el temple des de l'antic egipte fins a l'imperi romà

ELS TEMPLES DES DE L’ANTIC EGIPTE FINS A L’IMPERI ROMÀ.

Pac 2 de Història de l’Art

Josep Antoni Garcia Rami

1

1. El Temple i les seves implicacions religioses, simbòliques i artístiques.

Tot i que el significat d’aquest mot és divers i pot respondre a diferents usos o simbologies, podem establir com a definició general que un temple és un edifici o construcció la utilitat del qual és el servei religiós o ritual dedicat al culte d’un déu o deessa, manifestat sovint com a estatge permanent de la divinitat.

El terme “temple” procedeix del llatí templum, mot que originalment designava el segment de cel que l’augur etrusc delimitava per a contemplar les aus que el travessaven i en quin sentit, la qual cosa li servia per establir els auguris. A partir d’aquí s’ha atorgat aquest ús a gairebé tots els edificis sagrats de les diferents civilitzacions o cultures, encara que es faci de manera genèrica i coexistent amb les denominacions específiques. Aquesta idea de delimitació o segregació (del grec tememos, “espai segregat”) és la que determina el sentit últim del mot: és un espai sagrat, separat, per a portar a terme les activitats o funcions espirituals, la comunicació amb el més enllà. Sovint aquest espai separat que serveix d’unió a manera de trànsit amb el món espiritual imita o antropomorfitza aquesta “realitat” i rep un disseny a la mesura (monumental sovint) de l’ésser humà. De fet, a gairebé totes les civilitzacions els temples i santuaris sagrats constitueixen una imatge del cosmos i de la realitat transcendent. També es pot afirmar el contrari: l’organització espacial dels temples o santuaris ha servit per a crear una imatge antropomorfitzada en la imaginació humana de tot allò que té a veure amb l’altre món, el món invisible de les divinitats i de les ànimes. En aquest sentit podríem dir que l’ésser humà ha inventat una seqüència d’espais per explicar-se a ell mateix l’existència i el misteri que envolta el món de les divinitats.

Sigui com sigui, el temple, com a espai sagrat, és carregat de simbolismes. La idea de penetració al lloc separat es fa a través de diferents estances que reforcen aquesta idea de trànsit envers el món més ocult. I gairebé sempre l’espai últim on és la imatge del déu o l’altar o qualsevol altra representació simbòlica de la divinitat és un espai d’accés restringit. Aquest trànsit sovint és adobat amb la decoració i il·luminació pertinent: a mesura que s’avança cap al més ocult la penombra i la foscor es fan més evidents. La destinació d’aquest trajecte és el lloc més íntim (o reservat o allunyat o elevat), que correspon a l’estança on la divinitat es fa present, i segons el corpus de creences de cada religió l’accés a aquest espai pot ser més o menys limitat a un nombre determinat de persones, normalment intermediaris o




2

“sacerdots”, encara que també en alguns casos el poder polític (monarques, noblesa) hi tenia accés. La idea d’allunyament o distància que genera respecte o devoció és en l’origen de tot plegat. I també la idea de quelcom ocult, amagat, no accessible als ulls dels mortals.

Veiem, doncs, que el temple és el lloc on es manifesta la presència del déu (com en el Tabernacle o, posteriorment, al Temple de Jerusalem, on la llum shekinah propera a l’Arca del Pacte mostrava aquesta presència), o el lloc d’habitatge de la divinitat, fet que configura la seva estructura arquitectònica. Aquesta idea de temple com a habitacle ja es manifesta en les civilitzacions del Pròxim orient, en la que els santuaris i els altars s’encabien en autèntics palaus, dignes habitatges dels déus.

La idea de trànsit cap al món dels déus es pot fer en horitzontal, a través d’un eix que aglutina estances en una determinada direcció, però sobretot en vertical, com la del ziggurat, en el qual la casa del déu es situava al cim de les diferents terrasses sobreposades. El mite bíblic de la confusió de les llengües a partir de l’agosarat projecte de construir la torre de Babel en directa competició amb l’elevada posició celestial que havia de ser exclusiva del déu hebreu sembla reforçar aquesta noció. Aquell mític càstig no s’hagués “produït” si el significat de la construcció d’aquell ziggurat no comportés la intencionalitat inherent d’elevació i/o aproximació “irreverent” a l’estatge de la divinitat (Llibre de la Gènesi, capítol 11, versets 1-9). Aquesta idea de verticalitat també és present en la construcció de les piràmides (tombes-temples), en la que la idea d’ascens cap a l'habitacle dels déus sembla inspirar els constructors, que marcaven el camí que el faraó havia de seguir, un cop mort, per tornar a la morada dels déus d’on havia vingut per governar la terra. La mateixa concepció animà la construcció dels temples precolombins de les civilitzacions maia i asteca. I la idea d’un centre o eix vertical en el que tot hi convergeix (unió de la terra i del cel) és present també en moltes de les edificacions religioses, com el pal totèmic, l’obelisc, o la creu.

L'orientació de l’edifici també és rellevant: des de l’orientació cap a sol ixent, a la confluència amb els 4 punts cardinals, els quatre vents, l’assentament complert de l’edifici li confereix un aspecte també simbòlic de connexió entre la terra i el cel i de predisposició o obertura a les influències o manifestacions físiques o externes de les divinitats.




3

El temple és el lloc on l’ésser humà retroba la seva essència divina o espiritual, on hi entra en contacte amb la divinitat, on, en certa manera, “recobra la immortalitat”. I és també el resultat de la necessitat humana de sacralitzar algunes de les realitats que l’envolten (espais, edificis, persones) i d’explicar-se de manera entenedora allò que anava més enllà de la seva comprensió de la realitat.

2. EGIPTE

2.1. El Panteó i la religió egípcia:

La religió politeista dels antics egipcis es manifestava mitjançant l’adoració a

un panteó de déus híbrids, en nombrosos casos, que combinaven forma humana i

animal. Es tracta d’un panteó inspirat en les formes naturals de la fauna procedent de

l’entorn del riu Nil. No es tractava d’una religió homogènia perquè determinats

principis religiosos podien ser presentats sota la forma de diferents déus. La

complexitat de les creences religioses egípcies i el llarg període de temps en el qual

aquestes creences es van anar desenvolupant complica la tasca de classificar o ordenar

les moltes divinitats del sistema religiós egipci.

L’aparença animal d’aquests déus sembla que es considerava l’ànima del déu.

Aquesta mena de zoolatria ha estat explicada de diverses maneres. Probablement

entre els pobles primitius sovintejava l’actitud de reverència o respecte o fins i tot por

envers determinades facultats o capacitats específiques d’alguns animals. Aquesta

admiració o temor és lògic que portés com a conseqüència a la veneració. Les

qualitats malèfiques o benèfiques d’alguns dels animals representaven les ànimes o

esperits motors d’aquests déus. Sovint hi podia haver casos de dualitat en un mateix

déu o deessa, en el sentit que en alguns aspectes la seva influència era malèfica, però

en d’altres casos es manifestava benèficament, com veurem en l’apartat dedicat a

explicar els trets dels principals déus del panteó egipci.

També és probable que els egipcis haguessin pres el costum de criar

determinades espècies animals perquè les consideraven sagrades. Potser aquest fet




4

explicaria l’existència de necròpolis d’animals (cocodrils, gats, etc). I en alguns llocs

especials de culte, com Memfis, Heliòpolis i Hermontis, hi havia, a una dependència

del temple, un toro sagrat, que es considerava l’ànima vivent del déu local.

Fos quin fos el motiu, la realitat és que aquests déus van ser antropomorfitzats

pels egipcis. Hi havia la clara intenció d'apropar-los a la seva manera d’actuar i de

pensar, sota les normes pròpies de la condició humana, però per reforçar la idea

d’aquelles capacitats admirades o temudes en els animals (en l’ànima del déu), els

atorgaven una forma híbrida, normalment adaptant-los-hi sobre el cos humà un cap

animal. Aquesta zoocefàlia és present a la iconografia egípcia des de ben aviat en

l’etapa dinàstica i es manifesta de manera molt original i alhora harmoniosa: en les

representacions aquesta imatge és sempre equilibrada i s’integra de manera

proporcionada en l’escena. L’artista triava la forma zoomorfa del déu allí on li

semblava adequada i harmoniosa, i, en canvi, utilitzava la forma híbrida on la

composició ho requeria. Possiblement tot plegat es devia a què les extremitats

humanes s’associaven amb l’activitat del déu en qüestió, mentre que el cap animal

permetia la seva identificació.

També sovintegen en la iconografia egípcia les imatges alades. La figura

humana, zoocèfala o no, es combina amb un parell d’ales d’ocell, que s’adapten al cos

mitjançant una mena de braçalets adossats a les extremitats superiors del déu quan es

vol suggerir la idea de moviment. En canvi, quan l’actitud ha de ser serena o estàtica

les ales són separades i caigudes.

També hi ha animals antropocefàlics: cossos animals amb caps humans,

l’exemple més característic dels quals és l’Esfinx, que ja era coneguda des del Regne

Antic (IV Dinastia), que es conserva actualment al pla de Giza i que ha estat repetida

sovint al llarg de la història de l’art faraònic. L’Esfinx s’identifica amb el Faraó pel

seu tocat reial i la barba, mentre que el cos de lleó li afegeix l’ànima o l’atribut de

poder i força sobrehumanes. I com veurem més endavant, en l’explicació de les

creences religioses egípcies, el ba, o esperit volador dels individus morts, també tenia

aspecte antropocefàlic: cos d’au amb cap humà.

Aquesta concepció antropomòrfica ens explica el significat i l’economia de la




5

litúrgia sagrada. El déu ha de ser tractat com es tracta un home molt important, i se’l

farà objecte de ritus, de purificació i d’ofrena, que executa l’alt clergat, els

intermediaris, que en una mena de culte mistèric reciten fórmules i himnes que

expliquen el significat de cada ritus, i li confereixen un abast mitològic.

Les festivitats més assenyalades els ritus quotidians es celebren mitjançant

cerimònies més solemnes: hi havia més ofrenes i les litúrgies especials remarcaven el

caràcter sagrat (especial) de la festa. En determinades ocasions els sacerdots

transportaven en processó la imatge del déu en una naos que sovint tenia forma de

barca: s’extreia l’ídol del santuari, recorria les parts públiques del temple i fins i tot

era passejat per la ciutat, fent-lo detenir-se en determinats moments i llocs, en una

mena de capelles-altars, com les processons de la nostra tradició cristiana.

Hi havia també diversos llocs de culte en els que hi havia una divinitat

protagonista o dominant. Aquests centres es van situar, principalment, a:

- Heliòpolis, on va sorgir l’enèada heliopolitana i el déu principal de la qual

era Re.

- Hermòpolis, el principal centre del culte a Thot.

- Menfis, centre que proclamava el déu Ptah com a creador del món.

- Tebes, que centralitzava el culte al déu Amón.

