ELS ROMANS I

LA VIDA D’ULTRATOMB

A

IES Henri Matisse de Paterna

Curs 2009-010Teresa Chacón

ÍNDEX:

ELS ROMANS I LA MORT

EL RITUAL FUNERARI

ELS CEMENTERIS ROMANS

EL VIATGE A L’HADES

ELS ESPERITS DELS MORTS

UNA HISTÒRIA D’ULTRATOMBA

ELS ROMANS I LA MORT

En l’Antiguitat clàssica la mort era l’últim acte social d’una persona.

Quan una persona moria se celebrava un ritual amb una doble finalitat:

1. Acomiadar i honrar el difunt.

2. Asegurar-se de que la seua ànima marxava cap el Més Enllà i no romania en el món dels vius.

Tant els grecs com els romans concebien el món d’ultratomba com un lloc ombrívol, on vagaven els morts, privats de la memòria i la consciència.

EL RITUAL FUNERARI

Quan un romà moria començava un solemne ritual que s’iniciava a casa del difunt.

La família acompanyava el moribund al seu llit, per a donar-li l’últim bes i retindre així l’ànima que s’escapava per la seua boca.

Després de morir, se li tancaven els ulls i se li cridava tres vegades pel seu nom per a comprovar que realment hi havia mort.

A continuació es llavava el cos, es perfumava amb ungüents i se li vestia.

Seguint el costum grec es podia depositar en la boca del difunt una moneda per tal de pagar a Caront el seu últim viatge cap el regne dels morts.

Finalment, el cos del difunt es col·locava sobre un llit amb els peus cap a la porta d’entrada, rodejat de flors, i es cremaven perfums.

Segons la seua condició social, el difunt s’exposava a l’atri de la casa de 3 a 7 dies.

Com a senyal de dol evitaven encendre foc en la casa.

Passats aquests dies, s’organitzava una processó fúnebre, la POMPA FUNEBRIS.

Si el mort era un personatge il·lustre, la processó avançava a plena llum del dia al so de flautes i trompes.

Si era un xiquet, un suïcida o un indigent, el funeral es celebrava a la nit, a la llum de les torxes.

La comitiva l’encapçala el sarcòfag obert. Segueixen els familiars més propers amb les màscares dels avantpassats i la resta de la família amb vestits negres de dol, les ploramorts professionals, els esclaus tocant flautes, trompes i trompetes i els portadors de cartells amb els títols i càrrecs del difunt. A vegades també hi ha ballarins i mims.

Fins al s.II de la nostra era, en què es va generalitzar la inhumació dels cadàvers, la forma de soterrament més usual va ser la incineració.

De fet, les dos formes coexistien, però generalment la inhumació era per a la gent pobra i els esclaus, mentre que la incineració estava reservada als membres de famílies nobles o acomodades.

Tant en un mètode com en altre, l’humatio era essencial en els funerals.

Consistia a tirar terra sobre el cos del difunt.

Després els familiars i els amics posaven dins del taüt els objectes que havien sigut del grat del difunt.

Tant si és inhumat com si és incinerat, el parent més proper pronuncia un discurs, la laudatio funebris, i parla de les virtuts del difunt i de les gestes que va dur a terme en vida.

Per últim, li obrien i tancaven els ulls per última vegada, li feien un bes de despedida i, en cas d’incineració, un parent o amic encenia la pira, adornada amb flors i recipients de perfum.

Quan les flames s’extingien, les brases s’apagavem amb vi. Es recollien els ossos, que s’untaven amb mel i ungüents per col·locar-los en una urna, i les cendres en un nínxol amb les dades del mort.Les urnes funeràries

podien adoptar diverses formes i materials: plata, plom, vidre, ceràmica…

ELS CEMENTERIS ROMANS

Els romans no col·locaven les tombes en un lloc tranquil i solitari, sinó a la vora de les calçades a l’eixida de les ciutats, on els transeünts podien contemplar-les i admirar-les.

A Pompeia encara podem contemplar les tombes al llarg de les calçades.

Les tombes més luxoses eren sepulcres monumentals, o mausoleus en forma de temple…

… de casa amb una àmplia parcel·la rodejada de jardins,…

…o de torre.

Les tombes més modestes eren les fosses comuns,…

…les individuals,…

…i els columbaris. Eren criptes

excavades en la pedra viva, o construïdes d’obra, en l’interior de les quals hi havia nínxols semblants als nius d’un colomer. Ací es col·locaven les urnes cineràries.

Damunt de les fosses individuals podia haver-hi diversos tipus de monuments funeraris:

Una pedra amb al nom del difunt.

Un pedestal amb la dedicatòria corresponent.

Un ara en l’interior del qual es guardava l’urna funerària.

