ELS ORIGENS DEL MOVIMENT OBRER

(1800-1914)HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI

INTRODUCCIÓ

• Al llarg del segle XIX i com a conseqüència de les diferències socials van sorgir nous corrents ideològics que van tractar de millorar les condicions dels grups socials més desafavorits, per la qual cosa van recórrer a l’internacionalisme, considerant que de la unió d’aquest grups socials naixeria la seva força. Segons un dels pensadors més destacats d’aquests nous corrents, Karl Marx, “el proletari no té pàtria” [ideologies contràries al nacionalisme, l’altre gran protagonista de la segona meitat del segle XIX].

EL NAIXEMENT D’UNA NOVA SOCIETAT DE CLASSES

• A mitjan segle XVIII s’inicia a Anglaterra l’anomenada Revolució Industrial. Durant el segle XIX diversos països europeus s’hi van anar incorporant. El món s’omple de fàbriques, els ferrocarrils travessen els continents, la població es trasllada a viure a les ciutats. L’economia ha d’organitzar-se d’una altra manera, a base de societats anònimes, borses i bancs (institucions típicament capitalistes). La societat es fonamenta sobre uns pressupostos teòrics d’igualtat de tots els homes (doctrina de Rousseau). És el món modern, un món que sorgeix d’una evolució total de tots els aspectes que afecten la vida de l’home.

Un nou marc de relacions socials

• Amb la Revolució Industrial s’enfonsen els fonaments de la societat de l’Antic Règim. Ara, tot convida al dinamisme. Els homes neixen iguals, sense privilegis. La capacitat personal pot permetre d’entrar en un grup social més elevat. En els governs hi col·laboraran els homes sortits de les universitats, gairebé tots procedents de les classes mitjanes. La llei és la mateixa per a tothom.

• Malgrat tot, la igualtat va quedar reduïda a l’àmbit dels principis teòrics; grans diferències de fortuna, de poder i de cultura van continuar separant uns homes dels altres. Els protagonistes ara seran això que anomenem classes mitjanes, un concepte que inclou tres grups:

1. Un de relacionat amb la possessió de riquesa (comerciants, industrials i banquers)

2. Un altre relacionat amb la possessió de la cultura (intel·lectuals, professionals liberals, enginyers, etc.)

3. Finalment, un tercer grup, unit a l’administració de l’Estat (militars i alts funcionaris)

• Els obrers i els camperols queden en una situació inferior. Però el naixement, d’ara endavant, no determinarà la vida de l’individu: cada home té la possibilitat d’elevar la seva condició valent-se únicament de la seva capacitat personal (al menys, en teoria).

• Aquest principis teòrics d’equitat no van poder impedir que en el si de la nova societat (la societat industrial) hi hagués problemes i tensions. Com que s’estableix un sistema de competència entre les empreses, aquestes cerquen tots els procediments per poder vendre a un preu més baix; un d’aquests mecanismes és la mà d’obra barata. Apareix així el treball (o explotació) de les dones i el dels nens a una edat primerenca, que són dues de les estampes més tristes d’aquesta nova civilització industrial (en teoria, treballar amb una màquina resultava còmode; a vegades es reduïa a moure una simple palanca, però els horaris inacabables varen convertir moltes fàbriques en veritables centres de sofriment.

Els orígens del món obrer

• A la indústria de la seda francesa les noies començaven a treballar a les cinc del matí i acabaven, amb dues interrupcions per menjar, cap a les 10 o les 11 de la nit. L’explotació dels nens va commoure els esperits humanitaris. La disciplina severa i la manca d’hores de son varen produir estralls; Dickens, per exemple, ha sabut retratar en algunes de les seves novel·les aquesta infància sense jocs).

• Els salaris dels obrers eren escassos. Això explica (tesi tradicional) que els habitatges dels obrers fossin de mala qualitat. Els constructors es veien obligats a cobrar lloguers baixos i, per obtenir algun benefici, utilitzaven materials barats, de mala qualitat.

• La feina esgotadora dels obrers (homes, dones i nens), els horaris excessius, els baixos (o miserables) salaris i els habitatges inadequats són l’altra cara de la contribució, beneficiosa, que en el transport, la tècnica i en la ciència la Revolució Industrial va oferir a la humanitat.