Els principals déus i deésses del panteó egipci són: Amon, Anubis, Apis, Apofis, Bastet, Bes, Cnum, Hapi, Hathor, Horus, Isis, Maat, Montu, Neftis, Nut, Osiris, Ptah, Re, Set, Sobek i Tot. Hi ha d’altres déus secundaris, com Renenutet, Selkis, Seshat, Nefertem, Neit, Jonsu, Nejbet, Aton, Uadyet, Tueris i Sacmis. De tot aquest panteó de divinitats els déus que van ser representats mitjançant imatges híbrides, encara que fos eventualment, van ser els següents:

o ANUBIS: Se'l representava com un xacal negre o com un home amb cap de xacal o de gos. Normalment era el déu que presidia les momificacions i la seva funció era la de guardià habitual a les necròpolis. Era l'encarregat de guiar l'ànima del difunt en el més




6

enllà i de protegir el cos del difunt en el procés d'embalsamament i després d'ell.

o APIS: se'l representava com a bou sagrat, relacionat amb Ptah. Era un toro amb marques a la pell i un disc solar entre les banyes, o també en forma híbrida d'home amb cap de toro.

o APOFIS: Gran serp o cocodril que vivia a les aigües del Nun o Nil

celestial. Ésser demoníac i malèfic que representava una constant

amenaça a l’ordre. Símbol del mal i de la foscor, enemiga dels

morts en el seu viatge a l’altre món, amenaçava d’enfonsar la barca

de Re, amb un atac directe, amb bancs de sorra que provoquessin

l’encallament o beure’s el NIl per impedir que la barca avancés i el

sol resquites. Sempre tornava de la mort, encara que Horus i Seth

es van unir per matar-la. Malgrat tot, podia ser útil a Re perquè en

escopir flames com un drac podia alimentar les radiacions solars.

o BASTET: Deessa representada com una dona amb cap de gat o directament com a gat. Personificava els raigs del Sol i els seus poders benèfics. Antagonista de la deessa Sacmis, que expressava les qualitats malèfiques del Sol. Associada a la lluna i protectora dels naixements i de les dones prenyades.

o CMUN: Déu representat amb cap de moltó. Considerat el déu de les fonts del Nil, és a dir, la primera cataracta. També és el deu de les aigües subterrànies o del món inferior. La seva funció era també la de crear els éssers vius, déus i homes, en el seu torn de terrisser.

o HAPI: De vegades representat com un home panxut i barbut, amb la pell verda o blava, una mena de figura aquàtica amb alguns trets femenins, com els pits caiguts. A voltes en comptes de cap humà se'l representava amb dos caps d'oca. Idealitzava la fecunditat i la fertilitat.

o HATHOR: Juntament amb la deessa Isis era la més venerada. Deessa celestial que representava els papers de mare, esposa i companya. Podia presentar-se en forma humana o com a vaca,




7

també amb el disc solar entre les banyes. Quan apareixia en la columna hathòrica (en el capitell), apareixia un cap humà amb les orelles de vaca. Era la deessa de l'alegria, les festes, l'embriaguesa, la dansa i l'amor.

o HORUS: Fill d'Osiris i Isis. En una lluita pel poder de la qual surt vencedor, pren possessió del tron dels vius. De fet, el Faraó és la seva manifestació a la terra. Se'l representava com a home amb cap de falcó, però també com a falcó que portava sobre el seu cap la doble corona de l'Alt i el Baix Egipte. Déu del cel amb ulls que són la lluna i el sol.

o MONTU: També és un déu falcó. Déu solar i antic déu de la guerra. Se'l representava com a home amb cap de falcó que portava plomes i el disc solar al cap. Formava part de l'Enneada de Karnak.

o RE (RA): Déu solar d'Egipte. Re és un dels noms del sol. Es transforma en altres representacions al llarg del seu periple vital. Pels matins apareix per l'est en forma d'escarabat (Jepri) i durant el dia il·lumina la terra en forma de falcó.

o SETH: Personificava la sequera, la terra desèrtica, en definitiva, les forces destructores. La seva veu era el tro. Se'l representava en forma de gos llebrer, amb les llargues orelles tallades, el morro elevat i una cua bífida molt llarga.

o SOBEK: Déu-cocodril que havia emergit de les aigües del caos durant la creació del món. "Senyor de les aigües", temut per la seva voracitat. De vegades era representat com a home amb cap de cocodril.

o THOT: Era el déu de l'escriptura, de les biblioteques, de la llengua i el senyor de les paraules divines. També representava les matemàtiques, l'astronomia i les ciències en general. Déu de les lleis i advocat que sovint utilitzava el seus coneixements (la seva astúcia) i la màgia en situacions compromeses. Se'l representava com a animal de dues maneres: com un mono i com un ibis (au camallarga). Probablement rebia aquesta darrera forma perquè els




8

egipcis creien que l'ibis s'alimentava dels rèptils que envaïen la terra després de les crescudes del Nil, i per tant, els protegia en aquest sentit. La representació de Thot amb cos humà i cap de mono és poc freqüent, però, en canvi, són més nombroses les seves aparicions amb cos humà i cap d'ibis, gairebé sempre amb material d'escriptori a les mans.

o ATÓN: El nom significa "Disc solar". Considerat com a manifestació de Re uns anys més tard. Durant els cinc primers anys del regnat d'Akhenatón se'l va representar amb cap de falcó i fou proclamat divinitat suprema.

o JONSU: Representació de la placenta reial, símbol lunar. A voltes apareix com a déu sanguinari que recolza el Faraó en la cacera i la mort d'altres divinitats. De vegades assumia el cap de falcó d'Horus.

o NEJBET: Protectora del faraó. Deessa voltor, animal simbòlic de l'Alt Egipte.

o RENENUTET: Deessa serp. Les serps tenien, a Egipte, un caràcter ambivalent. Podien ser protectores i malèfiques al mateix temps. Renetutet és una deessa protectora i benèfica: protegeix el nen hereu de la corona i també és la deessa de la sort. Molt vinculada a la fertilitat i a les collites. Se li dedicava la primera gota d'aigua, de vi, cervesa i el primer pa.

o SACMIS: Es representava com a deessa lleona, o dona amb cap de lleona. Filla de Re, portava el disc solar sobre el cap. Era considerada una de les manifestacions de l'ull de Re. Simbolitzava l'energia destructora del sol, les flames amb les que matava els enemics: deessa de la guerra. El seu nom egipci, Sejmet, significava "la poderosa".

o SELKIS: Dóna amb un escorpí al cap o amb cos d'escorpí que protegia els humans de les picadures dels escorpins.

o TUERIS: Deessa vinculada al naixement, representada com a




9

hipopòtam femella, amb cua de cocodril, potes de lleó i grans pits. Protectora de les dones prenyades que sovint apareixia representada als llits i als vasos per a posar llet.

o UADYET: Se la representava com a una cobra, i era el símbol de la corona vermella del Nord, ull esquerre del déu sol.

2.2. Les creences religioses

L'esperança en l'eternitat era el tret fonamental de les creences religioses egípcies. La mort era interpretada com una crisi després de la qual el difunt afrontava l'eternitat des de la seguretat que li oferia la seva tomba, la qual aixoplugava el sarcòfag que protegia la seva mòmia i tots els estris i objectes necessaris per la vida a l'altre món, com els vasos canops que protegien les seves entranyes momificades extretes durant el procés de momificació del cos. Els ushebtis, petites figures la funció de les quals era treballar els camps del més enllà en lloc del difunt si els déus així ho demanaven, o els papirs que formaven el Llibre dels Morts, amb textos funeraris... tot plegat estava pensat per ajudar el difunt a assolir l'estat ideal de l'eternitat.

Tots els éssers vius posseïen d'una natura o essència espiritual anomenada ka, manifestada en l'esperit vital o alè. El ka s'apagava i esdevenia inert després de la crisi de la defunció i tornava a viure després del ritus de l'obertura de la boca que es realitzava sobre la mòmia. Aquest alè de vida representava la vitalitat de l'ésser amb el qual s'identificava i un cop assolida l'eternitat era cuidat i alimentat amb rituals i ofrenes. El ka era representat iconogràficament sovint mitjançant la figura del mateix individu ajupit, amb els braços aixecats en angle recte i les mans aixecades i de front, mostrant els palmells.

Un altre principi inherent a la condició immortal del difunt era el seu ba, una mena d'esperit volador que podia sortir de la cambra mortuòria i visitar els llocs en els que havia viscut la seva primera vida mortal. També podia sobrevolar el Nil o altres llocs del seu propi interès. El ba havia de tornar a la tomba i al cos del qual havia sortit, per la qual cosa era imprescindible que el cos fos reconeixible. Per aquest motiu la momificació era fonamental en les creences funeràries egípcies. Per si de cas el cos es desintegrava, hi havia representacions del difunts en escultura i relleu, la funció de les quals era substituir el cos. El ba es representava en forma d'au amb cap humà.




10

Molt probablement aquesta creença en l'eternitat, i la idea inherent de perpetuïtat que comporta, va esperonar el conservadorisme de la societat egípcia, palès en el recel que les innovacions generaven en els diferents camps de la vida i, evidentment, en la continuïtat de les formes artístiques, gairebé sense canvis, al llarg de milers d'anys d'història.

2.3. Les piràmides i els temples funeraris:

El caràcter sagrat del faraó, veritable déu a la terra, encarnació vivent del déu

suprem (Re) i del falcó (Horus), pontífex suprem d’una elit sacerdotal, juntament amb

la profunda creença en una vida posterior a la terrenal, van configurar l’interès -que

potser als nostres ulls contemporanis sembla excessiu- per construir unes tombes que

són sorprenenment desproporcionades si tenim en compte que la seva funció era,

simplement, la de sepultar la família real. És també sorprenent copsar que aquesta

monumentalitat sembla contradir-se amb els mitjans tècnics que eren disponibles en

aquella època (encara, per exemple, no es coneixia la roda, ni la politja ni el rodet).

La mà d’obra, nombrosa i disciplinada, era,doncs, un requisit imprescindible. La

piràmide començava a edificar-se tan bon punt el rei era nomenat, i sovint aquest fet

ens ajuda a determinar la durada del regnat, a banda del poder econòmic de la

institució monàrquica durant aquell període concret.

La utilització de la pedra, tallada geomètricament (carreus), és un dels trets de

la construcció egípcia. Són peces de mesures exactes i això determina els perfils

rectilinis de les construccions. Tot i que els egipcis tenien pedra, aquest no és el

motiu principal pel qual la van fer servir, perquè, de fet, en els inicis, feien servir

maons d’argila, canyes i fusta. La utilització de la pedra respon a una decisió, una

conquesta voluntària, paral·lela al desig de donar un tractament geomètric a les seves

construccions, probablement per què el seu caràcter de societat agrària havia provocat

un gust o preferència per la geometria i les mesures. Com a agricultors, els egipcis es

van acostumar a disposar en plans quadrangulars els seus camps, i sorgeix el cadastre.

He parlat abans de la desproporció que suposava construir uns edificis tan

enormes en relació a la funció per a la qual estaven destinats. Aquest fet també

responia a una decisió, directament influenciada per les creences religioses en el més




11

enllà. La creença en l’eternitat, en la presència de forces sobrenaturals, els va fer

construir més enllà de l’escala humana. La piràmide s’eleva, i el seu vèrtex assenyala

l’ascens cap a la barca solar de Re, com volent guiar l’esperit del faraó que hi reposa

cap al cel d’on se suposa que ha baixat. És per aquest motiu que un tret important de

l’arquitectura egípcia és el colossalisme.

