ELEMENTS BÀSICS DEL SISTEMA FISCAL ESPANYOL

Í N D E X :

Pàgines

1.- INTRODUCCIÓ .................................................................. 2

2.- PRINCIPALS CATEGORIES D’INGRESSOS PÚBLICS .. 3-8

3.- ELS PRINCIPIS DE L’ORDRE TRIBUTARI ..................... 9

4.- LA RELACIÓ JURÍDICO-TRIBUTÀRIA ........................... 10

5.- ELS PRINCIPIS TRIBUTARIS ........................................ 11-15

6.- CLASSIFICACIÓ DELS IMPOSTOS ............................. 16

7.- PRINCIPALS CONCEPTES IMPOSITIUS .................... 17-23

8.- OBLIGATS TRIBUTARIS .............................................. 24-26

9.- FORMES D’EXTINCIÓ DEL DEUTE TRIBUTARI ....... 27-28

10.- INFRACCIONS I SANCIONS TRIBUTÀRIES ........... 29-30

11.- GRADUACIÓ DE LES SANCIONS .......................... 31-33

12.- RECURSOS CONTRA SANCIONS ........................ 34

13.- CONFIGURACIÓ DEL SISTEMA FISCAL ESPANYOL I OBJECTES DE GRAVAMEN ........... 35-37

14.- EXERCICIS I QÜESTIONS .................................... 38-42

1

1.- INTRODUCCIÓ.-

El Sector Públic, per tal de fer front als seus compromisos de despesa i desenvolupar les funcions que té atribuïdes, necessita disposar d’un determinat volum d’ingressos.

A l’igual que el sector privat, el sector públic pot obtenir ingressos de la venda dels seus béns i serveis, dels rendiments generats pel seu capital, de la venda dels seus actius i d’operacions financeres, però la principal característica del sector públic és que disposa d’un poder de coacció que li permet exigir als agents privats (empreses, famílies o persones) el pagament de tributs. És, precisament, l’exercici d’aquest poder de coacció el que li permet obtenir el major volum de recursos.

2

2.- PRINCIPALS CATEGORIES D’INGRESSOS PÚBLICS.-

Tot seguit es presenta la definició i delimitació dels diferents tipus d’ingressos públics.

a.- IMPOSTOS.- Són recursos de caràcter coactiu que no impliquen una contraprestació directa per part del Sector Públic, és a dir, la seva quantia no guarda relació amb les prestacions públiques que pot rebre el contribuent. Els diners recaptats per aquest tipus d’ingressos serveix per a finançar el conjunt de la despesa pública i, en especial, les activitats que presenten un benefici col·lectiu i indivisible com, per exemple, els serveis públics de defensa, justícia, afers exteriors, administració general, ..., els quals no poden ser prestats pel sector privat.

b.- IMPOSTOS AFECTATS.- Són impostos la recaptació dels quals es destina a finançar una activitat concreta i específica que guarda algun tipus de relació amb l’activitat gravada.

Com a exemple d’aquests impostos, en el sistema fiscal espanyol podem esmentar les cotitzacions a la Seguretat Social. Es tracta d’ingressos totalment obligatoris que en el cas de les cotitzacions socials, es destinen a finançar les actuals pensions, existint un compromís legal i polític de que aquestes cotitzacions donaran dret a cobrar una pensió als actuals cotitzants en el moment en què es jubilin. Per tant, en aquest cas, es tracta d’impostos destinats a una finalitat concreta i que, en principi, existeix el compromís de que garanteixen al cotitzant l’obtenció d’una pensió futura.

Així doncs, existeix una relació, encara que sigui indirecta, entre els recursos aportats pel contribuent i els beneficis a rebre.

c.- TAXES.- Són ingressos de caràcter coactiu però amb una contraprestació directa per part del Sector Públic.

En concret, es defineixen com ingressos que financen serveis concrets o activitats específiques, de sol·licitud obligatòria per part dels administrats, per la qual cosa el grau de coacció és màxim.

Les activitats que financen no poden ser prestades pel sector privat.

3

Encara que aquestes activitats o serveis presenten un benefici fonamentalment individual i divisible, comporten també un cert benefici col·lectiu. Això provoca que siguin ingressos obligatoris i que s’estableixin de manera que, com a màxim, cobreixin el cost del servei que financen, però no tenen per què arribar a cobrir el cost total, ja que se suposa que la part del benefici col·lectiu de l’activitat pot ser finançada per un altre tipus d’ingressos.

Un exemple de taxes són les aplicades en l’expedició de títols universitaris, del DNI o del passaport. L’expedició d’aquests documents no pot ser realitzada pel sector privat i per l’exercici de determinades professions és obligatori tenir el títol de llicenciat (metges, arquitectes, advocats, ...). En aquest cas, l’activitat genera un benefici individual i divisible donat que els llicenciats es beneficien de l’acreditació del títol a fi de poder accedir a determinats llocs de treball, però existeix, també, un cert benefici col·lectiu ja que la societat es beneficia de l’existència d’aquests títols, ja que això és una garantia de qualitat del servei.

Cal assenyalar que les taxes també s’apliquen en el cas de la utilització del domini públic com, per exemple, la taxa per quioscs o per guals. Altres exemples són les taxes per direcció i inspecció d’obres, les taxes per recollida de deixalles, ...

d.- CONTRIBUCIONS ESPECIALS.- Es tracta d’un pagament obligatori a favor del Sector Públic que respon al benefici divisible que obté un individu per la realització d’una inversió pública que es capitalitza en un major valor de les seves propietats. En aquest cas, el grau de coacció és també màxim.

Tal i com es pot observar, les seves característiques i filosofia són molt semblants a la de les taxes amb l’excepció de que mentre aquestes darreres serveixen per a finançar despeses corrents, les contribucions especials financen inversions públiques.

A l’igual que les taxes, les contribucions especials no tenen per què cobrir el cost total de l’obra o inversió.

Aquests ingressos s’utilitzen fonamentalment en l’administració local per finançar obres d’urbanització (pavimentació, enllumenat públic, abastiment d’aigua, ...).

4

Encara que el benefici que genera l’activitat finançada és fonamentalment individual existeix també un cert benefici col·lectiu.

Un exemple d’aplicació d’aquest tipus d’ingressos pot ser per a finançar el cost d’urbanització d’un carrer, inversió municipal que comportarà que les persones que tinguin propietats immobles situades en aquesta via pública vegin revaloritzat el valor de les mateixes. Davant d’aquesta situació, l’Ajuntament està legitimat a obtenir uns ingressos dels veïns d’aquest carrer de manera coactiva. No obstant, els beneficis d’aquesta obra s’estendran al conjunt de ciutadans del municipi, per la qual cosa aquestes contribucions s’hauran d’establir de tal forma que, com a màxim, arribin a cobrir el cost de la inversió.

e.- PREUS PÚBLICS.- Són ingressos de caràcter voluntari i contractual, que financen serveis o activitats en règim de dret públic de sol·licitud voluntària pels administrats.

Els serveis finançats també poden ser prestats pel sector privat.

Es tracta d’activitats que presenten un benefici individual i divisible.