• Els treballadors van patir uns governs cada vegada més repressius fins la prohibició de les associacions obreres tant a França (Llei Le Chapelier, 1791) com a Anglaterra (Combination Acts, 1799-1800). En paral·lel es desenvoluparen moviments radicals que reclamaven reformes democràtiques, drets i llibertats. El 1811 van ser incendiats a Nottingham més de 60 telers com a protesta per la violència de l'exèrcit al reprimir una manifestació: la destrucció es va associar a un dirigent obrer, Ned Ludd, que prompte va ser mitificat usant els seu nom a tota Europa en cartes d'amenaça als empresaris ja que consideraven que les màquines provocaven l'atur: el luddisme arribà fins Alcoi (1820) i Barcelona (1835).

Els primers conflictes i el luddisme

EL NAIXEMENT DEL MOVIMENT OBRER

Engels encunyà el terme en un sentit pejoratiu, car aconseguiren pocs resultats pràctics.Es tracta d’intel·lectuals il·lustrats amb preocupacions socials. Critiquen el capitalisme (atur, explotació, crisis...), denuncien l’individualisme i les desigualtats provocades per la concentració de la propietat privada, desconfien de la política i dels polítics. Busquen una societat justa i fraternal (benestar general). Ara bé, no tenen un contingut revolucionari, són reformistes.

El socialisme utòpic

• Entre els pensadors utòpics destaquen: Robert Owen va aplicar a les seves empreses unes reformes

que poguessin servir de models per a altres empresaris (reducció de la jornada laboral, escoles per als fills dels treballadors, cooperatives de consum per als obrers, etc.).

Saint- Simon va ser el primer teòric de la lluita de classes perquè va proposar l’accés dels productors (empresaris i treballadors) al poder per lluitar contra l’ociositat de l’aristocràcia.

Fourier va pretendre crear unes associacions lliures de treballadors amb propietat comuna anomenades falansteris.

Proudhom, precursor de l’anarquisme després de criticar les institucions polítiques, va proposar la creació de cooperatives obreres.

• El 1825 es va aixecar la prohibició de formar sindicats a la Gran Bretanya; fins llavors s’havien creat societats d’ajuda mútua entre obrers de manera clandestina. Es van a anar constituint sindicats de tots els sectors que es van unir el 1834 en la Great Trade Union. El govern, espantat per les dimensions que estava adquirint el moviment sindicalista, va prohibir aquesta federació de sindicats.

• Fins llavors les demandes dels obrers eren estrictament laborals (millora dels salaris, reducció de la jornada de treball, etc.). D’ençà la prohibició de la Great Trade Union els seus líders van començar a plantejar reivindicacions de tipus polític. La reivindicació fonamental era el sufragi universal, ja que només tenien dret de vot els propietaris.

Les primeres manifestacions del moviment obrerLes societats de socors mutu van permetre sobretot la supervivència en situacions adverses com que no els pagaren o no treballaren. La garantia de tindre uns recursos, encara que Foren mínims, va facilitar la seua resistència activa, per la qual cosa aquestes associacions van estar molt vigilades. Més tard l’associació va exigir el reconeixement d’allò que consideraven els seus drets.

GUILLEM MESADO, J.M. (1994): Los movimientos sociales en las sociedades industriales, Madrid, Eudema, p.24

Les Unions d’Ofici van ampliar les finalitats de les societats de socors. El seu objectiu principal era la reivindicació de les millores laborals, quedant les seues funcions principals relegades a un segon plànol. La Unió va permetre exercir una força comuna per part dels treballadors d’una mateixa activitat per aconseguir una major valoració del temps de treball i una reducció de la jornada laboral.

GUILLEM MESADO, J.M. (1994): Los movimientos sociales en las sociedades industriales, Madrid, Eudema, p.24.

• Aquest moviment polític (o de reivindicacions polítiques) és va anomenar cartisme. Els seus líders més destacats van ser Robert Owen i l’irlandès Feargus O’Connor; la seva petició bàsica, el sufragi universal; la durada del cartisme va ser de deu anys: 1838-1848; l’any 1848 un moviment revolucionari recorre Europa; com a reacció, alguns governs declaren il·legals els sindicats.