Tampoc no hi ha línies corbes en les estructures. Es tracta d’una arquitectura

arquitravada que es basa en línies horitzontals i verticals, o diagonals. El vèrtex de

la piràmide és també l’angle que formen els braços externs del delta del Nil: la

concepció geomètrica del món un altre cop representada en les construccions. La

forma piramidal també va permetre assolir alçades mai aconseguides, i d’aquesta

manera es van superar les dificultats que l’arquitectura arquitravada pot presentar a

l’hora d’elevar un edifici.

Wilhem Worringer (1881-1965), crític i historiador alemany de l’art, afirmà

que probablement les puntes de les piràmides eren de color daurat o que potser hi

havia un element de basalt brillant que assenyalava el punt que rebia el primer raig de

sol, un element místic d’unió entre la Terra i la Divinitat protectora, una petrificació

del raig solar. El darrer i potser principal motiu que hi ha darrera de la construcció de

les piràmides és la intenció de garantir als reis un destí etern i solar, i no eren tan sols

una construcció funerària, ni tampoc es tractava només de construir un monument

emblemàtic per engrandir el rei: eren considerades un objecte de culte, molt lligades

al concepte de turó o muntanya primigènia, la matèria sòlida primerenca sorgida del

caos inicial1.

Anteriorment a la piràmide, la construcció funerària egípcia per excel·lència

fou la mastaba. La seva forma era una piràmide truncada, amb un pou excavat al fons

del qual hi havia la cambra mortuòria. A nivell de terra es disposava una capella i el

serdab, un compartiment petit en el qual es mostrava una estàtua del difunt. Era la

tomba dels personatges importants, que pertanyien a la noblesa o al clergat, i també

ho fou dels primers faraons. A partir de l’acumulació de poder del faraó i el seu desig

de destacar per sobre dels altres mortals, es van començar a superposar unes quantes

mastabes, que distingien la tomba reial. És el cas del recinte funerari del faraó 1 pp.131, Ars Magna, Historia del Arte Universal, Tomo 1.




12

Djesert (Netery-jet, III Dinastia, al voltant del 2680 a. de C), situat al desert

occidental de Saqqara, on es va ubicar la necròpolis de Menfis. El seu arquitecte,

Imhotep, divinitzat posteriorment, va projectar una mastaba amb una cambra

funerària subterrània i una estructura superior rectangular de pedra calcàrea. El

caràcter diví atorgat a aquest arquitecte remarca la importància que per als egipcis

tenia el disseny arquitectònic, de manera que molt sovint ens trobem davant d’una

arquitectura d’autor al servei de la individualitat i unicitat del faraó. Sobre d’aquesta

primera mastaba es van edificar tres més en tamanys progressivament decreixents. El

resultat fou les quatre mastabes sobreposades que formaven una piràmide graonada.

Posteriorment encara va ser engrandida, ampliant-se la base i, proporcionalment les

tres mastabes superiors. Al final hi havia 6 graons, amb una estructura sòlida i elevada

cap al cel. Els quatre costats de la piràmide assenyalen els quatre punts cardinals. El

seu nom és “La més Sagrada”. Les seves dimensions són 121 x 109 de base i 60 m

d’alt.

També es va modificar i ampliar l’estructura interna, fins a 6 vegades.

Passadissos amb cambres laterals que creaven un complex entramat laberíntic van ser

decorades amb baix-relleus amb imatges del rei en moments de la seva vida molt

representatius: campanyes militars, ofrenes a la divinitat, cerimònies religioses, etc.

També hi ha inscripcions jeroglífiques amb el seu nom. Hi ha rajoles de color verd i

blau intens en algunes parets que segueixen un model decoratiu que probablement

s’inspirava en les decoracions vegetals del palau Reial que hi havia a Menfis. La

cambra funerària era coberta amb planxes de granit rosa i protegida per un gran bloc

del mateix material.

Aquesta piràmide forma part d’un complex funerari ampli i de forma

rectangular que inclou d’altres edificis, també construïts en pedra calcària, i articulats

al voltant d’un pati. Les dimensions d’aquest espai són: 544 metres de longitud, 277

m. d’amplada, 10 m. d’alçària i 15 ha. de superfície en total. Al costat de la piràmide,

per exemple, es va construir un petit temple funerari amb una estança petita per fer les

ofrenes diàries. Al costat del temple un serdab en el qual hi havia una escultura

asseguda del faraó. Aquesta escultura encara conserva restes de la policromia original

i és de tamany natural.




13

El complex funerari és envoltat per un mur amb catorze entrades, de les quals

només una és real. Des d’aquesta porta s’accedeix a una columnata coberta: les

columnes recorden un feix de canyes utilitzades com a suport del sostre. La

columnata ens porta a un pati, tancat al nord amb la piràmide i altres edificis.

Al sud del pati, enfront de la columnata, hi ha un edifici que ha estat anomenat

la Tomba Sud, una mena de rèplica de la cambra mortuòria que hi ha a dins de la

piràmide. Hi ha diverses estances decorades amb rajoles i un baix-relleu que presenta

el mateix rei fent la carrera ritual del festival Sed, un conjunt de ritus que es van

celebrar pel trentè aniversari del regnat del monarca. Hi ha un fris de pedra que

reprodueix una sèrie de cobres aixecades. A banda d’això hi ha també dues fileres

oposades de petites construccions que defineixen un espai obert. Són com petites

capelles que probablement representen les regions administratives (províncies o

nomos) del sud i del nord. Al nord d’aquest espai hi ha les Cases del Nord i del Sud,

un parell d’edificis que probablement reflectien les dues meitats del país.

Durant el període de la IV Dinastia es van construir les piràmides de Guiza

(entre 2600 i 2500 a.C), molt a prop de El Caire. Aquestes piràmides destaquen

d’entre un conjunt arquitectònic i institucional que ocupa una extensió de 150

quilòmetres.

La més gran fou construïda pel faraó Kèops (137m). Construïda en blocs de

pedra enormes que s’alternen, en l’interior, amb pedres més petites, grava i sorra, i

amb d’altres parts buides. Probablement l’exterior era folrat amb pedra calcària de

Tura i granit rosa procedent d’Asuan. La piràmide està formada per diferents

cambres. A una alçada mitja de la piràmide hi ha la cambra funerària, on es va trobar

un sarcòfag de pedra buit. Es tracta d’una cambra de planta quadrangular comunicada

amb l’exterior mitjançant petits conductes, que és possible que estiguessin pensats per

a les sortides i entrades del ba del faraó. A banda d’aquesta cambra, hi ha una

anomenada “de la Reina”, encara que no se sap el motiu, i una tercera cambra

subterrània. Alguns estudis recents semblen indicar que hi ha d’altres estances i

passadissos encara no descoberts. No hi ha decoració en aquestes cambres. Molt a

prop a la piràmide hi ha un temple “baix”, situat a la vall, on es preparava i purificava

ritualment el cadàver, que enllaça amb un altre temple anomenat Alt mitjançant una




14

avinguda que servia per transportar el sarcòfag del rei un cop era momificat. El rei era

enterrat juntament amb les seves pertinences i un aixovar expressament preparat per

fer més còmoda la seva vida eterna. El caràcter religiós de la piràmide, no limitat al

seu paper funerari, queda demostrat pel fet que hi havia un clergat associat a cada

piràmide: s’encarregaven del culte al rei mort, la qual cosa també explica l’existència

de magatzems i diversos departaments en el recinte. A prop de les piràmides hi havia

mastabes, la qual cosa demostra el costum d’enterrar els servidors d’alt nivell, els alts

càrrecs polítics i els personatges de la noblesa ben a prop del seu Faraó, una mostra

més del culte a la personalitat del monarca.

Les piràmides de Kefren i Micerinos, més petites, són molt a prop. La de

Kefren és des del punt de vista de les proporcions, perfecta. Hi ha una cambra

funerària excavada en el terreny natural, a la base de la piràmide, i conserva encara

restes del recobriment exterior: pedra calcària de Tura al vèrtex superior i granit rosa

a la part inferior. La piràmide de Micerinos és encara més petita. La seva cambra

funerària és subterrània. El seu folrament exterior no es va completar i s’ha conservat

en part.

2.4. El temple com a casa de déu i com a lloc de pas.

El temple, a Egipte, era un lloc d’accés restringit on només podia romandre-hi

la classe sacerdotal, que s’encarregava d’administrar uns ritus i cerimònies adreçades

exclusivament a la divinitat, sense que hi hagués cap mena de participació activa del

poble. Evangelitzar o predicar al poble era una idea totalment allunyada de les

concepcions religioses egípcies, perquè no tenia cap mena de sentit. En realitat, els

ritus sagrats i mistèrics tenien com a finalitat complaure el déu o deessa, calmar la

seva ira i demanar la seva protecció per al poble i per al rei. Aquests ritus es

realitzaven a l’interior del santuari, i només hi havia possibilitat d’un cert accés (semi-

restringit) per algunes classes socials (noblesa i classe política o funcionaris), que




15

havien de romandre en les zones exteriors del complex religiós, el “Pati dels

Festivals”, espai on es celebraven les festes i processons.

Si tenim en compte la funció per a la qual eren construïts podem distingir tres

tipus de temple:

1. El temple pròpiament dit, consagrat a una o més divinitats.

2. El temple funerari consagrat al Faraó, en el qual es realitzaven totes les

cerimònies funeràries en el procés iniciat amb la seva mort i fins al moment de

l’enterrament. En aquest lloc es venerava la seva memòria. Són exemples d’aquest

tipus el Ramesseum i els de Medinet Habu.

3. El darrer tipus eren els cenotafis, o temples funeraris secundaris.

També es pot establir una classificació dels temples tenint en compte el seu

caràcter oficial o popular. Els temples oficials eren la seu de la religió de l’estat i

reforçaven el paper del faraó. Els temples populars, en canvi, eren més adreçats a les

funcions relacionades amb els problemes quotidians del poble.

El model bàsic de temple es pot dividir en tres zones o àrees diferenciades:

són el pati, la sala hipòstila i les estances del déu, a banda de l’entrada i els pilons,

que per la seva importància també es podrien considerar zones importants. Tot seguit

explicaré les característiques d’aquestes parts fent un recorregut des de l’entrada del

temple.

• Els pilons

Situats a l’entrada del temple es tractava d’una paret alta formada per un mur

ample en forma de tronc de piràmide, amb una porta central. Les dues torres que

formaven el piló representaven els penya-segats d’ambdós costats del Nil, però també

representaven dues muntanyes que emmarcaven el disc solar.

Les parets tenien forma de trapezi i s’hi posaven pals i senyeres, símbols del

déu. Abans hi havia obeliscos que assenyalaven l’estatge del déu, la relació entre la

terra i el cel, i també hi havia representacions gegantines dels reis, normalment




16

asseguts, en el seu paper de fills vivents del déu. La decoració en relleu presentava

fets històrics o l’ofrena de presoners al déu del temple.

• El pati

Zona pública on l’accés era obert a qualsevol persona del poble que volgués

presentar una ofrena. No tenia sostre i es decorava amb relleus sobre els fets del rei, o

d’altres imatges d’adoració. Era envoltat de columnes, normalment en 3 dels seus

costats (sala hípetra) i també hi encabia colosos. De vegades hi havia més d’un pati,

sempre amb un piló d’accés.

• La sala hipòstila

Després del pati hi havia una sala anomenada hipòstila situada sobre una

plataforma. De vegades abans hi havia una sala que feia de vestíbul. Tot plegat era un

bosc de columnes que sostenien un sostre arquitravat i pintat.