En altres paraules, els preus públics són els preus de venda en el mercat de serveis produïts pel Sector Públic (ja sigui l’administració o, més freqüentment, les empreses públiques).

En la major part dels casos, la intervenció del Sector Públic en la producció de béns i serveis es justifica per motius d’eficiència econòmica (presència de monopolis, manca de competència, ...) o per motius de justícia (garantir la provisió a preus raonables).

Aquest tipus d’ingressos ha de cobrir, com a mínim, el cost del servei que financen.

Exemples de preus públics són el cost de l’entrada a museus o a polisportius municipals, les tarifes dels mitjans de transport, els drets de matrícula de cursos i seminaris organitzats pel sector públic, el pagament pel servei de guarderies públiques, ...

f.- VENDA DE BÉNS.- Són ingressos de caràcter voluntari derivats d’un contracte de compravenda entre el sector públic i

5

l’agent privat que adquireix els béns o serveis produïts pel sector públic. En aquest cas el sector públic actua totalment en concurrència amb el sector privat.

Exemples d’aquesta categoria d’ingressos són els procedents de la venda de publicacions, de fotocòpies, d’impresos, ...

g.- RECÀRRECS I MULTES.- Es tracta d’ingressos de caràcter coactiu derivats de les penalitzacions imposades per accions o omissions voluntàries o antijurídiques tipificades en la legislació.

Financen tot tipus de despesa pública.

h.- INGRESSOS PATRIMONIALS.- Són ingressos procedents del rendiment dels actius reals i financers del Sector Públic. Es tracta de recursos de caràcter totalment voluntari i contractual.

Serveixen pera finançar el conjunt de la despesa pública.

Exemples típics d’aquest tipus d’ingressos són els derivats del lloguer d’immobles de propietat pública, els interessos de préstecs concedits o de comptes bancaris, els recursos derivats de concessions i els dividends i participacions en beneficis de societats.

i.- VENDA D’INVERSIONS REALS.- Són ingressos que s’obtenen de manera voluntària i totalment contractual per la venda de béns de capital (terrenys, edificis, ...).

Serveixen per a finançar el conjunt de la despesa pública.

j.- TRANSFERÈNCIES CORRENTS.- Són ingressos procedents fonamentalment del sector públic, encara que també poden procedir del sector privat, per a finançar bàsicament les despeses de consum o funcionament.

Poden estar condicionats a la realització d’una determinada despesa (per exemple les transferències rebudes per l’Estat de la Unió Europea a través del Fons Social Europeu) o poden no estar subjectes a cap tipus de restricció respecte de la seva utilització (per exemple, les transferències que reben les comunitats autònomes per part de l’Estat).

6

k.- TRANSFERÈNCIES DE CAPITAL.- Són ingressos procedents fonamentalment del sector públic, però, a diferència de les transferències corrents, estan sempre destinades a cobrir despeses d’inversió.

A l’igual que les transferències corrents, les de capital també poden ser condicionades o incondicionades.

Exemple d’aquestes transferències són els recursos rebuts a través del Fons de Cohesió de la Unió Europea.

l.- ACTIUS FINANCERS.- Es tracta d’ingressos procedents del reintegrament de préstecs concedits a entitats públiques o al sector privat i de la venda d’actius financers (accions i participacions de societats públiques o provades).

Aquests recursos s’utilitzen per a finançar el conjunt de la despesa pública.

Un exemple d’aquest tipus d’ingressos són els reintegraments dels préstecs concedits al personal.

m.- PASSIUS FINANCERS.- Dins d’aquest tipus d’ingressos, figuren els procedents de l’endeutament ja sigui mitjançant l’emissió de deute públic o mitjançant l’obtenció de crèdits per part del Sector Públic.

Es tracta d’ingressos totalment voluntaris sense contraprestació directa per part del Sector Públic, ja que aquest ha de pagar uns interessos per l’obtenció d’aquest endeutament de la mateixa manera que ho fa el sector privat.

Aquests recursos es poden destinar a finançar el conjunt de la despesa pública.

n.- DEUTE PÚBLIC FORÇÓS.-

Els recursos procedents per aquesta via tenen les mateixes característiques que la resta del deute públic, és a dir, existeix una relació totalment contractual entre el Sector Públic i la persona o entitat que compra aquest deute, però la diferència es troba en què aquest tipus de deute és obligatori pels agents financers.

7

EXERCICI PROPOSAT

A continuació, realitzar un esquema presentant, de forma resumida, els diferents tipus d’ingressos i les seves principals característiques:

8

3.- ELS PRINCIPIS DE L’ORDRE TRIBUTARI.-

La finalitat de la Llei General Tributària (LGT) no és una altra que la de formular una sèrie de principis essencials i normes generals, comuns a tots els tributs, que determinin els procediments per al seu establiment o aplicació i regulin les relacions entre l’Administració tributària i els contribuents.

Podem definir els tributs com els ingressos públics que consisteixen en prestacions dineràries exigides per una administració pública com a conseqüència de la realització del supòsit o causa (fet imposable) a la qual la llei obliga el deure de contribuir.

La finalitat principal dels tributs és obtenir ingressos a fi de finançar les despeses públiques i poden servir com a instruments de política econòmica.

Els tributs es divideixen en tres categories:

- taxes- contribucions especials- impostos

Aquestes categories tributàries s’estableixen a partir del concepte de fet imposable (el fet que configura i origina el tribut), com a element diferencial de les mateixes.

9

4.- LA RELACIÓ JURÍDICO-TRIBUTÀRIA.-

És el conjunt d’obligacions i deures, drets i potestats originats per l’aplicació dels tributs.

D’ella poden derivar-se obligacions materials i formals per a l’obligat tributari i per a l’Administració, així com la imposició de sancions tributàries en cas del seu incompliment.

1.- OBLIGACIONS MATERIALS.-

- L’obligació tributària principal: pagament de la quota tributària.

- Els pagaments a compte de l’obligació tributària principal: pagaments fraccionats, retencions i ingressos a compte.

- Les accessòries: interessos de demora, recàrrecs, ...

2.- OBLIGACIONS FORMALS.-

Són les que, sense tenir caràcter dinerari, són imposades per la normativa tributària o duanera als obligats tributaris, deutors o no del tribut.

S’inclouen les següents:

- Presentar declaracions censals.- Sol·licitar i utilitzar el número d’identificació fiscal.- Presentar declaracions, autoliquidacions i comunicacions.- Portar i conservar llibres de comptabilitat, registres, així com

programes, fitxers i arxius informàtics.- Expedir i lliurar factures o documents substitutius i conservar-

les.- Aportar a l’Administració Tributària llibres, registres,

documents o informació que l’obligat tributari hagi de conservar en relació amb les seves obligacions o de tercers.

- Facilitar la pràctica d’inspeccions i comprovacions administratives.

- Lliurar un certificat de les retencions o ingressos a compte practicats als obligats tributaris perceptors de rendes.

- Totes les que estableixi la normativa duanera.

10

5.- ELS PRINCIPIS TRIBUTARIS.-

Un sistema fiscal ha de complir una sèrie de principis.