• A partir d’aleshores alguns sindicalistes van somniar de formar un partir polític estrictament obrer (serà el Partit Laborista Independent, que no es forma fins el final del segle, 1893, afiliat al Partit Laborista anglès fundat l’any 1906); d’altres obrers es deixaran atraure per les doctrines que predicaven obertament la revolució social. Aquestes doctrines reclamaven la solidaritat internacional de tots els treballadors, així, es constitueix la Primera Associació Internacional de Treballadors, fundada a Londres el 1864; la seva figura decisiva va ser Marx.

ANARQUISME, SOCIALISME I INTERNACIONALISME

Els problemes de la Revolució Industrial provoquen l’aparició d’alguns moviments reivindicatius; els més importants són el socialisme i l’anarquisme. El socialisme constitueix la plataforma ideològica sobre la qual es basen les dues grans revolucions socials del segle XX: la Revolució Russa i la Revolució Xinesa. Amb aquestes revolucions no només es produeix una transferència de poder sinó que es modifica l’estructura de la societat. Els canvis provocats per aquestes convulsions politicosocials van afectar aproximadament la tercera part de la humanitat.

• Però la protesta obrera havia començat abans, amb el moviment sindicalista, que és el que va aconseguir organitzar el proletariat en sindicats. Posteriorment, es va comprovar que l’organització, per ser, eficaç necessitava un cos doctrinal que mobilitzés els obrers. Aquesta doctrina arribarà al seu grau més alt amb l’obra de Karl Marx.

• El moviment ideològic que més influència va exercir en la mobilització del proletariat va ser el socialisme. Hi ha diverses doctrines que poden ser anomenades així, però la més important és el socialisme científic o socialisme marxista.

• La primera obra bàsica de Marx és la que porta per títol Onze tesis sobre Feuerbach (1845). Afirma que els filòsofs s’han limitat a interpretar el món quan la seva missió de debò és transformar-lo. Fidel a aquest principi publica amb Engels, l’any 1848, l’obra més directa i sintetitzadora del seu pensament, El Manifest comunista. Aquesta obra va tenir una enorme difusió, però la seva obra més ambiciosa és El Capital. En aquesta obra es fa una crítica demolidora del capitalisme. Per Marx, el capitalisme es basa en l’explotació: els que posseeixen les màquines (propietaris) exploten els que no les posseeixen (obrers).

El socialisme

• El pensament marxista ha inspirat les revolucions més importants del segle XX. L’explicació d’aquesta influència està en el fet que algunes de les seves tesis són assequibles i poden ser compreses a través d’exemples. Les tesis més divulgades són les següents: 1. Interpretació econòmica (o materialista) de la història. Per Marx el

motor de la història és l’economia. L’actuació dels grans homes i la incidència de les idees depenen de les circumstàncies econòmiques. Un canvi en l’economia provoca canvis en la societat, en la mentalitat, en els valors.

2. Lluita de classes. En la societat primitiva no existia el concepte de propietat. Quan la propietat va aparèixer, la societat es va dividir en dos grups: els propietaris i els desposseïts. I així va sorgir l’antagonisme entre ells (antagonisme entre els burgesos propietaris de les fàbriques i màquines i el proletariat). Només amb la lluita contra la burgesia, el proletariat podia sortir-se’n i aconseguir el seu objectiu: una societat més justa (no tots els conflictes socials poden ser entesos com manifestacions de la lluita de classes).

3. Dictadura del proletariat. És un dels principis més discutits del marxisme. Marx no inclou aquesta expressió en El Manifest comunista. És en la seva correspondència on surt per primer cop aquest postulat. Marx anuncia que la conquesta del poder per part dels obrers instaurarà una dictadura del proletariat, de la mateixa manera que l’Estat de l’època es repenjava en una dictadura de la burgesia. Això, però, només durarà un temps limitat, només fins que la societat s’organitzi d’una altra manera.

4. Societat sense classes. Aquest procés acabarà en una societat on no existeixin classes i on tots els individus tinguin les mateixes oportunitats. En aquesta societat no hi haurà propietaris: la propietat serà col·lectiva.