La seva funció era rebre el déu. Era decorada amb representacions de les cerimònies

religioses. El seu accés era restringit als funcionaris importants, els escribes i la

noblesa. Si hi havia més d’un sala hipòstila, el seu accés, a mesura que s’avançava

cap a l’estança del déu, era cada cop més restringit.

• L’estança del déu o santuari.

Més enllà de la sala hipòstila hi havia un seguit de cambres i una sala on hi era

la barca solar de Re, la nau que s’utilitzava per transportar la imatge del déu quan es

feien les processons. Al final de tot hi havia el santuari, una petita cambra on reposava

la imatge del déu. La seva decoració, tot i que era la sala més important, era molt

austera. Només hi tenien accés el Faraó i els sacerdots per ell autoritzats. Hi havia




17

d’altres cambres menors i secundàries, utilitzades en el culte a d’altres déus locals, o

magatzems dels estris necessaris per a les cerimònies.

Com ja he dit abans, la il·luminació minvava gradualment a mesura que

s’avançava cap al santuari. Això s’aconseguia, a banda del joc d’ombres i llums

procedents de l’exterior, amb la construcció del propi temple, que anava

progressivament pujant de nivell en la seva base o terra, mentre que el sostre

s’inclinava en progressió descendent a mesura que avançava cap al lloc més sagrat.

Els patis, evidentment, on el poble tenia accés, eren la part més il·luminada.

D’altres elements importants, exteriors, eren les tribunes, els mamisi i el llac

sagrat. La tribuna es trobava davant dels pilons i enllaçava amb ells mitjançant el

dromus : una avinguda enllosada emmarcada pels esfinxs. Era el lloc on el faraó

supervisava les cerimònies religioses que es feien al pati.

Els mamisi eren uns petits edificis, situats davant dels pilons, que es decoraven

amb colors vistosos i representacions de deesses interpretant música instrumental o

danses.

El llac sagrat era un estany que emmagatzemava les aigües del Nil, utilitzades

en èpoques de sequera. S’hi accedia amb unes escales descendents. S’hi celebraven

els rituals sagrats relacionats amb la resurrecció d’Osiris.

Tot el recinte del temple era envoltat per un mur. Hi havia també temples

consagrats als animals sagrats.

Les jerarquies sacerdotals, de vegades enfrontades, s’encarregaven del culte,

per delegació del Faraó, que evidentment no podia oficiar al mateix temps a tots els

temples o santuaris, administraven les grans propietats dels santuaris i

emmagatzemaven els productes que aquestes propietats produïen i també mantenien

els arxius, les biblioteques i els tallers. Tot plegat explica el fet que juntament amb els

santuaris es construïen d’altres edificis, tallers i edificis administratius, que

conformaven un recinte sagrat envoltat de muralles. Els santuaris que hi havia dins

del recinte estaven comunicats per un sistema de carrers sagrats, que servien per les

processons de les festivitats importants i especials. A determinats llocs d’aquestes




18

vies es construïen uns pavellons, a manera de capelles, on la processó s’aturava i es

feia un sacrifici a la divinitat.

El ritual diari consistia en tres actes diferents:

- Les cerimònies preliminars,

- El desvetllament i abillament del déu.

- Les ofrenes alimentàries, el menjar del déu.

El faraó, o el sacerdot en qui havia delegat, es purificava i foragitava els mals

esperits amb foc i encens. Després entrava a la capella del déu trencant el segell.

S’agenollava davant del déu i cantava lloances o himnes específics. Posteriorment es

netejava la imatge del déu, se’l vestia i guarnia amb els objectes reials i divins, fins i

tot se li aplicaven cosmètics en el rostre i, per acabar se li servia el menjar. Aquest

darrer ritu es podia repetir 4 cops, símbol dels quatre punts cardinals, de manera que

el déu fos alimentat en qualsevol lloc de l’univers. Després es retiraven les ofrenes i

es tornava a segellar la porta fins al nou ritual. Aquests ritus es celebraven tres

vegades cada dia, tot i que evidentment era el primer del dia el que tenia més

importància, pel seu contingut simbòlic. A banda de la sortida i posta del sol, també

hi havia rituals relacionats amb la vida dels planetes i les crescudes del Nil.

Com el rei, la reina també tenia un important paper en el culte. També

delegava quan no podia ser present en una Gran Sacerdotessa, assistida per un grup de

dones que es dedicaven a servir i complaure el déu, bàsicament amb les activitats que

la tradició assignava preferentment a les dones, com la música i la dansa.

El temple, com a casa del déu, havia de ser indestructible, motiu pel qual les

primeres formes de construcció van ser abandonades i substituïdes per les noves

realitzades en pedra i materials més nobles. Com ja hem dit, més que no pas un lloc

de culte, es tractava de l’habitatge del déu.

No ens han arribat massa referències sobre els temples del Regne Antic, però

sí que, en canvi, tenim ben representats els temples del període anomenat Nou Regne

o Imperi Tebà. D’aquest període són els temples de Karnak, Abidos i Luxor.




19

Posteriorment, en el període anomenat dels ptolomeus, ens han arribat els temples

d’Edfú, Dendera i Kon-Ombo.

Ramsès II, seguint el model de temple anomenat “speos” que havia iniciat la

reina Hatshepsut, va fer construir el temple d’Abu Simbel, considerat un antecedent

de la concepció integradora en l’espai natural de l’arquitectura.

El Temple de Ramsès II (Abu Simbel)

Aquest temple és conegut com el Temple de Riamsese-Meryamun', iniciat molt probablement al principi del regnat de Ramsès II. Fou transportat 210 metres més enllà del riu, i 65 metres al nord, per les obres que es van fer per construir la gran presa d'Asuan, entre els anys 1964 i 1968. Aquest temple es va construir aprofitant les cavitats de la roca.

S'hi accedeix a través d'un pòrtic que s'obre a un pati i a una terrassa on és visible la façana, excavada a la roca, de 35 metres d'ample i 30 d'alçada, en la que hi són els quatre colosos asseguts de Ramsès II, que fan uns 22 metres d'alçada. Entre les cames d'aquests colosos hi ha unes petites figures que representen els seus parents.

façana del temple de Ramsès II a Abu Simbel Els colosos de la façana representen a Ramsès II amb el nemes, la doble corona de les dues Terres, la barba postissa, símbol del faraó en vida, un collar i un pectoral que porta gravat el nom del rei i braçalets.

El colós I (esquerra) conté la representació de la reina Nefertari a la cama esquerra del faraó, la de la mare del faraó, Tuya, a la cama dreta i el príncep Amonhorjepeshef al centre.

En el colós II (esquerra) hi ha les princeses Bentata, Nebettauy i Senefra.




20

En el III colós (primer del costat dret) hi és la reina Nefertari a la cama dreta, la princesa Beketmut a l'esquerra i el príncep Riamsese al centre.

En el colós IV del costat dret hi ha la princesa Nerytamun, la reina mare Tuya i altre cop Nefertari.

A la base dels dos colosos centrals hi ha una representació de les divinitats del Nil, que simbolitzen la unificació de les Dues Terres, lligant les plantes de l'Alt i el Baix Egipte. Hi ha un grup escultòric sobre l'entrada que representa el prenom de Ramsès II, Usermaatra.

La distribució del temple és la següent:

1. Colosos de Ramsès II.

2. Temple Solar

3. Pro-naos o Sala hipòstila

4. Sales secundàries

5. Vestíbul

6. Sala d'ofrenes

7. Santuari

A la dreta de la façana hi ha una capella septentrional dedicada al culte solar.

És un recinte sense sostre amb dos pedestals en els que hi havia imatges de déus i una

representació a escala de la barca solar amb un sacrifici del faraó a Re-Horajti.

A l’esquerra, en la part sud, hi ha la capella meridional, excavada a la roca. És

molt petita i és consagrada a Thot.

La sala hipòstila, que fa 18 metres de llarg per 16 d’ample, té un sostre

recolzat en 8 columnes en les que es recolzen colosos de 10 metres d’alçada, 4 a cada

costat, que representen Osiris amb els trets de Ramsès II. El sostre de la sala és pintat




21

amb representacions de la deessa Nejbet amb les ales obertes i també hi ha textos

reials. A les parets hi ha diferents escenes: el sacrifici de presoners, processons de

prínceps, batalles diverses, ofrenes i la imatge de Ramsès II divinitzat.

A la dreta hi ha 4 cambres laterals que tenen sostres estelats, amb diferents

relleus. A l’esquerra hi ha dues sales més, que s’empraven com a magatzems i que

aparentment no van ser mai acabades.

Més endavant, en direcció al santuari hi ha una segona sala hipòstila amb

quatre columnes quadrades que tenen escenes del rei abraçat per diferents divinitats.

És una sala d’11 metres de longitud i 7’70 d’ample, que condueix, mitjançant tres

portes, a la sala d’ofrenes, petita, decorada amb escenes d’ofrenes i adoració. Després

ja hi és el santuari, al qual s’hi accedeix a través de 3 portes. La central condueix al

“sancta sanctorum”, en el que hi ha 4 escultures tallades a la roca que representen els

déus Ptah, Amón-Ra, Ramsès II divinitzat i Ra-Horatji, mentre que les dues portes

laterals condueixen a dues capelles.

Escultures del Sancta Santorum del Temple de Ramsès II a Abu Simbel El Temple d'Hathor a Abu Simbel

Aquest temple fou construït en el mateix període que el temple anterior, i fou dedicat a Hathor, deessa de la bellesa, de la dansa i de la música, i a la reina Nefertari. La planta del temple és una versió minimitzada del gran temple: té una sala hipòstila amb columnes hathòriques, un vestíbul amb cambres laterals i el santuari. La seva




22

distribució és la següent:

1. Colosos de Ramsès II

2. Colosos de Nefertari

3. Pro-naos o Sala Hipòstila

4. Vestíbul

5. Santuari

La façana presenta 6 colosos dempeus, de 10 metres d'alçada, excavats a la roca. Simètricament disposats en dos grups de 3 a cada costat, els 2 extrems de cada grup representen Ramsès II i els centrals a la reina Nefertari. Tots ells tenen avançada la cama esquerra. Entre les cames hi ha escultures menors que representen prínceps en el cas de les que hi són entre les cames del rei, i princeses en el cas de la reina.

.

Façana del temple d'Hathor a Abu Simbel

La sala hipòstila consta de 6 columnes disposades en dues fileres paral·leles, en les que hi és el cap d'Hathor sobre del qual hi ha les històries del rei o de la reina, separades per fórmules d'adoració a Mut, Isis, Satis, Hathor, Anukis i Urethekau. La decoració mostra una ofrena de Ramsès II a Amón-Ra, un presoner en presència de la reina i quatre escenes més d'ofrenes a Anubis i Hathor i de la reina a Mut i Hathor.




23

Sala Hipòstila del Temple d'Hathor a Abu Simbel

En el vestíbul que desemboca al santuari hi ha una representació de la deessa Hathor sortint de la roca, entre dues columnes osiríaques, i també hi ha d'altres escenes d'ofrenes. A cada costat del vestíbul hi ha una sala que probablement feia la funció de magatzem dels objectes emprats per a les cerimònies religioses.