No existeix un acord general sobre quin ha de ser el disseny d’un sistema fiscal òptim, però es considera que un sistema tributari ha d’intentar complir al màxim una sèrie de requisits.

No és suficient recaptar impostos, sinó que és rellevant considerar com es recapten i quines conseqüències es deriven pels ciutadans i per la societat en el seu conjunt de l’exercici d’aquesta part de l’activitat financera del Sector Públic.

Un sistema impositiu ha d’aconseguir complir al màxim els següents principis.

1.- El principi de suficiència impositiva.-

Aquest principi requereix que la recaptació obtinguda a través d’impostos sigui suficient per a cobrir les despeses públiques.

Per tal que es compleixi aquest principi és necessari que els sistemes fiscals estiguin dotats de figures impositives amb un elevat potencial recaptatori i això s’aconsegueix mitjançant impostos amb bases imposables molt amples (renda, consum, ...).

Cal assenyalar que la suficiència impositiva s’ha d’entendre tant en un sentit estàtic com en un sentit dinàmic.

La suficiència estàtica implica que els impostos tinguin capacitat recaptatòria en un moment determinat del temps a fi de cobrir puntualment la despesa pública, mentre que la suficiència dinàmica implica que el sistema fiscal estigui integrat per impostos que gaudeixin de capacitat recaptatòria al llarg del temps a fi de cobrir l’evolució de la despesa pública.

2.- El principi d’eficiència impositiva.-

Segons aquest principi, els impostos s’han de dissenyar de manera que interfereixin el mínim possible en les decisions dels agents econòmics. És a dir, aquest principi requereix que els

11

impostos siguin neutrals ó no distorsionadors i que, per tant, no alterin les decisions dels agents econòmics.

Els impostos no distorsionadors són aquells davant dels quals l’individu no pot fer res per a alterar la seva obligació tributària, és a dir, no pot modificar la càrrega tributària modificant el seu comportament.

3.- El principi d’equitat.-

Aquest és un principi molt important ja que d’ell depèn, en part, l’acceptació dels impostos per part de la societat.

Segons aquest principi, un sistema fiscal ha de ser equitatiu en el sentit de que la càrrega impositiva es reparteixi de manera justa entre els ciutadans. Aquest principi té a la vegada dues possibles interpretacions:

a.- Principi del benefici. Segons el qual cada individu ha de contribuir a finançar la despesa pública a través dels impostos en funció del benefici que rebi del Sector Públic.

b.- Principi de capacitat de pagament. Segons aquest criteri cada individu ha de contribuir a finançar la despesa pública a través d’uns impostos que tinguin en consideració la seva capacitat de pagament (mesurada a través de la renda, el patrimoni, ...), independentment dels beneficis rebuts del Sector Públic.

4.- El principi de flexibilitat.-

Aquest principi implica que els sistemes impositius s’han d’adaptar a les variacions del cicle econòmic, a fi de que el Sector Públic pugui portar a terme la seva funció estabilitzadora no només a través de la despesa pública sinó a través del sistema fiscal.

Aquest principi implica la necessitat de crear impostos que recaptin més en les èpoques de creixement econòmic i que gravin menys en les èpoques de recessió econòmica. Per tant, en el primer cas es pretén minorar el creixement de la renda disponible, mentre que en el segon cas es pretén compensar la caiguda previsible de la renda disponible.

12

En aquest sentit, és desitjable que el sistema impositiu compleixi tant la flexibilitat activa com la flexibilitat passiva.

La flexibilitat activa en un sistema fiscal es produeix quan permet la possibilitat d’adoptar polítiques anticícliques mitjançant l’alteració o modificació d’algun dels elements impositius: tarifes, deduccions, bases, ...

La flexibilitat passiva en un sistema fiscal s’aconsegueix quan aquest sistema s’estructura de tal forma que contribueix a suavitzar automàticament les variacions de l’activitat econòmica.

Els impostos que presenten una major flexibilitat passiva són els impostos progressius sobre la renda, ja que en les èpoques de creixement econòmic es recapta més que proporcionalment mentre que en les èpoques de recessió la recaptació es redueix més que proporcionalment, sense necessitat de que el govern actuï.

5.- El principi de senzillesa administrativa.-

Aquest principi comporta que es minimitzin els costos d’administració i gestió vinculats a la recaptació dels impostos.

Existeixen dons grans tipus de costos: els costos directes i els costos indirectes.

Els costos directes fan referència a la despesa en què incorre l’Administració Tributària per a recaptar els impostos. S’inclouen en aquesta categoria: els costos de personal, material i sistemes informàtics, entre altres. Aquests costos suposen per a l’Administració Tributària una disminució del seu volum d’ingressos.

Per la seva part, els costos indirectes o de compliment fiscal representen els costos addicionals al pagament de la quota tributària als quals han de fer front els contribuents durant tot el procés de complimentació de les obligacions fiscals, suposant un augment de la càrrega fiscal suportada.

Els costos indirectes poden ser monetaris i no monetaris. Dins dels primers, es troben els costos d’assessorament, costos de pèrdues de temps, costos d’aplicar un sistema comptable, costos d’emmagatzemar documents, ... Dins dels costos no monetaris

13

esmentem el cost psicològic que ha de suportar el contribuent per la preocupació i la dedicació que comporta l’obligació tributària.

És necessari remarcar que s’han de tenir en compte tots dos tipus de costos, ja que pot existir, per exemple, un sistema fiscal amb baixos costos administratius perquè ha traslladat tota la gestió als contribuents.

Els impostos més complexos són els que presenten un major cost de gestió i administració com, per exemple, els impostos sobre la renda o sobre societats, mentre que els impostos més simples com, per exemple, l’impost sobre vehicles tenen uns costos de gestió molt baixos.

6.- Principi de percepció impositiva.-

D’acord amb aquest principi, els impostos s’han de dissenyar de manera que els contribuents coneguin exactament la càrrega impositiva que suporten. Això garanteix la responsabilitat dels governants davant dels ciutadans, ja que aquests poden valorar no només la part positiva de l’actuació governamental com són les despeses sinó, també, la part negativa que ve representada pels impostos que es veuen obligats a pagar.

Aquest principi el compleixen en gran mesura els impostos directes (impostos sobre la renda, impostos sobre societats), mentre que els impostos indirectes són molt poc perceptibles al confondre’s amb el preu final dels béns i serveis gravats.

Normalment resulta impossible el compliment simultani de tots aquests principis. No és possible, en la majoria dels casos, complir plenament un d’ells sense reduir el grau de compliment de qualsevol altre, per la qual cosa és necessari equilibrar els mateixos.

Aquests principis poden estar en conflicte entre ells: un sistema fiscal molt equitatiu pot resultar molt ineficient i presentar uns elevats costos de gestió, i al revés. Això comporta la necessitat d’establir una estructura impositiva diversificada, de manera que s’incloguin impostos que facilitin aconseguir un determinat principi i altres que afavoreixin el fet d’aconseguir altres principis, ja que cada

14

figura impositiva té unes característiques pròpies que la farà més adequada per al compliment d’un o altre principi.

