El Virus De La RabiaEl virus de la ràbia és un virus neurotròfic que causa la ràbia una malaltia mortal en diversos animals inclosos els humans. La transmissió de la ràbia pot ocórrer per contacte amb la saliva dels animals infectats.

El virus de la ràbia té una morfologia cilíndrica i pertany al gènere víric dels Lyssavirus de la família Rhabdoviridae. Aquesta virus tenen un embolcall víric i un genoma basat en ARN amb sentit negatiu.

Tots els successos de transcripció i replicació tenen lloc en el citoplasma a l'interior dels cossos de Negri, anomenats així en honor a Adelchi Negri. Aquests cossos són inclusions de 2 a 10 µm de diametre i són típics d'una infecció per virus de la ràbia i s'han usat per a confirmar com una prova definitiva de confirmació de la malaltia.

La Estructura: Els Lyssavirus tenen simetria helicoïdal, així que les formes dels virions tenen una forma gairebé cilíndrica. Els lissavirus es caracteritzen per un ampli rang d'hostes incloent plantes, insectes i mamífers; els virus que infecten els humans tenen normalment simetria cúbica i tenen formes polièdriques regulars.

Els virus amb forma de bala amb una longitud d'un 180 nanometres (nm)i un diàmetre d'uns 75 nm. Un extrem és arrodonit o cònic i l'altre és planar o cònca. Les lipoproteïnes de l'embolcall en forma pom de porta formades per glicoproteïnes tipus G. Aquestes proteïnes no cobreixen l'extrem planar de la partícula viral. En la base de l'embolcall hi ha la capa de proteïna de matriu o membrana que es pot invaginar a l'extrem planar. El nucli (core) del virió consisteix en una ribonucleoproteïna que enrosca l'ARN de forma helicoïdal a l'interior de la partícula.

Infecció: A partir de la ferida d'entrada, el virus de la ràbia viatja fins les vies neuronals del sistema nerviós central (SNC). El transport retrògrad axonal del virus fins al SNC és el pas clau per a la

patogènesi durant la infecció natural. El mecanisme molecular d'aquest transport és desconegut tot i que s'ha demostrat experimentalment la unió de la proteïna P del virió a la cadena lleugera de la dineïna (DYNLL1).La proteïna P també actua com un antagonista de l'interferó, disminuint la resposta immune de l'hoste.

Des del SNC, el virus es dispersa cap a altres òrgan. Les glàndules salivals en els teixits de la boca i la galta alliberen grans concentracions del virus, permetent la seva transmissió. La mort de l'hoste ocorre entre dos dies i cinc anys des de la infecció inicial.

1. Infecció per ferida o mossegada. Antigament també es transmetia per operacions com el trasplantament de còrnia.

2. El virus té una primera multiplicació a les cèl·lules musculars i d'allà passa a les neurones i finalment als ganglis nerviosos.

3. El lloc on la malaltia de manifesta més acusadament és el cervell (encefalitis). Tanmateix, el temps que tarda a desenvolupar-se aquesta etapa és bastant llarg i depèn de molts factors.

4. Els virus en comencen a passar d'unes neurones altres a través dels contactes sinàptics, la qual cosa fa que el sistema immune sigui incapaç de detectar-los.

5. Des del cervell pot viatjar, a través dels nervis, a qualsevol part del cos, donant una infecció sistèmica.

Simptomàticament, el malalt passa per 4 fases:

1. Fase d'incubació: Dura entre 60 dies i 1 any i és asimptomàtica.

2. Fase prodrómica: Dura entre 2 i 10 dies. Apareixen símptomes inespecífics.

3. Fase neurològica: Dura entre 2 i 7 dies. Afecta el cervell. El pacient pot manifestar hiperactivitat, ansietat, depressió, deliri, paràlisi, espasmes faringis...

4. Fase de coma: Dura entre 1 i 10 dies. El pacient entra en coma i finalment mor, bé per parada cardíaca, bé per infeccions secundàries.

A partir de la segona fase, és mortal en el 99,9% dels casos. En la majoria dels casos el diagnòstic sol ser postmortem. No obstant això, es pot diagnosticar per microscopía gràcies a l'aparició dels "cossos de Negri" a les cèl·lules.

Tractament: L'única opció de tractament és subministrar immunoglobulina i injectar una vacuna contra el virus, la qual cosa només és eficaç durant la fase d'incubació i es recomana instaurar un tractament profilactic preferentment durant les primeres hores després d'una possible exposició.

