el campanar de gràcia

EL CAMPANARDE GRACIA

Símbol i testimoni d’una vila

Eloi Babiano Sànchez Josep Maria Contel Ruiz

Campanar 12b.indd 1 21/07/15 09:39

Campanar 12b.indd 2 21/07/15 09:39

Presentació

A l’hora de presentar aquest llibre voldria expres-sar primer de tot un agraïment i reconeixement sincer als autors, per tot allò que comporta d’es-forç i rigor. Han recorregut un llarg camí d’estudi, recerca i creació fins a obtenir el resultat desitjat.

La celebració del 150è aniversari del campa-nar ens ha permès tenir una nova mirada de la història de Gràcia i la seva gent. El segle xix, espe-cialment la segona meitat, concentra un seguit de canvis socials, culturals i econòmics de ruptura amb el passat que són resultat dels antagonismes de l’època. Gràcia no restarà al marge i viurà amb intensitat aquestes lluites transformadores.

Més enllà dels fets concrets, aquest llibre posa de manifest que la gent de Gràcia ha volgut ser, i és, la protagonista de la seva pròpia història. Un fet que difícilment pot passar inadvertit: en la resolució per ser una vila independent; en l’em-penta per fer realitat la construcció d’un campa-nar civil, després d’haver aconseguit –també amb molt d’esforç– la primera parròquia; en el suport popular a la Revolta de les Quintes contra una llei injusta i amb les dones al capdavant.

El campanar, una obra civil i funcional, esdevé, més que un patrimoni arquitectònic, un veritable símbol d’identitat gracienca, que es mostra a través

de les múltiples expressions de l’esdevenir comú: iconografia festiva, llibres, música, ornamentaci-ons, cartells i programes de festa major, etc.

Les diverses mirades que recull el llibre, tant les que ens arriben pels testimonis i protagonis-tes coetanis de la història (l’arquitecte Rovira i Trias, l’alcalde Derch o el rellotger Billeter, entre d’altres), com les dels col·laboradors que, amb les seves aportacions, han complementat aquest pro-jecte, ofereixen un mosaic plural de visions, totes elles enriquidores.

Vull recordar, per acabar, les paraules de l’his-toriador Jaume Sobrequés quan ens parla de l’es-perit de lluita dels graciencs, l’esperit que els ha permès sobreviure com a realitat urbana amb trets diferencials propis: Gràcia sobreviu perquè ha sabut crear-se com a mite de si mateixa, i «contra els símbols, és difícil lluitar-hi». El seu és un relat èpic, que anima les generacions a continuar for-mant part d’una vida en comú. No s’equivoca, i el campanar n’és un bon exemple.

Raimundo ViejoRegidor de Gràcia

Campanar 12b.indd 3 21/07/15 09:39

Del campanar, les seves històries i anècdotes, se n’ha parlat molt i se’n seguirà parlant durant molts anys, 150 anys donen una extensa trajectòria de fets viscuts al seu entorn. I, vet aquí, quins poden ser els més impor-tants? Segur que l’enquesta sorprendria tothom. I com passa a Cròni-ques de la veritat oculta de Pere Calders, quan es refereix que s’ha trobat alguna cosa en un jardí de casa bona, on tothom ha perdut alguna cosa, en aquest punt, tothom explicaria el seu fet cabdal, que ben segur seria diferent l’un dels altres.

Per aquesta raó, a l’hora d’encetar l’escriptura d’aquest llibre plan-tejàrem fer una mena de calaix de sastre, on enquibir tot allò que podia tenir alguna relació directa o tangencial amb el campanar. No importava tant que un fet es repetís, sinó que aquesta publicació fos un petit conte-nidor de les seves històries i anècdotes, explicades tant pels autors com pels diferents col·laboradors, que aboquen històries i vivències, algunes de pròpies, en aquestes pàgines. Convençuts, també, que tots plegats ens haurem deixat d’esmentar un grapat de fets en el moment d’explicar tot allò que pensàvem o pensem que es pot ressenyar del campanar.

Dividit en dues parts, en la primera els autors desglossen la història de la vila, una població que com a urbana té poc més de dos-cents anys, però que compta amb unes vivències molt intenses, ja que amb menys de cent anys de vida es va convertir en la novena ciutat d’Espanya. En el marc d’aquesta intensitat, s’aborda la figura del seu arquitecte: Rovira i Trias, guanyador del projecte de l’Eixample barceloní; del seu rellotger: Albert Billeter; dels periples que ha viscut el campanar i el seu rellotge; de la Revolta de les Quintes de 1870; de Francesc Derch i Alió, líder de la revolta i darrer alcalde de la Gràcia independent; i del campanar com a icona de la vila.

En la segona part, prenen la paraula diferents persones que, en un moment donat, han tingut una relació amb el campanar o el seu entorn, i

Introducció

Campanar 12b.indd 4 21/07/15 09:39

que sota l’epígraf: «El campanar de Gràcia: en singular», aporten els seus coneixements o les seves vivències envers aquest edifici singular. Aquest equip està format per Josep Fornés i Garcia, antropòleg i director del Museu Etnològic de Barcelona, que parla de «La plaça pública»; Antoni Ramon, arquitecte, que se centra en «Les places de Gràcia»; Jaume Capdevila, dibuixant d’humor, il·lustrador i caricaturista, que explica què era «La Campana de Gràcia (1870-1934). Una revista que va fer soroll»; Albert Musons i Agell, periodista i historiador local, que versa sobre «El campanar de la vila, símbol de tot un poble»; Joan Cervera i Batariu, expresident del Club Excursionista de Gràcia, que recorda com va néixer «El Club Excursionista de Gràcia a l’ombra del campanar» i recupera un escrit antic sobre una «Excursió a Gràcia. Ascensió al campanar públic»; Francesc Franco i Berenguer, membre del Taller d’Història de Gràcia Centre d’Estudis, que presenta «La Mare de Déu de Fàtima als peus del campanar»; Vicenç Sanclemente, periodista i exdirector de Carrer Gran, que aporta la història de «Pepitu Campanar, fill de Carrer Gran»; Joan Lafarga i Oriol, geògraf, que ens obsequia amb un fragment d’El rellotger de Gràcia, i finalment Carla Gràcia Mercadé, escriptora, que explica com va conèixer la Revolta de les Quintes a «Perquè no ens oblidin».

Finalment, els dos annexos finals tracten les celebracions dels aniver-saris del campanar i el programa radiofònic Els sons del campanar.

Tot plegat un recull de fets i punts de vista que tenen com a prota-gonista el campanar de Gràcia amb motiu del seu 150è aniversari. El projecte es va encetar a finals de 2013 a quatre mans, les d’Eloi Babiano i les de Josep Maria Contel; malauradament, el traspàs de l’Eloi poc abans d’iniciar la recta final en la realització del llibre el va deixar orfe d’un dels seus pares. Aquest llibre pòstum és, també, un homenatge a un home que ha estimat la nostra vila i que ha contribuït de cor a què en tinguem un millor coneixement.

Campanar 12b.indd 5 21/07/15 09:39

Campanar 12b.indd 6 21/07/15 09:39

GRàCIA I EL sEu CAMPANAR

10 La vila de Gràcia, una història recent

14 La necessitat d’un campanar

18 Antoni Rovira i Trias: arquitecte

28 El projecte de campanar

42 El campanar, icona de la vila

58 La Revolta de les Quintes

59 L’origen de la Revolta de les Quintes

64 Els Voluntaris de la Llibertat

67 La Revolta de les Quintes a Gràcia

80 Protagonistes i testimonis de la Revolta

EL CAMPANAR DE GRàCIA, EN sINGuLAR

92 La plaça pública Josep Fornés i Garcia

98 Les places de Gràcia Antoni Ramon

108 La Campana de Gràcia. Una revista que va fer soroll (1870-1934) Jaume Capdevila

116 El campanar de la vila, símbol de tot un poble Albert Musons i Agell

122 El Club Excursionista de Gràcia a l’ombra del campanar Joan Cervera i Batariu

128 La Mare de Déu de Fàtima als peus del campanar Francesc Franco i Berenguer

134 Pepitu Campanar, fill de Carrer Gran Vicenç Sanclemente

140 El rellotger de Gràcia Joan Lafarga i Oriol

148 Perquè no ens oblidin Carla Gràcia Mercadé

—

154 Annex 1: Celebracions d’aniversaris del campanar de Gràcia

172 Annex 2: Els sons del campanar

180 Bibliografia

Campanar 12b.indd 7 21/07/15 09:39

LA vILA DE GRàCIA, uNA HIstÒRIA RECENt

10

LA REvoLtA DE LEs QuINtEs

58

Campanar 12b.indd 8 21/07/15 09:39

GRàCIA I EL sEu

CAMPANAR

Campanar 12b.indd 9 21/07/15 09:39

LA vILA DE GRàCIA,uNA HIstÒRIA RECENt

Campanar 12b.indd 10 21/07/15 09:39

La vila de Gràcia, una història recent 11

Potser la millor manera de començar aquestes pàgines sigui fer-ho en forma de petit homenatge a Miquel Brasó i Vaqués, autor de l’Album histórico y gráfi co de Gracia, publicat el 1950 en commemora-ció del centenari de l’etapa més àmplia d’indepen-dència municipal gracienca.

Brasó, sota el títol de «Nuestra Señora de Gracia» feia aquesta exposició com a inici de la història:

El convento de Nuestra Señora de Gracia, que dió el nombre a la población, es el hito que señala el punto de partida de su historia. Construido por generoso donativo de José Dalmau, «conseller» de la Ciudad de Barcelona, oidor del Consejo Real, notable jurista y literato, y de su esposa, Lucrecia Balcells, que habían pasado por el dolor de perder a sus siete hijos, fue entregado, a su terminación a los padres Carmelitas, los cuales tomaron pose-sión del nuevo cenobio el día 17 de enero de 1626, como comunidad dependiente del convento de San José, existente en la Rambla de Barcelona.Estaba emplazado entre el «Cami Ral» y una riera que descendía de las estribaciones del Tibi-dabo, en el lugar donde hoy se levanta la par-roquia de los «Josepets». Su fachada, de gusto renacentista y austera sobriedad monástica, con-trastaba con la riqueza y suntuosidad del interior del templo. Adosado al muro oriental de la iglesia, dentro del recinto conventual, existía el pequeño cementerio de los frailes, en el cual también reci-bían sepultura los difuntos seglares del término. En la cripta del templo tenían su última morada los superiores de la comunidad y los personajes relevantes del vecindario.La vida apacible de los monjes carmelitanos fue turbada por la aparición de la R.O. de 17 de mayo de 1821, que disponía la supresión de

las comunidades. No obstante, la iglesia conti-nuó erigida en parroquia de Gracia, a solicitud del Ayuntamiento de la localidad, según docu-mento existente de fecha 4 de abril del citado año. La exclaustración derivada de los sucesos del año 1835 terminó defi nitivamente con la vida monás-tica. Más tarde la llamada Junta de Desamor-tización, creada para liquidar los bienes de las comunidades religiosas incautadas por el Estado, procedió a la venta del convento de Nuestra Señora de Gracia, en abril del año 1842.Hoy solo nos resta el edifi cio del templo, que, des-truido en 1936 se halla en plena restauración. En él continua albergada la parroquia de San José de Gracia.

La capella del Santíssim de l’església de Santa Maria i Jesús de Gràcia, 1935.Arxiu Parròquia Sta. Maria i Jesús de Gràcia

Daguerreotip del pla de Barcelona amb la vila de Gràcia en primer terme, 1842.AMDG-CEG

Campanar 12b.indd 11 21/07/15 09:39

12 Gràcia i el seu campanar

Gràcia fou part forana de la ciutat de Barcelona constreta entre les seves tres successives muralles, i considerada «barri extramurs» de la ciutat comtal malgrat que, amb el temps, aconseguí tres indepen-dències municipals de la capital, cadascuna d’elles d’un determinat període de temps. Per parlar dels primers intents d’aconseguir la creació del municipi gracienc, ens hauríem de remuntar a una disposi-ció reial datada a Madrid el 5 de febrer de 1816 en la qual es ret compte d’una demanda formulada al rei espanyol Ferran VII pels habitants de Gràcia, representats pels prohoms regidors de l’aleshores encara raval extramurs barceloní.

En aquesta disposició es feia esment de la intenció de Gràcia de gaudir d’independència administrativa deslligant-se de la ciutat de Barce-lona. Malgrat l’informe favorable que se’n va fer per part de la corona espanyola, caldria esperar l’arribada de l’anomenat Trienni Liberal de 1821.

Així, el 4 de març de 1821, i gràcies a la Consti-tució de Cadis que autoritzava aquells nuclis de més d’un miler d’habitants a constituir-se en municipi, Gràcia va obtenir la seva primera independència municipal, de la qual va ser alcalde Josep Tuset. Però aquesta independència durà ben poc: l’abril de 1823, l’absolutisme obligà a tornar a posar-ho tot tal com estava abans de l’1 de març de 1820 i el 30 de gener de 1824 Gràcia perdia el seu primer Ajuntament.

El 1828, però, per tal de tornar a aconseguir la independència municipal, els graciencs insten els monarques Ferran i Amàlia a la segregació de Gràcia, amb la condició que se li canviaria el nom pel de «Villa de San Fernando y Santa Amalia». Després de dos anys, el 1830, es va concedir i, de nou, Gràcia podria tenir ajuntament propi, encara que fos perdent el seu nom, i aconseguint el títol de «vila». Però els problemes polítics van fer que mai

es pogués constituir altra vegada l’ajuntament; va quedar tot en no-res.

Va ser aleshores quan, el 13 d’octubre de 1849, es va redactar una exposició en la qual se sol·licitava la concessió del municipi, amb el títol de «vila», basant-se en la Constitució de 1845, de caire libe-ral molt conservador. En nou mesos això es va fer realitat i el 6 de juliol de 1850 va prendre possessió de l’alcaldia Josep Pons i Tarrecli, juntament amb tres tinents d’alcalde i catorze regidors. Aquesta va ser la independència municipal de la vila de Gràcia més llarga i estable, al llarg de la qual la nostra vila va esdevenir un focus d’activitat econòmica i social, i es va arribar a convertir en la novena població en nombre d’habitants de l’Estat espanyol. En el moment de l’assoliment de l’autonomia municipal, es calculaven a la vila uns 13.500 habitants.

Els límits del municipi eren, segons recollia anys després el número 11 de La Veu Gracienca del dia 15 de març de 1922, aquests:

La ex vila de Gràcia, es troba situada al Noro-est de Barcelona i, prenent per centre la torra del rellotge de la plaça d’Orient (després Constitució, ara Rius i Taulet), als 41° 23’ 55’’ latitud Nort i 8m 37s , 8 longitud Est del meridià de Greenwich.Llinda al Nort amb els ex termes municipals de Sant Gervasi de Cassoles i Horta, al Est amb Sant Martí de Provençals, al sur amb Barcelona i al Oest amb les Corts de Sarrià.La linia divisoria, senyalant com a punt de sor-tida l’encreuament del Passeig de Gràcia amb Provença, avensaba (Gràcia, sempre a la dreta per l’esmentat carrer, fins a la Riera d’en Bar-galló); pujava per aquesta, giraba per la Tra-vessera, seguia avan fins a la Riera de Casso-les, continuava per ella, i, al esser al indret de la

Campanar 12b.indd 12 21/07/15 09:39


plaça de la Creu (Estanislao Figueras), trencava per un pas deixat entre les parets de la fi nca de câ’l Alegre i el grup de cases Caseriu de Vallcarca (vulgarment Les Canyes); travessava la subs-dita plaça, i per un tros de riera (ara passatge de Napoleón) feia cap al carrer de Sant Vicens avui Sant Cugat del Vallés, girava pel carrer de les Monges (desprès Ancha, ara Verdi) i quan arri-bava enfront de la Baixada de la Gloria, s’enfi -

lava a la Muntanya Pelada, corria per la carena i en arriban al Carmelo baixava ran de l’ermita per la dreta de la mateixa, seguia pel Coll del Portell i anava a cercar el Torrent d’en Mariné, el qual l’emmenava a Provença, aquí girava i emprenia la ruta fi ns on havia nascut.

Aquests límits havien estat ratifi cats el 17 de maig de 1872 i situaven la frontera entre els municipis

L’església dels Josepets en una de les primeres fotografies que es té constància, dècada de 1860.Arxiu M. Antònia Ferrer Ferrando

Campanar 12b.indd 13 21/07/15 09:39


de Gràcia i de Barcelona al carrer de Provença. El Plano General de Alineaciones de la Villa, datat el 30 de juny de 1889 i aixecat per l’arquitecte muni-cipal Miquel Pascual i Tintorer, havia de ser l’eina per omplir de contingut l’espai gracienc i en traçava línies mestres per a la seva futura ampliació urba-nitzable. Barcelona perdia amb la independència de Gràcia 358 hectàrees de terra, més les 35 o 40 mujades de Josepets i el Camp d’en Tuset que se separaven de Sant Gervasi.

Paral·lelament, també, el novell municipi s’anava dotant d’infraestructures imprescindibles per al seu desenvolupament i, tenint com a eix ver-tebrador el carrer Gran,1 que havia estat des del segle xviii la via principal d’entrada a la vila des de Barcelona, s’anaven urbanitzant diferents «barris» nascuts a redós d’antigues hisendes i masies. Nuclis com els de Can Trilla, Ca l’Alegre, Can Calic, la Fontana, Cal Comte, Ca l’Alegre de Dalt, Ca l’Ar-quer o Can Mallorca anaven, a poc a poc, canviant la fesomia urbana de la vila.

Aquest desenvolupament es veié bruscament frenat per la Guerra del Francès i la conseqüent invasió napoleònica, que féu que fins a 1814, la letargia i el col·lapse dominessin els factors humans i materials. Tot i això, en finalitzar aquesta etapa nefasta, la vitalitat s’apoderà de nou dels graciencs i les gracienques i, a les típiques labors agríco-les a les quals es dedicava gran part de la pobla-ció, s’hi anaren incorporant de manera gradual les de menestrals, artesans, petits comerciants... per acabar, a la fi, amb una notable industrialització que abastava nombrosos sectors de l’economia.

El 1854 Gràcia era cap de la jurisdicció militar anomenada Comandancia de Armas del Cantón de Gràcia i el 1858 s’hi establí l’anomenat Jutjat dels Afores, que abastava els pobles del pla des de

Badalona a Sants. Va deixar escrit Carreras Candi que: «algunes vegades Gracia féu gala de sa impor-tància. En 16 Juliol 1885, deya que Gerona, Tar-ragona y Lleyda no pagavan al tresor espanyol la quota de consums que pagava Gracia y, en 1893, un autor local assegurava ésser la segona vila espa-nyola després de Madrit y que ocupava lo nové lloch per son cens de població entre totes les ciutats de la Península».2

La necessitat d’un campanarQueda clar, doncs, que des de l’obtenció de la inde-pendència municipal de 1850, la vila de Gràcia féu passes gegantines en un curt lapse de temps per adaptar-se a les realitats urbana, poblacional i cívica amb les quals, ja aleshores, comptaven la resta de municipis independents del pla de Barcelona.

Amb la segregació de Barcelona, Gràcia obtenia un terme municipal enorme que abastava des del límit amb Sant Martí de Provençals fins a l’actual plaça de Francesc Macià i des del llindar amb Sant Joan d’Horta, Sant Gervasi de Cassoles, Sarrià o les Corts, fins als carrers de dessota de l’actual avin-guda de la Diagonal.

Aquest immens territori no seguí en cap cas un patró d’urbanització regular i, mentre a la nova perifèria gracienca abundaven les gran here-tats agrícoles, com ara les de Galvany, Tuset, la Granada o del Marquès de Sentmenat, el nucli central s’anava parcel·lant i conformant en verita-ble població estable, bressol d’una nova i impor-tant vila. Producte d’aquestes urbanitzacions d’antigues hisendes familiars fou el sorgiment d’un fenomen essencialment notable a la nostra

Campanar 12b.indd 14 21/07/15 09:39


L’edifici de Can Pardal amb el campanar construït el 1878, 1928.Rossend Torras/AMDG-CEG

El ban promulgant la independència de Gràcia, 1850.Arxiu JMC

La masia de Cal Xipreret edificada el segle xviii.Juli Llacuna/AMDG-CEG

Campanar 12b.indd 15 21/07/15 09:40

1 Darrer edifici del carrer de Sant Isidre enderrocat per obrir el passeig de Sant Joan, decàda de 1920.Josep Barrillon Paradell/Fons Núria Barrillon Pi

2 Cruïlla de la Travessera de Gràcia amb el Torrent de les Flors, en la festa major de 1926.Arxiu Taller d’Història de Gràcia

3 La masia de can Toda als peus dels turons del Carmel i de la Rovira a finals dels anys 1920.Josep Barrillon Paradell/Fons Núria Barrillon Pi

4 Cases primigènies del carrer d’Igualada, 1930.Juli Llacuna/AMDG-CEG

5 El carrer Bonavista guarnit amb motiu de la festa major de 1915. Arxiu JMC

1

2

Campanar 12b.indd 16 21/07/15 09:40

3

4 5

Campanar 12b.indd 17 21/07/15 09:40


vila: l’aparició, en la majoria d’aquestes noves parcel·lacions, d’un espai que exercia gairebé sempre com a element aglutinador i centralit-zador de la vida del grup humà. Una plaça per a la qual es destinava ja part del terreny dis-ponible i que actuava com a àgora ciutadana.

Fruit de la peculiar evolució urbana de Gràcia, i malgrat l’existència d’aquest element urbanístic que constituïen les places, el territori patia una mancança particular a causa de la seva històrica consideració com a barri extramurs de la ciutat: un campanar visible des d’arreu de la vila. Aquesta mancança fou coberta, curiosament, per una d’aquestes emblemàtiques places.

Antoni Rovira i Trias: arquitecteBarcelona bullia dins dels seus murs, la resta de pobles del pla encara vivien feliços, aliens a la sort urbana que els havia preparat el destí en forma d’agregació a la ciutat comtal, i els barris extra-murs d’aquesta ciutat exercien un paper secun-dari en el gran teatre de l’urbanisme i de l’explo-sió social. Va ser un d’aquests territoris extramurs, Gràcia, que va tenir la sort de veure néixer un dels arquitectes més importants de la història recent de la ciutat i, alhora, més desconeguts pels seus habi-tants: Antoni Rovira i Trias.

De família amb tradició en les arts de la cons-trucció i el mestratge d’obres, els seus progenitors van arribar a Gràcia el segle xviii. El seu pare, Antoni Rovira i Riera, ja fou fuster i mestre d’obres. Tot i que se li atribueixen un bon nombre de cons-truccions, malauradament només en tenim un parell de documentades: un pont de fusta, segons el

projecte de Tomás Soler i Ferrer, construït el 1802 entre la Duana i el Palau Reial, amb motiu d’una visita a Barcelona dels reis d’Espanya Carles IVi Maria Lluïsa, per rebre els reis d’Etrúria, que visitaven la ciutat, i uns treballs de construcció al cementiri del Poblenou que, arreu, s’atribueixen erròniament al seu fi ll Antoni Rovira i Trias.

Del matrimoni que van formar Antoni Rovira i Riera i Gertrudis Trias, fi lla del fabricant d’in-dianes Narcís Trias, va néixer, el mes de maig de 1816, Antoni Rovira i Trias. A causa de la situació

Antoni Rovira i Trias vestit amb l’uniforme de bomber.Arxiu Eloi Babiano

Campanar 12b.indd 18 21/07/15 09:40


administrativa de la futura vila de Gràcia, que ales-hores encara era un barri fora muralles de la ciutat, el petit Antoni fou batejat a la catedral de Barcelona el 27 d’aquell mes de maig i li foren posats, segons els costums de casa nostra, tres noms, que foren els d’Antoni de Pàdua, Josep i Ramon Nonat.

Influït, segurament, per l’antiga tradició fami-liar, Rovira i Trias es va inclinar cap a la branca de l’arquitectura. Malgrat la mancança de dades al voltant seu, sembla que als 16 anys ja era mestre d’obres. Tanmateix, a fi d’obtenir la pertinent titu-lació en l’art de l’arquitectura hi ha constància dels seus estudis a l’escola gratuïta de la Llotja on va cursar les assignatures de Química, Geografia i Cronologia, Geologia i Mineralogia, Matemàtica –en la qual va obtenir una qualificació de «sobre-saliente»–, i les específiques de Dibuix de la Figura Humana, Perspectiva i Paisatge. En aquestes, tal com diu el certificat que es va expedir per al seu accés als exàmens a l’acadèmia madrilenya de San Fernando, va obtenir «todos los premios Trimestrales que se hallan establecidos para estimular la juven-tud». Després va passar a les classes d’Arquitectura que van comprendre des del curs d’octubre de 1829 fins al juny de 1840.

Durant el període del seu servei militar a la comandància de Sant Feliu de Codines, encara com a estudiant, va elaborar conjuntament amb dos companys el que és el seu primer treball conegut d’Arquitectura: el plànol de la vila de Sant Feliu, dut a terme el 1836. També de la seva època d’estu-diant consta que va publicar uns plànols dels desa-pareguts Banys Nous.

L’any 1839, retornat a la vida civil, i malgrat les dificultats de tota mena que el segle xix va dur marcades permanentment, també va assistir al nai-xement de nombroses societats que vetllaven per

aplegar conreadors de diverses branques del saber. El 15 de novembre de 1839, Rovira i un reduït grup d’intel·lectuals que es reunia a casa seva van crear una d’aquestes associacions: la Societat Filomàtica de Barcelona. Com queda clar en l’article primer dels Estatuts de la societat de 1858: «la Sociedad, bajo el lema de mihi coeterisque laboro, se propone el progreso mútuo de sus individuos en los conoci-mientos humanos; empleando cuantos medios crea oportuno para conseguir su objeto». Consolidada com a entitat de referència va procedir, el 1860, a fusionar-se amb l’Ateneu Català i, posteriorment, el 1872, en novament fusionar-se amb el Casino Mercantil Barcelonès, donà lloc a l’Ateneu Barce-lonès, encara avui una entitat d’un pes innegable a la ciutat i la primera biblioteca pública de la qual va gaudir Barcelona.

Al mateix temps, Rovira s’afanyava a fer les pràctiques laborals amb l’arquitecte i constructor Josep Buxareu, fet que el va preparar per afrontar les proves que havia d’efectuar per assolir el títol d’arquitecte, obtingut a Madrid, a la Real Acade-mia de Bellas Artes de San Fernando (l’única enti-tat que en aquella època tenia potestat per emetre aquesta titulació). Va presentar-hi una «obra de pensado» en la qual exposava tota la documenta-ció pertinent quant a plànols, pressupostos i des-cripció de l’obra: «Proyectar un edificio propio para una Academia de Ciencias y Artes, en una area que forma un paralelogramo rectangular de 382 pies por 604 y cuyos lados menores miran á dos plazas principales». Antoni Rovira i Trias va obtenir el títol d’arquitecte el 30 de març de 1842, en aprovar-ho per unanimitat el tribunal que el va examinar.

L’any següent va ser nomenat director gene-ral del primer intent d’enderroc de les muralles de Barcelona; un enderroc que, aquesta vegada, no va

Campanar 12b.indd 19 21/07/15 09:40


acabar reeixint i van haver de ser reconstruïts els trossos aterrats.

Juntament amb Josep Oriol Bernadet i Miquel Garriga i Roca va tirar endavant el Boletin Enci-clopédico de Nobles Artes, que va aparèixer des de l’1 d’abril de 1846 fins al 15 de març de 1847, en el qual es reflectien les idees i els pensaments dels esmentats personatges, entre altres arquitectes.

Va col·laborar en la fundació de la Sociedad de Seguros Mutuos contra incendios de la qual va ser, a més, el pèrit i cap del seu primitiu cos de bom-bers al llarg dels anys 1847-1851, fins a la munici-palització del servei, duta a terme per ell mateix, tasca per la qual li va ser concedida, el 1854, la creu d’Isabel la Catòlica.

L’any 1859 es va produir el que podríem con-siderar com a fet cabdal per al seu esdevenir his-toriogràfic: la proclamació de Rovira i Trias, per part de l’Ajuntament de la ciutat, com a guanyador del Concurs d’Eixample de Barcelona convocat pel consistori, i la posterior imposició governamental des de Madrid del pla dissenyat per Cerdà. El pro-jecte de Rovira s’establia sota la base d’un creixement radial de la ciutat, que l’unia amb els pobles del pla de Barcelona i va ser presentat sota el lema «Le tracé d’une ville est oeuvre du temps plutôt que d’architecte».

És molt probable que aquesta imposició provo-qués la seva «desaparició» històrica dels llibres, les monografies o els tractats que fan referència a l’ar-quitectura barcelonina del segle xix, tot i les bones relacions professionals, polítiques i econòmiques de les quals a l’època gaudia Rovira. Malgrat tot, el 2 d’octubre de 1867 fou nomenat, en cessar Leandre Serrallach, arquitecte municipal per a la zona de l’Eixample de Barcelona.

Per aquesta època és possible que ja visqués al número 5 del carrer dels Banys Nous o que, com a

mínim, hi mantingués el taller d’arquitectura. El va heretar el seu fill Antoni, malgrat que, com comen-taven les seves descendents, acostumava a passar temporades a la casa que la família posseïa a l’ac-tual carrer de Ballester, a tocar dels Josepets.

Alineacions i ordenacions de diversos terrenysL’any 1860 es van subhastar els terrenys de la masia de Ca l’Alegre de Dalt, construïda el segle xvii. Entre els que hi van acudir trobem l’Hospital de la Santa Creu, que es va fer amb la majoria de ter-renys, així com alguns petits propietaris. Ramon Rabassa i Pla havia adquirit uns d’aquests terrenys el 29 d’abril de 1861. Es tractava de tres peces de terra de 6,9 hectàrees d’extensió, anomenades Los Bancales, Vinya de Ca l’Alegre i Camp d’en Mari-ner que, en conjunt, representaven la tercera part de l’heretat de Ca l’Alegre de Dalt, encaixada entre els torrents Pregó i de la Torre Roja. De les dues terceres parts d’aquestes terres en va fer cessió als seus socis Miquel Masens i Soler i Manuel Torrente Flores, amb els quals va formar una associació en la qual actuava com a apoderat Torrente. La intenció dels tres partícips era la de fer la pertinent ordena-ció de les terres per establir-hi emfiteutes, un pro-jecte que fou encarregat a Rovira i Trias.

Era costum, per aquella època, que, en les orde-nacions de terrenys que s’efectuaven, algun carrer o plaça dugués un nom que fes referència al pro-pietari o a la propietària per, suposem, preservar el record d’allò que havia estat el lloc. El cas que ens ocupa no fou diferent i els propietaris, a banda de projectar els carrers que havien de dur els seus noms, en projectaren un altre al qual anomenaren de Les Tres Senyores. Aquestes «senyores», espo-ses dels amos del terreny, no eren altres que Mercè

Campanar 12b.indd 20 21/07/15 09:40


Trigola, Teresa Rabassa i Teresa Betet. Tanmateix, reservaren per a l’arquitecte encarregat, Rovira, l’honor de posar el seu nom a la plaça que sorgí de la comentada urbanització.

D’aquest projecte, i segurament per la relació de parentiu amb Rabassa, és presumible que Rovira rebés, bé per venda o bé en concepte de pagament, alguna porció de terreny ja que, consta documentat3 que la casa número 8 de la plaça Rovira era propi-etat, a fi nal del segle xix, del seu fi ll Ricard Rovira i Rabassa, que probablement l’hauria rebut com a herència del seu pare.

L’any 1860, Pau Vilaregut i Ramon Martí van encarregar a Rovira la urbanització d’uns terrenys de la seva propietat. Vilaregut havia adquirit, l’any

1848, dues mujades i dos quarters de terra dins la unitat de vuit mujades que limitava amb els ter-renys de l’Hospital de la Santa Creu, uns terrenys d’Antoni Rabassa a tocar del convent de les monges de la Providència, el carrer de Sant Salvador i el Torrent Pregó (posteriorment, de les Flors). Martí era posseïdor des de 1851 de part de les terres que havien estat propietat del marquès de Castellvell i que limitaven amb les anteriors.

Martí i Vilaregut van acordar d’urbanitzar con-juntament aquella extensió de vuit mujades de la mà de Rovira. La total urbanització comprengué des de 1860 fi ns a 1880 i els propietaris aprofi ta-ren per bastir-hi les seves residències. El centre del projecte l’ocupà, des d’aleshores, la plaça del Nord.

La masia de Ca l’Alegre de Dalt, 1930.Josep Barrillon Paradell/Fons Núria Barrillon Pi

Campanar 12b.indd 21 21/07/15 09:40


Cos de bombersMalgrat l’absència documental que ho testifiqui, no seria temerari suposar que Rovira intervingué en la creació del cos de bombers de Gràcia, voluntari i independent del de Barcelona. No oblidem que ell fou qui l’establí a Barcelona i que va ser arquitecte municipal de la nostra vila. Una de les poques refe-rències al tema que hem trobat, gràcies a la qual sabem, també, que el cos el formaven 31 homes, és l’escrit que figura als pressupostos que l’Ajun-tament gracienc va aprovar el 20 de juny de 1872, corresponents al període 1872-1873, és a dir, un any abans que Rovira plegués com a arquitecte municipal de Gràcia. En aquests pressupostos, sota l’epígraf «Sostenimiento del Cuerpo de Bomberos» podem llegir que:

[...] la Comisión ha atendido a tan importante Servicio, destinando al mismo en su proyecto la cantidad de cuatrocientas setenta y dos pessetes, de las cuales trescientas setenta correponden al pago de una pesseta mensual por cada plaza de las treinta y una que exsisten en dicho cuerpo. Hasta aquí se conforma el proyecto con el pre-supuesto del actual ejercicio, pero la Comisión ha notado en esto un vacio que perjudica no solo el buen servicio de dicha institución, sinó tam-bién los intereses del Municipio. Dicho vacio se traduce por la falta de cantidad que responda de los desperfectos de las bombas y demas aparatos accesorios, lo cual produciria como queda dicho entorpecimientos en un caso dado, y perjuicios de consideración para el fondo municipal, toda vez que aquellos llegarian a destruirse por falta de atender en la forma conveniente a su conserva-ción. Al objeto, pues, de evitar estos inconvenien-tes, la Comisión ha juzgado oportuno presupues-

tar cien pessetes más, con las cuales el Municipio pueda proveir a los gastos de conservación del material indispensable a dicho cuerpo.

Més que un arquitecteAntoni Rovira i Trias va ser, durant un grapat d’anys, arquitecte municipal de Gràcia, per la qual cosa va intervenir en desenes d’obres particulars, càrrec en el qual el va substituir el seu fill. Obres seves fora de la vila de Gràcia són, entre d’altres, els primers mercats municipals que es van instal·lar al nou Eixample, així com el del Born o la restaura-ció i finalització del de Santa Caterina, la loggia o columnata del palau Moià, l’Escorxador Municipal, o el Museu de Geologia de Barcelona i el projecte d’edifici per a l’Ajuntament d’Igualada, el plànol geomètric de la ciutat de Manresa o la reforma de la presó d’aquesta mateixa ciutat. A més, racionalitzà i procedí a la municipalització del servei de bombers de Barcelona.

Casat amb Magdalena Rabassa i Barenys, el matrimoni va tenir dos fills, Antoni i Ricard, que van seguir camins oposats ja que, mentre que el gran, Antoni Rovira i Rabassa va seguir les passes del pare, l’altre va optar per fer estudis de Dret i es va convertir en advocat i jutge a la ciutat de Barce-lona. Cal dir que hi ha indicis que Rovira va deixar escrites unes memòries les quals, a dia d’avui, no s’han trobat.

Arquitecte municipal de Barcelona, de Gràcia i de Sant Martí de Provençals, cap d’Edificació i Ornat del mateix Ajuntament el 1872, assessor de l’Ajuntament de Manresa, regidor, diputat, cap honorari del cos de bombers de Barcelona, Ciutadà Honrat de la ciutat... En resum, una persona d’or-dre i treballadora, que ens va deixar sobtadament a l’edat de 73 anys en patir un vessament cerebral, a

Campanar 12b.indd 22 21/07/15 09:40


trenc d’alba del dia 2 de maig de 1889, a casa seva, al carrer dels Banys Nous, sense veure acabades algu-nes de les obres que amb tant d’entusiasme havia projectat. Segurament i tal com diu Bertran i Ilari:

Rovira i Trias pertany encara a la generació romàntica que va assistir a la caiguda de l’Antic Règim i a l’entronament del liberalisme; un perí-ode que va rebre l’impacte de la revolució indus-trial i del creixement demogràfi c de les grans ciu-tats. Com arquitecte va viure el pas de la pràctica

acadèmica de l’arquitectura, ancorada en la tra-dició artística, vers una professió efi cient, posada al servei de les idees de progrés i modernitat de la nova societat.

Rovira, a més d’arquitecte, va ser el prototipus de personatge romàntic de l’art de la construcció, un home que va servir de manera fi del una ciutat que, amb posterioritat, sembla que l’hagi volgut oblidar; i, segurament per damunt de tot, va ser artista en el sentit més ampli de la paraula.

Membres del cos de bombers de la vila de Gràcia, 1891.AMDG-CEG

Campanar 12b.indd 23 21/07/15 09:40

Campanar 12b.indd 24 21/07/15 09:40

EL PRoJECtE DE L’EIxAMPLE D’ANtoNI RovIRA I tRIAs

El 10 d’octubre de 1859, el projecte pel nou eixample de Barcelona d’Antoni Rovira i Trias va ser el guanyador per unanimitat del concurs convocat per l’Ajuntament de Barcelona. Malauradament des de Madrid no ho van veure així i el Ministeri va ordenar realitzar el Pla Cerdà.

AHCB

Campanar 12b.indd 25 21/07/15 09:40

CRoNoLoGIA D’uNA vILAEn gairebé cent anys, des de fi nals del segle xviii a fi nals del segle xix, la vila de Gràcia va passar de ser un territori eminentment agrícola a convertir-se en la novena ciutat d’Espanya, quan es va unir a Barcelona el 1897. Una evolució urbanística que es pot seguir a través d’aquests dotze plànols.

Campanar 12b.indd 26 21/07/15 09:40

Evolució urbanística de Gràcia entre 1790 i 1978.Enric Serra Riera

Campanar 12b.indd 27 21/07/15 09:41


El projecte de campanar

El símbol per excel·lència de la nostra població és, sens dubte, la torre del campanar de la plaça de la Vila de Gràcia. Per això repassarem la seva histò-ria, que és la nostra, i el primer que tractarem serà l’espai físic on s’ubica l’edifici.

A principis del segle xix, la peça de terra on s’havia d’ubicar la futura plaça pertanyia als domi-nics, el pare rector dels quals sol·licità, el 1805, permís per urbanitzar la part de la finca que limi-tava amb el carrer Gran i la Travessera de Gràcia. En una ordenació que preveia l’obertura dels nous carrers de Santo Domingo, Junqueras i Sant Pere Màrtir, i la seva divisió en 54 parcel·les. En produ-ir-se la invasió napoleònica, el procés no només va quedar aturat, igual que la resta de la vila, sinó que els francesos enderrocaren les cases que hi havia per sota de la Travessera i que entraven dins del radi on creien que podia haver-hi forces que asset-gessin les muralles de la ciutat.

El 1820, l’Estat es va apropiar dels béns dels convents amb menys de 24 professos i, d’aquesta manera, la finca dels dominics passà a béns naci-onals. Malgrat que Paula Pava i Galvany va com-prar la finca que ens ocupa l’any 1823 per 59.907 rals, en ser restaurat el Govern de Ferran VII es declarà il·legal tota la legislació anterior i les propi-etats retornaren de nou als dominics. L’any 1835, però, el governador obligà l’orde religiós a cedir en emfiteusi el sector de la finca que limita amb el carrer Gran i la Travessera, adduí que el motiu era el de donar habitatge als ciutadans que havien de fugir de Barcelona a causa de l’epidèmia de còlera de 1834.

En la tímida restauració del règim liberal, el Reial decret de 3 de setembre de 1833 torna a Paula

Pava la peça de terra que havia adquirit inicial-ment el 1823 i aquesta procedeix a la seva ordena-ció. D’aquest procés sorgirà la denominada plaça d’Orient (urbanitzada el 1845) que, quinze anys després, serà escollida com a seu de l’Ajuntament de la Gràcia independent –construït als voltants de 1850, substituint, així, les antigues dependències del número 11 de la plaça de la Llibertat.

Aconseguida aquesta independència es va plan-tejar la conveniència de construir una torre amb rellotge a la plaça, ja que a les esglésies del terri-tori gracienc no existia cap campanar prou alt i, a més, totes elles eren fora del nucli antic de la vila: la de Mare de Déu de Gràcia i Sant Josep (anome-nada dels Josepets) es trobava a l’extrem nord, i la de Santa Maria de Jesús de Gràcia, a l’extrem sud.

En les eleccions celebrades el 1860 fou escollit alcalde de la vila el liberal Josep Raspall i Serra, que va ser l’iniciador de les converses amb Rovira i Trias del tema del campanar. Es tractava de cons-truir un campanar al bell mig de la plaça, a mode dels campanile italians; aquesta localització va fer que ràpidament se’n popularitzés la imatge.