Així, per exemple, l’impost sobre la renda personal ha estat tradicionalment considerat com l’impost que millor compleix el principi d’equitat, definit en termes de capacitat de pagament, no obstant, la seva valoració en termes d’eficiència o de senzillesa administrativa, per exemple, és molt més discutible.

15

6.- CLASSIFICACIÓ DELS IMPOSTOS.-

És molt freqüent utilitzar diferents classificacions. Una d’elles considera:

A) Impostos Directes : Són els següents:

a.- Impostos de Producte.- Recauen sobre el rendiment, producte o renda procedent d’una font o sobre un element patrimonial, essent determinant la cosa o el bé, no el seu titular o perceptor.

b.- Impostos Personals.- Recauen sobre la renda total o conjunt patrimonial. La seva titularitat està referida a una persona natural o jurídica i és determinant la capacitat de pagament de la mateixa.

B) Impostos Indirectes : Són els restants, és a dir, els que graven, per exemple, determinades transmissions patrimonials que no es realitzen dins del tràfic mercantil (la compravenda d’un immoble entre dos particulars), operacions societàries (la constitució, augment de capital o dissolució d’una societat), certs documents mercantils o notarials (la lletra de canvi o una escriptura inscribible en un registre) ...

16

7.- PRINCIPALS CONCEPTES IMPOSITIUS.-

Qualsevol impost té un conjunt d’elements que és necessari detallar:

1.- SUBJECTE ACTIU.- És l’entitat que té capacitat i competència a fi d’exigir el compliment de les obligacions tributàries. El dret originari a establir, gestionar i recaptar impostos és de l’Estat, qui pot delegar aquesta sobirania fiscal a altres institucions (a Espanya, l’Estat ha delegat part d’aquest poder a les comunitats autònomes i les corporacions locals).

2.- SUBJECTE PASSIU.- És la persona física o jurídica que està obligada per llei al compliment de l’obligació tributària. Per exemple, en l’Impost sobre Vehicles de Tracció Mecànica són subjectes passius les persones físiques o jurídiques a nom de les quals figuri el vehicle en el permís de circulació del mateix.

3.- OBJECTE IMPOSABLE.- Constitueix la definició legal de la capacitat econòmica sotmesa a gravamen. Aquesta pot ser la renda, la riquesa o el consum.

4.- FET IMPOSABLE.-

És aquella circumstància que, d’acord amb la llei, origina el naixement de l’obligació tributària (per exemple, l’obtenció de rendes o la propietat d’un patrimoni).

En aquest sentit, és precís diferenciar les operacions no subjectes, a partir de les quals no es genera un fet imposable, de les operacions exemptes.

Aquestes darreres inclouen aquells supòsits que generen fet imposable (operacions subjectes) però que per determinats motius (polítics, socials, ...) no generen l’obligació tributària.

Un clar exemple d’operacions exemptes són les activitats educatives o sanitàries en l’IVA. Es tracta d’una prestació de serveis (i, per tant, subjectes a l’IVA) però, per raons de política social no es veuen gravades.

17

5.- DOMICILI FISCAL.-

El domicili fiscal és el lloc de localització de l’obligat tributari en les seves relacions amb l’Administració Tributària, i serà:

a.- Per les persones físiques, la seva residència habitual.

Per les persones físiques que desenvolupin principalment activitats econòmiques, l’administració tributària podrà considerar com a domicili fiscal el lloc on estigui efectivament centralitzada la gestió administrativa i la direcció de les activitats. Si no es podés establir aquest lloc, prevaldrà aquell on es trobi el major valor d’immobilitzat en el què es realitzin les activitats econòmiques.

b.- Per les persones jurídiques i entitats, el seu domicili social, si en ell està efectivament centralitzada la seva gestió administrativa i la direcció dels seus negocis.

En cas contrari, el lloc en què es porti a terme aquesta gestió o direcció. Quan no es pugui determinar segons els criteris anteriors prevaldrà el lloc on es trobi el major volum de l’immobilitzat.

6.- BASE IMPOSABLE.-

És la quantificació econòmica del fet imposable.

En general, aquesta quantificació ve donada en termes monetaris, encara que, en alguns casos, la base imposable pot estar expressada en unitats físiques (per exemple, en l’impost sobre hidrocarburs on la base imposable està expressada en litres de carburant).

Els mètodes de determinació de la base imposable són els següents:

a.- Estimació directa.- Podrà ser utilitzat pel contribuent i per l’administració tributària d’acord amb el que es disposa en la normativa de cada tribut.

L’administració tributària utilitzarà les declaracions o documents presentats, les dades consignades en llibres i registres

18

comprovats administrativament i els altres documents, justificants i dades que tinguin relació amb els elements de l’obligació tributària.

b.- Estimació objectiva.- Es podrà utilitzar per a la determinació de la base imposable mitjançant l’aplicació de les magnituds, índexs, mòduls o dades previstes en la normativa pròpia de cada tribut.

c.- Estimació indirecta.- Les bases o rendiments es determinaran mitjançant l’aplicació de paràmetres tals com aquells elements que indirectament acreditin l’existència dels béns i de les rendes, les magnituds, índexs, mòduls o dades que concorrin en els respectius obligats tributaris, segons les dades o antecedents que es posseeixin de supòsits similars o equivalents.

El mètode d’estimació directa serà el que, amb caràcter general, s’aplicarà, si bé es podrà establir en la llei els supòsits en què sigui d’aplicació el mètode d’estimació objectiva.

L’estimació objectiva tindrà, en tot cas, caràcter voluntari pels obligats tributaris.

L’estimació indirecta tindrà caràcter subsidiari respecte dels altres mètodes de determinació i s’aplicarà quan l’administració tributària no pugui disposar de les dades necessàries per a la determinació completa de la base imposable com a conseqüència d’alguna de les següents circumstàncies:

- Manca de presentació de declaracions o presentació de declaracions incompletes o inexactes.

- Resistència, obstrucció, excusa o negativa a l’actuació inspectora.

- Incompliment substancial de les obligacions comptables o registrals.

- Desaparició o destrucció, encara que sigui per causa major, dels llibres i registres comptables o dels justificants de les operacions anotades en els mateixos.

7.- BASE LIQUIDABLE.-

És el resultat d’aplicar, si es dóna el cas, a la base imposable les reduccions establertes en la llei.

19

8.- TIPUS DE GRAVAMEN.-

És la xifra, coeficient o percentatge que s’aplica a la base liquidable (que coincideix amb la imposable si no existeixen reduccions en aquesta darrera) a fi d’obtenir la quota íntegra.

Els tipus impositius poden ser específics (per exemple, una quantitat en euros per litre d’un producte) o percentuals.

Els tipus percentuals poden ser fixes, o únics, donant lloc a una quota proporcional (per exemple, l’Impost de Societats). També poden ser creixents (ó progressius), a mesura que ho fa la base (per exemple, l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques). En aquest darrer cas, el conjunt de tipus impositius aplicables als diferents trams de base liquidable s’anomena tarifa.

Poden existir tipus zero i tipus reduïts o bonificats.

Quan els tipus impositius són progressius, existeixen dues possibles maneres d’aplicar percentatges: de manera contínua i per trams o esglaons.

En el cas de la tarifa contínua, el percentatge a aplicar depèn de la quantia de la base i, una vegada determinat, s’aplica sobre la totalitat de la base.

Quan la tarifa s’estructura per trams o esglaons, la base liquidable es divideix per trams i a cada tram se li aplica un percentatge proporcional més elevat; és a dir, la quota es calcula com la suma de les quantitats resultants d’aplicar a cada esglaó de la base el percentatge corresponent.

Tot seguit es mostra uns exemples de tarifes contínues i tarifes per esglaons.

Exemple: Quant tributarà un individu amb una base liquidable igual a 250 unitats monetàries?

Tarifa Contínua Tarifa per esglaons

Base Liquidable Tipus Base Liquidable Tipus

Fins 100 5 % De 0 a 100 5 %

20

Fins 200 10 % De 101 a 200 10 %Fins 300 15 % De 201 a 299 15 %

Amb tarifa contínua: Tipus = 250 x 15 % = 37,50 unitats monetàries

Amb tarifa per esglaons: Tipus = 100 x 5 % + 100 x 10 % + 50 x 15 % = 22,50 unitats monetàries

La utilització de la tarifa contínua presenta el problema anomenat “error de salt”, que consisteix en què un augment determinat en la base imposable genera un increment superior en la quota, la qual cosa provoca que sigui més recomanable i comuna la utilització de la tarifa per trams o esglaons.

Cal introduir dos conceptes relacionats amb el tipus impositiu:

1.- Tipus mitjà: és el tipus impositiu que afecta a la totalitat de la base liquidable i es defineix com el percentatge que representa la quota íntegra sobre aquesta base.

2.- Tipus marginal: és el tipus impositiu que afecta a la darrera unitat de base liquidable.

A títol d’exemple, i seguint amb les dades del cas pràctic anterior, calcularem els tipus mitjà i marginal tant per a la tarifa contínua com per a la tarifa per esglaons.

Tarifa contínua Tarifa per esglaons

Base Liquidable Tipus Base Liquidable Tipus

Fins 100 5 % De 0 a 100 5 %Fins 200 10 % De 101 a 200 10 %Fins 300 15 % De 201 a 299 15 %

Amb tarifa contínua:

Tipus Mitjà = 37,50/250 = 15 %Tipus Marginal = 15 %

Amb tarifa per esglaons:

Tipus Mitjà = 22,50/250 = 9 %

21

Tipus Marginal = 15 %

9.- QUOTA ÍNTEGRA.-

És aquella quantitat monetària que representa l’impost. Aquesta pot ser una quantia fixa (impost sobre vehicles de tracció mecànica) o el resultat de multiplicar el tipus impositiu per la base liquidable (per exemple, en l’IRPF, en l’impost sobre societats, en l’IVA, ...).

10.- QUOTA LÍQUIDA.-

És el resultat d’aplicar a la quota íntegra els descomptes (deduccions, bonificacions, ...) que contempla la llei.

La quota líquida representa la càrrega efectiva de l’impost suportada pel contribuent.

Un exemple de deduccions a la quota són les derivades de la inversió en habitatge habitual en l’IRPF.

11.- QUOTA DIFERENCIAL.-

És la quantitat resultant de restar de la quota líquida les retencions, i els ingressos a compte.

Tots ells són pagaments a compte que un subjecte passiu efectua a favor de l’Administració Tributària en el moment en què es realitza el fet imposable, corregint-se així l’important desfase temporal que existeix entre el període de temps durant el què es produeix el fet imposable i el moment de liquidar definitivament l’impost.

La quota diferencial pot resultar negativa, però això no significa que no s’hagi suportat càrrega tributària derivada de l’impost, sinó que els pagaments a compte han estat superiors a la quota líquida de l’impost. En aquest cas, l’Administració Tributària portarà a terme un procés de devolució.

Per exemple, en l’IRPF, els rendiments del treball estan sotmesos a retenció per la qual cosa un treballador quan presenti la liquidació de l’impost, una vegada calculada la quota líquida, haurà

22

de restar d’aquest import les retencions que se li hagin practicat quan li ha estat abonada la nòmina.

12.- DEUTE TRIBUTARI.-

És la quantitat monetària que s’ha d’ingressar a l’Administració Tributària en el moment de liquidació de l’impost, i és el resultat d’augmentar, en el seu cas, la quota diferencial amb interessos de demora, recàrrecs i sancions.

Esquemàticament els elements essencials d’un impost són els següents:

Subjecte Actiu Subjecte Passiu

Objecte ImposableFet Imposable

Base Imposable(-) MinoracionsBase Liquidable

x Tipus Impositiu (tarifa)Quota Íntegra(-) MinoracionsQuota Líquida(-) Retencions

(-) Ingressos a compteQuota Diferencial

+ Recàrrecs+ Sancions

+ Interessos de demoraDeute Tributari

8.- OBLIGATS TRIBUTARIS.-

23

Obligat tributari és la persona física o jurídica a la qual la normativa imposa el compliment de les obligacions tributàries.

Són obligats tributaris:

1.- SUBJECTE PASSIU: CONTRIBUENT I SUBSTITUT DEL CONTRIBUENT.-

És subjecte passiu l’obligat tributari que, segons la llei, ha de pagar la quota tributària. No perdrà la condició de subjecte passiu qui hagi de repercutir la quota tributària a altres obligats.

És contribuent el subjecte passiu que realitza el fet imposable.

És substitut el subjecte passiu que, per imposició de la llei i en lloc del contribuent, està obligat a ingressar la quota tributària, així com complir les obligacions formals.

El substitut podrà exigir del contribuent l’import de les obligacions tributàries satisfetes.

Per a diferenciar les dues classes de subjectes passius, podem posar algun exemple.

En l’IVA, serà subjecte passiu i contribuent l’empresari que lliura un bé o el professional que presta un servei, encara que repercuteixi l’impost al seu client.

El concessionari que realitzi una Inspecció Tècnica de Vehicles (ITV), en quan a la taxa corresponent, és un exemple de substitut del contribuent.

2.- PAGAMENTS A COMPTE: RETENIDORS I OBLIGATS A PRACTICAR INGRESSOS A COMPTE I PAGAMENTS FRACCIONATS.-

Els pagaments a compte del tribut final, que es dedueixen del mateix, poden ser: retencions, ingressos a compte i pagaments fraccionats.

Les retencions són deduccions, amb el corresponent ingrés a l’Administració Tributària, que els pagadors d’una renda (monetària) poden haver de fer en la mateixa.

24

Si la renda és en espècie aquest pagament a compte s’anomena normalment ingrés a compte.

Els pagaments fraccionats es realitzen per les mateixes persones que obtenen les rendes al llarg de l’exercici corresponent: les entitats jurídiques en relació amb l’Impost sobre Societats o els contribuents que exerceixen activitats econòmiques respecte de l’IRPF.