El Temple d'Amon a Karnak

El santuari nacional del Temple d'Amon, a Karnak ("ciutat fortificada",

anomenada en l’antic Egipte Ipet Sut, "el lloc més venerat") La ciutat era una zona de

l’antiga Tebas. El recinte religiós (més que no pas un temple) es va anar construint durant segles des de la coronació dels prínceps de Tebas, des del santuari cap en fora. Iniciat en el regnat de Mentuhotep, el déu Amon fou promogut com a déu suprem i es va fondre amb d'altres déus importants (Horus, Re). Es tracta d'un recinte en el que hi ha tres santuaris:

- El santuari de Montu, el més petit

- El santuari de Mut, esposa del déu

- El santuari principal, que va ser reconstruït per Amenofis III, dedicat al déu Amón i considerat pels egipcis com el tron del món.

Aquest temple, el principal, no és comparable des del punt de vista dimensional amb d'altres temples. S'hi van anar edificant d'altres sales (de dins cap en fora) al llarg de moltes dinasties, obertes i tancades, però sempre gegantines. En total es tracta de 30 ha, amb un conjunt de temples i edificis construïts per aproximadament 30 faraons.

La seva planta és la següent:




24

1. Primer piló

2. Pati

3. Pavelló de Tahaka

4. Esfinxs

5. Temple de Sethy II

6. Colós de Ramsès II i Benanta

7. Pòrtic dels Bubastites

8. Temple de Ramsès III

9. Colosos de Ramsès II

10. Segon piló

11. Sala Hipòstila

12. Tercer piló

13. Pati d'Amenhotep III

14. 4rt piló

15. Cinquè piló

16. Vestíbul de Thutmose III

17. Pati del Santuari

18. Santuari de les barques

19. Pati del Regne Mitjà

20. Santuari

21. Temple Festiu de Thutmose III

22. Sales de Sokar

23. Sales Solars

24. Jardí Botànic

25. Santuari

26. Mur dels hitites

27. Pati de l'amagatall

28. Edificis de Taharka del llac.

En l’eix central hi ha 6 parelles de pilons, construïts al llarg de diferents

èpoques. Hi ha una gran sala hipòstila de 134 columnes, 2 obeliscs en un pati que hi

ha al darrera i tot plegat desemboca en un segon eix principal que té el seu origen en

el santuari de Mut, també composat per un seguit de patis i pilons monumentals. És,

de fet, una avinguda que relacionava la parella divina, Amon i Mut. Hi ha d’altres




25

edificis destinats al culte, com el temple de Ramsès III, un temple amb tres capelles

de Sethy II i més temples commemoratius en honor de Thutmose III i Amenofis III.

S’han excavat temples dedicats a Khonsu, a Ptah, a Osiris i a Ipet, i també hi

ha d’altres edificis de Ramsès III, de Psamètic i de Tharga. Alguns d’aquests edificis

envoltaven un llac (llac de Tharga) de forma rectangular. Les runes ens fan pensar que

hi havia petits temples i capelles dedicats a gairebé tots els déus importants.

Tot plegat ens fa pensar en un itinerari que simbolitza el camí, amb diverses

estacions, cap a l’habitatge dels déus en el santuari.

La llum ambiental, que havia de ser discreta i molt matisada, es va aconseguir

mitjançant un sistema de reixes de pedra calcària blanca que adossades a les columnes

més baixes (les laterals) deixaven passar molt poca llum, llum que topava amb uns

gegantins capitells en forma de papir obert que tenien 15 metres de diàmetre. En

l’eix principal, amb unes columnes més altes, la llum era més clara. Tot plegat

generava un contrast d’il·luminació evident, utilitzat com a part integrant de la

simbologia ritual, que es nodria de l’alternança de la llum i la foscor, de la mateixa

manera que el temple alternava estances obertes i tancades.

Les columnes i les parets de la sala hipòstila estaven decorats amb relleus

pintats en els que es representaven les victòries dinàstiques, ritus cerimonials i d’altres




26

escenes quotidianes.

Detall de la Sala hipòstila del Temple d’Amon a Karnak.

En el santuari, situat al centre del recinte, des d’on es va anar ampliant cap els

costats al llarg de les dinasties successives, reposava l’efígie del déu Amón, que era

venerat seguint els ritus establerts de desvetllament i abillament i les ofrenes

alimentàries.

El temple d’Amon a Karnak és una de les demostracions evidents que

l’economia dels temples reposava en la generositat dels reis. Eren els faraons els que

prenien la iniciativa de restaurar els edificis sagrats o construir-ne de nous, a banda

d’assegurar les ofrenes i el manteniment del clergat. Sovint després d’una victòria

sobre els seus enemics o en el trentè aniversari (el heb-sed), el faraó manifestava el

seu agraïment i adhesió al déu mitjançant la creació de fundacions per noves ofrenes,

el guany de les quals es destinava al temple i als seus sacerdots. Tot plegat assegurava

l’abundosa quantitat de recursos i la contínua extensió dels temples construïts.




27

3. PRÒXIM ORIENT

Entre els rius Èufrates i Tigris, en el territori que els grecs van anomenar

Mesopotàmia, van sorgir importants civilitzacions que encara ara ens sorprenen per

les fites culturals i estètiques que van assolir. Es tracta d’una àmplia regió que no té

unitat geogràfica, però que sí comptava amb possibilitats per a les comunicacions a

través de rutes definides entre les valls i els llits fluvials. Tot plegat va esperonar la

mobilitat i, en canvi, no va afavorir l’existència d’un poder unitari, de manera que

aquestes terres van estar ocupades per diverses cultures i llengües establertes en

societats polítiques sovint enfrontades.

El drenatge de les marismes situades entre els rius Tigris i Èufrates va

permetre el conreu de cereals i llegums, i, com a conseqüència el creixement

demogràfic, la proliferació de ciutats i el manteniment d’individus que es dedicaven a

tasques no productives, com l’escriptura en tabletes en les que van fixar les creences

dels seus contemporanis, gràcies a les quals actualment les coneixem.

Les creences de sumeris, acadis i babilonis es van anar assentant i van

contribuir al desenvolupament de les seves corresponents cultures. Les creences, però,

semblen vinculades i ens fan pensar en una mateixa visió cosmogònica, o com a

mínim en una concepció del món molt similar. El desxiframent de les escriptures

sumèria i acàdica, juntament amb els mètodes de datació de les tabletes trobades, han

permès que puguem fer una reconstrucció prou aproximada de l’univers mitològic

mesopotàmic i de la seva evolució al llarg del tercer i segon mil·lenni abans de C.

Així doncs, sabem que el déu principal era Anu, principi masculí associat al

cel, responsable del destí i de mantenir en el seu lloc el cel, que per als sumeris era la

bòveda blava que domina el dia i el negre mantell estelat que caracteritza la nit.

Per sota d’ell, i en un segon pla, Enlil, personificació de la terra i de les forces

incontrolables de la natura (la tempesta, el llamp, el tro, els vents huracanats...).

En tercer lloc tenim a Enki (Ea, en acadi), que representava l’aigua que

fertilitzava la terra.




28

A banda d’aquests elements deïficats, els astres també disposaven d’un lloc

en el panteó mesopotàmic. En destaca el Sol, anomenat Uttu pels sumeris i

Shamash pels acadis, símbol i personificació de la justícia i déu dels oracles. La lluna

era anomenada Nanna pels sumeris i Sin pels acadis. La deessa assíria Istar,

anomenada Inanna pels sumeris, era la representació del planeta Venus. Dumuzi era

el déu mortal de la vegetació, ritualment enterrat en l’època de la sembra, a la tardor, i

que resuscitava cada primavera.

Després d’haver personificat les forces elementals de la natura, és lògic que el

següent pas fos integrar-los en un tot coherent, l’elaboració d’un mite o teoria que els

relacionés i que permetés explicar el per què dels fenòmens naturals.

Aquests mites cosmogònics tenien com a característiques comunes el caos o

buit preexistent a la creació, la separació dels elements confosos fins que l’energia

divina, posada en marxa, els proporciona identitat pròpia. Altres temes, com el de

l’arbre còsmic, que relacionava el món terrestre amb el món celestial, el mite del

Paradís, el Matrimoni Diví, el Diluvi universal i la Creació de l’home apareixen

estructurats en aquestes mitologies.

En l’anomenat període proto-històric (3700-3100 a C) les ciutats havien

assolit un desenvolupament important, i ja hi destacaven els temples dedicats als déus,

edificis de grans dimensions que mostraven la creença bàsica dels seus habitants, ja

present en la poesia sumèria i en el relat babiloni de la Creació: l’ésser humà havia

estat creat per servir els déus.

La ciutat de Uruk va destacar en aquest període : un territori ampli construït,

en el que destacaven les muralles que l’envoltaven i un centre monumental en el que

es van aixecar els temples, anomenat Eanna o Casa del Cel. El fet que aquesta part de

la ciutat fos rellevant reflecteix la funció de cohesió social que exercien els temples, la

qual cosa justificava l’esforç que s’invertia en la seva construcció.

Hi destaca el temple de la deessa Inanna, més tard Ishtar, construït sobre un

fonament de pedra calcària, la qual cosa ens demostra la importància de l’edifici,




29

perquè aquest material no era abundant en aquell territori. Tenia planta rectangular,

amb una àmplia nau en forma de T que desenvolupava una capçalera dividida en tres

parts. Les dues naus laterals es comunicaven amb la nau central. La façana tenia un

contorn “dentat”, a diferència dels contorns llisos de les construccions egípcies.

Aquests edificis eren derruïts i de nou edificats en noves construccions que

s’assentaven sobre de les restes soterrades dels antics edificis. Aquest fet va provocar

la formació de turons artificials sobre els que s’aixecaven els nous edificis.

L’element bàsic de la construcció era el tovot, de vegades adornat i reforçat

amb cons d’argila cuita o de pedra, la base de la qual era pintada en vermell, negre o

blanc. Les bases policromades dels cons es mostraven a l’exterior de l’edifici i

aconseguien un efecte decoratiu geomètric de bellesa indubtable. Aquesta decoració,

coneguda com a mosaic geomètric animava l’arquitectura senzilla del maó.

A partir d’aquests models constructius, l’arquitectura mesopotàmica va anar

avançant envers edificis de culte més elaborats, construïts sobre altes plataformes que

es sobreposaven a les runes dels temples més antics. Amb el temps aquestes

plataformes es van convertir en terrasses successives de forma prismàtica que han

estat anomenades ziggurat, o torre-temple graonada.

Hi destaca l’anomenat Temple Blanc, a Uruk, consagrat al déu Anu.

S’aixecava sobre una plataforma prismàtica amb una rampa que assolia els 13 metres.

Als fonaments d’aquest temple es van descobrir les restes d’un lleopard i d’una cria

de lleó, animals que van tenir un especial significat en l’espiritualitat mesopotàmica i

que explica la reiterada representació en la glíptica (gravat sobre pedra) i d’altres

suports materials. El fet de la troballa també ens fa pensar en alguna mena de ritual en

els que aquests animals eren involucrats.

La planta del Temple Blanc d’Uruk era rectangular, amb un perímetre extern

amb entrants i sortints. S’hi podia accedir per tres costats de la seva façana, i l’entrada

principal estava situada en un dels costats llargs del rectangle. L’interior era format

per tres naus paral·leles, sense capçalera. Al seu centre hi havia una taula o altar




30

d’ofrenes, i el pedestal en el que hi reposava la imatge del déu era en un extrem, fóra

de l’eix central.