L’encàrrec de la construcció d’aquest campa-nar civil davant l’edifici consistorial es va fer –com queda dit– a Antoni Rovira i Trias per part del consistori gracienc i es va dur a terme entre els anys 1862 i 1864. El projecte definia una cons-trucció amb una base quadrada amb arcs tapats i un cos de torre octogonal. El treball a base de muntants de maó és coronat per una cornisa amb balconada que, per damunt, dóna peu a la cons-trucció que allotjava la maquinària i el rellotge mateix que, amb les seves quatre esferes, podia ser vist des de qualsevol punt de la vila. Tot plegat és encimbellat pel campanar pròpiament dit, on des-taca, per damunt de tot, la campana Marieta, de

Campanar 12b.indd 28 21/07/15 09:41


Obres de restauració de la torre i el campanar, 1982.AMDG–Carrer Gran

Planta, façanes i secció del campanar, segons un aixecament realitzat l’any 1981.AMDG

Campanar 12b.indd 29 21/07/15 09:41


1.200 quilos de pes i 1,27 metres d’alçària, obra d’Isidre Pallès, decorada amb l’escut de Gràcia i amb relleus del Santíssim Sagrament, de Sant Isidre i de la Mare de Déu de Gràcia, a més d’una llegenda que ens recorda el seu origen laic i que diu:

Con mi sonora lengua de metal, por los leja-nos ecos repetida, de noche y de dia recuerdo al mortal, la rápida carrera de su vida. Y por más que no tenga recibida, el agua con que se es inmortal, del municipio por disposición, soy María Gracia, Isidra, Asunción.

Fou l’alcalde Josep Balasch i Solà, conegut com a l’Alcalde Espardenya, qui va tenir l’honor d’in-augurar-lo el dia 8 de desembre de 1864. Miquel Brasó, en el seu Album histórico y gráfi co de Gracia, ens explica que:

[...] en abril de 1864, el Diario de Barcelona comunica a sus lectores que se ha llegado ya al tercer cuerpo de la gran torre del reloj de horas, cuyos bajos serán destinados a Fuente pública. En el mes de junio del mismo año, muy adelan-tada ya su construcción, hablábase de la fundición de sus campanas, dando la información que en el taller de don Isidro Pallès se habían construido dos campanas para el reloj de la villa de Gracia, y detallando que la menor, o sea la de los cuartos, pesaba unos 17 quintales, y la mayor, la de las horas, unos 33 quintales. En el mismo Diario de Barcelona, el 16 de octubre de 1866, se anuncia la subasta de las obras a efectuar para la conduc-ción de agua potable a la Fuente de la torre.4

Per arribar a la balconada cal pujar per una escala de cargol de volta seguida molt dreta, de 135

Retrat de l’alcalde Josep Balasch i Solà, conegut com a l’Alcalde Espardenya.Arxiu Família Ràfols-Brasó

Retrat de l’alcalde Feliu Martí i Urpí.Arxiu Elvira Serra

Campanar 12b.indd 30 21/07/15 09:41


graons, que permet contemplar els 33,50 metres d’alçària del campanar. Molt aviat, però, la seva esveltesa es va veure minvada en desaparèixer els tres graons que circumdaven la base, per l’elevació del nivell de la plaça.

Al seu llibre Gràcia a l’ombra dels seus rellotges, Carme Segura i Eduard Farré ens comenten que:

[...] damunt del terrat hi ha una bastida de ferro forjat que aguanta les dues campanes originals, que foren foses per Isidre Pallès. A més hi ha dues campanes més afegides l’any 1930 i fabricades a Vitòria per l’empresa Lecea y Muroa; són en aquestes darreres on actualment es toquen els quarts donant doble campanada ja que l’antiga campana dels quarts, que és la que hi ha en el lloc més elevat en l’estructura de ferro, no s’utilitza.5

A la base de la façana encarada a l’Ajuntament hi ha una font amb aixetes amb forma humana que, juntament amb el conjunt de relleus situats a 10 metres, fets de terracota, que representen els signes del zodíac, referma la construcció com un exemplar únic dins de la seva categoria. Coronen la primera alçada els escuts de Gràcia, Barcelona, Catalunya i Espanya i, al damunt de la font, una placa ens recorda que:

Se construyó en el año 1864 siendo alcalde D. Jose Balasch y Solá. Fué deteriorada a con-secuencia de la sublevación contra las quintas en abril de 1870 y restaurada en el año 1882, siendo alcalde D. Felio Martí y Urpí.

Segons sembla les làpides o plaques havien estat dues, una amb el nom dels constructors i l’altra amb els noms dels regidors i de l’alcalde de l’Ajun-

tament que va fer la torre, i també del secretari municipal. A la cornisa pel costat de la font, hi havia l’escut d’Espanya amb la inscripció: «En el reinado de Isabel II»; pel costat de llevant, l’escut de Catalunya i la llegenda: «Siendo Capitán Gene-ral Don Fernando Cotoner»; pel costat de ponent hi havia l’escut de Barcelona i el rètol deia: «Siendo Gobernador General Don Francisco Sepúlveda», i a la cara nord, l’escut de la vila de Gràcia i la inscrip-ció: «A expensas del Ayuntamiento».

El campanar de Gràcia es va fer cèlebre en les revoltes populars de 1870, 1873 i 1874, i es va convertir en l’emblema de la llibertat i de la demo-cràcia. Aquest sentiment es va fer encara més fort després de 1929, quan la pressió popular va fer res-tituir les campanes al seu lloc, després d’un intent de fondre-les perquè poguessin ser utilitzades a la torre rellotge de l’Exposició Universal a la plaça d’Espanya.

Inaugurat, com queda dit, sota el mandat de l’alcalde Josep Balasch i Solà, fou restaurat dels desperfectes causats per la Revolta de les Quintes de 1870 per l’alcalde Feliu Martí i Urpí l’any 1882.6

La plaça de la Vila de Gràcia, anteriorment coneguda com a plaça d’Orient i posteriorment com a plaça de Rius i Taulet, ha estat sempre un lloc emblemàtic. Seu de l’Ajuntament gracienc, espai per a envelats de festa major, lloc d’inici de revoltes o espai bressol de la fundació del Club Excursionista de Gràcia, és un territori que no deixa indiferent a ningú.

El rellotgeQueda dit que la torre del campanar aixopluga un rellotge de quatre esferes, una per a cada cara de la torre, amb la idea que es pogués veure des de qualsevol punt de la vila. La maquinària d’aquest

Campanar 12b.indd 31 21/07/15 09:41


rellotge va ser obra del rellotger d’origen suís Albert Billeter (Zuric (?),7 1815 – La Chaux de Fonds, 1895), que havia instal·lat a la coneguda torre de Can Pardal la seva «fabrica de Relojes de torre para Iglesias, Ferrocarriles, fábricas y casas de campo». També fabricava telègrafs elèctrics i diferents tipus d’aparells científi cs. Dos dels seus rellot-ges astronòmics més famosos, els podem trobar encara avui en dia a la Reial Acadèmia de Cièn-cies i Arts de Barcelona i al Congrés dels Diputats espanyol i, segons escriu Enric Juliana, Billeter també fou militar.8

Acudim, de nou, a Segura i Ferrer que ens expliquen, al voltant del famós rellotge, que:

[...] sobre la cèlebre Campana de Gràcia, la veu de la qual representava per als graciencs el crit imparable dels ideals llibertaris, molts autors han escrit fent referència a les seves vicissituds històri-ques. Darrere de tant important símbol, però, hi havia un silenciós mecanisme que li donava vida i del qual ningú no se n’havia preocupat més... [...] segons diu Ramon Nonat Comas «la maqui-nària recorda la del campanar de la catedral de Barcelona, obra del mateix rellotger, i ateu per la senzillesa de la combinació de les rodes, volant, dispar, etc. que li donen moviments».

Afegeixen els autors, que «és famós el mal resul-tat del rellotge, cosa que fou recollida en nombroses publicacions de les que hem extret les tres mostres següents:

Allá en la Villa de Graciapasan la vida muy bien,pues las gentes que allí moran,nunca saben la hora que es.

Anunci del taller de rellotgeria d’Albert Billeter.Arxiu JMC

Signatura d’Albert Billeter.Arxiu JMC

Campanar 12b.indd 32 21/07/15 09:41


A la plaça de la nostra Vilahi tenim el rellotge paratla gent passant amb tristesa el miradient-se: ja està espatllat.

A la plaça d’Orienthi ha un rellotge molt famósperquè el dia que fa ventquasi sempre toca el dos.— (Almanac El Tiburón de 1865)»

Per cert que, el que es troba instal·lat a la Reial Aca-dèmia de Ciències i Arts tenia, en principi, un altre destí reservat. Aquest rellotge va ser encarregat pel Senat espanyol a Billeter l’any 1859, però, segura-ment, com que va trigar –no sabem per què– deu anys a tenir-lo enllestit i entremig van haver-hi temps políticament convulsos, canvis de govern i d’idees, segurament es van «oblidar» de l’antiga petició i l’aparell va anar a parar a l’Acadèmia.

El Tiempo Medio d’Albert Billeter (1867)Mentre es dedicava a les recerques innovadores que intentava posar en pràctica en el rellotge de la catedral, Albert Billeter publicà un llibre en el qual, entre altres coses, descriu les bases elementals per la determinació de l’hora astronòmicament, la manera de mantenir en bon estat els rellotges mecà-nics i els fonaments d’algun dels instruments de la seva invenció.

El títol és: El Tiempo Medio. Método sencillo para determinarlo y comprobar la marcha de los Relojes Mecánicos precedido de algunas nociones generales de Astronomía Física y Datos Históricos. Fou imprès a la impremta de Cayetano Campins, situada al carrer de Santa Matrona número 4 de Gràcia. A l’Arxiu Històric del Centre Excursionista

de Gràcia se’n conserva un exemplar que fou donat per Pere Duart i Bonafont l’any 1936. És un llibret molt didàctic i entenedor. Segons el mateix Bille-ter, anava destinat als rellotgers i als encarregats de vetllar per la bona marxa dels rellotges públics, així com a tot aquell que necessités saber amb seguretat l’hora exacta.

Aquest opuscle dóna, a més, algunes breus dades biogràfi ques pròpies, per la qual cosa, a part de la seva utilitat temporal, s’ha convertit en una de les principals fonts per conèixer el poc que sabem de la vida de Billeter.

Portada de la publicació El Tiempo Medio d’Albert Billeter.AMDG

Campanar 12b.indd 33 21/07/15 09:41


Vicissituds del campanar i el seu rellotgeRes ni ningú està vacunat contra elements impre-vistos (ni, a cops, previstos...) i, això, es pot com-provar seguint pas a pas algunes de les vicissituds viscudes pel símbol de Gràcia.

Sembla ser que l’any 1882, el mateix en què es va dur a terme la remodelació de la torre, el rellotge que hostatjava estava en un estat lamenta-ble. Hi mancaven nombroses peces sense les quals era impossible que el rellotge pogués funcionar. Per aquella època l’Ajuntament gracienc rebé dues ofertes per arranjar-lo, una de Vicenç Miró, que a canvi de 500 duros es comprometia a restau-rar-lo, que va arribar a ser aprovada pel consistori, i una altra d’un rellotger anomenat Agustí Torres, domiciliat al número 49 del Torrent de l’Olla, molt a prop d’on Billeter va tenir el seu negoci, que afi r-mava que ell posseïa els models de fusta que havia utilitzat Billeter per a la construcció i que, per tant, es considerava la persona més adient per dur a terme la reparació. Segons Segura i Farré, «això ens fa pensar que el rellotger Agustí Torres podria haver estat un col·laborador molt proper a Billeter, a qui devia adquirir els seus estris i maquinària (potser també el local i l’empresa) quan aquest va decidir deixar Gràcia».9

Aquest cas el podem seguir, sencer, gràcies a la documentació que es troba dipositada a l’Arxiu His-tòric Municipal de Gràcia.

Les obres i reparacions de 1882En efecte, el 1882 van haver-hi obres serioses al rellotge, segons consta a l’expedient «instruido acerca la restauración del reloj de la Torre Central de la Plaza de Oriente y reparación de la misma torre». El comentat Vicenç Miró va fer la seva proposta de 500 duros per arranjar el rellotge ja que, segons les

seves paraules, «ha encontrado en muy mal estado la maquinaria de dicho reloj, tanto, que faltan un sin número de piezas de suma importancia». A banda d’oferir-se per posar a punt l’esmentat rellotge, Miró demanava a l’Ajuntament «le tenga la consi-deración de nombrarlo relojero fi jo para cuidarse de que el reloj de las horas con precisión, mediante que el Municipio le abone mensual o anualmente una cantidad que podria estipularse». En un ofi ci datat dos dies després, és a dir, el 24 d’agost de 1882, el consistori gracienc accedia que Vicenç Miró fos el responsable de la reparació del rellotge i, al mateix temps, el nomenava com a rellotger titular de l’Ajuntament.

Tot i això, com explicàvem més amunt, hi va haver una altra proposta per arranjar el rellotge de la plaça signada per Agustí Torres qui, segons ell, era «poseedor de los necesarios modelos de madera,

Una de les quatre esferes exteriors del rellotge del campanar.Josep Maria Contel

Campanar 12b.indd 34 21/07/15 09:41


que empleó al construirlo su constructor Monsieur Billeter». Per la seva banda, el pressupost que pre-sentava Torres oscil·lava entre els 350 i els 400 duros, és a dir, era més econòmic que el presentat per Miró; però hi havia un petit problema: Agustí Torres va presentar la seva documentació el dia 6 de setembre de 1882, és a dir, diverses setmanes després de ser adjudicat l’encàrrec a Vicenç Miró. Així va ser-li comunicat en data del 2 d’octubre.

Miró presentava, el 26 de setembre de 1882, un escrit a l’Ajuntament gracienc per donar compte de l’acabament de les reparacions i, en ell, s’hi especi-fi cava que:

[...] teniendo del todo reparadas las campanas de dicho reloj, tanto, que dán las mismas al ser golpeadas un sonido claro, estenso y agradable, como lo han reconocido varios fabricantes de campanas que las han examinado subiendo para ello en lo alto de dicha torre, el esponente se vé en el caso de dar por buenas dichas campanas.

L’Ajuntament donava per rebut l’escrit de Miró el dia 6 d’octubre, però en el mateix document adver-tia que es reservava el dret de fer repassar les obres per «personas inteligentes». Amb una lentitud que –potser– ara no acabem d’entendre, el consistori de la vila designà com a verifi cador de les obres Bonaventura Pallès, germà d’Isidre Pallès que havia estat el fonedor de les campanes.10 Pallès, en data del 19 de febrer de 1883, certifi cava que «la indicada campana no reune, debido a la rajadura que sufre y á pesar de la recomposición hecha en la misma, las condiciones de solidez y sonóricas apete-cibles, y cual corresponden a su tamaño y peso». Tot i això, l’alcaldia va considerar acceptable la repa-ració efectuada ja que creia que arran dels fets de

1870 va quedar molt malmesa i que Miró havia fet tot el que es podia fer.

Un ofi ci amb data del 26 de febrer de 1883, signat per l’alcalde Feliu Martí i Urpí, ordenava el pagament de l’obra a Vicenç Miró i, al mateix temps, l’anomenava de manera ofi cial rellotger de l’Ajuntament amb un sou de 40 pessetes mensuals.

Finalment, doncs, el rellotge va ser reparat i havia de romandre a la seva ubicació fi ns a l’any 1929 quan seria substituït per un altre construït al País Basc. No obstant això, donades les circumstàncies de l’Ex-posició Universal que allargà els termes de construc-ció d’alguns equipaments més del previst, el rellotge fou ubicat fi nalment a la part superior de l’hotel que es va construir al número 1 de la plaça d’Espanya.

Ens explica Brasó que, un cop arranjada la campana, el rellotge va estar força temps sense fun-cionar i afegeix que:

Primigènia maquinària del rellotge on sobresurt de manera destacada la B de Billeter.Josep Maria Contel

Campanar 12b.indd 35 21/07/15 09:41


[...] para subsanar tal falta en lo posible, cada mediodía subían al campanario y, con un mar-tillo, daban las doce campanadas para que el vecindario pudiera disfrutar de esta comodidad, que hoy se nos antoja insignificante, pero que en aquellos días era de suma importancia.11

1889: nous problemes i canvi de les esferesSi consultem l’expedient de Foment número 486 de l’any 1889 observarem que l’encarregat del manteniment del rellotge, Vicenç Miró i Gisbert, comunica a l’Ajuntament que «ha tenido ocasión de observar que [por] varios huecos que hay en la torre, entran los pájaros y anidan en ella con perjuicio de la maquinaria del citado reloj» i demanava al pre-sident de la Comissió de Foment que donés ordres per tapar aquells forats detectats.

En data del 22 de novembre de 1899, l’Ajun-tament aprovava el projecte de substitució de les esferes del rellotge per unes altres que havien de ser transparents «é instalar el alumbrado necesa-rio á hacerlas visibles durante la noche». El pres-supost, signat el 21 de desembre per l’arquitecte municipal Miquel Pascual, pujava 1.430,47 pes-setes i va ser posat a subhasta pública, tal com es podia llegir a La Revista Graciense i La Linterna de Gracia.

A la subhasta es van presentar tres ofertes per part d’Antoni Aymat Segimón, Agustí Torres i Aragonés i Antoni Oliveres. Al final, la que guanyà fou la de Torres.

El projecte dels anys vint del nou rellotge per al campanar preveia la fosa de la campana gran per fer-ne quatre de petites que havien d’acompanyar un carilló. Segons es diu, l’any 1930, per tal de fer aquesta fosa, la campana fou baixada per l’interior de la torre, i en arribar a baix es va veure que no

passava per la porta. La realitat és que la campana es va baixar per l’exterior.

Finalment, la campana va ser enviada a Vitòria per ser fosa, però els veïns de Gràcia, amb Bernat Aroles al capdavant, van fer aturar el comboi a l’al-çada de Manresa i, un cop retornada a la vila, va ser exposada al vestíbul de les Cases Consistorials durant la festa major d’aquell any.

En recuperar la maquinària ubicada a la plaça d’Espanya per instal·lar-la a la torre del campanar, aquesta només va funcionar al llarg de nou anys, ja que havia estat molt forçada, en el seu emplaçament anterior, a arrossegar les enormes agulles de l’hotel de la plaça d’Espanya. L’any 1952 va haver de ser substituïda novament per un enginy de la fàbrica Blasco de Roquetes. Aquesta darrera màquina va funcionar bé durant trenta anys fins que el 1982,

«CAMPANAR DE GRàCIA» DE JoAN PI I MuNtANé (1903)

En la calma de la nits’ouen dotze batalladessón les hores embruixadesdel turment i del neguit.

Zumzegen per l’infinitpels vents esfilagarsadescom a flors mig esfulladesd’un desig que no ha florit,

d’un desig que en dolç neguits’abranda dins mon pitrecordant gestes passades...

L’ànima vibra en un critoint escolar-se en la nitels planys de tes batallades!

Campanar 12b.indd 36 21/07/15 09:41


després de tres anys sense tocar les campanes, se li van efectuar unes modifi cacions que comportaren la substitució d’algunes parts mecàniques per altres d’elèctriques i, fi ns i tot, el regulador del pèndol fou substituït per un circuit electrònic de quars. Tot això va comportar una exactitud mai observada en el rellotge de la torre.

Joaquim Ros i Ribas, conserge de l’oficina municipal i vetllador del rellotge, que havia tingut cura d’arranjar qualsevol desperfecte i minimitzar les incidències al llarg de molts anys, es va jubilar en acabar l’estiu de 1965. La revista Gracia dels mesos de setembre-octubre d’aquell any li va dedicar, a mode d’acomiadament, un petit article on entre altres coses comenta que:

[...] el «Campanar de Gracia» está triste. Su amoroso cuidador, el que estaba siempre pendi-ente de los latidos del corazón de Gracia, ha sido jubilado. Ya no lo mimarán con mimosa solici-tud. Nadie mostrará con tanto orgullo al visi-tante su esbelta fi gura. No sentirá rozar sus esca-lones con aquellos pies reverenciosos que llevaban un corazón cansado, pero nunca remiso cuando alguna de sus piezas no funcionaba. La jubila-ción de don Joaquin Ros Ribas, Conserje de la Ofi cina Municipal del Distrito, no por esperada ha sido menos sentida.12

Les reformes dels anys vuitanta del segle XX

En data de 13 de maig de 1981 i de 17 de juny del mateix any podem trobar, a l’Arxiu Històric de Gràcia,13 dos projectes de reformes de la torre del campanar. El primer d’ells parla de:

[...] la reforma de las instalaciones existentes en la torre del reloj situada en el centro de la Plaza

Escala de cargol d’accés al campanar de 135 graons.Josep Maria Contel

Campanar 12b.indd 37 21/07/15 09:41


Rius y Taulet. La incoación del proyecto ha sido aprobada en fecha 21-1-81, por el Consejo Municipal del Distrito VIIIº. Dichas instalaci-ones comprenden: un reloj en la parte alta de la torre, un pararrayos y las instalaciones de elec-tricidad de alimentación del reloj y alumbrado de la torre (interior). La totalidad de las instalaci-ones se hallan en la actualidad en precarias con-diciones de uso e incumplen la normativa vigente en cuanto a uso y seguridad se refi ere.

Després de fer un estudi detallat de la situació de cada element, s’acompanya el pressupost de l’actu-ació, que pujava 1.379.517 pessetes.

Les principals actuacions se centraven en el rellotge del campanar del qual s’especifi cava que

era de quatre esferes de funcionament mecànic «con un reducido motor eléctrico que le proporciona la cuerda». Es preveia la substitució de mecanismes avariats, la substitució de les quatre esferes i la col-locació d’un comandament regulador del rellotge, situat a la part baixa d’accés a la torre.

Quant al parallamps, que era del sistema Frank-lin i d’un abast reduït, es proposà canviar-lo per un de ionitzant que, segons els tècnics, era molt més efi caç i d’un major abast protector.

Finalment, en el tema de les instal·lacions elèc-triques es parlava d’una nova instal·lació d’alimen-tació per al rellotge, de la col·locació d’un mòdul normalitzat per a la ubicació del comptador i del quadre elèctric de protecció. També es preveia el canvi d’il·luminació de les esferes del rellotge, que

La campana Marieta en el seu emplaçament dalt de la torre.Josep Maria Contel

Una de les aixetes de la font amb forma humana a la base de la torre del campanar.Josep Maria Contel

Campanar 12b.indd 38 21/07/15 09:41


passarien a ser fl uorescents i amb encesa a través de l’enllumenat públic.

Com a curiositat, cal senyalar que en la citada memòria es parla, en el penúltim apartat, que «se prevee como vida normal de las instalaciones, dadas sus características técnicas y su destino, la de 10 años».

Poc després, el dia 17 de juny, trobem la memòria del projecte de restauració de la torre del rellotge. Aquest projecte, acompanyat d’un pres-supost de 5.985.479 pessetes i datat el dia 15 del mateix mes, incloïa:

[...] restaurar los elementos de piedra y estuco de los bajos de la torre, así como la limpieza en general de todos ellos; montaje de un andamiaje metálico especial alrededor de la torre y de una altura de

40 metros; restauración de toda la parte alta de la torre, tanto los elementos de piedra como el estuco; construcción de nuevos forjados y azotea en la parte superior; restauración, limpieza y pintado de todos los elementos metálicos (barandas, rejas, campana-rio, etc.); repaso general y adecentamiento interior de paramentos, pavimentos y escalera de acceso, así como todos los elementos de carpintería.

Segura i Farré també comenten que «darrerament [principis dels anys noranta del segle passat] s’ha acabat retirant la màquina del rellotge Blasco i ara les campanes i les agulles de les quatre esferes són accionades directament per elements electromagnè-tics, el regulador dels quals és un rellotge electrònic de quars situat al peu de la torre».14

Un dels quatre escuts que coronen la primera alçada.Josep Maria Contel

Detall d’un dels signes del zodíac de terracota que envolten el campanar.Josep Maria Contel

Campanar 12b.indd 39 21/07/15 09:41

LA BAIxADA DE LA CAMPANA

Baixada de la campana Marieta per fondre-la i fer-ne quatre de petites, 1929.Josep Barrillon Paradell/Fons Núria Barrillon Pi

Campanar 12b.indd 40 21/07/15 09:41

Els veïns s’hi oposaren i aquell intent finalment no va prosperar. L’octubre de 1930 la campana va ser recol·locada de nou al seu lloc.Josep Barrillon Paradell/Fons Núria Barrillon Pi

Campanar 12b.indd 41 21/07/15 09:41


El campanar, icona de la vila

Des de la seva inauguració el 8 de desembre de 1864, el campanar i la seva torre s’han convertit, sense cap mena de dubte, en tot un símbol que identifica Gràcia. Factors com la Revolta de les Quintes de 1870, el fet de ser l’única torre civil de Catalunya ubicada al bell mig d’una plaça o les diferents celebracions que s’han dut a terme al seu entorn, han contribuït a fomentar i a donar forma a les seves senyes identitàries. Això, sumat al gran amor que li professen els graciencs, l’han convertit en una icona de la vila.

Es tracta d’una icona que des de fa anys ha interessat moltes persones, com va ser el cas de la Secció d’Estudis del Club Excursionista de Gràcia que, durant la festa major de 1932, en va organitzar una exposició, que recollia La Vanguardia del 14 d’agost amb aquestes paraules:

Hoy, a las seis de la tarde, tendrá efecto en el local social del Club Excursionista de Gracia, calle de San Marcos, 16, primero, la inauguración de la exposición monográfica del «Campanar de Gracia» la cual está abierta hasta el día 31 del actual, pudiéndose visitar todos los días de ocho a nueve de la noche.

I és que campanar i festa major han anat de la mà pràcticament des de la seva inauguració el 8 de desembre de 1864. D’aquest camí comú, de l’any 1876, es conserva a l’arxiu del districte de Gràcia una invitació de senyora de l’Antigua Amistad, sociedad de bailes de Gracia, on apareix una imatge del campanar sobresortint d’entre les cases de la vila. Amb la invitació es convida a anar a l’envelat

que s’ha aixecat per les festes al passeig de Gràcia –els jardinets– a tocar de les cases Vilaró.

D’aquest tercer terç del segle xix, dues peces més, també conservades a l’arxiu de Gràcia, ens mostren com la societat civil d’aquells moments veien aquell incipient campanar. El primer, un ven-tall de cartró encunyat el 1879 pel Centro Graci-ense. El campanar, al bell mig d’aquest ventall, està envoltat per diferents elements, com ara els lliris de Gràcia, una arpa o l’escut de la vila. Es tracta d’un reclam publicitari en el qual es fan constar també les diferents peces que s’interpretaran aquell dia. El segon, de 1880, també és un reclam de la Soci-edad de Bailes, Antigua de la Amistad, on apareix un dibuix del campanar del qual sobresurten dos braços amb les mans encaixades.

On s’ha representat més el campanar ha estat en el programa oficial de la festa major. Si el 1918 o el 1920, entre d’altres, la portada incloïa una fotogra-fia del campanar, la majoria de les portades o car-tells han utilitzat el dibuix i els diferents elements de la festa que acompanyen el campanar. Hi trobem l’escut de Gràcia, l’envelat, les garlandes, els fana-lets, l’esclat dels focs artificials, la fira o globus, entre altres elements també monumentals de Gràcia.

Durant les festes majors dels anys de la post-guerra i del racionament, 1939-1952, el programa oficial va lluir interessants dibuixos, molt festius i que contrastaven amb la penúria que vivien molts graciencs, a banda d’ostentar en diferents ocasions banderes i al·legories del nou règim dictatorial, com és el cas del de 1939, «Año de la Victoria», amb les banderes espanyola, falangista, i tradicional, l’es-cut de Barcelona, el dels Josepets, l’escut de Gràcia, el campanar amb una enfilada de banderes espa-nyoles, i els tradicionals: «Saludo a Franco. Arriba España. Viva España.»

Campanar 12b.indd 42 21/07/15 09:41


Després d’uns anys sense utilitzar el campanar en el programa ofi cial, els anys seixanta va tornar a aparèixer en dissenys més moderns i ajustats a l’època. El de 1963 era una fotografi a del campanar i un dels fanals de tres llums que hi havia a la plaça, publicada en negatiu i amb diferents màscares de colors. El de 1964 va ser molt minimalista, amb una G gegant i un campanar petit al mig tancant el perí-metre, i el de 1965, un dibuix a ploma del campanar.

Amb la caiguda progressiva de la festa major, va anar desapareixent el programa ofi cial i sembla ser que la programació només quedava refl ectida a la publicació Gracia la revista del Distrito fi ns que va desaparèixer cap a la meitat de la dècada de 1970.

Amb l’arribada de la democràcia i la recupera-ció de la festa major de Gràcia, molts dels cartells

i de les cobertes del programa ofi cial de la dècada de 1980 comencen a incloure, a més del campanar, elements com els nous gegants de la vila. Però el pas més important i innovador fou a partir de la festa major de 1986, quan l’Ajuntament de Barcelona va concebre el cartell amb el lema «Gràcia Divina», que tingué diferents rèpliques els anys següents, com el 1988 amb «Gràcia és teva, gaudeix-la i res-pecta-la», el 1989 amb «Fem festa amb Gràcia», i el 1990 amb «Sintonitza amb Gràcia»; tots aquests cartells incorporen la imatge del campanar.

El 1992 el cartell amb el campanar el va dibui-xar Cesc. I, fi nalment, el 1994 es va posar en marxa el concurs per elegir el cartell de la festa. Cap dels elegits ha tingut una imatge del campanar massa destacada, apuntada només en quatre casos:

Ventall de cartró del Centro Graciense, 1879.Arxiu Festiu Gràcia

Programa de festes de la Sociedad de Bailes, Antigua de la Amistad, 1880.Arxiu Festiu Gràcia

Campanar 12b.indd 43 21/07/15 09:41

ELs CARtELLs DE FEstA MAJoR

En el decurs de la seva existència, el campanar de Gràcia ha estat sovint el protagonista destacat dels cartells i portades dels programes de la festa major, tant dels ofi cials com dels de molts carrers. És probablement on més s’ha reproduït la seva imatge, sigui la torre sencera o només la part que acull les campanes. En aquestes pàgines hi ha mostres d’algunes de les reproduccions més representatives.

Campanar 12b.indd 44 21/07/15 09:41

Campanar 12b.indd 45 21/07/15 09:42

Campanar 12b.indd 46 21/07/15 09:42

Campanar 12b.indd 47 21/07/15 09:42


el primer, el de 1994, en què es veu una orquestra i gent ballant, i al fons un petit campanar; el segon, el de 1999, un dibuix en què apareix una dona amb un gran barret, que és la torre del campanar enmig de diferents cases; el cartell de 2004 va generar una certa polèmica pel seu contingut, ja que s’hi podia veure uns festers, potser políticament no correctes, davant de diferents edificis d’on sobresortia el cam-panar; i el quart, el de 2009, representava una bola del món, amb diferents edificis, arbres, etc. i amb el campanar en situació preferent. En l’edició del 2014, el cartell que va quedar en segon lloc va ser un en què es veia el campanar entre garlandes.

A banda del programa oficial, la imatge del campanar també ha ocupat nombroses portades dels programes que els carrers i places de la festa editen cada any. Petites obres d’art que, amb el temps, han il·lustrat ambdues coses i que, malgrat l’interès artístic d’alguna d’elles, estan guardades als arxius a l’espera que algun estudiós, historiador o tafaner vocacional les rescati.

De portades de programa amb alguna foto o sobretot dibuixos del campanar en trobem ja el 1895 o en un fulletó de 1914 de l’envelat de la plaça de Rius i Taulet amb una fotografia de la plaça i del campanar. Com en el programa oficial, en aquests programes el campanar es representava tant sencer com només en la part superior, acom-panyat de diferents elements festius o monumen-tals de Gràcia.

Un dels dibuixos que criden l’atenció és el de la portada de l’àlbum general de la festa major de Gràcia de 1935, on es veu el campanar amb l’envelat a sota, com si fos una faldilla, i un megàfon a la mà. El 1950, l’any de la celebració del centenari de la independència de Gràcia 1850-1950, diversos carrers com ara el de Montmany o de Vic, entre

d’altres, dedicaren les portades dels programes a aquesta efemèride, en les quals també apareixia de diferents maneres el campanar.

Carrers com el de Grassot, el de Sant Lluís, el de Mozart, la plaça del Sol o la Riera de Sant Miquel, entre d’altres, han utilitzat la imatge del campanar en diferents anys per il·lustrar la por-tada del programa de cadascun d’aquests carrers. Unes portades inèdites, unes altres repetides, com és el cas de la Riera de Sant Miquel, realitzada per J. Parera i publicada un any amb to verd i l’altre en to vermellós. Aquesta pràctica també la va fer servir el carrer de Montmany els anys 1951, 1952 i 1953, en utilitzar el mateix dibuix canviant les tonalitats de marró a verd i després a groc. O fins i tot la Federació de Comissions i Associacions de la Festa Major de Gràcia, els anys 1961, 1962, 1963, amb fons carabassa, blau i rosa, amb un dibuix en el qual en primer terme hi ha dues mans ballant sardanes i, a més, una tromba i una tenora, i el campanar al fons amb banderetes.

Una altra efemèride fou el primer centenari de la construcció del campanar, el 1964, en el qual diferents carrers utilitzaren, com a homenatge, el campanar a les portades dels seus programes. Aquest va ser el cas, per exemple, de la XV Expo-sició Filatèlica i Numismàtica de Gràcia, amb un dibuix del campanar i a sobre una oreneta; el carrer del Progrés, el de Tordera, o l’envelat de la plaça del Sol, entre d’altres.

A banda de la festa major, la imatge del cam-panar ha quedat impresa en altres elements, com pot ser el cartell «Gràcia a Montserrat», el 1947; el banderí del 1r centenari del campanar, el 1964; un tríptic divulgatiu de la festa major, en diferents idi-omes, amb una fotografia del campanar i la Guàr-dia Urbana a cavall; el cartell del Xè aniversari de

Campanar 12b.indd 48 21/07/15 09:42


la secció infantil del Grup Excursionista de l’Or-feó Gracienc, dibuixat per Pilarin Bayés, el 1986; la portada de Llista Negra de La Torna, el 1997; el cartell del 75è aniversari del Club Ciclista de Gràcia, el 2004; el cartell i el fulletó sobre el canvi de nom de la plaça de Rius i Taulet pel de Vila de Gràcia, el 2008; o, més recentment, per confi gurar el logotip dels Llibreters de Gràcia – La vila dels llibres, el 2014.

També cal ressenyar el cartell de La Licorera de Gràcia, diferents cartells de l’Associació de Veïns Vila de Gràcia, alguns programes de Sant Medir, com el de la Colla Monumental de 2004 o un cartell prou curiós de 1992 sobre la festa major de Gràcia, no ofi cial, editat per Pergamo, en el qual es veu un campanar com a dibuix animat amb peus i braços i amb una torxa a la mà.

Dibuixos i dibuixantsHem comentat que la majoria d’imatges del cam-panar són dibuixos de tota mena: clàssics, més abstractes, d’avantguarda, etc., que han estat creats per diferents dibuixants, graciencs o no, com ara Cesc, Pilarin Bayés, Pitarch, Noguer, Solà i J. Parera, entre d’altres. Alguns d’aquests dibuixants, amb marcat esperit gracienc, com A. M. Lairisa, Ricard Palau, Guardiola o Josep Bar-rillon, entre d’altres.

Josep Barrillon, artista polifacètic, cronista de la vila i gracienc de pedra picada, va deixar una extensa obra de campanars dibuixats en moltes publicacions, tarjetons, nadales o cartells. Un exem-ple seria l’al·legoria de les festes que se celebraven a la plaça de Rius i Taulet, a cavall dels segles xix i xx que ell va conèixer de ben petit, i de les quals va fer

Fulletó sobre el canvi de nom de la plaça Rius i Taulet pel de Vila de Gràcia. Arxiu Districte de Gràcia

Dibuix al·legòric de Pilarin Bayés de Sant Jordi amb el campanar al fons.Arxiu JMC

Campanar 12b.indd 49 21/07/15 09:42


un dibuix vuitcentista sobre una escena de 1890 del «Ball de deu» amb el campanar al fons.

El 1936 va dibuixar un cartell per a la festa major, organitzada pel Comitè de Fires i Festes de Gràcia –una mena de federació de carrers–, que també es convertí en segell profesta. Malaurada-ment la Guerra Civil va impedir que se celebrés. El 1945 va dibuixar la portada del programa del carrer de Bonavista i el 1947-1948 el campanar per a la Crónica de Gracia amb els Josepets i els lliris. El 1949, el cartell de la colla de Sant Medir, La Moderna de Gràcia. El 1949, el del carrer de Tordera. El 1950, un de commemoratiu del cente-nari de la independència de Gràcia 1850-1950. El 1971, un per al Club Recreatiu Barcelona. El 1972, un altre per a la Comissió Ofi cial de la Festa Major de Gràcia. I el 1973, un per al programa del carrer de la Llibertat.

Es tracta d’una gran quantitat de dibuixos i d’adaptacions que són fàcils de trobar, signades amb el nom de Barrillón o amb una B. Un altre dels seus trets característics eren les orenetes, que es podien trobar en els seus dibuixos i que també eren una mena de signatura.

El campanar a la premsaEn molts moments, el campanar també ha estat una icona per a la premsa de tots els temps, que l’han fet servir com a element identifi cador de la vila de Gràcia. Una d’aquestes primeres utilitzaci-ons fou la que en va fer la revista La Campana de Gràcia entre 1870 i 1934, de caire reivindicatiu i símbol de llibertat.

Pel que fa a les revistes més gracienques que publicaren en diferents ocasions imatges del cam-panar com a símbol, es pot citar: Gràcia Exprés,

Campanar 12b.indd 50 21/07/15 09:42


de 1916; Gracia la revista del Distrito, publicada a cavall dels anys seixanta i setanta del segle passat; El Full de Gràcia, de 1978; la revista Carrer Gran, de 1979, que el 1984 dóna vida al capgròs Pepitu Campanar, dissenyat per Miquel Giménez; la revista El Badall de Gràcia, de 1979; el Butlletí de Notícies Breus de CiU, de fi nals de 1980; el full Ecologista, d’inicis dels anys vuitanta del segle passat; la revista Tot Gràcia, de 1980; la Guia de Gràcia, de 1995; la revista Gracia 6, de 1998; la revista Transversal, del 2000, o, darrerament, el setmanari de Gràcia L’Independent.

Pel que fa a la premsa barcelonina, també ha estat força utilitzat i, com a exemple, tenim la por-tada del Diari de Barcelona del 13 agost de 1954, amb una fotografi a del campanar amb un clàssic fanal de 3 llums i un text sobre el rellotge; o la por-tada de la revista Tele-estel de l’11 d’agost de 1967,

amb una fotografi a en blanc i negre de la plaça de Rius i Taulet –avui de la Vila de Gràcia– amb el campanar, amb unes garlandes de color carabassa creuades al capdamunt.

A banda de la premsa escrita, la ràdio també ha tingut present el campanar, primer amb l’emissora de ràdio La Campana de Gràcia 99,5 mHz o, actu-alment, amb Ràdio Gràcia.

I, pel que fa a la televisió, destaca l’experiència de Gràcia TV el 1986, que tenia el campanar en el seu logotip, i, actualment, Gràcia Televisió o Graci-amon, que també tenen el campanar com a referent.

El campanar en el guarniment de carrers i placesEl campanar com a símbol gracienc també ha estat present a la festa major de la vila en forma de guar-niment: el 1934 el carrer de Francisco Giner en

El campanar com a element del guarniment del carrer de Francisco Giner, 1934.AMDG-CEG

Anunci de Crònica de Gràcia, amb dibuix de Josep Barrillon.Arxiu Taller d’Història de Gràcia

Programa de la colla de Sant Medir La Moderna de Gràcia, amb dibuix de Josep Barrillon.La Moderna de Gràcia/AMDG

Anunci de la revista Carrer Gran.Arxiu Carrer Gran

Campanar 12b.indd 51 21/07/15 09:42


va aixecar un en una de les seves entrades. Anys després, el 1950, el fet es va reproduir de nou i, en aquesta ocasió, van ser dos els carrers que van apostar a l’hora de dissenyar el seu guarniment per construir una rèplica del campanar, amb motiu de la celebració a Gràcia del centenari de la seva independència, 1850-1950. Aquests carrers van ser el de Guilleries i el de Mozart. Aquest últim, a més a més, va guanyar el primer premi de carrers guarnits. Finalment, el 1993, el carrer del Progrés tornava a construir la torre al bell mig del seu tram de carrer.

Però el campanar també ha estat guarnit o embolcallat. Primer quan a la plaça s’organitzava l’envelat d’estiu al seu voltant, ocasió en la qual, amb més o menys grau, era decorat. Una d’aquestes decoracions o guarniments va ser la de l’any 1920 quan, fi ns i tot, la Comissió Organitzadora en fa ver fer una rèplica en un pastís. I les darreres han estat les realitzades pels Castellers de la Vila de Gràcia, sobretot els anys 2001 i 2002, en què el motiu de guarniment fou, essencialment, el campanar.

Cent-cinquanta anys de campanar han donat molt per utilitzar-lo com a emblema, símbol, icona de la vila, i ben segur que aquesta pràctica continu-arà aplicant-se en tots els àmbits possibles, tant en dibuix o fotografi a com en elements corporis.

El campanar i la música: Joan Antoni Ucher i SotoJoan Antoni Ucher i Soto va néixer el 14 de juny de 1935 a la vila de Gràcia. De ben jove va començar els estudis musicals amb el mestre Esteban Guasch i va examinar-se a l’Escola Municipal.

La seva vinculació amb el folklore català va ini-ciar-se a l’Esbart Ballets de Catalunya, sota la direc-ció del prestigiós folklorista i mestre Joan Comas

El carrer de Mozart amb el seu campanar va guanyar el primer premi, 1950.Arxiu Festiu Gràcia

El 1950 en el carrer de Guilleries entre Perla i Vallfogona també es va construir un campanar. Arxiu Festiu Gràcia

Campanar 12b.indd 52 21/07/15 09:42


i Vicens. Hi va entrar de la mà del seu amic Josep Viñals i Carbonell. L’any 1964, Ucher i Viñals, con-juntament amb una colla d’amants de la dansa cata-lana, van fundar l’Esbart Comtal. El 1970 va comen-çar a funcionar el cos de dansa infantil i el mateix any van crear el cos de ball de bastons que, més tard, va agafar el nom de Bastoners de Barcelona, en ser l’única colla bastonera de la ciutat en aquell moment. Des d’aleshores Joan A. Ucher n’ha estat el director.

