El Franquisme i el meu pare

Tomàs García Serra

4t ESO B

Ciències Socials

AGRAIMENTS

El meu difunt pare, José Antonio García Brusola durant tots aquets anys de

vida m’ha anat explicant totes les seves anècdotes que va tenir sobre la

seva vida, algunes eren de felicitat i prosperitat, i algunes altres de sofriment

i de fam. Jo li agraeixo amb tot cor totes aquestes anècdotes que em va

anar explicant i que en aquest treball he recopilat.

També li agraeixo a la meva mare que m’ha ajudat a recordar alguns fets i

algunes escenes de la vida del meu pare. També m’ha ajudat a trobar

alguns documents i fotografies molt significatives que diuen molt sobre la

seva vida.

La meva tieta, Mariluz García Brusola, la germana gran del meu pare, em

va explicar amb més detall tot el que recorda sobre la infància del meu pare,

dels seus germans, els seus pares, i alguns fets del franquisme i de la

guerra civil.

ÍNDEX

1- Introducció

2- Biografia

3- La vida i la família

4- Estudis

5- Migracions i fi del règim

6- Marcial García Suils.

7- Conclusions

1- INTRODUCCIÓ

En aquest treball us explicaré les anècdotes i els records que va viure i va tenir

el meu pare de la república, del franquisme i de la guerra civil, i també us

ensenyaré els documents i fotografies que més podrien identificar al meu pare.

La persona de la qual faig el treball es el meu difunt pare José Antonio Garcia

Brusola, fer-li a ell l’entrevista és el que més il·lusió , però no va poder ser

perquè l’he escollit a ell perquè jo volia posar-me en la seva pell en tot el que

va viure durant aquell temps que jo mai vaig experimentar per bona sort, ja que

generalment per quasi tots no van ser de bona vida.

He entrevistat a la meva mare i a la meva tieta, ja que amb elles mantenc una

estreta relació i possiblement són les que més em podien ajudar en la

producció d’aquest treball.

La meva relació amb el meu pare era molt bona, m’ho explicava gairebé tot, em

feia veure tot el que hi havia darrere de cada fotografia i de cada document,

però per mala sort no m’enrecordo de tot.

El meu motiu de tria és molt clar, segurament és junt amb la meva mare la

persona que més he estimat en el que porto de vida i mai sortirà del meu cor, i

quan sigui més gran estic segur de què em farà il·lusió tornar a llegir el treball.

2- BIOGRAFIA

Inscripció de naixement del meu pare

Fets i dates més importants del meu pare José Antonio.

1933 El 23 de juny d’aquest any va néixer a Madrid, fill de José García Suils

i de Maria de la Luz Brusola de Aruca

.

1952 El 30 d’abril rep el títol del “Batxillerat Universitari”, el va fer al “Instituto

Nacional de Enseñanza Media Ausias March”.

1958 El 23 d’octubre rep el títol de llicenciat en Dret, que li va ser entregat a

Madrid.

1964 El 14 d’abril la “REAL FEDERACIÓN ESPAÑOLA DE HOCKEY”,

convoca al meu pare per jugar a la selecció espanyola de hockey gespa en el

“Torneo de las 8 naciones” i als Jocs Olímpics de Tokio. Aconsegueix la quarta

posició en els JJOO de Tokio del 64.

Convocatòria de la selecció espanyola de Jockey al meu pare.

1965 Neix el seu primer fill Vicente García Alonso.

1975 Es divorcia després d’haver tingut 5 fills i es casa amb la meva actual

mare Mercedes Serra Agüera.

1976 Tenen el seu primer fill Marcial García Serra.

1993 El dia 25 de Gener neixo jo.

2009 A la Setmana Santa d’aquest any mort després d’una llarga

enfermetat.

3- LA VIDA I LA FAMÍLIA

José Antonio Garcia Brusola va néixer a Madrid al 1933 i va morir durant la

Setmana Santa del 2009 després d’una llarga enfermetat, és el meu pare, i

prové de família franquista, sobretot per part del meu avi, que va ser general de

l’exèrcit franquista, i va intervenir en la guerra civil i en la segona guerra

mundial. El meu pare també va esdevenir franquista pels pensaments que tenia

el meu avi, i també la resta dels seus germans, que eren quatre. Va ser

franquista durant tota la seva vida, des de que era conscient del que passava

fins la seva mort.

Durant la seva infància, i durant la guerra civil, va viure a Logroño, sempre deia

a casa que va ser l’etapa més dura de la seva vida. El meu pare recorda que el

tema de l’alimentació era el mes complicat, va passar molta gana i va ser una

etapa de fam. Una cosa que em va sorprendre molt es el fet que quan hi havia

taronja per algun àpat del dia, tenia tanta gana que es veia obligat a menjar-se

la pell de la taronja, que gairebé es podria dir que no és comestible. També era

molt típic que repartissin carn de llauna, i sempre deia que la odiava, li donaven

arcades de la mala qualitat que devia tenir aquella carn, la recorda com

repugnant. A Logroño es vivia en aquestes condicions de vida ja que allà hi

havia un front, no he aconseguit el nom d’aquest, però si que sé que

condicionava molt la vida dels habitants, gairebé tots dones i nens, ja que els

homes estaven a la guerra.

