El llenguatge del cine

El cinema, què és?El cinema es basa en la projecció de fotogrames sobre una

pantalla de forma ràpida (24 imatges por segon) i successiva, fet que permet aconseguir la sensació de moviment I narrar històries amb un fil argumental (guió).

En un principi: el cinematògraf

La paraula cinematògraf

prové del grec: – (khinema)

“moviment” i

– (graphos) “escriptura”.

Viatge a la luna (1902) de G. Méliès

Els germans Lumière,Inventors del cinematògraf

El 28/12/1895 es realiza la primera projecció comercial de cine mut, organitzada pels

Germans Lumière.

El fotograma

Una pel·lícula es compon de fotogramas (cada fotografia enquadrada). Però, la unitat bàsica del llenguatge cinemato-gràfic és el pla, que està format per molts fotogrames.

L’element bàsic d’una película de cinema naix de la fotografia y s’anomena fotograma. El fotograma selecciona nomésla part de la realitat que pot abarcar l’objetiu de la càmera,que depén de l’ull humà, de la intenció de qui filma.

enquadre

angle

camp

normal

picat zenital

contrapicatnadir

inclinat

general primer pla

pla migpanoràmic

pla detallamericà

Moviments de càmera

movimentlliure

panoràmica

traveling

fixapla

Càmera objectiva

Punt de vistaCàmera subjectiva

L’enquadreL’enquadre és la part de realitat que veiem a través del visorde la càmera i que determina allò que l’espectador veurà.Una càmara té uns límits físics horitzontals I verticals,és a dir no pot mostrar-nos tota la realitat. Per tant, el director de la pel·lícula tria la part de realitat que ens mostrarà, és a dir, quin tipus de plans, i des d’on la mostrarà.

1) Angulació o punt de vista La càmera pot tenir diferents posicions, segons

l'altura de l'objectiu en relació amb l'objete filmat.

Tipus d' angulacióAngle normal o neutre: l’objectiu de la càmera se situa a la mateixa alçada dels ulls de la persona que es vol filmar.

Angle picat: l’objectiu de la càmera se situa per damunt de la persona o de l’objecte que es filma. Rep el nom d’angle zenital o picat absolut quan s’enfoca verticalment cap a baix.

Els personatges semblen empetitits, com indefensos. S’usa per accentuar el dramatisme i amb finalitat descriptiva.

Angle contrapicat: l’objectiu es col·loca per sota d’allò que es filma. S’anomena angle nadir, el contrapicat absolut, el punt de vista està totalment a sota del personatge.

Posició que realça el personatge o l’objecte i tendeix a magnificar-lo.

Angle inclinat: es produeix quan s’inclina la càmera en diagonal i es perd l’horitzontalitat. Es considera un angle aberrant.

Pot produir sensació d’intranquil·litat i d’inseguretat en les espectadores i els espectadors. Encara que és força utilitzat en televisió per captar la mirada del públic.

Ciutadà Kane (O. Welles, 1941),

Gag televisivo

Activitat: Indica l’angulació de l’enquadrament

Psicosis (A. Hitchcock, 1960)

2) El pla cinematogràficSegons si l’enquadrament és més obert o més tancat, diferenciem diversos tipus de pla, sobretot en referència a la figura humana.

La tria d’un tipus de pla no és només una qüestió estètica: en els plans curts hi ha molta més càrrega expressiva; en canvi, en els plans oberts podem situar més el personatge en el context o en relació als altres personatges.

El pla panoràmico

Mostra un gran escenari o una multitud. La persona no hi és o bé queda diluïda en l'entorn, llunyana.

Pla general

Hi veiem la figura humana sencera i també l’escenari on es desenvolupa l’acció. Depenent de com sigui l’escenari, la figura

humana apareixerà en proporció més gran o més petita.

Apareix la figura humana aproximadament des dels genolls.

Rep el nom d'americà perquè aparegué per necessitat de mostrar els personatges amb el seu revòlver en les pel·lícueas de l'oest

Pla americà

Pla mig

Apareix la figura humana aproximadament de cintura cap amunt.

Primer plan

Només hi apareix el rostre humà.

S’utilitza per captar al màxim les expressions facials. Per això, és el pla més expressiu. En els discursos televisats, per exemple, s’utilitza en moments en què es vol donar una forta càrrega emocional al que està dient la persona que parla.