L’arxiu de dansa folklòrica catalana Joan A. Ucher va començar a gestar-se abans de fundar l’Esbart. Amb els anys, s’ha anat enriquint amb noves adquisicions, fruit d’intercanvis i d’una intensa recerca, tant com a mestre de dansa com, sobretot, com a cap de colla i mestre de bastons. Aquesta tasca ha permès recuperar alguns balls antics de Gràcia, com «El ball del ram i el ventall» o una versió gracienca del «Serrallonga».

En el llibret Músiques de les festes a Gràcia, publicat amb motiu de la festa major de 2014, trobem la referència a una composició musical per a acordió d’Ucher que du per títol «El Campanar de Gràcia». Va ser estrenada amb interpretació de l’au-tor el 2001 a la plaça de la Vila, i es va convertir en un dels balls insígnia dels Bastoners de Barcelona.

Notes

1 El carrer Gran de Gràcia dugué, al llarg dels anys, diferents noms: camí de Gràcia, Camí Ral, carrer de Montserrat, carrer de Santa Bàrbara, carrer de Barcelona, Major o Salmerón, fi ns a l’actual de carrer Gran.2 CarreraS CanDi, Francesc: Geografia General de Catalunya, vol. IV, pàg. 986 i 987.3 Segons documentació dipositada a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona (antic Arxiu Administratiu) amb data de maig de 1900, Ricard Rovira sol·licitava a

Joan Antoni Ucher amb el seu acordió a la plaça de la Vila de Gràcia el 9 d’abril de 2011.Josep Maria Contel

Campanar 12b.indd 53 21/07/15 09:42


l’Ajuntament de Barcelona «legalizar un cuarto construido en el terrado de la casa núm. 8 de la plaza de Rovira (Gracia), conforme a los planos que adjunto se acompañan».4 BraSó vaquéS, Miguel: Album histórico y gráfi co de Gracia, pàg. 16.5 Segura, Carme i ferré, Eduard: Gràcia a l’ombra dels seus rellotges, pàg. 69.6 Tot i que la data d’inauguració no estava massa clara per manca de documentació fi able, als Quaderns de l’Arxiu de Jordi Serchs es dóna com a bona la data del 8 de desembre de 1864. Aquesta data la reafi rma Joan Lafarga en el seu llibre El rellotger de Gràcia, extreta dels arxius del Diari de Barcelona.7 Hi ha dues versions sobre el lloc de naixement de Billeter, una situa el fet a Zuric i l’altra, a La Chaux-de-Fonds on va morir. Algunes de les seves obres més conegudes són el rellotge astronòmic del Congrés dels Diputats de Madrid (1854-1957), el rellotge astronòmic de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1859-1869), el rellotge del campanar de Gràcia (1862-1864), el rellotge que donà nom al passatge del Rellotge (1864) i el rellotge de la Catedral de Barcelona (1865). El 1867 publica el llibret El Tiempo Medio i el 1877 exposa el rellotge astronòmic de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts a la Universitat de Barcelona.8 «Además de afamado relojero, el señor Billeter fue coronel del ejército, en una época de gran inquietud mental en la milicia, entre la asonada y los arcanos del Universo, entre la logia, el pronunciamiento y el atentado a Prim en la calle del Turco.» (La Vanguardia, 16 de febrer de 2006).9 Segura, Carme i ferré, Eduard: op. cit., pàg. 70.10 Mestre de campanes de Granollers del Vallès, va fondre i signar el 1801 les campanes Maria del Roser i Santa Eulàlia de Mèrida per al Papiol. El 1802 va refondre la campana petita de Sant Feliu de Codines i una per al monestir de Sant Cugat del Vallès, i el 1827, la campana Eulàlia del convent de Caputxins de Sarrià. Una de les campanes del Palau Reial de Barcelona portava la inscripció «Bonavra Palles me fecyt».11 BraSó vaquéS, Miguel: op. cit., pàg. 18.12 Gracia, la revista del distrito, núm. 4, pàg. 11.13 Arxiu Històric Municipal del Districte de Gràcia, exp.: 17/8114 Segura, Carme i ferré, Eduard: op. cit., pàg. 71.

La torre del campanar guarnida durant la festa major de 1920.AMDG-CEG

Campanar 12b.indd 54 21/07/15 09:42


Guarniment del campanar a càrrec dels Castellers de la Vila de Gràcia, 2001.Oriol Vila

El campanar i les banderes de Sant Medir el 15 de febrer de 2015.Carles Agustí

El campanar caganer, creat per Victòria Ibars, com a reclam dels comerciants de Gràcia, 2013.Josep Maria Contel

Campanar 12b.indd 55 21/07/15 09:42

1

2 3

LA PLAÇA DE LA vILA: uN EsPAI PER A LA CuLtuRA PoPuLAR

Campanar 12b.indd 56 21/07/15 09:42

1 Josep Maria Contel

2 Agustí Codinach


4 Agustí Codinach

5 Sergi Moriana


4

6

5

Campanar 12b.indd 57 21/07/15 09:42

LA REvoLtA DE LEs ouINtEs

Campanar 12b.indd 58 21/07/15 09:43

La Revolta de les Quintes 59

Un dels fets més importants que s’ha viscut a la plaça de la vila de Gràcia en tota la seva història i que, a més, va tenir el campanar com a prota-gonista, va ser la Revolta de les Quintes del mes d’abril de 1870, quan uns centenars de dones, en protesta contra les lleves obligatòries, van assaltar l’Ajuntament de Gràcia i van cremar a la plaça tots els documents i mobles de la Casa Consistorial. Fou el primer pas d’una revolta en què la vila es va omplir de barricades, mentre el campanar en mans de les dones va tocar a sometent durant gairebé una setmana.

L’origen de la Revolta de les QuintesPer entendre la base d’aquest confl icte, cal fer un breu repàs del que havia estat fi ns a 1870 el sistema de lleves imposat pel Govern d’Espanya per tal de nodrir l’exèrcit de nous soldats.

A començaments del segle xviii, el Govern inicià una reforma dels cossos militars i de la manera de dur a terme el reclutament, però man-tenint la participació de voluntaris, on es podien apuntar gent d’altres països, així com lleves forço-ses de rodamons i malfactors. Es tractava d’una reforma que, en el fons, marcava les línies a seguir per crear un exèrcit permanent, amb la imposi-ció progressiva d’un sistema de sorteig entre tots els homes útils i no exempts per motius diversos, a partir d’un repartiment proporcional entre els veïns de cada municipi.

Entre 1703 i 1704, Felip V va establir les bases de reclutament per organitzar l’exèrcit borbònic en el regne de Castella i Lleó, dictades en una Reial cèdula del 20 de gener de 1704 per formar cent

Retrat de la reina Isabel II (1827-1894) destronada arran de la Revolució deSetembre de 1868.PHAS

Joan Prim i Prats, Marqués de los Castillejos, impulsor de la Revolució de Setembre de 1868.PHAS

Segons la llegenda del gravat: El pueblo de Barcelona quemando el primero y último Borbon de España, durant la Revolució de Setembre de 1868 a la plaça de Sant Jaume.AHCB

Campanar 12b.indd 59 21/07/15 09:43


regiments, amb un contingent de 50.000 soldats, distribuïts per les disset províncies de l’esmentat regne. D’aquesta nova organització i a causa dels seus furs, el País Basc i Navarra n’estaven exempts. Pel que fa a Catalunya, i malgrat el resultat de la guerra de Successió, es va seguir aplicant el sistema de reclutament vigent en l’època dels Habsburg, que es basava en un voluntariat retribuït.

Ja en el regnat de Carles III, una nova reforma del 13 de novembre de 1770 establia el servei militar obligatori per sorteig anual entre tots els homes solters del país, compresos entre els 17 i els 36 anys, sense la possibilitat de buscar substitut. El mes de setembre de 1772, el Govern ordenà al capità general de Catalunya O’Conor Phaly de fer la corresponent lleva al Principat. Davant d’aquesta imposició, l’Ajuntament de Barcelona i els corregi-ments del principat sol·licitaren al rei que el recluta-ment a Catalunya se seguís fent com sempre, però la petició fou desatesa.

L’abril de 1773, l’Ajuntament de Barcelona va rebre l’ordre d’iniciar el procés d’allistament dels homes de tots els districtes de la ciutat. Aquest fet fou l’inici de les protestes populars i de la resistèn-cia dels diferents gremis i col·legis, i va desembocar en una important revolta popular a toc continuat de sometent i barricades, en ocupar els campanars de la catedral, el 4 de maig, dia de l’inici de l’allistament.

Finalment, la tardor de 1776, el rei accedia que la ciutat de Barcelona, pel gran nombre de fàbriques i manufactures, fos exclosa del sorteig anual obligatori i pogués escollir entre aquest sorteig o bé proporcionar un terç més de soldats dels que hauria d’aportar. Una solució perversa que els gremis i fàbriques van acceptar, ja que preferien pagar més soldats voluntaris, que anar forçats al sorteig.

A començaments del segle xix, es tornava a determinar el número necessari d’homes de l’exèr-cit, i es fixava, entre altres coses, que aquests havien de tenir més de 16 anys, 1,70 metres d’alçada, no havien de ser nobles, havien de ser elegits per sorteig i havien de complir un servei militar de vuit anys. Malgrat això, hi havia un gran nombre d’exempcions gratuïtes que afavorien molts homes. Mentrestant, se seguia practicant el reclutament forçós de roda-mons i delinqüents recollits pels carrers, una pràc-tica que no fou abolida fins ben entrat el segle xix.

L’augment de conflictes interiors i colonials, va obligar el Govern a incrementar el nombre de sol-dats i, el 23 d’octubre de 1835, el Govern de Men-dizábal tornava a canviar les normes, per les quals tots els espanyols, entre els 18 i els 40 anys com-plerts, solters o vidus sense fills, eren considerats com a soldats. Malgrat això permetia a tot aquell que es pogués pagar el seu rescat no anar a files. L’import d’aquest rescat eren 4.000 rals –1.000 pessetes– pagades al comptat o bé 1.000 rals –250 pessetes– i un cavall útil per al servei. D’aquesta crida, n’havien de sortir 100.000 soldats.

El 2 de novembre de 1837, les Corts feien una nova llei, que va estar en vigència fins a 1851. Aquesta nova llei seguia mantenint l’edat entre els 18 i els 40 anys, el temps del servei militar i el nombre de soldats a cobrir, però rebaixava la talla dels mossos i la quantitat de les exempcions per raons físiques.

Amb aquests paràmetres el fet del reclutament s’havia convertit en un impost més de l’Estat que, finalment, requeia sobre les classes populars, que havien de fer mans i mànigues per pagar els res-cats dels seus familiars per evitar que passessin un grapat d’anys lluny de casa. Per això seguien manifestant el seu rebuig al sistema de quintes, i en reclamaven l’abolició.

Campanar 12b.indd 60 21/07/15 09:43


La batalla de Tetuan, el 1860, comandada pel general Prim amb el batalló de voluntaris catalans i els caçadors d’Alba de Tormes.MNAC

Campanar 12b.indd 61 21/07/15 09:43


Aquesta abolició va estar viva i present tant el 1840 en els programes democràtic i republicà, com en les diferents revoltes barcelonines de 1835 i 1836, i de 1840, en l’avalot de Reus de 1841, en les revoltes de novembre-desembre de 1842 contra Espartero o en la de 1843 contra Narváez. Però fins llavors el sorteig a Catalunya no havia estat una pràctica aplicada en ferm, ja que s’havia anat con-temporitzant. Ara bé, amb l’arribada al poder de Narváez, el 1844, i la llicència de la meitat de l’exèr-cit d’Espartero, es va convocar una nova quinta per cobrir els soldats donats de baixa; una nova quinta que ara sí que obligava Catalunya a entrar al sorteig de mossos a partir de 1845.

Aquesta mesura va suposar un nou maldecap per a l’Ajuntament de Barcelona –Gràcia en aquells moments era un barri més de Barcelona–, ja que havia de controlar tots els joves de la ciutat en edat militar, o sigui, entre els 18 i els 24 anys. Si el 1844 a Barcelona hi havia uns 10.240 joves en edat mili-tar, l’any següent aquests van baixar a uns 6.863; un descens important si es té en compte que la mortalitat juvenil no fou significativa aquell any.

Per fer front al problema del reclutament, els municipis es veieren abocats a buscar convenis amb institucions creditícies, així com crear soci-etats de quintos per trobar prou finançament per alliberar els homes quintats. Amb tot, hi havia moltes famílies que no podien pagar les cares quotes de les asseguradores ni tampoc satisfer la quantitat de 2.500 rals –625 pessetes– al Banc de San Fernando per tal de trobar un substitut. Una situació que generà el crit «A baix les quin-tes!» entre les classes populars a l’hora de sortir al carrer en qualsevol revolta i que també és recollit per progressistes i republicans en els seus progra-mes i en les seves proclames.

De nou, el 18 de juny de 1851, es torna a pro-duir un canvi en les condicions de reclutament. Es marca l’edat mínima en els 20 anys i en 8.000 rals –2.000 pessetes– l’import del rescat. Ara bé, aquest canvi també oferia moltes possibilitats de rescat, cosa que generà entre 1861 i 1863 una època esplendorosa per les companyies d’assegurances, amb entitats com: Caja Universal de Capitales, Seguro Mútuo de Quintas Mellado, La Benefici-osa, La Bienhechora, El Consuelo de Familias, etc.; entitats que, més endavant, entre 1866 i 1867, van fer fallida.

La revolució coneguda com La Gloriosa, del 18 de setembre de 1868, va ser encapçalada pel gene-ral Prim, que va fer fora la reina Isabel II. Aquest fet el va portar a la presidència del Govern i a ser ministre de la Guerra. El tema de les quintes i la seva abolició va tornar a prendre importància; se’n prometia la supressió mentre es treballava en la cre-ació d’una nova força civil armada.

Malgrat les promeses dels nous governants de no cridar noves lleves, el 1869 es torna a cridar una nova quinta i es rebaixa el preu del rescat de 6.000 a 4.000 rals –de 1.500 a 1.000 pessetes–, a més de facilitar als ajuntaments i a les diputacions la subs-titució col·lectiva del contingent amb voluntaris i la contractació de préstecs amb entitats bancàries. Però malgrat aquestes mesures, la lleva fou molt antipopular des del primer moment i se’n va exigir la retirada als diputats republicans a les Corts.

El manteniment d’aquesta lleva i la implan-tació de nou de l’impost de consums el 1870 fou considerat per les classes populars com un tren-cament de les promeses fetes pels progressistes i demòcrates abans i durant el procés de la Revo-lució de Setembre de 1868. Això donà peu a la Revolta de les Quintes de 1870.

Campanar 12b.indd 62 21/07/15 09:43


Embarcament el 1869 al port de Barcelona dels voluntaris catalans que lluitaren a la guerra de Cuba.MMB

Campanar 12b.indd 63 21/07/15 09:43


Els Voluntaris de la Llibertat

Una de les coses que va dur la Revolució del 18 de Setembre de 1868 fou el naixement d’una nova milícia o força civil armada amb el nom dels Volun-taris de la Llibertat. Aquest fet es va produir espon-tàniament pocs dies després del pronunciament de Prim a diferents llocs d’Espanya. Aquests cossos armats, que sorgien com a defensors de les lliber-tats democràtiques i de l’esperit d’aquesta Revolu-ció, obtingueren el suport tant dels progressistes com dels republicans, però aparegueren i comen-çaren a funcionar d’una manera anàrquica i incon-trolada. Del total d’aquestes unitats voluntàries, els republicans foren els que en controlaren més.

Per tal de posar un cert control a aquestes for-macions militars, el ministre de la Governació, Práxedes Mateo Sagasta, aprovava, el 17 de novem-bre de 1868, un decret sobre «La força ciutadana dels Voluntaris de la Llibertat». En ressenyem quatre dels seus 38 articles, per facilitar-ne la com-prensió del discurs narratiu:

Article 1r S’organitzaran i armaran els Volunta-ris de la Llibertat en totes les capitals de província, i en tots els pobles que, excedint de 10.000 habi-tants, tinguin ja armada alguna força popular.

Art. 2n En les poblacions que no siguin capitals de província, ni es trobin en les condicions que parla l’article anterior, podran els ajuntaments sol·licitar del Govern autorització per organitzar i armar els Voluntaris.

Art. 28è Els Voluntaris de la Llibertat no vesti-ran uniforme militar ni quedaran subjectes a les ordenances de l’exèrcit. Els ajuntaments deter-

minaran el distintiu que hagin de fer servir els Voluntaris i les insígnies dels seus caps.

Art. 29è Les forces ciutadanes prendran les armes només quan siguin convocades pels seus caps respectius.

A la ciutat de Barcelona els Voluntaris de la Lliber-tat es formaren, primer, a l’entorn de Marià Socías i establiren la seva seu a la plaça de Sant Felip Neri. Al poc temps, però, canviaren el seu comanda-ment general, que passà a mans de Francesc Tar-garona Miralles, propietari i militar, que n’assumí l’organització.

Pel que es desprèn de diferents escrits, sembla ser que els primers temps d’aquesta milícia no foren gaire encisadors, tant per la seva composició, un pèl heterogènia, com per la vestimenta i les mane-res de ser, coses que feien que la seva presència entre la població produís més temor que seguretat. En aquest sentit, Artur Masriera els definia així: «Aquella patuleia ho semblava tot menys una milí-cia. Armats de qualsevol manera, i amb només una gorra blava amb un galó groc i visera de pala, com a única peça d’uniformitat.»

Com que aquesta situació no es podia mantenir gaire temps, el cos dels Voluntaris de la Llibertat va patir una total reestructuració. Quant a la uni-formitat, va canviar radicalment, es van vestir amb camisa blava, pantalons vermells i polaines xaro-lades, i es van armar amb fusells Berdany. Aquest canvi va obligar Artur Masriera a rectificar el seu comentari anterior, argumentant: «Ja no tant sols no donen por entre el veïnat pacífic sinó tot el contrari, comencen a ser mirats amb bons ulls.»

Durant la Revolta de les Quintes de 1870, efec-tius dels batallons dels Voluntaris de la Llibertat

Campanar 12b.indd 64 21/07/15 09:43


Responsables de la 1a Companyia de Voluntaris de la Llibertat de Gràcia, 1869.AMDG-CEG

Campanar 12b.indd 65 21/07/15 09:43


de Barcelona, o els Voluntaris de la Llibertat d’en Targarona, participaren activament atacant els revoltats de Gràcia enquadrats dins de les forces del general Gaminde.

Pel que fa a Gràcia, en aquells moments muni-cipi independent i amb una població de més de 10.000 habitants, també es va crear, el 30 de setem-bre de 1868, sota l’autorització de la Junta Revoluci-onària, una companyia dels Voluntaris de la Lliber-tat, anomenada Veterana, els membres de la qual havien lluitat anys abans per la llibertat. Aquesta força a començaments del mes de novembre de 1868 estava formada per setanta homes.

Però aquesta milícia només estava formada per homes armats sense cap mena de divisa que

els diferenciés d’una partida armada o de volunta-ris d’alguna altra població. Per aquesta raó, Josep Fabra –pare de Pompeu Fabra i alcalde de la vila en el moment de produir-se la revolta de 1870– va demanar permís a la Diputació de Barcelona per emprar 40 escuts del fons d’imprevistos per dotar els integrants d’aquesta força armada d’una gorra de l’estil de la que utilitzaven les milícies d’aquesta institució.

De la uniformitat de la companyia de Gràcia en tenim constància per una fotografi a de 1869, en la qual apareixen cinc membres, sabre en mà i en diferents postures, vestits amb guerrera, pan-talons amb polaines, espardenyes i una barretina amb un plegat especial que recorda un quepis.

Gravat publicat a l’Illustration, Journal Universel de París que recull els esdeveniments de la revolta de 1870 a Gràcia.Arxiu JMC

Campanar 12b.indd 66 21/07/15 09:43


Sota la referència de «1a Companyia de Voluntaris de la Llibertat», només hi ha el nom de tres dels qui hi apareixen, que són els tres dels mig, per l’es-querra: Francesc Puigjaner Gual, Francesc Derch i Domingo Perramón i Fargàs, prohoms de Gràcia i amb una arrel a la vila de moltes dècades.

Dels diferents problemes que sorgiren amb el tema dels Voluntaris de la Llibertat, un dels que va portar de cap l’alcalde Fabra fou la intromis-sió, en múltiples ocasions, de diferents escamots d’aquesta força provinents de la ciutat de Barce-lona. Aquestes intromissions generaren algun conflicte a la vila i obligaren l’alcalde de Gràcia a demanar empara a la Diputació Provincial. Li sol·licitava que mitjancés amb els de Barcelona, per tal que només acudissin a Gràcia en cas de fer-ho de manera oficial. La petició va ser escol-tada per la Diputació i transmesa al comandant general dels Voluntaris de la Llibertat de Barce-lona, Francesc Targarona. Li demanava «supli-cant es disposi el convenient perquè d’ara endavant no es personi cap individu o individus de la força d’aquesta ciutat a la Vila de Gràcia, tret que vagi amb caràcter oficial».

Un altre dels maldecaps va ser el de la manca d’armes, per la qual cosa l’alcalde Fabra va explorar la possibilitat d’aconseguir-les de l’Ajuntament de Barcelona, de la Diputació Provincial o del gover-nador de la província. Anà de port en port per poder augmentar la força de reacció de la milícia de Gràcia.

De com va acabar la companyia de Gràcia, de moment, no se n’han trobat documents. El cert és que Francesc Derch, el 1869, va fer una proclama contra les quintes des del balcó de l’Ajuntament i, un any més tard, encapçalà la revolta gracienca, ja que fou elegit cap dels revoltats.

La Revolta de les Quintes a Gràcia

El toc de sometent i sobretot les barricades són ele-ments que van estar molt lligats a la manera d’actuar de les masses populars de Barcelona i dels pobles del pla, des de finals del segle xviii fins a la Guerra Civil Espanyola. Segurament les darreres barricades foren les que s’aixecaren a la ciutat durant els fets de maig de 1937, en plena Guerra Civil.

Una d’aquestes revoltes fou la de les quintes del mes d’abril de 1870, que es produí en diferents poblacions de Catalunya contra el sorteig de joves destinats a servir l’exèrcit espanyol. La de Gràcia fou la més important del país, no tant pel volum de força i d’accions dels graciencs, sinó més aviat per la mala gestió que, per resoldre el conflicte, en va fer el capità general de Catalunya, Eugenio Gaminde, que va perllongar el conflicte durant sis dies, amb uns enfrontaments desequilibrats a favor de l’exèrcit i amb una repressió final desproporcio-nada sobre els habitants de Gràcia.

L’1 d’abril de 1870 el Govern Civil va comu-nicar als ajuntaments que el diumenge 3 d’abril s’havia de fer el sorteig d’una nova quinta. Mal-grat aquesta disposició, aquell dia a Barcelona, i a molts altres pobles de Catalunya, no es va fer res. A Gràcia, el sorteig pel qual s’havien d’escollir 46 joves d’entre els 175 que configuraven la lleva, també es va suspendre.

A primera hora del matí del dilluns dia 4 d’abril a la població de Sants es va produir el primer esclat violent. Varen sortir al carrer unes 2.000 perso-nes, la majoria joves i dones de les fàbriques, que assaltaren les cases consistorials. Les saquejaren i en llençaren al carrer els mobles i els papers, i els cremaren allà mateix. En aquests aldarulls va resul-

Campanar 12b.indd 67 21/07/15 09:43


tar ferit d’una ganivetada l’alcalde, Gaspar Rosés, mentre que el segon alcalde moria a trets. Després d’aquest avalot, els revoltats tocaren a sometent, i sorgiren les primeres armes i les primeres barrica-des. Al cap d’unes hores, l’exèrcit assaltava les bar-ricades i acabava amb la revolta amb un balanç de 12 morts i 16 persones detingudes. Ràpidament, les notícies dels aldarulls de Sants s’escamparen per totes les poblacions del pla de Barcelona.

Pel que fa a Gràcia, una gran quantitat de per-sones, majoritàriament dones, també va marxar cap a l’Ajuntament per reclamar l’abolició de les quintes. Arribades davant de la Casa de la Vila, un grup de dones l’assaltaren. En llançaren els papers i el mobiliari pel balcó i feren una foguera al mig de la plaça. Davant d’aquesta situació l’alcalde Fabra va demanar a Francesc Derch que intervenís per frenar l’avalot. En un clima molt exaltat, en el qual una dona no deixava de tocar a sometent amb la campana de la torre, mentre les altres cremaven tot el que havien trobat, Derch va intentar posar una mica de seny i per poc també acaba a la foguera.

Segons explica Francesc Derch al seu dietari sobre la revolta:

En voler-les contenir amb la meva paraula, per salvar el que pogués, vaig posar en greu risc la meva vida, doncs volien tirar-me a la foguera que s’aixecava. Gràcies als esforços d’alguns bons amics, vaig poder lliurar-me del perill que m’amenaçava.Vaig marxar a donar explicacions al comitè, que estava en quadre, quan a la poca estona van venir a donar-me avís que la multitud em buscava amb insistència. Vaig sortir a la seva trobada i fi nal-ment aconseguí fer-me escoltar. Als hi digué que si continuaven incendiant em veuria obligat a reti-

Gravat dels revoltats de Gràcia quan van cremar l’arxiu i els mobles de l’Ajuntament de la vila.AHCB

Campanar 12b.indd 68 21/07/15 09:43


rar-me; però que podien comptar amb mi des del moment que es preparessin per a la defensa.Per aclamació em van nomenar cap del moviment.Tot seguit vaig cridar al pregoner manant-li publicar el següent pregó:«Per ordre del cap de les forces d’aquesta vila: es fa públic que el que incendiés o robés, per insignifi-cant que fos la quantitat, serà passat per les armes.El que tenint armes deixi de prendre part en el moviment patirà la mateixa pena.»Començant-se la construcció de barricades, i mentre que això es feia, em vaig preocupar per a la fabricació de municions, cridant de nou al pregoner i lliurant-li el següent ban:«Per ordre de les forces d’aquesta vila: es fa públic que el que tingui arma amb que defensar-se, a les 9 del vespre comparegui al peu de l’arbre de la llibertat, per incorporar-se a les forces del meu comandament.»

Finalment, Derch va aconseguir imposar un mínim d’ordre i va convocar tots els que volguessin lluitar al peu de l’arbre de la Llibertat a la plaça del Sol. Aplegà, unes hores més tard, uns 60 homes armats que el nomenaren cap de les operacions. Tot seguit, mentre la campana de la torre seguia tocant a some-tent, Derch repartia aquests efectius per les dife-rents barricades aixecades als límits de la vila. Entre aquestes barricades, la situada al carrer Gran amb el passeig de Gràcia tallà diversos plàtans i aixecà l’empedrat de les voreres. Poc després es produïa el primer enfrontament armat amb una compa-nyia dels batallons dels Voluntaris de la Llibertat de Barcelona. La companyia volia entrar a Gràcia pel Camp d’en Vidalet, a tocar de la Travessera de Gràcia, on foren rebutjats per una dotzena de graci-encs armats, comandats per Francesc Derch.

Mentrestant, aquella nit del 4 d’abril a les dife-rents cantonades de la ciutat es penjava el següent ban del capità general del Principat de Catalunya, Eugenio de Gaminde y Lafont:

Catalans: Els enemics de la llibertat, que són els de l’ordre públic, no descansen: el més enganyós pretext els encoratja a les seves finalitats sinistres; però els amics dels nostres sacrosants drets que són els representants d’un govern liberal, vigilen. D’acord amb el poder civil ha cessat aquest per moments i havent-hi els pertorbadors procedit agressivament contra les tropes destinades a man-tenir l’ordre; i en l’ús de les meves facultats

Ordeno i mano:

1º Des de la data d’aquest ban, queda declarada en estat de guerra aquesta capital i la seva pro-víncia.2º En virtut d’això els reus de rebel·lió i sedició, resistència a l’autoritat i força pública, robatori en quadrilla en poblat i despoblat, coacció i inti-midació exercides contra la llibertat del treball, i quants tendeixin a la pertorbació de l’ordre públic, seran jutjats en consell de guerra ordinari i en la forma que determina la llei de 17 d’abril de 1821.3º Els delictes d’impremta es consideren com de rebel·lió si tendeixen a la pertorbació de l’ordre, com també els de destrucció de vies fèrries i tele-gràfiques: l’exacció il·legal de cabals públics o pri-vats, es considerarà com a delicte de robatori en quadrilla.4º Els tribunals de justícia i altres autoritats civils i administratives continuaran en l’exercici

Campanar 12b.indd 69 21/07/15 09:43


de les seves funcions sense perjudici de portar a la meva autoritat els delictes que puguin afectar a l’ordre públic.

El dimarts dia 5 els graciencs es despertaren amb les canonades que l’exèrcit disparava sobre la vila i, sobretot, contra la torre del rellotge que seguia tocant a sometent. Un fet que recollia així La Con-tribución de Sangre:

[...] va clarejar el següent dia 5. Les bateries que hem dit estaven situades en el Passeig de Sant Joan es van avançar fi ns a prop l’edifi ci de les Germanetes, a l’alçada del carrer del Consell de Cent. Les de la plaça de Catalunya van remun-tar el passeig, fi ns a prop del sortidor. Unes i altres recolzades per escasses forces d’infanteria i de cavalleria, van començar els seus trets contra Gràcia a això de les cinc del matí.Si en la veïna vila hi hagués hagut un nombre regular de combatents, poc treball els hagués costat sens dubte apoderar-se d’aquells canons que no tenien més objecte que espatllar edifi cis i esperar al fet que vinguessin noves forces. Així ho vam comprendre nosaltres.

Segons Derch:

El toc de sometent no va aturar-se un sol moment en tot el dia. Com els trets es dirigien principalment, contra la Torre del Rellotge, i sent summament perillós romandre a la part alta de la mateixa, vaig disposar que es col·loquessin cordes per l’inte-rior, perquè pogués continuar el toc, que semblava mantenir, el delit en el cor dels meus soldats.Cap el migdia arribaren forces de Sant Martí de Provensals. Formades per uns 150 homes mal

Gravat de la revolta recollit per l’Illustration, Journal Universel de París.Arxiu JMC

Campanar 12b.indd 70 21/07/15 09:43


armats, la majoria amb pals, a un dels extrems dels quals anaven lligades dagues, baionetes o ganivets. Era un espectacle commovedor veure a aquells homes tan febles en els mitjans d’atac i tan forts amb la idea que els impulsava a posar-se al nostre costat.Convençuts per fi que no eren necessaris en aquells dies els seus esforços, després de tres hores de descans, de nou es van marxar al seu poble, animats amb l’intent de resistir des d’allí els atacs de les forces del govern, i acordant nomenar una junta revolucionària, directiva del moviment.

Mentrestant l’artilleria de l’exèrcit, emplaçada al voltant de la font de Ceres, situada al passeig de Gràcia amb el carrer de Provença, seguia dispa-rant projectils sobre la vila. Aquell dia en van caure més de 800 i només es va aturar l’atac durant la nit. En aquella jornada també hi hagué enfrontaments amb algunes forces d’infanteria i artilleria de mun-tanya, que s’havien aproximat a Gràcia per la zona de Sarrià i Sant Gervasi i que foren rebutjades per un grup de civils armats.

Com la nit anterior, el capità general del Prin-cipat de Catalunya, Eugenio de Gaminde, promul-gava un segon ban amb els següents termes:

La tenacitat dels esvalotadors i enemics de l’ordre m’obliguen a manar:

1º Tot cafè es tancarà a les deu de nit i les tavernes i cases de beguda a les vuit.2º Queda prohibit tot grup de més de tres perso-nes, en la intel·ligència que els que contravingues-sin se’ls farà foc.3º Després de les dotze de la nit es prohibeix a tota persona la circulació per la ciutat, tret que

es justifiqui en l’acte ser agent de l’autoritat o la necessitat de la seva sortida.4º Tota persona que ocupi de dia i de nit els ter-rats se’ls farà foc.

El dimecres dia 6, en la seva edició del matí, La Cronica de Cataluña publicava el següent comen-tari sobre els esdeveniments de Gràcia –va portar cua i va ser contestat dies després pel partit carlí:

Ahir es va parlar d’haver-se vist boines entre els amotinats de Gracia i també es va dir que es donava el crit de Visca Carlos VII! S’afegia que dirigien el moviment en la veïna vila un coman-dant i un capità carlistes: segons les nostres notí-cies, és un brigadier carlista el que està al capda-vant de les barricades de Gracia.

[...] A Gràcia s’estava tocant a sometent i es va apuntar una de les peces a la campana: el primer tret va passar gairebé tocant el penell, el segon una mica a la dreta i el tercer va donar en la campana.

A banda dels comentaris de la premsa, el setge de l’exèrcit continuava sobre les barricades de Gràcia amb el so de fons de la campana, encara resistent, tocant a sometent. Aquell dia va estar marcat per la pluja torrencial que va caure sobre la vila i el foc continuat de la fuselleria i dels canons que, des de primera hora del matí, llançaren més de mil projec-tils contra unes barricades que només defensaven un centenar d’homes armats. També segons Derch:

Serien com les tres de la tarda, quan se’m va pre-sentar un subjecte, que va dir que es deia Mas, si no record malament, el qual em va precisar de lo

Campanar 12b.indd 71 21/07/15 09:43


sensible que era que allò continués, perquè anava a patir molt la propietat, amb tan obstinada resis-tència. Va afegir que havia parlat amb el segon cap, Sr. Acosta, el qual li havia dit que si no ens rendíem, faria ús de peces de major calibre per sepultar-nos a tots sota les ruïnes de la vila, doncs abans que atacar, preferia mil vegades arruïnar la població.–Amic meu, vaig dir al meu interlocutor, als nobles intents del segon cap Sr. Acosta, pot Vd. contestar que encara que s’arruïni la població, els defensors de la mateixa esperant impàvids l’atac que no se’ns vol donar segons sembla, en els mateixos llocs que avui ocupen, podent solament treure’ns, d’aquí un decret del govern declarant explícitament la perpètua abolició de l’odiosa contribució de sang. Això volem, i fins a aconse-guir-ho lluitarem sense treva ni descans.Aquesta resposta pinta bé a les clares la meva confiança, i el valor que em suscitava la bona dis-posició dels combatents.

Finalment, aprofitant la foscor de la nit, la jornada va acabar refent les barricades més malmeses o construint-ne altres de noves, així com repartint municions i queviures entre els defensors que, al llarg d’aquell dia, havien patit una doble pluja de foc i aigua, atents al que feien els atacants de la vila. El dijous dia 7, Derch escriu:

A trenc d’alba, a dos quarts de cinc de la mati-nada, van començar de nou els trets, avivant-se el foc a això de les sis, de tal manera que vaig creure convenient situar-me en les barricades del carrer de Bonavista, tant per animar als combatents com per prevenir el que pogués succeir.No m’equivocava, doncs en dues ocasions vam

ser atacats, en un intent d’assalt de la vila per la part baixa que mira a Barcelona. Ambdues vegades van ser rebuts pels meus valerosos soldats amb un nodrit foc, que a més a més de produir-los algunes pèrdues, els va fer en aquells moments desistir de la seva obstinació, desallotjant-los de la casa Vilaró i obligant-los a cercar refugi entre l’arbrada dels Campos-Elisis. Nosaltres tant sols tinguérem dos ferits.

Per seguir les operacions contra Gràcia, el capità general de Catalunya, Eugenio Gaminde, va instal·lar el seu quarter general a la casa Gibert, indret en el qual anys després es va construir l’ho-tel Colon. Allà promulgà, aquell matí del 7 d’abril, el següent ban:

Trobant-se col·ligats covardament els enemics de la veritable llibertat, utilitzant tots els elements de desordre existents al país, que sense força material ni moral per aixecar bandera, s’han prevalgut de l’excusa del sorteig per a les quintes, i mancant de valor i direcció per batre’s de front, assassinen impunement des de les balconades i terrats als oficials i soldats, que en compliment dels seus deures per al sosteniment de les lleis, acudeixen als seus respectius punts militars; i sent això impropi d’un poble civilitzat, solament és possible per la indiferència dels uns i l’apatia dels altres, per al restabliment de l’ordre i del tre-ball, tan necessari a aquesta industriosa capital i la seva comarca, he resolt:

Art. 1º. Que en el termini de sis hores, després de publicat aquest ban, queda constituïda una junta a cada barri, ja sigui sota la presidència del seu alcalde, o la de qualsevol una altra persona del

Campanar 12b.indd 72 21/07/15 09:43


mateix que els veïns tinguin per convenient triar, fem-ho saber immediatament d’els qui la consti-tueixen i la seva residència.2°. Aquestes Juntes procediran sense demora a recollir totes les armes de foc que es trobin a les cases dels respectius veïns del barri, quedant autoritzats per practicar els registres i reconei-xements que considerin necessaris, reservant-me el retornar-les a qui cregui oportú. Tindrà la Junta obligació de reduir a presó i lliurar, a la meva autoritat a tots aquells que es resisteixin els seus mandats.3º. Les mateixes Juntes vigilaran sota la seva més estreta responsabilitat per la tranquil·litat i ordre

del seu barri, denunciant i reduint a presó a tots aquells que en el seu concepte siguin un obstacle per a les fi nalitats indicades en l’article anterior.4º. Transcorregudes catorze hores des de la publi-cació d’aquest ban, al barri en què no s’hagi fet lliurament de les armes i continuïn trets d’elles o una altra qualsevol classe d’hostilitat ofensiva a la tropa, procedirà aquesta contra aquesta locali-tat, amb tot rigor.5º. Recomano als amos de fàbriques que tinguin aquestes obertes, perquè els laboriosos i hon-rats obrers que vulguin acudir a elles a guanyar sustento i el de les seves famílies, puguin fer-ho; en la intel·ligència, que exigiré als primers o els

L’exèrcit del general Gamindez parapetat darrere de la font d’en Ceres, ubicada llavors al passeig de Gràcia amb el carrer de Provença.AHCB

Campanar 12b.indd 73 21/07/15 09:43


seus representants notícia dels quals no assistei-xen al treball, per procedir segons convingui a la tranquil·litat d’aquesta capital.6º. Per a tots els efectes d’aquest ban podran dites juntes comptar amb el decidit suport de les tropes.

A primeres hores de la tarda, en un intent d’aca-bar amb el confl icte, es va produir un lleuger alto el foc, però la negociació no va assolir l’exigència que els de Gràcia feien al Govern: l’abolició de les quintes. Al llarg d’aquell dia s’anaren incrementant les forces dels Voluntaris de la Llibertat d’en Targa-rona i de l’exèrcit que assetjaven Gràcia. Van arri-bar a ser fi ns a 5.000 homes ben armats i amb vint canons de gran calibre i quaranta de muntanya, un gran contingent de forces per fer front a uns 200 homes mal armats.

El divendres dia 8, després de quatre dies de vigília, del so intermitent del campanar tocant a sometent i amb poca munició per als fusells, mal-grat la que havien aconseguit en un assalt al Clot; les forces dels revoltats de la vila començaven a afl uixar. Mentre els defensors de les barricades estaven atents a qualsevol moviment de les forces governamentals, moltes famílies fugiren cap a Vallvidrera, entre altres llocs, on s’instal·laren en campaments improvisats, tot fugint de la pluja constant dels projectils que llançava l’exèrcit, així com també de les amenaces llançades pels revoltats contra tots aquells que no secundessin la revolta.

A primeres hores del matí els defensors de Gràcia tingueren coneixement que s’estaven situ-ant soldats a prop de la casa Mendoza, ubicada al Camp d’en Tuset. Ràpidament, Derch, acompanyat d’alguns defensors, se situà a prop d’aquest indret. Amb una actuació ràpida, va abocar defensors pel

Corda de presos i soldats al carrer Gran, amb les cases malmeses pels efectes del bombardeig.AHCB

Campanar 12b.indd 74 21/07/15 09:43


carrer de Tuset, i va obligar la tropa a retrocedir i a retirar-se vers la ciutat, en una operació que va ocasionar diferents baixes als atacants.

Mentrestant la premsa seguia tractant el tema dels carlins i la seva presència o no entre els defen-sors de Gràcia. En aquest sentit el diari La Con-vicción publicava el següent article:

En prendre de nou la ploma, hem de protestar i protestem contra el rumor escampat per alguns que en Gràcia un coronel carlista era el que dirigia les operacions. En el nostre partit no pot haver-hi un cap que així s’aparti de les ordres rebudes pels seus principals, i per descomptat podem assegurar que un cap que hagués obrat, podria donar-se el nom de carlista, més en realitat no serà sinó un calumniador. Protestem, doncs, davant el govern i la nació; perquè el partit carlista, com hem dit altres vegades, no desitja de cap manera sortir-se de la legalitat existent.

Segons diu Derch:

A les dues de la tarda vaig rebre un comunicat, en què se’m notificava que estaven a punt d’arribar forces de Sant Andreu i Sant Martí de Provensals.Se’ls va sortir a rebre, eren de 170 homes, als quals m’adreço, preguntant-los si venien disposats a patir els perills que corrien els seus germans de Gràcia i a defensar la sagrada causa de l’abolició de les quintes. Un si atronador i unànime va ser la contestació que se’m va donar. –«En aquest cas, vaig afegir, imiteu el seu exemple, ja que al mateix temps que lluiten com a lleons, observen la disci-plina més completa, i en tants dies de combat ni s’ha comès el menor excés ni s’ha tocat a ningú el valor d’una agulla.»