3.- LA SUCCESSIÓ EN ELS DEUTES TRIBUTARIS.-

Dins dels obligats tributaris, s’inclouen també els successors.

a.- Successors de persones físiques.- A la mort dels obligats tributaris, les obligacions tributàries pendents es transmeten als hereus. En cap cas es transmeten les sancions.

b.- Successions de persones jurídiques.- Les obligacions tributàries pendents de les societats i entitats amb personalitat jurídica dissoltes i liquidades en les quals la llei limita la responsabilitat patrimonial dels socis es transmeten a aquests, que quedaran obligats solidàriament fins el límit del valor de la quota de liquidació que els correspon.

Les obligacions tributàries pendents de les societats i entitats amb personalitat jurídica dissoltes i liquidades en les quals la llei no limita la responsabilitat patrimonial dels socis es transmetran a aquests, que quedaran obligats solidàriament al seu compliment.

4.- REPRESENTACIÓ.-

La representació es dóna, entre altres casos:

1.- per les persones que no tinguin capacitat d’obrar actuen els seus representats legals.

2.- per les persones jurídiques actuen les persones que tenen la titularitat dels òrgans a quin correspon la representació.

3.- els obligats tributaris amb capacitat d’obrar podran actuar per mitjà de representat, que podrà ser un assessor fiscal, amb el

25

qual s’entendran les successives actuacions administratives, excepte que es faci manifestació expressa del contrari.

Els obligats tributaris que no resideixin a Espanya hauran de designar un representant amb domicili en territori espanyol quan operin en aquest territori a través d’un establiment permanent, quan ho estableixi expressament la normativa tributària o quan, per les característiques de l’operació o activitat realitzada o per la quantia de la renda obtinguda, així ho requereixi l’Administració Tributària.

9.- FORMES D’EXTINCIÓ DEL DEUTE TRIBUTARI.-

26

Els deutes tributaris es podran extingir per diversos motius: pagament, prescripció, compensació, condonació i insolvència.

1.- EL PAGAMENT.-

El pagament del deute tributari es porta a terme en efectiu. El pagament en espècie només s’admet quan una llei així ho disposi expressament.

Els deutes tributaris s’han de pagar en els terminis que estableixi la normativa de cada tribut.

En el cas de deutes tributaris resultants de liquidacions practicades per l’Administració, el pagament en període voluntari s’ha de fer en els terminis següents:

-Si la notificació de la liquidació es realitza entre els dies 1 i 15 de cada mes, des de la data de recepció de la notificació fins el dia 20 del mes posterior o, si aquest no fos hàbil, fins l’immediat hàbil següent.

-Si la notificació de la liquidació es realitza entre els dies 16 i darrer de cada mes, des de la data de recepció de la notificació fins el dia cinc del segon mes posterior o, si aquest no fos hàbil, fins l’immediat hàbil següent.

Els deutes tributaris que es trobin en període voluntari o executiu es poden ajornar o fraccionar en els termes reglamentaris i prèvia sol·licitud de l’obligat tributari, quan la seva situació econòmico-finacera l’impedeixi, de forma transitòria, efectuar el pagament en els terminis establerts.

Aquests deutes ajornats o fraccionats s’hauran de garantir en els termes previstos per la llei.

2.- LA PRESCRIPCIÓ.-

Aquesta forma d’extinció es caracteritza per la inactivitat del titular del crèdit durant el termini assenyalat per la llei. La prescripció es pot interrompre i es torna a iniciar el termini per cada interrupció.

3.- LA COMPENSACIÓ.-

27

Es permet la compensació total o parcial del deute tributari amb els crèdits reconeguts per acte administratiu a que tinguin dret els obligats tributaris.

En el Codi Civil s’estableix el concepte de compensació “quan dues persones siguin recíprocament creditores i deutores l’una de l’altra”.

4.- LA CONDONACIÓ.-

La condonació (perdó) dels deutes tributaris ha de ser autoritzada per llei, en la quantia i amb els requisits que en la mateixa s’assenyalin.

5.- LA INSOLVÈNCIA.-

La declaració d’insolvència del deutor se sol assimilar a la pèrdua de la cosa deguda, amb la que té una certa similitud.

La llei preveu que quan els deutes tributaris no s’hagin fet efectius en els respectius procediments executius degut a insolvència provada, es declararan provisionalment extingits en espera de que del deutor pugui assolir una millor fortuna per tal de rehabilitar el crèdit dins del termini de prescripció. Passat aquest, la insolvència es converteix en definitiva.

10.- INFRACCIONS I SANCIONS TRIBUTÀRIES.-

28

El concepte legal d’infracció tributària està recollit per la llei: “Són infraccions tributàries les accions o omissions doloses o culpables amb qualsevol grau de negligència que estiguin tipificades i sancionades com a tals en la llei”. El dolo suposa voluntat d’engany o frau i la culpa es refereix a la responsabilitat exigible encara que sigui per simple negligència.

Les infraccions tributàries poden ser: lleus, greus i molt greus.

Els subjectes infractors són les persones físiques o jurídiques que realitzin les accions o omissions tipificades com a infraccions en les lleis.

Les accions o omissions tipificades en les lleis no donaran lloc a responsabilitat per infracció tributària en els supòsits següents:

- Quan es realitzin per aquells que no tinguin capacitat d’obrar en l’ordre tributari.

- Quan hi hagi una força major.- Quan es derivin d’una decisió col·lectiva, per aquells que

haguessin salvat el seu vot o no haguessin assistit a la reunió en què es va adoptar la mateixa.

- Quan s’hagi posat la diligència necessària en el compliment de les obligacions tributàries. Entre altres supòsits, s’entendrà que s’ha posat la diligència necessària quan l’obligat hagi actuat emparant-se en una interpretació raonable de la norma o quan l’obligat tributari hagi ajustat la seva actuació als criteris manifestats per l’Administració Tributària competent en publicacions i comunicacions escrites.

- Quan siguin imputables a una deficiència tècnica dels programes informàtics d’assistència facilitats per l’Administració Tributària per al compliment de les obligacions tributàries.

Els obligats tributaris que voluntàriament regularitzin la seva situació tributària o rectifiquin les declaracions, autoliquidacions, comunicacions de dades, sol·licituds presentades amb anterioritat de forma incorrecta no incorreran en responsabilitat per les infraccions tributàries relatives al que s’ha regularitzat o rectificat.

29

La responsabilitat derivada de les infraccions tributàries s’extingirà per la mort del subjecte infractor i pel pas del termini de prescripció per imposar les corresponents sancions.

El termini de prescripció per imposar sancions tributàries serà de quatre anys i es començarà a comptar des del moment en què es varen cometre les corresponents infraccions.

11.- GRADUACIÓ DE LES SANCIONS.-

30

Les sancions tributàries es graduaran d’acord als següents criteris, en la mesura en què resultin aplicables, entre altres:

1.- Comissió repetida d’infraccions tributàries. S’entendrà produïda aquesta circumstància quan el subjecte infractor hagués estat sancionat per una infracció de la mateixa naturalesa, ja sigui lleu, greu o molt greu, en virtut de resolució ferma dins dels quatre anys anteriors a la comissió de la infracció.