• La influència del pensament de Marx ha estat enorme en el món contemporani. Cal tenir en compte, però, que el pensador alemany les va formular a partir de la seva pròpia experiència, després d’haver estudiat les condicions de vida dels obrers anglesos; són, per tant, idees que fan referència a un determinat moment històric i que per ser aplicades a d’altres èpoques exigeixen noves reflexions. Així han intentat fer-ho els seguidors més destacats de Marx.

• L’anarquisme constitueix el segon corrent ideològic important de la història de les revolucions socials. En realitat no es tracta d’un cos sistemàtic de pensament. Al segle XIX d'ideòleg més important n’és l’aristòcrata rus Bakunin. Bakunin propugna la supressió de l’Estat i de qualsevol forma de govern, la dissolució de les forces armades (que resultarien innecessàries si no hi ha Estat) i la desaparició de les Esglésies. Però, com es pot organitzar la societat sense poder disposar d’aquests fonaments? Bakunin postula la formació de petits centres de població, a manera de poblets, que ell anomena comunes. A les comunes no existeix ni poder organitzat ni propietat privada.

• Dos principis separen el pensament de Bakunin del Marx, amb el qual va acabar topant personalment, fins el punt que els anarquistes van ser expulsats de la Internacional Obrera.

La utopia anarquista

• En primer lloc, Marx creia que la revolució la farien els obrers industrials però no els camperols, i Bakunin, en canvi, confiava en el paper revolucionari dels pagesos.

• En segon lloc, els socialistes s’afanyen per la conquesta de l’Estat i els anarquistes només pensen a suprimir-lo, i d’això ve que no acceptin entrar en el joc polític (no fundaran cap partit ni intervindran en les eleccions ni parlaments; aquesta actitud en va limitar les possibilitats d’acció).

• La multiplicació i el creixement de centres industrial per tot Europa van fer que cresqués en la mateixa proporció el nombre de treballadors i, amb ells, la seva consciència de pertànyer a una nova classe social: el proletariat. Per augmentar la producció, les condicions de treball es van fer especialment dures: jornades molt llargues en fàbriques insalubres on era habitual el treball infantil.

• Fins aleshores, les agrupacions obreres que s’havien creat per millorar aquestes condicions no havien aconseguit aquest propòsit, encara que havien generalitzat la idea d’associació obrera. Els socialistes utòpics aspiraven a construir una societat ideal basada en el repartiment equitatiu dels beneficis del treball, però la realitat era molt diferent. Per això es van començar a presentar noves propostes d’organització obrera per millorar la situació. L’any 1848, Marx i Engels publiquen el Manifest Comunista, obra que proclama la necessitat d’unió de tot el proletariat en un moviment que ha de lluitar per edificar una societat supranacional, sense classes socials, basada en la democràcia universal.

Les internacionals proletàries

Ja hem dit que el primer pas de la revolució obrera serà l’exaltació del proletariat al Poder (...).El proletariat es valdrà del Poder per anar llevant-li a la burgesia tot el capital, tots els instruments de la producció, centralitzant-los en mans de l’Estat, és a dir, del proletariat organitzat com a classe governant, i procurant fomentar per tots els mitjans i amb la major rapidesa possible les energies productives.Clar està que, al principi, això sols es podrà fer mitjançant una acció despòtica sobre la propietat i el règim burgés de producció.

K. MARX i F. ENGELS: El Manifest Comunista, 1848

• Aviat, marxistes i anarquistes defensaran la necessitat d’unir els esforços de la classe obrera d’arreu del món per lluitar contra el capitalisme (internacionalisme proletari). Per iniciativa de Marx, es crea a Londres l’any 1864 l’Associació Internacional de Treballadors (I Internacional), a la qual es van adherir marxistes, anarquistes i sindicalistes. Però les diferències entre marxistes i anarquistes la van fer inviable i va acabar desapareixent el 1876.

• Alguns dirigents socialistes van fundar l’any 1889, la Internacional Socialista (II Internacional, 1889-1916). Aquesta, a diferència de la primera, era exclusivament socialista i tenia com a objectiu coordinar programes i actuacions. La II Internacional va crear alguns dels símbols d’identitat del moviment obrer: himne de la Internacional i la festa del Primer de Maig com a Dia dels Treballadors. La II Internacional no es va lliurar tampoc de tensions: entre socialdemòcrates i comunistes sobre la forma de desenvolupar la lluita obrera, la idea d’Estat i la societat que es volia construir; i entre sindicats i partits, pel lideratge d’aquesta lluita.