Integrades les forces arribades en la defensa de Gràcia, Francesc Derch decidí rellevar els defen-sors que ja portaven quatre dies a les barricades i hi va col·locar els nouvinguts. Va donar la instruc-ció als rellevats de presentar-se al quarter gene-ral, on s’havien de concentrar davant de qualsevol eventualitat. Malgrat aquestes instruccions, però, marxaren als seus domicilis; una situació que va deixar Derch perplex, malgrat que amb el conven-ciment que hi acudirien en el moment de perill. Cap a les 4 de la matinada del dissabte dia 9, el foc d’artilleria es va endurir encara més contra la línia de defensa gracienca, acompanyada d’una ofen-siva de l’exèrcit. Altre cop segons Derch:

Em vesteixo ràpidament, surto al carrer, i el primer que em trobo és un grup de la meva gent en retirada. Desembeino l’espasa, al crit que no abandonin als seus germans, mentre seguei-xen darrere meu, trobem un altra grup en plena fugida, la meva actitud els omple de decisió i malgrat la pluja que havien rebut tota la nit, i malgrat seguir plovent, es disposen a resistir amb valor l’atac que els hi dirigiran nombroses forces manades per quatre generals, Baldrich, Figue-rola, Aosta i Gaminde. Sense comptar el número dels enemics, aquells 150 homes resisteixen per espai de més de tres quarts d’hora l’embranzida de les tropes, fins a tant que perduda tota espe-rança, mancats de pistons i impossibilitats pel mateix de defensar-nos, per més temps, per evitar un inútil vessament de sang, faig circular l’ordre de retirada, encomanant que tothom comparegui al turó del Coll, per determinar en aquest indret el que havíem de fer.Ens retirem doncs, no per covards, ens retirem honrats i perquè no hi havia possibilitat material

Campanar 12b.indd 75 21/07/15 09:43


de continuar per més temps una resistència, que en un altre cas hagués pogut anomenar-se temeritat.

Arribats al turó del Coll, es dispersaren en direcci-ons diferents.

La repressióFinalment, cap a les 6 del matí, les tropes atacants entraven a Gràcia: per l’esquerra el batalló de Mendigorria; Saboya per la dreta; Talavera per la part del Putxet, i el batalló de Mèrida, amb dues companyies d’enginyers, ho feien pel carrer Gran. Mentrestant, el pànic a allò desconegut es dibui-xava a la cara dels soldats assaltants. Un assalt que La Cronica de Cataluña del dissabte 9 d’abril a la tarda recollia així:

El capità general de Catalunya, senyor Gaminde, es trobava en el teatre d’operacions, en una de les bateries, a les tres de la matinada.Va començar a donar ordres i va disposar que es formessin quatre columnes d’atac.La comesa va haver de tenir lloc pel front, per darrera i per un dels fl ancs, ja que una d’aques-tes columnes havia d’entrar per la part on es troba l’església coneguda vulgarment per «Juse-pets», l’altra pel front, o sigui pel carrer Major, en la qual hi havia cinc barricades, i la tercera per un dels fl ancs, per la part del ferrocarril de Sarrià.La quarta columna quedava de reserva i en observació en el torrent de l’Olla.A més a més d’aquestes columnes, hi havia la del senyor Casalís que estava situada en la carretera de Sarrià al comandament del general segon cap, també com a columna de reserva per impedir la retirada dels revoltats.

Lectura del ban de guerra, recollida per l’Illustration, Journal Universel de París.Arxiu JMC

Campanar 12b.indd 76 21/07/15 09:43


Com a població conquerida, els soldats anaven avançant pels carrers de la vila, mentre eren més o menys assetjats per desconeguts que, amagats en edificis i terrats, disparaven algun tret i es feien fonedissos. Això encara enfurismava més la tropa i provocava una manera d’actuar indiscriminada davant de qualsevol agressió. Sobre aquestes situa-cions Artur Masriera reflexionava a Barcelona Isa-belina i revolucionària amb aquestes paraules:

La marxa d’aquestes forces, fatigades més per inacció que per la duresa d’aquesta, va ser ràpida, però quelcom molestada pels tirotejos traïdorencs que, des d’alguna casa o terrat, els van fer traïdors trets. I llavors va ocórrer el més desagradable en tals casos: el càstig de l’innocent en lloc del culpable veritable. Tota força armada té una consigna que complir, i la que es va donar a les tropes que van prendre Gràcia va ser la de «apoderar-se de les barricades i fer presoners als quals les defensaven». La primera part d’aquesta consigna va ser fàcil de complir, però la segona va tenir grans dificultats. En les barricades no es va trobar defensor algun. Les tropes anaven avançant en escamots, manats per tinents o capi-tans. Amb el fusell preparat, pegats a les cases i atalaiant el llarg dels carrers, rebien algun tret, sortits dels alts d’aquelles, d’algun agressor invi-sible. Presa la tropa de natural indignació, bus-cava a totes passades presoners que presentar. Els pacífics veïns, reclosos a les seves cases sense haver tingut parteix alguna en la sedició, instintivament van optar per deixar obertes les portes de les esca-les; uns altres, molt pocs, les van tancar amb tran-ques [sic] i forrellat, creient així estar més segurs. Però les tropes destacades en persecució dels seus agressors fixaven si sospitaven més de les portes

tancades, que de les obertes. A cops de culates manaven obrir aquelles i pujaven fins als pisos, penetrant als domicilis, que registraven, i si hi havia homes en ells els oloraven les mans, i, sense donar explicacions, se’ls en portaven lligats braç a braç, a ancians inútils, a propietaris pacífics i fins a metges i escrivans, molt aliens a la rebel·lió. Les llàgrimes de les dones de gens servien i els plors dels infants, menys. Així es van fer unes dues-centes detencions de persones que van dormir en calabossos militars, mentre els veritables culpables van sopar en les tavernes de Vallcarca i Horta.

Aquestes actuacions indiscriminades, a banda d’obli-gar obrir totes les portes, esbotzant les que continu-aven tancades, desenvolupaven una repressió brutal amb el saqueig de cases i botigues, i l’assassinat i l’afusellament de presumptes insurrectes. L’assalt a Gràcia va ocasionar, com a mínim, la mort d’unes 27 persones, a part dels detinguts i de les cases destruï-des o malmeses pels impactes dels canons.

D’aquesta repressió, no se’n va lliurar Apel-les Mestres, un jovenet que una vegada oberts els accessos a Gràcia, va arribar fins a la vila per fer-ne alguns dibuixos. La pensada, que inicialment podia ser fins i tot lúdica, va estar a punt d’acabar de manera tràgica com explica ell mateix:

[...] [les] primeres cases estaven fetes uns gar-bells a força de canonades, drets o seguts per terra pilots de soldats, armats, enfangats, amb expres-sió de fatiga, de mal humor [...] Però a penes havia obert l’àlbum i començat a dibuixar un grup de soldats, quan adonant-se’n, aquests [...] van començar a vomitar damunt meu insults sobre insults, dels insults vingueren les amena-ces, el cèrcol de soldats enfurismats anava clo-

Campanar 12b.indd 77 21/07/15 09:43


ent-se entorn meu i començava a sospitar que el menys que podia succeir-me era que m’afegissin a alguna de les cordes de presos que partien passeig de Gràcia avall.

Menys sort tingueren un pare i un fill que estaven al Club del Canó, a prop de la plaça del Sol, furtant munició de vuit caixes –que els revoltats havien agafat del Clot al general Baldrich– i foren sorpre-sos per un grup de soldats. Els portaren a la plaça del Sol i, al peu de l’arbre de la Llibertat, foren afu-sellats. Mentrestant uns altres soldats destrossaven el Club del Canó.

ConclusióExposats els fets, convindria ara considerar amb més detall quin va ser el paper de l’exèrcit en la revolució i de què va suposar, finalment, la revolta per als gra-ciencs. Anant a pams, primer potser caldria valorar el paper que va tenir l’exèrcit en tot aquest conflicte i el motiu pel qual –un motiu que no és massa clar– el general Gaminde va optar per dilatar l’atac a Gràcia.

Arribats a aquest punt, presentem, per una banda, una carta que Estévan Giménez, militar retirat, va adreçar al seu fill José Giménez Rodeja, el 27 d’abril de 1870, de la qual extraiem els següents paràgrafs:

[...] nosaltres i tots quants hem presenciat aquests desgraciats fets, mai vam pensar que haguessin arribat a tant, per l’engruixat nombre que al principi es va dir que hi havia dins d’aquesta població, va fer dilatar (diuen), que el Capità General no fes que les tropes entressin abans; jo, per la meva banda, a l’origen, m’hagués atrevit, amb una meitat de Companyia, a arrasar-los i posar-los en vergonyosa fugida.

[...] Des de que la tropa va entrar i va prendre aquesta població, han quedat dos Batallons: un del teu antic Cos, La Reina nº 2, i un altre de Caça-dors de Mendigorria, els que es troben allotjats, fent el servei de guàrdies, reguardes i patrulles; el Coro-nel del primer fa de governador Militar d’aquest Cantó; això està fet avui una plaça d’armes.

Uns punts als quals cal afegir, per altra banda, el que recollia en les seves pàgines l’edició del matí de La Crónica de Cataluña del 10 d’abril:

La revolta de Gracia va començar amb un cente-nar d’homes excitats a poc a poc per una multitud de dones pertanyents a aquesta bigarrada classe proletària d’aquesta població. La falta de forces militars va impedir acudir alhora a tots els punts insurreccionals dins i fora de Barcelona. El més essencial en la part política era realment conser-var la tranquil·litat a la capital i dominar-la, i això va fer que es deixés desatesa a Gràcia.

Tanquem aquesta valoració amb les paraules que Eugenio de Gaminde, capità general de Catalunya, va dirigir als seus soldats el 10 d’abril de 1870:

Soldats,El proppassat estiu vau vèncer instantàniament, primer la revolució carlista i després la republi-cana: El vostre valor i disciplina van quedar a la altura que sempre va ocupar l’exèrcit espanyol.Coalitzats ara hipòcritament i revoltats els mateixos i altres elements, enemics de la llibertat, de la societat i de la integritat nacional, sota l’ex-cusa del sorteig de la quinta, i fiats en el vostre poc nombre, i malgrat haver emprat contra vosaltres fins a l’assassinat, els vau dominar des del primer

Campanar 12b.indd 78 21/07/15 09:43


moment, i en unió dels vostres braus companys, procedents de València i Aragó, els heu arrasat batut i aniquilat en poques hores.El vostre sofriment en les fatigues, la vostra hero-ïcitat en el combat ha estat avui mateix lloc en coneixement del govern de S. A. el regent del regne.El vostre capità general es felicita del seu títol*,-Gaminde.Si, si el moviment ho van iniciar els republicans, els carlistes, els fi libusters, tots els elements dissol-vents que conspiren a la ruïna del país. Els seus mitjans eren l’assassinat, el seu fi la destrucció de la integritat nacional, la mort de la llibertat i la dissolució de la societat.Oh! Fortuna que els braus companys de València i Aragó, van arrasar i van aniquilar en poques hores, en sis dies no més tan terribles elements de destrucció i anarquia.D’una altra manera el crit de «A baix les quintes» hagués estat una veritat. I que hagués estat d’Es-panya sense quintes? Com s’haguessin compost els pronunciaments? Que hagués pogut substituir la llei del sabre? Oh, no, no! Visqui la força bruta!Sabut és que la raó i la justícia caminen en aquesta terra pels núvols, i no volent caminar pel sòl, precís és que la veu del canó substitueixi la veu de la primera i el sabre de l’exèrcit, l’espasa de la segona.Quan tornin per aquí ja ens ho advertiran els progressistes.

* Deien maliciosos que se li pretenia donar el de comte de Gràcia.

Pel que fa al resultat de la revolta, un avalot que va durar gairebé una setmana, el fet va col·locar la vila de Gràcia en les portades d’alguns diaris estran-

Portada del diari Le Monde Illustré de París que recull la revolta de Gràcia.Arxiu JMC

Campanar 12b.indd 79 21/07/15 09:43


gers, que es van fer ressò de la demanda d’acabar amb les quintes obligatòries, sobretot per part de les capes populars de la societat. Malgrat tota l’oposició generada i l’intent que el sorteig no es fes, finalment es va celebrar el dia 23 d’abril de 1870 en un jornada tranquil·la –com no podia ser d’altra manera, després de l’entrada i estada dels militars a Gràcia. Mentrestant, la vida a la vila continuà més o menys com estava, malgrat els efectes de la repressió tant en aspectes materials com personals.

Protagonistes i testimonis de la RevoltaLa Revolta de les Quintes de 1870 va tenir diver-sos protagonistes i testimonis que van deixar docu-ments i escrits que ara fan possible recuperar-la i entendre què va passar. De tots ells hem escollit tres personatges de característiques diferents: Estévan Giménez Guerra, militar retirat; Francesc Derch i Alió, lider de la revolta i darrer alcalde de la Gràcia independent, i l’Herbetes de Montserrat, la dona que va tocar a sometent des del campanar.

La Revolta a través d’Estévan Giménez GuerraTot conflicte té diferents versions i, és clar, la Revolta de les Quintes de 1870 també. Una d’aques-tes és la del militar retirat del servei Estévan Gimé-nez Guerra, que en aquell temps residia a Gràcia i va viure aquests fets. Es tracta d’unes vivències que, pocs dies després, el 27 d’abril de 1870, rela-tava en una carta al seu fill: José Giménez Rodeja, militar de professió, destinat a Cuba des de l’octu-bre de 1869. Hi trobem reflectida la seva visió per-sonal, d’home de dretes, d’honor i d’ordre.

És un escrit força interessant que permet analit-zar diferents matisos del conflicte, del qual presen-tem quatre fragments:

[...] el 3 del actual debió haberse verificado el sorteo y ya se notaron síntomas de rebelión, ésta se componía de republicanos, en su mayor parte, de hombres sin ley ni conciencia y por una caterva de mujeronas sin vergüenza, la cual á eso de la una de la tarde del día 4 se apoderó de la casa Ayuntamiento y de la torre, principiando una de estas mujeres á tocar á somaten, con cuyo toque, puedes colegir el triste cuadro que presen-taría esta población; desde luego, ellos, se hicie-ron los dueños absolutos.

En aquest fragment, doncs, el senyor Giménez ens descriu, a través del seu pensament de persona d’or-dre i de dretes, com veu les persones que protesten i com el campanar de Gràcia agafa protagonisme.

[...] dieron un bando, para que, todo hombre desde 16 años en adelante, bajo pena de la vida, se presentase con armas o palos a tomar parte, al oír este pregón, tuve que huir en compañía del Sr. Larrad y Sr. Vallés, Maestro de Vicentito y a escape irnos a casa de un pariente de este último que vive en Barcelona, teniendo que abandonar todos, las respectivas familias.

Aquest segon fragment es refereix a la crida feta per Francesc Derch a tots els homes que volguessin lluitar a trobar-se a la plaça del Sol davant de l’ar-bre de la Llibertat. Amb relació a aquest fet revo-lucionari, el senyor Giménez decideix fugir cap a Barcelona on, malgrat que també hi ha aldarulls, li sembla que estarà més segur que a la vila de Gràcia.

Campanar 12b.indd 80 21/07/15 09:43


Gravat d’un comboi de presoners publicat per l’Illustration, Journal Universel de París.Arxiu JMC

Campanar 12b.indd 81 21/07/15 09:43


[...] nunca pensamos hubiesen llegado a tanto, por el abultado número que en un principio se dijo que había dentro de esta población, hizo dilatar (dicen), que el Capitán General no hici-ese que las tropas entrasen antes; yo, por mi parte, en su origen, me hubiera atrevido, con una mitad de Compañía, á arrollarlos y poner-los en vergonzosa fuga; en fin, concluyó con algún que otro muerto y herido, así aquí tomar las pocas barricadas que, en algunas calles de Barcelona, tenían los insurrectos los perjuicios que han ocasionado á las casas de esta pobla-ción, por efecto de los proyectiles que arrojó la Artillería; hasta nuestra habitación y la del 3er. piso, han padecido, pues en la nuestra, espe-cialmente, la sala y alcoba, destrozó todos los cristales una granada, que entró por el ángulo izquierdo, cuya explosión verificó en la expre-sada habitación, dichos pedazos se recogieron en bastante cantidad, de modo que alcanzó también á nuestro pobre mobiliario, destro-zando algunas sillas y otros pequeños efectos, y un cuadro, su cristal, mas no su estampa; en el 3er. piso, reventó otra granada, haciendo algún estrago, y otra entró por la azotea, reven-tando dentro del pavimento; de modo que puede decirse, ha sido providencial, que no haya que-dado reducida dicha casa á cenizas y escom-bros, y que nosotros, no hayamos quedado más que con lo puesto.

En aquest tercer fragment, el senyor Giménez és molt crític amb l’actuació de l’exèrcit davant d’aquest conflicte. No dubta a treure el seu «ardor guerrero» i deixa anar sense miraments aquest estirabot: «por mi parte, en su origen, me hubiera atrevido, con una mitad de Compañía, á

arrollarlos y ponerlos en vergonzosa fuga». Conei-xedors avui de les forces revoltades que hi havia dins de Gràcia aquells dies, potser sí que tenia raó de dir que amb mitja companyia posava fi al conflicte. Encara avui en dia no està prou clar per quin motiu el general Gaminde va optar per dila-tar el conflicte gairebé una setmana, en comptes d’aturar-lo el primer dia com va fer a Sants.

En aquest tercer fragment Estévan Gimé-nez també fa una interessant descripció de com van trobar casa seva i com estaven les del costat, després d’haver estat bombardejades gairebé durant una setmana per l’artilleria del general Gaminde.

Desde que la tropa entró y tomó ésta población, han quedado dos Batallones: uno de tu antiguo Cuerpo, La Reina nº 2, y otro de Cazadores de Mendigorria, los que se hallan alojados, haci-endo el servicio de guardias, retenes y patru-llas; el Coronel del primero hace de gobernador Militar de este Cantón; esto está hecho hoy una plaza de armas; el día 23 se celebró la quinta con tranquilidad en esta población.

En últim lloc, en aquest quart fragment fa una descripció de quina és la situació de Gràcia, ocu-pada per les forces militars, gairebé vint dies des-prés de l’entrada de l’exèrcit. Remarca, també, que finalment l’ordre s’ha restablert i el sorteig dels quintos s’ha pogut celebrar sense cap més entrebanc.

Resumint, es tracta de la visió d’una persona totalment oposada als que reclamaven la fi de les quintes. Per la seva posició de militar, l’acti-tud de revolta era antagònica als seus principis morals i educacionals.

Campanar 12b.indd 82 21/07/15 09:43


El darrer alcalde: Francesc Derch i AlióFrancesc Derch i Alió, líder de la Revolta de les Quintes de 1870 i darrer alcalde de la Gràcia inde-pendent, el 1897, fou també en els darrers anys de la seva vida el màxim responsable de la Creu Roja de Gràcia, creada l’any 1893. En el camp professional va regentar una botiga com a sabater, ubicada al carrer de Sant Domènec número 6 i, entre altres coses, va crear a Gràcia el 1874 el diari setmanal El Centinela.

Al llarg de la seva vida va ser un activista incansable de la llibertat, però també fou contestat per una part de la societat civil, sobretot quan va ser alcalde i va acceptar el títol de «Caballero de la Real y Distinguida Orden de Carlos III». D’entre els llegats que ens ha deixat, hi ha la valuosa publi-cació La Contribución de Sangre, que recull el die-tari que va escriure durant els fets de la Revolta de les Quintes, els diferents exemplars d’El Centinela que va publicar i un excel·lent recull de premsa iniciat pel seu fi ll Francesc Derch Marsal.

Francesc Derch i Alió havia nascut a la ciutat de Lleida el 12 d’octubre de 1838. Considerant-se orfe de pare i de mare, el 1852 es va traslladar a Barcelona amb l’objectiu de trobar una feina que li permetés guanyar-se la vida d’una manera honesta. Es va casar amb la senyora Josefa Marsal Pons, natural com ell de Lleida, i es va instal·lar a la vila de Gràcia –municipi independent des de feia poc temps– com a sabater, al carrer de Sant Domè-nec. A cavall de 1864-1865, quan encara no havia sobrepassat els 27 anys, va néixer el seu únic fi ll, Francesc Derch Marsal, que cursaria estudis de Medicina i que, amb el temps, es convertiria en un dels metges de la Comissió del Partit de Barcelona (Gràcia) de la Creu Roja.

Inquiet de mena, amant de les llibertats, de la revolta i de la política, poc temps després que el

Francesc Derch i Alió, darrer alcalde de la Gràcia independent.Arxiu JMC

Campanar 12b.indd 83 21/07/15 09:43


general Prim instigués la Revolució de Setembre de 1868, en la qual va fer fora la reina d’Espanya Isabel II, Derch i altres graciencs compromesos el 1868 for-maren la companyia dels Voluntaris de la Llibertat de la vila Gràcia, en la qual exercí amb el grau de capità.

Essent un dels alcaldes de barri de la vila, i des-prés del seu discurs als graciencs contra les quintes de 1869, l’abril de 1870 no va dubtar a encapçalar el moviment insurreccional que va esclatar a Gràcia contra les quintes, una revolta que va acabar amb el seu exili forçat, malgrat que al poc temps fou indul-tat pel Govern.

De nou a Gràcia, el març de 1873 es va incor-porar com a capità a la quarta companyia del segon batalló de guies de la Diputació Provincial de Barcelona comandat pel Xic de la Barraqueta. Aquest càrrec el va ostentar fins al mes de novembre d’aquell mateix any, moment en el qual es dissol-gueren aquests batallons. De retorn a la vida social gracienca, el 1874 va crear el diari setmanal El Cen-tinela, una publicació gracienca dedicada a temes de la vila, de la qual ell era el director i propietari.

El 1876 fou elegit president del Fomento Gra-ciense, una associació que tenia com a objecte fomentar els interessos de Gràcia, a través de la instrucció de les persones adultes provinents de les classes obreres amb cursos acadèmics lligats a l’ensenyança elemental, dibuix, diferents idiomes, càlcul mercantil, tenidoria de llibres, etc. Aquest càrrec el va mantenir fins a l’any 1884.

També vinculat a l’obrerisme, el 1879 fou nomenat membre de la Comissió Executiva de la Junta de Auxilios a las Clases Obreras que s’havia creat a Gràcia. Va donar per acabada la seva tasca en aquesta Comissió quan es van haver cobert les necessitats que n’havien motivat la creació. En aquesta etapa més social, el 1880 va ser elegit presi-

dent del Centro Mutuo de Agremiados de Gracia, un càrrec que va exercir durant dos anys.

En relació amb la política, el 1881 va ser elegit regidor de Gràcia i formà part del seu Ajuntament fins al 1885, quan va tornar a ser elegit i designat com a síndic d’aquesta corporació i tinent d’alcalde; va exercir aquest càrrec fins al 31 de desembre de 1889, quan no va poder tornar a ser reelegit regidor, en virtut de la Llei Mellado.

El 1884 va ser nomenat membre de la Comis-sió Executiva dels Pobles dels Afores de Barcelona, que va fer una defensa aferrissada perquè aquests pobles no fossin agregats a la capital. Finalment, la proposta va passar a la Corte on es va gestionar aquesta oposició davant del Govern de Madrid i es va lluitar fins que es va obtenir una resolució favo-rable a la seva independència.

L’any 1893 va ser reelegit per tercera vegada com a regidor de Gràcia i va exercir, successiva-ment, el càrrec de primer tinent d’alcalde i presi-dent de la Comissió de Governació del municipi de Gràcia, així com el d’alcalde accidental. Va ser elegit definitivament com a alcalde de Gràcia el 7 d’octubre de 1896.

Malauradament, poc temps després, el 20 d’abril de 1897, Maria Cristina, la reina regent, va signar el projecte d’annexió de Gràcia a Barcelona i Francesc Derch es va convertir en el darrer alcalde de la Gràcia independent.

Cal ressenyar, també, la seva implicació en dife-rents centres d’importància de la vila, dels quals va ser president i/o soci, com la Sociedad Económica Graciense de Amigos del País, corresponsal de l’Económica de Santa Cruz de la Palma, soci numerari de l’Ateneo Graciense, president de La Junta de Auxilios a las Familias de los Reservistas que Luchan en Cuba por la Defensa de la Patria,

Campanar 12b.indd 84 21/07/15 09:43


president de la 1a Comissió del Partit de Barcelona (Gràcia) de la Creu Roja i subdelegat de l’Assem-blea Suprema d’aquesta institució.

Durant els darrers anys de la seva vida va exercir com a president de la Creu Roja de Gràcia, càrrec que va deixar d’exercir per malaltia tres mesos abans de la seva mort, ocorreguda el 25 de juny de 1909, al seu domicili del carrer Claris número 27. Va ser enterrat al cementiri de Sant Gervasi el 26 de juny.

L’arbre de la Llibertat a la plaça del Sol, plantat el 1869, va ser tallat el 1896 per ordre de l’alcalde Derch.Saumell/AMDG-CEG

Campanar 12b.indd 85 21/07/15 09:43


Parada de la Creu Roja de Gràcia, institució de la qual va ser president Francesc Derch els darrers anys de la seva vida, setembre de 1909.Arxiu JMC

Campanar 12b.indd 86 21/07/15 09:43


Bona figura per a un boix d’auca o una estampa de ventall! Aquesta dona que era més aviat arrauxada, alta i prima, el que se’n diu un home-not, era molt coneguda pels graciencs del 1870. Vestia gipó, duia el cabell pentinat enrere i cal-çava espardenyes. Se la coneixia per l’Herbetes de Montserrat perquè cada setmana anava dues vegades pels volts de la muntanya montserra-tina. S’acompanyava d’un ase que duia unes alforges. Duia la minestra mentre durava el seu viatge i les diverses herbes de remei que recollia i venia a grans veus, unes veus escardalenques, més aviat d’espinguet: Herbetes de Montserrat, herbetes. Estamordia les orelles.

Era una dona que servia als pares per fer por a les criatures: Mira que t’agafarà l’Herbe-tes de Montserrat; i en escoltar-ho les criatures feien bondat.

Això no li privava, però, de que en quant els nois la trobaven en sortir d’escola l’acompanyes-sin amb crits xirois:

Herbetes de Montserratque en sa vida no han estat.La dona els perseguia i si n’arreplegava

algun, no li estalviava la pallissa: tenia la mà dura en el pegar.

Que era una dona valerosa, ho palesa el que quan la sublevació de les Quintes de Gràcia, ella fou, l’Herbetes de Montserrat, la que pujà dalt del campanar de la plaça avui nomenada de Rius y Taulet i tocà a sometent afrontant les bombardes que el general Gaminde, conegut per general Bum-Bum, especialment dirigia contra la torre del rellotge.

Els que el 1909 havem presenciat una escena semblant al mateix campanar, sabem de la gosa-dia i de la febre d’ideal que es necessita per rea-litzar tal comès.

L’HERBEtEs DE MoNtsERRAt

Una de les protagonistes de la Revolta de les Quintes de 1870 a Gràcia va ser una dona coneguda com l’Herbetes de Montserrat, que va destacar per la seva tenacitat a l’hora de tocar a somatent des del campanar. Aquest fet el va recollir l’agost de 1932 la revista Mai Enrera-Butlletí del Club Excursionista de Gràcia, amb el següent escrit de Josep Maria de Sucre.

Campanar 12b.indd 87 21/07/15 09:43

Campanar 12b.indd 88 21/07/15 09:43

EL CAMPANARDE GRàCIA,

EN sINGuLAR

Campanar 12b.indd 89 21/07/15 09:44

Aquest segon capítol del llibre està dedicat a una sèrie de graciencs i gracienques que, en virtut de la seva ocupació, de les seves recerques o de les seves vivències pròpies i quotidianes aporten diferents visions del campanar de Gràcia i del seu entorn. A tots ells, moltes gràcies per participar-hi.

Josep Fornés i Garcia és un membre actiu de la cultura popular de Gràcia i, per extensió, de la de Barcelona. Coneixedor de la vila i impulsor els anys setanta i vuitanta de diferents projectes culturals, sol o en companyia, escriu una interessant reflexió cultural sobre la plaça i el seu entorn.

Antoni Ramon, veí i destacat membre de l’Associació de Veïns de la Vila de Gràcia, presenta un relat sobre la urbanització de les places de Gràcia i els seus plans urbanístics. Un interessant exercici que analitza el que han estat les places i com poden ser en el futur, i que permet entendre millor el barri.

Jaume Capdevila, Kap, dibuixant habitual de diferents mitjans de comuni-cació, teòric sobre l’humor i la sàtira, i gran coneixedor de la premsa satírica del tercer terç de segle xix i del segle xx, aporta una interessant ressenya sobre la història i repercusió de la revista La Campana de Gràcia.

Campanar 12b.indd 90 21/07/15 09:44

Albert Musons i Agell, estudiós gracienc fins al seu traspàs, va deixar nombrosos escrits com el que es recull aquí, i en el qual analitza diversos fets que, al llarg dels temps, han anat succeint al voltant del campanar. L’article és, doncs, un un repàs breu de la seva història i, per tant, de la història de Gràcia.

Joan Cervera i Batariu, una de les peces cabdals del Club Excursionista de Gràcia, recorda com es va fundar el Club a l’ombra del campanar, quan la plaça era alguna cosa més que un espai obert. Tanca l’escrit un article que relata que hi va haver una època en què pujar dalt del campanar era una excursió gairebé científica.

Francesc Franco i Berenguer, membre del Taller d’Història de Gràcia Centre d’Estudis i gracienc sempre preocupat per la recuperació de la història de la vila, rememora un fet històric viscut també al peu del campanar: l’arribada a Gràcia de la imatge de la Mare de Déu de Fàtima i els actes fets per commemorar-ho.

Vicenç Sanclemente, un dels perio-distes significats de la vila, fa un esforç de memòria per explicar la gestació i creació del capgròs Pepitu Campanar, el símbol de la revista Carrer Gran. Això li permet fer, també, un interessant retrat de com vivien les noves generacions de periodistes que van impulsar la revista.

Joan Lafarga i Oriol, gracienc de cap a peus, ofereix un fragment de la seva novel·la El rellotger de Gràcia, amb un text que ens transporta cap a un llunyà 1862 i que relata la trobada entre un alcalde, un arquitecte i un rellotger. La realitat es converteix en ficció, i la ficció en realitat.

Carla Gràcia Mercadé, escriptora, va conèixer la història de la Revolta de les Quintes casualment i, amb gran tenacitat i capacitat, la va saber transportar a la novel·la Set dies de Gràcia. En el seu escrit explica l’inici de la gestació d’aquest projecte i comparteix la seva admiració pel coratge de la gent del barri.

Campanar 12b.indd 91 21/07/15 09:44

92 El campanar de Gràcia, en singular

La pLaCa pUbLiCa

Josep Fornés i GarciaAntropòleg i director del Museu Etnològic de Barcelona

Y no eran sols los sastres y sabaters los que tre-ballavan gairebé al mitx del carrer, sens venta-lles ni vidrieres que’ls guardessin de la fresca en hivern: los argenters, los courers, los manyans y cerrallers, en una paraula, tot lo món desempe-nyava’l seu ofici coram pópulo, resultant d’aquí una certa comunitat de pensaments y costums, y una germanor entre vehins, que moltes vegades era més ferma y duradera que la pervinguda dels llassos y vincles de parentiu.— Gayetà Vidal · Barcelona Vella, 1840.

Als humans ens cal fer ús d’un espai comú de cele-bració. El mateix àmbit domèstic, la casa pròpia, ha estat sovint compartit amb la família, amb els parents, bé siguin nebots, oncles, cosins, cunyats o consogres.

La casa, i l’espai proper a la casa, sovint ha estat l’escenari de les trobades amb els veïns, com els ter-rats en les revetlles de les nits de Sant Joan, Sant Pere o Sant Jaume. Ha estat l’espai de treball, el taller, la botiga, l’obrador.

De ben antic, naixements, batejos, comunions, circumcisions, casaments i vetlles de dol, han estat moments rituals de canvi en els quals la família ha compartit la casa amb la comunitat.

La gent compartim els nostres espais, els socialitzem.

No ens podem imaginar res de més inhòspit que un espai buit de gent. Un lloc sense persones és un espai al qual manca humanitat. Hi compartim els moments de dolor per fer-lo més humà i suporta-ble. Hi compartim els moments de festa fins al punt que, en el nostre imaginari col·lectiu i individual, fem aquests espais sinònims de festa i d’alegria.

Una plaça en festes és una expressió de l’exer-cici de les llibertats públiques. La plaça és un espai

Campanar 12b.indd 92 21/07/15 09:44

93La plaça pública

que té moltes funcions, la majoria comunitàries; aquesta és la raó fonamental per la qual li atribuïm la categoria d’espai públic.

A la plaça, el lloc de mercat, l’espai de treva des de temps immemorial, el punt convingut on tothom té llicència per establir una relació de semblant: hi ha qui compra, hi ha qui ven, hi ha qui passeja, hi ha qui festeja... sense que importi massa l’estatus ni la categoria. Vet aquí la plaça. Les places són llocs especials on es barregen les funcions econòmica, simbòlica i social.

Grècia tenia les seves àgores, Roma els seus fòrums, Gràcia té la seva plaça de la Vila, un espai que ha incorporat la funció cívica, la política, la social, la cultural, la festiva, la profana i la religiosa.

El segle xix representa l’eclosió de l’ordenació urbana del territori de Gràcia, de la qual sorgí, entre d’altres, l’antiga plaça d’Orient.

Gràcia organitza la seva trama urbana a partir de la parcel·lació de les propietats rurals, resse-guint torrents i rieres, eres i cultius. D’aquesta manera apareix enmig del pla de Barcelona, entre el mar i Collserola, una retícula de carrers esquit-xada de placetes de grandàries diverses, confor-mant barris al voltant d’aquestes àgores. Algunes places, com la del Sol, custodiaran símbols civils tan representatius com l’arbre de la Llibertat. En altres casos incorporen símbols religiosos com l’es-glésia de Sant Joan, edifi cada l’any 1884 en el lloc on hi havia l’anomenada Casa Forta de Gràcia, el palau propietat de Maria Francesca Fivaller Bru, la virreina vídua del virrei Manuel Amat. Des de 1887 aquesta plaça, com sol passar a Gràcia, ha tingut, i encara conserva, més d’un nom: és la plaça de la Virreina per l’antic palau dels Amat i Fivaller, i és la plaça de Sant Joan per l’església que ara la presideix.

Lliurament de les corbates commemoratives als orfeons que van assistir a la festa major de 1922.J. M. Sagarra/AMDG-CEG

El joc de la Sortija en una de les festes majors de la dècada de 1910.Arxiu Festiu Gràcia

Campanar 12b.indd 93 21/07/15 09:44


Semblantment ha passat amb la plaça de la Vila, que ha estat, i és encara pels qui tenen més records i edat, la plaça d’Orient, la de la Constitució, la de Rius i Taulet i, sobretot, la plaça del Rellotge.

Aquesta plaça és la plaça major de Gràcia, la més important i la que incorpora més símbols civils, tangibles i intangibles. Des de 1864 està pre-sidida per la torre del campanar, que n’ocupa la part central. Construïda per Antoni Rovira i Trias entre 1862 i 1864 es va alçar fi ns a 33,33 metres perquè s’havia de veure arreu de la vila. Es tracta d’un singular campanar civil amb un rellotge que diu les hores i els quarts a quatre vents. La cam-pana que canta els quarts emet un so prou nítid, perquè mai no va ser ferida.

Però la campana gran, la Marieta, que també té més d’un nom, sona ronca perquè va ser ferida en batalla per la santa Llibertat.

Li diuen Maria, li diuen Gràcia, li diuen Isidra i també Asunción. Una campana gloriosa i màrtir que ha bategat a cops de festa i de revolta i que encara sap tocar quarts i hores, recordant a tot aquell qui el sap, i el vol sentir, el missatge que proclama.

El cap de la insurrecció popular de 1870, Fran-cesc Derch, explica en el seu dietari «els tristos i alhora gloriosos esdeveniments de la rebel·lió popular» que va encapçalar entre el 4 i el 9 d’abril d’aquell any, quan el municipi es va oposar a la dis-posició del Govern de Madrid de reclutar obligatò-riament els joves per servir l’exèrcit espanyol.

Derch diu que Gràcia es va contagiar ben aviat del coratge de la gent de la vila de Sants i es va afegir a la Revolta de les Quintes:

[...] malgrat la pluja que queia a bots i barrals, els meus soldats es mantenien ferms als seus llocs [...] encegats per la bondat de la causa que defensaven

Festa d’homenatge a la vellesa de Gràcia, 1936.Josep Barrillon Paradell/Fons Núria Barrillon Pi

Un aspecte de la plaça durant una audició de sardanes, dècada de 1930.Josep Barrillon Paradell/Fons Núria Barrillon Pi

Campanar 12b.indd 94 21/07/15 09:44


Concert de la banda municipal durant la festa major de Gràcia el 1956.Ramírez/AMDG

Campanar 12b.indd 95 21/07/15 09:44


[...] ens vam retirar doncs, no per covards, ens vam retirar honrats i perquè no hi havia possibilitat material de continuar més temps una resistència.

El ressò de la Marieta va inspirar el nom de La Cam-pana de Gràcia, el setmanari satíric, republicà i anti-clerical fundat per Innocenci López aquell mateix any de 1870. La Marieta també inspirà el nom de L’Esquella de la Torratxa dos anys després, el 1872, que substituiria el setmanari La Campana en els perí-odes de suspensió: «L’Esquetlla de la Torratxa. Periò-dich satírich, humorístich, il·lustrat y literari. Donarà al menos uns esquellots cada setmana.»

Com és fàcil d’imaginar, L’Esquella de la Tor-ratxa també va patir períodes de suspensió, per la qual cosa va haver de ser substituïda per La Tomasa i per La Rambla, en algunes ocasions. En els darrers moments de La Campana, els batecs van estar en mans de la gent d’Esquerra Republi-cana de Catalunya.

La plaça pública per excel·lència ha estat l’es-cenari de fets que han marcat la cultura societària i l’imaginari col·lectiu de la gent, i han conformat un mite positiu amb el qual és coneguda Gràcia en la petita història íntima de la gent del país. El cor de Barcelona, la Rosa de Foc, ha bategat en allò de més profund que conforma la identitat del poble.

El poeta Joan Maragall (1860-1911) escriuria entre 1896 i 1899 la seva «Oda a Espanya», un dels Tres cants de Guerra en els quals expressava lírica-ment els confl ictes que vivia la gent catalana a la fi del segle xix.

A la plaça s’hi ha repartit pa per als pobres,en temps de guerra i de fam; s’hi ha repartit llenya, en temps de repressió i de lluita, i s’hi han cremat actes de reclutament, en temps de revolta. Però també s’hi ha menjat, s’hi ha begut i s’hi ha ballat, en temps de festa.

La Mare de Déu de Gràcia arribant a la plaça l’any 1965.Carlos Pérez de roxas/AFB

Sortida del Ral·li Incògnita de Cotxes de Gràcia, 1973.Josep Maria Contel

Campanar 12b.indd 96 21/07/15 09:44


La plaça pública ha estat la plaça de l’Ajunta-ment, un espai simbòlic de representació política i social on ha desfilat el bo i el dolent en temps de pau i en temps de guerra, en temps de revolució, en temps de democràcia formal i en temps de dicta-dura militar infame.

La plaça d’Orient ha vist com el sol acaronava per primera vegada les seves llambordes. La plaça de la Constitució ha vist com Gràcia mirava al mar de la mà de Barcelona. La plaça de Rius i Taulet ha vist la revolució, la república i la dicta-dura, i també ha estat el testimoni de la lluita per les noves llibertats democràtiques.

La plaça ha vist com s’hi dibuixaven per pri-mera vegada les ombres del gegant, de la geganta i

de totes les bèsties de foc que han anat sorgint des-prés de la tenebra del franquisme. Ha vist les espur-nes del foc dels diables i ha vibrat amb el so dels timbals i les gralles les matinades de la festa major.

Aquesta vella plaça ha sentit els cops de bastó i el dringar dels picarols dels bastoners, i l’acordió del seu mestre de dansa. Ha sentit el galop dels cavalls de Sant Medir i s’ha omplert de mans petites, i també de més grans, espigolant els caramels que encatifen l’asfalt en el temps de les violetes.

A la plaça de la Vila, li ha abellit veure aixe-car castells, com abans, torres fetes de gent que semblen voler arribar ben amunt del campanar per sentir una altra vegada com la Marieta crida el poble a la revolta.

Escolta, Espanya, la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana;parlo en la llengua que m’ha donatla terra aspra:en’questa llengua pocs t’han parlat;en l’altra massa.

T’han parlat massa dels saguntinsi dels que per la pàtria moren:les teves glòries i els teus records,records i glòries només de morts:has viscut trista.

Jo vui parlar-te molt altrament.Per què vessar la sang inútil?Dins de les venes vida és la sang.Vida pels d’ara i pels que vindran:vessada és morta.

Massa pensaves en ton honori massa poc en el teu viure:tragica duies a morts els fills,te satisfeies d’honres mortals,i eren tes festes els funerals,oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos marxar replensdels fills que duies a que morissin:somrients marxaven cap a l’atzar;i tu cantaves vora del marcom una folla.

On són els barcos? On són els fills?Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:tot ho perderes. No tens ningú.Espanya, Espanya. Retorna en tu,arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t de tant de mal;que el plô et torni feconda, alegre i viva;pensa en la vida que tens entorn:aixeca el front,somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? No et veig enlloc.No sents la meva veu atronadora?No entens aquesta llengua que et parla entre perills?Has desaprès d’entendre an els teus fills?Adéu, Espanya!

Joan Maragall

oDA A EsPANYA

Campanar 12b.indd 97 21/07/15 09:44


Les pLaCes de GraCiaAntoni RamonArquitecte i professor de Teoria de l’Arquitectura

Si alguns elements caracteritzen la fesomia de la vila de Gràcia aquests elements són les places. La seva formació és el producte del singular meca-nisme d’urbanització que al llarg del segle xix donà origen al barri. Resumint-ho: els propietaris d’un terreny rural, que fins aleshores havia tingut un aprofitament agrícola, es proposen donar-li un ús residencial i, d’aquesta manera, obtenir-ne unes rendes més elevades. Per materialitzar aquesta voluntat encarreguen, bé a un arquitecte, bé a un mestre d’obres, un projecte d’ordenació del sòl que definirà una parcel·lació i un traçat de carrers. I sense que cap ordenança escrita ho obligui, almenys que en tinguem constància, se situarà una plaça en una posició més o menys central de la urbanització, entenent que aquest espai públic la qualificarà.

Una forma de fer ciutat per fragments i, per tant, sense la visió unitària que a Barcelona aportaria el pla Cerdà l’any 1859. Una manera, la de la Gràcia vuitcentista, que, tot i així, ja expressa el profund canvi en l’economia urbana que suposa el pas de considerar el sòl com un valor d’ús, a entendre’l com un valor de canvi, és a dir, com una mercade-ria. Encara que més aviat el procés d’urbanització de Gràcia s’hauria d’entendre com una manera de fer ciutat transitòria, en què la tradicional emfi-teusi, mitjançant la qual un propietari cedia el domini d’un peça del sòl a un altre a canvi d’una pensió anual per temps indefinit, juga el rol de motor d’un desenvolupament urbà en clau econò-mica precapitalista.1

Sorgit sense tenir consciència de la seva impor-tància futura, el mosaic irregular de places que es va compondre com a conseqüència d’aquell meca-nisme urbanístic va crear el tret físic que, tal com afirmàvem, encara avui identifica millor Gràcia. La comparació amb el Bloomsbury londinenc pot ser

Campanar 12b.indd 98 21/07/15 09:44

99Les places de Gràcia

La plaça de la Vila de Gràcia, un dia de Sant Medir de la dècada de 1930.Josep Barrillon Paradell/Fons Núria Barrillon Pi

Campanar 12b.indd 99 21/07/15 09:44


pertinent. Allà, a una altra escala, i amb un clima i una vegetació distints dels de Barcelona, els squa-res actuen també de centre d’unes ordenacions: els states. A Londres i a Gràcia la formació de la ciutat parteix d’unes places que actuen d’espai central representatiu i de servei a la residència, tot i que es pugui contraposar el caràcter pavimentat, arquitec-tònic i cívic de les places amb les diferents condici-ons de verd natural i privacitat dels squares.2

Recorregut cronològicA Gràcia, malgrat que ja l’any 1802 es comencen a dur a terme algunes petites parcel·lacions de terrenys, la primera a l’estratègic creuament del carrer Major amb la Travessera de Gràcia, no és fins a l’any 1830 que Águeda Trilla urbanitza una propietat seva, que donava enfront de la masia de Can Trilla. L’ordenació, molt condicionada per la jerarquia que imposava el carrer Major i la masia existent, no adquireix el caràcter modèlic que es comença a definir a la de Marc d’Olives de l’any 1831, que dóna origen a l’actual plaça de la Lli-bertat, aleshores plaça del Rei. A partir d’aquí, un reguitzell d’ordenacions amb places anirà naixent en un territori en transformació de rural a urbà. 3

De l’any 1836, amb l’ordenació de Paula Pava i Galvany, és la plaça d’Orient –de la Constitu-ció, l’any 1869; anys després, durant el període de la Primera República d’Espanya i fins a 1895, de la República; i de Rius i Taulet, l’any 1907–, l’actual plaça de la Vila de Gràcia.4 A principis del segle xix, aquella finca pertanyia als dominics, fins que l’any 1820, quan l’Estat s’apropia dels convents amb menys de 24 professors, passa a ser un Bé Nacional. Paula Pava i Galvany la compra l’any 1823, però amb el retorn de Ferran VII com a rei d’Espanya els terrenys tornen a propietat dels dominics. Les peri-

pècies de la urbanització es van succeint al ritme dels esdeveniments polítics. Així, l’any 1833, sota l’influx del règim lliberal un Reial decret de 3 de setembre permet a Paula Pava i Galvany recuperar la peça de terra de 10 mujades –aproximadament 5 hectàrees– que havia adquirit feia deu anys.

De l’any 1840 és la plaça del Sol, amb l’ordena-ció de Joaquim Mas. De 1843, la de Santa Isabel –també anomenada d’Isabel II, i successivament rebatejada com de la Revolució el 1870, 1936 i 1994, i de la Unificació el 1880 i 1939, depenent de les circumstàncies polítiques–, amb la urbanització de Francesc Alsina. L’any 1850 és el del projecte de la plaça del Diamant als terrenys del comerciant de joies Josep Rosell. Que els topònims del territori gracienc tinguin a veure amb els propietaris del sòl reflecteix el seu rol protagonista en la configura-ció del barri. Conscients del caràcter representa-tiu de la toponímia, els propietaris bategen carrers i places amb noms de rels familiars, com la plaça Trilla, o relacionats amb la seva feina, com és el cas de la urbanització de Rosell, i a part de la plaça del Diamant també els carrers prenen el nom de pedres precioses: Or, Perla, Robí, Topazi, Esma-ragda –l’actual carrer d’Astúries– i Plata –l’actual carrer de Guilleries.5

Continuant amb la seqüència de construcció de places, l’any 1860 es projecta la del Nord amb l’ordenació dels terrenys de Ramon Martí i Pau Vilaregut. I l’any 1861 la plaça Rovira, en uns terrenys de Manuel Torrente, Miquel Massens i Ramon Rabassa. En aquest cas, la plaça porta el nom d’Antoni Rovira i Trias, suposadament com a agraïment dels promotors a l’arquitecte que havia dissenyat l’ordenació. El projecte de Rovira i Trias, que venia amb la fama d’haver guanyat el 18 d’oc-tubre de 1859 el concurs de l’Eixample de Barce-

Campanar 12b.indd 100 21/07/15 09:44


lona, convocat per l’Ajuntament de la ciutat,6 situa la plaça excèntricament en relació amb el terreny a ordenar, preveient el rol estructurador del carrer de Providència.

Finalment, amb l’ordenació de l’any 1877 dels hereus d’Esteve Joanich, es forma la plaça Joanich, molt marcada ja pels carrers de l’entorn. I l’any 1883 la plaça de la Santa Creu, l’actual plaça de la Virreina, en una peça important de terreny situada al bell mig de la vila, que era propietat de l’Hospi-tal de la Santa Creu i encara restava enclaustrada, delimitada per tanques, ben avançat el procés d’ur-banització del territori gracienc. En un període de temps relativament curt, de 1803 a 1883, el trenca-closques del barri està pràcticament acabat.

Forma i geometriaCenyits a un perímetre, els projectes d’urbanització juguen amb un ventall dimensional prou ben marcat que relaciona tres unitats: l’illa, la parcel·la i la casa. En un sentit podríem establir una seqüència metò-dica partint del tipus de la casa menestral –una tipo-logia arquitectònica ja experimentada en el Raval de Barcelona, i més enllà en les viles de Catalunya– que ens donaria la mesura òptima de la parcel·la, d’una amplada de 30 pams –5,829 metres– i d’una fon-dària entre 25 i 40 metres, és a dir entre 125 i 200 pams, aproximadament. Una lògica estricta segons la qual la plaça i el carrer serien, respectivament, una illa i una parcel·la buides.

Operant amb aquestes pautes, que es podrien entendre com a regles ortogràfi ques d’una espè-cie d’escriptura, el projectista ordenaria el terreny tenint més o menys en compte certes preexistèn-cies. A l’inici del procés d’urbanització de la vila limitades al medi natural, fonamentalment la topo-grafi a i els torrents, i a la presència d’alguns camins.

La plaça de la Revolució amb el carrer Terol, anys 1940.Josep Barrillon Paradell/Fons Núria Barrillon Pi

La plaça del Nord a inicis de la dècada de 1940.Josep Barrillon Paradell/Fons Núria Barrillon Pi

Campanar 12b.indd 101 21/07/15 09:44


Uns condicionants als quals, i a mesura que el crei-xement urbà avançava, s’afegirien els carrers ja oberts; encara que tampoc a aquests se supeditaven de manera taxativa les noves obertures. Els desajus-tos que solem trobar en la continuïtat dels carrers de Gràcia tenen a veure amb aquest fet.

1981Essent Oriol Bohigas Delegat de Serveis de l’Ajun-tament de Barcelona, els arquitectes Jaume Bach i Gabriel Mora reben l’encàrrec d’un projecte de con-junt per a 9 places de Gràcia. El criteri general de la seva proposta es basava en suprimir la circulació rodada de la majoria de les vies laterals de les places i en ordenar els elements heterogenis que les havien anat poblant –quioscs, cabines telefòniques, pape-reres, anuncis...– per tal que guanyessin en dimen-sions i en unitat i, a la vegada, trobar algun signe d’identitat que les caracteritzés.

Més enllà de la qualitat diversa del disseny de cada plaça, de les crítiques que en el seu temps i ara han rebut, i de les remodelacions que han sofert, el cert és que esdevenen una fita en la història de les places de Gràcia. Com en el cas de la peatonalització dels carrers, avui en dia ens costaria imaginar que hi va haver un temps en el qual les places estigueren envoltades de carrers amb dos carrils de cotxes, un per a la circulació i un altre d’aparcament. La marxa enrere del camí aleshores emprès és impensable.

La plaça de LessepsA la frontera de la vila i al marge de la lògica urba-nitzadora descrita se situa la plaça de Lesseps, paradoxalment l’origen de Gràcia segons la historio-grafia tradicional.7 L’any 1626, en un dels límits de la plaça actual, i recolzant-se en el camí ral que des del temps de la Barcino romana conduïa a Sant Cugat

del Vallès, es funda el Convent dels Carmelites Descalços. Popularment conegut com els Josepets, a causa de la devoció de l’orde carmelitana per Sant Josep, el nom que es va donar al convent fou el de Mare de Déu de Gràcia.

Origen del topònim Gràcia, sense ser-ho de la real construcció del territori urbà durant el segle xix, l’indret de la plaça de Lesseps fou el germen del moviment veïnal gracienc. En els darrers espas-mes del franquisme, cap a l’any 1972, essent alcalde de Barcelona José Maria de Porcioles, el projecte de l’Ajuntament de construir un pas elevat travessant la plaça va despertar una forta oposició. D’haver-se dut a terme, la plaça hagués perdut la seva qualitat urbana sota l’ombra d’un vial de sis carrils més els corresponents ramals d’enllaç. De lloc d’encontre dels barris de l’entorn, hauria passat a convertir-se en un sòrdid espai sacrificat al trànsit rodat.

Les recollides de signatures entre el veïnat i les associacions en contra d’aquella solució, i en suport de la d’un pas soterrani; les enquestes, les exposici-ons, les assemblees, els llençols blancs als balcons, els adhesius amb l’eslògan: «Salvem la plaça de Les-seps. Pas elevat no», foren alguns dels instruments de mobilització veïnal utilitzats que se saltaven els estrets canals d’expressió del temps de la dictadura. Després d’un període de negociacions, el moviment ciutadà acceptà una solució intermèdia, que mal-grat que suprimia el pas elevat no recollia exacta-ment el túnel soterrani reivindicat. La plaça resul-tant –ben enjardinada, això sí– podia entendre’s com una illa envoltada d’un trànsit tempestuós, o com una espècie d’oasi al qual s’arribava després d’un penós viatge per passos de vianants i túnels.

Tal vegada la memòria d’aquella contestació dels anys setanta va quedar de tal manera implan-tada a la zona que, quan l’any 2002 l’Ajuntament de

Campanar 12b.indd 102 21/07/15 09:44


La plaça de Lesseps a tocar el pont sobre la riera de Vallcarca, al voltant de 1880.Arxiu JMC

Campanar 12b.indd 103 21/07/15 09:44


Barcelona plantejà la reforma de la plaça, el movi-ment ciutadà va renéixer en contemplar que el nou projecte no satisfeia les seves expectatives. Les rampes separadores continuaven existint, i alguns túnels també. La saviesa popular era molt conscient que si es duia a terme aquell projecte difícilment n’hi hauria d’altres a mig termini, de manera que una bona part dels mals estructurals de la plaça es perpetuarien. Calia anar més enllà, i per assolir-ho es va crear la plataforma «Una altra plaça de Les-seps és possible» amb el propòsit de recuperar el pendent natural del terreny, derruir les lloses de formigó, que havien creat una topografi a artifi -cial, i reduir el trànsit per tal que la plaça tornés a ser un lloc d’encontre. D’allò que s’assolí i d’allò

que no va satisfer, encara avui se’n parla. Però, al marge d’altres consideracions, de tot aquell procés va sorgir una nova ordenació física del lloc, més propera als vianants.

Teixit urbà i trama associativaNo és pas forassenyat establir una relació entre el teixit urbà de Gràcia i l’associatiu. Aquest, com aquell, té una estructura multipolar que s’origina a la segona meitat del segle xix, quan un conjunt d’entitats, confessionals, industrials, conservado-res, lliberals, obreres i llibertàries, es constituei-xen, com les places, en àmbits aglutinadors d’una comunitat polifacètica. Centres catòlics, com la Pía Unión de Jóvenes Devotos de San Luis Gonzaga,

La plaça Rovira, mitjan segle xx.Josep Barrillon Paradell/Fons Núria Barrillon Pi

La plaça del Diamant, mitjan segle xx.Josep Barrillon Paradell/Fons Núria Barrillon Pi

Campanar 12b.indd 104 21/07/15 09:44


fundada l’any 1851 –els actuals Lluïsos de Gràcia–, el Centro Moral Instructivo, fundat el 1869 –avui El Centre–, el Círculo Católico, fundat el 1903 –actualment El Cercle–, o l’Orfeó Gracienc, fundat el 1904, esquitxaven el territori de Gràcia, de la mateixa manera que altres societats d’artesans i menestrals, més o menys progressistes, com L’Ar-tesà, La Banya Gracienca, Can Pioc, La Esme-ralda, la Cooperativa La Lleialtat, la de Teixidors a Mà, o la Sociedad de Fomento Voluntario de la Villa de Gracia.

La darrera plaçaLa plaça de les Dones del 36, la darrera plaça de Gràcia, és una mostra de la renovació urbana en

marxa al barri. En el marc del PEMPRI –Pla Especial de Millora i Reforma Interior–, el PERI C comprenia el sector delimitat pels carrers de Santa Àgata, Torrent de l’Olla, Mateu i Badia. Una illa de cases de dimensions considerables entre les de Gràcia on hi havia els locals d’una antiga indústria tèxtil, ocupats després del seu tancament i recon-vertits en el Centre Social La Fera, alguns edifi cis d’habitatge, i un microcosmos de petits tallers i locals d’artistes, que el grup Vèrtix va anar com-prant per tal d’executar una promoció immobili-ària. El nom amb el qual l’empresa la batejà: «l’illa de Gràcia», era prou simptomàtic. Les illes estan aïllades, i aquesta imatge representava l’exclusiu de l’operació.

Campanar 12b.indd 105 21/07/15 09:44


L’operació va aixecar butllofes especialment entre la gent jove, expulsada del barri per l’enca-riment de l’habitatge. A manca d’altres iniciatives de l’Administració, amplis sectors de la població «de tota la vida» de la barriada estaven perdent el dret a la ciutat, a la seva ciutat, sota la pressió del mercat immobiliari. La plaça de les Dones del 36 suposava, a més a més, un altre tipus de greuge. La plaça es tancava de nit amb unes reixes, que supo-saven una certa privatització de l’espai; unes reixes que semblaven una broma de mal gust. Les Dones del 36, les milicianes republicanes de la Guerra Civil, lluitadores contra les anomenades tropes del bàndol nacional, que havien combatut per la lliber-tat i patit la repressió, continuarien entre reixes, això sí «de disseny».

Les places a la Gràcia contemporània. Gràcia cap on vas?Aquest recorregut per les places de Gràcia ha inten-tat reconèixer, de pas, algunes de les diverses forces que han anat transformant la vila. Es tracta de dife-rents factors, entre els quals, en el temps present, destaca el desembarcament de la que s’ha vingut a anomenar «classe creativa», dins la qual podríem incloure, entre d’altres, dissenyadors de tot tipus, arquitectes i professors d’universitat, poetes i novel-listes, artistes, actors, editors... sense cap ànim d’as-senyalar cap persona, naturalment.

El mercat immobiliari, les empreses de restau-ració i de moda i, darrerament, i amb força, el sector turístic es volen apropiar de la imatge de Gràcia, de barri amb una tradició i, alhora, modern, alterna-tiu, cool. Una tematització de la vila com a zona de lleure nocturn sobresaturada de restaurants i bars en una zona bastant ben delimitada, i especialment en algunes places. La plaça del Sol, atapeïda de

bars amb les seves respectives terrasses és el lloc per excel·lència d’aquesta Gràcia, on la convivèn-cia amb el veïnat està esquinçada. Des de 1994 els successius Plans d’Usos, que suposadament havien de controlar la densitat dels negocis de restauració no han acomplert els seus objectius. La sensació ha sigut que cada nova versió del pla presentava una situació pitjor que l’anterior.

Però no ens quedem només amb aquesta reali-tat. D’altres mons coexisteixen a la vila i donen vida a les places, uns espais que es resisteixen a perdre el seu caràcter popular, de lloc d’encontre del veïnat, de plataforma pública d’associacions, de mercats d’intercanvi, de festes populars. Defugint la lògica mercantilista, Gràcia, amb les seves places, pre-senta, encara, moltes cares.

Notes1. A la seva tesi doctoral dedicada a l’estudi de l’urbanisme gracienc del segle xix, Enric Serra explica molt bé el mecanisme de l’emfiteusi. «El propietari, estabilient (o censualista) tenia el dret de cobrar el cànon anual establert en el contracte i també el dret a cobrar els lluïsmes o “landemios” que consistien en la quantitat que tenia dret a rebre cada vegada que un emfiteuta traspassava els seus drets sobre el sòl [...], aproximadament el 2% del valor de la casa i de la parcel·la». Serra, Enric: Geometria i projecte..., pàg. 167.2. Solà-MoraleS, Manuel: Deu lliçons sobre Barcelona, pàg. 163 i 201.3. lafarga, Joan: Gràcia: de rural a urbana...4. Per seguir els avatars de les places de Gràcia vegeu: Segura, Carme; farré, Eduard; CaMpS, Esteve: Les places de Gràcia...5. Sobre el nomenclàtor gracienc de carrers i places vegeu: lafarga, Joan: op. cit., pàg. 71-104.6. BaBiano, Eloi: Antoni Rovira i Trias...7. Entre els historiadors locals que han donat aquesta visió cal destacar J. Barrillon i Paradell, Miquel Brasó i Josep Buch. Vegeu, entre d’altres: D. a.: Álbum histórico y gráfico de Gracia.

Campanar 12b.indd 106 21/07/15 09:44


La plaça Joanic abans de la urbanització de Can Comte, a la dècada de 1920.Josep Barrillon Paradell/Fons Núria Barrillon Pi

Campanar 12b.indd 107 21/07/15 09:44


La Campana de GraCia’Jaume CapdevilaDibuixant d’humor, il·lustrador i caricaturista

Al contrari del que molta gent pensa, induïda potser pel nom de la publicació, La Campana de Gràcia no era un revista feta a la vila de Gràcia, ni una publicació de barri que tingués res a veure amb aquesta població assimilada a Barcelona l’any 1897. En realitat, aquesta revista fou una de les publica-cions catalanes més importants de la història de la premsa catalana.

Apareguda a mitjan 1870, va editar-se de manera ininterrompuda fins a finals de 1934. Amb més de 3.000 números i seixanta-quatre anys d’existència, resulta que és, encara avui, el setma-nari català que ha visitat els quioscs de manera ininterrompuda durant més temps. Amb les seves llums i les seves ombres, La Campana és una fita del periodisme català.1 La col·lecció de La Cam-pana al llarg de sis dècades no només és trans-cendent en la història dels nostres mitjans per la seva longevitat, sinó perquè fou una de les prime-res publicacions que arribà de manera massiva a una gran públic i és cert que avui ens resulta difícil arribar a imaginar-ne la penetració social, la seva influència en el públic i el seu abast en la formació d’una identitat cultural i política de la gent d’arreu de Catalunya.

Al nostre país, les primeres publicacions humorístiques que van aparèixer a mitjan segle xviii es dedicaren a realitzar una furibunda crí-tica política aixoplugades sota el paraigua de la sàtira, amb continuades topades amb la censura. Els diversos governs espanyols van impedir la implantació d’un sistema informatiu estable a base de modificar reiteradament el marc legal que arti-culava la impressió, l’edició, la venda i la censura de les publicacions periòdiques.2

Innocenci López Bernagossi en seria el primer editor i el principal impulsor. Convertí la seva

Una revista que va fer soroll (1870-1934)

‘

Campanar 12b.indd 108 21/07/15 09:44

109La Campana de Gràcia

petita botiga a la rambla del Mig número 20, en el focus de difusió d’una literatura catalana popular: «l’impacte de la Renaixença popular, festiva, humo-rística i xarona, associada a la propagació de les idees democràtiques, no hauria tingut la mateixa amplitud sense l’acció vulgaritzadora» de la llibre-ria de López, escriu Julien Llanes.3 López seria l’editor d’un gran nombre de revistes i publicacions catalanes i de literatura popular de consum massiu, que incloïa els autors més coneguts del moment, com Pitarra o Rusiñol. Josep Maria Cadena ens diu, d’Innocenci López, que «el seu gran mèrit con-sisteix a haver introduït a la lectura del català entre la classe obrera del país, i aconseguir a l’ensems que sigui reivindicativa en els seus drets laborals i res-pectuosa amb les tradicions del país».4

El primer número de La Campana de Gràcia fou publicat el 8 de maig de 1870. Sota el títol de la capçalera es podia llegir «Semanari bilingüe. Donarà una batallada cada setmana. Si se’n venen moltes tocarà a sometent». Al centre de la capçalera hi havia un gravat que reproduïa la part superior de la torre del campanar de Gràcia, entre esclats, explosions i barrinades.

Assabentem-nos dels fets que motivaren tant l’aparició del setmanari com el seu bateig a través de la ploma de qui en fou el director durant gai-rebé quaranta anys, el periodista i escriptor Josep Roca i Roca:

Era á principis del mes d’abril del any 1870. A despit de la promesa formal de que las quintas serían abolidas, el primer gobern de la Revolu-ció de Setembre acabava de decretarne una, y per cert ben numerosa. Alguns pobles dels voltants de Barcelona y certs carrers de la capital varen sublevarse. A Gracia, las donas cremaren els

Primera pàgina del número 2 de la revista La Campana de Gràcia, el 15 de maig de 1870.Arxiu JMC

Campanar 12b.indd 109 21/07/15 09:44


documents de la quinta, la quitxalla formá bar-ricadas, y una colla de gats –que no passarían de 150 homes– sortiren á defensarlas. Foren las darreras que s’han alsat al Pla de Barcelona.Ocupava la capitanía general de Catalunya don Eugeni Gaminde que, entreveyent un nou entor-xat, doná una importancia desmesurada á la sublevació de Gracia. Com si’s tractés de batre á Sebastopol, reuní un exèrcit formidable y poch á poch ana avansant contra la vila rebelde, al tró de l’artilleria que no deixava de fer foch ni un sol moment. L’objectiu dels artillers era el cam-panar de Gracia. ¿Per qué? Perque la campana d’aquell campanar no callava may, tocant a somatent de nit y dia sense parar. Per medi d’una corda que anava á fer cap á una casa particular, á certa distancia de la torre y mitjansant un torn de campaners que’s rellevavan continuament, pot dirse ben bé que mentres dura’l siti y l’atach, dura’l toch de la campana de Gracia. [...]D’aquesta feta la campana d’aquella barriada va ferse més popular que la famosa campana de Huesca. [...]Y quan després de la tragedia bufa del assalt, saqueig y rendició de la vila sublevada, cusit ja á la mánega el segón entorxat que ambicionava’l general Gaminde y próxim a alsarse l’estat de siti, l’editor Sr. López Bernagossi estava buscant un títul per un nou senmanari, dels molts que en aquella época naixian y morian casi al mateíx temps. –No t’apuris, va dirli l’amich Almirall, titula al nou períódich La Campana de Gracia, y deixa’l anar, que fará farrolla. Dit y fet. L’Almi-rall tenia molt bon ull.Tot just restablertas las garantías constitucio-nals el dia 8 de maig de 1870 aparegué’l primer número de La Campana de Gràcia. El general

Gaminde havía sigut, sense saberho, el seu verita-ble fundador; don Valentí Almirall el seu padrí.5

Un article que acompanya la necrològica de Valentí Almirall publicat al diari El Diluvio, matisa la versió oficial sobre el naixement de La Campana de Gràcia. Segons el text, escrit per Feliu i Codina,6 sembla que fou Manuel de Lasarte, en aquell moment un dels dos directors d’El Telegrafo –diari que es convertiria en El Diluvio (1858-1939)– qui proposà a la redacció d’El Estado Catalán (1869-1873) –publicació portaveu dels republicans fede-rals intransigents de Barcelona– de fer una nova publicació de caire polític i humorístic, escrita en «el català que ara es parla» per tal de difondre la seva propaganda política entre les classes populars. Almirall i la resta de redactors d’El Estado Catalán es van entusiasmar amb la idea, i «a las pocas horas ya estaba redactado el primer número de la proyec-tada publicación».7 Amb el número totalment con-feccionat, sembla que fou Almirall qui proposà que fos Innocenci López, «el más intrepido editor que jamás hayamos conocido», qui publiqués la revista. Segons explica Josep Pich i Mitjana, Almirall i López eren dirigents de les dues principals tendèn-cies que pugnaven pel control del Partido Republi-cano Democrático Federal de la capital catalana. Es coneixien dels anys de les «xaronades» d’Almirall, tenien amistats comunes –com Frederic Soler–, havien compartit cel·la a les Balears i ambdós tenien comptes pendents amb el general Gaminde.8

Des de la seva aparició, La Campana comptà els números a cop de batall; així doncs, cada exem-plar de La Campana de Gràcia és considerat una «batallada». Ràpidament la publicació es consolida i augmentant progressivament la seva tirada, alhora que emergeixen els trets bàsics que conformaran la

Campanar 12b.indd 110 21/07/15 09:44


particular personalitat de la publicació: un aigua-barreig de republicanisme, anticlericalisme i obre-risme popular. També troba aviat la seva personali-tat periodística, de la mà de Josep Roca i Roca, que en serà el director durant més de trenta anys, i la personalitat gràfi ca, fonamentada sobre el talent de Tomàs Padró, qui s’ocuparà gairebé exclusivament de la il·lustració de la revista en els primers anys. «López publicó otros semanarios y almanaques [...] y no pudo ya prescindir en lo sucesivo de la cola-boración de Tomás Padró, que se había convertido en el ídolo del público barcelonés», ens diu Conrad Roure.9 Padró fou el primer de la llarga llista de dibuixants que ens llegaren la crònica gràfi ca de tota una època amb el seu llapis a les pàgines de La Campana. La imatge satírica és fonamental per a la nostra revista. Els dibuixants esdevenien famo-sos o fi ançaven el seu prestigi pel fet de publicar en aquell setmanari i la revista assolí una gran difusió i popularitat gràcies a la qualitat de les caricatures i la potència de les sàtires icòniques.

La Campana de Gràcia es consolida com a publicació catalana de referència del darrer terç del segle xix. «La llegien els artesans, els botiguers, els empleats, entren ganes de dir els sans-culotte. La seua ideologia seria més aviat jacobina», en diu Pierre Vilar,10 i és que la crítica radical contra el sis-tema de la restauració esdevingué la principal raó d’ésser de la revista, i alhora la causa que li proporci-onà els seus èxits de venda, difusió i popularitat. A la majoria d’ateneus populars i a les cases menestrals, La Campana substitueix, literalment, la Bíblia. Assoleix amplíssimes xifres de difusió –22.000 exemplars setmanals el 1888,11 30.000 exemplars l’any 1903–12 i quan té problemes amb la censura i és prohibida pel Govern Civil, l’editor fa la mateixa revista, però canviant-li el títol per L’Esquella de la

Anunci publicat a la revista del 22 de desembre de 1894.Arxiu JCM

Campanar 12b.indd 111 21/07/15 09:44

1 4

5

2

3

Campanar 12b.indd 112 21/07/15 09:44

1-2 Capçaleres de la revista.Arxiu JMC

3 Anunci publicat en la mateixa revista el 7 d’abril de 1894.Arxiu JMC

4 “Els que se’n van y ‘ls que ‘s quedan”, acudit publicat el 25 de maig de 1895.Arxiu JMC

5 Acudit sobre el conflicte de Cuba publicat l’1 de desembre de 1894.Arxiu JMC

6 Anunci de l’Almanach de la Campana de Gracia, 21 de desembre de 1895.Arxiu JMC

7 Acudit sobre la coneguda l’illa de Perejil publicat el 15 de desembre de 1894.Arxiu JMC

8 Article sobre la Revolu-ció de setembre de 1868 publicat el 29 de setembre de 1894.Arxiu JMC

6 7

8

Campanar 12b.indd 113 21/07/15 09:45


Torratxa, fi ns que el 1879 L’Esquella comença a fer el seu camí com a publicació independent.

El fundador de La Campana, L’Esquella i tantes altres publicacions populars, Innocenci López, va morir el 22 de setembre de 1895. El seu fi ll Antoni passà, aleshores, al capdavant de la Llibreria Espa-nyola i del negoci editorial. Antoni López Benturas havia nascut a Barcelona el 1861 i ja feia temps que ajudava el seu pare en l’empresa editorial. Antoni va introduir, a poc a poc, diverses millores a les dues publicacions. Els més importants de tots aquests canvis foren tant l’establiment de la impremta pròpia, al carrer de l’Om número 8, com el gir pro-gressiu vers el catalanisme.

Durant seixanta anys, la situació social i política catalana va canviar i La Campana acompanyà en aquest canvi la societat catalana. Per això es fa difí-cil resumir la seva orientació política en un sentit únic i inequívoc, ja que els postulats ideològics –que, això sí, sempre es van situar a l’esquerra de l’arc polític– van anar evolucionant de manera lenta però continuada a mesura que transità pel segle xix i el segle xx. Importants noms del periodisme i la literatura catalana van omplir les seves pàgines: Valentí Almirall, Serafí Pitarra, Antoni Rovira i Virgili, Domènec Guansé, Gabriel Alomar, Pru-denci Bertrana –que en seria director–, Santiago Rusiñol, Francesc Madrid, Josep Maria Capdevila,

Necrològica d’Innocenci López Bernagossi, fundador de la revista, 22 de setembre de 1895.Arxiu JMC

Campanar 12b.indd 114 21/07/15 09:45


Joan Puig i Ferrater i, fins i tot, Lluís Companys. També els nostres principals dibuixants han deixat mostres del seu talent a les seves pàgines: Apel-les Mestres, Josep Lluís Pellicer, Mariano Foix, Ricard Opisso, Feliu Elias Apa, Josep Costa Pica-rol, Tísner i una important llista d’artistes que han retratat amb una mirada sarcàstica la realitat cata-lana van tenir com a tribuna les pàgines d’aquella revista. Tan sols per la seva col·lecció de dibuixos La Campana de Gràcia ja es podria considerar una de les joies de la premsa satírica d’arreu del món. Els ninotaires de la premsa popular, amb una obra gràficament senzilla, ideològicament directa, visu-alment colpidora, políticament punyent i d’apa-rença desenfadada han fet més per la cultura estè-tica i visual de la massa, que totes les obres tancades en llibres i museus.

A la mort d’Antoni López, just proclamada la Segona República, la revista fou adquirida per l’Editorial Llibertat, pròxima a Esquerra Repu-blicana i editora del diari La Humanitat. El 1934, just després dels Fets d’Octubre, amb la batallada 3.403, publicada el 12 d’octubre, deixà de sortir al carrer la revista. La causa d’aquesta desaparició és la repressió posterior a la proclamació de l’Es-tat Català pel president Companys: la suspensió de l’Estatut d’Autonomia, la instal·lació d’un govern militar provisional a la Generalitat, la suspensió de nombrosos ajuntaments, la clausura de diversos locals de partits polítics i dels seus òrgans d’expres-sió,13 i la detenció de molts militants.

El seu caràcter híbrid entre revista satírica i vehicle d’agitació política i social ha complicat l’es-tudi d’aquesta revista, que hem de considerar com una de les revistes més importants que s’han fet a Catalunya. Fou important per la seva difusió i influència; important per la seva posició irreducti-

ble al costat de Catalunya i les idees lliberals i repu-blicanes; important com a eina de formació ideolò-gica de diverses generacions de la massa proletària catalana; important per la quantitat i qualitat dels intel·lectuals, periodistes, literats i artistes que van contribuir en les seves pàgines; important pel tes-timoni que deixa d’una època que inclou períodes transcendentals de la història de la nostra terra i del món. Sigui aquest article un petit homenatge al poder transformador de la sàtira i a la memòria dels que van dedicar la seva vida al periodisme compro-mès i combatiu.

Notes

1. Per a una visió en més profunditat, vegeu CapDevila, Jaume: La Campana de Gràcia...2. Vegeu, si no, el que expliquen Seoane, Maria Cruz: Historia del periodismo..., i De eguízaBal, José Eugenio: Apuntes para una historia...3. Llanes Marsal, Julien: «Periodisme satíric...», pàg. 5.4. CaDena, Josep Maria: «Revistes i publicacions d’humor», pàg. 44.5. P. K. (Roca i Roca): «La Campana de Gràcia. Bosqueig histórich», pàg. 2.6. feliu i CoDina, Antoni: «Valentí Almirall. Noticia sensacional», pàg. 8-9.7. Ídem.8. piCh i Mitjana, Josep: Valentí Almirall..., pàg. 204.9. roure, Conrad. Recuerdos de mi larga vida II, pàg. 120.10. vilar, Pierre: Reflexions d’un historiador, pàg. 47.11. P. K. (Josep Roca i Roca): «Tiratje de La Campana», pàg. 2.12. alBertí, Santiago: El republicanisme català..., pàg. 193.13. guillaMet, Jaume: Història de la premsa..., pàg. 125.

Campanar 12b.indd 115 21/07/15 09:45


eL Campanar de La viLa,simboL de tot Un pobLe

Albert Musons i AgellPeriodista i historiador local

Fa ben poques setmanes el campanar de la plaça de Rius i Taulet, el campanar de la vila, estrenava nova imatge després d’un conjunt d’obres que l’han remodelat interiorment i exteriorment. El color rogenc d’algunes de les seves peces, tècnicament considerat, després de diverses proves, com el més originari que s’ha pogut escatir, comença ja a fer-se familiar als nostres ulls. I des del Taller d’Història de Gràcia esperem amb gran interès el moment que ens sigui possible reiniciar les visites guiades a la torre que tant d’èxit tenien en aquelles inoblidables matinals sabatines de fa dos i tres anys. Però aques-tes obres no són les úniques que al llarg de la histò-ria del campanar han afectat el nostre símbol civil per excel·lència. Remuntem-nos a les més antigues de totes, les de la seva construcció inicial.

1864: una obra de Rovira i TriasCorria l’any 1862 i en feia dotze de la proclamació de la independència municipal de la vila. El novem-bre hi va haver eleccions i resultà elegit un dels alcaldes més emblemàtics de la història de Gràcia: Josep Balasch i Solà. Aquell any varen començar les obres d’aixecament de la torre campanar d’acord amb un projecte de l’arquitecte Antoni Rovira i Trias, el mateix que –tants anys després– descansa assegut permanentment en un banc de pedra a la plaça que porta el seu nom. Se l’acostuma a veure pensatiu. Cal suposar que encara rumia el perquè de tots els moviments polítics que el varen marginar a favor d’Ildefons Cerdà del concurs per dissenyar l’Eixample que ell havia guanyat. Amb el projecte del campanar, Rovira va tenir més sort i el desem-bre de 1864 la torre gracienca es va convertir en una preciosa realitat.

El primer rellotge original del campanar el va construir el suís Albert Billeter –autor, entre altres

Campanar 12b.indd 116 21/07/15 09:45

117El campanar de la vila, símbol de tot un poble

La torre del campanar i la plaça de la Vila de Gràcia el juliol de 2015.Josep Maria Contel

Campanar 12b.indd 117 21/07/15 09:45


maquinàries, dels rellotges de la catedral de Barce-lona i del Congrés dels Diputats de Madrid. Aquella maquinària inicial seria substituïda l’any 1930 i les primeres campanes, foses al taller d’Isidre Pallès. La petita donava els quarts i pesava 17 quintars i la gran, la de les hores, pesava gairebé el doble (33 quintars), era coneguda popularment amb el nom de Marieta i duia gravada la següent lletania:

Con mi sonora lengua de metal por los lejanos ecos repetida, de noche y día recuerdo al mortal la rápida carrera de su vida. Y por más que no tenga recibida el agua con que se es inmortal, del municipio por disposición soy Maria-Gracia, Isidra, Asunción.

Una campana per a una revoltaNomés sis anys més tard de la inauguració del cam-panar, el 1870, Gràcia esclatà en la més famosa de les seves revoltes populars, la de les Quintes. Quan el 18 de setembre de 1868 la revolució coneguda com La Gloriosa va foragitar la reina Isabel II, les noves autoritats es comprometeren a abolir el sorteig de les quintes. A Gràcia es va crear imme-diatament una Junta Provisional Revolucionaria i aquells dies els graciencs i les gracienques procla-maven pels carrers que «La honrada villa de Gracia no quiere reyes».

El mes d’octubre del 1868 arribava a l’alcaldia gracienca el liberal Josep Fabra i Roca, pare del filòleg ordenador de la llengua catalana: Pompeu Fabra. El 1869 Eugenio de Gaminde –conegut popularment com el general Bum-Bum– era nome-nat capità general de Catalunya i aquell mateix any Francesc Derch i Alió, aleshores alcalde de barri, es comprometia des d’un dels balcons de la Casa de la Vila a defensar el poble de les quintes si les noves

autoritats revolucionàries pretenien reinstaurar-les en algun moment. Centenars de graciencs i graci-enques s’havien concentrat davant l’Ajuntament i Derch va prendre aquell compromís. I és així que, entre el 4 i el 9 d’abril del 1870, va complir la seva promesa i liderà la revolta.

Durant cinc dies seguits, sense parar ni un sol moment, els homes i les dones de la vila feien sonar la campana de Rius i Taulet estirant-la des de diversos punts de la plaça. Amb aquell constant repicar cridaven a sometent per omplir les barri-cades en contra de les tropes del general Gaminde que canonejaven la vila per esclafar la revolta contra les quintes. Al final la resistència fou total-ment inútil: una absoluta desproporció de forces –no més de 200 revoltats i prop de 5.000 soldats– i la contundència dels canons acabaren amb la lluita popular. L’exèrcit s’acarnissà amb la campana de la torre. Convertida en símbol de l’amor dels gra-ciencs per la llibertat, es va esquerdar i quedà for-tament malmesa.

Ferotge repressióL’acarnissament de l’exèrcit no fou ni molt menys menor a l’hora de la posterior i indiscriminada repressió pels carrers de la vila. Alguns fragments de La Contribución de Sangre, document editat el mateix 1870 i que inclou el dietari dels fets, escrit per Francesc Derch, així ho corroboren:

Mientras un grupo de desenfrenada soldadesca invade las casas de la calle Mayor, otro dirigi-éndose por la de Bonavista llama á la casa núm. 5, habitada por los consortes D. Salvador Valls y doña Teresa Segues, de profesion negociantes en vinos. Entran los soldados gritando desafo-radamente; algunos creen ver las manos del

Campanar 12b.indd 118 21/07/15 09:45

Detalls de la campana. 1 Josep Maria Contel,

2-3-4 Agustí Codinach

1

3

2

4

Campanar 12b.indd 119 21/07/15 09:45


honrado tabernero manchadas con pólvora, y sin contar que lo mismo podia ser pólvora que vino, toman pretesto de ello para practicar un registro en la casa. El desgraciado Valls se dis-pone á acompañarles, y al llegar á los primeros escalones, óyese una voz de «fuego a ellos» y una bala clavándose en el cráneo del infeliz, le deja exánime. Horrorizada su esposa Segués, gritando compasión, abrázase á un soldado, pero esta fiera, se la demuestra clavándole la bayoneta en el vientre, mientras sus compañeros acaban con ella á culetazos, y tiros disparados á quema-ropa.

Emmudeix la campana i en neix una altra a Can PardalEls fets d’abril de 1870 en què la torre fou bom-bardejada varen esquerdar la Marieta i quatre anys més tard, amb motiu del cop d’estat del general Pavía, es va declarar una vaga a tot el país, molt seguida a Gràcia. Com havia fet durant la Revolta de les Quintes, la campana va cridar de nou a la mobilització popular per la vaga i, quan aquesta finalitzà, les autoritats governatives n’ordenaren l’emmudiment. Aquell silenci forçat generaria una rèplica popular. El 1878, tres anys després de la construcció de la torre de Can Pardal, al Torrent de l’Olla cantonada Montseny, s’hi varen posar un rellotge i unes campanes. Havien fet callar la cam-pana de la plaça de la Vila, però, a poca distància, una altra mantindria els graciencs en alerta perma-nent. El 1882, essent alcalde Feliu Martí i Urpí, la torre i la campana foren àmpliament restaurades.

A conseqüència també dels fets de 1870 va apa-rèixer el primer número, la primera batallada, de La Campana de Gràcia. El seu editor, Innocenci López Bernagossi (1829-1895), anava cercant per aquelles dates un títol per a la nova publicació que

tenia preparada. Fou el republicà federal Valentí Almirall qui li va aconsellar el nom de la campana gracienca, protagonista de la mobilització popular d’aquell mes d’abril. La Campana de Gràcia es va publicar fins a l’11 d’octubre de 1934 i ha passat a la història com una de les millors publicacions satíri-ques de Catalunya. Ha esdevingut l’expressió més genuïna de la sàtira de tot un país.

Seguint amb la història del campanar es pot esmentar una dada ben curiosa: l’any 1880 la publicació gracienca La Unión deixava constància en una de les seves notícies del «gran estorbo que representa la torre que existe en la plaza Constitu-ción» i afirmava que «creemos que el ayuntamiento debería ocuparse de ella, bien para colocar allí un reloj que corresponda a la importancia de la villa, o bien para hacerla desaparecer».

1930: intenten emportar-se la campanaL’any 1929 hi va haver un projecte de nova maqui-nària per al rellotge, una maquinària que procedia del País Basc. Amb les presses, però, de l’Exposi-ció Universal, la maquinària basca fou instal·lada al cim de l’hotel de la plaça d’Espanya per tal de donar l’hora als visitants de l’Exposició. L’any 1943 es recuperarien aquelles màquines i s’instal·larien al campanar.

Cal dir que el projecte de nou rellotge preveia posar-hi un carilló amb quatre campanes, per la qual cosa s’intentà fondre la campana gran i fer-ne quatre de petites. Hi hagué moltes dificultats per baixar-la de la torre, però finalment s’aconseguí. Quan els veïns de la plaça, encapçalats per l’impres-sor Bernat Arolas, s’assabentaren que la campana s’havia tret, es varen mobilitzar i aconseguiren recu-perar-la quan ja es trobava a Manresa, camí d’una fundició de Vitòria. Un cop recuperada, durant la

Campanar 12b.indd 120 21/07/15 09:45

121El campanar de la vila, símbol de tot un poble

festa major de 1930 la campana es va exposar al vestíbul de l’Ajuntament.

L’any 1950 fou ben sonat a Gràcia: es comme-morava el centenari de la proclamació de la vila com a municipi independent i el mes d’agost la festa major va veure com dos carrers –Guilleries i Mozart– reproduïen en els seus guarnits i monu-mentalment el campanar. També entre el 15 i el 23 d’agost de 1981, des de la base del campanar, l’emissora lliure La Campana va emetre diàriament amb motiu de la festa major.

L’any 1982, després de tres anys de no tocar les campanes, es va dur a terme una nova i important remodelació del campanar. Aquell mateix any la revista Carrer Gran publicava una notícia que va preocupar molt els veïns i les veïnes: el campanar seria traslladat, pedra per pedra, a la plaça del Sol, ja que els tècnics preveien que, a la llarga, el subsòl de Rius i Taulet no resistiria el seu pes. Sortosament, era el mes de desembre i tot havia estat una innocentada.

Detall de les campanes que coronen la torre del campanar de Gràcia, 2015.Josep Maria Contel

Campanar 12b.indd 121 21/07/15 09:45


Joan Cervera i BatariuExpresident del Club Excursionista de Gràcia

Efectivament, sota l’ombra protectora del cam-panar i en un dels múltiples bancs de pedra que envoltaven la plaça de Rius i Taulet, actualment vila de Gràcia, encara més concretament, al situat davant del número 19 (hostatge ara de la llibreria La Memòria, que a finals de 1917 fou un magat-zem de materials de construcció), és on es va crear el Grup Mai Enrera, antecessor de l’actual Club Excursionista de Gràcia.

Aquest fet l’esmentava Josep Buch i Parera, un dels membres fundadors, en uns apunts que, anys més tard, serviren per a la redacció del llibre Les places de Gràcia. Impressions de Josep Buch, de la col·lecció La Font de l’Atzavara:

En el banc de pedra que hi havia situat prop de la cantonada del carrer Goya, al peu del Cam-panar i a les darreries de 1917, s’hi trobaren casualment dos minyons, que es reconegueren per haver anat uns anys abans a la mateixa escola del carrer de les Gràcies. Al poc temps en lloc de dos foren tres i a poc a poc foren uns quants més; eren uns joves que no sabien ben bé el que volien, feien petites excursions i allí mateix a l’ombra del Campanar el batejaren com Grup Mai Enrera, seguidament hi afegi-ren la paraula Excursionista. Aquell petit Grup Excursionista Mai Enrera fou transformat i va ser la llavor de l’actual Club Excursionista de Gràcia.

Com explica Josep Buch, aquests joves amants de la muntanya, que inicialment eren Agustí Sobre-via, Jaume Martorell i el mateix Buch, es van anar trobant al peu del campanar fins a l’inici de l’any 1922, en què es constituïren oficialment en entitat excursionista.

eL CLUb exCUrsionista de GraCia a L’ombra deL Campanar

Campanar 12b.indd 122 21/07/15 09:45

123El Club Excursionista de Gràcia a l’ombra del campanar

Agustí Sobrevia, Josep Buch i Jaume Martorell, fundadors del Club Excursionista de Gràcia, el juliol de 1923.Josep Barrillon Paradell/Fons Núria Barrillon Pi

Campanar 12b.indd 123 21/07/15 09:45


D’aquests moments viscuts al voltant del banc de pedra avui en resten dos elements testimoni-als. El primer, de caire totalment històric, és una fotografi a de l’any 1923 que va fer un dels com-ponents del grup, Josep Barrillon Paradell, i que mostra el banc en qüestió. Presa en placa de vidre, es complementa amb una altra d’una excursió a Montserrat, el juliol de 1923, en la qual apareixen els tres fundadors.

El segon element, més monumental, és el propi banc de pedra que, a tocar del campanar, fou col-locat a l’altra banda de la plaça l’any 1992 en recor-dança d’aquesta efemèride i que porta esculpit el text següent:

En aquesta plaça i en un banc com aquest hi féu estada del 1917 al 1921 el Grup Mai Enrera, fundat ofi cialment el 13 de gener de 1922, que

Campanar 12b.indd 124 21/07/15 09:45

125El Club Excursionista de Gràcia a l’ombra del campanar

donà lloc al Club Excursionista de Gràcia, fi del a l’excursionisme, a la nostra exvila i a Catalunya. Gràcia, 9 de juny de 1992.

En plena dictadura del general Primo de Rivera, el 1925, i en imposar-se la castellanització absoluta, els socis del Mai Enrera decidiren substituir aquest nom pel de Club Excursionista de Gràcia, que tant en castellà com en català pràcticament s’escriu i es pronuncia igual. Quin gran encert tingueren aquells estimats consocis... Uns anys més tard, amb Franco, s’havia de repetir la història!

Del Grup Excursionista Mai Enrera, versus Club Excursionista de Gràcia, hi ha dos fets que han perdurat al llarg dels anys. El primer va ser el but-lletí del Club, que mantingué el nom Mai Enrera, el qual encara es publica avui i que, segons asse-gurava l’inoblidable Albert Musons, és la degana de les publicacions de la vila. I el segon, la creació, el 1927, per iniciativa d’Eudald Canivell (un dels fundadors de la primera entitat excursionista, l’any 1876), de l’Arxiu de Gràcia, que aplegà i conservà durant dècades centenars de documents, fotografi es, apunts, llibres i programes de diferents activitats i entitats vinculades a l’excursionisme i a la història de la nostra vila. Al llarg de molts anys va ser tutelat per Josep Buch i Parera, i va esdevenir un important fons documental. En els anys noranta del segle passat fou incorporat a l’arxiu del districte de Gràcia i avui en dia és una part rellevant del seu llegat històric. Fruit del butlletí social Mai Enrera, ara, en el 150è ani-versari del campanar de Gràcia, podem recuperar un escrit, publicat en el número del 31 de l’agost de 1927, que en parla. Es tracta d’una interessant crònica de Ramon Nonat Comas, que Eudald Cani-vell obtingué de l’Arxiu Històric de la Ciutat amb el permís del director, Agustí Duran i Sanpere.

Imatge del banc que hi havia a la plaça de Rius i Taulet –avui de la Vila de Gràcia– on es va fundar el grup Mai Enrera, que més tard es convertiria en el Club Excursionista de Gràcia, 1923.Josep Barrillon Paradell/Fons Núria Barrillon Pi

La campana de Gràcia amb la seva inscripció, en la primera meitat de la dècada de 1930.Josep Barrillon Paradell/Fons Núria Barrillon Pi

Campanar 12b.indd 125 21/07/15 09:45

ExCuRsIó A GRàCIA. AsCENsIó AL CAMPANAR PúBLIC»

A les deu i minuts arribàvem a la plaça d’Orient en Josep Maria i el subscrit. Ens esperaven a la vorera de la bandada de Casa la Vila, avui Tinència d’Al-caldia, en Joaquim Gich i l’Oliver.

A la poca estona el dependent del Sr. Juillard que es diu Amadeu, vingué a dir-nos que ja podíem pujar, que en Ramon Suprati ja era a dalt del cam-panar. Cap allà ens dirigírem. Es una torre de forma quadrada en el cos de baix, en quins costats hi ha uns arcs a manera de portals tapiats, amb un cor-nisament jònic sobre el qual hi ha un escut i una inscripció, donant a entendre que en idear-lo l’ar-quitecte D. Antoni Rovira i Trias tenia el cap a pas-seig, per l’efecte antiestètic que produeixen aquells portals que esquiven la idea d’un con sòlid i resistent per a sostenir la torra. Però deuria tenir el compro-mís d’establir-hi una font, i no va saber sortir-se’n sinó encabint-la com qui diu en una capella i com que tots els quatre costats són iguals, tenim que els tres portals venen bé perquè no hi falti mai brutí-cia. En el costat de migdia que dóna de cara a l’es-mentada Casa de la Vila, hi ha la font amb les dues aixetes corresponents, i més amunt a la paret hi ha una làpida de marbre blanc que consigna que aquell monument va ésser començat en 1862 i acabat en 1864, essent alcalde president D. Josep Balasch,

anomenat Alcalde Espardenya, i a costes de l’Ajun-tament, que fou ideat i dirigit pel senyor Trias i que el rellotge va construir-lo N’Albert Billeter. Sobre la cornisa, pel costat de la font hi ha l’escut d’Espanya i la inscripció: En el reinado de Isabel II; en el costat de llevant, l’escut de Catalunya i les lletres: siendo capitán general Don Fernando Cotoner; en la cara que dóna a ponent, l’escut de Barcelona i el rètol: siendo gobernador Don Francisco Sepúlveda, i en la cara del nord, l’escut de Gràcia i la inscripció: a expensas del Ayuntamiento.

Oberta la porta que hi ha a la cara del nord, entràrem en aquell buit, que sembla que ha d’ésser molt esquifit, però que realment és molt espaiós. En entrar es topa amb el dipòsit de l’aigua, que és de ferro i bastant rovellat. L’aigua, pel que poguérem veure, no és molt abundant; per això s’explica que molts cops la font resulti seca.

El segon cos resulta de planta vuitavada o millor dit, en quadrat amb els caires esmotxats. El formen uns muntants de maó amb els plafons de paret de tàpia, acabada amb una cornisa que dóna motiu a una balconada que recorre tots quatre costats i ve al nivell del local on se troba la màquina, que té l’al-çada del tercer cos que arriba fins al terrat.

La màquina recorda la del campanar de la Seu; és obra del mateix rellotger, i atreu per la senzillesa de la combinació de les rodes volants, dispar, etc., que li donen moviments.

Al terrat hi ha uns muntants de ferro que, a manera d’escala per pujar quan convingui a les campanes que assenyalen els quarts i les hores, estan sostingudes enlaire per medi de l’encavallada de ferro que venint dels quatre caires petits fins a unir-se a l’altura d’uns vint pams les sostenen. L’al-tura de la torra és de 33,33 metres, això és uns 175 pams. En conjunt resulta airosa la tal torra.

«

Campanar 12b.indd 126 21/07/15 09:45

Interiorment, és circular, i una escala en espiral de volta seguida i per lo tant sense replans, deixa arribar fins al rellotge sense cansament. Les parets tenen de gruix, en la part més prima, 4 pams. El diàmetre de la torra en la part alta és de 21 pams; la planta baixa resultava ésser de 5 metres.

El diàmetre de la campana grossa és de sis pams. No poguérem llegir la inscripció; tampoc hi donà-rem importància. Hi ha en la campana, l’escut de la Vila, la imatge de la Mare de Déu de Gràcia –que no és l’Assumpta– i la de Sant Isidre.

En l’encavellada de ferro i en la campana grossa s’observen les destroces que hi feren els projectils que hi tiraren el mes d’abril del 1870, amb motiu del rebombori contra les quintes, el castell de Mont-juich i les bateries col·locades al passeig de Gràcia i part dreta de l’Ensanxe, a la ratlla del carrer de Provença. D’aquestes senyals també n’hi ha a l’obra de la torra.

Des del terrat s’ofereix un panorama bellíssim. Per un costat, la capital, amb la que sembla que definitivament s’ha adherit la vila, amb son case-riu immens, que al fons detura la mar; que per la dreta es confon amb les cases i fàbriques de Sants i la Bordeta arribant al pla formosíssim del Llobre-gat, quins extrems amaguen l’isolat Montjuich i el més alterós Sant Pere Màrtir, principi d’aquesta serralada de muntanyes que s’anomenen Tibi-dabo, Pelada, Collserola, etc.; arribant a ajuntar-se amb la de Montcada i a quins recés s’hi ha anat poblant cada dia més; Les Corts, Sarrià i Pedralbes, Sant Gervasi, Sant Genís, Gràcia, Horta i Sant Andreu quins terrats es confonen amb els de Sant Martí de Provençals i els dels primers pobles del costat per la part de sol ixent.

Des d’aquelles altures quan al fer-se un càrrec que a principis del segle passat era un barri d’es-

casíssima importància que formava un arrabal de Barcelona, dividint-lo tres barris: el dels Caputxins vells, el de Jesús i el de Josepets, on no hi havia més que pagesies i alguna que altra casa de recreo d’al-gun senyor de Barcelona, entre les que sobresortien la Fontana i la Virreina en extensió i importància de jardins i edificis, puix la major part perteneixien a famílies menestrales més o menys arreglades; on I’indústria comença a aclimatar-se pels anys del 1840 plantant-hi fàbriques i obradors arribant amb l’impuls de desenrotllo a la meitat de la centúria a poder-se constituir en població independent, que en 1860 compta 19,969 habitants que corresponen a dues parròquies extensíssimes, que en 1868 ja són tres, sense que en valguin de menys les dues més antigues, i puix que havia augmentat tant la pobla-ció, que encara que es diu en 1877 no hi havien més que 33.766 habitants se suposa que és major el nombre, puix en 1874 se’n compten prop de 50.000 i ha fet un desenrotllo tan gran que com a vila arriba a tenir el segon lloc entre les d’Espanya i a superar a moltes de les ciutats que com a tal dis-fruten d’anomenada. — Escrit de Ramon Nonat Comas, de la primera dècada del segle xx, publicat a la revista Mai enrere el 31 d’agost de 1927.

Campanar 12b.indd 127 21/07/15 09:45


La mare de deU de Fatima aLs peUs deL Campanar

Francesc Franco i BerenguerMembre del Taller d’Història de Gràcia Centre d’Estudis

Gràcia va viure, la tardor de 1949, unes jornades memorables, que amb el pas dels anys han quedat en l’oblit. Ens referim a l’arribada a la vila d’una imatge de la Mare de Déu de Fàtima, la qual durant onze dies va visitar les diferents parròquies que en aquells moments hi havia a Gràcia. Es va culmi-nar aquesta benvinguda amb una celebració litúr-gica a la plaça de Rius i Taulet –avui de la Vila de Gràcia–, a la qual assistiren molts veïns malalts. Aquesta celebració, Josep Barrillon la va fotografiar també des de dalt de la torre del campanar, des d’on prengué diferents imatges de la plaça plena de gent, així com altres de l’espectacular i monumental esca-linata altar, que es va bastir a la façana de la Casa de la Vila, i que va acollir la imatge de la Mare de Déu de Fàtima durant la celebració de l’acte a la plaça.

La Mare de Déu de FàtimaEnmig de la Primera Guerra Mundial i en un Portugal immers en una república anticlerical; segons s’explica, el 1917, al districte de Leira, es va aparèixer, en diferents ocasions, la Mare de Déu a tres pastors a la Cova da Iria: Jacinta Marto de 7 anys, el seu germà Francisco de 9 anys i la seva cosina Lucia Santos de 10 anys. La més important d’aquestes aparicions fou la del mes d’octubre de 1917. Davant de 70.000 persones, es va produir el Miracle del Sol, tal com ho recullen les cròniques de l’època.

Poc temps després en aquest indret, es va cons-truir, en un primer moment, una petita capella, que amb el pas dels anys es va convertir en el santuari de Fàtima, per on cada any passen milions de pelegrins.

Més endavant, finida la Segona Guerra Mun-dial, el 13 de maig de 1946, la imatge de la Mare de Déu de Fàtima fou coronada pel Llegat Pontifici. L’any següent, el 1947, una segona imatge, la cone-

Campanar 12b.indd 128 21/07/15 09:45

129La Mare de Déu de Fàtima als peus del campanar

La Mare de Déu de Fàtima entrant a la plaça de la Vila de Gràcia el 23 d’octubre de 1949.Ramírez/Parròquia Sta. Maria i Jesús de Gràcia

Campanar 12b.indd 129 21/07/15 09:45


guda com La Peregrina, a causa dels seus viatges per dins i fora de Portugal, també va ser coronada al santuari, i es va convertir en el punt d’inici de la propagació de la imatge i del missatge de Fàtima pel món, provocant un aixecament de noves esglé-sies dedicades a aquesta Mare de Déu.

El 1949, en previsió de les celebracions de l’Any Sant, que s’havien de dur a terme el 1950, al santuari portuguès es feren importants obres per millorar l’acolliment i l’estada del pelegrins. El 13 de octubre de 1950, el cardenal Tedeschini –que

L’escalinata altar construïda davant la façana de l’Ajuntament de Gràcia, 1949.Josep Barrillon Paradell/Fons Núria Barrillon Pi

Fidels, malalts i organitzadors seguint atentament la cerimònia, 1949.Ramírez/AMDG-CEG

Campanar 12b.indd 130 21/07/15 09:45


dos anys després presidirà el Congrés Eucarístic de Barcelona– clausurà oficialment aquest Any Sant al santuari de Fàtima.

Gràcia rep la seva Mare de Déu de FàtimaAquesta eclosió i el fervor popular que assolí la Mare de Déu de Fàtima arreu del món també va arribar a Gràcia. La idea de portar-ne una imatge a la vila va sorgir de la Confraria del Sant Rosari, de la parròquia de Santa Maria i Jesús de Gràcia, durant el mes d’agost de 1949. Fou una idea que va quallar ràpidament entre els diferents rectors i capellans de la vila.

Per això es nomenà, tot seguit, un Comitè d’Ho-nor format pel bisbe de Barcelona, els diferents rec-tors de l’Arxiprestat de Gràcia, els superiors de les diferents congregacions de la vila i el regidor dele-gat del districte de Gràcia de l’Ajuntament de Bar-celona; així com també una Comissió Organitza-dora formada per les següents persones: Joan Vidal, Francesc Rosell, Joan Ribo, Ignasi Núñez, Ricard Espinosa, Joan Verdaguer, Marià Llano, Joan Tore-lló, Esteve Ferrer, Joan LIopis, Marià Alemany, Miquel Gavin, Joaquim Codina, Jacint Humet, Josep Jutglar, Artur Rodes i Ramon Gil, que van establir la seva seu al carrer Gran de Gràcia, 84, segon segona. Finalment, les dates escollides per celebrar la rebuda d’aquesta imatge, còpia exacta de la que es venera al santuari portuguès, s’establi-ren del 13 al 23 d’octubre de 1949.

Després d’haver passat pel monestir de Mont-serrat, va arribar a Gràcia, la nit del 13 d’octu-bre, a una plaça de Lesseps i una avinguda de la República Argentina plenes de gom a gom. Fou rebuda pel bisbe de Barcelona, el doctor Modrego, el tinent d’alcalde del districte VIII –Gràcia– i la Comissió Organitzadora, entre altres persones, a

la cruïlla de l’avinguda de la República Argentina amb el carrer d’Agramunt.

Enmig d’un esclat d’eufòria i religiositat, la imatge de la Mare de Déu de Fàtima transportada en un baiard, amb prou feines es podia obrir pas, en el seu camí envers l’església dels Josepets, malgrat els diferents cordons que havia establert la Policia Armada que vetllava per la seguretat de l’acte.

Seguint els paràmetres del primer dia, la imatge es va anar traslladant cada dia en processó a cadas-cuna de les diferents parròquies de la vila, fins a arribar el dia 21 d’octubre a la de Santa Maria i Jesús de Gràcia on s’havia de quedar definitiva-ment de manera estable. Malgrat això, les celebra-cions organitzades per la seva rebuda encara van durar dos dies més. El 22 d’octubre va sortir de la seva llar d’acollida de Gràcia per prendre part en un solemne rosari amb torxes que es va organitzar per diferents carrers de Gràcia i el diumenge 23 va tornar a sortir per anar a la benedicció dels malalts de Gràcia, que es va celebrar a la plaça de Rius i Taulet –avui de la Vila de Gràcia.

La benedicció dels malalts a peu de campanarDes de dies abans, la Comissió Organitzadora es va preocupar de sol·licitar a les diferents parròquies de Gràcia, els noms dels malalts que volguessin assis-tir a l’acte de cadascuna d’elles. Tanmateix també es va preocupar de demanar la col·laboració dels portalliteres de l’Hospitalitat de Nostra Senyora de Lourdes, així com els de les diferents parròquies de Gràcia, i el de les infermeres de l’Hospitalitat de Nostra Senyora de Lourdes, que es van convocar a la plaça del Sol el migdia del diumenge 23 d’octubre.

A les quatre de la tarda sortia de la parròquia de Santa Maria i Jesús de Gràcia la processó que

Campanar 12b.indd 131 21/07/15 09:45


traslladava la imatge de la Mare de Déu de Fàtima i el Santíssim sota pal·li, camí de la plaça de Rius i Taulet, acompanyats per una munió de persones que volien viure aquest moment amb tota la seva intensitat i per membres de la Guàrdia Urbana a cavall i forces del regiment d’infanteria Ultònia 39 amb bandera, esquadra i banda.

Mentrestant la plaça, que estava tancada al públic i a la qual només s’accedia per rigorosa invi-tació, oferia una imatge festiva, de dia gran, amb tots els balcons decorats amb damassos, banderes o estendards, en els quals predominaven els colors marians o pontificis. I amb tots els balcons i terrats, inclòs el de l’Ajuntament, plens de persones que volien seguir la cerimònia.

La façana de l’Ajuntament presentava una monumental escalinata altar, dissenyada pel dibui-xant gracienc Antoni Maria Lairisa, que arribava fins al balcó principal, al qual s’accedia a través de 25 graons.

I distribuïts al voltant de la plaça, en primer lloc, hi havia els malalts, més de 600, segons les cròni-ques de l’època, acompanyats dels portalliteres i les infermeres de l’Hospitalitat de Nostra Senyora de Lourdes i d’altres associacions, sota les directrius de diferents metges presents a la plaça.

Davant de la font del campanar, mirant a la gran escalinata, hi havia alguns malalts, mentre que al seu darrere s’hi va col·locar la presidència de l’acte, formada per les autoritats locals i membres de la Comissió Organitzadora. Sobre la font, s’hi col·locaren diferents fotògrafs que seguiren l’acte.

Finalment, la comitiva entrava a la plaça a dos quarts de cinc de la tarda, on després d’haver col-locat la imatge dalt de l’escalinata dins del balcó de la casa consistorial, el bisbe de Barcelona, el doctor Modrego, sota ombrel·la va procedir a donar la

benedicció a tots els malalts i totes les malaltes con-gregats a la plaça. Mentrestant Ignasi Vidal, pre-sident de la Comissió Organitzadora, acompanyat pels altres membres d’aquesta Comissió, repartiren entre tots els malalts petites medalles commemo-ratives de l’acte amb l’efígie de la Mare de Déu de Fàtima, unes medalles que també havien estat beneïdes pel bisbe. Aquesta part es va cloure amb una benedicció amb el Santíssim a tots els fidels que va fer el doctor Modrego.

Després d’una locució de les autoritats muni-cipals i eclesiàstiques i de membres de la Comis-sió Organitzadora, l’acte va acabar amb el cant de la «Salve Regina». Tot seguit s’inicià la processó de retorn a la parròquia de Santa Maria i Jesús de Gràcia, mentre milers de mocadors al vol, acomia-daven la presència de la imatge de la Mare de Déu de Fàtima a la plaça.

Tot això, la Cronica de Gracia 1948-49, edi-tada per Josep Barrillon Paradell, ho resumia així:

Podemos decir que las fiestas dedicadas a la Virgen de Fátima sobrepasaron todo lo previsto por los señores componentes de la Comisión orga-nizadora, por el donante de la imagen, don Juan Vidal Gironella, y por el Rdo. Dr. Masdexexart, que con su incansable labor propagandística captó la colaboración de las entidades gracienses para que las fiestas fueran un éxito.

Malgrat que, amb el temps es perd la memòria col-lectiva d’aquestes celebracions, afortunadament d’aquests actes han quedat algunes imatges preses pel fotògraf Ramírez, el propi Barrillon i altres com Brangulí, que permeten que, en un futur, es pugui fer un estudi amb més profunditat de l’arribada de la Mare de Déu de Fàtima a Gràcia.

Campanar 12b.indd 132 21/07/15 09:45


El bisbe de Barcelona, el doctor Modrego, donant la benedicció als malalts, 1949.Ramírez/Parròquia Sta. Maria i Jesús de Gràcia

Campanar 12b.indd 133 21/07/15 09:45


Des del Taller d’Història de Gràcia m’han dema-nat com va néixer Pepitu Campanar trenta-un anys després. Ha estat increïble. Entre tots hem hagut de fer un veritable exercici de memòria, recerca i investigació. Però ens ha permès entrar en contacte amb entranyables companys i com-panyes d’aquell temps. Tornar a situar-nos al temps de la revista Carrer Gran.

Era l’any 1984 quan a les reunions dels con-sells de redacció ens trobàvem gairebé 20 per-sones, de tota edat i condició. Avui alguns d’ells són reconegudes o reconeguts escriptors, professors, historiadors o periodistes. Pràc-ticament, allò era la ONU. S’apropava la nostra sisena festa major en «actiu». Alguns representants de la revista «havíem estat fitxant» religiosament a les Comissions de Cultura del Districte. Érem acceptats a les trobades de festa major –tot i no ser un carrer– perquè participàvem a la festa amb exposici-ons, actes esportius, o bé organitzant ballaru-gues o concerts a la plaça de la Vila (aleshores de Rius i Taulet).Aquell agost de 1984, estava a punt d’impri-mir-se el número 99-100 de Carrer Gran i vam decidir «petar-la»; és a dir, «fer-la ben grossa». Després de les reunions de redacció acabàvem sovint a La Llesca, al Sporting o Cal Majó i d’aquelles converses i sopars sor-tien a dojo idees i projectes.

Josep Maria Contel ha començat advertint-me que recorda que gairebé segur que la primera idea sobre Pepitu Campanar va sortir en un dels ressopons a Cal Majó. I això em va donar l’opor-tunitat de trucar a Miquel Jiménez.

pepitU Campanar, FiLL de Carrer Gran’

‘

Vicenç SanclementePeriodista i exdirector de Carrer Gran

Campanar 12b.indd 134 21/07/15 09:45

135Pepitu Campanar, fi ll de Carrer Gran

Prova del capgròs Pepitu Campanar al taller de l’escultor Xavier Jansana, al carrer de Betlem 20, 1984.Arxiu Carrer Gran

Campanar 12b.indd 135 21/07/15 09:45


Crec que va ser a Cal Majó, sempre animats pel propietari, en Pep, que, a una taula en la qual hi havia Josep M. Contel, Albert Musons i Miquel Jiménez, crec que també Jaume Vilalta, vam idear qui havia de ser Pepitu Campanar. En Miquel, que vivia al carrer Montseny, avui famós escriptor i periodista, era aleshores un entusiasta dibuixant de còmics.Aquella nit vam decidir que havíem de modernit-zar la part gràfi ca de la revista. Vam demanar-li que busqués un dibuix més simplifi cat de l’ana-grama que teníem, que ens identifi qués més amb la vila i que servís per a les ocasions de festa.

«Vam començar a dibuixar a les estovalles», m’ha recordat en Miquel. Ell s’hi va posar de manera frenètica a casa seva, anava fent dibuixos de dife-rents Pepitus Campanars que acabarien a portada i encapçalant els capítols de la Guia de Gràcia que publicaríem aquell mes d’agost juntament amb el número 100.

El disseny principal era una simplifi cació del campanar de Gràcia i jo crec –mai no li ho he dit–, que un autoretrat d’ell mateix. Coincidia que era l’any 1984 i, per tant, el 120è aniver-sari del campanar de Gràcia. D’aquell dibuix inicial, vam decidir fer-ne un capgròs que ell mateix dissenyaria i que ens acompanyaria durant les festes.

He preguntat a Miquel Jiménez d’on va sortir el nom de Pepitu. Jo estava pensant en un amic comú, però ell m’ha replicat: «Penso que vam agafar la referència del setmanari humorístic Papitu de l’autor Francesc Pujols, que a tothom anomenava Papitu.»

El Pepitu Campanar com a gegantó actuant a la festa major de 2012.Sergi Moriana

Campanar 12b.indd 136 21/07/15 09:46

137

Val a dir, que aquella nit també va sorgir la idea de fer la primera Fira Culinària de Gràcia. Una mostra en la qual van acabar participant, entre altres, el mateix Cal Majó, El Galliner, l’Olla del Torrent, la Teca, el Pot Petit, Déu n’hi do, El Rebost, El Canti Verd, Ninacopenda, El Medú-lio o l’Sporting. Tothom qui es va acostar aquell vespre a la plaça de la Vila va poder fer un tast dels millors plats dels cuiners de Gràcia. Una idea que –que jo sàpiga–, no s’ha repetit. La veritat és que en aquelles reunions, tots érem «de vida».

He tingut veritables difi cultats per recordar qui el va construir, qui va esculpir Pepitu Campanar. Des de l’inici de la revista teníem contacte tant amb la casa Forès, del Torrent de l’Olla número 6, com amb el Relámpago. Aquests dos establiments eren com el nostre Ingenio. En Miquel em suggereix que va ser una artista. De seguit hem pensat en Àngels Jutglar, del carrer Verdi, però ella ens diu que no.

He connectat tant amb Joana Uribe, avui direc-tora de les revistes Hearst, i amb el periodista i historiador Joan Angel Frigola. No n’hem tret l’aigua clara.

Pensant en alguna escultora de gegants he con-tactat amb l’artista Dolors Sans, i m’ha respòs: «Jo el vaig restaurar, en Pepitu. Li vaig posar els ulls i la boca, o, sigui, el vaig humanitzar. I el vaig pintar tot de nou.» Això és el que recordo més o menys. Però el que m’està dient la Dolors és que va ser una reconstrucció.

En aquella festa major de 1984, hi van partici-par els carrers de Betlem, Bruniquer, Campro-don, Congost, Francesc Giner, Joan Blanques de Dalt, Joan Blanques de Baix, Llibertat, Martí-nez de la Rosa, Monistrol, Montmany, Mozart,

Pepitu Campanar, fi ll de Carrer Gran

Part de la redacció de la revista Carrer Gran passejant el Pepitu Campanar, 1984-85.Arxiu Vicenç Sanclemente

Campanar 12b.indd 137 21/07/15 09:46


Progrés, Puigmartí, Diamant (on feien el torneig de futbol), Raspall, Virreina (amb les activi-tats de l’Associació de Veïns), Sant Agustí, Sant Gabriel, Sant Lluís, Sant Pere Màrtir, Torrijos i Verdi. La festa va començar a l’actual plaça de la Vila, amb els grallers i la cercavila i allà va sortir per primera vegada Pepitu Campanar.Nosaltres també havíem convocat la gent per a l’exposició de fotografies al pati del Consell del Dis-tricte, on vam donar els premis del concurs Gràcia Insòlita. Vam organitzar sardanes, balls, les jor-nades gastronòmiques i, fins i tot, havaneres.

Curiosament, Pepitu Campanar ha sobreviscut molts anys a la revista Carrer Gran. Ara en Pepitu ja té 31 anys. Quan la revista va tancar, l’amic Albert Musons va resguardar el gegantó igualment que l’arxiu fotogràfic i de texts. Ell tenia molt con-tacte amb el Consell de Cultura Popular.

L’any 2004, dins dels actes commemoratius del 140 aniversari del Campanar de la vila, con-cretament el dissabte 11 de desembre, es va deci-dir reestrenar Pepitu Campanar. Van convocar els veïns a les 17.30 a la rambla del Prat amb el carrer Gran. Primer es va fer una cercavila fins a Rius i Taulet. I a les 19.00 oficialment es va bate-jar el nou gegantó. Ho organitzava la Colla de Geganters de Gràcia (en realitat sempre s’havia dit Pepitu, però aquest cop ja era oficial, després d’haver-lo batejat).En aquella ocasió, el 2004, com a representant del Consell d’Administració de Carrer Gran, Joan Angel Frigola llegia aquestes paraules en el moment de la donació del Pepitu: «Carrer Gran va ser sempre alguna cosa més que una revista de barri. Va voler ser una entitat més, que par-

ticipava en les activitats culturals i socials de la vila. Així com la publicació havia pres el nom del carrer principal de la vila, el carrer Gran. A l’hora de buscar un element que ens identifiqués, vam triar el símbol per excel·lència de la nostra vila: el campanar... És per això que, quan s’ha presentat la possibilitat que Pepitu Campanar pugui renéixer i viure una nova vida, no ens ho hem pensat gens ni mica.»

Rellegeixo Carrer Gran, i també El Badall, i m’adono que aquestes dues revistes van ser pous d’activitats vibrants i sobretot una gran escola per a molta gent. Però, a més, quan avui es rellegei-xen, t’adones que eren publicacions amb molta qualitat. En aquell número 100, hi van escriure historiadors com Josep Buch (insigne arxiver del Club Excursionista de Gràcia, qui va resguardar l’arxiu de Gràcia durant el franquisme); Ramón Vergés, del CE Europa; Silvestre Martí i Gou, o Josep Bargalló, el Matalasser del carrer Providèn-cia. També he trobat un article premonitori de qui fou el nostre primer director, Manuel López, que avui continua actiu a Graciamon: «Gràcia resis-teix, Barcelona no». Josep Maria Contel hi escri-via un article sobre el Festival Internacional de Cinema de Barcelona on havia estat compartint actes amb la intel·lectual Susan Sontag. Estem parlant d’una revista local amb la Susan Sontag. Eren publicacions a peu de carrer, però que no rebutjaven cap tema global.

Finalment, l’amic Contel ens ho ha trobat. El pare de la criatura va ser l’escultor Xavier Jansana, que tenia el taller al carrer de Betlem número 20. Ell ha confirmat que va bastir el Pepitu Campanar i que va ser un dels seus primers treballs en aquest camp. De debò, que veient avui les fotografies de la

Campanar 12b.indd 138 21/07/15 09:46

139Pepitu Campanar, fi ll de Carrer Gran

seva construcció, es noten una claredat de línies i una modernitat en els traços fantàstics.

Allò, Carrer Gran, com he dit, era la ONU. Jo m’enfurismava en unes assemblees inacaba-bles amb una vintena de persones –on ningú no cobrava. Discutíem cada peu de foto, cada titular, tot assembleari. Però alhora, érem capaços de fer cada agost un Programa de la Festa juntament amb una Guia completa de Gràcia. Vam ser un servei públic essencial quan vam ensenyar totes les afectacions del PERI i els veïns mostraven les nostres revistes als plens del districte. Aquells exemplars i les tirades, s’esgotaven. A les reuni-ons, a banda i banda, hi havia: Albert Musons, Joana Uribe, Joan Angel Frigola, Jordi Romero, Jaume Vilalta, Jordi Barrabia, Josep Maria Brugués, Elvira Garcia, Rosa Miró, Carles Geli, Joan Carreras, Jordi Costa, Albert Duran, Anna Saumell, Xavier Muniesa, Miquel Jimé-nez, Josep Maria Contel, Toni Hosta, Caro-

lina Garcia, Jordi Musons, Cristina Domingo, Juli Pallarés i moltes més col·laboradores i col-laboradors que es recordaran. Però, al fi nal de les discussions –uf!– , sortíem tot d’una tota baixant les escales de la redacció cap al carrer de Sant Joaquim i, si hi havia una festa popular, o hi havia coses per celebrar o reivin-dicar, ens emportàvem Pepitu Campanar. Ens posàvem el gegantó al cap, i al carrer falta gent!

Trenta-un anys després, penso que és un miracle que un element material, una cosa tan senzilla com un gegantó, s’hagi conservat i sigui avui testimoni de la nostra història, la penyora d’una revista de Gràcia, d’un exemple de periodisme local que va durar deu anys. Just després de les primeres elecci-ons municipals, quan ens iniciàvem en democràcia. Per això, els qui quedem d’aquells veterans estem molt contents i agraïm molt a la Colla de Geganters de Gràcia que Pepitu Campanar pugui continuar ballant, celebrant i reivindicant. Per molts anys!

El Pepitu Campanar en la 2a Trobada de Gegants de Gràcia, 1998.Arxiu Geganters de Gràcia

Campanar 12b.indd 139 21/07/15 09:46


L’alcalde de Gràcia, Josep Raspall i Antoni Rovira i Trias criden Albert Billeter per proposar-li partici-par en la construcció del campanar. Dubtes i decisió.

1862Quan ja feia dos anys que treballava amb Billeter, un matí va venir un mosso al taller a portar-li una carta. Portava el senyal de l’alcaldia de Gràcia. El rellotger era de viatge i li vaig deixar al damunt de l’escriptori amb totes les que havien anat arribant. Quan no hi era em deixava les claus del taller i una de les meves feines era anar a buscar o rebre la cor-respondència. Si eren paquets els obria, però si eren cartes les hi deixava ben visibles i ben ordenades per ordre d’arribada, a la taula del despatx. De cartes, n’arribaven moltes i de tot Europa. Billeter s’havia fet un prestigi i el taller del Torrent de l’Olla s’havia hagut d’ampliar perquè els encàrrecs eren molts i cada cop més importants. Era molt freqüent posar rellotges mecànics en ajuntaments o esglésies, això sense comptar els particulars rics, que pagaven el que se’ls demanés per poder lluir un rellotge fet al taller de Billeter, per tenir-lo ben a la vista a la sala on rebien les visites. Una fornada de gent amb diners havia començat a aflorar arran de la industrialitza-ció i volia fer ostentació de les seves possibilitats. El rellotge de sobretaula o de paret s’havia fet un lloc entre els objectes singulars de l’alta societat. No hi havia setmana que no es rebés una comanda nova. Molts cops l’encàrrec era una barreja de rellotge i de joia caríssima que servia per adornar les estan-ces de la nova classe dirigent. No eren els que més li agradaven de construir, però li asseguraven uns ingressos molt alts.

Ves per on que de ben petit havia sentit una crida inquieta i precoç per entendre el misteri del mesurament del temps i la vida m’havia portat a

eL reLLotGer de GraCia’

Joan Lafarga i OriolGeògraf

‘

Campanar 12b.indd 140 21/07/15 09:46

141El rellotger de Gràcia

ser l’aprenent d’un dels rellotgers més reconeguts d’Europa. No me’n sabia avenir. Encara no en podia construir cap tot sol, però em fi xava molt com ho feia l’amo. Les seves explicacions sobre el funcionament dels mecanismes i el fet que em permetés acompanyar-lo a alguna de les reuni-ons de feina m’anaven familiaritzant amb aquest món apassionant i aprenia molt i de pressa. A més, Billeter era un estudiós i un innovador que escrivia articles a moltes revistes de tot Europa com també algun llibre de referència per als altres rellotgers. Amb Billeter treballar era una descoberta cons-tant. M’agradava molt i a sobre em pagava prou perquè la mare no anés tan angoixada. Tanmateix, podia continuar assistint a les classes de l’Ateneu. Recordo aquells anys amb la satisfacció d’haver estat un infant feliç.

Billeter va ser fora uns pocs dies. Quan va tornar del viatge, em va saludar amb la seva pecu-liar educació, em va preguntar si havia sorgit algun problema inesperat i tot seguit es va tancar al des-patx. Poca estona més tard en va sortir contrariat brandant amb una mà la carta tramesa per l’alcal-dia de Gràcia. A l’altra mà hi duia una fotografi a.

—Què en saps d’això, Oriol? Quan ho han portat? – em preguntà neguitós, mentre em mostrava la carta.

—A veure, deixi’m pensar, si avui som dijous ho degueren portar dimarts. Sí, dimarts, ho recordo bé. Ho va dur un ordenança de l’Ajuntament. Que li passa res, senyor Billeter?

—Doncs sí. L’alcalde, el senyor Josep Ras-pall, em vol veure per parlar d’un projecte ambi-ciós, segons diu ell mateix a la carta. Es veu que deu tenir molta pressa perquè em vol veure demà mateix havent esmorzat. Hi serà present també el senyor Rovira i Trias, que és l’arquitecte municipal

Imatges de la representació d’El rellotger de Gràcia, el 10, 11 i 12 d’abril del 2015, a la Sala Montseny, dirigida per Enric Sunyol i basada en la novel·la homònima de Joan Lafarga.Josep Maria Contel

Campanar 12b.indd 141 21/07/15 09:46


de Gràcia. Quina una en deuen portar de cap?—Caram, senyor Billeter, veig que es comença

a fer amb els peixos grossos...—Calla, calla, a veure si se’m volen cruspir. Ja

saps que el peix gros sempre es menja el petit.—Però vostè ja no és tan petit. Ara ja comença a

ser un personatge molt important i conegut.Billeter va esbossar un lleu somrís i va tornar a

entrar al despatx. Se’l veia atabalat. Una mica més tard en va sortir amb la bata i es va posar a treballar com sempre. Però estava molt callat, com si tingués

el cap en un altre lloc. No va trigar gaire a tornar a entrar al despatx.