L’elevació d’aquests temples suposa l’oposició entre les divinitats i el món

terrenal. Els déus s’allunyen de la terra i els santuaris s’aïllen dels seus voltants. I el

fet d’elevar el temple respon a la idea d’apropar l’habitatge del déu al cel, el seu

habitatge real.

El primer ziggurat clàssic és el d’Ur, construït cap el 2000 abans de C. Amb

tres terrasses successives, s’orienta en diagonal als quatre punts cardinals, i assoleix

una alçada de 21’33 m. A la seva entrada hi ha una escalinata de tres trams, que

s’ajunten en el centre de la terrassa inferior, sota un pòrtic monumental, a partir del

qual l’escala avança cap a la plataforma superior. Podem trobar una significació

simbòlica que encara no ha estat totalment aclarida, tot i que es pot intuir la relació

entre la terra i el cel. El ziggurat és dins d’un pati rectangular, precedit d’un altre

pati. Aquest temple fou el model de construccions similars en les altres ciutats

sumèries, considerades símbol de prestigi. Sembla que es generà una certa

competència per posseir un ziggurat el més alt possible. Fins a aquest moment s’han

comptabilitzat 33 ziggurats a 23 ciutats.

La torre de pisos, una conseqüència lògica de l’evolució i elevació dels

ziggurats clàssics, s’imposa en les ciutats dels casites, assiris i babilonis. Els que més

bé s’han conservat es troben a Aqar Quf i Choga Zenbil, tot i que el més famós és al

torre “Etemenanki”, la coneguda torre de Babel, amb 7 pisos i una gran escala

d’accés, en la part superior de la qual hi havia el temple alt. Es va construir

definitivament cap el 600 per Nabucodonosor II sobre les runes de construccions

anteriors (esmentada al Gènesi cap.11 com a construcció de Nimrud, “poderós

caçador oposat a déu”). La torre està situada al centre de la ciutat, en el santuari de

Marduk, en un pati de 400 metres de longitud. La seva base és quadrada, de 90 x 90

m, i s’eleva de manera més empinada que el model d’Ur. Els set pisos semblen

respondre a la concepció filosòfica babilònica, i l’alçada total és de 90 metres.

L’exterior estava folrat per maons esmaltats en color. Els murs del temple, en la

plataforma superior, eren pintats de blau i la coberta aparentment era d’or.




31

La tècnica constructiva es basava per l’acumulació de capes de tovots, entre

les quals es disposaven catifes de joncs sobre un llit de sorra que ajudava a repartir les

càrregues. Unes cordes gruixudes de joncs travessaven la construcció, com si fossin

una mena d’armadura. El centre estava cobert per un revestiment de maons cuits, la

qual cosa ha permès la supervivència d’aquestes construccions.

Una peculiar adaptació d’un ziggurat fou, a la ciutat d’Elam (actual Iran),

l’anomenat Choga Zanbil (Turó del cistell), dedicat a Inshushinak, déu protector de

Suca, i al déu Napirisha. Es tracta d’un exemple excepcional tant per la seva

estructura com pel procés constructiu que es va seguir.

Partint d’una base quadrada de 100 m per costat que tenia diverses estances i

un pati quadrangular es va començar a aixecar el ziggurat omplint el pati. Està

construït amb tovots i maó cuit, i la peculiaritat més important és que les escales no

són exteriors, sinó interiors, a tots quatre costats, pujant a través de corredors coberts

amb arcs.

La façana presenta sortints amb forma de pilastres adossades, de manera que

es crea un joc d’ombres interessant que trenca la monotonia del mur. En total hi ha 5

cossos, quatre plataformes i el temple a dalt de tot.

Destaca la decoració d’una estança amb aplics de ceràmica quadrangular que

tenen un sortint circular que porta inscrits caràcters cuneïformes.

El temple de Jerusalem

El concepte de temple còsmic en l’antiguitat, en el sentit d’imitació de

l’univers, de la cristal·lització de l’activitat celestial, no va faltar tampoc en el cas del

Temple de Salomó, on l’estructura i el mobiliari van ser interpretats d’acord amb les

correspondències simbòliques del cosmos. De fet, Flavi Josefo va dir del temple: “La

raó de ser de tots els objectes del temple és recordar i representar el cosmos”.

Com a precedent del temple tenim el Tabernacle, descrit al llibre de l’Èxode

36, 8-38). Aquesta “tenda de reunió” era una representació en miniatura i evidentment

portàtil del que seria més endavant el Temple de Jerusalem.




32

Al voltant de l’any 1000 a C., quan la capital del regne fou traslladada a

Jerusalem es va començar a parlar del temple. David, segons la Bíblia, no va poder

rebre l’encàrrec de la construcció perquè tenia les mans tacades de sang, però sí que el

seu fill, Salomó, va iniciar la construcció juntament amb l’ampliació de la ciutat.

La planta del temple s’adapta a la

“casa llarga” mesopotàmica o temple

amb vestíbul, nau i adytum (cambra

quadrada). S’orientava en direcció est-

oest, amb un pati per a l’altar dels

sacrificis, davant de la porta del

temple, que estava guarnida per dues

columnes de bronze que feien 12

colzes d’alt per 4 de diàmetre. La nau

constava de dos espais: el lloc sagrat o

hekal, i un santuari o debir. Al pati

l’altar dels sacrificis s’elevava com un

ziggurat de tres pisos, i s’hi accedia

mitjançant unes escales; també hi havia

al pati el Mar de bronze, un dipòsit

gegantí de metall (de 5 colzes de

diàmetre i 5 colzes de profunditat), que

es recolzava sobre dotze bous,

disposats en quatre grups de 3, encarats

en la direcció dels punts cardinals.

Planta del Temple de Salomó

Vista lateral i frontal de l’exterior del

temple.




33

Sembla que el temple es va construir segons el model del tabernacle, però que

doblava les seves mesures. D’altres característiques procedeixen de l’arquitectura

fenícia, perquè l’arquitecte va ser Hiram, de Tiro. No puc deixar de copsar una relació

amb l’estructura dels temples egípcis. No endebades els hebreus, segons la tradició,

que sembla haver estat contrastada des del punt de vista arqueològic, van estar 400

anys a la terra d’Egipte, i probablement van ser utilitzats com a mà d’obra en els

projectes arquitectònics d’alguns faraons. La idea de trànsit envers el més sagrat, el

Sancta Sanctorum del Temple de Jerusalem, on es guardava l’Arca del Pacte, sembla,

doncs, guardar relació amb la idea del santuari egipci, el lloc més sagrat i

inaccessible, adaptada, això sí, a les creences del poble hebreu, que, des del seu

monoteisme, rebutjaven (probablement entre d’altres causes, per marcar diferències

amb d’altres pobles de l’època) qualsevol imatge representativa del seu únic déu o

qualsevol altra representació divina que pogués comportar caure en el “pecat” de la

idolatria. També és possible pensar en la influència dels temples mesopotàmics i la

idea d’elevació dels ziggurats: en el Temple de Jerusalem l’altar dels sacrificis,

destinat a produir “una olor agradable” per a Jahveh, procedent de les ofrenes animals

i l’encens que s’hi derramava, també estava en una posició elevada, en un extrem del

pati, i s’hi accedia mitjançant una escala que els sacerdots havien de pujar.

Les dues columnes de la façana les podem trobar ja en els santuaris neolítics.

Altres característiques de la construcció mostren que Salomó va acceptar les formes

d’altres pobles a fi de donar resplendor al culte religiós.

El simbolisme de l’edifici és indiscutible, i es fa palès per exemple en

l’orientació i en les columnes de la façana, que assenyalaven la variació de la sortida

del sol en l’horitzó entre els solsticis d’estiu i d’hivern. El Mar de bronze sembla que

també tenia un aspecte simbòlic, car encara que servia per la purificació dels

sacerdots, en realitat era poc funcional per la seva alçada. Les tres parts que el

formaven també tenen un significat simbòlic: el tabernacle representava la terra, en el

que hi havia els elements litúrgics del canelobre, de la taula de les proposicions i

l’altar dels perfums; el Mar de bronze representava el mar i l’aigua i, finalment, el

cel estava representat pel Santíssim, estatge de Jahvé. En aquesta cambra, veritable

santuari i el lloc més inaccessible del temple (només hi podia entrar el pontífex o

Gran Sacerdot) s’hi encabia l’Arca del Pacte, objecte sagrat per als hebreus, que




34

representava la presència de Jahvé i la seva protecció al poble d’Israel. Era una capsa

o arca que guardava les Taules dels Manaments, lliurades, segons la tradició, per Déu

a Moisès a la muntanya del Sinaí, el pal florit d’Aaron i un recipient amb restes del

manà que havia servit d’aliment durant l’èxode dels israelites pel desert. Els israelites

hi confiaven tant que la duien al front de batalla cada vegada que hi havia guerra.

Aquest objecte sagrat era construït de fusta d’acàcia negra, i revestida per dins i per

fora amb làmines d’or. Una garlanda d’or envoltava el seu perímetre per dalt i hi

havia unes anelles d’or a ambdós costats que servien per insertar dos pals d’acàcia

recoberts d’or que servien per transportar-la. Sobre la tapa de l’arca hi havia dos

querubins amb les ales cap endavant, cobrint el seu cap en actitud de reverència. No

sé sap segur quin era el seu aspecte però és possible que tinguessin algun tret

zoomòrfic, com els querubins del somni d’Ezequiel, amb caps de toro, lleó i àliga.

L’Arca del Pacte va desaparèixer i en l’actualitat no se sap quina va ser la seva sort.

El temple fou destruït el 587 a C, per Nabucodonosor II, i anys més tard, el

517 a C, fou reconstruït en l’època de la dominació persa, per Zorobabel. Aquest

segon temple no va tenir la fastuositat del primer, i en època d’Alexandre el Magne va

entrar en un procés de decadència i successives profanacions. Finalment el rei

Herodes el va reconstruir i ampliar el 20 a C. Fou definitivament destruït el 70 d. C

pels romans.

4. GRÈCIA

4.1. Mitologia i religió grega.

La noció de mitologia neix a Grècia. Els grecs oposaven, com a dues formes

antitètiques de pensament, el logos y el mythos, raó i mite. Del primer es pot

respondre d’una manera racional, i assoleix la veritat objectiva, idèntic per a totes les

persones. El segon s’adreça a la imaginació, a tot allò que no és susceptible de ser

verificat, sinó que porta inherent a la seva essència la veritat o l’atractiu que li

confereix la seva bellesa.

La creació del mite procedeix de la capacitat humana de crear realitats

imaginàries. Tot i que s’assembla a la religió no és exactament el mateix. De fet,




35

sovint des-sacralitza les divinitats, humanitzant-les, presentant-les amb els vicis

humans. Es tracta d’atraure el món diví a la terra, i d’eliminar la distància entre allò

immortal i allò mortal. La biografia dels déus és molt similar a la dels éssers humans:

neixen, estimen, s’enutgen, lluiten i, a voltes, moren. Els agrada baixar a la terra,

barrejar-se amb els homes, encarnar-se en cos humà...

En els poemes homèrics ja apareixen formats els grans mites grecs, de manera

que Homer més que no pas explicar-los el que fa és referir-se a ells mitjançant les

genealogies. La mitologia a la qual es fa referència comprèn mites relatius a persones

divines i herois, meitat humans meitat divins, fills de la unió entre un déu i una mortal

o també fills de mortals que saben guanyar-se la confiança i l’amistat dels déus.

