim i orga-nització de l’oposició (1938-1979)” [Ministeri d’Educació i Ciència,HUM2006-09542 / HIST]; als bons amics Pedro García Larragán, que hapatit els meus dubtes, m’ha ajudat desinteressadament a establir contac-tes i localitzar documentació i m’ha solucionat moltes qüestions lingüísti-ques relacionades amb l’èuscar; Ander Gurrutxaga, per la seva paciènciainesgotable per aclarir-me dubtes en les llargues converses que mantenimsobre el conflicte basc des de fa ja força anys; Javier Ortiz, sempre dispo-


sat a rebatre els meus arguments amb la fina ironia que només es pot per-metre un donostiarra que exerceix com a tal a Madrid; Rafael Aracil,sempre crític amb els meus escrits sobre el País Basc; els volguts com-panys de la Universitat del País Basc –Manuel González Portilla, vellamic que sempre m’ha facilitat les meves estades a Bilbao, Víctor Ama-do, que m’ha aclarit molts dubtes, Manuel Montero, Javier Ugarte i elmalaguanyat José María Garmendia (†). També a Dani Gómez, queem va subministrar referències sobre els Comandos Autónomos Anti-capitalistas, a Robert Manrique, que m’ajudà a comprendre l’horrord’Hipercor, i, per motius diversos, a Txema Montero, Iulen de Mada-riaga, Anjel Rekalde, María Carmen Garmendia, Joseba Segura, Anto-nio Rivera –un bon amic amb qui compartim molt més que la passióper Euskadi– i, molt especialment, a Gemma Zabaleta, una dona d’un coratge extraordinari que dignifica la política, i a molts altres que nomenciono per no fer aquesta relació massa llarga. Per descomptat, tam-bé a la Núria Iceta i en Josep Maria Muñoz de L’Avenç, que han creguten aquesta obra i n’han fet possible l’edició. I, com sempre, a la Rosa,al Xavier i a la Núria per la seva comprensió i pel temps manllevat.

Pi (Bellver de Cerdanya)-Barcelona, gener de 2009

13


TAULA

Introducció. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9

1. ETA. Els orígens de la lluita armada . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14

2. Euskadi entre la lluita armada i la participació política . . . . 35

3. Els anys de plom. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 54

4. Guerra bruta. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 84

5. Del Pacte d’Ajuria Enea a Lizarra . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 99

6. José María Setién: i la pau tenia un preu . . . . . . . . . . . . . . . . 133

7. Temps difícils. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 152

8. Camí cap enlloc: el pla Ibarretxe. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 183

9. Els llibres d’Eguiguren . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 196

10. El procés per un final dialogat de la violència. . . . . . . . . . . 209

11. I al final, desesperança. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 244

12. Epíleg: víctimes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 281

Notes. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 294

Índex onomàstic. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 312

5


euskadi, crònica d'una desesperança

Documents