El seu neguit em feia patir. Com que ja feia una bona estona que no sortia, vaig trucar a la porta. No em va contestar. La porta només era ajustada, la vaig empènyer i vaig entrar-hi. Estava absort lle-gint una carta. Damunt la taula hi tenia la fotogra-fi a d’una nena. Era rossa, molt maca. En veure’m entrar va fer un moviment refl ex, va obrir el calaix i hi va guardar la fotografi a. Em vaig adonar que havia trencat un moment íntim. No sabia què era,

Campanar 12b.indd 142 21/07/15 09:46


però era evident que es tractava d’alguna cosa que ell no volia que veiés.

—Disculpi, senyor Billeter. He trucat, però no m’ha sentit. Sempre ho faig, ja ho sap. Hagués hagut de picar més fort, però és que m’ha semblat que...

—No pateixis, Oriol. No t’he sentit –va dir-me mentre s’assegurava que el calaix havia quedat tancat amb clau–. Què volies?

—No res, saber si estava bé.Qui era la noia de la fotografia? Per què la guar-

dava tancada amb pany i clau com si fos un secret?L’endemà, Billeter va venir al taller mudat com

si se n’anés de casament, va asseure’s a la cadira del seu escriptori i es va tornar a llegir la carta de l’al-calde Raspall. Tot d’una, va sortir i em va donar un paper amb les instruccions de tot el que volia que fes per si ell trigava a tornar. En tot era previsor i no deixava res a l’atzar.

—Et quedaràs sol, Oriol, jo haig d’anar a l’Ajun-tament.

—Ja me’n recordo, la reunió amb l’alcalde i l’ar-quitecte...

—Efectivament.—Confio en tu. Si vénen de...—No pateixi, home. Vostè vagi-se’n tranquil a

veure què volen. Segur que és alguna cosa impor-tant.

—Me n’hi vaig, però de tranquil, res de res.Va agafar el barret i se’n va anar. Pel que em va

explicar després, la reunió va ser d’aquelles que no s’obliden mai. L’alcalde, que l’esperava juntament amb l’arquitecte Rovira, el va rebre amb tots els honors i li va demanar que col·laborés en una obra cabdal per a l’arquitectura de Gràcia que sense cap mena de dubte passaria a la història.

—Senyor Billeter, li seré franc, com a alcalde de

Gràcia m’honora de tenir a la nostra vila una per-sona com vostè, que té un merescut reconeixement internacional com a rellotger. Ja deu saber que l’any 1850 Gràcia va accedir a la independència munici-pal. Va costar molts anys i molts esforços, però ho vam aconseguir. Avui Gràcia està creixent molt i de pressa. Només cal passejar-hi per veure com, d’un dia per un altre, els camps de conreu deixen pas a nous carrers. Tenim mitja Gràcia en obres i l’altra meitat a punt de començar-ne. Ara mateix el senyor Rovira m’estava parlant de... Per cert, es coneixen?

—No en tinc el gust –el rellotger li oferí la mà.—Jo sí que en sé, de vostè, senyor Billeter. El

segueixo a través dels seus rellotges i dels seus arti-cles en revistes especialitzades. El rellotge del Con-grés dels Diputats a Madrid em sembla una obra exquisida. Precisament, l’any passat hi vaig anar per uns assumptes oficials i el vaig poder admirar. Deixi’m que li digui que va construir una verita-ble meravella. Molt de gust –l’arquitecte li allargà la mà.

—El gust és meu. Moltes gràcies. No crec que n’hi hagi per a tant –contestà Billeter, una mica superat, mentre encaixava amb Rovira.

—El que li deia, justament ara el senyor Rovira, que és l’arquitecte municipal de Gràcia, m’estava explicant els detalls del projecte que dirigeix ell mateix de parcel·lació dels terrenys dels senyors Rabassa, Massens i Torrente, prop de Can Comte. Seran tres-centes cinc parcel·les per edificar-hi cases de tres o quatre plantes. Imagini’s. Però és que s’acaba de començar a construir la parcel·lació de la propietat dels senyors Martí i Vilaregut, apro-vada una mica abans. Fa pocs anys va ser la del joier Rossell, la de la plaça del Diamant, sap? Les noves urbanitzacions ja s’encaixen amb les més antigues i el trencaclosques es va fent gran. És un

Campanar 12b.indd 143 21/07/15 09:46


no parar, cregui’m. Gràcia ja té més de vint mil habitants i en quatre dies els duplicarem. Pensi que quan ens vam independitzar, ara fa tan sols dotze anys, érem poc més de tretze mil habitants. Aviat serem una de les poblacions més grans de Catalu-nya, no ho dubti, senyor Billeter. Però una població dinàmica i important no solament és un conjunt de carrers, places i cases. No pot ser només fàbri-ques i botigues, tallers i obradors. Li cal alguna obra important per la qual tothom la reconegui. Fa un temps que des de l’Ajuntament hem pensat de fer un monument que ens identifiqui, que ens doni personalitat i que ens sigui útil. Una obra que, ofe-rint-la generosament a tothom que la vulgui veure, sigui la marca inequívoca de Gràcia. Amb l’alcalde anterior, el senyor Josep Balasch, amb qui m’uneix una bona amistat, n’hem parlat molt i hem conside-rat que cal demostrar al món que hi som. I cal que ho fem d’una manera impactant i singular. Li hem proposat al senyor Rovira que projecti un campa-nar civil que...

—Un campanar civil? Vol dir que no formarà part d’una església? –va preguntar Billeter estranyat.

—Un campanar civil, sí. Pensi que tal com tenim el país, si és civil no ens el cremaran. Ja sap que anem de revolta en revolta i el foc té una espe-cial predilecció per les esglésies –va afegir l’alcalde tot picant l’ullet.

—Bé, dit així ja ho entenc. És rar, però. No en conec cap altre. No sé si a Itàlia potser...

—No pateixi, que si som els primers, millor. Aquesta és la idea. El construirem nosaltres. I el senyor Rovira en serà l’arquitecte director. És un projecte ambiciós, ho sabem, però Rovira té una reputació molt ben guanyada. Ara mateix acaba de dirigir la demolició de les muralles de Barcelona. Feia molts anys que s’hi anava al darrere. Ha estat

un fet primordial per a la ciutat veïna. I no obli-dem que va ser el just guanyador del concurs de projectes de l’Eixample barceloní, encara que li van acabar donant a Cerdà en un moviment polític lleig i poc elegant. Cerdà està molt ben relacionat a Madrid, ja ho sap que...

Billeter escoltava amb atenció. A dins seu la inquietud li anava creixent fins que no va poder més i va intervenir:

—Permeti’m, senyor alcalde, que, des de la humilitat del meu desconeixement, li pregunti dues coses. La primera, quin paper hi tinc jo, en tot això? I la segona, qui ho pagarà?, perquè em consta que les arques de l’Ajuntament estan més que eixutes i, sense diners, convindrà amb mi, que poca cosa es podrà fer.

—Senyor Billeter, pel que fa als diners, no cal patir. Alguns dels prohoms de la vila que més es van significar en la lluita per assolir la independèn-cia estan disposats a sufragar-ne els costos i m’han assegurat que no hi escatimaran recursos. Ja ens han fet un generós avançament que ens servirà per fer el projecte i per cobrir totes les despeses inici-als. Volen, com nosaltres, que Gràcia se la conegui per un monument d’aquells que surten a les fotos dels setmanaris gràfics d’arreu d’Europa. Puc dir-li que darrere d’aquest projecte hi ha les fortunes més importants de la vila. Parlo dels Sala, Vallobera, Batista, Rossell, Calopa, Alabau, Gurpí, Sagarra, Cortès, Cuxart, Grimany, Girbau i Xirinachs. Crec que no em deixo ningú. Són gent acabalada que l’única cosa que demanen, lògicament, és un lloc de privilegi el dia de la inauguració i que una placa de marbre els ho agraeixi públicament. En una paraula, volen passar a la història i contribuir a aquest somni apassionant que és fer de Gràcia la segona ciutat del país. Les autoritats de l’Estat,

Campanar 12b.indd 144 21/07/15 09:46


el governador civil, senyor Francisco Sepúlveda, i el militar, el general Cotoner, no seran un obsta-cle. Ja hi hem iniciat converses i són del tot recep-tius a la nostra idea. En tot cas, podem fer la placa de marbre una mica més gran, ja m’entén, oi? A tothom li agrada de veure el seu nom gravat a la pedra. La pedra és història, amic Billeter. I pel que fa a la primera pregunta, vostè hi té un paper fona-mental. –L’alcalde s’aturà uns instants que a Bille-ter se li van fer eterns.– Hem pensat de demanar-li que ens honori construint-hi un rellotge. Perquè volem que sigui un campanar amb rellotge. El seu rellotge. Volem fer una obra que passi a la posteri-tat. Bella, moderna i útil. Ara no tenim cap rellotge que sigui fi able. Si Gràcia té la gran sort de tenir per il·lustre veí un dels millors rellotgers del món no podem ni volem desaprofi tar aquesta presència que tant ens plau.

L’alcalde, que era com un torrent d’arguments, continuà.

—Serà un monument impressionant al centre mateix de la vila, davant per davant de l’Ajunta-ment i, a més, serà un servei públic, perquè asse-nyalarà les hores als nostres vilatans, però també hi farem arribar l’aigua. Per això hi posarem una font a la part baixa, que anem justets de fonts públiques i la de la Travessera ja ens va portar prou problemes quan discutíem amb Barcelona la fotuda indepen-dència. Deien que l’havien construït ells. Quina barra! Bé, què li sembla la idea, senyor Billeter?

—Home, m’agafa d’improvís, però em sembla una idea interessant. Em deixa que hi pensi uns dies i li contesto?

—Però només uns dies, senyor Billeter, que enscorre pressa. Hem de poder aprofi tar que ara ho tenim tot de cara i els vents poden deixar de bufar a favor. Aquesta època que ens ha tocat

Campanar 12b.indd 145 21/07/15 09:46


de viure es recordarà de ben segur per les convul-sions i els canvis. El que avui és blanc demà potser serà negre.

—D’acord, ho entenc, li faré saber la meva res-posta en breu. Gràcies per pensar en mi.

Billeter va tornar de la reunió trasbalsat. Va entrar al despatx d’una revolada. S’hi va tancar una bona estona sense dir res. Finalment em vaig atre-vir a picar a la porta.

—Que no em vol explicar res?

—Eh? Sí, sí, és clar. Tens raó. Però no t’ho creuràs.

Em va explicar la proposta per sobre, a peu dret. Ni tan sols em va fer entrar. Se’l veia angoixat i nerviós. Desbordat per les circumstàncies.

—No sé com cony se’ls ha acudit de pensar en mi! Per què? Tinc tanta feina que no me l’acabo i ara ja només em faltava això –vaig entendre que Billeter estava realment neguitós perquè no era gens habitual que se li escapés una paraulota.

Campanar 12b.indd 146 21/07/15 09:46


—Que qui ha pensat en vostè i per què? A vostè què li sembla? Resulta que és dels millors rellotgers d’Europa, resulta que a Gràcia volen construir un campanar amb rellotge, resulta que vostè viu a Gràcia i encara es pregunta per què hi han pensat? Ho pre-gunta seriosament? Què en diria si haguessin anat a buscar-ne un altre? Creu que haguessin fet millor de proposar-li a Joseph Souvill i que s’hagués cons-truït el rellotge a Liverpool? Que potser és millor Souvill que vostè?

Vaig anar aixecant el to de veu a mesura que l’anava cobrint d’arguments. Mai no m’hi havia dirigit amb aquella contundència. Quan vaig acabar em va mirar llargament, com si refl exionés tot el que li havia dit. De cop i volta, es va aixecar de la cadira i em va agafar el braç.

—Tens raó. Seu, que potser n’hem de parlar a fons.

Campanar 12b.indd 147 21/07/15 09:46


Un dia, un d’aquells dies com qualsevol altre, vaig agafar un taxi. Arribava tard. Sense mirar el con-ductor em vaig ficar dins i vaig indicar al taxista la direcció: al carrer de Tres Senyores. A dalt de tot del Torrent del Vidalet, sí. Em vaig acomodar una mica millor, vaig ordenar les quatre carpetes que duia a les mans, em vaig posar bé la bossa i vaig repassar els darrers missatges que m’havien arribat al mòbil.

Vam encarar els Jardinets de Gràcia i vam tombar pel carrer de Bonavista. Va ser aleshores quan el taxista es va girar i em va espetegar: «Nena, tu segur que no saps que aquí es va posar en joc la dignitat d’un poble!» Jo vaig aixecar la mirada del mòbil. Vaig girar el cap a esquerra i dreta i vaig escrutar aquell carreró emmarcat per arbres i cases baixes pintades d’ocres i grocs. Era un carrer bonic, sí, però no acabava de veure que fos cap lloc especial. «Sí, sí, aquí mateix!», insistia el taxista. «El poble va alçar les barricades aquí, enfront de Barcelona i els canons de l’exèrcit de la ciutat dispa-raven contra els vilatans des del passeig de Gràcia mentre el campanar no parava de tocar a sometent!» Començava a pensar que aquell home s’havia pres un cigaló de més aquell matí. Tot i així, vaig intentar rescatar totes les lliçons que havia après d’història de la ciutat al llarg de la meva vida. El 1714, potser? «No.» Vaig recordar una dada curiosa de Gràcia: no hi ha una plaça de la Revolució de 1868? Potser va ser llavors? «No, però quasi.» El taxista va fer que no amb el cap i el meu orgull de bona estudiant em va caure als peus. «La Revolta de les Quintes de 1870», va proclamar. Ja havíem arribat al carrer de Tres Senyores i jo seguia amb l’orgull caigut i la boca oberta. No havia sentit a parlar de cap revolta que hagués enfrontat Barcelona contra Gràcia. És més, se’m feia del tot impensable. La meva mare vivia a l’Eixample i jo a Gràcia. Una revolta de barri

perqUe no ens obLidin

Carla Gràcia MercadéEscriptora

Campanar 12b.indd 148 21/07/15 09:46

149Perquè no ens oblidin

Imatges de la representació de la Revolta de les Quintes del 2011, 2012, 2013 i 2014 a la plaça de la Vila de Gràcia, organitzada per Trabucaires de Gràcia.Josep Maria Contel

Campanar 12b.indd 149 21/07/15 09:46


a barri? Quines coses! Vaig donar les gràcies al taxista, encara pensant que els cigalons són menys inofensius del que ens pensem i vaig sortir del cotxe. Tenia una reunió, així que vaig espolsar-me les pre-guntes del cap i vaig acabar el dia que em pensava que seria com qualsevol altre. Però a la nit no podia esborrar la imatge d’aquells canons estacats al pas-seig de Gràcia, les barricades i el campanar.

Dong, dong.Em vaig aixecar del llit i vaig començar a fer

recerca per Internet. La Revolta de les Quintes, el campanar, el setge a la vila de Gràcia, les dones amb cartells d’«A baixo les quintes».

Aquella va ser una revolta de dones. El 1870 el Govern capitanejat per Prim va tornar a instaurar les odiades lleves que s’enduien els fills i homes a lluitar a les guerres de les colònies. La majoria dels reclutats no tornaven vius a casa, molts morien a causa de la mateixa guerra, la majoria per malalties durant el viatge.

La mort no suposava tan sols la tragèdia de perdre un germà, un fill, un pare, un amic o un company, si no que era la pèrdua de la sostenibilitat familiar. Mentre els homes marxaven a les lleves, les dones havien d’aixecar la família, moltes vega-des nombrosa, amb salaris insuficients. Tant dones com nens treballaven a les fàbriques per menys de la meitat del que guanyava un home. Així, era impossible que, sense els ingressos dels homes, una família es pogués alimentar. I aquesta constituïa la principal tragèdia de les lleves. No la mort d’un home, si no la mort de tota la família.

Per aquest motiu, van ser les dones les prota-gonistes d’aquesta revolta. Eren elles les que veien morir de gana els seus fills i marits per una causa que no entenien, que quedava lluny i que corres-ponia, en tot cas, al interessos dels rics que, per

acabar-ho d’adobar, pagaven en metàl·lic per sal-var-se del reclutament. Més de 100 dones es van reunir davant de l’Ajuntament de la vila de Gràcia el 4 d’abril de 1870. Reivindicaven l’abolició de les lleves, que ja els havia promès Prim i els lliberals feia dos anys amb la caiguda d’Isabel II. Aquell dia van assaltar l’Ajuntament i van cremar tot el que van trobar. I per què tot? Em vaig preguntar, innocent jo, els primers dies de recerca. Perquè no sabien llegir. Buscaven cremar les llistes de reclu-tats, però no distingien un document d’un altre. Així que van decidir cremar-ho tot. També aquell dia van accedir al campanar del rellotge de Gràcia i van tocar a sometent. Un toc fort, constant, atrevit.

Més dies de biblioteca i de recerca em van donar respostes, però sobretot més preguntes.

Conta l’anècdota que a Barcelona, el 1870, quan la revolta de les quintes, una dona humil, encar-nació del Poble amb majúscula, va passar-se tot un dia tibant la corda del campanar de Gràcia, cridant a sometent.Les forces militars [...] no gosaven moure’s per por de la gran Revolució que el toc de la campana presagiava.Quan els revoltats ja eren part d’allà de la mun-tanya, sonava encara el toc de la Campana de Gràcia.

Aquest text, escrit per Antoni Esclasans a la publi-cació del setmanari La Campana de Gràcia del 24 de desembre de 1932, em dibuixava una dona que, malgrat totes les bombes i projectils que apuntaven el campanar, va seguir en peu, hores i dies tocant a sometent per la dignitat del poble i per, davant la imminent entrada de l’exèrcit, donar temps a la seva gent a fugir cap a Vallcarca. Alguna cosa em

Campanar 12b.indd 150 21/07/15 09:46


Campanar 12b.indd 151 21/07/15 09:46


punxava el pit. El coratge, potser? La convicció? La imprudència? La pregunta era evident: Jo ho faria? Jo posaria en perill la meva vida pel meu poble, per cridar justícia? Si havia de ser sincera, la resposta era: no. I la següent pregunta era: I per què ella sí?

Dong, dong.Aquesta nova pregunta em va forçar a cinc anys

de capteniment i obsessió. Em llevava i sentia el campanar, esquerdat pels projectils, però en peu. Caminava per Gràcia i em demanava quin comerç hi havia en aquell costat del carrer o quina família vivia en aquella casa de l’altra banda.

Després d’anys de documentació minuciosa vaig anar configurant la vida del poble de Gràcia a mitjan segle xix i fins a aquell 1870. Com vivien? Quina olor feien les cases? Quines diferències soci-als hi havia? A què es dedicaven? Què menjaven un dia qualsevol? I els dies de festa? Què feien per divertir-se? Quin tacte tenia un vestit d’obrera? Eren còmodes els seus llits? Com era el terra dels carrers? Quins sorolls se sentien de bon matí? Necessitava viure en aquell món. Sentir com sen-tien ells. I potser, per fi, entendre, no amb el cap, sinó amb el cor, els motius pels quals van reunir el coratge per arriscar la seva vida i tot el que tenien i resistir un setge com aquell.

Potser, el més curiós del cas era descobrir per què la Revolta de les Quintes, un aixecament que es va iniciar a Sants, va agafar més força i va resis-tir més temps a Gràcia? Potser a Gràcia hi havia més població? No, tot al contrari. Potser a Gràcia el poble estava més ben armat? No. Potser tenien més coratge? És clar que no. Però potser tenien més motius pels quals lluitar.

En aquella època Gràcia no era només una zona industrial en creixement, com Sants o Sant Andreu, sinó que es començava a configurar com una comu-

nitat. Es creaven associacions, entitats i institucions que vetllaven per l’educació, que impulsaven l’oci i que aportaven un marc que fomentava la relació entre els graciencs, més enllà de les hores de feina a les fàbriques i als tallers. Això feia, no només que s’expandissin algunes idees socials i que es deba-tessin temes de l’actualitat política i social, sinó, i sobretot, que les persones es coneguessin millor, s’importessin més les unes a les altres. Aquesta només és una teoria que caldria investigar amb profunditat, però és possible que la comunitat que s’estava teixint a Gràcia i que també es teixiria des-prés a Sants i a Sant Andreu, fos el motiu pel qual valia la pena arriscar la vida. Perquè si fan mal a algú que veus a la feina, de lluny, et sap greu. Però si és algú amb qui comparteixes excursions, hores de conversa i confidències, aleshores és com si t’ha-guessin fet mal a tu mateix, a la teva família.

Amb tot el món de Gràcia al cap i uns perso-natges que em xiuxiuejaven paraules a l’orella, em vaig retirar a un poblet entre muntanyes a escriure. La frase que més se’m repetia era: «No deixis que ens oblidin, perquè, si ho fan, la nostra vida no haurà valgut la pena.»

Dong, dong.Gairebé dos anys més d’aïllament van aju-

dar-me a posar aquestes vides sobre el paper i a escriure Set dies de Gràcia.

Avui, que commemorem els 150 anys del cam-panar de la torre del rellotge de Gràcia, encara puc sentir el so esquerdat del campanar en les darreres hores. El crit de la llibertat del poble.

Perquè, encara que avui no quedi ningú d’alesho-res, tu ens recordaràs. I ens alliberaràs de la injus-tícia de la desmemòria. Més que això: et salvaràs de la imprudència de l’oblit.

Campanar 12b.indd 152 21/07/15 09:46


Campanar 12b.indd 153 21/07/15 09:46

— ANNEX 1 —

CELEBRACIoNsD’ANIvERsARIsDEL CAMPANAR

DE GRàCIA

Campanar 12b.indd 154 21/07/15 09:46

155Celebracions d’aniversaris del campanar de Gràcia

1964: primer centenari

La Vanguardia Española del dia 25 d’abril de 1964 donava compte de l’inici dels actes de celebració del centenari del campanar. Aquestes eren les paraules amb les quals el periodista Miguel Martín glosava l’efemèride:

Plaza de Rius y Taulet. Recoleta hasta donde hoy tolera el ritmo agitado de nuestro tiempo. Lugar que marca el pul so diario de muchas acti-vidades en la vida graciense, desde su Tenen-cia de Alcaldía, antiguo Ayuntamiento de la ex villa. Y en el centro, el «Campanar». Atalaya y vigía, pregonero de las horas y del tiempo. Cien años ya, un siglo de ecos y sonidos, lenguaje sonoro, amable y repetido, que hoy se escucha con la misma fi delidad de siempre, envuelto en ruido de motores, estridencia de señales acústicas y ritmos de música moderna.Pero Gracia está ahí, guardián y defensora de

sus viejas piedras, costumbres y tradiciones, que evoca y conmemora con amorosa dedicación. Ejemplo magnífi co de hermanamiento, de fusión entrañable del pasado y del presente. El primer centenario del «Campanar» ofrece un espectáculo admirable de esa estimación y señala a las nuevas generaciones, con la anécdota o el hecho histórico, valoraciones que hallan resonancia y matices de grata evocación.En la campana que anuncia las horas desde la torre de la plaza de Rius y Taulet, se lee esta leyenda:

Con mi sonora lengua de metalpor los lejanos ecos repetida,de noche y día recuerdo al mortalla rápida carrera de la vida.Y por más que no tengo recibidael agua con que se es inmortal,del Municipio por disposiciónsoy María-Gracia, Isidra y Asunción.

Sobre i mata-segells commemoratiu del centenari del campanar, 1964.Círculo Filatélico y Numismático Delegación Gracia/AMDG

Campanar 12b.indd 155 21/07/15 09:46

PRoGRAMA DE ACtos CoNMEMoRAtIvos DEL CENtENARIo DEL «CAMPANAR» DE GRACIA 1964

Día 25 de abrilA las 20 horas: Pregón de las fiestas por D. Alfonso Florensa Ferrer, Arquitecto Conservador de la ciudad antigua, en el antiguo Salón de Sesiones del Ayuntamiento de la Villa de Gracia. Inauguración de la iluminación y obras de restauración.A las 23 horas: Concierto por las Masas Corales de Gracia.

Día 26 de abrilA las 10 horas: Solemne oficio en la Parroquia de San Juan Bautista de Gracia. Colaboración de las Masas Corales de Gracia.A las 18 horas: Carreras de patines en la Plaza de Rius y Taulet, con participación de destacadas figuras de la Federación Catalana de Patinaje.

Día 7 de mayoDe las 10 a las 20 horas: VIII Aplec de Sardanas del Parque Güell, en el que se interpretarán las cinco sardanas seleccionadas para premiar a la mejor composición presentada al Concurso que se convoca.

Día 10 de mayoMañana y tarde: Concurso de pintura rápida en la Plaza de Rius y Taulet, y exposición de dichas obras en la misma plaza.

Día 14 de mayoA las 19 horas: Primer Festival Infantil en la Plaza de Rius y Taulet.

Día 31 de mayoTarde: Concurso de alfombras de flores para la Procesión del Corpus de Gracia.Durante el mes de mayo se celebrará un Torneo de Baloncesto en la Plaza de Rius y Taulet.

Día 4 de junioTarde: II Festival Infantil en la Plaza de Rius y Taulet.

Día 7 de junioMañana: Homenaje a la Vejez, con dedicación especial a los descendientes del alcalde Sr. Balasch.

Durante el mes de junio tendrán lugar los siguientes festejos:• Exposición de los Dibujos

Infantiles del Concurso Escolar.• Torneo de Ping-Pong, en los

Luises de Gracia.• Torneo de Mini-Basquet,

en la Plaza de Rius y Taulet• Torneo de Ajedrez en el Orfeon

Graciense [sic]

Día 9 de julioTarde: III Festival Infantil en la Plaza de Rius y Taulet.

Días 19 al 25 de julioExposición temas urbanísticos en el Paseo del General Mola.

Días 18 al 25 de julioFeria del Sello en los jardincillos, con matasellos especial conmemorativo.

Días 3 al 23 de agostoConcurso de escaparates.

Día 15 de agostoSolemne Misa de Campaña en la Plaza de Rius y Taulet; ofrenda de flores a la Virgen María.

Días 15 al 23 de agostoExposición Filatélica y Numismática, conmemorativa del Centenario, edición de viñetas y matasellos especial alusivo.

20 de agostoConcurso de maquetas (aprendices).Competiciones deportivas.Concurso literario y anecdótico, publicados en Programas de Festejos de Calles y Entidades.IV Festival Infantil en la Plaza de Rius y Taulet.

Día 10 de septiembreV Festival Infantil en la Plaza de Rius y Taulet.

Días 10 al 24 de septiembreConcurso-Exposición Fotográfica, torres de España, en el Centro Moral e Instructivo de Gracia.

Día 18 de octubreA las 12 horas: Reparto de premios y clausura de los actos, en el Salón de Sesiones de las antiguas Casas Consistoriales de la ex-villa de Gracia (Plaza de Rius y Taulet, 2).

Campanar 12b.indd 156 21/07/15 09:46


La rápida carrera de la vida... Sí, en efecto, veloz e implacable es el tránsito del hombre por la tierra. Conviene hacer algún descanso. Repo-sar. Recrearse en el tiempo para evocar efemérides amables, como esta que nos trae el primer cente-nario del «Campanar» de Gracia.

La inauguració ofi cial dels actes de celebració, que havien de durar prop de sis mesos, es va dur a terme amb un pregó a la sala de Sessions de l’Ajuntament gracienc, amb la presència i la paraula d’Adolf Flo-rensa, arquitecte conservador de Ciutat Vella. Pos-teriorment, es va dur a terme una encesa de llums i la inauguració de les reformes que s’havien fet al campanar. Als actes que s’havien de dur a terme, hi estaven convidades les següents entitats: Federación de Comisiones y Asociaciones de la Fiesta Mayor, Congregación de los «Luises», Centro Moral e Ins-tructivo, Círculo Católico, Agrupación de Masas Corales, Orfeon Graciense [sic], Federación Collas de San Medin, Círculo Filatélico y Numismático, Fomento Graciense de las Artes, C.D. Europa, U.D. Gracia, C.N. Cataluña, C. Ciclista Gracia, Coo-perativas La Lealtad y Tejedores a Mano, C. Excur-sionista, Club Helena, Club Monclar, Asociación Feriantes de Reyes de Gracia, Unión Canariculto-res, Patronato Pesebrista y Sociedad Colombófi la.

El redactor de la notícia explicava que «el pro-grama de actos es muy extenso y se prolongará hasta el 18 de octubre próximo [...] es, sin duda, una con-memoración que escapa de la intimidad graciense, para recibir el homenaje y la simpatia espontánea de toda Barcelona».

El mes de maig es va celebrar, dins dels actes del centenari, un torneig de bàsquet en el qual van participar els equips del Pedagogium Cos, el Club Esportiu Hispano Francès, La Salle Josepets i el

Portada del programa d’actes del 1r centenari del campanar organitzats pel Districte de Gràcia, 1964.Junta Municipal Distrito VIII/AMDG

Campanar 12b.indd 157 21/07/15 09:46

158 Annex 1

Cercle Catòlic de Gràcia. També es va dur a terme un aplec i un concurs de pintura que, La Vanguar-dia Española explicava així:

VIII Aplec de Sardanas en el Parque Güell. Con-tinúan Celebrándose con éxito y gran afl uencia de público los actos conmemorativos del Centena-rio del «Campanar» de Gracia patrocinados por la Junta Municipal del Distrito VIII, con la cola-boración de las entidades culturales, recreativas y deportivas de la ex villa de Gracia. Ayer tuvo lugar en el Parque Güell el VIII Aplec de Sarda-nas, que dio comienzo a las diez de la mañana, para continuar por la tarde, hasta las ocho, con asistencia de numerosos participantes. Tomaron parte las acreditadas coblas «Amoga», «Barce-lona», «La principal de Gracia», «Principal de Llobregat» y «Gerona», que interpretaron cinco sardanas seleccionadas, de entre las que han sido presentadas a un concurso convocado al efecto. El próximo acto de esta grata conmemoración del «Campanar» de Gracia se celebrará el próximo domingo, y consiste en un concurso de pintura rápido, en la plaza de Rius y Taulet, y la expo-sición de dichas obras en la misma plaza. Esta manifestación artística tendrá dos fases, la de la mañana para realizar las obras, y la de la tarde para la presentación de las mismas al público.

El 13 del mateix mes un altre acte de celebració del centenari: el Club Pedagogium San Fernando s’enfrontava a un equip format per mariners d’una esquadra francesa fondejada al port de la ciutat. L’escenari: l’antiga plaça de Rius i Taulet.

Durant el juny va ser també protagonista l’as-pecte folklòric i es va crear un concurs per trobar la sardana del centenari. El jurat, que estava format

Concurs de pintura rápida sobre el campanar, 1964.Josep Barrillon Paradell/Fons Nüria Barrillon Pi

Campanar 12b.indd 158 21/07/15 09:46


pels mestres Gravalosa, Moner, Paulis i Moreno Pallí, atorgà el premi a la sardana «Gracienca» reco-manant una menció especial per a una altra ano-menada «Campanar de Gràcia en joia». Tanmateix, el mestre Pla li va dedicar una sardana titulada «El Nostre Campanar».

El 29 de juliol, i dins de les informacions de la festa major, La Vanguardia, a través de Miquel Martin escrivia, fent referència a l’efemèride del campanar, que:

Las entidades de la ex villa, que conservan las más puras esencias del costumbrismo graciense, están alineadas asimismo junto a la comisión oficial, dependiente de la Junta Municipal del Distrito y a la Federación de Comisiones y Aso-ciaciones de la Fiesta. Todos aportan sus cuadros artísticos y experiencias para que el esplendor sea mayor. Sería interminable la cita de colaboraci-ones, pero cabe señalar la del Círculo Filatélico, que organizará una interesante exposición, en la que se recoge la historia de los campanarios a través del sello, como una de las expresiones del Centenario del Campanar de Gracia, cuya silu-eta figurará en un matasellos especial.

També es va dur a terme un concurs d’aparadors que el propi diari La Vanguardia del 30 de juliol glossava així:

Concurso de escaparates Patrocinado y organi-zado por la Comisión Oficial del Centenario del «Campanar de Gracia», se convoca un Concurso de Escaparates con sujeción a las siguientes bases: Lema Gracia: «Centenari del campanar». Será necesario representar en los escaparates cualquier manifestación plástica del mismo, así como la fase

del lema. Para concursar bastará inscribirlo en la secretaría de la Comisión del Centenario, plaza de Rius y Taulet, 2, antes de la fecha de inau-guración del concurso. La inauguración del con-curso será el día 8 de agosto y finalizará el 23 del mismo mes. Durante este periodo los escaparates deberán estar iluminados hasta las nueve de la noche, como mínimo. Los escaparates puntuarán por idea publicitaria, presentación total y coloca-ción de género, con sus precios, luminotécnica y movimiento. Los escaparates se dividirán en tres categorías: A, B y C, y serán ubicados los mismos en cada categoría a juicio del jurado. Premios: Tres primeros premios categoría A. Tres segundos premios categoría B. Tres terceros premios cate-goría C y un gran premio. Los premios consis-tirán en un diploma con categoría de medalla de oro, de plata y de bronce, y el gran premio, para el que sea merecedor del mismo, con categoría de absoluto. El jurado estará constituido bajo la pre-sidencia del concejal presidente de la Junta muni-cipal del Distrito, don Alfonso Bernad López, por señores artistas y decoradores publicitarios. Se concederá mención honorífica a todos los concur-santes que tengan algún valor a juicio del Jurado.

El divendres 14 d’agost La Vanguardia explicava: «Hoy, acto inaugural de la iluminación extraordi-nària de la Fiesta Mayor de Gracia». En efecte, a càrrec de comerciants i veïns, el carrer Gran sembla ser que va lluir una esplendorosa imatge de llums i color com a homenatge al campanar en els seus primers 100 anys. A les vuit del vespre, l’alcalde i els responsables del districte, inaugura-ven la il·luminació i donaven el tret de sortida a les festes. La Vanguardia, el 23 d’agost de 1964, ho recollia així:

Campanar 12b.indd 159 21/07/15 09:46

160 Annex 1

Hoy terminan los festejos de Gracia. Como últimos actos ofi ciales y populares de la Fiesta Mayor, esta noche, a las once, y en la plaza de Rius y Taulet habrá una audición de sardanas, en el transcurso de la cual se tocará, en primera audición, la ganadora del concurso de composi-ciones sardanistas dedicadas al I Centenario del «Campanar» de Gracia. Al fi nalizar la audición, y como cierre de las fi estas, habrá un magnífi co castillo de fuegos de artifi cio que, este año, y por primera vez, se disparará desde la centenaria torre del reloj de la plaza de Rius y Taulet.

La segona quinzena de setembre es féu una expo-sició fotogràfi ca al Centre Moral i Instructiu de Gràcia amb el lema de «Torres de España», que restà oberta fi ns al dia 27 d’aquell mes.

És evident que el diari La Vanguardia va fer un seguiment exhaustiu de la commemoració del centenari i, el 22 d’octubre, en acabar els actes pro-gramats, va fer pública la següent informació:

«Distinción de la Junta Municipal del Distrito VIII»Los actos conmemorativos del I Centenario del Campanar de Gracia han sido ampliamente comentados en nuestro periódico, atento a toda manifestación ciudadana que recoge el pálpito de la vida barcelonesa. La ex villa de Gracia ha celebrado jubilosamente los cien años de existen-cia de aquel campanario, en el que se centra parte de la historia y vicisitudes de aquel sector de la ciudad. Cuando el programa de actos ha fi na-lizado y en prueba de gratitud por la atención que La Vanguardia ha dispensado a la conmemo-ración, la Junta Municipal del Distrito VIII ha tenido la gentileza de ofrecer a nuestro periódico

Portada commemorativa del centenari del campanar al programa de festa major del carrer Progrés, 1964.Carrer Progrés/AMDG

Portada del programa oficial de la festa major de 1964 dedicada al centenari del campanar.Festa Major/AMDG

Campanar 12b.indd 160 21/07/15 09:46


una placa recordatorio de esta efemérides graci-ense cuya distinción le fue entregada ayer a nues-tro director, don Xavier de Echarri, por el con-cejal presidente de la referida Junta, don Alfonso Bernad, acompañado de varios miembros de la misma y de la Comisión organizadora de los actos conmemorativos del Centenario del Campanar.

La revista Gracia, apadrinada pel districte al llarg dels anys seixanta i setanta del segle passat, també féu la seva col·laboració al centenari amb un segui-ment dels actes i, en el número de març-abril de 1965 (que curiosament va ser el primer de la publi-cació que es va editar), inseria un article al voltant del campanar, inflamat del patriotisme espanyol i del llenguatge barroc a l’ús en aquells temps que, a continuació, ens permetem reproduir:

«La medalla conmemorativa del I Centenario del “Campanar” de Gracia» Nos sentimos altamente satisfechos de que la Dirección de esta publicación, que no dudamos adquirirá una larga vida y difusión extraordi-naria, nos haya encomendado la misión de diri-gir esta sección [es refereix a la secció anome-nada «Filatelia, Numismática y Medallistica»]. Procuraremos a pesar de que se refleje [en] las crónicas la parte técnica, darle la máxima ame-nidad con el fin de que resulten agradables, incluso al lector profano.Hoy la iniciamos con una medalla muy nuestra y de muy reciente acuñación, la del I Centenario del Campanar de Gracia.Nos consideramos con el deber de subrayar, que Barcelona rinde tributo a la hegemonía que España logra en nuestros tiempos en la medallís-tica internacional.

Un acontecimiento tan vivo y que de forma tal ha enfervorecido a los gracienses, como es la cele-bración del primer centenario del «Campanar de Gracia», como símbolo de este meritísimo sector barcelonés, se ha perpetuado con la acuñación de una magnífica medalla, cuyas característi-cas proclaman hasta que enaltecedor extremo de opulencia representa en la historia de la cultura de la ciudad.La reproducimos con todos los honores y felicita-mos a la persona del Concejal-Presidente de la Junta Municipal del Distrito, ilustrísimo señor don Alfonso Bernad López y a todos los que han colaborado en los festejos que han culminado con una acuñación, que acrece el acervo medallístico, símbolo prevaleciente de nuestra civilización.Las características son las siguientes. Proyecto: don Alfonso Bernad López y don Mario Augé. Realización: Escuela Massana. Peso: 153 gramos. Diámetro: 60 mm.Se acuñaron 12 medallas de plata, 75 honoríficas de cobre y 125 más de cobre, estas últimas nume-radas del 1 al 125.En el anverso figura el Campanar de Gracia con la siguiente inscripción: «I Centenario 1864-1964, Gracia».En el reverso Escudo de la ex villa, cuando era Municipio independiente y debajo un espacio para poner el nombre en las honoríficas.Una comisión integrada por miembros de los actos conmemorativos de dicho centenario, pre-sidida por los concejales señores don Alfonso Bernad López, don Rosendo Pich Salarich y don José Luis Torres Cáceres, visitaron a los excelen-tísimos señores don Luis de Lamo Peris, Capitán General de la IV Región Militar, don Antonio Ibáñez Freire, Gobernador Civil de la Provincia,

Campanar 12b.indd 161 21/07/15 09:46

162 Annex 1

don Joaquín Buxó de Abaigar, Marqués de Cas-tell-Florite, Presidente de la Diputación Provin-cial y Consejero del Reino; reverendísimo doctor don Gregorio Modrego Casaus, Arzobispo de Barcelona; don José María de Porcioles y Colo-mer, alcalde de Barcelona y les hizo entrega de la medalla de plata, como recuerdo de la efemérides.Asimismo se hizo entrega de otras del mismo metal, al Ilmo. Señor Presidente de la Junta Municipal del Distrito, don Alfonso Bernad López y a don José María de Sucre y, como Enti-dades, al Gabinete Numismático y a la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre.— Juan Bonet Fusté

1989: 125è aniversari

Arribat el torn dels 125 anys d’existència, el cam-panar va ser, també, objecte de recordances i homenatges. No van ser tan «florits» com els de la celebració franquista del centenari i se centraren bàsicament en un opuscle editat per l’Arxiu Muni-cipal de Gràcia, a càrrec de Jordi Serchs.

Es pregunta Serchs, que si «la idea de fer una torre al mig de la plaça de la vila devia ser suggerida a l’Ajuntament quan es va voler construir una font per les necessitats del veïnat; però, per què un cam-panar?» Això ens porta a dues respostes possibles. Una la trobem en el llibre Les places de Gràcia on els autors afirmen que l’investigador Pere Duart va escriure que «havia sentit dir que en aquell precís lloc, ja n’hi havia una de font en forma d’obelisc».1 L’altra resposta –de collita pròpia– es basa en el fet que podria ser que la comentada font, o la cons-trucció que l’aixoplugava desaparegués i que, a l’hora de plantejar la construcció de la torre amb el rellotge, s’aprofités recuperar-la.

Per part de La Vanguardia, que de manera tan curosa va tractar el centenari del campanar, en allò que fa referència a aquesta nova efemèride dels 125 anys hem pogut trobar només un breu referent a un concert de commemoració, el 6 de maig:

Campana de Grácia. Concierto conmemorativo del CXXV aniversario de su fundación. Parti-ciparán: Cor Montserrat. Coral Unda Maris, Coral Núria, Coral Nou Horitzó y Cantaires Muntanyencs. Iglesia de Sant Joan, plaza de la Virreina (21.30 h.).