Un cop sistematitzada, la mitologia es constitueix en una forma de pensament

útil per explicar allò que no es pot explicar mitjançant la raó. Utilitza els cicles, marcs

generals i sòlids del sistema mitològic. Tenim, per començar, les Teogonies, o

història del naixement dels déus. Després el cicle de la Creació. Cada un dels grans

déus s’explica a través d’un conjunt de llegendes d’origen divers, formant el que

coneixem per Cicle dels Olímpics. També hi ha els Cicles dels Herois, més

compromesos amb la història i, per tant, menys lliures perquè es subjecten més al

record col·lectiu dels grecs.

Els principals déus, anomenats Olímpics, són: Zeus, Hera, Poseidó, Deméter,

Hefest, Atenea, Afrodita, Ares, Apol·lo, Artemisa, Hades, Hermes, Hèstia i

Dionís. Es tracta d’un panteó totalment antropomorfitzat.

La religiositat grega no es pot deslligar de la resta de manifestacions culturals i

usos socials que regulaven la vida dels ciutadans a les polis.

Les activitats humanes quotidianes eren impregnades de sentit religiós, i es

respectava i venerava els déus com una manera d’obtenir protecció i avantatges en

aquestes activitats. Les divinitats garantien, per als grecs, l’ordre i la continuïtat dels

fenòmens cosmològics (el cicle de les estacions i les collites) i socials (la regularitat

generacional i l’ordre polític i social).




36

Aquesta devoció es veu constatada per la construcció de temples, veritables

territoris d’allò més sagrat, lloc on els déus exerceixen el seu poder i es comuniquen

amb els homes, però també un espai social que integrava la divinitat en el cor de la

vida pública i del benestar social. Els humans s’asseguraven les bones relacions amb

la divinitat mitjançant ofrenes, ritus propiciatoris, donacions i libacions, actes que

molt sovint eren esdeveniments molt importants per a la comunitat, que financiava i

celebrava festes anuals en honor dels déus: Els Jocs Olímpics, les Panateneas, etc.

Prescindir o abstenir-se d’acomplir amb els déus de la comunitat eren actes d’impietat

susceptibles de ser castigats per la divinitat, però també hi havia d’altres

implicacions: la pèrdua de la condició de ciutadà, el trencament amb els llaços de

tradició que mantenia la unitat de la Polis encarregada de fer-los homes lliures.

A banda de la religió oficial, més social, hi havia creences i sectes religioses

no consagrades a la comunitat, sinó a l’home, a l’individu. D’aquesta categoria

formen part les religions mistèriques, el culte a Dionisos i l’Orfisme, tots ells fora de

la religió olímpica però compatibles amb ella perquè de fet regulaven l’esfera privada

o individual: la salvació i la immortalitat de l’ànima de cada ésser humà. Tot això

era possible perquè la religió oficial no tenia un llibre sagrat, ni dogmes o conjunt de

veritats revelades, ni tampoc un sistema o institució que administrés els dogmes de fe.

De fet, ni tan sols hi havia una classe sacerdotal professional com la que coneixem

actualment.

L’establiment dels santuaris es determinava en funció del tipus i categoria de

la divinitat, la forma i la tradició del culte local. Es preferien els boscos o arbres

sagrats (com el santuari d’Afaia a Egina), les fonts, les coves, les tombes i palaus dels

herois i els llocs buits i elevats de l’àgora.

Els requisits imprescindible per a triar un lloc adient per a situar un temple eren:

• La presència d’aigua, ja fos d’una font natural, un riu o brollador.

• Una bona orientació respecte al sol: la façana principal era sempre l’oriental

• Un espai natural privilegiat, un bonic paisatge que ajudés a l’èxtasi i a la

comunió amb les divinitats.




37

4.2. El Temple Grec.

El temple a Grècia és una edificació a escala humana, a l’interior del qual hi

viu el déu antropomorf. Les oracions i rituals es realitzen fora, a l’altar, situat enfront

de la porta principal, és a dir, a l’est de l’edifici.

Les influències que van desembocar en la creació d’aquest model procedeixen

dels seus avantpassats i de les cultures amb les quals van establir relació, que es van

intensificar a partir del segle VIII a C. La planta del temple (la idea de sala

rectangular precedida d’un pòrtic amb columnes), per exemple, es deriva del mègaron

micènic, tot i que les estructures són força diferents. Evidentment, també coneixien

l’ús i la utilitat estructural de les columnes perquè ho havien après de l’arquitectura

egípcia. De les civilitzacions orientals (Egipte, Assíria, Creta i Micenes) van poder

obtenir models per als capitells dòrics i jònics i per als motius ornamentals.

Totes aquestes influències van ser adaptades i recreades configurant una

arquitectura característica. Allò que caracteritza el temple grec és la perístasis

(peristil) o columnata que envolta la cel·la o naos. La concepció simètrica dels grecs

els feien concebir el temple amb tres parts: la naos o cel·la que aixoplugava la imatge

de culte com a element principal, a un costat la pronaos i a l’altre l’opistodomo,

ambdós espais on es protegien les ofrenes o exvots. De vegades també hi havia

columnes a l’interior del temple per suportar la coberta. Tot el conjunt es segregava o

separava de l’espai no consagrat mitjançant un mur, que definia i delimitava el

témenos o recinte sagrat.




38

No hi ha una disposició del temple única. De vegades els diferents temples es

disposen en paral.lel, però no sempre hi ha eixos que els comuniquin. L’entrada al

tèmenos no es fa en relació al temple: s’obre en el lloc més convenient del mur.

En un principi, en el període anomenat geomètric, es construïen amb un sòcol

de pedra, sobre el qual s’aixecaven murs de maó cru i el reforç i la coberta eren de

fusta. Les parts altes del temple es decoraven o bé amb plaques de terracota pintades o

bé amb planxes de bronze repujades o retallades sobre un motlle de fusta. Aviat, però,

es començaren a construir totalment de pedra. Per exemple, la perístasi, que en un

principi era una filera de pals de fusta, es va convertir en una columnata feta en pedra

o marbre més tard.

A finals del segle VII el Temple grec ja és fixat i té el seu propi cànon. Una

base de carreus irregulars i quadrangulars (estereobato) sobre la qual es posava un

element que ho anivellava (eucinteri), seguit d’una plataforma graonada anomenada

crepidomos.

Hi havia tres ordres arquitectònics: Dòric, Jònic i Corinti.

L'estil dòric té la seva màxima plenitud al Partenó d’Atenes. Les

característiques són les següents:

- La columna dòrica no tenia base, sinó que es recolzava directament

sobre l’estilobato, el graó superior del crepidomos.

- El fust de la columna era estriat i lleugerament cònic (la base tenia

més diàmetre que la part superior del fust).

- El capitell estava format per un element corbat anomenat equí,

sobre el qual hi havia una peça rectangular anomenada àbac.

- Sobre el capitell hi anava l’entablament, format per l’arquitrau

(epistilion), el fris i la cornisa (geison). L’arquitrau es deixava

llís, sense decoració, i en la seva part superior hi havia una petita

motllura, anomenada tenia, que es decorava amb uns panells

(regula) dels que penjaven les gotes, unes petites peces.




39

- En el fris hi havia els tríglifs, estries verticals que alternaven amb

les metopes, que es podien presentar sense decoració, o bé es

podien pintar o amb escultures en relleu.

- Sobre del fris hi sortia una cornisa, amb una inclinació cap avall

per protegir la façana de la pluja. Hi havia una motllura rematada

per un element pla, la corona.

- Sobre dels tríglifs i les metopes hi havia un mútul que tenia fileres

de gotes.

- La teulada tenia doble vessant.

-

- Un envà (timpà) cobria l’espai triangular de cada extrem, anomenat

pediment (aetos), sobre el qual hi havia una cornisa inclinada.

- Sobre la base del timpà es col·locaven grups escultòrics, fixats amb

clavilles.

- A la teulada hi havia teules planes i de coberta, de vegades de

terracota i d’altres de marbre. Cada filera de teules desembocava a

la sima.

- Les gàrgoles, que sovint tenien forma de cap de lleó, eren els forats

de sortida per l’aigua de la pluja.

- Els tres angles del pediment o frontó es remataven amb acroteris,

en forma de disc o esculpits.

Els ordres Jònic i Corinti es diferencien sobretot en la forma de les columnes.

El fust de la columna jònica, per exemple, descansa sobre una base formada per

diferents peces sobre d’un plint que la separa de l’estilobat. El capitell té, en comptes

de l’equí, un parell de volutes sota de les quals hi ha un coll decorat. Les estries de les

columnes no acaben en angle recte, sinó que estan separades per una banda estreta i

llisa. L’arquitrau no és llís, és dividit en tres filets. No hi ha tríglifs ni mètopes perquè

en el seu lloc hi ha una filera de dents o un fris continu amb escultures en relleu.




40

L’estil jònic presenta, en general, estructures més colossals. Columnates

dobles i triples que envolten el nucli (Temple d’Hera a Samos o d’Artemis a Efes).

Les cobertes no eren capaces de sostenir grups escultòrics, i la decoració era més rica

i més diversament repartida que en el dòric. Podia ocupar des de les parts baixes de

les parets fins al fris a l’entaulament, però de vegades es podien substituir les

columnes per figures femenines (com a l’Erécteon, a l’Acròpolis d’Atenes, amb les

seves Cariàtides) o envoltar les parts baixes de les columnes amb frisos continus. La

riquesa decorativa és més exuberant, però al mateix temps la sensació visual és de

major lleugeresa que la del dòric.

La columna coríntia té base, com la jònica, però el seu capitell és decorat amb

una o dues fileres de fulles d’acant, de les que sorgeixen les volutes.

En general podem dir que l’evolució dels tres ordres arquitectònics va des del

més massiu o feixuc cap a una estilització o lleugeresa progressiva.

L’arquitectura grega, en general, és:

- una arquitectura arquitravada, basada en línies horitzontals i verticals.

Aquest fet determina dificultats per afegir pisos superiors o fer

edificacions elevades.

- Els materials emprats són diversos: en un principi s’utilitzava el

conglomerat o pedra de marès, anomenada poros. A partir del segle V a C

va començar-se a utilitzar marbre, època en què va ser construït el Temple

d’Apol·lo a Delfos i el Partenó.

- S’hi aplicava colors, tot i que s’han perdut: blau als tríglifs, vermell al fons

de les mètopes, plans daurats, etc.

- L’objectiu principal era aconseguir l’harmonia visual. Per aquest motiu es

van fer alguns ajusts de tipus òptic, com els següents:

o Curvatures en l’entaulament i de l’estilobat cap amunt per evitar

que semblés que el centre era deformat.




41

o Inclinació de les columnes cap a l’interior per crear un efecte

piramidal.

o Èntasi de les columnes, que disminuïa l’efecte de concavitat que

produirien si tinguessin els costats rectes.

o S’incrementaven els contorns de les columnes dels angles, per

eliminar la sensació de feblesa en aquests punts.

o La distància entre columnes era desigual.

5. ROMA

La religió dels romans es va desenvolupar en un ambient impregnat

d’hel·lenisme, de manera que pot semblar que, de fet, els romans no van fer altra

cosa que plagiar tot allò que el món grec els oferia. Els déus de Roma, com a

mínim en la època clàssica, són els mateixos déus grecs amb un nom diferent.