Pla detall

Es fa servir per captar un detall de l’escena, o bé del personatge o bé de l’escenari.

Activitat: ara busquem i descobrim plans d’aquesta promo

3) CampCamp: tot allò que la càmera ens fa visible en un enquadrament determinat.

Fora de camp: tot allò que no veiem en l’enquadrament però que forma part de l’escena, perquè l’enquadrament ens ho suggereix o perquè ens ho imaginem.

Profunditat de camp: la distància que hi ha entre l’objecte més proper i el més llunyà que es veuen amb nitidesa a la pantalla. 

El bueno, el feo y el malo (Sergio Leone, 1966?

La soga (Rope, A. Hitchcock, 1948 )

4) Moviments de la càmeraQuan es roda en càmera fixa, la càmera resta immòbil sobre un suport i

enregistra tot allò que hi passa per davant.

Quan la càmera no està fixa, distingim tres tipus de moviment: 

Panorámica: És el gir de la càmera sobre el seu propi eix. Pot ser horitzontal,

vertical o oblicu. Generalment la panoràmica es fa servir per descriure un escenari o bé per relacionar elements de la mateixa escena però que no apareixen al mateix quadre.

El tràveling (travelling en anglès) és un moviment que desplaça la càmera d’un

lloc a un altre, normalment sobre uns rails. Segons els moviments distingim entre tràveling lateral o frontal.

El moviment lliure és quan la càmera es mou sense seguir un ordre concret.

Pot ser amb grua o sense grua (quan porta la càmera una persona a sobre).

La quimera de l’or (Chaplin, 1925)

Perseguit per la mort (A. Hitchcock, 1959)

Amélie (J.P. Jeunet, 2001),

Crash (P. Haggis, 2004),

Activitat: Indica els moviments de càmera en el següent vídeo

Vértigo (A. Hitchcock, 1958)

Punt de vistaLa càmera fa d’ull de l’espectador; allò que l’espectador veu és allò que la càmera vol mostrar-li.

De forma similar al que passa en la literatura amb el narrador extern o el narrador intern, la càmera pot adoptar un punt de vista neutre extern (càmera objectiva) o un punt de vista intern (càmera subjectiva), explicant-nos els fets des del punt de vista d’un personatge.

Tesis (A. Amenabar, 1996)

Trainspotting (Danny Boyle, 1996)

Novecento, B. Bertolucci (1976)

Activitat general. Analitzem:

- Angles (neutre, picat, contrapicat)-- Plans (panoràmic, general, americà, mig, primer pla, pla detall)-- Moviments de càmera (panoràmic, traveling, lliure)-- Camp (profunditat, fora)-- Punt de vista (objectiu/subjectiu)

Georges Méliès ► Primera aproximació del cinema a la mitologia. ► films péplum(referències explícites)

Cine i Mitologia Clàssica

RECONSTRUCCIONS

"Pigmalió i Galatea" (1898) "Neptun i Anfitrite" (1899)« El tonell de les Danaides" (1900)« El tro de Júpiter" (1903)"La profetessa de Tebas" (1908)"Galatea" (1910)« Filemó i Baucis»  (1910)

L'Éclipse du soleil en pleine lune (1907)

Referents implícitsEl mite crea les lleis de la narració basada en:

la progressió cronològica i

la causalitat

Esquema narratiu: algú desitja aconseguir alguna cosa i entropessa amb dificultats per a aconseguir-ho.

Cine i la televisió: màxims amplificadors i divulgadors dels grans esquemes del pensament mític (= llegendes, i contes de la tradició oral d’abans)

Resemantització dels mites: el cine no es limita a imitar-los, sinó que transforma els models narratius, atorgant-los noves perspectives

SUBTEXTallò amagat que ens transmet un relat

sense anomenar-ho

personatges

lloc i temps

conflicte:situació de canvi.

viatge d’aprenentatge

sacrifici (herois) > mort (real o psicològica) >

resurrecció

descobriment de l’objectiu

l'argument

Ingredients d’una narració

Estructura narrativa d’un film

bibliografiahttp://llenguatgecinematografic.wordpress.com/

http://es.wikipedia.org/wiki/Wikipedia