Com a colofó dels pocs actes commemoratius del 125è aniversari que es van celebrar, el campanar

Banderí commemoratiu del 1r centenari del campanar, 1964.Arxiu Taller d’Història de Gràcia

Campanar 12b.indd 162 21/07/15 09:46


i el rellotge de Gràcia van ser els protagonistes de les campanades de Cap d’Any de 1990, vistes arreu de Catalunya. Així també, la poetessa gracienca Amalia Cruzate li dedicà aquest poema:

«El segle i quart de la Campana de Gràcia»A la Vila de Gràcia, en un temps ja llunyàun prohom que vivia regalà una campanaperquè anés repicant cada fet ciutadà;volia que el repic fos com la veu humanai que parlés a tots, ben alta, ben amunti sense cap església on raure-li al damunt!

Un segle i quart cantem de la seva existènciai de la plaça estant del gran Rius i Tauletel seu so cantarà, del nou any, la presènciadeixant l’ample passat en un record estret.Campana, quasi música, rondalla casolana,que ens cremaràs l’any vell per un Any Nou, campana!

Repica l’hora fort aquesta nit de festa!Despulla’ns dels enyors que ens frenen el futur!I amb dotze batallades, com càntics de conquesta,abat la indiferència que ens volta com un mur,De Gràcia ets la veu, present, que no s’allunya...I aquest Cap d’Any seràs La Veu de Catalunya!

1 Segura, Carme; farré, Eduard; CaMpS, Esteve: Les

places de Gràcia…, pàg. 76.

Portada de l’opuscle editat per l’arxiu municipal de Gràcia, 1989.Districte de Gràcia

Campanar 12b.indd 163 21/07/15 09:46

164 Annex 1


Amb motiu del 140è aniversari es van organitzar nombroses activitats que se celebraren durant els mesos de novembre i desembre. Amb el Taller d’Història de Gràcia al capdavant, hi van participar també L’Anella, Bastoners de Barcelona, Bastoners de Gràcia, Lluïsos de Gràcia, l’Orfeó Gracienc, Gegants de Gràcia, Castellers de la Vila de Gràcia, la Colla Vella de Diables de Gràcia, Diables del Coll, Trabucaires de Gràcia, La Torna, el Club Excursionista de Gràcia, L’Independent, Trans-versalweb, Cantonada Memòria (Ràdio Gràcia), La Caixa, Districte de Gràcia, Institut de Cultura ICUB i l’Arxiu Municipal del Districte de Gràcia.

PRoGRAMA D’ACtEs CoMMEMoRAtIus DEL 140 ANIvERsARI DEL CAMPANAR

Diumenge, 28 de novembre A les 18 hores, a la plaça Rius i Taulet:• Ballada de Sardanes en homenatge al

Campanar. Organitzada per L’Anella, Associació Promotora de la Sardana a Gràcia.

• Interpretació del ball «El Campanar de Gràcia», de Joan Antoni Ucher. A càrrec de Bastoners de Barcelona.

• Actuació dels Bastoners de Gràcia.

Dimecres, 1 de desembre A les 19.30 hores: Conferència «Albert Billeter, el rellotger del Campanar». A càrrec d’Eduard Farré i Olivé, professor de Rellotgeria a l’Institut La Mercè de Barcelona. Coautor, amb Carme Segura, del llibre Gràcia, a l’ombra dels seus rellotges. Testimonis d’un temps i d’una història, de la col·lecció La Font de l’Atzavara (sala d’actes de Lluïsos de Gràcia, Plaça dels Nord, 7-10).

Dijous, 2 de desembre A les 19.30 hores: Conferència «Antoni Rovira i Trias, l’arquitecte del Campanar». A càrrec d’Eloi Babiano, historiador local.Autor del llibre De l’ermita de la Salut al Park Güell, de la col·lecció La Font de l’Atzavara (sala d’actes de l’Orfeó Gracienc, carrer Astúries, 83).

Portada del programa d’activitats organitzat pel Taller d’Història de Gràcia en motiu del 140è aniversari del campanar.Arxiu Taller d’Història de Gràcia

Campanar 12b.indd 164 21/07/15 09:46


Dissabte, 11 de desembreReestrena del gegantó de Gràcia, «Pepitu Campanar» (adaptació de l’antic capgròs de la revista Carrer Gran).

A les 17.30 hores, a la Rambla del Prat ambcarrer Gran: Plantada i exposició dels gegantons i capgrossos participants.

A les 18 hores: Cercavila fins a la plaça Rius i Taulet.

A les 19 hores, a la plaça Rius i Taulet: Bateig del nou gegantó i balls. Amb la participació de: Gegant «El Senyor del Bosc» i Capgrossos «Mitja Lluna» de Castellbisbal; Gegantons «Serafí Puntafí i Gaudina» de l’Escola Sagrada Família; Gegantó «Torre del Rellotge del Moll de Pescadors»” de la Barceloneta; Gegantó «Blauet» de Sarrià; Gegantons «Torradet i Gresca» de la Federació de Festa Major de Gràcia; Capsgrossos de Gràcia; Drac de Gràcia; Gegants de Gràcia. Organitzat per la Colla de Geganters de Gràcia.

A les 19.30 hores, a la plaça Rius i Taulet: Homenatge de la Cultura Popular de Gràcia al Campanar. Amb la participació de: Grallers dels Castellers de la Vila de Gràcia: Grallers de la Colla de Geganters de Gràcia; Tabalers de la Colla Vella de Diables de Gràcia; Tabalers dels Diables del Coll i Trabucaires de Gràcia. Coordinat pel Col·lectiu Reykjavik.

Dimarts, 14 de desembre, A les 20 hores: Presentació de l’edició facsímil de La Contribución de Sangre que es va publicar l’any 1870 i que inclou el dietari del líder de la Revolta de les Quintes i darrer alcalde de la Gràcia independent, Francesc Derch i Alió. Edició impulsada pel Taller d’Història de Gràcia i a cura de l’Arxiu Municipalde Barcelona (Casal Popular Independentista La Torna, carrer Sant Pere Màrtir, 37).

Dilluns, 20 de desembre, A les 19.30 hores: Inauguració de l’exposició «El Campanar de Gràcia i La Campana de Gràcia». Organitzada pel Taller d’Història de Gràcia. L’exposició es podrà visitar fins al 12 de gener de 2005.Reconeixement als alcaldes Josep Balasch i Feliu Martí, responsables de la construcció i primera restauració del Campanar, respectivament2 (seu del districte de Gràcia, plaça Rius i Taulet, 2).

Altres activitats:• Reportatge especial a L’Independent de Gràcia.• Programa de Cantonada Memòria a Ràdio Gràcia.• Reportatge especial a Transversal web. Un

programa molt complet i vinculat a les colles de Cultura Popular de Gràcia, impulsat per Albert Musons.

—2 Malgrat que es cita Josep Balasch com a responsable de la construcció del campanar, de fet l’edificació va començar l’any 1862 quan era alcalde de la vila el liberal Josep Raspall.

Campanar 12b.indd 165 21/07/15 09:46

166 Annex 1


I, fi nalment, el campanar de Gràcia va arribar al seu 150è aniversari. Per aquest motiu l’Ajuntament de Barcelona, districte de Gràcia, el Taller d’His-tòria de Gràcia Centre d’Estudis i altres entitats van organitzar diferents activitats per celebrar aquest aniversari.

Una de les primeres coses que per aquesta cele-bració va fer el districte de Gràcia fou una galeta commemorativa amb quatre trossos en forma i dibuix amb xocolata del campanar, presentada dins d’un estoig acompanyat d’un petit text sobre la seva història en el qual també hi havia imprès el logotip del 150è aniversari encarregat per l’Ajunta-ment. Un present destinat a entitats i persones que van participar en els diferents actes institucionals de Gràcia i que el districte va entregar entre la festa major de Gràcia 2014 i el mes de juliol de 2015.

L’acte de commemoració del 150 aniversari es va celebrar a la plaça de la Vila el 13 de desembre de 2014. La projecció de fotografi es sobre el campanar es va poder veure també el diumenge 14, el dissabte 20 i el diumenge 21. A la celebració, els assistents van poder participar en la campanya Gràcia amb la Marató, comprant xocolatines solidàries.

I, d’altra banda, es va publicar aquest llibre: El campanar de Gràcia, símbol i testimoni d’una vila, sobre la història del campanar, escrit per Eloi Babi-ano i Josep Maria Contel, amb la col·laboració del Taller d’Història de Gràcia Centre d’Estudis.

Dins de les activitats impulsades pel Taller d’His-tòria de Gràcia Centre d’Estudis, a banda d’aquest llibre, hi havia dues exposicions. La primera, «El campanar i la Festa Major 150 anys», coorganit-zada amb la Fundació Festa Major de Gràcia i amb la col·laboració del districte de Gràcia, que es

* Participa en la campanya “Gràcia amb la Marató”. A la plaça de la Vila trobaràs les xocolatines del Campanar solidàries.

* L’espectacle audiovisual “La torre ens obre el cor” es podrà veure dissabte 13, diumenge 14 i dissabte 20 i diumenge 21 de desembre, en 4 projeccions programades a les 18 h, 19 h, 20 h i 21 h.

17.30 h Coreografia Sweet dreams de Marilyn Manson, a càrrec del grup de teatre del Centre.

18.00 h Espectacle audiovisual al Campanar: “La torre ens obre el cor”.

18.15 h Coreografia de musicals emblemàtics, a càrrec del grup de teatre del Centre.

17.45 h Acte institucional.

18.30 h Actuacions musicals, a càrrec de la coral Picarols del Cercle i de l’Escola de Música de Gràcia.

Programa d’activitats

acte de commemoració150 aniversari13 de desembre de 2014

Logotip del 150è aniversari promogut pel Districte de Gràcia.Districte de Gràcia

Campanar 12b.indd 166 21/07/15 09:46


va inaugurar a començaments del mes d’agost de 2014, a la seu dels districte. La segona, «El cam-panar i la Revolta de les Quintes de 1870», estava coorganitzada amb la colla de Trabucaires de Gràcia i va comptar amb la col·laboració del dis-tricte de Gràcia.

D’altra banda, també hi va haver la cercavila commemorativa dels 150 anys del campanar de Gràcia; 30 anys de capgròs i 10 anys com a gegantó de Pepitu Campanar, per diferents carrers de la vila, coorganitzada amb la colla de Geganters de Gràcia i amb la col·laboració del districte de Gràcia, celebrada el matí del 28 de desembre de 2014.

La novel·la El rellotger de Gràcia portada al teatreTancant aquestes activitats programades per com-memorar el 150è aniversari del campanar, es va representar l’obra de teatre El rellotger de Gràcia, basada en la novel·la de Joan Lafarga, adaptada per aquesta ocasió per Enric Sunyol. Aquesta obra també va estar impulsada per Montse Millà.

Tres protagonistes van fer realitat l’aventura de portar a escena El rellotger de Gràcia i ens han deixat els següents testimoniatges:

La consternació per la inesperada mort d’Albert Musons em va portar a escriure-li un comiat: «Tres lliris blancs pregunten per tu, Albert». Més tard, seria el text que obriria la novel·la El rellotger de Gràcia.Durant tres anys, els fulls en blanc es van anar omplint de paraules i d’idees. Sabia que es publi-caria, però no sabia com ni qui ho faria. En tot cas, Musons i Gràcia tindrien una novel·la, i l’escriuria jo mateix.— Joan Lafarga, autor de la novel·la

PRoGRAMA D’ACtEs CoMMEMoRAtIus DEL 150 ANIvERsARI DEL CAMPANAR

Dissabte, 13 de desembreA les 17.30 hores: Coreografia «Sweet dreams» de Marilyn Manson, a càrrec del grup de teatre del Centre.

A les 17.45 hores: acte institucional.

A les 18.00 hores: Espectacle audiovisual La torre ens obre el cor realitzat amb fotografies de tots els temps que tenen el campanar com a protagonista, projectades sobre el mateix campanar. També a les 19.00, 20.00 i 21.00 hores.

A les 18.15 hores: Coreografia de musicals emblemàtics, a càrrec del grup de teatre del Centre.

A les 18.30 hores: Actuacions musicals, a càrrec de la coral Picarols del Cercle i de l’Escola de Música de Gràcia.

Campanar 12b.indd 167 21/07/15 09:46

168 Annex 1

Quan vaig llegir El rellotger de Gràcia, encara recordo com em vaig delectar resseguint i comme-morant uns fets que a tots els graciencs i gracien-ques ens omplen d’orgull.Tenia davant meu uns personatges que em par-laven i es movien enmig del relat. Per a mi eren reals, els veia, els sentia i vivia els seus sentiments, les seves històries encadenades amb uns fets que em transportaven de la ficció al realisme més absolut.Va ser en aquell moment que vaig començar a sentir la necessitat de veure-ho plasmat dalt d’un escenari.— Montse Millà, impulsora del projecte

Quan Montse Millà, envaïda per una de les seves encantadores bogeries, em va proposar escriure l’adaptació teatral de la novel·la de Joan Lafarga, haig de confessar que no l’havia llegit. Si ho hagués fet, potser no hauria acceptat l’en-càrrec per la responsabilitat que això representa, donada la gran qualitat del text.Desitjo, de tot cor, haver sabut copsar l’esperit de l’obra perquè els espectadors recuperin fragments de la història de Gràcia i gaudeixin amb les emo-cions dels personatges, reals i de ficció, que ens porten pels seus carrers.— Enric Sunyol, autor de la dramatúrgia i direc-tor de l’obra

La història comença el 28 de juny de 1850 quan una reial ordre de la reina Isabel II reconeixia la vila de Gràcia com a municipi independent de Barcelona, que, en la ficció, torna a ser-ho al segle xxi, en la qual l’esperit llibertari, cooperativista i independen-tista domina el tarannà de molts dels seus habitants.

Explicada al voltant de dues històries paral-leles: d’una banda, l’època de la construcció de la

torre i el seu rellotge, obra del reconegut rellotger suís veí de Gràcia, Albert Billeter, i de l’arquitecte Rovira i Trias, i, de l’altra, l’època actual, al vol-tant de la figura d’Albert Musons, amb personatges reals i altres de ficció que ens situen en el passat i el present de Gràcia.

El rellotger de Gràcia condueix els espectadors per la construcció i inauguració del campanar de Gràcia i la Revolta de les Quintes, passant per l’estrena d’«El Cant de la Senyera», fins arribar al present, en trobar-se als fonaments de la torre una misteriosa arqueta, en la qual un manuscrit, datat 150 anys enrere, ens parla de la misèria i l’esperança de la gent d’aquell temps, de monarquies i repúbli-ques, de conxorxes d’alguns militars, d’atemptats revolucionaris, de repressió…

Coses de Gràcia, d’ahir, d’avui i, malaura-dament, potser de demà, però que també poden reproduir-se en qualsevol altre lloc.

El rellotger de Gràcia es va representar al Teatre Auditori Sala Montseny, al carrer de Montseny, 31-39, els dies 10, 11 i 12 d’abril, amb el reparti-ment principal següent:

Albert Musons - Inyaki GalveAlbert Billeter - Jordi CostaOriol Farguell: Nen - Oriol VallsOriol Adolescent - Oriol LafargaOriol Adult - Marc PinedaOriol Vell - Francesc AlborchMare - Montse MillàMestre Pep - Paco VallsMossèn Clavell - Biel CadilllaRamon de la Fonda - Eugeni BonetEulàlia (secretària) - Carme BigorraAnnabel - Èlia LahozAmàlia Domingo - Maite Fandos

Campanar 12b.indd 168 21/07/15 09:46

169

Hi van col·laborar com a participants el Casal Corpus Grup de Teatre, assumint la producció, El Cercle de Gràcia, l’Helena Teatre i Amics de la Sar-suela de Gràcia, El Centre de Gràcia, l’Orfeó Gra-cienc, els Lluïsos de Gràcia; amb col·laboracions escèniques el Grup de Teatre Sant Miquel dels Sants, el Grup de Teatre Disbauxa, Ràdio Gràcia, els Castellers de la Vila de Gràcia i les Colles de Cultura Popular: Bastoners, Geganters, Esbart Comtal/Bastoners de Barcelona, Trabucaires, Dia-bles, Colla l’Antiga de Sant Medir (l’única que existia a l’època de la inauguració de la torre, el 1861). I també hi van col·laborar la Fundació Pri-vada Festa Major, la Federació de Colles de Sant Medir, l’Oratori Sant Felip Neri, el Centre de Cul-tura Popular La Violeta, el CAT, l’Associació pel Fet Gracienc. Grup 1850 i la Federació de Teatre Amateur de Catalunya.

Celebracions d’aniversaris del campanar de Gràcia

Fotografies promocionals de l’obra de teatre El rellotger de Gràcia fetes a l’Oratori de Sant Felip Neri el febrer de 2015.Josep Maria Contel

Campanar 12b.indd 169 21/07/15 09:46

Espectacle audiovisual La torre ens obre el cor, projectat sobre la torre del campanar els dies 13, 14, 20 i 21 de desembre de 2014.Josep Maria Contel

CELEBRACIó AuDIovIsuAL DEL 150è ANIvERsARI

Campanar 12b.indd 170 21/07/15 09:47

Coreografia de musicals a càrrec del grup de teatre del Centre, a la plaça de la Vila de Gràcia el 13 de desembre de 2015.Josep Maria Contel

Campanar 12b.indd 171 21/07/15 09:47

— ANNEX 2 —

‘ELs soNsDEL

CAMPANAR’

Campanar 12b.indd 172 21/07/15 09:47

173Els sons del Campanar

A mitjan 2007, el Taller d’Història de Gràcia Centre d’Estudis i l’entitat Experimentem amb l’Art van mantenir diverses reunions a fi i efecte de dur a terme una nova experiència històrica que expliqués, a través dels sons quotidians, una etapa tan impor-tant de la vida gracienca com eren els 150 anys de la torre del campanar i els fets ocorreguts al seu voltant.

Es va optar per fer una gravació on diferents personatges d’aquests darrers anys es convertis-sin, de manera involuntària, en historiadors de la vila de Gràcia. La fi gura central del projecte, el campanar, era qui, amb la seva veu centenària, explicava a l’audiència tot allò que estava passant. Aquesta col·laboració va culminar el dia 20 de gener de 2008, amb una gravació que duia per títol Els sons del campanar i que, ara, es convertia en un guió històric.

Gravació d’Els sons del campanar a la seu de la Fundació Festa Major de Gràcia al carrer Igualada, el 20 de gener de 2008.Arxiu JMC

Campanar 12b.indd 173 21/07/15 09:47

174 Annex 2

ELs soNs DEL CAMPANAR

Història de la vila de Gràcia a través dels sons viscuts a la plaça de la vila

(So d’una persiana que s’apuja. Després, dues per-sianes més...)

CaMpanar De gràCia: Bon dia. Veig que com cada matí, graciencs i gracienques comencen a omplir d’activitat la plaça de la Vila. Perdó, no m’he pre-sentat, sóc el campanar de la vila de Gràcia. Símbol d’aquesta vila, avui un barri de Barcelona. Ocupo el bell mig de la plaça de la Vila i sóc especial, perquè és molt poc freqüent trobar campanars civils. La immensa majoria són d’origen religiós. Avui, gràcies a la col·laboració de dues entitats, Experimentem amb l’Art i el Taller d’Història de Gràcia, podreu conèixer la meva vida i, de retruc, la història de la vila a través dels sons i dels fets que han succeït en els darrers 150 anys al meu voltant.

Ep!, alguna cosa passa a l’Ajuntament… Escol-tem-ho…

alCalDe BalaSCh: Comença la sessió.

CaMpanar: Escolteu. És Josep Balasch, l’alcalde de Gràcia. Fa dotze anys que Gràcia és independent. Crec que ara parlaran de mi!1

alCalDe BalaSCh: Senyors, som ben entrats a la segona meitat del segle xix. La nostra vila creix i ens cal poder tenir un bon coneixement de les hores. Els campanars de la vila no ens serveixen de gaire. El de Josepets és molt al nord i l’església de Jesús queda massa avall...

veu D’un regiDor: Sí, ens cal un campanar al centre de la vila.

alCalDe BalaSCh: El farem davant del consistori, al mig de la plaça i amb prou alçària perquè pugui veure’l tothom. Vots a favor?

(Es va fonent el so de la votació i parla el campanar.)

CaMpanar: Mira, ja han aprovat el meu naixe-ment… Com deuria ser? Calla!, ara arriba en Rovira…

antoni rovira i triaS: Bon dia, sóc l’arquitecte Antoni Rovira i Trias i vinc a veure l’alcalde.

alCalDe BalaSCh: Senyor Rovira, hem decidit construir un campanar al mig de la plaça i voldríem que vostè s’encarregués del projecte.

antoni rovira i triaS: Si els sembla bé, serà de cos octogonal, però de base quadrada i farà 33 metres i mig, amb un rellotge amb quatre esferes perquè es pugui veure des de qualsevol lloc de la vila. El rellotge ens el farà Albert Billeter, un savi rellotger suís que viu a la nostra vila.

(So de construcció: cops de martell, maons... So de campana.)

CaMpanar: Guaita que eixerit que he quedat! I la Marieta –sí, home, la campana–, que maca que queda al meu damunt… Compte, em sembla que ens vol dir alguna cosa!

CaMpana Marieta: Con mi sonora lengua de metal / por los lejanos ecos repetida / de noche y

Campanar 12b.indd 174 21/07/15 09:47


de día recuerdo al mortal / la rápida carrera de su vida. / Y por más que no tenga recibida / el agua con que se es immortal, / del municipio y por dis-posición soy, / María-Gracia, Isidra, Asunción.

CaMpanar: Que eixerida que és!

(Sons de gent caminant, anant al mercat, veus de canalla, carros, etc., senyal del pas del temps.)

CaMpanar: Com passa el temps… Ja som l’abril de 1870. La vila està enfurismada pel problema de les lleves. (Pausa.) Sí, home, després de prometre el contrari es volen endur els nostres nois i homes de manera obligada a servir a l’exèrcit espanyol!!!

CritS De DoneS: Ens volen deixar sense homes!... A baix les quintes!

CaMpanar: Ara ve cap aquí Francesc Derch. La seva crida al poble ha estat seguida i ens preparem per resistir l’atac... Escoltem què diu…

franCeSC DerCh: Habitants de Gràcia: El poble no vol ni pot voler que les quintes tornin a arrencar les llàgrimes de les famílies; digueu-me doncs: si algú gosa intentar tornar a imposar-nos-les, esteu a punt per vessar fins l’última gota de la vostra sang perquè no se us imposin?

veu De gent (Molta): Sí!

(So d’aldarulls: trencadisses, crits, espetecs de foc...)

CaMpanar: He de complir amb la meva obliga-ció! He d’avisar tot el poble de Gràcia del que està passant!!!

(So del toc de sometent. So conjunt de campana i de canonades.So únic de canonades.)

CaMpanar: Han tocat la Marieta… el general Gaminde, des del passeig de Gràcia, l’ha bombar-dejat per fer-nos callar. Tot i això, la Marieta és molta Marieta i, malgrat tot, ha continuat sonant amb veu rogallosa fins al final… El pitjor ha estat els morts que hi ha hagut a la vila i el pillatge de l’enemic… Però no ens rendirem… mai!

(Alguns sons indiquen el pas de temps.)

veu feMenina: Dalt del campanar de Gràcia n’hi ha un esquellot. / Si li diuen molts “campana” és per fer-li un favor. / Ning-Nang. I li admirarien d’ella que pogués fer tant soroll.

Campanar: Ara sóc una mica més, ehem…, impor-tant. És la revista satírica La Campana de Gràcia. L’edita Innocenci López Bernagossi que li va posar el nom en homenatge als fets de la Revolta de les Quintes. Quan l’autoritat governativa la prohibia, els responsables treien L’Esquella de la Torratxa.

(Espai en blanc, música, so, impressió de pausa…)

CaMpanar: Malament!!! Ara ve Maria Cristina, la reina regent i, per la fila que fa no crec que siguin bones notícies…

reina regent, maria Cristina: En nombre de Mi Augusto Hijo el Rey don Alfonso XIII, y como Reina Regente del Reino, de acuerdo con el Con-sejo de Ministros y oído el Consejo de Estado en pleno, con arreglo al art. 10 de la Ley Municipal.

Campanar 12b.indd 175 21/07/15 09:47

176 Annex 2

Vengo a decretar lo siguiente:

Artículo 1º Quedan agregados en su totalidad al término municipal de Barcelona los de Gracia, San Martín de Provensals, Sans, San Andrés de Palo-mar, San Gervasio de Cassolas y Las Corts.

Artículo 2º Durante el término de diez años, a contar desde el 1º de julio próximo, y sin perju-icio de lo que pueda disponer el poder legislativo, el nuevo Ayuntamiento queda obligado a satisfa-cer anualmente la suma total que corresponde a los actuales encabezamientos de consumos de los municipios que se refunden, con más los aumen-tos reclamados últimamente a Barcelona, Gracia y San Martín de Provensals.

En el mes siguiente a la publicación del presente decreto, el Ayuntamiento de Barcelona some-terá a la aprobación del Ministerio de Hacienda las tarifas unificadas de los derechos, arbitrios y recargos que se han de cobrar en el nuevo muni-cipio por las especies de consumos.

Artículo 3º Durante el mismo plazo de diez años los municipios agregados seguirán pagando las demás contribuciones e impuestos conforme a las dispo-siciones que en la agregación les son aplicables, según su población y demás circunstancias.

Artículo 4º En los diez años siguientes se aumen-tará la tributación por décimas partes, hasta unifi-carla con relación a la población total.

Artículo 5º Los ministros de la Gobernación y de Hacienda dictarán las disposiciones oportunas para la ejecución de lo prevenido en los artículos

anteriores en lo que respectivamente les concierne.

Artículo 6º El Gobierno dará cuenta a las Cortes del presente decreto.

Dado en Palacio a veinte de Abril de mil ochocien-tos noventa y siete.- María Cristina.- El Ministro de la Gobernación, Fernando Cos-Gayon.

(So de ploma escrivint sobre el paper i cop d’un tampó sobre el paper.)

CaMpanar: Se’ns ha acabat la independència...

(Pausa.So de la plaça al migdia: plats, coberts, un líquid caient a un got...)

CaMpanar: Com passa el temps! Els bars de la plaça ja s’omplen de gent fent el vermut i dinant. Però seguim amb la nostra narració. Som l’any 1909.

(Música: Una havanera.So de trets, crits.Música: Anys vint.)

CaMpanar: Nois, ja som el 14 d’abril de 1931 i, com veieu, això és un no viure tranquil! Setmana Tràgica, dictadura de Primo de Rivera i ara, apa, més festa! Arriba la Segona República!

(Música: Himne de Riego.)

CritS: Visca la República!!!

CaMpanar: Poc ens ha durat la tranquil·litat… Un grup de militars rebels s’ha alçat en contra de

Campanar 12b.indd 176 21/07/15 09:47


la República i ja tenim aquí un nou conflicte: la Guerra Civil…

(So d’una alarma.)

veu De teoDor rovira: Ciutadans, hi ha perill de bombardeig... la Generalitat vetlla per vosaltres!

(So de bombes. Música: Cara al Sol.)

CaMpanar: Estem vivint èpoques difícils… Amb el temps, ja ho veureu, d’aquests anys en parla-ran els historiadors com «la fosca nit del fran-quisme»… Es van posar de moda nous costums... Els homenatges a la vellesa, les xocolatades per a la canalla durant la festa major i, fins i tot, es va dur a la vila una còpia de la Mare de Déu de Fàtima!!

(So de monedes dringant dins una guardiola.)

Veu de nen: ¡Una limosna para los ancianos!

(So de quitxalla: criatures parlant i rient, una culle-reta escurant una tassa...)

veu feMenina: ¿Quién quiere más chocolate?

(So de criatures jugant: corredisses infantils, xuts de pilota, mares i pares cridant els nens.)

CaMpanar: Mira! Ja són les cinc. Les criatures ja han sortit de l’escola i vénen a jugar. Quin ambient! Quina diferència d’aquella vegada que van portar la Mare de Déu de Fàtima.

(Música: Himne de la Mare de Déu de Fàtima.)

CaMpanar: Hi ha un invent modern que sempre m’ha fet gràcia: la televisió. A partir d’ara, a més, m’agradarà!

veu De CarloS ariaS navarro: Españoles, Franco ha muerto.

(So de taps de cava saltant.)

CaMpanar: Sí, amics, meus. Aquell dia van obrir-se moltes ampolles de cava. La mort del dictador obria la porta a moltes esperances. Tot i això, no va ser fàcil. La Democràcia i la Llibertat van anar arri-bant, però a poc a poc. També tornaren algunes celebracions populars, com el carnaval i les festes de Cap d’Any. Fins i tot, la gent va tornar a votar després de molt de temps de no fer-ho!

veu: ¡Votó!

CaMpanar: Va tornar una ràdio lliure…

veu feMenina: Bona nit. La Campana, ràdio lliure de Gràcia, torna a emetre després que la policia la tanqués el passat 17 de gener de 1980...

CaMpanar: Tothom que va voler es va poder tornar a disfressar per fer gresca i befa de la bona!

veu: Visca en Carnestoltes, el rei dels poca-soltes!

CaMpanar: I amb renovades il·lusions vam seguir gaudint de la festa de Sant Medir i de la nostra festa major!

CaMpanar: I encara recordo aquell guàrdia civil amb grans bigotis que ens va voler amargar (amb

Campanar 12b.indd 177 21/07/15 09:47

178 Annex 2178 Annex 2

un grapat de companys mai coneguts), la festa d’una democràcia acabada de recuperar…

Veus: ¡Todos al suelo, aquí no pasa nada! ¡Todos al suelo, aquí no pasa nada!

CaMpanar: Han passat molts anys des que vaig néixer! Però, veig amb satisfacció que l’esperit gracienc es manté viu i amb força en contra de tota injustícia!!!

veuS: No a la guerra! No a la guerra!

(So de cassoles.Pausa.)

CaMpanar: La gent seu i conversa als meus peus. Ja ha arribat la nit. Com podeu sentir, sota meu hi passa de tot. Cada dia es poden escoltar infinitat de converses: mares cridant els fills juganers, joves enamorats, polítics que pacten propostes i, fins i tot, de persones que preparen mil i un projectes, com aquest que ara escoltareu, de fer un programa de ràdio en el qual jo sóc la protagonista.

(So de copes dringant. Líquid que cau dins una copa. Converses suaus. Una conversa se sent per sobre de les altres. Són dues persones –una d’elles, la Teresa Rubio.)

tereSa ruBio: Mira nosaltres som d’una associació que es diu Experimentem amb l’Art i volem fer un projecte que sigui una recuperació de la història a través dels sons i hem pensat en el Taller d’Història.

Segona perSona: Em sembla molt bé. Una idea podria ser fer servir el campanar, símbol de la vila,

com a fil conductor, d’alguna manera, de la història de Gràcia dels darrers 150 anys. Si més no, dels fets que han passat a l’entorn del campanar, de la plaça de la Vila...

CaMpanar: No voldria ser massa presumit, però, coi… els ha quedat molt bé, amb mi com a «estre-lla», no…?

CaMpanar: Bé…, és hora de dir-vos bona nit a tots, que demà, m’espera un altre dia ple de vivències i he de descansar una miqueta…

Notes

1. Malgrat que se cita Josep Balasch com a impulsor de la construcció del campanar, de fet, l’edificació va començar l’any 1862 quan era alcalde de la vila el liberal Josep Raspall. Aquesta dada es va trobar després d’haver fet la gravació.

Campanar 12b.indd 178 21/07/15 09:47

El campanar el 13 de desembre de 2014, dia en que es va celebrar el 150è aniversari.Josep Maria Contel

Campanar 12b.indd 179 21/07/15 09:47

180

Bibliografia alBertí, Santiago: El repubvlicanisme català i la restauració monàrquica (1887-1923). Albertí ed., Barcelona, 1972.

BaBiano i SànChez, Eloi: Antoni Rovira i Trias, arquitecte de Barcelona. Ajuntament de Barcelona/Viena Editorial, Barcelona, 2007.

BaBiano i SànChez, Eloi; Contel i ruiz, Josep Maria: L’Abans de Gràcia. Efados Editorial, Barcelona, 2013.

Barrillon, Josep: Cronica de Gracia. Josep Barrillon, Barcelona, 1948-1949.

BonaMuSa, Francesc; Serrallonga, Joan: Del roig al groc. Barcelona, 1868-1971. Quintes i epidèmies. L’Avenç SL, Barcelona, 1995.

BraSó vaquéS, Miquel: Album histórico y gráfico de Gracia. Impremta Arolas, Barcelona, 1850.

CaDena, Josep Maria: «Revistes i publicacions d’humor», a Il·lustradors a Catalunya 1841-1939. Nadala Fundació Jaume I, Barcelona, 1995.

CapDevila, Jaume: La Campana de Gràcia (1870-1934) La primera publicació catalana de gran abast. Pagès, Lleida, 2013.

CarreraS CanDi, Francesc: Geografia General de Catalunya, vol. IV.

ColleS De Cultura De gràCia i DiStriCte De gràCia: Músiques de les festes a Gràcia. Districte de Gràcia, Barcelona, 2014.

Contel i Ruiz, Josep Maria: «Apunts biogràfics sobre Francesc Derch i Alió». Revista Camèlies 36, Barcelona, 2014.

—: «La Revolta de les Quintes de 1870 (1)». El teu comerç 22, Barcelona, 2009.

—: «La Revolta de les Quintes de 1870 (2)». El teu comerç 23, Barcelona, 2009.

D. a.: Álbum histórico y gráfico de Gracia. Arxiu Buch i Parera, Club Excursionista de Gràcia, Barcelona, 1950.

Campanar 12b.indd 180 21/07/15 09:47

181

De eguízaBal, José Eugenio: Apuntes para una historia de la legislación española sobre imprenta. Analecta Editorial, Pamplona, 2003.

De Solà-MoraleS, Manuel: Deu lliçons sobre Barcelona. COAC, Barcelona, 2008.

De SuCre, Josep Maria: «L’Herbetes de Montserrat». Mai Enrera 90 - Butlleti del Club Excursionista de Gràcia, Barcelona, 1932.

DerCh, Francesc: [dietari] La Contribución de Sangre. Librería Española, Barcelona, 1870.

El Periódico.Feliu i CoDina, Antoni: «Valentí Almirall. Noticia

sensacional». El Diluvio, 21 de juny de 1904.gràCia MerCaDé, Carla: Set dies de Gràcia. Penguin

Random House Grupo Editorial SA, Barcelona, 2014.

Gracia, la revista del distrito.GuillaMet, Jaume: Història de la premsa, la ràdio i

la televisió a Catalunya, 1641-1994. La Campana, Barcelona, 1994.

La Convicción.La Cronica de Cataluña.La Vanguardia.Lafarga, Joan: Gràcia: de rural a urbana. Història d’un

territori. Taller d’Història de Gràcia, col·lecció La font de l’atzavara, núm. 4, Barcelona, 2001.

—: El rellotger de Gràcia. Editorial Gregal. Maçanet de la Selva, 2011.

llaneS MarSal, Julien: «Periodisme satíric “en català del que ara’s parla”. Els almanacs humorístics de la Librería Española d’Innocenci López i Bernagossi com a exemple», a Literatura popular catalana del segle xix, Denise Boyer [dir.]. Cataloni, núm.1, Université Paris-Sorbonne, París, 2008.

MaSriera, Arturo: Barcelona Isabelina i revolucionaria. Editorial Poliglota, Barcelona, 1930.

MeStreS, Apel·les: «Un record del siti de Gràcia». Mai Enrera 43 – Butlletí del Club Excursionista de Gràcia, Barcelona, 1928.

nonat CoMaS, Ramon: «Excursió a Gràcia». Mai Enrera 31, Club Excursionista Gràcia, Barcelona, agost de 1927.

P. K. (Josep Roca i Roca): «Tiratje de La Campana». La Campana de Gràcia 1.000, 21 de juliol de 1888.

—: «La Campana de Gràcia. Bosqueig histórich». La Campana de Gràcia, núm. 2.000, 7 de setembre de 1907.

piCh i Mitjana, Josep: Valentí Almirall i el federalisme intransigent. Afers, Catarroja-Barcelona, 2006.

R. y R., J. (redactor de La Razón): La Contribución de Sangre. Librería Española, Barcelona, 1870.

Roure, Conrad: Recuerdos de mi larga vida II. El Diluvio, Barcelona, 1926.

Segura, Carme; Farré, Eduard: Gràcia a l’ombra dels seus rellotges. Taller d’Història de Gràcia, Barcelona, 1999.

Segura, Carme; Farré, Eduard; CaMpS, Esteve: Les places de Gràcia. Impressions de Josep Buch. Taller d’Història de Gràcia, col·lecció La font de l’atzavara, núm. 5, Barcelona, 2001.

Seoane, Maria Cruz: Historia del periodismo en España. Ed. Alianza, Alianza Universidad, Madrid, 1983.

SerChS, Jordi: 125, Campanar de Gràcia. Ajuntament de Barcelona - Districte de Gràcia, Barcelona, 1989.

Serra riera, Enric: Geometria i projecte del sòl als orígens de la Barcelona moderna. La vila de Gràcia. Edicions UPC, Barcelona, 1995.

Solà-MoraleS, Manuel: Deu lliçons sobre Barcelona. COAC, Barcelona, 2008.

vilar, Pierre: Reflexions d’un historiador. PUV, València, 1992.

Campanar 12b.indd 181 21/07/15 09:47

182

EditaAjuntament de Barcelona. Districte de Gràcia

TextosText principal: Eloi Babiano Sànchez i Josep Maria Contel Ruiz

Altres aportacions: Josep Fornés i Garcia, Antoni Ramon, Jaume Capdevila, Albert Musons i Agell, Joan Cervera i Batariu, Francesc Franco i Berenguer, Vicenç Sanclemente, Joan Lafarga i Oriol, Carla Gràcia Mercadé

Realització editorial líniazero edicions

Coordinació editorialDepartament de Comunicació del Districte de GràciaRosa Mercader/líniazero edicions

Disseny/MaquetacióPau de Riba

Documentació fotogràficaJosep Maria Contel; Ana Shelly

ProduccióAjuntament de Barcelona. Direcció d’Imatge i Serveis EditorialsPasseig de la Zona Franca, 6608038 Barcelonatel. 93 402 31 31www.bcn.cat/barcelonallibres

Barcelona, agost 2015© de l’edició: Ajuntament de Barcelona. Districte de Gràcia© dels textos i les imatges: els seus autors

ISBN: 978-84-9850-715-7DL: B-20.464-2015Imprès en paper ecològic

Crèdits fotogràficsEn el crèdit s’especifica l’autor de les fotografies, excepte quan se’n desconeix el nom.

Altres crèditsPortada: Dibuix del campanar. Josep Barrillon Paradell/AMDGpàg. 6: Vista del campanar des del terrat d’un edifici del carrer dels Xiquets de Valls en la dècada de 1930. Josep Barrillon Paradell/Fons Núria Barrillon Pipàg. 8 i 9: Plànol de la vila Gràcia del segle xviii, amb les rieres i masies que la configuraven. AMDG-CEGpàg. 8 esq.: Cruïlla del carrer Bonavista amb Torrent de l’Olla, durant la festa major de 1914. Arxiu Taller d’Història de Gràciapàg. 8 dr. : La Revolta de les Quintes de 1870, dibuix publicat a l’Illustration, Journal Universel de París. Arxiu JMCpàg. 44-47: AMDGpàg. 59 sup.: Isabel II joven, Dionisio Fierros (1827-1894). Foto: Fotografía Oronoz. © Patrimonio Histórico-Artístico del Senadopàg. 59 inf. : Juan Prim y Prats, Marqués de los Castillejos. Luis de Madrazo y Kuntz (1815-1894). Foto: Fotografía Oronoz. © Patrimonio Histórico-Artístico del Senadopàg. 61: El general Prim a la batalla de Tetuan, Francesc Sans Cabot. Foto: Calveras/Mérida/Sagristà © Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona (2015) pàg. 63: Embarcament dels voluntaris catalans per la guerra de Cuba al port de Barcelona, Ramón Padró Pedret. Foto: José Luis Biel © Museu Marítim de Barcelonapàg. 88-89: Aspecte que oferia l’entrada del carrer Gran després dels bombardejos que va patir la vila durant la Revolta de les Quintes de 1870. J. Saumell/Arxiu JMC

pàg. 183: La plaça de la Vila de Gràcia i el campanar en el primer quart del segle xx. A.T.V./AMDGContraportada: Plànol de la vila de Gràcia de l’any 1845. AMDG-CEG

Acrònims utilitzatsAMDG = Arxiu Municipal del Districte de GràciaAMDG-CEG = Arxiu Municipal del Districte de Gràcia Fons Josep Buch Parera del Centre Excursionista de GràciaAMDG-Carrer Gran = Arxiu Municipal del Districte de Gràcia Fons Carrer GranAMDG = Arxiu Històric de la Ciutat de BarcelonaAFB = Arxiu Fotogràfic de BarcelonaArxiu JMC = Arxiu Josep Maria Contel

S’han fet totes les gestions possibles per identificar els propietaris dels drets d’autors. Qualsevol error o omissió accidental s’haurà de notificar per escrit als editors i s’arreglarà a edicions posteriors. Queda prohibida la reproducció total o parcial del llibre sense el permís exprés dels editors, en els termes marcats per la llei.

Agraïm la col·laboració especial i la dedicació del Taller d’Història de Gràcia Centre d’Estudis.

Campanar 12b.indd 182 21/07/15 09:47

Campanar 12b.indd 183 21/07/15 09:47

Campanar 12b.indd 184 21/07/15 09:47

el campanar de gràcia

Documents