Zeus és Júpiter, Hera és Juno, Afrodita és Venus, Athena és Minerva, Mart és

Ares, Febo és Apol·lo, Esculapi és Asclepi, Saturn és Cronos, Neptú és

Poseidó, Febe és Selene, i així succesivament.

En realitat, la relació no és tan evident. Mentre que els déus grecs estaven

relacionats amb personalitats divines i heroiques, els mites romans es relacionen

amb la ciutat i es presenten sota una disfressa històrica. Les llegendes romanes

són menys complexes i presenten una unitat evident, com si mai haguessin passat

per un procés d’elaboració. En realitat no es refereixen a un déu, sinó a una funció

social o a un ritus.




42

La llegenda dels Horacis, per exemple, permet entendre el pensament romà.

És una autèntica “teologia de la guerra” basada en les relacions entre el món de la

pau i el món de la guerra. No és casualitat, per exemple, que aquesta llegenda

sigui el primer exemple del dret, per a un acusat de crim capital, a fer una

apel·lació al poble. Planteja, doncs, el dret de matar, la legitimitat de la violència,

i els límits que cal posar, o no, a l’ardor guerrer. I finalment, el procés d’Horaci

serveix com el principal precedent de tota una legislació.

Els romans utilitzen el mite per justificar les institucions jurídiques que

garanteixen l’ordre i la seva estabilitat. El mite és una autoritat, en realitat. Per

exemple, la llegenda de Les Sabines explica alguns detalls de la vida matrimonial:

la situació de la dona a la casa romana, els honors que se li donaven, la seguretat

que tenia la dona de que determinades tasques no li corresponien... tot plegat eren

les garanties que havien aconseguit les sabines en el tractat que posava fi a la

guerra.

I com aquestes, moltes altres llegendes... totes amb una funció, la de justificar

un fet de la vida ciutadana, de l’ordre establert i la de legitimar les legislacions

que regien la vida a la ciutat.

5.1. El Temple romà i la concepció de l’espai

Els romans valoraven l’espai interior i els agradava sentir-s’hi immersos.

Construïen grans espais tancats, però adaptats a l’home, la qual cosa va fer que en

alguns casos renunciessin a seguir els models de la plàstica grega. Per exemple, quan

els romans van adaptar el model de les columnes exteriors dels temples grecs i els van

traslladar a l’interior de les basíliques hi van aplicar els valors constructius grecs, però

els van posar al servei d’una altra concepció espacial. La seva prioritat era, doncs, la

creació d’un espai interior. A més dels elements grecs, també hi ha elements itàlics i

etruscos. La concepció espacial abans esmentada es considera, de fet, una herència

itàlico-mediterrània antiga.




43

Els temples romans van imitar o adoptar directament els elements més bàsics dels

temples grecs, però van introduir canvis. Per exemple, al principi els temples no són

mai perípters, i només hi ha un pòrtic amb columnes a l’entrada. Les columnes

laterals estan adossades al mur de la cella. A més a més, el conjunt del temple

descansa sobre un gran pedestal o podium, amb una única escala situada al davant de

la façana principal i l’entrada. Això també passava amb els temples etruscos, que es

situaven en un podi elevat sobre el recinte sagrat i els altres edificis. L’escalinata de

l’entrada també és una herència etrusca.

La influència dels edificis religiosos grecs es fa més evident a partir del segle II a

C. Si abans es construïen en fusta i les seves proporcions eren feixugues, ara es posa a

l’ordre del dia la utilització dels ordres arquitectònics grecs. També hi ha canvis en les

plantes i en les relacions de proporció utilitzades que acaben per allargar els costats

del temple. La cella en surt afavorida: es passa a una única cella amb un pronaos

sense suports interiors. El tipus bàsic és el de cella única i pronaos amb 4 o 6

columnes frontals. S’hi afegeix un pòrtic amb columnes en els costats llargs, ja com

un temple perípter grec.

En l'època imperial sorgeixen els tipus mixtes, que acostumen a tenir dimensions

colossals. Les façanes s’envolten de 8 a 10 columnes i es construeix un perípter a la

grega sobre l’elevat podi. S’incorpora un àbsis al mur posterior de la cella i es cobreix

la cella amb voltes de canó a més d’algunes arquitectures falses en les parets. A

aquest tipus de construcció (classicisme augustinià) pertany la Maison Carrée de

Nimes. Té una planta que s’apropa als models grecs però amb unes proporcions més

grans. Hi ha columnes corínties que envolten l’edifici, les laterals com falsa

arquitectura, però també es manté fidel a la tradició romana, amb el seu corresponent

podi, la cella espaiosa i un pronaos prou ample al qual s’hi accedeix a través de

l’escalinata.

Els romans aviat van començar a mostrar interès pels temples circulars,

segurament influenciats pel tholos hel·lenístic, Un tholos (plural tholoi) és un temple

d’estil clàssic de planta circular envoltat per una columnata. El més conegut d’aquests




44

temples grecs és el Tholos de Delfos immers en el santuari d’Athena Pornaia,

construït entre el 380 i el 360 a C. Aquests temples eren petits i no plantejaven

problemes tècnics, perquè la seva coberta era de fusta. Es començaren a utilitzar

cúpules, però en principi només a l’interior.

Per exemple, a finals del segle II a C, es va construir un temple circular en el

fòrum Boacio, amb columnes corínties de marbre. Es va dedicar a Hèrcules Olivarius.

Es tracta del temple de marbre més antic que es conserva a Roma, i reflecteix la

influència dels models, materials i obres d’art de Grècia.

El Panteó de Roma és, però, la culminació en la nova configuració del temple

romà. La façana era un pòrtic d’estil grec concebut per a tancar i presidir la plaça que

hi havia al davant. Es tractava d’aconseguir un nou espai, ampli i espaiós, amb un

colum curvilini: l’esfera. La seva construcció s’atribuïa a Marco Vipsanio Agripa,

amic i general de l’emperador August, segons la inscripció que hi ha al frontó del

pronaos, i va ser finalitzat l’any 27 a C. La inscripció del pòrtic que feia aquesta

atribució va ser desmentida després de les investigacions de Chedanne en el segle

XIX, segons les quals el temple d’Agripa havia estat destruït en un incendi l’any 80 a

C, reparat en temps de Domicià i altre cop destruït l’any 110 en època de Trajà.

Fou definitivament reconstruït en temps de l’emperador Adrià. Malgrat tot, les

restes descobertes mostren que el temple primer era molt similar a l’actual. En

comptes del pòrtic d’entrada hi havia la façana d’un temple perípter i s’hi accedia

originalment pel costat oposat, cap al sud, perquè on és ara la rotonda hi havia abans

una plaça circular porticada. Aquest primer temple tenia planta rectangular i la cella

es disposava transversalment. Estava construït en peces de marbre travertí i recobert

de marbre. Els capitells eren de bronze i en la decoració hi havia cariàtides i estàtues

frontals. A l’interior del pronaos hi havia dues estàtues d’August i Agripa. El panteó

formava part d’un conjunt arquitectònic integrat per les termes, la basílica de Neptú,

l’estany i l’aqüeducte, situats en el camp de Mart.




45

Les proporcions i l’estructura del Panteó són representatius de la concepció

religiosa romana: és l’estatge dels déus, en el que August va voler centralitzar

diversos cultes de la religió romana i que es presenta com una arquitectura de síntesi

del cel i la terra. L’edifici té una planta circular tancada per una cúpula. L’altura de

l’espai interior de la cúpula i el diàmetre de la paret circular són de 43’20m.. La

cúpula es recolza estàticament sobre el cilindre que posseeix un radi de 21’60 m, la

mateixa dimensió que el cilindre i la seva alçada. Agripa va realitzar aquest edifici

com una analogia de l’esfera celestial. Les proporcions còsmiques del temple

reprodueixen l’esfera celestial en la que els set astres o divinitats principals del panteó

romà són testimonis dels actes humans.. El temple té 7 absis on es col·locaven els set

déus principals del panteó romà (els 5 planetes de l’antiguitat, Mercuri, Venus, Mart,

Júpiter i Saturn, juntament amb el Sol i la Lluna), dels quals destacaven Mart i

Venus, protectors de la “Gens Iulia”, divinitats ancestrals de la família imperial. La

denominació de Panteó (Pan=tots i Theon=déus, és a dir, “tots els déus”) no era

l’original de l’edifici. La intenció d’Agripa era crear un culte dinàstic dedicat als Gens

Iulia i al Divo Julio, Juli Cesar divinitzat. La decoració de l’edifici és atribuïda a

Diògenes d’Atenes. El projecte d’Agripa reproduïa l’esfera celestial que

Anaximandre havia dissenyat cinc segles abans, car segons l’astronomia neoplatònica

el cosmos era una esfera en el centre de la qual es trobava la terra.. La geometria

interna correspon a una esfera amb un oculus, obertura circular, amb un diàmetre de

8,20 m en la seva part superior. El feix de llum que penetra per l’oculus rellisca

suaument sobre el marbre del terra i puja per la paret, marcant els cicles solars, com si

fos un gegantí rellotge solar. És l'única font de llum per a tot l’espai interior. Era una

manera de relacionar l’home amb la divinitat, sobretot l’Emperador, proclamat un déu

als ulls del poble. La nau, amb planta quadrada, es transforma en un octògon encabit

en una circumferència, en certa manera la quadratura del cercle. L’edifici és orientat

cap a nord, la qual cosa permet observar la mecànica del cosmos i comprendre la

variació dels estels al llarg dels dies i les nits.

L’interior de l’edifici està revestit de marbre, granit i pòrfir portats a Roma des de

diferents llocs de l’imperi. El panteó s’ha conservat gairebé intacte fins a l’actualitat

perquè l’any 609 va ser consagrat com a església catòlica, sota el nom de Santa Maria

dels Màrtirs.




46

BIBLIOGRAFIA

- Fernández-Barnechea-Haro-Gonzalez: ARS, Història de l’Art,

Batxillerat, Ed. Vicens Vives, Barcelona 1998.

- Bendala Galán-Sánchez Fernández: ARS MAGNA, El descubrimiento

del Orden Clásico. Vol. IV, Ed.Planeta, Barcelona 2006.




47

- Fortea Pérez-López Grande-Martí Oliver: ARS MAGNA, El Alba de la

Ilusión, Vol. I, Ed. Planeta, Barcelona 2006.

- P.Grimal i altres: MITOLOGÍAS DEL MEDITERRÁNEO AL

GANGES, Ed. Planeta, Barcelona 1966.

- P.Grimal: DICCIONARIO DE MITOLOGÍA GRIEGA Y ROMANA,

Ed.Paidós, Barcelona 1981.

- Bazin, Germain: HISTÒRIA DEL ARTE, de la Prehistoria a nuestros

dias, Ed. Omega, Barcelona, 1988.

- Roth, Leland. ENTENDER LA ARQUITECTURA, Sus elementos,

historia y significado. Gustavo Gili, Barcelona, 1993

- http://es.wikipedia.org/wiki/Wikipedia

- www.egiptologia.org/arte

- http://www.institutoestudiosantiguoegipto.com

- www.egiptomania.com

- www.artehistoria.com

- www.tierradefaraones.com

- www.historiarte.net

- http://www.arqweb.com/vitrum

- http://www.arqhys.com

- Apunts del Mòdul 1 i 2 de l’assignatura i Documents annexos penjats al

Tauler de l’assignatura.