Una vegada, l'exèrcit més poderós del món va entrar a Catalunya.

Els soldats de Napoleó, van travessar els Pirineus per ocupar les viles i ciutats del nostre país.

Però heus aquí que, al poble de Santpedor,

un noi valent i espavilat els volia plantar cara, als francesos:

Ja ho veuries, si jo fos més gran... –va dir a la seva mare.

I què faries, tu tot sol? –va preguntar-li ella. I l’Isidret, que així es deia el noi, li va respondre:

Els declararia la guerra!

Mare de déu! –va exclamar la mare–.

Aquesta és feina d’homes... I tu, per sort, encara ets petit.

Ben aviat, va començar la revolta.

I, a les places dels pobles,

la gent feia grosses fogueres: tothom cremava els papers

que duien les ordres i el segell de Napoleó.

Fora l’invasor! Cridaven –els uns.

Volem ser lliures! –exclamaven els altres.

Finalment, el governador de Manresa

va fer llegir una proclama

per convocar els ciutadans

a allistar-se contra l’exèrcit francès.

No cal dir que aquella notícia va córrer molt de

pressa

i, de seguida, va arribar a Santpedor.

Visca! Toquem a sometent! –cridava la gent pels

carrers.

Les campanes del poble van picar i repicar sense parar

fins que tothom es va reunir a la plaça. I, en un tres i no

res,

es va formar el sometent de Santpedor, és a dir,

un nombrós grup d’homes que no eren soldats,

però que volien defensar-se de l’enemic.

L’Isidret, ple d’entusiasme,seguia tot aquell

enrenou:

Mira, mare, ja els hem declarat la guerra!

Déu meu, però si hi ha tot el poble a la

plaça...

–va fer ella, esgarrifada–. Quin desori!

Jo també vull anar-hi!

No diguis ximpleries, Isidret! Tu ets una

criatura.

–I, d’una revolada, la mare el va fer entrar cap dins i

va tancar el balcó.

L’Isidret, sense fer soroll i sense que la

seva mare s'assabentés, va fugir escales avall.

Molts homes feien cua davant de l’Ajuntament.

Au, té! Aquest fusell és per a tu –deia en Josep,

l’agutzil, que ara anava repartint les armes–. Vinga, el següent! Té, i

aquest per a tu...

Fins que va tocar el torn a l’Isidret:

I ara jo! Dóna-me’n un a mi també Josep

–va dir ben convençut, amb la veu gens tremolosa.

Tu què hi fas aquí? –Tothom es va mostrar sorprès.

Jo també vull lluitar contra els francesos!

–va cridar el noi, decidit.

Torna-te’n per on has vingut –va dir en Josep,

molt seriós–. Au, que ets l’hereu de casa teva... Vinga, vés...

La mare sí que et darà guerra...

L’isidret va fer veure que se’n tornava cap a casa...

Però, un cop el sometent va ser fora del poble, va entrar

d’amagat a l’Ajuntament.

No em quedaré aquí, no... Si almenys trobés una

pistola!

–es deia adelerat mentre ho regirava tot.

Llavors, quan ja es pensava que se n’hauria d’anar

amb la cua entre les cames, va exclamar:

Però què hi tenim aquí? Òndia, un timbal!

I sí, sí: allà en un racó del despatx d’en Ramon,

el secretari, hi havia un magnífic timbal.

I va decidir:

Me l’enduc! Potser també em pot servir per

donar brega

als soldats de Napoleó...

Mentrestant, un exèrcit imparable de més de

tres mil soldats avançava cap a Manresa.

Aquests catalans s’han atrevit a desafiar

les nostres tropes... –deia un comandant francès

amb cara de pocs amics.

Ah! Maleïts! Castigarem aquesta ciutat

rebel!

–responia el general al capdavant de la cavalleria–.

Avui rebran una lliçó que no oblidaran mai!

Els sometents d’Igualada i de Manresa

també van anar prenent posicions per preparar

l’emboscada. Els de Santpedor corrien

per arribar a temps a la batalla.

Però, abans d’arribar al Bruc, l’Isidret finalment els va

encalçar:

Espereu-me! –cridava esbufegant–. Jo també

sóc un dels vostres!

Quan el van veure, tots volien que se’n tornés cap a

casa:

On vas, Isidret? Que t’has begut l’enteniment?

–va dir-li en Joan, el de la fusteria.

I aquest timbal? Et penses que és un joc,

això?

Au, gira cua...! –va ordenar-li l’Agustí de cal

Ferrer.

Deixeu-me lluitar per la pàtria!

–els va contestar ell, tossut com una mula.

Però , aleshores, es van sentir els

primers trets

i tots van córrer per unir-se als sometents

emboscats.

L’Isidret i el timbal es van anar enfilant

muntanya de Montserrat amunt,.

Li arribaven la fressa del foc i els crits dels

combatents. La lluita era ferotge.

Però no es va esporuguir i va començar a tocar el timbal.

A la fi, tots els sometents havien pogut unir les seves

forces.

De primer, quan l’invasor va passar el congost del Bruc,

va caure a la trampa que els sometents li havien preparat.

Foc i amb ells! –es va sentir que cridava en Josep,

l’agutzil–. I visca Catalunya lliure!

Però l’exèrcit francès va refer

les seves posicions. De mica en mica,

els catalans van haver

de retrocedir. I, tot d’un plegat, es

varen trobar acorralats.

Però, de sobte, quan ja es

creien perduts...

El timbal de l’Isidret,

va començar a ressonar per tota la

muntanya.

I era tan i tan fort el seu ressò, que

diríeu que eren cents

els timbals que sonaven.

L’Isidret tocava cada cop amb més força.

Vosaltres resistiu! –cridava als homes del

sometent–.

A mi, deixeu-me fer!

Sentiu quants timbals? –va dir tot d’una el general

francès –. Oh, mon Dieu, arriba un gran exèrcit!

Fugim, fugim!

Atrapem-los, ja són nostres! –es va envalentonar

en Josep, com a cap del sometent de Santpedor.

El nostre timbaler ens ha dut a la victòria!

–va exclamar l’Agustí de cal Ferrer–. Déu et beneeixi,

Isidret! –i ell tocava encara amb més força.

I així els famosos soldats

del gran Napoleó van ser derrotats.

El nostre heroi va ser rebut al poble

amb repics de campana, i tots els catalans

van pujar a Montserrat a donar gràcies a la Mare

de Déu

per aquella llegendària victòria.

Vocabulari• Sometent:• Desori:• Revolada:• Renglera d’homes:• Fusell:• Agutzil:• Hereu:• Recular:• Adelerat:• Donar brega:• Comandant:• Congost:• Emboscada:• Esbufegar:• Fressa:• Esporuguir:• Defallir:• Emvalentonar:• Repics: