Hi havia una vegada un cranc que vivia a les contrades del Berguedà a les aigües del riu Llobregat amb la seva família.

El cranc es deia Jofre, en Jofre tenia 1 any que per nosaltres serien 6. El Jofre nedava cada dia per les seves aigües, jugava amb els seus amics i de tant en tant feien expedicions riu amunt tots junts.

La mare d’en Jofre sempre estava molt preocupada perquè era una mica trapella i patia per si algun dia es perdés o li passés alguna cosa mentre jugava amb els seus amics pel riu. Sempre arribava tard a menjar menys el dia que sabia que hi hauria gambes per dinar que era el seu menjar preferit! Les empassava de dos en dos amb tanta ànsia i regust que gairebé s’ennuegava!!!

Un dia mentre jugava amb els seus amics a fet i amagat per les pedres, el Jofre es va amagar sota una pedra.

De sobte... va veure a un peixet amb colors vius que li va cridar l’atenció!

Com en Jofre era bastant despistat... va començar a espiar i seguir el peixet fins que va perdre la noció del temps i es va desorientar. Quan va voler tornar a casa no recordava el camí de retorn!

 

En Jofre havia anat a parar a unes aigües estancades del riu Llobregat del pantà de Fuives, aquestes aigües feien molta però que molta pudor i en Jofre sentia molta angoixa ja que es trobava en un lloc tenebrós, desconegut i solitari.

En aquell moment, va recordar les paraules de la seva mare que li deia:

- no t’allunyis gaire i ves molt en compte que ets molt despistat!

- Algun dia tindràs un espant.

De sobte va començar a veure que darrera d’una pedra molt i molt gran es començava a moure alguna cosa. En Jofre va començar a veure uns animals molt semblants a ells però més grans. Uns tenien la closca vermella i els altres eren una mica més marrons amb una taca a les dues pinces de davant. En Jofre es va apropar per darrere unes algues perquè no el veiessin. Què feien tants crancs junts??

Per sorpresa del Jofre, els crancs es van començar a barallar!!! Tots lluitaven per a ser els reis d’aquell indret!!

Ostres!!! En Jofre va recordar el que li havia ensenyat la seva mare i la senyoreta a l’escola de cop! i es va adonar que davant d’ell tenia un combat entre crancs americans! Entre els senyal i els vermells. En Jofre poc a poc i caminant enrere va fugir d’aquell lloc perquè com molt bé havia après també aquells crancs portaven un fong temible pels crancs autòctons.

En Jofre estava trist perquè volia tornar a casa. AU!!!! En Jofre s’havia enganxat amb un plàstic circular de les llaunes. Caram amb la brutícia!!! A part d’embrutar-nos l’aigua no ens deixen viure tranquils!

De sobte va escoltar unes veus provinents de la superfície que no semblaven les dels seus amics o coneguts del riu i a més a més començava a sentir un ofec que no el deixava respirar, notava uns símptomes estanys que creia que podien ser del fong que transmeten els crancs senyal. Aquelles veus de la superfície provenien d’ un grup de nens que reien i jugaven i que estaven pescant crancs, de sobte el Jofre va sentir molta por i va pensar: Oh senyor ara que faré!!El Jofre va veure una gran ombra que s’apropava cap a ell i va sentir molta por i va començar a moure’s d’un lloc a l’ altre fugint tot nerviós dient ajudeu-me! Ajudeu-me!

Tristament en Jofre va ser capturat per aquella ombra i va ser introduït en un estrany recipient que no parava de moure’s d’un lloc a un altre.

Un cop aquí un cop allà! Quin horror!! Mare, amics, on esteu!!!

Les estranyes veus van començar a parlar entre elles:

Marc mira com es mou el cranc.

Què bonics!! Què bé ja tenim crancs per jugar!!

Es mouen molt!

Quin color més vermell tenen!

Què els hi donarem per menjar?

Quina mala sort tenia el Jofre havia anat a parar un lloc ple de crancs dels quals havia fugit anteriorment, els crancs senyal. Aquell mateix dia el Jofre va anar a parar a casa d’una noia que es deia Gemma.

En Jofre i els seus nous companys eren més grans i robustos que ell i no tenien gaire bona sintonia. Pegaven i molestaven al simpàtic cranc i ell trobava molt a faltar la seva família . Tot el dia s’estaven barallant amb aquells crancs que es deien Sam i George. Un dia com que els seus companys es feien cada dia més grans se’ls van endur a una peixera molt gran. En Jofre es trobava ara molt sol. Els nens el cuidaven molt i de tant en tant jugaven amb ell, netejaven la seva nova caseta etc.. inclús la Gemma li havia fet un dibuix preciós: ell a la seva nova casa .

Els nens i nenes es van endur els crancs a l’escola per ensenyar-se’ls a la seva mestra de l’escola i els seus companys i companyes.

Tots i totes els van observar atentament i es van adonar que el Jofre tenia un color més blanquinós del normal i es van espantar molt. Què l’hi passava al Jofre? Els nens i nenes van investigar a casa seva el que li podia passar i un nen es va adonar que el Jofre estava malat ja que l’havia afectat el fong dels seus companys. A l’endemà ho van parlar amb la mestra i ella va decidir posar-lo en quarantena. Després de molt parlar sobre el que podien fer amb el Jofre van decidir retornar-lo al riu amb la seva família.

Finalment el Jofre va ser alliberat i es va retrobar amb la seva mare que no s’ho podia creure! plorava i plorava perquè pensava que no el veuria mai més! El Jofre mai més va fer malifetes ni va anar jugar allunyant-se molt, de fet, va a explicar als més petits tot el que havia viscut perquè ells no ho fessin mai i sobretot escoltessin als més grans que ells en saben molt.

Vet aquí un gat, vet aquí un gos aquest conte ja s’ha fos.