Quan va acabar la guerra civil es van mudar a Barcelona, a Balmes. Vivien en

un pis amb més bones condicions, lo pitjor ja havia passat, i com el seu pare

Jose ja podia venir a casa amb més freqüència tenen més diners i millors

condicions de vida. Però durant la guerra Mundial si que va faltar durant un

temps, ja que Franco va enviar a soldats Espanyols a ajudar als Nazis a la seva

guerra contra la URSS. El meu avi pertanyia a la “División Azul”, i manava a

part dels soldats, el seu rang en el exèrcit era el de “General de Infanteria”. El

meu avi mantenia una bona relació amb el Dictador Francisco Franco.

El meu avi donant-li la mà amb Franco

Com ja deveu saber en aquells temps era obligatori fer la formació militar

bàsica. El meu pare també la va fer, i va arribar a tenir el càrrec de “Alférez de

regulares”. Va estar exercint a Melilla, amb molts marruquis a les seves mans.

Targeta militar de identitat

La família també tenia una residència de vacances a Camprodon, un petit poble

de Girona, jo la vaig veure des de fora no fa gaires anys i recordo que era molt

bonica i molt gran, estava situada en una zona de grans mansions de

Camprodon. El meu pare m’explicava que anaven a passar molts estius allà, ja

que allà hi regnava la tranquil·litat i s’ho passaven molt be entre la natura.

4- ESTUDIS

A Barcelona va estudiar al “Colegio Alaman de Barcelona”, totes les

assignatures eren en Alaman. Ell m’explicava que l’assignatura d’història

s’explicava des de el punt de vista dels franquistes, tot lo franquista era bo, i lo

republicà els hi ensenyaven que era el contrari. Hi havia molta educació

religiosa, recorda que a sobre de la pissarra hi havia una creu de Jesucrist. En

aquesta escola deia el meu pare que cada dia al matí els hi feien cantar el

himne franquista “Cara al Sol”.

Quan va acabar els seus estudis primaris va anar a estudiar al “Instituto

Nacional de Enseñanza Media Ausias March”, on li van donar el títol de

“Batxillerat Universitari”.

Un cop va aconseguir aquest títol va estudiar dret, i al 1968 va aconseguir el

títol de llicenciat en dret, que li va ser entregat a Madrid.

Diploma del títol de llicenciat en dret del meu pare

El meu pare deia que un cop va acabar els seus estudis primaris, el franquisme

no semblava intervenir en la resta d’estudis, les assignatures eren més

específiques i més professionals.

El meu pare recorda que a la universitat va fer un treball amb tema de lliure

elecció sobre Robert Capa, que es el fotògraf més famós de la guerra civil.

Diu que el treball va ser el que més li va agradar fer durant els seus estudis.

Aquest treball el va perdre durant una mudança, i li a fer molta ràbia. Aquesta

fotografia, que es va prendre al front del Cerro Muriano, Còrdova, el 5 de

setembre de 1936. Durant un temps es va dubtar que fos autèntica, és a dir,

que estigués feta en el camp de batalla, encara que posteriorment s'ha verificat

la seva autenticitat i fins i tot s'ha identificat el milicià a què han disparat com

Federico Borrell García. Podeu imaginar els riscos que corria Capa si estava a

aquesta distància de les bales.

5- MIGRACIONS I FI DEL RÈGIM

A la família del meu pare no es va produir cap migració. Ell recorda que molta

gent migrava, sobretot a Alemanya i França. Un cas és el de la meva àvia per

part de mare, que va marxar d’Espanya i se’n va anar a França durant bona

part del franquisme. El meu pare també recorda que molts gallecs van marxar a

Sud-Amèrica.

A el meu pare la fi del règim no li va afectar gaire, més ben dit li va donar

alegria, ja que era conscient de que si desapareixia el franquisme, era

pràcticament segur que comencés la democràcia i això ens portaria a un millor

futur. Al meu pare li agradava molt seguir la política i sempre estava al corrent

de tot, i ell sabia el que era millor per tots, i tenia raó.

6- Marcial García Suils

Marcial Garcia Suils era el tiet del meu pare, se l’estimava molt, i més encara

després de la seva mort. Diu que encara que era molt petit s’enrecorda de que

l’estimava, el venia a veure gairebé cada dia, i ell es va donar compte que va

deixar de venir. Marcial era del bàndol franquista, va caure en la guerra, en el

front de “Sierra de Albarracín”. El 31 de juliol de 1937, el volien hospitalitzar,

però va fugir, i 3 dies després va morir mortalment ferit. La imatge que veureu a

sota és la seva esquela, que va ser publicada a una revista en la que apareixen

els estudiants caiguts a la guerra d’una escola franquista anomenada “San

José”. Només amb llegir la primera frase es pot observar que el Marcial era

franquista.

A l’escola on va estudiar Marcial cada matí també cantaven la cançó de “Cara

al Sol”, la família del meu pare va conservar una fotografia de tots els alumnes

de la seva escola incluït ell, entre els documents del meu pare la vaig trobar:

Alumnes de l’escola “San José” cantant l’himne “Cara al Sol”.

7- CONCLUSIONS

Després d’haver recopilat tota la informació i d’haver redactat aquest treball sé

d’una manera molt més aproximada com era la vida en aquells moments, que a

vegades eren molt durs i de sofriment i altres vegades de felicitat. S’ha de

reconèixer que ni en algunes etapes d’aquella època, ni tan sols un general

d’exèrcit que coneix al Dictador vivia en bones condicions, la vida era molt

precària, hi havia assassinats, i entre pels carrers es podia sentir la por i el

sofriment que tenien els habitants.