La vacuna es fabrica a partir de virus aïllats d'animals morts. Es fan créixer sobre cultius cel·lulars i després es purifiquen i inactiven amb diferents substàncies químiques. És necessari aplicar entre 4 i 6 dosis.

El tractament immediat després d'una possible exposició al virus de la ràbia (p.ex.: mossegada o esgarrapada d'algun mamífer) impedeix el desenvolupament dels símptomes, els quals en absència de tractament condueixen irremeiablement a la mort. És recomanable rentar amb aigua i sabó, acuradament i sense raspar la ferida, ja que d'aquesta manera s'ajuda a eliminar el virus, i acudir tot seguit a un centre hospitalari per rebre atenció especialitzada. Tal atenció en general consisteix en l'aplicació de la vacuna postexposició en els dos dies següents a la mossegada. Les mesures de prevenció de ràbia en humans comprenen tant al tractament profilàctic pre o postexposició com les d'intervenció sobre els hostes del virus de la ràbia. El tractament postexposició contempla l'aplicació d'una sola dosi de vacuna antiràbica .

Descubridor del virus de la RabiaLouis Pasteur (27 de diciembre de 1822 - 28 de septiembre de 1895) fue un químico, y físico francés cuyos descubrimientos tuvieron enorme importancia en diversos campos de las ciencias naturales,

sobre todo en la química y microbiología. A él se debe la técnica conocida como pasteurización.

Sus contribuciones en la química orgánica fueron el descubrimiento del dimorfismo del ácido tartárico, al observar al microscopio que el ácido racémico presentaba dos tipos de cristal, con simetría especular. Fue por tanto el descubridor de las formas dextrógiras y levógiras que desviaban el plano de polarización de la luz con el mismo ángulo pero en sentido contrario. Este hallazgo le valió al joven químico la concesión de la Legión de Honor Francesa, con sólo 26 años de edad. En 1854 fue nombrado decano de la Facultad de Ciencias en la Universidad de Lille.

Biografía

Nació el 27 de diciembre de 1822 en la región de Jura, Francia. Su padre había sido soldado de Napoleón, pero después de dejar el ejército, donde transcurrió la infancia del pequeño Louis. De joven, no fue un estudiante prometedor; de hecho, si demostraba alguna actitud especial, era la pintura. Su primera ambición fue la de ser profesor de arte. En 1842, tras ser maestro en la Escuela Real de Viejancòn, obtuvo su título de bachillerato, con calificación "mediocre" en química. Su padre lo mandó a la Escuela Normal Superior de París, pero allí no duró mucho tiempo ya que regresó a su tierra natal. Pero al año siguiente retornó a París.

En el otoño de su vida, Pasteur desarrolló la metodología para atenuar la virulencia de microorganismos patógenos que pudieron ser entonces utilizados para la fabricación de vacunas. Él mismo obtuvo vacunas eficaces contra el cólera de los pollos, el ántrax y la erisipela del cerdo. En 1881, hizo una demostración dramática de la eficacia de su vacuna contra el ántrax, inoculando la mitad de un rebaño de ovejas mientras inyectaba la enfermedad a la otra mitad. Las inoculadas con la vacuna sobrevivieron, el resto, murió.

Posteriormente, obtuvo la vacuna contra el virus de la rabia, que fue probada el 6 de julio de 1885 con éxito por primera vez para tratar al joven Joseph Meister. Fue un digno clímax a la asombrosa carrera de un hombre que merece estar junto a Aristóteles y Darwin en el salón de la fama de la biología.

Legado

Expuso la "teoría germinal de las enfermedades infecciosas", según la cual toda enfermedad infecciosa tiene su causa (etiología) en un germen con capacidad para propagarse entre las personas. Esta sencilla idea representa el inicio de la medicina científica, al demostrar que la enfermedad es el efecto visible (signos y síntomas) de una causa que puede ser buscada y eliminada mediante un

tratamiento específico. En el caso de las enfermedades infecciosas, se debe buscar el germen causante de cada enfermedad para hallar un modo de combatirlo. Por sus trabajos es considerado el pionero de la microbiología moderna, que inicia así la llamada "Edad de Oro de la Microbiología".

En 1973, la Unión Astronómica Internacional acordó homenajear su persona poniendo su apellido al cráter Pasteur del planeta Marte.