CIÈNCIA I CULTURA A LA NOVA SOCIETAT INDUSTRIAL

Al segle XIX continua el progrés extraordinari de la ciència; s’estudien els bacils, s’investiga l’energia, l’evolucionisme modifica els conceptes sobre els éssers vius. Els diaris inicien la cultura de masses; els artistes deixen de treballar per als reis i els nobles. Un geni singular, Beethoven canvia tota la concepció de l’art musical. Romanticisme, realisme i impressionisme són els tres moviments artístics que assenyalen els diferents estils de l’art i de les seves relacions amb la societat. Tradicionalment, s’ha dit que noms com Pasteur, Koch i Darwin marquen els moments decisius en el camí del progrés científic, com els de Declaroix i Courbert destacaran en les tendències de la pintura cap a la gran experiència del final de segle, l’impressionisme, amb artistes com Monet, Renoir, Van Gogh o Cézanne.

• Les aplicacions pràctiques dels descobriments científics constitueixen una de les bases de l’impuls industrial. Per exemple, de la màquina de vapor es passa al ferrocarril i al vaixell de vapor. Es comença a pensar que la ciència no solament porta a descobriments teòrics, sinó que també procura un nivell de coneixements que pot transformar la vida material, la vida dels homes. A l’ensenyament universitari s’estenen considerablement les pràctiques de laboratori. Cada país, al voltant d’una figura preclara, segueix determinades línies d’estudi.

El moviment científic i la seva influència

• Les investigacions bacteriològiques (la biomedicina de laboratori). Des del començament del segle la química havia aclarit molts processos. Es creia llavors que certa matèria orgànica es descomponia per una reacció espontània. Pasteur va demostrar que no podia podrir-se res sense la intrusió d’agents vius; moltes matèries no es podrien si es mantenien en recipients esterilitzats, protegits dels gèrmens transportats per l’aire. El descobriment dels bacteris o gèrmens que provoquen la putrefacció va permetre a Pasteur de combatre les malalties del cuc de seda i la fil·loxera dels ceps. Pasteur va pensar que altres bacteris podien ser la causa de les malalties de l’home. Les seves recerques i els progressos dels microscopis li van permetre d’aïllar el virus de la ràbia i d’elaborar posteriorment la vacuna antiràbica. Uns anys després, Robert Koch va continuar les investigacions bacteriològiques amb l’estudi del bacteri provocador del còlera, la malaltia més temuda durant el segle XIX. Però la seva aportació més important per a la medicina és el descobriment del bacil causant de la tuberculosi. Pasteur, Koch o el català Jaume Ferran, que va elaborar vacunes contra el còlera i el tifus, van fer anar endavant la medicina i van contribuir de manera radical a millorar la vida de l’home.

• L’energia. Els científics es van formular una altra pregunta al llarg del segle XIX: d’on procedeix l’energia que mou l’univers? L’estudi científic de la màquina de vapor va fer pensar que les diferències de temperatura podrien explicar certes formes d’energia o que la calor podia ser energia o convertir-s’hi. Lentament es van formular els principis de la termodinàmica. Els primers descobriments que es van produir en aquest camp es deuen a un enginyer francès, Sadi Carnot. La preocupació per l’energia va desembocar en el descobriment dels secrets i les possibilitats de l’electricitat. Faraday, a mitjan segle, havia aclarit conceptes com potencial i resistència; les seves recerques van ser continuades, a Alemanya, per Ohm. Les aplicacions de l’energia elèctrica van possibilitar una Segona Revolució Industrial (nou període de creixement econòmic).