2.- Perjudici econòmic per a la Hisenda Pública. Aquest perjudici econòmic es determinarà pel percentatge resultant de la relació existent entre:

- La base de la sanció (quantia no ingressada, per exemple).- La quantia total que s’hauria hagut d’ingressar en la

autoliquidació o per l’adequada declaració del tribut, o la quantitat de devolució inicialment obtinguda.

3.- Exclusivament pel cas d’infraccions per incompliment de les obligacions de facturació o documentació, la graduació de la sanció és d’un increment del 100 % si es produeix incompliment substancial d’aquestes obligacions.

Un conjunt de sancions es pot reduir en les següents percentatges del seu valor total:

1.- Un 50 % en els supòsits d’actes amb acord (entre la inspecció i l’obligat tributari): apreciació de fets, realització de valoracions, ...

2.- Un 30 % en els supòsits de conformitat de l’obligat tributari o el seu representant amb la proposta de la inspecció, sense que s’hagi d’estar conforme amb la sanció.

Tot això sempre que no s’interposin recursos o reclamacions i s’ingressin les quantitats derivades de l’acta amb acord.

Una infracció molt freqüent que s’acostuma a produir a la pràctica és el fet de deixar d’ingressar la totalitat o part del deute tributari resultant d’una correcta autoliquidació.

31

Es tracta de les situacions d’una manca d’ingrés per no haver presentat l’autoliquidació o perquè el deute tributari resultant de la declaració no sigui correcte. Els exemples més comuns són els de l’IRPF, de l’Impost sobre Societats o de l’IVA. La sanció pot ser lleu, greu o molt greu i la base de la sanció és la quantia no ingressada.

a.- La infracció serà lleu quan la base de la sanció sigui inferior o igual a 3.000,- € o, essent superior, no existeixi ocultació de dades (l’ocultació suposa no presentació de declaracions, presentació de declaracions amb operacions inexistents o amb imports falsos, amb omissió d’operacions, ...).

La sanció per infracció lleu consistirà en multa del 50 % de la quantia no ingressada.

b.- La infracció serà greu quan la base de la sanció sigui superior a 3.000,- € i existeixi ocultació.

La sanció per infracció greu consistirà en multa proporcional del 50 %, no podent superar el 100 % quan sigui graduada incrementat aquell percentatge conforme als criteris de la Hisenda Pública.

c.- En general, la infracció és molt greu si s’utilitzen mitjans fraudulents (per exemple, anomalies importants en la comptabilitat, ...).

La infracció també serà molt greu quan s’haguessin deixat d’ingressar quantitats retingudes o que s’haurien hagut de retenir.

La sanció per infracció molt greu consistirà en multa proporcional del 100 al 150 % i es graduarà incrementat el percentatge mínim del 100 % conforme als criteris i perjudici econòmic per a la Hisenda Pública.

De manera general, les sancions s’estableixen d’acord amb la infracció de la forma següent:

INFRACCIÓ SANCIÓ

Lleu 50 %Greu 50 % - 100 %Molt Greu 100 % - 150 %

32

podent-se aplicar les reduccions esmentades anteriorment.

Quan la multa imposada per infracció greu o molt greu sigui d’import igual o superior a 30.000,- € i s’hagués utilitzat el criteri de graduació de comissió repetida d’infraccions tributàries, es podran imposar, a més, les següents sancions complementàries:

1.- Pèrdua de la possibilitat d’obtenir subvencions o ajuts públics i del dret a aplicar beneficis i incentius fiscals durant un termini d’un any si la infracció hagués estat greu o de dos si hagués estat molt greu.

2.- Prohibició de contractar amb l’Administració Pública que hagués imposat la sanció durant els mateixos terminis que en el cas anterior.

Quan la multa imposada per infracció molt greu sigui d’import igual o superior a 60.000,- € i s’hagués utilitzat el criteri de graduació de comissió repetida d’infraccions tributàries, es podran imposar, també, les següents sancions accessòries:

1.- Pèrdua de la possibilitat d’obtenir subvencions o ajuts públics i del dret a aplicar beneficis i incentius fiscals durant un termini de tres, quatre o cinc anys, quan l’import de la sanció imposada hagués estat igual o superior a 60.000,-, 150.000,- ó 300.000,- €, respectivament.

2.- Prohibició de contractar amb l’Administració Pública que hagués imposat la sanció durant els mateixos terminis i imports assenyalats en el cas anterior.

Existeixen altres sancions no dineràries com la suspensió temporal de feina o càrrec públic o de l’exercici de professions liberals (per exemple, registradors de la propietat i mercantils o notaris).

33

12.- RECURSOS CONTRA SANCIONS.-

L’acte de resolució del procediment sancionador podrà ser objecte de recurs o reclamació.

La interposició en temps i forma d’un recurs o reclamació administrativa contra una sanció produirà els efectes següents:

1.- L’execució de les sancions quedarà automàticament suspesa en període voluntari sense necessitat d’aportar garanties fins que siguin fermes.

2.- No s’exigiran interessos de demora pel temps que passi fins a la finalització del termini de pagament.

34

13.- CONFIGURACIÓ DEL SISTEMA FISCAL ESPANYOL I OBJECTES DE GRAVAMEN.-

A.- IMPOSTOS DE LA HISENDA ESTATAL I AUTONÒMICA

I.- IMPOSICIÓ DIRECTA

- Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF): grava la renda fiscal obtinguda per les persones físiques amb obligació personal de contribuir.

- Impost sobre la Renda de No Residents (IRNR): recau sobre la renda obtinguda en territori espanyol per les persones físiques i entitats no residents.

- Impost sobre Societats (IS): la renda fiscal obtinguda per les persones jurídiques.

- Impost sobre Patrimoni (IP): la renda obtinguda, prenent com a base el patrimoni, per les persones físiques.

- Impost sobre Successions i Donacions (ISD): l’adquisició de béns i drets a títol lucratiu.

II.- IMPOSICIÓ INDIRECTA

- Impost sobre Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats (ITPAJD):

- Impost sobre Transmissions Patrimonials: el tràfic patrimonial civil i onerós entre particulars.

- Impost sobre Operacions Societàries: els desplaçaments patrimonials societaris.

- Impost sobre Actes Jurídics Documentats: la formalització de certs actes amb la protecció de l’ordenament jurídic.

- Impost sobre el Valor Afegit (IVA): el consum de béns i serveis.

35

- Impost sobre Determinats Mitjans de Transport: la primera matriculació definitiva a Espanya d’alguns mitjans de transport.

- Impostos Especials de Fabricació:

- Sobre l’Alcohol i Begudes Derivades: el consum d’aquests productes.

- Sobre Hidrocarburs: el consum d’aquests productes.

- Sobre el Tabac: el consum d’aquests productes.

- Impost sobre Electricitat: el subministrament d’electricitat.

- Impost sobre Primes d’Assegurances: les operacions d’assegurança.

- Renda de Duanes: el tràfic exterior de mercaderies.

B.- RECURSOS DE LA HISENDA LOCAL

I.- IMPOSTOS OBLIGATORIS

- Impost sobre Béns Immobles (IBI): la propietat de béns immobles o l’existència de drets reals.