A vegades, un forat en l’exterior del sepulcre comunicava amb l’interior i s’utilitzava per a tirar ofrenes que simbòlicament consumia el difunt.

La decoració de les tombes es referia molt sovint a la mort.

Entre els egipcis romanitzats hi havia el costum de retratar en els sarcòfags de fusta els difunts.

Moltes de les inscripcions funeràries dels romans començaven amb una invocació als esperits dels morts: D.M.S. (Diis Manibus Sacris = consagrat als déus Manes).

Normalment s’indica l’edat del finat.

Apareixen gravades les inicials H.S.E. (Hic Situs Est= ací està soterrat).

També S.T.T.L. (Sit Tibi Terra Levis= que la terra et siga lleu)

Als inicis de l’era cristiana apareixen les catacumbes. Es tractava de galeries subterrànies que formaven vertaders laberints.

A les seues parets s’excavaven fileres de nínxols rectangulars, anomenats loculi, que podien contenir un cadàver o més. Aquestes tombes s’adornaven amb motius cristians.

EL VIATGE A L’HADESEl més enllà es concebia com una regió subterrània, en la qual vivien reunides totes les ànimes, lluny dels seus cossos rebent premis o càstig segons la conducta en vida.

Les ànimes dels difunts eren conduïdes a l’Hades per Mercuri. Allí regnaven el déu Plutó i la seua dona Prosèrpina.

Per arribar al món de les ombres era necessari creuar la llacuna Estígia ( o Avern), que els romans situaven a la Campània.

L’encarregat de transportar les ànimes en la seua barca era Caront, que cobrava un peatge per aquest servei.

Després de creuar les negres aigües, s’arribava a les portes del palau d’Hades, custodiades pel gos de tres caps, el ca Cèrber, que impedia eixir-ne.

Les ànimes que hi arribaven eren jutjades per un tribunal, presidit pel déu dels morts.

Els culpables eren enviats a un lloc destinat als impius, perquè hi reberen el càstig que els corresponia. En canvi, les ànimes dels justos, que havien portat una vida virtuosa, eren enviades als Camps Elisis, lloc on oblidarien tots els mals patits en vida.

La majoria de les ànimes caminaven errants per un prat convertides en ombres sense cos que s’alimentaven de les ofrenes i libacions que els feien arribar els familiars.D’ahí ve la necessitat de dur a terme els ritus sagrats perquè l’ànima del mort no vagara eternament i perseguira els familiars que no acompliren aquests ritus.

ELS ESPERITS DELS MORTS

Els romans practicaven un tipus de culte als esperits dels avantpassats morts, els MANES, als que invocaven per a captar la seua benevolència.

Les màscares de cera d’aquests es conservaven al larari, una xicoteta capella a l’atri de la casa.

Aquestes màscares funeràries portaven inscripcions amb les dades més importants i estaven fetes a partir del motle del rostre del difunt.

Rebien ofrenes de vi, mel, llet i flors. Però el descuit del culte podia provocar en els vius malsons, malalties misterioses i inclús bogeria.

En el seu honor es celebraven les festes Parentalia i les Feralia.

El paterfamilias era el responsable de mantenir el culte als Manes. Però també intentava protegir la seua família de la influència de LÈMURS i LARVES.

Els LÈMURS eren espectres malèvols que podien danyar i turmentar els vius, per la qual cosa requerien un ritual per a mantindre-los allunyats de la casa i dels seus habitants.

En les nits del 9, 11 i 13 de maig, les Lemuria, aquests fantasmes visitaven les cases.

El cap de família realitzava un ritual amb fabes negres que anava tirant darrere seu, mentre deia: “Tire aquestes fabes! Per elles em salve jo i els meus!”

Les LARVES eren els esperits dels criminals i d’aquells que van morir d’una mort tràgica. Produïen transtorns mentals als vius, que s’intentaven contrarestar amb exorcismes dins de l’àmbit de la família.

UNA HISTÒRIA D’ULTRATOMBA

L’escriptor grec Lucià compta la història d’un marit que havia cremat en una pira funerària totes les joies i tots els vestits de la seua esposa difunta, perquè els poguera tenir amb ella en l’altre món.

Ésta va començar a retraure-li que no haguera incinerat una de les seues sandàlies daurades, que, segons deia ella, estava davall d’un cofre.

Una setmana més tard, quan estava llegint un llibre sobre la vida en el més enllà, se li va aparéixer l’espectre de la seua esposa.

El gos de la família va començar a lladrar i llavors l’esperit va desaparéixer.

El marit va mirar davall del cofre, va trobar la sandàlia i la va cremar.

D’aquesta manera l’esperit de la dona va poder tornar al món dels morts….

FI