• L’evolucionisme. Una doctrina decisiva per al progrés de la biologia ho serà l’evolucionisme, formulat per l’anglès Darwin. Al segle XVIII alguns botànics i al començament del XIX algun biòleg, com Lamark, ja havien formulat la teoria que diu que les espècies vives procedeixen les unes de les altres, les més complexes de les més senzilles. Darwin, en un viatge, va recopilar gran quantitat de material per mirar d’explicar el mecanisme pel qual es podia produir el pas d’una espècia a una altra. A L’origen de les espècies i a L’origen de l’home, les seves obres fonamentals, desenvolupa la doctrina de la selecció natural o de la lluita per l’existència: només subsisteixen els individus i les espècies més ben dotats. La idea que es podia evolucionar d’una espècie a una altra i que podien sorgir espècies vives noves va revolucionar els estudis biològics. Contra Darwin es va alçar una reacció furibunda però, tot i que avui la biologia explica aquests fenòmens amb raonament més complexos, l’evolucionisme és una doctrina acceptada universalment.

• Un altre científic important, contemporani de Darwin, va ser Mendel, un humil monjo. Fins després de la seva mort no va ser reconeguda la seva obra. Va estudiar durant trenta anys les combinacions de llavors de pèsols i va descobrir les lleis que regeixen l’herència (genètica).

• Els progressos de la ciència del segle XIX es diu que són transcendentals. En medicina es descobreixen els agents causants d’algunes malalties (veritables drames per a la societat d’aquells temps); en física es fan uns passos gegantins en el coneixement de l’energia; en biologia es revolucionen les doctrines sobre l’origen i la vida de l’home.

• A la segona meitat del segle XVII neix la premsa periòdica; però els diaris, que mantenen un contacte quotidià amb els lectors, són un fenomen del segle XIX. Amb els diaris la gent comença a preocupar-se de la política i de notícies de coses que no els afecten directament; els continguts dels diaris no interessa només als polítics o els intel·lectuals, sinó també l’home del carrer. Apareix la cultura de masses: un diari, a diferència d’un llibre científic, no pot adreçar-se a un públic especialitzat; un diari, l’ha d’entendre tothom.

• Al Regne Unit, a mitjan segle, The Times llançava 55.000 exemplars diaris. Les notícies de la Guerra de Crimea el van convertir en un òrgan molt popular. Uns altres diaris van aconseguir atraure els lectors amb l’estil atractiu dels seus redactors; és el cas del Daily Telegraph, que cap a 1870 venia de 175.000 a 190.000 exemplars.

• A França la llibertat de premsa va ser un objectiu dels moviments revolucionaris. Grans escriptors escrivien als diaris. La premsa es concentrava a París i reflectia tots els sectors i partits polítics: el Journal des Débats representava les classes mitjanes, Le National defensava idees revolucionàries. El lector curiós podia comparar les diferents actituds davant els esdeveniments.

• A l’Espanya del segle XIX va tenir un gran prestigi El Imparcial, que al final del segle llançava uns 100.000 exemplars diaris.

Cap a la cultura de masses: el periòdic

• Per a l’evolució del diari van ser decisius els canvis tècnics. Uns procediments nous de reproducció d’imatges van permetre incloure-hi dibuixos i gravats. La rotativa de quatre cilindres va aconseguir imprimir, a mitjan segle, 8.000 exemplars l’hora, per una sola cara. El 1868 The Times va introduir la premsa Walter, que utilitzava un rotlle continu de paper i podia llançar 12.000 exemplars en una hora.

• En aquesta lluita per la velocitat van ser decisius els sistemes de transmissió de notícies; el telègraf va permetre de conèixer esdeveniments que havien succeït a milers de quilòmetres en poques hores. El telègraf va contribuir al naixement de les agències de notícies: empreses especialitzades a cercar notícies i proporcionar-les als diaris. A mitjan segle un jueu alemany, Reuter, obre a Londres la més important d’aquestes agències. El món es fa més petit i els homes més cultes, gràcies a aquest instrument tan característic de la cultura de l’era industrial que és el diari.

• Davant els grans diaris, l’objectiu principal dels quals seria la venda massiva d’exemplars, la premsa obrera, ubicada, principalment, a les zones més desenvolupades des del punt de vista industrial, aconsegueix sobreviure gràcies a l’economia de mitjans que utilitza i a la seva autosuficiència, a la que dóna força la massa a la qual van adreçades aquestes publicacions, buscant, bàsicament, la difusió d’idees (polítiques o no).