- Impost sobre Activitats Econòmiques (IAE): el simple exercici d’activitats empresarials, professionals o artístiques.

- Impost sobre Vehicles de Tracció Mecànica (IVTM): la titularitat de vehicles de tracció mecànica.

II.- IMPOSTOS VOLUNTARIS

- Impost sobre Construccions, Instal·lacions i Obres (ICIO): la realització dins del terme municipal d’aquestes.

- Impost sobre l’Increment de Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana (IIVTNU): la transmissió de sòl urbà.

36

- Impost sobre Despeses Sumptuàries (IGS): l’aprofitament de vedats privats de caça i pesca.

C.- CONTRIBUCIONS ESPECIALS: el benefici que la realització d’obres o serveis representa per als afectats.

D.- TAXES: la prestació de serveis o realització d’activitats per part de l’Administració que afecten o beneficien de forma particular al subjecte passiu, seguin de sol·licitud o recepció obnligatòria i no puguin prestar-se pel sector privat.

E.- RECURSOS DE LA SEGURETAT SOCIAL

- Cotitzacions a la Seguretat Social: la simple existència de relacions laborals.

37

EXERCICIS I QÜESTIONS

1.- Quins tipus d’ingrés públic és més adequat per a finançar les despeses públiques següents:

- EDUCACIÓ PRIMÀRIA:- DEFENSA:- AJARDINAMENT D’UNA PLAÇA:- PÀRQUING PÚBLIC:- ENTRADA A UN CAMP DE GOLF MUNICIPAL:- TRACTAMENT DE QUIMIOTERÀPIA:- EXPEDICIÓ DE PERMÍS DE TINENÇA D’ARMES:- MÀSTER EN FISCALITAT INTERNACIONAL:

2.- Classificar els següents conceptes d’ingressos públics segons les categories estudiades:

- Impost sobre béns de naturalesa urbana:- Multes de trànsit:- Interessos derivats de les fiances en matèria judicial:- Venda de medicaments:- Venda d’una finca rústica:- Interessos del compte del tresor:- Subvenció per a la creació d’un hospital:- Emissió de deute públic a curt termini:- Reintegrament d’un préstec concedit a una empresa

privada:- Venda d’impresos:- Subvenció per a finançar la construcció d’un hospital:- Lloguer d’un local:- Impost sobre el Valor Afegit:- Ingressos derivats del servei de residències de

persones grans:- Ingressos obtinguts per l’ocupació de la via pública

amb taules i cadires:- Ingressos procedents dels propietaris de parades en

mercats municipals:

38

- Dividends procedents d’una empresa privada:- Subvenció per a finançar el cost de funcionament d’un

menjador escolar:- Ingressos derivats del pagament per extinció

d’incendis:- Ingressos derivats de les entrades al parc zoològic:

3.- Una persona amb dos fills al seu càrrec treballa en una empresa d’informàtica per la qual cosa obté un salari anual de 24.000,- €. Suposem l’existència d’un impost que grava l’obtenció de les rendes del treball amb un tipus fix del 25 % i que permet una deducció a la quota de 600,- € per fill. Suposem també que l’empresa està obligada a retenir anualment un 15 % del salari en concepte de pagament a compte.

Amb aquesta informació, identificar tots els elements de l’impost sobre la renda personal i quantificar el deute tributari.

4.- Una persona ha obtingut durant l’any un salari brut de 60.000,- €, dels quals l’empresa per a la qual treballa li ha practicat una retenció de l’impost sobre la renda de les persones físiques de 12.000,- €.

En la legislació vigent, se li permet que en el càlcul de la base imposable es comptabilitzi una deducció per mínim personal de 3.400,- €.

Pels rendiments del treball obtinguts es poden deduir de la base imposable 2.400,- €.

A més, aquest contribuent pot deduir-se de la quota 1.800,- € en concepte d’adquisició d’habitatge habitual.

Determinar la Base Imposable, el Tipus Mitjà, el Tipus Marginal, la Quota Íntegra, la Quota Líquida i la Quota Diferencial.

L’escala a aplicar és:

39

B. Liquidable Q. Íntegra Resta base liquidable Tipus aplicablefins euros (euros) fins euros (%)

0,00 0,00 4.000,00 15 4.000,00 600,00 9.800,00 2413.800,00 2.952,00 12.000,00 2825.800,00 6.312,00 19.200,00 3745.000,00 13.416,00 en endavant 45

5.- Ordenar els següents impostos de major a menor flexibilitat passiva:

a) Impost sobre begudes alcohòliquesb) Impost sobre el valor afegitc) Impost progressiu sobre la renda de les persones

físiquesd) Impost sobre hidrocarburs

EXERCICIS TIPUS TEST

1.- Quin dels següents ingressos públics no té el seu origen en l’exercici del principi d’autoritat per part del sector públic?

a) taxesb) impostos afectatsc) preus públicsd) deute públic forçós

2.- Les contribucions especials són ingressos:

40

a) de caràcter voluntarib) que financen serveis públicsc) que cobreixen com a mínim el cost del serveid) cap de les anteriors

3.- El pagament realitzat per les famílies pel servei de guarderies públiques és un ingrés públic qualificat com:

a) venda de bénsb) taxac) preu públicd) cap de les anteriors

4.- Com s’anomenen els ingressos públics procedents del rendiment dels actius reals:

a) transferències correntsb) ingressos patrimonialsc) preus públicsd) actius financers

5.- Els preus públics són ingressos:

a) de caràcter voluntarib) que financen despesa d’inversióc) que cobreixen com a màxim el cost del servei

6.- El mètode objectiu d’estimació de la base imposable:

a) presenta uns costos de gestió i administració menys elevats que el mètode d’estimació directa

b) és un mètode l’aplicació del qual ha de ser de caràcter voluntari pel subjecte passiu

c) utilitza paràmetres o índexs representatius del fet imposable per a la determinació de la base imposable

d) totes les anteriors

7.- Quina de les següents afirmacions és correcta?

41

a) la quota líquida d’un impost s’obté de restar a la quota diferencial certes deduccions previstes per la normativa

b) una quota líquida negativa significa que ens han de tornar diners perquè hem pagat massa per avançat

c) la quota íntegra d’un impost pot ser negativad) cap de les anteriors

8.- En un supòsit d’exempció:

a) no es produeix el fet imposable gravatb) es produeix el fet imposable gravat però es

perdona al contribuent el pagament de l’obligació tributària

c) es considera que mai pot existird) cap de les anteriors

9.- Quines de les següents característiques són pròpies i comunes en les taxes i els preus públics:

a) financen béns i serveis públics que presenten beneficis indivisibles

b) els béns o serveis finançats poden ser prestats també pel sector privat

c) ambdós tenen caràcter voluntarid) cap de les anteriors

10.- Si la càrrega impositiva es distribueix de manera aleatòria entre els individus d’una societat, el sistema serà positiu en termes de:

a) eficiènciab) costos d’administracióc) perceptible per als contribuentsd) totes les anteriors

42